Els contes de fades

Els contes de fades són unes narracions on s'expliquen de forma meravellosa com són les relacions dels homes amb les fades, i com aquesta relació converteix aquestes- el o la protagonista- en herois.La paraula conte és la més comuna a totes les llengües, i, per això, avui és la més estesa, però per distingir el conte d'origen literari del d'origen tradicional, tenim una paraula específica, rondalla, que significa cosa que s'explica fent rotllana, i que són unes narracions destinades a ser escoltades, en les quals s'utilitza l'acció per damunt de la descripció, i que tenen un origen anònim i col·lectiu gestat, de generació en generació, a través de la tradició oral. En canvi els contes literaris, lògicament narracions destinades a ser llegides, i on predomina la descripció sobre l'acció, tenen un origen concret, un autor, situat en una època o en un corrent literari. Segons quin sigui el seu grau de difusió s'inclourà dins de l'anomenat conte popular, diferenciat clarament del tradicional, que és de creació anònima. Les fades són uns éssers sobrenaturals, femenins, generalment benèfics, que intercedeixen pels humans i que tenen múltiples formes, hàbitats, aparences, noms o atribucions. Després d'analitzar quins són els seus trets definitoris, es poden classificar en quatre grups: Petites Dames, Dames Verdes, Dames Blanques i Velles Dames.

Són els genis de la natura. Estan entroncades amb la família dels follets i dels djinns. Hi ha notícies d'elles des dels temps més antics. Són molt menudes i d'aspecte encisadorament infantívol. Fan de 3 a 50cm. d'alçada, segons les espècies. Normalment; tenen ales a l'esquena, són ales molt primes, que dringuen en volar. També és usual que tinguin les orelles punxegudes. Algunes espècies poden fer llum, i això és el que ha provocat que, tan sovint, se les identifiqui amb els focs follets. Els encanta vestir-se amb pètals de flors, i disfressar-se amb fulles, plomes petites, baies, flametes, etc. Les cròniques que ens parles de les Petites Dames són de les mes antigues, són abundants a Islàndia, a Irlanda i als països anglosaxons en general. També es troben referències sobre aquestes fades a la cultura musulmana i a la oriental, especialment al Japó. No saben, i no poden, fer encanteris extraordinaris, i la seva funció es limita a beneficiar i propiciar la continuïtat de l'equilibri de la natura. Per això, acostumen a escampar els beneficis entre qualsevol dels éssers vius que no siguin els humans. A Catalunya i en general a la Mediterrània Nord són practicament desconegudes.

A aquesta espècie pertanyen les més depurades i selectes famílies de les fades. Elles encarnen tot allò que de més elevat i espiritual hi ha a la vida humana i anímica, i mereixen com ningú els noms d'esperits superiors. Són extraordinàriament belles, extraordinàriament rosses, pulcres, joves, i tenen una mirada bondadosa. Vesteixen de blanc, encara que algun cop prefereixen cobrir-se amb un mantells blau. Ningú no sap on viuen, si és que viuen en algun lloc; ja que la facultat principal que tenen és la de poder aparèixer i desaparèixer per art d'encantament. D'on vénen les Dames Blanques? On van? Ningú no ho sap. Només se sap que elles s'encreuen amb el destí dels humans, no pas per desviar-lo, sinó per il·luminar-lo i revelar-hi la possibilitat d'allò impossible. Després, desapareixen i deixen un rastre de perfum molt lleu...

És de remarcar la seva tardana aparença a les cròniques: la podem datar en el Renaixement. El Renaixement va veure en elles els tres fonaments sobre els quals giraria tota la teoria humanista: la bondat, la virtut, la bellesa. Quan algun ésser humà es troba en una situació desesperada, en el moment més ombrívol i angoixant de la solitud, en l'abandó de totes les ajudes possibles, llavors li apareix la Dama Blanca (o allò que alguns escèptics anomenen "el desig de la fada"). Aquesta virtut d'aparèixer benèficament i bondadosament en la pitjor de les situacions és la que ha donat orígen al nom de fada. Pel que diuen les cròniques sembla que els humans, i més específicament les noies, poden propiciar-se els beneficis d'una Dama Blanca especialment si són virtuoses i fidels, i no fan mal a ningú. Se'n pot seguir el rastre en tota la cultura ària; i, darrerament, entre els anys 1940 i 1950, van ser vistes sovint a Hollywood.

Aquest grup de fades és un dels més coneguts a les nostres latituds, i probablement el que més rastre ha deixat en la literatura. Tenen l'aparença humana, de dona que té entre els quaranta i els seixanta anys, més aviat baixeta i rodanxona. Les Velles Dames vesteixen senzillament, més aviat pobrament, i són molt amigues dels davantals amb butxaques. Sempre porten els cabells coberts amb un mocador o bé amb un barret punxegut d'ala ampla. Com a velles que són, es repengen en una gaiata, que, de vegades, esgrimeixen a la manera d'una vareta. Les cròniques, abundants, que parlen d'elles confirmen que es dediquen a petits encanteris casolans, amb tisanes i herbes remeieres, de les quals coneixen totes les virtuts. Són amigues dels animals domèstics: gats, gossos. vaques, lloques, ovelles, cavalls i ratolins. Tenen cura dels malalts i dels orfes. Són bones filadores i, fins i tot, hi ha qui diu que teixexen el fil de la vida. Coneixen tots els camins, i orienten qui s'extravia amb tota mena d'indicacions. És una pràctica dels homes, especialment entre els llinatges rics, de fer-les apadrinar els nadons. Aleshores protegeixen els fillols i filloles durant tota la vida, o almenys fins que es casen . Són moltes les proves de la seva existència i de la seva habitual permanència entre els homes. De fet, és probablement el tipus de fada que millor s'ha adaptat als temps moderns. I n'hi ha rastres a totes les grans ciutats, on és probable de trobar-les al metro,a la sortida de les escoles i a les porteries.

Contes de fades [exposició]. Barcelona: Caixa de Pensions. Obra Social, 1985.

Tornar a la pàgina principal