ELS FEIXISMES

Guió conceptual.	1. Introducció al tema. - El totalitarisme. - Els règims feixistes. 2. El context històric. - L'època d'entreguerres. - Orígens del feixisme. 3. Trets bàsics de la doctrina feixista. - L'exaltació de l'Estat. - Cabdillatge i govern elitista. - Concepció antiigualitària de la societat. - Intervencionisme econòmic. - Agressivitat nacionalista i imperialista. - Bel.licisme. - Racisme i antisemitisme. - Control ideològic.	4. Bases socials dels règims feixistes. - Suport social. - Suport institucional. 5. Organització de l'Estat feixista. - El partit únic. - Organitzacions paramilitars i policíaques. - La simbologia feixista. 6. Mètodes de l'Estat feixista. - Mitjans de repressió i de control. - La persecució dels jueus. 7. Les conseqüències: la Segona Guerra Mundial. 8. L'oposició: antifeixisme. 9. L'herència: els neofeixismes.
El feixisme és un model de dretes d'Estat totalitari de masses.	Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Estat totalitari Estat que desenvolupa un règim totalitari.
Els màxims exponents són el feixisme italià i el nazisme alemany.	Feixisme 1. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi economicosocial del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i una bona part de l'exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú —pel seu esperit antimarxista—, a l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà: conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943), pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945. Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal (directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski), Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups profeixistes, com els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa, etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939, aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes . 2. Ideologia que inspirà el sistema polític instaurat a Itàlia per Mussolini. 3. Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. 4. Règim polític inspirat en aquesta ideologia. 5. Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Nacionalsocialisme Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments del s XIX']); les regles geograficomilitars per a l'estratègia imperialista procedien de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel, Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'), etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines (liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort, totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929, per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el 1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del 1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de 1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense concessions a favor de les classes populars. Nazisme Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme. Ultra Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme. Ultradreta Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta més autoritària, sovint caracteritzats per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. El feixisme i el nazisme, així com determinats règims corporatius com el franquisme, el salazarisme i l'Estado Novo hi són habitualment associats, i els límits amb aquests moviments, imprecisos. Són també trets freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme (especialment l'antisemitisme) i el nacionalisme. Antiliberal i antisocialista, té en la reacció legitimista a la Revolució Francesa (de Maistre, Bonald) els antecedents més allunyats i, al principi del s XX, Ch.Maurras i l'Action Française n'esdevingueren conspicus representants. A l'estat espanyol, inicialment el franquisme convertí la Falange (1933) en un dels pilars del règim, però el creixent predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un lloc secundari els anys seixanta. Els darrers anys del franquisme i els primers de la transició democràtica, la ultradreta tingué una certa recuperació. Hom pot assenyalar-hi un sector neonazi i europeista (CEDADE, fundat el 1965), un sector majoritari, integrista i vindicador del franquisme, dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva, creada el 1977), que aglutinà també una part del carlisme i els 'històrics' de Falange Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector 'laic' i activista (Frente Nacional de la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de suport electoral i la dissolució formal dels nuclis més importants. A Catalunya, bé que la ultradreta ha anat generalment aparellada amb l'espanyolisme, hom ha considerat d'ultradreta alguns sectors d'Estat Català els anys trenta, especialment els relacionats amb J.Dencàs. A l'Europa occidental, la ultradreta ha conegut un fort ascens des de la fi de la guerra freda, amb un discurs centrat en el rebuig a la immigració, l'èmfasi en l'ordre públic, l'antieuropeisme i contrari a la globalització. El Front National a França, el Vlaams Blok a Bèlgica, el Partit Liberal austríac i l'Alleanza Nazionale italiana són les formacions ultradretanes europees amb més representació, i en els dos últims casos han format o formen part de coalicions de govern conservadores (2000-2002 i des del 2001, respectivament). Als EUA destaca el Klu Klux Klan (1866). Feixista 1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial. 2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència. Nazi Partidari del nazisme.
Els feixismes aparegueren en l'època d'entreguerres, en el context de l'Europa de després de la Primera Guerra Mundial, una època amb dificultats econòmiques, desenganys nacionalistes, rancúnies polítiques, debilitat de les democràcies i frustracions socials.	Època d'entreguerres Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939). Primera Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles. Tractat de Versalles Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial. Revengisme Estat d'esperit col.lectiu dels habitants d'una nació que inspira un gran desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar. Irredemptisme Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1886. A la postguerra mundial les terres irredemptes eren territoris poblats per italians però que pertanyien abans del 1914 a l'Imperi austrohongarès. Aquest moviment nacionalista italià reivindicava l'annexió a Itàlia del Trentino, Ístria, Trieste i Dalmàcia. Crisi econòmica del 1929 Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.
El feixisme apareix com una reacció contra l'expansió del moviment obrer socialista enfrontat a la democràcia liberal. És una reacció antiliberal i anticomunista, una solució de força i acció directa.	Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme. Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Organització social en què els béns són tinguts en comú. Moviment obrer Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista.
Trets bàsics de la doctrina feixista.	Dogmatisme Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment. Populisme Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble. Demagògia 1. Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge. 2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. Irracionalisme Conjunt de tendències de pensament prou diverses. Propugnen adés la irracionalitat del real —en el sentit que en fan quelcom d'inaccessible, totalment o parcialment, a la comprensió racional, o estrany a la raó, com és ara un impuls vital—, adés que l'objecte de la fe no és a l'abast de la raó, adés el refús d'un coneixement conceptual a favor d'una altra potència cognoscitiva, com, per exemple, el sentiment. Antiracionalisme Actitud o doctrina que nega a la raó la possibilitat de comprendre el real. Fanatisme Zel, entusiasme, excessiu a favor d'una creença, d'un partit o d'una causa. Mein Kampf Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925. Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme, oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any següent. La Doctrina del Feixisme Obra de Benito Mussolini, publicada entre 1932 i 1934, en la que exposa els principis bàsics de la seva ideologia.
Característiques dels feixismes: 1. Exaltació de l'Estat nacional. Concepció totalitària de l'Estat, que ha de ser autoritari i centralista.	Estatisme Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme. Autoritarisme Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Concentració de poders Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
2. Cabdillatge i govern elitista. El líder era considerat el guia, el salvador, el conductor de la nació, i estava recolzat per una elit eligida per ell, que garantia la continuïtat del règim.	Cabdillatge Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder. Cabdill Líder carismàtic, especialment militar i polític. Cap Persona que ocupa un lloc de preferència, que presideix o que té els altres a les seves ordres; capitost. Culte de la personalitat Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i generalment mancades de tot sentit crític, que hom tributa a algunes persones, les quals en són també fomentadores en virtut de mecanismes obsessius. Messianisme Moviment o doctrina establerts entorn d'un messies i que comporten un abús de l'esperança messiànica o d'altres esperances semblants. Messies Capdavanter, home eficaç i carismàtic, que hom pren com a particularment inspirat per a resoldre una situació difícil i angoixosa. Carisma Capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i d'inspirar-los sense emprar ni la coacció ni els incentius materials; virtut de menar una munió de persones només per la força de la personalitat. Duce, Il Títol que es donà Benito Mussolini després de la marxa sobre Roma (1922). Des del 1938 Mussolini fou oficialment cap del govern i duce del feixisme. Equival a "el conductor". Führer Títol que es donà Adolf Hitler l'any 1934. Vol dir "guia", "líder". Caudillo, El Nom amb què era conegut Francisco Franco. Elitisme Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur paper. Elit Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. Oligarquia Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
3. Concepció antiigualitària de la societat. Societat jerarquitzada.	Jerarquia 1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de jurisdicció. 2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret d'índole normativa, subjectiva o objectiva. Paternalisme Relació de tipus jeràrquic que es regeix segons el model de la relació paternofilial tradicional, i en la qual el dominat deu a qui el domina obediència, respecte i afecte, i el dominant li ofereix en canvi seguretat, protecció i afecte recolzats en la seva autoritat. Corporativisme 1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme. 2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels primers quinquennis de la postguerra. Plebiscit Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica. Vot corporatiu Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a Espanya sota la dictadura del general Franco.
4. Intervencio- nisme en l'economia.	Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament. Dirigisme Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics. Pla econòmic Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. Planificació econòmica Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes. Autarquia Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). Proteccionisme Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats. Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries. Indústria de guerra Indústria destinada a la producció d'armament.
5. Agressivitat nacionalista i imperialista, com a reacció a un nacionalisme insatisfet, que vol projectar-se a l'exterior.	Nacionalisme Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides. Nacionalisme ideològic O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar. Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya. Nacionalisme opressor (o agressiu) Tipus de nacionalisme, identificat amb l'estat i els seus interessos, que oprimeix aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se. L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l'estat que l'encarna. L'antidemocràcia d'aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme, després d'haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes, transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals, de l'extrema dreta d'arreu segueixen aquest camí. Nacionalisme expansionista Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres. Imperialisme Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles. Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc). Expansionisme Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme. Estat imperialista Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves fronteres polítiques o naturals. Espai vital Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir de les exigències de l'espai vital. Pangermanisme Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica. Tercer Reich Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc. El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí en satèl·lits seus extensos territoris europeus. Patriotisme Amor zelós a la pàtria. Capteniment propi del patriota. Pàtria Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes. Xovinisme Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres. Xenofòbia Odi als estrangers.
Bel.licisme: preparar-se per a la guerra.	Bel.licisme Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la violència els conflictes internacionals, polítics, etc. Militarisme Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe, les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional. Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna autoperpetuador i autònom. Cursa d'armaments Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva. Armamentisme Política de proveir-se, un país, d'armament. Rearmament Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats: el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia. Wehrmacht En alemany, "potència de defensa". Nom donat per Hitler, en el moment del rearmament alemany (1935), al conjunt de les forces militars: de terra (Herr), de mar (Kriegsmarine) i de l'aire (Luftwaffe). Amb aquest nom es van conèixer el conjunt de les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945. Conjunt de les forces armades del III Reich, organitzades el 1935 sobre la base del petit exèrcit de 100 000 soldats (Reichswehr) permès pel tractat de Versalles. Els comandaments de l'exèrcit, la marina i l'aviació depenien del comandament suprem (Oberkommando), estat major de Hitler, que n'era el cap suprem. La Wehrmacht desaparegué el 1945 amb la desfeta nazi. Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries. Indústria de guerra Indústria destinada a la producció d'armament.
6. Racisme i antisemitisme. Molt evident en el nazisme alemany.	Neodarwinisme Teoria evolutiva que nega l'herència dels caràcters adquirits sota l'acció del medi ambient i defensa el poder absolut de la selecció natural. Aquesta teoria fou defensada per Wallace i Weissmann, i actualment els seus seguidors combinen el neodarwinisme amb les investigacions de la genètica mendeliana i de la genètica de poblacions. Racisme Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc és un fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al s XX amb les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el representant més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador —amb les seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai sur la noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en el seu llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò en els estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes i que dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli. Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents de la Mediterrània i del nord d'Àfrica. Etnocentrisme Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups racials o culturals. Ari Ària 1. Individu d'un antic poble de llengua indoeuropea que probablement habitava les estepes de l'Àsia central i de la Rússia meridional, on practicava la ramaderia i també l'agricultura i la caça. Vers el 2 000 aC emigrà cap al sud i es dividí en dues branques, que s'instal·laren, respectivament, a l'Iran, a mitjan segon millenni, i a l'Índia septentrional, aproximadament al s XII aC. El poble de la branca irànica documentat des de la data més reculada són els mitannis, que crearen el regne homònim. La denominació d'ari correspon, per tant, a la branca indoirànica dels pobles de llengua indoeuropea. El mot arya, que significa noble, ha estat aplicat tradicionalment pels pobles indis i irànics al tronc comú de llurs avantpassats. A part aquest fet, la similitud de les respectives llengües en l'etapa més antiga coneguda (avèstic i vèdic) confirma aquesta comunitat d'origen. 2. Indoeuropeu. Aquesta designació fou emprada pels defensors de les doctrines germàniques racistes dels ss XIX i XX, les quals veien una pretesa raça ària (que coincidia aproximadament amb la nòrdica) a la qual atribuïen superioritat sobre les altres. Antisemitisme Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries. Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880 hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874, del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista, l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica (Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna, posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia, que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb l'antisionisme. Eugenèsia Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic. Des de temps antic hi ha hagut el desig de preservar la qualitat de l'espècie humana i fins i tot de millorar-la. Així, per exemple, Soló a Atenes i Licurg a Esparta establiren un seguit de lleis que hom pot qualificar d'eugèniques. Bé que la idea de seleccionar els millors i d'afavorir-ne la reproducció ja era antiga, no fou definitivament establerta fins al s XVI en la Utopia (1516) de Tomàs Moro, i després en La ciutat del Sol (1623) de T.Campanella. El científic anglès Francis Galton, cosí germà de Ch.Darwin, pot ésser considerat com el fundador de l'eugenèsia; en la seva obra cabdal Hereditary Genius (1869) considerà el problema del millorament de la població com una qüestió d'ordre biològic i intentà de demostrar que les aptituds mentals són hereditàries i es conserven a través de les generacions; el 1904 portà a la pràctica les seves idees i creà l'oficina d'enregistrament eugènic. D'aleshores ençà les oficines eugèniques s'expandiren per Anglaterra i els EUA; l'estat d'Indiana fou el primer (1907) a promulgar i aplicar una llei per a esterilitzar els malalts mentals, els boigs i els epilèptics; el 1940 ja existien lleis semblants a trenta estats dels EUA; del 1907 al 1950 s'havien efectuat als EUA més de 50 000 esterilitzacions. A partir del 1930, gairebé tots els estats del món tenien societats d'eugenèsia. Després del 1930 l'eugenèsia galtoniana fou modificada per la presa de consciència d'un gran nombre de científics sobre els problemes sorgits del desenvolupament de la civilització tecnològica. Així, el 1945 aparegué un veritable corrent d'humanisme científic com a resultat de les publicacions de L.Stoddard i R.B.Fosdick, corrent que es demana fonamentalment si és possible d'alguna manera de poder controlar el sentit de l'evolució de la raça; hom conclou que és un problema en el qual intervé la genètica, la sociologia, la psicologia, la pedagogia, l'economia, la medicina i l'ètica. Si mesures d'ordre eugènic són aplicades només amb l'aprovació del poder polític, pot esdevenir un instrument perillós en mans de l'estat. La política racial del nazisme fou en gran part inspirada per suposats criteris eugènics sobre la superioritat de la raça ària. Actualment l'eugenèsia com a ciència independent ha desaparegut; per contra, ha sorgit l'eugenisme, que obeeix més a un estat d'esperit que a uns postulats científics establerts.
7. Control ideològic. Imposició valors feixistes a través de la propaganda i el terror.	Feixistització Acció i efecte d'imposar els principis del feixisme. Nazificació Acció i efecte d'imposar els principis del nazisme. Control social Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització. Propaganda Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, etc. La propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions, creences) i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous continguts de creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit, actua subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les seves darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres, comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en períodes electorals. Terror Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital. Estat policia Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics. Estat de setge Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les garanties jurídiques de la ciutadania. Ordre 1. Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i de cooperació entre els homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre, anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert. 2. Manament, prescripció, que cal obeir, seguir, com a emanats d'una autoritat competent. Disciplina Conjunt de regles per a mantenir l'ordre i la subordinació entre els membres d'un cos. Obediència Virtut consistent a sotmetre la voluntat pròpia al judici d'un altre, reconegut com a superior jeràrquic legítim. Subordinació Acció de posar en un estat de dependència a allò que és d'un rang superior.
Bases socials dels règims feixistes. Els feixismes tenen el suport, per diversos motius, de les classes altes (el gran capital), les classes mitjanes (masses petit-burgeses), els sectors desarrelats o desclassats i les classes populars.	Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema). La tècnica avançada exigeix d'utilitzar mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l'abast de tothom, per la qual cosa la propietat privada d'aquests mitjans significa propietat d'alguns i no propietat de la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de treball. Burgesia En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Fins a la formulació de la teoria marxista, hom entenia per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana mercantil o industrial d'una societat. Classe mitjana Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat. Desclassar Fer que hom deixi la classe social a la qual pertanyia, sia mitjançant una forta promoció o una radical degradació socioeconòmiques.
També tenen el suport institucional de la burocràcia, l'exèrcit i l'Església.	Laterà, pactes del Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i l'estat del Vaticà signats l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat, cardenal Gasparri, pels quals hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els Estats Pontificis desapareguts de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres documents: un tractat polític reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una convenció financera. Pel primer era suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada per Pius IX, i reconegut l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document, representà l'acceptació de l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les escoles confessionals, la validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc. La signatura d'aquests pactes fou un triomf polític de Mussolini, que va veure indirectament reconeguda la seva política per part de l'Església. Desaparegut el feixisme, la república ratificà el concordat, però posteriorment hom n'ha plantejat la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la llei del divorci (1970). El tercer document era el lliurament d'una quantitat en efectiu en concepte de reparacions per les requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de Roma i altres territoris dels antics Estats Pontificis.
Organització de l'Estat feixista. La missió del partit únic és organitzar i mobilitzar les masses apel.lant el sentiment nacional.	Partit Nacional Feixista (PNF) Partit fundat per Benito Mussolini el novembre de 1921, a partir dels Fasci di Combattimento, organització que incloïa exsocialistes extremistes, com Mussolini, futuristes anarconacionalistes, com Marinetti, sindicalistes revolucionaris d'inspiració anarquista, excombatents (els "Arditi") guanyats pels nous mites heroics de l'aventura bèl.lica i homes d'ordre escandalitzats per la "rebel.lió de les masses" i per la debilitat de l'Estat liberal. Cap al 1920 el feixisme va passar de ser un moviment integrament urbà, de petits activistes, a ser un moviment més ampli que va aconseguir el suport dels propietaris agrícoles, atemorits davant les ocupacions de terres. El seu primer programa reflectia aquesta variada composició social i política i presentava un fort eclecticisme. D'una banda, demanava un procés constituent, l'extensió del sufragi a les dones, un salari mínim, el desenvolupament de la seguretat social i un impost sobre el capital. De l'altra, pretenia promoure una reestructuració de l'estat potenciant les forces armades i portant a terme una política exterior reivindicacionista i annexionista destinada a rescatar la victòria del 1918 de la humiliació i de la mutilació territorial (terres irredemptes). La combinació d'un programa demagògic amb la crida a l'activisme de la joventut, dels excombatets i de la petita burgesia, va atreure molts seguidors, encara que el feixisme va restar sempre com una força minoritària en el terreny electoral. De fet la seva força radicava en la implacable violència exercida per les Esquadres d'Acció. Pel novembre de 1921 Mussolini va fundar el Partit Nacional Feixista, que va tenir molt aviat 700.000 membres. El partit va rebre el suport financer de la Confindustria (associació patronal), el recolzament de l'exèrcit i la complicitat d'una part dels partits liberals. Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (NSDAP). Sorgit del Partit dels Treballadors Alemanys (DAP) (Deutsch Arbeiter Partei), minoritari partit obrer alemany, de tendència pangermànica i antisemita, fundat per Anton Drexler l'any 1919 a Munic, que fou la base de l'organització del moviment nacionalsocialista. Hitler s'hi va adherir poc després de la seva fundació i aviat el va controlar totalment. El 1920 va canviar de nom i s'anomenà partit obrer alemany nacionalsocialista (NSDAP). Aquest mateix any va fixar el seu programa de 25 punts, en els quals es parlava de formar un gran imperi alemany i es rendia culte a la guerra i a la violència, com a mitjans per a aconseguir-ho. L'antisemitisme era un altre component important. Al judaisme ("explotador del poble alemany") se'l culpà de tots els desastres alemanys anteriors i se l'identificà amb el marxisme i l'internacionalisme de les finances. El partit va crear aviat el seu diari propi, el "Volkisher Beobachter", i les seves forces d'assalt (SA), anomenades també camises brunes, encarregades de pertorbar les reunions dels seus adversaris. Hitler també va donar al partit un component antijueu i va adoptar una sèrie d'emblemes i de símbols semblants als del feixisme italià: camisa bruna, salutació a la romana i la creu gammada. Pel gener de 1923 el partit va celebrar el seu primer Congrés a Munic i pel setembre va fer a Nuremberg la seva "primera jornada nacional", en el curs de la qual Hitler va anunciar la seva voluntat d'abatre la República. El seu programa, confús i demagògic, denunciava marxistes i jueus com els responsables dels mals que patia Alemanya i exigia la supressió del Tractat de Versalles. Arran del fracàs del putsch de Munic (9 de novembre de 1923), el partit va ser prohibit i Hitler va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó, dels que només va complir-ne sis mesos. Empresonat, Hitler va ampliar i va classificar el seu ideari a "Mein Kampf" ("La meva lluita") (1924), llibre on exposava les seves idees i el seu projecte polític. Quan Hitler va sortir de la presó, la seva posició dins el partit i el seu lideratge ideològic estaven encara més reforçats i el 1925 va crear la seva pròpia milícia, la SS (Grup de Protecció). Entre 1924 i 1929, el partit nazi van tenir molt poca activitat, ja que la recuperacio econòmica va fer predre terreny al seu radicalisme. Així, Hitler va posar en pràctica una nova tàctica, consistent en la reducció de l'activisme i l'acceptació del joc parlamentari com una manera d'accedir al poder. La difícil conjuntura derivada de la crisi del 1929 va tornar a donar una oportunitat als nazis. En efecte, a partir de 1930, l'agudització de la crisi econòmica va impulsar de nou el partit, que va ser considerat pels mitjans conservadors com una possible solució de recanvi davant la inèrcia dels partits de dreta tradicionals. A les eleccions de 1924, 1928, 1930, 1932 i 1933, el partit nacionalsocialista havia obtingut 10, 12, 107, 196 i 208 diputats, respectivament. L'èxit electoral dels nazis cal buscar-lo en el suport que van trobar entre les classes mitjanes i els camperols arruïnats i també entre els obrers desesperats davant l'atur i la misèria. El nacionalisme radical dels nazis els va fer guanyar adeptes entre els militars i excombatents i entre la burgesia, desitjosa d'un poder fort. A més a més, Hitler comptava ja amb el suport d'importants personalitats de la indústria i de les finances (com Thyssen i Stinnes) i disposava d'ajuts provinents d'alguns grans empresaris (com A.Krupp). Hitler representava per a una part de l'opinió pública alemanya un eficaç defensor de l'ordre contra el comunisme. Per això, les forces conservadores van decidir, pel gener de 1933, de nomenar Hitler canceller d'un govern heterogeni i de coalició en el qual els nazis només tenien tres ministeris. El 30 de gener de 1933 Hitler va accedir a la Cancelleria, va jurar la Constitució, però les seves intencions eren clares: convertir la República en un Estat autoritari. Així, un cop enfortides les seves funcions de repressió, encargades a les SA i a la policia especial del partit (SS), va aconseguir plens poders dos mesos més tard. Immediatament, foren transformades les estructures polítiques del país. Convertit ja el NSDAP en partit únic, el nacionalsocialisme va imprimir a l'Estat característiques totalitàries, recolzades en les mesures policíaques i terroristes de la Gestapo i dels camps de concentració. El 1933, el partit comptava amb uns vuit milions d'afiliats. NSDAP Sigla del partit nazi: Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys).
Organitzacions paramilitars i policíaques feixistes.	Paramilitar Dit de certes organitzacions civils que tenen estructura o disciplina militar. Fascio Mot aplicat a grups polítics o socials tendents a una finalitat comuna i d'acció generalment revolucionària. Els més coneguts són els fasci dei lavoratori (o fasci siciliani), estesos per tot Sicília (1892-93), de caràcter socialista i en lluita contra els latifundistes, i els fasci di combattimento, sorgits per iniciativa de Mussolini (1919), d'on nasqué el partit feixista. Fasci di combattimento Les unitats de milícies fundades per Benito Mussolini el 1919 es van anomenar fasci di combattimento (feixos de combat), i eren compostes per homes que barrejaven un nacionalisme agressiu amb aspectes pseudorevolucionaris. El seu símbol va ser el feix de vares amb una destral. Arditi Els arditi (valents, atrevits) eren tropes especialitzades, exclusivament utilitzades durant els darrers anys de la primera guerra mundial com a unitats d'assalt. Quan foren desmobilitzats no van trobar el seu lloc a la societat i, sobretot els oficials, es van enquadrar en els fasci italiani di combattimento. Els socialistes també van recórrer a aquest nom per crear les seves pròpies milícies de defensa contra els atacs dels feixistes (arditi del popolo). Esquadres d'Acció Squadre d'Azione. Grups paramilitars italians que es van oposar al carrer al moviment obrer i socialista. SA 1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el 1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit. Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht. 2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises brunes per raó de l'uniforme. SS 1. Schutzstaffeln o brigades de protecció. Organització paramilitar i policíaca del Partit Nacionalista Alemany. La SS fou creada el 1925 com a guàrdia personal de Hitler, i des del 1929 estigué a les ordres de H.Himmler. Els seus membres, 400 en els inicis, s'elevaren a 100 000 el 1933 i a 240 000 el 1939. A partir del 1934, en què, amb l'eliminació d'E.Röhm i de la Sturmabteilung, desaparegueren els seus rivals més directes, la SS assolí un notable poder: hom li confià la seguretat de l'estat i, des del 1939, el control dels territoris ocupats. Es transformà, doncs, en policia política del Tercer Reich i col·laborà amb la Gestapo -també dependent de Himmler- en la lluita contra les organitzacions d'esquerra i obreristes i contra els jueus. Fou responsable de l'administració i vigilància dels camps de concentració, i, a partir del 1940, algunes de les seves seccions esdevingueren unitats militars (Waffen SS), i combateren a Khàrkov, a les Ardenes, etc. La SS contribuí decisivament al fracàs del putsch contra Hitler del 20 de juliol de 1944, arran del qual Himmler assumí el comandament militar de totes les forces del Tercer Reich. 2. Membre de la Schutzstaffel. Gestapo Geheime Staatspolizei. Policia política de l'estat nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià (1933), encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich Himmler, però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936. La Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en policia d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei). Esdevingué, així, la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans il·limitats per a aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven l'aprovació dels tribunals de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència dins l'estat i àdhuc dins el partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou substituït per R.Heydrich, que dirigí l'organització fins que fou assassinat per patriotes txecs el 1942; la direcció passà llavors a Kaltenbrunner, que estengué a quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de les seves activitats fou l'espionatge i el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr. A més, al costat de les SS la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de resistència dels països ocupats i en l'eliminació dels jueus i de les minories polítiques. Així, fou la proveïdora dels camps de concentració, l'administració dels quals tenia encarregada, bé que llur vigilància era confiada a les SS. Després de la victòria dels aliats, els agents de la Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals de guerra; Himmler se suïcidà (1945) i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg (1946).
Simbologia feixista.	Llenguatge feixista Dit del que és propi dels règims feixistes, inclou tot tipus de missatge per estendre la seva ideologia i imposar el seu pensament. Inclou tant manifestacions externes (desfilades, gran