EL FRANQUISME (1939-1975)

Guió conceptual.	1. El franquisme (1939-1975). - Una dictadura feixista. - Etapes del franquisme. 2. La ideologia franquista. - El nacionalsindicalisme. - El nacionalcatolicisme. - El nacionalpatriotisme. 3. La legislació franquista. - Lleis fonamentals del franquisme. - Altres lleis del franquisme. 4. Les institucions polítiques del franquisme. - El partit únic. 5. L'evolució política del règim. - Els anys blaus. - Tecnòcrates i reformistes. - L'ocàs del règim: el cas MATESA. - El final del règim. 6. La política internacional. - L'impacte de la Segona Guerra Mundial. - L'aïllament internacional. - La fi de l'aïllament. - La independència del Marroc espanyol i la qüestió del Sàhara. 7. L'economia durant el franquisme. 7.1. L'autarquia de la postguerra (1939-1959). - El dirigisme econòmic. - Les conseqüències de l'autarquia. 7.2. El desenvolupament econòmic (1959-1973). - La modernització de l'agricultura. - La industrialització. - El turisme. - Les conseqüències del desenvolupament. 7.3. La crisi econòmica (1973-1975).	8. La política social del franquisme. - El sindicalisme vertical. - Les organitzacions franquistes. - La propaganda del règim. - La participació ciutadana. 9. La repressió durant el franquisme. - Repressió i control social. - Els instruments de repressió. - La policia franquista. - Formes de repressió. - L'exili. 10. L'oposició durant el franquisme. - Oposició i resistència. - Formes d'oposició. 11. Fronts d'oposició. 11.1. L'oposició a l'exili. 11.2. L'oposició guerrillera: el maquis. 11.3. L'oposició política. - Els partits socialistes. - Els partits comunistes. - Les organitzacions anarquistes. - Els partits nacionalistes. 11.4. L'oposició obrera. - Les organitzacions sindicals tradicionals. - Els nous sindicats. 11.5. L'oposició de l'Església. 11.6. L'oposició universitària. 11.7. L'oposició intel.lectual. 11.8. L'oposició militar. 11.9. L'oposició terrorista. 11.10. La política unitària a finals del franquisme. 12. La transició.
El franquisme (1939-1975). La fi de la Guerra Civil va representar la liquidació del sistema democràtic i la implantació d'un règim polític dictatorial feixistitzat, liderat pel general Francisco Franco.	Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936), el decret d'unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d'unitat sindical i de bases de l'organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l'estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta. Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d'un incipient estat de dret. A l'interior, però, s'assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d'establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l'autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L'articulació legal d'aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d'altres. Arran de l'obertura a l'exterior i de l'inici d'una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l'existència d'agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d'estabilització del 1959, una etapa d'adequació forçada de l'aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l'escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l'Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l'economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d'inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l'obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l'aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d'aquesta etapa. D'acord amb aquesta llei s'anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l'estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d'oposició, deserció d'elements vinculats al franquisme i l'envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l'aprovació d'una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s'anà dotant d'institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d'elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l'Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d'ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l'altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l'apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l'aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l'esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d'un aparell institucional. Disposà d'institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l'exèrcit, base de l'existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l'ajut d'aquest aparell institucional, i sobretot amb l'amenaça d'utilització de l'aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva. El franquisme als Països Catalans Als Països Catalans el franquisme complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials. En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d'estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l'objectiu de castellanitzar l'ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l'Institut d'Estudis Catalans i substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització. El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l'alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d'estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d'estat foren catalans. L'Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els exmembres de la Lliga i d'altres partits autonomistes, els càrrecs de l'administració provincial i municipal, de l'Organización Sindical Española i d'altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d'antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l'administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb excombatents, excaptius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya. Les illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l'economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l'estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l'ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l'actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat. Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s'havien compromès amb l'aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l'oligarquia terratinent i financera i l'Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s'afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima. La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l'estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l'ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d'oberta oposició i lluita. Franquista Seguidor del franquisme.
Una dictadura feixista.	Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes). Autocràcia Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics. Cabdillatge Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder. Cabdill Líder carismàtic, especialment militar i polític. Caudillo, el Nom amb què era conegut Francisco Franco. Concentració de poders Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars. Oligarquia Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. Estatisme Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme. Autoritarisme Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida. Conservadorisme Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional. Estat policia Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics. Nacionalisme ideològic O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar. Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Etapes del franquisme.	Etapes del franquisme Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política. Postguerra Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys. Autarquia 1. Estat o qualitat de l'ens que es basta a ell mateix. 2. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. 3. Qualitat de l'organització política autosuficient. Aïllament 1. Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres. 2. Conjunt d'elements que contribueixen a aïllar. Obertura Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics. Transició Acció de passar més o menys ràpidament d'un estat a un altre, d'un assumpte a un altre, d'una idea a una altra, etc. Modernització Acció de fer modern, transformar (alguna cosa) segons els usos, gusts, etc, moderns. Desenvolupament Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. Crisi 1. Situació circumstancialment dolenta o difícil d'una persona, una empresa, un afer, una política, etc. 2. Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. Ocàs Decadència d'un règim o d'un sistema polític, social, econòmic, cultural, etc.
