Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
| Guió
conceptual. |
1.
El nazisme alemany.
2. Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.
- Les reparacions de guerra.
- La República de Weimar.
- L'oposició a la República.
- La recuperació econòmica.
- La crisi econòmica del 1929.
3. El nazisme al poder.
- La instauració d'un règim totalitari.
- Centralització i autoritarisme.
4. Organització de l'Estat nazi.
- El cap: el "Führer".
- L'Estat nazi.
- El partit únic: el NSDAP.
- Organitzacions paramilitars i policíaques.
- La simbologia nazi.
5. La política econòmica. |
6.
La societat nazi.
- Jerarquització social.
- Política social.
7. La repressió.
- Formes de repressió.
8. El racisme.
- L'antisemitisme.
- La persecució dels jueus.
- Els camps de concentració.
9. La política exterior.
- El nacionalisme agressiu.
- L'expansionisme.
- El Tercer Reich.
- La preparació per a la guerra.
- Pactes amb altres potències feixistes.
10. La Segona Guerra Mundial.
- Col.laboracionisme i Resistència.
- La derrota alemanya.
11. El neonazisme. |
El nazisme alemany
(1933-1945). |
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim
autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià
fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per
Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de
la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una
autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als
delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims
autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim
autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot
s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què
hom s'imposa a una persona o a un grup.
Nacionalsocialisme
Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit
Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà
Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat
pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de
Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi
i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità
públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein
Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren
impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten
Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul
Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren
poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors
i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de
Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston
Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments
del s XIX']); les regles geograficomilitars per a l'estratègia imperialista procedien de
la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de
Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel,
Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la
violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en
els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'),
etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus
d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines
(liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la
recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat
de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per
a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort,
totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el
poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost
carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de
parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de
Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la
ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la
participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans
empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929,
per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels
milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit
substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi
a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit
nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons
en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el
1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del
1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les
altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els
nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de
1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai
vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es
transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus
col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa
d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà
un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar
l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació
de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els
obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els
integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del
Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política
econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense
concessions a favor de les classes populars.
Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.
Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.
Nazi
Partidari del nazisme.
Mein Kampf
Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925.
Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix
la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme,
oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són
contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder
polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any
següent.
 |
| Alemanya va parlar de derrota humiliant en acabar la
Primera Guerra Mundial. |
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El
desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en
aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a
conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials
es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part
de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia
inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències
tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència
hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al
bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora
d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva
aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de
l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions
entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut
incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per
part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena
en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia
el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra
a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el
territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet
com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren
totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països:
amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària
(octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó
(agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del
1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius
estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels
enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla
alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en
direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit
francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà
(Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar
alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental,
creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada
efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord,
motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von
Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original
pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada
cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a
Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la
guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc
no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914
l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia
oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes
conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la
revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del
1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les
tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les
potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però
l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels
respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el
seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els
alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els
intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de
moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A
la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí
un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals
mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a
Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada
en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de
distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient
immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els
esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren
avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front
occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg
a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa
per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una
represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat
l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb
els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919
per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i
el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament
d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la
celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es
convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren
desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya,
França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en
concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes,
sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge
dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions.
L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de
Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i
Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat
inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el
desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar
el tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra
Mundial, per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de
negociació. Hom també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en
acabar la Segona Guerra Mundial.
Revengisme
Estat d'esperit col.lectiu dels habitants d'una nació que inspira un gran
desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar.
|
| Alemanya va haver de fer front al problema de les
reparacions de guerra. |
Reparació
Acabada una guerra, contribució que ha de satisfer
l'estat vençut al vencedor, en concepte de rescabalament dels danys materials de la
guerra. Clàusula inclosa en els tractats de pau des del s XVIII, de fet la seva
estimació era arbitrària, delimitada únicament per la voluntat del vencedor. Els
problemes suscitats per la insolvència —sobretot la d'Alemanya en acabar la Primera
Guerra Mundial— obligaren a fixar-ne els límits que calia avaluar a partir de les
despeses reals de la guerra, de la capacitat de pagament i sota la intervenció
col·legiada d'altres estats. El tractat de Versalles del 1919 excloïa les
indemnitzacions en concepte de càstig. La conferència de Jalta (1945) les
establí a favor de les nacions més aperduades i que havien aportat més esforç a la
guerra. La conferència de Potsdam (1945) establí un sistema de reparacions en
espècie a base de les confiscacions efectuades a les zones ocupades.
Indemnització
Acció de rescabalar (algú) dels danys, de les despeses, etc, que li
ha causat alguna cosa.
|
| En acabar la guerra, es va constituir la República de
Weimar. |
República
de Weimar
Període de la història d'Alemanya que va del novembre del 1918 al gener
del 1933. El règim republicà, sorgit de l'assemblea de Weimar, patí d'una gran
inestabilitat política (19 governs) i hagué d'afrontar les conseqüències de la Primera
Guerra Mundial (reparacions de guerra i ocupació de la conca del Ruhr per part de
França) i de la crisi econòmica mundial del 1929, així com la insurrecció
espartaquista del 1919 i els cops d'estat de l'extrema dreta (el de Kapp-Luttwitz el 1920
i el de Hitler-Ludendorff el 1923). No pogué impedir, però, la radicalització del país
i l'ascens de Hitler al poder (1933), que significà la fi de la república.
Assemblea de Weimar
Assemblea constituent alemanya que es reuní del 6 de febrer de 1919 al 21 de maig de
1920, de primer a Weimar i després a Berlín. Els socialdemòcrates hi tenien la majoria
relativa, seguits dels catòlics i dels demòcrates. Acceptà el tractat de Versalles (22
de juny de 1919) i aprovà una constitució (2 d'agost de 1919), que instaurà la
república de Weimar, federal, parlamentària i democràtica, el primer president
de la qual fou F.Ebert.
Coalició de Weimar
Coalició formada pels partits governants: Partit Socialdemòcrata
Alemany, Centre Catòlic i Partit Demòcrata.
Reichsrat
Durant la República de Weimar, a Alemanya (1919-33), òrgan representatiu dels länder
o estats.
Cossos Francs
A Alemanya després de 1918, nom que rebien les forces d'ordre que no
formaven part de l'Exèrcit regular.
|
| La crisi de postguerra va activar l'oposició al règim democràtic
liberal, tant per l'esquerra, com per la dreta. |
Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la
Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'),
grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l'actitud que aquest havia pres
de cooperació amb el poder durant la guerra. El nom procedia d'una publicació
clandestina, «Spartakusbriefe» ('Lletres d'Espàrtac'), dirigida per Karl Liebknecht.
Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren sobre el desenvolupament del
grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata (1916) i que
passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La Revolució Russa d'aquest any
dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del
socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou impuls amb l'esfondrament de la
monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit (desembre del 1918 gener del
1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé que els seus membres continuaren
essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.
Espartaquistes
Partidaris del moviment polític d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la
Primera Guerra Mundial. Fou un grup dissident del Partit Socialdemòcrata Alemany davant
l'actitud de cooperació amb el poder durant la guerra. La influència de la Revolució
Russa dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la
implantació del socialisme a Alemanya.
Putsch de Munic
Intent fracassat de cop d'Estat protagonitzat per Adolf Hitler, amb el
suport del general Lunderdoff, a una cerveseria de Munic, el 9 de novembre de 1923. Arran
d'aquest fet, Hitler fou detingut i condemnat a cinc anys de prseó i el NSDAP fou
prohibit temporalment.
Putsch
Revolta, insurrecció.
|
A partir del 1924, Alemanya va iniciar la seva recuperació
econòmica i la integració als organismes internacionals.
La revisió de les reparacions de guerra fou clau per a la recuperació econòmica
d'Alemanya. |
Pla
Dawes
Informe publicat el 1924 sobre les reparacions de guerra imposades a
Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular la recuperació econòmica
d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions, el pla proposava
l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la moneda i l'equilibri
pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya, l'establiment d'un
control internacional dels afers financers alemanys i la determinació de l'apropiació de
certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident dels Estats
Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra imposades a
Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital nord-americà
en aquest país.
Conferència de Locarno
Tingué lloc l'octubre de 1925 i assolí uns acords entre Alemanya i els
països europeus vencedors en la primera guerra mundial que van establir el
caràcter irreversible de les fronteres occidentals d'Alemanya fixades en el tractat de
Versalles i la renúncia a l'ús de la força. La reconciliació entre França i Alemanya
va permetre l'ingrés d'aquest darrer país en la Societat de Nacions el setembre de 1926.
Pla Young
Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i subscrit l'any
1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que els alemanys
devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava 59 anys de
termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi econòmica
del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932 confirmà que
les reparacions de guerra havien restat en via morta.
Conferència de Lausana
Conferència celebrada a Lausana (Suïssa), pel juny del 1932, que reuní
els representants dels governs interessats en el problema de les reparacions de la guerra
i acabà (9 de juliol) amb l'anul·lació total d'aquestes reparacions.
|
| La crisi econòmica del 1929 va portar de nou serioses dificultats. |
Crisi
econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la
reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç
internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents
sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del
mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs
pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la
crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament
dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats,
les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la
subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les
estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia
capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix
que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades
hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així
l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat
per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la
represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser
referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la
situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot
un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no
accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables
socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o
per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
|
En aquest context de crisi, l'ascensió dels nazis fou
imparable fins arribar al poder.
L'incendi del Reichstag va servir de pretext a Hitler per a convertir la República en un
estat totalitari. |
Incendi
del Reichstag
Incendi del parlament alemany (Reichstag) a Berlín, que va tenir lloc el
27 de febrer del 1933, del qual van ser falsament inculpats els comunistes. Molts
militants comunistes foren arrestats i l'atemptat va servir de pretext per a suspendre les
llibertats individuals, suprimir el control judicial sobre les detencions i restablir la
pena de mort.
Reichstag
Nom que, successivament, ha estat aplicat a diversos òrgans legislatius de
l'àmbit germànic. Primerament rebé aquesta denominació la dieta del Sacre
Imperi Romano-Germànic; més tard, l'assemblea legislativa del Segon Reich (1871-1918),
de facultats limitades —aprovació de les lleis i del pressupost— i subordinada
al govern, composta de 397 membres elegits per sufragi universal masculí; la cambra
legislativa —amb control sobre el poder executiu— de la República alemanya
(1919-33), i l'òrgan del tercer Reich (1033-45), que tenia com a única missió ratificar
la política hitleriana. L'incendi de la seu berlinesa del Reichstag, la nit del 27 al 28
de febrer de 1933, atribuït per Hitler a un complot comunista, fou el pretext per a una
fortíssima repressió contra les forces d'esquerra. Des del 1999 torna a ser la seu del
parlament alemany.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de
la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal,
concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o
reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb
els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i
democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i
pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic
-disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un
cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i
traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de
comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i
militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins
l'estat.
Estat totalitari
Estat que desenvolupa un règim totalitari.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes
socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors
d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre
el socialisme.
|
| El nou règim va combinar la centralització i l'autoritarisme. |
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major
part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració
central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres
organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració
dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en
els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència
inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc.
Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el
poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels
subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder
posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es
caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur
exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire
dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme,
nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona
Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que
subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un
poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de
militars.
Nit dels Ganivets Llargs, la
Fet ocorregut la nit del 30 de juny de 1934 en què van ser assassinats
Röhm i 300 caps de la SA. Aquesta matança posava fi a l'oposició dins el mateix partit.
Cal considerar aquest episodi com un veritable cop d'estat a l'interior del partit. Dins
del partit nazi hi havia un nucli força important de militants que mantenien posicions
més radicals i esquerranes i que creien encara en la realització d'una veritable
revolució social d'acord amb les directrius que marcava el primitiu programa del Partit.
Aquest nucli estava format per Röhm i una part força important de la SA, el
discurs anticapitalista de la qual inquietava els dirigents de l'Estat, del partit i els
grans industrials que donaven suport al règim.
|
| El cap del nazisme fou Adolf Hitler, el "Führer". |
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota
el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència
en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta
que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els
llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i
professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i
les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i
es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap
carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són
obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les
obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament
i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Führer
Títol que es donà Adolf Hitler l'any 1934.
|
| Organització de l'Estat nazi. |
Reich
Terme alemany ('regne') que hom utilitza especialment per a designar els
períodes en què l'estat alemany, regit per un kàiser (emperador) o un führer (capitost),
s'ha organitzat en forma d'imperi i ha dut o ha intentat de dur a terme una política
d'expansió imperialista.
Gau
Circumscripció administrativa i política segons la divisió del territori alemany durant
el període nazi; era governada per un Gauleiter.
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat
política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona.
Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels
règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix
al text articulat d'una norma jurídica.
|
| El partit únic. |
Partit
Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP)
Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (NSDAP). Sorgit del Partit
dels Treballadors Alemanys (DAP) (Deutsch Arbeiter Partei), minoritari
partit obrer alemany, de tendència pangermànica i antisemita, fundat per Anton Drexler
l'any 1919 a Munic, que fou la base de l'organització del moviment nacionalsocialista.
Hitler s'hi va adherir poc després de la seva fundació i aviat el va controlar
totalment. El 1920 va canviar de nom i s'anomenà partit obrer alemany nacionalsocialista
(NSDAP). Aquest mateix any va fixar el seu programa de 25 punts, en els quals es parlava
de formar un gran imperi alemany i es rendia culte a la guerra i a la violència, com a
mitjans per a aconseguir-ho. L'antisemitisme era un altre component important. Al judaisme
("explotador del poble alemany") se'l culpà de tots els desastres alemanys
anteriors i se l'identificà amb el marxisme i l'internacionalisme de les finances. El
partit va crear aviat el seu diari propi, el "Volkisher Beobachter", i
les seves forces d'assalt (SA), anomenades també camises brunes,
encarregades de pertorbar les reunions dels seus adversaris. Hitler també va donar al
partit un component antijueu i va adoptar una sèrie d'emblemes i de símbols semblants
als del feixisme italià: camisa bruna, salutació a la romana i la creu gammada. Pel
gener de 1923 el partit va celebrar el seu primer Congrés a Munic i pel setembre va fer a
Nuremberg la seva "primera jornada nacional", en el curs de la qual Hitler va
anunciar la seva voluntat d'abatre la República. El seu programa, confús i demagògic,
denunciava marxistes i jueus com els responsables dels mals que patia Alemanya i exigia la
supressió del Tractat de Versalles.
Arran del fracàs del putsch de Munic (9 de novembre de 1923), el partit
va ser prohibit i Hitler va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó, dels que
només va complir-ne sis mesos. Empresonat, Hitler va ampliar i va classificar el seu
ideari a "Mein Kampf" ("La meva lluita") (1924), llibre on
exposava les seves idees i el seu projecte polític. Quan Hitler va sortir de la presó,
la seva posició dins el partit i el seu lideratge ideològic estaven encara més
reforçats i el 1925 va crear la seva pròpia milícia, la SS (Grup de
Protecció). Entre 1924 i 1929, el partit nazi van tenir molt poca activitat, ja que la
recuperacio econòmica va fer predre terreny al seu radicalisme. Així, Hitler va posar en
pràctica una nova tàctica, consistent en la reducció de l'activisme i l'acceptació del
joc parlamentari com una manera d'accedir al poder. La difícil conjuntura derivada de la
crisi del 1929 va tornar a donar una oportunitat als nazis. En efecte, a partir de 1930,
l'agudització de la crisi econòmica va impulsar de nou el partit, que va ser
considerat pels mitjans conservadors com una possible solució de recanvi davant la
inèrcia dels partits de dreta tradicionals. A les eleccions de 1924, 1928, 1930, 1932 i
1933, el partit nacionalsocialista havia obtingut 10, 12, 107, 196 i 208 diputats,
respectivament. L'èxit electoral dels nazis cal buscar-lo en el suport que van trobar
entre les classes mitjanes i els camperols arruïnats i també entre els obrers
desesperats davant l'atur i la misèria. El nacionalisme radical dels nazis els va fer
guanyar adeptes entre els militars i excombatents i entre la burgesia, desitjosa d'un
poder fort. A més a més, Hitler comptava ja amb el suport d'importants personalitats de
la indústria i de les finances (com Thyssen i Stinnes) i disposava d'ajuts provinents
d'alguns grans empresaris (com A.Krupp).
Hitler representava per a una part de l'opinió pública alemanya un eficaç
defensor de l'ordre contra el comunisme. Per això, les forces conservadores van decidir,
pel gener de 1933, de nomenar Hitler canceller d'un govern heterogeni i de coalició en el
qual els nazis només tenien tres ministeris. El 30 de gener de 1933 Hitler va accedir a
la Cancelleria, va jurar la Constitució, però les seves intencions eren clares:
convertir la República en un Estat autoritari. Així, un cop enfortides les seves
funcions de repressió, encargades a les SA i a la policia especial del partit (SS),
va aconseguir plens poders dos mesos més tard. Immediatament, foren transformades les
estructures polítiques del país. Convertit ja el NSDAP en partit únic, el
nacionalsocialisme va imprimir a l'Estat característiques totalitàries, recolzades en
les mesures policíaques i terroristes de la Gestapo i dels camps de concentració. El
1933, el partit comptava amb uns vuit milions d'afiliats.
NSDAP
Sigla del partit nazi: Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (Partit
Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys).
|
| Organitzacions paramilitars i policíaques. |
Paramilitar
Dit de certes organitzacions civils que tenen
estructura o disciplina militar.
SA
1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització
paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou
freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament
dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu
en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el
1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs
d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una
força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit.
Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne
l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou
reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més
figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht.
2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises
brunes per raó de l'uniforme.
SS
1. Schutzstaffeln o brigades de protecció. Organització
paramilitar i policíaca del Partit Nacionalista Alemany. La SS fou creada el 1925 com a
guàrdia personal de Hitler, i des del 1929 estigué a les ordres de H.Himmler. Els seus
membres, 400 en els inicis, s'elevaren a 100 000 el 1933 i a 240 000 el 1939. A
partir del 1934, en què, amb l'eliminació d'E.Röhm i de la Sturmabteilung,
desaparegueren els seus rivals més directes, la SS assolí un notable poder: hom li
confià la seguretat de l'estat i, des del 1939, el control dels territoris ocupats. Es
transformà, doncs, en policia política del Tercer Reich i col·laborà amb la Gestapo
-també dependent de Himmler- en la lluita contra les organitzacions d'esquerra i
obreristes i contra els jueus. Fou responsable de l'administració i vigilància dels
camps de concentració, i, a partir del 1940, algunes de les seves seccions esdevingueren
unitats militars (Waffen SS), i combateren a Khàrkov, a les Ardenes, etc. La SS
contribuí decisivament al fracàs del putsch contra Hitler del 20 de juliol de
1944, arran del qual Himmler assumí el comandament militar de totes les forces del Tercer
Reich.
2. Membre de la Schutzstaffel.
Gestapo
Geheime Staatspolizei. Policia política de
l'estat nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià
(1933), encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich
Himmler, però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936.
La Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en
policia d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei).
Esdevingué, així, la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans
il·limitats per a aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven
l'aprovació dels tribunals de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència
dins l'estat i àdhuc dins el partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou
substituït per R.Heydrich, que dirigí l'organització fins que fou assassinat per
patriotes txecs el 1942; la direcció passà llavors a Kaltenbrunner, que estengué a
quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de les seves activitats fou l'espionatge i
el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr. A més, al costat de les SS
la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de resistència dels països ocupats i
en l'eliminació dels jueus i de les minories polítiques. Així, fou la proveïdora dels
camps de concentració, l'administració dels quals tenia encarregada, bé que llur
vigilància era confiada a les SS. Després de la victòria dels aliats, els agents de la
Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals de guerra; Himmler se suïcidà (1945)
i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg (1946).
|
| Simbologia nazi. |
Salutació
a la romana
Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els
dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims
feixistes.
Àguila imperial
Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa.
Esvàstica
Creu gammada.
Creu gammada
Creu grega amb els quatre braços torçuts en angle
recte, levogirament o dextrogira, en forma de lletra gamma o d'escaire, i amb els dos
trossos d'igual longitud. És anomenada també esvàstica, i antigament, en llatí,
crux gammata. Aparagué a l'edat del bronze i fou coneguda pels pobles aris,
germànics i els primitius habitants d'Amèrica. Possiblement simbolitzava la rotació
diürna del Sol. Modernament, a Alemanya, es convertí en el símbol del partit nazi i, el
1933, en l'emblema del III Reich.
Camises brunes
Eren els militants nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les
SA (seccions d'assalt).
|
| Política econòmica. |
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola
clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de
la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme
soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el
grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la
crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de
l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat
mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal,
la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona
Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de
fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a
través dels plans econòmics.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que
interessa una activitat econòmica.
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions
preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El
sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims
comunistes.
Pla Quadriennal
Pla econòmic imposat pel règim nazi a partir del 1936, que tenia com a
objectiu l'autoproveïment del país i la creació d'una indústria de substitució que
produís totes les matèries que el Reich no posseïa en quantitat suficient.
Autarquia
Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a
si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la
pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents
econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb
diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes.
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet
que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les
societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per
a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica
aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus
grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament
en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions,
mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política
d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en
afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la
indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important
d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la
crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a
l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la
formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El
rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al
seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions
pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú,
petrolis sintètics, sacarines, etc).
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant
els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en
diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació
fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant
l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La
política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes
d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la
necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables
per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és
bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i
es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden
ésser rebaixats.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
|
| Jerarquització social. |
Jerarquia
1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o
grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme
especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental
o d'orde i la de jurisdicció.
2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret
d'índole normativa, subjectiva o objectiva.
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur
paper. Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim
polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una
classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
|
| Política social. |
Nazificació
Acció i efecte d'imposar els principis del nazisme.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns
valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació
de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi
social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de
comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals
de socialització.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres
mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar
que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós,
etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria
representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota
publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi
cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense
control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però
si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de
tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les
responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als
països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura
excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada
perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics,
i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on
és establerta.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la
representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics,
a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una
sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel
comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Front del Treball Nacionalsocialista
Nom de l'únic sindicat permès a l'Alemanya nazi.
Joventut Hitleriana
Organització juvenil del partit nacionalista alemany, fundada el 1922.
S'ocupà de la formació pre-militar i ideològica de la joventut alemanya des que Hitler
ocupà el poder (1933).
Kinder, Kirche, Küche
L'ensenyament de les noies era diferent al dels nois. Les noies eren
formades per arribar a ser útils a les tres "K": Kinder, Kirche, Küche
(fills, Església, cuina).
|
| Repressió. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents
execucions de pena capital.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets
polítics.
Estat de setge
Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les
garanties jurídiques de la ciutadania.
Violència
Acció violenta o coacció moral exercida sobre una
persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió. Tant el dret civil com
el penal lleven responsabilitat als actes comesos sota l'acció de la violència. A més,
el codi penal preveu una sèrie de delictes —rebel·lió, sedició, violació,
etc— en què la violència és una part integrant en llur descripció. La
jurisprudència i la doctrina distingeixen la violència física (vis absoluta) de
la coacció moral (vis compulsiva), i és castigada com a amenaça o coacció.
|
| Formes de repressió. |
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents.
Desterrament
Bandejament.
Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva plenament, sinó que només impedeix
de poder entrar, durant un cert temps, en determinat territori o una determinada zona
geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures similars, fou antigament molt
aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a mesura preventiva o de
seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor, l'honestedat, etc, en els
quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria motivar la repetició dels
fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament es distingeix
específicament de l'estranyament i del confinament. El projecte del nou
Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Estranyament
Pena restrictiva de la llibertat que consisteix en l'expulsió del condemnat del territori
nacional durant el temps de la condemna.
Relegar
Exiliar (algú) en un lloc determinat, sense privar-lo dels seus drets civils i polítics.
