1. Els orígens de la filosofia.
Els humans sempre han volgut trobar explicacions
als fenòmens que els envolten. Des de molt antic s’han
sentit profundament sorpresos i, fins i tot, esfereïts, per
fets que els sorprenien, o que posaven en perill la seva vida. Comprendre
allò que esdevenia ha estat un mitjà per a poder sobreviure,
i alhora, una manera de saciar la curiositat, o satisfer desigs,
inclosos els de ser feliços o immortals. Per a això
comptaven amb una eina molt poderosa: el llenguatge. Mitjançant
el llenguatge els humans van poder comunicar-se; però també
van arribar a poder pensar, es a dir, a tenir la capacitat de proferir
paraules que es referien a idees.
La manera més antiga d’explicar les
coses va ser a través de mites i llegendes, que es transmetien
de generació a generació, i que eren acceptades pel
pes de la tradició. En aquestes històries es personificaven
els fenòmens naturals, convertint-los en fets arbitraris
que depenien de la voluntat d’éssers sobrenaturals.
Va tenir que passar molt de temps fins que, en un petit racó
de la Mediterrània, es van donar les condicions socials i
culturals que van permetre el naixement d’un nou tipus de
pensament. Va ocórrer en unes colònies gregues de
l’Àsia Menor, a la regió de Jònia, durant
els segles VI i V abans de Crist. Aleshores, les antigues cultures
que ocupaven la península hel·lènica –
cultures guerreres, agrícoles i fortament jerarquitzades
– van ser substituïdes per societats comercials, obertes,
agrupades en petites ciutats – estats, anomenades polis, algunes
de les quals es van organitzar mitjançant un nou sistema
polític anomenat democràcia. Dins d’aquest nou
context històric va sorgir un nou tipus de pensament que
es va dir logos, o senzillament, pensament racional.
A aquest període de la història de la cultura de occident
se'l sol identificar com “el pas del mite al logos”,
també considerat com el moment en el que va néixer
la filosofia.
Mythos
i logos són expressions gregues que es poden traduir
com a “paraula”. Tanmateix, la paraula entesa com
a mythos fa referència a narracions fantàstiques
que miren d’explicar l’origen i la regularitat del
cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com ara déus o
poders còsmics personificats. Es tracta de la paraula carregada
de contingut sagrat, de la paraula que anomena allò ocult,
allò d’amagat i misteriós, que només
és a l’abast d’uns quants en la cultura micènica,
anterior al naixement de la filosofia.
En canvi, la paraula entesa com a logos és el
reflex de la polis democràtica: és la paraula convertida
en instrument d’indagació de la veritat, de debat
i de deliberació pública i oberta a tots els ciutadans.
En contrast amb els règims totalitaris de l’orient
antic, que imposaven submissió i dependència, entre
els grecs era possible la llibertat d’idees i opinions.
A més, tampoc hi havia a Grècia llibres sagrats,
portadors d’una “paraula sagrada” inqüestionable,
ni una classe sacerdotal institucionalitzada que imposés
ortodòxia i aturés la lliure reflexió. Per
a això logos també s’entén
com a pensament racional.
Els primers pensadors van adoptar una actitud diferent de l’espontània
per desxifrar els problemes que els plantejava l’univers:
l’actitud pròpiament filosòfica. (Adela Cortina:
Santillana)
Dèiem que la filosofia occidental, entesa
com a pensament racional, va néixer a Grècia, més
precisament a Milet (colònia grega situada en Jònia,
Àsia Menor) durant aproximadament el segle VI a. de C. Els
protagonistes d’aquest procés van ser uns savis que
es van dedicar a indagar per la existència d’algun
principi estable que expliqués la realitat canviant i diversa
que els rodejava. Aquest primer principi era concebut com a una
substància material que, a partir de la seva transformació,
donava origen a totes les demés substàncies. Se’l
va anomenar arjé. Tales de Milet va determinar que
l’arjé era l’aigua. El seu deixeble
Anaximandre va proposar l’indeterminat (allò que no
té forma, que manca de límits, l’apeiron)
com a primer principi. I finalment Anaxímenes va senyalar
que la diversitat de substàncies presents a la naturalesa
era el resultat de la condensació o rarefacció de
l’aire.
Avui dia, a parir dels avenços de la ciència
moderna, les conclusions dels físics milecis ens poden semblar
una mica absurdes o ridícules. Malgrat això, al seu
moment, van significar un autèntic pas de gegant en la superació
del pensament mític i el naixement del pensament racional.
