LA UNIÓ EUROPEA

Guió conceptual.	1. Introducció: el moviment europeista. 2. Història de la Unió Europea. - Els tractats de la Unió Europea. - Els precedents. - El primer pas cap a la integració europea: la CECA. - El Tractat de Roma: la CEE i l'Euratom. - L'alternativa a la CEE: l'EFTA. - El Tractat de Brussel.les: la fusió de les Comunitats Europees. - El Tractat de Schengen i l'Acta Única Europea (AUE). - El Tractat de Maastricht: la Unió Europea. - Els àmbits de realitzacions del Tractat de Maastricht. - La revisió del Tractat de Maastricht: Tractats d'Amsterdam i de Niça.	3. Les institucions de la Unió Europea. - Consell Europeu i Comissió Europea. - Parlament Europeu. - Tribunal de Justícia i Tribunal de Comptes. - Comitès de la Unió Europea. - Organismes bancaris. - Agències de la Unió Europea. - Altres organismes de la Unió Europea. - Figures institucionals. 4. La política comunitària de la UE. - Els antecedents de la unió monetària. - El Sistema Monetari Europeu (SME). - Les polítiques comunes de la UE. - La política d'ajuts. - Els fons d'ajut de la Unió Europea. - La Zona Econòmica Europea (ZEE). - Política exterior de la Unió Europea. 5. Símbols de la Unió Europea. 6. Estats membres de la Unió Europea.
La idea d'una Europa unida.	Moviment europeista Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, a l'Europa Occidental el moviment europeista inicià una tasca d'integració progressiva del continent per tal de fer front a les exigències de la mundialització, mantenir Europa en una posició influent i desfer-se de dependències externes: el 1951 hom instaurà l'anomenat Mercat Comú i la CECA i, el 1957, la CEE i l'Euratom pels "sis", que el 1973 s'amplià als "nou", el 1981 amb Grècia als deu i el 1986 amb Portugal i Espanya als dotze. Per tal de resoldre els problemes comunitaris (diversitats estructurals, interessos nacionalistes, desequilibris entre els membres, etc), la nova organització establí una fórmula de negociacions en forma de reunions periòdiques dels caps d'estat, el Consell Europeu, la primera de les quals tingué lloc el 1974. Aquest organisme posà en marxa el procés d'elecció del Parlament Europeu per sufragi universal amb la celebració de les primeres eleccions el 1979, any que també es creà el Sistema Monetari Europeu i una unitat monetària europea (l'ECU), mecanisme de canvi i d'intervenció i amb possibilitats de crèdit per tal de crear un veritable fons monetari europeu. Europeisme Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Fins al s XX no aparegueren projectes concrets d'unificar el continent per mètodes lliures i democràtics. En concret, i a partir de la Primera Guerra Mundial, la idea fou propugnada per Bertrand de Jouvenel, Ricard Coudenhove-Karlegi i sobretot Aristide Briand. La mort d'aquest darrer (1932) i l'ascensió del feixisme i del nazisme a bona part d'Europa aturaren el projecte, que fou madurat novament durant la Segona Guerra Mundial i activat en un congrés celebrat a l'Haia pel maig del 1948; poc després (1949) hom formulà una declaració de principis, base de les actuacions del Moviment Europeu. Fruit del Moviment Europeu han estat el Consell d'Europa (1949), la universitat d'Europa (1949), etc, i també la cooperació científica, que ha donat lloc a organismes com l'EURATOM, el CERN o l'ESA. Els tractats de Roma del 1957 assenyalaren una de les fites cabdals vers la integració europea perquè crearen les bases de les Comunitats Europees, les quals, en constituir el 1992 la Unió Europea, donaren un pas addicional en la integració econòmica i política d'Europa, reforçada especialment amb un nombre creixent de membres de l'Europa occidental (de la qual des del 1995, tan sols Suïssa, Noruega i Islàndia, a banda de diversos estats molt petits, no formaven part). D'altra banda, la majoria d'estats europeus sorgits de l'antic bloc socialista a partir del 1991 han demanat el seu ingrés a la UE. El 1979 fou establert un Parlament Europeu d'elecció directa que, tot i la limitació inicial de les seves atribucions, a la llarga ha de constituir-se en cambra legislativa europea.
El procés de creació de la Unió Europea. La integració de la Unió Europea és duta a terme a partir de l'aprovació de successius tractats entre els estats membres.	Tractat Acord internacional establert per escrit entre estats i regit pel dret internacional, tant si és fet en un instrument únic com si ho és en dos o més, sigui quina vulgui la seva denominació particular. Pel que fa a les matèries, hom parla de tractats de pau, com, per exemple, el de Westfàlia, l'any 1648, el tractat d'Utrecht, el 1613, el tractat de Versalles, el 1919, etc; de tractats econòmics i comercials, com és ara el Zollverein o unió duanera alemanya, l'acord tripartit entre els EUA, França i la Gran Bretanya (1936) per tal d'evitar les devaluacions monetàries competitives de després de la crisi econòmica mundial del 1929, i el General Agreement on Tariffs and Trade (GATT), del 1947. El tractat religiós, establert entre el Vaticà i altres estats, és anomenat concordat. Hi ha també tractats polítics, com ara el tractat de París del 1815, conegut amb el nom de Santa Aliança, i els tractats colonials de la darreria del s XIX; cal afegir-hi els tractats d'extradició de delinqüents i criminals comuns (dels quals resten normalment exclosos els polítics). Hi ha encara tractats tècnics, com, per exemple, el de Barcelona contra la contaminació de la Mediterrània (1976). Quant a procediment, tant pel sistema d'entrada en vigor com pel sistema establert per la seva denúncia, existeixen tractats simplificats (gentlemen's agreements, intercanvis de notes, etc) i tractats solemnes (amb negació, conclusió, signament i ratificació). Quant al nombre de països signants, hom parla de tractats bilaterals (entre dos estats) i de tractats col·lectius (entre tres estats o més). Dintre aquesta última classificació figuren els tractats constitutius de les organitzacions internacionals, com, per exemple, el tractat de Versalles de l'any 1919 creant la Societat de Nacions, la Carta de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) creant l'Organització de les Nacions Unides, la conferència de Bretton Woods del 1944 creant el Fons Monetari Internacional, el tractat de Roma del 1957 creant la Comunitat Econòmica Europea, i els acords internacionals sobre productes bàsics. Per evitar la proliferació de tractats secrets d'altres èpoques (per exemple, els d'Espanya i França de San Ildefonso del 1801 i de Fontainebleau del 1807), la carta de l'ONU —seguint l'exemple del Pacte de la Societat de Nacions— estableix que tot tractat concertat per països membres ha d'ésser enregistrat a la secretaria de l'ONU perquè aquesta el publiqui. Tractats de la Unió Europea La integració de la Unió Europea és duta a terme a partir de l'aprovació de successius tractats entre els estats membres. A través d'aquests han estat creades les organitzacions i institucions de l'organització comunitària, de les quals hom ha anat ampliant les competències i atribucions en la presa de decisions. Dins d'aquestes directrius generals, els termes dels tractats són susceptibles d'ésser modificats per tal de dotar-los d'un nivell de concreció més elevat per tractats ulteriors a mesura que avança el procés d'integració. Els nous membres de la UE han d'acceptar l'anomenat acquis comunitari, expressió que designa el cos jurídic i normatiu comú a tots els estats membres. Els tractats més destacats en la història de la integració europea són els següents: Tractat constitutiu de la CECA (Tractat de París, 1951), Tractat constitutiu de la CEE i l'EURATOM (Tractat de Roma, 1957), Tractat de fusió de les Comunitats Europees (Tractat de Brussel.les, 1965), Tractat de lliure circulació (Tractat de Shengen, 1985, ampliat el 1990), Tractat de reforma del Tractat de Roma (Acta Única Europea, 1986), Tractat constitutiu de la Unió Europea (Tractat de Maastricht, 1992), Primer tractat de revisió del Tractat de Maasitricht (Tractat d'Amsterdam, 1997) i Segon tractat de revisió del Tractat de Maastricht (Tractat de Niça, 2001). Acquis communautaire Expressió francesa que vol dir 'possessió comunitària', donada al conjunt de normes, jurisprudència i actes polítics vigents en la Comunitat Europea i que són d'obligat compliment per governs, empreses, associacions i persones. És el patrimoni de la Comunitat, derivat de la pròpia constitució i evolució i dels acords amb tercers. L'adhesió d'algun estat a la Comunitat n'implica l'acceptació incondicional, tot i que poden establir-se modalitats d'assumpció segons les circunstàncies en què es troba cada estat (segons un període transitori).
