Homenets i animals impossibles
Follet: El nom de follet s'usa per designar els descendents dels elfs, que visqueren sota els dòlmens. Quan van perdre força i poder i es dispersaren, llavors els follets caigueren sota la influència dels éssers humans. No poden ésser rebutjats amb conjurs i hom ha de suportar llurs bromes. Són un grup independent i alegre, que no reconeix cap amo. La descripció que en tenim ens els mostra com uns nans vestits com a l'època medieval (Blancaneus i els set nans) molt virolats i amb caputxes fondes. Duen pics i pales i són amants de les cançons
Els follets en feien de totes. Si el traginer de la casa es descuidava una mica ells començaven a fer de les seves: donaven gra a les bèsties i les estrijolava i finalment els hi trenava les cues tant bé que cap persona no sabia desfer-les. Quan acabaven se n'anaven al llit del traginer i... Flist, flast! El despertaven amb una gran xurriacada!
Pobre traginer! Si no trobaven aquell pobre home els follets ho endreçaven tot i començaven a escombrar, a treure la pols, a rentar els plats, a fer els llits a aplegar la roba.... Ho feien tot.
Però no tot eren flors i violes... Si acabaven la feina les pobres noies de la casa ja es podien calçar! Els follets se n'anaven a les seves habitacions i l'un amb l'escombra, l'altre amb els espolsadors, me les hi prenien la mida del gipó que era un gust... No hi havia cap manera de deslliurar-se d'aquells personatges... Els follets, si tot ho trobaven ben ordenat, de vegades començaven a cagirar-ho tot; anaven a l'estable, pegaven els animals i despertaven a tothom amb la seva cridòria. Els follets trencaven els plats de l'escudeller, tiraven les cadires per terra i movien els mobles d'un costat a l'altre. L'endemà, però, no hi havia cap plat trencat, ni cap cadira a terra, ni cap moble fora de lloc, perquè ells, això sí, ho endreçaven i ho arreglaven tot. Els pagesos coneixen un remei per a combatre aquests petits personatges: posaven plats amb mesures de gra de mill, escaiola, llavor de col i altres grans menuts als passadissos i escales.
D'aquesta manera pensaven que els esbojarrats follets s'hi entrebancarien i que, després de fer una gran escampadissa de gra, es prendrien la molèstia d'aplegar-los tots al seu plat. Els pagesos també pensaven que els follets se'n cansarien de fer aquella tasca i que finalment se n'anirien del mas. Algunes vegades, però, n'hi havia que prenien la lliçó i que sabien posar aquelles plates i mesures en un racó i tornar-les després al seu lloc. No n'hi havia poca, de gent, que es veien obligats a mudar de casa per culpa del follet... I el més trist de tot era que moltes vegades això no solucionava res.
Pau Bertran i Bros
Pau Bertran i Bros (Collbató
1853, Esparreguera 1891). És una de les màximes figures de la
Renaixença catalana. Format a la Universitat de Barcelona, es dedicà
a l'estudi de la cultura popular de la seva terra: el Montserrat. El 1885 publicà
Cansons y follies populars, inèditas, recollides al peu del Montserrat,
un recull del cançoner tradicional de Collbató. Anotà a
les seves llibretes de popularitats, milers de costums i creences de la gent
de la comarca. A la seva mort deixa inèdits el Rondallari català
i l'Oracionaire popular, aplecs complets de la literatura popular.
També guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, tradueix
poesia búlgara i fa un estudi rigurós de la rondallística
europea. Fou un dels folkloristes més interessats per promoure la recerca
col·lectiva de materials i així ho proposà en un article
("La filosofia de la filosa"). De fet, ajudà a la creació
de l'agrupació "Folklore Català" i en l'enquesta etnogràfica
que aquest grup intentà i que va fracassar per manca de prou resposta
(se'n publicà una "Miscel·lanea folklòrica").
Representa la preocupació teòrica entre els folkloristes.
| 1. Aplegar: Reunir, en general. |
| 2. Escaiola: Planta gramínia de diferents espècies del gènere Phalaris, i principalment la Phalaris canariensis, de canya dreta, fulles aspres, panolla espiciforme, fruit petit ovalat que es dóna com a aliment als aucells de gàbia i és el motiu del conreu d'aquesta planta. |
| 3. Escudeller: Post o pedrís col·locat a certa altura i adossat a la paret de la cuina, per a tenir-hi escudelles, plats, olles i altres atuells. |
| 4. Espolsador: Drap, o tros de pell, o conjunt de llenques de roba o de pell posades al cap d'un mànec, que serveix per a llevar la pols dels mobles. |
| 5. Estable: Lloc cobert on s'allotja el bestiar. |
| 6. Estrijolar: Fregar i netejar amb l'estríjol. Estríjol: Raspall de ferro, fixat a un mànec de fusta, que serveix per a netejar el pèl de les bèsties cavallines o bovines. |
| 7. Gipó: peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura.Posar un gipó a qualcú: donar-li una tupada. Fer a algú un gipó sense costures: pegar-li. |
|
8. Mill: Planta gramínia de l'espècie Panicum miliaceum, de fulles allançades, amples, panolla pubescent, penjada i molt ramosa, i grans molt petits que serveixen d'aliment al'aviram i reduïts a farina se'n fa un pa de baixa qualitat. |
| 9. Traginer: Home que tragina, que es dedica al transport de mercaderies, mobles, etc., d'un lloc a un altre, sia amb carro, sia a esquena de bístia. |
| 10. Trenar: Disposar en forma de trena. |
|
11. Xurriacada: Cop de xurriaques. Xurriaca: Instrument compost d'un garrot que a un cap duu una llendera o una tira de cuiro i serveix per a pegar a les bèsties o per a incitar-les a caminar fent petar la corretja o corda. (Els follets) Els grans d'escaiola i de mill podien servir per a tenir ben entretinguts a tots els follets. |
Vocabulari: Diccionari català-valencià-balear.
