EL MOVIMENT OBRER

Guió conceptual.	1. El context històric. - Revolució Industrial i capitalisme. 2. La nova societat industrial. - La burgesia. - El proletariat. 3. La classe treballadora. - L'explotació capitalista. - Condicions de vida i de treball. - Consciència de classe. 4. El moviment obrer - Moviment obrer i socialisme. - Història del moviment obrer. 5. Els inicis del moviment obrer. - El ludisme. - L'associacionisme. - Les primeres organitzacions obreres. - El sindicalisme britànic. - El cartisme britànic.	6. La divisió del sindicalisme. - Sindicalisme polític o socialista. - Sindicalisme apolític o revolucionari. 7. Els partits obrers. - El revisionisme. - La socialdemocràcia alemanya. - Els partits socialistes. - Els partits comunistes. 7. La divisió de l'anarquisme. - L'anarcosindicalisme. - L'anarcomunisme. 8. La Primera Internacional. - Els debats ideològics. - Crisi i divisió. 9. La Segona Internacional. - Els debats ideològics. - Crisi i escissió. 10. Altres Internacionals.
La Revolució Industrial va significar la implantació del capitalisme i de la societat classista.	Revolució Industrial Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX. Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim. Societat classista Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres. Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats. Classe social Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Dins la societat es destaquen dues classes socials, la burgesia i el proletariat. La burgesia és la classe propietària dels mitjans de producció.	Burgesia En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme. Mitjans de producció Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, primeres matèries, capital,... Capital Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període en període. Beneficis Diferència entre els ingressos resultants de les vendes dels productes i les despeses que comporta el procés productiu.
El proletariat és la classe treballadora, que ven la seva força de treball a canvi d'un salari.	Proletariat Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital. Força de treball La capacitat de treball susceptible d'ésser utilitzada en el procés productiu. Sota el capitalisme, esdevé una mercaderia. La penetració del mode de producció capitalista en una societat determinada es caracteritza per la generalització d'un mercat de força de treball, en forma de treball assalariat, on hi ha uns compradors, els posseïdors de diner o capitalistes, que determinen la demanda de força de treball en la mesura que, utilitzant-la, poden obtenir un guany, i on hi ha uns venedors, els que no posseeixen cap altra mercaderia amb què poder obtenir els mitjans de subsistència sinó la seva força de treball, els quals determinen l'oferta d'aquest mercat. Com tota mercaderia, la força de treball és un valor d'ús (treball) i un valor de canvi (salari). Salari Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la seva col·laboració al procés productiu.
El capitalisme es basava en l'explotació de la força de treball per part de la burgesia.	Acumulació capitalista Procés de transformació d'una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic. Per tant, la tècnica del procés de producció està sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda d'innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix l'acumulació de capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers l'acumulació. L'origen de l'acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc). Plus-vàlua En l'economia capitalista l'obrer rep pel seu treball -força de treball- un valor inferior que el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada per l'empresari o pel propietari dels mitjans de producció, és anomenada plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista. Llei de bronze del salari Teoria referent al salari en una economia capitalista, formulada el 1869 pel socialista alemany Ferdinand Lassalle. Es basa en l'afirmació que el nivell de salari no pot ultrapassar el nivell de subsistència necessari per a la manutenció del treballador i assegurar la seva reproducció. La teoria de Lassalle i, en general, la de tots els socialistes no marxistes (Léonard Sismondi, Louis Blanc, Charles Fourier, etc) coincideix amb les formulacions d'Adam Smith i de David Ricardo, que recolzen sobre la teoria de la població, de Malthus. Segons Smith, els salaris tendeixen a coincidir amb el nivell de subsistència, bé que en algun moment hi poden estar per sota o per sobre.