Les raons d’aquesta importància van ser diverses:
a) Al cercar l’explicació dels fenòmens
naturals en un element unificador estaven apropant-se a una de les
característiques bàsiques del pensament racional:
la determinació de quelcom estable que donés compte
de la realitat, malgrat el seu aparent caràcter plural i
canviant. Està clar que el fet de determinar aquest element
unificador i estable com a una substància material indica
que encara faltava recórrer un llarg camí per arribar
a la maduresa de les explicacions racionals: aquell estadi del pensament
en el qual allò permanent i unificador son els conceptes
i les teories abstractes, es a dir, separats dels fenòmens
captats pels sentits.
b) En segon lloc, a diferència del pensament
mític, que explicava el món recorrent a elements sobrenaturals,
personificant o divinitzant els fenòmens de la natura, l’arjé
era un element que pertanyia a la realitat natural.
c) Finalment, el fet d’acudir a l’observació
del món i a l’ús de la pròpia raó
per arribar a determinades conclusions, sense recorre a la tradició
o a l’autoritat dels ensenyaments o explicacions anteriors,
és una manifestació més de la nova actitud
racional. Un fet significatiu que mostra aquesta autonomia de criteri
és que Anaximandre, sent deixeble de Tales, no va dubtar
en discrepar del seu mestre respecte de quina devia ser la substància
primera que expliqués tot el que existia.
La tasca d’aquest primers filòsofs
va ser continuada per altres pensadors del món grec, com
a Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Demòcrit,
etc. A tots ells se'ls va anomenar “presocràtics”,
pel fet de ser anteriors al gran filòsofs atenenc Sòcrates,
que junt al seu deixeble Plató, i al deixeble d’aquest,
Aristòtil, van expressar la maduresa del pensament racional
i la culminació de la filosofia grega clàssica, durant
els segles V i IV a. de C.
2. De la filosofia al naixement de la ciència
moderna.
Si poguéssim anar cap endarrera en el temps
i, durant els segles de la Grècia clàssica, féssim
la pregunta, què és la filosofia?, possiblement no
obtindríem cap resposta. Als orígens del pensament
racional, la filosofia feia referència més a una activitat
o a una actitud que no pas a una matèria específica.
Era considerat filòsof tant un físic que indagava
pels fenòmens de la naturalesa, com un astrònom que
intentava predir els esdeveniments del cel, o un polític
que dissenyava un model de societat perfecta, o qui senyalava quin
era el camí per arribar al coneixement vertader en general.
A més, hi era freqüent que un mateix filòsof
es dediqués a estudiar diferents àrees del saber.
Tales de Milet, al temps que determinava el principi de tot allò
que existia (l’aigua com a arjé), predeia
un eclipsi, o realitzava importants contribucions a les matemàtiques;
Plató indagava per la naturalesa del coneixement vertader,
i a la vegada es preguntava per la naturalesa humana, o per la forma
que havia de tenir l’Estat per a garantir una societat justa.
Es suposa que en aquella època no es tenia massa consciència
d’estar estudiant matèries diferents; tots els sabers
estaven relacionats i, en definitiva, l’element comú
era la cerca de explicacions per a tot allò que existia;
es pot dir, per a l'ésser en general. Per això se
sol dir que el model o paradigma de la filosofia grega va ser de
caràcter ontològic (onto: ésser).
Aquesta preocupació ontològica es
va estendre durant tota l’Edat Mèdia, però amb
la particularitat que durant aquest període el pensament
racional, es a dir la filosofia, es va posar al servei de la fe
religiosa. L’hegemonia cristiana a la cultura europea des
de la caiguda de l’imperi romà d’occident, fins
a pràcticament el segle XIV, va ser total. Els grans pensadors
van ser clergues que van recollir les restes de la filosofia grega,
- especialment Plató, en la versió neoplatònica
que es va estendre durant l’imperi – amb la finalitat
principal de preservar-los, i justificar filosòficament la
fe cristiana.
Van ser els àrabs quins, pel seu contacte
amb l’imperi romà d’orient, van conservar gran
part del llegat filosòfic grec, especialment el pensament
d’Aristòtil, i el van introduir a Europa quan van ocupar
la península Ibèrica. La Fe i la Raó van començar
a separar-se. Va ser l’inici de l’observació
i el coneixement dels fenòmens naturals, amb independència
de les veritats suposadament revelades per Déu. Les grans
descobertes de Copèrnic (especialment la seva explicació
heliocèntrica de l’univers), Galileu (creador de les
bases de la física moderna, i inventor del telescòpic),
i Kepler (el qual va reduir tota la mecànica celeste a fórmules
matemàtiques i a lleis universals) entre d’altres,
van produir, durant els segles XVI i XVII, una autèntica
revolució que es va anomenar “Revolució Científica”.
