LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

Guió conceptual.	1. El context històric. - Totalitarisme i democràcia. - La divisió ideològica a l'Estat espanyol. 2. La guerra civil espanyola (1936-1939). - El cop d'Estat militar. 3. La intervenció estrangera. 4. Els dos bàndols. - El bàndol nacional. - El bàndol republicà. 5. Les operacions bèl.liques. - 1ª fase: agost 1936-març 1937. - 2ª fase: abril-novembre 1937. - 3ª fase: desembre 1937-novembre 1938. - 4ª fase: desembre 1938-abril 1939. 6. La vida al front. 7. Evolució de l'Espanya nacional. - Els organismes de govern. - La legislació franquista. - La ideologia dels franquistes.	8. Evolució de l'Espanya republicana. - Els organismes de govern. - La legislació republicana. - La ideologia dels republicans. - La revolució social. - Les col.lectivitzacions. - Els fets de maig de 1937. 9. La vida a la rereguarda. - La repressió. 10. Les conseqüències de la guerra. - L'exili dels vençuts. - La dictadura franquista. 11. Organitzacions polítiques i sindicals durant la guerra civil espanyola. - Organitzacions socialistes. - Organitzacions comunistes. - Organitzacions anarquistes. - Partits nacionalistes. - Partits de dreta. - Organitzacions militars.
Context històric de la Guerra Civil espanyola: l'expansió dels règims totalitaris, enfrontats als règims democràtics.	Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. Democràcia popular Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica. Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Front Popular Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936).
Els antecedents de la guerra: les eleccions del febrer de 1936 havien donat la victòria a les forces esquerranes, reunides en el Front Popular. Les eleccions, però, reflectiren la divisió d'Espanya en dues tendències antagòniques.	Dreta Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes). Esquerra Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres). Front Popular Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat.
La Guerra Civil espanyola (1936-1939). Els orígens.	Guerra civil Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat. Guerra Civil Espanyola Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Tot comença amb la sublevació militar contra la República, a partir d'un cop d'Estat tramat pels sectors dretans, que no païren el triomf electoral de les esquerres. Els sublevats rebutjaren amb la força de les armes el que el poble espanyol havia decidit en sufragi.	Cop d'Estat Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior. Divuit de Juliol, el Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble. Movimiento Nacional Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958. Nom amb què els franquistes designaren la sublevació contra el règim republicà. Alzamiento Nacional Nom donat pels franquistes a l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936.
La lluita ideològica entre feixisme i democràcia, en el context del perill d'una guerra europea, explica la intervenció estrangera en la guerra. Els països totalitaris van intervenir-hi activament: Alemanya i Itàlia al costat dels nacionals, i l'URSS dels republicans. Els països democràtics, en canvi, es mantingueren neutrals.	La intervenció estrangera Des del primer moment de la guerra les grans potències europees feren esforços que tendien a limitar el conflicte a un àmbit exclusivament espanyol i a evitar una guerra europea. França, l'únic país occidental que limitadament podia ajudar els republicans, proposà la política de no-intervenció (el Comitè de No-intervenció es reuní a Londres per primera vegada el 9 de setembre de 1936). De fet, però, Alemanya i Itàlia enviaren a la zona del govern de Burgos armament i forces militars (legió Còndor, Corpo di Truppe Voluntarie), i l'URSS, als republicans, armament i tècnics militars. A més, la República, ajudada pel Komintern, reclutà voluntaris antifeixistes estrangers, amb els quals organitzà, a Albacete, les Brigades Internacionals. Però el fet és que hom evità la guerra mundial per causa d'Espanya i que el tractat de Noyon (setembre del 1937), que tendia a restringir l'actuació de submarins a la Mediterrània per tal d'evitar els atacs dels submergibles italians, fou respectat. En definitiva, la no-intervenció serví per a limitar l'ajut als dos bàndols en lluita. Com era previsible, l'actuació de països totalitaris —Alemanya, Itàlia i l'URSS. fou molt més decidida que la de democràcies profundament dividides: França i la Gran Bretanya es mantingueren neutrals. Eix Roma-Berlín Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la segona guerra mundial. Komintern Abreviació de la Kommunisticeski Internacional ('Internacional comunista') amb què els comunistes russos designaven la Tercera Internacional. Comitè de No-intervenció Organisme internacional destinat a evitar interferències en la guerra civil espanyola (1936-39). Pressionat pel govern britànic, que volia evitar l'extensió de la guerra, i davant la divisió de l'opinió pública, el president francès Léon Blum proposà, el 25 de juliol de 1936, la no-intervenció de les potències i demanà l'adhesió al Comitè a la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Alemanya, l'URSS, Bèlgica, Holanda, Txecoslovàquia i Polònia. Malgrat les adhesions, el Comitè no pogué evitar l'ajut italià, alemany i portuguès al general Franco, i el soviètic, unit als voluntaris, a la República. Les patrulles navals i terrestres creades pel febrer del 1937 foren insuficients, però entre l'agost i el setembre del 1938 aconseguí l'evacuació de les brigades internacionals i d'una gran part de les forces alemanyes i italianes. Fou dissolt el 20 d'abril de 1939.
