LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA (1936-1939)

Guió conceptual.	1. La Guerra Civil espanyola (1936-1939). - L'Espanya republicana. 2. La Guerra Civil a Catalunya. - El cop d'Estat de juliol de 1936. - La resistència oficial. - La resistència popular. 3. Els esdeveniments durant la guerra. - La divisió ideològica. - La revolució social. - Les col.lectivitzacions. - Els fets de maig de 1937. 4. La vida a la rereguarda. - La repressió. 5. Les operacions bèl.liques. - Forces militars i populars participants en la guerra. - La batalla de Terol. - La batalla de l'Ebre. - L'ocupació militar de Catalunya.	6. Les conseqüències de la guerra. - L'exili dels vençuts. - La dictadura franquista. 7. L'obra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra. - Organismes polítics. - Política de guerra. - Política econòmica. - Política reguladora de les col.lectivitzacions. - Política financera. - Política d'habitatge i urbanisme. - Política territorial. - Política social. - Política cultural. 8. Partits polítics i sindicats durant la Guerra Civil a Catalunya.
La Guerra Civil espanyola comença el juliol de 1936 i acaba l'abril de 1939. Va enfrontar nacionals i republicans.	Guerra civil Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat. Guerra Civil Espanyola Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena. Nacionals També denominats rebels, sublevats, franquistes. D'ideologia conservadora, van protagonitzar l'aixecament contra la República, per tal d'imposar un nou règim d'arrel feixista, liderat pel general Franco. Van ser els guanyadors de la guerra. Republicans Defensors de la República, responen a l'agressió dels nacionals, amb la guerra i la revolució social. La manca d'unitat i l'escàs ajut internacional, expliquen la seva derrota en la guerra. Eren coneguts com els "rojos" pel bàndol nacional. Roig roja Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Catalunya va romandre fidel a la República.	L'Espanya republicana A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (col.lectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española», particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.
La Guerra Civil a Catalunya.	La guerra civil a Catalunya El 17 de juliol de 1936 s'alçà l'exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l'estat espanyol. El govern es resistí fins a la matinada del 19 a donar armes als militants de la UGT i de la CNT, la qual cosa significava la revolució social. El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI fou total. La Generalitat, desbordada pels esdeveniments, fou quasi inoperant durant els primers quatre mesos de la guerra civil. Els anarcosindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits marxistes i àdhuc de l'Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s'inicià el restabliment de l'estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat, bé que amb escrúpols de contradir llur ideologia àcrata, per tal d'institucionalitzar les conquestes proletàries i per evitar una divisió del camp republicà, que podia representar la derrota militar, puix que socialistes i comunistes eren partidaris de mantenir l'antic estat republicà i de refrenar el procés revolucionari a fi de no perdre la col·laboració de la petita burgesia i dels pagesos autònoms ni la simpatia —si doncs no l'ajut— de França i del Regne Unit, i compensar, així, la intervenció decidida i eficaç d'Itàlia i d'Alemanya a favor del general Franco. Stalin, cap de l'única gran potència que ajudava la República, influïa també decididament en aquest sentit. Ja abans de la incorporació de la CNT al govern, alguns dels seus dirigents havien denunciat els crims comesos enmig del desordre revolucionari. Un cop organitzada amb una certa regularitat la justícia contra els enemics actius de la República, no cessà, però, la proscripció total de l'Església. Els partits burgesos conservadors, com Lliga Catalana, romangueren, de fet, dissolts. En canvi de llur incorporació a l'estructura estatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres pel decret de Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços, de la Generalitat, el 24 d'octubre de 1936, fruit d'un compromís entre totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Hom intentà d'organitzar, per primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, en el qual participessin directament els treballadors amb llur intervenció en la gestió de les empreses i indirectament amb llurs representants en els organismes planificadors i coordinadors; un sistema amb el qual la petita burgesia conservava la propietat i la gestió de les petites empreses comercials i industrials (que ocupaven gairebé la meitat de la població obrera catalana), i en el qual la col·lectivització dels mitjans de producció no comportés fatalment la creació d'una burocràcia i d'una tecnocràcia omnipotents i inamovibles. El sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera suprema, que amb exaccions sobre els beneficis de les empreses imposés, a través del crèdit, la imprescindible coherència planificadora. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren més profundes al Principat que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya —resultat de la fusió, al juliol del 1936, dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM— cresqué rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d'afiliats. El prestigi i l'autoritat dels comunistes fidels al Komintern augmentà per llur disciplina interna i llur influència dins l'exèrcit republicà des de la militarització de les milícies; llur postura d'ajornament de la revolució per a després de guanyar la guerra satisfeia una bona part de les classes mitjanes, anticenetistes i receloses davant l'onada proletària. El descontentament per l'augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l'enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d'un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altre. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM —calumniat com a agent provocador a sou del feixisme— i a limitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, a València, davant l'oposició dels republicans, l'ala socialista moderada de Negrín i Prieto i els comunistes, i hagué de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. Aquesta era, poc temps després, exclosa també de la Generalitat. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. Privada de la major part dels seus mercats peninsulars i amb creixents dificultats per a aconseguir primeres matèries de l'exterior, la indústria catalana s'adaptà a la producció bèl·lica d'una manera irregular. El cost de la vida es quadruplicà entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l'abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i València. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrín s'havia establert a Barcelona. A l'agost del 1938 l'estat intervingué la indústria de guerra i l'administració de justícia de Catalunya, malgrat la protesta de la Generalitat. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l'exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
El cop d'Estat militar va fracassar a Catalunya.	Cop d'Estat Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior. Divuit de Juliol, el Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.
La sublevació va esclatar a Barcelona el 19 de juliol de 1936. La resistència oficial a Catalunya: el suport de les forces armades al govern de la Generalitat va impedir l'èxit dels colpistes.	Generalitat de Catalunya Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Els fets del 19 de juliol de 1936 representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. Guàrdia d'Assalt Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada. Mossos d'Esquadra Cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policíaco-militar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial. Guàrdia Civil Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
La resistència popular a Catalunya: l'actitud dels militants dels partits i sindicats d'esquerra, enquadrats en les milícies, fou clau per a fer fracassar la revolta dretana.	Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya Organisme creat el 21 de juliol de 1936 a Barcelona per organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Format a proposta de Lluís Companys, s'hi aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular. Figuraren en el primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI (2), del PSUC (1), del POUM (1), d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat. El comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren al front, principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de setembre pel govern de la Generalitat i les milícies obreres, militaritzades, foren absorbides per l'exèrcit regular republicà. Comissió Central de Proveïments Organisme creat des dels primers dies de la guerra de 1936-39 com a annex del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, destinat a resoldre el problema del proveïment de Barcelona, organitzar la compra-venda d'excedents, crear cantines per als obrers desocupats i proveir hospitals, hospicis i el front. Estigué format per representants de la CNT, de la FAI, de la UGT, del POUM, d'ERC, de la Unió de Rabassaires i per un tècnic. La dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la recuperació del control de la situació per part de la Generalitat comportaren la dissolució del Comitè Central de Proveïments (17 d'octubre de 1936) i la seva substitució pel departament de Proveïments, format el 6 d'octubre. Comitè local de control Organisme polític establert a Catalunya d'una manera espontània durant la guerra de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d'ordre públic. Eren formats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular, especialment les anarcosindicalistes. Foren dissolts després dels Fets de Maig del 1937 i substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la Generalitat de Catalunya. Comitè obrer de control Organisme de control obrer sorgit espontàniament a les empreses de Catalunya els primers dies de la guerra de 1936-39. Foren acceptats per la Generalitat de Catalunya com a òrgans legals de decisió, i per l'agost del 1936 hom en regulà l'organització i el funcionament. Assumia la gestió d'una empresa si el propietari era declarat desaparegut; en uns altres casos efectuava només una funció de control de l'antic consell d'administració. La seva intervenció havia d'ésser aprovada pel Consell d'Economia de la Generalitat. Pel decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre.
