ECONOMIA I SOCIETAT EN EL SEGLE XX

Guió conceptual.	1. L'economia i la societat del segle XX. 2. L'economia espanyola en el segle XX. - La industrialització espanyola. - La política econòmica. - De la pèrdua colonial a la Primera Guerra Mundial (1898-1914). - L'impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). - La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). - La Segona República (1931-1936). - La Guerra Civil (1936-1939). - La postguerra (1939-1959). - El gran desenvolupament (1959-1973). - La crisi del 1973. - Mesures durant la Transició. - La globalització de l'economia. 3. L'evolució demogràfica. - Els moviments migratoris. - El procés d'urbanització. - Els problemes urbans. - Esdeveniments a ciutats. 4. El desenvolupament agrari. - La propietat de la terra. - Institucions i organismes rurals. - Empreses del sector primari. 5. El desenvolupament industrial. - La indústria moderna. 5.1. El sector tèxtil. - Els centres de producció industrial. - Empreses tèxtils. - Les colònies industrials catalanes. 5.2. La indústria sidero-metal.lúrgica. - Noves tècniques de producció. - Empreses mineres. - Empreses sidero-metal.lúrgiques. 5.3. La indústria naval. 5.4. La indústria energètica. - L'energia elèctrica. - Empreses de material elèctric. - L'energia hidroelèctrica. - Empreses d'explotació d'aigua. - L'energia nuclear. - El petroli. - El gas.	5.5. La indústria química. - La indústria farmacèutica. - La indústria paperera. 5.6. La indústria de l'automòbil. 5.7. Les indústries alimentàries. 5.8. Empreses sanitàries. 5.9. Empreses tabaqueres. 5.10. La construcció. 5.11. La indústria electrònica. 5.12. La indústria informàtica. 6. El comerç. - Empreses comercials. 7. Els transports. - El transport per carretera. - El ferrocarril. - Companyies ferroviàries a Catalunya. - Altres companyies ferroviàries. - El transport marítim. - El transport aeri. - El transport urbà. 8. Les comunicacions. - Mitjans de comunicació. - Empreses de telecomunicacions. 9. Els serveis. 9.1. El turisme. 9.2. L'organització financera i bancària. - Entitats bancàries catalanes. - Caixes d'estalvis catalanes. - Entitats bancàries de l'Estat espanyol. 9.3. Empreses asseguradores. 10. La societat. - Les classes altes. - Les classes mitjanes. - Les classes baixes o populars. 11. Els moviments socials. - Les associacions burgeses. - El moviment obrer. - El feminisme. - Els nous moviments socials. 12. La nova societat. - La societat de consum. - Les noves formes d'oci i de cultura.
Durant el segle XX assistim a la consolidació de l'economia capitalista, bé que amb amb canvis importants, i de la societat industrial.	Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim. Llei de l'oferta i la demanda Principi econòmic segons el qual si l'oferta d'un producte és superior a la demanda, el preu baixa i s'estimula el consum. En cas contrari, quan la demanda supera l'oferta, el preu puja i s'estimula la producció pels beneficis que genera. Segons la doctrina del liberalisme econòmic és l'única llei que ha de regir en el mercat. Economia de mercat Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes. Capitalisme d'estat o keynesià Sistema de capitalisme reformat a partir de les teories de Keynes, en el que l'Estat s'erigeix com a garantidor del bon funcionament de l'economia de mercat. Neocapitalisme Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats. Societat classista Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres. Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats. Classe social Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
En el cas espanyol, el procés d'industrialització, iniciat al segle XIX, va continuar amb lentitud, i fins ben entrat el segle XX no es pot dir que Espanya sigui una societat industrial. Al començar el segle XX, Espanya era una societat predominantment agrària, arrossegava un endarreriment notable i presentava grans desequilibris regionals i socials. L'evolució econòmica i social del segle XX està condicionada per factors interns (política econòmica dels governs de torn, existència o no d'estabilitat política, disponibilitat de recursos, etc.) i per factors externs (conjuntura econòmica internacional, relacions internacionals, etc.).	Economia Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució. Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat. Economia agrària Economia on les activitats primàries, especialment l'agricultura, són predominants, tant pel que fa a la major capacitat de generar riquesa, com per la majoritària ocupació de la població. Desequilibri Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc. Estancament Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
A nivell de política econòmica, com a la resta d'Europa, va predominar l'intervencionisme estatal, sobretot a partir del crac del 1929.	Política econòmica Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats. Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament. Dirigisme Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics. Lliurecanvisme Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme. Proteccionisme Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat, protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme. Aranzel Impost que paguen els béns importats a un estat i, en alguns casos, certs béns exportats. Els primers aranzels tenien la finalitat de recaptar fons per al fisc. Amb l'adveniment de la industrialització, l'aplicació de l'aranzel respon més pròpiament al desig de protegir la producció nacional de la competència estrangera que a l'obtenció de recursos fiscals. L'aranzel pot ésser específic si és calculat prenent com a base una propietat física del producte (pes, volum, etc); ad valorem, si és calculat sobre el preu, i mixt, si hom fa intervenir elements ad valorem i específics. L'aranzel específic té l'avantatge de la simplicitat en la seva aplicació, però té l'inconvenient de no prendre en consideració l'evolució dels preus. L'aplicació de l'aranzel ad valorem és més raonable, però presenta la dificultat de la determinació del preu del producte. Els drets aranzelaris poden ésser definitius o transitoris i mòbils o fixos. Poden existir dos o més drets per a cada mercaderia. La introducció sistemàtica de l'aranzel a Espanya fou iniciada el primer terç del s XIX; tots els aranzels que han existit, entre ells els del 1892, del 1906 i del 1922 (dit aranzel Cambó), tenen un signe marcadament proteccionista, i només escapa a aquesta tendència l'aranzel del 1869 (dit aranzel Figuerola) i, en certa manera, el del 1960. Estat de benestar Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat —sigui objectiva o valorativa— que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social. El model de l'estat de benestar que s'aplicà als països capitalistes després de la Segona Guerra Mundial —i que a Europa Occidental coincidí amb l'etapa de major prosperitat i estabilitat— es frenà amb l'anomenada crisi del petroli de l'any 1973, que posà de manifest les limitacions d'aquest model social i polític i les dificultats de mantenir una política de plena ocupació. La viabilitat de l'estat de benestar es qüestionà encara més amb l'anomenada crisi fiscal de l'estat: en un moment de recessió econòmica, l'estat no té prou ingressos per a fer front als seus compromisos i a la despesa creixent que implica qualsevol situació de crisi, ja que les càrregues i obligacions s'incrementen mentre que, paral·lelament, disminueixen els ingressos. Conjuntura Moment econòmic o, per extensió, històric de curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que defineixen temporalment una situació. Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional.
De la pèrdua colonial a la Primera Guerra Mundial (1898-1914). El desastre de 1898 va suposar la pèrdua del mercat colonial amb Cuba, però l'economia no se'n resentí massa: molts capitals foren repatriats i invertits al país.	Restauració Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Mercat colonial Intercanvi comercial entre la metròpoli i les seves colònies. Crisi de 1898 Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898). Desastre del 98 Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898. Repatriació de capitals Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor. Inversió Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc). Indià -ana Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica del Sud. També eren anomenats així els emigrants que havien anat a Amèrica a cercar fortuna.
L'impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Període amb una conjuntura econòmica favorable, que va permetre grans beneficis als empresaris, amb poc esforç. Però la manca de productes a l'interior va provocar inflació, que van patir sobretot les classes populars. La postguerra va posar fi al període d'eufòria econòmica.	Primera Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. Neutralisme Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt difícil la pràctica integral del neutralisme. Aliadòfils També anomenats francòfils, eren els partidaris dels països aliats (França i el Regne Unit), bàsicament liberals i progressistes. Era el grup format per esquerrans i demòcrates. Germanòfils Partidaris dels imperis centrals, conservadors i autoritaris. Era el grup format pels sectors més conservadors. Expansió Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos. La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va afavorir un cert auge econòmic de l'Estat, ja que les necessitats dels contendents europeus van provocar una gran demanda de productes agraris i industrials. En realitat, l'augment de les exportacions va afavorir la proliferació de negocis especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris i els intermediaris, que no van invertir en el sistema productiu. La situació no fou tan favorable per a les classes baixes, que es van haver d'enfrontar a l'alça dels preus i a la manca d'alguns productes desviats a l'exportació. El deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors va generar una forta conflictivitat social que va afectar profundament el sistema. Exportació Béns i serveis d'un país que en són exportats. Quan les transaccions són fetes amb mercaderies, hom parla d'exportacions visibles, i d'invisibles quan hom fa un servei (assegurances, interessos, nolis, etc) per compte d'un altre país. El pagament d'aquestes exportacions corrents es fa efectiu a curt termini, ja sia amb diners o amb altres béns i serveis; les exportacions de capital, al contrari, tenen com a objectiu l'obtenció d'un rendiment a llarg termini. La importància que hom concedeix al manteniment d'un saldo favorable en la balança comercial ha impulsat l'establiment de mesures, per part dels governs, per afavorir la venda de mercaderies (desgravacions fiscals, crèdits a l'exportació, subvencions, etc), l'aplicació de les quals mesures és controlada pel GATT per tal d'evitar la pràctica il·legal de dumping. Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl·liques prioritàries. Benefici Diferència entre els ingressos resultants de les vendes dels productes i les despeses que comporta el procés productiu. Superàvit balança comercial Situació positiva de la balança comercial, que es dóna quan el valor de les exportacions (vendes a l'exterior) és superior al valor de les importacions (compres de l'exterior). Superàvit de la balança de pagaments Situació comptable segons la qual en les diverses subbalances en què hom divideix la balança de pagaments els ingressos són superiors a les despeses. així, un superàvit en la balança per compte corrent s'ha d'interpretar com un excés en aquelles transaccions que generen renda, en el període a què es refereix la balança, per damunt d'aquelles que en consumeixen. I un superàvit de la balança de capitals s'ha d'interpretar com una disminució de la posició deutora del país o l'estat respecte a la resta del món. Inflació Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), es van viure moments d'expansió, coincidents amb els pròspers anys vint, i de fort intervencionisme estatal. La cojuntura econòmica va canviar amb el crac del 1929.	Dictadura de Primo de Rivera Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Els feliços vint o els anys bojos Denominació emprada pels historiadors per a referir-se a l'època en què, un cop superat el mal tràngol de la guerra, la societat europea volia oblidar els horrors de la guerra i s'esforçava a gaudir d'un moment, caracteritzat per la prosperitat econòmica. En aquells anys vint, dins d'un context d'eufòria, van triomfar artistes de les diferents avantguardes, es van generalitzar els nous ritmes (jazz, xarleston i tango), i van créixer els moviments d'emancipació de la dona que reivindicaven els seus drets civils i que van facilitar la liberalització dels comportaments (faldilla curta, cabells tallats à la garçon, etc.). Expansió Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos. Dèficit pressupostari Excés de la despesa governamental per damunt dels ingressos durant l'any financer. Consejo de Economia Nacional Organisme encarregat d'intervenir en l'economia. Organització Corporativa Nacional Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social. Comitè paritari Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura. Crisi econòmica del 1929 Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida. Depressió Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica. És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
La Segona República (1931-1936) va patir la conjuntura desfavorable dels anys trenta (crisi econòmica mundial). El més destacat de l'etapa republicana va ser l'intent de reforma agrària que van emprendre els governs d'esquerres, tant el central com el català.	Segona República Espanyola Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). Reforma agrària Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra. La reforma agrària espanyola promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934. Llei de Reforma Agrària Llei promulgada pel govern Azaña el setembre de 1932, amb l'objectiu d'eliminar el latifundisme i crear uan classe de petits propietaris que facilités la modernització de l'agricultura i l'aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. L'aplicació de la llei fou encomanada a l'Instituto de Reforma Agraria (IRA). Instituto de Reforma Agraria (IRA) Organisme creat el 1932 pel govern republicà per aplicar la Ley de Bases de la Reforma Agraria. Aquest organisme rebia les terres expropiades segons la dita llei i n'organitzava la distribució entre els camperols, que podien decidir-ne el règim d'explotació. IRA Sigla del Instituto de Reforma Agraria, organisme creat el 1932 pel govern republicà espanyol. Institut Contra l'Atur Forçós Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la crisi de la indústria tèxtil (1936). Llei de Contractes de Conreu Disposició reguladora de l'arrendament agrícola tendent a millorar la situació de l'arrendatari, promulgada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Per tal de resoldre els conflictes existents en el camp català i revisar els contractes de rabassa morta a les comarques vitícoles i els de terra campa a les altres, el govern de la Generalitat encarregà a la Comissió Jurídica Assessora la redacció d'un avantprojecte de llei de contractes de conreu que recollís les promeses electorals que donaren el triomf, el 1931, al partit majoritari d'Esquerra Republicana de Catalunya, aliat amb la Unió de Rabassaires. El text de la Comissió passà íntegrament al Parlament per al seu estudi i discussió (novembre del 1933 — març del 1934). La llei fou aprovada l'11 d'abril de 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra, per absència de Lliga Catalana, partit que havia combatut el projecte i havia abandonat el Parlament. La llei era una disposició que es proposava d'aplicar, sense extremismes, el principi de la propietat de la terra com una funció social: diferenciava entre arrendament i parceria, segons la participació del propietari, fixava un mínim de 6 anys de contracte, establia el caràcter familiar de les explotacions i pràcticament impedia el desnonament dels pagesos. Fou combatuda apassionadament per Lliga Catalana i per alguns terratinents agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la denunciaren a les corts de la República. Fou impugnada, per anticonstitucional, pel govern de la República, presidit pel radical Ricard Samper, en virtut d'un recurs presentat al Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual anul·là la llei per 13 vots contra 10 (sentència del 8 de juny de 1934). Aquest intent de limitar les facultats legislatives reconegudes per l'Estatut de Catalunya motivà la reacció de les forces polítiques catalanes i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. El Parlament de Catalunya tornà a votar el projecte primitiu, sense cap modificació, i s'obrí un procés de negociació entre ambdós governs fins a convenir la fórmula de no recórrer novament contra el text aprovat en canvi d'esmenar en el reglament alguns punts relacionats amb la preceptiva constitucional o el nomenament de les juntes arbitrals. Els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934 capgiraren aquell estat de coses. El capità general Domènec Batet revocà els judicis de revisió de contractes rústics favorables als rabassaires en favor dels terratinents; en dos anys, es plantejaren uns 1 400 casos. El 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, fou restablerta la legalitat anterior. Represes les sessions del Parlament, Lliga Catalana acceptà la llei i assegurà que col·laboraria al seu millorament. Durant la guerra civil de 1936-39 la terra no fou col·lectivitzada, malgrat alguns intents, per haver-s'hi oposat la pagesia catalana. La llei del 8 de setembre de 1939 deixà sense efecte les disposicions del Parlament de Catalunya, restablint el dret anterior a l'Estatut d'Autonomia.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), a l'Espanya republicana es va viure una nova economia, entre la guerra i la revolució social. Mentrestant, a l'Espanya nacional s'imposava el corporativisme controlat per l'Estat.	Guerra Civil Espanyola Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Socialització Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic. Col.lectivització Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. Col.lectivitzacions La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció. Decret de Col.lectivitzacions Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 1936 que legalitzava el procés de col.lectivització que s'havia endegat fins al moment. Les empreses van quedar classificades en col.lectivitzades (les de més de 100 treballadors o que havien estat abandonades pels propietaris, i les d'entre 50 i 100 treballadors que així ho haguessin acordat) i privades, fiscalitzades pels comitès obrers. Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries. Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret l'11 d'agost de 1938. Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya Organisme de control econòmic de la Generalitat de Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936. N'havia estat un precedent el Consell Consultiu d'Economia de la Generalitat de Catalunya, creat pel març del 1934 i que havia funcionat amb intermitències. Tingué la missió de dirigir l'economia catalana i de formalitzar un programa comú de totes les organitzacions polítiques i sindicals (Pla de Transformació Socialista del País); els seus punts principals eren: col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i de la gran propietat rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria no col·lectivitzada, intervenció dels establiments abandonats pels propietaris, reabsorció dels obrers sense feina i política fiscal orientada a crear un impost únic. A partir del setembre del 1936 les facultats normatives foren atribuïdes al departament d'economia i al Consell de la Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un caràcter consultiu que confirmà el reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per quinze membres, presidit pel conseller d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom establí que el president de cada consell general d'indústria en fos també membre. Corporativisme Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
Durant el franquisme (1939-1975) hem de parlar tres períodes ben clars. Entre 1939 i 1959, la llarga postguerra.	Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Postguerra Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys. En el cas de la postguerra espanyola, es parla d'uns 20 anys (1939-1959). Autarquia Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents. Racionament Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Entre 1959 i 1973, espectacular desenvolupament. El creixement moderat del primer terç del segle XX es va veure truncat per la guerra. Un cop superada la llarga postguerra, es va viure el període de màxim creixement del segle, en el que Espanya deixa de ser una societat agrària per passar a ser una societat industrial.	Desenvolupament Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. Creixement econòmic Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament. Desarrollismo Dit de la política econòmica inaugurada amb el Pla d'estabilització de 1959 i continuada amb els Plans de desenvolupament a partir de 1964. El resultat d'aquesta política fou un desenvolupament econòmic precipitat i desequilibrat, amb nombroses contradiccions (socials i regionals) i deficiències (urbanístiques, de serveis i infraestructures, etc.). A més, la societat es va anar modernitzant d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base tradicional i es va anar convertint en un règim obsolet. Pla d'Estabilització L'entrada d'Espanya al Fons Econòmic Internacional i al Banc Mundial, el 1958, amb l'esperança d'obtenir crèdits per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d'or i de divises amb les quals es pogués fer front al finançament de les importacions, va tenir com a contrapartida l'exigència de la liberalització econòmica a través d'una sèrie de mesures que es concretaren en el Pla d'Estabilització de 1959. L'objectiu del Pla era obrir l'economia espanyola perquè pogués participar en el cicle econòmic expansiu que es vivia a l'Europa occidental, i que tenia com a exemple el "miracle" econòmic de l'Alemanya de la postguerra. Per aconseguir aquest objectiu, calia una economia més oberta, amb un comerç internacional regularitzat i que permetés rebre inversions estrangeres. Per posar ordre a l'economia espanyola, pas previ necessari, el Pla va establir inicialment la reducció de la despesa estatal, un increment dels impostos, la congelació dels salaris dels treballadors, la devaluació de la pesseta, l'impuls de les exportacions per a intentar pal.liar el gran desequilibri de la balança comercial amb l'exterior i els incentius de les inversions estrangeres. Les conseqüències d'aquestes mesures econòmiques foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables (per exemple, la pèrdua del nivell de vida: encara es van empitjorar més les condicions de vida del poble, però només va durar fins a l'any 1961), es va aconseguir de sanejar l'economia i de posar les bases del creixement econòmic de la dècada posterior. El Pla va significar l'abandonament definitiu de la política econòmica d'intervenció i de regulació seguida pels governs franquistes durant els anys posteriors a la guerra civil. Plan de desarrollo económico y social Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de Planificación del Desarrollo. Pol de desenvolupament Consideració prioritària que hom dóna a certes zones o regions, per tal d'afavorir-ne el desenvolupament i així reduir les diferències entre les que tenen taxes de creixement molt desigual. Els productes, la mà d'obra i l'estalvi surten de les zones més endarrerides, perquè troben millors expectatives de bons rendiments a les regions industrialitzades. Els pols de desenvolupament intenten de pal·liar aquest efecte de recessió, provocat a les regions més deprimides, i evitar-ne la progressiva despoblació. En els països amb planificació central la promoció d'un pol és prevista i determinada en el pla, mentre que a les economies de mercat la promoció d'un pol es fa amb l'ajut que hom dóna al sector privat per tal d'estimular-lo que s'instal·li a la regió escollida. Els beneficis o al·licients que ofereix l'administració poden ésser de tipus fiscal o financer (exempcions, moratòries, subvencions, crèdits, etc). L'administració es responsabilitza així mateix de l'exempció de les obres d'infraestructura necessàries: transports, carreteres, habitatges, escoles, etc, la qual cosa representa una capacitat financera molt important. Durant l'Espanya franquista es van formar els pols de desenvolupament de Burgos, Huelva, Vigo, la Corunya, Sevilla, Valladolid i Saragossa. En aquestes zones es van realitzar importants inversions en infraestructures per tal d'afavorir-hi la implantació d'indústries. Prosperitat Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
I entre 1973 i 1975, crisi. La crisi del petroli del 1973 va frenar en sec el ràpid creixement dels anys seixanta i principis dels setanta.	Crisi Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Crisi econòmica del 1973 Coneguda com la crisi del petroli, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los. Estagflació Procés econòmic en el qual es produeix estancament econòmic (creixement baix o negatiu de la producció i alta desocupació) conjuntament amb alta inflació.
La Transició va estar marcada per la crisi de 1973. Tant els governs d'UCD, com els del PSOE (des del 1982), van prendre mesures per intentar frenar la crisi.	Transició Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Pactes de la Moncloa Acords signats al Palau de la Moncloa en 1977-78 entre el govern de la UCD, els partits d'oposició i els sindicats per tal de posar les bases del procés constituent i fer front a la crisi econòmica. Es va tractar d'un gran pacte social per fer front a la crisi econòmica i posar les bases de l'Estat del benestar. Els pactes van ser signats el 25 d'octubre de 1977 pels principals partits, organitzacions empresarials i centrals sindicals i ratificats pel Congrés dos dies després. Van constituir el primer gran conjunt de mesures per afrontar la crisi a Espanya. Els seus dos objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica un conjunt de reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Per tal de reduir la inflació, es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia de moderació monetària i de la despesa pública i es va acordar fer un programa per racionalitzar l'elevat consum d'energia. Per repartir els costos de la crisi, es va arribar a l'acord de fer una reforma fiscal i de pactar els augments salarials segons la inflació prevista. A més de proporcionar una monentània estabilitat al món de les relacions laborals, establint els límits dels augments salarials i plantejant un ambiciós pla d'ocupació, aquests pactes van servir per a frenar la tendència negativa de l'economia i van reduir força la inflació i el dèficit exterior, tot i que no van aconseguir d'aturar l'increment de l'atur. Després d'aquests pactes es van aprovar altres mesures complementàries, com la llei de mesures urgents per a la reforma fiscal, i la llei que reestructurava la Seguretat Social i creava l'INEM. Els pactes de la Moncloa foren autènticament excepcionals si tenim en compte que tots els intents de concertació posteriors es van dur a terme exclusivament entre el govern corresponent, els sindicats i la patronal. Reconversió industrial Va ser una de les mesures més importants del govern socialista en matèria econòmica. La reconversió va anar dirigida sobretot a les empreses de l'INI que resultaven altament deficitàries. El 1983 es van tancar diverses factories i en alguns sectors, com el naval i el siderometal.lúrgic, es van tancar indústries i es van jubilar anticipadament molts treballadors, malgrat els violents disturbis que aquests van protagonitzar (Bilbao, Astúries, Ferrol, Sagunt...). El desmantellament de l'INI es va iniciar amb la venda de SEAT a Volkswagen. Aquesta política va afectar especialment les regions del nord (País Basc, Cantàbria, Astúries) i les indústries de les zones portuàries (Ferrol, Cadis, Cartagena, Sagunt).