La ideologia franquista. Les "famílies" franquistes (Falange, Església i exèrcit) van composar la ideologia del règim.	Ideologia Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat. Dogmatisme Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment. Demagògia Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge. Unicitat Criteri rector d'una Espanya definida com "una unidad de destino en lo universal", que havia abolit els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc. Famílies del règim franquista L'exèrcit, l'Església i la Falange, juntament amb els tradicionalistes i els monàrquics, formaven les anomenades famílies del règim.
La Falange, amb molt de pes, sobretot durant els anys quaranta, va aportar la doctrina del nacional- sindicalisme.	Nacionalsindicalisme Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat. Fou l'aportació de la Falange al règim, en els anys quaranta. Antiliberal, antimarxista i antidemocràtica, la Falange propiciava un sistema totalitari que anomenava nacionalsindicalisme. Les bases d'aquest sistema s'havien inspirat en les teories del feixisme italià sobre l'organització de l'Estat corporatiu, un Estat controlat per un partit i un sindicat únics que haurien de superar els conflictes entre classes socials fomentant els sentiments de solidaritat nacional. Falange Española Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i "imperialista", i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les "milícies" com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un "gigantesco sindicato de productores", el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials. Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles "blaus", d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS "històrica", formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes "autèntics", que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes "independents" —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals. Falangisme Doctrina política de la Falange Española, variant espanyola dels moviments feixistes europeus.
L'Església va tenir un paper molt rellevant en la configuració política i social de l'Espanya franquista. La relació entre el poder i l'Església era molt intensa i va donar lloc a la doctrina del nacional- catolicisme.	Nacionalcatolicisme Denominació donada a la situació politicoreligiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967). Fou l'aportació de l'Església al règim franquista. Es tractava d'una doctrina que identificava els objectius de l'Església catòlica amb el règim franquista. Segons el nacionalcatolicisme, la religió catòlica era l'única manera possible d'entendre la vida política tradicional espanyola, i també afectava tots els aspectes de la vida social i moral dels individus. L'Estat sufragava les activitats eclesiàstiques i va cedir a l'Església una gran part de l'ensenyament. A més, feia obligatori l'ensenyament de la religió catòlica a totes les escoles, tant públiques com privades. En nom d'aquest catolicisme ultraconservador, que va buscar la seva legitimació històrica en l'atmosfera mística i inquisitorial de l'Imperi i en l'Església de la Contrareforma, es va justificar la dura repressió que es va emprendre contra les ideologies considerades com la seva antítesi: la maçoneria i el comunisme. D'altra banda, molts bisbes prenien part en la política oficial i participaven en diversos organismes, com ara les Corts. Església Catòlica Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d'haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques. L'Església espanyola, que havia beneït el Movimiento com a Cruzada, va assolir una posició privilegiada dins la societat: no només fou finançada per l'Estat, que proclamà la religió catòlica com a única i obligatòria per a tothom, sinó que va tenir un paper decisiu de repressió ideològica i de control social i de la vida pública. Congrés Eucarístic Internacional Congrés celebrat a Barcelona el 1952, que va constituir una autèntica demostració de força de l'Església, amb comunions col.lectives de fins a 90.000 persones o consagracions de nous capellans en què en participaven més de 800. Fou un dels actes públics en què es concretava més clarament l'esperit del nacionalisme i representa el zenit de la col.laboració entre l'Estat i l'Església durant el franquisme. En el context de la llarga postguerra, el Congrés Eucarístic fou una gran ostentació de religiositat (misses, exposicions d'art sacre, ordenacions sacerdotals, etc.) i de despesa, que va contrastar amb la situació de la ciutat de Barcelona, on el barraquisme era un problema important. Congrés eucarístic Celebració multitudinària del catolicisme destinada a promoure la devoció eucarística. Pot ésser local, nacional o internacional. La iniciativa fou deguda a Marie Marthe Emilie Tamisier (1844-1910), que promogué el primer pelegrinatge eucarístic a Avinyó (1874). El primer congrés eucarístic internacional se celebrà a Lilla (1881), i fins el 1938 hom en celebrà 34. El següent tingué lloc a Barcelona el 1952, i posteriorment n'hi ha hagut un cada quatre anys a altres ciutats del món. El 1993 se celebrà a Sevilla el XLV Congrés Eucarístic Internacional, centrat en el tema de l'eucaristia i l'evangelització, i el 1997 tingué lloc a Breslau (Polònia) el XLVI. Joan Pau II assistí a tots dos congressos. Concordat del 1953 Acord entre la Santa Seu i el govern franquista signat l'any 1953, impulsat pel ministre d'Afers Exteriors Martín Artajo, pel que es van regular les relacions entre el govern de Franco i el papa Pius XII, que es basaven en el fet que l'Estat havia de sufragar les despeses de les activitats de l'Església, a canvi que Franco tingués la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes mitjançant l'anomenat dret de presentació. L'Estat franquista va conservar la capacitat d'intervenir en la designació de bisbes, però, a canvi, va fer nombroses concessions a l'Església: va consagrar la unitat religiosa, va atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, va reservar una important dotació econòmica per al clergat i va admetre la competència de l'Església en les causes matrimonials. L'acord va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional. El concordat va ser conseqüència d'un acord del 1941 entre Pius XII i Franco. Va ser abolit el 1979 i substituït per uns acords en matèries concretes. Concordat A partir del s XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.
