Mac Adam, John
Loudon
Ayr 1756 - Moffat, Dumfries 1836
Enginyer escocès. Féu assaigs sobre diversos tipus d'empedrat de carreteres i inventà
el sistema
Mac Mahon, Marie Edme
Patrice Maurice de
Sully, Saona i Loira 1808 - La Forest, Loiret 1893
Mariscal de França. Duc de Magenta. D'origen irlandès,
participà en la guerra de Crimea, i a Itàlia es distingí a Magenta (1859). Governador
d'Algèria (1864-70), intervingué en la guerra Franco-prussiana, i fou fet presoner a
Sedan. Un cop alliberat, fou encarregat de reprimir la Comuna de París (1871). Fou
nomenat president de la República en substitució de Thiers (1873-79).
MacArthur, Douglas
Little Rock 1880 - Washington 1964
Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941),
resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943),
i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria
sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea
(1950), però fou destituït per Truman (1951).
Macdonald,
James Ramsay
Lossiemouth 1886 - oceà Atlàntic 1937
Polític britànic. Membre fundador del Labour Party; elegit cap del partit el 1911, ho
fou dels dos primers governs laboristes (1923-24 i 1929-31) i participà activament en la
Societat de Nacions. El 1931, quan el seu govern sucumbí davant la crisi econòmica
mundial, acceptà de presidir un govern nacional de concentració, amb conservadors i
liberals, raó per la qual fou expulsat del Labour Party. Dimití el seu càrrec de primer
ministre el 1935.
Machado Ruiz,
Antonio
Sevilla 1875 - Cotlliure, Rosselló 1939
Poeta. Hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè
la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l'actitud espiritual i de la
consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza,
es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Fou
catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor
Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid
(1931). Republicà, durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel
gener del 1939 s'exilià. Començà a publicar a les revistes «Electra», «Helios»,
«Alma Española», etc. Machado és un cas curiós dintre el panorama de la poesia
castellana del s XX: rebutja la influència del modernisme hispanoamericà i
s'adscriu a la línia del que ell anomena «poesia eterna», o sigui, mancada de qualsevol
mena de retòrica —antiga o moderna—. Troba el seu precedent immediat en
Bécquer. Segons ell, el fenomen poètic és «una honda palpitación del espíritu». En
conseqüència, defensa una concepció de la poesia més intuïtiva que intel·lectual.
Sistematitzaren la seva teoria poètica Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges
apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la
seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i
l'andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la realitat.
La primera etapa (Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907)
significa la seva vinculació amb el romanticisme més pur; la segona (Campos de
Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió
històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí troba,
conjuntament amb l'amor de Leonor, la seva patria espiritual. En la tercera etapa (Nuevas
canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, en realitat
col·lecció incompleta, incrementada per la producció apareguda en revistes i
publicacions diverses), alhora que empra les formes d'encuny popular, tot és convertit en
somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta. Escriví algunes peces
teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel Machado. No prou valorat en
vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent
reivindicatiu de la seva obra.
Macià i
Llussà, Francesc
Vilanova i la Geltrú, Garraf 1859 - Barcelona 1933
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que
negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a
l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou
enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou
destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars,
ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat
ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888),
filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals
del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions
del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel
districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a
Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no
acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga
Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per
Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per
Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions
posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919,
desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la
seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors
desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga
Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de
la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi
de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió
Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades
públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en
les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans,
preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la
Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista
de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la
Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de
caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà
de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents
organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí
sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el
marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència
Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser
acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés
a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La
Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs
mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els
centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel
març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic
catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el
republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer
del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les
eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català.
S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà
a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la
recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a
l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans
nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del
govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925).
Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i
fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els
sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de
Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de
España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París,
del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José
Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre
del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El
desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926)
l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques
forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des
de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de
Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la
Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la
presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri
Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de
retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants
mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els
primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet
judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos
Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on
participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i
per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari
de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura
República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap
a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa,
retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de
l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de
Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya;
per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als
complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a
Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a
terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant,
caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una
forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a
Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el
general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931.
Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra
Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després
del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12
d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el
14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques
i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el
president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec
del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a
tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya
i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una
República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de
Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa,
Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de
los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues
negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat
de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència
provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931
assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per
Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut
i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola,
Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també,
del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del
1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre
del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la
Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí
i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i
Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou
elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933),
i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de
desembre.
Macmillan, Harold
Londres 1894 - Chelwood Gate, Sussex 1986
Polític i editor anglès. Director de l'editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari
anglès al nord d'Àfrica. Diputat conservador (1924), partidari d'una política exterior
enèrgica, s'oposà a Chamberlain. Ministre de Defensa (1954), d'afers estrangers (1955) i
canceller de l'exchequer (1955-57), el 1957 succeí Eden com a primer ministre.
Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l'afer Profumo
l'obligà a dimitir (1963). Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis
volums.
Madariaga y
Rojo, Salvador de
la Corunya 1886 - Locarno, Ticino 1978
Escriptor i polític. Fou professor de literatura castellana a Oxford (1928-31), membre de
la Societat de Nacions, ministre d'instrucció pública i de justícia (1934) i ambaixador
a Washington i a París. Liberal, evità comprometre's amb qualsevol dels dos bàndols de
la Guerra Civil Espanyola i el 1936 s'instal·là a la Gran Bretanya. Fou professor a
Mèxic. Conreador de la poesia (Rosa de cieno y ceniza, 1942), la novel·la i la
narració, són més interessants els seus assaigs, força difosos i sovint discutits (Guía
del lector del Quijote, 1926; Ingleses, franceses y españoles, 1928), i les
seves biografies (Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón, 1940; Hernán
Cortés, 1941; Vida de Bolívar, 1952). La seva España, ensayo de historia
contemporánea (1931) ha estat molt reeditada. Col·laborà a "Destino" i
fou membre de la Real Academia Española.
Madero,
Francisco Ignacio
Parras de la Fuente, Coahuila 1873 - Mèxic 1913
Polític mexicà. Oposat a la dictadura de Porfirio Díaz, fundà el Partido Nacional
Antirreeleccionista, que decidí la insurrecció armada el 1910. Després del triomf de la
revolució, fou elegit president (novembre del 1911), i s'enfrontà a Zapata i Orozco.
Traït per Victoriano Huerta, fou assassinat.
Madison, James
Port Conway 1751 - Montpelier, Virgínia 1836
Polític nord-americà. Membre de la convenció constitucional de Virgínia, promogué la
convenció de Filadèlfia (1787), on dirigí la redacció de la constitució. Diputat
(1789-99), fou, amb Jefferson, un dels fundadors del partit republicà. Elegit president
(1809-17), declarà la guerra a la Gran Bretanya (1812-15).