Els dos bàndols.	Nacionals També denominats rebels, sublevats, franquistes. D'ideologia conservadora, van protagonitzar l'aixecament contra la República, per tal d'imposar un nou règim d'arrel feixista, liderat pel general Franco. Van ser els guanyadors de la guerra. Republicans Defensors de la República, responen a l'agressió dels nacionals, amb la guerra i la revolució social. La manca d'unitat i l'escàs ajut internacional, expliquen la seva derrota en la guerra. Eren coneguts com els "rojos" pel bàndol nacional. Roig roja Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Forces i cossos militars del bàndol nacional.	Legió Còndor Nom oficial, des del novembre de 1936, de les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la guerra civil espanyola de 1936-39. Abans de la seva constitució oficial, ja havia estat especialment important l'ajut de l'aviació alemanya al govern de Burgos: en una gran part foren avions alemanys els que efectuaren el primer pont aeri de la història, en transportar les tropes de Franco des d'Àfrica a Andalusia (més de 13 000 soldats entre l'agost i l'octubre de 1936). Pel novembre foren incrementats els efectius de l'aviació alemanya i fou constituïda la legió Còndor sota el comandament del general Hugo von Sperrle. La formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d'hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, puix que l'alt comandament alemany la concebia més com a camp d'experimentació que com a ajut als combatents. Hom ha calculat que hi passaren en total uns 16 000 homes. Participà en la majoria de les accions decisives de la guerra i practicà campanyes en massa de bombardeig en el front del Nord (Durango, Guernica) i a Brunete, Belchite, Terol i a la batalla de l'Ebre. El 1937 el comandament passà al general H. Volkmann, i el 1938, al general Wolfram von Richthofen. Després de la victòria de Franco, els seus efectius foren repatriats a Alemanya. Corpo di Truppe Volontarie (CTV) Nom amb el qual eren designades oficialment les tropes italianes que lluitaren a favor del general Franco durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers contingents, arribats pel setembre del 1936, foren comandats pel general Roatta fins a la presa de Màlaga (febrer del 1937). Derrotades a Guadalajara (març del 1937), actuaren al País Basc i a Catalunya, comandades successivament pels generals Bastico, Berti i Gambara. Assoliren un total d'uns 60 000 homes, sense comptar els efectius de l'aviació, i sofriren unes 14 000 baixes. Cap a la fi de la guerra operaren sovint en unitats mixtes formades per italians i espanyols (divisions Flechas Negras, Flechas Azules, Littorio). Requetè Hom coneix amb aquest nom, sobretot, els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39. Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols. Legió A l'estat espanyol, amb el nom de tercio, fou creada l'any 1920 per Millán Astray, durant la guerra del Marroc. La integren diversos regiments i banderas (batallons). Regular Nom donat a cadascun del soldats moros que eren manats per oficials espanyols. A imitació francesa, foren creats, des del 1911, grups de regulars (regiments), articulats en tabores (batallons) i mías (companyies). Excel·liren com a força de xoc a la guerra d'Àfrica i a la guerra civil de 1936-39, incrementats amb soldats de la Península, i es dissolgueren a partir de la independència del Marroc (1956); perpetuen alguns dels seus noms i símbols unitats espanyoles de la guarnició de Ceuta i Melilla. Cinquena columna O quinta columna. Grup d'individus encarregat d'acomplir un treball polític i militar que s'efectua en el mateix territori de l'adversari. A Espanya, en la primera fase de la guerra civil (1936) hom donà el nom de cinquena columna als partidaris del govern de Burgos que actuaven en el camp republicà.
