LA RESTAURACIÓ

Guió conceptual.	1. La Restauració borbònica (1874-1931). - La preparació del retorn d'Alfons XII. 2. Bases del sistema de la Restauració. - Un règim liberal conservador. - La Constitució del 1876. - El bipartidisme. - El Partit Conservador. - El Partit Liberal. - El torn pacífic de partits. - Oligarquia i caciquisme. 3. El regnat d'Alfons XII (1875-1885). - El final de la Tercera Guerra Carlina. - El final de la Guerra dels Deus Anys. 4. La regència de Maria Cristina (1885-1902). - La crisi colonial del 1898. - Les guerres colonials: Cuba i Filipines. - La guerra hispanonord-americana. - Les repercussions de la crisi. 5. L'oposició política al sistema de la Restauració. 5.1. El carlisme. 5.2. El republicanisme. 5.3. Regionalisme i nacionalisme. - El catalanisme. - Mostres de catalanisme 1874-1898. - Premsa catalana de l'època.	- El nacionalisme basc. - El nacionalisme gallec. - El valencianisme. - El mallorquinisme. - L'andalusisme. 5.4. El moviment obrer. - La qüestió social. - El socialisme. - L'anarquisme. - Tendències anarquistes. - El terrorisme anarquista. 5.5. Els intel.lectuals. 6. Partits i sindicats durant la Restauració (1874-1898). - Els partits dinàstics. - Altres partits liberals. - Partits republicans. - Organitzacions socialistes. - Organitzacions anarquistes. - Entitats i partits catalanistes. - Altres partits nacionalistes o regionalistes. - Partits de dreta.
La Restauració borbònica (1874 -1931). Els historiadors en distingeixen dues etapes: una fins al 1898, de consolidació del sistema, i una altra fins al 1931, de crisi.	Restauració Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931. La Restauració als Països Catalans Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica, però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista, comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions, al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics, sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista, restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—, que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys 1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme "balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa política coherent al sistema oficial.
La Restauració dels Borbons, en la figura d'Alfons XII, fill d'Isabel II, va estar preparada durant el Sexenni.	Sexenni També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874. Manifest de Sandhurst Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després. Pronunciament de Sagunt Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre de 1874, en pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez de Arellano, juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica d'Alfons XII. L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del Castillo, que confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons pronunciats es dirigiren a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del Castillo, s'hi adherí. Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es propagà la revolta per tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el primer govern de la Restauració. Saguntada, la Nom amb què es coneix el pronunciament de Sagunt de desembre de 1874.
Amb la Restauració assistim al triomf de l'opció liberal conservadora.	Liberalisme moderat o doctrinari De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica. Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l'organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com "un conjunt d'idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d'aquestes idees" al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l'enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia d'esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.
