INTRODUCCIÓ

La música occidental ha seguit els períodes comuns de l'evolució artística al llarg de la història. No obstant, la música sempre ha arribat als nous períodes amb un cert retard respecte a d'altres arts. Això és degut que el llenguatge musical és amb diferència el més abstracte i el més difícil de portar a terme. No cal més que veure el temps que necessita per a la seva formació un música en comparació amb un pintor o amb un escultor. Però malgrat aquest petit retard, la música ha estat sempre oberta al canvi estètic i a l'evolució tècnica.
Cada societat ha tingut la música que ha necessitat, segons les característiques estètiques i la situació sociopolítica. A més, en tota societat s'han donat dos tipus de música; la "culta" que sempre ha estat més propera als centres de poder (església, cort, etc.) i la música popular que emanava directament del poble.
Els grans períodes de la música són paral·lels als períodes de la història general. La música ha estat sempre lligada a l'evolució de la humanitat i a les referències científiques i estètiques del moment. Aquest períodes són els següents: l'Antiguitat, l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc, el Classicisme, el Romanticisme, el segle XX i l'actualitat. Aquesta gradació comprèn grans períodes, però aquests a la vegada són dividits en subperíodes i no oblidem que cap època artística comença o acaba dràsticament, sinó que entre una i altra hi ha anys de transició en què les característiques d'ambdues es confonen.

ANTIGUITAT

L'origen de la música es remunta a l'origen de la humanitat, des de les primeres civilitzacions han constituït part inherent de l'ésser humà, ja que com a forma d'expressió diferent de les altre sempre ha estat considerada de forma molt especial.
Per buscar els primer indicis musicals hem de remuntar-nos a la civilització xinesa i a la hindú, que pels anys 3.000 aC. ja disposava del seus propis sistemes musicals. També Egipte, Israel i Mesopotàmia s'han trobat empremtes del que aparentment va ser una rica vida musical. S'ha de destacar l'enorme importància que en aquestes civilitzacions tenien els músics, considerats en algunes cultures com a semidéus. En els pobles Mesopotàmics el botí més preuat quan es conqueria una ciutat eren els músic que hi havia, la qual cosa dóna certa referència del valor incomparable que tenien els artistes del so en aquelles èpoques remotes.
Les civilitzacions antigues produeixen la casta dels músics sacerdots vinculats al servei del temple, i s'organitzen al voltant dels mites els poder sobrenaturals i civilitzadors dels músics. Orfeu amanseix les feres, Amfió atrau els peixos, Arió construeix els murs de Tebes. Els poder medicinals de la música converteixen els músics en terapeutes: Pitàgores, Empedocles sanen els posseïts, així com Ismenies guareix l'aciàtica. David cura Saül de la bogeria tocant l'arpa.
Malgrat la absència de jerarquització econòmica en aquestes societats, la música s'inscriu amb precisió en els sistemes de poder. És un reflex de les jerarquies polítiques. No obstant això, les primeres referències musicals escrites i desxifrables que tenim són les de Grècia.

Època grega

Grècia és una de les civilitzacions que més cura i esforç van aportar en el terreny de la música. A més ho van fer des de tres camps essencial: el pedagògic, l'estètic i el teòric. A Grècia alguns dels grans filòsofs, entre ells Plató i Aristòtil, remarquen la importància de la música en el desenvolupament de la persona, fins al punt que determinat tipus de música hauria d'estar vedat per a certes persones a causa del significat especial del seu missatge. Això és, en resum, un mètode pedagògic (molt subtil, però mètodes al capdavall) per introduir la música en el desenvolupament de les persones. Ells ho anomenaven "la doctrina de l'ethos" que tractava les qualitats i efectes morals de la música. Aquests efectes raïen en el missatge que tenia la música i en la imitació que la música tenia de certes faccions o estats de l'ànima (ira, valor, dolcesa, temprança, etc.), de manera que quan una persona escolta música que content certa passió, aquesta persona cau atrapada per aquesta passió. El resultat és que si una persona escolta música censurable es convertirà en una persona censurable, mentre que si escolta música idònia, es convertirà en una persona plena de virtuts. Per arribar al tipus ideal de persona, es necessitaven dos complements: música idònia i gimnàstica, ja que el principi de "mens sana i corpore sano" es basa en la disciplina del cos i la disciplina de la ment.
També Grècia es va desenvolupar en el terreny de l'estètica de les arts, però potser el més transcendental per nosaltres com a músics, sigui la plasmació per primer cop en la història del que es pot considerar com el primer sistema musical complert. Aquest sistema parteix dels estudis de Pitàgores referents a la acústica musical. Pitàgores a més de matemàtic era músic i basant-se en ambdós tipus de coneixements, crea un sistema d'afinació (pitagòric) que es va emprar no només a Gràcia, sinó que va transcendir de tal manera, que encara avui en dia es estudiat a les classes d'acústica dels conservatori de tot el món. A més el sistema musical grec comptava amb el quatre "modes autèntics", que son escales el nom de les quals és Dòric, Frigi, Lidi i Mixolídi. Tenien quatre modes més anomenats "plagals" que es feien afegint una tètrada (quatre notes més) descendent a cada mode. El resultat era Hipodòric, Hipofrigi, Hipolidi i Hipomixolídic.
Per treballar aquest sistema tenien una forma d'escriptura alfabètica mitjançant la qual hem sabut els seus mètodes musical. El resultat pràctic era una música monofònica, és a dir, una melodia que o era acompanyada per cap tipus d'harmonia o contrapunt i que era en la seva major part improvisada. La improvisacióla feia un cantant que entonava melodies seguint els modes abans comentats, i era molt comú que aquest cantant fos acompanyat per instrumentistes, especialment per executants "d'aulós", que és un instrument de canya de so estrident i penetrant semblant a una flauta doble amb una sola embocadura. Perquè els executants d'instruments poguessin seguir fent la mateixa melodia, realitzaven una difícil tècnica anomenada Quironomia. Aquesta tècnica es basa que el cantant (o instrumentista que realitzi la improvisació en aquell moment) mogui amb la mà i senyali amb aquest moviment la melodia a la resta d'instrumentistes. D'aquesta forma, quan realitzen tots la melodia aconsegueixen fer una heterofonia, és a dir, una mateixa melodia executada simultàniament per tots els músics.
A Grècia alguns pensadors sostenien que hi havia una estreta relació entre la música i l'astronomia basada entre els intervals musicals i els cossos celestes, a més alguns modes i certes notes es corresponien amb planetes determinats. Totes aquestes atribucions màgiques de la música formen part comuna de la vida de les societats antigues. El que diferencia Grècia és l'alt contingut filosòfic, la formació d'un sistema musical estable i un sistema educatiu on la música tenia el paper important (almenys teòricament establert).
Com és normal, els fragments musicals escrits que ens ha arribat son molt escassos, i els documents massa tardant perquè puguem tenir una idea justa del caràcter de la música dels grecs. Només coneixem uns deu fragments amb informació insuficient. Per jutjar la música grega seria necessari, naturalment, conèixer les regles i els usos d'interpretació de l'època; la notació no dóna compte de les variacions expressives ni dels ornaments.

