Cabanellas Ferrer,
Miguel
Cartagena 1872 - Màlaga 1938
Militar. Durant la Segona República fou director general de
la Guàrdia Civil. El 18 de juliol de 1936 secundà l'aixecament militar. Presidí la
Junta de Defensa, com a general més antic, fins al nomenament (1 d'octubre) del general
Franco com a cap de l'estat i generalíssim.
Cabarrús,
Francisco
Baiona 1752 - Sevilla 1810
Financer i polític al servei de la monarquia hispànica.
Comte de Cabarús. S'establí a Saragossa a casa d'un comerciant català, Gelabert, amb la
filla del qual es casà, i a Madrid, com a fabricant de sabons. A la seva iniciativa es
degué la creació del Banco de San Carlos (1782), el primer banc oficial de la monarquia,
del qual fou director, i de la formació de la Compañía de Filipinas (1785) —fusió
de la Companyia de Comerç de Barcelona i de la Compañía Guipuzcoana de Caracas—,
que monopolitzà el comerç amb Àsia. Des del 1783 fou conseller de finances. A la mort
de CarlesIII perdé la seva influència: hagué de dimitir la direcció del banc, fou
denunciat a la Inquisició per enciclopedisme i fou empresonat els anys 1790-92 acusat de
malversació. Godoy aconseguí de rehabilitar-lo. A partir del 1797 acomplí diverses
missions diplomàtiques a Europa a favor del Directori, organisme amb el qual estigué
relacionada la seva filla Thérésa Cabarrús; per això no fou acceptat el seu
nomenament com a ambaixador de CarlesIV a París (1798), encara que fou donat com a motiu
el seu naixement a França. Influí en el nomenament de Saavedra i Jovellanos com a
ministres. El 1800, a la caiguda d'Urquijo, fou desterrat de la cort. En accedir al tron
JosepI Bonaparte, fou nomenat ministre de finances. Entre els seus escrits sobre economia
i política, cal destacar Elogio del Conde de Gausa (1786), Elogio de CarlosIII (1789)
i, sobretot, les Cartas sobre los obstáculos, que la naturaleza, la opinión y las
leyes oponen a la felicidad pública (1808), escrites els anys 1792-93, dirigides a
Jovellanos, on exposa les seves idees, pròpies de la il·lustració i, en molts punts,
francament influïdes per l'esperit enciclopedista i revolucionari francès.
Cabarrús,
Thérésa
Carabanchel Alto, Madrid 1773 - Chimay, Bèlgica 1835
Filla de Francisco Cabarrús i de Maria Antònia Gelabert. S'havia casat el 1788
amb el marquès de Fontenay, del qual es divorcià el 1793. El mateix any fou empresonada
a Bordeus pels republicans, però aconseguí d'ésser alliberada gràcies a la seva
relació amb Jean L. Tallien; fou arrestada novament a París el 1794 pel Comitè
de Salvació Pública, cosa que contribuí a l'activa intervenció de Talien en la caiguda
de Robespierre. Casada amb aquell (1794), tingué una gran influència en la societat
parisenca dels anys post-revolucionaris (fou coneguda per Notre-Dame de Thermidor).
Divorciada el 1802, es casà el 1805 amb François Riquet de Caraman, príncep de Chimay.
Cabet, Étienne
Dijon, Borgonya 1788 - Saint-Louis, Missouri, EUA 1856
Polític i escriptor socialista francès. Fill d'un menestral boter, es doctorà en dret i
s'afilià al carbonarisme. Intervingué en la revolució del 1830, ocupà després un
càrrec oficial a Còrsega i fou diputat a l'assemblea nacional. Forçat a exiliar-se
(1834), passà a Bèlgica i a Anglaterra, on estudià les experiències d'Owen.
Sintetitzant-les amb el babovisme francès construí el seu ideari, caracteritzat per un
comunisme integral, que difongué a través de Voyage en Icarie (1839), Le Vrai
Christianisme (1846) i el periòdic «Le Populaire» i que assolí una popularitat
superior a la de les altres teories utòpiques del s XIX. Els anys 1848-49 se n'anà,
amb diversos grups de seguidors (icarians), als EUA per formar-hi una comunitat icariana,
que resultà un fracàs absolut. Poc temps després se suïcidà. Des del 1847 hi hagué
un nombrós grup de cabetians a Catalunya, encapçalat per Narcís Monturiol (introductor
a Catalunya de les idees de Cabet a través del periòdic «La Fraternitat» i que el 1848
traduí al castellà el Voyage en Icarie) i el metge Joan Rovira. Aquest i Pedro
Montaldo participaren en l'intent de fundació d'Icària als EUA, a Nauwoo. Precisament
Rovira retragué a Cabet la seva imprevisió i la falta de preparació de l'expedició.
Cabrera i Grinyó,
Ramon
Tortosa 1806 - Wentworth, Surrey, Anglaterra 1877
Cap militar carlí. Fill d'un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó.
Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l'infant Carles-Maria Isidre, que
s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers. Derrotat i afusellat aquest (1833),
Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament (viatge a Navarra a
través de territori governamental, gener-febrer del 1835). Afusellat Manuel Carnicer
(abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d'Aragó i del
País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran
impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). En represàlies per
la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís, el general
Agustí Nogueras obtingué del capità general de Catalunya, Espoz y Mina, l'afusellament
de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L'execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de
1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra
al Maestrat. Pel setembre-novembre de l'any 1836 acompanyà el general Miguel Gómez en la
seva expedició per La Mancha, Andalusia i Extremadura; però Gómez, envejós, l'obligà
arterosament a abandonar-la. Amb forces reclutades al país, menà una campanya
agilíssima per La Mancha, La Alcarria i terres de Sòria, fins que fou derrotat i ferit a
Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria). El 1837, després del combat del
Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent
de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de
l'expedició reial; comandant l'avantguarda carlina acampà a les envistes de Madrid i
demanà, endebades, que la capital fos assaltada. De tornada, s'apoderà per sorpresa de
Morella (gener del 1838) gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, i féu
fracassar l'intent del general Oraa de recobrar aquesta plaça forta. Nomenat comte de
Morella i tinent general després de la victòria de Maella (octubre del 1838), obtinguda
contra el general Ramón Pardiñas, organitzà un petit estat amb capital a Morella, que
fou el centre de l'activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i
Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà cap a la
Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França
(juliol del 1840), fet que clogué la Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà novament al
Principat des d'Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de
Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes.
Guanyà el títol de marquès del Ter en els combats d'Amer i del Pasteral (gener del
1849), on fou ferit; operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià
Ametller. Però la gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra
no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França (abril del 1849) i, més
tard, a Anglaterra. En aquesta Segona Guerra Carlina o dels Matiners inicià
la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud
dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les
noves institucions promeses per Montemolín. El seu casament (1850) amb Marian Katherine
Richards, dama anglesa i anglicana de l'alta societat, i el fet de residir a Anglaterra
l'allunyaren del carlisme i l'acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el
convertiren en un escèptic. Quan Carles-Maria dels Dolors de Borbó i d'Àustria-Este, el
nét de Carles-Maria Isidre, volgué posar-lo al capdavant d'un tercer aixecament carlí i
li concedí el títol de duc del Maestrat, Cabrera s'hi negà i rompé amb ell. El 1875
reconegué per rei legítim Alfons XII, i aquest el confirmà en el càrrec de capità
general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus,
títols i honors. Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat)
i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat
d'integrar-lo entre els seus herois. Féu del terror una arma en la guerra, però la
propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp
carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser
considerat prou devot. Els caps aragonesos Quílez i Cabañero l'acusaren, sense fonament
seriós, d'afavorir els catalans en detriment dels aragonesos. Hom el considera, amb
Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme, i, amb Prim, la màxima figura
militar catalana del s XIX.
Cadorna, Luigi
Pallanza, Piemont 1850 - Bordighera, Ligúria 1928
Mariscal italià, fill del general Raffaele Cadorna (1815-97), que tingué un paper
destacat en les guerres del Risorgimento, de Crimea. El 1914 fou nomenat cap de l'estat
major i reorganitzà l'exèrcit. El 1915, en entrar Itàlia a la Primera Guerra Mundial,
dirigí el front d'Àustria: deturà l'ofensiva austríaca al Trentino i ocupà Gorízia
(1916); però, a causa de la desfeta al front de l'Isonzo (batalla de Caporetto, 1917),
fou traslladat al comitè interaliat a Versalles, i el 1918 es retirà de l'exèrcit.
Cadoudal, Georges
Kerléano, Bretanya 1771 - París 1804
Conspirador reialista bretó. Fou un dels dirigents de la Vendée (1793) i del moviment
dels chouans. El 1800 dirigí una conspiració contra Napoleó, llavors primer
cònsol. Refugiat a Anglaterra, tornà a França el 1803 i organitzà un altre complot,
amb Pichegru i Moreau, per tal de reinstaurar la monarquia. Descoberta la conspiració,
fou executat, juntament amb el duc d'Enghien.
Caetano,
Marcelo José das Neves Alves
Lisboa 1906 - Rio de Janeiro 1980
Polític portuguès. Col·laborador d'A. de Oliveira Salazar
des del 1929 i tingut per ideòleg de l'Estado Novo, fou ministre de colònies (1944-47) i
de la presidència (1955-58). El 1968 succeí Salazar i intentà una liberalització
moderada del règim, però tornà als mètodes dictatorials. Pres el poder pels militars
(1974), fou deposat i s'exilià al Brasil, on fou cap de l'institut de llei comparada de
Rio de Janeiro. Publicà diverses obres de dret administratiu.
