EL MOVIMENT OBRER ESPANYOL I CATALÀ

Guió conceptual.	1. Introducció al tema. - Moviment obrer i socialisme. - Revolució Industrial, capitalisme i societat classista. - Els centres industrials. 2. Les primeres accions obreres. - El ludisme. - Les bullangues. 3. L'organització obrera. - La consciència de classe. - L'associacionisme. - El sindicalisme. - Els partits polítics. - Els objectius. 4. Història del moviment obrer. 4.1. - Els inicis del moviment obrer (1840-1868). - La influència del socialisme utòpic. - L'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera. - Conflictes durant el Bienni Progressista. 4.2. El moviment obrer durant el Sexenni (1868-1874). - Les Tres Classes de Vapor. - Internacionalisme i republicanisme. - La Federació Regional Espanyola de l'AIT. - Marxisme i anarquisme. 4.3. El moviment obrer durant la Restauració (1874-1898). - La permissivitat dels liberals.	4.4. La formació d'un nou sindicalisme (1898-1914). - El republicanisme. - Legislació social i cultura obrera. - La Solidaritat Obrera. - La Setmana Tràgica. 4.5. El moviment obrer després de la Primera Guerra Mundial (1914-1923). - La conflictivitat. - La "guerra social": el pistolerisme. - El pistolerisme blanc. - El pistolerisme roig. - La repressió contra el sindicalisme revolucionari. 4.6. La dictadura de Primo de Rivera i l'arribada de la República (1923-1931). - El Pacte de Sant Sebastià. 5. Història del socialisme. - El PSOE. - El sindicalisme socialista: la UGT. - La divisió del socialisme. - El comunisme. 6. Història de l'anarquisme. - La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. - Les tendències anarquistes. - El terrorisme anarquista. - La repressió contra l'anarquisme. - El sindicalisme anarquista: la CNT. - El Congrés de Sants. - La FAI.
El moviment obrer o obrerisme és la resposta de la classe treballadora a l'explotació capitalista. Les teories socialistes guiaran els seus objectius.	Moviment obrer Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme. Socialisme Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme. Socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Marxisme Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric. Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
El procés d'industria- lització va consolidar el sistema capitalista i la societat classista.	Revolució Industrial Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX. Industrialització Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. Capitalisme Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim. Societat classista Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres. Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats. Classe social Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució. Burgesia En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme. Proletariat Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital.
Els obrers havien de patir unes males condicions de vida i de treball. Treballaven a les fàbriques, a ciutat, o a les colònies industrials, al costat d'un riu.	Sistema fabril Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica. Fàbrica Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples. Vapor Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor. Colònia industrial Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya. Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de Merola.
Les primeres accions obreres són de tipus ludista. El ludisme consistia bàsicament en destruir les màquines, a les que consideraven culpables de l'atur.	Maquinisme Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor. Atur Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d'indigència de la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s'abstenien d'intervenir en el nivell de l'atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d'atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema. Ludisme Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer. Als Països Catalans hi hagueren accions ludites a Camprodon, Alcoi i Barcelona, on foren especialment greus l'incendi de la fàbrica Bonaplata (1835) i la destrucció de les selfactines (1855). Ludita Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme). El Vapor Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l'estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou el motiu de l'incendi de la fàbrica, el 5 d'agost de 1835, durant els avalots d'aquell estiu. Bonaplata Nom amb que era coneguda la fàbrica El Vapor.
Entre 1835 i 1843, els obrers participaren, al costat dels progressistes, en nombroses revoltes o bullangues, amb l'objectiu d'aconseguir augments de sou i el dret d'associació.	Bullangues, les Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància. Patuleia Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa. Crema de Convents, la Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular. Batalló de la Brusa Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la unitat. La Bandera Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió. La Campana Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX. Insurrecció Centralista Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona, el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància. Jamància, la Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores.
A poc a poc, el proletariat va anar prenent consciència classe.	Qüestió social El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més allunyada en benestar de la classe burgesa. Consciència de classe Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la "classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials- fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
Serà amb l'associacionisme quan podem parlar d'un moviment obrer efectiu. La lluita, però, serà llarga i difícil.	Associació 1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. 2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials. Societat obrerista Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social.