Època romana

Els romans hereten la cultura musical grega que al posar-la en mans d'esclaus i amb finalitats purament sensuals, esborrarà el noble concepte grec. Es preocupa més per l'exhibicionisme extern de l'executant amb la qual cosa decau el nivell artístic intrínsec de la música.

EDAT MITJANA

La música a l'Edat Mitjana es troba en el refugi que va tenir la cultura dins els monestirs i centres religiosos en general. Els monjos eren els que tenen cura i potenciaven la música en aquests període, per tant la música és supeditada a la paraula ja que el més important a destacar és la mística i el missatge. El principal exponent que ens ha arribat ha estat el cant gregorià, que es caracteritzava per la manca de compàs, de manera que el ritme és determinat per les síl·labes del llatí i mitjançant pneumes, que són signes que es feien sobre les paraules per indicar l'entonació que aquestes tindrien. A llarg de la Baixa Edat Mitjana es perfecciona el sistema de notació musical creant un sistema de notació mesural, és a dir, que no només tingui cabuda certa nota, sinó que fins i tot la seva mesura. En definitiva, el cant gregorià va començar essent un música monòdica (una única veu cantada) creada a partir de textos religiosos.

A l'Edat Mitjana s'inicia a Europa la tècnica polifònica en el cant gregorià, que consistia a compondre obres de diverses melodies simultànies. Aquest desenvolupament és pogué donar gràcies a la millora de l'escriptura musical, a la vegada que l'escriptura es millorava com a conseqüència de l'avanç i de les necessitats de la polifonia.

És en el segle IX quan apareix la forma de polifonia més antiga que coneixem. S'anomena orgànum i consisteix en una línia melòdica anomenada vox principalis a la qual s'afegia una línia anomenada vox organalis de manera que efectuaven la tècnica contrapuntística més simple, és a dir, a una nota de la vox principalis li correspon una nota en la vox organalis, però amb intervals bàsics d'octava, quinta i quarta que llavors estaven considerats perfectes.

Ars Antiqua

La liberació del text en la polifonia en el cant gregorià comença amb els organistes Leonim i Perodim que van destacar en la creació de orgànums florits, que comporta desprendre dels accents de les paraules i recrear-se amb diferents pujades i baixades melòdiques dins una mateixa síl·laba.

Ars Nova

A partir del segle XIV hi ha un gran impuls en el que es desenvolupa el motet, forma musical polifònic on a més d'haver-hi diverses línies, cada línia té un text diferent. A més, ja no és important la lletra sinó que és una excusa per crear una melodia. Fins i tot, els instruments substitueixen les veus melòdiques, però encara no són músiques creades per a instruments. Amb l'avançament de la tècnica es juga amb nous elements rítmics i a trobar la habilitat per fer-lo més difícil i complicat. Fruit d'això arriba l'explosió de la polifonia amb moltíssimes veus i de les tècniques del contrapunt.

Música profana

La música profana és la resposta que dóna el poble davant de la música "culta" com a expressió dels seus sentiments, costums i arrels. Aquest tipus de música es va estendre molt ràpidament a causa dels joglars (anomenats també trobadors al sud de França). Eren fills de nobles, músics-poètics, que anaven de plaça en plaça explicant llegendes i fent actuacions còmiques i de circ. Les cançons que interpretaven eren èpiques o amoroses, amb melodies senzilles, fins i tot improvisades, perquè arribessin fàcilment al públic que s'amuntegava al seu voltant.

Els joglars tenien mala reputació, eren menyspreats i en moltes places i pobles van arribar a ésser proscrits. Aquesta baixa consideració continuà fins que aparegueren els ministriles, que eren músics que acompanyaven els joglars i tocaven els instruments mentre aquells declamaven o actuaven. L'acceptació d'aquest tipus de joglars ve possiblement del caràcter instrumentista que tenien, la qual cosa els va proporcionar un estatus i una consideració més bons.

RENAIXEMENT

El Renaixement és una era històrica que està basat en el redescobriment dels clàssics grecs, de manera que que tota activitat artística es veurà influït per aquesta per aquest corrent estètic. El cim del Renaixement es dóna a Itàlia, l'anomenat bressol de les arts, i allà es donarà un gran desenvolupament en les tècniques de composició musical.

CONTINUARÀ...