Cahner i Garcia,
Max
Bad Godesberg, Renània 1936
Editor, polític i historiador de la literatura. De família
establerta a Catalunya des del 1890, hi ha residit d'ençà del 1939. Participà en el
moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou
expulsat de l'estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardas,
impulsà la nova època de "Serra d'Or"(1959) i creà (1961) Edicions
62, que dirigí fins el 1969, per a fundar després (1972) Curial, Edicions
Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana,
el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del "Català al carrer". Alhora
maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la
consciència de Països Catalans. Vicepresident del Club Ramon Muntaner (1979), del
1980 al 1984 fou conseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat de
Catalunya. És president de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada des del 1985 i
director de la nova etapa de la "Revista de Catalunya". Llicenciat en
ciències químiques i doctor en filosofia i lletres i professor de literatura catalana a
la Universitat de Barcelona des del 1975, és autor d'Epistolari del Renaixement (1977-78),
i col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana. Dirigí la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en
diversos volums (1981-85). El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Calatrava,
José María
Mèrida, Extremadura 1781 - Madrid 1847
Polític i jurisconsult liberal. Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es
distingí pel seu liberalisme: en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a
l'inici del règim constitucional (1820), durant el qual presidí les primeres corts,
redactà el codi criminal (1822) i fou ministre de gràcia i justícia (1823). Amb el
retorn de l'absolutisme s'expatrià; però després de l'aixecament de La Granja (1836)
fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la
legislació liberal; dimití després de la rebel·lió de Pozuelo de Aravaca.
Callaghan,
Leonard James
Portsmouth, Hampshire 1912
Polític anglès. Membre destacat del món sindical, durant la Segona Guerra
Mundial serví en l'armada. Militant laborista, ocupà diversos càrrecs públics, com ara
el de canceller de l'exchequer (1964-67), i el lideratge del seu partit (1976-80).
El 1976 succeí J.Harold Wilson com a primer ministre, càrrec en el qual fou molt
criticat per l'ala esquerra laborista. Dimití arran de la victòria conservadora en les
eleccions del 1979. Com a líder del Labour Party fou substituït per Michael M.Foot el
1980. Des del 1945, ha estat elegit ininterrompudament membre de la Cambra dels Comuns.
Calonne,
Charles Alexandre
Douai, Flandes 1743 - París 1802
Polític francès. Nomenat inspector general de finances el 1783, intentà el redreç
econòmic. Volgué evitar (1786) la fallida nacional amb reformes radicals, d'acord amb
l'escola fisiocràtica: imposts territorials tant sobre els estaments privilegiats com
sobre el tercer estat, assemblees provincials, reforma de les antigues prestacions
feudals, abolició de les duanes internes, etc. Sotmeté aquestes propostes davant una
assemblea de notables (1787), però fracassà per l'oposició de la noblesa, de l'alt
clergat, dels magistrats i de Necker (Revolució dels Nobles). Emigrà a Anglaterra, i des
de la Revolució Francesa (1789), instal·lat a Torí, esdevingué un dels caps de la
contrarevolució. És autor de De l'état de la France à présent et à venir (1790).
Calvo de
Rozas, Lorenzo
Madrid ~1780 - Madrid? ~1850
Polític liberal castellà. Comerciant i banquer a Madrid, contribuí amb la seva fortuna
a la defensa de Saragossa; representà Aragó a la Junta Suprema Central (1808) i fou el
primer a proposar la reunió de les corts de Cadis. Durant el Trienni Constitucional fou
director general de rendes, i el 1823 ministre de finances en el gabinet de Flórez
Estrada. Afiliat al partit progressista, el 1834 fracassà en un intent de restablir la
constitució de Cadis; el 1849 contribuí a la formació del partit
progressista-democràtic, de tendències republicanes i socialitzants.
Calvo i Serer,
Rafael
València 1916 - Pamplona 1988
Assagista i polític. Catedràtic d'història moderna a la Universitat de València i de
filosofia de la història a la de Madrid, fundador i director de la revista
"Arbor" (1944) i membre destacat de l'Opus Dei, publicà diverses obres de tema
polític inspirades per una ideologia reaccionària en la línia de Menéndez y Pelayo: España
sin problema (1949), Teoría de la Restauración (1952), La fuerza creadora
de la libertad (1958). Una ulterior evolució cap a postures liberals, expressades a
través del diari "Madrid", que dirigí (1966-68), l'enfrontà amb el règim
franquista, el qual clausurà el diari i el forçà a exiliar-se (1971). Des de París,
participà en la Junta Democrática de España i, retornat el 1976, lluità fins a obtenir
de l'estat una indemnització per la destrucció del "Madrid". Llibres de la
seva segona etapa són Franco frente al Rey (1972), La dictadura de los
franquistas (1973) i ¿Hacia la III República Española? (1977), entre
d'altres.
Calvo Sotelo,
José
Tui, Galícia 1893 - Madrid 1936
Polític. Fou advocat de l'estat i inicià la carrera
política al costat d'Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València
(1921-22). Durant la Dictadura de Primo de Rivera ocupà els càrrecs de director general
d'administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals redactà
l'Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà
el monopoli de petrolis i, durant la crisi del 1929, intentà de mantenir la paritat
internacional de la pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc
Cambó). Instaurada la república (1931), s'exilià a Portugal i després a França (on
entrà en contacte amb Charles Maurras). Influït per l'exemple italià d'organització de
l'estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions corporativistes.
Després de l'amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del
1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s'integraren ni la CEDA ni Falange
Española. El seu assassinat per uns guàrdies d'assalt (13 de juliol de 1936) precipità
l'alçament militar (17 de juliol).
Calvo Sotelo y
Bustelo, Leopoldo
Madrid 1926
Polític castellà, nebot de José Calvo Sotelo. Enginyer de
camins, participà en els plans de desenvolupament franquistes. Fou membre de
l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas i procurador en corts (1971-75). Mort
el general Franco, esdevingué ministre de comerç (1975-76) i d'obres públiques
(1976-77), organitzà la Unión de Centro Democrático i ocupà encara la cartera de
relacions amb la CEE (1978-80) i la vice-presidència per a afers econòmics (1980-81)
abans de substituir A. Suárez com a president del govern (febrer del 1981 desembre del
1982). La seva gestió tendí a la dretanització del sistema i es veié pertorbada per
les discòrdies internes d'UCD, de la qual també exercí la presidència (1981-82). Fou
diputat per Madrid en 1977-79, 1979-82 i 1982-86.
Camacho Abad,
Eulogio Marcelino
Osma, Sòria 1918
Sindicalista i polític castellà. Militant comunista des del 1935 i obrer metal·lúrgic,
durant els anys seixanta esdevingué un líder destacat líder de les Comissions Obreres,
per la qual cosa sofrí, entre el 1967 i el 1976, llargs empresonaments, evocats en el
llibre Charlas en la prisión (1974). Del 1976 al 1987 fou secretari general de
CCOO. Fou diputat pel Partido Comunista de España en les legislatures de 1977 i 1979. El
1987 accedí a la presidència de les CCOO fins el 1996, que les lluites internes de
l'organització determinaren la seva destitució del càrrec.
Cambó i
Batlle, Francesc
Verges, Baix Empordà 1876 - Buenos Aires 1947
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del
moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de
classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en
dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president
del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís
Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent
fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el
qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en
l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en
un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil
parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat
en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà
en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del
1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un
dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era
pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema
nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran,
que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de
Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però
l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes
d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba
(agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en
reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest
(1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i
Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia
constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional,
presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu
llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de
finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España.
El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una
intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi
polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la
política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la
Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la
qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual
cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació
d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat,
es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la
Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el
seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera,
continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions
d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la
pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres
rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per
la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra
concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de
Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i
iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la
Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat
constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima
revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general
espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat
abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona
República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a
l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga
Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels
màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis
d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el
manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936,
tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la
preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà
residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat
davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell
ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada
la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada
la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà
a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el
condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per
tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social
conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá
Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el
Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la
cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica
Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la
redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de
Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu
Fabra. En morir llegà la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a
completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta obres, especialment
d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la
majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929),
a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya) i algunes obres
al Museo del Prado de Madrid. Pòstumament, han estat editades les seves Memòries
(1876-1936) (1981) i Meditacions (1936-1946) (1982).
Cambon, Pierre
Joseph
Montpeller 1756 - Saint-Josse-ten-Noode, Brussel·les 1820
Polític francès. Membre de l'Assemblea legislativa, de la
Convenció i del primer Comitè de Salvació Pública (1793), establí el Grand Livre de
la Dette Publique. Provocà la primera votació contrària a Robespierre, però Tallien
l'acusà de malversació i fou exclòs del Comitè. Retirat vint anys de la política, fou
membre de la cambra napoleònica dels Cent Dies. S'exilià a Bèlgica.
