EL CATALANISME

Guió conceptual.	1. Introducció al tema. - El catalanisme. - Tipus de catalanisme. - Conceptes en torn nació i nacionalisme. - La pèrdua de l'autogovern: els Decrets de Nova Planta. 2. El desvetllament de la consciència nacional catalana. 2.1. La Renaixença. - El Romanticisme. - L'oda La Pàtria d'Aribau. - Els Jocs Florals. 2.2. La cultura popular. - El cant coral. - El teatre. - La premsa. - L'excursionisme. - La promoció cultural. 2.3. La renovació del catalanisme cultural. - Modernisme i noucentisme. 3. La configuració del catalanisme polític. 3.1. Els inicis del catalanisme polític. - Les primeres revoltes populars. - Federalisme i carlisme. - Valentí Almirall i el Centre Català. - El Memorial de Greuges. - La Lliga de Catalunya. 3.2. El catalanisme conservador. - L'hegemonia del catalanisme conservador. - El catalanisme tradicionalista. - La Unió Catalanista i les Bases de Manresa.	4. La maduració del catalanisme polític. 4.1. Catalanisme i republicanisme. - La Lliga Regionalista. - El lerrouxisme. - La Solidaritat Catalana. - La Setmana Tràgica. 4.2. La Mancomunitat de Catalunya. - Organització institucional. - Obra de govern. - Campanyes per l'autonomia. 5. El catalanisme d'esquerres. - L'hegemonia del catalanisme d'esquerres. - Accions durant la Dictadura de Primo de Rivera. - El Pacte de Sant Sebastià. - Esquerra Republicana de Catalunya. 6. Elements d'identitat de la nació catalana. - El territori. - La llengua i la literatura catalanes. - El dret civil. - La història. - Els costums i les tradicions. - Festes i tradicions. - La gastronomia. - La música i la dansa. - Els himnes. - Les banderes. - Altres símbols de Catalunya. 7. Altres nacionalismes i regionalismes de l'Estat espanyol.
El catalanisme.	Catalanisme 1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes. 2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins, amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme; i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B. Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874) significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els jocs florals, bé que bilingües. A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges (1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius. L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català, amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com "la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes "Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
Tipus de catalanisme.	Nacionalisme cultural Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes. Catalanisme cultural Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes. Nacionalisme polític Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes). Catalanisme polític Conjunt de doctrines i de moviments socials i polítics nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que afirmen la personalitat política de Catalunya i en reivindiquen el coneixement. Moviment nacionalista que planteja diverses formulacions polítiques d'autogovern, des de l'autonomia fins a l'independentisme. Catalanisme conservador Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política moderada (autonomia). Catalanisme d'esquerres Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d'una solució política radical (federalisme o independentisme).
Alguns conceptes en torn nació i nacionalisme.	Autodeterminació Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació. Autogovern 1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país. 2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Autonomisme Doctrina que defensa els principis autonòmics. Comunitat autònoma Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions d'un estat. En el cas de l'estat espanyol és cadascuna de les regions i nacions que poden exercir el dret d'autogovern segons la constitució de 1978. Comunitat històrica Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia. Confederació Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu. Confederalisme Teoria política que preconitza el pacte confederal. Consciència col.lectiva Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada societat. Consciència nacional Quan una comunitat té consciència de pertànyer a un grup amb unes característiques diferenciadores (signes d'identitat nacional) d'altres comunitats, fins al punt de voler-se constituir en ens polític, ja sigui sota la fòrmula d'autonomia, de federalisme o, en darrer extrem, d'independència. Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució. Dret dels pobles a l'autodeterminació És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític. Emancipació Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat. Estat Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern, funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal. Estat-nació Dit de la nació amb estat propi. L'estructura estatal inclou a un sol poble. És la fòrmula ideal d'organització política de les nacions, i l'aspiració d'aquelles nacions que no tenen estat propi o estan dins d'un estat que depassa la seva demarcació nacional. En aquest últim cas,la nació pot sentirs-se discriminada (estats centralistes o unitaris) o no (estats federals). Estat plurinacional Dit d'aquell estat que inclou més d'una nació. Ens trobem amb dos tipus d'estats plurinacionals: aquells en els que una nació s'imposa a les altres (estat centralista o unitari) i aquells en què tots els pobles integrants tenen idèntica consideració (estat descentralitzat o federal). Estatut d'autonomia Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983. Ètnia Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques. Federació Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució. Federalisme Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles, nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Front d'alliberament Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals. Independència Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres. Independentisme Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació. Minoria nacional Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc. Nació Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània. La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació. Nació sense Estat Poble sense organització político-administrativa pròpia, o dependent d'una administració superior (estatal). Nació supraestatal Dit d'aquella nació que, per diferents motius, de bell antuvi raons polítiques o militars, pertany a més d'un estat. En aquests casos, l'únic vincle nacional es dóna a nivell cultural. Nacional Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos nacionals, etc). Nacionalisme Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides. Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament. Nacionalisme ideològic O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar. Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya. Nacionalisme no ideològic Es refereix a una nació concreta i determinada, i al seu amor per ella. És, per tant, compatible amb totes les ideologies. N'hi ha de dos tipus: els nacionalismes expansionistes o imperialistes, i els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament, que de vegades es presenten, també, amb el nom de moviments d'alliberament nacional. Aquestes dues menes de nacionalisme es troben contraposats; el segon sempre és conseqüència del primer. Hi haurà nacionalismes d'afirmació i d'alliberament mentre hi hagi altres nacionalismes agressius, opressors i expansionistes. Nacionalitat Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació. El terme, però, és emprat per alguns com a sinònim de nació. País Territori propi d'una ètnia determinada. Pàtria Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes. Principi de nacionalitat Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se estat independent. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional. Provincialisme Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia. Regió Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc). Regionalisme Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Secessió Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Separatisme Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació. Sobirania Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Unitat Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.
La pèrdua de l'autogovern de Catalunya: els Decrets de Nova Planta.	Decrets de Nova Planta Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella.
El desvetllament de la consciència nacional catalana va arribar amb el moviment de la Renaixença. Sorgit cap al 1830, va ser un moviment cultural i literari amb la finalitat de recuperar la llengua i els senyals d'identitat catalans.	Nacionalisme cultural Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes. Catalanisme cultural Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes. Renaixença, la Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és —com el seu pretesament oposat de Decadència— molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d'ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat, el mateix concepte de Renaixença (o de renaixement, en la terminologia usada pels contemporanis) canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud. D'una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien d'ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc)—; d'altra banda, la producció literària "culta" durant els segles considerats de "decadència" fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d'aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d'una elit intel·lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literàrio-lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc. També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència. Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del s XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l'absolutisme (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer). Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona —palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització— fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d'una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació. En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d'un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses a aquest complex moviment —Renaixença— que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari —més que cultural—, sense, però, delimitar-lo concretament en l'espai i en el temps. A partir d'unes figures molt destacades i indubtablement molt importants —però no úniques— com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes. D'altra banda, l'origen d'aquesta exclusió podria trobar-se ja en l'interès dels mateixos representants d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable "renaixement" d'una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d'Aribau en "El Vapor" (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc). No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literàrio-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al s XIX, altres hi incorporen el s XX). Finalment, hom hauria d'assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de Mallorca i les característiques pròpies que prengué en cada lloc. Català Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l'occità; pròpia dels Països Catalans. Llengua de cultura O llengua literària. Llengua que serveix —o ha servit— de suport a una literatura escrita i és instrument d'una cultura. Llengua oficial Llengua exigida per un estat en òrgans de l'administració, l'escola i altres nivells oficials d'aquest estat. Amb la llengua oficial, o llengües oficials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades regionals o ètniques.
