LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA (1931-1936)

Guió conceptual.	1. La Segona República espanyola (1931-1936). 2. El context històric. - La conjuntura internacional. - L'oposició republicana al final del regnat d'Alfons XIII. 3. La proclamació de la Segona República. - Un règim republicà. - Un règim democràtic-parlamentari. 4. Etapes de la Segona República. 4.1. El govern provisional (1931). - La Constitució del 1931. - L'autonomisme. - Els estatuts d'autonomia. - La dinàmica política: governs de coalició. 4.2. El Bienni Reformador o Transformador (1931-1933). - L'oposició dretana i esquerrana. 4.3. El Bienni Negre o Conservador (1933-1936). - Els fets d'octubre del 1934. - L'escàndol de l'Estraperlo.	4.4. Govern del Front Popular (1936). - El cop d'Estat de juliol del 1936. 5. Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República espanyola. - Partits republicans d'esquerra. - Partits republicans de dreta. - Organitzacions socialistes. - Organitzacions comunistes. - Organitzacions anarquistes. - Organitzacions sindicats camperoles. - Organitzacions sindicals catòliques. - Partits catalanistes d'esquerra. - Partits catalanistes de centre. - Partits catalanistes de dreta. - Altres partits nacionalistes o regionalistes. - Partits de dreta. - Grups autoritaris-paramilitars. - Organitzacions militars.
La Segona República espanyola comença l'abril de 1931 i dura fins al juliol de 1936, quan esclata la Guerra Civil espanyola i una part del territori queda en mans dels nacionals. Per als territoris fidels, la República just acabarà quan hi arribin els franquistes. En alguns territoris, entre ells Catalunya, la República serà vigent fins al 1939.	Segona República Espanyola Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití). Himne de Riego Himne de la Segona República Espanyola. Originàriament, fou la marxa militar de les tropes constitucionalistes dirigides per Rafael del Riego contra Ferran VII, el 1820. Al llarg del s XIX, la marxa adquirí el caràcter d'himne al liberalisme i a la revolució.
La República va viure en una conjuntura internacional difícil. D'una banda, la crisi econòmica derivada del crac del 29; d'altra banda, l'ascens dels totalitarismes. Ambdos factors es posaren en contra de la voluntat reformista i democràtica de la República.	Conjuntura Moment econòmic o, per extensió, històric de curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que defineixen temporalment una situació. Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional. Crisi econòmica del 1929 Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida. Depressió Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica. És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió. Totalitarisme Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat. Feixisme Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Durant l'últim període del regnat d'Alfons XIII l'oposició republicana s'havia notat força.	Republicanisme Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. Pacte de Sant Sebastià Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament. Insurrecció de Jaca Aixecament de la guarnició de Jaca els dies 12-13 de desembre de 1930, a les ordres del capità Fermín Galán. Aquest proclamà la República i avançà sobre Osca però, aturat a Cillas, fou fet presoner i afusellat, juntament amb el capità Ángel García Hernández (dia 14). Insurrecció de Cuatro Vientos Alçament de caràcter republicà que s'esdevingué el 15 de desembre de 1930 a l'aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid. Fou provocat per la repressió de la insurrecció de Jaca. Al Servicio de la República Nom amb el que era conegut un grup d'intel.lectuals partidaris de la República, liderats per Ortega y Gasset.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 van ser un èxit per a les forces republicanes, per la qual cosa el rei Alfons XIII abandona el país. El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República.	Catorze d'Abril, el Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.
Per segona vegada en la història d'Espanya s'instaurava un règim republicà. La primera experiència fou durant el Sexenni, entre els anys 1873 i 1874.	República Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. Cap d'estat Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat. President de la República El titular que en una república encarna la representació de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat presidencialista. Cap de govern Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller. President del govern O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.