Confinament
Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics, que
consisteix a fixar al condemnat un lloc determinat, on roman en llibertat vigilada.
Reprensió
Amonestació solemne feta pel tribunal per suscitar en el culpable d'una falta la
consciència del mal que ha fet, per tal que no torni a cometre-la, puix que aleshores
incorreria en penes més severes. En casos de falta greu (sobretot en cas de malversació
de béns públics per negligència del funcionari) és anomenada reprensió pública,
per tal com és celebrada en audiència pública; en faltes lleus (generalment contra la
propietat) hom fa la reprensió privada davant el tribunal a porta
tancada.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en
benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal
espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una
empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Espoliació
Acció i efecte de desposseir algú d'allò que li pertany.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori
llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de
llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses,
hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou
practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs
colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
|
| Racisme. |
Neodarwinisme
Teoria evolutiva que nega l'herència dels caràcters adquirits sota
l'acció del medi ambient i defensa el poder absolut de la selecció natural. Aquesta
teoria fou defensada per Wallace i Weissmann, i actualment els seus seguidors combinen el
neodarwinisme amb les investigacions de la genètica mendeliana i de la genètica de
poblacions.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la
qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació
econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma
activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc és un
fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al s XX amb
les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el representant
més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions
d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del
món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador —amb les
seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar
demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai sur la
noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en el seu
llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò en els
estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes i que
dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al
nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la
raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts
gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut
fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli.
Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria
negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat
així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres
enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació
d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les
mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la
monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com
a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme
perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada
per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments
negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra
com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de
racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents
de la Mediterrània i del nord d'Àfrica.
Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior
als altres grups racials o culturals.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i
crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es
relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves
guerres.
Xenofòbia
Odi als estrangers.
Arianització
Acció i efecte d'estendre els valors de la ètnia ària, considerada,
pels nazis, superior a les altres.
Ari Ària
1. Individu d'un antic poble de llengua indoeuropea que probablement habitava les estepes
de l'Àsia central i de la Rússia meridional, on practicava la ramaderia i també
l'agricultura i la caça. Vers el 2 000 aC emigrà cap al sud i es dividí en dues
branques, que s'instal·laren, respectivament, a l'Iran, a mitjan segon millenni, i a
l'Índia septentrional, aproximadament al s XII aC. El poble de la branca irànica
documentat des de la data més reculada són els mitannis, que crearen el regne homònim.
La denominació d'ari correspon, per tant, a la branca indoirànica dels pobles de
llengua indoeuropea. El mot arya, que significa noble, ha estat aplicat
tradicionalment pels pobles indis i irànics al tronc comú de llurs avantpassats. A part
aquest fet, la similitud de les respectives llengües en l'etapa més antiga coneguda
(avèstic i vèdic) confirma aquesta comunitat d'origen.
2. Indoeuropeu. Aquesta designació fou emprada pels defensors de les doctrines
germàniques racistes dels ss XIX i XX, les quals veien una pretesa raça ària (que
coincidia aproximadament amb la nòrdica) a la qual atribuïen superioritat sobre les
altres.
Puresa racial
Un dels grans objectius del règim nazi fou assegurar la puresa racial del
seu poble. L'arianització va esdevenir un dels símbols de la societat nazi. S'afirmava
que la raça ària havia de ser protegida a través de l'exclusió de la comunitat
nacional tant dels minusvàlids com de les minories ètniques, però sobretot dels jueus.
Així, es van perseguir les minories, es va afavorir la natalitat dels
"veritablement" aris i un seguit de mesures eugenèsiques permetien
d'esterilitzar els individus amb malalties hereditàries.
Eugenèsia
Branca de la medicina que estudia els factors
socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les
generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic. Des de temps antic hi ha
hagut el desig de preservar la qualitat de l'espècie humana i fins i tot de millorar-la.
Així, per exemple, Soló a Atenes i Licurg a Esparta establiren un seguit de lleis que
hom pot qualificar d'eugèniques. Bé que la idea de seleccionar els millors i
d'afavorir-ne la reproducció ja era antiga, no fou definitivament establerta fins al s
XVI en la Utopia (1516) de Tomàs Moro, i després en La ciutat del Sol
(1623) de T.Campanella. El científic anglès Francis Galton, cosí germà de Ch.Darwin,
pot ésser considerat com el fundador de l'eugenèsia; en la seva obra cabdal Hereditary
Genius (1869) considerà el problema del millorament de la població com una qüestió
d'ordre biològic i intentà de demostrar que les aptituds mentals són hereditàries i es
conserven a través de les generacions; el 1904 portà a la pràctica les seves idees i
creà l'oficina d'enregistrament eugènic. D'aleshores ençà les oficines eugèniques
s'expandiren per Anglaterra i els EUA; l'estat d'Indiana fou el primer (1907) a promulgar
i aplicar una llei per a esterilitzar els malalts mentals, els boigs i els epilèptics; el
1940 ja existien lleis semblants a trenta estats dels EUA; del 1907 al 1950 s'havien
efectuat als EUA més de 50 000 esterilitzacions. A partir del 1930, gairebé tots els
estats del món tenien societats d'eugenèsia. Després del 1930 l'eugenèsia galtoniana
fou modificada per la presa de consciència d'un gran nombre de científics sobre els
problemes sorgits del desenvolupament de la civilització tecnològica. Així, el 1945
aparegué un veritable corrent d'humanisme científic com a resultat de les publicacions
de L.Stoddard i R.B.Fosdick, corrent que es demana fonamentalment si és possible d'alguna
manera de poder controlar el sentit de l'evolució de la raça; hom conclou que és un
problema en el qual intervé la genètica, la sociologia, la psicologia, la pedagogia,
l'economia, la medicina i l'ètica. Si mesures d'ordre eugènic són aplicades només amb
l'aprovació del poder polític, pot esdevenir un instrument perillós en mans de l'estat.
La política racial del nazisme fou en gran part inspirada per suposats criteris eugènics
sobre la superioritat de la raça ària. Actualment l'eugenèsia com a ciència
independent ha desaparegut; per contra, ha sorgit l'eugenisme, que obeeix més a un
estat d'esperit que a uns postulats científics establerts.
Esterilització
Intervenció que té per objecte d'anul·lar la facultat de reproducció
(quirúrgicament, químicament o per irradiacions). En l'home sol realitzar-se amb la
lligadura dels conductes deferents del testicle; en molts animals, per castració;
en la dona es fa amb resecció de les trompes de Fal·lopi, extirpació dels ovaris o de
l'úter, etc.
|
| Antisemitisme. |
Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per
primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es
distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor
racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann
Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup
filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de
llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries.
Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i
raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport
a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de
descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880
hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial
jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren
l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest
darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874,
del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa
polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre
estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita
fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance
Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a
Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada
confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista,
l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de
l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A
França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica
(Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna,
posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a
essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives
dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de
filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància
de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la
ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga
Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial
jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva
rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i
antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora
dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A
l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s
XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la
meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia,
que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un
tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un
període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar
Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades
d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882),
entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus
fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució
Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de
ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda
pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació
que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població
jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà
la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia
fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona
Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de
concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties
establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats
de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre
d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat
no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que
els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig
milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des
del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un
sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935)
forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb
l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la
Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i
els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus,
l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi
totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts
dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns
cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a
Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del
món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb
l'antisionisme.
|
| La persecució dels jueus. |
Gueto
Nom amb què es coneixien antigament, a l'Europa de l'Est, els barris on s'havien
d'establir obligatòriament les comunitats jueves. Durant la segona guerra mundial, els
alemanys van delimitar, en les principals ciutats de Polònia, unes zones per als jueus
absolutament tancades i aïllades de l'exterior, que van esdevenir autèntiques presons
d'on només podien sortir per treballar com a mà d'obra barata a les fàbriques nazis.
Pogrom
1. Assassinat de gent indefensa per una multitud
enfurismada, sovint seguit de robatori.
2. A Rússia, alçament popular contra els jueus. Hi foren especialment ferotges al llarg
del s XIX i a la primeria del XX. Sovint els pogroms foren fomentats per les autoritats
russes mateixes, per desviar el descontentament del poble. Durant la guerra civil, se'n
produïren diversos, com el d'Ucraïna (1919).
Nit del Cristall, la
Un dels pogroms més dramàtics, en què van ser destruïts més de 7.000 comerços
jueus; gairebé totes les sinagogues foren incenciades, i molts jueus van ser assassinats.
Lleis de Nuremberg
Lleis promulgades l'any 1935, per les quals els jueus van ser exclosos de
la ciutadania alemanya. Anys més tard, el 1938, se'ls va obligar a portar un distintiu.
Solució final
Descisió presa per Hitler per tal d'acabar amb els jueus. Al principi,
Hitler va imaginar traslladar els jueus a l'illa de Madagascar, però finalment va optar
per enviar-los als camps de concentració.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de
l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere
('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis
Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment
tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim
de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de
1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant
l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que
n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries
a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació
dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a
jurisdicció internacional. En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la
sobirania o, quan és perpetrat al seu interior, considerar el genocidi un afer intern,
per a impedir els processos derivats d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels
acusats. Igualment, estableix que la incrimació per genocidi és aplicable tant en temps
de guerra com de pau, cosa que el diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el
processament per genocidi sempre s'exerceixen sobre individus particulars, independentment
de si actuen per compte propi o en representació d'un estat, un grup o una institució.
La Convenció delimita també la natura intencional del genocidi, i estableix que tant el
genocidi directe com la seva instigació, organització, complicitat o temptativa són
punibles. El document, en canvi, no considera els casos d'assimilació per la qual els
membres d'un grup són forçats a abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi
poden realitzar-se als països on té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que
les pràctiques genocides han estat una constant en la història de la humanitat, és a
partir del s XX que adquireixen especial importància; en primer lloc, per la
universalització dels drets humans, cosa que permet considerar-les un delicte sotmès a
jurisdicció internacional i, en segón lloc, per la multiplicació de la capacitat
tècnica i organitzativa per a la seva realització, especialment per part dels estats.
L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich fou l'experiència a partir de la qual
(especialment arran el procés de Nuremberg) fou formulada l'actual Convenció de
les Nacions Unides. El fet que la política de l'Alemanya nazi hagi esdevingut el
paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en casos en què és practicat amb un
caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no tant contra una ètnia sinó contra
la dissidència política. D'altra banda, les aliances polítiques i la posició dels
estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen les acusacions clares en
moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis més greus del s XX han
estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest no reconeix, les fams
provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja (1975-79), la guerra
civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la dècada dels anys
noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999), entre d'altres. Per
tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998 fou creat el Tribunal
Penal Internacional.
Extermini
Acció i efecte de destruir fins a l'últim, extirpar.
Holocaust, l'
Nom amb el qual és designat el genocidi dut a terme pel règim
nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i
1945.
Procés de Nuremberg
Judici celebrat a Nuremberg per un tribunal militar internacional (britànic, francès,
rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del partit nazi i vuit organitzacions,
acusats de crims de guerra (20 de novembre de 1945 — 1 d'octubre de 1946). El
veredicte condemnà a ésser penjats Göring, que se suïcidà la vigília de l'execució
(16 d'octubre), Ribbentrop, Rosenberg, Frank, Frick, Streicher, Sauckel, Seyss-Inquart,
Kaltenbrunner, Keitel i Jodl. R.Ley se suïcidà per l'octubre del 1945, el cas de Krupp
fou examinat a part, i Bormann, fugitiu, fou condemnat per contumàcia; foren sentenciats
a presó Dönitz, Raeder, K.von Neurath Funk, Speer, B.von Schirach i Hess. Foren absolts
Schacht, Fritsch i F.von Papen. Quatre organitzacions foren condemnades: el partit nazi,
la Gestapo, les SS i el SD (Servei de Seguretat). El veredicte permeté a l'ONU de definir
el delicte de genocidi.
|
| Els camps de concentració. |
Camp
de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de
detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per
motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació.
L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel
comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la
culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità
general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima
vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments
anàlegs foren aplicats a l'Àfrica del sud pel governador britànic Horatio Herbert
Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre
nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la
guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els paísos
del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps de concentració
tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a
ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de
les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de
Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín),
Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt
Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i
Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats,
al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen
(prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler
(Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek
(prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del
règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues
catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors
(gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur
treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà
d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les
epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb
internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada
"solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des
del 1941 camps d'extermini.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant
la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països
ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració
d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka.
L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en
forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de jueus.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per asfixiar.
Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en els camps
de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a l'execució de
condemnats a mort en alguns estats dels EUA.
Auschwitz
Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de
Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de
primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser
destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la
Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la
instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un
dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2 500000 persones i de fam i de
malalties unes 500000 persones.
Mauthausen
Localitat de l'Alta Àustria, Àustria, a la confluència del Danubi i l'Enns. Del 1939 al
1945 hi hagué un camp de concentració nazi, on foren internats, entre altres,
republicans espanyols procedents de l'exili. Hi foren exterminades unes 120 000 persones.
Hi ha un testimoniatge en català de la vida en aquest camp, obra de Joaquim Amat-Piniella.
Dachau
Ciutat de Baviera, Alemanya, situada a la vora de l'Amper, al nord-oest de Munic. La
població s'agrupà al voltant del castell, propietat dels senyors de Scheyern, vers el
s XI. L'any 1391 obtingué el dret de mercat. Fou un petit centre comercial fins al
s XX; rebé l'estatut de ciutat l'any 1934. El règim hitlerià hi establí un camp
de concentració, on, del 1933 al 1945, moriren més de 70000 persones.
Buchenwald
Localitat de Turíngia, prop de Weimar, Alemanya, al bezirk d'Erfur, on hi hagué
un dels camps de concentració nazis més importants. Creat l'any 1936 per a detinguts
polítics, durant la Segona Guerra Mundial esdevingué un lloc d'extermini sistemàtic de
polonesos i jueus. L'any 1944 hi havia prop de 100 000 presoners. Fou utilitzat en
1945-50 per l'administració militar soviètica com a camp d'internament.
|
| Nacionalisme agressiu. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa
en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i
immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans
sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i
estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden
manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al
concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte
d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències
nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un
enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un
Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació,
en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder
carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme opressor (o agressiu)
Tipus de nacionalisme, identificat amb l'estat i els seus interessos, que oprimeix
aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se.
L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles
manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que
d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové
d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a
l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la
raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un | |
