|
| Conceptes generals |
Sociologia
Ciència social que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana.
Investiga la dimensió social de l'home, tant en l'aspecte relativament permanent (grups,
institucions i estructures socials de tota mena) com en l'aspecte fluid i dinàmic
(tensions, conflictes, transformacions). En contrast amb d'altres ciències socials afins,
no aïlla un sol nivell de la realitat, sinó que els interrelaciona constantment.
 Índex |
| Corrents sociològics |
Ergonomia
Ciència que tracta de l'adaptació del treball a les condicions psicològiques i
anatomicofisiològiques de l'home, a fi que el binomi home-màquina assoleixi la més gran
eficàcia possible.
Eugenèsia
Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar
o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l'aspecte físic com
en el psíquic.
Gerontologia
Ciència que estudia la vellesa en general i els processos que condueixen a l'envelliment
de les persones. Tracta, doncs, de tot allò que pot accelerar la pèrdua d'una funció
fisiològica o la integritat somaticopsicològica de l'individu (i en aquest aspecte es
confon de vegades amb la geriatria) i, a més, dels múltiples problemes de
caràcter psicològic, familiar, econòmic, sociològic, etc, que són inherents a les
persones en arribar a la vellesa.
Organicisme
Teoria sociològica que estableix una clara analogia entre el funcionament i les lleis que
regeixen la societat i les dels éssers vius.
Prospectiva
Ciència que estudia el futur per comprendre'l i influir-lo i consisteix en una actitud
mental positiva, amb vista a l'acció. Es distingeix de la futurologia en el fet que no
pretén de fer pronòstics. També es distingeix de la previsió en el fet que aquesta
considera el futur immediat partint dels precedents, analogies i extrapolacions.
Psicologia
Ciència que estudia la constitució, el comportament i els estats de consciència de la
persona humana, considerada individualment o bé, i àdhuc alhora, com a membre d'un grup
social; per tal de diferenciar-la de la psicologia animal, hom en diu també psicologia
humana.
Sociobiologia
Corrent evolutiu emmarcat dins del neodarwinisme, desenvolupat a partir del 1975 per
E.O.Wilson. La sociobiologia troba dos fonaments principals en la interpretació que fa de
la jerarquia en la major part de les societats animals (inclòs l'home), a les quals
atribueix una causa genètica: els millors individus són els que de fet
"manen", i els menys bons els que "obeeixen", mercès a un procés de
selecció natural; considera també que el comportament d'un individu obeeix a un objectiu
principal: la màxima difusió possible dels seus gens. Així l'agressivitat tendeix a
eliminar els rivals sexuals; l'altruisme s'exerceix envers els individus de la mateixa
família, portadors de gens idèntics, o bé envers els individus que poden protegir o
afavorir la descendència d'un mateix (teoria del gen egoista). Interpreta les
desigualtats socials, els conflictes entre individus, famílies i pobles en aquest sentit,
atribuint-los una dimensió biològica. Les bases de la sociobiologia són en desacord amb
les dades de la genètica moderna, i més aviat s'aproximen a concepcions abandonades ja
fa més de mig segle. Aquest corrent finalista és contestat pel neodarwinisme clàssic.
Sociolingüística
Estudi de l'ús que hom fa de la llengua en general o de qualsevol forma o varietat
particular. Es diferencia de la lingüística estricta pel fet que no s'ocupa tant
de l'estructura lingüística com de la mateixa llengua en si, del seu ús, el qual és
una totalitat finita, complexa, diversa i canviant de relacions dinàmiques. Lliga, així,
l'estructura lingüística amb els seus marcs socioculturals, dels quals l'havia
desglossada la lingüística estricta.
Índex |
| Antropologia |
Antropologia
Ciència que estudia l'home, i, en un sentit més ampli, els homínids. Atesos la
diversificació somàtica soferta per l'home, els diferents ambients en què ha hagut de
viure i les seves manifestacions culturals i de relació, l'antropologia, en el més ampli
dels seus sentits, és alhora l'estudi biològic del cos humà i de les seves variacions
en el temps i en l'espai (antropologia física o biològica), i l'estudi del
capteniment cultural i social de l'home (antropologia cultural i antropologia social).
Les dades obtingudes per l'antropologia física en l'estudi biològic del cos humà són
el canemàs sobre el qual cal estructurar els materials i observacions objecte d'estudi de
les antropologies cultural i social, per tal com el capteniment de l'home és una funció
de les seves determinacions biològiques.
Antropologia cultural
Estudi de la cultura humana des dels seus orígens fins als nostres dies, i de les seves
varietats i adaptacions en funció de les seves relacions socials i biològiques.
L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la
cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia
social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia
cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de
l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de
l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia
cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la
sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc. Els mètodes experimentals han
estat incorporats recentment a l'antropologia amb la finalitat de determinar el grau
d'adaptació de certs grups humans als canvis efectuats en llur cultura.
Antropologia ecològica
Àrea d'estudi antropològic que explora les relacions entre les societats humanes, les
seves cultures i els entorns naturals en què viuen.
Antropologia econòmica
Branca de l'antropologia que tracta de les funcions i de les relacions econòmiques en les
societats anomenades primitives.
Antropologia històrica
Branca de l'antropologia que combina els aspectes coincidents de l'antropologia i la
història. El contacte amb l'antropologia ha estat decisiu a l'hora de subratllar la
importància de les manifestacions de les classes populars i de les parts ignorades de la
vida d'aquestes societats per tal com no n'ha restat constància escrita. Per la seva
banda, la història ha facilitat a l'antropologia l'estudi del present en les societats
complexes, on fins ara solament s'arriscaven a emprendre en sectors molt limitats i més o
menys tancats.
Antropologia política
Disciplina que estudia les institucions polítiques i llur funcionament.
Antropologia social
Estudi de l'home en funció de la seva conducta social. L'antropologia social es proposa
d'obtenir coneixement respecte a les institucions i els processos socials que
constitueixen el sistema de comportament dels individus d'una societat, i, comparant
aquestes formes de comportament amb les d'altres societats, procura d'establir models i
categories d'institucions socials. És caracteritzada pel seu mètode d'investigació
integral i per l'aplicació de la tècnica etnogràfica i de camp, generalment, portada a
terme dins societats primitives i en d'altres de poca densitat demogràfica, sobretot a
nivell de comunitat, és a dir, tractant d'obtenir coneixement sobre conjunts socials el
procés de comportament dels quals sigui controlable per l'observador contemporani. Els
temes més freqüents dins l'antropologia social són els relacionats amb el matrimoni, la
família, el parentiu, la religió, les institucions econòmiques en relació amb els
processos socials, i amb tots aquells temes que escauen al desenvolupament d'una teoria de
les societats humanes i de l'home en general.
Antropologia urbana
Branca de l'antropologia que tracta de les interaccions entre individus i grups inserits
en un medi urbà des d'una perspectiva antropològica.
Índex |
| Mètodes
i tècniques de la sociologia |
Anàlisi
estructural
Mètode d'anàlisi formalista, propi de l'estructuralisme. Oposada a l'empirisme,
l'anàlisi estructural cerca la lògica interna de cada estructura (mite, obra literària,
institució, etc) i estudia el sistema de relacions dels diferents elements que la
componen (qualsevol modificació en un d'ells comporta sempre una modificació en el
conjunt del sistema), així com les lleis que la regulen, cercant-ne sempre una
explicació, no pas en funció d'elements externs, sinó en l'interior de la mateixa
estructura estudiada. L'anàlisi estructural estudia també la relació entre diferents
conjunts de sistemes.
Enquesta
Conjunt d'operacions encaminades a recollir informació sobre un fenomen o un aspecte
social determinats. Constitueix un mètode d'investigació, que hom efectua a través de
diferents instruments, el més comú dels quals és l'interrogatori de l'univers o d'una
mostra estadísticament representativa que interessa d'investigar mitjançant un
qüestionari.
Entrevista
Transcripció de l'interrogatori amb l'entrevistat, que pot ésser literal o bé portar
l'afegitó de les opinions de l'entrevistador.
Mostra
Porció finita d'una població que és utilitzada per a extrapolar conclusions sobre
diverses característiques de la població total. En general, l'elecció d'una mostra
estadística és duta a terme amb bases aleatòries, puix que tots els elements de la
població han de gaudir de la mateixa probabilitat de formar part de la mostra, les
dimensions de la qual són molt variables i depenen de les característiques pròpies del
poblema que estadísticament hom vol estimar.
Observació
Tècnica de recerca utilitzada en sociologia i en antropologia. Pot ésser, en relació
amb l'observador, no participant o participant, declarada o clandestina. L'observador no
participant resta fora del sistema o de la situació que ell estudia; l'observador
participant assumeix el seu paper i es compromet en els límits del seu camp
d'observació. L'observador declarat és identificat en tant que enquestador per les
persones observades; l'observador clandestí no ho és. Aquestes dues classificacions
moltes vegades s'agrupen i l'observador participant s'identifica amb l'enquestador.
Qüestionari
Sèrie de preguntes, generalment escrites, a les quals el subjecte ha de respondre o bé
contestar únicament sí o no, o bé escollint d'entre un grup aquella resposta que creu
més convenient. Les preguntes fan referència a les opinions, gusts, intencions,
sentiments, hàbits, pràctiques, etc, del subjecte, amb la qual cosa hom obté dades
sobre alguns trets de la personalitat. En alguns qüestionaris tenen importància també
les preguntes i respostes objectives sobre l'edat, el sexe, la professió, etc.
Sociometria
Mètode encaminat a establir la mesura social gràcies a l'estadística de les
apreciacions obtingudes per mitjà de tests sociomètrics, el conjunt dels quals permet
d'establir un sociograma. Creada per J.L.Moreno, permet de mostrar la geografia
psicològica de la societat.
Sondeig d'opinió
Mètode per a saber l'opinió pública sobre un tema determinat. Definit per George
Horace Gallup als EUA, està basat en les respostes d'una mostra de la
població a determinades qüestions, el conjunt de les quals constitueix l'opinió sobre
un tema. Aquests sondeigs tenen particular aplicació per a preveure el resultat de les
eleccions. En molts països hom ha creat instituts especials de l'opinió pública.
Índex |
| Doctrines |
Accionalisme
Doctrina sociològica que s'interessa per la problemàtica de l'acció i del treball.
Contempla el treball com una activitat col·lectiva i considera que l'acció no és només
una simple resposta a una situació social, sinó una manifestació creativa, simbòlica,
que té dues dimensions: el sistema d'acció històrica i el sistema de reaccions de
classe. N'és un representant destacat A. Touraine.
Contractualisme
Doctrina de caràcter iusnaturalista que explica l'origen de la societat a partir del contracte
social. Les idees de contracte social, d'individualisme i d'un primigeni estat de
natura —estretament lligades amb la mentalitat burgesa del s XVII— foren
decisives en el desenvolupament del pensament polític i del dret constitucional de
l'època.
Convencionalisme
Doctrina filosòfica que veu en els principis lògics, i àdhuc en les lleis de la natura,
pures convencions.
Corporativisme
Doctrina i sistema socioeconòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions
professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals.
El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el
sindicalisme de classes (de caire marxista i anarcosindicalista), inspirant-se en els
gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes.
Determinisme
Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat
necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en
una sèrie de lleis universals. El determinisme pot ésser establert en relació amb
l'ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix lligat al
concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la llibertat que
comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit) o bé
atenuada (probabilisme).
Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un
grup (religiós, filosòfic o polític).
Dogmatisme
1. Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic,
religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques,
enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.
2. Posició epistemològica que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó,
l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement.
Eclecticisme
Mètode filosòfic que consisteix a escollir, de diferents doctrines, les idees més
acceptables amb vista a formar un cos doctrinal.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur paper.
Estructuralisme
1. Mètode emprat modernament en les anomenades ciències socials i que respon a la
teoria i convicció que les realitats estudiades formen un sistema, a partir dels elements
del qual hom pot conèixer llur natura i funcionament al marge del seu desenvolupament en
el temps o dels aspectes històrics (enfocament sincrònic per oposició a diacrònic).
Aplicat originàriament a la lingüística, passà després a la filosofia, la història,
la psicologia, l'antropologia i altres ciències humanes.
2. Corrent de l'antropologia en el qual les cultures són considerades
sistemes de signes compartits i organitzats d'acord amb principis bàsicsi universals de
l'intel·lecte humà. El conjunt de constants relacionals és anomenat estructura
social.
3. Moviment filosòfic poc definit, caracteritzat per la importància donada a la noció
de funció, la tendència a entendre la realitat des d'esquemes sincrònics basats en
relacions de significació i l'eliminació de l'home com a subjecte de la història.
Fideisme
Doctrina que accepta la fe i la revelació divina com a darrer criteri de certesa per a
conèixer els primers principis metafísics, ètics i religiosos, inaccessibles a la raó.
El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant
l'efervescència ideològica i política de la darreria del s XVIII, dirigida
principalment contra l'enciclopedisme, el racionalisme il·lustrat i la Revolució
Francesa.
Historicisme
Terme que designa doctrines filosòfiques diverses que hom pot caracteritzar per llur
tendència a reduir la realitat humana a la seva condició històrica.
Humanisme
1. Nom amb què hom sol designar els moviments d'exaltació dels clàssics que s'han
succeït, amb una certa periodicitat, des del començament del s XVII fins avui.
2. Corrent de pensament que col·loca l'home com a centre del seu interès.
En aquest sentit, invoca, com a antecedent més llunyà, la figura del sofista grec
Protàgores i pot ésser, històricament, que prescindeix de la idea de divinitat (d'un
Déu o de diversos), adés negant la seva existència (ateisme), adés qüestionant la
possibilitat del seu coneixement, que és el que feia Protàgores (agnosticisme). Hi ha,
però, diversos pensadors, antics i moderns, que, recolzant en el contingut humà de certs
mites, rituals, doctrines o fets religiosos, han fonamentat un humanisme, de llarga
tradició a la cultura occidental, que no exclou l'existència de la divinitat ni de les
seves relacions amb l'humà, sinó que reivindica ambdues coses com a suports bàsics.
Idealisme
1. Tendència o principi fonamental d'interpretació que redueix l'existència al
pensament i confereix l'atribut de la realitat només a allò que apareix en la
consciència.
2. Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions
arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha
de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència,
l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor
cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.
3. Doctrina segons la qual l'home ha d'obrar per un ideal i no per una
utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta
l'acceptació d'uns principis morals, segons una escala de valors en què l'universal es
destaca sobre el particular. S'oposa al pragmatisme i, més popularment, a l'oportunisme.
Ideologia
1. Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els
fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de
l'individu i la col·lectivitat.
2. Segons el marxisme, sistema d'idees estrafetes i desorientadores,
contraposat a la teoria «científica», amb el qual la classe dominant pretén de
justificar la seva posició.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per
a tots els homes.
Materialisme
Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la
realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà,
que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme, sinó
també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme.
Naturalisme
Actitud o doctrina filosòfica que no admet res d'exterior o de superior a la natura, com
a conjunt de la realitat existent, i que, consegüentment, intenta de comprendre totes les
coses segons les lleis naturals, sense recurs a cap principi transcendent. Cal distingir
el naturalisme del racionalisme, al qual sol oposar-se en tant que no accepta una
concepció simplement essencialista i fixista del real (hom pot tipificar el naturalisme
modern entorn de categories com les d'esdeveniment, procés, qualitat i relació), ans sol
inclinar-se cap a un cert evolucionisme. Bé que el naturalisme, per definició, s'oposa a
tot el que sigui sobrenatural, això no vol dir que s'oposi a l'espiritual, i en aquest
sentit cal distingir-lo també del pur positivisme (els corrents més actuals del
naturalisme accepten, així, el que pugui ésser efectivament vàlid en la vida espiritual
de les grans concepcions religioses, enteses evidentment sense cap abast de
transcendència).
Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista,
dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per
una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa
una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la
conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i
moderna.
2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el
terreny social ni en el polític.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en
qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena
de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia
formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com
sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja
que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a
l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Racionalisme
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt més
vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o àdhuc l'única font
absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de
la realitat.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom
justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a
segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme,
comuna a tots els grups humans.
Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels
agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de
regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou
unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el
regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment
social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella
personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el
regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari
peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua
pròpia, i fins pot vorejar el localisme.
Relativisme
Tendència, doctrina, etc, segons la qual tot és relatiu i, consegüentment, hom no pot
conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu per tal com el
coneixement és vist com a purament relatiu al subjecte.
Segregacionisme
Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos,
lingüístics, etc.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical
de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la
col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme,
col·lectivització).
Sociologisme
Tendència o doctrina que interpreta la realitat, particularment la realitat
humanopsicològica i històrica, des d'un punt de vista, pràcticament exclusiu, social i
sociològic. Es contraposa sobretot al psicologisme i, com aquest, pot tenir tantes
modalitats com són les maneres de comprendre i interpretar la societat, el fet social.
Índex |
| Tendències i actituds |
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les
institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la
clerecia en general o a una part d'aquesta.
Antimilitarisme
Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins
l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la
militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva.
Antiracionalisme
Actitud o doctrina que nega a la raó la possibilitat de comprendre el real.
Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic.
Antropocentrisme
Concepció segons la qual la finalitat última de l'univers és l'home i les seves
necessitats.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i
també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un
cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament,
l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és
concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i
l'oposició política és suprimida.
Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.
Conformisme
Acceptació, per part dels membres d'una comunitat, de les normes prevalents en aquesta en
un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social dominant.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi
social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una
conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix
la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió
d'una societat igualitària.
Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat.
Continuisme
Doctrina que propugna la tendència a mantenir el statu quo, o les circumstàncies
que s'esdevenen en una situació determinada.
Cosmopolitisme
Teoria que considera l'home com a ciutadà del món, sense distinció de races ni de
nacionalitats.
Culte de la personalitat
Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i generalment mancades de tot sentit
crític, que hom tributa a algunes persones, les quals en són també fomentadores en
virtut de mecanismes obsessius.
Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre
social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La
majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats
contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les
companyies multinacionals, i de l'explotació inconsiderada dels recursos naturals, i
propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el
refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes.
Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups
racials o culturals.
Evolucionisme
Doctrina que, en un sentit ampli, concep l'Univers com un sistema en evolució, i en un
sentit més restringit, la vida com un procés evolutiu.
Funcionalisme
Corrent de pensament, iniciat al començ del s XX. Es caracteritza per la comprensió dels
diversos estats, fets, etc, com a realitats que són constituïdes per elements
interrelacionats i interdependents i que, lluny d'ésser preses aïlladament, cal veure en
relació amb altres factors circumstancials o també, generalment, en perspectiva
teleològica.
Higienisme
Corrent de pensament desenvolupat al s XIX, dirigit generalment per metges, que denunciava
la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials. Els seus adeptes cridaren
l'atenció sobre les altes taxes mitjanes de mortalitat i les freqüents epidèmies
(còlera, tifus, paludisme).
Individualisme
1. Doctrina o teoria segons la qual l'individu és el patró bàsic de la realitat o el
fonament de tot valor o norma.
2. Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i
la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
3. Teoria segons la qual la societat ha d'ésser ordenada al bé comú dels individus.
Integracionisme
1. Conjunt de doctrines o d'actituds que propugnen qualsevol tipus d'integració social.
2. Imposició pacífica o violenta d'un tipus qualsevol d'integració social.
Integrisme
Tendència doctrinal i pràctica, de signe agressiu i intransigent, que defensa fórmules
historicosocials arcaiques.
Internacionalisme
1. Solidaritat, col·laboració entre nacions o pobles, sobre la base d'uns interessos i
objectius comuns.
2. Doctrines o actituds que propugnen la prevalença de les relacions internacionals sobre
les nacionals.
3. Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces
treballadores contra el capitalisme.
4. Moviment dels grups vinculats a la Primera Internacional.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment,
de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars,
burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura,
l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional,
a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra,
adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors
militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme,
combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al
paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a
l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment
d'influència dels militars en els afers civils.
Moral puritana
Tipus de moral col.lectiva molt influïda pels principis del puritanisme,
corrent cristià que van introduir en els Estats Units els colonitzadors arribats en el
vaixell Mayflower a començaments del segle XVII. Es caracteritzava per
l'austeritat i la rigidesa dels costums, especialment en matèria sexual.
No-violència
Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de
tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un
mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones.
Nudisme
Doctrina i pràctica dels qui prescindeixen dels vestits com a mitjà més natural amb
vista al desenvolupament de tota l'activitat humana. El nudisme, com a moviment, nasqué
al començament del s XX a Alemanya amb la formació dels primers grups de Nacktkultur
('cultura del nu').
Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable,
fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció
de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions
que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint
raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa
d'armaments. Els objectors de consciència no violents solen proposar l'establiment d'una
defensa civil com una alternativa a la tradicional. A la major part dels països
occidentals, els objectors poden fer un servei civil com a alternativa al militar en
tasques d'alfabetització, sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a
ésser uns quants mesos superior a la del servei militar.
Oposicionisme
Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i continuada a una determinada
política institucionalitzada.
Pacifisme
Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els
conflictes internacionals. Cal distingir el pacifisme de la no-violència i
de l'objecció de consciència, per tal com el primer representa un rebuig global de la
guerra com a mitjà de resoldre les diferències entre els pobles, mentre que la
no-violència i l'objecció de consciència representen un pas més de cara a la
concreció d'aquest ideal pacifista.
Particularisme
1. Inclinació exclusiva o parcial per un interès, partit, etc, particulars.
2. Actitud religiosa, vinculada sovint a interessos nacionalistes i
contraposada a l'universalisme, segons la qual un grup social es considera com a
particularment escollit per Déu amb exclusió d'altres grups o pobles de religió
diferent.
Populisme
Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble.