L'obrerisme es canalitzarà primerament a través dels sindicats...	Sindicalisme Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat. A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. El sindicalisme als Països Catalans Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l'esforç per veure reconegut legalment el dret d'associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d'un mateix ofici que s'uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l'obtenció del propi dret a l'associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d'ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres. A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d'unes unions d'ofici d'abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d'Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l'experiència d'alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers. L'esforç organitzatiu fou presidit per l'elaboració d'una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l'ús de la vaga i la creació d'unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d'accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d'una vaga. Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d'ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s'adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d'un fort arrelament als Països Catalans o d'abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d'Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l'Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d'un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l'emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític. La Confederació Nacional del Treball i l'anarcosindicalisme partiren en una gran mesura d'aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa, basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat d'indústria de diferents oficis. Però l'oposició dels sectors anarquistes n'impedí l'extensió. En especial, hom s'oposà a les federacions d'indústria d'abast interlocal per por a malmenar el funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat en les federacions locals, comarcals i regionals. D'altra banda, hom no ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT. Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure perquè afirmava ésser l'únic realment apolític, i així mateix uns sindicats forts autònoms. L'obrerisme catòlic, iniciat sobretot amb els Cercles d'Obrers Catòlics d'Antoni Vicent, el primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de Severino Aznar i de Gabriel Palau. El 1919 hom constituí una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers, amb poca incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca. Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva activitat violenta la força que intentà de combatre l'hegemonia de la CNT. D'altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, que procuraren de mantenir-se al marge d'una adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires i poc pogué avançar l'intent cenetista d'imposar la seva Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya, la qual, però, fou molt forta al País Valencià. A Mallorca, en general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l'obrerisme catòlic i una Federació Regional d'Obrers Camperols, que els socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a l'espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l'organització d'una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències del moviment obrer. La CNT patí l'escissió dels Sindicats d'Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià. Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb l'escissió de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l'exclusiva influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la creació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical el 1936. La central sindical d'influència del PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933, tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. La necessitat d'un reagrupament fou especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a l'enfortiment de la CNT i de la UGT. Durant la guerra civil de 1936-39, ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en l'elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l'econòmic. I llur creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera. Sindicat Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Trobem sindicats obrers, sindicats camperols, sindicats agrícoles, etc. Sindicalisme polític o socialista Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat). Conveni col.lectiu Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran d'ajustar els contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l'estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament econòmic. Confederació sindical Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional. Sindicalisme apolític o revolucionari Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes. Apoliticisme Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat. Vaga Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.
... i, més endavant, també a través dels partits polítics socialistes.	Partit polític Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària. Roig / Roja Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
L'objectiu serà la millora de les condicions de treball i de vida dels obrers, així com aconseguir una societat més justa i igualitària.	Legislació social Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social. Legislació laboral Conjunt de normes que regulen el treball. Previsió social Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós). Societat sense classes Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
La història del moviment obrer català i espanyol alterna períodes de gran activitat, coincidents amb la permissivitat dels governs de torn, amb períodes de clandestinitat i repressió, coincidents amb la intolerància dels governs de torn. El moviment obrer neix a Catalunya, on apareixen les primeres organitzacions obreres.	Els inicis del moviment obrer Als Països Catalans, hom pot situar l'inici d'una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d'uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada "qüestió de la llargada de les peces teixides"). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle. D'altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d'un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l'associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l'elaboració d'un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d'algunes teories anivelladores). L'esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d'associació. La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d'unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l'empara del moment governamental progressista, l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d'associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc. Hom aconseguí la creació d'una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l'establiment d'una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l'activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d'arreu d'Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a Barcelona de l'incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia. Tanmateix, sembla que foren accions dutes a terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada especialment per l'atur forçós existent entre els filadors de cotó, i fou així, potser, el primer exemple d'antimaquinisme clarament obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la jornada laboral, la formació d'un jurat mixt que fes possible el signament de contractes col·lectius de treball, etc. I aquestes foren les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de tot l'estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d'aquesta dugué a intentar una ampliació a tot l'estat espanyol de l'agitació en favor del reconeixement del dret d'associació. El tipògraf Ramon Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera (agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d'obrers reclamant el dret d'associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups progressistes i participà en la resistència contra el cop d'estat d'O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió del general Zapatero causà més de 500 morts). Inicialment els obrers havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels patrons en contra de l'antic règim i del medi hostil per al desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del comerç colonial com de la política governamental respecte a la importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i 1854-56 significà certament l'aparició d'un camí divergent i oposat al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i es mantingueren tot el s XIX— alguns elements que recordaven la vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada de manifest el 1842 contra els projectes d'Espartero d'un tractat comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l'aparició d'embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854. El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració reformista social d'alguns metges, advocats o periodistes, no hi tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme. Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista d'institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera, constituït el 1862, i d'altres de semblants fundats a Manresa, a Alacant, a Palma de Mallorca, etc, permeteren de mantenir viu l'esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les tendències republicanes del partit democràtic.