La Renaixença va lligat al Romanticisme europeu.	Romanticisme Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona. En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari). El romanticisme als Països Catalans Ja a la fi del s XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic, sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les edicions d'obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800, consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida del joven René, 1813, 1817, etc); proliferaren també les edicions d'obres secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l'important paper d'una sèrie d'editors (Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la "Colección de Novelas" (1818), que contribuí a difondre autors com Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents romàntics, i on es palesa, especialment en l'ordre estètic, la influència dels germans Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que aviat es convertiria en el mite del romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no deixaren d'aparèixer traduccions d'autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta) afavorí el coneixement del nou romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas, Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir d'aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren estrenats els drames d'Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el 1845 hi havia com a mínim 17 versions d'obres seves a Barcelona, traduït, entre altres, per J.Llausàs o L.Figuerola), mentre es consolidava l'èxit de Walter Scott, especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau Piferrer, Altés i Canals, etc). Cal constatar també les traduccions catalanes de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet, fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula romanticisme fou rebutjada sovint pels autors de l'època, que la consideraren poc explícita, i substituïda per l'expressió "nova literatura" o altra similar); aquesta coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així, Pi i Margall, entre altres, s'enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació total de la literatura i la identificació de l'artista amb la humanitat. Tanmateix, a partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la presència constant de traduccions d'autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al Principat i a Mallorca el predomini del romanticisme conservador i històric, que es basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i teoritzador del romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans d'"El Propagador de la Libertad"—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de Walter Scott— amb la seva tasca d'editor i traductor o des de les seves revistes, com l'interessant "Museo de Familias". A Mallorca, aquesta tendència fou clarament representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep M.Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l'extraordinària acceptació que tingué l'obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d'altra banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d'Izco, per la seva banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el 1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845). És evident que la valoració que féu el romanticisme, tant el liberal com el conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i ideològic. D'altra banda, l'embranzida que aquesta literatura catalana prengué a l'últim terç del s XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la primera època del romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms de J.M.Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les obres catalanes de J.Pin i Soler, M.Vayreda, N.Oller, etc (realisme, naturalisme). Una altra derivació directa del romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat històric fou l'impuls que donà a tota mena d'estudis sobre la història del país (Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad y Reino de Valencia, de V.Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V.Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d'A.de Bofarull, 1876-78), la història literària (M.Milà, Quadrado) i crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la literatura tradicional (Milà, M.Aguiló, Piferrer, Briz) i d'obres com Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.
L'oda La Pàtria d'Aribau.	La Pàtria O Oda a la Pàtria. Oda de Bonaventura Carles Aribau escrita a Madrid, pel gener del 1833, com a peça de circumstàncies, per a felicitar el banquer Gaspar de Remisa, publicada a l'agost del mateix any a "El Vapor" de Barcelona. Escrita en alexandrins, consta de sis estrofes de vuit versos cadascuna; cant d'enyorança a la terra catalana i d'exaltació a la llengua, hom l'ha considerat com l'iniciador del romanticisme en llengua catalana i especialment, i ja des del mateix moment de la seva publicació, com a l'impulsor del moviment anomenat de la Renaixença. El Vapor Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el 22 de març de 1833 per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que l'edità. Apareixia primer tres vegades la setmana (fins el 10 de juny de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834) i finalment fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer director, fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta primera època cal destacar en l'aspecte literari la defensa de Walter Scott i la publicació d'una sèrie de composicions poètiques en català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i també Lo vot complert de P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes —que havia creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona per als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou imprès per M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que J.F.Monlau el dirigí uns quants mesos, però cap al juliol del 1836 consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring (potser identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines, introduí a l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament progressista primer, no sembla provat el seu decantament cap al camp moderat, i així, quan a l'octubre del 1836 l'empresa editora, al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost per Marià González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel Milà i Ramon Torrens) no acceptà la decisió i creà "El Nuevo Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a partir del desembre adoptà el seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert Spring denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la dimissió de Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions, als avalots entre l'exèrcit i les dissoltes milícies urbanes (maig del 1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon Xauradó. Pocs dies després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que deixà de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar la participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos, 1836) i algunes altres composicions catalanes (per exemple les de J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà articles de Guillem Oliver (1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es palesa la influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més interessants, en molts aspectes, del seu moment.
Un dels aparadors més importants de la llengua catalana literària van ser els Jocs Florals.	Jocs Florals Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859. Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català. El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà. L'estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l'element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d'adjunts —en termes actuals, l'assemblea—: els patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l'exili els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d'honor, una comissió organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber, grau que han obtingut, entre altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M.de Sagarra. Se celebraren del 1859 al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l'autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc. Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del s XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica. Això fou causa que es resistissin a acceptar les normes fabrianes —no ho feren plenament fins el 1934— i que Carner i els seus amics, que formaven part del cos d'adjunts, provessin el 1914 de renovar-los. La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970 se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. Un any després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana— a l'exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l'Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977). A partir del 1978 se celebren a Barcelona. Flor natural En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós. Englantina Als jocs florals, flor d'or amb què hom premia la millor poesia de temes patriòtics. Viola En els jocs florals, flor d'or i argent que s'ofereix a la millor composició de caràcter religiós.