Forces i cossos militars del bàndol republicà.	Les Brigades Internacionals Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions militars Tom Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per Palmiro Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada a Madrid (22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica espanyola, Diego Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià, Pierre Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament s'establí a París, dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i l'italià Giulio Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L'escriptor francès André Malraux dirigí l'esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l'italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l'Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l'1 d'octubre de 1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar d'alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat. Milícia Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit (exèrcit; host). Milícies populars Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39 a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer, i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937). Exèrcit Popular Nom de l'Exèrcit republicà, en el que s'integraren també milicians. Fou fundat, per dcret del 9 d'0ctubre de 1936. Exèrcit Popular de Catalunya Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se. Milícies Pirinenques Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938). Brigada de xoc Antiga unitat equivalent a la brigada normal però amb més potència de foc i amb forces especialment entrenades per al combat. L'exèrcit popular de la República Espanyola les organitzà el 1937.
El desenvolupament del conflicte: les operacions bèl.liques.	Guerra Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats. Les operacions bèl·liques El pla dels militars sollevats comportava una operació convergent sobre Madrid. Les columnes procedents de Valladolid i de Navarra foren deturades per les milícies a la Sierra. Però, per contra, les forces del Marroc, amb el Terç i els regulars, després de travessar l'estret (5 d'agost de 1936), contribuïren a consolidar les posicions a Còrdova i a Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz (14 d'agost), enllaçaren Andalusia amb Castella i la resta de la zona nord no republicana. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part oriental d'Aragó fins a les envistes d'Osca, que restà assetjada, i les proximitats de Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), en part per la manca d'entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid. El 7 de novembre de 1936 començà l'atac directe de les tropes de Franco a Madrid. La lluita fou aferrissada; per la banda republicana intervingueren les primeres brigades mixtes, espanyoles i internacionals. El 23 de novembre, les tropes de Franco, suspès l'atac directe a Madrid, iniciaren una àmplia operació d'encerclament que donà lloc als atacs sobre la carretera de la Corunya (29 de novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, a la duríssima batalla del Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i a la batalla de Guadalajara (8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el «cinyell de ferro» de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 de setembre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l'ofensiva contra Saragossa, que permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l'ofensiva, que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça seriosa contra la capital d'Aragó. L'ofensiva republicana contra Terol —que es rendí el 7 de gener de 1938— fou una operació destinada a desviar l'atac que preparava el comandament de Franco contra Madrid per terres de La Alcarria. En el curs de la llarga batalla de Terol (80 dies), agreujada per un hivern particularment fred, les tropes del govern de Burgos tornaren a prendre la ciutat (22 febrer de 1938) a la batalla dita de l'Alfambra, i així obtingueren una brillant victòria basada en la maniobra. Després de Terol, encara no s'havia produït cap decisió, però era evident que les forces republicanes anaven de cara a una situació difícil. El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran ofensiva al front d'Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien considerat secundari incomprensiblement durant molt de temps. Aquesta operació fou decisiva en la guerra, i també la de més gran amplitud. Les forces republicanes situades al nord de l'Ebre foren empeses fins al Baix Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida caigué el 4 d'abril de 1938); al sud de l'Ebre, les tropes de Franco continuaren l'avanç fins a la mar; el 15 d'abril de 1938 arribaven a Vinaròs. L'ofensiva d'Aragó finí el 19 d'abril, i el 23 començà la batalla de Llevant, determinada per la progressió de l'exèrcit de Franco en direcció a València. Per tal de deturar aquesta ofensiva (Castelló de la Plana caigué el 14 de juny) el comandament republicà en planejà una de nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya: el 25 de juliol de 1938 les forces republicanes travessaren l'Ebre per diversos punts entre Mequinensa i Amposta i progressaren fins als afores de Gandesa. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules, deturaren l'ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l'Ebre. Aquesta batalla, dita de l'Ebre, que durà fins el 16 de novembre de 1938, fou la més sagnant de la guerra: «un altre Verdun». El front restà com abans de començar l'ofensiva: a la vora esquerra de l'Ebre els republicans; a la dreta, els nacionals. Però, els fruits de la batalla, els collí el govern de Burgos, quan inicià, el 23 de desembre de 1938, l'ofensiva general sobre Catalunya: aleshores es veié que l'exèrcit de Catalunya hi havia gastat totes les seves reserves (entre 40 000 i 50 000 baixes, més 20 000 presoners). Així, l'ofensiva progressà fàcilment: el 15 de gener de 1939 caigué Tarragona; el 19 finí la campanya. Mig milió de persones, entre civils i militars, passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vists a Europa fins aleshores. Ni durant la batalla de l'Ebre ni durant l'ofensiva de Catalunya no feren res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces enemigues. I, de fet, les batalles s'havien acabat: Negrín tornà a València, però Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de 1939). Negrín, amb l'ajut dels comunistes, preconitzava la resistència a ultrança, però evidentment l'esperit de les forces armades i de la població civil no participava d'aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado, en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de març de 1939) un Consell de Defensa que intentà endebades una pau pactada. El 5 ja s'havia revoltat, d'una manera confusa, la base de Cartagena, d'on salpà l'esquadra republicana rumb a Biserta, on es rendí a les autoritats navals franceses. A Madrid, comunistes i casadistes lluitaren pels carrers, fins a la derrota d'aquests el 12 de març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l'1 d'abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra. La Guerra Civil Española és una de les primeres de la història en què l'aviació actuà com una arma, si no decisiva, almenys indispensable. Els republicans tingueren superioritat aèria els dos primers mesos de lluita i, menys clara, durant l'hivern de 1936-37. En les altres èpoques, la superioritat fou del govern de Burgos, tant en aviació de caça com en aviació de bombardeig. A l'aviació republicana, hi lluitaren pilots soviètics en esquadrilles mixtes; amb el general Franco, lluitaren, al costat dels aviadors espanyols, els italians de l'Aviació Legionària i els alemanys de la legió Còndor.
Primera fase de la guerra (agost 1936-març 1937): primers combats i batalla de Madrid. La resitència a la capital estatal va frustrar els plans dels rebels, que pretenien una victòria ràpida.	Batalla de Madrid Assalt de Madrid per part de les forces del general Franco i defensa per part de les republicanes durant la guerra civil espanyola de 1936-39. La batalla tingué tres fases: l'atac des del S per la columna del general Varela (7-23 de novembre de 1936), l'assalt per l'W (del 29 de novembre de 1936 al 16 de gener de 1937) i per l'E (febrer-març del 1937). Aquesta darrera ofensiva donà lloc a les batalles del Jarama i la de Guadalajara. Batalla del Jarama Operació bèl·lica de la guerra civil de 1936-39 (6-7 de febrer de 1937) en l'episodi de la lluita per la possessió de Madrid, en què les forces de Franco intentaren endebades de desbordar la defensa de Madrid pel sud. Fou una de les més aspres de la guerra, amb caràcter de batalla de desgast i amb moltes baixes. L'epicentre de la lluita fou el vèrtex dit El Pingarrón, a l'est del riu. Els guanys territorials de les forces de Franco no comportaren cap amenaça greu contra les comunicacions de Madrid amb València. Probablement aquests combats assenyalen el moment òptim de l'Exèrcit Popular, per l'equilibri entre l'organització i l'esperit ofensiu. Batalla de Guadalajara Acció militar de la guerra civil de 1936-39 (8-22 de març de 1937) que tingué lloc prop de la ciutat de Guadalajara (Castella la Nova). Va ser un intent de les tropes de Franco d'encerclar Madrid. La iniciativa fou confiada al Corpo di Truppe Volontarie italià, que fou estrepitosament derrotat per la contraofensiva republicana, la qual tallà en sec l'intent. El Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se.