La Segona República es va configurar com un règim democràtic, parlamentari, pluralista.	Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc). Parlamentarisme Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. Parlament Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Eleccions Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció. Sufragi Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Pluralisme Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Un cop proclamada la República, es va formar un Govern Provisional, presidit per Alcalá Zamora, encarregat re reconduir la situació i convocar eleccions generals.	Govern Provisional Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple). Llei de Defensa de la República Llei aprovada per les corts de la Segona República Espanyola el 29 d'octubre de 1931 per assegurar la continuïtat del nou règim i dotar-lo d'unes possibilitats de defensa contra les dretes monàrquiques i l'anarquisme. Proposada per Azaña, primer ministre, en principi només havia de tenir validesa durant el període de les corts constituents. Preveia la possibilitat de deportar les persones considerades perilloses, apartant-les dels centres neuràlgics de l'activitat política, i permetia d'imposar multes fins a 10 000 pessetes. Aquesta llei es justificava perquè, sobretot durant les discussions de l'article 26 de la Constitució, sobre l'Església, s'havien manifestat reaccions contra el fet d'un estat laic. La llei anava dirigida també a controlar els anarquistes catalans i andalusos, que amb llurs postures extremes podien també provocar el col·lapse de la República. Unitarisme Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política. Centralisme Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Les noves Corts redactaren la Constitució de 1931, que va regular el nou règim republicà.	Constitucionalisme Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució. Constitució del 1931 Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal, directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i, ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26). D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president, elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39. Tribunal de Garanties Constitucionals Organisme fundat per la Constitució de la Segona República Espanyola per al control de la constitucionalitat de les lleis i que entenia dels recursos d'inconstitucionalitat d'aquestes. Era format per un president, que nomenava el parlament, el president de l'alt cos consultiu de la República, el president del tribunal de comptes, dos diputats elegits per les corts, dos advocats i quatre professors de dret. Qualsevol persona podia dirigir-se a aquest tribunal per tal d'obtenir, si procedia, la declaració d'inconstitucionalitat de les lleis. Sufragi universal Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
D'especial importància fou el reconeixement de les autonomies, concretades en els Estatuts.	Autogovern Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central). Estatut d'autonomia Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.
Diverses nacions i regions van iniciar el procés autonomista, però poques van poder assolir l'autonomia. La guerra ho estroncà tot.	Estatut de Catalunya del 1932 Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de poder central. La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut, mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya. Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis (una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de 1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia. Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936 Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del 1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra, respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre, cap del Partit Nacionalista Basc. Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938 Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les «Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega (maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència. Estatut d'Autonomia del País Valencià Projecte de llei d'autonomia per al País Valencià. Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits, d'una banda, i la Dreta Regional i el PURA, de l'altra, que, si més no, limità la concreció política de les aspiracions estatutàries, cada dia més esteses. El resultat de les eleccions legislatives del novembre del 1933 —que donaren entrada a l'anomenat Bienni Negre— paralitzà les campanyes. A partir del febrer del 1936, com a conseqüència del triomf del Front Popular, es reanimà amb més força que mai la campanya pro Estatut, aquesta vegada sostinguda tant pels fronts populars com pels ajuntaments i les diputacions de València, Alacant i Castelló. L'inici de la guerra civil espanyola paralitzà forçosament l'expansió definitiva de l'autonomisme. Tot i això, àdhuc durant la guerra, el corrent favorable a l'Estatut no minvà, bé que amb un contingut diferent. Hom en coneix, almenys, tres avantprojectes diferents, patrocinats (respectivament) tant per partits republicans (Esquerra Valenciana, Unió Republicana Nacional) com per sindicals obreres (CNT). Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa Projecte de llei de règim d'autonomia sorgit de l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Aquest avantprojecte fou presentat per l'Associació per la Cultura de Mallorca, amb l'assentiment de les cambres de comerç i agrícola de Mallorca, en una assemblea de municipis i entitats insulars reunida al Teatre Principal de Palma de Mallorca els dies 20, 21, 22 i 23 de juliol de 1931. Una organització apressada, una insuficient propaganda prèvia i, sobretot, la inassistència dels representants de Menorca i de l'ala esquerrana dels partits polítics (amb l'única excepció del Partit Republicà Federal) restaren molta transcendència a aquesta reunió, però no impediren que l'avantprojecte fos aprovat, amb poques esmenes, pels representants de les dues illes assistents. Tanmateix, totes aquestes causes i la migrada audiència popular de què gaudí el projecte de l'estatut impediren que reeixís.
El pluralisme polític va fer necessari la creació de governs de coalició, tant de les esquerres, com de les dretes.	Coalició Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició. Govern de coalició Pacte entre partits per tal de governar conjuntament. Es sol donar quan un partit parlamentari no té majoria absoluta per governar en solitari, o quan la dispersió de forces polítiques d'un parlament fa necessari un govern entre dos o més partits per tal de garantir un mínim d'estabilitat.