Paral.lelament a la Renaixença es va produir la revifalla d'un moviment cultural popular, que es va desenvolupar al marge. És el que podem anomenar la Renaixença popular.	Catalanisme popular Forma d'expressió del catalanisme a nivell popular. En les seves manifestacions culturals s'utilitzava la llengua que es parlava al carrer. Llengua d'ús O llengua popular. Llengua col·loquial, en oposició a llengua culta o especialitzada. Col.loquial Dit del llenguatge que és propi de la conversa familiar. És oposat a llenguatge literari o escrit.
Mostres de la cultura popular. El cant coral.	Cor Societat coral. El moviment artístic de difusió dels cors té per finalitat la formació musical del poble mitjançant l'execució i l'audició de la música coral. Aquest moviment d'inspiració romàntica és basat en la revaloració de la cançó popular. Durant el s XIX aparegueren a Europa central nombroses agrupacions corals, formades per afeccionats a la música, que assumiren una funció educativa i social. L'activitat coral es desenvolupà a les escoles, les universitats, les esglésies, les fàbriques, etc; el repertori era format per harmonitzacions i glosses de cançons populars, polifonia a cappella del s XVI i obres vocals de la música clàssica i moderna. Als Països Catalans el moviment inicat a mitjan s XIX tingué un caràcter marcadament popular. Anselm Clavé fundà les seves associacions corals, origen dels Cors de Clavé, basant-se segurament en la societat Orphéon, creada a França el 1830 per Bocquillon-Wilhelm. Del 1851 al 1860 aparagueren nombroses societats corals vinculades a Clavé, al Principat i al País Valencià. La iniciativa de reforma del moviment coral fou duta a ternme per l'Orfeó Català (1891); el 1896 Enric Morera fundà Catalunya nova, i l'any següent nasqué a Mallorca la capella de Manacor (1897). A partir d'aleshores foren fundats en quasi totes les poblacions del país cors, corals i orfeons: l'Orfeó de Sants (1900) i l'Orfeó Gracienc (1903) a Barcelona, l'Orfeó Lleidatà (~1900) a Lleida i l'Orfeó Mallorquí (1899) a Palma de Mallorca. En el decenni dels anys trenta hom creà la coral Cent Homes d'En Fontbernat, a Barcelona (1930), i la capella Clàssica (1932), a Palma de Mallorca. A la postguerra foren creades al Principat la Capella Clàssicar Polifònica del Foment de les Arts Decoratives, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal (1951), el Cor Al·leluia, el Cor Xaloc, la Coral Blanquerna, la Coral Antics Escolans de Montserrat, Cor de Cambra de Barcelona, l'Orfeó Laudate, la Coral Atlàntida, la Coral Cantiga, la Coral Lavínia, la Coral Càrmina, entre d'altres. L'agrupació coral més important del País Valencià fou la Societat Coral El Micalet Actualment s'hi destaquen la Coral Normalista, el Cor Joan B. Comes, Petits Cantors de València, Coral Polifònica Valentina i Agrupació Vocal de Cambra. El moviment ha dedicat una especial atenció a l'aspecte pedagògic i hom ha creat una vintena de corals infantils a diferents localitats del Principat, que, des del 1969, s'apleguen periòdicament. Aquesta activitat coral suscità un repertori coral, basat en la cançó popular, que comprèn les obres més representatives de la música catalana. Els principals compositors foren Josep Anselm Clavé, Josep Garcia i Robles, Josep Rodoreda, Antoni Nicolau, Enric Morera, Lluís Millet, Josep Cumellas i Ribó, Josep Barberà, Antoni Pérez i Moya, Baltasar Samper, Cristòfor Taltabull, Lluís M. Millet, Manuel Oltra, etc. Des del 1964 i fins el 1996 se celebraren a Lleida uns cursos internacionals de direcció coral coordinats per l'Orfeó Lleidatà. Cors de Clavé Conjunt de societats corals fundades per Josep Anselm Clavé al s XIX, per tal d'elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat coral dels Països Catalans fou La Fraternitat (1850), derivada de la societat filharmònica L'Aurora, creada per Clavé el 1845, i anomenada Euterpe des del 1857. Entre el 1851 i el 1860 aparegueren d'altres societats per tot Catalunya: el 1861 n'hi havia 85. Hom celebrà concerts als jardins de la Nimfa (1853), als d'Euterpe (festivals corals del 1860 i el 1861) i als Camps Elisis de Barcelona (festivals del 1862 i el 1864). El 