Segona fase de la guerra (abril-novembre 1937): campanya del Nord. Els nacionals centraren llurs esforços en conquerir la zona cantàbrica, des del País Basc fins a Astúries. Mentrestant, els republicans llançaren les primeres ofensives per tal re recuperar el territori perdut.	Campanya del Nord No podent encerclar Madrid, després dels intents fracassats en les batalles del Jarama i Guadalajara, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el "cinyell de ferro" de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 d'octubre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla, que es concretaren en les batalles de Brunete i Belchite. Batalla de Brunete Acció militar (del 5 de juliol de 1937 al 25 d'agost) de la guerra civil espanyola esdevinguda entorn de la població de Brunete, localitat de Castella la Nova (Madrid) (826 h [1965]). L'objectiu de les forces republicanes que dugueren la iniciativa fou centrat en l'aixecament del setge de Madrid i la distracció de l'ofensiva del nord, en una maniobra de trencament i encerclament del front. Les forces atacants, manades pel general Miaja, es compongueren dels cossos V i XVIII, el primer amb la XI brigada internacional. Havent trencat el front (6 de juliol), Brunete fou ocupat per la divisió Líster. Refetes les tropes del govern de Burgos, amb l'ajut de la Legión Cóndor recuperaren Brunete (25 de juliol). El balanç de l'acció fou negatiu per als republicans, car havien guanyat una petita àrea de terreny a canvi d'un nombre desproporcionat de baixes. Batalla de Belchite Acció militar de la guerra civil espanyola (1936-39) corresponent a l'ofensiva republicana al front d'Aragó d'agost-setembre de 1937 que tenia, per objectiu, d'evitar el col·lapse del front del Nord. La direcció de les forces republicanes corresponia al general Pozas, cap de l'exèrcit de l'Est. L'atac inicial, diversificat sobre vuit punts, escindí el front per Azaila i es consolidà a l'altura de Mediana-Fuendetodos-Fuentes de Ebro, aïllant Belchite després d'haver neutralitzat Quinto i Codo, situats més al nord. La penetració republicana fou dificultada per la dura resistècia que oferí Belchite, població ben fortificada i defensada per 2 000 homes, bé que fou ocupada el 6 de setembre, quan l'ofensiva general estava aturada davant Saragossa.
Tercera fase de la guerra (desembre 1937-novembre 1938): l'avanç nacional cap a la Mediterrània. Amb aquesta operació estratègica, els nacionals aconseguiren aïllar Catalunya de la resta de la República. La batalla de l'Ebre fou el preludi de l'ocupació franquista de Catalunya.	Batalla de Terol Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de desembre de 1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un atac imminent de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i encerclaren per sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent una resistència tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt violents (1-8 de gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada (24-31 de desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i assolí la recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament d'Alfambra (5-7 de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures —grans nevades i temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla causà nombroses baixes (43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la destrucció de la ciutat. Les forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant greu, sobretot per la superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La conseqüència pitjor d'aquesta batalla per a la República fou que deixà la porta oberta a una nova ofensiva franquista: la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la guerra, ja que Franco dividí en dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per Vinaròs i la costa de la Plana (març-abril del 1938). Batalla de Seròs Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de 1938, en l'etapa final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la Barca. Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta de Carrabiners i després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes. Posteriorment fou l'escenari d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit Popular (7 al 22 de novembre de 1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre. El XXII Cos d'Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poder profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de Seròs partí l'atac principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del 1938). Batalla de l'Ebre Acció militar, una de les més importants de la guerra civil espanyola de 1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les lliurades per les forces de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l'ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l'Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla particular contra l'aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d'un empitjorament en la situació internacional; però l'apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 116 dies. L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d'agost, un desenvolupament lineal d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d'Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d'agost. Al sector central, l'operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l'atac. El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l'enemic, que ja tenia neta superioritat d'artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d'agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l'encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d'encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de foc d'artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l'escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre i la major part de les de l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20 000 morts, potser 30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.