Inicialment, el moviment obrer va estar influenciat pels utòpics francesos i les seves idees sobre mutualisme i cooperativisme.	Socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Fourierisme Sistema filosòfic i econòmic de Charles Fourier i dels seus seguidors. Cabetisme Doctrina dels seguidor d'Étienne Cabet. Icària Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus perquè participessin en la fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856). Als Països Catalans, la idea d'un comunisme icarià aconseguí d'atreure adeptes, especialment a Barcelona, on Narcís Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el setmanari "La Fraternitat" (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i Capdevila i Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb les simpaties d'Abdó Terrades i, a Mallorca, del clergue Jeroni Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària i d'alguns opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del govern de Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates catalans en les primeres expedicions per a fundar Icària, principalment el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, germà de Narcís; aquest darrer, per l'agost del 1853 intentà també d'emigrar a Nauvoo amb la seva família. Amb el fracàs, alhora, de les colònies icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui romangueren fidels a aquella modalitat del comunisme utòpic s'establiren a Corning, comtat d'Adams, Iowa, en un indret ja seleccionat pel mateix Cabet. L'experiment durà fins el 1895, no sense haver conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons que sembla, partidaris aleshores del comunisme científic—, que el 1884 establiren la comunitat d'Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a Califòrnia. En diversos moments de la història d'aquestes comunitats, els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d'Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i les famílies respectives, i potser també de Joan Abella, destacat dirigent barceloní durant el Bienni Progressista. En 1846-47 uns quants seguidors de Cabet s'establiren, per viure-hi en comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el nom d'Icària (nom recollit pel pla Cerdà), que s'ha conservat en el de l'avinguda barcelonina, abans anomenada camí del Cementiri i, després del 1939, del Capitán López Varela. Cooperativisme Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives. Cooperativa Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa. Mutualisme Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat. Mutualitat Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany. El Vapor Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el 22 de març de 1833 per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que l'edità. Apareixia primer tres vegades la setmana (fins el 10 de juny de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834) i finalment fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer director, fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta primera època cal destacar en l'aspecte literari la defensa de Walter Scott i la publicació d'una sèrie de composicions poètiques en català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i també Lo vot complert de P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes —que havia creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona per als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou imprès per M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que J.F.Monlau el dirigí uns quants mesos, però cap al juliol del 1836 consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring (potser identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines, introduí a l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament progressista primer, no sembla provat el seu decantament cap al camp moderat, i així, quan a l'octubre del 1836 l'empresa editora, al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost per Marià González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel Milà i Ramon Torrens) no acceptà la decisió i creà "El Nuevo Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a partir del desembre adoptà el seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert Spring denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la dimissió de Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions, als avalots entre l'exèrcit i les dissoltes milícies urbanes (maig del 1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon Xauradó. Pocs dies després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que deixà de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar la participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos, 1836) i algunes altres composicions catalanes (per exemple les de J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà articles de Guillem Oliver (1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es palesa la influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més interessants, en molts aspectes, del seu moment. La Fraternidad Setmanari subtitulat de educación y moral, creat i dirigit per Narcís Monturiol a Barcelona pel novembre del 1847 i que sortí fins al març del 1848. Es presentà com a òrgan del "partit socialista espanyol" i fou la primera expressió pública del grup cabetià català, amb el mateix Monturiol, Josep Anselm Clavé, el metge Joan Rovira, Francesc Sunyer i Capdevila i el militar Francisco José Orellana. El periòdic reproduí fragments de Viaje por Icaria, obra traduïda per Orellana i Monturiol i publicada el 1848, així com els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo comunista. Suspès governativament, el mateix grup edità posteriorment "El Padre de Família" (octubre del 1849 març del 1850). Ateneu Català de la Classe Obrera Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d'aquest any hi predominaren els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en produir-se el cop d'estat del general Pavia el gener del 1874.
