EL REGNAT D'ISABEL II

Guió conceptual.	1. La revolució liberal-burgesa. - El pas de l'absolutisme al liberalisme. - Les bases del règim liberal. - El liberalisme a Espanya. 2. Els partits liberals espanyols. - Els liberals moderats. - Els liberals progressistes. - Els demòcrates. - La Unió Liberal. 3. La minoria d'edat d'Isabel II (1833-1843). 3.1. La regència de Maria Cristina (1833-1840). - La Primera Guerra Carlina. - Les reformes moderades. - Les reformes progressistes. - Les bullangues de Barcelona. - La fi de la regència.	3.2. La regència del general Espartero (1840-1843). - Les bullangues de Barcelona. 4. La majoria d'edat d'Isabel II (1843-1868). 4.1. La Dècada Moderada (1844-1854). - L'obra legislativa. - Altres mesures. - La Segona Guerra Carlina. 4.2. El Bienni Progressista (1854-1856). - L'obra legislativa. - Conflictes durant el bienni. 4.3. Govern de la Unió Liberal i dels moderats (1856-1868). - La crisi econòmica i política. - L'oposició: el Pacte d'Ostende. 5. La fi de la monarquia d'Isabel II. - La Revolució de Setembre del 1868.
En l'etapa 1833-1868 es construeix l'Estat liberal a Espanya.	Revolució Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat. Revolució burgesa Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. Revolucions liberal-burgeses Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista. El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
La revolució liberal suposa el pas de l'absolutisme al liberalisme.	Absolutisme Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment). Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
El nou règim liberal-burgès, es fonamentava en els principis de la democràcia política.	Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Divisió de poders Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament). Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. Parlament Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Constitucionalisme Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient. Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Monarquia constitucional Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable. República Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. Sobirania Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen. Sufragi Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú). Partit polític Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals.
El liberalisme a Espanya.	El liberalisme a Espanya En el context hispànic, els mots liberal i liberalisme nasqueren per a designar els partidaris d'un règim constitucional i els principis que aquests sustentaven, en contraposició als qui volien la perduració de l'absolutisme, qualificats com a servils. Tot i que l'actuació dels diputats catalans a les corts de Cadis no els féu distingir en la defensa dels principis liberals (cosa que pot explicar-se per les relacions que mantenien amb els estaments dominants de l'antic règim, però també per la manca de plantejaments revolucionaris d'una burgesia que vivia en aliança amb la monarquia absoluta, que li reservava el mercat colonial), el liberalisme es difongué ràpidament als centres urbans, especialment a Barcelona, on el cònsol francès observava el 1814 que, llevat del poble baix, que estava fanatitzat pel clergat, "la resta de la gent només pensa en la constitució". Les dificultats dels anys 1814-20 posaren en relleu la necessitat de liquidar l'antic règim, i dugueren la burgesia industrial catalana a actituds conseqüents d'oposició, en les quals fou secundada per amplis sectors populars. La burgesia estigué present en bona part dels intents revolucionaris que culminaren el 1820, com es pot advertir en el de Lacy, que tingué lloc a Catalunya el 1817, o en el de Vidal a València, on un membre de la rica família dels Beltran de Lis fou executat, el 1819, per la seva participació en aquest intent insurreccional frustrat. La revolució del 1820 significà l'inici d'una etapa nova i decisiva: la primera en què una política liberal començà a aplicar-se en la realitat. El suport popular que obtingué el liberalisme augmentà considerablement, especialment a les zones urbanes i en aquelles comarques rurals en què s'havia produït majorment el pas cap a una agricultura comercialitzada. Però també en aquests anys començà a produir-se una escissió entre aquell sector dels liberals que volia unes transformacions revolucionàries (exaltats) i el que s'acontentava amb uns canvis formals en l'organització política, confiant que la resta es produiria com a conseqüència (moderats). La divisió prosseguí en l'exili de 1823-33, mentre