Metodologia de la Història de l’Art

Escriure Història de l’Art és la principal comesa dels Historiadors de l’Art. La base està als catàlegs, d’exposicions, de col·leccions o raisonés. Altres es dediquen a interpretar més que documentar, encara que identificar ja es interpretatiu. Cal coneixement tècnic: com es fa una casa, com es fan servir els colors (ara i al passat), com són les diferents tècniques i tambè la identitat dels diferents gèneres: si es tracta de pintar un paisatge com cal organitzar els elements, tenir present els curiosos que molesten, vaques inquisitives, pals de la llum: tot ens ensenya la natura artificial de tota forma de representació.

Farem veure que anem a estudiar una pintura occidental, postmedieval (es pot aplicar a d’altres supòsits):

La pintura com a objecte físic

Què miro?

La diapositiva, la fotografia, la làmina no són la obra.

Com són les condicions materials: el medium (tècnica), dimensions (una enorme pintura de Rothko i les miniatures, en diapositiva, semblen iguals), estat material (restauracions, deteriorament, fraccionament), el marc (pot estar dissenyat per l’artista i portar informació de l’obra, comprensiva).

Qui ho va fer?

Atribució a un individu, o escola; abans es feia en atenció a l’estil: per exemple, si la pinzellada és com als retrats de Velàzquez, pot ser un retrat de Velázquez; si els arbres són com a certes obres de Tintoretto, serà de Tintoretto; com Rubens feia, als dibuixos, els turmells amples, aquest era un criteri d’atribució. És la tasca del connaisseur.

Quan?

Si va ser exposada públicament en vida de l’artista, o hi ha el llibre de comptes, es pot datar bé; sino per comparació amb d’altres obres (relacionant estil, tema i tècnica) Quan una obra és anònima on es va pintar és important i ens ajuda a fer una eventual atribució. L’obra dona informació no solament de l’autor sino tambè del seu temps: client, crític, amics, parents...; refent l’ambient en el que es va crear es pot entendre i interpretar.

La pintura com un text que s’assimila

El significat d’una obra ve determinat per on, com i qui en fa us: no és el mateix un paisatge de Rubens considerat per: a) pagesos de la Unió europea, b) un belga emigrat a Arizona, c) un ecologista interessat per la història, o d) un matemàtic interessat en perspectiva. Tambè cal tenir en compte com es veu l’obra: al Museu, a una exposició temporal (antològica de l’artista, de paisatges), en làmina a un suburbi pobre, al castell d’un millonari.

Quan la imatge és figurativa ens concentrem en el que ha de significar el que es representa; si no es figurativa discutim en termes de les qualitats visuals de pigment i de les formes i de les seves relacions: la combinació de formes crea una imatge; l’estudi de la imatge, com a text, implica deconstruïr aquests signes per a comprendre les idees que es vol comunicar, com les idees estan codificades i tambè, a un altre nivell, com aquests codis son llegits en diferents condicions, llocs i temps; per exemple:

la pintura hol·landesa destaca per la claritat i precissió amb que presenta el món domèstic; aquestes qüalitats són importants per entendre la pintura però tambè hi ha d’altres elements, com el mirall, que pot ser un detall de realisme, un recurs per mostrar profunditat, o per mostrar virtuosisme o un signe de vanitat; és a dir que el mirall pot ser una clau important d’interpretació moral; si l’obra és abstracta cal adaptar el criteri; opera purament mitjançant el llenguatge forma, línia i color.

Hem de decidir com treballa (fa el seu efecte) l’obra.

El quadre com a possessió

El client pot haver determinat elements del quadre; tambè cal saber les mans que l’han posseït per assegurar l’autenticitat d’una peça i per dibuixar la història del gust.

Les obres són una inversió, procuren plaer visual o són un record (el retrat d’un difunt); es veuen afectades per l’oferta i la demanda; per les guerres, canvis econòmics i de fortuna, religió... Si no ha estat folrada, el dors pot informar sobre etiquetes, marxants o exposicions; el preu assolit al passat ens parla sobre la seva valoració. L’anàlisi de publicacions antigues tambè pot ajudar a rastrejar una peça, però cal tenir en compte que les atribucions han canviat durant el temps; tambè han canviat els títols (Las Meninas es coneixia com La Família de Felip IV , L’Embarcament per l’illa de Citerea era Una Festa Galant). Si l’artista pinta per a ell mateix segueix un criteri diferent de si ho fa per algú (client o pensant en un crític, Greenberg, Diderot) o un grup social (l’Església, l’Acadèmia).

Hi ha clients que han comprat sense saber què, com el Père Tanguy, comercial de colors, que va reunir una important col·lecció de l’avantguarda de primers del XX, recollint les pintures que els artistes li donaven per pagar els materials que compraven a la seva botiga; d’altres pressionen l’artista fins aconsseguir exactament el que volen.

El com?

L’Art no es fa en el buit, cal fer comparacions: Els Jugadors de Cartes, de Léger, s’han de posar en relació a Le Nain i Cézanne; l’estil de Motherwell pot requerir relacionar-lo amb les pintures negres al llarg del temps. Sovint les obres s’adscriuen a moviments: barroc, rococó, etc...

De: POINTON: pp. 56-75.