Les primeres associacions sindicals es van formar a Catalunya cap a la dècada del 1840. La primera fou la dels teixidors de cotó de Barcelona.	Societat de socors mutus Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència. Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera Associació obrera fundada a Barcelona (1840) sota la inspiració de Joan Muns, amb la finalitat d'ocupar-se de la previsió social dels treballadors tèxtils. Espartero en decretà la dissolució (1841), ordre que no fou aplicada fins després de l'enderrocament de la Ciutadella, a la fi del mateix any. Gràcies, tanmateix, a la intervenció de l'ajuntament barceloní, el governador reconegué (1842) la societat, amb el nom nou de Societat de Protecció de Barcelona i sota certs condicionaments (gestió econòmica pública, reunions anunciades prèviament a l'autoritat). La concessió d'un préstec per part de la diputació permeté als obrers la construcció d'una fàbrica cooperativa (1842). El mateix any, arran de la sufocació del moviment revolucionari en el qual havien participat els obrers tèxtils, l'associació fou dissolta; sobrevisqué, tanmateix, en certa manera, cinc anys sota la nova denominació de Companyia Fabril de Teixidors del Cotó de Barcelona, que intentà de dur a terme un curiós experiment de producció socialitzada a Catalunya.
En aquesta etapa (1840-1868), el període de màxima conflictivitat fou durant el Bienni Progressista (1854-1856).	Conflicte de les selfactines Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions als Països Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821), Camprodon (1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren introduïdes al Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468 fusos. L'any 1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes màquines ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista, es produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855. Vaga general Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants. Vaga general del 1855 Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d'associació, i afectà les principals zones industrials, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga. Motí dels Consums Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a Castella, on provocà la caiguda del govern.
El moviment obrer durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874), època de llibertats, rep una gran empenta gràcies a la legalització de les organitzacions obreres.	Sexenni També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874. Revolució de Setembre del 1868 Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). Gloriosa la Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del 1868. Llibertats individuals (o públiques) Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució. Llibertats polítiques Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament. Dret d'associació Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la possibilitat de poder constituir associacions de tipus divers (polítiques, sindicals, científiques, culturals, religioses, recreatives...). Les constitucions en solen regular les condicions.
La principal societat obrera creada en aquest període fou la Federació de Les Tres Classes de Vapor.	Federació de Les Tres Classes de Vapor Societat obrera creada a Barcelona poc després de la Revolució de Setembre (1868), aplegant els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers. Adherida al Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt, el més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada als principals centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró, Centelles, etc. Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal, Josep Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d'altres, Les Tres Classes participaren activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i s'adheriren a l'AIT (1871). Aquest mateix any es federaren amb la Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de la Internacional a l'estat espanyol (1874), l'entitat es reorganitzà el 1881 i conegué una ràpida creixença —trenta mil membres l'any 1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El Obrero. Ideològicament, seguí una línia de sindicalisme moderat i antibakuninisme que portà els seus homes, successivament, cap a posicions pro-republicanes, marxistes i, per fi, a la creació, el 1891, del Partit Socialista Oportunista, adherit al possibilisme. Aquesta creixent moderació i el col·laboracionisme amb el patronat provocaren una crisi mortal de la Federació, la qual acabà desapareixent cap al 1916. La majoria dels obrers cotoners que n'havien format part ingressaren més tard a la CNT.
En aquests anys, el moviment obrer rebrà la influència de l'internacionalisme i del republicanisme.	Internacionalisme i republicanisme (1868-74) L'existència de l'Associació Internacional de Treballadors (fundada el 1864), que donà un cert model organitzatiu i elaborà uns objectius propis, així com l'esclat de la Revolució de Setembre (1868), que permeté el desenvolupament polític de les classes populars, incidiren ben directament en el moviment obrer català de 1868-74. La constitució en el Primer Congrés Obrer Espanyol, del juny de 1870, de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball significà el triomf d'un nucli obrer bakuninista que havia de dirigir la reorganització del moviment obrer, ara presidida per una actuació clarament classista i per la introducció d'idees col·lectivistes i socialistes. L'èxit del bakuninisme es produí a través d'un pacte inicial amb el sindicalisme apolític, majoritari en el moviment obrer del Principat, i és important de constatar que hom hagué de renunciar a l'antipoliticisme, és a dir, a l'enfrontament obert amb el republicanisme. L'important creixement de la Federació Regional a tot l'estat espanyol es fonamentà en la força obrera dels Països Catalans (així, dels 20 352 obrers representats en el congrés de Còrdova del desembre del 1872, més de 16 000 eren del Principat, el País Valencià i les Illes). Però val a dir que aquesta restà lluny de seguir el progressiu radicalisme antipolític i insurreccionalista de la direcció bakuninista, la qual, d'altra banda, residí successivament a Madrid, València, Alcoi i altra vegada a Madrid, però mai a Barcelona, malgrat ésser sens dubte el centre del sindicalisme a tot l'estat espanyol. Al marge de la Internacional continuà existint un cert moviment associacionista obrer, i al Principat es feren intents, fracassats, d'estructurar un obrerisme explícitament republicà federal (el Partit Socialista Republicà Federal, del maig del 1872, o l'Associació Nacional de Treballadors, de l'octubre del 1871), mentre es mantenia un societarisme legalista i antirevolucionari (en especial la Societat de Teixidors a Mà, molt influïda per Rubaudonadeu i Roca i Galès). Tanmateix, una major importància tingué el pes del sindicalisme apolític, però prorepublicà, dins la Federació Regional, el qual fou majoritari, per exemple, en la Unió Manufacturera (que pel maig del 1872 tenia 28 000 obrers federats). Amb l'establiment de la Primera República passaren de fet a dominar, a Barcelona, dirigents sindicalistes com Josep Bragulat, Manuel Bochons, Jaume Balasch, Joan Nuet, etc, en detriment del paper del grup bakuninista (Farga i Pellicer, Sentiñón, Garcia i Viñas, Hugas, etc) i de les seves esperances d'aprofitar la situació política per a llançar-se a una revolució social immediata. Així, al Principat no foren seguides les crides insurreccionalistes fetes per la direcció bakuninista de la Federació Regional durant l'esclat del cantonalisme. Només a Alcoi, seu llavors de la Comissió Federal (amb Albarracín, Fombuena, Tomàs, etc), els bakuninistes pogueren imposar una insurrecció internacionalista. De tota manera, mentre els grups i les tendències legalistes o cooperativistes no aconseguiren d'estructurar una organització obrera general, els anarquistes bakuninistes sí que ho feren. No pogueren fer acceptar l'antipoliticisme, però amb ells es formulà dins el moviment obrer un cos doctrinal que preconitzava l'allunyament de l'obrer de la política i la defensa d'uns principis revolucionaris de reestructuració social i de destrucció del sistema economicosocial capitalista. Internacionalisme Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme. Republicanisme Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.
La difusió de la I Internacional (AIT), va donar pas al moviment internacionalista a l'Estat espanyol. La primera iniciativa fou la celebració del Primer Congrés Obrer (Barcelona, 1870), en el qual es va fundar la FRE de l'AIT, la primera organització sindical d'àmbit estatal.	Associació Internacional de Treballadors (AIT) Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional. Primera Internacional Nom de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l'objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia. Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de Treballadors. Adoptà una gran part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés a Gant (1877). Primer Congrés Obrer Espanyol Assemblea que reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers). Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d'un principi el congrés es presentà com a adherit a l'AIT. Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l'emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d'ofici que s'havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica. Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s'aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès). En la qüestió de l'actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l'antipoliticisme per aconseguir l'aprovació d'un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l'AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora). Federació Regional Espanyola de l'AIT Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d'abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs). Aliança Internacional de la Democràcia Socialista O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.