Un dia, uns masovers es mudaven de casa perquè el maleït follet no els deixava viure en pau. Tot el que ells feien ell ho desfeia en un tres i no res i tot el que ells arreglaven ell ho desfeia. Una vegada, van treure els trastos i van fugir ben de pressa i amb silenci per tal que el follet no els seguís. Pel camí, la mestressa va recordar que s'havia oblidat una paella al mas i va exclamar:
- Malaguanyada paella! Em dol d'allò més haver-la deixada al mas... I si no sabés que me les hauria de veure amb aquella boig encara la tornaria a buscar...
- Ja la porta jo! - va respondre el follet des del seu darrere.
Els dos masovers es van girar i van veure una paella que els anava seguint com si volés tota ella sola.
Quin maleït! El follet del mas els havia seguit! Finalment, van arribar a un altre mas i de seguida es van adonar que havien de buscar un remei per lliurar-se d'aquell trapella! Van rumiar, rumiar i finalment van trobar el remei per esquivar-los del món.
Aquest remei era que les campanes toquessin l'Avemaria. Els follets s'agafaven als batalls de les campanes perquè no toquessin però no hi poden poder-hi fer res. Bon vent!
Els masovers d'una masia de Sant Andreu de Bancells, a les Guilleries, estaven farts de tenir ficat el follet a dins de casa i se'l volien treure de sobre. Els n'havia fet tantes que ja n'estaven ben tips.
Les dones es trobaven que a mitja nit el follet els estirava la manta i no les deixava dormir. Es despertaven però no el veien; sentien que marxava corrents però no li podien fer res. Si algun vespre es deixaven els plats bruts o sense endreçar, el follet començava a fer molta fressa, a picar les cassoles, i semblava que trenqués els plats. Baixaven a la cuina i no veien res. Tornaven a pujar i altre cop igual. Les dones no podien dormir i les nenes tenien por. No podien aguantar més. Van provar de treure-se'l de sobre de moltes maneres i no van poder mai. Al final van decidir canviar de casa. No van dir mai res als fills ni a ningú. Ho portaven en secret, ja que les parets tenen orelles i el follet ho podia sentir. El dia acordat van carregar tots els estris al carro ben d'hora al matí i varen marxar cap a la nova casa. Ja s'imaginaven la sorpresa que tindria el follet quan no els hi trobés. No eren gaire lluny de la casa quan la dona s'atura i diu:
- M'he deixat l'escombra a la cuina! La vaig a buscar!
Quan la dona es va girar per tornar cap a la casa a buscar l'escombra, va quedar ben parada. Va veure que l'escombra venia tota sola, anava seguint tota la comitiva. Va sentir una veu molt fina que li deia:
- Ja la porto jo, l'escombra! Ja la porta jo, l'escombra!
Pobra dona, va quedar de pedra! Tot plegat no va servir per a res: era el follet que seguia tota la família cap a la nova llar. No es volia quedar sol a casa.
Llegeix i compara aquestes dues llegendes. Quin són els motius que es repeteixen a les dues llegendes? Quins motius són diferents?
Xavier Roviró apunta: "altres informants ens han explicat que el follet, en lloc de seguir la família amb l'escombra, utilitza també una pala d'enfornar, tal com sol passar en altres versions de llegendes que s'expliquen arreu d'Europa".
Ara et toca a tu: Escriu una llegenda que segueixi una estructura semblat a les que acabes de llegir i fes que el follet segueixi la família amb una pala d'enfornar.
A Arbúcies existia un malèfic follet, que amb les seves infantils entremaliadures era el terror del veïnat. Es complaïa, el menut i original individu en lligar les cues dels animals, atiant-te'ls després. En l'estació hivernal esquilava les mules, el hi amagava el farratge i deixava mig morts a cops, els mossos de la quadra amb intenció d'obligar-los a reomplir la provisió de pinso en el millor moment del seu son. Obria les bótes del vi als cellers, amagava la roba acabada de rentar a les minyones i després les truscava de valent. Totes aquestes dolenteries eren acollides amb estrepitoses riolades en la reunió annual del pla de Mirambell, en les nits de lluna plena, on es tramaven allaus de maquinacions que tendien a esmenar les disbauxes que a la seva espatlla, feien alguna que altra aprofitada i desaprensiva mestressa de casa.
Proposta didàctica: Busca altres indrets dels Països Catalans que tinguin històries de follets.