1872 tingué lloc un cinquè festival a la plaça de toros de la Barceloneta. Els darrers anys de la vida de Clavé provocaren, per la seva activitat política, una decadència dels Cors i, mort el fundador (1874), perderen llur caràcter reivindicatiu obrer. Organitzats en federació, els Cors mantenen viu el record del mestre i el lema fundacional Progrés, Virtut, Amor. El 1971 fundaren un casal a Barcelona. El repertori és, bàsicament, de cançons de Clavé en català. Orfeó Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes organitzacions en el renaixement coral i en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els precedents foren l'Orfeó Barcelonès (1862) i l'Orfeó Lleidatà. Posteriorment aparegueren, entre altres, l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants (1900), l'Orfeó Gracienc (1903), seguits per un gran nombre d'agrupacions similars, entre les quals han destacat l'Orfeó Badaloní, l'Orfeó Atlàntida, el de Les Corts, l'Enric Morera de Sant Just Desvern, l'Orfeó Laudate i el Núria de Barcelona, el Mataroní, el Manresà, el de Sallent, el de Sabadell, el Tarragoní, el Tortosí, l'Universitari i el del Micalet, de València, i el Republicà Balear, de Palma de Mallorca. L'any 1917 es formà, al Principat, la Germanor dels Orfeons de Catalunya, institució de la Mancomunitat. La Germanor celebrà aplecs comarcals a Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923) i, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). Hom celebrà també assemblees a Manresa (1918 i 1931) i a Vic (1920). L'any 1930 se celebrà a Montjuïc el Festival dels Orfeons de la Germanor, amb una nodrida participació, i el 1934, amb motiu de les festes commemoratives de la República, se celebrà a Barcelona una reunió dels orfeons de la ciutat, amb més de tres mil cantaires. Després de la guerra civil de 1936-39, no fou fins a mitjan anys cinquanta que el moviment orfeonístic recuperà la seva vitalitat. L'any 1960 es constituí el Secretariat dels Orfeons de Catalunya, que el 1982 es convertí en la Federació Catalana d'Entitats Corals. Actualment són inscrits en aquesta entitat una seixantena d'orfeons. A la resta de l'estat espanyol el moviment orfeonista del s XIX fou molt més reduït i afectà principalment el nord; els grups més destacats són l'Orfeón Donostiarra, fundat el 1897 a Sant Sebastià, i l'Orfeón Pamplonés, creat el 1891. Orfeó Català Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El primer local social de l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905 inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfonicovocals de J.S.Bach (primera audició als Països Catalans de la Passió segons sant Mateu, 1921), Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions), Mendelssohn, Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text en versió catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en foren director Francesc Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït pel seu fill Lluís Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de transformació i renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas (1983-85). Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix J.Vila i Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves actuacions, tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de l'oratori de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969 presentà per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en versió completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota la direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals o Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català, especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments discogràfics.
El teatre.	Teatre Representació pública d'una obra teatral. Teatres de sala i alcova Nom amb què s'anomenaven nombrosos locals a Barcelona, que començaren a funcionar en cases particulars, locals d'una gran modèstia, on es representaven obres que els italians havien fet conèixer a la fi del segle anterior i també sainets, gènere que donà una nova generació d'actors i d'autors, com Eduard Sala i Sauri, Andreu Amat, Anton Faura i Casanovas, etc.
La premsa.	Un Tros de Paper Publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas. Editada per Innocenci López i Bernagosi i il·lustrada per Tomàs Padró, en foren redactors, entre d'altres, el mateix Llanas (que usà el pseudònim Robert Sanall), Conrad Roure (Pau Bunyegas, que hi féu la crítica teatral), Robert Robert (X, que hi publicà tota la seva producció catalana), J.Feliu i Codina (Josep Serra), Frederic Soler (Serafí Pitarra) i E.Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas). Esporàdicament, també hi col·laboraren J.A.Clavé, M.Lasarte, etc. Aconseguí ràpidament un gran èxit popular i, d'aparició quinzenal, passà aviat a desenal i finalment a setmanal. Divergències entre Llanas i Padró feren que aquest deixés de col·laborar-hi; l'editor suspengué aleshores la seva publicació i féu aparèixer "Lo Noi de la Mare", il·lustrada per Padró i redactada per Conrad Roure. El 1920 Carles Riba publicà una antologia d'"Un Tros de Paper", i en 1926-27 aparegué com a fulletó a "La Campana de Gràcia". La Campana de Gràcia Setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Fou editat durant més de 64 anys (3 403 números, anomenats "batallades"). Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Políticament, primer fou afecte a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Més interessat primerament per la política estatal que no per la catalana, criticà les accions catalanistes, llevat dels Jocs Florals. Però anà modificant la seva actitud i, com "L'Esquella de la Torratxa", ajudà el moviment de Solidaritat Catalana, blasmà el lerrouxisme i féu una política catalana d'esquerres entre la classe obrera, el seu públic majoritari. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva mort, arran dels fets d'octubre del 1934, fou propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya. La dirigiren, entre d'altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, i hi col·laboraren escriptors i polítics com ara Valentí Almirall, Frederic Soler, Conrad Roure, Gabriel Alomar, Ángel Pestaña, Joan Puig i Ferreter, etc, i els dibuixants Tomàs Padró, Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Pere Ynglada (Yda), Josep Costa (Picarol) i Ricard Opisso. L'Esquella de la Torratxa Setmanari humorístic republicà, de gran incidència política i influència popular. L'editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de "La Campana de Gràcia". Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir "La Campana de Gràcia", suspesa governativament. El 16 de gener de 1879 reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja la continuïtat. Escarnia la vida municipal i agradava a la classe mitjana. "L'Esquella", segona publicació de més llarga durada en català, arribà fins al número 3 097, del 6 de gener de 1939. Hi col·laboraren gairebé tots els caricaturistes, il·lustradors i humoristes catalans de quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en decadència, però en esclatar la guerra civil del 1936 i fer-se càrrec del setmanari el sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l'exemple d'humorisme viu i combatiu que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca, tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Francesc Madrid, Lluís Capdevila, Ramon Vinyes i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J.F. Guibernau, Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35 000 exemplars. Des del 1889 fins al 1925 edità un almanac, que es publicà també el 1932. Diari Català Primer diari català, fundat a Barcelona per Valentí Almirall i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els títols "Lo Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.
L'excursionisme.	Excursionisme Exercici i pràctica de fer excursions. L'activitat excursionista nasqué al s XVIII com a manifestació de les idees filosòfiques, artístiques i científiques que preconitzaven el contacte amb la natura i el descobriment dels seus valors i secrets. Al s XIX, coincidint amb l'interès pel passat històric i pel desvetllament de tradicions i costums, s'estengué l'afany de viatjar. En general, però, l'excursionisme es desenvolupà com a activitat col·lectiva a la darreria del s XIX, i fou practicat especialment a través d'itineraris muntanyencs, que hom combinava amb l'acampada, amb fins recreatius o científics. Més tard, la pràctica excursionista es dividí en dues grans tendències: l'una, dedicada a les excursions de muntanya, en forma lliure i amb finalitats d'esbarjo i, sovint, lúdiques, que donà lloc a la creació d'entitats i clubs excursionistes i que fou potenciada per l'escoltisme; l'altra, de tipus comercial i cada dia més estesa, consistent a participar, amb finalitats recreatives, en viatges organitzats i amb itineraris concrets, promoguts per societats especialitzades, o a fer excursions com a membre d'entitats o de societats que faciliten mitjans i serveis als socis per a efectuar-les; aquesta segona tendència ha esdevingut un dels pilars del turisme. Als Països Catalans, i especialment al Principat, l'aparició de l'excursionisme és essencialment fruit de l'anhel de coneixença, d'estudi