Primera etapa de la República: el Bienni Reformador (o Transformador, o Progressista, o Azañista) (1931-1933). Alcalá Zamora fou confirmat com a president. El president del govern fou Azaña. Govern de coalició d'esquerres. Obra del Bienni Reformador: reformes progressistes.	Progressista Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució. Anticlericalisme Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. Llei de Congregacions Llei promulgada pel govern Azaña el maig de 1933, mitjançant la qual l'Estat regulava i fiscalitzava les activitats de les congregacions religioses. Llei Azaña Llei promulgada pel govern Azaña per l'abril de 1931, que permetia el retir voluntari anticipat als militars disconformes amb el règim republicà. Guàrdia d'Assalt Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada. Reforma agrària Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra. La reforma agrària espanyola promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934. Llei de Reforma Agrària Llei promulgada pel govern Azaña el setembre de 1932, amb l'objectiu d'eliminar el latifundisme i crear uan classe de petits propietaris que facilités la modernització de l'agricultura i l'aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. L'aplicació de la llei fou encomanada a l'Instituto de Reforma Agraria (IRA). Instituto de Reforma Agraria (IRA) Organisme creat el 1932 pel govern republicà per aplicar la Ley de Bases de la Reforma Agraria. Aquest organisme rebia les terres expropiades segons la dita llei i n'organitzava la distribució entre els camperols, que podien decidir-ne el règim d'explotació. IRA Sigla del Instituto de Reforma Agraria, organisme creat el 1932 pel govern republicà espanyol.
L'oposició al govern d'Azaña va venir des de la dreta (intent de cop d'Estat de Sanjurjo) i des de l'esquerra (revoltes anarquistes).	Sanjurjada Nom amb què es conegut l'aixecament militar contra República, protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932. El cop d'estat, però, fracassà i Sanjurjo fou empresonat. Amnistiat (1934), es traslladà a Portugal, des d'on conspirà contra la República. Anarquisme Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Fets de Castilblanco Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de Castilblanco (Badajoz) pel desembre de 1931. La manifestació de camperols acabà assassinant els quatre guàrdies civils del poble. Aixecament de l'alt Llobregat Insurrecció organitzada per grups anarquistes relacionats amb la FAI (gener del 1932), al Bages i al Berguedà, especialment a Manresa, Cardona, Balsareny, Súria, Sant Vicenç de Castellet, Fígols, Berga i Gironella. Fou una derivació d'una vaga dels sectors tèxtil i del metall, estesa als minaires i convertida en general (18 i 19 de gener). Els dies 20 i 21 grups d'obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i constituïren comitès revolucionaris; la situació fou restablerta per l'exèrcit i la guàrdia civil el dia 23. El moviment, al Principat, fou la culminació de l'agitació social del començament de gener a tot l'estat espanyol (fets de Castilblanco, Zalamea, Épila, Puertollano, Arnedo, etc). Les autoritats republicanes deportaren a Fernando Poo —i després a Bata— 108 anarquistes significats (com Durruti, els germans Ascaso i Cano Ruiz). La FAI aprofità aquests fets per a atacar els trentistes, i féu dimitir Emili Mira (secretari de la CNT a Catalunya) i Ángel Pestaña (secretari del comitè nacional de la CNT), acusats d'haver dificultat la solidaritat amb els insurrectes. Fets de Casas Viejas Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de Casas Viejas (Medina Sidonia, Cadis) pel gener del 1933. Al descontentament per la política social de la República, s'afegí la decepció per part del proletariat rural davant la llei de bases de la Reforma Agrària (1932). El mateix gener del 1933 hi hagué incidents i vagues en diversos indrets del Principat, del País Valencià, d'Aragó i d'Andalusia; al poble de Casas Viejas, de règim latifundista i amb un predomini absolut de la CNT entre els bracers (uns 500), el dia 11 hi fou declarat el comunisme llibertari i hom intentà d'assetjar la caserna de la guàrdia civil. Els revoltats foren aviat dispersats per la mateixa guàrdia civil, reforçada per un grup de guàrdies d'assalt, dirigits pel capità Manuel Rojas. Un grup de pagesos, a la nit, resistiren amb un dels caps, el vell Curro Cruz, dins la seva barraca, que fou cremada a la matinada i on moriren tots; foren fets, a l'atzar, entre la població, 14 presoners, que foren immediatament afusellats. Tot i el descrèdit que l'arbitrària repressió representà per a Azaña, aquest obtingué la confiança parlamentària pel març. El capità Rojas fou jutjat i condemnat a presó durant el Bienni Negre. Llei de fugues Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).
Segona etapa de la República: el Bienni Negre (o Conservador) (1933-1936). Alcalá Zamora es va mantenir com a president. Els presidents del govern foren Lerroux (fins a finals de 1935), Samper, Chapapietra i Portela Valladares. Govern de coalició de dretes (radicalcedista). Obra del Bienni Negre: anul.lació de l'obra reformista del període anterior (frenada de les reformes).	Bienni Negre Nom amb el qual és designat el període de la Segona República Espanyola comprès entre les eleccions legislatives del novembre del 1933, que donaren una majoria a la dreta, enfront d'una esquerra dividida, i les eleccions del 16 de febrer de 1936, en què triomfà el Front Popular. El període és caracteritzat per la coalició governamental formada pels republicans d'Alejandro Lerroux i els elements majoritaris en el parlament de la CEDA, que practicà una política reformista de l'anterior legislatura de centre-esquerra. Algunes de les lleis promulgades anteriorment foren modificades, suspeses o anul·lades de fet. La reforma agrària fou interrompuda, i una moderada reforma preconitzada pel ministre demòcrata-cristià, Manuel Giménez Fernández, fou combatuda pels grans propietaris agrícoles. Molts salaris foren reduïts a la quantia d'abans de la proclamació de la república i nombrosos camperols foren acomiadats. El fet que al Principat de Catalunya continués en el poder el govern autònom de la Generalitat, de significació esquerrana, originà una tensió creixent entre aquest govern i el govern central de Madrid, de centre-dreta. Les eleccions municipals catalanes confirmaren la victòria dels republicans d'esquerra al Principat, on la Generalitat continuà la seva política reformista, especialment amb l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu, que el tribunal de garanties constitucionals declarà inconstitucional, a demanda del govern central, i que el parlament català tanmateix tornà a aprovar. Aquests fets determinaren que el Principat de Catalunya durant aquest període fos denominat «el baluard de la República». La insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya i a Astúries, amb la repressió que se'n seguí, accentuà encara més el caràcter reaccionari del govern central. Com a conseqüència d'aquesta insurrecció, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya fou suspès, i hom n'intentà la modificació i àdhuc l'anul·lació. El govern de la Generalitat, empresonat i condemnat, en lloc d'ésser substituït per un nou govern autònom designat pel parlament de Catalunya, fou substituït per un governador general, nomenat pel govern central. L'escàndol de l'anomenat estraperlo contribuí també al desprestigi d'aquell període. Conservadorisme Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària. Reacció Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.
L'oposició al govern radicalcedista fou intensa i va causar greus conflictes. La radicalització sociopolítica té el seu màxim exponent en la Revolució d'Octubre de 1934, com a resposta a l'arribada al poder de la CEDA. La Revolució d'Octubre de 1934 pren importància a Catalunya (fets del 6 d'Octubre) i a Astúries (revolució social).	Vaga Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. Estat de guerra Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar. Aliança Obrera Pacte d'acció revolucionària que uní les forces obreres durant la Segona República Espanyola davant la victòria electoral de les dretes (1933). Sorgí de la iniciativa del Bloc Obrer i Camperol; en formaren part el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, l'Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires, bé que aquesta se'n separà després. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya quedaren al marge. Estesa a tot el territori de la República, l'Aliança es consolidà el 1934 i adquirí especial força a Astúries, on la regional de la CNT s'hi adherí. Pel setembre d'aquest any el Partit Comunista, que l'havia atacada inicialment, decidí de participar-hi. L'Aliança fou el motor de l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934 a Astúries i formulà un programa reivindicatiu concret (nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, de l'exèrcit i de la guàrdia civil, etc). Fets d'Octubre Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al govern (4 d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta (novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i una cruelíssima repressió. Sis d'Octubre, el Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934. Cal cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centre-dreta de Madrid, a partir del desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i creixents tensions socials, l'aprovació pel Parlament d'una moderada llei de Contractes de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern de Samper, aconseguiren l'anul·lació de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l'Estatut obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d'Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la destrucció de l'obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera. Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l'estiu semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d'octubre, i la formació d'un govern de Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—, precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l'estat trencaven llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a Barcelona s'imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l'orientació esquerrana del 1931. L'Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant l'estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l'exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d'esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment, Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l'Aliança Obrera, i comportà alguns incendis i saqueigs d'esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per l'exèrcit. Ultra l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics, suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l'anul·lació de fet de l'Estatut de Catalunya, substituït per un règim d'excepció que controlaven radicals, cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del moviment d'octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.
L'afer de l'Estraperlo acabà amb el govern radicalcedista.	Escàndol de l'Estraperlo Afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista durant la Segona República espanyola. Pel maig del 1934 Daniel Strauss i Perl provaren d'obtenir de les autoritats republicanes la legalització d'una ruleta trucada que havien inventat (anomenada estraperlo, per la combinació dels cognoms dels inventors). Lluís Companys es negà a autoritzar-la a Catalunya, però pel setembre del 1934 Strauss aconseguí d'introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després a l'Hotel Formentor (Formentor), bé que fou immediatament prohibida per la policia. Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l'afer a Alcalá Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap de govern perquè molts partidaris seus eren implicats en l'escàndol: Aurelio Lerroux, nebot seu i delegat del govern a la Companyia Telefònica, fou destituït; Joan Pich i Pon cessà com a governador general de Catalunya i Salazar Alonso com a alcalde de Madrid, etc. L'afer es féu públic, i les corts, després d'investigar els fets, declararen culpables de corrupció Aurelio Lerroux, Joan Pich i Pon, Sigfrid Blasco-Ibáñez (fill de l'escriptor) i altres, tots membres del partit radical, que restà totalment desprestigiat, fet que, juntament amb l'immediat afer Nombela, precipità la fi del Bienni Negre (govern centrista de Portela Valladares, el 13 de desembre de 1935).
La dretanització de la República farà que les esquerres es presentin forts a les eleccions de febrer de 1936. Tercera etapa de la República: el Govern del Front Popular (febrer-juliol 1936). Alcalá Zamora (fins al maig) i Azaña seran els presidents de la República. El president del govern fou Casares Quiroga. Govern de coalició d'esquerres (Front Popular). Obra del Govern del Front Popular: es reemprenen les reformes progressistes.	Front Popular Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat. Front d'Esquerres de Catalunya Coalició electoral que triomfà ampliament en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Fonamentada en el Manifest signat a Barcelona el 4 de febrer anterior per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de Catalunya. Solidari del programa de les esquerres espanyoles, proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i social, el restabliment de l'organització política de la Catalunya autònoma, la vigència de l'Estatut, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu. Front Català d'Ordre Coalició electoral de les forces polítiques de dreta que, sota l'hegemonia centrista de Lliga Catalana, fou derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Era constituïda per Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española (solament a la ciutat de Barcelona). Sense un programa coherent, la seva propaganda es fonamentà en l'atac al Front d'Esquerres i en la idea que no es podia tornar al Sis d'Octubre. Reformisme Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
La radicalització políticosocial culminarà amb el cop d'Estat (juliol 1936), que menarà a la Guerra Civil espanyola (1936-1939).	Cop d'Estat Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior. Divuit de Juliol, el Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble. Guerra Civil Espanyola Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República espanyola. Durant la Segona República es van diversificar els partits polítics, els sindicats i les ideologies.	Ideologia Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat. Pluralisme Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits. Partit polític Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària. Dreta Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes). Esquerra Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres). Centre Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra. Sindicat Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Partits republicans d'esquerra.	Izquierda Republicana Partit polític espanyol de la Segona República, fundat per l'abril del 1934 amb la unió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicalsocialistes de Marcel·lí Domingo i l'ORGA de Casares Quiroga. El seu òrgan fou el diari "Política", i el 1935 pactà amb la Unión Republicana de Martínez Barrio i amb el Partido Nacional Republicano de Sánchez Román. El grup català, per diferenciar-se d'Esquerra Republicana de Catalunya, adoptà la denominació de Partit Republicà d'Esquerra. Partit Republicà Radical Socialista Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear. Partit Català d'Acció Republicana Denominació adoptada pel grup d'Acción Republicana d'Azaña (fundada el 1925) al Principat. Els seus principals dirigents eren Faustí Ballvé, Eduard Albors, etc. El 1932 publicà el setmanari "Acción" i actuà en 1932-33 en coalició electoral amb els radicalsocialistes i amb Acció Catalana Republicana. Quan a nivell espanyol es constituí Izquierda Republicana (abril del 1934) es fusionà amb els radicalsocialistes dins el Partit Republicà d'Esquerra. Partit Republicà d'Esquerra Denominació adoptada a partir del juny del 1935 pels grups catalans de la Izquierda Republicana, creada per l'abril del 1934 a nivell espanyol amb la fusió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicals socialistes de Domingo i l'ORGA. El seu comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors (de l'anterior Partit Català d'Acció Republicana) i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués i Bizet (dels radicals socialistes). Presentà tres candidats (Domingo, Nogués i Bizet, i Ballvé) en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats.
Partits republicans de dreta.	Derecha Liberal Republicana Grup polític constituït a Madrid pel maig del 1930 per Niceto Alcalá Zamora, Miguel Maura, Rafael Sánchez Guerra i d'altres amb la intenció d'incorporar la dreta espanyola a un possible nou règim republicà. El grup, després d'aconseguir l'ingrés de polítics importants com Santiago Alba i Joaquín Chapaprieta els primers mesos de la República, es desféu posteriorment en separar-se Alcalá Zamora i Maura. El mateix mes de maig del 1930 fou organitzada la secció catalana o Dreta Liberal Republicana de Catalunya. Partit Republicà Radical (PRR) Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona. A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.
Organitzacions socialistes.	Partido Socialista Obrero Español (PSOE) Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies despré