Pragmatisme
Corrent de pensament molt estès en el món contemporani i especialment desenvolupat com a
doctrina filosòfica als països anglosaxons, sobretot als EUA, que hom pot caracteritzar
per un clar antiintel·lectualisme i per la primacia que hom dóna a les conseqüències
pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses.
Prejudici
Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en formes d'antipatia o de
simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc.
Reacció
1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront
d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre
religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat
ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot
provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En
aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició.
2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una
situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o
àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és
propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals
ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les
classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels
privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada
pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.
Secularisme
1. Sistema moral que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó,
sense recórrer a la fe en Déu ni en la vida perdurable. A més de l'actitud negativa
envers el cristianisme i la religió en general, el secularisme lluità de bon principi
pel progrés social i pel millorament de les condicions materials de les classes
treballadores.
2. Tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en
la interpretació del món i de l'existència.
Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més
ètnies.
Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que
mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme.
Universalisme
1. Moviment i doctrina oposats al particularisme, en virtut del qual hom considera
una religió com a radicalment oberta a tots els homes, pobles i races. Típicament
representat pel cristianisme, en contraposició al que fóra la tendència de certs
corrents veterotestamentaris, aquest universalisme ha estat mantingut àdhuc amb
independència de la fe oficial i eclesial per alguns dels més grans pensadors i
filòsofs moderns, els quals cercaren sovint la configuració d'una religió racional,
vàlida, consegüentment, per a qualsevol home. Això pot ésser indici que
l'universalisme cristià no sempre ha estat lliure de sectarismes i particularismes, no
independents d'una actitud radicalment proselitista, contrària, doncs, a la idea
d'universalisme. Aquesta, d'altra banda, és pròpia de les religions històriques més
importants.
2. Actitud, referida primordialment a la política, tendent a la
unificació de tots els pobles i estats del món i, consegüentment, a l'eliminació dels
obstacles que impedeixen llur mútua relació.
Índex |
| Societat |
Autogestió
Gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel
conjunt dels elements que les constitueixen. Una federació d'associacions en règim
d'autogestió ha estat considerada com un socialisme que eviti la centralització del
poder, bé que hom reconeix la impossibilitat que certes activitats, com la política
exterior i la defensa, siguin autogestionades. En general l'autogestió ha estat concebuda
com una forma de funcionar una part de la societat —com en el cas de l'autogestió
universitària—, i especialment de l'economia. En aquest darrer cas, l'autogestió
és l'autoadministració de les empreses per llurs treballadors.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada
societat.
Consciència de classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a
la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent,
històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquetsa
persepctiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té
consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan
s'organitza en partit autònom.
Consens
Acceptació per una comunitat d'una opinió, proposició o ideologia.
Estructura
Conjunt d'una societat, un grup, etc, en ordre a llur estabilitat i permanència en el
temps. Els elements estructurals fonamentals en tota organització social són el rol
(o paper social que fan els individus i que perdura més enllà d'ells mateixos), el subgrup
(que aglutina orgànicament els membres de la societat), la norma social (codi
regulatiu que expressa els valors culturals d'un grup i ajuda a la integració de les
persones en un sistema d'interacció social) i tota una sèrie d'altres factors quasi-estructurals
(jerarquització i organització dels subgrups, distribució i normes de la propietat,
sistema de retribucions socials, etc). Com a tal, l'estructura cerca de resoldre els
problemes i de respondre a les necessitats inherents al sistema: mantenir les parts que
l'integren i superar llurs tensions (la família hi fa un paper fonamental, com a
preparació dels seus membres per a llur integració social), adaptar-lo al seu medi (en
la qual cosa és fonamental la funció del subsistema econòmic), aconseguir
—i, a vegades, àdhuc determinar— els seus fins (n'és l'encarregat,
generalment, el govern, juntament amb els grups de pressió, o també en
contra d'algun d'aquests grups operatius) i integrar-hi els individus i llurs grups (la
religió, la ideologia, els mitjans de comunicació social, etc, conflueixen en aquesta
tasca).
Estructures
Conjunt de lleis, organismes i forces socials, polítiques i econòmiques que
caracteritzen una societat i mantenen l'ordre establert, enfront de les forces dissidents
i oposades al sistema.
Forma social
Expressió amb què, en la doctrina marxista, hom designa el sistema de producció i la
suprastructura de la societat durant les diverses èpoques històriques. A més de la
forma social asiàtica, objecte de notables polèmiques i que, actualment, hom
designa més àmpliament com a forma social tributària, Marx parla de les formes
socials antiga (caracteritzada pel fenomen de l'esclavitud), feudal i burgesa
(corresponent, en general, al sistema de producció capitalista), a les quals hom pot
afegir la de la comunitat primitiva (pròpia dels grups socials més primitius) i
la socialista.
Infraestructura
1. Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la
reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment
d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema
educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet
la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
2. Base o estructura econòmica d'una societat. La infraestructura és el
fonament d'on cal partir per a explicar la superstructura en els aspectes juridicopolític
i ideològic.
Mobilitat social
Qualitat dels individus, les famílies i els grups socials en virtut de la qual aquests
passen d'una posició social a una altra. En la societat industrial l'ascensió en
l'escala social d'una gran majoria comporta la davallada d'una minoria. La rapidesa dels
canvis tecnològics i l'edat determinen una estabilitat per a una bona part de la
població, la qual cosa fa que les capes intermèdies de la societat hagin crescut molt,
mentre que d'altres s'han mantingut estables o han minvat. Un factor important en la
mobilitat social és actualment el grau de cultura, l'educació rebuda.
Organització social
Entitat específica que denota una situació estable o estructurada de funcionament que
comporta una interrelació entre els seus components (persones o grups), els quals
posseeixen unes característiques que no són manifestes fora d'aquesta entitat.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social
(de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat,
viduïtat, orfenesa i atur forçós).
Salari social
Prestacions socials rebudes, principalment mitjançant els sistemes de la seguretat
social, pels assalariats sense consideració a llur aportació al procés productiu, però
atenent el conjunt de necessitats que té el treballador i la seva família.
Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i
grups mitjançant l'articulació de diversos valors i interessos a través de complexos
mecanismes polítics i administratius. Els més importants són l'educació, la seguretat
social, la sanitat, l'habitatge i, sobretot, els serveis socials en sentit específic, que
comprenen les següents àrees: benestar de la família i de la infància, integració
social d'incapacitats físics i psíquics, benestar de la tercera edat, prevenció de la
delinqüència juvenil, inserció social de marginats, ajuda als emigrants i
desenvolupament comunitari.
Sistema social
Conjunt de normes i captinences ideals d'una societat, un grup, etc, d'acord amb les quals
s'organitzen les activitats, les funcions i la conducta dels seus components (individus i
subgrups). Terme creat per T.Parsons i E.A.Shils, és usat sovint com a sinònim d'organització
social.
Societat
Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli
grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat
lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a
cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de
viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals
(econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el
desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats
intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva
amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat
o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els
grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta,
en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort,
diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això
que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una
nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual
és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o
canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a
l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi
de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.
Societat civil
Conjunt d'associacions, entitats i institucions no polítiques que pretenen desenvolupar
una activitat social de caràcter educatiu, cultural, sociopolític, sindical, etc. Formen
la societat civil les fundacions, les associacions privades sense ànim de lucre, els
clubs, les empreses privades, els col·legis professionals, etc. Dins l'àmbit de les
ciències socials, però, no hi ha un consens general sobre la noció exacta de societat
civil, ja que no queda clara la separació, teòrica i empírica, existent entre les
relacions polítiques, econòmiques i socials.
