EL CRAC DE 1929

Guió conceptual.	1. El llast de la Primera Guerra Mundial. - Les reparacions de guerra. - El Tractat de Versalles. - La reducció de les reparacions de guerra. 2. L'economia del període d'entreguerres. 3. L'economia dels anys de la postguerra. - L'expansió econòmica. - La crisi de reconversió postbèl.lica. - La recuperació econòmica. - L'aïllacionisme dels Estats Units. - L'americanisme. 4. La prosperitat dels anys vint. - La Segona Revolució Industrial. - Facilitats per al consum i la inversió. 5. La crisi econòmica del 1929. - Les causes de la crisi. - El crac de la borsa de Nova York. - Conceptes relacionats amb la borsa. 6. Del crac borsari a la Gran Depressió. - L'extensió de la crisi.	7. La lluita contra la crisi. - Les polítiques tradicionals. - La Conferència de Londres. - L'intervencionisme de l'Estat. - Les obres públiques. 8. El keynesianisme. - Inversió. - Consum. - L'Estat de benestar. 9. La transformació del capitalisme. - El capitalisme d'abans del 1929. - El nou capitalisme després del 1929. 10. El New Deal als Estats Units. - La lluita contra l'atur. - Mesures econòmiques. - El segon New Deal. 11. Les solucions a Europa. - Les democràcies liberals. - Els règims feixistes. 12. El camí cap a la guerra. - La Segona Guerra Mundial.
Efectes de la Primera Guerra Mundial: un gran llast per a Europa. Els països vencedors, endeutats i els països derrotats, ofegats per les reparacions de guerra.	Primera Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles. Reparació Acabada una guerra, contribució que ha de satisfer l'estat vençut al vencedor, en concepte de rescabalament dels danys materials de la guerra. Clàusula inclosa en els tractats de pau des del s XVIII, de fet la seva estimació era arbitrària, delimitada únicament per la voluntat del vencedor. Els problemes suscitats per la insolvència —sobretot la d'Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial— obligaren a fixar-ne els límits que calia avaluar a partir de les despeses reals de la guerra, de la capacitat de pagament i sota la intervenció col·legiada d'altres estats. El tractat de Versalles del 1919 excloïa les indemnitzacions en concepte de càstig. La conferència de Jalta (1945) les establí a favor de les nacions més aperduades i que havien aportat més esforç a la guerra. La conferència de Potsdam (1945) establí un sistema de reparacions en espècie a base de les confiscacions efectuades a les zones ocupades. Indemnització Acció de rescabalar (algú) dels danys, de les despeses, etc, que li ha causat alguna cosa. Deute 1. Deure jurídic de contingut patrimonial pel qual un subjecte (deutor) ha d'observar respecte d'un altre (creditor) un determinat comportament (prestació) consistent a donar, fer o no fer. 2. Quantitat que una persona o un organisme deu a una altra persona o organisme, tant si es tracta de diners com de béns o de serveis.
El país més afectat fou Alemanya.	Tractat de Versalles Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial. Hiperinflació Augment disparat dels preus que provoca una desvaloració i pèrdua de confiança en el diner i, com a conseqüència, una preferència generalitzada per l'adquisició de béns.
Mesures preses per reduir les reparacions de guerra.	Pla Dawes Informe publicat el 1924 sobre les reparacions de guerra imposades a Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular la recuperació econòmica d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions, el pla proposava l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la moneda i l'equilibri pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya, l'establiment d'un control internacional dels afers financers alemanys i la determinació de l'apropiació de certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident dels Estats Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra imposades a Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital nord-americà en aquest país. Acords de Locarno Acords signats a Locarno, el 1925, per Briand, A.Chamberlain, Mussolini, Stresemann i Vandervelde que garantien les fronteres imposades pel tractat de Versalles a les regions renanes. La invasió per part de Hitler, el 1936, de la Renània desmilitaritzada invalidà aquests acords. Pla Young Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i subscrit l'any 1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que els alemanys devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava 59 anys de termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi econòmica del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932 confirmà que les reparacions de guerra havien restat en via morta. Conferència de Lausana Conferència celebrada a Lausana (Suïssa), pel juny del 1932, que reuní els representants dels governs interessats en el problema de les reparacions de la guerra i acabà (9 de juliol) amb l'anul·lació total d'aquestes reparacions.
L'economia del període d'entreguerres passa, com veurem, per diferents fases o cicles.	Època d'entreguerres Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939). Cicle econòmic Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat econòmica que, d'una manera persistent, ha anat alterant —sovint greument— la marxa general de l'economia en els països capitalistes desenvolupats des de la darreria del s XVIII. El cicle comprèn normalment quatre etapes: l'expansió (o prosperitat), la crisi (o recessió), la contracció i la recuperació. Aquestes quatre etapes solen tenir una intensitat i una durada variables en cada cicle, però es presenten sempre en el mateix ordre. Els estudis sobre els cicles o les fluctuacions econòmiques han forçat a recollir i depurar nombroses sèries de dades estadístiques sobre preus, desocupació, producció, importacions, vendes de determinades mercaderies, cotitzacions de títols a borsa, xifres de compensacions bancàries, etc. En estudiar cadascuna d'aquestes sèries, hom ha destriat tres tipus de moviments econòmics: un moviment de durada molt llarga, moviment de tendència o tendència secular; un moviment de caràcter regular, fluctuació o variació estacional, normalment lligat a fenòmens naturals, climatològics o socials perfectament previsibles; i el cicle econòmic. Fent ús de mètodes estadístics, és possible d'eliminar o d'aïllar en cada sèrie les components estacional, cíclica i secular. Això ha permès d'establir l'existència de tres classes de cicles: un cicle curt, o de Kitchin, d'uns 40 mesos; un cicle mitjà, o de Jutglar (més conegut com a cicle econòmic), d'uns 8 a 10 anys; i un cicle llarg, o de Kondratieff, d'uns 50 anys. El primer descobriment —i potser el més important— ha estat de fer veure fins a quin punt l'estudi de l'expansió o prosperitat i, en general, el de les diferents etapes del cicle és indispensable per a comprendre i preveure els problemes de la depressió. En la fase de prosperitat es produeixen moltes de les malformacions que donaran lloc a la crisi o depressió. Les principals teories explicatives del cicle són: teories psicològiques, teories de subconsum, teories monetàries i teories de la "sobreinversió". Cadascun d'aquests grups de teories posa l'èmfasi en un determinat factor com a elegit originari o causal. Històricament no hi ha hagut un sol factor o causa decisiva, i fins i tot llur ordre d'importància ha variat fortament en els diferents cicles. Els economistes acadèmics han tardat bastant de temps a plantejar-se una explicació completa de les causes del cicle econòmic, a causa del manteniment, durant molt de temps, d'una espècie de confiança irreflexiva en "la capacitat d'adaptació del sistema". Una bona part de l'aportació més important ha estat realitzada, per tant, al marge de la teoria econòmica establerta. Aquest és el cas de l'aportació teòrica de Karl Marx i d'alguns dels membres dissidents de l'escola clàssica (Malthus i Sismondi). Per als economistes marxistes, els cicles són el reflex de lleis del procés de reproducció capitalista i, per tant, són inevitables. L'impacte de la gran depressió dels anys trenta i, darrere d'ella, l'aparició, l'any 1936, de l'obra de J.M. Keynes The General Theory of Employment, Interest and Money marquen un canvi d'orientació definitiva en el món capitalista. La qüestió dels desequilibris a curt termini de l'economia, i en particular els problemes de la desocupació, passen a ésser el centre de l'interès de l'economia teòrica. Després de la Segona Guerra Mundial els països capitalistes desenvolupats s'han anat decidint pel manteniment de programes poc o molt dirigistes. Hom ha adoptat diferents polítiques anticícliques, les mesures de les quals han estat fonamentalment encaminades tant a tractar d'evitar les anomalies que creen les expansions o prosperitats econòmiques com a mirar de preveure i evitar les crisis o depressions més greus.
En acabar la guerra hi va haver una curta expansió econòmica, degut a l'immediat augment de la demanda.	Prosperitat Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas. Oferta Quantitat de productes que concorren en un mercat per ésser venuts, en un moment determinat. Demanda Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir. Inflació Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
Però poc després arriba la crisi de reconversió postbèl.lica (1920-1921).	Crisi Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Crisi de reconversió Fenomen de transició entre una economia de guerra i el retorn a la normalitat. Reconversió Procés tendent a reconstruir una situació anterior, com ara el pas d'una economia de guerra a una economia de pau. Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Entre 1922 i 1924 hi ha una recuperació econòmica. Les principals economies van anar recuperant-se, en bona part gràcies al retorn al patró or: les principals monedes (lliura esterlina i dòlar) van establir una paritat fixa amb l'or i podien ser utilitzades com a reserves de divises pels altres països menys solvents.	Conferència de Gènova Reunió internacional de les grans potències, llevat dels Estats Units, que tingué lloc el 1922. Fou convocada a iniciativa del Regne Unit i de França amb l'objectiu d'intentar la recuperació de les economies després de la crisi de 1921 i, sobretot, facilitar els intercanvis comercials amb el restabliment del patró or. S'hi acordà la fixació de dos tipus de monedes: les convertibles en or (lliura esterlina i dòlar), que podien servir de reserva i de patró internacional, i la resta, que n'esdevenien dependents i secundàries. La no participació dels Estats Units va fer que els resultats fossin més aviat migrats. Sistema financer Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries. Aquestes institucions es caracteritzen per llur forma específica d'atreure l'estalvi i de destinar-lo al finançament d'una activitat econòmica i per llur actuació en el mercat de diner (també dit monetari), on s'efectuen les operacions a curt termini, o en el mercat de capitals (també dit financer), on s'efectuen a llarg termini. Una relació no exhaustiva d'aquestes institucions per a l'estat espanyol comprèn els bancs, tant els comercials com els industrials, les caixes d'estalvis, les entitats oficials de crèdit, la borsa de valors, les societats i els fons d'inversió mobiliària, les institucions dedicades a finançar les vendes a termini, les empreses de leasing o de lloguer de béns d'equip, les cooperatives de crèdit, les companyies d'assegurances, les entitats de factoring, les societats de crèdit hipotecari, les societats de garantia recíproca, les societats mediadores en el mercat del diner, les juntes sindicals de les borses, els agents de borsa i els corredors col·legiats de comerç. Als països capitalistes, doncs, les operacions de les institucions financeres influeixen directament sobre el nivell d'activitat de llurs economies, i el banc central té la missió de regular i de coordinar les operacions d'aquestes institucions. El procés d'internacionalització del mode de producció capitalista en el pla mundial ha originat l'extensió de l'àmbit d'actuació de les institucions financeres fora del marc estatal i l'aparició de noves institucions en el pla internacional, com el mercat d'eurodòlars. Sistema monetari internacional Conjunt d'organismes financers internacionals i de relacions monetàries que hi ha entre els diferents països. Els membres adscrits a un sistema monetari accepten la moneda patró i les regles de joc establertes. El sistema és tant més apte com més flexibilitat tingui la moneda base per a adaptar-se a les necessitats derivades del volum dels intercanvis dels preus i de la velocitat de circulació del diner. El diner que ha fet de base ha estat d'or, d'argent o de tots dos metalls alhora (monometal·lisme o bimetal·lisme). El patró or perdurà des de la primera meitat del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Representava llibertat de compra i venda d'or i una equivalència de cada moneda respecte al metall preciós; però tenia el greu inconvenient que l'única manera de remuntar un dèficit de la balança de pagaments era abaixant els preus interiors, amb la qual cosa els altres objectius de política econòmica hi restaven subordinats. Hi hagué una relativa estabilitat en els canvis; però aquest esquema responia a un sistema centralitzat d'indústria i comerç als voltants d'Anglaterra. Aquest sistema es trencà amb la guerra: fou suprimit el patró or, pujaren els preus, hi hagué una gran manca de liquiditat. La conferència de Gènova de l'any 1922 recomanà ja la desmonetització de l'or. El 1924 hom adoptà el patró lingot-or (amb la qual cosa l'or només servia de reserva), però no salvà cap país d'una forta inestabilitat monetària. Malgrat que França i Anglaterra tornessin a la convertibilitat, res no s'arreglà i l'any 1931 fou abandonada novament. Començaren les devaluacions competitives, les restriccions al comerç i forts controls de canvis. Aquesta situació s'agreujà amb la Segona Guerra Mundial, fins que l'any 1944, en la conferència Bretton Woods, foren creats el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament. Patró Mecanisme pel qual els països efectuen llurs pagaments internacionals i equilibren la balança de pagaments. Fins el 1914, el sistema monetari internacional es fonamentava en el patró or. Aquest implica un sistema de tipus de canvi fixos on les fluctuacions del canvi es mantenen en un marge molt estret. Cada país manté les seves reserves en or, i la moneda nacional és convertible en or al banc central a la paritat establerta per llei. L'oferta monetària d'un país depèn de les seves existències d'or i es modificarà en variar les reserves d'or. En un patró or, l'ajust de la balança de pagaments tindrà lloc, d'acord amb la teoria quantitativa del diner, mitjançant la variació dels preus. Un país que tingui un dèficit continuat en els seus intercanvis internacionals experimentarà un descens en les seves existències d'or que farà disminuir la seva oferta monetària. La contracció de l'oferta monetària, pressionant els preus a la baixa, tendirà a fer augmentar les exportacions i a disminuir les importacions i, per tant, tendirà a restablir l'equilibri entre els ingressos i els pagaments externs del país. El patró or es basa, doncs, en un mecanisme que fa que l'equilibri es restableixi automàticament. Dit en altres paraules, el patró or manté l'estabilitat del tipus de canvi, però no manté estable el poder adquisitiu de la moneda nacional en termes de béns i serveis. Bàsicament el mecanisme descrit ja fou assenyalat per Hume el 1752. Avui, gràcies sobretot a l'anàlisi keynesiana, sabem que, en la mesura que els preus i els salaris no són flexibles a la baixa, l'ajust de la balança de pagaments no es produeix tant per la reducció dels preus com pel descens dels nivells de producció i d'ocupació. En qualsevol cas, el manteniment del tipus de canvi tenia un cost, ja fos la reducció dels preus, el descens de la producció o ambdós conjuntament. El patró or no es pot mantenir si els governs donen prioritat a d'altres objectius de política econòmica que no siguin l'estabilitat del tipus de canvi; és per això que el patró or fou abandonat durant la Primera Guerra Mundial. En la immediata postguerra es restablí el patró or, bé que amb certes restriccions que suposaren la no-circulació de monedes d'or i la convertibilitat limitada per a certes quantitats de moneda materialitzada en metall no encunyat dipositat als bancs emissors (patró lingots or o gold bullion standard). Aquest nou intent de tornar a l'or es trobà amb dues dificultats. Per un costat, les existències mundials d'or eren insuficients davant la demanda d'or amb finalitats monetàries; per l'altre, els governs estaven més interessats a aconseguir uns nivells d'activitat econòmica alts que no pas a mantenir l'estabilitat dels canvis. Per afrontar l'escassesa d'or, fou adoptat el patró canvis-or (gold exchange standard). En el patró canvis-or, recomanat per la conferència de Gènova del 1922, determinats països (la Gran Bretanya i els EUA) adopten el patró or, amb convertibilitat en or de llurs monedes a una paritat fixa, i la resta de països relacionen llurs monedes —també a una paritat fixa— amb el dòlar i la lliura i accepten que la major part de llurs reserves siguin formades per dòlars i lliures, que són les úniques divises directament convertibles en or. Aquesta nova estructuració es basava de fet en la confiança de la resta de països en el dòlar i la lliura, i en darrer terme en la confiança en la potència econòmica dels EUA i de la Gran Bretanya. La depressió econòmica mundial del 1929 i les mesures restrictives emprades als EUA, únic país amb possibilitat de subministrar la liquiditat necessària, posà en evidència les limitacions del nou patró. La Gran Bretanya abandonà el patró or el 1931 i al voltant de la lliura s'agruparen les monedes del bloc de l'esterlina. Els acords de Bretton Woods (1944) posaren les premisses per a evitar un nou enfonsament dels pagaments internacionals i el dòlar es convertí en la moneda clau del nou sistema. La positura hegemònica del dòlar es mantingué fins que els dèficits constants de la balança de pagaments dels EUA es convertiren en insostenibles, la qual cosa portà a la inconvertibilitat definitiva del dòlar en or per l'agost del 1971. Paritat O paritat-or. Pes de metall preciós -d'ordinari or- que serveix de base a un sistema monetari. En aquest sistema tota moneda és canviable per l'or que val en qualsevol moment a la finestra pública del banc emissor dels bitllets. Quan aquests bitllets o monedes es poden convertir pel seu equivalent en or es diu que són convertibles. (veure Convertibilitat) Quantitat d'or fi a què és equivalent una unitat monetària. La paritat de la moneda és fixada pel govern de cada país. Equival, de fet, al seu tipus de canvi (preu d'una moneda en termes d'una altra). El conveni constitutiu del Fons Monetari Internacional obliga els governs a fixar la paritat de llur divisa en or o en dòlars EUA al pes i llei vigents l'1 de juliol de 1944 (33 dòlars l'unça d'or). Per tant, ja sia mitjançant l'or, ja sia mitjançant el dòlar, les monedes dels països membres del FMI es relacionen entre elles. Teòricament, un país només pot modificar la paritat de la seva moneda si té un desequilibri fonamental a la balança de pagaments i després de consultar-ho al FMI. En la pràctica, els governs es limiten a comunicar al FMI la modificació de la paritat com un fet consumat, car l'èxit de la modificació depèn en bona part de la rapidesa i el secret amb què és portada a terme. Convertibilitat Qualitat d'una moneda de poder-se canviar en or o en qualsevol altra moneda i de no poder ésser controlada o pertorbada en el seu ús per les autoritats del país la moneda del qual ha estat així convertida. Aquest règim d'absoluta convertibilitat pressuposa un sistema de patró monetari internacional, sia el patró or (gold standard) o el patró canvis-or (gold exchange standard). En aquest darrer cas, una moneda està fermament vinculada a la d'un altre país, la qual és plenament convertible en or. Hom pot parlar també de convertibilitat limitada, quan és retringida en relació amb les operacions implicades, els estats amb els quals són efectuades i les persones que hi intervenen. La més utilitzada és la convertibilitat limitada a no residents, que assegura una completa convertibilitat a la moneda en poder de no residents en el país, mentre que hom controla les operacions de conversió de la pròpia moneda que desitgin fer els residents, en espera que la situació de la balança de pagaments permeti d'assolir la plena convertibilitat. Reserves monetàries Estoc de mitjans de pagament que un país reté amb la finalitat de fer cara als dèficits temporals de la seva balança bàsica, amortint els efectes de les fluctuacions del comerç exterior. Les reserves monetàries són constituïdes per tots els mitjans de pagament reconeguts internacionalment: or, divises, drets especials de gir. El volum de reserves necessàries per a un país depèn del nivell del seu desenvolupament i de les previsions de l'evolució del seu comerç exterior. Divisa Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de les remeses d'emigrants, principalment.
Mentrestant, els Estats Units, convertits en primera potència mundial en acabar la guerra, adoptaven una actitud aïllacionista...	Aïllacionisme Tendència política que propugna l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals. El terme (isolationism) fou encunyat als EUA, on Washington fou el primer a recomanar una neutralitat absoluta respecte a les qüestions no americanes (1797); aquesta doctrina, reafirmada en la declaració de Monroe (1823), fou aplicada sistemàticament després de la guerra de Secessió (1861-65) i es convertí en el fonament de la política dels EUA fins a la Primera Guerra Mundial. Per això, encara que els nord-americans participaven en les conferències d'Algesires (1906) i de l'Haia (1907), i lluitaven contra Alemanya (1917), després del 1918 s'oposaren a la creació de la Societat de Nacions i tornaren a l'aïllacionisme. Aquesta tendència s'anà endurint progressivament i portà a l'aprovació de la llei de neutralitat (1935-41), per la qual els EUA s'apartaren totalment dels conflictes europeus. Des de la Segona Guerra Mundial, però, la política nord-americana, en aquest aspecte, es capgirà completament. La Gran Bretanya havia seguit també aquesta tendència política, especialment durant el s XIX. Lord Salisbury l'anomenà splendid isolation, terme que designava alhora l'absència d'engatjament del seu país envers les enteses continentals i, a més, s'estenia a tota la política britànica. Aquesta fou la línia del programa formulat per Joseph Chamberlain, pel qual la Gran Bretanya havia de formar amb les seves colònies un bloc al marge del continent. Des dels primers anys del s XX, però, la Gran Bretanya es veié obligada a abandonar progressivament la política d'aïllament, i el 1904 entrà a l'Entente Cordiale. El modern desenvolupament dels armaments i la interdependència dels estats en els terrenys econòmic, tecnològic, de proveïment de primeres matèries, etc, fan virtualment impossible l'aïllacionisme, que només practiquen, en grau minvant i per raons diferents, països com Suïssa i, fins al final de la guerra freda, Albània i Corea del Nord. Aquests dos darrers estats han estat els exemples més clars d'aïllacionisme, el qual finalitzà en el primer cas, amb l'enderrocament del règim comunista (1991), mentre que en el segon, l'exhauriment econòmic del règim fundat per Kim Il-sung i l'assetjament per part dels EUA (especialment a partir del 2002) en comprometen seriosament el futur.
...i s'estenia l'americanisme, basat en tres principis: racisme, puritanisme i religió.	Racisme Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. Segregació racial Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més ètnies. WASP La sigla WASP correspon a les inicials, en anglès, de blanc, anglosaxó i protestant (White, Anglo-Saxon & Protestant), característiques considerades l'essència del veritable americà. Ku Klux Klan Societat secreta racista nord-americana. Fundada el 1866 a Tennessee, esdevingué un instrument dels terratinents demòcrates del sud per a plantar cara als republicans radicals, al poder, i recuperar una gran part del programa esclavista i antinòrdic de la Confederació. Tingué un segon període entre el 1915 i el 1924, lliurada totalment a activitats terroristes i racistes. Les reivindicacions integracionistes iniciades cap al 1946 ressuscitaren el Klan, que actuà sobretot entre el 1954 i el 1966, fins que l'administració Johnson la desorganitzà. Durant les dècades següents ha mantingut un cert activisme en el si de l'extrema dreta nord-americana. Puritanisme Moviment político-religiós en el si de les esglésies reformades d'Anglaterra i d'Escòcia, nascut en el període que va des de l'establiment d'Elisabet I (1559) fins a la restauració monàrquica de Carles II (1660). Ppretenia la total purificació de les reformes romanes en el culte i la implantació del pensament calvinista. Moral puritana Tipus de moral col.lectiva molt influïda pels principis del puritanisme, corrent cristià que van introduir en els Estats Units els colonitzadors arribats en el vaixell Mayflower a començaments del segle XVII. Es caracteritzava per l'austeritat i la rigidesa dels costums, especialment en matèria sexual. Llei Seca Llei dictada als EUA (1919) que prohibia la circulació i el consum de begudes alcohòliques en els territoris de la unió. Bé que fou derogada (1933), es manté encara, parcialment modificada, en alguns estats. Gàngster Membre d'una banda criminal dels EUA dedicada a negocis il·lícits. La proclamació de l'anomenada llei seca (1919), que prohibia la fabricació, la venda i el transport de begudes alcohòliques, estimulà un pròsper negoci clandestí, del qual es beneficiaren policies i funcionaris corromputs. Alfonso Capone a Chicago i Lucky Luciano a Nova York impulsaren i controlaren les grans xarxes clandestines de fabricació i de distribució de licors. Ultra el negoci de l'alcohol, aquestes bandes, controlades per elements ítalo-americans, explotaren sovint negocis relacionats amb la prostitució i el joc. Les lluites entre les bandes rivals causaren un gran nombre de baixes. Hom calcula que a Chicago, durant cinc anys, foren assassinats més de cinc-cents gàngsters. Amb l'abolició de la llei seca (1933), durant la presidència de F.D. Roosevelt, hom emprengué una forta campanya contra el gangsterisme, sense aconseguir, però, d'eradicar-lo totalment. Foren figures cèlebres del gangsterisme nord-americà Giuseppe Masseria, Joe Adonis, Frank Costello i la parella Bonnie Parker i Clyde Barrow. Gangsterisme Conjunt d'activitats i de maneres d'actuar dels gàngsters. Fonamentalisme Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Al s XX, els diversos fonamentalismes es caracteritzen per la consciència de minoria, el sentit totalitari de l'Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, el predomini de la comunitat sobre l'individu i el principi del líder, la creació d'un enemic i l'afirmació masclista. El mot s'aplicà en un principi al moviment propagandístic ultraconservador prtestant nord-americà que als anys vint preconitzava la interpretació literal de les Escriptures enfront de la difusió dels corrents de pensament liberals o cientifistes i anunciava la segona vinguda de Crist i la resurrecció. A llarg dels anys següents fins a l'actualitat, n'han variat poc els trets essencials, bé que els anys cinquanta incorporà l'anticomunisme a la seva ideologia. American Way of Life Estil de vida americà caracteritzat per un elevat consum individual i per una uniformització de gustos, de la qual va ser responsable en bona part la proliferació de la publicitat. A la llarga, el predomini de l'economia americana ha fet d'aquest model de vida nord-americà el prototipus de societat contemporània industrialitzada.
Fase d'expansió, de prosperitat parcial (1924-1929), sobretot als EUA. Són els "feliços anys vint".	Expansió Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos. Prosperitat Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas. Creixement econòmic Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament. Els feliços vint o els anys bojos Denominació emprada pels historiadors per a referir-se a l'època en què, un cop superat el mal tràngol de la guerra, la societat europea volia oblidar els horrors de la guerra i s'esforçava a gaudir d'un moment, caracteritzat per la prosperitat econòmica. En aquells anys vint, dins d'un context d'eufòria, van triomfar artistes de les diferents avantguardes, es van generalitzar els nous ritmes (jazz, xarleston i tango), i van créixer els moviments d'emancipació de la dona que reivindicaven els seus drets civils i que van facilitar la liberalització dels comportaments (faldilla curta, cabells tallats à la garçon, etc.).
La prosperitat va anar lligada a l'expansió de la Segona Revolució Industrial...	Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. Productivitat Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat. La productivitat mesura la relació entre la quantitat de productes produïts per una empresa i la quantitat de treball (nombre de treballadors, temps i sous) emprada per fabricar-los. Per exemple, la productivitat del treball és mesurada com la producció anual per home. Taylorisme Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme. Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers". Concentració empresarial En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució) les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents formes de concentració: les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta d'un servei necessari a totes elles; les unions temporals consisteixen en l'agrupació de dues o més empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme conjuntament una obra, algun subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra es dóna quan hom contracta amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei. Concentració industrial Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació. Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial, hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar, substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager. Hom distingeix entre concentració horitzontal i concentració vertical. Figures destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una posició força avantatjosa en relació amb la competència. Càrtel Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat. Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua. Trust Concentració i fussió d'empreses dedicades a la mateixa activitat, que permet ocupar el mercat, monopolitzar els preus i bandejar la competència. És el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat. Holding Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han posat restriccions legals als holdings.
..i a les facilitats per al consum i la inversió. Tot plegat va fer que l'expansió es fes sobre una bases febles.	Publicitat Comunicació massiva que té per objecte informar, persuadir i aconseguir un comportament determinat de les persones que reben aquesta informació. En l'empresa, la finalitat última de la publicitat és d'aconseguir un increment dels resultats i de les vendes, per mitjà d'una millora en la informació i les actituds del consumidor envers els seus productes. Venda a termes Modalitat de crèdit al consum, anomenada també venda a terminis, per la qual el pagament d'una compra es fa efectiu, en una part o en la totalitat, a poc a poc, per mitjà de successius lliuraments que són determinats al moment d'efectuar-se l'operació. Inversió Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc). Crèdit Intercanvi no simultani entre la prestació i contraprestació de béns, diners o serveis. En l'acompliment de qualsevol acte creditici intervé el temps com a element constitutiu, i la confiança com a condició. La principal funció del crèdit és de finançament de la producció abans de la demanda, és a dir, la unió de la propietat dels recursos productius amb les demandes dels seus productors. El mecanisme de crèdit estalvia l'ús del diner, permet una planificació més flexible de les despeses i canalitza els petits estalvis de la societat. Call Loans Préstec d'un dia per l'altre que les entitats bancàries concedien als corredors o intermediaris perquè poguessin comprar accions a compte dels seus clients. Aquesta pràctica permetia especular sobre les accions perquè, de fet, no es pagava més que un 10% del seu valor: el comprador desemborsava el 10% del preu de l'acció -en el seu valor real- i demanava a crèdit el 90% restant al corredor, que es procurava la suma necessària demanant un crèdit ràpid a un banc. Així es podia especular a la borsa sempre que aquesta anés a l'alça: es revenia uns dies després, quan el preu de les accions ja havia pujat, i així es retornava el crèdit i tant el corredor com el client obtenien un marge de benefici. Desequilibri Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
L'any 1929 va arribar la pitjor de les crisis del sistema capitalista fins llavors.	Crisi econòmica del 1929 Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida. La crisi del 1929, iniciada als EUA, provocà l'atur d'un 15 a un 30% de les forces de treball a tot el món i constituí la sotragada que inaugurà una sistemàtica intervenció reguladora en la vida econòmica (New Deal). Crisi i pressions obreres, amb la desesperació de la petita burgesia, conduïren alguns països al feixisme, forma violenta, defensiva a l'interior i agressiva a l'exterior, de l'estat capitalista.
Causes de la crisi del 1929.	Crisi de sobreproducció Crisi provocada per un desajust en el mercat, quan hi ha un excés d'oferta respecte la demanda existent. Sobreproducció Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda). Desajust en la circulació econòmica motivat per un excés de producció, que fa que el volum de l'oferta d'un mercat sigui superior a la capacitat efectiva de la demanda. Les crisis de sobreproducció, que es contradiuen amb la llei de Jean Baptiste Say, sostinguda pels clàssics, tenen unes característiques i, com a tendència, han estat tractades analíticament d'una manera equivalent a les de subconsum. Això no obstant, en aquest cas es poden donar situacions d'excés d'oferta de caràcter estrictament cojuntural, com a conseqüència de decisions contràries al comportament del mercat, la qual cosa no es correspon en les situacions de subconsum. Crisi de subconsum Crisi provocada per un desajust en el mercat, quan hi ha una escassa demanda respecte l'oferta existent. Subconsum Desajust en la circulació econòmica motivat per una insuficiència de la demanda per a absorbir tots els productes que s'ofereixen en el mercat. Aquesta situació, considerada com una de les causes generadores del cicle econòmic i, per tant, de les crisis, fou analitzada inicialment per Malthus i Sismondi, que veieren la tendència secular al subconsum com una conseqüència de la creixent misèria de la gran majoria de la població, enfront de l'ampliació constant de la producció. Això portà Malthus a la defensa del consum sumptuari de l'aristocràcia com una forma de possibilitar una certa acumulació. Aquesta anàlisi es confrontà amb la de la resta dels pensadors clàssics, que consideraven aquests desajusts ocasionals i passatgers. El pensament marxista reprengué l'anàlisi del subconsum com a essencial al mode capitalista de producció, que, en expandir-se, condiciona el manteniment de la taxa de guany a càrrec de reduir la participació dels salaris en la distribució de la renda, la qual cosa comporta una insuficiència crònica del consum i es constitueix element contradictori per a la reproducció d'aquest mode de producció, puix que, en no vendre's la cosa produïda, no es pot realitzar la plus-vàlua i el sistema entra en crisi. R.Luxemburg i P.Sweezy introduïren els possibles mecanismes compensadors a aquesta tendència, fonamentalment l'ampliació dels mercats, que relativitzen la importància del subconsum com a determinant de les crisis. Hobson assenyalà com a causa del subconsum, a més de la inadequada distribució dels recursos monetaris, el fet que aquests recursos no es dediquessin en suficient proporció al consum, és a dir, a l'existència d'un excés d'estalvi. Keynes reprengué aquesta argumentació fent correspondre la insuficiència del consum no al fet d'estalviar excessivament, sinó al fet que aquest estalvi tardés massa temps a convertir-se en inversió, considerant, per tant, la insuficiència de consum com un desequilibri temporal. Especulació Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació a la baixa).
Tot va començar amb el crac de la Borsa de Nova York. El valor de les accions va caure en picat entre octubre de 1929 i juny de 1932.	Crac Fallida d'una empresa prou important perquè la seva ruïna tingui efectes d'ordre general. Aplicat a la Borsa, el terme, d'origen alemany (krach), significa baixa massiva, ràpida i general de la cotització dels preus de les accions a la borsa. Borsa Mercat organitzat i abstracte en el qual es reuneixen professionals d'una manera periòdica per tal d'efectuar compres i vendes de valors (públics i privats) o de productes. Jugar a la borsa és especular sobre l'alça i la baixa dels valors. Wall Street Carrer on es troba la Borsa de Nova York, creada el 1792. Dijous Negre Nom amb què es coneix el 24 d'octubre de 1929, dia en què el pànic es va apoderar dels inversors a la Borsa de Nova York i van ser posats en venda tretze milions de títols, però com que ningú no volia comprar-los el seu preu va anar disminuint hora rere hora. Aquest dijous és considerat com el dia en què va tenir lloc el crac. Malgrat l'existència d'alguns avisos anteriors, dels quals ningú no va voler adonar-se, el dijous 24 d'octubre la cotització de les accions va baixar bruscament. En poques hores es va crear arreu dels Estats Units un ambient de pànic que provocà la la posada a la venda massiva d'accions: 13 milions de títols el dia 24, i 33 milions (només se'n van aconseguir vendre 16 milions) el dimarts 29; tot plegat no va tenir cap altre resultat que accentuar la davallada de les cotitzacions. Pànic Terror, gran por agafada sobtadament i sense raó suficient.
Conceptes relacionats amb la Borsa.	Borsa Mercat organitzat i abstracte, en el qual es reuneixen professionals, de forma periòdica, per tal de realitzar compres i vendes de valors (públics o privats) o productes. És organitzat per l'existència d'una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte, per tal com les operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies. Dins la borsa la presència de mitjancers que relacionen venedors i compradors esdevé una característica predominant. Quant a l'objecte de les transaccions, hom distingeix la borsa de mercaderies, coneguda usualment per llotja, de la borsa de valors. A la primera s'intercanvien essencialment productes agrícoles, certs minerals, etc. Les borses de treball en són un cas límit on la mercaderia és la força de treball. Les borses de serveis, de nòlits o d'assegurances tenen un caràcter diferenciat. Les de mercaderies el tenen especialitzat i suprastatal i es troben més concentrades que no pas les borses de valors, per la qual cosa llurs cotitzacions tenen una gran vigència dins el comerç internacional. Dins les borses de mercaderies, les operacions es basen en les expectatives sobre preus, quantitats, èpoques de lliurament, per la qual cosa les operacions sobre mercaderies encara no produïdes (anomenades genèricament futures) tenen una gran importància. Les fluctuacions dins aquestes borses són molt intenses, i llurs cotitzacions tenen tendència al descens, cosa que perjudica els productors i empitjora llur relació real d'intercanvi. L'acció dels països proveïdors no ha pogut estabilitzar les cotitzacions, llevat en uns pocs productes, a causa de la resistència dels països compradors, que veuen minvar llurs guanys. Els acords directes entre països productors han fet disminuir la importància absoluta de les borses de mercaderies. Les borses de valors són la base dels mercats de valors, que tenen un caràcter més ampli, atès que comprenen els mercats d'emissió (d'accions, obligacions i valors públics), les borses de valors pròpiament dites i els mercats de títols no admesos dins la cotització oficial. Entre els dos primers hi ha estrets lligams; així, el mercat d'emissió és el que forneix valors a la borsa. Les borses de valors constitueixen centres de contractació dels títols que es troben en circulació i que són admesos a la cotització oficial. La borsa de valors és l'instrument del finançament a llarg terme de l'activitat econòmica dins el sistema capitalista, mitjançant les transaccions de valors de renda variable (accions), fixa (obligacions) o públics (entre ells els del deute públic), i dels drets de subscripció d'aquests valors. Les operacions efectuades dins la borsa poden ésser al comptat i a terme, segons les formes de liquidació de les operacions, però les darreres tendeixen a ésser interdites en nombrosos països. En les operacions de compra i venda actuen com a mitjancers els agents de canvi i borsa. La cotització de borsa expressa el tant per cent de variació del valor sobre el preu original; una cotització de 500 significa que el valor té un preu 5 cops superior a l'inicial. Societat anònima Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850. Acció 1. Cadascuna de les parts en què ha d'ésser representat obligatòriament el capital de les societats anònimes i de les comanditàries per accions. Cal distingir en una acció el seu valor nominal, que és aquell que el document de l'acció expressa en unitats monetàries, i el seu valor real, que és aquell pel qual és comprada i venuda al mercat mobiliari, i que pot ésser inferior o superior al nominal; estrictament, el valor real és el resultat de dividir el patrimoni de la societat pel nombre d'accions socials. 2. Document que materialitza la participació del soci en el capital, anomenat sovint títol-valor, necessari per a l'exercici dels drets polítics i econòmics de l'accionista. Accionista Titular d'una acció d'una societat anònima o en comandita o per accions. L'accionista té, com a mínim, els drets següents: participació en els beneficis de la societat en proporció al valor de l'acció; dret preferent a la subscripció de noves accions; dret de veu i vot a la junta general, si posseeix el nombre d'accions que disposen els estatuts de la societat; dret a adjudicar-se la part proporcional del patrimoni si la societat és liquidada i dret a ésser informat de les activitats de la societat. L'accionista pot vendre lliurement la seva acció, bé que els estatuts socials poden establir limitacions a aquest dret. Accionariat Conjunt dels accionistes d'una societat mercantil, generalment anònima. Títol Document que estableix la propietat d'un actiu financer o material. Els actius financers, nominals o al portador, poden ésser de renda fixa o variable, segons que produeixin una utilitat fixa o indexada determinada d'antuvi o una quantitat variable proporcional als beneficis o resultats de la societat o l'organisme emissor. Els títols emesos per l'estat són anomenats deute públic (deute 2 6) o cèdules per inversions, i poden ésser amortitzables o no amortitzables (llavors reben el nom de deute perpetu). Les emissions de deute públic poden ésser considerades com a instruments finançadors de les activitats de l'estat i com a instruments de política autoinflacionista a través de les operacions de mercat obert (mercat 2 6). Els títols privats de renda fixa són anomenats obligacions o bons de caixa i poden ésser lliurats per les societats en quantitats determinades, i segons la legislació de l'estat espanyol la totalitat d'emissions d'obligacions no pot superar el capital social. Els títols de renda variable, normalment accions, són documents representatius de la participació del soci en el capital social d'una empresa. Els títols financers, tant de renda fixa com de renda variable, es comercien en mercats secundaris o borses de valors, l'objecte dels quals és de donar als titulars un més alt preu de liquiditat potencial. Cotització Preu de venda obligatori, normal o mitjà, segons els casos, vigent per a un títol, producte, article o mercaderia. Cotització oficial Expressió dels canvis de la contractació efectuada a les borses sobre valors i efectes públics o privats, mercaderies, lletres i altres documents mercantils, la negociació dels quals hagi estat autoritzada per la junta sindical corresponent. Valors cotitzats a borsa Valors registrats en el butlletí oficial redactat pels agents de canvi. Valor nominal d'una acció Valor permanent en la moneda de curs legal d'una acció. Valor real d'una acció Preu d'una acció en el mercat o a la Borsa. Encara que el valor nominal sigui fix, l'oferta i la demanda poden fer oscil.lar a l'alça o a la baixa el valor de les accions per a aquell que en vulgui comprar o vendre. Si una acció de 1.000 pessetes de valor nominal és comprada a 200 dòlars a la Borsa -perquè és una acció buscada pels seus alts rendiments- cal tenir present que el dividend serà sobre el preu nominal i que, per tant, en cas de donar el 6% de benefici, al comprador de l'acció, li rendirà realment un 3% de la inversió efectuada. Dividend Part dels beneficis que una societat distribueix periòdicament entre els seus accionistes. L'import corresponent a cada accionista és determinat per la classe i el nombre d'accions posseïdes. Els dividends poden ésser pagats mitjançant quantitats líquides, noves accions, bons, etc. Generalment són pagats segons els beneficis nets, però és freqüent que les societats en declarin amb càrrec a reserves. El dividend, com a benefici, es reparteix sempre en referència al valor nominal d'una acció. Obligació Títol que representa quantitats prestables a una societat per un tercer i que no són part del capital de la societat. Títol que representa una part del capital emmanllevat per una societat financera, industrial o comercial. Aquest crèdit pren la forma d'emprèstit a llarg termini, i les obligacions com a representació, nominativa o al portador, d'una part alíquota d'aquest poden ésser negociades a borsa. Les característiques que les diferencien de les accions són fonamentalment el fet de percebre un interès fix, amb independència dels resultats de l'activitat econòmica de l'entitat emissora i la qualitat estrictament creditora a la qual accedeixen els tenidors d'obligacions, l'amortització de les quals s'efectua segons les condicions establertes en llur emissió. L'atractiu principal de les obligacions en el mercat de capital és la seguretat i certesa de llur retribució, bé que, aquesta essent relativament baixa, el capital especulatiu té tendència a dirigir-se a l'adquisició d'accions. És per això que sovint hom emet obligacions amb clàusules específiques que preveuen primes suplementàries segons els resultats econòmics de l'empresa o la variació de l'índex general de preus, així com la de les anomenades obligacions convertibles en accions, que donen als obligacionistes, en unes determinades circumstàncies, l'opció d'entrar a formar part de la societat. Broker Corredor, persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d'altres persones. A partir dels anys setanta, aquest terme s'ha introduït en el vocabulari financer català, per designar els intermediaris en les operacions creditícies entre entitats de crèdit i d'estalvi, que es realitzen en el mercat interbancari.
Del crac borsari es va passar a la recessió econòmica generalitzada i la crisi va estendre's per tot el món capitalista, especialment entre 1930 i 1932. A partir del 1932 hi ha una certa recuperació, estroncada parcialment el 1937, amb un fort rebrot de la recessió.	Depressió Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica. És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió. Recessió Fase del cicle econòmic caracteritzada per una disminució de l'activitat econòmica. Correspon a la flexió que hi ha entre la prosperitat i la depressió i, per períodes curts de temps, és sinònim de depressió. N'és el tret fonamental la disminució de la demanda, especialment la de béns de capital i, en conseqüència, la reducció de la producció. La baixa de beneficis, que se'n deriva, provoca una disminució de les inversions noves, una acumulació d'estocs i una elevació de la taxa d'atur. També produeix tensions en el sistema bancari. Repatriació de capitals Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor. Fallida També bancarrota. Impossibilitat d'una persona o d'una empresa per fer front a un pagament quan tot el que posseeix (actiu), sigui amb diners o amb altres béns, és inferior al que deu (passiu). Situació del comerciant o l'industrial que, per circumstàncies econòmiques adverses, o per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, ha deixat de complir habitualment amb els seus pagaments. Suspensió de pagaments Situació d'insolvència transitòria d'un comerciant, legalment inscrit en el registre corresponent. Es diferencia de la fallida pel caràcter transitori. Els supòsits són: la solvència del comerciant, la impossibilitat de satisfer els pagaments el dia del venciment i la petició de la suspensió fundada en els supòsits anteriors. Comporta certes modificacions en els drets dels interessats, anàlogues a les de la fallida, bé que sense efectes sobre la situació personal del deutor, sinó tan sols sobre el seu patrimoni, que resta afectat i controlat en totes les seves operacions per la intervenció judicial a través d'interventors que representen els creditors. Incompliment transitori d'un pagament per part d'una persona o d'una empresa per falta de liquiditat quan tot el que posseeix (actiu) és superior al que deu (passiu). Atur Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Recuperació Etapa del cicle econòmic que enllaça la contracció amb l'expansió o prosperitat. Després d'una etapa caracteritzada per una disminució de la velocitat de creixement de la renda i, per tant, de disminució de la inversió, s'inicia la fase de recuperació com a resultat d'un increment de la inversió, ja sia per motius exògens a l'activitat econòmica, ja sia perquè la capacitat productiva existent ha arribat a un nivell inferior al de producció adequat. Un cop iniciada, la despesa extra crea una ocupació extra i unes rendes extres que al mateix temps induiran a augmentar les despeses.