Campalans i
Puig, Rafael
Barcelona 1887 - Torredembarra, Tarragonès 1933
Polític. De família menestral. D'estudiant presidí
l'Agrupació Escolar Doctor Robert (1903) i fou redactor d'"El Poble Català"
(1906). Es graduà d'enginyer industrial a Barcelona el 1911. Amplià estudis a Lovaina
(Flandes) i a Charlottenburg (Alemanya), i féu estades per motius professionals a
França, Suïssa, Àustria-Hongria, Països Baixos i Anglaterra, països on s'interessà
pel moviment socialista. De retorn a Barcelona (1914), Prat de la Riba li encomanà
l'organització dels serveis d'obres públiques de la Mancomunitat. Fou catedràtic de
física i electrotècnia de l'Escola d'Agricultura, professor de tecnologia mecànica a la
Universitat Industrial de Barcelona i d'història de les ciències a l'Escola de
Bibliotecàries. Visità aleshores els EUA. El 1917 fou nomenat director de l'Escola del
Treball, la qual convertí en un centre actiu de cultura popular, i el 1922, secretari
general d'ensenyament tècnic i professional de la Mancomunitat. Políticament, Campalans
se sentí identificat amb els corrents socialistes enquadrats en la Segona Internacional i
estigué especialment influït per Jaurès. Es mantingué en els rengles del PSOE fins el
1923, any que se'n separà per discrepàncies amb els dirigents de Madrid, després d'una
polèmica pública amb Antoni Fabra i Ribas. La qüestió catalana, les relacions
sindicals UGT-CNT, el reformisme i la burocratització de l'aparell dirigent constituïen
aspectes de les insalvables divergències amb el partit espanyol. La majoria dels membres
de la regional catalana secundaren Campalans i altres personalitats socialistes del
Principat, que al juliol del mateix 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya.
Campalans esdevingué el primer director de Justícia Social, el seu portaveu;
d'altra banda, formà part del Comitè d'Acció Cívica contra el terrorisme, fundat per
Francesc Layret, i ell mateix sofrí un atemptat. Amb la Dictadura de Primo de Rivera (13
de setembre de 1923), Campalans, destituït de tots els seus càrrecs, retornà a la
indústria privada i fundà la societat Indústria de Coure-Electrolític. Fundà, amb un
grup de professors dimissionaris de l'Escola del Treball, l'Ateneu Polytechnicum.
Amb Francesc Macià, Campalans signà el manifest electoral del 12 d'abril de 1931, en els
quals comicis sortí elegit regidor per Barcelona. Proclamada la república, fou conseller
d'instrucció pública en el govern provisional de Catalunya (1931), membre de la
ponència que redactà l'Estatut d'Autonomia, dit de Núria, i diputat per la
ciutat de Barcelona a les corts constituents, on defensà l'estatut i la Universitat
Autònoma. Morí ofegat mentre es banyava a la platja de Torredembarra. Havia publicat,
ultra obres tècniques com Sobre los fundamentos de la termodinámica (1914), obres
polítiques: Influència dels escolars sobre el catalanisme (1903), El
socialisme i el problema de Catalunya (1923), Als joves (1931), Manual
pràctic del socialisme català (1933), Política vol dir pedagogia (1933), i Hacia
la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), llibre
que és un important exponent del clima tens i de les resistències trobades a Madrid pels
parlamentaris catalans. Havia col·laborat també a "La Pàtria" (1914),
"La Tralla" (1922), "Ciència" (1926), "Ideari" (1929) i
"L'Opinió" (1930).
Campesino, El
Nom amb què era conegut el general de la Segona República
espanyola Valentín González.
Campoamor
Rodríguez, Clara
Madrid 1888 - Lausana 1972
Política i jurista. Diputada pel Partit Radical a les Corts Constituents de 1931-33. El
1936 publicà El voto femenino y yo, on recollia les seves intervencions a les
Corts defensant el dret de vot per a les dones. Desplegà una gran activitat a favor dels
drets de les dones i aplegà algunes conferències en el llibre El derecho de la mujer (1936).
Més tard publicà la biografia de Concepción Arenal i de Sor Juana Inés de la Cruz.
Campomanes, comte
de
Santa Eulalia de Sorriba, Astúries 1723 - Madrid 1803
De nom, Pedro Rodríguez de Campomanes. Polític i economista. Es llicencià en
dret a Sevilla i s'establí a Madrid. Ensems amb Floridablanca promogué el reformisme de
l'etapa final del regnat de Carles III (1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del
Consell de Castella. Secundà el comte d'Aranda en l'expulsió dels jesuïtes (1766-67) i,
gran defensor del poder de l'estat enfront de l'església, fou un dels impulsors del
regalisme de Carles III, del qual féu una defensa en Juicio Imparcial sobre el
Monitorio de Parma (1770) i Tratado de la regalía de amortización (1765), on
reprovà l'acumulació de béns per l'Església. Propugnà una reforma agrària (Memoriales
Ajustados de 1771 i 1784), que dugué a terme, en part, essent president del Concejo
de la Mesta (1779); insistí en la transformació de l'arrendatari de la terra en
censualista seguint el model de contracte català de cens emfitèutic. Defensà també la
repoblació i la colonització de l'interior de la Península Ibèrica i prestà suport al
projecte de colonització de Sierra Morena (1767). En les Cartas político-económicas plantejà
el problema, nefast per a l'agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué
la creació de les societats econòmiques d'amics del país, els objectius de les quals
definí en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), del qual
féu imprimir 30 000 exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación
popular de los artesanos y su fomento (1775), alhora que advocava per la indústria
privada i la llibertat de comerç enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma.
Intentà de donar representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador
del Consell de Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans d'ensenyament. El 1789
presidí les corts que aboliren la llei sàlica, i abandonà la política el 1791. Autor
de diversos escrits de caràcter històric, fou membre de l'Academia de la Historia de
Madrid des del 1748, i president en 1764-91 i a partir del 1798.
Canalejas Méndez,
José
el Ferrol, Galícia 1854 - Madrid 1912
Advocat i polític liberal. Fill de l'enginyer José Canalejas
y Casas. Es doctorà en dret i filosofia i lletres, i treballà en companyies
ferroviàries. Exercí el periodisme polític des de la seva joventut, i més tard fundà
i dirigí «El Heraldo de Madrid». Vinculat al partit republicà, passà al partit
liberal seguint Cristino Martos. Diputat des del 1881, ocupà la sots-secretaria de la
presidència del govern de Posada Herrera (1883) i els ministeris de foment, gràcia i
justícia, finances i agricultura, en successius governs liberals, i fou elegit president
del congrés dels diputats (1905-06). Canalejas representà, en el partit liberal,
l'intent de renovació política del règim de la Restauració, que hauria pogut
orientar-lo vers una monarquia burgesa i democràtica, oberta a l'esquerra liberal i
progressiva. Com a president del consell de ministres (1910-12) inicià, en aquest sentit,
una sèrie de reformes. S'enfrontà amb la qüestió religiosa proposant l'aplicació
íntegra de la constitució del 1876 i de la llei d'associacions del 1887, en matèria de
tolerància de cultes i de control dels ordes religiosos (l'anomenada ley del Candado,
1910), respectivament. Establí la reforma del servei militar, amb un sentit més
igualitari, i suprimí l'impopular arbitri de consums. En el terreny social, tot i adoptar
enèrgiques accions repressives (vagues del 1910 i el 1912), reconegué la necessitat de
negociar amb els representants del moviment obrer i elaborà diverses lleis de protecció
social sobre jornades màximes de treball, treball de la dona, contracte d'aprenentatge,
etc. Intentà de reduir el paper polític de l'exèrcit. Amb l'oposició d'importants
sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a
l'autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions
(1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Dirigí
les operacions colonials del Marroc, i tingué en compte el joc d'interessos econòmics
internacionals. Fou assassinat a Madrid, essent president del consell de ministres, per
l'anarquista Manuel Pardiñas. La seva mort accelerà la crisi definitiva del règim de la
Restauració.
Cánovas
del Castillo, Antonio
Màlaga 1828 - balneari de Santa Águeda, Guipúscoa 1897
Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà
com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política
protegit per Joaquín Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de
Narváez. Participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que
inicià el Bienni Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854),
declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com
a membre d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat
successivament director general d'administració local i sots-secretari de governació en
el ministeri O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i
d'ultramar en l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la
Revolució del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El
1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de
la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou
proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap
de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint
una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una
política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb
excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i
de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876,
reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de
cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i
disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic,
reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el
silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets
polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del
torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta,
recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la
fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política
proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou
hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents
del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el
regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions
internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política
d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que
tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i
històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios
literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas
contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i
president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia
per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).
Capmany
de Montpalau i Surís, Antoni de
Barcelona 1742 - Cadis 1813
Historiador, filòleg i polític. El seu cognom matern era
Surís, però utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi
episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l'exèrcit; ascendí a sots-tinent i
participà en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es
casà amb una dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de
Sierra Morena, on havia d'instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En
ésser processat Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775).
Allí es mogué dins l'element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de
l'Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics
i col·laborador del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l'Arxiu del Reial
Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i
mantingué constant relació amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia
encarregat, el 1777, l'estudi de l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. En
produir-se la invasió napoleònica, es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de
convocar les corts generals i extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a
diputat per Catalunya, hi tingué una intervenció molt destacada: proposà la supressió
de la inquisició, com a catòlic il·lustrat però amb una visió tradicionalista;
defensà les institucions de l'antic règim i s'oposà a la desaparició de les senyories.
Fou redactor de la "Gaceta del Gobierno" i demanà la plena dedicació dels
diputats a llur tasca. Morí víctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les
seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà,
el 1871, la Galeria de Catalans Il·lustres. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona (1781). Es mostrà partidari d'una història crítica i documentada i es
preocupà per les normes i la correcció de l'estil. La seva contradicció interna és
visible en molts aspectes; escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana
"un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras", però
enyorà la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. De família austriacista,
exaltà les glòries dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura
franceses, combaté amb virulència l'afrancesament i l'uniformisme napoleònic. Escriví
una Apología de las fiestas públicas de toros (1815). Fou un precursor del
desvetllament català del s XIX, tant pel seu interès per la història com pels seus
elogis de les institucions catalanes medievals, el seu regionalisme imprecís i la seva
revaloració de l'art gòtic i el treball. La seva obra tracta, en part, de temes
filològics i gramaticals: Discursos analíticos sobre la formación y perfección de
las lenguas (Madrid 1776), Filosofía de la elocuencia (1777), Teatro
histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-1794); temes polítics: Discurso
económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la
influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honra
de los artesanos, publicat, el 1778, amb el pseudònim Miguel R.Palacios; Cuestiones
críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807), Centinela
contra franceses (1808), Sueño del marqués de Palacio y desvelos de la provincia
de Cataluña (1812); estudis històrics: Antiguos tratados de paces y alianzas
entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles del África y de Asia
desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de
Aragón (1787), Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), que
conté la traducció castellana del Llibre del Consolat de Mar, i Práctica y
estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, Principado de Cataluña y reino de
Valencia, publicada pòstumament, el 1821. Però la seva obra fonamental, màxim
exponent de la historiografia catalana del s XVIII, fou l'edició de les Memorias
históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona
(1779-92), publicades per la Junta de Comerç de Barcelona.
Capone, Alfonso
Nàpols 1897 - Miami, Florida 1947
Gàngster nord-americà, més conegut per Scarface, i també per Al Capone,
d'una de les més importants organitzacions clandestines de l'època dedicades al racket,
al tràfic de begudes alcohòliques, etc. Emigrat d'Itàlia el 1919, s'instal·là a
Chicago, on s'associà amb John Torrio. El crac del 1929 contribuí a la desfeta de
l'organització, i el 1931 Capone fou condemnat a onze anys per defraudació fiscal,
després d'haver gaudit d'una total impunitat. Posat en llibertat el 1939, es retirà a
Miami Beach fins a la seva mort.
Carbonell
i de Ballester, Jordi
Barcelona 1924
Filòleg i polític. Lector de català a la universitat de
Liverpool (1950-52), fou secretari-redactor de l'Institut d'Estudis Catalans, de la
Secció Filològica del qual fou nomenat membre adjunt (1972), numerari (1982) i emèrit
(1994). Del 1989 al 1995 en fou secretari i, en 1991-96, director de l'Oficina
Onomàstica. Director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71) i professor a la
Universitat Autònoma de Barcelona (1969-72) —d'on fou expulsat per raons
polítiques—, fou membre fundador de l'Associació Internacional de Llengua i
Literatura Catalanes (1973); del 1976 al 1989 fou catedràtic de llengua i literatura
catalanes a la universitat de Càller (Sardenya) i, aquest mateix any, fundà
l'Associazione Italiana di Studi Catalani, que presidí (1992-95). Ha estat professor de
la Universitat Catalana d'Estiu (1970-75), de la qual formà part de l'equip rectoral
(1990-97). Cal destacar-ne els estudis sobre Joan Roís de Corella (del qual edità l'Obra
profana el 1973) i la cultura catalana del s XVIII i del començament del XIX al
Rosselló i a Menorca (La literatura catalana durant el període de transició del
segle XVIII al segle XIX, 1977; i especialment l'obra de Joan Ramis i Ramis), sobre la
cultura catalana a Sardenya (curador d'Els catalans a Sardenya, 1984) i, en
general, la història social de la llengua. Fou, també, crític teatral de
"Germinabit" i de "Serra d'Or" i autor d'una extensa introducció al
teatre de Josep M. de Sagarra. En el terreny polític, la trajectòria nacionalista
d'esquerra i independent, que inicià els anys quaranta com a estudiant universitari i que
li valgué diverses detencions i maltractaments per part de la policia, el menà a tenir
un paper molt destacat en les grans iniciatives unitàries de l'oposició antifranquista:
la Taula Rodona (1966), l'Assemblea d'Intel·lectuals a Montserrat (1970) i, sobretot,
l'Assemblea de Catalunya (1971). El 1979 contribuí a impulsar el moviment de
Nacionalistes d'Esquerra, amb el qual s'integrà, el 1984, dins l'Entesa de l'Esquerra
Catalana fins el 1992, que deixà aquesta organització per ingressar a Esquerra
Republicana de Catalunya, partit del qual és president des del 1996.
Cárdenas, Lázaro
Jiquilpán, Michoacán 1895 - Ciutat de Mèxic 1970
Polític mexicà. El 1913 s'uní a les forces revolucionàries; participà en diverses
campanyes de guerra i esdevingué general. Des del 1920 fou governador de l'estat de
Michoacán. El 1929 fou elegit president del Partido Revolucionario Nacional. Ocupà
diversos ministeris (1931-33), i fou elegit president de la república per al període
1934-40. Impulsà la reforma agrària, iniciada molt tímidament el 1917, repartint més
de 40 milions d'acres de terra; enfortí les organitzacions sindicals i fomentà la
industrialització del país; el 1938 nacionalitzà els monopolis petrolers. Combaté
l'analfabetisme. A la Societat de Nacions denuncià la política dels règims feixistes.
Durant la guerra civil espanyola sostingué la causa de la República i acollí a Mèxic
els exiliats republicans. El 1955 li fou concedit el premi Lenin de la pau.
Carles I
d'Àustria
Persenbeug, Baixa Àustria 1887 - Funchal, Madeira 1922
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria (Carles IV) del 1916 al 1918. Darrer sobirà de la
Monarquia Austrohongaresa. Carles d'Àustria era nét de l'arxiduc Lluís, germà de
Francesc Josep I, i esdevingué hereu al tron a la mort de l'arxiduc Francesc Ferran a
Sarajevo (1914). Tingué diversos comandaments durant la Primera Guerra Mundial. Intentà,
sense èxit, de signar una pau separada amb els aliats. El novembre del 1918 renuncià a
formar part del govern, i el 1919 s'exilià a Suïssa, des d'on intentà de reprendre el
poder a Hongria (1921). Es retirà a Madeira, on morí.
Carles I de
Portugal
Lisboa 1863 - Vila Viçosa 1908
Rei de Portugal (1889-1908). Fill de Lluís I i de Maria Pia
de Savoia. Durant el seu regnat hi hagué diverses revoltes (a Porto el 1891, i a les
colònies); després de la del 1906 permeté la dictadura de João Franco, que augmentà
l'oposició republicana. Morí assassinat, ell i el príncep hereu Lluís Felip, en una
revolta.
Carles I de Romania
Sigmaringen, Baden 1839 - Sinaia, Transsilvània 1914
Rei de Romania (1881-1914). Príncep de
Hohenzollern-Sigmaringen. Amb l'ajut de Napoleó III i amb l'oposició de Rússia, Turquia
i Àustria, fou elegit príncep (1866). El 1877 aprofità la guerra russoturca per a
independitzar-se de Turquia i proclamar-se posteriorment rei. En esclatar la guerra del
1914, es mantingué neutral, contra l'actitud del consell de la corona, favorable als
aliats.
Carles II de
Romania
Sinaia, Transsilvània 1893 - Estoril, Lisboa 1953
Rei de Romania (1930-40). Fill i successor de Ferran I. Practicà una política d'aliances
amb els estats centreeuropeus i balcànics. El 1938 dissolgué les organitzacions
polítiques i promulgà una constitució de caràcter autoritari. En començar la Segona
Guerra Mundial es veié forçat a cedir territoris a l'URSS, Hongria i Bulgària, la qual
cosa provocà el seu descrèdit. Hitler l'obligà a abdicar a favor del seu fill Miquel, i
morí a l'exili.
Carles
II Guillem Ferran de Brunsvic
Wolfenbüttel, Baixa Saxònia 1735 - Ottemen, Altona 1806
Duc de Brunsvic (1780-1806). Nebot del rei Frederic II de
Prússia. Féu de general al servei de Prússia i fou comandant en cap dels exèrcits
austro-prussians que envaïren (1792-94) França durant la Revolució Francesa. Després
de publicar un manifest, envaí la Xampanya, però es retirà després de Valmy (1792). El
1806 fou vençut per les forces napoleòniques a Jena i morí d'una ferida rebuda a la
batalla d'Auerstedt.
