La guilla medieval
Hem de remuntar-nos
als bestiaris medievals per a comprendre bé la simbologia de la guilla
a les faules. El precedent dels bestiaris medievals és el Phisiologus:
una obra anònima del segle II escrita en grec i sorgida d'aquesta
cruïlla de cultures que fou Alexandria; Phisiologus voldria
dir "naturalista", i el que l´autor d'aquesta obra fa és
descriure físicament tot un repertori d´animals i assignar-los
atributs morals, tot un joc d´adscripcions simbòliques que
afecten l´home, l´església, la Trinitat, Crist, el dimoni,
etc.
Els primers bestiaris
medievals coneguts són els francesos: els de Philippe de Thaon, cap
al 112O, els de Guillaume Le Clerc i Gervaise, i el més conegut i
més pròxim al Physiologus, el de Pierre de Beauvais
de 1217.
En les faules i bestiaris
la guilla encarna l´astúcia i se´n surt de situacions
compromeses fent servir el seu enginy. Altres vegades, quan l´exemple
moral ho requereix, la rabosa és vençuda o la mateixa artimanya
se li gira en contra seva.
La guilla astuta
i seductora és comparada moltes vegades amb la figura del diable. A
l´Edat Mitjana es creia que el diable era molt astut i que podia agafar
diverses formes per tal de poder temptar els humans. A les Revelacions de
Santa Brígida la guilla representa la hipocresia del dimoni. El Bestiari
d´Oxford trobem també una semblança del nostre animal
amb el Maligne:
"La guilla
simbolitza el diable perque aquest últim fingeix ser mort per enganyar
millor els que viuen dominats per la carn. Així els agafa i els castiga;
però en canvi, pels homes que viuen sobre l´espíritu i la
fe de Déu, el diable és verdaderament mort."
Vicent Ferrer
recorda que Jesucrist anomenà "guilla" el jueu que volia seguir-lo
per enriquir-se.
El Physiologus
grec, publicat a Roma al 158, mostra la guilla com un animal molt astut.
"La zorra
es un animal astuto. Cuando tiene hambre y carece de comida, se dirige a un
lugar soleado, y tendida en el suelo y conteniendo la respiración, simulando
estar muerta, yace boca arriba con los ojos abiertos y las patas en alto. Bajan
las aves para comérsela, pero ella las apresa por sorpresa y las devora
a placer.
No obra de otra manera el diablo cuando quiere atrapar al hombre; le tienta
para que se comporte lo más negligentemente en su vida de oración
y así és seducido con toda facilidad."
L´argúcia
per caçar ocells ja ens la presenta Apiano, encara que amb un sentit
naturalista. La Bíblia també es fa ressó de l´astúcia
de l´animal i al Cantar de los Cantares (2, 15) la menciona amb
una referència al diable.
A l´Edat Mitjana va ser definitiu el text de Sant Isidre que defineix
la guilla com un animal que no va mai recte caminant, enganyós i trampós.
El text va ser reelaborat per Pierre de Beauvais en el seu Bestiari:
"Es de
natura tal que quan té fam i no troba es revolca a la terra vermella
de tal manera que semblar estar ensagonada. Llavors s´estira al terra
com si estigues morta."
Autor: Àngel
Vergés i Gifra
Tornar
a la pàgina principal
Bibliografia:
Faules
Isòpiques, De Aviano, Alfonso, Poggio i altres autors.
Nova Biblioteca Catalana a cura de R. MIquel i Planas. Barcelona, 1908.
Bestiaris,
volum II, Barcino, Barcelona 1964. pàg.100, "XLI De la guineu."
Diccionario
de símbolos, Cirlot, Juan Eduardo,Editorial Labor, Barcelona 1994.
Bestiario de
Oxford, 27. Mc Culloch.
Francesc Eiximenis,
Racconti e Favole dal Crestià, dal Regiment de la cosa pública,
dal Llibre de les dones, Introduzione di Gabriella Zanoletti. ECIG, Edizioni
Culturali Internazionali, Gènova, 1988.
El Fisiólogo
atribuido a San Epifanio seguido de El Bestiario Toscano, Ediciones Tuero,
Madrid.