Les fades
En el món dit fantàstic hi ha un sector en el qual tot el meravellós és conduït per uns éssers gairebé translúcids i alegres, personatges d'extracció femenina i singularment bondadosos: les fades.
Joan Perucho
Les fades són éssers femenins del món espectral que es presenten a discreció a impulsos de llur emotivitat. Són molt sensibles i tenen, generalment, un impuls material; dic generalment, però, car hi ha fades dolentes que es veuen a través dels miralls en l'interior de la més pura i profunda de les tenebres. En el món del fantàstic hi ha un sector ombrívol on van a parar els éssers endolats pel desesper i el mal. És un sector que cal evitar. En canvi, hi ha un altre sector en el qual el meravellós és conduït per uns éssers gairebé translúcids i alegres, singularment bondadosos. Aquests éssers sobrenaturals són les fades, personatges d'extracció femenina. La seva cimera- salvant excepcions- és la bondat i, fora d'aquestes excepcions a què en hem referit, la inclinació femenina al mal resta reservada a uns éssers malèfics, "les males fades" i a uns éssers mortals execrables: les bruixes.
El professor Coromines , a la saviesa del qual sempre acudim retent-li homenatge fervorosament, fa derivar el nom del llatí fatum (predicció, oracle, destí, fatalitat), derivat aquest de fari, dir; procedeix de fata, plural de fatum; però ja en l'Edat Mitjana s'aplicava fata i el seu descendent romanç a les Parques, personificació femenina del fat, i es formava un plural secundari, fatae. El libro de Apolonio diu: "Parce son las hadas que dixeron los paganos Cloto, Lachesis y Antropos", i Nebrija "hada, diosa del hado: parca". En els llibres de cavalleria s'aplica fada a un ésser femení sobrenatural que intervenia en diverses manifestacions de la vida dels homes, i en aquest sentit, diu Coromines, s'establí el vocable en la literatura meravellosa i infantil d'avui dia. Per a més evidència del sentit etimològic hi ha el derivat enfadar. A Portugal, fado s'ha aplicat a un tipus de cançó popular, molt sentimental, que comenta líricament el destí de les persones.
Fa uns anys, vaig veure una exposició iconogràfica de les fades a través dels seus il·lustradors. D'ella en vaig treure la conseqüència que hi ha quatre classe de fades, que hom classifica en "petites dames", "dames verdes", "dames blanques" i "velles dames". Les primeres són els genis diminuts de la natura sempre enriolades i juganeres. Fan de tres a cinquanta centímetres d'alçada. Escampen felicitat. Les segones, les verdes, són els poders de la natura i representen la seva força benèfica (paitides i dones d'aigua), encara que versàtils, i no són, per tant, massa de fiar. Les terceres, les "blanques", tenen el màxim poder i encarnen tot allò que de més elevat i espiritual hi ha al món. Intervenen directament en la vida de les persones, a les quals van a cercar en moments d'infortuni per tal d'ajudar-les (la fada de la Ventafocs, per exemple). Les quartes, les "dames velles", són les més casolanes i prenen la figura d'àvia bondadosa i generalment espellifada. Tenen una certa retirada a les bruixes, però basta esguardar-los els ulls per adonar-se de la seva natura benèfica. Són amigues dels animals domèstics (gossos, fats, ovelles, ratolins, pardals, etc.), romanen prop del foc i són molt feineres. A totes aquestes classes de fades se sol demanar els més diversos benifets.
A Catalunya hem tingut immillorables il·lustradors de fades que han reconegut la seva veritable natura. Ens oblidàvem de dir que així com el món malèfic ateny especialment els adults, el món de les fades -i això és molt important- ateny únicament els infants. Des d'aquest punt de vista, cal esmentar il·lustres d'Apel·les Mestres, Torqué Esquius, Laura Albéñiz, Lola Anglada, Núria Llimona, etc. De tant freqüentar els éssers meravellosos, els seus noms ens semblen també cosa de meravella. En l'actualitat, a part de Mr. Arrowsmith, la màxima autoritat sobre les fades és Katherine Briggs, que en el seu Diccionari de les fades atresora tot el coneixement que es té d'aquests ens, molt semblants als elfs. Referint-se al món anglosaxó, diu que la paraula faory (fada) s'usa de maneres diverses. En la ciència de les fades, que és la que estem tractant aquí, s'usa de dues maneres principals. "El primer és l'ús estricte, exacte, de la paraula, amb la qual es designa una espècie d'aquests éssers sobrenaturals, "de naturalesa intermèdia entre l'home i els àngels"- com eren descrites en el segle disset-, diversos quan a dimensions, poders, duració de vida i atributs morals, però clarament distints d'altres espècies com els hobgoblins, els monstres, les bruixes, els éssers marins, etc. El segons consisteix en l'extensió més general del terme, amb el qual es comprèn tota aquesta àrea del sobrenatural que no està ocupada pels àngels, els diables o els fantasmes". La paraula fairy és recent i, segons Briggs, no es va utilitzar abans de l'Edat Mitjana, i sempre amb el significat de dones que havien adquirit poders màgics; el mateix podem dir del mot francès féerique d'idèntica procedència. La paraula francesa fai, de la qual fairy és una extensió, procediria originalment de l'italià fatae, les dames féeriques que visitaven les famílies quan hi havia un naixement i es pronunciaven sobre el futur de la criatura, com ho solien fer les tres parques. Fairy, al principi, significava fai-erie, un estat d'encantament, i es va transferir de l'objecte a l'agent. Tot això és ben curiós i pintoresc. Coincideix, però, bàsicament amb el que diu Coromines.