Carles III
d'Espanya
Madrid 1716 - 1788
Duc de Parma i de Plasència (1731-35), rei de Nàpols
(1734-59) i d'Espanya (1759-88). Primogènit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de
Parma. Arran de la conquesta de Nàpols i Sicília per Felip V, en fou coronat rei a
Palerm (1734). En morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà (1759) el tron
d'Espanya i deixà el de Nàpols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria
Amàlia de Saxònia. En marxar a Madrid s'endugué alguns dels ministres més competents
dels que l'havien assessorat durant el seu regnat a Nàpols (Squillace, Grimaldi), i els
confià missions de govern; prescindí, per contra, d'altres polítics castellans del
regnat anterior. S'esforçà a introduir a Madrid la salubritat i els bons costums; féu
pavimentar, adornar i il·luminar la ciutat i prohibí, a més, l'ús de la capa llarga i
del capell xamberg, que, juntament amb el costum de dur armes, propiciaven les renyines i
els crims. Això i l'encariment progressiu dels queviures causat per alguns anys de secada
i per les noves mesures econòmiques del govern, provocà un seriós tumult conegut pel
motí de Squillace (1766). Carles III hagué d'allunyar el ministre Squillace,
però atribuí el motí a l'acció dels jesuïtes, principals adversaris de les seves
tesis regalistes, l'expulsió dels quals (1767) fou executada pel comte d'Aranda i
completada amb l'obtenció, per part del futur comte de Floridablanca, d'una butlla papal
(1773) que extingia la Companyia. En política exterior Carles III trencà la neutralitat
observada pel seu antecessor i féu costat a França (Tercer Pacte de Família) en la
guerra dels Set Anys; Carles III hi perdé la Florida i rebé de França, en compensació,
la Louisiana (tractat de París, 1763), però no pas Menorca, que passà novament a mans
d'Anglaterra. Poc després hi passaren també les illes Malvines (1770); Aranda fou
exonerat i passà a París com a ambaixador. El fracàs d'una expedició a l'Àfrica del
nord per tal d'eliminar la pirateria barbaresca (1775) induí Carles III a prescindir de
Grimaldi i a confiar la secretaria d'estat al comte de Floridablanca, que hi restà fins a
la fi del regnat. Carles III lluità novament amb França contra Anglaterra en la guerra
de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit, malgrat el
setge i assalt del 1782) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a
mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783). El regnat de Carles III es destaca per
l'adhesió als principals postulats del despotisme il·lustrat; el monarca s'envoltà de
col·laboradors competents que fomentaren el progrés cultural i de coneixements tècnics
i científics (creació de les Societats d'Amics del País i de la Junta de Comerç); hom
limità la influència de l'Església i el poder de la inquisició, assajà nous mètodes
de conreu i d'explotació agrària (colonització de Sierra Morena, duta a terme per Pablo
de Olavide, en la qual participaren famílies catalanes, alemanyes, flamenques, etc) i
liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), trencant el monopoli que havia
exercit de primer Sevilla i després Cadis, i permetent la relació directa de diversos
ports catalans amb les colònies. Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs
institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren
participar, especialment el Principat, de la prosperitat relativament important que
produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers
anys.
Carles IV
d'Espanya
Portici, Nàpols 1748 - Roma 1819
Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III.
El seu regnat coincidí amb l'esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el
comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d'evitar la introducció
d'idees revolucionàries a la Península Ibèrica i establí un cordó policíac a la
frontera dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària
de Lluís XVI de França i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els
enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant.
Fou, però, destituït (1792) per la pressió de la reina Maria Lluïsa, a fi
d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaudí del favor de Carles
IV durant tot el seu regnat. En ésser executat Lluís XVI (gener del 1793), Carles IV
declarà la guerra a la República Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons
auguris, acabà amb una invasió francesa de l'Empordà El Escorial, 1807). Les mires de
Napoleó sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, conduïren Godoy a la signatura del
tractat de Fontainebleau (1807). La penetració en massa de tropes franceses a la
Península Ibèrica que comportava el tractat induïren Godoy a planejar una fugida dels
reis a Amèrica, però el motí d' Aranjuez (18 març de 1808) provocà la seva caiguda
i l'abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. Napoleó convocà ambdós a Baiona, on
obligà el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot seguit a favor
seu. Carles IV es retirà amb Maria Lluïsa i Godoy a Itàlia. El regnat de Carles IV
representà la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en
el procés de liberalització cultural del país. Les guerres continuades contra
Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.
Catalunya en resultà especialment perjudicada: l'estament mercantil barceloní intentà,
en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la política
francòfila de Godoy. Les circumstàncies personals del monarca, d'intel·ligència
limitadíssima —els retrats que en féu Goya ho palesen prou bé—, contribuïren
al desprestigi de l'absolutisme i de la institució monàrquica.
Carles X de
França
Versalles 1757 - Gorizia 1836
Rei de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII. Fins a la seva
proclamació tenia el títol de comte d'Artois. En començar la Revolució emigrà, i fou
un dels dirigents del reialisme a Anglaterra des del 1795. El 1814 tornà a França, on
encapçalà el partit ultra. A la mort de Lluís XVIII pujà al tron (1824) i dugué a
terme una política d'implantació de l'absolutisme monàrquic. Després d'un breu
període d'una certa liberalització (ministeri Martignac), tornà novament als
procediments absolutistes (ministeri Polignac), període en el qual foren dictades les
ordenances de Saint-Cloud (juliol del 1830), que dissolien la cambra, modificaven la llei
electoral i suprimien la llibertat de premsa. Aquestes disposicions provocaren la
Revolució de Juliol del 1830, que l'obligà a abdicar en el seu nét, el duc de Bordeus,
i a marxar cap a l'exili. Durant el seu regnat tingué lloc la presa d'Alger, que inicià
l'expansió colonial francesa a Àfrica del nord.
Carles
XVI Gustau de Suècia
Estocolm 1946
Rei de Suècia. Fill del príncep Gustau Adolf (mort el 1947) i de Sibil·la de
Saxònia-Coburg-Ghota, el 1973 succeí el seu avi Gustau VI Adolf. Proclamat príncep
hereu (1950), l'any 1976 es casà amb Sílvia Sommerlath, filla d'un empresari alemany de
Munic. El matrimoni ha tingut tres fills: Victòria —princesa hereva—, Carles
Felip i Magdalena.
Carles
(-Maria dels Dolors) de Borbó i d'Àustria-Este
Ljubljana, Eslòvenia 1848 - Varese, Llombardia 1909
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles VII. Duc de Madrid.
Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i nebot del comte de Montemolín. El 1866 es casà
amb Margarida de Borbó, filla del duc de Parma, i reorganitzà el carlisme. En el seu
primer manifest polític (1869) prometé la defensa de la unitat religiosa, la
descentralització política i el proteccionisme econòmic. El mateix 1869 féu un intent
militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El
1872 impulsà la lluita carlina que s'estenia a Catalunya —on prometé derogar el
decret de Nova Planta—, al País Basc i a Navarra, lluita que continuà després de
la proclamació d'Alfons XII (1874) i s'acabà el 1876. Un any després reorganitzà de
nou el partit. El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de
la seva causa. El succeí com a prentendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.
Carles
d'Habsburg-Lorena i de Borbó
Viena 1909 - Barcelona 1953
Fill petit de l'arxiduc Leopold Salvador d'Àustria-Toscana i de Blanca de Borbó, filla
del pretendent carlí Carles de Borbó i d'Àustria-Este, duc de Madrid. Després de la
Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona. El 1931 tornà a Àustria, on participà
en la Heimwehr. Després de l'Anschluss, residí a Itàlia. El 1938 es casà
morganàticament i perdé el títol d'arxiduc d'Àustria. Naturalitzat espanyol, el 1945
encapçalà els carlins que rebutjaven Xavier de Parma i reivindicà, en contra de la llei
sàlica, la corona espanyola amb el nom de Carles VIII, intitulant-se, a més, duc de
Madrid. Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades
pels seus seguidors, (octavistes o carlesoctavistes). Fou enterrat a Poblet.
Carles Hug
de Borbó-Parma
París 1930
Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a
Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per
les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé
la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal
de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit
Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a
apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977).
El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat
el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (Pau 1940) pretengué (1976) la
successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.
Carles
Lluís de Borbó i de Bragança
Madrid 1818 - Brunse, Estíria 1861
Comte de Montemolín, pretendent carlí a la corona
d'Espanya (1845) amb el nom de Carles VI. Era fill de l'infant Carles (-Maria
Isidre), fundador del carlisme. Estava disposat a pactar amb el liberalisme, i hom
intentà el seu casament amb la reina Isabel II. Jaume Balmes prestà suport a aquest
projecte. Durant els seus anys de rei pretendent tingué lloc a Catalunya la Segona Guerra
Carlina, i el 1860 portà a terme una rebel·lió militar des de Sant Carles de la
Ràpita. Fet aleshores presoner i condemnat a mort, renuncià al tron (Tortosa, 23 abril
1860) i fou indultat, però davant les pretensions del seu germà Joan Carles, invalidà
la renúncia.
Carles
Maria Isidre de Borbó
Madrid 1788 - Trieste 1855
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles
V. Fill de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a
Valençay fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de
brigada de carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més
radicals (apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del
Trienni Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830
reconegué la Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el
govern d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i
llançà un manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament
esclatà la Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines
l'obligà a anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any
aconseguí de tornar a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant
la guerra (en maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i
a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839)
l'obligà a anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte
de Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.
Carlsson,
Ingvar Gösta
Borås 1934
Polític suec. Estudià a Lund Ciències Polítiques i
s'afilià molt jove al Partit del Treball. Col.laborà amb el presidnt del govern Tage
Fritjof Erlander i presidí l'organització juvenil del partit. Fou ministre d'educació
en el primer govern d'Olof Palme i viceprimer ministre i, després de les eleccions de la
tardor del 1985, ministre de medi ambient. Després de l'assassinat de Palme (març del
186) fou considerat pel partit el candidat més idoni per substituir-lo tant a la
presidència del govern com a la direcció de la socialdemocràcia. Seguí a partir
d'aleshores les directrius de Palme particularment pel que fa a la política exterior. En
les eleccions de setembre del 1988, fou confirmat en el càrrec, però dimití el 15 de
febrer de 1990 en ésser derrotat el programa amb què ell pretenia de combatre la
inflació. El 26 del mateix mes fou restituït, però, en el càrrec amb els vots del seu
propi partit i dels comunistes. L'1 de juliol del 1991 presentà la proposta d'entrada del
seu país a la Comunitat Europea.
Obtingué un gran èxit personal quan al novembre del 1994, en el referèndum
d'entrada a la Unió Europea, el 52% de suecs votaren a favor de l'ingrés. Al març del
1996 deixà els càrrecs de primer ministre i de líder del Partit Socialdemòcrata dels
Treballadors Suecs (SAP) en mans de Göran Persson.
Carmichael,
Stokely
Trinitat 1942 - Conakry, Guinea 1998
Revolucionari nord-americà de raça negra. Cofundador del Student Non-violent
Coordinating Committee (SNCC), n'esdevingué president pel juny del 1966. Aquest mateix
any, però, en el pamflet What We Want renuncià a l'estratègia no violenta
d'aquesta organització, de la qual fou expulsat el 1967. Es convertí aleshores en el
màxim representant del Black Power, que difongué en les seves campanyes a través
dels EUA, i esdevingué un destacat líder de l'organització radical negra Black Panthers
fins el 1969, quan, en oposar-se a la decisió de la direcció a col·laborar amb grups
d'extrema esquerra blancs, anà a Guinea, on, amb el nom de Kwame Turé, es convertí en
un capdavanter del panafricanisme.
Carner i
Ribalta, Josep
Balaguer 1898 - Sacramento, Califòrnia 1988
Polític i escriptor. A la seva vila natal dirigí la revista nacionalista «Flama»
(1920). Exiliat durant la Dictadura, fou redactor en cap a París del butlletí «Estat
Català» (1923-25). Acompanyà Francesc Macià a Moscou (1925) i fou un dels dirigents
dels fets de Prats de Molló (1926). Assistí a l'assemblea independentista de
l'Havana (1928), on publicà una biografia de Macià, reeditada a Barcelona (1931). Cap de
premsa del Parlament Català (1933-36), s'exilià el 1939, i a Nova York dirigí la
revista «Free Catalonia» (1924-44). En poesia ha publicat Acoraments i gaudis (1925),
Càntic d'amor (1934), Les gràcies terrenals (1958) i L'alegre vianant (1969),
i les versions Poetes russos de la revolució (1937), publicades ja a la «Revista
de Catalunya» (1926), ultra obres de Conrad, Tagore i la poesia completa de Paul Valéry.
A més de teatre i novel·la, publicà també Com es fa un film (1934), Els
catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (Mèxic 1947) i un volum de
memòries: De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972).
Signa sempre J. Carner-Ribalta.
Carner i Romeu,
Jaume
el Vendrell 1867 - Barcelona 1934
Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d'advocat a
Barcelona. Afiliat al moviment catalanista, en formar-se el Centre Nacional Català,
presidit per Narcís Verdaguer i Callís, n'ocupà la vice-presidència (1899). En
fusionar-se aquest Centre amb la Unió Regionalista (1901) per formar la Lliga
Regionalista, fou un dels dirigents del nou partit, on representà la tendència
republicana i d'esquerra enfront de la conservadora i oportunista de Prat de la Riba i
Cambó. La seva actuació el convertí en una de les figures més conegudes del
catalanisme als ambients populars d'aquell temps. Fou el principal organitzador de les
famoses eleccions, dites "dels quatre presidents" (maig del 1901), les quals
significaren l'ensorrada del caciquisme a Catalunya. Elegit regidor de l'ajuntament
barceloní, es destacà com a organitzador i per la seva combativitat enfront dels
elements tèrbols del municipi. El 1904, després de la visita d'Alfons XIII a Barcelona,
fou un dels qui se separaren de la Lliga Regionalista, i amb els elements escindits més
esquerrans fundà el setmanari "El Poble Català", que pel maig de 1906 es
convertí en diari. A la fi d'aquest mateix any participà en la fundació del nou partit Centre
Nacionalista Republicà(CNR), del qual fou elegit president. Al municipi barceloní,
mentrestant, havia defensat el projecte de pressupost de cultura, obra de Pere Coromines,
en contra de la Lliga i dels republicans de Lerroux. Participà activament en
l'organització de Solidaritat Catalana, i en aquesta candidatura fou elegit
diputat pel Vendrell. L'any 1910 fou un dels fundadors del partit Unió Federal
Nacionalista Republicana (UFNR), que substituí el CNR. El 1914 intervingué en la
coalició electoral d'aquell partit amb els republicans de Lerroux, dita el pacte de Sant
Gervasi, que acabà amb una gran derrota davant la Lliga. Carner, tanmateix, fou
novament elegit diputat pel Vendrell. La davallada de la UFNR s'accentuà, i a les
eleccions generals del 1916 el mateix Carner restà sense acta, després de vuit anys de
representar el mateix districte. Es retragué de la vida política i es consagrà al seu
despatx d'advocat, que arribà a ésser un dels més prestigiosos de Catalunya. Alhora
intervingué en la promoció d'algunes grans empreses industrials catalanes. El seu
apartament de la vida política durà fins a la proclamació de la República (1931).
Aportà al nou règim la seva experiència d'home de dret i de profund coneixedor del món
econòmic. Fou elegit diputat a les corts constituents en la candidatura d'Esquerra
Republicana de Catalunya, i, com a membre de la Diputació Provisional de Catalunya,
formà part de la comissió que redactà el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya,
aprovat pel poble català en massa i presentat a les Corts Constituents pel govern de la
Generalitat. El 15 de desembre de 1931 fou designat ministre de finances del segon govern
Azaña. Plantejà la reforma tributària i el primer pressupost de la República. Malalt
de càncer, hagué de dimitir pel juny del 1933. Deixà el record d'una gestió
ministerial excel·lent. Morí el 27 de setembre de l'any següent, pocs dies abans dels
esdeveniments del Sis d'Octubre. Col·laborà en diversos periòdics, especialment a
"El Poble Català". Publicà Els catalans i el comerç modern (1919) i
diversos treballs jurídics i econòmics. Fou un dels fundadors de la Companyia
d'Indústries Agrícoles.
Carnot,
Lazare Nicolas Marguerite
Nolay, Borgonya 1753 - Magdeburg, Prússia 1823
Polític i militar francès, anomenat el gran Carnot. Procedia
d'una família d'advocats de Borgonya. El 1791, essent capità d'enginyers, fou elegit
diputat per a l'Assemblea Legislativa i després per a la Convenció. El 1793 fou nomenat
membre del Comitè de Salvació Pública, on s'ocupà dels afers militars i contribuí a
posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvaren la Revolució de les coalicions de
les potències europees, entre els quals l'exèrcit dit del Midi, que envaí
Catalunya (Guerra Gran). Durant el Directori, del qual fou elegit membre (1795),
s'oposà a Paul de Barras i hagué d'exiliar-se (1797). Contrari al poder personal de
Napoleó durant l'Imperi (inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800),
es dedicà a estudis matemàtics; escriví Géométrie de position (1803) i De
la défense des places fortes (1810). El 1814, davant la imminent invasió de França,
es posà al servei de Napoleó i fou el defensor d'Anvers. Més tard, durant els Cent
Dies, fou ministre de l'interior. A l'adveniment de la Restauració hagué d'exiliar-se a
Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on morí.
Carod-Rovira,
Josep Lluís
Cambrils, Baix Camp 1952
Polític. Llicenciat en filologia catalana i autor de Rovira i Virgili i la qüestió
nacional (1984) i Marcel·lí Domingo (1884-1939). De l'escola a la República (1989),
ha estat professor de l'Escola Universitària de Tarragona (1976-82), tècnic superior de
Planificació Lingüística de la Generalitat (1981-88) i vice-president de la Universitat
Catalana d'Estiu (1986-95). Després del seu pas pel PSAN (1970-77) i per Nacionalistes
d'Esquerra (1980-86), ingressà a ERC el 1987, partit pel qual és diputat al Parlament
català des del 1988 i portaveu del grup parlamentari fins el 1996, any que, després de
l'escissió protagonitzada per A.Colom, fou elegit secretari general.
Carranza,
Venustiano
Cuatro Ciénagas, Coahuila 1859 - Tlaxcalantongo, Puebla 1920
Polític i militar mexicà. Participà en la revolució en contra de Porfirio Díaz, al
costat de Madero (1910-11). A la mort d'aquest prengué la direcció de l'exèrcit
constitucionalista, i després d'una brillant ofensiva entrà a Mèxic el 1914 i formà un
govern provisional. Tanmateix, l'enfrontament entre els altres caps constitucionalistes,
Villa i Zapata, menaren a la seva destitució; però després d'un contracop, ajudat per
Obregón, tornà al poder. El 1916 convocà un congrés que proclamà la Constitució del
1917, i fou nomenat president de la República. Bé que durant el seu mandat efectuà
algunes reformes, com la nacionalització del carbó i del petroli i l'inici de la reforma
agrària, es mostrà temorós davant les reivindicacions obreres. El 1920 la revolta de la
legislatura de Sonora, juntament amb la d'una gran part de l'exèrcit, l'obligà a sortir
de la capital, i fou assassinat durant la fugida per l'exèrcit del general Herrera.