Quarta fase de la guerra (desembre 1938-abril 1939): la fi de la guerra. Els nacionals ocuparen victoriosament Catalunya. Pel febrer de 1939, tot el territori català restava a mans dels sublevats. Poc després queia Madrid. L'1 d'abril de 1939, Franco comunicava l'últim parte de guerra.	Batalla de Catalunya Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39, iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938, contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès, on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15 de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al Principat. Parte final de guerra Comunicat del final de la guerra civil, signat pel general Franco a Burgos, el primer d'abril del 1939: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
La vida al front.	Batalla Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu. Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra. Combat Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius estratègics i és ordenada en un pla de guerra. El combat rep innombrables noms segons les forces que hi intervenen, l'actitud adoptada, la finalitat, el temps, el terreny on té lloc i les conseqüències que se'n deriven (combat de les gran unitats, defensiu, ofensiu, de reconeixament, de nit, en localitats, atòmic, naval, aeri, etc). Combatent 1. Persona que, enquadrada dins les forces que componen un exèrcit regular, bé per la seva nacionalitat (obligació de ciutadania), bé per contracte (mercenari), combat per un país. 2. Persona civil que, respectant les lleis de la guerra, fa servir les armes com a membre de milícies voluntàries o bé de moviments de resistència. Trinxera Excavació llarga i més o menys estreta, la terra extreta de la qual hom fa servir de parapet, que serveix per a protegir els soldats contra el foc dels enemics. Emprada des de molt abans com a fortificació, la tàctica de les trinxeres es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial, després que la seva utilització hagué aconseguit d'aturar moltes ofensives. Front Extensió de terreny on hom combat. Al llarg de la guerra hi hagueren diversos fronts, en funció dels espais on combateren els dos bàndols: del Sud, del Centre, del Nord, d'Aragó, de l'Ebre, de Catalunya, etc.
Durant la guerra l'Estat espanyol va quedar dividit en dues zones antagòniques: l'Espanya nacional i l'Espanya republicana. L'evolució política a la zona sublevada es va caracteritzar per la tendència a la concentració del poder en mans del general Franco.	L'Espanya nacional El 24 de juliol, Espanya restava dividida en dues zones antagòniques, amb límits encara fluids, sobretot a Andalusia i a Extremadura, i hom iniciava la lluita a camp obert. A la zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militars; els partits de dreta —àdhuc a Navarra, homogènia en la seva fidelitat al carlisme— hi tingueren un paper secundari. I això només fins que, per decret de 19 d'abril de 1937, hom procedí a la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el cap de la qual passava a ésser el general Franco, que ja era generalíssim i cap de l'estat. El 23 de juliol de 1936 fou constituïda a Burgos una Junta de Defensa integrada per militars que oferí el comandament suprem de les forces armades i el càrrec de cap del govern de l'estat al general Francisco Franco, que acceptà (primer d'octubre) i creà una junta tècnica de l'estat presidida pel general Dávila. El primer govern de Burgos fou format el 30 de gener de 1938. Aquests organismes estructuraren un estat autoritari políticament inspirat en la ideologia de la Falange, de la qual adoptaren també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la guerra, l'efectivitat de l'exèrcit i l'ordre públic.
Organismes de govern a l'Espanya nacional.	Junta de Defensa Nacional Òrgan de govern de la zona nacional, creada a Burgos el 23 de juliol de 1936, composada per militars i presidida pel general Miguel Cabanellas, de la qual formava part el general Mola, i a la qual s'incorporaren Franco i Queipo de Llano. Tenia la comesa de governar la zona ocupada, però no la direcció de la guerra. Entre d'altres mesures preses, va prohibir els partits polítics i les llibertats, va suspendre la Constitució i ordenà la paralització de la reforma agrària. El 29 de setembre de 1936 la Junta va nomenar al general Franco cap del Govern, el 1r d'octubre va transmetre els seus poders a la Junta Técnica del Estado, la qual va cessar en llurs funcions a l'organitzar-se l'administració de l'estat en departaments ministerials el 30 gener de 1938. Junta Técnica del Estado Òrgan de govern, que substituí la Junta de Defensa Nacional, amb seus a Valladolid i Burgos. Govern de Burgos Durant la guerra civil de 1936-39 a Burgos s'hi constituí (23 de juliol de 1936) la Junta de Defensa i esdevingué la seu del govern de Franco, proclamat allí l'1 d'octubre de 1936, generalíssim dels exèrcits del nou estat espanyol. Central Nacional Sindicalista (CNS) Organisme provincial dels antics sindicats verticals de l'estat espanyol, vigent del 1938 al 1976.
Legislació franquista. A l'Espanya franquista, va començar la institucionalit- zació política del nou règim, basada en lleis d'ideologia falangista.	Ley de Administración Central del Estado Llei decretada pel govern de Burgos el gener de 1938, amb la qual Franco va culminar el procés d'estructuració política i administrativa del nou règim. Aquesta llei conferia a Franco tots els poders: la potestat legislativa i la suprema autoritat de l'Estat, del govern, de l'exèrcit i del partit únic, de manera que es consolidava una dictadura autoritària de caire feixista. Fuero del Trabajo Text legal que regulava les condicions del treball a l'estat espanyol durant el franquisme. Fou promulgat pel cap de l'estat el 9 de març de 1938 i fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l'estat en el foment de l'economia, l'ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l'estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d'una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres. Fou derogat per la Constitució del 1978. Ley de Responsabilidades Políticas Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, que permetia de perseguir els sospitosos d'haver defensat la causa republicana. Va tenir caràcter retroactiu des de 1934.
Ideologia dels franquistes.	Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Autoritarisme Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida. Concentració de poders Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars. Caudillo, el Nom amb què era conegut Francisco Franco. Nacionalsindicalisme Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat. Nacionalcatolicisme Denominació donada a la situació político-religiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967). Corporativisme Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme. Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol Document sobre la guerra civil espanyola de caràcter historicodoctrinal, publicat el primer de juliol de 1937. Fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco. El signaren tots els prelats de l'estat espanyol, llevat de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i de Mateo Múgica, bisbe de Vitòria. El document, molt divulgat internacionalment, ajudà decisivament el Movimiento Nacional en reconèixer a l'alçament una legitimitat patrioticoreligiosa contra el comunisme.
L'evolució política a la zona republicana es va caracteritzar per la radicalització com a resposta a la sublevació.	L'Espanya republicana A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (col.lectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española», particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.
Organismes de govern a l'Espanya republicana.	Junta de Defensa Òrgan creat a Madrid, un cop el govern republicà decidí traslladar la seva seu a València (novembre del 1936), encarregada d'organitzar i coordinar les operacions militars. Va crear les milícies populars i va comptar amb l'ajut de les Brigades Internacionals i del primer material bèl.lic rus. Va ser presidida pel general José Miaja. L'oposició dels comunistes a la Junta va desencadenar una lluita interna que va dividir encara més el bàndol republicà. Consejo Nacional de Defensa Òrgan creat a Madrid, arran del cop d'Estat contra el govern de Negrín (d'orientació comunista) el 5 de març de 1939, protagonitzat per un grup de militars dirigits pel coronel Casado i amb el suport dels civils (sobretot anarquistes i socialistes). La Junta de Defensa tenia per objectiu negociar una "pau honrosa" basada en la "generosidad del Caudillo". Finalment, la Junta de Defensa va ordenar l'abandonament dels fronts sense resistència, i el 28 de març de 1939 el coronel Casado va lliurar Madrid. Comitè Executiu Popular Organisme de govern creat a València durant els primers mesos de la guerra civil, d'agost a desembre de 1936. Originàriament fou compost per dotze membres: dos representant la CNT, dos la UGT, i un el Partit Sindicalista, el Partit Comunista, el POUM, el PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana Nacional, Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d'Esquerra. Posteriorment s'hi afegí un representant de la FAI. Fou, de fet, l'única autoritat existent al País Valencià. S'organitzà en distints departaments (defensa, transports, propaganda, etc) com un poder plenament autònom. Tot i això, el seu poder a penes ultrapassà normalment els estrictes límits de la ciutat de València, per tal com arreu del país sovintejaren organismes similars. Creà tribunals populars, una guàrdia popular antifeixista i un consell d'economia per a planificar la producció. El canvi de signe evidenciat a la zona republicana arran del novembre de 1936 —formació del gabinet de Largo Caballero— i l'establiment a València de la capitalitat de la República posà terme a la vida del Comitè Executiu Popular, que fou dissolt el mes de desembre i substituït pel Consell Provincial de València. Consell provincial Organisme de govern creat pel govern de la Segona República Espanyola, presidit per Largo Caballero, amb atribucions equivalents a les antigues diputacions provincials, destinat a les zones no autònomes. El Consell Provincial de València, constituït el 7 de gener de 1937, fou controlat, en principi, per la CNT i la UGT, alhora que els represtants dels partits polítics de l'antic Front Popular es mantenien en minoria. Amb la reorganització del 8 de novembre del mateix 1937 el Partit Comunista hi augmentà notòriament la seva influència, hi minvà força la dels sindicats i el POUM en fou expulsat. S'extingí el 1939. Consell de Defensa d'Aragó O Consell d'Aragó. Organisme que exercí funcions de govern a les zones d'Aragó dependents del govern republicà des del juliol de 1936 fins a l'agost de 1937. Fou creat per les forces anarcosindicalistes que lluitaven al front d'Aragó, i el presidí Joaquín Ascaso. La capital fou, primer, a Fraga i, posteriorment, a Casp. Originàriament el constituïen vuit consellers anarquistes, corresponents a vuit departaments: justícia, ordre públic, agricultura, informació i propaganda, transports i comerç, instrucció pública, economia i proveïments, i treball. Fou el primer organisme de govern anarquista, i decretà, entre altres mesures radicals, la col·lectivització agrària. El govern de la República el reconegué oficialment (decret de 23 de desembre de 1936), però l'amplià a catorze consellers: set anarquistes, dos d'Izquierda Republicana, dos del Partido Comunista Español, dos de la UGT i un del Partido Socialista. El govern presidit per Juan Negrín en decretà la supressió el 10 d'agost de 1937 i ordenà a la divisió Líster la detenció de Joaquín Ascaso i dels principals col·laboradors, i també la derogació de totes les disposicions emanades del Consell.
Legislació republicana.	Programa dels 13 Punts Programa presentat pel president del govern republicà Juan Negrín el maig de 1938, amb la finalitat d'obtenir el suport internacional, i com a proposta indirecta als sublevats. El programa contenia les bases per a finalitzar la guerra i els principis polítics que havien de regir la República. Les seves repercussions, però, foren escasses tant a l'interior com a nivell internacional. Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936 Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del 1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra, respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre, cap del Partit Nacionalista Basc. Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938 Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les «Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega (maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència.
Ideologia dels republicans. La dispersió d'ideologies, sobretot la divisió entre anarquistes i comunistes, va portar molts problemes en el bàndol republicà.	Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització). Comunisme Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme. Marxisme-leninisme Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme. Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985). Trotskisme Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari. Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili. Anarcocomunisme També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Anarcosindicalisme Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Anticlericalisme Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. Col.lectivisme Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.
A molts indrets, els republicans van respondre a la sublevació amb la guerra i la revolució. A les zones amb domini de la CNT les institucions republicanes quedaren desborbades i començà un procés revolucionari de caire socialista, que va portar grans transformacions socials.	Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Nacionalització 1. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització) 2. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc. Socialització Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic. Estatització Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada. Col.lectivització Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari. Confiscació Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar els drets dels treballadors. Ocupació Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una indemnització. Expropiació Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administ