una bona part dels terratinents feudals de l'estat espanyol, adonant-se de la inviabilitat del vell règim, s'apropaven als liberals moderats per tal d'arribar a una aliança entre les que el marquès de Miraflores anomenava "classes propietàries", sobre la base d'un mínim de canvis polítics imposats des de dalt, i amb la contrapartida d'acceptar la metamorfosi de la propietat feudal de la noblesa (la de l'Església fou confiscada i venuda en la desamortització) en propietat burgesa. L'establiment d'un règim constitucional es féu en un seguit de transicions, des de la mínima concessió que significava l'Estatut Reial fins a la Constitució del 1837, que acarnissà els enfrontaments entre els qui, des d'aleshores, s'anomenaren partit moderat i partit progressista. Darrere els moderats hi havia l'aliança dels terratinents i la burgesia industrial, guarida de les seves vel·leïtats revolucionàries des del moment mateix que havia assolit allò que la interessava i refermada en actituds conservadores per la por al proletariat, que iniciava aquells anys les primeres reivindicacions col·lectives i posava els fonaments d'un sindicalisme que aparegué ple de força des del 1840. Fins a la revolució del 1868 el poder estigué sobretot en mans del partit moderat (o d'un tercer partit intermedi, la Unión Liberal, que restava més a la vora d'aquest), amb curtes etapes de predomini progressista, que bastaren, però, per a demostrar les limitacions de la política que aquest darrer partit es proposava de fer i donaren lloc a una escissió que constituí el partit demòcrata, del qual s'escindiren, a llur torn, els grups republicans. Bé que es distingien per concepcions molt diverses de l'abast que havien de tenir les llibertats que tots propugnaven formalment i que en els més avançats, especialment en els republicans, hi havia elements d'un populisme interclassista, hom pot considerar aquests partits com a fonamentalment burgesos, especialment pel que fa a llurs concepcions sobre la propietat. Les forces obreres naixents foren fins el 1868 aliades d'aquests grups, sobretot dels republicans, fins que arribaren a comprovar les discrepàncies fonamentals que els dividien i l'escassa transcendència que la implantació de la República havia de tenir per a la resolució de llurs problemes propis i específics. Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l'organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com "un conjunt d'idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d'aquestes idees" al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l'enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia d'esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.
Els dos grans partits de l'època isabelina foren els moderats i els progressistes, que representaven els dos grans corrents del liberalisme de la primera meitat del segle XIX.	Liberalisme moderat o doctrinari De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica. Liberalisme radical o democràtic De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Els liberals moderats.	Liberals moderats Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i intel.lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i dels alts comandaments militars. Eren defensors a ultrança de la propietat privada, garantia del model social que volien preservar, i van trobar en el sufragi censatari (vot reservat a aquells que tenien béns o rendes; només podien votar la noblesa terratinent i l'alta burgesia) l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a la política. Així mateix, defensaven el principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona, tot atorgant a aquesta amplis poders d'intervenció política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, etc.), i es van mostrar partidaris de limitar els drets dels ciutadans, especialment els col.lectius, com la llibertat de premsa, opinió, reunió i associació. Finalment, representaven l'opció més clerical del liberalisme, en defensar la confessionalitat catòlica de l'Estat i la influència ideològica de l'Església catòlica. Durant el regnat d'Isabel II, tenien el suport de la Corona i foren els únics cridats a formar govern. Partit Moderat Nom genèric que adoptà el corrent polític partidari de mantenir alhora una certa fidelitat al regim liberal iniciat el 1833 amb la regència de Maria Cristina i de garantir l'ordre social. La seva aparició significà de fet, especialment al Principat, l'abandó per part de la burgesia d'una certa aliança amb les classes populars per a passar a recolzar-se en l'aristocràcia latifundista dominant també