En els darrers anys del segle XX, l'economia es globalitza.	Globalització Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi d'informació. Aquests factors han afavorit l'expansió de les multinacionals, que al seu torn han exigit també un canvi d'orientació de moltes empreses petites i mitjanes. La intervenció dels estats en l'economia tendeix a esdevenir residual, en bona part perquè la política econòmica cada cop és menys autònoma. Així, la gestió econòmica és encomanada a organismes d'àmbit mundial, com ara l'Organització Mundial de Comerç, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per bé que, de fet, tant en aquests organismes com en la conjuntura econòmica tenen un gran pes els EUA, capdavanters de la globalització i primera potència econòmica mundial. Un altre tret de la globalització és el protagonisme assolit pels mercats financers i les transaccions de capital, afavorides per la desregulació econòmica internacional. Bé que la globalització és una evolució inherent a l'economia de mercat, les condicions tecnològiques i polítiques per a la seva materialització no han aparegut fins a les darreres dècades del s XX, amb l'enfonsament del comunisme. Els efectes econòmics, polítics i culturals de la globalització han donat lloc a un ampli debat i a l'aparició (especialment al món desenvolupat) d'un moviment antiglobalització. La crisi del Sud-Est asiàtic al final del 1997 començà a generar dubtes sobre els beneficis de la globalització. Sorgiren defensors de limitar el moviment totalment lliure i absolut de les mercaderies i, especialment, dels capitals. Aquestes veus es transformaren en un moviment multiideològic, iniciat a la cimera de l'Organització Mundial del Comerç —OMC— a Seattle, als Estats Units (desembre del 1999), enmig de forts enfrontaments amb la policia. Posteriorment, aquest moviment obstaculitzà la celebració d'importants esdeveniments econòmics, com ara les assemblees del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i d'altres organismes internacionals, els quals acusa d'imposar un model econòmic de capitalisme que ha ampliat les diferències entre els països més rics i els més pobres. Alhora, procurà proposar alternatives i coordinar a escala internacional l'activitat de les organitzacions que les comparteixen. Aquests esforços condugueren, al gener del 2001, a la creació del Fòrum Social Mundial a la ciutat brasilera de Portoalegre, amb la participació d'entitats diverses d'arreu del món. Altres autors, en canvi, afirmen, que la globalització ha permès als països anomenats emergents escurçar la diferència respecte als més rics mitjançant el comerç lliure de fronteres o l'obertura al capital forà. El procés de globalització, que es consolidà a partir dels anys seixanta i s'enfortí amb les noves noves tecnologies i les telecomunicacions i amb la caiguda del mur de Berlín, ha fet que els estats quedin en una situació d'extrema feblesa davant els moviments massius de capital, contra els quals no hi ha cap política econòmica ni monetària que es pugui enfrontar. Coneguda també com a economia global, la globalització sembla imparable en un món on queden molt pocs estats amb un règim comunista, com és ara Cuba o la Xina i, fins i tot en aquest darrer cas, el comunisme es limita exclusivament a l'àmbit polític, ja que des dels anys vuitanta hom ha abandonat progressivament l'economia planificada per a adoptar un sistema de mercat lliure com més va més ortodox. Un dels trets d'aquest nou capitalisme és l'àmbit financer, que ha passat al primer pla, molt per davant de la part productiva i de la industrial, i que pot generar crisis intenses en països emergents, molt dependents dels capitals estrangers i, per tant, de les seves entrades o fugides massives. A les empreses, cada cop més, hi predominen els actius intangibles. El mercat no valora els béns de capital (edificis, maquinària, etc.), sinó la capacitat de generar diners en un món dominat pels anomenats inversors institucionals —fons d'inversió i de pensions—, que controlen una bona part del capital de les grans corporacions, les quals empenyen a una carrera de creixement, de fusions i concentracions. Hi ha qui veu els orígens més immediats de la transformació del capitalisme en la revolució conservadora dirigida per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units. Molts dels principis d'aleshores, com ara la reducció del pes de l'estat fins a la mínima expressió a través de privatitzacions i altres mesures, regien al final del segle XX. Segons els experts, es pot demostrar que l'onada globalitzadora no ha reduït les diferències entre els estats més rics i els més pobres. David Landes, autor de La riquesa i la pobresa de les nacions, assegura que la relació de renda per habitant entre el país industrialitzat més ric, com ara Suïssa, i la del més pobre, Moçambic, és de 450 a 1. Fa 250 anys, aquesta relació era de 5 a 1. Però, aquest distanciament, també es troba al si de cadascun dels països. El nivell de vida del 10% de famílies més pobres dels Estats Units era significativament més baix al final dels anys noranta que el d'una generació abans. Només el 20% més ric ha experimentat creixements de renda similars als registrats entre els anys quaranta i setanta. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) destaca que el capital de les 225 persones més riques del món equival a l'ingrés anual del 47% més pobre de la població mundial. A més, les 200 empreses més importants del planeta controlen el 25% de l'activitat econòmica mundial, tot i que n'ocupen només el 0,75% de la mà d'obra. Amb tot, la globalització ha tingut efectes positius, ja que molts països s'han beneficiat del creixement global i de la fluïdesa del moviment de capitals cap a ells. No pas, en canvi, les zones més pobres, com ara l'Àfrica subsahariana, que ha aprofundit la seva extrema misèria. Economia global Relació d'intercanvis econòmics i financers entre tots els països del món. La caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic comportà l'eliminació de l'últim gran obstacle per a l'extensió del capitalisme a escala mundial. On es manté el comunisme, com és el cas de la Xina, s'ha permès una certa afluència de moviment dels capitals mitjançant polítiques d'aproximació a l'economia de mercat. En altres àrees del món menys desenvolupades, com ara l'Àfrica o l'Amèrica Llatina, organismes supranacionals com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial s'han encarregat de mirar d'estendre el sistema. Aquesta dinàmica implica un funcionament transnacional del capital sense fronteres ni reglamentacions, que ha portat determinats experts a alertar sobre l'excessiu poder de les grans corporacions multinacionals i, especialment, dels grans inversors institucionals, que poden fer ballar una divisa o una economia amb les seves transaccions. En una mateixa línia, encara que en àmbits ideològics diferents, altres autors han reclamat unes determinades regles de joc que no deixin els governs i països com a titelles de les fluctuacions del capital. L'economia global és molt més que economia internacional. Aquesta respecta les sobiranies i només interrelaciona, mitjançant el comerç, la inversió i el crèdit, parts autònomes d'un conjunt no integrat. Aquesta situació es donà en un moment de la història en què els capitals s'acumulaven dins dels països amb mercats protegits i, en molts casos, regulats pels estats corresponents. El procés de globalització de l'economia no ha suposat l'extensió d'aquest procés d'interrelació, sinó la seva transformació. La constant integració de l'economia mundial provoca una dinàmica pròpia que, cada cop més, s'escapa del control dels estats. Tot plegat limita l'àmbit d'actuació estatal en matèria de política monetària i de finances públiques. Els avenços en telecomunicacions i tecnologies de la informació fan circular gairebé instantàniament les informacions i els capitals, en un procés que difumina les fronteres i els territoris i que transnacionalitza els processos productius i mundialitza i homogeneïtza els hàbits de consum. El president de la República Txeca, Václav Havel, i altres autors han anomenat aquest sistema euroamericà i han alertat dels perills que comporta, ja que la uniformitat de gusts i l'homogeneïtzació d'hàbits provoquen un fort rebuig a tot allò que és diferent i, per tant, afavoreixen actituds poc tolerants. La nova dependència de les economies dels mercats financers i la facilitat de moviment i fluctuació dels capitals permeten que les crisis financeres es transformin en profundes crisis econòmiques, amb greus repercussions als països afectats, com ara la de Mèxic el 1994, la del Sud-Est asiàtic en 1997-98, Rússia el 1998 i l'Amèrica Llatina el 1998 i el 1999.
L'evolució demogràfica. Durant el segle XX hi ha un fort cerixement de la població espanyola i catalana. Es fa la transició demogràfica, gràcies sobretot al descens de la mortalitat. Això fa que el creixement sigui constant durant bona part del segle.	Demografia Ciència que té com a objecte l'estudi de la població. Model demogràfic Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural. Creixement de la població Resultat del creixement vegetatiu més el saldo migratori (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de temps. Cicle demogràfic antic El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar. Cicle demogràfic modern Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris. Revolució demogràfica Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa. Primera transició demogràfica Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica. Segona transició demogràfica Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc. A l'Europa mediterrània, en general, aquests canvis s'han produït amb un parell de dècades de retard, i no tots es manifesten amb la mateixa intensitat que a la resta d'Europa, però no deixen de notar-se. És significatiu que a Catalunya, concretament, el 6,34% dels matrimonis contrets l'any 1981 acabaren en separació i el 8,39% en divorci, percentatges que augmentaren fins al 23,72% i el 18,07% respectivament el 1991. Boom demogràfic Nom amb què es coneix el gran desenvolupament demogràfic dels anys seixanta, gràcies a una disminució considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades. En el cas d'Espanya, dels 25 milions d'habitants el 1940 es va passar a 35 milions el 1973. Baby-boom Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
El segle XX es caracteritza per la gran mobilitat de la població...	Migració Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació socioeconòmica o àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures socioeconòmiques dels espais de partença i d'arribada (emigració, immigració). Tot i llur complexitat, palesa en aquests cinc requisits assenyalats, els fenòmens migratoris són sovint enfrontats de forma parcial: el demògraf s'interessa per les transformacions demogràfiques implicades; el sociòleg, pels canvis socials; el geògraf, pels espacials, etc. Globalment considerat, el moviment migratori té raó d'ésser i possibilitat de donar-se quan existeixen dos o més espais comunicats (per un intercanvi d'informació, bé que sigui més o menys filtrada) i comunicables (és a dir, sense un impediment greu per al desplaçament de població de l'un a l'altre), amb tensions població-recursos diferents objectivament o subjectiva, tot entenent per tensió població-recursos el grau de possibilitat de satisfer els individus o els grups socials llurs necessitats com a productors i consumidors de béns i serveis, inclosos els d'ordre espiritual. Si la comunicació i comunicabilitat entre dos espais són bones, el flux migratori existirà pel sol fet que a cadascun d'ells les esmentades tensions siguin diferents, independentment de llur qualitat objectiva; si les tensions, en canvi, són idèntiques, no hi haurà migració. Els fenòmens migratoris, doncs, són directament proporcionals a la diferència d'aquestes tensions i alhora inversament proporcionals a la distància entre els espais corresponents. Atès que la tensió població-recursos depèn tant del factor població com del factor recursos i que les variacions demogràfiques i socioeconòmiques no són sempre proporcionals ni sincròniques, són freqüents els desequilibris, en el temps i en l'espai, que motiven migracions. Desequilibris d'aquest tipus han estat determinants de les migracions més importants del s XX. Així mateix, les grans migracions d'europeus cap a Amèrica al s XIX foren conseqüència d'un creixement demogràfic europeu encara més fort que el també notable creixement econòmic, a la qual cosa s'unia una feble demografia americana en relació amb el territori i l'economia i una facilitat com més anava més gran en les comunicacions. Quant al modern èxode rural, molt estès als països industrialitzats, no és degut tant a la tensió de la població sobre uns recursos escassos (el creixement vegetatiu hi és molt feble, si n'hi ha) com a la diferència d'oportunitats de tota mena existent entre el camp, d'estructures periclitades, i la ciutat, conflictiva però molt més capaç de satisfer els desigs de l'home d'avui com a productor i consumidor de béns i serveis. La possibilitat d'adaptació dels migrants al lloc d'arribada depèn, en canvi, de la diferència de tensions, així com de la distància, que hi ha respecte al lloc de partença; aquests dos factors, tanmateix, no són sempre decisius: migrants rics poden ésser rebutjats per motius religiosos i altres que vénen de lluny poden ésser ben rebuts per motius ètnics. Generalment les migracions, que quasi mai no afecten la totalitat d'una població, ans només certes categories socials, es nodreixen dels elements més mòbils de la població (joves, solters o individus sense altra riquesa que llur força de treball) i, consegüentment, suposen un rejoveniment demogràfic i un increment de la força productiva dels llocs que reben els immigrants i un envelliment de població i una disminució de la força de productivitat dels llocs d'on surten els emigrants. Els fenòmens migratoris recents s'han caracteritzat pel manteniment de les tendències anteriors i, alhora, per una evolució quant als focus, les tendències migratòries i el tipus de població que es mou, etc. Els focus d'origen de les grans tendències migratòries a escala internacional són els tradicionals de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina, i els nous dels països de l'Europa de l'Est. Els llocs de de