L'enfrontament entre els dos grans corrents internacionalistes (anarquisme i socialisme) va tenir el seu reflex en la FRE. L'any 1872, el grup madrileny socialista de la FRE és expulsat. Des de llavors, el moviment obrer espanyol va seguir dos camins diferents: l'anarquisme i el socialisme.	Enfrontament Marx-Bakunin Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l'abolició de l'Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d'autoritat i combatia, per tant, l'autoritat del Consell General de l'AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d'un comitè permanent. Fruit d'aquest enfrontament, al Congrés de l'Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats. Marxisme Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric. Anarquisme Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà, la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari. Bakuninisme Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera. Nueva Federación Madrileña Agrupació formada el 1872, en ser expulsats de la FRE els marxistes (concentrats sobretot sobretot a la federació madrilenya), integrada per un petit grup de socialistes madrilenys d'inspiració marxista, bàsicament tipògrafs. A partir d'aquesta agrupació es formaria el PSOE uns anys més tard, el 1879.
Amb la Restauració i la instauració d'un règim polític moderat, arriben de nou les dificultats. Durant els primers anys (1874-1898), el moviment obrer va estar força desorganitzat, en bona part per la repressió del Partit Conservador.	Restauració Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Desorganització obrera en els primers anys de la Restauració El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l'AIT continuà existint clandestinament, però la seva incidència real entre els obrers es féu cada cop més petita, mentre en el seu si s'aguditzaven les tendències radicals insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren llavors alguns intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats. Hom creà el 1876 un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom reorganitzà l'Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d'algunes organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és ara la Unió Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest obrerisme moderat i reformista fou de bell antuvi marginat momentàniament pel renaixement d'un moviment obrer internacionalista amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment Farga i Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins la Federació Regional clandestina les resistències a la legalització. La Federació de Treballadors agrupà en 1881-83 la major part dels obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l'estiu del 1882) i del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a organització sindical operativa —malgrat el manteniment d'una existència formal fins el 1888— anà acompanyada d'una primera diferenciació clara entre l'anarquisme i el moviment sindical. Una multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual rebuig del sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents de renovar la relació amb el moviment obrer (arran de la campanya per la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que desembocà en les vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l'1 de maig) foren seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions intenses momentànies, la construcció d'una estructura organitzativa amb vitalitat. Després, la Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència al Capital, creada el 1900 a Madrid, fou més aviat fantasmagòrica en no abocar-s'hi els obrers catalans, que sí que participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta situació de marasme anarquista que es produïren els primers intents als Països Catalans d'endegar un moviment obrer dirigit pel socialisme marxista. El 1872 l'escissió marxista de la Primera Internacional només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879 hom constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon Arrufat, Josep Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de Vapor, assolí aviat una incidència real. Volgué, per a contestar la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, fundar una Associació Nacional de Treballadors (agost del 1882). Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l'activitat d'Antonio García Quejido, més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper important en la consolidació de grups socialistes, tant al Principat com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la ruptura de Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el definitiu trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren el pes dels obrers dels Països Catalans en el si de la UGT: mentre en 1888-89 representaven més del 70% del total del nombre d'afiliats (3 355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el 1907 al 8,9% [sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l'acció política i l'acció econòmica, fou de difícil acceptació, possiblement per l'excessiva burocratització, el centralisme organitzatiu i la rigidesa davant qüestions com és ara el sentiment republicà o l'anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no pot oblidar la gradual i forta implantació ugetista en llocs com Castelló de la Plana i Alacant, o a Mallorca. Els primers anys del s XX es produí una renovació important de la tradicional concepció sindical de l'anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i això també en el PSOE. L'aparició d'una tendència sindicalista dins d'ambdós corrents ideològics, posat de manifest en els respectius congressos internacionals de Stuttgart i Amsterdam (agost del 1907), permeté la col·laboració d'uns i altres en el si de la Solidaritat Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació Regional, del Principat.
Només amb els governs del Partit Liberal, a partir de 1881, hi va haver una certa permissivitat i una certa sensibilitat pel problema obrer.	Comissió de Reformes Socials Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia. Llei d'Associacions Llei aprovada el 1887, que permetia l'exercici del dret a la lliure sindicació dels obrers. Va afavorir el desenvolupament de les forces antidinàstiques. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l'estat espanyol, el sufragi universal masculí es va concedir l'any 1890. Foment del Treball Nacional Institució proteccionista i defensora de la indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el s XIX i el primer terç del XX.
La formació d'un nou sindicalisme (1898-1931). Després d'un període de desorganització, al segle XX assistim a una etapa de revifalla del moviment obrer.	L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23) En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any 1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d'afegir els membres d'alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en especial l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes, que clarament anaren a remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d'aquest. D'altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupci