LA GUERRA FREDA I LA POLÍTICA DE BLOCS

Guió conceptual.	1. La guerra freda. - La divisió en blocs. 2. El bloc occidental-capitalista. - L'OTAN. - Aliances econòmiques. 3. El bloc oriental-socialista. - El Pacte de Varsòvia. - El COMECON. 4. La dinàmica de la guerra freda. - L'"equilibri del terror". 5. Formes de pressió entre els blocs. - L'espionatge mutu. - La cursa d'armaments. 6. Formes de diàleg entre els blocs. - El desarmament. 7. Els orígens de la ruptura. - L'expansionisme soviètic. - La contenció i l'intervencionisme dels Estats Units. - La "cacera de bruixes" als Estats Units. - La guerra civil grega. - El Pla Marshall. 8. Els desencadenants de la ruptura. - La crisi alemanya i txecoslovaca. 9. Els conflictes de la guerra freda. - La guerra de Corea. - La guerra d'Indoxina. - La guerra del Vietnam. 10. El conflicte de l'Orient Mitjà. - Els orígens del conflicte. - Els protagonistes del conflicte. - Geografia del conflicte. - Les guerres araboisraelianes. - Les organitzacions islàmiques.	11. La coexistència pacífica. - Canvis a l'URSS i als EUA. - Crisis de Suez i d'Hongria. - Crisi de Berlín. - Crisi dels míssils de Cuba. - L'acostament entre les dues superpotències. 12. La crisi del sistema de blocs. - Fissures en el bloc oriental. - El maoisme a la Xina. - Fissures en el bloc occidental. - L'organització del Tercer Món. - La desfeta dels EUA al Vietnam. - La repressió soviètica a Txecoslovàquia. 13. L'economia durants els anys 50 i 60. - L'economia capitalista. - L'economia socialista. 14. La nova societat. - Els moviments de protesta: la contracultura. - El "maig del 68" francès. 15. Els blocs durant els anys 70. - Dificultats internes. - La crisi econòmica del 1973. - La caiguda de les dictadures mediterrànies. 16. Conflictes durant els anys 80. - L'integrisme islàmic. 17. El trencament dels blocs: la desintegració del bloc socialista. - La dissolució de l'URSS. - La democratització de l'Europa oriental. - La reunificació alemanya. 18. El nou ordre internacional. - L'hegemonia dels Estats Units. - Els nous àrbitres internacionals.
La guerra freda (1947-1991). La pau després de la Segona Guerra Mundial va durar poc. Aviat sorgiren discrepàncies profundes entre les dues superpotències, els EUA i l'URSS, que donaren pas a la formació de dos blocs antagònics. Les relacions tenses entre ambdos blocs s'anomenà Guerra Freda.	Guerra freda Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l'OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del pacte de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961) i l'intent d'invasió de Cuba, seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa (1961). Les diferències sovieticoxineses, les dificultats de l'URSS i els EUA envers llurs aliats europeus i, sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència d'una possible guerra nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels anys seixanta, un canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es materialitzà en l'acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies (1963), en el tractat de no-proliferació d'armes nuclears (1967) i en la confirmació del repartiment del món en zones d'influència, d'acord amb les bases establertes a Jalta el 1945. Aquest període de «coexistència pacífica» restà truncat a partir del desembre del 1979, amb la invasió de l'Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per l'accés a la presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa de Defensa Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental, rellançà el rearmament. Reagan, d'altra banda, també endurí la política nord-americana envers els règims comunistes de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que culminà amb la intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per part del bloc soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima de confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la presidència de l'URSS (1985), M.Gorbacov inicià una política de distensió, que tingué com a resultats més palpables la retirada soviètica de l'Afganistan (1989) i un substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986, signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de potències que disputaven no tan sols l'hegemonia, sinó també el model de societat a establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que havia estat precedida per la del pacte de Varsòvia al febrer d'aquest any. Guerra Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats. Tensió Desacord en les relacions entre estats, entre classes socials o entre partits polítics.
Amb la formació dels blocs el món va viure en una clara bipolarització. La divisió en dos grans blocs va obeir a raons ideològiques, econòmiques i polítiques. Els dos blocs eren l'oriental (l'URSS i països de l'Europa de l'Est) i l'occidental (EUA i països del pla Marshall).	Bipolarització Tendència a agrupar-se, especialment les forces polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de països. Bloc Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició. Bloc occidental Conjunt de potències adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia). Bloc oriental Conjunt de potències adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN). Occidental Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS i els seus aliats. Països de l'Est Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix sociopolíticament el món contemporani. Potència Estat poderós, capacitat global d'un estat. El 1890 Thayer Mahan n'aplicà el concepte als estats marítims, els quals creia destinats a imposar-se als estats continentals (navalisme), teoria que fou impugnada després per la geopolítica alemanya i els escrits de Mitchell i Douhet sobre el poder aeri. A la Segona Guerra Mundial i després, el mot era un sinònim dels quatre aliats, els EUA, l'URSS, la Gran Bretanya i França, als quals fou afegida la Xina insular (Formosa). Cadascun d'aquests estats fou, des de l'any 1945, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i tingué dret al veto. La manca de poder anglo-francès, fruit de la descolonització, i la victòria dels comunistes xinesos capgiraren aquest concepte. Actualment, el terme és menys categòric i serveix com a sinònim d'estat, en tant que és considerat en funció del seu paper econòmico-político-militar respecte als altres estats. Superpotència Gran potència. Actualment, aquest terme és aplicat especialment als EUA. Durant la guerra freda fou aplicada també a la URSS i, en dissoldre's aquesta (1991), hom tendeix a restringir el terme als EUA, tot i que de vegades Rússia i la Xina també reben aquesta qualificació. Hegemonia Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats. Declaració de Fulton Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el continent". Teló d'acer O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics. Aliança Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes. Lliga Acord temporal entre dos o més estats o sobirans, els quals entren en aliança o federació per tal d'aconseguir un fi comú. Aquest pot ésser polític (lligues ofensives i defensives) o econòmic (lligues duaneres, monetàries). Alinear En política internacional, arrenglerar-se al costat d'un gran bloc. Alineament En política internacional, acció i efecte d'alinear-se en un dels dos grans blocs encapçalats pels EUA i per l'URSS. El terme ha estat utilitzat sobretot en sentit negatiu, no-alineament, per a referir-se als països que fan professió de neutralisme i de no pertànyer a cap d'aquests dos blocs.
El bloc occidental, liberal i capitalista, liderat pels Estats Units.	Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim. Liberalisme econòmic Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.