Història de la Unió Europea. Davant la polarització política i la dependència econòmica de la postguerra, els països d'Europa Occidental van establir polítiques d'integració. La primera iniciativa en aquest sentit va ser l'OECE, organisme per coordinar l'ajut del Pla Marshall. Juntament amb l'OECE van haver-hi altres iniciatives.	Pla Marshall Nom amb què és conegut l'European Recovery Program (ERP), programa nord-americà d'ajuda econòmica a Europa, aprovat el 2 d'abril de 1948, segons una idea de George Marshall. Fonamentat en la temença de solucions polítiques oposades als principis democràtics liberals, la seva finalitat era de finançar la reconstrucció de les economies dels estats de l'Europa occidental mitjançant préstecs i cessions per valor de 12 000 milions de dòlars en un terme de quatre anys. Durant aquest període, el PNB dels seus principals beneficiaris —la Gran Bretanya, la RF d'Alemanya, Itàlia i França— experimentà un creixement d'un 15 a un 20%. L'estat espanyol en restà exclòs. Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) Organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall. Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic. Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) Organisme econòmic internacional format pels 24 països més desenvolupats del món capitalista (tots els de l'Europa Occidental, els EUA, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Japó). La Comissió Europea generalment pren part en els treballs de l'organització. Posteriorment s'hi afegiren Mèxic, la República de Corea, la República Txeca (1995), Hongria i Polònia (1996). Creada per la Convenció de París el 1960, és successora de l'antiga Organització Europea de Cooperació Econòmica. Tracta d'estimular els intercanvis econòmics internacionals sobre bases multilaterals, realitza i impulsa estudis i suggereix polítiques econòmiques als estats membres. Edita moltes publicacions, entre les quals són ben conegudes les seves anàlisis anuals sobre l'economia de cadascun dels estats membres, els estudis conjunturals i diverses recopilacions estadístiques. El seu òrgan superior és un consell integrat per un representant de cada estat membre, amb rang d'ambaixador. Té diversos òrgans autònoms, entre els quals l'Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE i l'Agència Internacional de l'Energia. La seu és a París. Al llarg de la seva trajectòria, l'organització ha ampliat els seus contactes amb estats tercers, i ha destacat tant per l'elaboració de programes d'integració econòmica en països de l'Europa central i de l'est (1989) com per la col·laboració amb els països asiàtics. Els enllaços amb l'Amèrica Llatina es feren a través de l'Argentina, el Brasil i Xile. L'any 1998 es creà el centre de cooperació amb països tercers a partir del desenvolupament de dos tipus de programes, l'un de polítiques públiques (comerç, inversions, fiscalitat, medi ambient, etc) i l'altre de regió i territori. L'organització també col·laborà estretament amb els països en via de desenvolupament a través del Development Assistance Committee i del Development Centre, que fa recerca sobre temes socials i econòmics en països en desenvolupament, i el Club de Sahel, un fòrum de reflexió i consultoria entre els països de la regió del Sahel de l'Àfrica occidental i les agències dels estats membres. L'OCDE ha establert enllaços formals amb el Consell d'Europa i la seva assemblea parlamentària. Té també relacions oficials amb l'Organització Internacional del Treball, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i altres agències de les Nacions Unides. L'organització edita regularment la revista "Observer" i prop de 500 publicacions més amb caràcter anual, generalment en llengua anglesa i francesa. L'any 1995 s'hi adheriren Mèxic, la República de Corea i la República Txeca, i l'any següent, Hongria i Polònia. Tractat de Brussel.les Acord d'aliança defensiva i de coordinació econòmica signat a Brussel·les, el 12 de març de 1948, per França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i el Regne Unit, amb una validesa de 50 anys. El 1954, amb l'adhesió d'Itàlia i l'Alemanya Federal, el pacte serví de base a l'articulació de la Unió Europea Occidental. Unió Europea Occidental (UEO) O Unió d'Europa Occidental. Organisme politicomilitar, creat a París el 21 d'octubre de 1954 per la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, França, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg. Coordina la defensa dels estats membres en estreta col·laboració amb l'OTAN. Els seus òrgans principals són el consell de ministres (d'afers estrangers i de defensa) i l'assemblea, formada per delegats dels parlaments dels estats membres. Inicialment duia a terme activitats socials i culturals, que el 1960 transferí al Consell d'Europa. Espanya i Portugal s'hi adheriren el 1988 i Grècia el 1992. En són membres associats Islàndia, Noruega i Turquia (1992), Bulgària, Estònia, Lituània, Romania, Eslovàquia (1994), Eslovènia (1996), la República Txeca, Hongria i Polònia (1999). Tenen l'estatut d'observador Dinamarca, Irlanda (1992), Suécia, Àustria i Finlàndia (1995). Benelux Unió econòmica formada per Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. El 1996 tenia uns 26 043 000 habitants en un territori de 67 052 km². Els seus antecedents són la Unió Econòmica Bèlgico-Luxemburguesa, encara vigent, i les convencions d'Oslo (1930) i d'Ouchy (1932), projectes no realitzats per pressions de les grans potències d'Europa. Els darrers anys de la Segona Guerra Mundial els governs d'aquests tres estats negociaren a Londres uns acords per a després de la guerra que donaren lloc el 1943 a un tractat monetari, i el 1944 a un tractat duaner origen de la convenció del Benelux, signada a l'Haia el 14 de març de 1947, en vigor des de l'1 de gener de 1948. La Unió fou realitzada en quatre etapes (abolició dels aranzels interiors i creació d'un aranzel exterior comú, supressió de les quotes i dels controls de canvi, anivellament de les polítiques financeres i fiscals, i circulació lliure de capitals), que culminaren el 3 de febrer de 1958 en la signatura del tractat d'unió econòmica, en vigor des de l'1 de novembre de 1960. La Unió té la seu a Brussel·les, i és formada pel comitè de ministres, el consell consultiu interparlamentari, el consell de la unió econòmica i el secretariat general. Els tres estats del Benelux són membres fundadors de les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea). En molts aspectes el Benelux ha estat el laboratori de la UE, per tal com les mesures de liberalització dels tres estats que el formen han estat posteriorment incorporades en el desenvolupament d'aquesta organització, molt especialment des de l'aprovació del tractat de Maastricht (1993). Tot i algunes dificultats, com pot ser un cert grau de descoordinació en la política econòmica, la unió ha possibilitat un augment sensible del comerç per mitjà d'una certa especialització de cada estat. Consell d'Europa Organisme internacional creat el 1949, amb seu a Estrasburg, per aconseguir a Europa una més gran unitat, la realització dels ideals comuns i el progrés social i econòmic. Aquesta finalitat és acomplerta per l'examen de qüestions d'interès comú, per la conclusió d'acords i per la recerca d'una acció comuna en tots els terrenys, com també per la defensa i el desenvolupament dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals. En són exclosos els afers militars, per tal com són competència de la UEO i l'OTAN. Els membres fundadors foren Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia. Posteriorment s'hi afegiren Grècia i Turquia (1949), Islàndia (1950), la RF d'Alemanya el 1951 (el 1990 inclogué també l'antiga República Democràtica Alemanya), Àustria (1956), Xipre (1961), Suïssa (1963), Malta (1965), Portugal (1976), Espanya (1977) i Liechtenstein (1978). Amb l'ensorrament de l'URSS i l'adopció de la democràcia parlamentària com a sistema de govern, els estats de l'antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou) ingressaren a l'organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992), Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993), Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia i Ucraïna (1995), Rússia i Croàcia (1996), Geòrgia (1999), Armènia i l'Azerbaidjan (2001) i Bòsnia i Hercegovina (2002). Andorra hi ingressà el 1994. Amb l'ensorrament de l'URSS i l'adopció de la democràcia parlamentària com a sistema de govern, els estats de l'antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou) ingressaren a l'organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992), Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993), Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia i Ucraïna (1995) i Rússia (1996). Croàcia també hi fou admesa (1996), però sota una sèrie de condicions. Andorra hi ingressà el 1994. La instància de decisió del Consell d'Europa és el comitè de ministres —format pels ministres d'afers estrangers—, que tracta de l'estat de la cooperació i l'actualitat política. L'11 de novembre de 1996 Croàcia ingressà en el consell com a membre número 40 de l'organisme, i el 1999 entrà a formar-hi part Geòrgia. El 3 de novembre de 1998 se celebrà a Estrasburg la sessió inaugural del Tribunal Europeu dels Drets de l'Home del Consell d'Europa. El tribunal és format per quaranta jutges, un per a cada país membre del consell, amb caràcter permanent. Al començament del novembre del 2000, el president de la República Federal de Iugoslàvia, Vojislav Kostunica, entregà la carta de petició d'adhesió al Consell d'Europa al secretari general de l'organització, Walter Schwimmer. Iugoslàvia demanà igualment l'estatut d'invitat especial davant l'Assemblea Parlamentària. El comitè de ministres del Consell d'Europa respongué positivament a la petició el dia 22 de novembre de 2000. Al gener del 2001 ingressaren en el Consell d'Europa Armènia i l'Azerbaidjan. Declaració d'Amsterdam Nom amb què és coneguda la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic, proclamada pel Consell d'Europa el 1975. Des del punt de vista de la teoria sobre la intervenció en el patrimoni arquitectònic, representa la superació del concepte del monument com a objecte aïllat, i l'afirmació clara de la necessitat de l'extensió del concepte de "patrimoni arquitectònic" o "monument" al conjunt dels centres històrics de les ciutats, i als ambients urbans en general.
El primer pas cap a la integració europea va ser la constitució de la CECA (1951). Naixia l'"Europa dels Sis".	Declaració Schuman Declaració feta el 9 de maig de 1950 per Robert Schuman, aleshores ministre d'Afers Exteriors francès, en la que va proposar que França i Alemanya, i els altres països europeus que ho desitgessin, posessin en comú els seus recursos de carbó i acer. La iniciativa va servir per a constituir la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) l'any següent. La iniciativa de Schuman pretenia crear una Europa organitzada, requisit indispensable per al manteniment de relacions pacífiques. La "Declaració Schuman", es considera el germen de la creació del que actualment és la Unió Europea. El 9 de maig, dia d'Europa, commemora la diada en què es va fer aquesta declaració. Tractat de París Tractat signat el 1951 que creà formalment la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). La seva finalitat era la creació d'un mercat unificat entre els estats signants per a aquests recursos bàsics i neutralitzar les rivalitats que podien derivar-se de la seva possessió, molt especialment entre Alemanya i França. Bé que hom li atorgà una vigència de cinquanta anys, l'entrada en vigor dels tractats de Roma (1958) i de Maastricht (1993), d'abast molt més ampli, l'han convertit en accessori. Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) Organització econòmica internacional fundada a París el 1951 per acord dels governs de la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Posteriorment n'han format part tots els estats membres de la Comunitat Econòmica Europea, integrats des del 1993 en la Unió Europea. El Regne Unit s'abstingué de signar el text institucional. Aquest començà a vigir el 1952, amb una durada de 50 anys. El seu objecte era la integració econòmica en el sector del carbó i de l'acer (supressió d'obstacles duaners, regularització de la producció, increment productiu de les explotacions i ajut a les regions i als treballadors afectats per les reestructuracions), amb vista a una reconciliació entre França i Alemanya, i a preparar la unió política entre els estats de l'organització. Els òrgans de govern eren un Consell de Ministres, que representava els estats membres, i una Alta Autoritat que el 1967 fou unificada amb les comissions executives de la CEE i l'EURATOM. La seu era a Luxemburg. El 1955 la Gran Bretanya hi signà un acord d'associació. Les funcions de la CECA s'anaren diluint dins de la Unió Europea fins que el 2002 desaparegué definitivament.
L'èxit econòmic de la CECA va portar la idea de crear un mercat comú europeu. Pel Tractat de Roma (1957) s'acordava crear la CEE i l'EURATOM.	Tractat de Roma Acord signat a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica, França, els Països Baixos, Itàlia, Luxemburg i la República Federal d'Alemanya que creà la Comunitat Econòmica Europea. L'aprovació de nous tractats comunitaris (creació de les institucions comunes de la CEE, CECA i EURATOM els anys 1965 i 1970), l'admissió de nous estats membres a la CEE i el desig de potenciar la integració política i econòmica del continent menaren a la redacció d'un text nou —conegut amb el nom d'Acta Única Europea—, que fou aprovat pel Consell Europeu l'any 1985 i signat per tots els estats de les Comunitats Europees entre el 1986 i el 1987. Tractat signat el 1957 i en vigor des del 1958, que creà la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i l'EURATOM, a més d'incloure el tractat de París. Establí els instruments per a la creació d'un mercat únic europeu, que comprenia, sobretot, l'eliminació progressiva d'aranzels entre els estats membres i la fixació d'uns aranzels comuns per a països tercers, l'establiment d'una política agrària comuna (PAC), l'entrada en vigor gradual del lliure moviment de persones, serveis i capitals dels estats membres dins del territori de la CEE, la creació d'un marc per a l'actuació de les empreses dins d'un sistema de mercat, la regulació de les ajudes atorgades pels estats a sectors, regions i situacions de manera que no perjudiquin la lliure competència, i l'establiment d'una política econòmica coordinada entre els estats membres per tal de mantenir un equilibri en els indicadors econòmics bàsics (balança de pagaments, taxes de canvi, estabilitat dels preus, etc). D'altra banda, per tal de contribuir al finançament del desenvolupament dels estats i les regions menys desenvolupats o deprimits, promogué la fundació del Banc Europeu d'Inversions. També contenia referències a estats i territoris tercers, institucions i política social. Comunitat Econòmica Europea (CEE) Organització internacional fundada el 1957 pel tractat de Roma amb l'objectiu de crear un mercat únic entre els estats membres i integrada posteriorment dins la Unió Europea. En vigor des del 1958 i integrada pels mateixos membres de la CECA i de l'EURATOM, el seu objectiu prioritari era la creació d'un mercat únic entre els estats membres, per la qual cosa es fixà una sèrie d'objectius: tarifes externes comunes (unió duanera), elaboració d'una política conjunta per a l'agricultura i per al moviment de mà d'obra i els transports, fundació d'institucions comunes per al desenvolupament econòmic i creació d'una unitat de compte europea (ECU) el 1979. Com la CECA i l'EURATOM, la CEE disposava d'òrgans propis de govern (Consell i Comissió) fins el 1965, unificats en el tractat de Brussel·les, pel qual hom creà les Comunitats Europees (CE), en vigor des del 1967. La integració progressiva d'aquests organismes i l'assoliment dels seus objectius culminà el 1992 en el tractat de Maastricht, origen de la Unió Europea, la qual donà l'impuls definitiu a la unificació econòmica i representà l'inici de la unió política, judicial i de seguretat comuna. El 1973 hi ingressaren la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca, el 1981 s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Grenlàndia, territori dependent de Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada. Comunitat Europea d'Energia Atòmica (EURATOM) Organització creada pel tractat de Roma (1957), amb seu a Brussel·les i en vigor des del 1959, amb l'objectiu d'establir un mercat comú de productes nuclears i promoure el desenvolupament de les indústries d'aplicacions pacífiques de l'energia nuclear, integrada posteriorment en la Unió Europea. Creada simultàniament a la CECA i la CEE, organitzacions a les quals restà vinculada orgànicament el 1967 i amb els mateixos membres, fins el 1965, disposava d'òrgans propis de govern (Consell de Ministres i Comissió). Cada estat membre en controla els programes, les produccions i les inversions, i l'organització monopolitza la utilització de matèries fissionables. Mercat Comú Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat Econòmica Europea. Unió Duanera Acord d'integració econòmica entre diversos estats que suposa les supressió dels aranzels i altres restriccions als intercanvis entre ells i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de les importacions procedents de tercers països. Constitueix un model d'integració més intens que la zona de lliure comerç i menys que el mercat comú, on també es dóna llibertat de circulació de factors productius. Són exemples d'unions duaneres el Pacto Andino (constituït per Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçuela), la Comunitat del Carib (CARICOM), la Comunitat Econòmica de l'Àfrica Occidental (CEAO), que substituí la Union Douanière des États de l'Afrique de l'Ouest i l'Union Douanière de l'Afrique Central.
No tots els països van veure bé la CEE i alguns van crear una alternativa, l'EFTA.	EFTA Associació europea de lliure comerç creada a Estocolm pel novembre del 1959, amb la participació inicial de la Gran Bretanya, Àustria, Suïssa, Suècia, Dinamarca, Noruega i Portugal. Entrà en vigor el 1960, i posteriorment hi entraren Finlàndia (1961) i Islàndia (1970). Fou creada per establir una zona industrial de lliure comerç, a través d'una reducció gradual dels aranzels, objectiu que s'assolí el 1966. Els països membres conservaren, però, llur independència en el comerç amb tercers. La seva gestió fou confiada a un consell de ministres. Malgrat l'obstacle que representa l'heterogeneïtat dels seus membres i l'entrada al Mercat Comú de la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca (1973), el volum d'intercanvis s'ha reactivat. A partir de l'1 de gener de 1984 el lliure comerç dels productes industrials és total pels països del Mercat Comú i els de l'EFTA. El 1973, Gran Bretanya i Dinamarca, membres de l'EFTA, accediren al Mercat Comú europeu, i Portugal ho féu el 1986. Islàndia n'és membre des del 1970, i Finlàndia en fou de ple dret el 1985. El 1989 Àustria sol·licità l'ingrés a la CE i Suècia ho féu el juliol del 1991. Així, doncs, els països actualment membres de l'EFTA són: Finlàndia, Islàndia, Liechtenstein (des del maig del 1991), Noruega, Àustria, Suècia i Suïssa. L'any 1992 acordà amb la CEE la creació de la Zona Econòmica Europea. Zona de lliure comerç Acord d'integració econòmica entre diversos estats, que comporta la supressió dels aranzels i altres restriccions als intercanvis entre ells. Constitueix un model d'integració econòmica de menys intensitat que el mercat comú i la unió duanera. Exemples de zones de lliure comerç són l'EFTA i l'ALALC.
Amb el Tractat de Brussel.les (1965) es dóna un nou pas cap a la integració europea en unificar els òrgans de govern de la CECA, la CEE i l'EURATOM. L'èxit de la CEE va fer que, a poc a poc, anés creixent, ampliant-se amb l'adhesió d'altres països.	Tractat de Brussel.les Tractat signat el 1965 i en vigor des del 1967, que instituïa una sola Comissió i un sol Consell de Ministres per a totes les Comunitats Europees. Comunitats Europees Unió de les tres organitzacions -Comunitat Econòmica Europea, Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer i Comunitat Europea d'Energia Atòmica- creades per alguns estats de l'Europa occidental per tal de desenvolupar la unió política i econòmica del continent. El 8 d'abril del 1965 els membres fundadors (Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, la República Federal d'Alemanya i els Països Baixos) signaren a Brusel·les el tractat que establia les institucions comunes de les tres organitzacions. L'acord entrà en vigor l'1 de juliol de 1967. El 1973 s'hi incorporaren Dinamarca, Irlanda i la Gran Bretanya, el 1981, Grècia, i el 1986, Portugal i Espanya. Formen l'estructura comunitària el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, el Consell de Ministres (des del 1994 anomenat oficialment Consell de la Unió Europea), que representa directament els estats membres, i la Comissió, que vetlla pel compliment dels tractats i és responsable executiu de les Comunitats, a més del Consell Europeu, que reuneix els caps d'estat o de govern dels països membres. Amb l'entrada en vigor (1993) del tractat de Maastricht, pel qual s'augmentaven els poders d'aquests organismes i la integració dels estats membres, fou creada la Unió Europea, continuació de fet de les Comunitats Europees.
L'eliminació progressiva d'aranzels i la lliure circulació de persones i béns es va consolidar en el Tractat de Schengen (1985 i 1990) i en l'Acta Única Europea (AUE) (1986). A partir de l'AUE, Europa ha avançat en la integració comercial fins a esdevenir la primera potència comercial del món.	Tractat de Schengen Nom que rep el conjunt dels convenis que estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la Unió Europea. El primer d'aquests acords fou signat a Schengen (Luxemburg) el 14 de juny de 1985 per la República Federal d'Alemanya, França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. El 1990 tingué lloc una ampliació del tractat relativa a qüestions de seguretat i de coordinació policíaca entre els estats signants, així com a la immigració de tercers països. Als membres originals s'han adherit Itàlia (1990) —que no s'hi incorporà plenament fins el 1998— Espanya, Portugal (1991), Grècia (1992) i Àustria (1995). Després de l'entrada en vigor del tractat (1 de juliol de 1995), s'hi adheriren Dinamarca, Suècia i Finlàndia (1996), i Noruega i Islàndia obtingueren l'estatut d'estats associats. Tot i ser membres de la UE, la Gran Bretanya i Irlanda se n'han mantingut al marge. Acta Única Europea (AUE) Acord de reforma del tractat de Roma signat el 1986 pels estats membres de les Comunitats Europees. El document establia una base jurídica per a la creació d'un gran mercat interior que garantís la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals previst per a ésser completat el 1992. L'acord entrà en vigor pel novembre del 1993. El tractat ampliava també els poders dels òrgans de govern, per tal com la Comissió Europea podia prendre decisions per majoria qualificada i no tan sols, com fins aleshores, per unanimitat, i, a més, el Parlament podia esmenar la legislació, bé que corresponia al Consell Europeu l'adopció definitiva de resolucions. Així mateix, hom reglamentà el funcionament i les atribucions del Consell Europeu, i impulsà el desenvolupament de la política de recerca i de medi ambient i l'harmonització de la política exterior dels estats membres. Bloc comercial Associació de països per eliminar rivalitats i regular la circulació de mercaderies entre ells. Els blocs comercials tenen en comú la proximitat espacial (per facilitar els intercanvis i la integració), la unió duanera (per suprimir els incovenients de les duanes), la redistribució industrial (les indústries tendeixen a repartir-se per tots els països membres per aprofitar els avantatges que aquests ofereixen), un front comú (quan augmenta el volum del mercat en un bloc, aquest té una posició més forta per negociar amb la resta de blocs) i la complementarietat i unió d'esforços (la unió és avantatjosa tant per als països productors de béns com per als que produeixen el mateix tipus de béns, perquè tots tenen un mateix objectiu). Actualment els principals blocs comercials són la UE (Unió Eurtopea), l'ALENA (Acord de Lliure Intercanvi Nord-americà), MERCOSUR (Mercat Comú d'Amèrica del Sud), la Comunitat Andina, el MCCA (Mercat Comú Centre-americà), l'ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic), l'ANZCERTA (Acord Austràlia-Nova Zelanda) i l'UMA (Unió del Magrib Àrab). Lliurecanvisme Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. Lliure canvi Situació econòmica caracteritzada per una àmplia capacitat operativa de les lleis del mercat, les quals determinen espontàniament la formació de les relacions d'equivalència (preus) entre els béns i els factors de la producció, tant a l'àmbit interior com en l'internacional. En un sentit històrico-doctrinal, aquesta situació ha estat afavorida per les polítiques econòmiques d'arrel liberal, basades en els postulats de l'escola clàssica, i ha trobat en el lliurecanvisme la seva expressió política i econòmica més divulgada.
Amb el Tractat de Maastricht (1992) es revisa i s'amplia el Tractat de Roma i queda constituïda la Unió Europea (UE).	Cimera de Maastricht Reunió del Consell Europeu que tingué lloc a la ciutat de Maastricht el 1991, en la qual s'aprovà el tractat de la Unió europea (o de Maastricht). La part relativa a la Unió Econòmica i Monetària s'inscriu en el tractat de Roma; la relativa a la Unió política, és mancada d'una base jurídica nova i encara no ha estat programada. Aquesta afecta nombroses qüestions: política exterior i de defensa (Unió de l'Europa Occidental); facultats relatives al Parlament i a la Comissió; foment de la cohesió (fons); cooperació judicial i policial (acords de Schengen); i drets de vot i de candidatura a les eleccions municipals i europees, lligats a la residència. El tractat implica, abans l'entrada en vigor, el 1933, la reforma de les constitucions dels diferents estats. Tractat de Maastricht Document fundacional de la Unió Europea, dit també tractat de la Unió Europea. Fou signat al febrer del 1992 i entrà en vigor al novembre del 1993. Concebut com la continuació del tractat de Roma, i comparable a aquest en importància, comprenia quatre àmbits de realitzacions (anomenats 'pilars'): Unió Econòmica i Monetària (UEM), Unió Política, Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i Cooperació Judicial. El tractat ratificava els acords presos en la reunió del Consell Europeu celebrada a la ciutat de Maastricht pel desembre del 1991. Continuació del tractat de Roma, comportà avenços substancials en la política exterior i la de defensa comunes (Unió Europea Occidental), en les facultats del Parlament i la Comissió, en els fons de cohesió, en la cooperació judicial, en els drets de vot i de candidatura en les eleccions judicials i europees, i impulsà sobretot la unió econòmica i monetària. L'entrada en vigor del tractat (octubre del 1993), que donà lloc a a la Unió Europea (UE), experimentà un retard important per la forta oposició en diversos estats. El 1997 fou signat el Tractat d'Amsterdam, que ratificava el de Maastricht i possibilitava l'adhesió de nous membres i entrà en vigor el 1999, desprès de ser aprovat pels estats membres de la UE. Els acords de la cimera de Maastricht entraren en vigor l'1 de novembre de 1993, deu mesos després de la data prevista. Les dificultats per a complir els acords subscrits a Maastricht i la incapacitat de fixar els termes d'actuació comunitària en l'àmbit de la Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) desembocaren en la Conferència Intergovernamental (CIG) de reforma del tractat, que començà a Torí al març del 1996, en què els 15 països membres de la Unió Europea revisaren alguns aspectes i es comprometeren a establir la unió política que ajudés a consolidar la Unió Econòmica i Monetària. Grècia fou el primer país de la UE que quedà definitivament exclòs de la Unió Econòmica i Monetària. La revisió del tractat de Maastricht portà, a l'octubre del 1997, a la signatura del tractat d'Amsterdam que ha de permetre l'ampliació de la UE cap als països de l'est d'Europa, si bé aquest nou tractat, que ha de ser ratificat pels parlaments dels estats membres de la UE, no va tancar la reforma institucional (la principal, fixar el nombre de comissaris europeus) que ha de fer possible l'ampliació. El tractat d'Amsterdam ha va entrar en vigor al final del 1998, i al gener del 1999 ho va fer la moneda única, l'euro. Unió Europea (UE) Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a denominació oficial de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993, l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament, s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament consolidades i ampliades amb la incorporació d'altres estats europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu suprastatal i independent. L'any 2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria). Amb una superfície de 3 236 510 km² i una població de 376 380 000 h (1998), constitueix una de les zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 22 940 $ (1997). La política de la UE estigué marcada per l'entrada en vigor el 1999 del tractat d'Amsterdam i de la zona euro. El nou tractat pretenia adaptar la unió a les seves principals problemàtiques: els mecanismes d'ampliació, el replantejament de la presa de decisions i la política exterior comuna. Pel que fa als mecanismes institucionals i la presa de decisions, s'estengué la majoria qualificada i la iniciativa de la Comissió, així com el paper de la presidència, però quedà sense resoldre la qüestió de la ponderació de vots en el consell de la UE. La relació institucional entre el parlament i la comissió continuà caracteritzant-se pel paper limitat del primer, tot i que el 1999 provocà la dimissió en ple de la comissió, encapçalada per Jacques Santer, per acusacions de corrupció i mala gestió. La nova Comissió Europea, dirigida per Romano Prodi, tingué com a objectiu l'elaboració d'un projecte de reforma de la institució que es concretà en el Document d'Estratègia de Reforma (2000). Pel que fa a la PESC, el tractat d'Amsterdam procurà explicitar una estratègia comuna i adoptà la majoria qualificada en la presa de decisions, i també creà el càrrec de l'alt representant de la PESC, que ocupà Javier Solana (1999). El tractat també aprofundí la col·laboració policíaca i judicial, i buscà una forma d'incorporació del tractat de Scheengen. L'1 de gener de 1999 també entrà en vigor l'euro a tots els països que la comissió havia autoritzat l'any 1995, és a dir, tots els estats membres excepte Grècia, que fou exclosa pel fet de no complir els criteris de convergència, i Dinamarca, Suècia i la Gran Bretanya, que rebutjaren l'entrada per iniciativa pròpia. La creació de la zona euro anà acompanyada de la del Banc Central Europeu, màxima autoritat monetària de la Unió Econòmica, a la qual quedaren subordinats els estats membres. Al desembre del 2000 se celebrà el Consell Europeu de la Unió Europea a Niça, amb l'objectiu prioritari de prendre decisions sobre la qüestió de l'ampliació. Els caps d'estat i de govern dels 15 països arribaren a un acord per a reformar les institucions comunitàries i permetre l'ampliació a 27 membres. Es consagrà en el tractat de Niça el sistema conegut com a cooperacions reforçades, perquè un grup de països pogués avançar amb més rapidesa que els altres en temàtiques d'integració europea. Es mantingué el sistema de majoria qualificada com la norma d'ús general de presa de decisions a la comissió, i es reduïren a una curta llista els assumptes en els quals es podia mantenir el vet: l'ingrés de nous socis, els nomenaments i els assumptes constitucionals. El segon tema que es discutí fou la dimensió de la Comissió. Els països petits defensaren que cada estat tingués un comissari en l'executiu europeu. Com a alternativa, s'analitzà també la possibilitat de fixar un nombre màxim de comissaris i d'establir un torn rotatori igualitari. La tercera gran qüestió que es discutí fou el repartiment de vots en el consell de ministres, tema en el qual s'aconseguí una reponderació de vots que afavorí el pes demogràfic d'Alemanya. La nova ponderació entrarà en funcionament a partir de l'any 2005. És previst que l'any 2004 se celebri la propera conferència per a delimitar de forma més precisa les competències entre la UE i els estats membres, conforme al principi de subsidiarietat. També és previst abordar l'estatut de la Carta dels Drets Fonamentals, el paper dels parlaments nacionals i la simplificació dels tractats. Al juny del 2001 s'obrí una crisi motivada pel rebuig d'Irlanda, en referèndum, als acords del tractat de Niça. Tot i això, a la cimera de Göteborg, al juny del 2001, es reafirmà el caràcter irreversible del procés d'ampliació. També afegí la dimensió mediambiental al procés de construcció europea; constatà, en matèria de política exterior, la necessitat de cooperar amb els Estats Units tot i el desacord amb relació al protocol de Kyoto, i nomenà un representant permanent a Macedònia. La Unió Europea és el resultat de l'articulació de tres organitzacions preexistents (CECA, CEE i EURATOM), les quals el 1993 restaren integrades (bé que no dissoltes) al seu interior. L'entrada de nous membres a la Unió Europea comporta automàticament l'ingrés a aquestes organitzacions.
El Tractat de Maastricht comprenia quatre àmbits de realitzacions (anomenats 'pilars'): Unió Econòmica i Monetària (UEM), Unió Política, Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i Cooperació Judicial.	Tractat d'Unió Econòmica i Monetària Tractat aprovat a la ciutat neerlandesa de Maastricht l'11 de desembre de 1991 i signat a la mateixa ciutat pels representants dels dotze estats membres de la Comunitat Europea el 7 de febrer de 1992, i que juntament amb el tractat d'Unió Política formen la Unió Europea. La Unió Econòmica i Monetària (UEM) significa la total llibertat de circulació de les persones, del béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació irrevocable de les paritats entre les monedes nacionals dels dotze estats membres, i l'adopció d'una moneda única: l'ecu. Per aconseguir aquest grau d'unió, s'han de reunir prèviament un seguit de condicions. És necessari, d'una banda, que les polítiques econòmiques de tots els estats membres de la Comunitat siguin compatibles entre si i, d'altra banda, que s'aconsegueixi un alt grau de coherència pel que fa a les polítiques pressupostàries nacionals. A fi d'assolir l'establiment de la UEM, l'informe Delors del 12 d'abril de 1989 preveu una realització progressiva en tres etapes. La primera etapa consisteix en l'assoliment del Mercat Interior Europeu i la reducció de les disparitats existents entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaços. En l'àmbit monetari, la primera fase significa la supressió de tots els obstacles a la integració financera i la intensificació de la cooperació i de la coordinació de les polítiques comunitàries. La segona etapa comença amb l'entrada en vigor del nou tractat, prevista per a l'1 de gener de 1994. Consisteix en una segona fase de transició i d'aprenentatge per assolir la presa de decisions a escala comunitària en la tercera fase. Els estats conserven el poder de decisió, i alhora es creen els principals òrgans de l'estructura de base de la UEM, que comportaria la revisió de les estructures existents i la creació d'institucions noves. El reforçament de la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries s'aconsegueix per mitjà de l'establiment a escala comunitària de les grans línies directrius en aquests àmbits. En aquesta segona etapa els estats membres haurien de considerar les seves polítiques econòmiques com a qüestions d'interès comú i coordinar-les en el si del Consell amb la finalitat d'assolir els objectius de la UEM. El Consell adopta per majoria qualificada una recomanació recollint les grans orientacions per a les polítiques econòmiques dels estats membres i de la Comunitat. A l'inici de la segona etapa s'ha de crear l'Institut Monetari Europeu (IME) que tindrà personalitat jurídica i que serà dirigit i gestionat pels Governadors dels Bancs Centrals dels Estats membres. L'IME tindrà com a funció el reforçament de la cooperació entre els bancs centrals dels estats membres, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries; la supervisió del funcionament dels Sistema Monetari Europeu (SME). La tercera etapa o etapa final representarà l'atribució a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques. En aquesta tercera fase i abans del 31 de desembre de 1996, la Comissió i l'IME han de presentar un informe al Consell sobre els progressos que hagin realitzat els estats membres en el compliment de les seves respectives obligacions amb relació a la realització de la UEM. S'exigirà un alt grau d'estabilitat dels preus, una situació financera estatal sostenible, el respecte durant almenys els dos últims anys dels marges de fluctuació del SME i l'estabilitat dels tipus d'interès a llarg termini. Sobre la base de l'esmentat informe, el Consell avaluarà quins estats membres compleixen les condicions necessàries per a l'adopció d'una moneda única. El Consell Europeu decidirà la data de començament de la tercera etapa i els estats que podran participar-hi. La resta d'estats seran considerats com "Estats subjectes a excepció" i podran incorporar-se a la tercera etapa quan compleixin les condicions ja esmentades. En la tercera etapa es crearà el Banc Central Europeu (BCE) i el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). El SEBC estarà format pel BCE i pels bancs centrals dels estats membres i serà governat pels òrgans rectors del BCE. La seva funció principal consistirà en la definició de la política monetària de la Comunitat. El BCE estarà format per una Comissió executiva nomenada pels Governs dels estats membres entre persones amb reconegut prestigi i experiència professional en l'àrea monetària i bancària. Des del moment de la creació del BEC, l'IME deixarà d'existir. En la data inicial de la tercera etapa, el Consell adoptarà per unanimitat els tipus de conversió de les respectives monedes dels estats membres. Aquests tipus seran fixos i irrevocables. El Consell adoptarà les mesures necessàries per a la introducció de l'ecu com a moneda única. Segons el calendari acordat pel Consell d'Europa, aquest procés culminarà l'1 de gener de 1999, data en la qual els països de la Unió Europea que hagin mostrat un grau de convergència adient i que estiguin disposats a participar en el projecte s'incorporaran a la Unió Econòmica i Monetària concebuda com una àrea d'estabilitat monetària amb una moneda única: l'euro, que començarà a ésser operativa ja l'any 1999 i que es convertirà en l'única unitat monetària d'aquesta zona a partir del 2002, any en què substituirà definitivament les monedes estatals. La introducció de la moneda única i la posada en marxa d'aquest nou espai significa un pas endavant en el procés d'unitat europea, ja que comporta, a més d'una política monetària única, una política canviària única, un sol Banc Central a nivell europeu i una molt més estreta concertació de les restants polítiques macroeconòmiques. La tercera fase de la UEM, que entrà en vigor l'1 de gener de 1999, incorporà 11 països: Espanya, Bèlgica, Alemanya, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Àustria, Portugal i Finlàndia. Tots compliren amb els criteris de convergència establerts en una anterior fase de la Unió. Aquests estats adoptaren l'euro com a divisa, i a partir de l'any 2002, juntament amb Grècia, l'incorporaran com a moneda de carrer. La UEM suma prop de 300 milions d'habitants, davant els 270 milions dels Estats Units, i es converteix així en la primera economia mundial. La nova àrea significa al voltant del 15% del producte interior brut mundial, davant del 20% dels EUA. La diferència bàsica entre les dues àrees rau en el pes dels bancs i les borses. Mentre que a la zona euro els finançadors habituals són els bancs, als Estats Units els mercats de renda variable i fixa canalitzen el gros del finançament i l'estalvi. També el sector públic és més important a la UEM, amb el 49% del PIB, davant el 35% dels Estats Units. Segons tots els estudis, els beneficis de l'euro tendeixen a concentrar-se cap al final del procés, mentre que els costs són al principi. Els beneficis de l'estabilitat de preus seran per als agents econòmics amb més possiblitats de protegir-se contra l'erosió de la inflació, mentre que de la supressió dels costs de transacció i cobertura de riscs per l'existència d'una sola moneda en treuen especial profit els usuaris de serveis financers. Unió Econòmica i Monetària (UEM) Tenia com a objectiu la total llibertat de circulació de les persones, els béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació de les paritats entre les monedes dels aleshores dotze estats membres i l'adopció d'una moneda única. Aquests tres àmbits eren considerats com les tres fases successives de realització de la UEM. La primera fase (de l'1 de juliol de 1990 al 31 de desembre de 1993) consistí en l'assoliment del Mercat Interior Europeu i l'anivellament entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaces. La segona fase (de l'1 de gener de 1994 al 31 de desembre de 1998) començà amb l'entrada en vigor del nou tractat, i representà l'adaptació als mecanismes de presa de decisions propis de la tercera fase. El Consell Europeu emprengué la coordinació de les polítiques econòmiques dels estats. Fou creat un Institut Monetari Europeu (IME) amb personalitat jurídica, el qual, dirigit i gestionat pels governadors dels bancs centrals dels estats membres, tenia com a finalitat el reforçament de la cooperació entre aquests bancs, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries i la supervisió del funcionament del Sistema Monetari Europeu (SME). La tercera fase (des de l'1 de gener de 1999) comportà la transfèrencia a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques i la unificació de la moneda: en una data en principi no més enllà del 1996 (que en la pràctica no fou fins el 1998), la Comissió i l'IME havien de presentar un informe al Consell Europeu sobre els progressos en l'acompliment dels anomenats criteris de convergència per tal d'accedir a la moneda única. Els estats que no acomplissin aquests criteris s'hi incorporarien tan bon punt els anessin assolint. També en la tercera etapa era prevista la creació del Banc Central Europeu (BCE). L'entrada en funcionament del BCE comportà la fi de l'IME i de la seva unitat de compte, l'ecu. Tractat d'Unió Política Tractat aprovat a la ciutat neerlandesa de Maastricht l'11 de desembre de 1991 i signat a la mateixa ciutat pels representants dels dotze estats membres de la Comunitat Europea el 7 de febrer de 1992, i que juntament amb el tractat d'Unió Econòmica i Monetària forma la Unió Europea. El tractat d'Unió Política reforça els lligams dels dotze membres de la Comunitat en matèria de política exterior i de seguretat. Aquesta nova dimensió que assoleix la Comunitat justifica també el refermament de la seva legitimitat democràtica i el desenvolupament de les seves capacitats d'intervenció, en el respecte del nou principi de la subsidiarietat, com també la declaració d'una ciutadania europea que s'afegeix a les ciutadanies nacionals. El tractat d'Unió Política engloba diferents aspectes: la política exterior i de seguretat comuna, la ciutadania europea, l'ampliació de competències, els mecanismes de l'Europa social, la justícia i els afers interiors i la legitimitat democràtica. Pel que respecta a la política exterior i de seguretat comuna la Unió té com a objectiu refermar la seva identitat a l'escena internacional, i fixa un terme per a la definició d'una política comuna de defensa. S'estableixen dues vies d'actuació: la cooperació sistemàtica entre els estats membres per a la direcció de la seva política definint posicions comunes, i la realització progressiva d'accions conjuntes en els camps en què els estats membres tinguin interessos comuns importants. Es contempla també per a més endavant la formulació d'una política de defensa comuna que posteriorment podria conduir a una defensa comuna. El tractat disposa que la Unió Europea Occidental forma part integrant del desenvolupament de la Unió Europea i ha d'elaborar i executar les decisions i les accions de la Unió que tinguin implicacions en el camp de la defensa. Pel que fa a la ciutadania europea, el nou tractat en consagra una veritable creació, que s'articula al voltant d'un conjunt de drets i de deures que van més enllà de la simple llibertat de circulació de les persones que exerceixen una activitat econòmica; tot ciutadà de la Unió resident en un estat membre del qual no és súbdit té el dret de vot i d'elegibilitat en les eleccions europees en aquest estat. En la perspectiva del "gran mercat" interior i per a assegurar un desenvolupament equilibrat de les polítiques comunes, el tractat amplia selectivament les competències comunitàries, tot respectant un principi essencial per a l'equilibri institucional de la nova Unió: el de la subsidiarietat. El tractat completa les disposicions existents en els camps de la dimensió social, la cohesió econòmica i social, la recerca i el desenvolupament, i el medi ambient. La política de cohesió econòmica i social mira de reduir la separació entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i