L'exèrcit va aportar la doctrina del nacional- patriotisme.	Nacionalpatriotisme Fou la principal aportació ideològica dels militars al règim. El nacionalpatriotisme era una visió unitarista i tradicionalista d'Espanya que Franco assumia com a pròpia, atesa la seva trajectòria personal i la seva formació, exclusivament militar. Es tracatava d'una concepció d'Espanya en què la defensa de la integritat territorial de la pàtria havia de ser l'objectiu prioritari del govern. Per això, qualsevol indici de particularisme regional va ser titllat invariablement de separatisme i, en el seu afany uniformitzador, es va prohibir l'ús de qualsevol llengua que no fos el castellà. Exèrcit Conjunt de les forces armades d'un estat. Els militars, que integraven el depurat exèrcit de Franco van incrementar el seu protagonisme entre el 1939 i el 1960. L'exèrcit controlava gairebé el 40% del pressupost de l'Estat als primers anys. No només va gestionar la repressió política a través de la jurisdicció militar, sinó que els alts caps militars van disposar de les Capitanies Generals per assentar el seu domini territorial. A més, l'exèrcit va participar activament en el poder: entre 1939 i 1960 més d'una tercera part dels ministres i dels governadors civils van ser militars. Forces armades Conjunt dels exèrcits de terra, mar i aire d'un estat o d'una organització suprastatal. Pàtria Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes. Patrioter -a Que té una admiració cega, excessiva, per la glòria del seu país. Los Castillejos Campament de la tercera zona de la Instrucción Militar Escala Complemento (milícies universitàries) de l'exèrcit espanyol, establert des del 1950 a les muntanyes de Prades (a 952 m alt), dins el terme municipal d'Arbolí (Priorat), entre la Mussara, el mas dels Frares i Gallicant.
La legislació franquista.	Legislació Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat. Legislació franquista Conjunt de lleis que van configurar la institucionalització del règim franquista. La legislació del nou règim va començar a fer-se i a aplicar-se durant la Guerra Civil a la "zona nacional" i en acabar la contesa va estendre's per tot l'Estat. Al principi eren lleis basades en la ideologia falangista, però a partir del 1943, i especialment amb l'arribada als tecnòcrates al poder, a finals dels anys cinquanta, i els reformistes dels anys seixanta, es va fer un tipus de legislació més oberta, en alguns aspectes fins i tot liberal, però en cap cas van ser lleis democràtiques.
Lleis fonamentals del franquisme.	Llei fonamental Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució. Fuero de los Españoles Text legal que definia els drets i deures dels ciutadans de l'estat espanyol durant el franquisme. Elaborat per les corts espanyoles i promulgat pel cap de l'estat el 17 de juliol de 1945, fou modificat el 10 de gener de 1967. Tenia caràcter de llei fonamental. Reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d'associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l'estat. Els drets reconeguts podien ésser suspesos totalment o parcialment mitjançant un decret llei. En definitiva, es tractava d'una declaració de drets i deures dels espanyols efectuada sense cap garantia democràtica. Fou derogat per la Constitució del 1978. Llei Orgànica de l'Estat Ley Orgánica del Estado (LOE). Llei fonamental amb categoria constitucional, promulgada el 10 de gener de 1967, en la qual l'estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d'unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que la inspirà es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958). La llei definia les funcions del cap de l'estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d'Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l'administració de l'estat, de l'administració local, de l'economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-39. La llei fou aprovada en referèndum el desembre de 1966. Fou derogada per la Constitució del 1978. La LOE va constituir la peça fonamental de la institucionalització del règim. Va precisar les funcions dels òrgans de l'Estat -tot preservant el poder omnímode del dictador-, va modificar preceptes d'altres lleis fonamentals, va introduir novetats com la separació entre Cap d'Estat i de Govern o l'elecció controlada de procuradors provincials.
Altres lleis franquistes.	Ley de Administración Central del Estado Llei decretada pel govern de Burgos el gener de 1938, amb la qual Franco va culminar el procés d'estructuració política i administrativa del nou règim. Aquesta llei conferia a Franco tots els poders: la potestat legislativa i la suprema autoritat de l'Estat, del govern, de l'exèrcit i del partit únic, de manera que es consolidava una dictadura autoritària de caire feixista. Fuero del Trabajo Text legal que regulava les condicions del treball a l'estat espanyol durant el franquisme. Fou promulgat pel cap de l'estat el 9 de març de 1938 i fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l'estat en el foment de l'economia, l'ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l'estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d'una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres. Fou derogat per la Constitució del 1978. Representava la negació de la lluita de classes, la prohibició dels drets sindicals i l'exaltació del treball com a servei a la pàtria. Ley de Responsabilidades Políticas Ley de Responsabilidades Políticas. Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, que permetia de perseguir els sospitosos d'haver defensat la causa republicana. Va tenir caràcter retroactiu des de 1934. En realitat, la llei declarava il.legals a posteriori activitats que quan es van fer eren perfectament legals. Amb aquesta llei a la mà, la Dictadura va jutjar per procediments militars, en judicis sumaríssims, moltes persones, acusades de rebel.lió militar. Ley de la Jefatura del Estado Llei publicada el 9 d'agost de 1939, que augmentava els poders de Franco respecte dels que es definien originalment en el decret del 29 de gener de 1938. Llei d'Unitat Sindical Llei de 1940 que va configurar definitivament la Organización Sindical Española OSE, 1940). Va organitzar empresaris i "productors" en sindicats verticals, per rams de producció, controlats pels dirigents falangistes i que enquadraven els treballadors per tal de mobilitzar-los en actes oficials i impedir-ne les actituds reivindicatives. Ley Constitutiva de las Cortes Ley de Cortes. Llei de 1942 que creaven les Corts espanyoles només com un organisme assessor i deliberador que col.laborava amb el govern en l'elaboració de les lleis. La llei definia una cambra elegida pel mateix Franco i per sufragi indirecte de les corporacions (sindicats, famílies i municipis). La seva funció es va limitar a ratificar els projectes de llei presentats pel dictador. Irònicament, les Corts foren anomenades "poder ressonador", en al.lusió als aplaudiments amb què es rebien les propostes del dictador. Aquest sitema pseudodemocràtic es va anomenar democràcia orgànica, en contraposició a la democràcia clàssica liberal. Fuero de los Españoles (veure Lleis fonamentals del franquisme). Ley de Referéndum Nacional Llei de 1945, que establia un sistema de votació directa de tots els espanyols quan les lleis fossin transcendentals. La decisió, però, de sotmetre les lleis a referèndum quedava a mans del cap d'Estat. Amb aquesta llei, el règim va intentar una certa aparença democràtica mitjançant el reconeixement del dret dels espanyols al vot, que es podria exercir en consultes electorals sobre determinats assumptes de l'Estat. Les poques que es van arribar a realitzar van estar subjectes a tota mena de manipulacions propagandístiques. Obligava al plebiscit ciutadà en les grans decisions polítiques i va practicar-se per primera vegada amb l'aprovació de la Llei de Successió (1947). Llei de Successió Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Llei de 1947 que convertia Espanya en regne, i,Franco, en cap d'Estat vitalici amb dret a designar el seu propi successor, cosa que no va decidir fins vint anys després. Aquesta llei va ser la primera en ésser sotmesa a referèndum, el juliol de 1947. La llei es va promulgar davant l'ofensiva llançada per les forces monàrquiques, encapçalades pel pretendent al tron espanyol, Joan de Borbó. Ley de Principios del Movimiento Nacional Llei de 1958 que oficialitzava el fet que les idees falangistes fossin totalment assumides per l'Estat. La llei recollia les normes i els principis que fonamentaven l'Estat franquista. Llei de Convenis Col.lectius Ley de Convenios Colectivos. Llei de 1958 que permetia la negociació directa dels salaris i les condicions de treball entre empresaris i obrers, i establia els jurats d'empresa i els enllaços sindicals. Llei de Bases de la Seguretat Social Ley de Bases de la Seguridad Social. Llei de 1963 que integrava en una Seguretat Social única l'antic sistema d'assegurances diversificades (malaltia, invalidesa, vellesa...) i la dotava d'uns pressupostos que van permetre de multiplicar les institucions sanitàries i d'augmentar les prestacions. Llei de Premsa (1966) Ley de Prensa. Llei de 1966, proposada pel ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, que suprimia la censura prèvia, tot i que no desapareixia el control governatiu, que podia castigar les editorials amb multes, segrestos i tancaments. Des de 1939 totes les publicacions, tant diaris com revistes o llibres, excepte les editades per l'Església, havien d'obtenir l'autorització de la censura abans de ser editades. La nova llei substituïa aquest sistema per la inspecció a posteriori, que podia donar lloc a la imposició de multes i sancions, i fins i tot al segrest de la publicació. Per tant, s'eliminava la censura prèvia, però no s'instaurava la llibertat d'expressió, sinó que s'imposava un sistema de control diferent. Llei Orgànica de l'Estat (veure Lleis fonamentals del franquisme). Llei de Llibertat Religiosa Ley de Libertad Religiosa. Llei de 1967 per la qual es concedia el lliure exercici de culte a les pràctiques religioses no catòliques. La llei, però, establia un estret marc de tolerància religiosa. Llei de Representació Familiar Ley de Representación Familiar. Llei de 1967 que regulava, restrictivament, l'elecció dels 108 procuradors del "tercio familiar" pels caps de família i dones casades. Ley Orgánica del Movimiento Llei de 1967 que va reforçar el paper del Movimiento Nacional com a organització oficial a través de la qual s'havia de vehicular l'acció política. La llei va intentar forjar, sense èxit, el Movimiento com a espai de "contraste de pareceres" i d'associacions "d'opinió pública". Ley de Sucesión Llei de 1969 per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor de Franco. Llei d'Associacions Polítiques Ley de Asociaciones Políticas. Llei de 1969 que va permetre que s'inscrivissin en el registre liberals moderats propers al règim, però els partits de l'oposició continuaven quedant marginats. Llei General d'Educació Ley General de Educación. Llei de 1970 que va reformar el sistema educatiu des de primària fins a la Universitat, . La llei, que tenia per objectiu obrir el sistema educatiu socialment i adaptar-lo a les necessitats d'escolarització (va arribar al 75% dels nois de 14 anys l'any 1975), va establir l'EGB (Educació General Bàsica), obligatòria fins als 14 anys, alhora que intentava resoldre el problema de la mà d'obra qualificada amb els estudis de Formació Professional. Llei Sindical Llei de 1971 que teòricament donava autonomia a l'organització sindical respecte de l'Estat i s'atorgaven drets més amplis d'elecció i participació als treballadors, però, en darrer terme, el sistema continuava essent controlat i organitzat per l'Estat. La llei va esdevenir una simple recopilació de les normes vigents. Llei Antiterrorista Llei aprovada l'agost de 1975, amb la qual es pretenia calmar l'onada de terrorisme, especialment de grups d'extrema dreta (Guerrilleros de Cristo Rey, Batallón Vasco-Español, Triple-A).
Les institucions polítiques del franquisme. El sistema polític creat per Franco va ser batejat amb el nom de "democràcia orgànica", una manera eufemística de referir-se a una dictadura maquillada.	Règim Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república, monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre règims pluripartidistes i règims de partit únic. Democràcia orgànica Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista. Consell del Regne Consejo del Reino. Organisme polític de l'estat espanyol creat per la llei de successió de 1947, que tenia per missió principal d'assessorar el cap d'estat en afers transcendentals. Era format pel president de les corts, sis consellers nats (alts càrrecs de l'exèrcit, l'Església i la justícia) i sis membres de les corts. Entre d'altres atribucions, tenia la de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d'acord amb el govern, el successor del cap d'estat en cas d'incapacitat d'aquest o de morir sense successió. Actuà per primera vegada el 1973, quan proposà la designació de l'almirall L. Carrero Blanco com a president de les corts; més tard, proposà la d'A. Suárez (1976) per al mateix càrrec. Desaparegué arran de la Constitució del 1978. Consell de Regència Consejo de Regencia. Òrgan polític de l'estat espanyol creat per la llei orgànica de l'estat de 1967. Era compost pel president de les corts, el prelat de major jerarquia i antiguitat que fos conseller del regne i pel capità general. La seva missió era d'assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada del cap d'estat. A la mort del general Franco (20 de novembre de 1975) assumí el poder, i l'exercí fins a la proclamació del rei Joan Carles I, el dia 22 del mateix mes. Fou suprimit per la Constitució del 1978. Consell d'Estat Consejo de Estado. Òrgan consultiu de l'estat espanyol durant el franquisme, que seguia en importància el govern i el Consell del Regne. El president era designat pel cap de l'estat, i entre les seves funcions hi havia les d'assessorar en els projectes de llei fonamentals, en els conflictes entre departaments ministerials, i en la concessió d'honors i privilegis. Presidit des del 1974 per Antonio M. de Oriol y Urquijo, fou suprimit per la Constitució del 1978. Consejo Nacional del Movimiento Òrgan polític que durant el franquisme assumí la representació col·legiada del Movimiento. Institucionalitzat per decret de 31 de juliol de 1939 i anomenat inicialment Consejo Nacional de FET y de las JONS, el seu nom i les seves funcions definitives li foren donades per la llei de Principios del Movimiento Nacional (1958), el foment i la preservació dels quals era la seva missió: podia fer suggeriments al govern, àdhuc en forma de proposicions de llei, i exercir el recurs de contrafur. Els consejos locales del Movimiento elegien un consejero nacional per província, i el cap de l'estat en designava 40 dels altres 58 consellers: llur president era el president del govern, com a cap de la Falange. Corts Espanyoles Cortes Españolas. Òrgan polític de l'estat espanyol durant el règim franquista, creat el 1942, definit com a instrument de col·laboració en la tasca legislativa que corresponia al cap de l'estat i dependent del poder executiu. Hom hi deliberava sobre actes o lleis en cas que el govern ho considerés oportú. Franco en sancionava sempre el text final, i el govern podia legislar directament per decret llei en cas de guerra o d'urgència. Els procuradors a corts podien ésser nats (en funció de determinats càrrecs polítics o administratius) o electius (per designació directa del cap de l'estat o bé, formant minoria, mitjançant eleccions indirectes). La Llei Orgànica de l'Estat (1967) modificà en part la competència i el funcionament de les Corts franquistes. Les úniques eleccions directes eren les de dos procuradors pel terç familiar per cada província. Mentre no tinguessin lloc les sessions plenàries, la comissió permanent era el veritable òrgan rector de les Corts i tenia la prerrogativa de promoure els recursos de contrafur. Sota la presidència de Torcuato Fernández Miranda i a instàncies del govern d'Adolfo Suárez, les Corts aprovaren, al novembre del 1976, la Llei de Reforma Política que significava llur autoimmolació i el desmantellament institucional del franquisme. Les Corts franquistes tenien funcions consultives i de caràcter deliberant, però no legislatives: la potestat de fer les lleis era prerrogativa del Caudillo. Els representants no eren diputats elegits per sufragi universal i democràtic sinó "procuradors" designats des del poder o que procedien de les entitats corporatives: el Consell Nacional de FET-JONS i de l'OSE, ministres, rectors d'universitats, militars, càrrecs eclesiàstics, alcaldes de les grans ciutats, caps de família, etc. La seva representativitat era corporativa i procedia de la família, del municipi i del sindicat. Procurador -a El qui procura, que obra en representació i per poder legal d'un altre. Membre de les Corts franquistes. Els procuradors no eren votats pel poble: uns quants eren triats directament per Franco i la resta ho eren perquè pertanyien al Consejo Nacional de la Falange, perquè ocupaven càrrecs civils importants (alcaldes de poblacions grans), càrrecs en determinades entitats, o bé eren militars. Procuradors familiars Membres que integraven les Corts franquistes. A partir de la LOE, del total de procuradors que formaven les Corts, un terç havien de ser els representants teòrics de les famílies de cada província. La llei preveia que n'hi hagués 108 en total, dos per cada província, independentment del nombre d'habitants. Tercio familiar Un terç dels components de les Corts, escollits en sufragi molt limitat. Tribunal Suprem Màxim organisme judicial del règim franquista. Amb el règim franquista, la justícia va desaparèixer com a aparell independent i va quedar subordinada al poder executiu.