Aliança militar del bloc occidental.	OTAN Sigla de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Sigla en anglès, NATO (North Atlantic Treaty Organisation). Organisme creat pel tractat militar de defensa el 4 d'abril de 1949 per tal d'oposar-se al bloc militar encapçalat per la Unió Soviètica. En formen part, des de la seva creació, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el 1951 s'hi incorporaren Grècia i Turquia, i el 1954 la República Federal d'Alemanya. Espanya s'integrà a l'organització el 1982 i hi confirmà l'adhesió amb un referèndum el 1986. El comandament suprem és format per un consell compost per un representant de cada país membre, i les decisions es prenen per unanimitat. El president del consell és el secretari general de l'OTAN (H.L.Ismay 1952-57; P.H.Spaak 1957-61; D.Stikker 1961-64; M.Brosio 1964-71; J.Luns 1971-84; P.A. Carrington 1984-88, M.Wörner 1988-94, W.Claes 1994-95 i J.Solana des d'aquest darrer any). L'organització militar té el seu comandament suprem en una junta militar formada per representants dels caps de les forces armades de cada país, a excepció de França. El seu òrgan executiu és l'estat major militar internacional, que consta de tres comandàncies: Europa, Atlàntic i Canal de la Mànega. Les forces militars de l'Organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i nuclears estratègiques. Ha tingut diverses dificultats internes per motius polítics: el 1966, la retirada de França de l'estructura militar, i els anys setanta, els conflictes entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de l'estructura militar, i la presència en el govern portuguès d'alguns ministres comunistes. Des del 1991, amb la dissolució de l'URSS i del pacte de Varsòvia, l'OTAN reorientà la seva funció i abast i, sense deixar de banda els aspectes estratègics, s'anà perfilant com una força d'interposició i d'atac que actuà en conflictes en els quals es produïa una violació flagrant dels drets humans. El nou rumb fou marcat sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de la Iugoslàvia socialista, que motivaren les ofensives a Bòsnia-Hercegovina (1995) i a Kosovo (1999) i el posterior desplegament de tropes en aquests territoris. La desaparició del comunisme i la clara superioritat militar de l'OTAN donaren lloc a una nova etapa en les relacions amb Rússia, presidida, en principi i tal com mostra la substancial reducció de l'armament nuclear, per la col·laboració mútua. Tot i això, l'antiga tensió adoptà noves formes: així, les intervencions de l'OTAN foren percebudes per Rússia com una intromissió en la seva àrea d'influència i una amenaça a l'equilibri de poders, com també ho foren les demandes d'ingrés de diversos antics estats del bloc soviètic. El 1991 fou creat el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord per canalitzar els contactes amb aquests estats. També, al gener del 1994, hom impulsà un programa de cooperació entre aquests estats i l'OTAN, anomenat 'associació per la pau', al qual Rússia s'adherí pel juny. El 1997 Rússia accedí formalment a no oposar-se a l'ampliació de l'OTAN, i el mateix any es creà un Consell de Cooperació Euroatlàntic, que comprenia els estats de l'OTAN, els de l'antic pacte de Varsòvia i els neutrals de la mateixa zona. Al juny del 1989 Narcís Serra fou nomenat president de l'Eurogrup, organisme de l'OTAN que té la missió de vetllar perquè Europa assumeixi les càrregues que comporta el fet de pertànyer a l'Aliança Atlàntica. Amb la minva de les tensions entre Orient i Occident es reduí també la necesitat de mantenir estructures defensives contra un enemic cada cop més debilitat. Així, l'OTAN decidí (març del 1990) de reduir el seu arsenal nuclear a Europa. També, pel que fa al pacte de Varsòvia, l'OTAN proposà (juliol del 1990) d'ésser socis i no pas enemics, fins que al novembre següent ambdós organismes signaren la pau. Amb l'esfondrament del bloc comunista i la dissolució del pacte de Varsòvia (1991), l'OTAN hagué de replantejar-se l'estructura i els objectius. Aliança Atlàntica Nom amb què també és coneguda l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).
Aliances econòmiques del bloc occidental.	OECE Sigla de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica, organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall. Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic. OCDE Sigla de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, organisme econòmic internacional format pels 24 països més desenvolupats del món capitalista (tots els de l'Europa Occidental, els EUA, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Japó). La Comissió Europea generalment pren part en els treballs de l'organització. Posteriorment s'hi afegiren Mèxic, la República de Corea, la República Txeca (1995), Hongria i Polònia (1996). Creada per la Convenció de París el 1960, és successora de l'antiga Organització Europea de Cooperació Econòmica. Tracta d'estimular els intercanvis econòmics internacionals sobre bases multilaterals, realitza i impulsa estudis i suggereix polítiques econòmiques als estats membres. Edita moltes publicacions, entre les quals són ben conegudes les seves anàlisis anuals sobre l'economia de cadascun dels estats membres, els estudis conjunturals i diverses recopilacions estadístiques. El seu òrgan superior és un consell integrat per un representant de cada estat membre, amb rang d'ambaixador. Té diversos òrgans autònoms, entre els quals l'Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE i l'Agència Internacional de l'Energia. La seu és a París. Consell d'Europa Organisme internacional creat el 1949, amb seu a Estrasburg, per aconseguir a Europa una més gran unitat, la realització dels ideals comuns i el progrés social i econòmic. Aquesta finalitat és acomplerta per l'examen de qüestions d'interès comú, per la conclusió d'acords i per la recerca d'una acció comuna en tots els terrenys, com també per la defensa i el desenvolupament dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals. En són exclosos els afers militars, per tal com són competència de la UEO i l'OTAN. Els membres fundadors foren Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia. Posteriorment s'hi afegiren Grècia i Turquia (1949), Islàndia (1950), la RF d'Alemanya el 1951 (el 1990 inclogué també l'antiga República Democràtica Alemanya), Àustria (1956), Xipre (1961), Suïssa (1963), Malta (1965), Portugal (1976), Espanya (1977) i Liechtenstein (1978). Amb l'ensorrament de l'URSS i l'adopció de la democràcia parlamentària com a sistema de govern, els estats de l'antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou) ingressaren a l'organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992), Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993), Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia i Ucraïna (1995) i Rússia (1996). Andorra hi ingressà el 1994. La instància de decisió del Consell d'Europa és el comitè de ministres —format pels ministres d'afers estrangers—, que tracta de l'estat de la cooperació i l'actualitat política. Tractat de París Tractat signat el 1951 que creà formalment la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). La seva finalitat era la creació d'un mercat unificat entre els estats signants per a aquests recursos bàsics i neutralitzar, d'aquesta manera, les rivalitats que podien derivar-se de la seva possessió, molt especialment entre Alemanya i França. Bé que hom li atorgà una vigència de cinquanta anys, l'entrada en vigor dels tractats de Roma (1958) i de Maastricht (1993), d'abast molt més ampli, l'han convertit en accessori. CECA Sigla de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, organització econòmica internacional fundada a París el 1951 per acord dels governs de la RF d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Posteriorment n'han format part tots els estats membres de la Comunitat Econòmica Europea. El Regne Unit s'abstingué de signar el text institucional. Aquest començà a vigir el 1952, amb una durada de 50 anys. El seu objecte era la integració econòmica en el sector del carbó i de l'acer (supressió d'obstacles duaners, regularització de la producció, increment productiu de les explotacions i ajut a les regions i als treballadors afectats per les reestructuracions), amb vista a una reconciliació entre França i Alemanya, i a preparar la unió política entre els estats de l'organització. Per a dirigir la CECA, entre altres òrgans, fou creada una alta autoritat que el 1967 fou unificada amb les comissions executives de la CEE i l'EURATOM. UEO Sigla de la Unió Europea Occidental, organisme político-militar, creat a París el 21 d'octubre de 1954 per la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, França, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg. Coordina la defensa dels estats membres en estreta col·laboració amb l'OTAN. Els seus òrgans principals són el consell de ministres (d'afers estrangers i de defensa) i l'assemblea, formada per delegats dels parlaments dels estats membres. Inicialment duia a terme activitats socials i culturals, que el 1960 transferí al Consell d'Europa. Espanya i Portugal s'hi adheriren el 1988 i Grècia el 1992. El 1992 s'amplià amb l'entrada d'Islàndia, Noruega i Turquia com a membres associats i de Dinamarca i Irlanda com a observadors. El seu secretariat té la seu a Brussel·les. Tractat de Roma Acord signat a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica, França, els Països Baixos, Itàlia, Luxemburg i la República Federal d'Alemanya que creà la Comunitat Econòmica Europea. L'aprovació de nous tractats comunitaris (creació de les institucions comunes de la CEE, CECA i EURATOM els anys 1965 i 1970), l'admissió de nous estats membres a la CEE i el desig de potenciar la integració política i econòmica del continent menaren a la redacció d'un text nou —conegut amb el nom d'Acta Única Europea—, que fou aprovat pel Consell Europeu l'any 1985 i signat per tots els estats de les Comunitats Europees entre el 1986 i el 1987. Tractat signat el 1957 i en vigor des del 1958, que creà la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l'EURATOM, a més d'incloure el tractat de París. Establí els instruments per a la creació d'un mercat únic europeu, que comprenia, sobretot, l'eliminació progressiva d'aranzels entre els estats membres i la fixació d'uns aranzels comuns per a països tercers, l'establiment d'una política agrària comuna (PAC), l'entrada en vigor gradual del lliure moviment de persones, serveis i capitals dels estats membres dins del territori de la CEE, la creació d'un marc per a l'actuació de les empreses dins d'un sistema de mercat, la regulació de les ajudes atorgades pels estats a sectors, regions i situacions de manera que no perjudiquin la lliure competència, i l'establiment d'una política econòmica coordinada entre els estats membres per tal de mantenir un equilibri en els indicadors econòmics bàsics (balança de pagaments, taxes de canvi, estabilitat dels preus, etc). D'altra banda, per tal de contribuir al finançament del desenvolupament dels estats i les regions menys desenvolupats o deprimits, promogué la fundació del Banc Europeu d'Inversions. També contenia referències a estats i territoris tercers, institucions i política social. CEE Sigla de la Comunitat Econòmica Europea, organització internacional fundada amb l'objectiu de crear un mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió Europea. Fou fundada pels tractats de Roma, signats el 25 de març del 1957, pels quals també es creava la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM), i entrà en vigor l'1 de gener del 1958. En foren els membres fundadors Bèlgica, França, els Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg. Entre les mesures per a la creació del mercat únic hi havia la fixació d'unes tarifes externes comunes (unió duanera), l'elaboració d'una política conjunta per a l'agricultura i per al moviment de mà d'obra i els transports, la fundació d'institucions comunes per al desenvolupament econòmic i la creació (1979) d'una unitat monetària europea (ECU). El 1965, aquests estats acordaren unir ambdues organitzacions, i també la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA, creada el 1951 pels mateixos estats), i les van dotar d'organismes de govern comuns. L'acord, que donà lloc a les Comunitats Europees, entrà en vigor el 1967. La Gran Bretanya, lligada al Commonwealth, refusà de formar part de la Comunitat; el 1959, però, entrà a l'Associació Europea de Lliure Comerç i el 1961 sol·licità d'ingressar com a membre de la Comunitat. Les negociacions foren suspeses el 1963 a causa de les objeccions de França. Finalment, el 1973 hi ingressaven la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981 s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Grenlàndia, en canvi, que depèn de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada. L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea comporta l'entrada simultània a les altres dues organitzacions de les Comunitats Europees. L'aprovació del tractat de Maastricht, comportà la integració de la CEE a la Unió Europea. Mercat comú Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat Econòmica Europea. EURATOM Sigla de la Comunitat Europea d'Energia Atòmica, organització europea, amb seu a Brussel·les, creada pel tractat de Roma (1957), que començà a funcionar el 1959. Els objectius es concreten en l'establiment d'un mercat comú de productes nuclears i en el desenvolupament de les indústries d'aplicacions pacífiques de l'energia nuclear. En són estats membres els de la CEE (des del 1993 integrada a la Unió Europea), a la qual restà vinculada orgànicament el 1967. Cada estat membre en controla els programes, les produccions i les inversions, i l'organització monopolitza la utilització de matèries fissionables. Unió Europea Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a denominació oficial de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993, l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament, s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament consolidades i ampliades, a les quals s'han anat incorporant un nombre creixent d'estats europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu suprastatal i independent. L'any 2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria). Amb una superfície de 3 236 510 km2 i una població de 376 380 000 (1998), constitueix una de les zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 22 940 $ (1997). OEA Sigla de l'Organització dels Estats Americans, organisme fundat a Bogotà el 30 d'abril de 1948 per promoure la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa dels seus membres. Actualment agrupa tots els estats americans exceptuant el Canadà. Amb seu a Washington, a la pràctica ha estat dominat pels EUA, que l'han emprat com un instrument més de llur control polític, econòmic i militar del continent. ANZUS Nom pel qual és conegut el tractat de seguretat del Pacífic signat per Austràlia, Nova Zelanda i els EUA. Signat a San Francisco l'1 de setembre de 1951, i ratificat a l'abril de l'any següent, té l'origen en el projecte nord-americà de crear una organització anàloga a l'OTAN a l'àrea del Pacífic, sobretot arran de la guerra de Corea (1950). El principal organisme consultiu entre els estats membres és l'anomenat consell del Pacífic. Els tres membres es garanteixen l'ajuda mútua i la consulta recíproca. El 1986, la negativa de Nova Zelanda a acollir als seus ports vaixells amb armament nuclear, determinà la retirada d'aquest país de l'organització. SEATO Sigla de la South-East Asia Treaty Organisation (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic), organisme, amb seu a Bangkok, creat pel tractat militar de defensa signat a Manila el 8 de setembre de 1954 per Austràlia, els EUA, les Filipines, França, la Gran Bretanya, Nova Zelanda, Pakistan —se'n retirà el 1972— i Tailàndia per oposar-se a les activitats militars de la República Popular de la Xina. Contràriament a l'OTAN, no disposava de forces permanents. Fou dissolt el 1977, en millorar les relacions dels EUA amb la Xina. Pacte de Bagdad Tractat militar entre Turquia, l'Iraq, el Pakistan, l'Iran i la Gran Bretanya, signat a Bagdad l'any 1955, al qual s'adheriren els EUA (1957). Amb motiu de la revolució de l'Iraq (1958) i la retirada d'aquest país, el tractat fou renovat (1959) i prengué el nom de Central Treaty Organisation. CENTO Sigla de la Central Treaty Organization, nom donat el 1959 a l'organització defensiva multilateral que tenia l'antecedent en el Pacte de Bagdad, conclòs el 1955 a Bagdad entre Turquia i l'Iraq, i al qual s'adheriren poc temps després Gran Bretanya, Pakistan i Iran. El 1959, Iraq deixà l'organització. Hom traslladà la seu a Ankara, i l'organització passà a anomenar-se Central Treaty Organization. L'objecte del tractat era la defensa i seguretat mútues i el desenvolupament pacífic de la regió, i obeïa a la necessitat d'enllaçar els dos contraforts contra la Unió Soviètica que representaven l'OTAN (a la qual pertany també Turquia) i la SEATO (a la qual pertanyia també el Pakistan). El CENTO no posseïa forces militars pròpies. Els EUA, que havia signat acords bilaterals de cooperació militar i econòmica amb Iran, Pakistan i Turquia, fornien els portaavions de la VI Flota, mentre que la Gran Bretanya facilitava la força aèria (bombarders amb base a Xipre). Després de la caiguda del xa de l'Iran, el nou règim islàmic retirà aquest país del CENTO i l'exemple fou seguit immediatament pel Pakistan; l'organització fou oficialment dissolta al setembre del 1979.
El bloc oriental, socialista, liderat per l'URSS.	Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme. Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Aliança militar del bloc oriental.	Pacte de Varsòvia Acord signat a la capital polonesa el 14 de maig de 1955 per l'URSS, Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia i Romania. Amb vista a la defensa mútua, hom establí un comandament unificat per a llurs exèrcits, encapçalat per un mariscal soviètic amb residència a Moscou i sota la supervisió d'un consell polític consultiu; a més, hom decidí que periòdicament es reunirien els vuit ministres de defensa. De fet, el pacte constituí la resposta del bloc comunista a la formació de l'OTAN per part de les potències occidentals i al rearmament d'Alemanya. Albània se'n separà el 1968, arran de la invasió de Txecoslovàquia duta a terme per les tropes d'aquest pacte però sota les ordres de Moscou, amb què es demostrà que el conveni era d'un signe netament soviètic. Altrament, en les converses sobre desarmament celebrades en començar la dècada dels noranta, no intevingueren països com Polonia, Hongria, etc que aleshores ja havien assolit un règim democràtic o que havien entrat dins l'esfera occidental (República Democràtica Alemanya), la qual cosa representava de facto la fi del Pacte, fi, tanmateix, que es féu oficial l'any 1991.
Aliança econòmica del bloc oriental.	COMECON Sigla del Consell d'Assistència Econòmica Mútua. Organisme format a Moscou el gener de 1949 per Bulgària, Hongria, Polònia, Romania, Txecoslovàquia i l'URSS. Albània s'hi adherí poc temps després, i la RD Alemanya a la fi del 1950. Mongòlia hi fou admesa com a membre el 1962, i Cuba i Vietnam ho foren el 1972. Iugoslàvia posseí l'estatut de membre associat des del 1964. Albània es retirà de l'organització l'any 1961. La finalitat del COMECON era d'intercanviar experiències econòmiques, fornir ajuda tècnica i proporcionar assistència mútua (matèries primeres, aliments, maquinària, etc.) entre els seus membres. En una primera etapa (fins el 1955), l'èmfasi se centrà en un increment dels intercanvis comercials; després, els acords anuals foren substituïts per tractats comercials a llarg termini, de tipus bilateral. Hom intentà de superar el bilateralisme el 1949 amb acords entre l'URSS, Polònia, Txecoslovàquia i, a més, Finlàndia (que no n'és membre), i el 1954, amb acords de tipus trilateral en els quals participaren la RDA, l'URSS, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària. L'únic estat que realment tenia acords de tipus multilateral era la RDA. En el període 1956-60, l'activitat de l'organisme s'estengué i adquirí més eficàcia; el 1957 fou establert un sistema de clearing multilateral i fou creada a Moscou una cambra de compensació; sorgiren una sèrie de comissions especialitzades i un comitè executiu, hom finançà projectes en comú i l'especialització entre productes d'un mateix sector adquirí una importància creixent. A partir del 1960 començaren les discussions entre Romania i la resta del COMECON sobre el problema de l'especialització per estats i l'establiment d'un òrgan de planificació comuna a tots. El 1963 hom tornà a intentar d'instituir un sistema multilateral en el qual les compensacions serien fetes a través del Banc Internacional de Cooperació Econòmica: fou establerta una unitat monetària comuna, anomenada ruble transferible, i el saldo favorable d'un estat amb un altre podia ésser utilitzat per a comprar a un tercer estat de l'organització. Això no obstant, el bilateralisme continua essent-ne la regla, malgrat que, de fet, hi ha hagut una divisió del treball a través dels acords d'especialització i malgrat que de mica en mica el multilateralisme hi va tenint més importància. El paper de l'URSS fou decisiu, no solament pel seu pes polític, sinó també per la seva participació en el comerç del COMECON (40% el 1983). Les relacions amb els països capitalistes foren irregulars, afectades per les necessitats de compra de productes de tecnologia avançada (l'URSS era principalment proveïdora de primeres matèries) i per la difícil situació financera d'alguns dels seus membres associats. L'any 1991, arran de la desfeta del bloc comunista com a tal, el COMECON s'autodissolgué. Fou dissolt l'any 1991, a Budapest, pels estats membres, a conseqüència dels capgiraments polítics i econòmics esdevinguts als països comunistes d'Europa. Els membres, en discussions prèvies no s'havien posat d'acord sobre una nova organització, continuadora del COMECON. Des de l'1 de gener de 1991 se suprimí la convertibilitat del ruble, mitjà de liquidació de les transaccions, i els intercanvis s'havien reduït, al primer semestre de 1991, a un 40%. D'altra banda, Polònia, Hongria i Txecoslovàquia negociaven ja aleshores la seva adhesió a la Comunitat Europea.
La guerra freda comprèn períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió.	Coexistència pacífica Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la coexistència entre els estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la guerra com a mitjà per a resoldre llurs diferències. Aquest concepte, que no implica una conciliació en el terreny ideològic, nasqué per minvar la tensió existent entre la Unió Soviètica i els estats de sistema econòmic capitalista, arran de la guerra freda, de l'aparició de les armes nuclears i de la creació consegüent d'un equilibri internacional bastit damunt el terror. També la Xina comunista, que a la primeria atacà el revisionisme soviètic, adoptà aquesta actitud des del 1971. Distensió Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió militar i reduir la cursa d'armaments. Les primeres polítiques d'aquesta mena s'iniciaren el 1953, com a conseqüència de la mort de Stalin a l'URSS i de l'arribada de Dwight Eisenhower a la presidència dels EUA. Aquell mateix any se signà l'armistici de Panmunium, amb el qual finalitzà la guerra de Corea. Nikita Khruscov fou elegit nou dirigent de l'URSS l'any 1954 i això permeté superar algunes de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial amb fets com la signatura, el 1956, d'un tractat de pau entre Àustria i els aliats. La substitució del líder soviètic per un nou equip encapçalat per Leonid Breznev l'any 1964, acabà amb aquest període històric dins la Guerra Freda.
L'anomenat "equilibri del terror" va fer inviable un enfrontament directe generalitzat entre els dos blocs. Per això parlem de "guerra freda".	Equilibri del terror Situació límit en què la capacitat armamentística, sobretot en armes nuclears, dels blocs era suficient per a destruir l'adversari. L'amenaça latent d'una destrucció massiva va servir d'element de dissuasió en els dos blocs, els quals van evitar com fos un enfrontament directe. Dissuasió Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i acumulació d'armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la iniciativa d'una agressió armada. En aquesta estratègia s'ha basat l'equilibri mundial a partir de la Segona Guerra Mundial. Equilibri polític Principi segons el qual cap estat no és prou poderós per a estar en condicions, sol o en unió dels seus aliats, d'imposar la seva voluntat als altres i vetllar pel manteniment de la pau. Es desenvolupà a partir de la pau de Westfàlia (1648), i es convertí en directriu del dret internacional en la pau d'Utrecht (1713). La pau de Viena (1815) regulà l'equilibri europeu durant el s XIX; però a l'inici del s XX, amb el sorgiment de nous estats i de potències no europees, aquest principi entrà en crisi, fins que ressorgí, després de la Segona Guerra Mundial, recolzat en el monopoli d'armes nuclears de què disposaven els dirigents de les dues coalicions (EUA i URSS). Bé que l'equilibri nuclear ha evitat l'enfrontament armat de les dues grans potències, la generalització de les armes nuclears ha provocat la necessitat d'establir un nou equilibri (conferències SALT, START, etc). Ara bé, la incorporació de fet de les guerres parcials (com la del Pròxim Orient) com a element important de l'equilibri fa trontollar el seu objectiu fonamental: el manteniment de la pau en el concert internacional. Doctrina MAD Mutual Assured Destruction. Doctrina establerta pel secretari d'Estat nord-americà, R. McNamara, que reflectia la possibilitat de la destrucció recíproca en cas de conflicte.
Formes de pressió entre els blocs.	Guerra Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats. Ocupació Exercici temporal de la sobirania sobre un territori o un estat estranger. Hom parla d'ocupació de territoris sense amo, referida principalment a territoris colonials. L'ocupació de guerra o militar és l'exercici temporal de la sobirania sobre el territori d'un estat estranger, fonamentat sobre la possessió de fet. Aquesta ocupació cessa després del signament d'un tractat de pau i el territori és restituït a l'estat de què depenia abans del conflicte o resta annexat al territori de l'ocupant. Aquesta ocupació, a més, pot generar el dret d'efectuar requises i d'obligar a pagar imposts als ocupats. L'ocupació pacífica és efectuada per tal de garantir les estipulacions d'un tractat de pau. Aquest fou, per exemple, el cas de l'ocupació de la riba esquerra del Rin prevista pel tractat de Versalles (1919). L'ocupació mixta, efectuada en temps de guerra, té com a base un acord entre els bel·ligerants. Fou reglamentada per la Convenció de l'Haia (1907) i per la Convenció de Ginebra (1949) per a la protecció de civils en temps de guerra. Embargament Retenció per un estat o prohibició de sortir de port de vaixells d'un altre estat com a mesura política, sanitària o de policia. Blocatge Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori d'un altre estat. Des del punt de vista jurídic el blocatge pot ésser bèl·lic o pacífic. Segons el dret internacional tradicional, el blocatge bèl·lic ha d'ésser declarat prèviament per l'estat bel·ligerant que l'exerceix, precisant límits territorials i temporals, ha d'ésser notificat als estats neutrals i aquests han d'observar-lo sempre que sigui efectiu, és a dir, dut a terme per l'estacionament real de les forces que exerceixen el blocatge enfront de les posicions enemigues, i sempre que sigui imparcial, és a dir, afectant igualment qualsevol altre estat. En el cas de trencament del blocatge bèl·lic, el país que l'exerceix té dret a capturar els vaixells infractors i confiscar-ne la càrrega. El blocatge pacífic, anomenat generalment també blocatge econòmic o blocatge econòmic internacional, és adoptat com a represàlia en temps de pau per a impedir les relacions comercials del país blocat amb altres països. La seva licitud és discutida i no hi ha cap obligació d'observar-lo per part dels altres estats. Té per causa raons de caràcter polític, per tal com hom pretén, en gairebé tots els casos, d'ofegar el funcionament de l'economia del país blocat i de forçar el seu govern a modificar la seva actuació. Els blocatges, amb un caràcter més o menys general (Unió Soviètica, Iugoslàvia, Espanya, Cuba, Rhodèsia, etc), no han tingut els resultats cercats. A fi que el blocatge sigui efectiu, cal que el país blocat no disposi dels recursos interns suficients per a satisfer les seves necessitats i que sigui efectiva la participació de la resta de països, puix que el país podrà abastar-se mitjançant els que no hi participen. El blocatge internacional pot ésser total o limitat a unes mercaderies concretes. En aquest darrer cas hom troba certes interdiccions a l'exportació o venda d'armes o de materials considerats estratègics en determinats països. Actualment el blocatge, en tant que mesura coercitiva, és inclòs dins les limitacions de l'ús de la força pels estats que estableix la Carta de les Nacions Unides per assegurar el manteniment de la pau. Boicot Interdicció de relacions amb alguna determinada persona o entitat amb el propòsit de coaccionar o de punir. És un procediment emprat per negociants, grups professionals o autoritats d'un país consistent a interrompre llurs relacions amb els súbdits o autoritats d'un estat estranger amb la finalitat de pressionar-lo o de protestar contra ell. També l'empren els obrers com a arma de lluita enfront de companys o de superiors, que provoca l'aïllament d'una de les parts en conflicte, per tal d'aconseguir solidaritat o amb intenció punitiva. Per a boicotejar una empresa hom intenta generalment de promoure la solidaritat del món obrer per a pressionar-la indirectament, no consumint o no utilitzant els seus productes o serveis. L'empresa l'aplica damunt els líders obrers provocant llur aïllament enmig de companys o de la comunitat en què viuen; per a provocar el fracàs de les accions de lluita dels obrers, els empresaris se serveixen de treballadors fidels a l'empresa, o coaccionats per ella, o bé introdueixen elements exteriors. Boicot econòmic Conjunt de mesures de pressió econòmica previstes a l'article 41 de la Carta de les Nacions Unides i que consisteix en la interrupció total o parcial de les relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals, telegràfiques, radioelèctriques i d'altres amb un determinat país. És una forma institucionalitzada del blocatge. Repressió Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació. Depuració Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. Purga Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents. Propaganda Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, etc. La propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions, creences) i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous continguts de creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit, actua subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les seves darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres, comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en períodes electorals.
Espionatge mutu.	Espionatge Activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat defensiva o ofensiva d'un estat, sia en temps de pau o de guerra. Hom recull i coordina també informació de caire polític, financer, industrial, agrícola, etc, per tal d'obtenir un quadre complet del potencial bèl·lic del país sotmès a l'espionatge. Actualment ha adquirit importància l'espionatge industrial, amb el qual hom intenta d'accedir a la tecnologia secreta d'altres països per tal d'evitar les despeses necessàries en programes d'investigació. La majoria dels països tenen organitzacions d'espionatge, com el Deuxième Bureau a França, l'Intelligence Service a la Gran Bretanya, la Central Intelligence Agency als EUA, la KGB a l'URSS, etc. Les diverses legislacions nacionals dicten diferents sancions al delicte d'espionatge; en temps de pau, tanmateix, hom se sol limitar a l'expulsió de l'espia, mentre que, en temps de guerra, és aplicada generalment la pena de mort; quan l'espia, a més, actua contra la pròpia nació, és tractat com a traïdor. L'anomenada Quarta Convenció de la Haia (1907), que establí les normes jurídiques internacionals respecte a l'espionatge, definí l'espia exclusivament com "l'individu que, obrant clandestinament o sota falsos pretexts, recull o intenta de recollir informació en la zona d'operacions d'un bel·ligerant per comunicar-la a l'altra part", i decidí, així mateix, que la pena corresponent a un presumpte espia no ha d'ésser aplicada sense previ procediment judicial i que, per a ésser acusat de tal, l'espia ha d'ésser descobert en flagrant delicte en el sentit que, si aconseguia de tornar al seu exèrcit i després era fet presoner, hauria d'ésser tractat ja només com a presoner de guerra. CIA Sigla de la Central Intelligence Agency, organisme d'espionatge i contraespionatge del govern dels EUA, creat el 1947 per la llei de Seguretat Nacional, i dependent del Consell de Seguretat Nacional, bé que els seus caps tenen contacte directe amb la Casa Blanca. Autoritzada des del 1948 per a efectuar operacions especials i secretes que poguessin ésser desmentides pel govern, mobilitza uns 200 000 homes, repartits entre les ambaixades de tot el món i el seu centre de Langley (Virgínia). Té el seu precedent més directe en l'Oficina de Serveis Estratègics, servei secret creat durant la Segona Guerra Mundial (1942-45). Bé que n'adoptà l'organització i els mètodes, la CIA nasqué com a conseqüència de la guerra freda i amb l'objectiu de frenar l'avenç del comunisme mundial i la influència soviètica, especialment al Tercer Món. D'entre els directors de l'organització (nomenats directament pel president dels EUA) han destacat Roscoe Hillenkoetter (el primer), Allen W. Dulles, William Colby i l'ex-president dels EUA George Bush. Des del 1995 ocupa el càrrec John Deutch. Entre les seves operacions destaquen l'enderrocament, el 1953, del primer ministre de l'Iran, Mossadegh; la penetració en els cercles intel·lectuals i sindicals europeus; l'enderrocament del president Arbenz (1954) a Guatemala; l'organització dels vols d'espionatge dels "U-2" sobre l'URSS; la preparació de la frustrada invasió de Cuba per un grup anticastrista el 1962 a la badia de Cochinos; la participació en l'enderrocament de Salvador Allende a Xile (1973), i, en general, el suport als règims llatinoamericans conservadors o autoritaris que, als anys setanta, s'encararen amb guerrilles revolucionàries (El Salvador, Bolívia, Brasil, etc); la intervenció en la guerra del Vietnam i el sosteniment del règim militar a Grècia (1967-74). Els fracassos d'algunes operacions, com ara l'afer dels hostatges iranians (1980), els seus procediments expeditius i la intromissió en alguns afers interns, com el Watergate, provocaren crítiques creixents per part de l'opinió pública, a conseqüència de les quals la CIA veié retallades les seves competències des del 1978. No obstant això, l'accés de R. Reagan a la presidència (1980) marcà la represa de les seves activitats, amb la participació en intervencions com la invasió de l'illa de Grenada (1983) o el suport a la guerrilla antisandinista a Nicaragua. L'esfondrament de l'URSS (1991) obligà la CIA a un replantejament de l'estratègia en funció d'un nou escenari polític mundial dominat, en contrast amb la bipolarització de la guerra freda, per la inestabilitat i la disgregació dels focus de tensió. En la nova etapa, l'atenció de la CIA es concentrà sobretot envers el fonamentalisme islàmic (especialment l'Iran) i sobre les noves repúbliques sorgides de l'antiga Unió Soviètica i als Balcans. El descobriment el 1994 d'agents infiltrats al servei de l'URSS (i després de Rússia) des del 1985 afegí un nou element de crisi a l'organització. KGB Sigla del Komitet Gosudarstvennoje Bezopasnosti, organisme d'espionatge i contraespionatge i de policia política del règim de l'URSS. Sorgit de la reestructuració (1954) de la policia política creada en temps de J.Stalin, augmentà el seu poder des de la caiguda de N.S.Khruscov (1964). Alguns dels seus màxims responsables, com Jurij Andropov, assoliren la màxima direcció política de l'URSS. Fou dissolt el 1991.
Cursa d'armaments.	Bel.ligerància Situació de l'estat que participa en una guerra. Comporta l'obligació de respectar les normes del dret internacional sobre la guerra. El reconeixement d'una situació de bel·ligerància s'ha estès a casos d'insurrecció de territoris colonials contra la metròpoli en les guerres civils, amb l'objecte que la lluita es mantingui dins la norma jurídica del dret de guerra. Bel.licisme Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la violència els conflictes internacionals, polítics, etc. Escalada Intensificació progressiva d'una acció política o militar. Armament El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc). Armamentisme Política de proveir-se, un país, d'armament. Cursa d'armaments Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva. El 1984 es despengueren en tot el món més de 80000 milions de dòlars per a finalitats militars, que equival a 1,5 milions de dòlars per minut. Aquesta xifra és més de quatre vegades superior a la de 1950, a preus constants. Encara que l'increment ha estat global, el major augment relatiu correspon als països del Tercer Món, que el 1981 absorbien el 25% de les despeses mundials, enfront de l'11% el 1960. Bona part d'aquest augment és degut al rearmament dels països d'Orient Mitjà. Quant a les armes nuclears, aquesta cursa s'ha manifestat en una proliferació de tota mena de ginys. Hom calcula que existeixen unes 60000 armes nuclears, amb una potència equivalent a quatre t de TNT per cada habitant del planeta i 4000 vegades superior al poder destructiu emprat a la Segona Guerra Mundial. A aquesta proliferació nuclear vertical (augment del nombre d'armes i de llur capacitat dins de cada país) cal afegir una proliferació horitzontal, manifestada en l'existència de cada cop un major nombre de països amb possibilitats de fabricar la bomba nuclear. Una altra causa de la cursa d'armaments és el comerç d'armes. El dinamisme amb què es mou aquest comerç és degut a la pressió de les indústries de guerra integrada dins de l'anomenat complex militar-industrial. En tot aquest procés ha estat decisiva la influència de l'impuls tecnològic, de tal manera que hom considera la cursa dels armaments com una cursa tecnològica a causa del ràpid envelliment dels armaments. Mig milió de científics (el 40% dels científics que en el món es dediquen a les indústries d'alta tecnologia) treballen en la fabricació d'armaments, absorbint prop del 10% de les despeses militars globals, quan abans de la Segona Guerra Mundial, aquest percentatge era solament de l'1%. Les anàlisis dels complexos militars-industrials han proliferat en diverses direccions, amb dues interpretacions principals: la selectiva i la pluralista. Segons la primera, el complex militar-industrial és una minoria de poder, rígidament coordinada i és plenament capaç de determinar el camí de la cursa d'armaments en funció dels seus propis interessos. Segons la tesi pluralista, el complex militar-industrial és un grup —coordinat de manera poc flexible— de sectors que tenen certs interessos comuns i que, com a conseqüència, treballen a favor d'un mateix tipus de política, però que també tenen uns elements integrants que formen unes forces que es contraresten mútuament. En qualsevol cas, la manera de concebre els complexos militars-industrials es relaciona amb la creixent importància que hom assigna als factors estatals en les recerques sobre la cursa d'armaments. Per als països que exporten material bèl·lic al Tercer Món, aquest comerç compleix diversos objectius: fer rendible el sector de la producció d'armaments, atès que solament hom pot aconseguir nivells de productivitat interessants si hom realitza produccions elevades que, normalment, no poden absorbir els exèrcits del país que produeix aquestes armes, raó per la qual es fa necessari d'exportar-les per canalitzar l'excedent; experimentar nous tipus d'armaments i tecnologies en territoris de conflictivitat situats al Tercer Món; augmentar els beneficis del complex militar-industrial dels països venedors, mitjançant la venda de material complex, de difícil utilització i de preus elevats; i influir políticament en els països destinataris de l'armament, ja que s'estableixen uns lligams de dependència tecnològica, d'assistència militar i d'ajuda econòmica entre el comprador i el venedor. Guerra nuclear També guerra atòmica. Guerra en la qual hom empra ginys nuclears, com és ara coets amb cap nuclear o bombes nuclears. Arma nuclear Giny de guerra especialment concebut per a causar la destrucció i la mort per radiació tèrmica, per ona de xoc o pels efectes de la radioactivitat. La seva força destructiva prové d'una reacció nuclear en cadena, que dóna origen a un alliberament energètic de gran magnitud. Hom considera com a armes nuclears tant les de fissió, com les de fussió, les que combinen els efectes de fusió i fissió, i les de neutrons. Atesa la seva potència, les armes nuclears s'esglaonen des de les que són de fracció de kilotona a les de desenes de megatones. L'explosió del giny més potent ha estat fins ara la realitzada per l'URSS, el 30 d'octubre de 1961, que fou de 50 megatones. Les armes de fusió, i especialment les FFF (fissió-fusió-fissió), són d'una potència milers de vegades més gran que les de fissió. Els avenços assolits en la precisió dels llançaments, cosa que comporta la millora del rendiment destructiu, ha fet que progressivament hagin anat reduint-se les potències. Així, mentre que els anys seixanta l'error probable d'un llançament a distàncies intercontinentals era de prop de 2 000 m, actualment s'ha reduït a uns 200 m. La miniaturització de les armes nuclears i dels sistemes de guiatge, que feren possible les ogives MIRV, permeten encabir fins a deu caps nuclears a l'ogiva d'un míssil. Actualment, en armes estratègiques en comptes de potències de 2 a 5 megatones s'utilitzen càrregues d'uns quants centenars de kilotones. Respecte a la seva utilització, tot i que la classificació depèn molt de la potència de l'arma, el factor primordial és l'abast del vector. Les de més abast són les estratègiques, que arriben als 5 500 km quan són llançades pels ICBM; també són estratègiques les que munten els SLBM embarcats en submarins i les que carreguen els bombarders, amb un abast de més de 9 000 km. La denominació d'armes de teatre d'operacions començà a aplicar-se quan els soviètics posaren a punt els SS-20, amb un radi d'acció de 5 000 km que abastava tot Europa; anteriorment aquesta mena de míssils es classificaven entre els IRBM (abast entre 2 400 i 5 500 km) o els MRBM (abast entre 800 i 2 400 km). Per sota dels 800 m hom parla d'armes tàctiques, que són aquelles que poden ésser llançades des d'avions, peces d'artilleria o mitjançant míssils terra-terra. Un altre tipus d'armes nuclears d'utilització terrestre són les mines o ginys de demolició nuclear, i les armes antiaèries o antimíssils. També existeixen armes nuclears per a ésser emprades en torpedes, càrregues de profunditat i mines submarines. Bomba nuclear Bomba carregada de materials susceptibles d'alliberar d'una manera incontrolada l'energia de fissió (bomba A o atòmica) o de fusió (bomba H, d'hidrogen o termonuclear) de determinats nuclis atòmics. El principi de funcionament de la bomba A és semblant al d'un reactor nuclear, en el qual la massa del combustible és àmpliament superior a la massa crítica; inicialment, el combustible és fragmentat, i cada un dels trossos, suficientment allunyat dels altres, de manera que no sigui atesa la talla crítica; l'explosió es produeix en apropar els fragments entre ells bruscament. A fi d'augmentar el rendiment i l'eficàcia d'una bomba A cal emprar combustibles pràcticament purs; els utilitzats fins ara han estat l'urani 235 i el plutoni 239. El primer és difícil i car d'obtenir, perquè no és possible de separar-lo químicament de l'urani natural i hom ha de recórrer a procediments físics com la difusió gasosa; el segon, que apareix com a subproducte en els reactors d'urani natural, pot ésser aïllat per procediments químics clàssics. En la bomba H, la fusió dels nuclis d'àtoms lleugers (correntment hidrogen 2 i hidrogen 3) desprèn una energia calorífica específica molt més gran que les bombes A. Això no obstant, per a iniciar la reacció de fusió són necessàries temperatures molt elevades, aconseguides correntment associant una bomba A a una bomba H. Contràriament a les bombes A, les bombes H no contaminen el lloc d'explosió amb productes radioactius. Hom mesura l'energia explosiva de les bombes nuclears per comparació amb la despresa per una massa d'un milió de tones de TNT (megatona). Arran de la descoberta de la fissió vers la fi del 1938, una sèrie de científics es dedicaren especialment a estudiar aquest fenonem. Leo Szilard, Eugene Paul Wigner, Albert Einstein i d'altres reberen (1939) del govern dels EUA un crèdit inicial per a fer una investigació aprofundida de l'energia nuclear. El fet d'intervenir els nord-americans en la guerra féu augmentar notablement els pressuposts de les investigacions, cosa que les accelerà. El 2 de desembre de 1942 aconseguiren d'engegar el primer reactor nuclear, amb intervenció directa d'Enrico Fermi, que fou la base dels primers càlculs seriosos de l'energia que es podia alliberar en una bomba nuclear. Els treballs per a la consecució de la primera bomba nuclear de fissió foren duts a terme a Los Alamos sota la direcció de Jacob Robert Oppenheimer amb el nom de projecte Manhattan, i la prova tingué lloc a Alamogordo (New Mexico) el 16 de juliol de 1945; el combustible emprat fou plutoni 239. Una bomba d'urani 235 fou llançada sobre Hiroshima (Japó) el 6 d'agost de 1945; el 9 d'agost del mateix any una bomba de plutoni 239 arrasà Nagasaki (Japó). Posteriorment, l'URSS (1949), el Regne Unit (1952), França (1960) i la República Popular de la Xina (1965) han provat i construït llurs pròpies bombes nuclears. Bomba H Artefacte que conté un dispositiu explosiu basat en la fusió de nuclis atòmics que, en esclatar, allibera una enorme quantitat d'energia calorífica. La bomba H, amb un poder destructiu molt més gran que la bomba atòmica o de fissió, fou creada amb gran secret pels Estats Units. Es va fer esclatar per primera vegada a Eniwetok el gener de 1953. Míssil Giny aeri autopropulsat, destinat a aconseguir un fitó. La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d'un sistema de direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador electrònic) i un sistema d'execució accionat per servomotors que desvia els gasos ejectats i crea un component lateral de velocitat. Euromíssil Nom donat popularment a les armes nuclears instal·lades a Europa per les forces de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia a partir del 1983. La decisió, presa el 1979, de desplegar nous míssils (Cruise i Pershing) en alguns països de l'Aliança Atlàntica fou el punt de partida d'una crisi que provocà, als estats europeus afectats, especialment la RFA, la Gran Bretanya i Itàlia, una gran polèmica en l'opinió pública i àdhuc fortes tensions a l'interior de l'OTAN. La política de distensió adoptada pel cap d'estat soviètic M. Gorbatxov, que es concretà en el rellançament de les negociacions sobre desarmament, conduí a la retirada dels euromíssils, especialment després de la signatura dels tractats INF sobre míssils nuclears d'abast mitjà (1987) i START I (1991). Arma química Agent tòxic, produït per síntesi química, emprat com a arma per tal de produir la mort o la incapacitació dels combatents o de la població civil. Les armes químiques (gasos, sòlids o líquids) són dispersades per atomització per via aèria, o mitjançant projectils, bombes, bombes de fum, coets, etc. D'acord amb llur manera d'actuar es divideixen en: neuroparalitzants (inhibidors de la colinesterasa), hemolítics, sufocants o asfixiants, vesicants, lacrimògens, vomitius i incapacitants psicotomimètics. Les armes químiques, extensament emprades durant la Primera Guerra Mundial, foren prohibides pel Protocol de Ginebra de 1925 i per una resolució de l'ONU del 1966. Les d'efecte letal no han estat utilitzades des del 1925, llevat de la guerra d'Abissínia (1936), que foren emprades pels italians. Els gasos lacrimògens, però, han estat usats constantment en operacions de policia. Durant la guerra del Vietnam, els EUA han fet ampli ús dels herbicides defoliants i d'un modern gas lacrimogen, el CS. Napalm Mescla d'un coprecipitat de sabons d'alumini amb àcids naftènics i àcids grassos, sovint de coco, la qual, addicionada a la gasolina, la gelifica. Fou descobert el 1942, a la universitat de Harvard, per Louis F.Fieser i els seus col·laboradors. És emprat en la càrrega d'explosius incendiaris. Els seus efectes són deguts a la calor produïda per la seva combustió, que ocasiona greus cremades, i a l'acció metzinosa del monòxid de carboni. Matèria gelatinosa molt inflamable amb què es carreguen bombes incendiàries que tenen un gran radi d'acció. Les bombes de napalm van començar a emprar-se durant la segona guerra mundial i es van anar perfeccionant al llarg de les guerres de Corea i del Vietnam, on van ser utilitzades per l'exèrcit dels Estats Units. Bombardeig Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil), des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri). Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna. Bombardeig aeri Atac efectuat amb bombes, per l'aviació. Base militar Complex d'instal·lacions militars que constitueix l'estatge habitual de diverses unitats militars i que disposa dels serveis necessaris (de manteniment, logística, sanitaris, etc) per dur a terme les seves activitats. Poden ésser situades al propi país o en un país estranger per tal d'obtenir un control estratègic sobre determinats sectors. Les primeres bases construïdes pels estats colonialistes fora de llur territori tenien la missió d'augmentar el poder en una determinada zona geogràfica i de garantir la seguretat en les rutes comercials (com ara les bases britàniques de Malta, Xipre, Suez, Aden i Gibraltar). L'estratègia de blocs donà lloc, a partir dels anys cinquanta i fins el 1991, al nou concepte, creat pels EUA, de base militar com a mètode de contenció enfront de la Unió Soviètica, amb l'ajut d'una sèrie d'aliances (OTAN, SEATO, CENTO, etc) i d'acords bilaterals amb Espanya, el Japó, Corea del Sud i Formosa. L'aglutinament territorial dels països comunistes i el fet d'ésser l'URSS una potència terrestre que no disposava d'una força naval oceànica orientaren l'estratègia de l'altre bloc cap a la instal·lació de bases a la Mediterrània i a la mar Roja, mentre que les bases de míssils eren situades en territori soviètic i les aèries en països del pacte de Varsòvia. L'augment de l'abast dels projectils balístics moderns ha fet que les bases militars a l'estranger esdevinguin punts de control més estratègic que no pas plataformes d'atac. Guerra de les Galàxies Nom amb què es coneix la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), programa militar nord-americà impulsat per l'administració Reagan i iniciat el 1983. Consistia en la creació d'un sistema antimíssils, basat en satèl.lits, que tenia com a objectiu neutralitzar un atac nuclear. Es projectava crear una xarxa defensiva del territori dels Estats Units amb canons làser instal.lats a l'espai que destruirien en ple vol qualsevol míssil llançat des de bases enemigues. Iniciativa de Defensa Estratègica Programa militar del govern nord-americà projectat i desenvolupat per l'administració del president R.Reagan, i fet públic l'any 1983, l'objectiu del qual era la destrucció dels míssils balístics intercontinentals soviètics mitjançant sistemes d'armes instal·lats a l'espai i a terra. Aquest programa és conegut com Guerra de les Galàxies.
Formes de diàleg entre els blocs.	Conferència Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un tractat. Arbitratge internacional Mitjà de solució pacífica de les controvèrsies entre estats a través d'una decisió jurídica d'un o més àrbitres o d'un tribunal arbitral, escollits per les parts. La sentència o laude arbitral és considerada obligatòria per les parts, definitiva, però no inmediatament executiva. Tenint en compte la persona dels àrbitres, hom assenyala diverses formes d'arbitratge: de jutge únic, de comissió mixta o de tribunal arbitral. Mediació Mitjà pacífic de resoldre els problemes internacionals consistent en el fet que un tercer (un estat, una organització internacional o àdhuc una persona privada, bé que revestida de prestigi i reconeguda com a equànime) intervingui entre les parts litigants, proposant una solució. Pacte de no-agressió Acord entre dos estats d'abstenir-se d'emprar la força l'un contra l'altre i de resoldre llurs possibles conflictes mitjançant una negociació o sotmetent-los a un arbitratge. Signat generalment per estats que podrien tenir motius per a enfrontar-se bèl·licament, pot ésser, de fet, només una mesura diplomàtica per a ajornar les hostilitats en comptes d'assenyalar el començament d'una veritable política de distensió. Relacions diplomàtiques Relació oficial que dos estats o governs estableixen o mantenen entre ells mitjançant llurs representants diplomàtics. Els òrgans centrals d'aquesta relació són els caps d'estat i els ministres d'afers estrangers, i els òrgans exteriors són els agents diplomàtics i els cònsols.
Desarmament.	Desarmament Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional. El desarmament plurilateral fou preconitzat per primera vegada a la conferència de la Haia (1899). Després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions aconseguí de reunir a Ginebra (1932) una conferència internacional, bé que sense resultats. El 1952, les Nacions Unides crearen una comissió encarregada per a reduir i reglamentar l'armament internacional. Els principals acords de control d'armament conclosos després de la Segona Guerra Mundial fins el 1991 han estat condicionats per la guerra freda i protagonitzats pels EUA i la URSS, els quals intentaren combinar els efectes dissuassoris de l'armamentisme amb la limitació de la militarització i nuclearització militar de certes regions o medis, la congelació del nombre de vehicles portadors d'armes nuclears, la restricció d'explosions nuclears, la prohibició de produir determinats tipus d'armament i la notificació de determinades activitats militars. El 1963 els EUA i l'URSS signaren un tractat de prohibició de proves nuclears a l'atmosfera, aprovat per les Nacions Unides (1968), les quals establiren un sistema d'inspecció internacional. El principal acord signat posteriorment és el Tractat de No Proliferació (1970), que obliga els estats membres posseïdors d'armes nuclears a limitar-ne el nombre i compromet els que no en posseeixen a utilitzar la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques i a sotmetre's a controls per part de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Malgrat que és contestat per diversos països i que ofereix garanties de verificació limitades és l'acord global més important sobre armes nuclears (154 estats membres el 1993). Altres acords són el Tractat sobre els Fons Marins (1971), que prohibeix la instal·lació d'armes nuclears en el fons de la mar; la Convenció sobre Armes Biològiques (1972), que prohibeix la utilització de mitjans biològics; el tractat SALT I (1972), que imposa limitacions en un tipus específic de defenses contra míssils balístics i congela la quantitat agregada de llançadors de míssils balístics; el Tractat de Limitació d'Assaigs (1974), que limita la potència màxima de les explosions nuclears; el Tractat sobre Explosions Nuclears Pacífiques (1976); la Convenció sobre Modificació del Medi (1977), que prohibeix l'ús hostil de tècniques susceptibles de produir modificacions substancials en el medi humà, sense descartar les militarment útils, el tractat SALT II (1979), que fixa límits al nombre d'ogives nuclears per míssils; i la Convenció sobre Prohibicions i Restriccions en l'Ús de Certes Armes Convencionals (1981), entre d'altres. El 1982 els EUA i l'URSS iniciaren les converses START sobre les armes nuclears amb un radi d'acció que afectava Europa. Paralitzades les converses el 1983, els EUA posaren en pràctica la Iniciativa de Defensa Estratègica i procediren a un nou desplegament d'euromíssils —els Pershing-2 i els Cruise— a l'Europa occidental, mesura a la qual respongué la URSS amb l'increment dels SS-20 a l'Europa de l'Est. La distensió iniciada per M.Gorbacov en accedir a la presidència de la URSS (1985) comportà una reactivació de les negociacions (acords INF d'eliminació de míssils nuclears d'abast mitjà, 1987; CFE per a la reducció d'armes convencionals a Europa, 1990, i START I, del 1991, pel qual els EUA i l'URRS es comprometien a reduir en una tercera part els respectius arsenals nuclears). La desaparició del Pacte de Varsòvia i de la Unió Soviètica (1991) accelerà les negociacions sobre desarmament i, correlativament, donà lloc a noves dificultats: el 1993 fou signat el tractat START II entre Rússia i els EUA, pel qual s'ampliava la reducció de l'armament nuclear en dos terços. Alguns dels nous estats que disposaven d'arsenals nuclears de l'antiga URSS emmagatzemat en el seu territori (el Kazakhstan, Bielorússia i, especialment, Ucraïna) es mostraren reticents a la signatura dels tractats START i a ratificar el 1993 el Tractat de No-Proliferació d'Armes Nuclears (que reservava per a Rússia la condició de potència nuclear de la CEI), adduint l'expansionisme rus. La nova situació també facilità alguns avenços en la limitació de les proves nuclears. Restaren pendents la proliferació d'armes químiques i biològiques, i també nuclears, al Tercer Món. Tot i això, el 1993, 130 estats signaren la Convenció sobre Armes Químiques, que en prohibia la fabricació i el tràfic. A banda del concepte més estricte de desarmament, que es fonamenta en les relacions entre estats, creix la importància del tràfic d'armament convencional des de països com els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina, que es beneficia de conflictes regionals, especialment al Tercer Món. Desnuclearització Procés polític i estratègic internacional, tendent a la creació de zones on són prohibits la fabricació i l'emmagatzematge d'armes nuclears. Els precedents d'aquesta proposta són el tractat de l'Antàrtic (1959) i el tractat de Tlatelolco (1967), els quals conceptuen l'Antàrtida i l'Amèrica Llatina com a zones no aptes per a la realització de proves nuclears. Al llarg dels anys cinquanta, hom presentà diverses temptatives per a constituir zones desnuclearitzades a Europa, sense obtenir, però, resultats positius. Els països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia) han arribat a diversos acords que limiten la producció i la permanència en llur territori d'enginys nuclears, en un procés per a desnuclearitzar tota la zona nòrdica. En d'altres indrets d'Europa hom ha iniciat temptatives semblants, en el si d'un projecte global promogut pel moviment European Nuclear Disarmament amb l'objectiu d'alliberar tot el territori europeu d'armes nuclears, de bases aèries i submarines, de centres d'investigació i de producció nuclears, per tal de convertir Europa en una «zona franca nuclear». L'eclosió de moviments pacifistes, ecologistes i verds aquests darrers anys va molt lligada també a aquesta preocupació. Tractat de Moscou Acord signat a Moscou, el 5 d'agost de 1963, pels EUA, l'URSS i la Gran Bretanya, en virtut del qual foren prohibides les proves nuclears efectuades a l'atmosfera, a l'espai exterior i sota la mar, però no pas les subterrànies. Aquest tractat, ratificat per nombrosos estats, no ho ha estat per la República Popular de la Xina. Tractat de no-proliferació Acord contra la propagació de les armes nuclears, que, signat per un centenar d'estats, entrà en vigor el 5 de març de 1970. Estipula que els països signants no poden fornir o acceptar armes nuclears, ni cedir-ne o admetre'n el control. Establert per iniciativa dels EUA, l'URSS i la Gran Bretanya (1968), no fou ratificat el 1985 per part d'estats com la Xina, Sud-àfrica, França o Israel, que hi veien un intent de perpetuar l'hegemonia nuclear de les grans potències. El 1987 fou ratificat per Espanya. Vàlid per un període de 25 anys, no preveu cap limitació de l'armament existent ni del seu augment pels països que en tenen. El tractat és verificat per l'Agència Internacional d'Energia Atòmica. SALT Sigla de l'Strategic Arms Limitation Talks. Negociacions iniciades el 1969 entre els EUA i l'URSS per frenar la cursa d'armaments, especialment la dels nuclears. Celebrades gairebé cada any a ciutats diferents (Hèlsinki, Viena, Moscou, Ginebra, etc), les principals foren les de Moscou (1972), a partir de les quals hom les anomena SALT II, i les de Vladivostok (1975). Continuades el 1975 i 1976, el 1979 J.Carter i L.Breznev signaren els acords SALT-II a Viena, però el senat nord-americà no els ratificà. Les negociacions es reprengueren el 1982 sota la denominació de START. START Sigla de l'Strategic Arms Reduction Talks. Sèrie de negociacions iniciades el 1982 a Ginebra entre els EUA i l'URSS per tal de reduir les armes dites estratègiques, especialment pel que fa a les d'abast mitjà, amb un radi d'acció afectant Europa. Les negociacions START foren una continuació de les SALT, en quedar aquestes interrompudes perquè el senat nord-americà no ratificà els acords signats SALT II de 1979, com a represàlia a la intervenció soviètica a l'Afganistan, i restaren paralitzades el 1983 per la retirada soviètica davant la decisió nord-americana de desplegar els anomenats euromíssils. Amb l'arribada al poder del líder soviètic M.Gorbacov (1985) es reactivaren les negociacions i s'acordaren diversos tractats sobre desarmament que culminaren el 1991 amb la signatura del START, que comportava l'eliminació d'una tercera part de l'estoc d'armes nuclears de llarg abast. En l'acord sobre reducció de les armes atòmiques estratègiques, signat el juliol de 1991 —acord que requeria la ratificació dels parlaments de l'URSS i dels EUA—, l'URSS assumí l'obligació de reduir en més d'un 35% el seu arsenal d'armes nuclears, des d'uns 11 000 a uns 7 000 caps explosius, mentre que els EUA es comprometien a rebaixar llur arsenal en una quarta part, és a dir passar d'uns 12 000 a uns 9 000 caps explosius. Aquests nombres, tanmateix, no foren expressament citats en l'acord, ja que al capdavall allò que les dues grans superpotències es comprometien a dur a terme com a principi del acords era de reduir a la meitat el seu arsenal estractètic abans del termini de 9 anys. El tractat continuava amb precisions tècniques sobre què calia entendre per caps explosius —reduits grosso modo a uns 6 000—, què eren els coets balístics intercontinentals i quins eren llurs sistemes de transport (avions o coets balístics).
Orígens de la ruptura entre els blocs. D'una banda, l'expansionisme de l'URSS, que va provocar el procés de sovietització de l'Europa oriental.	Sovietització Acció i efecte d'organitzar un territori segons les directrius de la Unió Soviètica, imposant un règim polític comunista i i una economia socialista. PCUS Sigla del Partit Comunista de la Unió Soviètica, organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort Stalin, el seu "personalisme" —en detriment del comitè central del partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N.Khruscov, en el XX congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d'altra banda, assenyalà l'inici de l'anomenada "coexistència pacífica" entre l'URSS i Occident. El 1964 Khruscov fou substituït per L.Breznev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de J.Andropov (1982-84) i de K.Cernenko (1984-85), i amb l'arribada a la secretaria general de M.Gorbacov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del 1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d'ésser el nuli del sistema polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix, el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991 renuncià a denominar-se marxista-leninista. Com a conseqüència de la vinculació del partit en l'organització del frustrat cop d'estat contra la perestrojka, el parlament soviètic suspengué l'activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que l'estat soviètic s'autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991). Democràcia popular Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica. Centralisme democràtic Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i im