Les condicions de vida i de treball de la classe obrera eren molt dolentes. Treballaven a les fàbriques, a ciutat, o a les colònies industrials, al costat d'un riu.	Sistema fabril Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica. Fàbrica Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples. Colònia industrial Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
A poc a poc, el proletariat va anar prenent consciència classe,....	Qüestió social El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més allunyada en benestar de la classe burgesa. Consciència de classe Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la "classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials- fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
...i es va moure per a lluitar contra la seva situació, guiats per les teories socialistes. Naixia el moviment obrer.	Moviment obrer Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme. Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme. Societat sense classes Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista. Socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Marxisme Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric. Anarquisme Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà, la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari. Roig / Roja Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Història del moviment obrer.	Història del moviment obrer És la història de l'actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària. Les primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins a la destrucció de les màquines. A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx, distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar llurs atacs als mitjans materials i concentrar-los en la forma d'explotació social. Altres vegades els obrers oferiren llur suport a l'actuació d'algun grup polític. Així ho feren en alguns països després dels moviments revolucionaris del 1830 i el 1848, amb l'esperança que un canvi en el sistema de govern milloraria llur situació. Però, en general, acabaren desenganyats de la col·laboració amb els polítics liberals. Un factor important ja a l'inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de les quals era d'organitzar associacions d'obrers, dirigides per obrers, per defensar els drets dels obrers. Conscients els governs de la força dels obrers units, declararen il·legals aquests tipus d'associacions i llurs dirigents foren sistemàticament perseguits. Llevat de la Gran Bretanya, on foren autoritzades les Trade Unions el 1825, els sindicats obrers no foren tolerats als altres països fins a l'últim terç del s XIX. Al costat d'aquestes primeres lluites sindicals naixia un poderós pensament que havia de cohesionar en el futur el moviment obrer: el socialisme. Els primers socialistes francesos que intervingueren en la revolució del 1848 al costat dels obrers sense feina de París comprengueren aviat que no bastava de canviar el sistema polític, sinó que calia canviar totalment l'organització de l'economia. Després de moltes idees i pràctiques utòpiques (Weitling, Fourier, Saint-Simon, Proudhon, Blanc, Mazzini, etc) hom arribà a la conclusió que per assolir més igualtat econòmica calia que tota la riquesa productiva (terres, mines, bancs, fàbriques, etc) no fos propietat dels individus particulars, sinó de tots els membres de la societat. Marx i Engels transformaren la utopia revolucionària del moviment obrer en un procés científic d'alliberament de la classe obrera. El lema del socialisme utòpic ("Tots els homes són germans") fou canviat pel comunista ("Proletaris de tot el món, uniu-vos"). Els contactes entre delegacions obreres franceses a l'Exposició Universal de Londres (1862) amb els treballadors anglesos aportaren a la història del moviment obrer una nova faceta: l'internacionalisme. El 1864 naixia l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), o Primera Internacional, que recollí, en el manifest fundacional, una gran part de les idees de Marx. L'AIT endegà els diferents moviments i lluites obreres amb les continuades crides a la solidaritat internacional a favor de les grans lluites laborals i donà a la classe obrera una consciència de classe més clara. Però de bon començament ja es posà de manifest el contrast entre dues concepcions de lluita. A partir del 1866, a les delegacions dels països d'un gran desenvolupament industrial dominaren les idees de Marx, mentre que a les delegacions de països preferentment agraris (Itàlia, Espanya, Suïssa) dominaren les concepcions prudhonianes i més tard les de Bakunin. Això es manifestà en la penetració als sindicats obrers de l'anarcosindicalisme, que pretenia d'arrossegar els obrers a una sèrie de vagues generals que en paralitzar l'economia provoquessin l'esfondrament de tot el sistema capitalista. Aquesta idea no fou mai realitzada, bé que ha tingut una forta incidència en el moviment obrer fins avui. Enfront d'aquesta concepció s'imposà la marxista, per la qual les mesures per a protegir els obrers només podien imposar-se mitjançant la transformació de la raó social en força política. La lluita política de la classe obrera fou des d'aleshores el camp de batalla de la història social del moviment obrer. El curs de les tres Internacionals (i fins a la IV, de Trockij) palesa realment l'avenç del moviment obrer des de la fi del s XIX fins al primer terç del s XX. Des del congrés celebrat a París el 1889, la limitació de la jornada de treball a 8 hores es convertí en una de les principals reivindicacions del proletariat, i a partir d'aquesta època el món obrer féu del Primer de Maig una festa internacional del treball, la finalitat de la qual era d'aconseguir aquesta durada del treball diari. I a la fi del s XIX els primers socialistes entren als parlaments europeus, on arriben a aliar-se amb els partits burgesos i formulen el programa "màxim" a llarg termini, i el "mínim" sobre les reformes concretes i parcials de la societat (sindicats, horaris de treball, assegurances, impost sobre les rendes, algunes nacionalitzacions, etc). Hom pot esmentar també la incidència que el moviment obrer tingué sobre la doctrina social de l'Església, sobretot a partir de la Rerum Novarum de Lleó XIII (1891), la qual contribuí al fet que alguns catòlics prenguessin consciència de l'existència de problemes socials davant els quals calia adoptar una actitud. D'aleshores ençà foren bastants els catòlics que col·laboraren en la redacció de lleis favorables als obrers o que ajudaren els obrers a crear sindicats (sovint titllats de "grocs"). El període del moviment obrer europeu que comença amb l'èxit de la Revolució Russa (1917) dugué els altres països europeus a moviments semblants, però no pas a la victòria. Havien estat assolides grans conquestes socials, però el moviment obrer restà escindit. La causa d'aquesta escissió era i continuà essent la posició de l'URSS. Mentre els dirigents d'una tendència feren un mite de la Revolució Russa, sense examinar més a fons les especials circumstàncies de la construcció socialista aïllada en un país industrial subdesenvolupat, i consideraven sempre les decisions del PC rus com a infal·libles, l'altra tendència condemnà la Revolució, sense estudiar-la més a fons. Així, en declarar-se la crisi econòmica mundial (1929), es desencadenà una onada de contrarevolucions feixistes. La divisió del moviment obrer, que desembocà en una oberta enemistat entre ambdós blocs (la socialdemocràcia de la Segona Internacional i el comunisme de la Tercera Internacional, el 1919), la feia inerme enfront del feixisme. La socialdemocràcia continuà dominant la majoria del moviment obrer: a la Gran Bretanya, prengué el poder el 1923; a Alemanya, el 1928; a França, el 1932, i també a Àustria. D'altra banda, la divisió del moviment comunista restà evidenciada amb la fundació de la Quarta Internacional (1938). Mentrestant el feixisme escampava una ona de repressió en molts països i, a la fi, la lluita contra el feixisme constituí l'objectiu únic del moviment obrer. Fou així com es desenvoluparen els diferents fronts populars (França, Espanya), que s'esfondraren després de la guerra civil de 1936-39, a causa de l'actitud no intervencionista dels governs republicans antifeixistes i de la política equívoca de l'URSS. Fou després de la Segona Guerra Mundial que el moviment obrer es tornà a consolidar a Europa amb una independència més i més gran del diktat de Moscou. Fins i tot el XX congrés del PC rus posà fi al període stalinista: començà la liberalització de la vida cultural, del treball científic, etc. La situació dels obrers russos millorà. A partir del 1956 es dissolgué el Kominform. Els partits comunistes de fora de l'URSS s'anaren acostumant a una major autonomia. Aquesta liberalització portà Polònia i Hongria a manifestacions en massa de treballadors, que obligaren a una forta repressió i, alhora, a un canvi en la direcció del govern, massa aferrat a fórmules stalinistes. La Xina, com més va més allunyada de la línia revisionista del comunisme rus, fa un capítol a part. Romania restà com a mitjancera entre les dues línies. Iugoslàvia, des del 1949, ha seguit una línia de reconstrucció socialista independent de l'URSS i s'ha convertit en un dels intermediaris més importants entre els partits obrers europeus socialdemòcrates i comunistes i entre els sindicats de les dues federacions sindicals internacionals de més influència. El 1953 l'exèrcit roig hagué de salvar el règim comunista de la República Democràtica Alemanya, i al capdavall aixecà el mur de Berlín. Després foren constatats un augment del nivell de vida i una certa liberalització. A l'Alemanya Federal els sindicats han obtingut millores socials de tota mena, però s'han adaptat pràcticament a l'estabilització del vell ordre social, acceptant el paper dels teòrics del SPD de no ésser enemics de classe, sinó part contractant del capital. El SPD ha deixat de promoure l'autoconsciència de la classe treballadora. També a la Gran Bretanya i als països escandinaus els sindicats han col·laborat a l'estabilitat del sistema en temps de regressió econòmica i han arribat a convertir-se en peces del mecanisme general capitalista. D'altra banda, l'escissió del moviment obrer europeu repercuteix desfavorablement en les associacions europees (CEE i altres), perquè en aquestes institucions es decideixen importants qüestions d'índole política i econòmica que comporten conseqüències de política social. El moviment obrer, fraccionat, no pot crear cap contrapès als interessos dels patrons i dels governs. El 1957 la conferència dels partits comunistes a Moscou declarà que als estats capitalistes de règim democràtic pot efectuar-se una transformació social de la societat per la via pacífica, mitjançant la formació de majories parlamentàries. Així caigué l'obstacle més gros per a la col·laboració dels partits socialistes amb els comunistes i s'obrí el pas a l'actual eurocomunisme. L'ideari del moviment obrer europeu ha influït en un desenvolupament que ha desembocat en les revolucions de la Xina, dels països àrabs, de Cuba, del Vietnam, etc, enmig dels ensopecs i les contradiccions, els més forts dels quals han estat, després dels de la República Democràtica Alemanya i d'Hongria (1956), el de Txecoslovàquia (1968). L'actitud de l'Església, que començà amb la preocupació de posar un dic a la marea del socialisme (encícliques Rerum Novarum i Quadragesimo anno), actualment coincideix amb la major part dels partits socialistes en el problema dels països en curs de desenvolupament (encíclica Populorum progressio).
En una primera etapa, els obrers es manifestaren contra les màquines, a les que consideraven culpables de l'atur que patien.	Maquinisme Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor. Atur Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d'indigència de la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s'abstenien d'intervenir en el nivell de l'atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d'atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema. Ludisme Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer. Ludita Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).
Aviat es va passar al moviment organitzatiu: de l'associacionisme al sindicat. El sindicalisme sorgeix per a defensar els drets dels treballadors i millorar llurs condicions laborals.	Associació 1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. 2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials. Societat obrerista Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social. Sindicalisme Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat. Els primers passos del moviment sindical organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona meitat del s XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party. Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país dificultà la creació d'un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l'inici d'un sindicalisme d'orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una gran implantació; d'orientació també molt reformista ja des dels primers moments, s'oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791) havia prohibit l'associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen les associacions d'ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals d'oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel, etc, fins que s'arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava la vaga com l'arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d'Amiens (1906) fou el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris, per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s'estengué també a d'altres països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. Els orígens del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou creada l'American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses unions d'oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s'hi desenvolupà amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World (1905), que s'implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El 1938 l'AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations (CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955 formant l'AFL-CIO. A l'Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una implantació sòlida sobretot a l'Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903; Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903; Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación de Trabajadores de América Latina, d'inspiració comunista, presidida pel mexicà Lombardo Toledano. D'altra banda, l'AFL nord-americana impulsà l'Organització Regional Interamericana de Treballadors (1948). Pel que fa referència a la coordinació internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials, com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils (1894). Ben aviat, però, s'arribà a la federació de centrals sindicals de diferents països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, que l'afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada estat a la política de "defensa nacional". Després de la Revolució Russa es dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la construcció del nou estat. A Moscou, l'any 1921, es constituí la Internacional Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale du Travail Unitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D'altra banda, l'adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya) significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació nazi de diversos països europeus. L'any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70 milions de treballadors. L'AFL, però, no s'hi incorporà. Pocs anys després, les divergències esclataren arran de l'actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb participació de l'AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-Force Ouvrière, escindida de la CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s'intensificà la tendència a adoptar una línia d'actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques, cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l'Església, nega la lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (1920), sempre fou minoritari i l'any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la Confédération Française de Travailleurs Chrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard, s'obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la Confédération Française Démocratique du Travaill (CFDT). A l'estat espanyol, el sindicalisme recuperà la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español. Sindicat Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera. Els seus antecedents es troben en les societats de socors mutus amb les quals el naixent moviment obrer intentava d'eludir la legislació repressiva de l'associacionisme obrer, en els inicis de la Revolució Industrial. En una primera etapa, els sindicats obrers agrupaven els treballadors d'un mateix ofici (sindicat d'ofici), però, a mesura que es desenvolupà el sindicalisme, agruparen els obrers d'una mateixa branca industrial (sindicat d'indústria). També foren creats sindicats de funcionaris i de quadres. L'estructura del sindicat varia segons que la tendència predominant dels seus membres sigui anarquista, marxista o simplement reformista; normalment, però, els diferents sindicats establerts en una localitat es coordinen a escala local, regional i estatal, amb uns lligams més o menys estrets, i formen en conjunt les centrals sindicals, que es coordinen també a escala internacional. D'altra banda, la patronal ha intentat en diverses ocasions de crear un tipus de sindicat controlat i submís, oposat a la lluita de classes, que els sindicats de classe anomenen sindicat groc. El feixisme, per la seva banda, creà un nou tipus d'enquadrament obrer, que a l'estat espanyol donà lloc, durant la dictadura del general Franco, a la Central Nacional Sindicalista (CNS), organisme estatal de control de la classe obrera per part de l'estat totalitari, dirigit per falangistes, i que pretenia d'integrar tots els elements de cada branca de la producció en un organisme unitari. D'altra banda, la implantació del comunisme a Rússia i, més tard, en altres països, donà lloc a un nou tipus de sindicat, controlat pel partit comunista, que col·laborà en l'aplicació de la política econòmica de l'estat i en l'increment de la productivitat. Semblantment, però, als països de capitalisme més desenvolupat, com els escandinaus o Bèlgica, els sindicats tenen un paper de quasi aparell de l'estat en alguns aspectes de la seguretat social i de l'assistència pública, i han influït de manera determinant en les decisions polítiques dels governs socialistes o socialdemòcrates. Legislació social Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social. Legislació laboral Conjunt de normes que regulen el treball. Previsió social Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).