Madoz, Pascual
Pamplona 1806 - Gènova 1870
Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí
d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts
per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició
durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb
el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí
el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes
col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts
i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig
del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del
1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil
de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona
d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de
l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de
España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico,
estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
Maians i
Siscar, Gregori
Oliva, Safor 1699 - València 1781
Erudit. El caràcter austriacista de la seva família l'obligà a passar a
Barcelona després de la batalla d'Almansa. Hi estudià llatí i retòrica. El 1713 tornà
a València, i ingressà a la Universitat, on estudià dret i filosofia. Hi féu estreta
amistat amb els novatores Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes deixebles de
Martí, com Minyana. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis jurídics. El
1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de València; aviat es
féu remarcar pel seu caràcter reformista; en dret es plantejà la necessitat de defensar
la veritat abans que l'autoritat dels autors; en filosofia són palesos els esforços que
féu per superar l'escolàstica dins la línia eclèctica de Tosca. En el terreny
literari, la seva crítica del barroc decadent és dura i implacable, i, pel que fa a la
història, la seva evolució fou ràpida; de les biografies pietoses passà al coneixement
de Nicolás Antonio i de la història crítica. Maians esdevingué, així, l'hereu del
degà d'Alacant, Manuel Martí, i donà forma concreta a les inquietuds dels
intel·lectuals valencians, com Minyana, Segura i altres. El 1733 passà a Madrid, en
ésser nomenat bibliotecari reial; però això no modificà els seus projectes, que
cristal·litzaren en una Carta adreçada al secretari d'estat José Patiño, el
primer dels plans reformistes il·lustrats i presa de consciència de l'intel·lectual
modern. Rebutjat aquest projecte, Maians continuà en la seva doble línia: història
crítica i història literària. Les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes
de la lengua española (1737) són dues aportacions importants a la crítica
literària i a la filologia. La Vida de D.Antonio Agustín (1734) i la Censura de
l'España primitiva de Huerta (1739) palesen la seva evolució crítica. Però no
mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i
de les revistes afrancesades ("Diario de los Literatos de España"). Davant els
atacs, Maians defensà els seus punts de vista, i atacà tant l'afrancesament cultural com
la ignorància oficial. El menyspreu que suposà el fet que el Consell de Castella
acceptés la falsa crònica que era l'España primitiva, malgrat la seva censura,
li féu acabar la paciència, i abandonà la cort (1739). Des del seu recés d'Oliva, amb
l'estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat
intel·lectual prodigiosa. A través de la seva correspondència exercí un mestratge
cultural damunt València (el cronista Agustí Sales, Ascensi Sales, més tard bisbe de
Barcelona, Teixidor, els metges Piquer i Seguer, l'hebraista Pérez i Baier, etc), el
Principat (la seva amistat amb Finestres continuà, i la correspondència s'estén als
Dou, Aimeric, Gener, Gonser) i Castella (Andrés Marcos Burriel, Enrique Flórez, etc).
Cal afegir a això els seus escrits, com l'edició de la Censura de historias fabulosas
i les publicacions fetes a través de l'Acadèmia Valenciana, que fundà el 1742, i,
d'una manera especial, les seves relacions intel·lectuals amb erudits dels països
europeus principals, com Muratori (Itàlia), Meerman, que li facilità la publicació de
les obres dels grans juristes hispànics (Holanda), i Stredtmann, Walch, David Clemente,
etc (Alemanya). Maians és la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la
intel·lectualitat europea del s XVIII. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial
dels seus esforços: gràcies al nomenament de Roda com a secretari de gràcia i justícia
i del comte d'Aranda com a president del Consell de Castella Maians tingué valedors seus
a la cort. El 1766 Carles III li concedí el títol d'alcalde de casa i cort i una pensió
vitalícia. Maians prosseguí, emperò, amb el mateix entusiasme, la seva tasca; preparà
un pla d'estudis universitaris i l'edició de les Opera omnia de J.L.Vives. Maians
significa l'esforç màxim per tal de lligar la tradició reformista hispànica ancorada
en l'erasmisme amb els nous corrents del pensament europeu. Es mantingué dins un
catolicisme sincer, que no excloïa la tolerància i l'obertura, fins a l'extrem de
collaborar amb Voltaire. Regalista, connectà amb els homes del tiers parti. Davant
la influència francesa i de l'assaig a l'estil de Feijoo, Maians significa una rigor
metodològica i una obertura als corrents intel·lectuals europeus.
Maistre, Joseph de
Chambéry 1753 - Torí 1821
Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció
tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i
pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors
de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit
comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació
d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així,
l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa
i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796),
Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou
Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du
Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).
Major, John Roy
Merton, Londres 1943
Polític britànic. Empleat de banca, el 1959 ingressà al
partit conservador, pel qual fou conseller de districte (1968) i diputat des del 1979. El
1987 fou designat primer secretari de finances, i el 1989 ministre d'hisenda fins el 1990,
que substituí Margaret Thatcher com a primer ministre arran de la dimissió d'aquesta.
Confirmat en el càrrec en les eleccions del 1992, des de l'inici del mandat sosté una
pugna amb els sectors més antieuropeistes del seu partit. El 1994 signà un acord amb la
República d'Irlanda que féu possible l'inici de negociacions per a la pacificació
d'Irlanda del Nord.
Fou confirmat en el càrrec amb el triomf del partit
conservador en les eleccions legislatives de l'abril del 1992. Una crisi interna del
partit el portà a sotmetre a votació la seva continuïtat com a líder, que fou aprovada
al juliol del 1995 amb el suport de dos terços dels parlamentaris conservadors. En les
eleccions legislatives de l'1 de maig de 1997, el partit conservador fou derrotat pels
laboristes de Tony Blair, i aquest substituí Major en el càrrec de primer ministre. John
Major dimití com a líder del Partit Conservador i fou substituït, al juny del 1997, per
William Hague, procedent del sector menys europeista del partit. 04/07/1995
Makarov,
Stepan Osipovic
Kíev 1848 - Port Arthur 1904
Almirall rus. Es distingí en la guerra contra els turcs (1877-78), i fou cap de l'armada
del Pacífic durant la guerra russojaponesa, en el curs de la qual morí, a bord del
cuirassat "Petropavlovsk". És considerat, a l'URSS, com un heroi nacional, pels
seus estudis tècnics i les seves descobertes científiques, i especialment per la
realització del primer trencaglaç, el "Iermak".
Malatesta, Errico
Santa Maria Capua Vetere, Campània 1853 - Roma 1932
Anarquista italià, membre de la Primera Internacional des
del 1872, amic i deixeble de Bakunin. Participà en diverses insurreccions camperoles i
fundà els diaris l'«Agitazione» i «Volontà». Hagué d'exiliar-se diverses vegades i
el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista. A partir del
1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat.
Malato, Charles
Toul, Lorena 1857 - ? 1938
Anarquista francès d'origen italià. Fundà la Ligue
Cosmopolite, que publicà La révolution cosmopolite (1885) i defensà l'anarquisme
insurreccional. Expulsat de França (1892), a Londres dirigí una campanya internacional
en defensa de la revisió del procés de Montjuïc (1909). En tornar a França, participà
en l'atemptat contra Alfons XIII d'Espanya a París (1905).
Malcolm X
Omaha, Nebraska 1925 - Nova York 1965
Nom amb el qual és conegut l'activista polític Malcolm Little. Convertit a l'islam,
lluità pels drets civils dels negres nord-americans i s'orientà cap a un nacionalisme
negre. Defensà la violència (com a autoprotecció) contra els mètodes de resistència
no violents propugnats per altres moviments. La influència política de les seves idees
augmentà notablement després del seu assassinat i de la publicació de la seva
biografia: The Autobiography of Malcolm X (1965).
Malenkov, Georgij
Maksimilijanovic
Orenburg 1903 - Moscou 1988
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del
Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial.
Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de
portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es
jubilà el 1963.
Malraux, André
París 1901 - Créteil, Illa de França 1976
Escriptor i polític francès. Les seves obres reflecteixen
la seva ideologia filocomunista dins el marc d'uns fets inspirats generalment en
experiències seves: les viscudes a la Xina, a La tentation de l'Occident (1926), Les
conquérants (1928) i La condition humaine (1933, premi Goncourt), que tracta
dels problemes de la consciència moderna sobre la vida i la mort, en els camps polític i
moral; les viscudes a la guerra civil espanyola de 1936-39, en la qual participà, amb els
republicans, a L'espoir (1937) (en féu un film: Sierra de Teruel); i les
viscudes dins la resistència francesa, durant la Segona Guerra Mundial, a La lutte
avec l'ange (1943, amb el títol de Les noyers d'Altenburg, únic fragment que
en restà després de la seva destrucció pels nazis). Després de la guerra fou ministre
d'informació (1945-46) i d'afers culturals (1959-69), es dedicà a recerques estètiques
(La psychologie de l'art, 1947-49; Métamorphose des dieux, 1957; etc), i
redactà les seves memòries: Antimémoires (1967) i Les chênes qu'on abat (1971).
Malthus, Thomas
Robert
Dorking 1766 - Bath 1834
Economista i demògraf anglès. Fou pastor anglicà. És
conegut primordialment per la seva teoria de la població, que exposà per primera vegada,
anònimament, a An Essay on the Principle of Population as it Affects the Future
Improvement of Society (1798). Hom ha interpretat aquesta teoria (fonamentada en la
seva tesi, fatalista, que, mentre la població augmenta en progressió geomètrica, els
recursos per a mantenir-la ho fan només en progressió aritmètica) com una reacció
davant el liberalisme del seu pare -amic de David Hume i deixeble de Rousseau-, les
doctrines de la Revolució Francesa i els escrits del pensador llibertari William Godwin.
Fonamentalment empirista, Malthus és considerat un dels fundadors de l'escola clàssica,
juntament amb Adam Smith i David Ricardo. Hom li retreu, però, una manca de precisió i
de justificació lògica de les seves premisses, així com una manca de rigor científic
en la manipulació de les dades estadístiques. A part la seva influència durant el s XIX
en cercles polítics socialment reaccionaris, influí també sobre el pensament econòmic
dels lliurecanvistes i influí Darwin en la formulació de la teoria de la "selecció
natural". Curiosament, però, a Principles of Political Economy Considered with a
View to their Practical Application (1820), atacà el concepte de l'estalvi, afirmà
que, d'una manera ideal, calia mantenir un equilibri entre la capacitat de producció i el
desig de consum i propugnà programes d'obres públiques per tal de reduir els efectes de
les depressions; en aquest sentit, certs economistes consideren Malthus com un precursor
de J.M.Keynes.
Maluquer i
Viladot, Joan
Barcelona 1856 - 1940
Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a "La
Renaixença" i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de
Barcelona i diputat a corts per Terrassa-Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la
vigència del dret català. Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida
(1903-05), degà del Col·legi d'Advocats i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació de Barcelona. Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president
de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la
República, després d'un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.
Treballà en l'apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d'altres, publicà Teatre
català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho
civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a
Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El
dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la
valeur sociale du droit catalan (1923), Records d'un viatge al Senegal (1928), Les
meves noces d'or amb el molt il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (1929), Per
a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d'història (La catalanitat de la
darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).
Mandela, Nelson
Rolihlahia
Transkei 1918
Polític sud-africà. Membre de l'African National Congress des del 1944, l'any 1956 fou
acusat d'alta traïció, el 1961 en fou absolt, però el 1964 fou condemnat a presó
perpètua. Dirigent de l'ANC des del 1967, esdevingué un símbol de la lluita antiapartheid
i fou alliberat incondicionalment el 1990, any en què fou elegit president de l'ANC en
substitució d'Oliver Tambo. Acceptà de renunciar a la violència en canvi de l'abolició
de l'apartheid (assolida el 1992). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau,
que compartí amb F. de Klerk, darrer president del règim segregacionista sud-africà. El
1994, arran de la victòria de l'ANC en les primeres eleccions multiracials de
Sud-àfrica, accedí a la presidència de l'estat. És autor de No Easy Walk to Freedom
(1965). Fou, amb Frederick de Klerk, el principal artífex de la Conferència per una
Sud-àfrica Democràtica (CODESA). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau (que
compartí amb De Klerk). El 1994, després de les primeres eleccions multiracials, fou
elegit president de la República. Des del seu càrrec endegà una política de
reconciliació, que permeté disminuir la crispació que imperava en les comunitats blanca
i zulu.
Mañé i
Flaquer, Joan
Torredembarra, Tarragonès 1823 - Barcelona 1901
Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees
liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El
Genio», dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on
col·laborà a «La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí
«La Lira Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la
càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves
tasques al «Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència
sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un
caire polític arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865,
restà al capdavant de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador,
però amb un cert aire liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder
central, alhora que publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat
espanyol. Proper a l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La
Época» (1863), però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles
mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i
sancionat. Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i
es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un
típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que
fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant
els progressistes. Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada
por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al
país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-80), obra reeditada, en
part, el 1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques. La seva
muller, Amàlia Fenollosa i Peris (Castelló de la Plana 1825 — 1857), és
autora de poesies i novel·les i de l'obra Recuerdos históricos de Almazora (1857).
Mannerheim,
Carl Gustav
Villnäs, prop de Turku, 1867 - Lausana 1951
Militar finlandès. General de l'exèrcit tsarista (1910) i ajudant de camp de
Nicolau II (1912), en ésser proclamada la independència de Finlàndia, després dels
fets revolucionaris del 1917, dirigí les formacions de guàrdies blancs que s'imposaren
als bolxevics finlandesos. Regent del país (1918-19), féu construir la línia
Mannerheim a la zona fronterera amb l'URSS de l'istme de Carèlia. Nomenat
mariscal de Finlàndia (1933), dirigí la defensa a la guerra d'hivern (1939-40) contra
l'URSS. El 1941 tornà a declarar la guerra a l'URSS, al costat d'Alemanya; però el 1944,
ja cap de l'estat, signà l'armistici amb l'URSS i declarà la guerra a Alemanya (1945).
L'any següent es retirà a Suïssa.
Mao Zedong
Shao-shan, Hunan 1893 - Pequín 1976
Polític i revolucionari xinès. Fill de camperols, fou
influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín
com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l'aspiració de
conciliar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès. En ésser fundat el partit
comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de
propaganda del partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del
partit comunista amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek
(1927), passà a Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força
revolucionària. Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir
en la revolució, s'oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i
de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa.
Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià
un programa de reforma agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang
Kai-shek, el qual havia arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant
contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any
conduí l'exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs
de la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí
d'arribar a Shensi i establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En
esclatar el conflicte sino-japonès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu
principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional
en contra de l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el Japó
publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina
d'una dictadura conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als
països feudals i dominats per l'imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la
política econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i
distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la
banca, la indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes
del Guomindang féu grans progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la
República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república
i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada, inicià una política liberal,
coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit suprimí
l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien
l'activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com
«un gran salt endavant», fou desacreditat per l'URSS com un conjunt de mesures
antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A la
primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural,
impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a
objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de
garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de
les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de
transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La
destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969)
significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva
política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la
Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència
pacífica. En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing,
la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels
Quatre.
Maragall i
Gorina, Joan
Barcelona 1860 - 1911
Escriptor. A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu
pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva
resistència, i, finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de dret.
Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix
explicà en unes Notes autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a
passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera
(1884) fou l'inici d'una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions
romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers
el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva
pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva,
menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves
peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets
coronaren aquest seu procés d'integració: l'ingrés (1890) al «Diario de Barcelona» i
el casament (1891) amb Clara Noble, d'ascendència no catalana (de qui tingué 13 fills).
Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva
cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d'intel·lectuals
(entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva
primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia
consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un
retorn a l'expressió senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes
introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva
vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D'una banda, la seva condició
d'hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una
dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. De
l'altra, concebia i duia a la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia
empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya
periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del
modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre
ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intellectual i professà un
aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal
i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda
infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel
sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una
realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a
través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la
inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en
les visions de paisatge de la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La
vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques
del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un
malaltís perill d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà
més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials
de la «raça». En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme, de
rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les
vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una
burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900
a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el
mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari «Las madres del
alma catalana»—, i l'himne, en els Cants. Els primers anys del s XX,
però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador,
catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència
íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904),
edició d'homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de
la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras
i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de
qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull Enllà (1906)
la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es
concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona
i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la
paraula (1903, ampliada a l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició
militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista
(Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el
pontífex d'una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor
Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà,
involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, etc).
A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi
arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els
intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi
pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La
ciutat del perdó i L'església cremada, el primer i el darrer publicats a «La
Veu de Catalunya»; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud
és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la
forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als
aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig
d'inquietar i d'excitar el lector; en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona
i el famós Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per
una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i
darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació.
Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres
modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i
social, contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué,
plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el
triomf noucentista. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Catalans, mestre en gai saber, president de l'Ateneu Barcelonès i amic i noble
contradictor d'Unamuno (l'Epistolari d'ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà
sovint a «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «L'Avenç» i «Catalònia».
Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però
independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat
a causa d'uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en
1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.
Maragall i
Mira, Pasqual
Barcelona 1941
Polític. Doctorat en ciències econòmiques i llicenciat en dret per la Universitat de
Barcelona, fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de
l'ajuntament barceloní. Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la
seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de
Catalunya (1974). L'any 1979 es presentà a les eleccions municipals de Barcelona ocupant
el segon lloc de la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya i féu de tinent
d'alcalde fins que l'any 1982 fou nomenat batlle. La victòria del PSC en les eleccions
municipals del 1983 el confirmà en el càrrec. En les eleccions municipals del 1987 i
1991 fou reelegit en el càrrec. Durant el seu mandat la ciutat de Barcelona fou seu dels
Jocs Olímpics del 1992. En els anys anteriors a la celebració dels Jocs dugué a terme
una important millora de les infraestructures de la ciutat. El 1992 prengué possessió de
la presidència del Consell de Municipis i Regions d'Europa. En les eleccions municipals
del maig del 1995 s'imposà a la candidatura de Miquel Roca i fou reeelegit per tercera
vegada consecutiva alcalde de Barcelona. Al març del 1996 fou elegit president del
Comitè de Regions de la Unió Europea, en substitució del francès Jacques Blanc. Al
setembre del 1997 abandonà l'alcaldia de Barcelona i designà com a successor Joan Clos.
El mateix any fou elegit president honorífic del Consell de Municipis i Regions d'Europa.
Marañón, Antonio
Marañón, Navarra ? - Vilanova d'Almassà, Terra Alta 1826
Conegut com El Trapense. Guerriller
absolutista. Fou soldat en la Guerra Gran, i es distingí, durant la guerra contra
Napoleó, en l'assalt al castell de Jaca (1813). Romangué en l'exèrcit, i portà una
vida dissoluta, fins que, el 1817, desertà i s'endugué la caixa del regiment. Per por o
per penediment, acabà refugiant-se en la Trapa de Santa Susanna, d'on, el 1821, suprimit
el monestir, passà a Poblet, amb la resta de la comunitat. Incitat pels absolutistes de
la comarca, per l'abril del 1822 es posà al capdavant d'una partida reunida a l'Espluga
de Francolí. Les seves qualitats de guerriller i també la teatralitat de les seves
accions el convertiren en el guerriller català més famós. Hi contribuí la conquesta de
la Seu d'Urgell, que havia de permetre la instal·lació de la regència reialista.
Després de l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, El Trapense es convertí,
a Navarra, en el braç armat de la facció més ultraista del reialisme, cosa que el
portà a topar amb el comte d'Espagnac, representant de la regència de Madrid. Finalment,
fou obligat a anar a Madrid, d'on, amb una escolta, teòricament d'honor però realment de
vigilància, fou portat, pel febrer del 1824, a la Trapa de Santa Susanna, on morí.
Marat, Jean-Paul
Boudry 1743 - París 1793
Revolucionari francès. Estudiant de medicina, es traslladà
a Anglaterra, on començà també la carrera d'escriptor polític, i es féu maçó
(1774); ja doctorat (1775), tornà a França. Metge de la guàrdia de cos del comte
d'Artois (1777), el caire escandalós dels seus escrits li féu perdre el càrrec (1783).
Dedicat des d'aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el «Publiciste
Parisien» i l'«Ami du Peuple». El radicalisme polític de les idees que hom hi
defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren
denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats i les aspiracions del
baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part dels cordeliers
i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el principal propagandista de la
intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de
París, fou un dels responsables de les matances del 10 d'agost i del setembre (1792).
Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les masses de la capital a l'acció
revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l'exercici directe de la
sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els
girondins; aquests l'acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la
pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze. Exercí un
paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes següent morí assassinat a la
banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda. Mite revolucionari en
morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol dels excessos revolucionaris.
March i Ordinas, Joan
Santa Margalida 1880 - Madrid 1962
Financer. Fill de família humil; el seu pare era negociant de productes agrícoles a
petita escala. Des de molt jove despuntà en el món dels negocis. Inicialment fonamentà
el seu ascens econòmic, al principi del segle, en una brillant operació de compra-venda
de terrenys a Alacant i la Manxa (comprà una gran extensió de terres, i després les
parcel·là i les vengué a modests llauradors, de manera que arribà a signar 40 000
escriptures), i tot seguit en el negoci del tabac (a partir del 1906, directament amb
Alger, i després de l'any 1913, a través de l'obtenció del monopoli del tabac del
Marroc). Tanmateix, fou durant els anys de la Primera Guerra Mundial que es convertí en
una de les personalitats més prepotents de Mallorca. L'afer de la constitució de la
Companyia Transmediterrània (1916) i posteriorment l'absorció de la companyia La Isleña
(1917), així com la creació d'una moderna fàbrica d'adobs químics a Portopí (iniciada
el 1913, però en ple funcionament a partir d'aquesta data), li reportà una violenta
oposició del caciquisme polític imperant a l'illa. Començà, així, a partir del 1918,
la seva intervenció en la vida política, i aconseguí de presentar-se com un capitalista
modern en lluita contra unes estructures econòmiques fossilitzades. Constituí
graciosament una casa del poble i afavorí el domini dels socialistes dins el moviment
obrer, i alhora, des del partit liberal, promogué un ampli reagrupament de forces
polítiques (amb certs sectors conservadors i el suport de republicans i socialistes)
contra mauristes i weyleristes. L'enfrontament de verguistes i antiverguistes —March
fou conegut popularment com En Verga— assolí la màxima violència durant les
eleccions del 1922, que March guanyà. Des del 1921 disposà del diari El Día, que
finançà. El 1926 aparegué la Banca March SA, motivada per les necessitats de les
seves empreses, que exigien un instrument propi de crèdit. Candidat a les eleccions a
corts republicanes del 1931, encapçalant la coalició de dretes, fou inclòs en la
discussió de la comissió de responsabilitats d'aquelles corts i fou empresonat, a
Alcalá de Henares (juny del 1932), d'on finalment pogué evadir-se (novembre del 1933).
Després de guanyar en les eleccions del setembre del 1933 per al tribunal de Garanties
Constitucionals de la República, amb un triomf facilitat per l'enfrontament dels radicals
i la resta de les forces republicanes, vencé també en les eleccions a corts del novembre
del 1933 i del febrer del 1936. Després prestà suport financer a l'aixecament militar
del juliol del 1936. Entre altres grans empreses, el 1951 constituí les Forces
Elèctriques de Catalunya SA, eixida, en part, de la fallida de la Barcelona
Traction, Light and Power Company, Limited. El 1934 Manuel D.Benavides publicà una
biografia de Joan March amb el títol d'El último pirata del Mediterráneo. El
1955 creà la Fundació Joan March, amb un capital inicial de 400 milions de
pessetes, que foren elevats a 2 000 posteriorment; el 1972 el seu patrimoni s'elevava a 5
000 milions de pessetes. Composta d'un patronat i un consell de patronat, promou la
investigació científica i les relacions culturals entre Espanya i els altres estats i
afavoreix institucions socials i benèfiques. Concedeix anualment ajuts d'investigació,
beques d'estudi i pensions de literatura i belles arts.
Marconi, Guglielmo
Bolonya 1874 - Roma 1937
Inventor i físic italià. Des de molt jove s'interessà per les propietats i les
aplicacions de les ones electromagnètiques i llur propagació en l'aire. Utilitzant com a
emissor un oscil·lador de Hertz i com a receptor un cohesor de Branly (els quals havia
perfeccionat anteriorment), aconseguí, el 1895, a Bolonya, la transmissió de missatges a
uns quants centenars de metres de distància, mitjançant l'alfabet Morse. No havent
trobat a Itàlia l'ajuda necessària per a perfeccionar el seu invent, se n'anà a
Anglaterra. L'any 1897 establí una comunicació mitjançant la telegrafia sense fils a
través del canal de Bristol; les millores que constantment anà introduint li permeteren,
dos anys més tard, de comunicar França amb Anglaterra. El 1901 aconseguí de transmetre
ones electromagnètiques a través de l'Atlàntic. El 1909 li fou concedit el premi Nobel
de física, conjuntament amb l'alemany K.F.Braun. Marconi estudià posteriorment els
avantatges de les ones curtes, amb les quals aconseguí comunicacions entre Europa i
Austràlia. Predigué també les possibilitats de les ones ultracurtes i les transmissions
de fotografies i d'imatges en moviment.
Marcos,
Ferdinand Edralin
Sarrat, Ilocos 1917 - Honolulu, Hawaii 1989
Polític filipí. Durant la guerra del Pacífic lluità contra els japonesos com a oficial
de l'exèrcit dels EUA. Diputat (1949-59) i senador (1959-66), aconseguí la presidència
de l'estat filipí el 1965. Atorgà grans parcel·les de poder a la seva esposa Imelda i
instaurà un règim autoritari, recolzat en el Moviment de la Nova Societat i en els EUA.
L'assassinat, el 1983, del principal líder de l'oposició, Benigno Aquino, i el
creixement de la guerrilla comunista i musulmana accentuaren la crisi del seu règim,
obligant-lo a convocar eleccions presidencials el 1986, la victòria en les quals de
Corazón Aquino féu que Marcos fugís als EUA.
Margarida II
de Dinamarca
Copenhaguen 1940
Reina de Dinamarca des del 1972. Successora del seu pare, Frederic IX, havia estat
declarada hereva el 1953, quan fou abolida la llei sàlica. Es casà el 1967, amb
l'aristòcrata francès Henri de Laborde de Montpezat, de qui ha tingut dos fills,
Frederic —príncep hereu— i Joaquim.
Maria
Antonieta d'Àustria
Viena 1755 - París 1793
Reina de França, muller de Lluís XVI. Filla de l'emperador Francesc I i de Maria Teresa
d'Àustria. Des del seu casament (1770) manifestà una personalitat frívola, feta per a
la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. En pujar al tron
Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència
política. Acusada d'afavorir els interessos d'Àustria, malvista per les seves despeses
excessives, pel mateix poder que s'atorgava i per la seva oposició a tot reformisme,
l'opinió es polaritzà en contra d'ella, principal responsable de la davallada de la
popularitat de la monarquia. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la
política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda
i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada
l'any següent (10 d'octubre).
Maria
Cristina d'Àustria
Gross-Seelowitz, Moràvia 1858 - Madrid 1929
Reina (1879-85) i regent (1885-1902) d'Espanya. Filla de l'arxiduc Carles Ferran
d'Àustria i d'Elisabet d'Àustria-Este-Mòdena, fou la segona muller d'Alfons XII (1879).
En morir aquest (1885), fou proclamada regent. El naixement d'Alfons XIII (1886), fill
pòstum d'Alfons XII, posà terme a les especulacions successòries. La regència de Maria
Cristina es caracteritzà per l'aplicació del pacte d'El Pardo. Afavorí el seu
amic personal Sagasta, raó per la qual el partit liberal fou autor de les reformes
polítiques més importants de la Restauració. Inaugurà l'Exposició Universal de
Barcelona (1888). L'agudització del problema del Marroc, la crisi social (anarquisme), la
pèrdua de Cuba i les Filipines i l'aparició del catalanisme polític caracteritzaren la
darrera època de la seva regència, que acabà amb la proclamació (maig del 1902) de la
majoritat del seu fill.
Maria
Cristina de Borbó-Nàpols
Palerm 1806 - Saint-Adresse, Le Havre 1878
Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc
I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu
oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc
cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de
reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que
fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics
liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris
de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del
1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per
Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz
(fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues
temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament
progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero
i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Maria
Josefa Amàlia de Saxònia
Dresden 1803 - Aranjuez 1829
Reina d'Espanya. Filla del príncep reial Maximilià de
Saxònia i de Carolina de Parma. Tercera muller de Ferran VII d'Espanya (1819), visqué
completament apartada de la política i de l'ambient de la cort, i es dedicà a fer obres
benèfiques. No tingué fills.
Maria Lluïsa
de Parma
Parma 1751 - Roma 1819
Reina d'Espanya. Néta de Felip V d'Espanya (per part de
pare) i de Lluís XV de França (per part de mare), es casà (1765) amb el fill de Carles
III, el príncep d'Astúries Carles. Amb el seu marit, Carles IV, fou proclamada reina
d'Espanya, el 1788; ambdós abdicaren, a conseqüència del motí d'Aranjuez, pel març
del 1808. El mes següent, Napoleó, a Baiona, exigí de Ferran VII la devolució de la
corona als seus pares, i aconseguí immediatament la renúncia definitiva d'aquests a
favor de Josep Bonaparte. Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva
elegància, immoralitzades pel pinzell de Goya, seguí el seu marit a l'exili, juntament
amb l'antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina.
Maria
Lluïsa Ferranda de Borbó
Madrid 1832 - Sevilla 1897
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de
Maria Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de
Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de
França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva
germana, Isabel II.
Maria Mercè
d'Orleans-Montpensier
Madrid 1860 - 1878
Reina d'Espanya. Filla d'Antoni d'Orleans, duc de
Montpensier, i de la infanta Maria Lluïsa Ferranda d'Espanya. Es casà (1878) amb el seu
cosí germà el rei Alfons XII, i morí de tifus al cap de sis mesos.
Maria Teresa
I d'Àustria
Viena 1717 - 1780
Arxiduquessa d'Àustria, reina d'Hongria i de Bohèmia (1740-80) i emperadriu
romanogermànica. Filla de l'emperador Carles VI, aquest féu conèixer la pragmàtica del
1713, que assegurava els dominis patrimonials dels Àustria a Maria Teresa, avantposant-la
a les filles del seu germà gran Josep I, però quan morí (1740), Frederic II de Prússia
envaí Silèsia (1740-41) i l'elector de Baviera es proclamà emperador, amb el nom de
Carles VII (1742). Amb l'ajuda d'Anglaterra i Hongria, Maria Teresa féu coronar emperador
(1745), amb el nom de Francesc I, el duc Francesc III de Lorena, amb el qual s'havia casat
el 1736. Per la pau d'Aquisgrà, que posà fi a la guerra de Successió austríaca
(1740-48), fou reconeguda la dita coronació i la cessió de Silèsia a Prússia, el ducat
de Milà a Savoia i els ducats de Parma i Piacenza i Guastalla a Espanya. Participà en la
guerra dels Set Anys (1756-63) i, amb escrúpols, en el primer repartiment de Polònia
(1775). En morir el seu marit (1765), coregnà amb el seu fill Josep II. Seguint les
directrius del seu ministre Kaunitz, inicià reformes fiscals i administratives i
reorganitzà l'exèrcit.
Mariategui,
José Carlos
Lima 1895 - 1930
Polític peruà. Periodista, el 1918 intervingué en la creació del Partido Obrero
Campesino, del qual fou secretari general. Del 1919 al 1923 viatjà per Europa, i es féu
socialista. En tornar al seu país, s'afilià a l'APRA, del qual s'apartà el 1928, i
fundà el partit comunista peruà. Assagista destacat, fou el primer pensador que
assimilà els esquemes del marxisme a les realitats de l'Amèrica Llatina.
Marinetti,
FilippoTommaso
Alexandria 1876 - Bellagio, Llombardia 1944
Escriptor italià. Inspirador i teoritzador del moviment futurista, en redactà el primer
manifest el 1909. Escriptor en poesia i en prosa molt fecund, propugnà el trencament dels
esquemes literaris tradicionals i de la sintaxi com a estructura fonamental de la llengua.
La seva obra, molt compromesa, s'inserí en l'actualitat dels esdeveniments polítics de
la primeria del s XX. Al Manifesto tecnico della letteratura futurista (1912),
coincident amb la conquesta de Líbia pels italians, celebrà la guerra com "l'única
higiene del món" i formulà un ideal estètic que s'expressava en les "folles
escultures que la nostra inspirada artilleria modela en les masses enemigues".
Després de la Primera Guerra Mundial s'adherí al feixisme, del qual fou ideòleg i
propagandista. Entre les seves obres es destaquen Spagna veloce e toro futurista (1913),
Poemi simultanei futuristi (1933), Canto eroico e macchine della guerra
mussoliniana (1942) i L'esercito italiano, poesia armata (1942), en poesia, i Novelle
con le labbra tinte (1930) i Patriottismo insetticida (1939), en prosa.
Marmont,
Auguste Frederic
Châtillon-sur-Seine, Borgonya 1774 - Venècia 1852
Militar francès. D'una família de la petita noblesa, acompanyà Bonaparte a les
campanyes d'Itàlia (es distingí a Marengo) i d'Egipte. Fou governador de Dalmàcia i duc
de Ragusa (1808). Ascendit a mariscal (1809), succeí Masséna a Portugal (1811), però
fou derrotat per Wellington en la batalla de Los Arapiles (1812). El 29 de març de 1814
signà la capitulació d'Essonne, que impossibilità qualsevol resistència de Napoleó.
La revolució del 1830, que enderrocà Carles X, l'obligà a exiliar-se a Itàlia.
Maroto, Rafael
Llorca 1783 - Xile 1847
Militar castellà. Ascendí a general durant la guerra
contra els independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué
partit per Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats.
Comandant general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l'exèrcit reial (1838), féu
afusellar alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià
tractes per a la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l'any
1839. Per l'agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l'exèrcit carlí de
Catalunya, en substitució d'Ignasi Brujó. El 4 d'octubre de 1836 fugí a França,
després de la derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d'Ortafà.
Marsal i
Anglora, Antoni
Barcelona segle XIX
Activista del moviment obrer. Maquinista, emprà el pseudònim de Sarro Magallán.
Representà per primera vegada els obrers de l'estat espanyol en les reunions de la
Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868). Posteriorment fou un
dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre del
1868), i assistí al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb els
anarcocol·lectivistes, intervingué també en la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (1881-88).
Marshall, Alfred
Londres 1842 - Cambridge 1924
Economista anglès, considerat un dels fundadors de l'escola
neoclàssica. Fou professor de les universitats de Bristol, Oxford i Cambridge. La seva
obra més important, Principles of Economics (1890), enllaça, mitjançant la
introducció del factor temps, l'estudi del cost de producció amb el principi d'utilitat
marginal formulat per Jevons, Merger i Walras, i elabora, damunt la base d'unes hipòtesis
restrictives, una teoria de l'equilibri parcial. A part l'interès de la seva anàlisi a
nivell d'unitat de producció i de la seva formulació de la teoria de la demanda, cal
valorar la seva aportació en termes de la introducció de diversos conceptes -elasticitat
de la demanda, economies internes i externes, excedent del consumidor-, d'una importància
cabdal per als posteriors estudis econòmics.
Marshall,
George Catlett
Union-Town 1880 - Washington 1959
Militar i estadista nord-americà. Fou cap de l'estat major central durant la Segona
Guerra Mundial. Després del seu retir, ocupà diversos càrrecs civils durant la
presidència de Harry S.Truman. Com a secretari d'estat, fou responsable del pla d'ajuda
econòmica a Europa conegut com a Pla Marshall. Fou premi Nobel de la pau el 1953.
Martí, José
l'Havana 1853 - Boca de Dos Ríos, Cuba 1895
Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la
independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li
foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts
polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions;
fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà
consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual
preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del
partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí
pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala,
propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa
tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos
Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig
polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en
Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las
reformas (1873), etc.
Martin, Pierre
Bourges 1824 - Fourchambault, Borgonya 1915
Enginyer francès. Perfeccionà el forn de reverber de
Siemens —amb escalfament previ de combustible i de l'aire dins els recuperadors de
calor— i indicà un procediment per a obtenir acer de més qualitat a partir de fosa
i de ferralla.
Martín i
Toval, Eduard
Màlaga 1942
Polític. Vinculat a cercles cristians progressistes a la seva ciutat natal, el 1967 es
traslladà a Barcelona com a Inspector de Treball i fou després professor de dret del
treball a la Universitat Autònoma. Milità a l'ORT (1970-72), al grup "el Topo
Obrero" i a CSC, i tingué un paper rellevant en la formació del PSC-Congrés.
Diputat al Congrés de Madrid (1977 i 1979), intervingué molt activament en l'elaboració
de la Constitució del 1978 i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. El 1980
guanyà un escó al Parlament català, on fou el portaveu del Partit dels Socialistes de
Catalunya, i el 1982, el 1986, el 1989 i el 1993 fou elegit diputat per Barcelona al
Congrés (on des del 1985 fou portaveu del grup parlamentari socialista). El 1995
renuncià al seu escó parlamentari per tal d'optar a l'alcaldia de Màlaga, que no
aconseguí. Fou president del grup socialista al Congrés dels Diputats des del desembre
del 1986 fins al juny del 1993, que fou substituït per Carlos Solchaga. A l'abril del
1995 abandonà el seu escó al Congrés per Barcelona. Encapçalà la candidatura del PSOE
a l'ajuntament de Màlaga en les municipals de maig del 1995, que perdé davant la
candidata del PP, Celia Villalobos.
Martín Villa,
Rodolfo
Santa María del Páramo, Lleó 1934
Polític castellà. Enginyer industrial de professió, en 1962-64 fou cap nacional del
Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). En 1966-69 fou director general
d'Indústries Tèxtils, Alimentàries i Diverses del ministeri d'indústria; entre 1969-73
ocupà la secretaria general de l'Organización Sindical. Fou governador civil de
Barcelona (1974-75), ministre de relacions sindicals (1975-76). Afiliat a Unión de Centro
Democrático en restablir-se la democràcia, fou ministre de governació i interior
(1976-79), senador (1977), ministre d'administració territorial amb el govern d'Adolfo
Suárez (1980-81) i amb el de Leopoldo Calvo Sotelo (1981), i vicepresident primer del
govern de Calvo Sotelo, de desembre del 1981 a juliol del 1982, que dimití. Ingressà al
Partido Democrático Popular (PDP), on arribà a ser membre de l'executiva i president
regional a Castella i Lleó. Poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques del maig
del 1987 renuncià a ser candidat a la presidència d'aquella comunitat i abandonà el PDP
per ingressar al Partido Popular, formació per la qual fou elegit diputat el 1989, el
1993 i el 1996. Al febrer del 1997 fou nomenat president del grup elèctric ENDESA.
Martínez, Alfred
? - Barcelona 1937
Anarquista. El 1932 fundà el grup de Joventuts
Llibertàries «Cultura Rebelde», a Barcelona, i fou un dels organitzadors de les
Joventuts Llibertàries de Catalunya, membre del comitè regional i, en algunes ocasions,
secretari. Durant la guerra civil s'oposà a l'entesa amb les JSU, però en canvi,
afavorí la formació del Front Revolucionari de les Joventuts amb la Joventut Comunista
Ibèrica (febrer del 1937). Fou assassinat durant els fets de Maig del 1937. Era membre de
la FAI, militant del grup A, juntament amb Toryho, Mestre i d'altres.
Martínez
Anido, Severiano
Ferrol, Galícia 1862 - Valladolid 1938
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després
de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran
notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals
dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui,
afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de
Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la
governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a
unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer
govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat
interior.
Martínez
Barrio, Diego
Sevilla 1883 - París 1962
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i
fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el
Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern
amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà
amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les
eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la
República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili. L'any 1983
foren publicades les seves Memorias.
Martínez
de Campos y Antón, Arsenio
Segòvia 1831 - Zarauz, Guipúscoa 1900
Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou
catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel,
formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim.
Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a
la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb
Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a
reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en
qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena,
però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou
confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia
borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la
via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII
d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou
proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya
contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos.
Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i
passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la
població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la
Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la
incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar
cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament
republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal
que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses
ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou
objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les
forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de
Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra,
però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué
censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou
concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.
Martínez
de la Rosa, Francisco
Granada 1787 - Madrid 1862
Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà
ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes
d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí
l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el
romanticisme moderat. De les seves obres dramàtiques es destaquen La viuda de Padilla (1814),
Edipo (1829), Aben Humeya (París, 1830) i La conjuración de Venecia (1834);
escriví, a més, Poesías (1833) i la novel·la històrica Isabel de Solís,
reina de Granada.
Martínez
de Perón, María Estela
La Rioja 1931
Política argentina, coneguda també amb el nom d'Isabelita.
El 1961 es casà a Madrid amb J.D.Perón. El 1973 aquest recuperà la presidència de
la república i María Estela esdevingué vice-presidenta (1973-74). En morir Perón, pel
juliol del 1974, es convertí en presidenta i romangué en el càrrec fins al març del
1976, que es produí un cop d'estat militar. Empresonada, primer, i confinada, després,
s'exilià a Espanya el 1981. Amb la tornada de la democràcia a l'Argentina, mantingué la
presidència peronista fins el 1985.
Martínez i
Cuenca, Marià
Cartagena, Múrcia 1899 - Mèxic 1984
Dirigent sindical i polític. Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l'edat de
cinc anys; obrer d'arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española
de la UGT, i el 1919, a l'Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari
(1926). S'apartà, tanmateix, de l'Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta
féu de la qüestió catalana. Fou també secretari de la federació catalana de la UGT
(1928-33). Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del
PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933,
aquesta organització amb la Unió Socialista de Catalunya fou elegit vice-president del
nou partit. Quan es produí l'escissió de la UGT de Catalunya, que ell encapçalà,
passà a ésser president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (1934).
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona (gener-octubre del 1934), fou empresonat arran dels
fets del 6 d'octubre, però tornà a l'Ajuntament pel febrer del 1936. Després de la
guerra civil, s'exilià, el 1939, i s'instal·là a la ciutat de Mèxic. S'hi integrà a
la vida catalana dels residents en aquest país i participà amb remarcable empenta en les
seves activitats, sobretot en aquelles de caire nacionalista. Escriví unes memòries
inèdites: La muralla invisible.
Martínez
i Domingo, Antoni
Barcelona 1867 - 1942
Polític i advocat. De jove milità al partit liberal conservador, i després seguí la
línia de Dato. Fou regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1899-1900) i alcalde
de reial ordre (1915). El 1917 dimití, en senyal d'adhesió a l'Assemblea de
Parlamentaris. Ingressà a la Lliga Regionalista (1918), fou fet regidor i elegit alcalde
el 1919 i el 1920. El 1921 sofrí un greu atemptat. Diputat a corts per Barcelona (1923),
tornà a l'ajuntament el 1930, i fou delegat del treball a Catalunya fins a la República.
Fou elegit diputat per la Lliga (1932). Després dels fets del 6 d'octubre de 1934 no
aconseguí, malgrat els seus esforços, d'ocupar la presidència de la Generalitat, com li
corresponia reglamentàriament. Considerat home de concòrdia, fou molt sol·licitat com a
mitjancer en afers jurídics i polítics. Durant la guerra civil es refugià a
l'estranger, i en tornar s'apartà del tot de la política.
Martínez
i Ferrando, Eduard
València 1883 - 1935
Escriptor. Estudià dret i filosofia i lletres. Escriví a "Las Provincias",
"Pàtria Nova", "La Veu de Catalunya", "València Nova",
"La Mainada", etc. Fou un destacat inspirador del valencianisme i polemista
polític. Publicà Síntesi de criteri valencianista (1918), L'arxiu municipal (1919),
La casa de la generalitat del regne de València (1920), La indústria
valenciana de la seda (1933) i els records Vida d'infant (1921), a part un
estudi sobre Cuatro industrias de abolengo, dins les memòries de la Cambra de
Comerç de València.
Martov, L.
Constantinoble 1873 - Schönberg, Württemberg 1923
Nom amb què és conegut Julij Osipovic Cederbaum, polític
rus d'origen jueu. Fou un dels fundadors del partit socialdemòcrata rus. Col·laborador
de Lenin a la revista «Iskra», a partir del congrés de Londres (1903) s'apartà d'ell i
encapçalà la fracció dels menxevics. Participà en la conferència pacifista de
Zimmerwald. El 1920 es refugià a Alemanya.
Marty, Andreu
Perpinyà 1886 - Catllà de Conflent 1955
Polític. El 1871 el seu pare participà en la comuna de Narbona. El 1919 fou condemnat
pel fet d'haver-se negat a combatre contra els soviètics, però fou amnistiat el 1923, a
causa de la protesta popular; per aquest fet fou conegut amb el nom de Mutin de la Mer
Noire. El 1923 entrà al partit comunista francès: el 1925 era membre del comitè
central, el 1931 del buró polític i el 1932 del comitè executiu de la Internacional
Comunista, de la qual fou secretari (1935). Paral·lelament, fou també diputat, conseller
municipal de París, conseller general del Sena i diputat per Puteaux (1923) i per París
(1936). Durant la guerra civil espanyola de 1936-39 organitzà i animà les Brigades
Internacionals. Posteriorment residí a l'URSS, fins el 1939, i a Alger, on fou cap de la
delegació del PCF. Després de l'Alliberament, fou elegit diputat per París i secretari
del comitè central, el 1947, però el 1952 fou exclòs del partit, com a desviacionista.
Marx, Karl
Trèveris 1818 - Londres 1883
Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat
d'origen jueu, convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a
les universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i
s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor
universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica
al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische
Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que
aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc
temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les
quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista,
dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del
hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a
París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment
obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels,
coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que
Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de
la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política,
especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la
teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions
polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme
científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més
característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació
entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi
coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per
diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un
constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només
alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de
Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik
der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del
dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La
Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia
alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i
publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb
la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische
Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però
no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze
tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels,
com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie.
Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das
Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest
comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis
Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die
Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859),
són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der
politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política",
escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica
de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del
qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho
foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories
sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part
de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les
darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra
civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica
del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891).
De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el
procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la
Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
Marx, Wilhelm
Colònia 1863 - Bonn 1946
Polític alemany. Cap de la Katholische Union (1920-28), com a canceller de la República
(1923-24) reclamà l'evacuació de la conca del Ruhr per part de França, féu acceptar el
pla Dawes i aprovà la reforma monetària de Schacht. Candidat comú del centre i dels
socialdemòcrates a la presidència de la República el 1925, fou derrotat per Hindenburg.
Fou novament canceller del 1926 al 1928.
Mas, Valeri
Principat de Catalunya? segle XIX - segle XX
Anarcosindicalista. Un dels representants de la CNT en el comitè de proveïments els
primers mesos de la guerra civil de 1936-39, substituí Marià R.Vázquez en la secretaria
del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (novembre del
1936 maig del 1937). Arran dels Fets de Maig del 1937, passà a formar part del govern
provisional de la Generalitat (5 de maig 28 de juny de 1937) com a conseller de serveis
públics, economia i sanitat i assistència social. Posteriorment, fou un dels creadors
del consell del MLE (Perpinyà, març del 1939).
Mas i Gavarró,
Artur
Barcelona 1956
Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, en 1982-92 treballà en
empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç,
consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor per la coalició CiU a
l'ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d'afers econòmics del seu
grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l'any 1995.
Diputat a la Diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president
de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres
públiques (1995-97) i, posteriorment, d'economia i finances (fins el 2001). Membre (1998)
del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest
any fou elegit secretari general de CDC. L'any següent fou nomenat conseller en cap del
govern de la Generalitat.
Masgoret, Josep
? segle XVIII - segle XIX
Guerriller carlí. Lluità en la primera guerra Carlina i assolí el grau de general.
Durant la guerra dels Matiners fou nomenat segon comandant general de Catalunya (1848);
entrà a Catalunya i hi organitzà una efímera diputació general de Catalunya.
Mason, James
Murray
Georgetown, Maryland 1798 - Clarence, Virgínia 1871
Polític nord-americà. Autor de la Fugitive Slave Act (1850) i defensor de
l'esclavitud, en esclatar la guerra civil fou enviat a la Gran Bretanya, ensems amb John
Slidell, com a delegat de la Confederació (1861).
Massana
i Bancells, Marcel.lí
Berga, Berguedà 1918 - Mas Letallet, Foix, Occitània 1981
Guerriller anarquista, conegut amb el sobrenom de Panxo. Afiliat a la CNT (1933),
durant la guerra civil de 1936-39 fou tinent de l'exèrcit republicà. Empresonat
(1939-42), passà a l'estat francès, però el 1944 retornà al Principat, on fou la
figura principal del maquis llibertari rural. Amb Ramon Vila Capdevila, Caracremada,
Jaume Puig, Tallaventres, i altres companys, realitzà "expropiacions",
segrestaments i atemptats al Berguedà i al Solsonès. El 1951 abandonà la lluita i
tornà a l'estat francès.
Mata-Hari
Leeuwarden 1876 - Vincennes 1917
Nom amb què és coneguda Margaretha Gertruida Zelle, ballarina i espia holandesa. Muller
d'un oficial de l'exèrcit colonial holandès, residí a Java uns quants anys, on
s'interessà pel folklore indonesi, el 1908 s'establí a París com a ballarina i
cortesana, i durant la Primera Guerra Mundial esdevingué agent del servei secret alemany.
Condemnada a mort per un tribunal militar francès, fou afusellada.
Mateu, Pere
Barcelona 1898 - França 1982
Anarquista. Obrer metal·lúrgic, fou un dels autors, juntament amb Nicolau i Casanellas,
de l'atemptat que ocasionà la mort del president del consell de ministres Eduardo Dato (8
de març de 1921). Detingut, fou condemnat a mort (1923), però posteriorment hom li
commutà la pena per la de cadena perpètua (1924), i fou alliberat quan es proclamà la
Segona República. El 19 de juliol de 1936 lluità contra l'aixecament militar a
Barcelona, i intervingué en la conquesta de Casp amb les forces de Durruti.