Per a Katherine Briggs hi ha, també, diverses classes de fades. Hi ha Fades agraïdes que mostraven una bondat constant per als seus favorits, generalment per les maneres educades i la discreció que aquests observaven respecte a elles. També retornaven actes de bondat quan en rebien algun dels seus amics. Sobre aquesta actitud s'han verificat moltes narracions, orals o escrites, sobre aquests actes venturosos i edificants (Cromeck, a Remains of Galloway and Nithsdale Song, en tracta diversos amb minuciositat).
"Les fades", article de Joan Perucho, aparegut al diari Avui, el 9 de febrer de 1995.
"Hi havia una fada formosa com cap, potser la reina. Un matí va eixir tot just al clarejant de l'alba, enriquida dels perfums del matí i de mil perles de rosada..." (Liliana, Apel·les Mestres, 1907)
Goja
Ramon Solsona
A Riells de Montseny conten que una tarda l'hereu Perarnau va sorprendre el repòs d'una goja, que espantada, es va capbussar en un gorg. Enamorat per aquella bellesa fugaç, l'hereu va tornar-hi cada dia i va declarar el seu amor a la goja. Es van casar amb la condició que ell no li recordés mai que era una dona d'aigua. Van tenir una filla i van ser feliços fins que, un dia d'un mes de maig que l'hereu era fora, la goja va apressar uns jornalers perquè seguessin un camp de blat. Ells van protestar perquè encara era verd, però la mestressa els va obligar a segar abans d'hora. Quan l'hereu va tornar es va enrabiar tant que li va dir: "Què en sabeu de collites, vosaltres, les goges!" La dona es va fondre a l'instant i al cap d'una estona es va congriar uan tempesta terrible que va malmetre totes les collites. L'hereu Perarnau va comprendre aleshores que la seva dona havia anticipat la sega per salvar alguna cosa i no perdre-ho tot. Conten que a les nits la goja tornava d'amagat a la casa per pentinar i bressar la seva filla, però quan l'hereu Perarnau ho va voler presenciar, mare i filla van desaparèixer per sempre.
Aquesta rondalla està treta de les històries i llegendes de Riells de Montseny aplegades per Jordi Collell i Carme Escudé amb el títol "El dir de la gent". Il·lustra perfectament que una goja, coneguda també com a aloja o dona d'aigua, és una fada, una nimfa bellíssima, fugissera i enigmàtica que viu en llacs i rius. Aquesta és una de les moltes paraules que Jacint Verdaguer va recollir de la veu del poble i la va incorporar als seus poemes, especialment a "Canigó". També ho va fer Eugeni d'Ors a "Gualva, la de mil veus". Potser era la mateixa goja que va seduir l'hereu Perarnau i que encara deu voltar per Riells i Gualba, a banda i banda de Les Agudes.
"Goja", article de Ramon Solsona, aparegut a La Vanguardia el 25 d'agost de 2002.
"Sols sa esvelta ombra s'entreveia quan sortien a esbargir-se a la claror de la lluna i les estrelles, ja ballant, ja entonant harmoniosos càntics als esperits de les selves." (Liliana, Apel·les Mestres, 1907).
Fades
Daniel Boada
"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una; aquesta és la raó que en quedin tan poques". Així de contundent es mostrava James Barrie, autor de Peter Pan, a l'hora d'explicar el desinterès de molta gent pel món de la fantasia i dels seus habitants per excel·lència: les fades. De fet, avui en dia queden molt pocs llocs on les fades puguin viure en pau i en perfecta harmonia amb la natura com havien fet fins a l'arribada dels temps moderns. El descobriment de l'electricitat i l'avenç de la civilització amb la contaminació que comporta les han empès cap a indrets cada cop més llunyans, amagats i inaccessibles.
Fa temps, però, una tarda de juliol de 1918, a finals de la Primer Guerra Mundial, Elsei Wright i la seva cosina Frances Griffith van anunciar que havien aconseguit fotografiar unes fades al jardí de casa seva, en el petit poble de Cottingley a Bradford, Yorkshire. Sir Arthur Conan Doyle, creador de l'immortal Sherlock Homes i espiritista reconegut, es va interessar pel cas i va començar una investigació per demostrar que les fotos eren autèntiques i convèncer així tothom de l'existència dles anomenats éssers elementals. El fet, envoltat de polèmica des de bon començament, és un dels més estranys que es coneixen (ara segurament en diríem expedient X) i encara avui no s'explica què és el que va passsar de debò. El senyor Wright va buscar per tot arreu fotografies de fades o material amb el qual les nenes haguesssin pogut trucar les plaques fotogràfiques però no va obtenir cap resultat.
Clixés retocats
La prestigiosa empresa de fotografia Kodak va declarar que els clixés havien estat retocats, però Conan Doyle, que en un principi també es mostrava desconfiat, va defensar-ne l'autenticitat després de comprovar l'honestedat de la família Wright. La polèmica provocada per les fotografies va durar molts anys. El 1971, quan Elsie ja era una dona molt gran, en una entrevista concedida a la cadena de televisió BBC, va mantenir un cop més que les fotografies no havien estat manipulades. Conan Doyle va escriure un llibre explicant el cas: El misterio de las hadas (Col·lecció Hesperus, de José J. de Olañeta Editor, 1998), en el pròleg l'escriptor afirmar: "És possible que els fets que exposem en aquest llibre treguin a la llum l'estafa més fabulosa que mai s'hagi fet pública, però potser el futur, contràriament, mostri que aquests fets constitueixen una fita en la història de la humanitat".
A través dels llibres
Nosaltres avui en dia no tenim la sort de veure fades en directe, i encara menys de fotografiar-les en els jardins. Ens haurem de conformar a conèixer-les a través dels llibres i de les il·lustracions que contenen. Del mateix editor de l'obra de Conan Doyle tenim una col·lecció dedicada a les fades i a d'altres éssers igualment eteris: Archivo de tradiciones populares, que conté títols com ara: Guía de campo de las hadas y demas elfos, Diccionario de las hadas, Quién es quien en el mundo mágico, hadas duendes y otras criaturas sobrenaturales, entre d'altres. A la guía de campo de las hadas y demás elfos, de Nancy Arrowsmith i G. Moorse, per exemple, podem trobar-hi els Red Caps (barrets vermells), uns sanguinolents elfs escocesos que s'amaguen dalt dels vells castells per llançar pedres als viatgers que passen fins a matar-los i que, un cop aconseguit el seu objectiu, corren a mullar els seus barrets en la sang perquè conservin el seu color vermell. També coneixerem mitjançant la Guía, els Kobolde, els més antics genis domèstics del nord d'Europa, que viuen a les cases i tant aviat poden fer favors als seus amos com els poden fer la vida impossible. El llibre ens parla també de les seductores Dames Blanques, dels Korred que viuen sota dels dòlmens a la Bretanya i de les Donzelles de la molsa, que es convertiran en les nostres ajudantes si seguim les tres normes que elles mateixes ens recomanen: no arrencar l'escorça dels arbres, no fer pa de matafaluga i no explicar mai els nostres somnis.
Fitxes il·lustrades
El llibre és molt extens i està estructurat en forma de fitxes que contenen la descripció, l'hàbitat, la f orma d'identificació i algunes històries que fan referència a cada criatura. Més de 70 fitxes acompanyades d'unes magnífiques il·lustracions de camp de Heinz Edelmann. L'editorial Montena, per la seva banda, ens ofereix El mundo de las hadas, de Beatrice Phillpotts (2000), on podem trobar tradicions i llegendes de fades amb moltíssimes il·lustracions de diferents autors i de diverses èpoques que ens endinsaran de cap en aquest món meravellós.
Sense vergonya
No ens ha de fer vergonya llegir aquestes històries que tradicionalment han estat reservades als nens. Jonathan Cott, en la seva edició Cuentos de hadas victorianos (Siruela 2000), amb contes de diferents autors, ens indica en la seva introducció: "Sóc del parer que, igual que els llibres d'Alícia, les obres escollides en aquesta antologia es disfruten i s'entenen millor amb una lectura d'adult perquè la recuperació de la infància ha retornat a la literatura anglesa la saviesa tel·lúrica i animista que la tendència dominant de la cultura victoriana es va proposar menysprear". J.R.R. Tolkien, per la seva banda, en el seu assaig Sobre cuentos de hadas (inclòs en l'edició de Minotauro Árbol y hoja, 1999), ens diu: "La fantasia és una activitat connatural a l'home. És clar que no destrueix ni ofèn la Raó. (...) La fantasia creativa es basa en l'amarg reconeixement que les coses són tal com es mostren sota el sol. Sobre la lògica es va fonamentar, per exemple, l'absurd que impregna les narracions i els versos de Lewis Carrol. Si no fóssim capaços de distingir els homes de les granotes, no s'haurien escrit contes de fades sobre el Rei de de les Granotes". No hem de tenir, doncs, cap mena de por d'endinsar-nos en el món que Tolkien anomena FANTASIA (amb majúscules). En els temps que corren poder perdre un quart d'hora llegint un conte de fades (no crec que s'hi trigui gaire més), és segurament un símptoma de bona salut. Finalment, si encara ens queda algun dubte, recordem que totes les dictadures del món han estat sempre en contra dels contes fantàstics, dels qui els escriuen i dels qui els llegeixen.
"Fades", article de Daniel Boada, aparegut al diari Avui, el 28 de febrer del 2002.
L'amo guipa aquella pitxorina, i li diu: -Alabat sia Déu, garrida! Tu robes eu cor de les persones". (Rondayes Mallorquines).