Va ser l’època del “renéixer” de
les formes clàssiques gregues, expressat en el moviment artístic,
principalment italià, del Renaixement. Va coincidir, a les
lletres, amb la preeminència d’allò humà
sobre allò religiós a través del moviment anomenat
Humanisme. En aquest context cultural, com resultava lògic,
els filòsofs van posar l’accent en la reflexió
sobre el mètode i les condicions per atansar el coneixement
vertader. El naixement de la ciència moderna, que es va donar
en aquesta època, va estar caracteritzat per la unió
de les matemàtiques (les lleis naturals únicament
podien ser formulades mitjançant regularitats matemàtiques)
i de la experimentació (qualsevol coneixement per a ser considerat
vertader havia de ser comprovat empíricament). Els filòsofs
d’aquests segles, preocupats per la cerca d’un mètode
de coneixement, i per determinar les possibilitats i condicions
de la ciència es van dividir en dues grans corrents: els
que hi van donar major importància a la Raó (i per
tanta als aspectes matemàtics), i els que van reconèixer
en l’experiència sensible l’origen de qualsevol
coneixement. Als primers se'ls va anomenar “racionalistes”
(Descartes, Leibnitz, Espinosa), i als segons “empiristes”
(Locke, Berkeley, Hume). Deguda a aquesta preocupació per
la capacitat de la consciència humana per conèixer
i explicar el món, al model o paradigma de l’Edat Moderna
se’l podria anomenar “gnoseològic” (gno:
coneixement).
Una transformació important començava
a produir-se a la imatge que de si mateixa podia tenir la filosofia.
El fet decisiu va ser, dins del marc del naixement d’un nou
concepte de ciència, la progressiva independència
de les ciències naturals (física, astronomia, biologia),
mitjançant la creació de mètodes propis i al
definició d’objectes d’estudi específics.
A la “mare filosofia” se li començaven a marxar
els seus fills de casa en la mesura que anaven arribant a la seva
majoria d’edat. Allò propi de la filosofia ja no era
tant el coneixement de tot allò que existia, la qual cosa
era realitzat cada vegada més per les ciències naturals,
sinó portar a terme una reflexió de “segon grau”
sobre la pròpia activitat del conèixer, les seves
possibilitats i els seus límits. Qui va portar al seu màxim
desenvolupament aquestes indagacions filosòfiques va ser
Emmanuel Kant, qui al segle XVIII, durant la Il·lustració
alemanya, va escriure una gran obra, “La Crítica de
la Raó Pura”, en la qual precisament es preguntava
si era possible la metafísica com a ciència, i quines
són les condicions per al coneixement tant de la física
com de les matemàtiques. Les ciències empíriques
van anar especialitzant-se cada vegada més en àrees
del coneixement molt determinades. La filosofia, en canvi, es va
seguir reservant per a sí mateixa el punt de vista més
global, la visió del conjunt, l’aspecte més
universal de la realitat. Continuant, per descomptat, amb les reflexions
sobre altres qüestions de la realitat humana com ara la moral,
la vida en societat o la política.
Els últims sabers que es van marxar de l’originari
“llar filosòfica”, i van aconseguir la seva independència
metodològica, van ser les anomenades “ciències
humanes o socials”. Va ser el cas de la psicologia, la sociologia,
l’antropologia, l’economia. Aquest procés es
va donar principalment a partir del segle XIX, dins del marc de
la revolució industrial, els grans avenços científics
– tecnològics, i les transformacions polítiques
i socials dels nous estats liberals i democràtics d’occident.
Què va quedar aleshores per a la filosofia?
Pregunta difícil de respondre. Els problemes i les corrents
s’hi van diversificar enormement. Per descomptat que la preocupació
pel punt de vista més universal de la realitat, la indagació
pels fonaments o el sentit de la existència humana, la reflexió
epistemològica, o el pensament polític i moral, van
continuar sent matèria d’estudi dels filòsofs
contemporanis. Va haver un nou aspecte que potser singularitzés
l’activitat filosòfica del nostre temps: el reconeixement
del llenguatge com allò que distingeix i impregna tota la
realitat humana. Pràcticament tota la filosofia contemporània
està creuada, naturalment que des de diferents perspectives,
per aquest reconeixement. Per això que alguns hagin senyalat
al paradigma lingüístic o semiòtic com
el model dominant en aquests últims anys.
3. Per què la filosofia?
Després d’haver explicat, de manera
molt resumida i esquemàtica, els procés que va des
dels orígens del pensament racional fins al naixement de
les ciències modernes, intentarem ara preguntar-nos pel sentit
de l’activitat filosòfica. Plató descrivia l’activitat
del filòsof comparant-la amb l’amor (eros), un ésser
intermedi – i mitjancer – entre els déus i els
humans, que es caracteritza per allò que li manca, però
també per l’empenta i el desig d’aconseguir-lo.
Es podria definir el desig en general com a la tensió o la
força que impulsa a cercar allò que no es té.
En paral·lel, la saviesa, i també l’origen dels
seus desvetllaments, estaria en el reconeixement de la pròpia
ignorància. De la mateixa manera que la força i el
dinamisme de l’amant està en l’anhel per aconseguir
l’amat, o allò que aquest representa - que segurament
és de allò que l’amant manca -, el filòsof
posa en la cerca de la saviesa el sentit fonamental del seu quefer
vital. Aquest és, precisament, el sentit etimològic
de la paraula “filòsofs”: aquell que ama o desitja
la saviesa, justament perquè no la posseeix.
Per extensió, podríem fer una descripció
de la naturalesa humana, i trobar en ella allò que fa de
la filosofia una activitat – o millor una actitud- consubstancial
a la espècie humana. L’ésser humà en
general també és un ésser intermedi: limitat
per la seva experiència física, la seva mortalitat,
les seves capacitats cognitives objectives i finites; tanmateix,
a la vegada posseïdor d’una capacitat de concebre, a
través del seu pensament, l’etern, l’infinit,
es a dir, l’absolut. Tot i que no arribi a comprendre’l
totalment, arriba a concebre’l, al menys, en forma de pregunta
radical (aquella que apunta als arrels de les coses, és a
dir, als fonaments) Aquesta irremeiable tendència a l’absolut
sembla convertir als humans en una curiosa espècie, “filosòfica
per naturalesa”. (Tot i que moltes vegades, sobretot en l’època
en la qual vivim, la satisfacció de necessitats immediates,
la preocupació pels aspectes materials i concrets de la nostra
vida, ens porta a renunciar a aquesta tendència vers el punt
de vista més global i profund, es a dir, el punt de vista
filosòfic de la nostra existència i del món
ens envolta).
Allò dit fins aquí podria ser una
primera resposta a la pregunta de, per què els humans filosofem?
Podria ser també una possible explicació de per què
la filosofia es una cosa de tots; tot i que no siguem filòsofs
professionals, o fins i tot la majoria de gent no hagi llegit massa
sobre els grans filòsofs del passat o del present.
Una segona resposta podria cercar-se en la capacitat
que tenen els humans per comprendre el que succeeix. Valorar-lo
i prendre decisions; es a dir, en la relativa llibertat que li és
pròpia coma espècie racional. Si totes les nostres
accions estiguessin determinades genèticament, o estiguéssim
absolutament programats socialment per actuar d’acord a determinats
patrons de conducta – tot i que de vegades sembli que efectivament
si n’estem – la necessitat de la reflexió filosòfica
no tindria lloc. Pel contrari, sembla que els humans hem de prendre
decisions, fonamentar-les davant els demés i, a més,
fer-nos càrrecs de les seves conseqüències. La
manera que tenim per fer tot això és determinant criteris
generals, pautes i motius que vagin més enllà de l’acció
immediata. El contrari seria actuar com autòmats. Tot i que
a vegades estigui molt endormiscada, la nostra consciència
humana ens porta a pensar de manera més o menys autònoma
sobre els porques i els peraques del que fem, del que ens passa,
i del que passa en el món. I això, d’alguna
forma, és fer filosofia. Dic d’alguna forma, perquè
és cert que filosofar és pensar, però no és
pensar de qualsevol manera: és pensar de manera racional,
amb un cert rigor, de forma relacional, i des d’una perspectiva
globalitzada.
Els éssers humans no únicament vivim,
sinó també som conscients de la nostra pròpia
vida, sabem que la nostra vida pot millorar, som animals que busquem
la felicitat. En realitat, es pot dir que tots els animals busquen
la felicitat, si per allò entenem la capacitat per sobreviure,
satisfer necessitats, adaptar-se al medi superant les mancances
i els conflictes que aquest imposa. La diferència està
en el fet de que la resta de les espècies animals estan “comdemnades”
a ser felices. La seva existència és el triomf d’un
llarg procés evolutiu, i el seus comportaments, pel sol fet
d’haver sobreviscuts com a espècies, ja estan determinats
per a la vida adaptada. L’alternativa a la seva felicitat
automàtica és la extinció. Els animals no s’equivoquen.
Si això passés no es posarien tristos, ni se sentirien
culpables, simplement desapareixerien.
En canvi l’espècie humana té
l’estrany privilegi d’haver de buscar i construir la
seva pròpia manera de ser feliç. Però a canvi,
l’altíssim preu que ha de pagar per la seva llibertat
és la possibilitat certa d’equivocar-se. La cerca de
la felicitat, per a sort o desgràcia nostra, no és
automàtica, deu ser pensada, incloent-hi la possibilitat
de renunciar-hi i optar per una vida desgraciada.
Indubtablement que les catàstrofes naturals,
les epidèmies, o les ambicions de riquesa o de poder dels
altres individus humans poden ser seriosos obstacles en la nostra
cerca de la felicitat. Però fins i tot aquests fets, que
aparentment no depenen de la nostra voluntat, poden ser pensats,
és possible establir estratègies per la seva modificació,
o, al menys, trobar- hi responsables. Per tot allò, els humans
som, al menys potencialment, proclius a la reflexió filosòfica:
no únicament pretenem explicar el món, sinó
també trobar la millor manera de viure, en la nostra relació
amb la natura, amb la resta d’humans i amb nosaltres mateixos.
4. Per a què la filosofia?.
Fins aquí hem intentat respondre a la pregunta
sobre el perquè de la filosofia. Ara, i per a acabar aquest
tema, podem preguntar-nos pel peraquè, és a dir per
la utilitat de l’activitat filosòfica.
Des de l’època dels sofistes la filosofia
s’ha vingut plantejant com a un possible mitjà per
a guanyar-se la vida. Precisament el que distingia als sofistes
dels demés filòsofs de la seva època, com a
per exemple Sòcrates, era el fet de ser professionals que
ensenyaven a parlar i a argumentar de manera convincent (l’anomenat
art de la “retòrica”). Aquest aspecte lucratiu
de la seva activitat va ser una de les causes del seu desprestigi
entre quins consideraven la filosofia com una activitat “pura”,
no contaminada per cap interès material. Es considerava que
el seu valor residia en la busca del saber i de la veritat per sí
mateixos. Es a dir, que el prestigi de la filosofia consistia en
ser, curiosament, una activitat que... no servia per res! Potser
sigui aquesta raó per la que avui dia, que la utilitat té
un altíssim valor, aquest prestigi no ocupi precisament un
rànquing massa elevat.
Però més enllà dels discutibles
beneficis que pot reportar l’exercici professional de la filosofia,
potser podem trobar altres raons per justificar la realització
d’aquest petit curs de filosofia; i, amb una mica de sort,
agafar-li afecció i dedicar-hi en el futur una petita part
del nostre temps a la lectura, o senzillament a pensar o discutir
de tant en tant amb els nostres amics o familiars sobre temes que
podrien ser considerats filosòfics.
Entre altres bons efectes, l’activitat filosòfica
pot ser considerada com un exercici mental que ens ajuda a pensar
millor; que, com la gimnàstica física, comporta un
cert esforç, però que després ens deixa una
agradable sensació de benestar.
Les lectures filosòfiques solen resultar,
sobretot en els començaments, una mica pesades, principalment
per la utilització d’un vocabulari al que no estem
molt acostumats, i pel desenvolupament d’argumentacions amb
un cert grau de complexitat. Tanmateix, si aconseguim trobar-li
el gustet, combinant la lectura amb el comentari i la discussió
amb altres persones, la filosofia pot convertir-se en una excel·lent
manera de redescubrir el món i a nosaltres mateixos, des
de perspectives noves, més generals i enriquidores. D’aquesta
forma, podrem aconseguir nous criteris que ens permeten valorar
els fets i les persones d’altra manera, superant actituds
rígides i dogmatismes, i guanyant en comprensió i
flexibilitat.
També podrem aconseguir eines per a coneixe'ns millor i millorar
les nostres relacions amb els demés. Ja a la antiga Grècia,
davant de l’oracle de Delfos, lloc on els grecs acudien per
a que la pitonissa o endevina els predigués coses sobre el
seu futur, hi havia escrit una màxima que va ser guia fonamental
per a moltes persones de l’època, i també d’èpoques
posteriors: “coneix-te a tu mateix”. Conèixer-se
a si mateix inclou reconèixer les nostres possibilitats i
també les nostres limitacions, mitjançant una activitat
reflexiva que és característic del pensament filosòfic.
La lectura i el debat haurien d’acompanyar,
d’ara endavant, a les demés activitats de la nostra
vida. Com la gimnàstica, els esports, els hobies o l’aprenentatge
continuat d’un ofici que ens agrada, la filosofia pot ensenyar-nos
també a viure millor, a complir millor amb la nostra inevitable
“professió” de ser humans.
|