Carrasco
i Formiguera, Manuel
Barcelona 1890 - Burgos 1938
Polític i advocat. Doctor en dret i en filosofia i lletres.
Exercí l'advocacia a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil. Fou professor
d'aquesta matèria a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya, i
publicà l'obra de divulgació Normes del comerciant (1928). A partir del 1931 fou
secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després, delegat del port franc de Barcelona.
Des de jove milità en el moviment catalanista, primerament en la Joventut Nacionalista de
la Lliga Regionalista i, després, en Acció Catalana, partit del qual fou un dels
fundadors (1922). El 1920 havia estat elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona. Per
l'agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular «L'Estevet», dirigit per
ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars,
especialment entre els joves. Pel juny de 1923, a causa d'unes caricatures aparegudes en
aquest setmanari, fou condemnat a sis mesos de presó. Instaurada la Dictadura, fou
obligat a complir-los al penal de Burgos. Alliberat, fou elegit membre de la Junta de
Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Pel fet de negar-se aquesta Junta a deixar
de publicar en català la Guia Jurídica de Catalunya, els seus membres foren
multats, destituïts en mantenir llur posició, i, finalment, confinats en distintes
poblacions petites de fora el Principat, durant sis mesos; Carrasco fou enviat a Tamarit
de Llitera. Acabat el confinament, continuà actuant en la clandestinitat contra la
Dictadura. Caiguda aquesta, participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en
representació d'Acció Catalana. Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931,
formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el
primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de
1931), a les corts constituents de la República, s'hi destacà per la seva defensa del
text íntegre de l'Estatut d'Autonomia votat pel poble català i, així mateix, per la
defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Aquesta actuació
donà lloc a la seva dimissió d'Acció Catalana. Passà a Unió Democràtica de
Catalunya, que hom acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents.
Col·laborà en diversos periòdics, com «Catalunya Comercial», «La Rambla de
Catalunya», «El Matí» i «El Temps». En esclatar la guerra civil de 1936-39, es
mantingué fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. S'esforçà a evitar
estralls i salvà la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de finances de
la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per
elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les
congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb
les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el seu govern
autònom. Pel febrer següent tornà a Barcelona; però, perseguit encara, decidí de
tornar a Euskadi. Acompanyat de la seva família, embarcà a França, els primers dies de
març, en el vaixell mercant «Galdames», que es dirigia a Bilbao. Capturat pel creuer
«Canarias», fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. El 28 d'agost de 1937 fou
condemnat a mort. Fou executat el 9 d'abril de l'any següent.
Carrero Blanco,
Luis
Santoña, Cantàbria 1903 - Madrid 1973
Almirall i polític castellà. En esclatar la guerra civil (1936) es refugià a les
ambaixades de Mèxic i de França; s'incorporà a la zona del general Franco el 1937. El
1940 fou nomenat sots-secretari de la presidència del govern i el 1951 ministre
sots-secretari. Almirall (1966) i vice-president del govern (1967), fou nomenat president
del govern el 1973. Aquest mateix any morí víctima d'un atemptat d'ETA.
Carrier, Joan
Baptista
Iolet, Alvèrnia 1756 - París 1794
Revolucionari francès. Membre de la Convenció (1792), fou enviat a reprimir la revolta
contrarevolucionària de Vendée, on dugué a terme una terrible repressió: organitzà
les noyades de Nantes, execucions en massa per immersió al Loira enfonsant
embarcacions amb cent persones dins. Hom calcula que executà setze mil persones. A la
caiguda de Robespierre fou executat.
Carrillo Solares,
Santiago
Gijón 1915
Polític, fill de Wenceslao Carrillo. Elegit secretari
general de les Juventudes Socialistas, participà en l'aixecament revolucionari
d'Astúries (1934) i fou empresonat fins el febrer del 1936. El mateix any promogué la
unificació de les joventuts socialistes i comunistes (Juventudes Socialistas Unificadas),
abandonà l'ideari de Largo Caballero, ingressà al PCE i fou conseller d'ordre públic de
la Junta de Defensa de Madrid. Exiliat el 1939, fou proposat per a ministre del govern
republicà a l'exili (1945-47) i refusà el càrrec. Impulsà el canvi d'orientació del
PCE cap a la «reconciliació nacional» (1956) i el 1960 n'assumí la secretaria general.
Des d'aquest càrrec, mantingué una posició centrista que el portà a protagonitzar
polèmiques amb Fernando Claudín (1964), Enrique Lister (1971) i d'altres, promogué la
independència del PCE respecte a l'URSS i fou un dels definidors de l'eurocomunisme.
El 1974 inspirà la creació, a París, de la Junta Democrática de España i, mort
el general Franco, retornà clandestinament de l'exili (1976). Un cop legalitzat el seu
partit, ha estat diputat per Madrid des del 1977 al 1986. La crisi del PCE a partir del
1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent l'obligaren a dimitir de la secretaria
general (1982), però la voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització
comunista el portà a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo
Iglesias, la qual l'expulsà del comitè central (1985). A les eleccions legislatives del
1986, Carrillo es presentà encapçalant una candidatura pròpia, però no obtingué
escó. Ha recollit les seves principals concepcions polítiques a Después de Franco,
qué? (1965), Nuevos enfoques a problemas de hoy (1967), Demain l'Espagne (1974),
Eurocomunismo y Estado (1977) El año de la Constitución (1978) i Memoria
de la transición (1983).
El 1987 fou elegit president del Partido de los Trabajadores
de España-Unidad Comunista, en el qual es reagruparen els seus seguidors. Al març del
1990 anuncià l'apropament del partit presidit per ell al PSOE.
El 1991 demanà l'ingrés dins el PSOE del Partit dels Treballadors
d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC). A l'octubre del 1991 deixà de ser president del
PTE-UC quan aquest partit s'autodissolgué i els seus militants passaren al PSOE. Retirat
de la política activa, s'ha dedicat a fer conferències i a escriure llibres, entre els
quals Memorias (1993), La gran transición. ¿Cómo reconstruir la izquierda?
(1995) i Juez y parte. 15 retratos españoles (1996).
Carrió
i Serracanta, Maurici
Manresa 1779 - 1859
Guerriller. A quinze anys lluità a la Guerra Gran. El 1808 participà en la Crema del
Paper Segellat napoleònic a Manresa i en les batalles del Bruc. La Junta Suprema de
Catalunya el nomenà capità. Lluità en els combats de Moià a les ordres del baró
d'Eroles. El 1820 es rebel·là contra el govern constitucional i, perseguit, es posà a
les ordres de la Regència d'Urgell, que l'ascendí a tinent coronel. Es retirà el 1826,
però intervingué en activitats carlines i fou empresonat (1834). En ésser indultat es
dedicà a la seva professió d'agrimensor. Escriví una Relación (1859) sobre els
fets del Bruc que contribuí a convertir-los en llegenda.
Cartanyà, Ramon
Barcelona segle XIX
Dirigent obrer i escriptor. Militant del partit demòcrata, fou un dels signants del
manifest A los demócratas españoles, redactat per la fracció socialista
barcelonina (10 de juny de 1864), i col·laborà en el periòdic "El Obrero".
Amic de Josep Lluís Pellicer, participà amb ell i amb Giuseppe Fanelli en la fundació
de la secció barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (1869). Publicà Tres
años de revolución en España (1869), Dios y el Diablo (1871) i Dios, el
Mundo y el Hombre (1885).
Carter, James Earl
Archery, Geòrgia 1924
Polític nord-americà conegut amb el nom de Jimmy Carter
. Propietari rural, fou senador (1962-66) i governador (1971-74) demòcrata per
Geòrgia. Elegit president dels EUA (1976), durant el seu mandat impulsà els serveis
públics i minvà l'intervencionisme exterior nord-americà —d'acord amb una
política de defensa dels drets humans— i la cursa d'armaments amb l'URSS. Promogué
els tractats de Panamà (1978) i els acords dits de Camp David, entre Israel i Egipte
(1979). La crisi econòmica i el desprestigi en què caigué la política exterior
nord-americana li feren perdre les eleccions del 1980 davant del republicà Ronald W.
Reagan. En assolir novament el poder els demòcrates el 1992 amb l'accés de B. Clinton a
la presidència, encapçalà missions negociadores en conflictes internacionals (Eritrea,
Corea del Nord, Haití i Bòsnia i Hercegovina).
Cartwright, Edmund
Marnham, Nottingham 1743 - Hastings, Sussex 1823
Inventor anglès. Eclesiàstic. El 1784 inventà el primer
teler mecànic utilitzable a escala industrial, i el 1789, una màquina de cardar llana.
S'establí com a fabricant, però féu fallida. El parlament britànic el subvencionà
(1809). Inventà també una màquina de fer cordes, i diversos estris agrícoles.