en la nova monarquia. Inicialment, els moderats foren coneguts com a estatutistes (partidaris de l'estatut reial de Martínez de la Rosa del 1834) o jovellanistes, elements liberals que feren costat al baró de Meer el 1837, després dels avalots populars i de l'època de les bullangues que seguí els fets del 1835. Reberen l'impuls sobretot de la Junta de Comerç de Barcelona. Malgrat promoure l'anomenat avalot de les Levites, no pogueren evitar la pujada al poder d'Espartero, afavorida pels fets del partit progressista a Barcelona pel juliol del 1840. Tanmateix, foren els principals beneficiats dels moviments antiesparteristes del 1842 i el 1843 (l'anomenada Insurrecció Centralista). Amb la pujada al poder de Narváez i després de la derrota del moviment de la Jamància, els moderats o el moderantisme dominaren també a Catalunya la vida política fins el 1854, malgrat haver de fer cara a la guerra dels Matiners (1846-48). Cercaren sobretot una fictícia pau social basada en la repressió i en una conjuntura econòmica favorable que permeté un desenvolupament considerable industrial i dels negocis. Alhora, facilitaren la supeditació administrativa i política del Principat a l'uniformisme espanyol. Ara bé, el moderantisme no fou homogeni al Principat. Trigà a disposar d'uns òrgans de premsa explícits i de personalitats polítiques brillants. A partir del 1837 aconseguí d'emparar-se d'El Guardia Nacional (1835-41), El Vapor i el "Diario de Barcelona", però fracassà en l'intent d'endegar una premsa explícitament de partit ("La Paz", març-novembre del 1838; "El Papagayo", 1841; "La Corona", 1843). Hi hagué també uns elements molt directament relacionats amb la burgesia industrial que plantejaren la necessitat de superar l'enfrontament polític entre moderats i progressistes i que feren gala d'un moderantisme més liberal que el de les autoritats (aquest és el cas, per exemple, de l'Institut Industrial de Catalunya i del seu òrgan de premsa "El Bien Público"). En un altre sentit, també J.Balmes, amb "La Civilización" (1841), intentà una renovació del moderantisme des de posicions catòliques liberals i reformistes. Finalment, Mañé i Flaquer (amb el "Diario de Barcelona") encapçalà la renovació que significà la Unión Liberal després del Bienni Progressista de 1854-56; a partir de llavors, de fet, el partit moderat desaparegué. Sobirania compartida La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts. Sufragi censatari Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Els liberals progressistes.	Liberals progressistes Eren un grup heterogeni, en el qual predominaven els sectors burgesos i urbans, que tenien com a denominador comú l'esperit de reforma. Defensaven el principi de sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no acceptaven la seva intervenció directa en la política. Defensaven que la sobirania nacional pertanyia únicament a les Corts, i que la Corona no havia d'exercir cap funció moderadora ni d'intervenció directa en la vida política, tot i que podia dissoldre les Corts. Eren partidaris d'enfortir els poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional,...) i defensaven amplis drets individuals i col.lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió, etc.). D'altra banda, també mantenien el principi del sufragi censatari, però eren partidaris d'ampliar el cos electoral. La seva posició a favor de la reforma agrària i de la restricció de la influència eclesial feia que tinguessin una base popular de classes mitjanes i d'artesans a les ciutats, completada amb una part de l'oficialitat de l'exèrcit, i dels professionals liberals (professors, periodistes, advocats, etc.). Només accediren al poder a través dels "pronunciamientos". Partit Progressista Nom que adoptà el corrent polític liberal exaltat durant les corts de 1836-37, després que els fets de La Granja (12 d'agost de 1836) obliguessin la reina regent Maria Cristina a nomenar un govern liberal radical. Partidari del poder sobirà de la nació, pretengué la configuració d'una monarquia constitucional (constitució de juny del 1837) i una certa modernització econòmica del país (especialment a través de la desamortització), que permetés efectivament d'acabar amb la guerra civil i amb la situació de contínua bancarrota financera de l'estat. Tanmateix, la seva base social heterogènia i la manca tant d'una organització interna com d'un programa clar afavoriren un quasi constant allunyament del poder i, més en especial, l'escissió de l'ala esquerrana. Hagué de recórrer a caps militars (en especial a Espartero) i al dret de rebel·lió (justificació de