Les primeres organitzacions obreres foren impulsades pels socialistes utòpics.	Societat de socors mutus Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència. Cooperativisme Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives. Cooperativa Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa. Mutualisme Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat. Mutualitat Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany.
El sindicalisme va néixer a Anglaterra.	Tradeunionisme Moviment de les Trade Unions. En un sentit més ampli, d'acord amb el tipus d'acció sindical de les Trade Unions, hom aplica també aquest terme al sindicalisme de caire reformista, que no planteja cap opció revolucionària ni posa en qüestió el sistema capitalista. Trade Unions Les Trade Unions (de trade, ofici, i union, unió) inicialment eren sindicats d'obrers qualificats, agrupats per oficis ("vell unionisme"), dotats d'un fons d'assegurances mútues i sovint oposats als obrers no qualificats. Començaren a tenir importància a partir de mitjan s XIX, després d'obtenir la llibertat d'associació i després del fracàs del cartisme. Les Trade Unions més importants eren la dels mecànics (1850), dels fusters (1852) i, a partir del 1865, dels miners i dels obrers tèxtils. Great Trade Union Unió dels diversos sindicats d'ofici (Trade Unions) feta sota la direcció de Robert Owen, el 1834. Trades Union Congress Confederació sindical britànica creada l'any 1868 a Manchester.
La primera manifestació obrera de caire polític fou el cartisme britànic.	Cartisme Moviment reformista anglès promogut per les classes populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres. El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor. El 1838 presentà al parlament una "carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el 1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera campanya tampoc no reeixí.
Amb el pas del temps, apareixen divergències dins el sindicalisme. D'una banda, el sindicalisme polític o socialista.	Sindicalisme polític o socialista Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat). Conveni col.lectiu Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran d'ajustar els contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l'estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament econòmic. Confederació sindical Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional. Confederazione Generale Italiana del Lavoro Organització sindical italiana. Fou fundada el 1906 i controlada pels socialistes fins a l'arribada de Mussolini, el qual estatitzà i polititzà la Confederació. En acabar la guerra, socialistes, comunistes i democratacristians es repartiren equitativament les tres secretaries, però el 1948 els democratacristians es negaren a seguir la vaga del juliol i fundaren a part la Confederazione Italiana Sindacati Lavoratori (CISL). Unió General de Treballadors (UGT) Central sindical de l'estat espanyol, fundada a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Trades Union Congress Confederació sindical britànica creada l'any 1868 a Manchester. Els delegats de les diferents Trade Unions es reunien anualment en congressos, el primer dels quals fou celebrat a Manchester l'any 1868. A partir del 1885 començà a prendre força el "nou unionisme", que agrupava obrers sense qualificació o amb poca i sobre la base de la indústria i no pas de l'ofici. El 1906 sorgí el Labour Party, com a expressió política de les Trade Unions, les quals s'orientaren cap a la consecució de convenis col·lectius. Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d'adherents augmentà espectacularment (de 4 milions el 1915 a 8 milions el 1920), i fou creat un consell general de les Trade Unions. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial les Trade Unions col·laboraren en l'esforç de guerra participant en diversos organismes paritaris creats pel govern. A partir del 1945 han donat suport, en general, als diferents gabinets laboristes que han governat el país.
D'altra, el sindicalisme apolític o revolucionari.	Sindicalisme apolític o revolucionari Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d0'emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes. Vaga Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball. Confédération Général du Travail (CGT) Organisme sindical francès fundat el 1895 a Llemotges. La seva finalitat era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906 hi predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'estat burgès, particularment a través de la vaga. Però a partir del 1914, a causa de la guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita.
El socialisme crea els seus propis partits obrers, front els partits liberals-burgesos. N'hi haurà de reformistes (moderats) i de revolucionaris (radicals).	Partit polític Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució. Possibilisme Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies. Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Segons el marxisme, les institucions o estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s'oposa a evolució i a reforma i suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de classes.
El marxisme va patir una important escissió arran del debat revisionista plantejat a la Segona Internacional.	Revisionisme Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.
Els partidaris de la via moderada, van alinear-se en els partits socialdemòcrates o socialistes a seques. La socialdemocràcia neix a Alemanya.	Socialdemocràcia Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres. Congrés de Gotha Assemblea que tingué lloc a Gotha (1875), de la qual sorgí el partit socialista que, el 1890, adoptà el nom actual de Sozialdemokratische Partei Deutschlands. El corresponent pla d'acció aprovat, conegut com a programa de Gotha, que suposava un compromís entre les tendències lassalliana i marxista, recollia la teoria sobre la llei de bronze del salari i el principi de la lluita de classes, i fou modificat en sentit marxista, el 1891, en el programa d'Erfurt. Partit Socialdemòcrata Alemany Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD). Organització política alemanya creada en el congrés de Gotha (1875), amb el nom —fins el 1890— de Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands. Fou el resultat de la unió de l'Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein fundada per F.Lassalle el 1863, i el Sozialdemokratische Arbeiterpartei fundat l'any 1869 en el congrés d'Eisenach per A.Bebel i W.Liebknecht. La política repressiva de Bismarck (1878-90) no aconseguí de frenar el seu creixement. En el congrés d'Erfurt (1891) adoptà un programa marxista revolucionari defensat per Kautsky. A partir del 1896 prengué cos la tendència revisionista d'Eduard Bernstein, que, malgrat les condemnes oficials (com la del congrés de Hannover, 1899), s'introduí profundament en la pràctica del partit, el desarmà ideològicament i el dugué a col·laborar amb la burgesia alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, accedí al poder amb F.Ebert, i fou el responsable principal de la repressió sagnant de la revolució espartaquista del 1919.
Altres partits socialdemòcrates o socialistes moderats.	Fabian Society Associació socialista britànica constituïda a Londres el 1883. El nom li fou donat en record del cònsol romà Fabi Màxim Verrugós, conegut per la seva prudència i constància. L'actitud de l'associació fou determinada per la consideració d'una gradual transformació de la societat «d'acord amb el més alt ideal moral». Fou dirigida al principi per Edward Pease, Bernard Shaw, Sidney i Beatrice Webb, Sidney Oliver i Graham Wallas, que li donaren l'impuls decisiu. El 1889 publicà els Fabian Essays in Socialism, obra en bona part deguda a Shaw i a Webb, la qual propugnà l'evolució socialista en comptes de la revolució. Els fabians contribuïren a la creació del Labour Representation Committee, integrat al Labour Party d'ençà del 1906. La Fabian Society s'ha ocupat de la difusió del socialisme, ha defensat la nacionalització de la indústria i ha tingut influència sobre els polítics laboristes i els dirigents de les trade unions. Fabianisme Moviment socialista creat entorn de la Fabian Society. Labour Party Partit polític britànic socialista evolucionista, lligat institucionalment i financerament als sindicats. Fundat pels sindicats el 1900 en col·laboració amb cooperatives i societats socialistes, no es diferencià gaire d'un grup de pressió del Liberal Party fins el 1914. Inclòs pels liberals als governs de coalició durant la Primera Guerra Mundial, elaborà unes noves bases i un programa propi que representà un compromís entre un socialisme d'inspiració marxista i el pensament social liberal. Això i la divisió del Liberal Party li permeté d'esdevenir el segon partit al parlament el 1922. El laboralisme és el nom donat al moviment polític inspirat en el programa polític, social i econòmic del Labour Party. Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit Comunista de la Unió Soviètica. Menxevic Membre de la facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei. Parti Socialiste (SFIO) Section Française de l'International Ouvrière (SFIO). Organització política francesa constituïda el 1905 en el congrés que unificà els diversos corrents socialistes de l'estat francès. Hi destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde i Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès. La nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s'hi imposà el reformisme de Jaurès, després de l'assassinat del qual (juliol del 1914) el partit inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en governs de guerra. La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920, en el congrés de Tours, la majoria de l'organització se n'escindís i fos creat el partit comunista. Parti Socialiste Belge Organització política fundada l'any 1885 amb el nom de Parti Ouvrier Belge. Dirigit per César de Paepe i, després, per E.Vandervelde, lluità per obtenir el sufragi universal (1919) i un millorament de les condicions de vida i de treball. Influït per les teories "neosocialistes" del seu president, Henri De Man, menà una política reformista. Partito Socialista Italiano (PSI) Agrupació política italiana fundada el 1892, amb el nom de Partito dei Lavoratori Italiani (que canvià l'any següent per l'actual) per Filippo Turatti, Andrea Costa i Gregorio Agnini. Dominà el sector sindicalista els anys 1904-08. Posteriorment se n'escindiren els sectors reformistes i, amb la discussió sobre la neutralitat i no-belligerància durant la Primera Guerra Mundial, també els grups capitanejats per Mussolini. Però la crisi forta es produí amb la qüestió de l'adhesió a la Tercera Internacional al congrés de Liorna (1921), on es produí l'escissió principal, la dels leninistes, que fundaren el Partito Comunista Italiano. Partido Socialista Obrero Español (PSOE) Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. Partido Socialista Português (PSP) Organització política fundada l'any 1875 a Lisboa per l'obrer d'origen suís José Fontana i nuclis influïts per l'Associació Internacional de Treballadors. Aconseguí una certa implantació a les zones del nord.
Els partidaris de la via revolucionària, i, per tant fidels al marxisme, van formar els partits comunistes. Partits comunistes (socialistes radicals), escindits dels partits socialistes.	Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Bolxevic Partidari del bolxevisme. Facció del moviment socialista rus, dirigida per Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903). Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus. Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris') per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic "Pravda". Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el 1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics (minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del 1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Partit Comunista Xinès Partit creat a la Xina, el 1920, fruit de les lluites obreres a Xangai i fruit també dels cercles d'estudis comunistes, radicats a París. El 1921 celebrà el seu I Congrés en una escola francesa de Xangai amb l'assistència dels dotze fundadors, entre els quals Mao Zedong, i representants de la Tercera Internacional. Parti Communiste Français Associació política francesa nascuda el 1920 a partir de l'escissió produïda en el Congrés de Tours de la Section Française de l'International Ouvrière (SFIO). La majoria hi decidí d'adherir-se a la Tercera Internacional i, l'any següent, prengué el nom actual. Partito Comunista Italiano (PCI) Partit polític italià precedent de l'actual Partito Democratico della Sinistra. Fou creat el 1921, arran del congrés de Liorna, per A.Gramsci, A.Bordiga i P.Togliatti, de l'ala dissident de l'extrema esquerra del Partito Socialista Italiano. Partido Comunista de España (PCE) Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade. Partido Comunista Português Partit creat a Portugal, el 1921, a partir d'un grup d'anarcosindicalistes. El 1923 celebrà el seu I Congrés.
L'anarquisme també es divideix en la tàctica i estratègia a seguir. Hi ha un anarquisme sindical.	Anarcosindicalisme També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses. Carta d'Amiens La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes. Confederació sindical Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional. Confederació Nacional del Treball (CNT) Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 a Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
I un anarquisme revolucionari.	Anarcocomunisme També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Propaganda pel fet Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució. Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda pel fet", que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra l'Estat, l'Església i els grans capitalistes. Terrorisme Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900; McKinley, president dels EUA, el 1901). Acció directa Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.
El moviment obrer va organitzar-se a nivell internacional. La Primera Internacional (1864-1876).	Internacionalisme Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme. Associació Internacional de Treballadors (AIT) Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional. Primera Internacional Nom de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l'objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia. Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de Treballadors. Adoptà una gran part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés a Gant (1877). Consell General de l'AIT Organisme fundat el 1864, sobre el qual caigué la responsabilitat d'organitzar l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional. Fou encapçalat per Marx i va tenir la seu primer a Londres i després (1872) a Nova York.
Debats ideològics.	Enfrontament Marx-proudhonians Enfrontament de Marx amb els proudhonians, majoritàriament francesos. Els proudhonians es malfiaven de les vagues i eren contraris a les consignes revolucionàries; desitjaven una evolució pacífica i progressiva de la societat i condemnaven tota mena de legislació socuial i tota intervenció de l'Estat en les relacions entre amos i obrers. Enfrontament Marx-Bakunin Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l'abolició de l'Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d'autoritat i combatia, per tant, l'autoritat del Consell General de l'AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d'un comitè permanent. Fruit d'aquest enfrontament, al Congrés de l'Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats. Marxisme Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic Bakuninisme El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.