Casado
López, Segismundo
Nava de la Asunción, Segòvia 1893 - Madrid 1968
Militar castellà. Fou cap d'escorta del president de la República (1934-36) i, en
esclatar la guerra civil, detingué alts càrrecs dins l'exèrcit republicà. Pel febrer
del 1939 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, càrrec que no arribà a
ocupar per tal com s'aixecà contra el govern Negrín i passà a conseller de defensa del
Consejo Nacional de Defensa (març del 1939), cosa que provocà l'enfrontament militar amb
les unitats comunistes. Féu afusellar el coronel Barceló, cap del primer cos d'exèrcit,
i el comissari Conesa. Intentà, infructuosament, d'arribar a un acord amb el govern de
Burgos i ordenà la rendició dels exèrcits republicans. S'exilià a Londres, on fou
comentarista polític de la BBC amb el pseudònim de Juan de Padilla. Anà a
Amèrica del Sud el 1947 i tornà a Espanya el 1961. Escriví The Last Days of Madrid (1939)
i Así cayó Madrid (1968).
Casals i
Defilló, Pau
el Vendrell, Baix Penedès 1876 - San Juan, Puerto
Rico 1973
Compositor, director d'orquestra i, sobretot, violoncel·lista. Estudià amb el
seu pare Carles, que era organista, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (violí i
violoncel amb Josep Garcia i composició amb Josep Rodoreda), i a Madrid, Brussel·les i
París, ciutats on pogué estudiar gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i
del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz després de sentir-lo tocar en un
cafè de Gràcia (Barcelona). El 1897 esdevingué professor de violoncel a l'Escola
Municipal de Música de Barcelona i féu els seus primers concerts, amb E.Granados i el
quartet Crickboom. L'èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899) amb
un concert amb l'Orquestra Lamoureux. El 1901 féu la seva primera gira pels EUA i el 1905
el seu primer viatge a Rússia. Des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament
al primer pla de l'ambient musical mundial. Ultra les seves activitats com a solista (a
través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de
caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra,
l'exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot
i que perdurà durant 25 anys; amb ells creà el 1912 a París l'École Normale de
Musique. Entre altres iniciatives seves, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de
l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de
Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i
amb la segona dugué a terme un intent exemplar d'acostament de la música al món obrer.
El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La
seva vida experimentà un canvi important arran de la guerra civil de 1936-39 i de la
Segona Guerra Mundial (1939-45): fins en aquell moment només havia actuat públicament
com a músic, però des d'aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la
llibertat i de les minories oprimides. A partir del 1939, des del seu exili voluntari a
Prada (Conflent), ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració i silencià el
seu violoncel en protesta pels governs de suport al règim feixista de Franco. Aquest
silenci, altament significatiu i representatiu, només fou trencat (a part excepcionals
actuacions individuals) amb els festivals de Prada iniciats amb motiu del segon centenari
de la mort de J.S.Bach (1950-66), —en els quals col·laboraren els artistes més
famosos— i, des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de
l'oratori El Pessebre, amb text de Joan Alavedra. El 1955 anà amb la seva esposa
Marta Montáñez a Puerto Rico, on s'instal·là i fundà el 1957 el Festival Casals a San
Juan de Puerto Rico. El 1958 féu el seu primer concert a la seu de l'ONU. El 1961 viatjà
a Israel i al Japó, i el 13 de novembre d'aquell mateix any actuà a la Casa Blanca,
invitat pel president Kennedy. El 1963 dirigí El Pessebre a l'ONU en la
celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home. Fou nomenat doctor
honoris causa de la universitat de Nova York. Com a compositor, la seva producció
comprèn, a més, música de cambra, lieder, polifonies, sardanes, etc. El 1955
Josep M.Corredor publicà Converses amb Pau Casals, autobiografia dialogada. El 24
d'octubre de 1971 fou estrenat el seu himne a la pau de l'ONU (Himne a les Nacions
Unides), amb text de W.H.Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. El 1972 es
constituí la Fundació Pau Casals. L'any 1979 les seves despulles foren traslladades a
Catalunya i enterrades al Vendrell.
Casals i
Freixes, Josep
el Vendrell, Baix Penedès 1872 - Barcelona 1939
Polític. Sastre de professió, fou un dels més eficaços activistes d'Estat Català
durant la Dictadura de Primo de Rivera. Seguí Macià fins a la proclamació de la
República, i llavors s'afilià al Partit Nacionalista Català. En col·laboració amb
Ramon Arrufat, publicà Catalunya poble dissortat (1933).
Casals
i Vidal, Francesc Xavier
Barcelona 1880 - 1954
Polític. Viatjant de comerç. Membre de la Unió Catalanista, formava part de l'entitat
Gent Nova i col·laborà estretament amb Domènec Martí i Julià. Escriví a "Gent
Nova", "Renaixement" i "La Nació". A l'època dels enfrontaments
entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure intervingué en un comitè creat per tal
d'evitar les violències. Llevat de l'època de la Dictadura, fou president del CADCI
(1920-32). Conseller de Treball i d'Assistència Social de la Generalitat (1932),
s'afilià a Esquerra Republicana. Havia presidit l'entitat Vil·la de Salut l'Aliança.
Casanellas i
Ibars, Joan
Barcelona 1904 - 1986
Polític i advocat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera
féu sortir a París un setmanari d'oposició, "El Fuet". Fou tinent d'alcalde a
Barcelona (1931), diputat al parlament català (1932), i després a les corts de la
República (1936), per Esquerra Republicana de Catalunya i pel Partit Nacionalista
Republicà d'Esquerra. Finançà el setmanari i després diari "L'Opinió".
Sotssecretari del ministre de treball Lluhí i Vallescà, el 18 de juliol de 1936 sortí
en tren de Barcelona cap a Madrid, amb Arturo Menéndez, excap de la direcció general de
seguretat, però foren detinguts a Calataiud, duts a Saragossa i després a Pamplona, i
condemnats a mort. Menéndez fou afusellat i Casanellas bescanviat amb Josep Maria Milà i
Camps després de vuit mesos d'empresonament. A partir del 1939 residí a Mèxic i a
França, i fou president de les corts de la República a l'exili abans de retornar al
Principat, el 1976. Reintegrat a la militància d'Esquerra Republicana, presidí la
comissió de traspassos de serveis diputacions-Generalitat (1978-79) i fou (1979-82)
senador per una coalició PSC-ERC. A la fi del 1982 deixà ERC i, des del 1984, fou
diputat al Parlament de Catalunya com a independent elegit dins les llistes del PSC.
Casanellas i
Lluch, Ramon
Barcelona 1897 - el Bruc, Anoia 1933
Polític. De jove milità a la CNT. Intervingué en les vagues del 1918 i s'hagué
d'exiliar. Tornà a Barcelona el 1919. El 8 de març de 1921, a Madrid, intervingué, amb
Pere Mateu i Cusidó i Lluís Nicolau i Fort, en l'assassinat del president del govern
espanyol, Eduardo Dato, com a represàlia per la persecució dels sindicalistes de
Catalunya. Refugiat a l'URSS, es posà al servei del partit comunista soviètic. El 1924
passà a Mèxic, i durant tres anys participà en l'organització dels moviments
comunistes a l'Amèrica Llatina. Pel juny del 1931 tornà a Barcelona, on s'ocupà de
l'organització del Partit Comunista de Catalunya i del Partido Comunista de España.
Expulsat, hi tornà; fou detingut i sofrí un atemptat. Pel juny del 1933, anant a Madrid,
en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a una reunió
política, sofrí un estrany accident al Bruc, i morí juntament amb el seu company.
Casanovas
i Maristany, Joan
Sant Sadurní d'Anoia, Alt Penedès 1890 - Valràs, Llenguadoc 1942
Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a
la defensa dels sindicalistes perseguits. Milità en el Partit Republicà Català i fou
diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels
obrers el dugueren repetidament a la presó. Com a conseller de la Mancomunitat de
Catalunya (1921), fou un dels portaveus de l'oposició de l'esquerra enfront de la Lliga
Regionalista. Implantada la Dictadura, s'exilià a França (1924), i sostingué
l'actuació de Francesc Macià i d'Estat Català, al qual, de fet, pertanyia. Col·laborà
a "Ressorgiment" de Buenos Aires, i a les "Hojas Libres", que dirigia
Miguel de Unamuno des d'Hendaia, i també amb el grup separatista de Santiago de Cuba. De
tornada a Barcelona, participà en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, i fou
elegit regidor per Barcelona en les eleccions del 12 d'abril de 1931. Proclamada la
República, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana,
presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i
conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre del 1931). Fou diputat
al Parlament de Catalunya, i el 1933 en fou elegit president. Esclatada la guerra civil,
fou conseller primer i president del consell executiu de la Generalitat (juliol del 1936),
però cessà pel setembre del mateix any. La seva actitud contrària als excessos de
l'anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida
a França pel novembre del 1936. Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent,
que fracassà, per declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de
la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d'exiliar-se definitivament, per tal
d'evitar les represàlies del govern central, i s'instal·là a Perpinyà. El 1939
publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. Havia
col·laborat a "El Diluvio" i "L'Opinió", i publicà El
sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys
immediats a la Dictadura.
Casares
Quiroga, Santiago
la Corunya 1884 - París 1950
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i
diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que
dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de
la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació
(1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la
República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la
cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils
circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol
del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a
la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.