la legitimitat de la revolta, en no tenir mitjans legals d'accés al poder) per a governar en 1840-43 i en 1854-56. Posteriorment, fracassada la política de retraïment parlamentari imposada per Salustiano Olózaga amb l'esperança d'aconseguir el fraccionament de la majoria governamental, hom tornà a la pràctica del pronunciament militar. L'èxit de la Revolució de Setembre, del 1868, dugué Prim al cabdillatge, però després de la seva mort (desembre del 1870) es produí el definitiu esquarterament del partit. Al Principat, la seva força restà força debilitada en produir-se l'opció moderada de gran part de la nova burgesia industrial, que veié amb espant les bullangues que seguiren els fets del 1835. Així mateix, després del bombardejament de Barcelona per ordre d'Espartero pel novembre del 1842, es produí la ràpida diferenciació del corrent més radical del partit cap al credo democràtic. De fet, no fou fins 1854-56 que es produí l'aparició de personalitats polítiques progressistes brillants, en especial Laureà Figuerola, Joan Prim, Víctor Balaguer, Pasqual Madoz, Ciril Franquet, Ildefons Cerdà, etc. Com a òrgans de premsa més importants cal esmentar "El Constitucional" (1837, 1839-43, 1852-56), "El Barcelonés" (1846-56), de Manuel Saurí, "El Catalán" (fundat el 1848) i "La Corona de Aragón" (fundat el 1854), de Víctor Balaguer. A les Illes, el partit, encapçalat per Josep Miquel Trias i Marià de Quintana, sembla que aconseguí una forta incidència a Palma de Mallorca, relacionat en especial amb alguns interessos navals i comercials. Krausisme Corrent de pensament, lligat a la filosofia de Krause, desenvolupat al s XIX, que tingué una notable importància a Castella. Introduït a la Península Ibèrica per Julián Sanz del Río, en foren també figures representatives Francisco Giner de los Ríos i Manuel Ortí y Lara. Als Països Catalans, només arribà a influir en Francesc Pi i Margall i en Manuel Sales i Ferré. El krausisme, marginal a la major part d'Europa, representà a Espanya un intent de renovació intel·lectual i d'acostament a Europa, especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia (sobretot amb la fundació de la Institución Libre de Enseñanza). Els krausistes ocuparen nombroses càtedres entre el 1850 i el 1875, any que en foren foragitats per la Restauració. Sembla que l'arrelament del krausisme a Castella com a ideologia progressista, quan a Europa imperava el positivisme, es deu a la seva moderació i a l'harmonització entre el racionalisme i un cert misticisme (antieclesial però no pas ateu). De fet, però, desembocà en el republicanisme, i àdhuc, com en el cas de Julián Besteiro, en el socialisme democràtic. Sobirania nacional El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Sufragi censatari Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat. Laïcisme Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Dels progressistes més radicals sorgirà, a partir del 1849, el grup dels demòcrates.	Liberals demòcrates Apareixen com una escissió dels progressistes, que van donar origen a la formació del Partit Demòcrata, l'any 1849. Els demòcrates defensaven el sufragi universal, l'ampliació de les llibertats públiques, la intervenció de l'Estat en l'ensenyament, l'assistència social i també la fiscalitat amb la finalitat de pal.liar les diferències socials i de garantir el dret a la igualtat dels ciutadans. També va consolidar el republicanisme de caràcter federal, present a Catalunya des dels anys 40 i que molt aviat va arrelar entre els sectors obrers i menestrals. Partit Democràtic Grup polític format com a Partit Democràtic-progressista per l'abril del 1849 a Madrid a partir del projecte de programa que l'ala esquerrana del partit progressista —els diputats José Ordax Avecilla, Nicolás María Rivero, Aniceto Puig i Manuel Aguilar— havia presentat pel desembre del 1848. S'hi demanava el ple reconeixement dels drets i les llibertats individuals, el sufragi universal, la completa desamortització civil, l'aboliment de les quintes, etc. Aquesta plataforma, juntament amb una política governamental molt repressiva (de fet estigué sempre en la clandestinitat excepte en 1854-56), permeté al nou grup d'ésser l'únic i fràgil suport d'una àmplia gama de tendències polítiques amb progressistes, republicans i elements socialitzants, coincidents en la reivindicació d'unes llibertats democràtiques mínimes. El seu primer comitè organitzador fou impulsat sobretot per Sixto Cámara i ja de bon començament hom es relacionà estretament amb una societat secreta, Los Hijos del Pueblo, dirigida per Fernando Garrido. Hom desenvolupà una intensa activitat publicista amb periòdics com "La Asociación" (Madrid, 1850), "El Trabajador" (Madrid, 1851-52) o "La Actualidad" (Barcelona, 1852-53). Al Principat, recollí membres dels nuclis cabetians i republicans (N.Monturiol, A.Terrades, F.de P.Coello, P.Montaldo, Ceferí Tresserra, J.A.Clavé, etc). L'elaboració d'un cert programa obrerista (Catecismo democrático, 1852) els permeté d'influir en el moviment obrer. La participació del partit en la revolució del 1854 n'afavorí un espectacular creixement. Tingué en aquelles corts uns vuit diputats dels Països Catalans. Els principals periòdics foren "La Voz del Pueblo" a Madrid i "El Eco de la Actualidad" a Mallorca. El retorn a la clandestinitat afavorí el domini del sector més radical i les relacions amb les societats secretes. En 1857-58 Tresserra, Cervera, etc, crearen la societat carbonària El Falansterio, que s'imposà a la direcció del partit. El fracàs de la via revolucionària (intents de Sixto Cámara el 1859 i de Pérez del Alamo el 1861) determinà el debat dels següents punts: aliança amb l'esquerra del progressisme, professió explícita de republicanisme —incontestada des del 1858—, federalisme o unitarisme i contingut econòmico-social del programa. La necessitat de donar al partit un caràcter diferenciat en aquest darrer punt produí l'ascens de Pi i Margall, el qual després d'haver afavorit el 1860 una entesa momentània davant la divisió provocada per la polèmica entre Orense i Garrido ("Declaració dels Trenta"), es féu càrrec de la direcció, el 1864, de "La Discusión" (Madrid, 1856-66). Intentà de recollir la tradició socialitzant del partit, defensà la intervenció de l'estat en la vida econòmica i, atacant l'aliança amb els progressistes, afirmà un contingut republicà-federal. Per contra, Castelar i "La Democracia" (Madrid, 1863-66) defensaren l'"individualisme" amb una concepció liberal del paper de l'estat en el món econòmic i preconitzaren l'entesa amb el progressisme. Davant aquesta divisió, al Principat Robert Robert i Ceferí Tresserra cercaren sense gaire èxit una conciliació i els cooperativistes Roca i Galés s'alinearen amb els individualistes; "socialistes" foren, en canvi, Antoni Gusart, Pau Alsina, F.Sunyer i Capdevila, els germans Rubaudoneau, etc. L'òrgan de premsa del partit a Barcelona fou "El Comercio de Barcelona" (1864-66). Tanmateix, la nova pujada al poder de Narváez determinà una dèbil aliança amb els progressistes (Prim) i després del fracàs de la sublevació militar del juny del 1866, la signatura del pacte d'Ostende (agost del 1866) i de Brussel·les (juny del 1867), que prepararen la revolució del 1868. Triomfant aquesta, la majoria del partit es constituí en Partit Democràtic Republicà Federal. Sols una facció, la moderada de Cristino Martos (els cimbrios), acceptà la monarquia com a forma de govern amb el Manifest de conciliació monàrquica del novembre del 1868 i mantingué per un temps la denominació de Partit Democràtic. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. Sobirania popular Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
El 1854 apareix una nova formació política, que reunirà, en un partit de centre, moderats i progressistes.	Unión Liberal Partit polític espanyol nascut d'una aliança electoral concertada entre alguns moderats i progressistes arran de la revolució del 1854. El 1858 Leopoldo O'Donnell li donà forma definitiva. La Unión Liberal governà durant el període de 1858-63 i de 1865-66, sempre sota la presidència d'O'Donnell. Al marge de les corts, conspirà contra Isabel II i en favor del seu fill Alfons. Participà en la revolució del 1868 i en el govern que en sorgí. En morir O'Donnell (1867), el succeí com a cap del partit el general Serrano. La major part dels afiliats a aquest partit seguiren Cánovas —que hi havia iniciat la carrera política— quan aquest fundà el Partido Conservador. A Catalunya, tingué inicialment, gràcies al seu programa descentralitzador i al seu suposat centrisme, el suport de Joan Mañé i Flaquer i de l'equip de col·laboradors del "Diario de Barcelona", que formaven M.Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa i Josep Coll i Vehí; a València, n'eren caps Domènec Mascarós i el brigadier José Berruezo, i també s'hi adherí Joan Prim.
Durant la minoria d'edat d'edat d'Isabel II (1833-1843) foren regents la seva mare Maria Cristina i el general Espartero.	Regència Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952 (Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada des d'aleshores a cap dinastia. Regent Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.