El sistema de la Restauració es basava en la Constitució del 1876.	Constitució del 1876 Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis, nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República (14 d'abril de 1931). Monarquia constitucional Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable. Sobirania compartida La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts. Bicameralisme Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa (cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. El bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA, segons dues fórmules institucionals diferents que requereixen també dues justificacions doctrinals diferents. En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions, a d'altres règims parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció moderadora; en el bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal, la cambra alta representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El bicameralisme, d'un tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals. Sufragi censatari Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. Llibertats individuals (o públiques) Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució. Llibertats polítiques Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda. Centralització Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Cánovas del Castillo va sentar les bases del nou règim. El sistema canovista consistia en l'existència de dos grans partits: el Partit Conservador i el Partit Liberal.	Sistema canovista Nom del sistema creat per Antonio Cánovas del Castillo, el qual va organitzar un sistema monàrquic liberal, tot i que no democràtic, les bases del qual es van establir i consolidar durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina. El seu objectiu era aconseguir l'estabilitat política integrant les diverses concepcions liberals en un projecte comú, sobre la base de la monarquia. Per a Cánovas, l'estabilitat del sistema passava per la col.laboració amb els liberals i la millor manera d'aconseguir-la era integrant-los en el sistema a través d'un mecanisme d'alternança pacífica en el govern o torn de partits. El que es pretenia era que l'oposició política que acceptava la monarquia (oposició dinàstica) no hagués de recórrer a la força, militar o revolucionària, per arribar a governar, com havia succeït des de 1836. Això es va reflectir en l'organització d'un sistema bipartidista, seguint el model britànic, i en l'aprovació d'una Constitució prou flexible com perquè pogués daptar-se als programes dels dos partits. El sistema es basava en l'establiment d'un sistema de partits, restringit de fet a dos (conservadors i liberals), que s'alternaven al poder i en la coacció i marginació de la vida política d'amplis sectors de les classes populars mitjançant el caciquisme. Bipartidisme Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política. Partits dinàstics Nom amb què es coneixien els dos partits polítics lleials a la Corona, el Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquests dos partits van ser els que es van alternar en el poder mitjançant els mecanismes propis d'un sistema parlamentari, mentre que la resta de les formacions polítiques van quedar excloses del joc polític. Les diferències ideològiques i polítiques entre tots dos partits eren mínimes. Quant a la política, els conservadors eren més autoritaris, més donats a l'immobilisme polític i a la defensa de l'ordre social i els valors establerts, mentre que els liberals eren més inclinats al reformisme jurídic de caire progressista i laic, estaven més preocupats per les reformes socials i per l'educació. En la pràctica, però, l'actuació de tots dos partits en el poder no diferia gaire, ja que existia un acord tàcit de no fer mai una llei que forcés l'altre a abolir-la quan tornés al govern. Tots dos eren partits de minories, de "notables", al voltant dels quals s'organitzaven faccions, que corresponien més a interessos locals o de clientelisme polític que no pas a vertaderes discrepàncies polítiques.
El Partit Conservador.	Partido Conservador Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo, va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels sectors catòlics no integristes). Moderantisme Ideologia dels moderats. Moderat -ada Dit de la persona, el moviment, etc, que ideològicament defuig tot extremisme. Immobilisme Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant.
El Partit Liberal.	Partido Liberal O Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial (comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de l'aristocràcia terratinent. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució. Reformista Partidari del reformisme.
El funcionament del sistema. El torn pacífic de partits.	Torn pacífic Sistema del bipartidisme, en què els dos partits s'encarreguen de formar govern per ordre successiu i alternat. Durant la Restauració, l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació, controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava de que a les eleccions guanyés el partit que li corresponia governar. El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o llista de diputats que havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l'oposició dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les classes dominants a les quals representaven.
Era habitual el frau electoral. La pràctica del caciquisme assegurava el triomf dels partits dinàstics i garantia el poder a l'oligarquia burgesa.	Eleccions Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció. Caciquisme Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30). Cacic Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en assumptes polítics i administratius. Oligarquia Etimològicament "govern dels pocs". 1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. 2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país. Coacció 1. Acció de constrènyer la voluntat d'algú a dir alguna cosa o a fer-la. 2. Influència que un grup exerceix sobre els membres del seu àmbit social, i també sobre el seu propi grup, per tal que se sotmetin a les lleis i normes del grup i per impedir que vagin contra la moral, els interessos o la manera de viure d'aquest. La coacció és una categoria del control social, i pot adoptar formes i sistemes diversos: la intimidació, les amenaces, les sancions i fins i tot l'acció psicològica i la tortura. Encasellat En catellà, encasillado. Relació dels candidats que haurien de ser elegits per cadascun dels districtes electorals (encasillado), independentment de la seva relació o vinculació amb els electors. El ministre de la Governació era qui elaborava aquestes llistes. Els governadors civils trametien la llista dels candidats "ministerials" als alcaldes i cacics, i tot l'aparell administratiu i d'ordre públic es posava al seu servei per tal d'aconseguir que els elegissin (confecció del cens electoral, compra de vots, manipulació de les actes de les meses electorals, etc.). Amb la generalització d'aquestes pràctiques s'assegurava així el triomf electoral dels candidats "oficials" i es barrava també el pas a la resta de forces polítiques. Topinada Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral o a alterar-ne el compte.
El regnat d'Alfons XII (1875-1885).	Regnat 1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà. 2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc. Comissió de Reformes Socials Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.
Un dels primers objectius del nou règim fou la pacificació militar. D'una banda, es va posar fi a la Tercera Guerra Carlina: el País Basc i Navarra van perdre els seus furs tradicionals i només van conservar el concert econòmic.	Tercera Guerra Carlina Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona. Fur Norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori. Concert econòmic A l'estat espanyol, conveni entre el ministeri de finances i l'administració de determinats territoris que gaudeixen d'un règim fiscal propi i diferenciat. Segons la Constitució del 1978, tenen concert econòmic les Canàries per raó de la seva insularitat, Ceuta i Melilla pel seu estatut especial, i, per motius històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En aquests dos darrers casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines (1876), després de les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat, sinó que hi aplicà un règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior. Segons els respectius estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de capacitat normativa i d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen a l'administració central una quantitat pactada proporcional a la capacitat tributària d'aquests territoris, en concepte de despeses generals. Des de Catalunya, històricament hom ha reclamat un tractament fiscal similar (campanya del Concert Econòmic).
D'altra banda, es va posar fi a la Guerra dels Deu Anys amb Cuba: la colònia va obtenir l'autonomia.	Guerres de Cuba Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc. Guerra dels Deu Anys Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón. Pau de Zanjón Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això, la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals.
La regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902).	Regència Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952 (Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada des d'aleshores a cap dinastia. Regent Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda. Pacte d'El Pardo Pacte establert després de les entrevistes entre Cánovas i Sagasta, a la mort d'Alfons XII d'Espanya (1885), on fou acordada la substitució del govern conservador pel liberal sancionant així el torn pacífic de partits existent des del 1881. Parlament llarg Exercici de govern liberal (1885-1890) que fou anomenat d'aquesta manera perquè va durar gairebé la totalitat del període establert en la Constitució, fet poc freqüent. En aquest període en què els liberals de Sagasta van governar el país, es va dur a terme la liberalització del règim, desenvolupant el programa de reformes més avançat de l'època, i la consolidació del sistema. Llei d'Associacions Llei aprovada el 1887, que permetia l'exercici del dret a la lliure sindicació dels obrers. Va afavorir el desenvolupament de les forces antidinàstiques. Codi Civil El codi civil espanyol, precedit d'un projecte (1851) i d'una llei de bases (1888), data del 1889. Agrupa, de manera articulada, un títol preliminar i quatre llibres. Les matèries que formen el seu contingut bàsic són la persona individual, la seva condició i el seu estat, la persona jurídica, la família en els seus aspectes patrimonial i personal, i l'atribució i el tràfic de béns. De tecnicisme deficient i de mentalitat individualista i liberal, respon a un criteri ensems unificador i centralista. Fou mal rebut allà on hi havia dret propi pel que significà d'afrontament amb els antics drets genuïns, i, de fet, no ha aconseguit d'imposar-se com a font única sinó a Castella i a d'altres regions de dret comú. Han estat respectats els drets propis de Catalunya, Aragó, Balears, Navarra i País Basc, on, llevat d'alguns aspectes concrets, el codi civil actua com a font supletòria.
La crisi de 1898 marca un punt d'inflexió en l'època de la Restauració.	Crisi de 1898 Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898). Desastre del 98 Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
La fi de l'Imperi. La crisi colonial de 1898.	Guerres de Cuba Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de "¡Viva Cuba libre!", anomenat "Grito de Yara" per la població on tingué lloc, i finí el 10 de febrer de 1878 amb la pau de Zanjón, signada entre el general Arsenio Martínez de Campos i el president cubà Vicente García, en un moment d'afebliment de la insurrecció que, enfront dels 70 000 soldats de Martínez de Campos, només podia arrenglerar-ne 7 000. Seguiren uns quants anys d'apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra (obra de Calixto García, Guillermo Moncada, José Maceo i Quintín Bandera el 1879, de Francisco Varona el 1885, etc), fins que José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra, l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del govern de Washington al de Madrid, el 20 d'abril de 1898). La feblesa de la marina de guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10 de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d'Oriente —de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i especialment adequada per a la lluita d'escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos; els encontres menors, les emboscades, l'hostilització de combois, els atacs als béns dels partidaris d'Espanya —incendi d'ingenis, etc—, molt nombrosos; en definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l'animadversió que solia imperar entre els caps de partides i la dificultat d'instaurar un comandament únic efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels negres i dels mulatos. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80 000 soldats, que esdevingueren 200 000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500, 14 500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga. Fou molt característica d'aquesta guerra la importància de l'ajut que prestà la colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola fou catastròfic, perquè la intransigència i l'ultraisme barraren el pas a qualsevol solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els portà a cercar una fórmula d'entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials posteriors. Una aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que, organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l'Havana l'any 1869. Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia, propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l'any 1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació de l'illa. Entre els independentistes d'origen català cal destacar el general Josep Miró i Argenter, cap de l'estat major d'Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el general més jove de l'exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la República independent de Cuba. Grito de Baire Nom que rep l'inici de la insurrecció nacional encapçalada per José Martí, el mes de febrer de 1895, quan els independentistes cubans s'aixecaren en armes contra els espanyols. Amb una gran rapidesa aconseguiren el control de la part oriental de l'illa. Els líders José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo van fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions centrals i occidentals, i van posar en perill l'Havana, que era la seu de la capitania general. Reconcentrados Nom amb què eren coneguts els cubans agrupats en camps. En començar la guerra d'independència cubana, el responsable de la defensa espanyola, el general Weyler, va aplicar els principis de guerra total sense concessions amb els revoltats. Va concentrar la població rural dispersa en camps amb l'objectiu de restar ajuts als insurrectes, i va reconquerir parcialment l'illa. Guerra de les Filipines Les reformes administratives que Moret intentà d'imposar a les Filipines foren boicotejades pels ordes religiosos. L'aixecament a la província de Cavite (1872) fou sufocat per la intervenció de les tropes, i el perill d'una conjura, denunciat pels religiosos, hi desfermà una forta repressió, amb l'execució de 41 filipins. Des d'aleshores, l'estat d'agitació fou continu. El 1888 José Rizal fundà la lliga filipina; però, enganyat per les autoritats, fou detingut el 1892, i fou executat a Manila el 1896. Un seguidor seu, Andrés Bonifacio, fundà el Katipunan (1892), que des del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà l'aixecament general contra els espanyols (1896-97). Aguinaldo, però, pactà amb l'exèrcit, i només la guerra hispano-nord-americana del 1898 impedí que els espanyols es mantinguessin a les Filipines. Katipunan Societat secreta filipina, fundada el 1892 per Andrés Bonifacio, que des del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà l'aixecament general contra els espanyols (1896-97). Pacte de Biac-na-Bató Pacte signat al campament de Biac-na-Bató de l'illa de Luzón (Filipines) el 1897 entre el capità general Fernando Primo de Rivera i el cap dels independentistes filipins Emilio Aguinaldo. En virtut d'aquest acord foren alliberats uns presoners espanyols, fou permès a Aguinaldo i a d'altres caps de la rebel·lió d'embarcar-se cap a Hong Kong, i fou concedida una amnistia general.
La intervenció dels Estats Units: la guerra hispanonord- americana	Maine Cuirassat nord-americà. El fet que fos volat per una explosió interna (15 de febrer de 1898) a la badia de l'Havana fou aprofitat pels EUA per a declarar la guerra a Espanya. Guerra Hispanonord-americana Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític. Batalla de Cavite Batalla naval hispanonord-americana que tingué lloc a la ciutat filipina de Cavite, l'1 de maig de 1898, en què l'esquadra nord-americana, molt superior, desféu l'espanyola. Després de la batalla, i durant la guerra hispano-nord-americana fou ocupada per les tropes nord-americanes i fou convertida en base naval dels EUA (ocupada del 1941 al 1945 pels japonesos), que encara perdura en l'actualitat. El desastre naval de Cavite va significar la destrucció de la flota espanyola del Pacífic. Batalla de Santiago de Cuba Batalla naval hispanonord-americana que tingué lloc a la ciutat de Santiago de Cuba, el 3 de juliol de 1898, per la qual la ciutat fou ocupada poc després pels nord-americans i els insurrectes. El desastre naval de Santiago de Cuba va significar la destrucció de l'esquadra de l'Atlàntic i fou seguit pel desembarcament nord-americà a Puerto Rico. Tractat de París Pau signada a París el 10 de desembre de 1898, per la qual Espanya va acceptar el lliurament als Estats Units de les possessions de les Antilles -Cuba i Puerto Rico-, Filipines i l'illa de Guam (a l'arxipèlag de les Mariannes). Les Filipines i Puerto Rico es van convertir en possessions nord-americanes, i Cuba, encara que formalment una república independent, va quedar sota control nord-americà. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi del sistema polític de la Restauració. illes Carolines Conjunt d'illes i atols de la Micronèsia, a l'oceà Pacífic. Descobertes per Toribio Alonso Salazar el 1526 i annexades a la corona castellana el 1686, el 1899 foren venudes per l'estat espanyol a Alemanya i restaren sota el seu domini fins el 1914, que foren annexades al Japó.
Repercussions de la crisi.	Generació del 98 Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja). L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica (Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic, reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer. Regeneracionisme Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.
L'oposició política al sistema de la Restauració.	Oposició Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
1. El carlisme formava una oposició dèbil i dividida, un cop derrotat en les guerres carlines.	Carlisme Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. La proclamació d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua de la Tercera Guerra Carlina (febrer del 1876), iniciada el 1872, coincidint amb la crisi política espanyola produïda arran de l'entronització d'Amadeu I de Savoia. Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l'orientació regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII. Foralisme Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels diversos drets forals. Integrisme Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. Aquest corrent doctrinal de signe intransigent, que el 1888 cristal·litzà a Espanya en un partit polític dit integrista, tingué molta virulència al Principat de Catalunya. Arrelà gràcies a l'existència d'una mentalitat catòlica de base popular, pietista i d'una absoluta intransigència amb el que considerava erroni, fomentada per mitjà de predicacions i grans pelegrinatges i campanyes en revistes religioso-polítiques de molta difusió, com ara «Revista Popular». Hi influí molt poderosament El liberalismo es pecado (1884), de Fèlix Sardà i Salvany. El partit nasqué arran de l'escissió del grup d'«El Siglo Futuro», dirigit per Ramón Nocedal, el qual renuncià a l'ortodòxia carlina del pretendent Carles VII, en ésser desautoritzat per aquest, i es refermà en una pretesa ortodòxia religiosa. Els periòdics «Semanario de Figueras», «El Norte Catalán», «El Integrista», «Semanario de Tortosa», «Diario de Lérida» i d'altres, filials d'«El Siglo Futuro», feren costat a Nocedal i foren expulsats del partit carlí, la qual cosa consumà l'escissió. El partit defensà a ultrança la integritat de la veritat catòlica, es posà al marge del plet dinàstic i s'acollí a la protecció del Sagrat Cor de Jesús. Llavors esdevingué una versió espanyola dels corrents ultramuntans de Louis Veuillot i de «La Civiltà Cattolica» dels jesuïtes. El radicalisme integrista motivà una