El partit únic. Franco va fer confluir tots els grups antidemocràtics en un partit nou, la FET y de las JONS, creat el 1937. Més tard, el partit únic va passar a ser el Movimiento Nacional.	FET y de las JONS Nom de l'únic partit permès, fruit de la fusió de la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS). Comunió Tradicionalista Denominació donada al partit carlí. A partir del 1869, la denominació de partit carlí fou substituïda sovint per la de Comunió Catolicomonàrquica o per Comunió Tradicionalista, a mesura que el carlisme, a més de la legitimitat sàlica, defensava el foralisme i la religió catòlica. Falange Española Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i "imperialista", i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les "milícies" com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un "gigantesco sindicato de productores", el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials. Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles "blaus", d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS "històrica", formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes "autèntics", que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes "independents" —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals. Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) Agrupació política fundada el 4 d'octubre de 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Aglutinà els elements fins aleshores congregats entorn de la revista "La Conquista del Estado" i la Junta Castellana de Actuación Hispánica. Constitueix el primer intent orgànic del feixisme de l'estat espanyol. El 1934 es fusionà amb Falange Española. A Barcelona la propaganda de les JONS fou iniciada per un grup reduït (Ildefons Cebriano, Josep Maluquer, Josep M. Poblador) que combaté especialment l'autonomia de Catalunya i el separatisme. No assolí un cert desenvolupament fins després de la unificació de la FE i les JONS (febrer del 1934), a través de l'activitat dels falangistes Luys Santa Marina, Robert Bassas i Josep Maria Fontana més que no pas dels jonsistes, els quals foren marginats a partir del gener del 1935, quan Ledesma trencà les relacions amb Primo de Rivera. Relativament, les JONS tingueren un major dinamisme a València, sobretot el 1933, amb Maximilià Lloret i el seu periòdic "Patria Sindicalista". Movimiento Nacional O simplement Movimiento. Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936. Integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958, dins l'organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l'estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimiento, la Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales. Segons l'article quart de la Llei Orgànica de l'Estat, del 1967, el Movimiento informava l'ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d'ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'A.Suárez.
L'evolució política del règim franquista. Les diferents famílies polítiques franquistes van oscil.lar entre l'immobilisme i l'oberturisme.	Immobilisme Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant. Búnquer Nom donat als grups polítics o socials més immobilistes. Oberturisme Tendència ideològica, política, etc, favorable a l'obertura. Obertura Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Els falangistes van dominar en els primers anys del règim, època coneguda com la dels anys blaus del franquisme, en referència al color blau de l'uniforme falangista.	Anys blaus del franquisme Durant els anys quaranta, i sobretot en els primers moments de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va adoptar la retòrica i la imatge del falangisme espanyol. Els seus uniformes blaus, les seves parades i desfilades marcials, els seus himnes, les seves banderes i els seus emblemes, com el jou i les fletxes, van inundar tots els racons d'Espanya. Fou en aquesta època quan es va fer palesa la clara voluntat de Franco de perpetuar-se al capdavant de l'Estat i, per tant, quan va establir les bases polítiques i ideològiques de la seva autocràcia, dictant lleis antidemocràtiques i creant institucions d'una certa inspiració feixista. Falangisme Doctrina política de la Falange Española, variant espanyola dels moviments feixistes europeus. Salutació a la romana Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims feixistes. Àguila imperial Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa. Cara al Sol Himne falangista. En els primers temps del franquisme era obligat cantar-lo a les escoles, al cinema, etc. Camisas azules Eren els militants de Falange Española y de las JONS (1934). Camisas viejas Els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936. Jou i fletxes Emblema dels Reis Catòlics, que va adoptar Falange Española com a signe d'unitat.