Superestructura
En el pensament marxista, conjunt d'institucions jurídiques, polítiques, religioses i
filosòfiques i formes de consciència que corresponen a una determinada infrastructura.
La superestructura és determinada pel grau de desenvolupament de les forces productives i
les relacions de producció que s'hi corresponen, tot i que pot actuar damunt d'elles, i
en determinades circumstàncies dominar-les, establint-se llavors entre base econòmica i
superestructura una relació dialèctica. D'entre els elements que configuren la
superestructura, alguns, com l'estat o el dret, són estretament lligats al règim
econòmic de la societat, mentre que uns altres, com la filosofia o la moral, ho són
d'una manera indirecta.
Voluntat social predominant
Resultat efectiu de les voluntats dels homes que integren la comunitat. Aquest fenomen
real de poder consisteix en l'existència d'una efectiva unitat de decisió suprema sobre
la reglamentació de la vida política. No és un esperit col·lectiu, sinó la resultant
unificada de la conjunció de forces.
Índex |
| Sistemes socials |
Sistema
de castes
El sistema de castes és un fenòmen exclusivament hindú. Segons
la llegenda, originàriament tots els homes formaven una sola casta, l'hamsa; però
la degeneració progressiva féu nèixer la diversitat. De les quatre castes principals,
els bramans provenien de la casta única als temps primigenis, els kshatriya
i els vaishya s'havien originat en èpoques posteriors, i els shudra foren
fruit de temps més posteriors encara. La infinitat de castes menors, que formen el
conjunt dels pàries i que són anomenades panchama, són també
considerades provinents dels temps posteriors.
Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa
Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per
una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que
els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació
senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema social
Conjunt de normes i captinences ideals d'una societat, un grup, etc, d'acord amb les quals
s'organitzen les activitats, les funcions i la conducta dels seus components (individus i
subgrups). Terme creat per T.Parsons i E.A.Shils, és usat sovint com a sinònim d'organització
social.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on
una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria
de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé
monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran
desigualtat social i legal entre els individus.
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre
els homes degudes a l'actual estructura socioeconòmica capitalista. En aquest sentit no
és utòpica la concepció socialista segons la qual és possible la superació del
capitalisme, bé que la mera supressió de les actuals classes socials basades en la
propietat privada dels mitjans de producció no suposi la desaparició de privilegis,
diferències i explotacions, vells o nous. L'ideal de la societat sense classes és també
propi del capitalisme, encara que aquest concep les classes d'una manera diferent, ja sia
com a fruit de les diferències que neixen tant del consum com de la producció (Max
Weber) o com a estrats socials basats en la professió, l'estil de vida i el poder social
(L. Warner, D. Riesman, etc). Així hom defensa els EUA o altres societats occidentals com
a més obertes, i hom parla de la societat sense classes com d'una meta utòpica a la qual
l'home s'acosta com més va més. En tot cas, tanmateix, hom afirma que el capitalisme
abolí les societats anterior (basades en la casta o els estaments socials de l'edat
mitjana).
Societats primitives
Pobles o grups ètnics que no pertanyen a la civilització industrial occidental. Aquest
terme fou introduït en l'antropologia per l'evolucionisme. Actualment, tot i que
no siguin acceptades les teories evolucionistes, hom continua parlant de societats
primitives, malgrat expressions més neutres com les de societats indígenes,
tradicionals, etc, que també tenen l'inconvenient de definir-se privativament o
negativament i que tampoc no són capaces d'expressar la diversitat de pobles que
inclouen, sovint tan diferents entre ells com en relació amb la societat occidental.
Índex |
| Evolució social |
Acràcia
Situació social en què no existeix un poder o aquest es troba marginat i amb escassa o
nul·la autoritat.
Bé comú
Conjunt de condicions de la vida social que permeten el desenvolupament col·lectiu de la
societat i la realització particular de tots els seus membres. La doctrina del bé comú
ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les èpoques, però essencialment ha
estat elaborada per pensadors de tradició catòlica.
Canvi social
Diferència que hom pot observar entre dos estadis de la realitat social i el procés que
hi té lloc. Abraça fenòmens tan amplis com els de desenvolupament, progrés,
decadència i evolució; quan el canvi no és gradual, hom parla de revolució.
El canvi social és determinat per tres factors: alteracions sociobiològiques (així, una
transformació climàtica pot forçar un poble sedentari al nomadisme o a la conquesta),
variacions imposades per un o diversos grups socials (implantació d'una llei,
construcció de vies de comunicació, persecució d'una minoria ètnica, etc) o la mateixa
dinàmica de les estructures socials establertes (la dinàmica interna del sistema
capitalista, per exemple, encamina la societat en un sentit donat).
Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a conseqüència del desenvolupament
progressiu i consolidació en el seu si de nous elements antitètics que preparen el canvi
social i configuren un nou sistema social. Des d'una visió estàtica de la història, hom
ha qualificat la decadència com a període històric de crisi general en el qual
concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri econòmic, malestar social, despoblament,
estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat del poder central, etc, en contraposició a
d'altres èpoques de més esplendor a les quals hom vol tornar.
Evolució
Procés de canvi mitjançant el qual hom passa d'un estat de coses a un altre d'una forma
gradual. S'oposa a revolució.
Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història
d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del
domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de
producció).
Contraposició hostil entre les diferents classes
socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista. Concepte fonamental en el
marxisme —bé que no exclusiu d'ell—, la lluita de classes explica, segons Marx
i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s'ha donat
(d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre
patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de
corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita, tanmateix, és
prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del comunisme (societat
sense classes), sense que això comporti la desaparició del procés i el progrés
històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells: econòmic (vagues,
disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del locaut, sancions,
comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de comunicació, de
l'educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció armada, enfront
de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai no resten
separats —bé que en un moment històric pugui dominar l'un o l'alt1re—, ans
formen l'única lluita de classes com a tal.
Progrés
1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d'un
estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A diferència, doncs, del
desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament valorativa; és a dir,
qualitativa i no solament quantitativa.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa
sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi.
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista
de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació
de la producció.
Índex |
| Estratificació social |
Categoria
social
Conjunt d'individus, grups o esdeveniments socials que reuneixen unes característiques
comunes, determinades a priori amb finalitat classificadora o tipològica.
Diferenciació social
Procés mitjançant el qual individus o grups adquireixen funcions diferents i
especialitzades amb llurs corresponents status. La diferenciació pot ésser
interna o entre grups. En el primer cas, respon a la divisió del grup en subgrups que
acompleixen diferents funcions en una situació d'igualtat; quan hi ha superioritat o
inferioritat, la diferenciació es converteix en estratificació. En el segon cas,
expressa les diferents agrupacions per motius de funció, rang, cultura, interessos, etc,
que són causa i dinàmica de l'evolució social.
Escala social
Sèrie de persones o estaments que formen la societat, graduada segons llurs categories.
Estratificació social
Divisió de la societat en capes, classes o grups que hom considera mútuament relacionats
i jerarquitzats de més baixos a més alts. Els tipus principals
d'estratificació acceptats comunament pels sociòlegs són cinc, i corresponen a les
societats en què vigeix l'esclavitud (Grècia i Roma antigues, alguns estats dels
EUA als ss XVIII i XIX, etc), l'ordre medieval d'estaments, el sistema hindú de castes,
la lluita de classes de la teoria marxista i la divisió dels individus i grups
segons llur status social.
Gradació social
Escala mitjançant la qual hom representa els diferents nivells de les classes socials.
Els factors que la determinen són el nivell econòmic, la consciència de classe, el
nivell d'instrucció, la professió, la funció social i l'origen ètnic.
Jerarquia
Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones,
que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme especialment als ordes
eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de
jurisdicció.
Status social
O estatus. Posició que ocupa un individu en un sistema social i que li confereix
privilegis, drets, deures, etc, envers els altres individus.
Índex |
| Grups socials |
Alta
societat
Expressió amb què hom designa el conjunt de grups minoritaris de la societat que
resulten més afavorits per l'estructura econòmica actual d'aquesta i que, conscientment
o inconscientment, pretenen d'ésser model exemplar i representants d'una civilització o
cultura determinada. En aquest sentit hom entra en l'alta societat quan és acceptat no
sols per la seva situació econòmica avantatjosa (nou ric), sinó per un estil de vida
que respon a les normes de convivència refinades del grup social en qüestió.
Aristocràcia
Classe o grup privilegiat que deté el poder aristocràtic.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna,
coalició.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a
Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat
social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
Casta
1. A l'Índia, cadascun dels estaments, generalment hereditaris, que formen la divisió
jerèrquica de la societat.
2. Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de
professió, etc tenen un esperit d'exclusió respecte a les altres classes de la societat.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany.
Classe
Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció, un tipus de
vida, una ideologia, una professió, etc.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als
mitjans de producció i de distribució.
Clergue
Fins l'any 1972 i segons el dret canònic, home destinat al servei de Déu, almenys amb
primera tonsura. Hom anomenava minorista el qui havia rebut algun dels ordes
menors, i ordenat 'in sacris' el qui n'havia rebut un dels majors. Actualment,
segons les noves disposicions de Pau VI, recollides en el Codi de Dret Canònic del
1983, hom esdevé clergue només amb el diaconat. Hom distingeix el clergue secular,
que viu sota la seva responsabilitat, del clergue regular, que viu sota una regla.
Clergue regular
En contraposició a secular, dit del sacerdot o el conjunt de preveres pertanyents
als ordes religiosos.
Clergue secular
Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició a regular.
Clericat
O clerecia, o clergat. Estament eclesiàstic dels clergues. Inicialment
fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del
presbiteri; amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí
un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El
concepte de clericat és, doncs, el d'un grup, i després el d'una classe social, que no
es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions.
Clique
Subgrup informal i espontani que s'integra dins una estructura més àmplia, caracteritzat
per una forta interacció personal i una gran facilitat de comunicació entre els seus
membres, els quals generalment comparteixen un sentiment de grup.
Colla
1. Conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement. Aquest conjunt pot ésser de
dues menes, segons que la seva finalitat estigui en ell mateix (colla d'amics) o caigui
fora del grup (colla de lladres). Com a característica essencial de la colla, els seus
membres posseeixen quelcom en comú (normalment una subcultura) i creuen que això
els diferencia dels altres grups; però també és possible que s'uneixin o col·laborin
diverses colles per a determinats fins. Socialment la colla es presenta com una petita
societat en la qual es produeix la interacció social, i és un medi òptim per a la
integració de l'individu en la societat. Com que en principi la vinculació d'un individu
a una colla és lliure i igualitària, la seva direcció és sovint comunitària; no hi
és exclosa, però, la presència d'un líder.
2. Conjunt de persones que treballen o actuen juntes en una tasca determinada. Té una
importància especial en certes feines que cal efectuar en equip, com és ara la sega (colla
de segadors) o la descàrrega de vaixells (colla de bastaixos).
Comuna
Grup d'individus o de parelles que viuen en comunitat. Inspirat en teories socialistes,
durant la dècada de 1960 fou duta a la pràctica per joves del món occidental com a
alternativa a la família. També és portat a la pràctica en la rehabilitació de
drogadictes.
Comunitat
Grup social generalment caracteritzat per un vincle territorial i de convivència o per
una afinitat d'interessos i de conviccions ideològiques (político-socials, religioses,
etc).
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. L'aristocràcia
ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang familiar o per
una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per persones que,
sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial, comercial,
intel·lectual o artístic.
Esclau -ava
Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que
podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers. L'esclau
podia ésser també retornat a la condició de lliure o llibert pel seu amo, que,
d'altra banda, tenia dret de vida o mort damunt d'ell. La seva vida podia ésser
extraordinàriament dura, especialment si era dedicat a un treball productiu (mines,
pedreres, agricultura), o tolerable i àdhuc confortable, quan assolia la confiança de
l'amo, cosa que s'esqueia especialment quan entrava al seu servei personal.
Establishment
Conjunt de les forces que controlen i dominen el poder.
Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu,
no tan impermeable com la casta, però que implicava l'existència d'unes normes per a
entrar-hi o sortir-ne; mà. La posició econòmica podia ésser molt variable i no
constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents
classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no
exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals,
representació a les corts i que eren considerats estaments privilegiats.
Estrat social
Cadascun dels grups o les capes en què és dividida la societat segons les diferents
teories de l'estratificació social.
Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que
determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre
es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia.
També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències
religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències
històriques. Sigui com vulgui, ètnia es una noció diferent de la de minoria i de regió
ètnica.
Família
Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de
matrimoni, parentiu o afinitat. La família biològica (pare, mare i fills de la parella)
no sempre coincideix amb la família social, ni en les societats de més arrelada
monogàmia. L'element que defineix i constitueix la família és el matrimoni o
reconeixement social, que vincula la parella i la descendència dins el sistema social.
Forces vives
Conjunt de persones, grups i institucions que fomenten i controlen l'activitat,
especialment l'econòmica, en una població, una comarca o un país.
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i
que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el
diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus
drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Grup
Unitat social composta d'uns membres que es consideren vinculats entre ells per uns
esquemes de conducta semblants o bé per a la realització d'una acció concreta. Aquesta
unitat social té formes establertes d'interacció psicològica.
Grup de pressió
Grup de persones influents amb interessos afins de tipus econòmic, polític, ideològic o
religiós que organitzen una acció simultània sobre l'opinió pública, els partits
polítics, l'administració i el govern en benefici dels seus interessos. Les accions dels
grups de pressió s'iniciaren als EUA al segle XIX.
Grup primari
Grup espontani, definit per motivacions afectives més que per activitats útils. N'és
exemple la família.
Grup secundari
Grup més gran i menys espontani que el primari, els membres del qual es comuniquen per
mitjà d'una organització central. N'és exemple el personal d'una empresa.
Gueto
Sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes
característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la
societat a la qual pertany, la qual cosa genera unes característiques més aguditzades
que les primitives mitjançant el sorgiment d'una subcultura i uns elements semblants i
equivalents al concepte de classe social tradicional. Els guetos acostumen a ésser barris
o sectors suburbials d'una ciutat, més o menys aïllats i integrats per conjunts ètnics
diferents de la resta de la població.
Indígena
Que és nat en el país que habita. Per extensió, que pertany a un grup ètnic
existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització.
Lumpenproletariat
Nom emprat per Karl Marx per a designar les capes més pobres de la població urbana,
formades per individus no integrats en el procés de producció, com ara els captaires,
els delinqüents, etc. Els manca una consciència política i no formen una capa social
homogènia.
Marginat -ada
Que per diverses causes (inadaptació, conducta desviada, rebel·lió envers el sistema de
valors acceptats, immigració, educació, raça, llengua, etc) no es troba plenament
integrat dins una comunitat social i en rep un tracte discriminatori, excloent o
repressiu.
Massa
Sovint en plural (masses). Conjunt d'un gran nombre d'individus aplegats els uns
al costat dels altres. En aquest sentit, el tipus de relació existent entre els individus
de la massa es distingeix, per exemple, del tipus de relació entre individus que hom
caracteritza com a situats cara a cara.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector
numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint
numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la
ideologia, etc.
Noble
Dit de l'individu que, per naixença o gràcia del sobirà, pertany a una classe social
considerada distinta de la dels simples ciutadans i que gaudeix de preeminències
hereditàries.
Noblesa
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien
de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per
concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats
càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada
pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de
paratge, infançons i altres gentilhomes; de fet, però, sovint hom distingia, com en
altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa
noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir
els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç
militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne
d'Aragó constituïren permanentment dos braços).
Patriciat urbà
A l'antic règim, als Països Catalans, el conjunt dels ciutadans o burgesos honrats d'una
ciutat o vila.
Plutocràcia
Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa de llur riquesa.
Pobresa
Condició de qui es troba en un estat de misèria relatiu o es veu privat, no ja del
sosteniment, sinó dels mitjans necessaris en certes eventualitats, com és ara la
malaltia. Demostrada legalment la situació —normalment a través d'un certificatexpedit
pel municipi de pertinença—, té accés a formes especials d'assistència i
beneficència.
Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral, desenvolupament d'una activitat intel·lectual
i, sovint, una posició social elevada o mitjana.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense
recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari.
Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i
situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el
conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes
i els camperols lliures. La coherència del grup provenia de l'oposició comuna als
privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i dels nobles (segon estat). L'hegemonia
corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir un poder polític d'acord amb la
seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la
França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le
Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i,
juntament amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus
d'estructura social, de caràcter classista.
Treballador -a
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del
treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el
sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El
treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a
contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són
considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris,
especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats
d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i
oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de
dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.
Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics,
racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l'obediència
d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la tribu és la
unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment l'etnografia. Una tribu
és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot associar temporalment o
permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb finalitats militars o
religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema centralitzat d'autoritat
política o jurídica sobre la confederació.
Índex |
| Relacions socials |
Adaptació
Procés mitjançant el qual un individu, un grup o una col·lectivitat s'acomoden i viuen
en llur medi físic i social. L'adaptació és un requisit estructural per a l'existència
del grup.
Androcèntric -a
Dit del sistema de relacions socials centrat en la persona de l'home (del mot andros,
que en grec vol dir "home").
Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda.
L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les
estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats
immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment
com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.
Cohesió social
Vinculació dels membres d'una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup. Sinònim
del concepte, més ampli, d'integració, la cohesió és el resultat de totes les
forces socials (normes i valors, ideologies i formes de vida, coerció social i amenaces
de marginació) que actuen sobre els individus per possibilitar l'existència,
l'estabilitat i la continuïtat del grup com a tal. El grau de cohesió de les
col·lectivitats influeix positivament en el comportament de llurs membres (Durkheim, per
exemple, estudià la relació existent entre el nombre de suïcidis dins un grup social i
el grau de no-cohesió o desintegració que hi regna) i és objecte de determinació
quantitativa per la sociometria.
Competència social
Forma elemental i universal d'interrelació, que comporta una lluita —implícita o
explícita, i amb tendència a excloure'n l'ús de la violència— per assolir un fi.
Hom pot considerar-la com una categoria del conflicte social.
Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions
socials i que tendeixen a evitar-ne la violació.
Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells,
protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.
Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal
dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.
Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat
humana en el procés d'adaptació al medi ambient.
Relacions humanes
Interaccions i lligams mutus existents en tot grup social, i més particularment entre els
membres del personal d'una empresa, d'una entitat comercial, etc.
Estatus
Posició que ocupa un individu en un sistema social i que li confereix privilegis, drets,
deures, etc, envers els altres individus.
Integració
1. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més
gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant.
Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades
sigui inevitable una certa simbiosi.
2. Ajustament de les parts que componen un sistema
social. Suposa la identificació i la participació dels individus i els grups parcials en
la societat global de què formen part. La integració no és mai total, per raó de la
diversa identificació i participació dels diferents elements que hi són vinculats, i
d'ací els conflictes, factors de disgregació. En una situació poc conflictiva,
l'acceptació dels valors normatius de convivència i dels compromisos establerts entre
els grups interessats garanteix la dinàmica integrativa; altrament, la integració només
pot ésser mantinguda forçadament, amb la consegüent supressió de la independència
dels elements implicats. D'ací ve el sentit negatiu que, tan sovint, marca aquest terme,
tècnicament poc precís i operacional, d'altra banda.
3. Procés amb què una societat assimila els elements
que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
Integracionisme
Imposició pacífica o violenta d'un tipus qualsevol d'integració social.
Interacció
Procés social a través del qual els individus i els grups s'estimulen i reaccionen en
relació els uns amb els altres.
Llei natural
Llei que invoca un ordre racional, de valor per a tot home, segons el qual han d'ésser
configurats tant el comportament de l'individu com les relacions socials dins la comunitat
humana.
Relacions humanes
Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no
lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet
n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones
associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions
preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen
uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts
de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són
governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president,
les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Simbiosi
En ecologia humana, relació que sustenta l'estructura d'un grup humà, tant en el seu
aspecte espacial com en la divisió del treball i que inclou avantatges recíprocs entre
els seus diversos components.
Sistema de parentiu
Conjunt de relacions humanes definit per la posició relativa que ocupa un individu en un
grup humà segons el matrimoni, la descendència, o qualsevol dels lligams derivats
d'aquests vincles. El parentiu atorga a l'individu l'adscripció al grup i, mitjançant la
relació que estableix amb els seus membres, determina els seus drets i les seves
obligacions. Per bé que el parentiu reposa en dos fets biològics com són la copulació
i la reproducció, les relacions de parentiu no es limiten a legitimar aquestes funcions
biològiques, sinó que són assignades als individus en virtut de l'estatut social que en
resulta, moltes vegades al marge de si acompleixen o reflecteixen aquestes funcions
biològiques o no. En la nostra societat, l'exemple més comú d'aquesta manca de
correspondència entre relació biològica i de parentiu és l'adopció.
Vida en societat
Conjunt de relacions, físiques i culturals, amb persones o grups les normes de vida dels
quals hom considera, realment o fictícia, representants de la societat.
Índex |
| Accions socials |
Acció
social
Qualsevol acció executada per un o diversos individus en funció de l'existència
d'altres individus. Gairebé tot el comportament humà no estrictament biològic és
compost d'accions socials, és a dir, té una dimensió social.
Acció sociocultural
Conjunt d'accions i intervencions que diferents agents, individuals i col·lectius, fan de
forma organitzada per a afavorir el desenvolupament educatiu i cultural d'una societat.
Animació
Acció destinada a crear i desenvolupar activitats amb una finalitat educativa o
recreativa.
Conformisme
Acceptació, per part dels membres d'una comunitat, de les normes prevalents en aquesta en
un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social dominant. El conformisme pot
ésser resultat simplement de la socialització (i en aquest sentit és un procés
inconscient), efecte de coerció (sia mitjançant la suggestió, sia per la por de
càstig) o fruit d'una voluntat conscient d'integració en el grup i d'ésser acceptat per
ell.
Cooperació
Acció concertada entre els membres d'un grup social per a la consecució d'un fi. Usat
sobretot en antropologia, el terme al·ludeix a un element bàsic, entre els membres de
grups socials primitius, per a tasques de supervivència, com la caça. En sentit
marxista, la cooperació és la forma de treball de molts obrers, coordinats i reunits
segons un pla, en el mateix procés de producció o en processos de producció diferents,
però enllaçats entre ells.
Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi
concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una
reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions
modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més
emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur
adhesió a una determinada persona o doctrina.
Opinió pública
Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un fet-estímul
determinat. Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica espontània que
regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest segon sentit
l'opinió pública s'interpreta com l'estat de consciència col·lectiva de la comunitat
en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és consultada i com
una força política que serà utilitzada segons que aquest estat col·lectiu vagi en una
direcció o en una altra.
Proselitisme
Zel a fer prosèlits. Ultra el significat particular en el judaisme, hom pot aplicar el
terme a totes les religions que cerquen una difusió més enllà de les comunitats socials
que la practiquen, partint de la base que són les úniques veritables i representen
l'únic camí de salvació. L'activitat missionera és una forma organitzada de
proselitisme. El terme és aplicat a qualsevol doctrina filosòfica, política, etc, i pot
tenir encara un sentit pejoratiu.
Índex |
| Control social |
Alienació
Acció d'embrutir psicològicament, fer que una persona o un col.lectiu, sota
pressions i condicionaments externs, generalment socials i polítics, actuï d'acord amb
uns interessos que no són els seus.
Autoritat
Poder regular exercit sobre una col.lectivitat o unes col.lectivitats de manera que
aquesta o aquestes reben un cert ordre de subordinació i superordinació, així com un
sistema de drets i deures. L'autoritat és una de les formes més cabdals del poder;
pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L'autoritat ha
d'ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d'inspirar
accions volgudes en la conducta d'altri) i la pura coacció. L'autoritat implica sempre un
grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la
col.lectivitat. Max Weber distingí tres formes d'autoritat, segons la natura del seu
tipus de legitimació. D'una banda, l'autoritat tradicional, basada en la creença
en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d'aquesta
manera hom justifica la mornarquia. D'altra banda, l'autoritat legal-racional,
basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn
un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d'una
altra banda, encara l'autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders
excepcionals del dirigent que deté l'autoritat; capitosts i profetes, per exemple,
detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans
d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que
són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc.
Coacció
Influència que un grup exerceix sobre els membres del seu àmbit social, i també sobre
el seu propi grup, per tal que se sotmetin a les lleis i normes del grup i per impedir que
vagin contra la moral, els interessos o la manera de viure d'aquest. La coacció és una
categoria del control social, i pot adoptar formes i sistemes diversos: la
intimidació, les amenaces, les sancions i fins i tot l'acció psicològica i la tortura.
Coerció
Força constrictiva que actua sobre el conjunt o unes parts de la societat per tal
d'obligar-la a actuar d'una manera determinada. Aquesta forma de control social és
emprada per l'estat (per mitjà de la policia i per l'exèrcit) i és essencial en certs
processos d'integració social general. La teoria i la pràctica de la democràcia fan
contrastar la coerció amb el consens de la població i imposen límits legals en
el camp dels conflictes interns.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns
valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació
de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi
social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de
comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals
de socialització.
Ordre
Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una societat, i subjecció a
aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i de cooperació entre els
homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta la constitució d'unes
regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del funcionament de la
societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre, anomenat ordre
establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la llibertat de
l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les estructures socials
establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la
convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força
coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o
antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir
els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.
Pena
En relació amb la justícia humana, efecte jurídic, degut a la comissió d'un delicte,
entès com a expiació o retribució.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup
o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment,
sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de
mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació,
moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la
dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la
corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Índex |
| Problemes socials |
Absentisme
Absència del treball en els establiments productius, mesurat en forma de temps laborable
perdut per causes considerades naturals (com la malaltia), excloent-ne habitualment el
temps perdut per vacances, vagues, locauts o interrupcions inferiors a una o dues hores.
Anomia
Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents
creen una greu desorientació en la conducta de certs individus.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la
situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una
empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense
activitat.
Bandidatge
Actuació de qui, apartant-se d'una vida social normal, es dedica al robatori, al furt, a
atemptats a les persones i a d'altres actes de caràcter delictiu, sovint formant colla
armada amb un propòsit d'actuació comuna sota la direcció d'un cap.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra
persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el
bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions
polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria
dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre
públic.
Barraquisme
Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una
planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la
perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica
del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats,
generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació
entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o
gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen
marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa
distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen
serveis.
Boicot
Interdicció de relacions amb alguna determinada persona o entitat amb el propòsit de
coaccionar o de punir. És un procediment emprat per negociants, grups professionals o
autoritats d'un país consistent a interrompre llurs relacions amb els súbdits o
autoritats d'un estat estranger amb la finalitat de pressionar-lo o de protestar contra
ell. També l'empren els obrers com a arma de lluita enfront de companys o de superiors,
que provoca l'aïllament d'una de les parts en conflicte, per tal d'aconseguir solidaritat
o amb intenció punitiva. Per a boicotejar una empresa hom intenta generalment de promoure
la solidaritat del món obrer per a pressionar-la indirectament, no consumint o no
utilitzant els seus productes o serveis. L'empresa l'aplica damunt els líders obrers
provocant llur aïllament enmig de companys o de la comunitat en què viuen; per a
provocar el fracàs de les accions de lluita dels obrers, els empresaris se serveixen de
treballadors fidels a l'empresa, o coaccionats per ella, o bé introdueixen elements
exteriors.
Conflicte
Situació donada per una discordança entre les tendències i els interessos o les
imposicions externes. Hom en distingeix tres tipus: apetència-apetència,
aversió-aversió i apetència-aversió. En el darrer cas, el mateix objecte té alhora
dues pulsions de sentit contrari (desig sexual, per exemple, reprimit per raons morals o
per por). Hi ha una sèrie de mecanismes psicològics per a resoldre els conflictes: sublimació,
repressió, desplaçament, etc. Quan fallen, es produeix neurosi. A causa de
l'aprenentatge, l'educació i les influències socials, objectes que crearien situacions
pulsionals esdevenen avorribles.
Conflicte lingüístic
Cas específic de conflicte intergrupal en què les diferències idiomàtiques esdevenen
el símbol fonamental de l'antagonisme. La relació conflictiva coincideix, bé que no
sempre, amb l'hostilitat existent, dins un estat de base plurinacional, entre els diversos
grups, i sol incidir amb diferències de classes i estatus. L'idioma constitueix l'element
de cohesió primària, en aguditzar la consciència i la visibilitat de l'antagonisme. El
conflicte lingüístic sol ésser subjacent en els fenòmens de bilingüisme coactiu o de
diglòssia feta tradicional. Els seus termes últims són la substitució lingüística,
per assimilació de la cultura dominant, o bé la normalització lingüística i cultural
dels grups en desavantatge.
Conflicte social
Desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per elements o forces
dissidents, que poden ésser interns o externs a ell i que pretenen de restablir un nou
equilibri, fonamentat en unes bases noves.
Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat.
El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari francès que
cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la
seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema capitalista com de l'actual
bloc socialista. Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials,
com el de l'ensenyament, l'eclesial, etc. | |