Crisi i divisió del moviment internacionalista.	Comuna de París Insurrecció revolucionària haguda a París del 18 de març al 28 de maig de 1871. S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l'assemblea nacional de Bordeus, intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l'exèrcit prussià de Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les mans d'aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria marxista); l'efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l'aproximació de la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d'establir un règim conservador estable, i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l'elecció d'una «comuna», que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers, responsables i revocables en qualsevol moment, i s'instal·là a la casa de la ciutat. Enfront d'uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d'un principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva, primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir del 20 d'abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances (el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l'obrer internacionalista marxista Frankel), etc. La comuna substituí l'exèrcit permanent per la guàrdia nacional, posà la policia i tota l'administració sota la seva autoritat directa (també fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l'església i l'estat, l'ensenyament gratuït i l'elegibilitat dels òrgans de justícia. D'altra banda, els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers. Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona, Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d'abril, Thiers pogué aïllar París, recolzant-se en la «província», i, alhora, amb l'ajut de Bismarck, reorganitzar l'exèrcit. D'altra banda, la direcció de la situació militar per part de la comuna fou dificultada per l'existència de diferents centres de decisió: ultra la comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze, etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28, en caure l'última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta darrera setmana que es produí l'execució de 74 ostatges versallesos encapçalats per l'arquebisbe de París, i també l'acció de grups d'incendiaris (els petroliers); anteriorment, la Comuna, amb l'excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l'exèrcit ataqués el poble, havia mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de significar, a més de la mort d'unes 20 000 persones en els combats, l'execució de nombrosos implicats, el processament d'uns 40 000 comunards, la deportació a Nova Caledònia i l'exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La polèmica sobre la necessitat de l'estat proletari o de la supressió de qualsevol forma d'estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l'escissió de la Primera Internacional (1872). Aliança Internacional de la Democràcia Socialista O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional. Internacional Antiautoritària Associació creada a Saint-Imier el 1872 per Bakunin i els seus seguidors, després de ser expulsats de la Primera Internacional. Front la Internacional dominada pels marxistes, i titllada d'autoritària pels bakuninistes, aquests fundaren la Internacional Antiautoritària, que va tenir una vida molt efímera, ja que va celebrar el darrer congrés l'any 1877 a Verviers. Agrupava seccions totalment autònomes i va definir la vaga general com un mitjà d'emancipació revolucionària de la classe treballadora.
La Segona Internacional (1889-1922).	Segona Internacional Associació internacional de defensa dels treballadors, d'orientació socialista, fundada el 1889 a Brussel.les després de la formació de partits socialistes a la majoria de països d'Europa. Es dissolgué el 1922 com a conseqüència de la crisi que havia provocat l'esclat de la primera guerra mundial. Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). Bureau Socialiste International Organisme creat el 1900, amb seu a Brussel.les i integrat per delegats de tots els països presents a la Segona Internacional. Era l'encarregat d'assegurar el moviment i donar-li continuïtat entre congrés i congrés. A iniciativa seva es van crear també altres organismes de coordinació socialista, com ara la Comissió Socialista Interparlamentària (encarregada de coordinar les activitats parlamentàries socialistes arreu del món), la Conferència Internacional de Dones Socialistes (dirigida per Clara Zetkin) o la Federació Internacional de la Joventut Socialista. La Internacional Himne revolucionari internacional. Amb lletra d'Eugène Pottier i música de Pierre Degeyter, fou executat per primera vegada a la festa dels treballadors a Lilla (1888). Esdevingué l'himne dels partits socialistes i comunistes, i fins el 1941 fou també l'himne nacional de l'URSS. Primer de Maig Festa internacional de la classe treballadora celebrada per primer cop el 1890. La primera convocatòria es va fer en memòria dels màrtirs de Chicago, un grup d'obrers que van ser condemnats a mort acusats de causar avalots, duríssimament reprimits per la policia privada de la patronal, durant una vaga l'1 de maig de 1886. El congrés de París de la Segona Internacional (1889) va decidir convocar una gran manifestació internacional cada any en aquesta data amb l'objectiu d'aconseguir, d'una manera unitària, la reducció de la jornada laboral.
Debats ideològics.	Revisionisme Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals. Colonialisme Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització). Imperialisme Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.