i d'estima de la pròpia terra que desvetllà la Renaixença, afavorida pel millorament de les comunicacions i de les condicions de vida de la població de les ciutats. Anteriorment, era practicat només per individus aïllats, com, al s XVIII, Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que deixà testimoni escrit de les seves excursions a diferents parts de Catalunya i del Rosselló. L'enderrocament, el 1854, de les muralles de Barcelona (que obligaven a retornar a la ciutat a una hora fixa) afavorí l'interès creixent per l'excursionisme. Ja el 1840 Pere Nolasc Bofill havia efectuat un viatge als Banys de la Presta; a Reus, el Centre de Lectura organitzà un pujada a la Mola de Colldejou (1860). Aviat geòlegs, historiadors, filòlegs, geògrafs, botànics, folkloristes, etc, emprengueren viatges i recerques sobre gran nombre d'aspectes del país. El procés culminà amb la creació de la primera entitat excursionista d'importància, a Barcelona: l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876). Discrepàncies de criteri originaren una nova societat: l'Associació d'Excursions Catalana (1878), però el 1890 hom les fusionà totes dues en una de sola: el Centre Excursionista de Catalunya. El butlletí que publicava la primera, titulat "L'Excursionista" (1878-91) i el "Butlletí&&&" de la segona (1878-90) foren substituïts pel "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya" (1891-1938). Unes altres publicacions importants foren l'Àlbum pintoresc i monumental de Catalunya (1878), les primeres guies excursionistes, d'Artur Osona (1880), i les dels Pirineus de Cèsar August Torras (1902). L'excursionisme influí directament sobre la producció literària catalana: el millor exemple d'aquesta influència és el Canigó de Jacint Verdaguer (1886). També contribuí al millorament de la cultura i de la llengua, la catalogació i la salvació de monuments històrics (restauració de Ripoll el 1886), la creació de biblioteques i museus, etc. El 1904 Juli Soler i Santaló organitzà les primeres sortides importants sobre neu. El 1908 hom creà la secció de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. La celebració del primer Aplec Excursionista Català, a Poblet (1910), afavorí la unificació del moviment excursionista i l'organització del Primer Congrés Excursionista Català (a Lleida, el 1911). Al País Valencià, les primeres sortides foren organitzades per Lo Rat Penat, i al Rosselló, el moviment excursionista originà el Sindicat d'Iniciativa de Vernet (1907). La creació de la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya, el 1920, presidida per Cèsar August Torras, agrupà 36 entitats diferents (20 de Barcelona), però restà inoperant a partir del cop d'estat del general Primo de Rivera (1923) i fou substituïda per un Secretariat de Coordinació Excursionista de caire semiclandestí. El 1930, acabada la Dictadura, sorgí la Federació d'Entitats Excursionistes. El 1928 aparegué "Excursionisme", primer intent seriós d'un diari d'informació excursionista, en el qual col·laboraren, entre altres, F. Maspons i Anglasell, C. Pi i Sunyer, Nicolau d'Olwer, Ferran Soldevila, Ventura i Gassol, etc. Diverses entitats ja existents formaren, el 1931, la Unió Excursionista de Barcelona (anomenada, des del 1933, Unió Excursionista de Catalunya). El 1935 se celebrà a Barcelona el cinquè Congrés Internacional d'Alpinisme de la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme, que hi celebrà alhora la seva segona assemblea general. La guerra civil de 1936-39 motivà una gran recessió en l'excursionisme català: moltes entitats desaparegueren, algunes foren suprimides per llur caire patriòtic i d'altres per manca d'associats i per les restriccions de postguerra i les prohibicions militars (1939-47) d'accedir a determinats massissos muntanyencs. Les entitats supervivents passaren a dependre directament d'un Consejo Nacional del Deporte (1939), des del 1942, de la Federación Española de Montañismo, amb seu a Madrid, amb jurisdicció damunt tot l'excursionisme a l'estat espanyol. La importància excepcional de l'excursionisme català determinà la creació, el 1946, d'una Delegació Catalana de la Federación Española de Montañismo, presidida per E. Pellicer. Des del 1942 (3 120 associats) fins al 1950 (13 475) hom registrà un augment molt fort d'associats a entitats excursionistes, especialment en l'àmbit comarcal. Hom impulsà també la xarxa de refugis (Ll. Estasen, 1949; la Font del Faig, 1951; Besiberri, 1960; les Agulles de Montserrat i el de Sant Jordi, 1961; Musté-Recasens, 1963; etc). El 1955 foren creades sotsdelegacions de la Federació a Manresa i Tarragona. Hom reprengué els Campaments Generals de Catalunya i les Marxes de Regularitat, com abans de la guerra, i, lentament, l'excursionisme retrobà l'antic caire cultural i científic. El 1963 fou autoritzada la creació d'una Federació Catalana de Muntanyisme, dirigida per E. Padrós i De Palacios. Alguns actes excursionistes esdevingueren actes públics amb una participació ingent, com l'Aplec del Matagalls del 1959, amb 5 000 assistents. Elisard Sala tingué gran importància en la difusió de la cançó excursionista i en la creació de la Festa de la Cançó de Muntanya, de periodicitat anual. Hom reprengué les emissions radiofòniques sobre temes excursionistes, iniciades el 1938 per J. Sala i Sivillà, com "Cumbres Blancas" (1941), "Excursionismo" (1950) i, més modernament, "Canigó". Fou represa la publicació de llibres de tema muntanyenc, com les traduccions d'Editorial Joventut (1948), i foren publicades col·leccions de mapes per les editorials Alpina i Montblanc (1950), amb llurs explicacions monogràfiques. El Centre Excursionista de Catalunya publicà, a partir del 1946, el butlletí "Montaña", catalanitzat des del 1970 amb el nom de "Muntanya"; la Unió Excursionista de Catalunya publicà "Senderos" (1959), i aparegueren, a més, les revistes "Cordada" (1955) i, editada per la Federació Catalana, "Vèrtex" (1966), en català des del 1970. El 1964 aparegué l'Enciclopèdia de l'Excursionisme, de Josep Iglésies. També ha estat important la tasca dels Arxius Bibliogràfics de la Unió Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista de Gràcia, etc. Des del 1980 l'excursionisme català depèn de la conselleria de l'esport de la Generalitat de Catalunya. Al País Valencià, durant aquesta nova etapa, l'excursionisme experimentà un fort impuls, amb la creació dels centres excursionistes de València (1945) i d'Alcoi (1950), amb llurs delegacions, i la proliferació de grups espeleològics i d'escalada. El 1960 fou creada la Federació Valenciana de Muntanyisme. Hom edita la revista "Riscos", i han estat fetes expedicions espectaculars (Acampada del Regne de València, 1959; expedició a Grenlàndia, 1970; vessant sud de l'Aconcagua, 1972). Les raons geogràfiques determinen el menor volum de l'excursionisme a les Balears. Al Rosselló, a més del CAF (Secció dels Pirineus Orientals), la Fédération Française de la Montagne engloba les activitats excursionistes principals.
L'Ateneu Barcelonès (1860) va ser un dels centres promotors de la cultura catalana.	Ateneu Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. Ateneu Barcelonès Associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació alhora— un "Butlletí", que no visquè llarg temps; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el 1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71), el 1981 fou declarada monument historicoartístic.
La renovació del catalanisme cultural: Modernisme i Noucentisme.	Modernisme Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental —especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del pre-rafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes. El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició Universal de París del 1900, i després d'aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a Catalunya— a "L'Avenç", Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica (La corrida, de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l'època dels primers assaigs arquitectònics d'Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l'avantguarda de l'art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l'Exposició Universal del 1888, ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d'Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l'àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas, Museu d'Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l'anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l'exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el modernisme era sobretot l'art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l'Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l'avantguarda de l'art occidental. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en decadència al principi del s XX, en escultura —especialment l'aplicada— i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l'obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l'àrea hispànica com l'estilo catalán. Noucentisme Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers —Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias— entraren a les lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a "La Veu de Catalunya" —on signava Xènius—, encunyà el terme noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost, manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l'heliomàquia, l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània i descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena "les palpitacions del temps". La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir l'ideal col·lectiu, a través d'una cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme, van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d'una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina. Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913), promulgades sota l'alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d'una ironia vivificadora— i del conreu d'una poesia simbolista que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència dels patriarques mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou ordre estètico-filològic. D'ací ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas, Pous