carta de plany de Lleó XIII al bisbe d'Urgell. Un dels capdavanters del corrent fou Segimon Pey i Ordeix, fundador de la revista «El Urbión», que amb «Revista Popular», «El Correo Catalán», «La Vespa» i altres mogueren una guerra civil entre catòlics. Els atacs contra la jerarquia i contra Josep Torras i Bages, acusats de liberalisme, foren molt virulents. Sardà i Salvany, però, proposà un Alto el fuego (1896), article que confirmà una evolució més moderada d'ell mateix en la conferència ¿Integristas? (1899). La Solidaritat Catalana fou combatuda pels integristes, àdhuc per alguns clergues que també eren catalanistes, com Gaietà Soler. La nova mentalitat dels eclesiàstics catalanistes, amb implicacions culturals, anà esbandint l'integrisme, que, no obstant això, s'ha perllongat fins avui en reductes com la revista «El Cruzado Español». Integristes Liderats per Ramón Nocedal, criticaven l'excessiu liberalisme del pretendent Carles VII i exaltaven els valors del catolicisme i la seva influència en tots els àmbits de la vida pública. Tradicionalisme Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat Movimiento Nacional. Tradicionalistes Influïts ideològicament per Vázquez de Mella, van evolucionar cap a posicions regionalistes. Enfront del centralisme estatal, van proposar un nou marc institucional que comprengués la monarquia tradicional catòlica i les noves aspiracions regionalistes per tal d'evitar que sorgissin opcions separatistes que podien posar en perill la unitat d'Espanya. Tanmateix, el desvetllament del nacionalisme els va restar importància.
2. El republicanisme s'oposava a la monarquia, però estava molt dividit.	Republicanisme Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931). A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic, d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català). L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els tradicionalistes. Federalistes Enquadrats en el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, s'inclinaren cap a posicions socialitzants i trobaren ressò entre sectors populars urbans de Catalunya i el litoral valencià. Federalisme Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Unionistes Liderats per Nicolás Salmerón, van formar el Partido Republicano Centralista (1891). Eren partidaris de la unitat territorial i política de l'Estat i representaven el liberalisme d'un sector de la intel.lectualitat burgesa. Radicals Van crear el Partit Republicà Progressista, dirigit des de l'exili per Manuel Ruiz Zorrilla. Partidaris de la lluita armada, protagonitzaren diverses insurreccions fins a la mort del seu líder en els anys noranta. Possibilistes Grup minoritari conservador, enquadrat en el Partido Demócrata Posibilista, liderat per Emilio Castelar, que va donar suport al règim per a aconseguir alguns objectius, com el sufragi universal. Finalment es va integrar en el Partit Liberal. Possibilisme Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies. Revolta republicana del 1886 Insurrecció protagonitzada per Manuel Villacampa, l'any 1886, el qual, d'acord amb Ruiz Zorrilla, es revoltà a Madrid a favor de la República; però, un cop fracassada la insurrecció i abandonat pels seus soldats, fou empresonat i condemnat a mort.
3. El regionalisme i el nacionalisme s'oposava al centralisme i reclamava poder territorial.	Regionalisme Moviment que reivindica el reconeixement de la identitat diferencial d'una regió, ja sigui cultural, econòmica, administrativa o política. És a dir, propugna un Estat descentralitzat i, en alguns casos, el federalisme. Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius, destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de "ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme, la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh). Nacionalisme Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme. Quan el regionalisme accentua la seva dimensió política i reivindica fites elevades d'autogovern, basant-se en el principi de les nacionalitats (a cada nació, un Estat), parlem de nacionalisme. El terme nacionalisme va estendre's a finals del segle XIX, quan els nacionalistes van incidir en el sistema polític per mitjà de partits ben estructurats. Provincialisme Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia. Descentralització Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública.
El catalanisme.	Catalanisme 1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes. 2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, en