frenar l'endarreriment de les regions menys afavorides, entre les quals es comprenen les zones rurals. El tractat contempla la promoció de la recerca i el desenvolupament tecnològic mitjançant la posada en execució del marc programàtic a través de programes específics. Quant a protecció del medi ambient, assenyala que les exigències en aquesta matèria han d'integrar-se en la definició i en la realització de les altres polítiques de la Comunitat. En els nous camps d'acció previstos en aquest capítol hi ha la política industrial per a la Comunitat, els objectius de la qual són accelerar l'adaptació als canvis estructurals, assegurar un medi ambient favorable a la iniciativa i al desenvolupament d'empreses del conjunt de la Comunitat, encoratjar la cooperació entre les empreses i afavorir una millor explotació del potencial industrial, de les polítiques d'innovació, de recerca i de desenvolupament tecnològic. L'objectiu del desenvolupament de les grans xarxes transeuropees és assegurar la interconnexió i la interoperativitat de les xarxes nacionals, com també l'accés a aquestes xarxes. En el capítol cultural, la Unió contribueix a l'expansió de la cultura dels estats membres, des del respecte a la seva diversitat nacional i fent evident l'heretatge cultural comú. La política social ha estat refusada per la Gran Bretanya, però no obstant això els altres onze estats es comprometen a desenvolupar la Carta Social aprovada el 1989. Els aspectes més importants com el salari mínim, el dret de vaga, el dret sindical i el lock-out hauran d'ésser decidits per unanimitat dels onze. Es contempla la creació de sindicats europeus i patronals europees. Pel que fa a justícia i afers interns el tractat preveu una cooperació reforçada dels dotze en matèria judicial, policial i duanera per tal d'assegurar la realització dels objectius de la Unió. Maastricht ha estat l'ocasió de fer un nou pas en la direcció del reconeixement d'un poder legislatiu efectiu del Parlament Europeu, amb la instauració del procediment de codecisió, el qual dóna al Parlament el poder de decidir, conjuntament amb el Consell, reglaments, directrius, decisions o recomanacions, en règim d'igualtat, encara que es concedeix al Parlament el dret de vet en algunes matèries com el mercat interior, cultura i justícia. El tractat és innovador pel que fa a la representació de les regions. Preveu la creació d'un comitè de les regions de caràcter consultiu, compost pels representants de les col·lectivitats regionals i locals, que serà tingut en compte pel Consell o per la Comissió Europea en els camps que els afectin. Unió Política Dins d'aquest àmbit, el tractat de Maastricht tenia en compte diferents aspectes: en l'acció de govern més habitual, formulà el principi de subsidiarietat, pel qual, llevat dels àmbits d'expressa competència exclusiva dels òrgans de la UE, la presa de decisions havia d'efectuar-se en el nivell més proper al ciutadà, i, inversament, calia que les intervencions dels òrgans de la UE en els nivells competencials inferiors fossin justificats. Pel que fa a la ciutadania europea, l'articulava al voltant d'un conjunt de drets i de deures que, a més de garantir la lliure circulació de les persones que exercissin una activitat econòmica, donava a qualsevol ciutadà de la Unió resident en un estat membre del qual no fos súbdit el dret de vot i d'elegibilitat en les eleccions europees en aquest estat. Amb la política de cohesió econòmica i social intentà reduir la separació entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i frenar l'endarreriment de les menys afavorides, entre les quals hi ha les zones rurals. D'altra banda, el refús de la Gran Bretanya a adherir-se a la política social, amb provisions sobre temes com ara el salari mínim, el dret de vaga, el dret sindical i el locaut, i la previsió de creació de sindicats de treballadors i patronals europeus, féu que aquest capítol restés en segon pla. Quant a les pròpies institucions, el tractat representà un nou pas en el reconeixement d'un poder legislatiu efectiu del Parlament Europeu, amb la instauració del procediment de codecisió, conjuntament amb el Consell, en determinades àrees, i hom concedí al Parlament el dret de vet en algunes matèries com el mercat interior, cultura i justícia. Finalment, el tractat de Maastricht acordà la creació d'un Comitè de les Regions de caràcter consultiu, compost per representants d'entitats substatals. Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) El tractat de Maastricht plantejava la construcció d'una identitat comuna en l'escena internacional i fixava un terme per a la definició d'una política comuna de defensa a partir de dues vies d'actuació: la cooperació sistemàtica entre els estats membres per a la direcció de la seva política definint posicions comunes i la realització progressiva d'accions conjuntes en els camps en què els estats membres tinguessin interessos comuns importants. Fou postergada la formulació d'una política de defensa i d'unes forces comunes; el tractat tan sols disposava que la Unió d'Europa Occidental formés part integrant del desenvolupament de la Unió Europea com a organització a la qual eren encomanades les tasques de defensa. Pilar institucional del tractat de la Unió Europea que treballa en l'establiment de polítiques exteriors i de seguretat comunes a tots els països membres. El tractat de Maastricht instituí en un quadre institucional únic —la Unió Europea— una estructura fonamentada en tres pilars: les Comunitats Europees, la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) i la cooperació en els àmbits de la justícia i d'interior. La Política Exterior i de Seguretat Comuna cobreix tots els dominis de la política estrangera i de seguretat i comprèn la definició d'una política de defensa basada en posicions comunes que es fan valer en el si de les organitzacions i conferències internacionals, i una acció comuna que permet mobilitzar les finances de la Unió. El tractat d'Amsterdam, que entrà en vigor l'any 1999, reformà el tractat de Maastricht i sumà dues innovacions en matèria de Política Exterior i de Seguretat Comuna. En primer lloc, instituí un alt representant per a la PESC com a veu comuna d'Europa, encarregat de promoure els treballs i de ser-ne el garant per a la seva continuïtat. El primer alt representant fou Javier Solana, fins aleshores secretari general de l'OTAN, elegit durant el Consell Europeu de Colònia el 4 de juny de 1999. En segon lloc, el tractat aportà una Unitat de Planificació de la Política d'Alerta Ràpida (UPPAR), estructura que té per objectiu reforçar la coherència de l'acció exterior de la Unió, la qual ha de tenir un paper determinant en la fixació de les seves prioritats estratègiques. Es posà en pràctica per primera vegada durant la tardor del 1999. La PESC es regeix per unanimitat exceptuant les qüestions de procediment (majoria simple) i les decisions d'acció i posició comunes i l'establiment de les estratègies comunes (majoria qualificada). A partir del tractat d'Amsterdam, les institucions i els òrgans de la PESC comuns als altres dos pilars de la Unió Europea són: el Consell Europeu, que defineix els principis i les orientacions generals de la PESC i estableix les estratègies comunes creades en el tractat; el Consell, que és la instància decisòria en la definició de la PESC i de la seva posada en pràctica sota la base de les orientacions generals del Consell Europeu; la Comissió, que malgrat no tenir el monopoli d'iniciativa el comparteix amb els estats membres; la Presidència, que bàsicament té la funció de representació davant de països tercers i de les organitzacions internacionals, i alhora s'encarrega de posar en pràctica les decisions de la PESC, i finalment el Secretariat General del Consell, que assisteix la Presidència en la conducta i el seguiment del treball. Pel que fa a institucions i òrgans específics, inclou: el comitè polític, que contribueix a la definició de les polítiques d'acord amb les intencions del consell; els corresponsals europeus, caps de servei de la PESC dels quinze estats membres; els grups de treball, que reuneixen els experts en qüestions sectorials o territorials, i els consellers PESC, formats per consellers de les representacions permanents i encarregats de la preparació de les decisions de la PESC segons criteris jurídics i pressupostaris i l'establiment de la xarxa COREU, que permet la difusió d'informació exclusivament sobre la PESC entre les diferents capitals. Cooperació Judicial La cooperació en matèria judicial es plantejà com una prioritat en la mesura que el mercat únic europeu i la lliure circulació dels ciutadans en els límits de la UE feien ineludible una adequació del marc jurídic dels estats membres a la nova situació.
El Tractat de Maastricht ha estat revisat i actualitzat pels tractats d'Amsterdam (1997) i de Niça (2001).	Tractat d'Amsterdam Tractat signat pels països membres de la UE el 1997, que entrà en vigor al maig del 1999. Fou concebut com una revisió i actualització del tractat de Maastricht. Incideix especialment en l'aspecte polític, judicial i d'actuació exterior que respongui a l'evolució política internacional, el fenomen de la globalització, la política immigratòria amb relació a països tercers, el dret d'asil i l'accés de nous membres. Hom aprofundí també la cooperació en els àmbits policíac i judicial i afegí un capítol sobre mesures laborals i creació d'ocupació. El benestar i la qualitat de vida, la salut pública, la protecció del medi ambient, la protecció del consumidor, l'accés del ciutadà a la informació generada per les institucions europees i el compromís de transparència d'aquestes institucions són altres aspectes també recollits en el document final. Quant a la PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna), les reformes més rellevants afectaren el seu finançament, l'explicitació d'una estratègia comuna, l'adopció de la majoria qualificada en la presa de decisions, la creació del càrrec d'Alt Representant de la PESC i la planificació d'estratègies d'operacions pacificadores i d'ajut humanitari. El tractat d'Amsterdam reforçà els aspectes referits a les institucions de la Unió, en particular els mecanismes de codecisió: la ponderació dels vots en el Consell de la UE (qüestió finalment no resolta) i l'extensió del mecanisme de la majoria qualificada, i també la iniciativa de la Comissió i el paper de la presidència. En l'àmbit judicial hom procedí a una definició més clara dels drets fonamentals sobre els quals s'assenta la Unió Europea, els procediments a partir dels quals la UE pot dictaminar que un dels seus membres ha infringit algun d'aquests drets fonamentals i l'eventual suspensió de les sancions, i també de les atribucions del Tribunal Europeu de Justícia. A més, el tractat d'Amsterdam també establí mecanismes per a la incorporació als tractats de Schengen. Tractat de Niça Segon tractat de revisió i actualització del Tractat de Maastricht, signat el febrer de 2001. Entre els temes abordats destacà el de les reformes institucionals: es mantingué el sistema de majoria qualificada com la norma d'ús general de presa de decisions a la comissió, i es reduïren els assumptes amb dret a vet: l'ingrés de nous socis, els nomenaments i els assumptes constitucionals. També foren objecte de debat les dimensions de la Comissió, qüestió que enfrontà els països petits amb els grans i en la qual es proposaren solucions de compromís (nombre màxim de comissaris, torn rotatori igualitari, etc.). Hom reponderà també els vots al consell de ministres, mesura que tingué més en compte el pes demogràfic d'Alemanya i que és previst que entri en vigor el 2005. De manera semblant, fou reformat el sistema de repartiment de vots al Parlament Europeu per al 2004. D'altra banda, el tractat aprovà el sistema conegut com a cooperacions reforçades, per a què un grup de països pogués avançar amb més rapidesa que els altres en temàtiques d'integració europea, i hom elaborà un estatut de la Carta dels Drets Fonamentals, el paper dels parlaments nacionals i la simplificació dels tractats.
Institucions de la Unió Europea.	Institució Categoria social que, apareguda per atendre alguna necessitat bàsica de la societat, assoleix caràcter orgànic i permanent i, sovint, una reglamentació jurídica. Així, hom considera institucions la família, l'organització religiosa, el govern, l'organització econòmica, les universitats, els hospitals, etc. Institucions de la Unió Europea La Unió Europea consta de diverses institucions creades a partir dels principis que regeixen els estats democràtics, pluralistes i de dret, les quals legislen, aproven i executen les directrius acordades. Llevat del Parlament, en totes aquestes institucions els governs dels estats membres hi tenen un pes decisiu. Les principals d'aquestes institucions són les següents: Comissió Europea, Consell de la Unió Europea, Parlament Europeu, Tribunal de Justícia, Tribunal de Comptes, Banc Central Europeu, Comitè Econòmic i Social, Comitè de les Regions, Banc Europeu d'Inversions i Defensor del Poble europeu. La Unió Europea es basa en un sistema institucional únic en el món. Els Estats membres accepten delegar una part de la seva sobirania en institucions independents que representen alhora els interessos comunitaris, els nacionals i els dels ciutadans. La Comissió defensa tradicionalment els interessos comunitaris, tots els Governs nacionals estan representats en el Consell de la Unió i els ciutadans de la Unión elegeixen al Parlament Europeu directament. Així, dret i democràcia constitueixen els fonaments de la Unió Europea. A aquest "triangle institucional" s'afegeixen altres dues institucions: El Tribunal de Justícia i el Tribunal de Comptes, així com altres cinc òrgans i tretze Agències especialitzades creades expressament per a complir les tasques específiques de caràcter eminentment tècnic, científic o de gestió. Legislació comuna Conjunt de lleis comunes per mitjà de les quals es governen els Estats membres del mercat comú europeu.
Òrgans executius.	Consell Europeu Consell que aplega els caps d'estat o de govern dels països membres de la Unió Europea. Té per objectiu adoptar gradualment posicions comunes en matèries comunitàries i de coordinar les accions diplomàtiques en totes les àrees d'afers internacionals que afectin els interessos de la Unió Europea. El Consell inicià les seves reunions a París el 1961, però la cimera no s'arribà a institucionalitzar fins a la setena reunió, a París, l'any 1974. La seva existència com a institució fou oficialitzada el 1987, amb motiu de la signatura de l'Acta Única Europea. Les cimeres, que se celebren com a mínim dues vegades l'any, tenen lloc generalment a la capital de l'estat membre que presideix el Consell de Ministres de la Unió Europea, o a Brussel·les. Òrgan que reuneix, almenys dos cops l'any, els caps d'estat o de govern dels països membres de la Unió Europea en una Conferència Intergovernamental (CIG). Hom hi acorda les directrius bàsiques de l'organització, especialment en els camps de les relacions internacionals, de la seguretat, de la justícia i d'interior. Fins el 1974, que s'institucionalitzà, funcionà d'una manera informal. La seva existència fou reconeguda en l'Acta Única Europea (1987). Consell de Ministres Nom amb què s'anomenà l'organisme representant dels estats membres de la Unió Europea fins el 1994, que passà a anomenar-se Consell de la Unió Europea. Consell de la Unió Europea Organisme amb seu a Brussel·les que representa directament els estats membres. Creat el 1965 i anomenat fins el 1994 Consell de Ministres, és el principal responsable en la presa de decisions, generalment a partir de les propostes formulades des de la Comissió Europea. Els seus integrants (un per estat) són ministres dels governs dels estats i són designats segons els àmbits de discussió. El càrrec màxim del Consell de la Unió Europea és la Presidència de la Unió Europea, exercida rotativament durant sis mesos per cadascun dels estats membres. Les resolucions poden prendre's per unanimitat, majoria qualificada o majoria simple, i els vots de cada país són ponderats segons una escala que a grans trets reflecteix la seva importància demogràfica: Luxemburg, 2; Dinamarca, Finlàndia i Irlanda, 3; Àustria i Suècia, 4; Bèlgica, Grècia, els Països Baixos i Portugal, 5; Espanya, 8, i Alemanya, França, la Gran Bretanya i Itàlia, 10. Del 1997 (tractat d'Amsterdam) al 1999 el secretari general del Consell de la Unió Europea actuà com a Alt Representant de la PESC (Política Exterior i de Seguretat Comuna). Comissió Europea Institució creada el 1965 pel tractat de Brussel·les que vetlla per l'aplicació dels tractats i les directrius dins del marc establert pel Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu, i que pot formular propostes a aquests organismes. Amb seu a Brussel·les, des del 1996 consta de 20 comissaris, d'entre els quals hi ha un president i dos vicepresidents designats per a un període de cinc anys pels governs dels estats membres i ratificats pel Parlament Europeu. Tots els estats membres han de ser representats a la Comissió per dos comissaris (França, Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia i Espanya) o bé per un. Els presidents de la Comissió han estat, successivament, l'alemany W.Hallstein (1965-67), el belga J.Rey (1967-70), l'italià F.M.Malfatti (1970-72), el neerlandès S.Mansholt (1972-73), el francès F.X.Ortoli (1973-77), el britànic R.Jenkins (1977-81), el luxemburguès G.Thorn (1981-85), el francès J.Delors (l'únic que ha repetit mandat: 1985-95) i el luxemburguès J.Santer (1995-99). Des del 1999 n'és el president l'italià R.Prodi. Organisme de la Unió Europea creat el 1967 encarregat de vetllar per l'acompliment dels tractats. És un òrgan independent, bé que controlat pel Consell de Ministres, i amb algunes atribucions executives, especialment pel que fa al pressupost. Té la facultat de plantejar iniciatives al Consell de Ministres i desenvolupar projectes i exercir el poder decisori que li atorgui el Consell. És formada per un president i sis vicepresidents adscrits als àmbits d'economia i finances, cooperació i desenvolupament, indústria i tecnologia de la informació, afers econòmics estrangers, política de personal i administració, i recerca i desenvolupament. Hi ha un nombre variable de comissaris en matèries diverses. Els membres de la comissió són nomenats pels governs de cadascun dels estats membres de la Unió, cada dos anys en el cas del president i els vicepresidents, i cada quatre anys per a la resta de membres, renovables. No hi pot haver més de dos membres de cada estat. Des del 1981 n'han estat presidents Gaston Thorn (1981-84), Jacques Delors (1985-94), Jacques Santer (1994-99) i Romano Prodi (des del 1999).
Òrgan legislatiu.	Parlament Europeu Assemblea que supervisa la tasca dels òrgans executius (Consell de la Unió Europea i Comissió Europea) de la Unió Europea. Fou creat el 1951 com una assemblea amb els seus membres designats pels governs dels estats membres. Amb seu a Estrasburg, des del 1996 és format per 626 escons en una proporció per a cada estat repartida de la manera següent: 99 per a Alemanya; 87 per a França, la Gran Bretanya i Itàlia; 64 per a Espanya; 31 per als Països Baixos; 25 per a Bèlgica, Portugal i Grècia; 22 per a Suècia, 21 per a Àustria; 16 per a Dinamarca i Finlàndia; 15 per a Irlanda i 6 per a Luxemburg. Els diputats són escollits de forma directa pels ciutadans dels estats membres. El 1979 se celebraren les primeres eleccions europees, que tenen lloc cada sis anys. Les funcions del Parlament Europeu són bàsicament consultives i de control de la tasca legislativa, bé que hom preveu dotar-la progressivament de més poders. Altres competències al seu abast són el nomenament del Defensor del Poble Europeu, el dret d'interpel·lació davant la Comissió Europea i la moció de censura en contra, l'elaboració del dictamen de conformitat respecte als acords d'adhesió i d'associació, etc. Assemblea legislativa de la Unió Europea que supervisa la tasca dels òrgans executius de les Comunitats Europees (Consell de Ministres, des de 1994 Consell de la Unió Europea, i Comissió Europea). Elegit de forma directa pels ciutadans dels estats membres, passà de 434 a 518 escons del 1979 al 1984, i a 567 des del gener del 1994. D'aquests, 99 corresponen a Alemanya; França, la Gran Bretanya i Itàlia n'ocupen cadascun 87; Espanya 64; els Països Baixos 31; Bèlgica, Portugal i Grècia 25 escons cadascun; Dinamarca 16; Irlanda 15; i Luxemburg 6. Les primeres eleccions tingueren lloc el 1979. Les convocatòries posteriors se celebraren el 1984, el 1987 (a Espanya i Portugal), el 1989 i el 1994. En la legislatura iniciada aquest darrer any, els escons de la Cambra es repartiren en els deu grups següents: Grup Socialista 198; Partit Popular Europeu (democratacristians) 157; Grup Liberal, Democràtic i Reformista 43; Esquerra Unitària Europea 28; Força Europa (coalició de dretes italiana) 27; Aliança Democràtica Europea (gaullistes) 26; Els Verds 23; Aliança Radical Europea 19; Europa de les Nacions (nacionalistes) 19; No Inscrits 27. El 1996, i després de l'ingrés de Suècia, Àustria i Finlàndia, passà a tenir 626 escons, repartits de la manera següent: Grup Socialista 216; Partit Popular Europeu (democratacristians) 173; Unió per Europa 56; Partit Europeu dels Liberals, Demòcrates i Reformistes 52; Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica 33; Els Verds 27; Coalició Radical Europea 20, Europa de les Nacions 18, i altres 31. Al juliol del 1994 fou nomenat president el socialdemòcrata alemany Klaus Hänsch. Dos anys després, Hänsch cedí el lloc de president a José María Gil-Robles, del Grup Popular Europeu (PPE). El 14 de gener de 1997, el diputat espanyol José María Gil-Robles fou elegit nou president del Parlament Europeu, substituint en el càrrec el socialista alemany Klaus Hänsch, d'acord amb el pacte d'alternativa existent entre els grups socialista i popular de la cambra. Després de les eleccions del 13 de juny de 1999, el Partit Popular Europeu (PPE) esdevingué el grup majoritari, amb 210 escons, per davant del PSE (185), els liberals (48) i els Verds (38). L'abstenció fou superior al 50%, amb taxes de participació molt baixes a la Gran Bretanya (24%) i els Països Baixos (30%). Un mes més tard se celebrà a Estrasburg la primera sessió de la nova legislatura del Parlament Europeu, que estrenà una nova seu amb el nom de la sociòloga francesa Louise Weiss. Nicole Fontaine, diputada per la Unió per la Democràcia Francesa, fou elegida presidenta de la cambra durant la sessió inaugural. Entre els 14 membres de la nova vicepresidència hi hagué els catalans Aleix Vidal-Quadras (PP) i Joan Colom (PSOE). El 17 de maig de 2000 els diputats del Parlament Europeu de CiU, el PNB i el BNG tancaren un acord per crear un intergrup amb els diputats nacionalistes flamencs, gal·lesos i escocesos sota els principis de la declaració de Barcelona. L'organisme fou presidit pel gallec Camilo Nogueira (BNG) i tingué 12 diputats de tres grups parlamentaris (Liberal, Verds-Aliança Lliure d'Europa i Popular). En la celebració de la cimera de Niça, al desembre del 2000, s'acordà que el nombre d'escons pujaria de 626 a 732 quan la Unió Europea s'ampliés, amb la qual cosa se superà el sostre de 700 que els 15 havien acordat en el tractat d'Amsterdam. El futur Parlament Europeu tindrà 99 diputats alemanys, 27 més que el Regne Unit, França i Itàlia. Espanya i Polònia en tindran 50. Els 15 feren valer el nombre d'escons en el Parlament per compensar les disparitats en els vots en els consells de ministres.
Òrgans jurídics.	Tribunal de Justícia Europeu Òrgan jurídic suprem de la Unió Europea. Fundat el 1951 pel tractat de París i amb seu a Luxemburg, té dues funcions principals: controla que les polítiques dels governs dels estats membres i les de les institucions siguin coherents amb les resolucions dels tractats, i estableix la validesa de les interpretacions que els tribunals dels estats membres fan de la legislació comuna. És format per quinze jutges (un per estat membre) assistits per nou advocats generals designats pels estats membres per un període de sis anys. Hi està subordinat el Tribunal Europeu de Primera Instància, creat el 1989. Cort de justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Creat el 1951, la seva missió consisteix en l'aplicació i recta interpretació de les lleis de la Unió i en l'exercici del control judicial d'aquesta. Dirimeix també les controvèrsies entre els estats membres entre ells i amb la comissió europea. És format (des del 1996) per quinze jutges (un per cada estat membre) assistits per nou advocats generals designats pels estats membres per un període de sis anys. El 1989 fou instituït el Tribunal Europeu de Primera Instància, que en depèn. Els jutges escullen entre ells el president. Tribunal de comptes Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius de reintegraments i cancel·lacions de finances. Tribunal de Comptes Europeu Òrgan jurídic de control financer creat el 1977. Examina la totalitat dels ingressos i despeses de la Unió Europea i dels organismes que en depenen, la seva legalitat, regularitat i correcta gestió. La seu és a Luxemburg. Subordinat a la Comissió, al Consell de Ministres, al Parlament i al Tribunal de Justícia, és compost per dotze membres, elegits per sis anys pel Consell Europeu, els quals exerceixen les seves funcions amb absoluta independència. Institució comunitària de rang inferior a les institucions bàsiques (Comissió, Consell, Parlament i Tribunal de Justícia), amb la funció principal de fiscalitzar o controlar els comptes de la Unió Europea. Creada el 5 d'abril de 1977 per decisió dels representants dels governs dels estats membres,. entrà en funcionamnet el 25 d'octubre del mateix any. La seva seu és a Luxemburg. És compost per dotze membres, elegits per sis anys pel consell, els quals han d'exercir les seves funcions amb absoluta independència i en interès general de la Unió Europea, i durant el seu mandat no poden exercir cap altra activitat professional, retribuïda o no. Aquest tribunal examina els comptes de la totalitat dels ingressos i les despeses de la Unió Europea, i també els de qualsevol organisme creat per aquesta. Així mateix, estudia la legalitat i la regularitat d'aquests ingressos i despeses i garanteix una correcta gestió financera.
Comitès de la Unió Europea.	Comitè Econòmic i Social Organisme de caràcter consultiu creat el 1957 i adscrit a la CEE que representa col·lectius diversos de l'àmbit laboral, particularment treballadors i empresaris i llurs organitzacions, a més d'associacions diverses (agricultors, grups cooperatius, moviments ecologistes, etc). El nombre de representants és de 222, nomenats pel Consell Europeu per a un període de quatre anys. Pot ésser consultat pel Consell, pel Parlament o bé per la Comissió Europea. El Comitè pot formular propostes i ésser consultat en els àmbits laboral, educatiu, social o mediambiental. Comitè de les Regions Organisme de caràcter consultiu creat pel tractat de Maastricht (1992), que representa entitats d'àmbit subestatal de molt diversa mena, que van des de l'àmbit municipal fins a divisions territorials amb atribucions força heterogènies (länder, comunitats autònomes, regions, etc). El nombre i les condicions de designació dels membres són els mateixos que els del Comitè Econòmic i Social. Pot emetre dictàmens per pròpia iniciativa quan estiguin en joc interessos regionals específics. La representació dels estats membres és encara una qüestió pendent. Òrgan de la Unió Europea de caràcter consultiu creat pel tractat de Maastricht el 1992 amb el nom de Comitè de les Regions d'Europa. El 1994 hom li donà el nom actual. El 1996 era format per 222 membres, representants de les col·lectivitats regionals i locals dels estats de la UE, que varien de 6 a 24 segons els estats, nomenats pel Consell per unanimitat, a proposta dels respectius estats, per a un període de quatre anys. La presidència és ocupada durant dos anys per càrrecs d'organismes regionals o locals: Jacques Blanc, president del Llenguadoc-Rosselló (1994-96), l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (1996-98), i, des del 1998 el ministre per a afers europeus del land del Rin del Nord-Westfàlia Alfred Denmayer. El Comitè pot ésser consultat pel Consell o per la Comissió en matèries d'educació, cultura, salut pública, xarxes transeuropees i cohesió econòmica i social i pot emetre un dictamen quan consideri que hom compromet interessos regionals específics. Consell de les Regions d'Europa Organisme internacional constituït a Lovaina el 1985 a instàncies del Consell d'Europa, amb la finalitat de reunir totes les regions europees amb característiques pròpies i diferenciadores i de potenciar llur intervenció davant de les institucions europees, essencialment quan a l'establiment de programes de desenvolupament.
Organismes bancaris.	Banc Central Europeu (BCE) Màxima autoritat monetària de la Unió Europea, amb funcions de banc central, fundat al juny del 1998 i operatiu des de l'u de gener de 1999. Amb seu a Frankfurt, hi són subordinats els bancs centrals dels estats membres, integrats en el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), governat pels òrgans rectors del BCE, la Comissió Executiva nomenada pels governs dels estats membres i un Consell de Govern. El SEBC té com a funcions principals regular els diners en circulació, supervisar les operacions de canvi, controlar les reserves de divises dels estats membres i supervisar el funcionament dels sistemes de pagament. El seu primer president, elegit pels estats membres de la UE, fou l'holandès Willem Duisenberg. L'entrada en vigor del BCE, simultani a la de la moneda única, comportà la fi de l'Institut Monetari Europeu (IME), anterior autoritat monetària provisional de la UE. O Banca Central Europea. Institució de la Unió Europea amb seu a Frankfurt, vigent a partir de l'1 de gener de 1999, que exerceix les funcions de banc central per als estats membres d'aquesta organització. La seva creació culmina el procés d'unió política i monetària de la Unió Europea iniciat el 1990. Aquest procés es dividí, d'acord amb l'anomenat Informe Delors, en tres fases, la primera de les quals consistí en l'eliminació de les restriccions de moviments de capitals entre els estats membres de l'aleshores Comunitat Econòmica Europea i l'establiment del Comitè de Governadors de Bancs Centrals per a coordinar les polítiques monetàries. En el tractat de Maastricht hom establí les directrius del Sistema Europeu de Bancs Centrals. La creació el 1994 de l'Institut Monetari Europeu (IME) marcà l'inici de la segona fase de la unió monetària, amb la desaparició del Comitè de Governadors, les funcions del qual eren traspassades i reforçades per l'IME. El 2 de maig de 1998 la Comissió Europea féu públics els estats que complien els requisists per a accedir a la moneda única l'1 de gener de 1999. El 25 de maig de 1998 els estats membres de la UE nomenaren el primer president —l'holandès Willem Duisenberg—, el vicepresident i els quatre membres del comitè executiu del Banc Central Europeu. Amb l'entrada en vigor del Banc Central Europeu i la consegüent dissolució de l'IME, hom dóna per començada la tercera i última etapa de la unió política i monetària. L'1 de gener de 1999, al mateix temps que l'euro, entrà en funcionament el Banc Central Europeu, nascut de la tercera fase del tractat d'Unió Econòmica i Monetària. La institució forma part del Sistema Europeu de Banques Centrals (SEBC), el qual, integrat per les banques dels estats membres de la Unió Europea, n'assumí la sobirania monetària. L'entitat és la màxima responsable de la política monetària a la zona euro de la UE i ja ha portat a terme actuacions sobre els tipus d'interès, que nasqueren al 3% al començament de la tercera fase de la UEM. Formaren part inicialment d'aquesta fase Bèlgica, Alemanya, Espanya, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Àustria, Portugal i Finlàndia. Tots ells compliren uns requisits d'incorporació anomenats criteris de convergència, corroborats el 1998. El BCE, institució central i de govern del SEBC, té la seu central a Frankfurt. Tant l'un com l'altre es crearen immediatament després de decidir-se la posada