La divisió ideològica va portar molts problemes en el bàndol republicà, i Catalunya va ser escenari d'aquestes disputes internes.	Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització). Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Marxisme-leninisme Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme. Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985). Trotskisme Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili. Anarcocomunisme També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Anarcosindicalisme Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Anticlericalisme Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. Col.lectivisme Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.
A les zones amb domini de la CNT, com Catalunya, les institucions republicanes quedaren desborbades i començà un procés revolucionari de caire socialista, que va portar grans transformacions socials.	Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Nacionalització 1. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització) 2. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc. Socialització Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic. Estatització Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada. Col.lectivització Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. Confiscació Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar els drets dels treballadors. Ocupació Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una indemnització. Expropiació Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració pública. Faisme Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.
En els primers mesos de la guerra, la CNT-FAI va controlar la situació i va dirigir la revolució social. La principal mesura revolucionària foren les col.lectivitza- cions.	Col.lectivitzacions La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció. Fets de la Fatarella Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del gener del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de col·lectivització. Menats per grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l'aixecament d'una quinta columna). L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d'assalt, entre altres) aclarí la situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos del poble.
La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM, partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, va esclatar violentament pel maig de 1937 a Barcelona.	Fets de Maig Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per l'enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'interior), intentà d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres). No aconseguiren d'aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals (com Garcia i Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i altres) ni la formació d'un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l'anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi hagué enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
Durant la guerra, Catalunya va estar a la rereguarda. No era gens fàcil viure en temps de guerra.	Rereguarda Espai que resta darrere un front de guerra, en el qual hom duu a terme les operacions d'abastament i evacuació. És especialment vulnerable per l'aviació, els míssils i els paracaigudistes. La guerra de guerrilles es basa en accions per dominar-la o convertir-la en zona de combat, on l'enemic es desgasta sense profit mentre no es donen les condicions favorables per a atacar-lo. Racionament Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià. Bombardeig Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil), des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri). Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna. Bombardeig aeri Atac efectuat amb bombes, per l'aviació. Refugi Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels bombardeigs. Refugi antiaeri Construcció adequada, destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris i contra incendis. Barricada Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros, mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades, originàriament lligades a un episodi de les guerres de religió a França —quan el 12 de maig de 1588 el poble de París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i barrils—, han estat un mitjà d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes d'Europa. El poble de París recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El de Barcelona hi recorregué tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873) que la història de Barcelona enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat del món. Els anarquistes les han exaltades com a símbol de la lluita obrera, especialment en llur himne A les barricades.
La repressió fou constant entre els dos bàndols.	Repressió Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació. Depuració Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. Refugiat -ada Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). Patrulla de control Denominació aplicada a les seccions de la Comissió d'Investigació del Comitè Central de Milícies de Catalunya i dirigida per Aureli Fernández. El comitè central de patrulles de control tenia com a secretari general Josep Asens. Sorgiren pel juliol del 1936 amb funcions de policia per a garantir l'ordre revolucionari i estigueren majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Sembla que assoliren un total d'uns 700 membres (325 de la CNT, 145 de l'UGT, 185 d'ERC i 45 del POUM). Foren aviat molt criticades, sobretot des que es refermà el poder del govern de la Generalitat. Per l'octubre del 1936 passaren a dependre del Comissariat d'Ordre Públic adscrit a la conselleria de Seguretat Interior. Foren formalment dissoltes per decret del 4 de març de 1937. Camp de treball Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans, organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball, aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.
Forces militars i populars participants en la guerra.	Milícia Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit (exèrcit; host). Milícies populars Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39 a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer, i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937). Les Brigades Internacionals Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions militars Tom Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per Palmiro Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada a Madrid (22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica espanyola, Diego Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià, Pierre Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament s'establí a París, dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i l'italià Giulio Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L'escriptor francès André Malraux dirigí l'esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l'italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l'Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l'1 d'octubre de 1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar d'alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat. Exèrcit Popular Nom de l'Exèrcit republicà, en el que s'integraren també milicians. Fou fundat, per dcret del 9 d'0ctubre de 1936. Exèrcit Popular de Catalunya Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se. Milícies Pirinenques Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938). Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.
L'avanç dels nacionals va començar a posar en perill Catalunya. El primer moment clau de la guerra per als catalans fou quan els nacionals arribaren al Mediterrani i deixaren aïllada Catalunya de la resta de la República.	Batalla de Terol Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de desembre de 1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un atac imminent de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i encerclaren per sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent una resistència tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt violents (1-8 de gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada (24-31 de desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i assolí la recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament d'Alfambra (5-7 de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures —grans nevades i temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla causà nombroses baixes (43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la destrucció de la ciutat. Les forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant greu, sobretot per la superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La conseqüència pitjor d'aquesta batalla per a la República fou que deixà la porta oberta a una nova ofensiva franquista: la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la guerra, ja que Franco dividí en dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per Vinaròs i la costa de la Plana (març-abril del 1938).
La decisiva batalla de l'Ebre (juliol-novembre 1938) fou el preludi de l'ocupació franquista de Catalunya.	Batalla de l'Ebre Acció militar, una de les més importants de la guerra civil espanyola de 1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les lliurades per les forces de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l'ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l'Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla particular contra l'aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d'un empitjorament en la situació internacional; però l'apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 116 dies. L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d'agost, un desenvolupament lineal d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d'Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d'agost. Al sector central, l'operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l'atac. El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l'enemic, que ja tenia neta superioritat d'artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d'agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l'encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d'encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de foc d'artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l'escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre i la major part de les de l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20 000 morts, potser 30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.
Entre desembre de 1938 i febrer de 1939 va tenir lloc l'ocupació militar de Catalunya.	Batalla de Seròs Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de 1938, en l'etapa final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la Barca. Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta de Carrabiners i després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes. Posteriorment fou l'escenari d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit Popular (7 al 22 de novembre de 1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre. El XXII Cos d'Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poder profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de Seròs partí l'atac principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del 1938). Batalla de Catalunya Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39, iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938, contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès, on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15 de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al Principat.
Les conseqüències de la derrota dels republicans foren dramàtiques. Milers de catalans van haver d'emprendre el llarg camí de l'exili.	Exili Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba. Camp de concentració Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. Camp de Cotlliure Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.
I amb la fi de la guerra, Catalunya va conèixer una llarga època de privació de llibertat.	Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Obra de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola. Organismes polítics.	Decret A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes. Consell de la Generalitat Nom que prengué el govern de la Generalitat de Catalunya després del 31 de juliol de 1936, en iniciar la nova col·laboració amb els anarquistes i per imposició d'aquests. Junta de Seguretat Interior de Catalunya Organisme creat pel setembre del 1936 i posat sota l'autoritat de la conselleria de l'interior de la Generalitat de Catalunya, per a garantir l'ordre interior i posar fi a les accions dels incontrolats. En fou secretari general Aureli Fernández, i era composta per delegats de les patrulles de control, de la guàrdia nacional republicana i dels partits i les organitzacions sindicals. Intentà de resistir l'ordre de dissolució de les patrulles de control (26 de març de 1937), però fou suprimida després de la crisi de maig (5 de juny de 1937). Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya Organisme dependent de la presidència de la Generalitat, dedicat a la propaganda política, creat per decret de 5 d'octubre de 1936, el primer d'aquest tipus en un país de l'Europa occidental. Actuà a través de la premsa diària («Comunicat de Premsa», ciclostilat, en set llengües, inclosos el llatí i l'esperanto), de revistes («Nova Ibèrica», «Amic», «Butlletí Especial per als Catalans Absents de la Pàtria»), de quaderns fotogràfics («Visions de Guerra i de Reraguarda»), d'edicions en quatre llengües, sovint il·lustrades, del cinema, de mascotes (El més petit de tots), de discs, de cartells, de teatres de titelles, de cors de cantaires (Sagetes Roges), de biblioteques ambulants (a les Llars Catalanes al Front). Tingué un personal fix que arribà a 300 persones. El comissari fou Jaume Miravitlles. Comissariat d'Ordre Públic Organisme dependent de la conselleria de seguretat interior de la Generalitat de Catalunya, creat l'octubre de 1936 per a la reorganització dels serveis d'ordre públic i per a l'acoblament dins aquests dels d'investigació i les patrulles de control que duia a terme el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Comissió de Responsabilitats Organisme creat pel decret del Consell de la Generalitat de 9 de gener de 1937 que dissolgué el Comitè d'Apropiacions, creat el 5 d'agost de 1936. Tenia la funció de determinar responsabilitats i fer declaracions sobre apropiacions definitives i embargaments preventius i la d'acordar la retenció provisional dels saldos de comptes i dipòsits de persones incorregudes en responsabilitats. La seva actuació fou molt intensa el 1938. Departament de Defensa Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de Catalunya. Fou creat el 31 de juliol de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb la guerra civil i malgrat l'article 14 de la constitució de la Segona República Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva competència de l'estat espanyol. Funcionà fins a la centralització de poders efectuada pel govern central de la República, després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (després de la seva dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i l'Escola Popular de Guerra. Tenia una forta representació a la Comissió d'Indústries de Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.
Política de guerra.	Exèrcit Popular de Catalunya Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se. Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret l'11 d'agost de 1938. Escola Popular de Guerra de Catalunya Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya del dia 26 d'octubre de 1936, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica, armament, topografia, tir, etc. Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell, delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.
Política econòmica.	Economia de guerra Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries. Intervencionisme Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Decrets de S'Agaró, els També Pla Tarradellas. Nom amb què és conegut el pla de 58 disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya promulgades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de S'Agaró (Baix Empordà) per un grup d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de 1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i administrativa del departament. El pla, amb els problemes de guerra com a punt de referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic. Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d'apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d'afers), l'estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc. Pla Tarradellas Nom amb què són conegudes les 58 disposicions aprovades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937 a S'Agaró (són anomenades també decrets de S'Agaró) i publicades al "Diari Oficial de la Generalitat" extraordinari del dia 18. Són unes mesures per a endegar les finances de la Generalitat de Catalunya i substituir els articles de l'Estatut relatius a les relacions financeres amb l'estat espanyol ateses les noves exigències que la guerra suposà en el pressupost català. Fou reorganitzat el departament de finances i foren creats organismes de direcció de la política fiscal i financera (Consell Superior de Crèdit i de la Banca, Consell General de la Banca Catalana, Comissaria de la Generalitat del Banc Hipotecari d'Espanya, Consell General de l'Estalvi, Consell General d'Assegurances, Servei Tècnic del Crèdit i de l'Estalvi, etc). Establí un impost sobre la xifra de negocis, figura inèdita encara aleshores i que fou d'una gran eficàcia. Nova Economia Conjunt de mesures de política econòmica elaborades durant la guerra civil de 1936-39 conjuntament pel Consell d'Economia i per les conselleries de caire econòmic de la Generalitat de Catalunya. Tenien per objectiu transformar d'una manera gradual el mode de producció capitalista en un nou sistema econòmic presidit per la idea d'igualtat per a uns (anarcosindicalistes) i concretat en una economia socialista per a d'altres (marxistes). Les mesures resultaren d'una síntesi de les propostes de les diferents formacions polítiques que participaren al govern de la Generalitat (els partits republicans, l'anarcosindicalisme i els grups marxistes) i tendiren a la socialització davant una situació canviant que imposava la guerra. Així, mesos després de l'aprovació del decret de col·lectivitzacions, la conselleria d'economia decretà un conjunt de mesures: regulació dels consells generals d'indústria (9 de juliol de 1937), creació de la Comissió Reguladora de Preus, de la Comissió Reguladora de Salaris i de la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya i decret d'Intervencions Especials, dirigides a un major control i coordinació de l'economia per part dels òrgans de govern. Formaren part, també, de la Nova Economia, l'adopció de la nova Divisió Territorial de Catalunya, la municipalització de la propietat urbana, la política d'aprofitament industrial de les riqueses naturals de Catalunya (CAIRN), la política d'electrificació total de Catalunya, la nacionalització de les indústries de guerra, la municipalització dels serveis, les mesures financeres del pla Tarradellas i la sindicació obligatòria dels treballadors del camp. El govern de la Generalitat organitzà, els dies 5 i 6 de desembre de 1936, al Palau Nacional de Montjuïc, la Primera Jornada de la Nova Economia, en la qual presentà públicament el primer programa de transformació econòmica del país, elaborat pel Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya, en la qual participaren Lluís Companys, Diego Abad de Santillán, Joan P.Fàbregas, Josep Giménez i Estanislau Ruiz i Pontesi. Decret d'Intervencions Especials Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937 que suposava la instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La decisió havia d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició del Consell d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt escassos, empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions, avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels tribunals sobre l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria d'armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a Catalunya i hagués estat intervinguda per la República. Delegat de la Generalitat Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de les empreses sota l'organització econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39 (decret de 6 d'agost de 1936). Era nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè obrer de control de l'empresa: tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell intern de l'empresa com en les seves relacions amb d'altres empreses —control d'ingressos i despeses— i la coordinació amb organismes econòmics superiors. Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya Organisme de control econòmic de la Generalitat de Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936. N'havia estat un precedent el Consell Consultiu d'Economia de la Generalitat de Catalunya, creat pel març del 1934 i que havia funcionat amb intermitències. Tingué la missió de dirigir l'economia catalana i de formalitzar un programa comú de totes les organitzacions polítiques i sindicals (Pla de Transformació Socialista del País); els seus punts principals eren: col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i de la gran propietat rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria no col·lectivitzada, intervenció dels establiments abandonats pels propietaris, reabsorció dels obrers sense feina i política fiscal orientada a crear un impost únic. A partir del setembre del 1936 les facultats normatives foren atribuïdes al departament d'economia i al Consell de la Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un caràcter consultiu que confirmà el reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per quinze membres, presidit pel conseller d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom establí que el president de cada consell general d'indústria en fos també membre. Comissió Reguladora de Preus Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 14 de setembre de 1937 amb la finalitat de dirigir el consum. Tractà de restringir el de luxe i fer assequibles els productes indispensables, però la multiplicitat de departaments que entenien en transaccions dificultà una política de preus eficaç. Per decret de la República de 6 de gener de 1938, que establia que el proveïment de Catalunya era competència del govern central, n'assumí les funcions el Comité Regulador de Precios, ampliat amb un delegat de la Generalitat. Comissió Reguladora de Salaris Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 5 d'octubre de 1937, amb l'objectiu de formular una política de salaris. A més dels funcionaris de la Generalitat, en formaven part també dos representants de les centrals sindicals CNT i UGT. Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 2 d'octubre de 1936, que formava part de la Junta de Control Sindical Econòmic del departament d'economia. Assegurava el pagament dels salaris a tot el país; ho feia concedint crèdits a les empreses que no tenien recursos, i en contrapartida, s'establí el Decret de Mobilització Civil dels treballadors subsidiats. Oficina de l'Ou Organisme creat el 29 de desembre de 1936 pel Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalu