ECONOMIA I SOCIETAT EN EL SEGLE XIX

Guió conceptual.	1. La revolució liberal. 2. L'economia espanyola en el segle XIX. - La industrialització espanyola. - Primer terç: estancament. - Segon terç: inici del creixement. - Tercer terç: desenvolupament. - Lliurecanvisme i proteccionisme. 3. L'evolució demogràfica. 4. Els canvis en l'agricultura. 4.1. La revolució agrària. - L'agricultura tradicional. - L'agricultura moderna. 4.2. Els canvis jurídics de la propietat de la terra. - L'antic règim de propietat. - Desamortitzacions i desvinculacions. - Les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz. - Les conseqüències de les desamortitzacions. 4.3. Els canvis tècnics. - Canvis en les tècniques de conreu. 4.4. La nova agricultura. - L'agricultura catalana. - Els contractes agraris. 4.5. La crisi agrària. - La crisi de la vinya: la fil.loxera i el conflicte rabassaire. 5. El desenvolupament industrial. 5.1. La revolució industrial. - La indústria tradicional. - La indústria moderna. 5.2. El sector tèxtil. - El sector tèxtil cotoner. - La mecanització del sector tèxtil. - Els centres de producció industrial. - Els vapors: les fàbriques tèxtils catalanes. - Les colònies industrials catalanes. - La crisi del tèxtil als anys seixanta. - La indústria llanera.	5.3. La indústria sidero-metal.lúrgica. - La siderúrgia tradicional. - La siderúrgia moderna. - Noves tècniques de producció. - Les empreses metal.lúrgiques. 5.4. Altres indústries. - La indústria naval. - La indústria energètica. - La indústria química. - La indústria paperera. - La indústria surera. - Les indústries alimentàries. - La construcció. 6. El comerç. - La revolució comercial. - El debat de la política comercial. 7. Els transports. - La revolució dels transports. - El transport per carretera. - El ferrocarril. - Companyies ferroviàries a Catalunya. - Altres companyies ferroviàries. - El transport marítim. 8. L'organització financera i bancària. - Entitats bancàries catalanes. - Entitats bancàries de l'Estat espanyol. 9. El procés d'urbanització. 10. La nova societat. - La societat estamental. - La societat classista. 10.1. Les classes altes. - L'alta burgesia. - La ideologia política. - Les associacions burgeses. 10.2. Les classes mitjanes. - La ideologia política. 10.3. Les classes baixes o populars. - El proletariat rural. - El proletariat industrial o urbà. - El moviment obrer. - El feminisme.
La revolució liberal suposa la transformació de les estructures econòmiques i socials pròpies de l'Antic Règim i la implantació de l'economia capitalista industrial i de la societat burgesa.	Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Revolució burgesa Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. Revolucions liberal-burgeses Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista. El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848. Revolució Industrial Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX. Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim. Economia de mercat Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes. Societat classista Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres. Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats. Classe social Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
En el cas d'Espanya, el procés d'industrialització fou lent, condicionat per molts obstacles i localitzat en àrees perifèriques. Això explica l'endarreriment econòmic respecte d'altres països europeus.	Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
En l'evolució econòmica del segle XIX podem distingir-hi diverses etapes, en funció del tipus de govern, de l'estabilitat política, etc. Durant el primer terç del segle, estancament.	Economia Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució. Antic Règim Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial. Economia tradicional Economia preindustrial. Economia agrària Economia on les activitats primàries, especialment l'agricultura, són predominants, tant pel que fa a la major capacitat de generar riquesa, com per la majoritària ocupació de la població. Estancament Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
Durant el segon terç, amb el regnat d'Isabel II, comença un procés d'industrialització. L'estancament general de l'època preindustrial deixarà pas a una etapa de creixement econòmic. La crisi de 1866 va deturar l'expansió econòmica.	Liberalisme econòmic Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris. Creixement econòmic Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament. Guerra de Crimea Conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l'imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d'una manera immediata, per la pretensió russa d'exercir una certa jurisdicció damunt els cristians ortodoxos que vivien a Turquia. La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l'expansió territorial de Rússia, decidiren d'intervenir-hi (27 de març de 1854). Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. L'acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Pel gener del 1855 Cavour envià 10 000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont. El desenllaç de les accions de guerra (setge de Sebastòpol), fou favorable als aliats, i Rússia accedí a negociar la pau (1 de febrer de 1856). El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. A Espanya, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l'economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D'ací la dita popular "Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol". Crisi econòmica de 1866 Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó, per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
