DESCOLONITZACIÓ I TERCER MÓN

Guió conceptual.	1. La descolonització. 2. Els antecedents. - El passat colonial. 3. Els orígens de la descolonització. - El context històric. - Postures anticolonialistes. - El dret a l'autodeterminació. - El nacionalisme d'alliberament. 4. El procés descolonitzador. - Vies d'accés a la independència. 5. La descolonització d'Àsia. - La independència de l'Índia. - La independència d'Indoxina. - El despertar de la Xina. 6. La descolonització del món àrab. - El problema palestí. 7. La descolonització del Magrib. - La independència d'Algèria. - Altres moviments nacionalistes del Magrib. 8. La descolonització de l'Àfrica negra. - Moviments nacionalistes de l'Àfrica negra. - L'apartheid a Sud-àfrica.	9. Característiques del Tercer Món. - Subdesenvolupament. - Fort creixement demogràfic. - Escassa i mala alimentació. - Urbanització i terciarització. - Analfabetisme. - Estancament econòmic. - El neocolonialisme. - La situació de pobresa. - Inestabilitat política. 10. El naixement del Tercer Món. - La Conferència de Bandung. - El no-alineament. 11. Organismes del Tercer Món. - Organismes asiàtics. - Organismes àrabs. - Organismes africans. - Organismes americans. - Altres organismes. 12. Les relacions Nord-Sud. - Organismes mundials. - L'organització dels vells Imperis. - L'ajut al Tercer Món. 13. La revolta del Sud. - L'integrisme islàmic. - L'Amèrica Llatina.
La descolonització és el procés d'independència política de les antigues colònies.	Descolonització Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats. El colonialisme europeu, obligat pels moviments d'alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX i avivat en el període d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament nacional al decenni dels seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor de l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir llur dominació econòmica a les colònies originà la creació d'entitats suprastatals com el Commonwealth i la Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme. La constitució de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments d'alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indo-xina, el Congo, etc). La conferència de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que, després de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la guerra d'Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasi-totalitat dels pobles colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central, completada en les dècades de 1970 i 1980 amb l'emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen, o s'han creat en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica i política conegudes com a neocolonialisme.
El passat colonial.	Imperialisme Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles. Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc). Colonialisme Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització). Colonització Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en colònia. El mot colonització a l'època moderna és ambivalent. D'una banda, significa la introducció de la civilització europea a països socialment i econòmicament endarrerits, als quals hom imposà la llengua, els costums, les tècniques de producció i les creences religioses del país colonitzador. D'altra banda, significa l'explotació comercial, en règim de monopoli, dels recursos naturals d'un país o territori, condicionant l'estructura de la propietat de la terra, els sistemes de conreu i els sistemes d'explotació minera. Aquesta explotació significà, sovint, un procés irreversible d'exhauriment dels recursos de les colònies, i el fet que la metròpoli dictés lleis que hi prohibien les activitats manufactureres fou un fre per a llur desenvolupament industrial. La colonització moderna neix de l'interès per trobar una ruta marítima d'accés a les mars de l'Índia per tal de satisfer la demanda d'espècies de l'Europa occidental, però també per tal de satisfer la creixent necessitat de metalls preciosos provocada pel ple desenvolupament de l'economia monetària i perquè el comerç Europa-Extrem Orient se saldava sempre amb un dèficit europeu que calia cobrir amb un drenatge de metalls preciosos cap a Orient. Els capdavanters d'aquest moviment foren els portuguesos. Expansionisme Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme. Imperi colonial Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències europees i sotmesos a llur sobirania. Metròpoli Nom que rep l'estat colonitzador respecte a les seves colònies. Colònia A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència. Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals. L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons llurs característiques trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies d'ultramar, estats associats, etc. Colònia d'explotació Territori on els interessos econòmics estaven absolutament sotmesos a les estructures econòmiques i administratives metropolitanes. Tota l'economia està sota el control d'empreses occidentals i la majoritària població indígena resta dominada per un govern minoritari integrat per funcionaris i militars europeus. Colònia de poblament Territori on s'estableix de manera permanent una abundant població europea, originant-se nuclis socials de tipus occidental que s'imposen a la població indígena. Els models d'aquest tipus de colonització són els Dominis britànics. Protectorat Part de sobirania que un estat exerceix sobre un altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern però reservant-se les relacions exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa un tractat especial -no existeix un dret comú- que determina les diverses competències. La forma normal de l'estat protegit suposa només la intervenció del protector en les relacions exteriors, bé que existeixen els protectorats colonials, on les ingerències atenyen la mateixa política interna i, en conseqüència, manquen de personalitat jurídica internacional. Lligat al fenomen del colonialisme, sigui quina sigui la modalitat, pràcticament ha desaparegut amb la descolonització. Administració metropolitana Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen. És la forma de govern imposat per les metròpolis a les seves colònies per tal d'administrar-les. Governador Funcionari al capdavant d'una colònia. La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies.
Context històric de la descolonització.	Context Conjunt de circumstàncies que envolten i expliquen un esdeveniment, una situació, un individu, etc. Primera Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. Revolució Russa Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic. Època d'entreguerres Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939). Segona Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Guerra freda Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics.
En els orígens de la descolonització cal contemplar diversos factors. Un context internacional favorable, amb postures contràries al colonialisme.	Anticolonialisme Actitud d'oposició al colonialisme. Antiimperialisme Oposició a l'imperialisme. Catorze Punts de Wilson Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918. Carta de l'Atlàntic O Carta Atlàntica. Declaració signada el 14 d'agost de 1941 entre F.D.Roosevelt, president dels Estats Units, i W.Churchill, cap del govern britànic, que posteriorment donà lloc a l'OTAN. S'hi establien els principis fonamentals en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia a les conquestes territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc. La carta, que resumia els principis dels aliats en política internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els estats a la cooperació econòmica internacional. Carta de les Nacions Unides També Carta de San Francisco. Carta promulgada l'any 1945, en la Conferència de San Francisco, en la que es fixava els objectius principals de la nova Organització de les Nacions Unides: igualtat sobirana de tots els Estats,no ingerència en els afers interiors de cada nació, dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i reglamentació pacífica dels conflictes entre els països. Organització de les Nacions Unides (ONU) Organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Declaració Universal dels Drets Humans Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948, al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles, reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables de tota persona humana.
Va ser fonamental el reconeixement del dret dels pobles a l'autodeter- minació.	Dret dels pobles a l'autodeterminació És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític. Autodeterminació Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació. Principi de nacionalitat Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional. Malgrat la importància pràctica d'aquest principi, que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional. Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
L'esperit nacionalista va estendre's entre les elits indígenes, donant lloc a diversos partits i moviments nacionalistes.	Nacionalisme Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides. Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament. Colon Persona que forma part d'una colònia. Indígena Que és nat en el país que habita. Que creix, que es fa o habita naturalment en una regió, no importat. Que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització. Elit Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. L'aristocràcia ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang familiar o per una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per persones que, sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial, comercial, intel·lectual o artístic. En la mesura que una elit pot imposar el que considera la seva gran missió (sense comprovar si té valor real o no), hom parla d'elit establerta, que esdevé elit formal en tant que s'oposa a la promoció d'altres elits, les quals responen precisament al concepte d'elit real, és a dir, la que és integrada per persones socialment dinàmiques. La substitució d'unes elits per unes altres, dins una alternança d'etapes de canvi dinàmic i d'estabilització conservadora, constitueix l'anomenada circulació de les elits, concepte enunciat per Pareto, que fou el primer a donar a les elits un estatut pròpiament sociològic.
El procés descolonitzador.	Emancipació Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència. Descolonització Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats. Autogovern Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país. Independència Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres. Independentisme Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació, o de les colònies que volen desfer-se de la dominació de la metròpoli i organitzen moviments d'alliberament. Separatisme Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme.
Vies d'accés a la independència.	Via armada o violenta Va comportar una guerra d'alliberament nacional, i es va dur a terme bàsicament a les colònies que les metròpolis van voler recuperar després de la Segona Guerra Mundial (casos d'Indonèsia o Indoxina) o en les que tenien un nombre de colons europeus molt elevat (cas d'Algèria). Guerra Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats. Via negociadora o pacífica Va comportar la negociació de la independència entre la metròpoli, que aconseguia així unes condicions favorables als seus interessos, i els moviments nacionalistes, que pressionaven mitjançant grans mobilitzacions populars (casos de l'Índia o Tunísia). Malgrat les negociacions, els processos d'independència pactada no van estar exempts d'enfrontaments violents. Negociació Acció de tractar (d'un afer) mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre'l favorablement, arribar a un acord. No-violència Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l'antítesi de l'actitud místico-legalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l'alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència. Cal cercar-ne les arrels en la filosofia de l'Orient antic (Lao Tse, Confuci) i del cristianisme. Diversos grups pacifistes (quàquers, mennonites) li donaren un caire inicialment religiós, que durà fins a la Revolució Francesa. A partir d'aleshores, i amb l'aportació de Thoreau, James, Tolstoj, Gandhi, Huxley, King, Lanza del Vasto, etc, adquireix una maduresa filosòfica i es transforma en una eina de lluita sòcio-política. L'actitud elitista i exòtica d'alguns grups pacifistes n'ha amagat sovint la força revolucionària. La no-violència pot prendre formes i mitjans diversos: desobediència pacífica, manifestacions pacífiques, vaga de fam, etc. Els anys 1958-59 tingué lloc la primera relació amb el grup L'Arche de Lanza del Vasto a través de membres de la revista barcelonina "El Ciervo". Durant els anys seixanta la relació amb Lanza del Vasto originà els primers grups catalans, promoguts sobretot per Lluís Senollosa i Jordi Maluquer, així com la formació de l'Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi. Posteriorment nasqueren nous grups i tingué ressò l'actitud personal de Lluís M.Xirinacs. Al País Valencià, Josep Lluís Beúnza fou el primer objector de consciència catòlic a l'estat espanyol el 1971.
La descolonització de l'Àsia. La independència de l'Índia.	Colònia d'explotació Territori on els interessos econòmics estaven absolutament sotmesos a les estructures econòmiques i administratives metropolitanes. Tota l'economia està sota el control d'empreses occidentals i la majoritària població indígena resta dominada per un govern minoritari integrat per funcionaris i militars europeus. La Joia de la Corona Apel.latiu amb el qual es designava l'Índia pel fet de ser la colònia britànica més rendible. Revolta dels sipais Revolta protagonitzada pels sipais (soldats indígenes de l'exèrcit britànic) l'any 1857, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. La rebel.lió es va iniciar arran de la negativa dels soldats hindús d'utilitzar cartutxos engreixinats amb productes animals, ja que això anava contra les seves creences religioses. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858). Sipai Als ss XVIII i XIX, soldat indi al servei de França, Portugal i la Gran Bretanya. Organitzats sobretot pel francès Joseph-François Dupleix i l'anglès Robert Clive, foren mantinguts després per la Companyia de l'Índia Oriental. L'any 1857 esclatà una revolta d'aquestes tropes, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858). Posteriorment, els regiments de sipais foren reorganitzats. Sikh Membre de la comunitat religiosopolítica fundada per Nanak (1469-1538), establerta bàsicament al Panjab. El seu caràcter, originàriament pacifista i devocional, es convertí progressivament en guerrer, sobretot per obra del desè guru Gobind Singh (1666-1708), que, en intervenir a favor d'un dels seus germans derrotats el 1658 pel musulmà Aurangzeb, provocà la persecució per part dels mogols, que els obligà a fugir del Panjab oriental. Insurgits diverses vegades (s XVIII), el príncep Ranjit Singh creà un estat independent al Panjab i al Caixmir (1819). S'oposaren a la dominació britànica i foren reconeguts després de la primera guerra sikh (1844-48), bé que en una segona insurrecció (1849) foren vençuts. Després de la guerra indopakistanesa obtingueren, el 1966, la constitució d'un estat panjabi, on són poc més de la meitat de la població. Mantingueren, però, la seva oposició al govern i maldaren per obtenir una autonomia més àmplia, el reconeixement oficial de llur religió i la incorporació de la ciutat de Chandigarh a l'estat del Panjab. Vers el 1981 esclataren greus incidents, que posaren en evidència el progressiu enfrontament entre les comunitats sikh i hindú. El govern de l'estat menà, el 1984, una dura repressió dels elements extremistes, especialment al Temple d'Or, a Amrítsar, capital religiosa dels sikhs. El mateix any, la primera ministra de l'Índia, I.Gandhi, morí en un atemptat protagonitzat per militants sikhs membres de la seva guàrdia personal. Partit del Congrés Indian National Congress. Moviment, després partit polític indi, fundat el 1885. D'orientació socialitzant, democràtica, secularista, fou partidari del no-alineament, i entre els seus primers líders es destacaren el mahatma Gandhi (1920-33) i Nehru (1951-54). Protagonitzà el moviment per la independència de l'Índia (1947) i detingué el poder sense interrupció fins el 1977, bé que el 1969 se n'escindí l'Indian National Congress (Organization), esdevingut el primer partit de l'oposició i que el mateix any cofundà el partit Janata, el qual derrotà el Partit del Congrés. El 1978, I.Gandhi protagonitzà una escissió, l'Indian National Congress (I), que es convertí en la primera força de l'oposició i que des de les eleccions del 1980 tornà a governar el país fins el 1996. Morts en atemptat I.Gandhi (1984) i el seu successor, el seu fill Rajiv (1991), en 1991-96 Narasimha Rao fou primer ministre i president del partit, càrrec que posteriorment han ocupat Sitaram Kresi fins el 1998 i, des d'aquest any, Sonia Gandhi, vídua de Rajiv. Després de la derrota del partit en les eleccions parlamentàries d'abril-maig del 1996, Narasimha Rao renuncià el càrrec de primer ministre i, al setembre, el de president del partit. Narasimha Rao fou substituït en la presidència per Sitaram Kesri. Però l'any 1998 la vídua de Rajiv Gandhi, Sonia Gandhi, fou elegida cap del partit amb l'objectiu de reconstruir el suport dels sectors més pobres de la societat, i especialment dels musulmans. En les eleccions del 1999 el partit continuà perdent força. Lliga Musulmana Organització política pro-musulmana fundada a l'Índia (1906) per Mohammed Ali Jinnah. Enfrontada amb el fort nacionalisme hindú del Congrés Nacional Indi, propugnà (1940) la creació d'un estat islàmic independent, el futur Pakistan. Amb la consecució d'aquest participà activament en la seva vida política fins que fou abolida per Iskander Mirza (1958). Tingué l'última revifalla durant el govern d'Yyyub Khan. Acta Índia Indian Independence act. Llei aprovada pel parlament anglès, en virtut de la qual el 15 d'agost de 1947 el territori indi assolí la independència, dividit —d'acord amb el desig dels musulmans i els interessos britànics— en dos estats: la Unió Índia i el Pakistan, tots dos dins el Commonwealth.
La independència d'Indoxina.	Indoxina, península d' Península d'Àsia, la més oriental de les tres penínsules meridionals del continent. Compresa la península de Malacca, perllongació unida per l'istme de Kra al S de la massa continental, envolten la Indoxina el golf de Bengala, a l'W, l'estret de Malacca i el golf de Tailàndia al S i al SE la mar de la Xina Meridional. L'extensió total és de 2 270 964 km², distribuïts entre Birmània (678 033 km²), Tailàndia (513 115) i el territori de la Indoxina oriental integrat per Laos (236 800), Cambodja (181 035), Vietnam (331 653) i, a la península de Malacca, Malàisia (329 747) i Singapur (581). Guerra d'Indoxina Ho Chi Minh proclamà (1945) la República Democràtica del Vietnam, però l'intent francès de recuperar la sobirania a la Indoxina provocà la ruptura d'hostilitats (1946), malgrat la promesa de respectar la RDV dins la Unió Francesa; a més, la revolució xinesa refermà el Viêt Minh, i la guerra es generalitzà. El 1953 França assumí la defensa de Laos, independent des del 1949 sota la monarquia pro francesa de Luang Prabang. La protecció de Laos des de la base de Dien Bien Phu motivà una gran batalla (novembre del 1953 - març del 1954), en què les forces franceses foren totalment desfetes. El cop moral i la crisi interna de la Quarta República decidiren França a signar els acords de Ginebra (juliol del 1954), pels quals fou dividit el Vietnam en dos estats i foren previstes unes eleccions. A Cambodja el príncep Norodom Sihanuk restablí l'assemblea i negocià la retirada dels francesos. A Laos, després de l'armistici hom formà un govern de coalició (1957), que el 1960 caigué a conseqüència d'un cop d'estat de les dretes, i la guerra civil fou represa. Viet-minh Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar la República Democràtica del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no la reconegueren i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54), en la qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien Bien Phu. Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues zones. El Viet-minh es retirà al N i fou substituït pel Partit dels Treballadors Vietnamites. Al S, els nuclis guerrillers del Viet-minh que hi restaren, juntament amb d'altres forces, formaren el Front Nacional d'Alliberament. Batalla de Dien Bien Phu Combat sostingut per la possessió de la localitat de Dien Bien Phu, al Vietnam del Nord, Tonquín, entre els francesos i les forces del Viet Minh (1954). Per tal de protegir Laos, el general francès Navarre llançà sis batallons cap a la depressió de Dien Bien Phu amb la intenció de convertir-la en base d'operacions (novembre del 1953). Vo Nguyen Giap hi concentrà els seus exèrcits a l'entorn i, salvant les dificultats de la selva, conduí l'artilleria pesant a les muntanyes que dominaven la depressió (desembre del 1953 — març del 1954) i reuní quatre divisions per a l'assalt de la localitat. Navarre, confiant en la superioritat militar dels francesos, acceptà la batalla. El 13 de març la infanteria i l'artilleria del Viet Minh es llançaren a una ofensiva a gran escala. El 7 de maig, Christian De Castries, coronel de la base, es rendí als vietnamites (que hi feren més de 10 000 presoners, després de sofrir 1 500 morts i 4 000 ferits. La derrota de Dien Bien Phu precipità l'armistici de Ginebra (juliol de l'any 1954). Conferència de Ginebra Reunió internacional que tingué lloc a Ginebra (26 d'abril — 21 de juliol de 1954) per tractar dels problemes de l'Extrem Orient. Quant a la unificació de Corea, no fou possible de prendre cap resolució. Pel que fa a la Indo-xina, davant la desfeta francesa a Dien Bien Phu (maig del 1954), els representants del Vietminh, la República del Vietnam, Laos, Cambodja, França, la Xina Popular, l'URSS, els EUA i la Gran Bretanya acordaren la fi de les hostilitats, la divisió provisional del Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17, atribuïdes al Vietminh (nord) i al règim de l'ex-emperador Bao-Dai (sud), i la celebració d'eleccions en ambdues zones en el termini de dos anys, amb l'objecte de reunificar el país mitjançant la designació d'un govern únic. Guerra del Vietnam Conflicte bèl·lic (1954-75) entre la República Democràtica del Vietnam, ajudada per la República Popular de la Xina i l'URSS, i la República del Vietnam, auxiliada pels EUA. La conferència de Ginebra (1954), que clogué la guerra d'Indo-xina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la República del Vietnam, però, no acceptaren l'acord. A partir del 1957 sorgiren al S grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d'Alliberament (FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l'opció neutralista, els EUA, per contrarestar l'ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un programa d'ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d'un incident confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del 1965, però no anorrearen l'activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del Vietnam del Nord, de la Xina i de l'URSS. Al final del 1965, 165 000 soldats nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia 635 000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230 000. Pel novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d'una gran ofensiva dels EUA, el Viet-cong hagué d'abandonar molts territoris i tornar a l'activitat terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d'any budista. En dues setmanes els guerrillers ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i nord-americans permeté de contrarestar l'ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al Vietnam sumaven 543 000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà, procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la "doctrina Guam", segons la qual l'exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb el suport logístic i financer dels EUA. Era la "vietnamització" de la guerra. Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l'anomenada "ruta Ho Chi Minh", i el 1971 l'acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern Revolucionari Provisional, sobre la base de l'aplicació de la conferència de Ginebra. La República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del règim de Saigon féu cada vegada més sensible l'activitat guerrillera del GRP. Al començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l'abril del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7 500 000 vietnamites; els nord-americans tingueren 46 000 morts i 300 000 ferits, i hi esmerçaren uns 140 bilions de dòlars. Viet-cong Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món. Front Nacional d'Alliberament Agrupació política revolucionària de l'antic Vietnam del Sud, fundada el 1960. Integrat per grups polítics de procedència diversa sota control comunista, amb el suport del Vietnam del Nord, el seu braç armat, el Viet-cong, dugué a terme des del 1962 la guerra de guerrilles contra el règim de Saigon, al qual donaven suport els EUA. De forta implantació en l'àmbit rural, fou admès a la conferència de pau de París (1968) i per mitjà del Govern Revolucionari Provisional (1969) controlà gran part del país. Després de la retirada de les tropes nord-americanes del Vietnam del Sud (1973), l'enderrocament del règim de Saigon (1975) i la reunificació (1976), aquest mateix any l'organització s'integrà dins el Partit Comunista Vietnamita. Guerrilla Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara. Tet Nom annamita del cap d'any del calendari xinès, que comença amb la primera lluna nova, entre el 20 de gener i el 19 de febrer del calendari gregorià. El 1968 hi tingué lloc el fet militar conegut com a ofensiva del Tet, en la guerra del Vietnam. Converses de París Conjunt de reunions celebrades a París (maig del 1968 - gener del 1973), entre una delegació nord-americana i una de nord-vietnamita, per negociar la fi de la guerra del Vietnam. Interrompudes diverses vegades, culminaren en un tractat de pau, negociat per H.Kissinger (EUA) i Le Duc Tho (Vietnam del Nord) i signat per ells (23 de gener del 1973) i pels ministres d'Afers Estrangers dels EUA, el Vietnam del Nord, el Vietnam del Sud i del govern revolucionari provisional del Vietnam del Sud (27 de gener). Entre d'altres, el tractat recollí els següents acords: l'alto el foc des del dia 28 de gener, la retirada de les forces americanes del Vietnam, la creació d'una comissió internacional de control i supervisió i la formació d'un consell nacional vietnamita de reconciliació i concòrdia.
El despertar de la Xina.	Guomindang Moviment i organització política xinesa fundada per Sun Yazen. Els seus orígens es troben en la Xing Zhonghui ('Associació per a la restauració de la Xina'), creada pel mateix Sun Yazen el 1895 i que el 1905 es convertí en la Zhonggao Tongmenghui ('Aliança xinesa'), organització antidinàstica, republicana i demòcrata que actuà en la clandestinitat i afavorí diversos aixecaments. Després de la revolució del 1911 es transformà (1912) en un partit polític nacionalista i burgès, inicià una acció parlamentària i prengué el nom de Guomindang. Prohibit amb la dissolució del parlament (1913), es convertí, al Japó, en Zhoughua Guomindang ('partit revolucionari xinès') i el 1919 Sun Yazen li tornà a donar el nom de Guomindang ('partit nacional'). Després d'un acord de Sun Yazen amb Rússia (1923) s'alià amb el partit comunista xinès i junts emprengueren la lluita contra els senyors feudals del N de la Xina (expedició del nord) i, després, contra la invasió japonesa. El 1927, però, Chiang Kai-shek, al cap del Guomindang després de la mort de Sun Yazen, esclafà l'aixecament de Canton, anihilant el partit comunista xinès, concentrat en bona part a la ciutat. A partir d'aquest moment els dos moviments romangueren periòdicament enfrontats. Bé que el 1936 arribaren a un acord de lluita unida contra la invasió japonesa, Chiang Kai-shek no perdé ocasió per atacar les zones controlades pels comunistes (1939-42, 1943), de manera que en acabar la Segona Guerra Mundial, la guerra civil continuà, enfrontant aquests dos blocs. Derrotat per les forces comunistes (1949), el Guomintang continuà la trajectòria de les forces de Chiang Kai-shek. Llarga Marxa,la Episodi de la revolució xinesa. Les tropes comunistes, per tal d'evitar l'encerclament i la destrucció per part de les forces del Guomindang, es retiraren des del Kiang-si (Xina meridional) al Shen-si (nord de la Xina), i feren quasi 10 000 quilòmetres (de l'octubre del 1934 a l'octubre del 1935). Passaren pel Yunnan, per les fonts del Iang-Tsé, pel Tibet oriental i pel Si-Kiang oriental. De 100 000 homes que la iniciaren n'arribaren al Shen-si 30 000. Els caps polítics i militars d'aquesta retirada, crucial en la guerra civil i la revolució xinesa, foren Mao Zedong, Zhue Te i Zhu Enlai. Revolució Xinesa Procés de transformació socialista de la Xina. Acabada la Segona Guerra Mundial i després d'una treva (gener-abril 1946), les forces del Guomindang dirigides per Chiang Kai-shek, després de la batalla de Huau Hai (octubre del 1948 - gener del 1949), retrocediren davant la contraofensiva dels comunistes, que rebien ajut de l'URSS. L'1 d'octubre de 1949 Mao Zedong, màxim dirigent dels comunistes, proclamà a Pequín la República Popular Xinesa i el 14 de febrer signà un tractat d'amistat i cooperació amb l'URSS. La victòria militar inicià una primera fase revolucionària destinada a combatre la burgesia reaccionària, el subdesenvolupament, la manca d'educació, les diferències regionals, el burocratisme, la corrupció, les drogues, les inundacions, les rates i els mosquits, etc. Quatre fets marcaren aquesta etapa: la primera reforma agrària (1947 i 1950), que eliminà els latifundis no conreats, la reforma de l'idioma, la llei de casament (1950), que emancipà la dona i ajudà a destruir la rígida estructura familiar tradicional, i la guerra de Corea (1950-53), la qual absorbí una gran part dels esforços revolucionaris, però en canvi li donà una imatge de credibilitat revolucionària a tot el Tercer Món. Aquesta fase de destrucció de la societat feudal donà pas a la concepció d'un model revolucionari agrari i diferent del soviètic i a l'establiment de les bases d'aquesta societat socialista. El 1953 fou posat en funcionament amb l'ajut soviètic el primer pla quinquennal (1953-57), el qual suprimí progressivament l'empresa privada i augmentà l'índex de creixement del PNB pel damunt del 10% anual. El nivell de vida millorà notablement com a conseqüència d'aquest esforç. Tanmateix la base del pla fou la nova reforma agrària (1955), portada a terme a base de cooperatives i granges estatals segons el model soviètic. La revolució política restà institucionalitzada en la constitució del 1954, basada en les assemblees populars. Les resistències als canvis foren anorreades sovint per mètodes violents, però en canvi fou estimulada la crítica popular. L'èxit del primer pla animà la primera fase del VIII Congrés del PC xinès (1956) a fomentar una certa liberalització (les "Cent Flors") a fi d'atreure's les capes intel·lectuals. La campanya fracassà a causa de les fortes crítiques al procés revolucionari i el PC xinès fou purgat radicalment (1957). Al mateix temps les relacions amb l'URSS empitjoraren a causa de les diferències estructurals entre ambdues revolucions. El segon pla quinquennal (1958-63) radicalitzà la reforma agrària, creà comunes populars, les quals esdevindrien el veritable eix econòmic i social de la revolució, i insistí en la industrialització pesada i en les obres d'interès col·lectiu. Havia d'ésser el "gran salt endavant". La intenció dels quadres revolucionaris era d'arribar a la societat comunista sense entretenir-se en l'estadi socialista. El pla fallí bàsicament per errors d'apreciació i d'organització, i la Xina hagué d'establir un rigorós racionament i importar aliments. Les rectificacions introduïdes al pla revisaren els objectius i les prioritats. Hom posà l'accent en la producció agrícola i la indústria lleugera i foren abandonats els grans projectes d'indústria pesant. La crisi del 1959 motivà fortes tensions al si del PC xinès, i Liu Shaoji substituí Mao Zedong a la presidència de la República. D'altra banda, les dificultats econòmiques i polítiques coincidiren amb la ruptura amb l'URSS (1960). Sotmesa a un sever blocatge occidental i perdut el suport soviètic, la Revolució Xinesa intensificà la seva línia tercermundista, ja posada en relleu el 1955, a Bandung. El 1962 es produí una reacció econòmica i un enduriment per part dels maoistes (X sessió plenària del VIII Congrés del Comitè Central a Lushan), cosa que provocà noves depuracions i nous enfrontaments amb l'URSS, així com una guerra fronterera amb l'Índia. El 1964 esclatà la primera bomba atòmica xinesa i cresqué l'interès de la revolució pel Tercer Món, política que es reflectí en el conflicte indo-xinès. Les resistències internes amb les quals topava la revolució xinesa motivaren una primera crida de Mao (juliol del 1964) a les masses a fi d'endegar de nou la revolució. Fou una revolució dins el sistema i volgué demostrar que la construcció d'una societat socialista xinesa no acabaria en la lluita de classes. Econòmicament significà el bandejament del poder del sector economicista. Les convulsions internes xineses provocaren l'expulsió dels seus diplomàtics de diversos països africans (1963-65). La revolució restà aïllada internacionalment. A la primavera del 1966 els sectors moderats començaren a ésser desplaçats pels maoistes. Liu Shaoji i Deng Xiaoping foren acusats de reaccionaris i la revolució fou accelerada a fi que arribés a totes les masses xineses pel damunt dels quadres del partit i estatals. Al començament del 1967 l'exèrcit s'incorporà a la Revolució Cultural i un any més tard Liu Shaoji fou destituït. El IX Congrés del PC xinès nomenà Lin Biao hereu de Mao Zedong, mentre xinesos i soviètics combatien a les vores dels rius Ussuri i Amur. Tanmateix el 1969, quan la revolució començà a estabilitzar-se, el govern xinès mirà de millorar les relacions amb l'URSS i amb els EUA. El IX Congrés decidí també una doble política exterior: suport incondicional a les guerres populars d'alliberament i coexistència pacífica amb tots els països, d'acord amb els cinc principis de Bandung. L'enemic veritable era l'imperialisme nord-americà i soviètic. Al ple del Comitè Central de Lushan es manifestaren les primeres desavinences entre Mao i Lin Biao. La polèmica amb l'URSS dividí l'equip revolucionari i Lin Biao es decantà cap a una reunificació del camp socialista, però el 13 de setembre de 1971 Lin Biao desaparegué en un accident aeri quan fugia cap a Moscou. Zhou Enlai imposà una política de recuperació econòmica i d'aproximació als EUA. Aquesta política es reflectí ràpidament a diversos nivells: el 1971 la Xina fou admesa a l'ONU i el 1972 el president nord-americà, Richard Nixon, visità la Xina. L'amenaça soviètica esdevingué l'eix de la revolució, que s'havia de defensar dels seus enemics forans. Al mateix temps començà una gran campanya contra el pensament de Confuci, la qual féu trontollar els fonaments filosòfics i ideològics tradicionals de la societat xinesa. El X Congrés del PC xinès (1973) confirmà Mao com a president del partit i equilibrà els càrrecs entre el corrent provinent de la Revolució Cultural i l'economicista. La mort de Zhou Enlai (gener 1976) i de Mao (setembre 1976) complicà la lluita entre les dues línies revolucionàries amb una pugna pel poder. Al començament del 1977 el corrent economicista, encapçalat per Hua Guofeng i Deng Xiaobing, havia conquerit el poder i decantà la revolució cap a la industrialització i la modernització del país pel damunt de l'estricta lluita de classes. El procés a la Banda dels Quatre (1976-81) representà la fi de la Revolució Cultural i l'inici de la desmaoització de la Xina. Revolució Cultural També anomenada Revolució Cultural Proletària. Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibing o guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit. Maoisme Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong. Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident. Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64), que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les), l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta (les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
La descolonització del món àrab.	Àrab Individu d'un poble de llengua semítica originari de la península aràbiga. Per extensió, el terme és aplicat als individus dels pobles que han adoptat la llengua i la cultura àrabs. Musulmà -ana Adepte de l'islam. Islam Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista sociocultural i polític com religiós. Islamisme 1. Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans. Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al s VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l'Enviat de Déu (Gabra'il), el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà. 2. Moviment de renovació del pensament islàmic. Nascut en el període postcolonial i estès pràcticament a tots els països musulmans, crea un marc conceptual que permet criticar l'estat independent, vist com a fruit del domini occidental, per tal de construir un estat islàmic, inspirat en l'edat d'or de l'islam. Els moviments de renovació islàmica tenen bàsicament dues orientacions: reislamitzar la societat des de dalt, emparant-se en l'estat existent, i reislamitzar la societat des de baix, reislamitzant els individus. Aquest últim corrent, també anomenat comunitarista, dóna llum a l'islamisme polític, moviment que ambiciona construir un estat teocràtic, a l'estil de l'instaurat a l'Iran el 1978 i a l'Afganistan el 1996. Panarabisme Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després. Una vegada esfondrat l'imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d'Àfrica, sobretot. Després de diversos intents no reeixits d'unificació per part d'alguns estats àrabs (RAU, 1958-61; Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia, 1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes actituds adoptades davant les guerres àrabo-israelianes, l'entesa entre els països àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l'Iraq i Síria, entre Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l'Iran i l'Iraq, etc), el problema palestí i els interessos enfrontats entorn de l'explotació de petroli.
El problema palestí.	Sionisme Moviment creat a la segona meitat del s XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir a Palestina una pàtria jueva que acollís els jueus de tot el món que ho volguessin. De caràcter religiós i filantròpic al principi, anà prenent un aire més polític i nacionalista, d'acord amb les tendències emancipacionistes europees d'ençà del 1860. Els pogroms russos del 1881 provocaren l'arribada a Palestina de diversos grups de jueus —la primera alià ('pujada' a Sió)— que hi establiren les primeres colònies agrícoles. Fou, però, per l'obra de Theodor Herzl i d'ençà del primer congrés sionista (Basilea, 1897) que el moviment prengué caire polític: foren creades l'Organització Sionista Mundial i dues grans institucions de recaptació de fons per a l'establiment de jueus a Palestina. Amb aquest fi, Herzl s'entrevistà amb els principals caps d'estat europeus. El sisè congrés (1903) rebutjà l'oferta anglesa d'un estat jueu a Uganda. D'ençà del 1904, una segona alià i la restauració de l'hebreu com a llengua popular enfortiren la població jueva de Palestina, que, de 20 000 h el 1880, passà ja als 80 000 al començament de la Primera Guerra Mundial. La declaració de Balfour i el Mandat Britànic de Palestina afavoriren el moviment incrementant la tercera alià dels anys vint, amb la creació de la Jewish Agency (1922), però aviat provocaren l'oposició àrab en general i els nombrosos atemptats (1921, 1929, 1933, 1936-38), perpetrats sobretot per la Unió dels Sionistes Revisionistes, escissió d'extrema dreta de l'Organització Sionista Mundial. Els jueus arribaren als 250 000 el 1933 i al mig milió el 1939. Mentrestant, hom havia elaborat ja les estructures nacionals: creació del Consell Nacional i del Gran Rabinat (1920), aquest darrer animat pel rabí A.I.Kook. Foren fundades més de 150 aglomeracions cooperatives d'agricultura (kibbutzim i mosavim) i fou creat un sistema d'autodefensa, la Haganà. Acabada la Segona Guerra Mundial, amb la subsegüent immigració en massa dels escapats de l'extermini nazi, el sionisme aconseguí el seu objectiu: la fundació de l'estat d'Israel (1948). La pressió dels estats àrabs, basant-se en la situació del poble palestí, ha obtingut (1976) de l'ONU una condemna del sionisme com a moviment racista. D'altra banda, amb la fundació de l'estat d'Israel, l'Organització Sionista Mundial modificà la seva estructura i reorientà les seves funcions envers la coordinació del suport a l'estat d'Israel provinent de la diàspora i en l'organització de la immigració jueva a Israel a la postguerra. Antisionisme Actitud d'oposició a l'existència o a l'extensió de l'estat d'Israel. OAP Sigla de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, organisme político-militar creat el 1964 a Jerusalem que agrupa la major part de les organitzacions palestines sorgides arran de la creació de l'estat d'Israel, amb l'objectiu d'establir un estat palestí en aquest territori. Té els seus precedents en el moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que participà en la primera de les guerres àrabo-israelianes (1948-49). Fundada amb el suport de la primera Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l'ocupació de Gaza i Cisjordània per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats palestins, l'organització tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a Jordània, des d'on perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del país pel mateix rei Hussein. L'OAP passà aleshores al Líban, des d'on disposà de bases per a atacar Israel i on tingué un paper determinant en l'esclat de la guerra civil (1975). El 1974 l'OAP obtingué l'estatut d'observador a l'Assemblea General de l'ONU, i el 1979 rebutjà l'acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i en foragità l'OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia el nou quarter general de l'organització, i als camps de refugiats palestins del Líban. Aquests anys l'OAP s'escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals, amb el suport de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per Algèria, Tunísia i la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses accions terroristes, però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de la intifada(1987). El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d'un estat palestí independent, amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l'OAP al bàndol iraquià en la guerra del Golf Pèrsic (1990), l'accés dels laboristes al govern israelià el 1992 obrí una etapa de negociacions que donaren lloc a la signatura d'un tractat de pau al setembre del 1993 entre l'estat d'Israel i Arafat, reconegut per l'ONU com a representant legítim del poble palestí, i que posava les bases per a un autogovern palestí als territoris ocupats. El 1994 fou constituïda una autoritat nacional palestina, provisional, presidida per Arafat, i les faccions de l'OAP contràries a l'acord formaren l'Aliança de Forces Palestines. Les primeres eleccions per a la presidència palestina i per al Consell Palestí (1996) consolidaren el lideratge d'Arafat i la facció encapçalada per ell dins l'OAP, Al-Fatah. Després del deteriorament de la imatge internacional de l'OAP pel seu suport a Saddam Husayn durant la guerra del Golf, el procés de pau a l'Orient Mitjà donà una nova empenta a l'activitat de l'organització i s'obriren les possibilitats de negociació entre palestins i israelians, especialment arran de la victòria laborista a Israel el 1992. L'any 1993 l'OAP, liderada per Yasser Arafat, i el govern israelià signaren els acords de Washington, que significaren l'inici d'una autonomia limitada a Gaza i Jericó i el reconeixement per part d'Israel de l'OAP com a representant del poble palestí. L'any 1994 fou constituïda una Autoritat Nacional Palestina provisional, presidida per Arafat. Malgrat les fortes crítiques rebudes des dels sectors radicals palestins contraris al procés de pau, l'OAP quedà legitimada com a primera força política palestina a les eleccions presidencials i legislatives celebrades el 1996. L'OAP i el seu grup polític més important, Al Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del Consell Palestí. Yasser Arafat es convertí democràticament en president de l'Autoritat Nacional Palestina. Al-Fatah Sigla, al revés, de Haraka li-Tahrir Filastin ('Moviment d'Alliberament de Palestina'), organització política creada l'any 1956. Integrada en l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), en representa una branca moderada, però potser la més coneguda. És dirigida per Yasser Arafat. Front Popular per a l'Alliberament de Palestina Organització revolucionària palestina fundada el 1967 per Georges Habas. Fruit de la unió de diversos grups nacionalistes palestins, abraçà el marxisme. Hostil a Israel, als països pro-israelians i als estats àrabs conservadors, ha fet atemptats a Israel i a Europa i ha tingut diverses escissions. Aliat amb al-Fatah, (1973), des de la meitat dels anys setanta perdé protagonisme. Mantingué una posició ambigua en la crisi interna de l'OAP del 1982, i és contrari als acords entre Israel i l'OAP del 1993. Guerres araboisraelianes Conflictes bèl·lics produïts per la creació de l'estat d'Israel i la no acceptació d'aquest per part dels països àrabs. La decisió de l'ONU de novembre de 1947 de dividir Palestina en dos estats, l'un jueu i l'altre àrab, provocà, l'endemà mateix de la creació de l'estat d'Israel (15 de maig de 1948), la seva invasió per part dels països de la Lliga Àrab (primera guerra); però els exèrcits àrabs foren derrotats i part de la població de Palestina emigrà en massa (780 000 refugiats) als països àrabs; primerament Egipte (24 de febrer de 1949), i a continuació els altres estats àrabs hagueren de signar un armistici sobre la base d'abandonar a Israel Natzaret i la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de Jerusalem. L'aïllament internacional d'Egipte a causa de la nacionalització del canal de Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra «preventiva» a les amenaces de Nasser (segona guerra). En tres dies (29 d'octubre-1 de novembre de 1956) les columnes blindades israelianes de Moshe Dayan s'apoderaren de la península del Sinaí; França i la Gran Bretanya, que tenien tropes estacionades a Xipre, exigiren la internacionalització del canal i la retirada dels contendents a 12 km de la seva vora. Davant la negativa egípcia, les tropes d'aquells països desembarcaren a Port Said (5-6 de novembre), però la intervenció de l'ONU i la negativa dels EUA a aprovar la temptativa neocolonial dels seus aliats, obligà aquests a abandonar Egipte (23 de desembre de 1956), i Israel a retornar a la línia d'armistici del 1949, vigilada en endavant per soldats de l'ONU. Malgrat l'armistici del 1957, les hostilitats entre Israel i els països àrabs anaren en augment. Pel maig de 1967 Nasser aconseguí l'acord de tots els estats àrabs i demanà l'evacuació de les forces de vigilància de l'ONU, al mateix temps que blocava el golf d''Aqaba (única sortida d'Israel a la mar Roja) i llançava contra Israel una propaganda violenta. Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita també guerra dels sis dies. El 5 de juny del 1967 l'aviació israeliana destruí totalment les forces aèries dels països àrabs; obtinguda així la supremacia total en l'aire, l'aviació israeliana metrallà i bombardejà les columnes egípcies de la península del Sinaí, que tot seguit foren anihilades per les columnes blindades israelianes (5-8 de juny); les pèrdues humanes i materials foren quantioses, augmentades per l'abandó de presoners en ple desert. Els israelians atacaren aleshores Síria i Jordània i els venceren fàcilment (del 6 al 8 de juny combateren a Cisjordània i del 9 al 10 de juny al Golan). Proclamat l'alto el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra, dita també Guerra del Yom Kippur, esclatà el 6 d'octubre de 1973, quan Egipte i Síria —amb el suport de la Lliga Àrab— atacaren respectivament la banda oriental del canal de Suez i els alts del Golan. El dia 10 Israel havia recuperat la iniciativa a Síria, i el dia 15 travessà el canal de Suez i prengué importants posicions al marge esquerre del canal. L'alto el foc decretat per l'ONU el 22 d'octubre fou acceptat per Israel i Egipte el 22 d'octubre i per Síria el 24 del mateix mes. El 18 de gener de 1974 Israel i Egipte signaren un acord mitjançant el qual el darrer estat ocupava la zona al llarg del marge dret del canal. L'acord amb Síria, el 30 de maig, comportà un lleuger avanç de les posicions sirianes en relació amb les de 1967. A l'abril del 1982 Israel retornà definitivament el Sinaí a Egipte, però s'annexionà els alts del Golan, i el juny del mateix any envaí el Líban i n'expulsà (agost del 1982) l'OAP, organització que fins aleshores havia tingut les seves bases en aquest país; tanmateix, la intensitat de la resistència armada musulmana obligà l'exèrcit israelià a retirar-se gradualment del territori libanès (1984-85). Autoritat Nacional Palestina Autoritat de caràcter temporal i provisional sota control palestí sobre determinats territoris de Cisjordània que té per objectiu a llarg termini la creació d'un estat palestí. S'establí a partir de la declaració de principis sobre els acords provisionals per a l'autonomia, firmada a Washington per Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) el 13 de setembre de 1993, sota el patrocini dels Estats Units i Rússia. El text, que entrà en vigor el 13 d'octubre de 1994, definí les grans línies d'una autonomia destinada a ésser posada en pràctica durant els cinc anys següents, a l'espera d'arribar a una solució definitiva del conflicte araboisraelià. El 4 de maig de 1994 es firmà al Caire el primer acord, denominat Oslo I, en què es definiren les modalitats de l'autonomia palestina, i el 28 de setembre de 1995 es firmà a Washington un nou acord provisional, denominat Oslo II, que es referí a les vies d'establiment de l'autonomia, i a la seva ampliació geogràfica a Cisjordània. A partir de l'esmentada declaració de principis del 1993 i de l'acord de Washington del 28 de setembre de 1995, l'òrgan suprem de l'Autonomia Palestina és un Consell d'Autonomia de 88 membres elegits mitjançant sufragi universal directe per la població dels territoris autònoms i ocupats i els habitants de Jerusalem-Est. El president de l'Autoritat Executiva també és elegit per sufragi universal directe, al mateix temps que els membres del Consell. El Consell no té cap competència en matèria de defensa, ni tampoc de política exterior. Únicament l'OAP es troba capacitada per a dirigir les negociacions i firmar els acords. El president de l'Autoritat és a la vegada president del Comitè Executiu i de l'Autoritat Executiva, i els 88 membres del Consell són membres de ple dret del denominat Consell Nacional Palestí (CNP). En el segon acord provisional, l'Oslo II, es definí també l'autonomia en 3 zones diferents; una zona A, que representa menys del 4% de la superfície de Cisjordània i el 20% de la seva població, en què l'Autoritat disposa de tots els poders civils i policíacs; una zona B, que comprèn la quasi totalitat dels 450 poblats palestins de Cisjordània, el 23% de la seva superfície, en què l'Autoritat Palestina té els poders civils i una part dels poders de policia -en aquesta zona, l'exèrcit israelià té la responsabilitat de la seguretat i un dret permanent i unilateral d'intervenció-, i una zona C, equivalent al 73% de la superfície de Cisjordània, que comprèn les zones no poblades, les zones 'estratègiques' i la resta de colònies. L'any 2000 aquesta zona romania sota el control exclusiu d'Israel. El 5 de maig de 1996 tingué lloc l'obertura oficial a Taba (Egipte) de les negociacions sobre l'estatut definitu dels Territoris Autònoms, que foren immediatament suspeses i ajornades per a després de les eleccions legislatives israelianes. El 15 de gener de 1997 es firmà a Erez (entre Gaza i Israel) l'acord d'Hebron, pel qual el 80% de la ciutat d'Hebron passà a formar part de la zona A. El 23 d'octubre de 1998 es firmà a Wye Plantation (Estats Units) un memoràndum que establí un nou calendari de desplegaments militars que fou congelat fins el 3 de setembre de 1999, en què, amb la firma de l'acord de Sarm al-Sayh, es feren noves passes cap a la pau definitiva. Una nova intifada durant els mesos d'octubre i novembre de l'any 2000 enterbolí l'acord de pau definitiu. A l'inici de l'any 2001, amb l'elecció d'Ariel Sharon com a primer ministre, l'augment de la violència als territoris autònoms i l'anunci israelià de construcció de nous assentaments a Cisjordània es trencaren les negociacions. Alguns dels acords subscrits amb anterioritat quedaren en la pràctica en suspens, i diverses instal·lacions de l'Autoritat Nacional Palestina foren atacades per l'exèrcit hebreu.
La descolonització del Magrib.	Magrib Regió natural del NW d'Àfrica, que s'estén pel Marroc, Algèria i Tunísia, entre la Mediterrània i el Sàhara, de característiques mediterrànies. En un sentit més ampli, hom sol incloure-hi també Líbia i Mauritània. És formada per un conjunt de terres altes, que comprenen la serralada de l'Atles, l'altiplà marroquí i altres planells algerians. També rep el nom d'Àfrica Menor i de Països de l'Atles. Habitada per població berber, fou islamitzada al s VII. Sovint en revolta envers el poder califal, es fraccionà en diversos estats autònoms a partir de l'esfondrament abbàssida.
La independència d'Algèria.	FLN Sigla del Front de Libération Nationale (Front d'Alliberament Nacional), partit nacionalista algerià format el 1954. El FLN fou l'element motor de la insurrecció i de la independència algerianes i constitueix, actualment, el partit únic de l'estat algerià. Controla el govern, l'assemblea nacional i l'exèrcit. Els seus estatuts el declaren socialista i regit pel principi del centralisme democràtic. El seu màxim organisme és el consell de la revolució, el qual delega els seus poders en un secretariat executiu. Quarta República Francesa Període de la història de França que va del 21 d'octubre de 1945 fins al 4 d'octubre de 1958. Alliberada França de l'ocupació alemanya, De Gaulle creà un govern provisional, hom elegí una Assemblea Constituent, fou promulgada una nova constitució, i el socialista V.Auriol fou elegit president. L'exclusió dels comunistes del govern (1947) i l'organització dels partidaris del general De Gaulle impossibilitaren la consolidació del nou règim, que patí una forta inestabilitat ministerial. Els seus polítics més destacats foren Edgar Faure, Pierre Mendès-France i Guy Mollet. El procés de descolonització (la Indoxina, Tunísia, el Marroc) culminà amb la crisi d'Algèria, que posà fi a la Quarta República: en produir-se el cop militar d'Algèria (13 de maig de 1958), el president Coty nomenà primer ministre De Gaulle, que controlà la situació i inicià una nova etapa: la Cinquena República Francesa. Pied-noir Nom que hom donà als colons francesos i europeus en general residents a Algèria. Un bon nombre era d'ascendència catalana (especialment valenciana, illencs i rossellonesos). La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d'Algèria (1830), i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud (conca del Vinalopó, l'Alacantí i la Marina) fou temporera durant molt de temps. Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica. Els menorquins s'establiren sobretot a la zona central (Fort de l'Eau, Ain Taia, etc); els valencians sobretot a l'Oranès (Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc). No trencaren mai els vincles amb els llocs d'origen, malgrat les naturalitzacions i l'assimilació progressiva; al principi del s XX arribaren a publicar periòdics en català, amb ortografia francesa: "Journal de Cagayous", "El Patuet", etc. Amb la independència algerina molts pied-noirs es refugiaren al Rosselló, al Llenguadoc i d'altres al País Valencià, on, cap al 1966, n'hi havia uns 40 000 (prop de 30 000 només a l'àrea d'Alacant), bastants d'ells vinculats a l'OAS. Molts assoliren crèdits i promogueren activitats turístiques franceses; hom arribà a publicar un efímer "Courrier du Soleil", setmanari propagandístic de la zona. Però la manca d'homogeneïtat del grup féu que s'anés dispersant cap a la fi dels anys seixanta. OAS Sigla de l'Organisation de l'Armée Secrète (Organització de l'Exèrcit Secret), organització político-militar d'europeus residents a Algèria, fundada pels generals Salan i Jouhaud després del fracàs de llur rebel·lió militar de l'abril del 1961 per tal d'oposar-se a la independència de la colònia. De la campanya terrorista que menà, cal subratllar-ne l'atemptat contra De Gaulle el 8 de setembre de 1961. Quan el govern francès i el Front d'Alliberament Algerià signaren l'armistici del març del 1962, intentà de frenar l'èxode de pieds noirs cap a Europa. Salan fou capturat a Alger per l'abril del mateix any i l'organització es dispersà a l'exili. Front Islàmic de Salvació Organització política algeriana fundada pel març del 1989. Té com a objectiu la creació d'un estat islàmic, i els seus líders principals són Abbasi Madani, Alí Belhadj i Rabah Kebir. D'implantació sòlida, en les eleccions municipals del 1990 obtingué una clara victòria, que repetí en la primera volta de les eleccions generals del juny del 1991. Després de cancel·lar la segona volta de les eleccions, el govern algerià il·legalitzà el FIS (març del 1992) i empresonà Madani i Belhadj. L'organització inicià aleshores una campanya contra el govern que conduí a una guerra civil no declarada. El 1994, el FIS consensuà amb altres forces d'oposició una plataforma de negociació que el govern algerià rebutjà. Exclòs el FIS de les eleccions organitzades el 1995 i el 1997, aquest darrer any, però, Madani fou deixat en llibertat i el braç armat del FIS, l'Exèrcit Islàmic de Salvació, decretà una treva. Tanmateix, altres grups fora del control del FIS, com ara el Grup Islàmic Armat han continuat els atemptats i el govern ha mantingut la negativa a negociar.
Altres moviments nacionalistes del Magrib.	Istiqlal Partit nacionalista marroquí, sorgit d'una escissió (1937) de l'Acció Marroquina, fundada el 1934 per 'Allal al-Fasi. Actiu impulsor de la independència del país, en assolir-se aquesta (1956) participà en el govern (1956-63), però arran de diverses escissions que patí declinà la seva influència en la vida política del país. Tot i això, participà en un govern d'unitat nacional en 1977-84. El 1984 fou l'únic partit (junt a la Unió Socialista de Forces Populars) que no s'integrà al govern de coalició. L'Istiqlal organitzà aldarulls contra l'ajornament de les eleccions del 1989. En les legislatives del 1993 s'integrà en l'anomenat Bloc Democràtic, format per les forces contràries a la Corona. El 1994 rebutjà la possibilitat, oferta per Hassan II, d'accedir a un gabinet dominat per ministres de les candidatures oficialistes. Destur Partit polític de Tunísia fundat el 1914 pel xeic al-Ta'alibi per reivindicar la fi del protectorat francès i l'elaboració d'una constitució (en àrab dustur). Promogué els disturbis de 1920-22, però la repressió l'afeblí i es dividí entre els partidaris d'un règim democràtic i els que volien romandre dins l'esperit tradicionalista i panarabista. Bourguiba, encapçalant el primer grup, el reorganitzà i fundà el Parti Socialiste Destourien (1934), el qual es posà al capdavant de la lluita contra els francesos. Després de la proclamació de la independència (1956), lluità a favor de la república (1957); actualment, el partit s'identifica amb l'estructura administrativa del règim de Bourguiba.
La descolonització de l'Àfrica negra.	Àfrica negra Denominació genèrica del conjunt de les regions d'Àfrica habitades principalment per pobles negres. Negritud Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural negra. El terme negritud fou emprat per primera vegada l'any 1935 pels escriptors L.S.Senghor, A.Césaire, A.Diop, etc, els quals posteriorment s'agruparen a l'entorn de la revista «Présence africaine» (fundada a París el 1947). Després del congrés panafricà d'Alger (1969), el terme caigué en desús per tal com fou considerat inadequat per a la comprensió dels problemes del món actual. Africanisme Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels africans, especialment dels africans negres.
Moviments nacionalistes de l'Àfrica negra.	Mau-Mau Societat secreta político-religiosa creada el 1948 a Kenya en el si de les tribus kikuiu, embu i meru. Organitzà (tardor del 1952) una campanya de terrorisme contra les propietats dels blancs i els asiàtics, com a protesta per la detenció de Jomo Kenyatta, president de la Kenian African Union. La terrible repressió dels britànics contra els membres del Mau-Mau (40 000 morts i 80 000 empresonats) i l'aïllament que la secta mantingué respecte al poble indígena, per raó de la incoherència de la seva política (ferotgement xenòfoba i que vinculava els seus membres amb juraments i amb un ritual salvatge), foren causa de la seva desaparició. Només com a petita guerrilla, subsistí fins el 1959. SWAPO Sigla de la South West Africa People's Organisation, partit polític namibià. Té l'origen en l'organització política i guerrillera d'alliberament ovambo, fundada el 1957 per Herman Toivo ja Toivo, que el 1960 adoptà el nom actual, sota la direcció de Sam Nujoma. Multiracial i marxista, lluità contra l'intent de Sud-àfrica de consolidar la seva hegemonia a Namíbia. El braç militar del SWAPO, l'Exèrcit d'Alliberament Popular de Namíbia, atemptà des del 1966 contra objectius sud-africans al territori i rebé el suport d'Angola i Zàmbia (on instal·là les seves bases) i de forces cubanes. Com a represàlia, aquests estats foren atacats per Sud-àfrica. Del 1973 al 1989 el SWAPO fou reconegut per l'ONU com l'únic representant legítim del poble namibià. El conflicte armat es perllongà fins el 1989, que els diversos grups en conflicte (bàsicament Sud-àfrica, Angola i el SWAPO) accediren a desarmar-se i negociar la independència de Namíbia sota la vigilància de l'ONU. Aquest mateix any el SWAPO guanyà per majoria absoluta les eleccions per a una Assemblea Constituent, esdevinguda Assemblea Nacional el 1990, any en el qual Nujoma esdevingué president. En les eleccions del 1994 Nujoma i el SWAPO foren confirmats en el poder. Després de la independència de Namíbia, la SWAPO esdevingué el partit més consolidat del país. En les eleccions del 1994, la SWAPO obtingué 53 escons sobre 70, i el seu líder, Sam Nujoma, fou reelegit president. Malgrat tot, els escàndols de corrupció del 1995 produïren un cert desencant envers la política d'aquest partit. UNITA Sigla d'Unió Nacional per la Independència Total d'Angola, guerrilla angolesa nascuda l'any 1966 com a branca dividida del Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA), amb l'objectiu d'obtenir la independència de Portugal. Després de la independència el 1974, l'FNLA, l'MPLA i la UNITA formaren un govern transitori que acabà amb l'enfrontament entre les tres faccions, el qual desembocà en una guerra civil. Els Estats Units donaren suport a l'FNLA i a la UNITA, i la Unió Soviètica a l'MPLA, de caràcter marxista. A partir de l'any 1990, la UNITA i el MPLA iniciaren negociacions, sota l'auspici del govern de Portugal, i el 1994 el govern d'Angola, controlat per l'MPLA, i la UNITA signaren el protocol de Lusaka, que significà la fi dels enfrontaments i la participació de la UNITA en el govern (1997). Tanmateix, el 1998 es reobriren les hostilitats i el 1999 començà novament la guerra. El 2002, després de la mort en combat del líder històric de la UNITA, Jonas Savimbi, la UNITA signà un acord de pau amb el govern.
L'apartheid a Sud-àfrica.	Apartheid Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica. L'apartheid es convertí en política oficial del govern sud-africà a partir del 1948, quan pujà al poder el National Party. Destinat en un principi a permetre el «desenvolupament per separat» de les diverses comunitats racials, l'apartheid es traduí aviat en una sèrie de lleis discriminatòries per a la majoria no blanca: separació de races en l'ensenyament, prohibició de matrimonis mixts, creació dels bantustans -veritables reserves de mà d'obra-, etc., reserva de la propietat del 87% de la terra per a la població blanca, establiment de zones de residència segons la raça, etc. Al final dels anys vuitanta, l'amplitud dels conflictes racials interns i el suport internacional que aconseguí la majoria negra portaren els governs de Botha i De Klerk a legalitzar els sindicats negres, els partits representants de la població negra (el 1990 l'African National Congres i el Pan-African Congress, entre d'altres) i a alliberar una part dels presos polítics. Al començament del 1991, De Klerk anuncià l'abolició de l'apartheid i obrí un procés constitucional. Afrikaner Bond Partit polític sud-africà fundat el 1879 a la colònia del Cap per Stephanus Jacobus du Toit, que propugnava la creació d'una federació sud-africana i el reconeixement de l'afrikaans com a llengua (objectiu, aquest darrer, aconseguit el 1885). El 1910 s'uní amb altres partits sud-africans per formar el South African Party. SAP Sigla del South African Party, partit polític sud-africà. Fou creat pel general Louis Botha, amb la fusió de diversos partits bòers i anglesos de tendència moderada. Vencé àmpliament a les eleccions del 1910 sobre els seus rivals més forts, els unionistes de Jameson i els laboristes de Creswell. El partit esclatà el 1913 quan Hertzog abandonà el govern i fundà el Partit Nacionalista. El 1924 una aliança entre laboristes anglesos i nacionalistes bòers vencé el SAP, dirigit pel general Smuts, i aquest el desféu, i originà més tard l'United Party. ANC Sigla de l'African National Congress (Congrés Nacional Africà), moviment polític sud-africà fundat el 1912 amb la finalitat d'abolir l'apartheid i convertit el 1994 en partit polític. Sorgí de la Native Education Association, fundada a Ciutat del Cap (1892) pels bantus; posteriorment es transformà en Native National Congress (Bloemfontein, 1912). El seu primer president fou el clergue zulu Mafukuzela, conegut com a J.Dube. Albert Luthuli fou un dels principals líders del moviment, del qual fou també president (1952). Il·legalitzat el 1960, en foren empresonats els dirigents més impor