En la lluita contra la crisi, primer s'adoptaren les polítiques tradicionals, de signe deflacionista i proteccionista.	Deflació Augment del poder adquisitiu del diner com a conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa. L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però, el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos, com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel procés invers, és a dir, la inflació. Equilibri pressupostari Igualació comptable dels ingressos i les despeses. Les finances públiques clàssiques consideraven que aquesta situació s'havia de complir estrictament al llarg d'un exercici comptable, la qual cosa li donava una rigidesa considerable enfront de les necessitats conjunturals. Actualment, hom accepta el manteniment, a curt termini, d'un dèficit en el pressupost de l'estat. Proteccionisme Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats. Dumping Venda de productes a un preu més elevat a l'interior del país productor que no en els mercats estrangers. La pràctica del dumping pot ésser esporàdica, efectuada ocasionalment per a la col·locació d'un excedent de producció en els mercats estrangers, depredatòria, amb la intenció d'introduir-se en un mercat o d'eliminar la competència, amb la consegüent puja de preus, i persistent, en forma continuada i amb la intenció d'obtenir beneficis complementaris en els mercats estrangers, un cop coberts els costs fixos en el mercat interior. Hom parla de dumping invers quan la venda de productes és feta a preus més elevats als mercats estrangers que a l'interior del país. Estoc En anglès, "en existència", de sèrie normal, corrent. 1. Quantitat d'una mercaderia que hi ha en magatzem. 2. Volum de primeres matèries i de productes acabats de què disposa una empresa en un moment determinat. Per la fixació de la magnitud de l'estoc cal considerar les necessitats de la seva rotació, és a dir, la periodització de l'entrada de les primeres matèries al procés productiu i de la distribució del producte. Devaluació Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les importacions, subsidis a l'exportació). Des de la Segona Guerra Mundial fins el 1973, període durant el qual fou vigent el sistema de canvis fixos establert a Bretton Woods, la devaluació fou considerada una mesura excepcional que calia evitar o adoptar només com a darrer recurs. En el sistema de canvis lliures, vigent d'aleshores ençà, les devaluacions formals en el sentit anterior han deixat de tenir significat per a molts països, ja que les monedes s'adapten contínuament a les exigències dels intercanvis internacionals. Resten, però, els casos dels països que continuen amb polítiques rígides de defensa de llur moneda o els dels països membres del sistema monetari europeu, compromesos en la defensa d'una relativa estabilitat dels tipus de canvi entre ells i pels quals la devaluació (o revaluació) és una sortida extrema. La devaluació no s'ha de confondre amb la depreciació. Depreciació Disminució del valor dels elements de l'actiu d'una empresa. Generalment és derivada d'un augment del poder adquisitiu de la moneda, reflectit en la disminució de preus de mercat, d'una disminució o canvi d'orientació de la demanda o d'un gran increment de l'oferta. És també motivada pel progrés tecnològic, que obliga constantment a substituir l'antic equip per un altre de més perfeccionat. La depreciació d'una moneda és la pèrdua de valor pels intercanvis monetaris en general sense intervenció del govern. No s'ha de confondre amb la devaluació. Desmonetització Abandó de l'ús d'un metall en el sistema monetari. Històricament el cas més important de desmonetització fou el de l'argent al s XIX, quan hi havia el sistema monetari bimetàl·lic (or i argent) i llibertat d'encunyació; la moneda d'argent perdé valor i disminuí la demanda d'aquest metall per a encunyacions monetàries.
Es va intentar trobar solucions internacionals, que van fracassar.	Conferència de Londres Conferència Econòmica Mundial de Londres. Reunida a Londres, pel juliol de 1933, amb un objectiu ben concret: revitalitzar el comerç i l'economia mundials. En la Conferència es debatí una triple proposta: retornar al patró or, oferir una triple treva (duanera, monetària i de deutes internacionals) a fi de rellançar el comerç mundial, i augmentar els preus per fer pujar els negocis i permetre l'acumulació de capital. En definitiva, la Conferència va pretendre restablir el patró or, reduir les taxes aranzelàries i retornar a l'equilibri pressupostari. El president nord-americà Roosevelt es declarà contrari a la treva aranzelària-duanera i contrariat per no acordar-se un reajust general monetari. Per aquest motiu, la Conferència fracassà, no es va arribar a cap acord i cada país intentaria solucionar la crisi pel seu compte, actitud que portaria al nacionalisme econòmic i al proteccionisme. Fou l'últim intent de trobar una solució col.lectiva a la crisi.
La ineficàcia de les mesures habituals va fer que la majoria dels governs decidissin intervenir en l'activitat econòmica, abandonant la passivitat clàssica...	Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament. Dirigisme Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics. Política econòmica Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats. D'altra banda, hom entén pels mateixos mots -política econòmica- la branca de la ciència econòmica que s'adreça a racionalitzar, amb l'estudi i l'anàlisi, aquella acció real dels poders públics sobre l'evolució i la realitat econòmiques. Política fiscal Conjunt d'actuacions d'un govern per a la recaptació d'impostos i la seva despesa posterior. Política monetària Part de la política econòmica que estableix les normes que regulen la quantitat de diner o liquiditat de l'economia amb la finalitat d'aconseguir algun objectiu determinat (control de la inflació, millores en la balança de pagaments, etc). Es refereix també a la utilització de controls monetaris per part del govern per a regular l'economia. En aquest sentit, inclou mesures com ara restricció o increment de l'oferta monetària, actuació sobre el tipus d'interès, etc. La política monetària suposa la intervenció del govern per regular qualsevol desviació del sistema monetari. Cadascun d'aquests objectius suposa la utilització de mètodes diferents, i el conjunt de mètodes es coneix amb el nom d'instruments de la política econòmica. Abans de Keynes la política monetària era l'únic instrument de la política econòmica global admès i tenia com a objectiu l'estabilitat de preus. Amb el que s'ha anomenat revolució keynesiana s'introduí la política fiscal i l'objectiu d'eliminar la desocupació.
...i actuant per a generar treball i estimular la demanda.	Obres públiques Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un ministeri que adopta el nom d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931, durant la Segona República, segregant-lo del ministeri de foment. Dèficit pressupostari Situació d'excés de les despeses per damunt de les recaptacions dins del pressupost de l'Administració. A fi d'aconseguir recursos monetaris per finançar obres públiques i despeses socials, els estats no en tenen prou amb els impostos que recullen, la qual cosa genera un dèficit que han de cobrir demanant crèdits als bancs, emetent més moneda (cosa que genera inflació) o bé posant a la venda títols de deute públic. Ocupació Utilització de mà d'obra per a la producció. L'estructura de l'ocupació determina la part de la població activa utilitzada en els diversos sectors d'activitat econòmica, així com la seva composició qualitativa. El nivell d'ocupació fixa el grau d'absorció dels factors i en especial del factor treball en el conjunt de les activitats productives. Segons el model neoclàssic, el nivell d'ocupació és determinat per la intersecció de les corbes d'oferta i demanda de treball, que depenen alhora del salari real. Un excés de l'oferta de treball respecte a la demanda desencadena un procés d'ajust tendent a una disminució del salari real. La nova situació d'equilibri obtinguda compleix les condicions de plena ocupació, entesa com la situació en la qual tot individu disposat a treballar al nivell de salaris vigent ho pot aconseguir. Aquesta concepció optimista s'oposa a la visió marxista, segons la qual el capitalisme manté en