La regència de Maria Cristina (1833-1840). A la mort de Ferran VII i durant la regència de la seva vídua, la reina Maria Cristina, va començar la revolució liberal a Espanya. Maria Cristina va haver de recolzar els liberals per desfer-se de l'oposició dels carlins.	Pragmàtica Sanció Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina. Llei Sàlica Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina. Primera Guerra Carlina Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys). Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII, però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics), del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal, passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern, rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el 23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica (esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat, fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera, part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3 d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu, proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de 1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa; simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui, drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834), on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda. Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera, Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat, per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet), Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà, Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents (25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal (15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez (juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura. L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès (9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el «canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya, constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837 — gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid, que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de 1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838, per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga. Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838), i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds), que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol — 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes, però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla (pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19 de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer) per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra. Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la frontera amb les darreres forces carlines. Conveni de Bergara Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i Maroto, caps respectius de l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a Oñati i ratificat per ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el reconeixement d'Isabel II com a reina legítima, la conservació dels furs bascs compatibles amb la Constitució del 1837, la promesa d'una amnistia i el respecte a la graduació dels militars carlins. El pacte fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals (Abrazo de Vergara). El conveni de Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V ni pels carlins catalans, ja que Cabrera continuà la guerra (1840), bé que, perseguit per l'exèrcit liberal, hagué de retirar-se a França.
Els liberals moderats tenien el suport total de la Corona i foren els únics cridats a formar govern. Reformes destacades dels governs moderats.	Camarilla Conjunt de persones (familiars o amics) que, subreptíciament, influeixen en les decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna personalitat. Divisió provincial El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular. Estatut Reial Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836. Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts. L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837. Carta Atorgada Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Els progressistes només accediren al poder a través dels "pronuncia- mientos". Reformes destacades dels governs progressistes.	Pronunciament Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi directament. Desamortització Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat. La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola. A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim (1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l'acaparament de terres. Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra, al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10 321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. Desvinculació Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya. Desamortització de Mendizábal Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia. La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers. Motí de la Granja Insurrecció de la guarnició de La Granja, anomenada també dels sergents, que imposà a Maria Cristina el restabliment de la Constitució del 1812, la nit del 12 d'agost de 1836. Fou inspirat pels progressistes —partit que interpretava la dinàmica política del moment—, contra el nomenament del govern Isturiz, moderat, que representava interessos de la cort. El motí fou un prolongament de la rebel·lió de la milícia nacional de Madrid (3 d'agost). Constitució del 1837 Constitució de la monarquia espanyola promulgada arran dels fets de La Granja (12 d'agost de 1836). Signada per la reina regent, Maria Cristina, en nom d'Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el 18 de juny. Introduí, respecte a la constitució de Cadis, variacions remarcables amb la intenció de transigir amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la sobirania nacional (la constitució només era acceptada pel rei) fugia de la confessionalitat expressa (la religió catòlica només era considerada la religió «que professen els espanyols») i mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals, llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia i unitat de fur, etc, deixava de banda l'anterior unicameralisme i dividia les corts en un senat, d'elecció mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d'elecció directa, amb iguals facultats, col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes lleis orgàniques que la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució del 1845.
Les bullangues de Barcelona durant la regència de Maria Cristina.	Revolta Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot. Bullangues, les Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància. Patuleia Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa. Crema de Convents, la Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular. Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona Organisme creat el 10 d'agost de 1835, després de la Crema de Convents i de la fàbrica Bonaplata. Fou elegida entre els gremis, els fabricants, els comerciants, els hisendats i els milicians, i era dominada per membres del liberalisme exaltat, com Antoni de Gironella, Marià Borrell i Francesc Soler. La Junta demanà a la reina regent la convocatòria de corts extraordinàries i, contrària a la divisió provincial, volgué la restauració de l'antiga corona d'Aragó; no aconseguí, tanmateix, el suport de les juntes existents a València i a Saragossa, ni tampoc de les de Girona, Lleida i Tarragona. Malgrat la dissolució dictada pel govern (2 de setembre), es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre). Entre altres realitzacions, procedí al repartiment dels béns dels convents, obtingué el reconeixement del trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, etc. Finalment, després d'imposar el nomenament d'Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, fou dissolta (21 d'octubre de 1835). Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya Nom que adoptà el 9 de setembre de 1835 la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a evitar d'ésser dissolta, tal com ho havia ordenat el govern de Madrid. Junta d'Armament i Defensa Nom de cadascun dels organismes auxiliars creats el 1836 pel capità general Espoz y Mina a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Eren formades per militars, funcionaris, comerciants, etc, i s'ocuparen de mantenir l'ordre públic i d'aplegar recursos per a lluitar contra els carlins. La de Barcelona intervingué en la reobertura i el funcionament de la seca de Barcelona. Foren suprimides pel govern al principi de l'any 1837. Durant la Insurrecció Centralista de Barcelona, l'any 1843, fou constituïda a Gràcia una nova Junta d'Armament i Defensa per a col·laborar al setge de la ciutat. Batalló de la Brusa Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la unitat. La Bandera Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió. Avalot de les Levites Manifestació que tingué lloc a Barcelona el 21 de juliol de 1840 per part de l'alta burgesia, per demostrar la seva adhesió a Maria Cristina i Isabel II i la repulsa als progressistes. El nom prové de la indumentària dels manifestants. Hi estigueren relacionats l'assassinat de l'advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta d'"El Guardia Nacional".
La fi de la regència de Maria Cristina.	Llei d'Ajuntaments Llei de caràcter moderat que donava a la Corona la facultat de nomenar els alcaldes a les capitals de províncies. La ratificació de la Llei per part de la reina regent Maria Cristina va provocar el descontentament dels progressistes que havien estat marginats del govern. Un seguit de'aixecaments progressistes a diverses ciutats van culminar amb la dimissió de Maria Cristina. Espartero assumiria la Regència.
La regència del general Espartero (1840-1843).	Lliurecanvisme Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. El llirecanvisme es contraposa a proteccionisme.
Les bullangues de Barcelona durant el Trienni Esparterista.	Revolta Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot. Bullangues, les Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància. La Campana Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX. Junta Suprema de Vigilància Organisme creat a Barcelona (10 d'octubre de 1841) pels progressistes més destacats de l'ajuntament i la diputació davant la revolta dels moderats iniciada per O'Donnell a Pamplona. Inicialment havia estat pensada com a defensora de la indústria tèxtil catalana. Presidida per Joan Antoni de Llinàs, síndic de l'ajuntament, prengué diverses decisions, com la de supressió de tributs (com el dels cóps i el de la lleuda) i, especialment, la d'enderrocar la Ciutadella; Espartero considerà que la Junta lesionava la seva autoritat i encarregà al general Van Halen que la dissolgués (5 de novembre). Junta Popular Directiva Provisional Organisme creat a Barcelona el 16 de novembre de 1842 per tal de dirigir la resistència contra el govern d'Espartero. Fou presidida pel periodista republicà Joan Manuel Carsy, que cercà ajut en una Junta Auxiliar Consultiva, formada per ciutadans destacats (marquès de Llo, A.Yáñez, J.Xifré) i fabricants (Muntades, Güell, Comas i Tous). La Junta Popular, per pagar les despeses de defensa, obligà la diputació a lliurar cabals, i alguns dels seus membres en forçaren la caixa forta; desprestigiada, la Junta Popular fou dissolta i fou substituïda per una junta de govern que intentà, sense èxit, una entesa amb Espartero. Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona Organisme provisional de govern creat el 6 de juny de 1843, a Reus, amb el nom de Comissió del Poble, i establert el dia 8 a Sabadell amb el nom definitiu. Es proposava d'enderrocar Espartero (Insurrecció Centralista) i exigir la creació d'una Junta Central que representés totes les dels països hiapànics governats per Isabel II. El 15 de juny passà a Barcelona, on investí el general Serrano dels poders del govern provisional. Aquest, però, un cop foragitat Espartero, intentà de dissoldre la Junta, fet que provocà avalots que aviat es desbordaren del seu control (la Jamància). El govern assetjà i bombardejà Barcelona, i la Junta hagué de negociar la rendició de la ciutat (novembre del 1843), després de la qual es dissolgué. Insurrecció Centralista Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona, el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància. Jamància, la Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores. Patuleia Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.
En el període de majoria d'edat d'Isabel II (1843-1868) es posen les bases de l'Estat liberal espanyol. Etapes del regnat d'Isabel II: 1. La Dècada Moderada (1843-1854).	Dècada Moderada Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom prové del domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de reprimir la insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major d'edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària. D'altra banda, l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià l'anomenat Bienni Progressista.
L'obra legislativa durant la Dècada Moderada.	Constitució del 1845 Constitució de la monarquia espanyola signada per IsabelII el 23 de maig de 1845. Després de la caiguda de la regència d'Espartero (23 de juliol de 1843) i havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d'edat d'Isabel II (8 de novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per les corts convocades per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837. Recollint els principis fonamentals del «liberalisme doctrinari», la constitució responia a un concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions històriques bàsiques de l'estat. Eliminà els articles radicals de la constitució del 1837: restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la milícia nacional, major centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats sota la intervenció de delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia nomenar tots els membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del congrés de diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir renovable cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada virtualment arran de la Vicalvarada (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de setembre de 1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta addicional que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de les corts un mínim de quatre mesos l'any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel govern en les ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la constitució del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l'extracció conservadora del senat mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20 d'abril de 1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i perdurà així fins a la Revolució de Setembre (1868). Llei d'Administració Local Llei promulgada pel govern de Narváez l'any 1845, encaminada a controlar el poder municipal, per la que es disposava que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província serien nomenats per la Corona i els de la resta de municipis pel governador civil. Consell provincial Corporació establerta a totes les províncies de l'estat espanyol per una llei del 1845, i duta a la pràctica el 1863, amb atribucions consultives respecte als governadors civils i jurisdiccionals en qüestions contenciosoadministratives. Aquest organisme fou suprimit el 1868, i les seves funcions passaren a la comissió provincial, creada a cada diputació provincial. Llei de Reforma Fiscal Llei promulgada l'any 1845, amb l'objectiu prioritari de sanejar la Hisenda estatal. Es van crear nous impostos i es va elaborar un pla per a assegurar-ne el cobrament i un sistema de comptabilitat rigorós dels ingressos i les despeses de l'Estat. La Llei va establir dos tipus d'impostos: els directes i els indirectes. Imposts directes Els que graven la renda i el patrimoni. Imposts indirectes Els que graven la circulació, el tràfic o el consum de béns i serveis. Pla General d'Estudis (Pla Pidal) Conegut com a Pla Pidal, fou promulgat el 17 de setembre de 1845, i organitzava els nivells superiors de l'ensenyament. El Pla Pidal completava la Llei d'instrucció primària, de l'any 1838, que ordenava la creació d'escoles en les poblacions de més de 500 habitants. El responsable del projecte fou Antonio Gil de Zárate, defensor de la formació intel.lectual de la societat civil al marge dels interessos de control ideològic de l'Església. La jerarquia eclesiàstica i els sectors clericals el van criticar molt durament. El pla definia l'ensenyament secundari com a continuació del primari, especialment adreçat a les classes mitjanes i amb una doble funció: formar l'individu i preparar-lo per als estudis universitaris. El pla confirmava l'existèbncia jurídica dels instituts provincials, centres públics d'ensenyament secundari que depenien de l'Estat, però que es finançaven a través dels pressupostos de les diputacions provincials. L'Estat va reconèixer l'existència de centres privats d'ensenyament, tant laics com religiosos, però aquests no podien utilitzar la denominació d'institut, sinó la de col.legi. Codi Penal Codi aprovat el 1848, modificat el 1850 en un sentit autoritari. Recollia el principi d'adequació i proporcionalitat dels càstigs als delictes comesos. Els tribunals havien d'adaptar a cada cas els càstigs fixats per a cada tipus de delicte tipificat en el codi.
Altres mesures preses durant la Dècada Moderada.	Guàrdia Civil Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres. Concordat Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el govern d'un Estat i la Santa Seu de Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a l'altra garanties i concessions. Concordat de 1851 Concordat signat el 16 de març de 1851, entre la reina Isabel II i el papa Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de Mendizábal. El concordat amb la Santa Seu pretenia la reconciliació amb l'Església mitjançant la suspensió de la venda dels béns desamortitzats, el retorn dels no-venuts i el finançament del culte i del clergat. L'Església acceptava el fet consumat de les desamortitzacions, però en contrapartida l'Estat feia concessions importants: reconeixia la religió catòlica com l´única de la nació espanyola, assumia el caràcter catòlic de l'ensenyament i es comprometia a mantenir el culte i els eclesiàstics a través d'una retribució econòmica anual.
Conflictes de la Dècada Moderada: la Segona Guerra Carlina.	Segona Guerra Carlina Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carl