CONCEPTES DE POLÍTICA

Conceptes generals	Antropologia política Disciplina que estudia les institucions polítiques i llur funcionament. Estasiologia Part de la sociologia política que estudia els partits polítics. Política Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats. Politicologia Ciència que té per objecte la política. Índex
Doctrines polítiques	Abolicionisme Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud. Acràcia Doctrina que nega la necessitat de l'existència d'un poder i una autoritat polítics, i que els combat per tal de suprimir-los. Anarcocomunisme També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Anarcosindicalisme Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. Cantonalisme Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX. Colonialisme Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització). Comunalisme Moviment i doctrina favorables a les comunes. Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Organització social en què els béns són tinguts en comú. Continuisme Doctrina que propugna la tendència a mantenir el statu quo, o les circumstàncies que s'esdevenen en una situació determinada. Corporativisme 1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme. 2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Estatisme Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Eurocomunisme Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic. Europeisme Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Federalisme Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix. Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. Foralisme Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels diversos drets forals. Hierocràcia Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casa sacerdotal. Individualisme Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat. Laïcisme Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa. Legitimisme Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra. Leninisme Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme leninisme. Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Marxisme Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric. Marxisme-leninisme Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme. Nihilisme Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. L'anarquisme, com a tendència radicalment antiautoritària, pot ésser adscrit ideològicament a la línia nihilista. Pluralisme Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits. Populisme 1. Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble. 2. Nom amb el qual hom designa un tipus d'ideologia i de pràctica de moviments i partits polítics sorgits en diversos països entre el darrer quart del s XIX i la primera meitat del s XX. Provincialisme Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia. Reaccionarisme Doctrina o moviment propis dels reaccionaris. Regionalisme Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Republicanisme Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. Revisionisme 1. Doctrina que posa en dubte els principis ideològics en què se sustenta un determinat moviment sociopolític. 2. Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n'expressen una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics. Segregacionisme Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc. Socialdemocràcia Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització). Tradicionalisme Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. Trotskisme Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Índex
Tendències i actituds polítiques	Absolutisme Corrent doctrinal que propugna, defensa i justifica aquest tipus de sistema. Accidentalisme Corrent polític que considera accidental, no essencial, la forma de govern. L'accidentalisme no considera motiu de lluita política la forma de govern d'un país. Per als seus defensors l'important és el contingut que cal donar-li. Qualsevol contingut és possible dins qualsevol forma de govern, i l'essencial és el contingut. Agrarisme Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que tenen en comú un interès central pels problemes agraris. Aïllacionisme Tendència política que propugna l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals. Alienació Acció d'embrutir psicològicament, fer que una persona o un col.lectiu, sota pressions i condicionaments externs, generalment socials i polítics, actuï d'acord amb uns interessos que no són els seus. Anarquia 1. Absència de govern. 2. Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat. Anticlericalisme Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. Antimilitarisme Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva. Antinatalisme Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat, perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme. Antisemitisme Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Autoritarisme Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida. Centrisme Actitud dels grups polítics de centre. Clericalisme Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers polítics. Col.laboracionisme Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Colpisme Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat. Conservador -a Dit del partit o de la tendència política dels qui, en principi, lluiten contra les innovacions que els semblen amenaçar l'ordre social. Conservadorisme Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària. Depuració Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. Desarmament Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional. Descentralització Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. Desviacionisme Tendència a allunyar-se dels principis polítics reconeguts per un partit. El terme ha estat emprat sobretot pels partits d'inspiració marxista. Dirigisme Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Ecologisme Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació inconsiderada dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes. Esquerra Sovint en plural (esquerres). Partit, ideologia o política de tendència progressista. Estatització Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada. Europeisme Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Fins al s XX no aparegueren projectes concrets d'unificar el continent per mètodes lliures i democràtics. Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. Jacobinisme Teoria política dels jacobins. Fou la tendència política radical i extremista de la burgesia, especialment de la petita burgesia, caracteritzada per la seva defensa a ultrança de la democràcia formal (utòpica i abstracta), encarnada en la "sobirania nacional" i que tingué com a conseqüències l'antimilitarisme social emmascarador de les oposicions de classe i molt sovint l'individualisme enfront dels abusos del poder estatal. Liberal Dit del partit o de la tendència que milita en el liberalisme. Militarisme Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. Nacionalisme Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Nepotisme Nom donat en general a qualsevol abús de poder comès a favor d'amics i de parents. No-violència Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l'antítesi de l'actitud misticolegalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l'alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència. Obstruccionisme 1. Actitud dels qui practiquen l'obstrucció política. 2. Mètode d'obstrucció emprat per les minories parlamentàries per tal de fer ajornar l'aprovació d'una llei o disposició sobre la base d'una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes intervencions orals. Als EUA és conegut amb el nom de filibusterisme. Oposició Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort. Oposicionisme Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i continuada a una determinada política institucionalitzada. Pacifisme Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals. Positivisme Corrent jurídic que concep el dret de manera que aquest ha d'ésser entès només com un sistema de normes i disposicions, sense que això signifiqui que siguin indiferents al jurista les motivacions ètiques o els judicis de valor sobre les lleis, ni que practiqui un relativisme moral, ni que defensi l'obligació en consciència d'obeir la llei sigui com sigui aquesta. El positivisme constitueix una posició aïllacionista del dret del seu context social, típic de la mentalitat liberal, i així es desenvolupà durant tot el s XIX. Progressisme Doctrina i tendència que integren religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual. Racisme Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Reacció 1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició. 2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit. Reforma Conjunt d'innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, de l'Església, deguts normalment a l'acció legítima dels poders constituïts, del papa, dels concilis, etc, però que responen a una necessitat de canvi originada abans a la base. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució. Revengisme Estat d'esperit que inspira un fort desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar. Temporalisme Tendència ideològica i política favorable al poder temporal del papa. Teocentrisme Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre. Ultramuntanisme Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana). Unionisme Tendència política dels partidaris de la unió de la Gran Bretanya i Irlanda. Unitarisme Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política. Universalisme Actitud, referida primordialment a la política, tendent a la unificació de tots els pobles i estats del món i, consegüentment, a l'eliminació dels obstacles que impedeixen llur mútua relació. Xovinisme Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres. Índex
Sistemes polítics	Antic règim Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment —sobretot per Tocqueville— referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes —noblesa i clergat— que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial. Absolutisme Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment). Autocràcia Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics. Bipartidisme Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política. Caciquisme Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. Cesaropapisme Sistema polític en el qual el poder civil (significat pel Cèsar), controlant i posant al seu servei el poder religiós (significat pel papa), intervé fins i tot en les qüestions disciplinàries i teològiques. L'imperi d'Orient, diversos reis i emperadors europeus medievals o moderns, com també els tsars de Rússia, i diversos períodes de la història de tots els països, han estat o poden ésser considerats com a exemples de cesaropapisme. Comunisme Organització social en què els béns són tinguts en comú. Constitucionalisme Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Les bases de la democràcia moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights (1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció entre els homes lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions teòriques amb la definició de la separació de poders. Les profundes transformacions econòmiques del s XVIII no feren sinó accelerar aquest procés d'exigència d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia. Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Democràcia de massa Tipus modern de democràcia, en el qual la intervenció del poble en el govern és fonamentalment despersonalitzada. L'expressió és emprada en el sentit que, actualment, tant els grups de pressió i l'organització de partits com els mitjans de comunicació de massa i altres factors similars condicionen i àdhuc manipulen talment l'opinió pública, que hom ja no hi pot discernir conviccions ni comportaments personals, sinó més aviat de massa. Democràcia popular Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Despotisme il.lustrat Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, la tsarina Caterina II, Gustau de Suècia i Carles III d'Espanya. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Dictadura del proletariat Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe. Dictadura democraticopopular Règim polític format per l'aliança de la classe obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la classe obrera. És una forma específica de la dictadura del proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina. Doctrinarisme Sistema polític que proposava el compromís entre el poder reial i la sobirania popular, a començament del s XIX. Duumvirat Règim polític en el qual el govern és encomanat a dos magistrats o duumvirs. Feixisme Règim polític inspirat en aquesta ideologia. Oligarquia Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. Pluripartidisme Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària. Presidencialisme Règim polític fonamentat en la separació entre el poder executiu i el poder legislatiu en el qual el president de la república, elegit directament pels ciutadans i responsable davant d'ells de la seva gestió, és alhora el cap de l'estat i el cap del govern. L'exemple més clar d'un règim presidencialista és, potser, els EUA, posteriorment estès a la majoria d'estats americans: el president, màxim responsable del poder executiu, no és membre de cap de les dues cambres legislatives; el seu mandat, de quatre anys, no depèn de l'aprovació del seu programa de govern ni de la força del seu partit al Congrés; els membres del gabinet, escollits per ell, tampoc no són membres de cap de les dues cambres ni són responsables de llur gestió davant el Congrés. D'altres estats, com França, tenen règims presidencialistes mixts. Règim Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república, monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre règims pluripartidistes i règims de partit únic. Règim d'assemblea En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és l'expressió d'una democràcia populista. Successió al tron Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. A les monarquies europees el principi ha estat l'exclusió de les dones quan hi ha homes (llei sàlica). Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Índex
Formes de govern	Acràcia 1. Situació social en què no existeix un poder o aquest es troba marginat i amb escassa o nul·la autoritat. 2. Anarquia. Anarquia Absència de govern. Aristocràcia Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu llinatge, poder econòmic, o per circumstàncies personals (moralitat, intel·ligència, nivell cultural). El concepte, d'encuny aristotèlic, definit com a govern de més d'un, però no pas de tothom, distingeix entre aristocràcia (en què el govern és dirigit al bé general) i aristocràcia impura o oligarquia (en què el govern és dirigit al bé particular). Autarquia Qualitat de l'organització política autosuficient. Bonapartisme Categoria político-social caracteritzada per la constitució de la burocràcia com a forma social en formes d'estat capitalista dominades per un executiu de tipus cesarista i paternalista, la qual recolza sobre les classes de la petita producció —especialment la pagesia parcel·lària i la petita burgesia— en conjuntures d'equilibri general de les forces en presència en la lluita de classes, de desorganització política de les classes dominants o de crisi general de legitimitat. Centralisme Forma d'estructuració politicoadministrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Cesarisme Forma de govern, a imatge de la instaurada per Cèsar, caracteritzada per l'exercici de tots els poders públics per una sola persona. Confederació Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu. La teoria política que preconitza el pacte confederal és el confederalisme. Diarquia Forma de govern en què el poder és exercit simultàniament per dos sobirans. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Estat patrimonial Estat en què la sobirania no procedeix de l'organització nacional, sinó de la persona física del sobirà, limitat només per les lleis morals i religioses. Estatocràcia Poder polític, social o econòmic, caracteritzat per l'immobilisme o la manca de dinamisme. Estratocràcia Forma de govern en què l'autoritat militar és sobirana. Federació Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució. Forma d'estat Tipus de relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) existents entre els òrgans superiors de l'estat i els ciutadans. Giren al voltant de tres variables: la submissió o no de l'aparell estatal al dret com a mecanisme per a assegurar el respecte a un àmbit d'activitats personals i socials lliures d'ingerència estatal; la participació o no del poble en la gestió i el control del poder públic estatal; i la intervenció o no de l'estat en l'ordre econòmic i social amb l'objectiu o no de garantir unes condicions de vida mínimes per a tots els ciutadans. Forma de govern Sistema en què hom estructura jurídicament la composició, l'organització, el funcionament i les funcions dels òrgans superiors de l'estat i les relacions entre ells. Govern Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d'assemblea. En la forma presidencialista practicada als EUA, el cap de l'estat (president) assumeix les funcions de cap del govern (els membres del qual nomena) i dirigeix el poder executiu amb independència de l'òrgan parlamentari (congrés), que té per missió la tasca legislativa. En la forma parlamentària practicada a la Gran Bretanya, a Itàlia, a Espanya i a la RF d'Alemanya el govern és un òrgan específic en el si del poder executiu i el cap de l'estat (president o monarca) té el poder de nomenar els membres del govern, bé que aquesta atribució resta a la pràctica nominal, per tal com es limita a investir l'equip que té la majoria de les cambres, que en general és integrat per membres d'aquestes; les cambres, ultra legislar, tenen facultat per a controlar la política i fer dimitir el govern, el qual, d'altra banda, té facultats per a dirigir el procés legislatiu (especialment quan la majoria parlamentària és homogènia i disciplinada) i pot obtenir del cap de l'estat el decret de dissolució de les cambres i la convocatòria de noves eleccions. En la forma d'assemblea, aquesta és l'únic òrgan autèntic de govern, i l'executiu és només un comitè de la cambra estrictament sotmès a ella en la seva composició i la seva activitat; és pròpia de governs de tipus revolucionari. Hi ha també formes mixtes, com la de la Cinquena República, a França, les quals —dins una estructura pròpia de la forma parlamentària— disposen d'un cap d'estat fort, propi de la forma presidencialista. Mesocràcia Forma de govern en la qual té preponderància la classe mitjana. Monarquia Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat). Monarquia absoluta Règim polític en el qual el rei concentra tots els poders. Monarquia constitucional Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable. Monocràcia Poder polític absolut exercit per una persona o un grup. Oligarquia Etimològicament "govern dels pocs". 1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. 2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país. Plutocràcia 1. Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu poder econòmic, o en el qual el criteri d'escolliment dels governants o dels qui participen en l'elecció és mesurat segons la riquesa que posseeixen. Així en el sistema censatari s'amplià el sistema de participació de l'aristocràcia a altres classes riques. 2. Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa de llur riquesa. Poliarquia Govern de molts. Contraposat a monarquia o a diarquia, el mot és genèric i no es refereix a cap forma concreta de govern. Regència Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. Règim d'assemblea En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és l'expressió d'una democràcia populista. República Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX. Talassocràcia Domini de la mar, força que es basa en la senyoria de la mar i també en el conjunt dels factors que constitueixen el poder marítim. El mot és emprat generalment amb referència a les potències antigues que ostentaren un tal domini en època clàssica. Tecnocràcia Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder. Teocràcia Forma de govern en la qual la sobirania és exercida teòricament per la divinitat. Tirania Poder d'una sola persona exercit d'una manera opressiva. Troica Grup de tres persones que, de fet, governen un estat, o dirigeixen una organització o un organisme. Unió 1. Acte pel qual dos o més estats s'uneixen sota un únic cap d'estat. 2. Conjunt dels estats units sota un únic sobirà. Cal cercar-ne l'origen en la unió personal, purament dinàstica, lligada al sistema successori de les monarquies, en què cada nació mantenia la seva autonomia. Actualment hom parla d'unió incorporada, en què dos o més estats s'uneixen tot mantenint una autonomia a nivell administratiu més o menys àmplia, com en el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya. Unitari -ària Relatiu o pertanyent a una forma de govern en què els poders són en mans d'un sol cos sobirà. S'oposa a federal. Utopia Concepció imaginària d'un govern ideal. Índex
Administració política	Administració Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen. Administració pública Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les potestats administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o corporativa. Tot el conjunt de persones públiques (administració central, autonòmica, local i institucional) integren, per mitjà de vinculacions jurídiques (més o menys intenses segons els països i les tendències polítiques), l'administració pública, i els fins d'interès general són acomplerts per una administració o altra segons la constitució, els estatuts i les lleis que regulen les seves competències i la seva organització. Administració central És única però integrada per nombrosos organismes i regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de l'estat. L'administració central o estatal és regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres. Administració local Es compon d'un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Excepcionalment existeixen entitats locals menors als municipis, generalment petits nuclis rurals dependents d'un municipi. Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques. Administració institucional O corporativa. Està constituïda per aquelles persones públiques creades per l'administració central, l'autonòmica o l'administració local per tal d'acomplir un fi públic concret i determinat, abstret del conjunt de les finalitats generals de l'administració central o local, que, per motius de política administrativa, hom considera més eficaç que sigui realitzat per una entitat pública independent. Ajuntament Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi. Autonomia administrativa Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional. Consell Òrgan administratiu col·legial. Amb funcions consultives (com el consell reial, el consell pastoral, etc) i també jurisdiccionals (com el consell de guerra o els diversos consells de la monarquia hispànica anteriors al règim constitucional) o deliberatives i executives (consell de ministres, consell municipal, consell d'administració, etc). Hom designa sovint amb el nom de consell general, consell suprem, consell superior, consell nacional, els consells que tenen, respecte a d'altres, un àmbit territorial molt més ampli o un rang superior. Descentralització Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública. Diputació provincial A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Dret administratiu Conjunt de normes del dret públic intern que regulen l'organització i l'activitat de les administracions públiques. Estat Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat, com a formació social, és una estructura d'elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d'elements de nova creació. Executiu Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords, etc. Interior Dit de la política interna d'un país, especialment pel que fa referència a les qüestions de govern i d'ordre públic. Jurisdicció Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per llur extensió i la personalitat de qui la té. Jurisdicció administrativa En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions. Nació Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. Organització administrativa Conjunt d'òrgans i dependències en què s'estructuren les administracions públiques. Les normes d'organització determinen les competències i els principis de relació entre els diferents òrgans. Índex
Organització territorial	Comarca 1. Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional. 2. A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Comunitat autònoma Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la constitució de 1979. Departament Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori. Divisió Cadascuna de les parts en què és estructurat el territori d'un estat a fi de facilitar-ne les funcions administratives. Dins l'administració espanyola hom distingeix, segons la dependència més o menys directa de l'autoritat central, una divisió administrativa major (la comunitat autònoma), una de mitjana (la província) i una de menor (el municipi). Mancomunitat Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns. Municipi Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d'un ajuntament. Organització territorial Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies). Partit judicial A l'estat espanyol, unitat territorial integrada per un o més municipis d'una mateixa província, on hi ha un o més jutges de primera instància i instrucció, amb seu a la seva capital, i jurisdicció en tot l'àmbit de la seva demarcació. Constitueix també la demarcació que hom pren com a base per a la distribució dels diputats provincials en proporció al nombre d'habitants. Província Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc. Regió Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc). Territori estatal O territori nacional. Espai tridimensional en el qual l'estat exerceix amb titularitat exclusiva el seu poder sobirà. Índex
Poder polític	Autoritat Poder regular exercit sobre una col.lectivitat o unes col.lectivitats de manera que aquesta o aquestes reben un cert ordre de subordinació i superordinació, així com un sistema de drets i deures. L'autoritat és una de les formes més cabdals del poder; pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L'autoritat ha d'ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d'inspirar accions volgudes en la conducta d'altri) i la pura coacció. L'autoritat implica sempre un grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la col.lectivitat. Max Weber distingí tres formes d'autoritat, segons la natura del seu tipus de legitimació. D'una banda, l'autoritat tradicional, basada en la creença en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d'aquesta manera hom justifica la mornarquia. D'altra banda, l'autoritat legal-racional, basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d'una altra banda, encara l'autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders excepcionals del dirigent que deté l'autoritat; capitosts i profetes, per exemple, detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional. Concentració de poders Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars. Divisió de poders Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament). Jurisdicció Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per llur extensió i la personalitat de qui la té. Poder Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la divisió de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Poder temporal Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica, sobretot pels papes, sobre un territori. Sobirania Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix a la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. Sobirania nacional El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Històricament va tenir una concepció conservadora, en considerar nació només una part dels ciutadans i només existia el sufragi restringit o censatari. Sobirania popular Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. Voluntat popular Titular primari i natural del poder polític, que pot ésser exercit per tot el poble o només delegat en una persona o en unes quantes. En aquest cas, cal que la comunitat delegant atorgui una mena de contracte de subjecció als seus elegits; la voluntat popular, però, recobra l'exercici del poder quan el qui governa esdevé un tirà. Índex
Poder executiu	Consell d'estat Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat. Consell de ministres 1. Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i l'administració de l'estat. 2. Òrgan directiu de les Comunitats Europees que coordina la política econòmica dels estats membres i pren les decisions necessàries per a acomplir-ne els tractats. Conselleria Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida per J. Tarradellas (1977-80). Gabinet 1. Òrgan d'assistència política i tècnica del president i del vicepresident del govern i dels ministres i secretaris d'estat. 2. Conjunt dels ministres que, sota la direcció del cap del govern, constitueixen el poder executiu. Govern Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d'assemblea. Jurisdicció administrativa En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions. Ministeri 1. Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat. 2. Cos de ministres d'un estat. Raons d'estat Consideracions mitjançant les quals un govern col·loca l'interès de l'estat pel damunt dels principis ordinàriament admesos. Índex
Poder legislatiu	Legislatiu Òrgan encarregat oficialment de legislar. Parlament Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Senat En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. En els estats federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que formen la federació. Índex
Poder judicial	Audiència Òrgan col·legiat per a l'administració de justícia, que encarna generalment la suprema instància en un regne o una entitat política o, derivativament, en un ampli territori amb personalitat definida. En el fons, el mot reconeix com a sentit originari el de celebració pública de les actuacions judicials que conviu amb el significat corporatiu o institucional al·ludit. Audiència nacional Tribunal amb seu a Madrid i jurisdicció a tot l'estat espanyol format per tres sales: de penal, de contenciós-administratiu i de social. La Sala de Penal coneix l'enjudiciament de les causes contra el cap d'estat, successor i alts òrgans de la nació i forma de govern, falsificació de moneda i delictes monetaris i de canvi, així com també certs delictes amb efectes a llocs de diferents audiències. Coneix també els expedients d'extradició i les apel.lacions de les resolucions dels jutges centrals d'instrucció; la del Contenciós-administratiu els recursos contra disposicions i actes dels ministres i subsecretaris, i la de Social dels Processos d'impugnació de convenis col·lectius i sobre conflictes col·lectius d'àmbit superior a una comunitat autònoma. Audiència provincial A l'estat espanyol, tribunal que jutja en primera instància causes penals per delictes greus i en grau d'apel·lació causes civils i penals per delictes menys greus. Existeix una audiència a cada província, constituïda per diverses sales o seccions, segons les matèries sobre les quals han de decidir. Audiència territorial A l'estat espanyol, tribunal que coneix principalment de les causes civils en grau d'apel·lació i també dels recursos contenciosos administratius en primera instància. Consell de guerra Tribunal militar. En la legislació espanyola vigent, els consells de guerra coneixen totes les causes sotmeses a la jurisdicció militar, excepte les reservades al Consell Suprem de Justícia Militar. Poden ésser d'oficials generals, que jutgen oficials, i ordinaris, quan jutgen sotsoficials o soldats sotmesos a la jurisdicció militar. El tribunal ordinari és compost d'un president (coronel o equivalent), tres vocals (capitans) i un auditor. El consell de guerra és públic, però el president pot acordar de fer-lo a porta tancada. La sentència, per a ésser ferma, ha d'ésser aprovada per l'autoritat judicial. Jurat Institució per mitjà de la qual el poble participa en l'administració de justícia de la manera que la llei determina i en relació amb aquells procediments penals en què és previst. Normalment els jurats o ciutadans elegits per a aquest fi intervenen en la determinació i la fixació del fet i el grau de culpabilitat, estant reservada als jutges i magistrats l'aplicació del dret. Jurisdicció ordinària Jurisdicció que afecta l'aplicació de les lleis i que, fora de matèries especials, és duta a terme per l'anomenada administració de justícia, constituïda de menor grau a major grau per jutjats de pau, jutjats de districte, jutjats de primera instància, audiències provincials, audiències territorials, tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i tribunal suprem. Per raó de les matèries, la jurisdicció ordinària es divideix en civil, penal, contenciosa administrativa, social i de menors, i dins la civil en contenciosa, referent a qüestions i a litigis entre dues parts o més, i en voluntària, quan no hi ha cap altra part interessada que la que insta la petició i no es tracta, pròpiament, de judici, sinó d'expedient. Organització judicial Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l'administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat. Tribunal Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i d'acord amb un sistema normatiu de legalitat. Tribunal de garanties constitucionals Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional. Índex
Sistema parlamentari	Assemblea constitucional Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional. Bicameralisme Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa (cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres. Cambra Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords. Comissió parlamentària Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per un nombre reduït de membres que representen els diferents grups parlamentaris en proporció a llur importància en la respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de comissió: les permanents legislatives i no legislatives, les d'investigació i les extraordinàries. Normalment tenen una funció d'instrucció al ple, malgrat que excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar amb caràcter definitiu determinades lleis (comissions en seu legislativa plena). Comissió permanent Aquella que emana de l'assemblea o òrgan deliberatiu màxim i té per missió alleugerir-ne les tasques. Convenció 1. Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o modificar-la. 2. Congrés d'un partit polític. Diputació permanent Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides. Dissolució del parlament Procediment mitjançant el qual l'executiu escurça el període de mandat legislatiu del parlament. El decret de dissolució fixa la data de noves eleccions. Escon 1. Banc o seient que ocupen els diputats en les cambres legislatives. 2. Acta de diputat. Garanties constitucionals Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat. Grup parlamentari Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre la cambra i els partits polítics. Junta de portaveus Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del parlament (programació del treball parlamentari, etc). Legislatura Període de vigència d'un cos legislatiu. Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural de les legislatures és de quatre anys. Majoria Fracció d'una assemblea la política de la qual reuneix habitualment el major nombre de vots. Minoria Conjunt de votants que resten en inferioritat numèrica i de força en una assemblea, parlament, etc. Minoria parlamentària Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes afinitats. Moció 1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc. 2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat, etc, per una actuació, una decisió, etc, que hom considera desencertada. Moció de censura Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions. Quòrum Nombre mínim de membres presents en una assemblea, necessari per a la validesa dels acords que hi són presos. Normalment el quòrum es fixa en la majoria absoluta (la meitat més un de la totalitat dels membres de l'assemblea), bé que en casos excepcionals hom pot establir un nombre més alt d'assistents (com els dos terços). L'existència d'aquest procediment evita que hom prengui acords al marge de la majoria. Per tal d'evitar que la manca de quòrum obstrueixi les votacions, hom estableix a vegades la validesa de les votacions en segona convocatòria al marge del quòrum. Suspensió de garanties constitucionals Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes. Unicameralisme O monocameralisme. Forma d'organització parlamentària fonamentada en una cambra única. Aquesta cambra, sovint amb funcions idèntiques que la cambra baixa dels sistemes parlamentaris bicamerals, sol ésser elegida per sufragi universal, com durant la Segona República espanyola. La forma de reclutament també pot ésser l'elecció indirecta i el nomenament. Vet En els règims parlamentaris, dret que la constitució atorga al cap de l'estat d'oposar-se a les lleis aprovades pel parlament. Pot ésser absolut, si té com a conseqüència l'anul·lació de la llei, o suspensiu, si només en pot evitar momentàniament la promulgació; en aquest cas, el parlament pot tornar a votar-la (com als EUA) o la llei és sotmesa a un tribunal de garanties constitucionals (com a la República Federal d'Alemanya). En altres casos, s'atorga al poble la facultat d'anul·lar una llei mitjançant un referèndum (Itàlia). La Constitució Espanyola del 1978 no en preveu la possibilitat. Índex
Sistema electoral	Acta electoral 1. Document en el qual hom fa constància dels resultats i de les incidències d'una elecció. 2. Certificat on consta l'elecció d'una persona per a un càrrec. Ballottage En algunes eleccions majoritàries, situació que es produeix quan cap dels candidats presentants no ha assolit el nombre de vots necessari per a ésser elegit; aleshores s'ha de procedir a una segona o a una tercera volta, anomenada de ballottage, en què no cal majoria qualificada per a triomfar. Campanya electoral Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors. Cens electoral Taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a exercir determinats drets polítics. Censatari -ària Relatiu al cens electoral o a la taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a exercir determinats drets polítics. Circumscripció electoral Divisió administrativa electoral a la qual hom atribueix un nombre determinat d'escons a cobrir. Col.legi electoral 1. Conjunt d'electors d'una mateixa circumscripció electoral. 2. Lloc on es reuneixen els electors per votar. Districte electoral Cadascuna de les demarcacions territorials on concorren els candidats d'una elecció. Eleccions Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. Actualment, hom efectua la designació dels governants a través de les eleccions segons tres models de sistemes. Primerament, el sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta a la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El substituí el sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès integra característiques dels altres dos. La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de caire legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també de caire pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics. Electorat Conjunt dels electors, cos electoral. En solen formar part tots els membres d'un estat, d'un municipi, d'una ciutat o d'una associació, a fi d'elegir llurs representants o els qui els han de dirigir. Període electoral Temps en què la llei preveu la presentació de candidats fins a llur proclamació, acabades les eleccions. Plebiscit 1. Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica. 2. Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. Referèndum Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjan&l;cant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seva natura, obligatori o facultatiu. Sistema d'Hondt Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament per 1, 2, etc fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix, els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el «quocient aproximat» o «divisor electoral». Talment com indica el seu nom, aquest «quocient» és emprat tot seguit com a «divisor» del nombre de vots de cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans partits. Sufragi 1. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú). 2. Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. Sufragi censatari Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. Topinada Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral o a alterar-ne el compte. <