A finals dels anys cinquanta es produeix l'entrada dels tecnòcrates de l'Opus Dei al poder, que van rivalitzar amb els falangistes. En els anys seixanta, els centres de poder es van repartir entre dues famílies polítiques fonamentals, les noves elits franquistes: els tecnòcrates de l'Opus Dei i els reformistes del Movimiento.	Tecnocràcia Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder. Tecnòcrata Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics. Tecnòcrates L'efecte polític més important de l'aprovació del Pla d'estabilització de 1959 va ser la irrupció dels tecnòcrates en el sistema polític franquista. Eren polítics normalment més joves que, tot i que defensaven la Dictadura, no se sentien atrets per la retòrica falangista i volien modernitzar les estructures econòmiques del país. Molts eren membres de l'Opus Dei. Els falangistes i alguns militars se'ls miraven amb desconfiança, però gràcies a l'èxit de la seva reforma econòmica van acabar tenint un paper molt important al govern a partir de 1962. Els tecnòcrates, entre els quals destacaven Laureà López Rodó i amb els que es va alinear Luis Carrero Blanco, proposaven una liberalització econòmica per a modernitzar el país però mantenien intactes els principis autoritaris i ultracatòlics del règim. El seu objectiu a mitjà termini era entronitzar una monarquia autoritària, en la figura de Joan Carles de Borbó, que permetés la perpetuació del franquisme després de la mort de Franco. Opus Dei Institució de l'Església Catòlica, fundada a Madrid, el 1928, per monsenyor José María Escrivá de Balaguer y Albàs i erigida en prelatura personal pel papa Joan Pau II el 1982, en la persona d'Álvaro del Portillo y Díez de Sollano. L'Opus Dei és constituït per un prelat amb el seu propi clergat i els laics (homes i dones, solters i casats, de diverses condicions socials) que, per vocació divina, s'incorporen lliurement a la prelatura. La finalitat d'aquesta institució és difondre, en tots els ambients de la societat, una presa de consciència de la crida universal a la santedat i a l'apostolat, en l'exercici del treball professional ordinari. Realitza el seu apostolat per mitjà de la secció d'homes i de la de dones, sota el govern i la direcció del prelat i dels seus vicaris, i amb l'assistència pastoral del clergat de la prelatura. Cadascuna de les dues seccions té, a més, un consell general. La cúria prelatícia de l'Opus Dei té la seu a Roma. A cada país hi ha consells semblants, que assisteixen el vicari regional (que és el representant del prelat). Catalunya —on els primers membres aparegueren el 1937— té un vicari delegat que resideix a Barcelona. El prelat és també president general de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació de preveres unida intrínsecament a la prelatura i que té com a finalitat difondre entre la resta de clergues seculars l'esperit fundacional de l'Opus Dei. L'Opus Dei té una influència social notable, exercida bàsicament a través de l'activitat professional dels seus membres i d'organitzacions pròpies, especialment col·legis i cases de recés. Institució religiosa fundada el 1928 pel sacerdot aragonès José María Escrivá de Balaguer amb la finalitat de difondre en tots els àmbits de la societat un apostolat dels laics, especialment en la tasca professional. Nombrosos membres de l'Opus, anomenats tecnòcrates, com López Rodó, Ullastres o Navarro Rubio, van ocupar alts càrrecs en l'Administració franquista i van intentar aplicar a la política els principis d'eficàcia i productivitat propis de les empreses capitalistes. Reformistes Els reformistes, sense preocupar-se gaire per la successió, van mirar de dur a terme reformes que permetessin al règim d'evolucionar políticament. Encapçalats pel ministre d'Afers Exteriors Fernando Castiella, les seves figures més notables foren Manuel Fraga Iribarne (ministre d'Informació i Turisme) i Antonio Solís Ruiz (ministre-secretari general del Movimiento i del sindicat vertical). Van introduir un nou estil de govern, viatjant constantment per Espanya i per l'estranger i obrint-se a la premsa.
L'ocàs del règim. El cas MATESA va l'escàndol més gros del franquisme i va significar el reforçament del sector tecnocràtic en el poder.	Cas MATESA El cas MATESA va esclatar l'any 1969 i fou el major escàndol de la història econòmica del franquisme, amb unes conseqüències polítiques decisives per a la darrera etapa del franquisme. MATESA (Maquinaria Textil, SA) era la primera multinacional de la indústria espanyola, ja que fabricava un nou tipus de teler ideat pel seu director Joan Vilà Reyes i tenia, a més, sucursals i companyies subsidiàries a l'Amèrica Llatina. Per tal d'aconseguir crèdits a l'exportació, va inflar les comandes a través de les seves empreses subsidiàries. Els crèdits es van obtenir però els telers no es van fabricar o van romandre emmagatzemats. L'empresa, per tant, feia una utilització fraudulenta dels crèdits a l'exportació que rebia del govern. En l'operació hi estaven implicades personalitats vinculades a l'Opus Dei, entre les quals hi havia alguns ministres. Aprofitant la nova Llei de Premsa, els sectors contraris a la política dels tecnòcrates van iniciar una campanya de premsa per a desprestigiar-los. L'enfrontament entre els tecnòcrates, que havien donat subvencions a MATESA, i els ministres falangistes va protagonitzar la vida política oficial durant una bona part d'aquell any 1969, fins que l'octubre el mateix Franco, orientat per Carrero Blanco, va utilitzar l'escàndol per a renovar amb profunditat el govern: el nou govern va ser de predomini absolut dels tecnòcrates. Així, els més perjudicats per l'escàndol foren els que havien fet públic el frau (Solís, Fraga...); en canvi, el sector tecnocràtic, encapçalat pel mateix Carrero, en va sortir reforçat. Des d'aleshores, i per primer cop en la història del règim, es deixaven fora la resta de famílies.
La final del franquisme. L'atemptat d'ETA contra el president del govern Carrero Blanco va portar al règim a una profunda crisi. Ni l'intent aperturista d'Arias Navarro, el seu successor, va evitar la caiguda de la Dictadura. Amb la mort de Franco, tot acaba.	Decadència Procés de debilitament d'un sistema social com a conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les quals hom vol tornar. A partir d'una perspectiva històrica evolucionista, hom ha defensat que totes les societats passen per uns períodes d'expansió, decadència i mort que donen pas a formes societàries superiors, en una visió gradual i cíclica del progrés humà. Els darrers corrents historiogràfics han superat aquestes concepcions. No hi ha uns períodes superiors i uns altres d'inferiors tot al llarg de la història; només existeixen societats, sistemes socials qualitativament diferents, que s'han anat substituint els uns als altres a través d'un procés dialèctic: alhora que es consolida un sistema s'hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva desaparició. Operación Ogro Operació dirigida per ETA l'any 1973 contra l'almirall Carrero Blanco, aleshores president del govern. L'assassinat (20 de desembre) va fer augmentar la inestabilitat del país, ja que Carrero era la figura clau del futur de la dictadura. El nomenament com a nou president del govern de Carlos Arias Navarro fou novament una aposta de Franco per la continuïtat i la fidelitat als principis del Movimiento Nacional. Esperit del 12 de febrer Nom amb què es coneix la filosofia aperturista del discurs pronunciat el 12 de febrer de 1974 per Carlos Arias Navarro, en prendre possessió del càrrec de president del govern, poques setmanes després de l'assassinat del seu antecessor l'almirall Luis Carrero Blanco. Es tractava d'un projecte de liberalització, en què destacava, sobretot, la pretensió de regular el dret d'associació política. Va quedar en no-res. Tromboflebitis Inflamació sèptica, al·lèrgica o química de la paret venosa, seguida de la formació d'un trombe adherit íntimament a la paret, motiu pel qual són més rares les embòlies que en la flebotrombosi. Clínicament es manifesta per dolor en el trajecte de la vena, envermelliment, edema, palpació d'un cordó indurat i impotència funcional. El tractament consisteix a administrar anticoagulants, antibiòtics, antiinflamatoris i antitrombòtics i a mantenir el pacient en posicions adequades.
La política internacional. L'impacte de la Segona Guerra Mundial. Entre 1939 i 1942, Franco va manifestar-se proper als règims totalitaris de la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. Però quan Franco va veure que les potències de l'Eix començaven a perdre, va passar de la no bel.ligerància a la neutralitat. Es tractava d'una adaptació oportunista a la conjuntura internacional.	Segona Guerra Mundial Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. L'Eix Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940. Entrevista Reunió concertada entre persones que han de parlar d'alguna cosa. Entrevista d'Hendaia Entrevista celebrada a la ciutat basca d'Hendaia el 23 d'octubre de 1940 entre Hitler i Franco. En aquesta reunió, Franco va plantejar a Hitler una sèrie de condicions, com la cessió de Gibraltar i del Marroc francès, a més de l'ampliació de les colònies al Sàhara Occidental i a Guinea Equatorial, per entrar en la Segona Guerra Mundial. Aquestes condicions van ser rebutjades i Franco va defugir de participar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències de l'Eix. Entrevista de Bordighera Entrevista de Franco i Serrano Suñer amb Mussolini a Bordighera (Itàlia), pel febrer del 1941. No bel.ligerància Situació de l'estat que no participa en una guerra. Neutralisme Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Oportunisme Actuació consistent a adequar una conducta segons les circumstàncies del moment que siguin més afavoridores i, per tant, allunyant-se dels principis morals o d'un pla programat. Possibilisme Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies. División Azul Nom donat a la División Española de Voluntarios que lluità al front soviètic al costat dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre del 1943. El nom prové de la camisa blava que portaven en llur enrolament els combatents falangistes, que constituïen una quarta part del contingent total. Englobada dins la Wehrmacht, aquesta divisió (la 250 ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls. Era formada per quatre regiments sota el comandament dels coronels Pimentel, Vierna, Martínez Esparta (infanteria) i Badillo (artilleria), i hi havia també una esquadrilla de caça manada pel comandant Salas. El cap de la unitat era el general Agustín Muñoz Grandes, substituït més tard pel general Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de Novgorod i al setge de Leningrad. Els combatents espanyols al front soviètic foren, en conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000 baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al front uns dos milers de voluntaris, enquadrats dins una legió composta de tres "banderes", sota el comandament del coronel García Navarro, que combateren fins al març del 1944.
En acabar la guerra mundial, amb la derrota dels feixismes i el triomf de la democràcia, el règim de Franco va quedar aïllat internacio- nalment.	Aïllament Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres. La Dictadura va quedar aïllada internacionalment els anys 1945 i 1946. Els aliats van impulsar una sèrie de declaracions i d'accions simbòliques que culminaren en la retirada dels ambaixadors a Madrid, promoguda per l'ONU, el desembre de 1946. Ruptura de relacions diplomàtiques Interrupció o cessament de les relacions entre dos o més estats a conseqüència d'un desacord, que es fa efectiu per la retirada dels representants diplomàtics respectius. És un acte de represàlia o de pressió d'un estat contra un altre, sovint neutralitzat per l'acció d'un o diversos estats tercers en sentit contrari. Retirada dels ambaixadors Acció promoguda per l'ONU, el desembre de 1946, com a protesta pel caràcter dictatorial del règim franquista. La gran majoria dels ambaixadors a Madrid van tornar als seus països d'origen. Blocatge Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions