Gaddafi, Moammar al-
Galán, Fermín
Illa de San Fernando, Cadis 1899 - Osca 1930
Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es
rebel·là contra la Dictadura de Primo de Rivera i fou degradat i empresonat a Barcelona.
Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional Revolucionari; destinat
a Jaca, el 12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república;
fracassat el moviment, fou afusellat.
Gallegos, Rómulo
Caracas 1884 - 1969
Escriptor i polític veneçolà. La seva extensa producció de novel·les —de la qual
es destaquen Reinaldo Solar (1920), La trepadora (1925), Doña Bárbara (1929),
Cantaclaro (1931) i Canaima (1935)— constitueix un vast retaule de la
vida als llanos i fa de l'autor un dels grans fundadors de la narrativa
llatino-americana. La carrera política de Gallegos s'inicià el 1931 com a senador de
l'estat d'Apure, però fou exiliat aquell mateix any per la seva oposició al dictador
Juan Vicente Gómez, fins el 1936. Elegit president de la república el 1947, fou
enderrocat per un cop d'estat militar el 1948. Fins el 1958 visqué a l'exili.
Gambetta, Léon
Càors 1838 - Ville d'Avray, París 1882
Polític francès. Advocat, fou elegit diputat el 1869 i dirigí els republicans radicals,
oposat a Napoleó III. Elaborà un programa radical basat en el sufragi universal, la
supressió de títols, l'elecció de funcionaris, la supressió de l'exèrcit, l'abolició
dels monopolis, etc. El 1870 proclamà la Tercera República i maldà per salvar París;
dimití com a protesta per la cessió d'Alsàcia i de Lorena. Reelegit pel juliol del
1871, féu costat a Thiers contra els monàrquics i dirigí la unió republicana basada en
la petita burgesia, però més tard s'alià amb els centristes i votà la constitució del
1875. Presidí la cambra de diputats (1879) i fou uns quants mesos cap de govern, el 1881.
Fou un gran orador d'idees democràtiques i anticlericals, influí molt sobre els governs
radicals de la seva època i afavorí l'expansió colonial.
Gandhi,
Mohandas Karamchand
Porbandar 1869 - Nova Delhi 1948
Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de
l'Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford
(1888-91) i exercí com a advocat a Bombai, fins el 1893, que partí a Natal, on inicià
un moviment en defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha).
Establí diferents granges cooperatives (ashrams) i se serví del diari «Indian
Opinion», fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees. Empresonat diverses
vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme
britànic, propugnà el retorn als sistemes sòcio-econòmics tradicionals com a
enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat
en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924),
principal organisme d'enfrontament polític. Participà en la conferència de la Taula
Rodona (Londres, 1931), en la qual reclamà la independència de l'Índia, però fou un
fracàs. En tornar al seu país, inicià els dejunis en senyal de protesta i, empresonat
novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou assignada l'acta d'independència amb la
separació de l'Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat
per un extremista hindú; el seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al
Ganges.
Gandhi, Rajiv
Bombai 1945 - Sriperumpudur 1991
Polític indi. Fill petit d'Indira Gandhi. Pilot aeri de professió, es dedicà a la
política en morir el seu germà Sanjay. Fou elegit diputat al parlament el 1981 i dos
anys més tard fou nomenat secretari general del Partit del Congrés. Després de
l'assassinat de la seva mare accedí al càrrec de primer ministre (1984) des d'on ha
intentà d'apaivagar els conflictes ètnics entre la població índia. L'any 1989 dimití
el càrrec de primer ministre en perdre les eleccions legislatives. Morí assassinat per
activistes tàmils.
Gandhi, Shrimati Indira
Allahabad 1917 - Nova Delhi 1984
Estadista índia. Estudià a Suïssa i a Oxford, fins el 1942. Consellera política del
seu pare, el pandit Nehru, arribà a la presidència del Partit del Congrés (1959)
i fou ministra d'informació en el gabinet de Shastri, que succeí com a cap de govern el
1966. Consolidà la seva posició en les eleccions generals de l'any 1967 i en les del
1971. El 1975, però, fou declarada culpable de corrupció electoral per un tribunal. Com
a resposta, decretà l'estat d'emergència, posà fora de la llei les activitats
polítiques, empresonà centenars d'opositors al seu règim i incorporà el seu fill
Sanjay a les tasques de reconstrucció política del partit del congrés, en el govern.
Molt influïda políticament pel seu fill, la seva popularitat decaigué ràpidament. En
les eleccions del 1977 el seu govern sofrí una greu derrota; ella mateixa perdé el seu
escó al parlament i hagué de dimitir el govern. El 1978 encapçalà una fracció del
Partit del Congrés que s'escindí. El 1980 esdevingué primera ministra de l'Índia per
quarta vegada, a causa del col·lapse sofert pel partit Janata en el govern; aquell mateix
any morí en accident aeri el seu fill Sanjay. Fou presidenta del Moviment de Països No
Alineats (1983). Reprimí amb duresa les aspiracions autonomistes o independentistes de la
comunitat sikh al Panjab i fou assassinada per membres sikhs de la seva
escorta personal per l'octubre del 1984. El seu altre fill, Rajiv, la succeí com a primer
ministre de l'Índia.
Gapon,
Georgij Apollonovic
Poltana, Ucraïna 1870 - Terijoki, actual Zelenogorsk, Leningrad 1906
Eclesiàstic i reformador social ucraïnès. Preocupat alhora per les males condicions de
vida del proletariat rus i per l'ascens del socialisme revolucionari, defensà un tsarisme
benèvol d'arrel cristiana. Fundà l'Assemblea Obrera (1904) i organitzà, en connivència
amb la policia, la manifestació pacífica a Peterburg del gener del 1905, que acabà en
l'anomenat 'diumenge sagnant', en el qual moriren milers d'obrers a mans de la policia,
malgrat el compromís secret d'aquesta de no intervenir-hi Revolució Russa del 1905).
Exiliat a Londres, Gapon responsabilitzà directament el tsar de la matança. En tornar a
Rússia fou assassinat.
Garaikoetxea
Urriza, Carlos
Pamplona 1939
Polític basc. Llicenciat en dret i en econòmiques per la
universitat de Deusto, presidí durant deu anys la Cambra d'Indústria i Comerç de
Navarra i fou membre del Consell Foral de Navarra. Afiliat al PNB, en fou president de
1977 a 1980. Diputat per Guipúscoa en les eleccions generals del 1979 i membre del
Parlament Foral navarrès, fou designat el mateix any president del Consell General Basc
pre-autonòmic, càrrec des del qual negocià amb A. Suárez l'Estatut de Gernika (1979). Lehendakari
del govern basc en les eleccions al parlament basc (1980, reelegit el 1984),
l'enfrontament amb X. Arzalluz el portà a dimitir el 1984 i encapçalar, el 1986,
una escissió del PNB que adoptà el nom d'Eusko Alkartasuna (EA). En 1989-94 fou diputat
al Parlament Europeu per la coalició Europa dels Pobles, i aquest darrer any fou elegit
diputat al Parlament basc, càrrec que revalidà el 1998 i el 2001. El 1999 dimití la
presidència d'EA.
García de
León y Pizarro, José
Madrid 1770 - 1835
Polític castellà. Ocupà diversos càrrecs diplomàtics i fou ministre durant la
regència (1812-13), però fou destituït per la seva oposició a Wellington. Ferran VII
el nomenà ministre d'estat el 1816, i fou destituït el 1818, amb motiu de l'afer dels
vaixells russos. Perseguit per absolutistes i constitucionals, emigrà a França (1823),
d'on tornà el 1830. Deixà unes Memorias... (publicades en 1894-97), d'un gran
interès.
García
de Polavieja y del Castillo, Camilo
Madrid 1838 - 1914
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
García
del Corral, Ildefonso
Jerez de la Frontera, Andalusia 1848 - Barcelona 1919
Jurisconsult republicà. Residí a Barcelona des del 1876 i col·laborà regularment a
"La Gaceta de Cataluña" i "La Publicidad". S'uní a la Solidaritat
Catalana (1906) i després a la UFNR; en 1912-15 fou un dels caps del reformisme
barceloní. Traduí al castellà el Corpus Iuris Civilis (1889-98, en sis volums).
García
Hernández, Ángel
Vitòria 1900 - Osca 1930
Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en
l'aixecament republicà del 12 de desembre de 1930. Fracassada la revolta i fet presoner,
després d'un consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14 de desembre).
García i
Oliver, Joan
Reus, Baix Camp 1901 - Guadalajara, Mèxic 1980
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on
s'uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou
empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la
fundació de la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el
congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de
Barcelona), es destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la
República i fou qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat
(gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver
impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís.
Posteriorment impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent
principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es
mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell
mateix any i insistí en la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els
grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig
del 1936). El 21 de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè
Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de
guerra. De bon principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat
(setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de
justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Posà en
funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes
ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a
membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià
l'organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a
Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell
any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de
Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment
confederal mitjançant la creació d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de
Catalunya (abril del 1938). A l'exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic
(1940), intentà la creació d'un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció
política de la CNT.
García
Iñíguez, Calixto
Holguín, Oriente 1839 - Washington 1898
Militar cubà. Lluità contra els espanyols durant la guerra
dels Deu Anys (1868-78), i aviat es distingí com un dels millors capitosts
independentistes. Fou capturat i desterrat a Espanya el 1873, i un altre cop el 1880,
després d'un desembarcament, fallit, a l'illa. El 1895 tornà a Cuba, col·laborà amb
els nord-americans i ocupà Santiago de Cuba. Morí mentre negociava l'autonomia de Cuba
amb els EUA.
García Lorca,
Federico
Fuente Vaqueros, Andalusia 1898 - Granada 1936
Poeta i dramaturg. Estudià dret i filosofia i lletres a
Granada i a Madrid, on residí des del 1919. A la Residencia de Estudiantes conegué Juan
Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic de Salvador Dalí i dels seus
condeixebles Rafael Alberti, Jorge Guillén i Pedro Salinas, a la generació dels quals
—dita del 1927— cal adscriure la seva obra. A través de la seva amistat
amb Salvador Dalí, a qui dedicà una oda (1926), conegué Catalunya, des del 1925.
Sebastià Gasch i el grup de "L'Amic de les Arts" li feren conèixer la vida
popular i cultural de Barcelona, on féu la seva primera exposició de dibuixos, a les
galeries Dalmau (1927). Aviat es relacionà amb els grups de "Mirador" i de
"Quaderns de Poesia" i féu conferències i lectures. A través de Margarida
Xirgu, principal protagonista de les estrenes lorquianes a Barcelona, conegué el món
teatral. García Lorca ha influït sobre els poetes de la promoció de Rosselló-Pòrcel,
Blai Bonet, etc. Participà en els actes de l'aniversari de la mort de Góngora amb una
conferència sobre La imagen poética en Don Juan Luis de Góngora, que constitueix
un document important sobre la concepció i l'elaboració de la seva pròpia poesia.
Excepcionalment dotat per a tota activitat artística, a més de poesies i peces teatrals
féu dibuixos i versions musicals de cançons populars. El 1931 fundà La Barraca, grup de
teatre universitari que dirigí Eduardo Ugarte i que recorria els pobles de Castella. Féu
viatges a Galícia, a Nova York, a Cuba (1929-30) i a l'Argentina (1933-34). Quan esclatà
la guerra civil, el 1936, era a Granada, on, potser més per raons personals que per
activitats polítiques, fou detingut per la guàrdia civil franquista i afusellat el 19
d'agost. La seva obra poètica, iniciada amb Impresiones y paisajes (1918) i Libro
de poemas (1921), que a través d'elements romàntics i modernistes mostren
progressivament la sensibilitat personal de l'autor en formes i motius de gust popular,
arriba a la plenitud amb Canciones (1927), Romancero gitano (1928), Poema
del cante jondo (1931) i Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935), on
assimila formes i elements populars amb les adquisicions de l'avantguardisme i de la
poesia culta de la seva generació, en poemes d'una estilitzada elegància, que oscil·len
entre la tragèdia i el lirisme; més decantat cap a les formes d'avantguarda són és Poeta
en Nueva York (1940), cant angoixós a la gran ciutat com a nucli deshumanitzador. En
la seva producció teatral el llenguatge líric, les cançons i els romanços que hi
intercala i la concepció poemàtica de l'obra són característiques essencials: Mariana
Pineda (1927) i La zapatera prodigiosa (1930), una fina caricatura de la
relació entre una muller jove i un marit vell. Hom pot considerar tragèdies Bodas de
sangre (1933), on l'amor il·legítim és perseguit pel fatalisme, Yerma (1937),
sobre la maternitat frustrada, i La casa de Bernarda Alba, estrenada per Margarida
Xirgu a Buenos Aires el 1945, colpidor retaule del tabú de la virginitat en un medi
rural. Unes altres peces —Así que pasen cinco años (1931), Retablillo de
don Cristóbal (1931), Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1931),
El público (1933), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935)—
exemplifiquen aspectes més experimentals o recreatius de la seva obra.
García
Miranda, José
Toledo 1897
Militar i polític. Fill de família benestant i de tradició liberal, participà com a
oficial de l'exèrcit espanyol en la campanya del Marroc posterior al desastre d'Annual,
fins que fou ferit. Intervingué en diverses conspiracions contra la Dictadura de Primo de
Rivera, i fou empresonat diverses vegades. Membre actiu del Bloc Obrer i Camperol, fou
candidat del partit per Barcelona i per Tarragona en les eleccions constituents de la
República (1931). Impulsà el grup de Teatre del Proletariat (1931). Fou conegut en
aquells anys com El Capitán Rojo.
García Pérez,
Alan
Lima 1949
Polític peruà. Ingressà molt jove a l'APRA (Alianza Popular Revolucionaria Americana),
i el 1982 es convertí en secretari general del partit. El 1985 assolí la presidència
del país, que mantingué fins el 1990, any que fou derrotat per Alberto Fujimori, líder
de la coalició Cambio'90. Acusat de corrupció per la justícia del seu país, en
1992-2001 visqué a l'exili. Retornà al Perú aquest darrer any, havent prescrit les
acusacions, per tal de presentar-se a les eleccions presidencials, en les quals fou
derrotat per A.Toledo.
García Prieto,
Manuel
Astorga 1859 - Sant Sebastià 1938
Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit
liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i
justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de
Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el
Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival
constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del
govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa;
tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació
en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de
Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.
García
Quejido, Antonio
Madrid 1856 - 1927
Dirigent socialista castellà. Tipògraf, ingressà el 1876
a l'Asociación del Arte de Imprimir i fou un dels fundadors del nucli socialista
madrileny del 1879 i un dels informadors de la Comissió de Reformes Socials (1884). Era
secretari de la Federació Tipogràfica quan, pel maig del 1886, anà a València a
organitzar, juntament amb Antoni Cortès, l'Agrupació Socialista Valenciana. Del 1887 al
1897 residí a Barcelona, on impulsà la creació del PSOE local i de la UGT, de la qual
fou president (1888-92) i secretari (1894-97), i encapçalà l'Agrupació Socialista de
Barcelona. També destacà en la consolidació de l'Agrupació Socialista de Palma de
Mallorca (1892 i 1899). De nou a Madrid, corrector d'"El Heraldo de Madrid"
(1898-1919), tornà a la secretaria de la UGT (1899-1903). Creà la revista teòrica
"La Nueva Era" (1901-02). Representà la UGT en els congressos internacionals de
París (1900) i d'Amsterdam (1904; anteriorment havia assistit als de Zuric, el 1899, i de
Londres, el 1896). Presidí també l'Asociación del Arte de Imprimir (1904-09) i la
Federació Tipogràfica (1912-18); fou regidor (1909-13) i diputat provincial de Madrid
(1919-23). Des del 1912 s'oposà a l'aliança republicano-socialista. Criticà
l'aliadofília de Pablo Iglesias, i en 1919-21, essent vice-president del PSOE, es
declarà partidari de la III Internacional. Havent abandonat el PSOE, fou cofundador del Partido
Comunista Obrero Español i de la redacció de "La Antorcha". Escriví Pablo
Iglesias en el Partido Socialista (1905) i Carlos Marx y la Internacional (1923).
García Ruiz,
Eugenio
Amusco, Palència 1819 - Madrid 1889
Polític castellà. Advocat republicà i liberal, lluità a Valladolid contra els carlins
i fou diputat durant el Bienni Progressista (1854-56). Oposat a Isabel II, hagué
d'emigrar a París (1866). El 1868 s'uní a la revolució i féu costat a la república
unitària i conservadora. Fou ministre de governació (1874) en el govern del general
Serrano. Publicà unes Historias (1878-80), on es justifica i ataca Francesc
d'Assís de Borbó i Sor Patrocinio.
García
Sabell, Domingo
Santiago de Compostel·la 1909
Metge, escriptor i polític gallec. Fundà la FUE a la universitat de Santiago durant els
anys d'estudiant, i posteriorment es doctorà a Suïssa i Alemanya. Després de la guerra
civil de 1936-39, que li impedí la docència universitària, es dedicà a la professió
de la medicina, en la qual assolí gran prestigi. Vinculat al galleguisme, formà part del
grup fundador de l'Editorial Galaxia. Fou president de l'Academia Galega (1977) i, el
mateix any, senador reial. Des del 1981 és delegat del govern a Galícia. La seva
producció com a assagista, molt extensa, ha estat publicada en diversos volums (1963,
1976, 1995) que recullen escrits diversos sobre medicina, art i literatura. Destaquen,
entre altres, A pintura como comunicación (1971), Nóvoa Santos (1981), Análise
existencial do home galego enfermo (1990) i Paseata arredor da morte (1999),
entre d'altres. El 1998 li fou atorgat el Premio das Artes e das Letras de Galicia.
García
Sánchez, Cipriano
Manzanares de la Mancha, Ciudad Real 1927 - Castelldefels
1995
Sindicalista i polític, conegut com el Cipri. A 16 anys començà a treballar a
les mines d'Amoradiel. El 1951 emigrà a Catalunya, i s'instal·là a Terrassa. Vers el
1954, passà a formar part de la direcció local del PSUC. Fou empresonat diverses vegades
entre el 1957 i el 1964 per les seves activitats, entre les quals la protesta per la
detenció de Jordi Pujol arran dels fets del Palau. Posteriorment, el 1964,
participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya, i des del 1965 formà part del comitè
central i de l'executiu del PSUC. Diputat a corts en 1979-82, fou diputat al Parlament de
Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d'IC a l'alcaldia de
Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en
defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.
García
Valiño y Marcén, Rafael
Toledo 1898 - Madrid 1972
Militar. Tinent coronel en esclatar la guerra civil (1936), lluità contra la República i
arribà a general. Fou governador de Melilla, cap de l'estat major, darrer alt comissari
al Marroc (1951-56), director de l'escola de l'exèrcit i capità general de Valladolid i
de Madrid. Escriví Guerra de liberación española. Campañas de Aragón y Maestrazgo.
Batalla de Teruel. Batalla del Ebro (1938-1939) (1949).
García Viñas,
José
Màlaga 1848 - Melilla 1931
Dirigent anarquista. Estudiant de medicina a Barcelona, assistí a les reunions
organitzades per Fanelli (1869) i s'afilià a l'Aliança de la Democràcia Socialista.
Delegat als congressos obrers de Barcelona (1872) i redactor de "La
Federación", essent secretari (juny-juliol) de la secció barcelonina de l'AIT, es
destacà per la seva actitud insurreccionalista el 1873. Partidari de mantenir la
Federació Regional Espanyola en la clandestinitat, fou el centre de les Comissions
Federals de 1875-80. Fou també el principal redactor (1877-80) de "La Revista
Social", entre d'altres. Criticat per autòcrata i intel·lectual, es retirà de la
militància. Assistí als congressos internacionals de Ginebra (1873; en el mateix viatge
visità Bakunin a Berna), de Berna (1876) i de Verviers (1877).
García-Ramal y
Cellalbo, Enrique
Barcelona 1914 - ? 1987
Polític. Es doctorà en enginyeria industrial a Barcelona. El 1936 participà en
l'alçament contra la República i fou detingut. Fou un dels fundadors, el 1940, dels
sindicats verticals de Barcelona. Presidí el Sindicato Nacional del Metal (1948-51) i fou
director gerent d'Altos Hornos de Vizcaya. En 1969-71 fou ministre delegat de sindicats, i
en 1971-73 ministre de relacions sindicals.
García-Trevijano,
Antonio
Alhama de Granada, Granada 1927
Polític andalús. Notari de professió, fou durant els darrers anys del franquisme cap
visible, al costat de Santiago Carrillo i Rafael Calvo Serer, de l'anomenada Junta
Democràtica d'Espanya (JDE), organisme d'oposició a la dictadura. Fou detingut al març
del 1976 quan presentà al seu despatx el projecte de fusió de la JDE i la POD en
l'anomenada Coordinació Democràtica (CD). És autor d'El discurso de la República
(1994).
Garibaldi, Giuseppe
Niça 1807 - Caprera, Sardenya 1882
Militar i polític italià. D'origen sard, navegà per la Mediterrània i assolí el grau
de capità. Assabentat de les teories de Saint-Simon i de la situació política
d'Itàlia, anà a Marsella a conèixer Mazzini, que l'admeté a la Giovine Italia. El 1834
participà en la revolta, fallida, de la marina sarda, i el 1835 anà a Rio de Janeiro, on
lluità en la rebel·lió antiimperial de Rio Grande do Sul (1836). El 1842 passà a
l'Uruguai, on combaté contra el candidat Oribe. Tornà a Itàlia (1848), i amb un cos de
voluntaris atacà els austríacs a Milà. Durant la república romana, fou diputat i
lluità contra els francesos (1849). Refugiat al Piemont, en fou expulsat, i el 1850 anà
a Nova York, des d'on viatjà per l'Amèrica Central, el Perú, Oceania i la Xina; el 1854
es retirà a l'illa de Caprera. Atret per Cavour (1856), el 1859 vencé els austríacs a
Varese i a San Fermo, però s'oposà a la política de Víctor Manuel II i fou
destituït. El 1860 prengué Sicília i Nàpols, d'acord amb Cavour, però la qüestió
romana l'enfrontà de nou amb el rei, que el derrotà i el capturà a Aspromonte
(Calàbria) (1862). Indultat, s'uní a Mazzini i presidí el Comitè Nacional Unitari
Italià. El 1866 derrotà Àustria al Trentino, bé que fou vençut pels francesos en
intentar de prendre Roma (1867); nogensmenys, lluità per França en la guerra
franco-prussiana (1870-71). Fou elegit diputat del parlament italià (1875), però poc
després es retirà definitivament.
Garrido y
Tortosa, Fernando
Cartagena 1821 - Còrdova 1883
Polític i escriptor. Periodista a Cadis, el 1845 se n'anà a Madrid, on col·laborà en
la societat secreta Los Hijos del Pueblo. Exiliat a Londres (1851-54), es posà en
contacte amb el socialisme internacional. Exiliat novament (1865-68), a París, en
tornar-ne fou elegit diputat per Cadis i per Sevilla (1872), i se n'anà com a intendent a
les Filipines (1873). La Restauració l'exilià fins el 1879. Entre les seves obres,
d'inspiració fourierista i marxista, cal destacar La república democrática federal
universal (1855), Historia de las persecuciones políticas y religiosas (1863-66),
Historia de las asociaciones obreras en Europa (1864) i Historia de las clases
trabajadoras (1870).
Garrigues
Walker, Joaquín
Madrid 1933 - 1980
Polític. Membre d'una família d'origen valencià lligada a l'aparell polític i financer
del franquisme, i també al capitalisme nord-americà, des del 1970 assumí la crítica
del règim des d'una òptica de dreta liberal, postura que concretà successivament en la
Sociedad de Estudios Libra (1974), el Partido Demócrata (1975) i la Federación de
Partidos Demócratas y Liberales (1976), que presidí i amb la qual s'integrà en UCD el
1977, encapçalant-ne l'ala liberal. Diputat el 1977 i el 1979, fou ministre d'obres
públiques i urbanisme (1977-79) i ministre sense cartera (1979-80).
Gasparri, Pietro
Ussita, Marques 1852 - Roma 1934
Eclesiàstic italià. Ordenat prevere (1875) i doctorat en filosofia, teologia i dret
canònic, ensenyà a Roma i a París. Nomenat bisbe titular (1898), fou delegat apostòlic
del Perú, Bolívia i l'Equador. Com a cardenal secretari d'estat (1914-30) conclogué els
pactes del Laterà (1929). És considerat l'artífex del Codi de dret canònic
—el prologà i en publicà sis volums de fonts (1923-32)—.
Gasset i
Mercader, Rafael
Girona 1814 - Alzira, Ribera Alta 1887
Militar. Lluità a la primera i segona guerra Carlina. Membre del partit moderat, fou
governador militar de Jaén (1856-58) i comandant general de Ceuta (1858-59). A la guerra
d'Àfrica es distingí en els alts de Benzú (1859). També fou destinat a Mèxic, on en
1861-62 fou cap de les tropes d'ocupació espanyola a la fortificació mexicana de San
Juan d'Ulúa, al Port de Veracruz; hi romangué fins que fou rellevat pel general Prim.
Fou capità general de Catalunya (1866-67) i de València (1867-68), on fou destituït per
la Revolució de Setembre (1868). Participà en la restauració dels Borbó; Alfons XII li
concedí el títol de marquès de Benzú (1875) i fou honorat amb la Creu de Sant Ferran i
nomenat gentilhome de cambra d'Isabel II.
Gasset y
Chinchilla, Rafael
Madrid 1866 - 1927
Polític castellà. Dirigí el diari "El Imparcial", fou elegit diputat
conservador i es destacà pels seus atacs contra el govern per la qüestió de Cuba. Des
del 1898 s'uní als "regeneracionistes" i exigí la transformació agrícola del
país per tal de superar la pèrdua de les colònies. Fou ministre d'agricultura (1900 i
1903), però s'oposà al govern de Maura i es passà als liberals. Del 1905 al 1923 fou
vuit vegades ministre de foment, organitzà els sindicats agrícoles, impulsà les obres
públiques, sobretot hidràuliques, i envià expedicions científiques a Àfrica.
Gassol i Rovira,
Bonaventura
la Selva del Camp, Baix Camp 1893 - Tarragona 1980
Polític i escriptor. Utilitzà sempre com a nom de fonts Ventura. Estudià la
carrera eclesiàstica al seminari de Tarragona (1903-13), però l'abandonà el darrer curs
i es traslladà a Barcelona (1914) on treballà en tasques educatives, culturals i
literàries i el 1916 i 1918 fou premiat als Jocs Florals. Milità des de molt jove en el
moviment catalanista, i durant la Dictadura s'hagué d'exiliar a França. El 1922 fou un
dels fundadors del partit polític Acció Catalana i, posteriorment, dirigent d'Estat
Català, on fou un dels col·laboradors de Macià i esdevingué un dels capitosts dels
fets de Prats de Molló (1926). Després de la detenció i el procés, a París, es
refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a
l'Uruguai, a l'Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià,
en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català a l'Havana, de la qual sorgí, el 1928,
la Constitució Provisional de la República Catalana. El 1931 participà en la fundació
d'Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller
de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la
Generalitat (1931-34 i 1936). El seu departament acollí tota mena d'iniciatives per a la
promoció cultural i de l'ensenyament i perquè la vida intel·lectual fos més
genuïnament del país. Fou elegit diputat a les Corts Espanyoles. Amb motiu dels
esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell «Uruguay», i fou
restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936). En
esclatar la guerra civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui
més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment
clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué
directament en l'alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se
d'enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys
a Barcelona. Davant d'aquesta situació, per l'octubre del 1936 se n'anà a França. Des
de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau participà poc en les activitats polítiques
dels exiliats, però escriví a «La Nostra Revista» i d'altres publicacions. Gassol
esdevingué aviat la imatge d'un catalanisme radical, expressat sovint en una oratòria
fogosa i imatjada. Refusà la proposta dels catalans de Mèxic a ésser candidat a la
presidència de la Generalitat a l'exili; envià a aquest país els seus fills i la seva
dona, la qual morí el 1944. Retornà de l'exili el 1972 i fixà la seva residència a la
Selva del Camp. La seva poesia, de rigor extern noucentista, respon a una exaltació vital
i sensualista, però alhora expressa una religiositat penedida i sentimental i canta els
malaveranys dels captius, els exiliats, els minaires, etc. Ret culte a l'amor carnal o
platònic i traeix un patriotisme optimista i vehement, sota el signe del qual escriví
algunes de les millors englantines del segle XX. Com a home del camp, en copsa les
sentors, els colors i les llegendes. Publicà Àmfora (1917), La nau (1920),
Les tombes flamejants (1923), obra de caire patriòtic, Mirra (1931), Poemes
(1934) i Mirages (1950), amb la versió francesa. Els seus poemes dramàtics La
cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l'ós (1935),
representats amb èxit, tenen com a escenari el Camp de Tarragona o el Priorat i responen
a una influència de Maeterlinck, Ibsen i dramaturgs alemanys de la mateixa època. Gassol
hi recull temes populars. A més de la novel·la El preu de la sang (1923) publicà
les narracions breus El mur de roses (1924), En Joan de les Campanes (1926),
L'ombra del diable (sd) i L'escorçó del destí (sd) i, en francès, els
poemes Fleurs (1943). Traduí o adaptà obres d'Ibsen, Tagore, Ramuz, Maeterlinck,
Andrejev, etc, i publicà la conferència El nacionalisme en el teatre (1923). El
1978 rebé el Premi d'Honor Jaume I.
Gaudí i
Cornet, Antoni
Reus, Baix Camp 1852 - Barcelona 1926
Arquitecte. Nat d'una família de calderers —sempre
reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de
l'espai—, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que féu alhora
que treballava en diferents estudis d'arquitectes i de mestres d'obres. Hom pot dividir la
seva producció —en la seva major part construïda a Barcelona— en quatre
etapes. La primera va des del 1878 —any que es titulà— fins al 1882 i és
marcada per la comunió de l'arquitecte amb l'ideari cooperativista: totes les obres
d'aquells anys són de caire urbà i social; col·laborà amb Josep Fontserè al parc de
la Ciutadella, projectà fanals —com els dos de la plaça Reial— i una parada de
flors amb quiosc i urinari i construí la fàbrica i dos edificis d'habitatges de tot un
barri projectat, la cooperativa L'Obrera Mataronense. L'etapa central va des del 1883
—quan entrà a treballar al temple de la Sagrada Família— fins vers el
1900, i és marcada per l'esforç de superar els estils històrics i aconseguir una
plàstica i unes formes estructurals pròpies, els dos aspectes bàsics d'allò que hom
pot definir com a estil gaudinià; són els anys d'intensa activitat que conegué Eusebi Güell
i Bacigalupi i que construí can Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas
(1883-85), els pavellons Güell (1884-87), el Palau Güell (1886-91), el palau
episcopal d'Astorga (1887-94), el col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa
de los Botines a Lleó (1891-94), can Calvet (1898-1904) i Bellesguard. Aquesta
etapa es caracteritza per la utilització, tan lliure i personal, que fa de l'art musulmà
i dels estils gòtic o barroc —amb especial desenvolupament de tots els oficis i les
arts aplicades—, la invenció d'una quantitat considerable de mecanismes, de sistemes
i d'elements arquitectònics, la rigorosa execució material dels projectes i l'acabament
dels interiors. Del 1900 al 1917 té lloc la seva època més creativa i innovadora,
aquella en què desenvolupa el seu estil més propi: el parc Güell (1900-14), la
reforma de can Batlló (1904-06), l'església de la colònia Güell (construcció
en 1908-15), can Milà —la Pedrera— (1906-10) i les escoles de la Sagrada
Família. Del 1918 fins a la seva mort, accidental —atropellament per un
tramvia—, es tancà a la Sagrada Família a la recerca d'una síntesi
figurativo-estructural que, en forma d'un geometrisme superior, desenvolupà en el quart
projecte de les naus del temple i aplicà pràcticament als acabaments de les torres de la
façana del Naixement. Home d'una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta
actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una
forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos,
respectivament, com una mena de sacerdoci de l'arquitectura i com una sacralització del
seu producte. Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor
al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a
celebrar un Onze de Setembre, l'obstinació a parlar català a molts dels visitants
il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència
de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia
proposat que es presentés per diputat. Figura cabdal dins el complex moviment del modernisme,
ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les
primeres figures mundials de l'art del s XIX. La seva missió històrica consistí, en
termes generals, a posar fi a l'arquitectura historicista i eclèctica —manera de
pensar l'arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement—, sense, tanmateix,
poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l'arquitectura del s XX, la qual ja no
es plantejava en termes d'estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i
d'organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no
era el seu. La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que
la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que,
d'altra banda, pràcticament l'ignoraren fins a la segona postguerra europea.
Gil-Robles y
Quiñones, José María
Salamanca 1898 - Madrid 1980
Advocat i polític castellà. Estudià dret a Salamanca, i
el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la universitat de La Laguna. En tornar a
Madrid, fou redactor, i més tard sots-director, d'"El Debate". Elegit diputat
agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s'afilià a
Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més
tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al
començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a
la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué
el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a ministre de la guerra i donà
llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936 organitzà el
Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de
les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu
partit (es feia dir el jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les
eleccions, col·laborà en els preparatius de l'aixecament del Divuit de Juliol, però
durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i formà part del consell
privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i monàrquics,
negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la
qual cosa fou expulsat del consell privat. L'any 1975 organitzà la Federación Popular
Democrática, democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit
en les eleccions generals del 1977. Com a advocat intervingué en casos importants
(Matesa, Reace). Entre d'altres obres, escriví No fue posible la paz (1968), Reflexions
del nostre poble (1967), aparegut en versió catalana, La monarquía por la que yo
luché. Páginas de un diario (1941-1954) (1976) i Un final de jornada (1975-1977) (1977).
Giner de
los Ríos, Francisco
Ronda, Màlaga 1839 - Madrid 1915
Pedagog i escriptor andalús. Estudià dret a Barcelona i a Granada i, establert a Madrid
(1863), s'identificà amb les idees krausistes de Julián Sanz del Río, Fernando de
Castro i Nicolás Salmerón, fins al punt que renuncià la seva càtedra de dret
internacional (1866) quan aquests foren destituïts de la universitat per raons
polítiques. Sota la revolució del 1868, restituït a la seva càtedra, participà en les
reformes de l'ensenyament i fundà el «Boletín-revista de la Universidad de Madrid»
(1873). La Restauració el deportà a Cadis; però, de nou a Madrid, fou un dels fundadors
de la Institución Libre de Enseñanza (1876). Col·laborà en publicacions com «Revista
de España», «Revista Contemporánea» i el «Boletín de la Institución Libre de
Enseñanza». El 1883 li fou novament restituïda la seva càtedra. Entre els seus
treballs pedagògics cal esmentar Estudios sobre educación (1886), Educación y
enseñanza (1889), Estudio sobre artes industriales (1892) i Pedagogía
universitaria (1910). També té obres de caràcter jurídic
Giner
de los Ríos, Hermenegildo
Cadis 1847 - Granada 1923
Professor i polític andalús. Germà de Francisco Giner de
los Ríos, sota la influència krausista col·laborà a la Institució Libre de
Enseñanza. Exercí el magisteri en diversos instituts d'Espanya. Milità dins el partit
republicà i en el radical, i en més d'una ocasió fou elegit diputat a corts i conseller
municipal. La seva actuació dins la comissió de cultura de l'ajuntament de Barcelona es
caracteritzà per l'especial impuls que donà a la infrastructura escolar (construcció
d'escoles, millorament de les condicions, renovació del material d'ensenyament, etc) i a
les colònies, biblioteques i caixes d'estalvis escolars i per les campanyes entorn del
laïcisme, on sempre defensà el criteri de neutralitat religiosa. Escriví sobre art (Filosofía
y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad) i
pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el
profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913).
Gioberti, Vincenzo
Torí 1801 - París 1852
Filòsof i estadista italià. Sacerdot (1823), s'exilià a París. De tornada a Itàlia,
fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà
a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer,
màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato
civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento
civile d'Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d'un catolicisme obert al
pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47).
Filosòficament s'oposà a l'idealisme i defensà l'ontologisme.
Giolitti, Giovanni
Mondovi 1842 - Cavour, Piemont 1928
Estadista italià. Fou diputat, ministre i primer ministre (1892, 1903-05, 1906-09 i
1911-14); representant del sentit pràctic de la burgesia piemontesa, menà una política
moderada basant-se en les dretes i les esquerres. Promulgà una legislació laboral
progressista; equilibrà, a més, el pressupost nacional, protegí la indústria, afavorí
l'emigració del sud per a disminuir-hi la desocupació forçosa, implantà el sufragi
universal i començà la col·laboració amb els catòlics (1913). En política exterior
declarà la guerra a Turquia (1911) i ocupà Tripolitània (1912). Tornà a la
presidència del consell (1920-21), però fou arrossegat per la crisi postbèl·lica.
Giral, José
Santiago de Cuba 1879 - Mèxic 1962
Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura
de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser
proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de
Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou
cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta
militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb
els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el
govern republicà a l'exili (1945-47).
Girard, Ismael
Gensac, Gascunya 1898 - Tolosa 1976
Escriptor occità. Gran impulsor de l'occitanisme, fundà amb C. Soula la revista
"Oc" (1923) i fou un dels artífexs de la Societat d'Estudis Occitans. Fruit de
la seva acció fou després l'Institut d'Estudis Occitans, del qual, però, se separà el
1964 per raons d'orientació. El 1928 realitzà, juntament amb J. Carbonell i Gener, el
famós número de "l'Amic de les Arts" sobre la poesia occitana. Poeta ell
mateix, publicà en gascó el recull Signes (1960) sota el pseudònim de Delfin
Dario.
Girón y de
Velasco, José Antonio
Herrera de Pisuerga 1911 - Fuengirola, Màlaga 1995
Polític castellà. Advocat, fou cofundador de les JONS i
membre del Consejo Nacional de Falange Española y de las JONS. Ministre del treball
(1941-57), creà les universitats laborals i el Seguro Obligatorio de Enfermedad.
Personalitat destacada de la ultradreta espanyola, fou president, en 1974-95, de la
Confederación Nacional de Ex-Combatientes i defensà la continuïtat del franquisme pur.
El 1975 publicà Reflexiones sobre España. Negà la legitimitat del referèndum
constitucional del 1978. Fins el 1987 fou president de la Confederación Nacional de
Combatientes.
Girona i
Agrafel, Manuel
Tàrrega, Urgell 1818 - Barcelona 1905
Banquer. Fill d'Ignasi Girona i Targa. El 1839 amplià la
casa de banca del seu pare, i el 1842 gestionà l'aprovació d'un nou banc de descompte,
que fou aprovat el 1844 amb el nom de Banc de Barcelona. Participà en el
finançament de la xarxa ferroviària (especialment de les línies Barcelona-Saragossa i
Barcelona-Portbou), del nou port de Barcelona i de la Universitat, del Teatre del Liceu i
de l'Exposició Universal (1888), de la qual fou comissari reial. Facilità crèdits
importants al govern, que ajudaren en una gran manera a la Restauració. Alcalde de
Barcelona (1876), reduí notablement el dèficit crònic de l'administració municipal.
Propulsà la constitució de la cambra de comerç de Barcelona, de la qual fou president
(1886). Fou un dels creadors del Banc Hispano-Colonial, del Banco Hipotecario de
España, de la Companyia General de Tabacs de Filipines, etc. Fou president de l'Ateneu
(1886), diputat conservador i senador. Tres vegades Cánovas del Castillo el volgué
nomenar ministre de finances, però ho declinà perquè no disposava del poder necessari
per a un sanejament de les finances estatals. Comprà el castell de Castelldefels (1879) i
el restaurà, així com les ruïnes del d'Eramprunyà. Pagà la façana de la catedral de
Barcelona. Es casà amb Carolina Vidal i Ramon, filla del banquer Manuel Vidal i Quadras.
Rebutjà el títol de marquès del Pla de Barcelona, que li oferia Cánovas; els seus
descendents, però, reberen nombrosos títols nobiliaris. Entre els seus treballs
sobresurten Ensayos para arreglar el crédito y mejorar la situación de España (1865)
i Arreglo, unificación y estimación completa de la deuda pública de España (1880).
Propugnà la introducció, d'una manera sistemàtica, del diner bancari com a mitjà de
pagament i l'ús del crèdit, la protecció de la indústria, la construcció d'obres
públiques per part de l'estat i, en cas de manca de recursos, de la iniciativa privada,
la necessitat d'un banc de bancs, monopolitzador de l'emissió de bitllets i que
actués en el territori de l'estat a través d'un sistema bancari federat i
descentralitzat, la utilització del crèdit per part de l'administració, l'assoliment de
l'equilibri pressupostari i el reforçament de la imposició directa i l'abolició —o
la transformació— de l'impost de consums.
Giscard
d'Estaing, Valéry
Coblença 1926
Polític francès. Diputat (1956) i ministre d'economia i de
finances (1962-66), portà a terme el pla d'estabilització. El 1966 fundà el partit dels
republicans independents, i tornà al ministeri de finances (des del 1969). A la mort de
Georges Pompidou fou elegit (maig del 1974) president de la República Francesa. Des
d'aquest càrrec topà sovint amb la Union des Démocrates pour la République, per la
qual cosa propulsà la creació de la Union pour la Démocratie Française —de
centre-dreta—, que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la figura
del president. Reformista moderat, fou desprestigiat per alguns afers poc clars. El 1981
perdé les eleccions i fou succeït a la presidència per F. Mitterrand. És autor de La
démocratie française (1976).
Al març del 1996 deixà la presidència de la UDF, càrrec
que ocupà François Léotard.
Giuliano,
Salvatore
Montelepre, Sicília 1922 - Castelvetrano, Sicília 1950
Bandoler sicilià. El 1943 formà una partida de bandolers a la Sicília occidental i es
posà al servei dels aliats amb la idea de separar Sicília de l'estat italià. S'alià
amb l'ala dreta de la democràcia cristiana i ajudà a reprimir les reivindicacions dels
camperols comunistes (matança de Portella della Ginestra, 1947). La màfia, amb la qual
estava molt connectat, el féu assassinar, segons sembla, pel seu lloctinent Gaspare
Pisciotta. La seva figura passà a la llegenda siciliana; F.Rosi realitzà un film basat
en la seva història: Salvatore Giuliano (1962).
Gladstone,
William Ewart
Liverpool 1809 - Penarlâg, País de Gal·les 1898
Estadista britànic. D'origen escocès aristocràtic, estudià a Oxford, d'on sortí
afiliat al Tory Party i amb unes fortes conviccions anglicanes. Formà part del govern de
Peel com a ministre de comerç (1843-45) i com a ministre de les colònies (1845-46).
Fracassat aquest govern, les seves conviccions tradicionalistes i conservadores
trontollaren i acabà presentant-se al Liberal Party. Ministre de finances (1852-55 i
1859-66), aconseguí la reducció d'imposts, menà una política lliurecanvista i
propugnà una nova reforma electoral. Dirigent del partit (1867) i primer ministre
(1868-74), desplegà una activitat reformadora de caràcter progressista. Vençut a les
eleccions del 1874 per Disraeli, inicià una dura campanya de crítica a les pretensions
imperialistes d'aquest, i propugnava, a canvi, una política d'equilibri europeu. Tornà
al poder (1880-85), però tingué nombroses dificultats en política internacional (la
guerra dels bòers, l'agitació a Egipte i la qüestió irlandesa), que feren minvar
notablement el seu prestigi. Novament cap de govern (1886 i 1892-94), intentà de concedir
una àmplia autonomia per resoldre el problema irlandès (Home rule); però,
presentat al parlament el projecte, no aconseguí de superar l'oposició dels seus enemics
polítics. Cansat, dimití i es retirà a Penarlâg.
Gobineau,
Joseph-Arthur
Ville-d'Avray, Illa de França 1816 - Torí 1882
Pensador i escriptor francès. Diplomàtic de professió, recorregué diversos països.
Estudiós de les llengües i civilitzacions orientals, publicà treballs d'erudició i
narracions de caire stendhalià (també la novel·la Les Pléiades, 1874), però
l'obra que el féu famós és l'Éssai sur l'inégalité des races humaines (1853-55),
on basteix una interpretació de la història humana fonamentada en el concepte de raça,
la qual determina, segons ell, una forma més o menys elevada de civilització. A partir
d'aquesta idea postulà una pretesa superioritat de la raça blanca (o 'ària', com ell
l'anomenà). Tot i el seu caràcter pseudocientífic, aquesta doctrina tingué una àmplia
difusió i encara actualment constitueix la base ideològica del racisme.
Goded Llopis, Manuel
San Juan de Puerto Rico 1882 - Barcelona 1936
Militar. Ingressà a l'Academia de Infantería el 1896, i el
1925, després d'intervenir en el desembarcament d'Alhucemas (Marroc), fou ascendit a
general. Implicat en l'aixecament de Sanjurjo per l'agost del 1932, posteriorment Gil
Robles el nomenà director general d'aeronàutica, inspector general d'aviació militar i
magistrat de la sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat
comandant militar de les Balears. Hi preparà l'aixecament, i la Junta Suprema de la
conspiració li assignà, en un principi, l'encapçalament del sollevament a València,
però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona. El matí del 19 de
juliol proclamà l'estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut
(el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s'hi
dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania
general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit d'obtenir
la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces
republicanes i populars penetraren a l'edifici i fou detingut personalment pel comandant
Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la
rendició els militars revoltats. Traslladat al vaixell Uruguay, l'11 d'agost fou sotmès
a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l'endemà.
Godoy y Álvarez de
Faria, Manuel de
Badajoz 1767 - París 1851
Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784
s'enrolà en els guàrdies de corps a Madrid, on féu amistat amb els prínceps
d'Astúries, sobretot amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui hom diu que fou amant.
Això i els seus dots polítics feren possible una ràpida carrera, i el 1792 substituí
Aranda com a primer ministre de Carles IV. Inicià la guerra contra la França
revolucionària (1793-95), en la qual abandonà Catalunya a les seves forces, desguarnida
d'homes i de material. Però després s'alià amb França, fet que ocasionà dues guerres
amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb
les Índies, el qual, juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les
colònies americanes, provocà una forta recessió econòmica, especialment notable per a
la indústria del Principat. Lligat amb això, i per pal·liar les necessitats de les
finances públiques, portà a terme l'anomenada desamortització de Godoy —de fet
iniciada pels primers ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808
havia posat en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella;
també en aquesta línia aconseguí els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la
venda d'una setena part dels béns eclesiàstics. Després de la pau amb França (Ginebra,
1795), es casà (1797) amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón, cosina germana
de Carles IV, de la qual es divorcià, i es casà després secretament (1829) amb la seva
amant Josefa de Tudó i Catalán. Seguí una línia ambigua de teòrica protecció
al pensament i les personalitats de la Il·lustració i de severíssima repressió contra
qualsevol crítica als pilars de l'antic règim; les pressions dels grups il·lustrats i
l'animadversió dels membres del Directori francès provocaren la seva destitució el
1798, però al cap de dos anys recuperà el poder efectiu. Com a generalíssim dirigí
aleshores la guerra de les taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona
guerra contra Anglaterra (sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme
ministerial i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó (demostrada en el tractat
de Fontainebleau, quan aquest li prometé un principat a Portugal, 1807), li feren perdre
prestigi. Aleshores una sèrie de conxorxes entre l'aristocràcia i els mateixos
francesos, encapçalades pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, portaren a la
frustrada conspiració d'El Escorial (1807); Godoy volgué processar Ferran, fet que el
desprestigià més encara. En adonar-se de les clares intencions franceses d'enderrocar
els Borbó, Godoy probablement planejà una fugida dels sobirans a Amèrica, que no fou
possible, car, prèviament, el motí d'Aranjuez (19 de març de 1808) obligà Carles IV a
abdicar i aconseguí l'empresonament de Godoy. Napoleó el reclamà a Baiona, on actuà
com un ninot en l'afer de les abdicacions. El 1812 es traslladà amb la reina Maria
Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on escriví unes importants Memorias (1836-42).
Bé que Isabel II el rehabilità el 1847, ja no tornà a la Península Ibèrica.
Godwin, William
Wisbech, Cambridgeshire 1756 - Londres 1836
Escriptor anglès. Pastor protestant, evolucionà cap a un anarquisme pacífic i es
dedicà a l'estudi de Rousseau, Mably i Helvetius. Publicà An Enquiry Concerning the
Principles of Political Justice, and its Influence on General Virtue and Happiness
(1793), on proposa l'abolició de la propietat privada i l'establiment d'una societat
basada en la raó i la justícia i constituïda per petites comunitats independents.
Teoritzador del moviment romàntic, influí sobre Coleridge, Wordsworth, Southey i
Shelley. La seva obra narrativa fou concebuda en funció de les seves idees: The
Adventures of Caleb Williams (1794) i St. Leon (1799), entre d'altres.
Goebbels, Joseph
Paul
Rheydt, Renània 1897 - Berlín 1945
Estadista alemany. Notable periodista, s'adherí al
nacionalsocialisme (1922), esdevingué cap del partit a Berlín (1926), assumí (1927) la
direcció del periòdic "Der Angriff" ('L'atac') i fou elegit membre del
Reichstag (1928). Hitler el nomenà responsable de l'aparell propagandístic nazi (1928) i
ministre d'educació popular i propaganda (1933), càrrec que conservà fins a la mort.
Fou l'organitzador de la màquina propagandística del Tercer Reich (sostinguda sobre la
premsa, la ràdio i el cinema), que fou clau en el suport popular del sistema. Juntament
amb la seva família, s'emmetzinà l'endemà del suïcidi de Hitler, que l'havia designat
successor.
Gomà i Tomàs,
Isidre
la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940
Eclesiàstic i escriptor. Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927),
arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a
ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern
de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de
la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado
español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la
signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s'adreçà públicament a José Antonio Aguirre
per excusar l'afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a
Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra
y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim,
escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920),
El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por
Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de
l'Academia Española i un gran propagandista de la "Hispanidad" (Discurso de
la Raza, 1934).
Gómez, Máximo
Baní 1836 - l'Havana 1905
Independentista cubà. El 1868 s'uní als rebels cubans i assolí el comandament militar
de les províncies d'Oriente i Camagüey. El 1878 s'exilià, però continuà lluitant per
la independència de Cuba amb José Martí. Elegit cap de les forces insurgents el 1895,
dirigí la lluita durant la guerra de 1895-98 i ocupà l'Havana (1899). Fou destituït en
negar-se a col·laborar amb els nord-americans, però aprovà la candidatura de Tomás
Estrada Palma (1901).
Gomulka, Wladyslaw
Krosno, Galítsia 1905 - Varsòvia 1982
Estadista polonès. Militant comunista des del 1926, contribuí a la formació d'un govern
d'unió nacional (1945) i fou ministre de la zona recuperada (1945-49). Acusat de
nacionalisme, fou destituït (1949) i arrestat (1951). Alliberat i rehabilitat el 1956,
fou nomenat secretari general del partit obrer unificat i seguí una política d'estreta
aliança exterior amb l'URSS. Després de les vagues del 1970 cessà com a secretari del
partit i fou expulsat del comitè central (1971).
Gonfaus
i Casadesús, Marcel.lí
Prats de Lluçanès, Osona 1814 - Girona 1855
Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i a la segona; en aquesta prengué
Banyoles i derrotà els isabelins a Fornells. Era conegut amb el nom de Marçal.
Féu presoner el general Manuel Gutiérrez de la Concha, però l'indultà, fet que li
valgué el perdó quan, vençut pel general Hore, fou condemnat a mort (1849). Exiliat a
França, intentà de reprendre la lluita carlina a Catalunya (1855), però fou pres i
afusellat.
González,
Valentín
Malcocinado, Badajoz 1909 - Madrid 1983
Revolucionari, anomenat el Campesino. Minaire a Peñarroya i afiliat al partit
comunista des del 1929; en començar la guerra civil, el 1936, s'enrolà al cinquè
regiment. Cap de brigada i de divisió, es distingí pel seu valor en la defensa de Madrid
i en les batalles de Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i Lleida. Acabada la guerra,
passà a Algèria i després s'exilià a l'URSS, d'on fugí a França. Després de trencar
totes les relacions amb el partit comunista, el 1963 dirigí un grup terrorista als
Pirineus. Publicà Vida y muerte en la URSS (1939-1949) (1950).
González Bravo,
Luis
Cadis 1811 - Biarritz 1871
Polític i periodista andalús. Afiliat al progressisme radical, fundà el diari satíric
"El Guirigay", des del qual atacà Maria Cristina i els moderats. Però, quan el
1841 fou elegit diputat a corts, començà el seu moderantisme; s'oposà a la regència
d'Espartero i participà en les revoltes de Barcelona (1842) i Torrejón de Ardoz (1843).
Arribà a cap del govern moderat (1843-44), càrrec que exercí autoritàriament.
Destituït, fou nomenat ambaixador a Portugal (1844-46), i durant el Bienni Progressista
s'exilià a Biarritz. Malgrat la seva impopularitat, Narváez el féu ministre de
governació (1864-65 i 1866-68). A la mort d'aquest formà govern (abril del 1868), però
la seva política dictatorial, a més d'una greu crisi econòmica, accelerà els moviments
polítics que, amb la revolució de setembre, menaren a l'esfondrament del seu govern i de
la monarquia d'Isabel II. S'exilià novament a Biarritz, on s'adherí al carlisme (1871).
González
de la Pezuela y Ceballos, Juan
Lima 1809 - Segòvia 1907
Militar i escriptor castellà. Marquès de La Pezuela (1852) i comte de Xest (1864). Es
distingí a la primera guerra Carlina, fou diputat pel partit moderat (1843), ministre de
marina (1846) i capità general de Madrid (1848), Puerto Rico (1849) i Cuba (1853). Home
de confiança d'Isabel II, fou capità general de Catalunya (1867-69). En iniciar-se la
Revolució de Setembre (1868), publicà un ban en castellà i català (traduït per
Frederic Soler) per convèncer els catalans que la revolució no triomfaria. Després de
la restauració borbònica fou president de l'Academia Española (1875-1907). Deixà
diverses obres literàries i traduccions.
González Márquez,
Felipe
Sevilla 1942
Polític andalús. S'afilià el 1962 a les Juventudes
Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la
clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s'integrà a
la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim
d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma
democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la
segona força política estatal i a ell en el líder de l'oposició. Malgrat que en el
XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata
l'apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a
secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979). Diputat al Congrés per
Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest
any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i
occidentalista, el 1985 aconseguí l'ingrés espanyol a la CEE, i el 1987 es confirmava
per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació
social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989
en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del
PSOE, les divergències a l'interior d'aquest, la recessió iniciada el 1992 i
l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades
al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el
suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995. Amb la
derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència
del govern.
Les acusacions per corrupció d'alguns membres del seu partit,
la crisi econòmica iniciada el 1992, les divergències a l'interior del partit i
l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades
al juny del 1993. Guanyà les eleccions, però perdé la majoria absoluta, i governà en
minoria amb suport parlamentari de la coalició Convergència i Unió. La legislatura
1992-95 estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb
l'administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació,
deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i
posterior captura i judici de l'antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les
imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d'ésser
responsables de l'activitat terrorista dels GAL. Perdé les legislatives del 3 de
març de 1996 i passà a exercir de líder de l'oposició. En el 34è Congrés del PSOE,
celebrat al juny del 1997, decidí no presentar-se a la reelecció a la secretaria general
i fou substituït en el càrrec per Joaquín Almunia.
González
Martín, Gonzalo
Villanubla, Castella 1918
Eclesiàstic. Essent canonge de Valladolid, fou nomenat
bisbe d'Astorga, i el 1966, arquebisbe de Barcelona. Aquest nomenament desencadenà una
campanya en contra d'abast internacional (hom esperava un bisbe autòcton). La Santa Seu,
molt pressionada, el traslladà a Toledo (1971) i el 1972 fou designat cardenal.
Gorbacov, Mikhail
Privolnoje, Rússia 1931
Polític soviètic. Advocat i enginyer agrònom; militant
comunista des del 1952 accedí al comitè central del PCUS el 1971 i n'esdevingué el 1980
el membre més jove del Politburó. Estret col·laborador de J. Andropov, durant el mandat
de K. Cernenko s'ocupà de temes d'ideologia i relacions exteriors, i a la mort d'aquest
fou nomenat secretari general del partit i primer mandatari de l'URSS (1985). L'any 1988
esdevingué president del presídium del soviet suprem. Fou l'impulsor de les mesures
conegudes amb el nom de perestrojka, amb les quals volgué democratitzar l'estat
soviètic, eliminar-ne la corrupció i treure de l'anquilosament l'economia mitjançant la
introduccio d'algunes mesures pròpies de l'economia de mercat. En política exterior,
abandonà l'estratègia d'enfrontament dels seus predecessors i inicià una nova etapa
basada en l'acostament i en el diàleg, que es concretà en la signatura de diversos
tractats sobre desarmament, entre els quals el START (1991). Quant a la política
interior, volgué menar la perestrojka gradualment i preservant al màxim el
fonaments de l'URSS, però les reformes desembocaren en un ràpid procés
d'autodissolució de l'estat a causa del secessionisme de les repúbliques i els
enfrontaments entre immobilistes i reformistes radicals. El desembre del 1990 Gorvacov
impulsà el Tractat de la Unió, amb el qual intentà infructuosament evitar la
desmembració del territori soviètic. A l'agost del 1991 tinqué lloc un cop d'estat
fallit, després del qual Gorbacov, fortament pressionat pels radicals liderats per B.
Jelcin i pel descontentament popular, hagué de dimitir la secretaria general de PCUS
(il·legalitzat pocs dies més tard) i, finalment, dimitir la presidència. El 1990 rebé
el premi Nobel de la Pau.
El gener del 1986 presentà als EUA un pla per a
la supressió de les armes nuclears i, més tard, un projecte per al desmantellament de
l'armament convencional. Renovellat president del PCUS en el seu 27è congrés, hi
presentà els programes de la Perestrojka i de la Glasnost, els quals havien
d'aportar una major competitivitat industrial i elevar el nivell de vida de la població.
El gener del 1987 advocà, en el comitè central del partit, en favor d'unes eleccions
particualrs en les diferents cúpules del partit i defensà una major democràcia (la qual
cosa conduiria a una dissolució del bloc oriental). El desembre signà amb Ronald Reagan
l'acord INF sobre el desmantellament dels míssils d'abast mitjà. La XIX Reunió del PCUS
(maig-juny 1988) l'autoritzà a continuar la seva política reformista. A partir del
novament instaurat Congrés de Diputats del Poble, fou elegit, en la seva sessió
constituent (25 de maig de 1989), president del Soviet Suprem -càrrec equivalent a
president de l'estat-, dotat de poders especials. En un altre Congrés de Diputats del
Poble -hom postulà per a la Unió Soviètica la introducció del sistema presidencial-
fou elegit (març del 1990) president de l'estat, i en el XXVIII congrés general del
partit (10 de juliol) fou confirmat com el seu secretari general. Per haver controbuït a
mantenir la pau en diferents indrets del món fou guardonat amb el Nobel de la pau de
1990. Quant a l'ocupació de Kuwait per les forces iraquianes, subscriví les resolucions
del Consell de Seguretat de l'ONU. El 13 de gener del 1991 envià tropes i tancs a
Lituània per dissuadir-la de les seves aspiracions separatistes. El 24 de juliol signà
amb 9 repúbliques de la Unió un conveni que si bé els garantia una més àmplia
sobirania també assegurava la permanència del conjunt. El 31 de juliol signava a Moscou
amb Bush el tractat START sobre limitació d'armes nuclears estratègiques. La nit del 19
d'agost, un dia abans de la signatura del nou Tractat de la Unió, fou derrocat per un putsch
dirigit per militars i elements reaccionaris del partit mentre era a Crimea, però tres
dies després pogué reprendre el comandament del país gràcies als esforços de B.
Jelcin i dels moscovites progressistes. Dimití (24 d'agost) el secretariat general del
PCUS, tot recomanant al Comitè central l'autodissolució. El 2 de setembre reconegué
oficialment la independència de les repúbliques bàltiques, i en sessió extraordinària
del 5 de setembre hom procedí a il·legalitzar el PCUS a nivell general. El mes de
desembre, quan fou signada la constitució de la CEI per Jelcin i els presidents de les
repúbliques signatàries, Gorbacov hagué de presentar (25 de desembre) la dimissió.
Es presentà a les eleccions presidencials del juny del 1996,
però només aconseguí el 0,5% dels vots.
Gordón Ordás,
Félix
Lleó 1885 - Mèxic 1973
Polític i veterinari castellà. Afiliat al partit radical, fou un dels fundadors del
Partido Radical Socialista Español i ministre d'indústria i comerç en el govern
Martínez Barrio (1933). Ambaixador a Mèxic i a Cuba durant la guerra civil (1936-39),
ocupà després el càrrec de president del consell de govern de la República Espanyola a
l'exili (1951-60).
Göring,
Hermann Wilhelm
Rosenheim, Baviera 1893 - Nuremberg 1946
Militar i estadista alemany. Pilot distingit durant la Primera Guerra Mundial, el 1922
s'adherí al partit nazi, i el 1923, per la seva intervenció en el fracassat putsch de
Munic, hagué de fugir d'Alemanya, fins el 1927. Membre del Reichstag (1928), passà a
presidir-lo el 1932. Nomenat per Hitler ministre sense cartera del Reich, cap del govern
de Prússia i responsable de les forces aèries (1933), organitzà la Gestapo i la
Luftwaffe. Director del segon pla econòmic quadriennal (1936) i president del consell
d'economia de guerra (1940), exercí una veritable dictadura sobre la indústria
d'Alemanya i dels països conquerits, la qual li permeté d'acumular una gran fortuna. Del
1940 al 1945 hom el considerà el lloctinent del Führer, però a la fi aquest ordenà que
fos executat. Salvat i detingut per l'exèrcit nord-americà (maig del 1945), fou jutjat
pel tribunal de Nuremberg i condemnat a mort. Se suïcidà la nit abans de l'execució.
Goya y
Lucientes, Francisco
Fuendetodos, Aragó 1746 - Bordeus 1828
Pintor i gravador aragonès. Fill d'un daurador de
Saragossa, on es formà, al taller de José Luzán, a setze anys pintà el reliquiari de
Fuendetodos. Fracassà als concursos de l'Academia de San Fernando (1763 i 1766) i anà
pel seu compte a Roma (1771), on conegué, i practicà, l'art neoclàssic. De nou a
Saragossa, pintà al fresc el cor de la capella de la Mare de Déu, al Pilar (1772), i es
casà amb la germana de Francisco Bayeu. El seu primer gran cicle fou la decoració de la
cartoixa d'Aula Dei. El 1774 ja residia a Madrid i, protegit pel seu cunyat, fou
cridat per A.R.Mengs a treballar al servei de la corona, a fer cartons per a tapissos.
Admirador de Velázquez, en gravà diverses obres (1774-79). Féu per compte seu algunes
pintures, entre les quals l'Autoretrat a contrallum (~1775-80; Madrid, col·l conde
de Villagonzalo). Acadèmic de San Fernando (1780), hi ingressà amb l'audaç Crucifix (Madrid,
Museo del Prado). Temporalment a Saragossa (1780-81), decorà al fresc una de les cúpules
del Pilar, obra renovadora que l'enfrontà amb el seu cunyat. Novament a Madrid, executà
l'encàrrec de pintar un altar de San Francisco el Grande, i inicià una llarga sèrie de
retrats de personatges amb el del comte de Floridablanca (1783; Madrid, Banco
Urquijo). El 1785 esdevingué tinent de pintura de San Fernando, i pintà, entre altres,
el magnífic retrat de la Duquessa d'Osuna (Palma de Mallorca, col·l March); l'any
següent ja era pintor fix del rei Carles III, bé que els retrats d'aquest fets per ell
segurament no són presos del natural. Continuà fent cartons de tapís amb temes
castissos madrilenys, com La praderia de sant Isidre i La gallina cega
(1788, Prado). Tornà amb intensitat al tema religiós en obres com les dedicades a sant
Francesc de Borja a la catedral de València, on apareixen ja els monstres que més
endavant esdevingueren tema important en les seves obres. En pujar al poder Carles IV
(1789), esdevingué pintor de cambra. Entre els cartons d'aquesta època sobresurt El
pelele (1792), i entre els retrats, La família del duc d'Osuna (1790, Prado) i
el de l'actriu popular La Tirana (1790-92, Academia de San Fernando). La
convalescència d'una greu malaltia sobrevinguda a Sevilla (1793), que li provocà una
sordesa crònica, li permeté de fer diverses obres on pogué expressar-se amb llibertat (Corral
de folls, 1794; Dallas, Virginia Meadows Museum). El 1795 començà l'amistat amb la
duquessa d'Alba, que retratà algunes vegades. Paral·lelament conreà el gravat amb els Capritxos
(1797-99), l'audàcia temàtica dels quals aconsellà que fossin retirats de la venda per
por a la inquisició. Els frescs de l'ermita de San Antonio de la Florida (1798)
significaren una síntesi personal de grandiositat barroca, de gràcia rococó i
d'expressionisme propi. Compongué l'extraordinari grup de La família de Carles IV
(1800, Prado), on la caracterització psicològica arriba gairebé als límits de la
sàtira; de la mateixa època són diversos treballs que féu per a Godoy, entre els quals
retrats d'ell, l'extraordinari retrat de la seva muller, la Comtessa de Chinchón
(1800; Madrid, col·l duc de Sueca), i potser les cèlebres Maja (~1803-05, Prado).
Era també l'època que feia temes pintorescs, habituals aleshores, com l'Enterrament
de la sardina i La Inquisició (1800, Academia de San Fernando). Entre els
retrats d'aquesta etapa també hi ha els de Bayeu (1795, Prado), Jovellanos
(1798, Prado), Leandro F.Moratín (1799, Academia de San Fernando) i Isabel
Cobos —o Lobo— de Porcel (1806; Londres, National Gallery).
Durant l'ocupació francesa tingué una actitud ambigua: de primer inicià un tímid
collaboracionisme —pintà el retrat de Josep I., però els encàrrecs minvaren. Féu
diverses obres costumistes i petits quadres inspirats en la guerra, com El gegant
(~1810-12, Prado); també gravà la segona sèrie d'aiguaforts, Els desastres de la
guerra. Tanmateix, no pintà els grans quadres sobre la guerra fins a la tornada de
Ferran VII (1814): El dos de maig i Els afusellaments de la Moncloa (Prado),
on el romanticisme més vigorós s'ajunta al dramatisme més punyent. Pintà en aquesta
època La junta de Filipines (Castres, Musée Goya). Sota Ferran VII continuà de
retratista àulic i féu molts altres retrats de personalitats, com el Duc de San
Carlos (1815, Museo de Zaragoza), i la tercera sèrie d'aiguaforts: la Tauromàquia.
El tema religiós, mai no abandonat del tot, reaparegué amb força en l'Última
comunió de Sant Josep de Calassanç (1819; Madrid, San Antón). La convalescència
d'una nova malaltia, de la qual resta un autoretrat amb el doctor Arrieta (1820;
Minneapolis, Institute of Arts), l'ocupà en la realització de la sèrie de gravats dels Disbarats
(1819), d'una accentuada irrealitat. També el 1819 assajà la litografia; però les obres
cabdals d'aquesta època foren els murals que pintà per a la propietat que havia adquirit
a la rodalia de Madrid, coneguda amb el nom de Quinta del Sordo, que formen
l'al·lucinant sèrie de les pintures negres (1821-22). Incomodat per l'absolutisme
resultant de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, s'exilià a França (1824);
passà per París, però s'establí a Bordeus, on retratà altres exiliats, com Moratín
(1824, Museo de Bellas Artes de Bilbao). Allà féu noves litografies, ara de tema taurí,
i, malgrat dos breus viatges a Madrid (1826 i 1827), hi restà fins a la mort, mesos
després de pintar La lletera de Bordeus (1827, Prado) i el retrat de José Pío
de Molina (1827; Winterthur, col·l Oskar Reinhart). La seva extraordinària i potent
personalitat, la seva capacitat d'invenció de contingut i de renovació de recursos
formals —gran llibertat en el traç, que alguna vegada el porta als límits de la
imperfecció—, i el seu perfecte domini del color el fan un pintor difícilment
classificable dins els corrents del seu temps, precursor de les principals tendències
posteriors —romanticisme, realisme, impressionisme, expressionisme, surrealisme—
i una de les figures cabdals de les arts plàstiques de totes les èpoques. El seu estil,
bé que inimitable, fou seguit formalment per alguns pintors posteriors, entre els quals
sobresurt Eugenio Lucas, al costat d'altres, com Leonardo Alenza, Felipe Abas Aranda,
Antonio Pérez Rubio i, entre els d'origen català, Agustí Esteve i Ascensi Julià.
Gramme,
Zénobe-Théophile
Jehay-Bodegnée, Lieja 1826 - Bois-Colombes, Illa de França
1901
Enginyer i inventor belga. S'especialitzà en la construcció d'aparells elèctrics, i el
1871 inventà la primera dinamo productora del corrent continu, que anava proveïda
d'un induït d'anell.
Gramsci, Antonio
Ales, Sardenya 1891 - Roma 1937
Polític i teòric marxista italià. Fill d'un modest
funcionari, estudià a Ghilarza, a Càller i a Torí, on establí contactes amb els
socialistes i, sota la influència de Labriola, consolidà les seves idees, en polèmica
amb el pensament de Benedetto Croce. Col·laborà assíduament a «Il Grido del Popolo» i
a «Avanti»; dedicat ja al periodisme polític, fundà amb Togliatti i Tasca la revista
«L'Ordine Nuovo» (1919), convertida en diari l'any 1921; alhora es convertia en el
puntal teòric dels consells de fàbrica. Consumada la ruptura del socialisme a Liorna
(1921), Gramsci s'alineà amb la minoria comunista, i juntament amb Bordiga accedí a la
direcció del comunisme italià. Resident a Rússia (1922-23), col·laborà amb la
Internacional Comunista; després d'una estada a Viena (1923-24), tornà a Itàlia per
ocupar el seu escó de diputat en el moment que el feixisme aguditzava la repressió.
Detingut (1926), fou condemnat (1928) a vint anys de reclusió. Empresonat prop de Bari
(1928-33), fou traslladat a Formia (1933-35) i, molt malalt, fou enviat a una clínica de
Roma, on morí. En els seus anys de reclusió elaborà unes notes i uns apunts que foren
publicats amb el títol de Quaderni dal carcere i que foren agrupats en els volums Il
materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce (1948), Gli intellettuali e
l'organizzazione della cultura (1949), Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo
stato moderno (1949), Il Risorgimento (1949), Letteratura e vita nazionale
(1950) i Passato e presente (1951). El 1947 foren publicades les seves Lettere
dal carcere.
Grandi, Dino
Mordano 1895 - Bolonya, Emília Romanya 1988
Polític italià. Participà en la marxa sobre Roma i fou ministre d'afers estrangers
(1929-32), de justícia i president de la Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1939-43).
Membre del Gran Consell feixista, dirigí (1943) la revolta que derrocà Mussolini, però
poc després fugí a Portugal, i posteriorment se n'anà al Brasil. Tornà a Itàlia l'any
1957.
Gravina,
Federico Carlo
Palerm 1756 - Cadis 1806
Marí sicilià al servei dels Borbó d'Espanya. Entrà a la marina hispànica (1775) i
participà en els setges de Gibraltar (1779) i de Menorca (1781). A la Guerra Gran
(1793-95), després de prendre part en les operacions de Toló (1793), intentà de
protegir els ports de Portvendres, Cotlliure (1794) i Roses (1794-95). Després de dirigir
l'esquadra de l'Atlàntic durant la guerra contra la Gran Bretanya (1796-1802), fou
ambaixador a París (1804-05); posteriorment comandà els vaixells hispànics de
l'esquadra conjunta hispanofrancesa de Villeneuve, derrotada pels britànics a Trafalgar
(1805). Morí a conseqüència de la greu ferida en un braç rebuda durant la batalla.
Gregori XVI
Belluno 1765 - Roma 1846
Nom que adoptà Bartolomeo Alberto Cappellari en esdevenir papa (1831-46). Religiós
camaldulenc, fou creat cardenal (1826) i prefecte de Propaganda Fide. Elegit papa,
reprimí amb l'ajut d'Àustria la revolta contra el poder pontifici iniciada a Bolonya.
Tingué un govern accidentat per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Espanya i
Portugal (1835-40) i amb Prússia i Rússia pels matrimonis mixts i la persecució
tsarista contra els catòlics rutens. Condemnà Lamennais (1832) i G.Hermes (1835).
Gregorio,
Leopoldo de
Messina? 1700 - Venècia 1785
Polític sicilià al servei de Carles III d'Espanya, marquès de Vallesantoro i de
Squillace (1755). D'origen humil, es destacà per la seva eficàcia com a comptable d'una
casa de Nàpols que proveïa l'exèrcit, i Carles VII de Nàpols el féu administrador
general dels queviures militars (1742), director general de duanes (1746) i secretari de
finances (1753), càrrec en el qual continuà quan el rei esdevingué Carles III d'Espanya
(1759) i se l'emportà a Madrid. El 1763 assumí, a més, la cartera de guerra i,
interinament, la de gràcia i justícia, fins el 1765. Serví les idees regalistes del
monarca, adoptà una política econòmica liberalitzadora, féu algunes reformes a
l'exèrcit, impulsà la urbanització de Madrid (salubritat, pavimentació i
il·luminació de la ciutat) i, a més, prohibí l'ús de la capa llarga i del xamberg.
Això i l'encariment dels queviures provocà un greu tumult conegut pel motí de Squillace
(1766), a causa del qual fou destituït i desterrat a Nàpols. Més tard, fou ambaixador a
Venècia.
Grenville,
William Wyndham
? 1759 - Dropmore, Buckingham 1834
Polític britànic, baró de Grenville. Membre del Tory Party, fou ministre d'afers
estrangers (1791). Partidari de bon principi de la neutralitat, l'expansionisme francès
li féu adoptar posicions en pro de la guerra. Davant l'oposició del rei Jordi III a
l'emancipació dels catòlics, dimití (1801); però, a causa de la seva influència entre
els conservadors, fou nomenat cap de govern (1806-07) i aconseguí l'abolició del tràfic
d'esclaus.
Grimaldi, Girolamo
Gènova 1720 - 1786
Polític genovès al servei d'Espanya. Marquès i, després, duc de Grimaldi. Ambaixador
de Carles III d'Espanya, signà el Tercer Pacte de Família (1761) i participà en
l'expulsió dels jesuïtes; després del fracàs de l'expedició al nord d'Àfrica per a
eliminar la pirateria barbaresca (1775), els seguidors d'Aranda aconseguiren la seva
dimissió (1776). Fou ambaixador a Roma (1777).
Grimau
García, Julián
Madrid 1911 - 1963
Polític castellà. Militant del Partido Comunista de
España des del 1936 i, més tard, membre del Comitè Central. Exiliat des de la fi de la
Guerra Civil, tornà a l'estat espanyol l'any 1962, per realitzar tasques d'organització.
Fou detingut, jutjat i condemnat a mort. El seu procés i execució desencadenaren una
vivíssima onada de protestes contra el règim, a tot Europa i, també, a l'estat
espanyol.
Grinyó, Maria
Tortosa?, Baix Ebre f segle XVIII - Tortosa 1836
Mare de Ramon Cabrera i Grinyó, capitost carlí, que ella
havia volgut fer inclinar al sacerdoci. Fou detinguda i afusellada amb el consentiment del
capità general Espoz y Mina, com a represàlia pels afusellaments ordenats pel seu fill.
Fou considerada un símbol de les atrocitats dels liberals durant la primera guerra
Carlina.
Grivas, Georgios
Trikomo, Xipre 1888 - Limassol 1974
Militar greco-xipriota. Participà en la campanya contra Turquia (1922) i es distingí
lluitant contra els alemanys, durant la invasió (1940-45), i contra els guerillers
comunistes (1946-49). El 1954 passà a Xipre i dirigí la lluita contra els britànics com
a cap de l'EOKA. S'oposà a la independència de l'illa (1960) i al govern del
president Makarios, reivindicant sempre l' enosi. Durant la guerra civil del 1964
dirigí les forces grecoxipriotes, però poc temps després fou expulsat de Xipre.
Ascendit a general, a Grècia, tornà a l'illa (1971) i continuà dirigint en la
clandestinitat grups nacionalistes xipriotes progrecs.
Gromyko,
Andrej Andrejevic
Minsk 1909 - Moscou 1989
Diplomàtic soviètic. Conseller a l'ambaixada de Washington (1939), fou nomenat
ambaixador (1943). Participà en les conferències de Jalta i Potsdam i fou delegat
permanent de l'URSS al Consell de Seguretat (1946-48), ministre adjunt d'afers estrangers
(1946), ambaixador a Londres (1952-53) i ministre d'afers estrangers (1957-85). Lleial
executor de la política exterior dels successius mandataris soviètics durant quasi
trenta anys, el 1985 fou promogut al càrrec honorífic de president del presídium del
soviet suprem.
Gronchi, Giovanni
Pontedera, Toscana 1887 - Roma 1978
Polític italià democratacristià. Cofundador del partit
popular italià (1919); fou elegit diputat i ocupà la sots-secretaria d'indústria i
comerç (1922-23), però es retirà de la política (1927) fins que començà la Segona
Guerra Mundial. Fou ministre d'indústria i comerç (1944-46) i president de la cambra de
diputats (1948-55) i de la República italiana (1955-62).
Grosz, Karoly
Miskolc 1930 - Budapest 1996
Polític hongarès. Membre del Partit Socialista Obrer Hongarès, arribà al politburó el
1985 i fou primer ministre des del juny del 1987. Al maig del 1988 substituí János
Kádar com a secretari general del Partit Socialista Hongarès. Grosz acceptà les
reformes polítiques empreses per Gorbacov, però no pas el multipartidisme. Després del
congrés d'octubre del 1989, en què el seu partit passà a anomenar-se oficialment Partit
Socialista Hongarès, es retirà de la política.
Grotewohl, Otto
Brunsvic 1894 - Berlín 1964
Polític alemany. Diputat socialdemòcrata i ministre de la República de Weimar. El 1946
uní el seu partit al partit comunista alemany i formà el partit socialista unificat (Sozialistiche
Einheitspartei Deutschlands [SED]). Fou president de la República Democràtica
Alemanya del 1949 fins a la seva mort.
Guarner i
Vivancos, Josep
Barcelona 1899 - Mèxic 1972
Militar. Germà de Vicent Guarner. Combaté al Marroc (1921-28). Amb motiu dels fets del
Sis d'Octubre de 1934 fou desterrat a França. Estigué adscrit a la Secretaria General
d'Ordre Públic (1936), fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant cap
de l'estat major de l'Exèrcit de Catalunya al front d'Aragó i, després, a la defensa de
les costes. Essent tinent coronel, s'exilià a França el 1939, on fou internat a
Argelers. Passà després a Mèxic.
Guarner i
Vivancos, Vicenç
Maó, Menorca 1893 - Mèxic 1981
Militar. Féu els seus estudis militars a l'Academia de
Infantería de Toledo i rebé formació d'Estat Major a Madrid. Fou tinent (1911), capità
(1917) i diplomat d'estat major (1919). Entre el 1918 i el 1925 participà en la guerra
del Marroc. Fou professor de l'Academia Militar de Infantería de Toledo i el destinaren
al Sàhara (1927-30) i en el mateix període fou cap segon en el territori de Cabo Juby.
Fou professor de tàctica a l'Escuela Superior de Guerra de Madrid. Proclamada la
República, tornà a Catalunya i, el 1933, féu cursos per a oficials a l'exèrcit
francès i participà en el Salisbury Plain (primeres maniobres mundials de tancs).
Nomenat cap superior dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (1935), reorganitzà
les forces de seguretat, d'assalt i de policia. Durant l'alçament militar del 1936 formà
part de la minoria de militars que restaren fidels a la República; el 19 de juliol de
1936 es destacà a Barcelona per la repressió del moviment dels militars alçats. Fou
sotssecretari de la Conselleria de Defensa (agost del 1936) i s'ocupà d'organitzar
columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i
fortificacions. Cap del front d'Aragó (1937), participà en multitud de cops de mà i
d'accions victorioses (Belchite, Codo, etc). Cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est,
comandat pel general Pozas, lluità als fronts de Còrdova i Extremadura. Fou director de
l'Escola Popular d'Estat Major (1938), agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger,
on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc
francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al
general francès Vergès, antic professor seu. El mateix 1939 s'exilià a Mèxic, on es
naturalitzà mexicà i s'incorporà a l'exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat
militar de l'ambaixada republicana (1945-49). Fou col·laborador de les revistes
"Tiempo", "Mundo Libre", "Anáhuac", "La
Propiedad", entre d'altres. També col·laborà en l'enciclopèdia UTEHA i fou
subgerent del Banco de la Propiedad. Dins de la seva obra, publicà a Mèxic: El
analfabeto que conquistó un reino (1954), El divino equivocado descubridor de un
mundo (1954) i El asesinato del general Humberto Delgado (1966). Entre les
seves obres de temàtica militar, cal esmentar Carros de Combate, Tècnica de
l'art militar modern , L'aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980),
El Sahara y el sur marroquí españoles; Empleo de carros de combate por el alto
mando; Técnica del arte militar i Cataluña en la guerra de España.
Col·laborà a la revista "Quaderns de l'Exili", publicada pels catalans
residents en aquest país.
Gubern i
Fàbregas, Santiago
Barcelona 1875 - 1960
Advocat, magistrat i polític. Llicenciat el 1897, s'establí com a advocat a Barcelona.
Afiliat a la Unió Catalanista, col·laborà a "Joventut" i a "La
Renaixença" i formà part de la redacció d'"El