Durant l'últim terç del segle, gràcies a l'estabilitat política de l'època de la Restauració, hi ha un cert desenvolupament econòmic fins al 1887, coincidint amb un període de crisi a Europa, que a Catalunya es coneix com el període de la "febre d'or". L'expansió es veu estroncada amb la crisi del sector agrari, especialment el cerealista i el vitivinícola. A més, la crisi de 1898, amb la pèrdua del mercat colonial, farà que Espanya es quedi sense un mercat exterior molt important.	Expansió Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos. Prosperitat Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas. Especulació Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació a la baixa). Febre d'Or, la Nom amb el qual és designat a Catalunya el període comprès aproximadament entre el 1871 i el 1885. Es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l'aparició de la fil·loxera a França), l'augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom, i de coure i l'estabilitat política de la Restauració. La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l'extensió de la fil·loxera a l'Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d'or. La febre d'or Novel·la (1890-93) de Narcís Oller que planteja les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l'alça borsària, durant la Febre d'Or, en una família menestral de Barcelona. La primera part de l'obra (La pujada) narra l'escalada econòmica, social i política del protagonista —Gil Foix— fins a la direcció d'un ambiciós projecte ferroviari, entre l'adulació interessada dels uns, la desconfiança menestral dels seus i l'atordiment eufòric d'ell mateix, que amaga la contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar. La segona (L'estimbada) analitza l'esperada fallida del protagonista i les seves causes i conseqüències morals, de les quals romanen al marge —amb moralitzant esquematisme— tots els qui no es deixaren enlluernar per l'opulència i no abandonaren llurs ideals artístics. L'autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una contribució cega però positiva al progrés. L'obra —narrada en tercera persona i situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882— vol tipificar, constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual reapareixen en La febre d'or. Mercat colonial Intercanvi comercial entre la metròpoli i les seves colònies. Crisi de 1898 Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898). Desastre del 98 Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Durant el segle XIX, la política econòmica de l'Estat liberal es va caracteritzar per l'enfrontament continu entre les concepcions lliurecanvistes i proteccionistes.	Lliurecanvisme Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme. Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els lliurecanvistes defensaven la lliure competència perquè així s'ajudaria a la modernització. Els comerciants i els accionistes del ferrocarril i la indústria siderúrgica (generalment de capital estranger) donaven suport a aquesta concepció. Proteccionisme Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat, protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme. Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els proteccionistes demanaven l'aplicació de taxes aranzelàries per als productes estrangers, motiu pel qual els seus màxims defensors eren la burgesia industrial i els productors cerealistes, que havien de competir amb els productes importats, generalment més barats a causa d'una major rendibilitat en la producció.
L'evolució demogràfica. A partir de la segona meitat del segle XVIII va augmentar la població mundial, sobretot l'europea, després de segles d'estancament. A partir de la segona meitat del segle XIX es produeix el canvi de règim demogràfic. També, bé que amb molt de retard, a l'Estat espanyol.	Demografia Ciència que té com a objecte l'estudi de la població. Model demogràfic Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural. Cicle demogràfic antic El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar. Cicle demogràfic modern Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris. Revolució demogràfica Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa. Primera transició demogràfica Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica.
Canvis en l'agricultura. La revolució agrària va significar el pas de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum...	Agricultura Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles. Revolució agrària Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps. Agricultura tradicional També agricultura de subsistència. Agricultura típica de l'epoca preindustrial, caracteritzada per l'escassa producció d'excedents. A diferència de l'agricultura moderna, orientada al mercat, l'agricultura tradicional és orientada a l'autoconsum. Les explotacions agràries, majoritàriament de tipus familiar, es caracteritzen per un nivell tècnic molt baix, la qual cosa explica la baixa productivitat. Agricultura de subsistència Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital. Autoconsum Tipus de consum basat en la producció que un mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal; actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació monetària, en el fet de no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de satisfer una escala de preferències. Actualment, en l'agriculura, la policultura impulsa l'autoconsum, alhora que ajuda la mà d'obra poc ocupada i permet l'obtenció de guanys en la utilització de subproductes que no serien emprats en una situació normal. L'autoconsum adquireix també importància en els grans conglomerats industrials. Crisi de subsistència Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de subproducció de l'època preindustrial.
... a l'agricultura moderna, orientada al mercat.	Agricultura moderna També agricultura de mercat, o agricultura capitalista. Agricultura típica de l'epoca industrial, caracteritzada per la producció d'excedents. A diferència de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum, l'agricultura moderna és orientada al mercat. Les explotacions agràries funcionaran com a empreses que buscaran el màxim de beneficis en la venda dels seus productes. Aquest nou tipus d'agricultura serà possible gràcies a la introducció de nous mètodes de treball i de noves tècniques i està lligada als canvis que acompanyaran la Revolució Industrial: augment de la demanda (per l'increment de la població), revolució tecnològica, revolució dels transports, nova mentalitat capitalista, etc. Excedent Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure. A l'època industrial l'excedent és la part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per obtenir-lo. Economia de mercat Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes. Agricultura extensiva Tipus d'agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic més pel baix cost d'explotació que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny; sovint utilitza la pràctica del guaret i és aplicada a conreus que necessiten poca mà d'obra i que admeten un grau elevat de mecanització. Agricultura intensiva Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.
En la revolució agrària va ser fonamental el canvi del règim de propietat de la terra. L'estructura feudal de l'Antic Règim impedia el creixement.	Sistema senyorial Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud. Terres vinculades Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre. Terres senyorials Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues parts: la reserva senyorial i els masos. Masos Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de productes i treball. Terres comunals També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la contrada. Eren terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia profit. Béns comunals O simplement comunals. Béns pertanyents al comú, és a dir, a tota la població d'un municipi. A la Península Ibèrica sorgiren com a conseqüència del procés d'ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l'ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de propietats. Carles III posà l'administració dels propis a les mans del Consell de Castella, i el 1770 disposà una liquidació parcial d'aquests béns, que restà pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la venda (1813), però la restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió (1822) del govern liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica, dreçà també un pla de venda de béns comunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins; però no fou fins a la desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats els béns comunals que fossin efectivament utilitzats col·lectivament. Béns propis O simplement propis. Part de les terres comunals que pertanyia al municipi com a entitat i els beneficis de la qual eren destinats a satisfer les despeses dels serveis públics. Mayorazgo Nom donat a Castella, durant l'edat mitjana, a la institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable per tal de preveure, així, l'ordre successori, basat en l'heretatge per primogenitura. Sorgí al s XII, al si d'algunes famílies nobles, com a concessió reial per a perpetuar els béns d'uns llinatges determinats. Bé que Alfons X introduí, a Las Partidas, una llei que facilitava aquesta pràctica successòria, la institució continuà essent una concessió reial fins al s XVI (lleis de Toro, 1505), que fou ordenat jurídicament. Aleshores la burgesia també començà a practicar el dret de mayorazgo, que podia ésser inter vivos (escriptura) o mortis causa (testament). Limitat des de la darreria del s XVIII, a causa dels desequilibris socials que provocaren els grans mayorazgos (que sempre es podien ampliar per matrimoni), les corts de Cadis n'intentaren l'abolició. Aquesta fou promulgada per llei del 27 de setembre de 1828, que no entrà en vigor, per diverses causes, fins els anys 1836-37. Openfields Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals. Minifundi Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat, amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha. Minifundisme Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de minifundi.
A l'Estat espanyol, els canvis jurídics van venir al llarg del segle XIX, quan els governs liberals van començar la reforma de les estructures de la propietat agrària.	Desamortització Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat. La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola. A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim (1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l'acaparament de terres. Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra, al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10 321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. Desvinculació Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya.
Les principals desamortitzacions van ser les de Mendizábal i Madoz.	Desamortització de Mendizábal Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia. La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers. Desamortització de Madoz Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins al començament del s XX. Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns comunals.
La conseqüència de les desamortitzacions va ser la consolidació de la propietat latifundista. El fet de vendre les terres en subhasta va fer que molt pocs poguessin accedir a la propietat de terres. Els compradors van ser la noblesa, que va ampliar les seves propietats, i la burgesia, que va esdevenir terratinent.	Subhasta Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a dir, a la persona que n'ofereix un preu més elevat. Latifundi Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials. Latifundisme Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de latifundi. Plantació Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Canvis en les tècniques de conreu.	Associació de conreus Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes (associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada). Rotació de conreus Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola. Maquinisme Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor. Màquina agrícola Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles, en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora, segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé hom les pot acoblar a un tractor.
Tot i els canvis, a l'Estat espanyol predominava l'agricultura tradicional. Només al litoral mediterrani, especialment a Catalunya, València i zones d'Andalusia, es va donar una agricultura moderna, preocupada pels avenços tècnics.	Mas Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació. Masia Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles. Institut Agrícola Català de Sant Isidre Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923). Calendari del Pagès Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques, etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries sobre temes rurals. Canal Obra destinada a conduir, per a finalitats diverses, masses d'aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o d'aigües subterrànies mitjançant una captació adequada. Hom pot classificar els canals en: industrials, d'abastament de poblacions, de regatge i de drenatge (o de sanejament); els dels dos primers tipus porten un cabal constant, mentre que el cabal minva en els de regatge i augmenta en els de drenatge. Canal de la Infanta Canal construït del 1817 al 1819 pels propietaris del pla esquerre del Llobregat, entre Molins de Rei i Cantunis (17 km). Amb un volum mitjà de 3 000 l/s, regava 3 000 ha dels termes de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà del Llobregat, l'Hospitalet del Llobregat i Sants. El projectà Tomàs Soler i Ferrer i l'inaugurà el 1819 Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies, infanta d'Espanya, de la qual prengué el nom. A més de l'ús agrícola, en els seus salts d'aigua s'instal·laren fins a 16 petites indústries (molins fariners, serradores i un molí paperer), la majoria de les quals a l'Hospitalet. L'aprofitament industrial es féu marginal a partir de 1880 per la introducció de les modernes farineres i l'electricitat. A la dècada de 1960 la construcció del cinturó de ronda de Barcelona tallà el canal a Sants. Canal d'Urgell Canal que rega terres de l'Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues, sector de la Depressió Central comprès entre el Segre i els primers altiplans de la Segarra. La necessitat de regar la Catalunya àrida de ponent, que en anyades bones gairebé abastava de blat la Catalunya humida, era sentida de segles, i en temps de Carles I hom ja parlava d'obrir-hi un canal. L'expansió dels regatges el s XVIII semblava que n'indicava el moment propici, però els perceptors de delmes, els ramaders i els bladers segarrencs, que no se'n podrien beneficiar, aconseguiren paralitzar la construcció del canal fins el 1853, que una empresa barcelonina, Girona, Clavé i Companyia, aconseguí una concessió per 99 anys a partir de l'acabament dels treballs i fundà la Societat Anònima del Canal d'Urgell, que emprengué les obres. El canal, de 144 km de llarg, arrenca del Segre aigua avall del Tossal (Noguera), passa a tocar d'Artesa de Segre i Foradada, deixa fora Agramunt, travessa la serra d'Almenara, passa entremig de Tàrrega (no regada) i Bellpuig d'Urgell i, tombant a l'W, voreja les Borges Blanques, rega Juneda i Artesa de Lleida i desguassa al Segre entre Albatàrrec (regat) i Montoliu de Lleida. L'obra fou inaugurada el 1861, però no s'acabà fins el 1865. Canal de la dreta de l'Ebre Canal de regadiu del Baix Ebre i del Montsià, que arrenca de l'assut de Xerta, uns 3 km aigua amunt de la vila. Segueix l'Ebre de prop, llevat del tram de Roquetes, fins a Amposta, d'on, a la sortida, havia d'alimentar el canal de navegació a Sant Carles de la Ràpita, avui reduït a sèquia. Segueix riu avall fins a l'illa de Buda, on arriba mitjançant un sifó (canal de Buda). Inaugurat el primer tram el 1857, a fi de fornir d'aigua el canal de navegació, el 1861 ja fou emprat per al regadiu, amb una dotació de 25 m³/s i uns 60 km de llarg, la meitat dels quals ja han estat revestits (1985) dins del projecte global de revestir enterament els dos canals principals (el de la dreta i el de l'esquerra) i 85 km més de sèquies i petites canalitzacions, per tal de millorar-ne l'aprofitament. Rega unes 13 000 ha entre la vall baixa i el delta, completat per una xarxa de sèquies, entre les quals es destaca el canal de Calent, que arrenca de l'Enveja i arriba als sorrals de la Platjola. Canal de la dreta del Llobregat Canal del Baix Llobregat, que té la presa passat l'aiguabarreig amb la riera de Torrelles, en el terme de Sant Vicenç dels Horts. Travessa, paral·lel al Llobregat, els municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat, i mor a llevant de l'estany de la Ricarda, on primerament abocava les aigües d'escolament. Inaugurat el 1855, no fou acabat fins el 1885, amb un cabal real d'1,3 m³/s, que permetia el regatge de 1 200 ha quan el consum del canal de la Infanta, amb la presa, situada aigua amunt, ho permetia. L'acabament del pantà de Sant Ponç, al Cardener i el complement, després del 1890, de l'aigua artesiana del delta han permès l'aprofitament regular de 3,75 m³/s (que ja era el cabal teòric del canal), amb una xarxa de sèquies que domina 4 517 ha, 4 303 de les quals efectivament regades, als municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà i Castelldefels.
Contractes agraris.	Contracte de masoveria Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a encarregat del propietari. Parceria Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Rabassa morta Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes. Hereu -eva 1. Persona que rep una herència, o només una part, per heretament, disposició testamentària o legal, a títol universal (drets i béns). Si concorren dos hereus o més, hi ha comunitat hereditària, que es desfà per partició, a la qual tenen tots dret a parts alíquotes. Es tracta sempre d'hereu o successor a títol universal (que inclou els drets i els béns), a diferència del legatari, que ho és a títol particular o singular. 2. Institució jurídica catalana, per la qual l'instituït (que quan és una dona s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en el sistema successori romanocatalà que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió per causa de mort col·locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea de continuïtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen subsistint a favor i càrrec de l'hereu. Però, en el sistema successori català, l'hereu, com a successor en totes les relacions jurídiques actives i passives del causant, encarna igualment la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar, especialment tractant-se de patrimonis agrícoles, la subsistència dels quals a través de les generacions exigeix la institució d'hereu únic, i en aquest sentit l'hereu es contraposa al legitimari, que només té dret a percebre un valor patrimonial concretat a la quarta part del valor dels béns de l'herència, repartit entre tots els fills. D'acord amb els precedents romans, el dret civil català exigeix necessàriament la institució d'hereu en tot testament sota pena de nul·litat. Però des de la compilació del 1960 aquest requisit no és absolut, car el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d'hereu en el testament. Segons el dret civil que tradicionalment vigeix a Tortosa, hom pot distribuir tota l'herència en llegats. El dret balear preveu la figura de l'hereu distribuïdor, que té una certa semblança amb la "clàusula de confiança" catalana, però permet altres possibilitats. Aquesta figura fiduciària es produeix quan el testador encomana a la persona instituïda hereva, bé que sigui només en l'usdefruit de tots o una part dels béns de l'herència que té per acte entre vius o d'última voluntat, que els assigni a un o els distribueixi entre els diversos parents del testador o de l'hereu distribuïdor mateix, que el testador estableixi, sense perjudici de les llegítimes. L'assignació o distribució feta pel distribuïdor serà revocable si es fa amb testament i irrevocable si s'escau entre vius.
A finals de segle, crisi agrària en els sectors cerealista i vitivinícola.	Crisi Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Cerealicultura Conreu dels cereals. Cerealista Persona que es dedica a produir cereals o a comerciar-hi. Viticultura Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys. Vitivinicultura Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi. Aiguardent Beguda obtinguda per destil·lació de líquids procedents de la fermentació alcohòlica de diverses matèries hidrocarbonades naturals. D'entre aquestes matèries cal esmentar: la canya de sucre, les cireres, les prunes, les peres (williams i perry), malta i ordi, pomes, vi, brisa, arròs i atzavara. Cada cultura agrària ha desenvolupat històricament el destil·lat corresponent a la font fermentable de què disposa. La destil·lació, tradicionalment discontínua, pot fer-se avui per procediments continus, i s'obté en general un destil·lat de 65°-70° alcohòlics, conegut també com a 'holandès'. La selecció de la primera matèria i el procés de producció són factors fonamentals de la qualitat del producte final. Alguns tipus d'aiguardent, com el brandi, el conyac i el whisky, necessiten envellir en recipients de roure, dels quals van dissolent la matèria colorant (tanins) i altres components; els recipients cal que hagin estat usats, ja que els nous cedeixen massa color i taní. L'envelliment dóna el cos, el color, el gust i el tast característics. Alguns aiguardents (com el whisky) es filtren a través de carbó o torba; d'altres aconsegueixen el seu tast peculiar per redestil·lació d'un aiguardent previ que ha estat macerat amb herbes o fruites, com la ginebra o gin. Normalment, abans de l'envasament final s'ajusta la concentració alcohòlica, de 40°-45° per dilució amb aigua destil·lada o aigua de pluja. Els aiguardents industrials (més pròpiament alcohols industrials) són obtinguts de grans, patates, bleda-raves, etc; per a destinar-los a consum de boca són mesclats amb aiguardent de vi o de fruita a fi de millorar-ne el gust i l'aroma i rebaixar-ne la graduació alcohòlica.
En el sector del vi, la crisi de la fil.loxera va transformar l'agricultura i va originar el conflicte rabassaire, que continuarà durant uns quants anys.	Fil.loxera Phylloxera vastatrix, família dels afídids. Insecte de l'ordre dels homòpters que parasita en massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en provoca la mort. Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, i d'individus mascles i femelles, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre els ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però en els segons els ous de l'hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels petites, i el cep es debilita i a l'últim mor. L'atac de la fil·loxera es manifesta a rodals, que destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença pel centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra portaempelts americans, resistents a l'atac. Originària de l'Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d'una manera accidental (el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga de les vinyes europees. Des de l'aparició de la fil·loxera a Narbona (1867), Joan Miret i l'Institut Català de Sant Isidre intentaren de fixar una línia de defensa (destruint les vinyes) entre el Rosselló i l'Empordà i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, hom sol·licità mesures amb caràcter urgent al congrés dels diputats, que adoptà una gran part dels punts proposats pel congrés antifil·loxèric de Madrid; mentrestant, el focus s'anava estenent per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir (i també a Portugal i a Màlaga). El 1879 aparegué a Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), i, davant la inactivitat del govern, l'Institut reuní els delegats de totes quatre diputacions del Principat, foren creades unes juntes i fou nomenat Joan Miret com a comissari reial; aquest cridà al Principat el doctor Monnier, propagador del procediment de neolina i sulfur de carboni, però la tramesa d'aquests productes fou deturada a la frontera 54 dies, mentre la plaga s'expandia (en una primera campanya, els ceps contaminats i arrencats ascendiren a 800 000); la llei d'indemnitzacions disposava que hom no pagués els ceps afectats de fil·loxera, la qual cosa provocà un gran descontentament. Els pagesos de Llers s'aixecaren i impediren l'entrada a llur terme de la comissió antifil·loxèrica, i a tot l'Empordà sorgí un viu estat d'opinió contra Joan Miret, que dimití, i els treballs foren deturats. Al congrés antifil·loxèric de Saragossa del 1880 s'enfrontaren els partidaris de la utilització dels ceps americans o americanistes i els insecticidistes, i els acords foren una transacció. La plaga havia envaït ja tot l'Empordà i la Garrotxa, i l'Institut aconseguí que el govern aprovés el pla de Ricard Rubió (1881) d'aïllar aquestes comarques per tal de salvar les barcelonines; hom seguí el procediment de Miret de cremar ceps o aplicar sulfur de carboni, però els pagesos continuaven plantant amb redoltes contaminades, i la plaga s'estengué per tota la Selva. El 1883 travessà la Tordera i penetrà al Vallès i al Maresme, on hi hagué avalots contra les brigades de la comissió antifil·loxèrica, especialment a Calella, i hom deturà les mesures dos anys. El 1886 aparegué la fil·loxera a Sant Andreu de Palomar, i el 1887 al Penedès, i aviat s'estengué per l'Anoia; el 1890 fou localitzada a Vilafranca del Penedès i a la riba del Gaià, ja dins el Camp de Tarragona, com també a les comarques pirinenques de l'Urgellet i el Baridà; el 1891 es manifestà a Tarragona i a Mallorca (Llucmajor), el 1892 al Bages, el 1893 a la Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d'Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, i el 1900 a l'Urgell, la Segarra i el Pallars; tot Catalunya, doncs, estava delmada. Hom decidí, finalment, de deixar morir els ceps vells i de replantar amb peus americans. Però els pagesos toparen amb la lentitud burocràtica a aplicar l'exempció tributària, quan les vinyes ja eren mortes, mentre hom els exigia encara l'impost per a combatre la fil·loxera. Hom presentà a les corts (1894) els acords d'una reunió de viticultors a Terrassa, i el 1895, finalment, fou publicat el decret que declarava l'epidèmia calamitat pública, però que establia que els tributs dispensats als viticultors afectats haurien d'ésser repartits entre els altres contribuents de cada poble o de cada província. La diputació de Barcelona sol·licità l'exempció per a la seva demarcació, però els diputats no catalans es negaren àdhuc a discutir el repartiment de l'exempció entre llurs províncies. El malestar es complicà, encara, amb el reviscolament del problema dels rabassaires, especialment al Penedès, on aquests efectuaren represàlies destrossant boscs i hortes, en trobar-se desposseïts de llurs drets damunt els ceps. Rabassa morta Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes. Capficat Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els temps de Columel·la per a perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX foren utilitzats pels rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de rabassa morta. La licitud de la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat ésser aquests elements constitutius de la rabassa morta originària. Rabassaire Nom que rep la persona que conrea una terra amb contracte de rabassa morta. Conflicte rabassaire Conflicte originat entre propietaris i rabassaires arran de la crisi de la fil.loxera. El conflicte fou una mostra de l'agitació social provocada per les condicions de treball i de tinença de les terra dels pagesos. La major part de les queixes dels pagesos estaven causades pels contractes de rabassa morta, que, amb la fil.loxera, els propietaris van considerar com a extingits. Així es va iniciar un seguit d'enfrontaments entre arrendataris (que el 1893 es van organitzar en la Federació d'Obrers Agrícoles, que més tard, s'orientarà cap a la Unió de Rabassaires, fundada el 1922) i propietaris, conegut com a conflicte rabassaire, per tal de millorar les condicions de tinença de la terra. La necessitat de plantar nous ceps resistents a la plaga i de continuar la producció va facilitar una entesa entre les dues parts cap al 1896, tot i que els nous contractes van ser majoritàriament de parceria.
El desenvolupament industrial. El procés d'industrialització a l'Estat espanyol va ser molt lent, incomplet, localitzat i dependent de l'exterior. Només Catalunya i el País Basc, van iniciar el procés d'industrialització. Catalunya, anomenada la fàbrica d'Espanya, en serà la pionera.	Indústria Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats. Revolució Industrial Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX. Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
La revolució industrial va significar el pas de la indústria tradicional...	Artesania Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava organitzada en torn els gremis. Sistema gremial Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire ampli de beneficis. Gremi Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis, confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants. L'origen és relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de l'artesania i del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de treball i en els factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a la legislació tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través d'un seguit de mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives (inspecció dels productes, reglamentació, etc). Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un procés de decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l'evolució general de la producció menestral davant els progress