LA TRANSICIÓ A CATALUNYA

Guió conceptual.	1. La Transició espanyola. 2. La lluita per l'autogovern. - Iniciatives i manifestacions populars. 3. El marc polític de la recuperació de l'autogovern. - La reforma política. - La Constitució de 1978. - L'Estat de les Autonomies. 4. La recuperació de l'autogovern. 4.1. La restauració de la Generalitat. 4.2. L'Estatut d'Autonomia de 1979. - Les competències estatutàries. 4.3. L'organització del poder autònom a Catalunya. - L'Estatut Interior de Catalunya. - La Generalitat de Catalunya. - El poder legislatiu. - El poder executiu. - El poder judicial. - Altres institucions autonòmiques. 5. La dinàmica política. 5.1. Les eleccions al Parlament de Catalunya. 5.2. Les relacions amb el govern central. - La política de pactes. - Els enfrontaments. - Les negociacions per l'autonomia financera.	6. L'acció de govern de la Generalitat. - La política territorial. - La política de seguretat. - La política d'ocupació. - La política sanitària. - La política lingüística. 7. La Catalunya autonòmica. 7.1. La catalanització de la societat. - La ràdio i la televisió. - La premsa nacional i comarcal. - El bilingüisme. 7.2. Les infraestructures. - L'impacte dels Jocs Olímpics de Barcelona. - Altres equipaments. 7.3. El problema de la gestió politicoadministrativa. 8. Partits polítics i coalicions de Catalunya. - Partits conservadors. - Partits liberals. - Partits demòcrata-cristians. - Partits socialistes. - Partits comunistes. - Partits catalanistes. - Coalicions entre partits. 9. El sindicalisme a Catalunya. - Organitzacions sindicals. 10. Altres organitzacions. - Organitzacions revolucionàries.
El context històric: la Transició espanyola.	Transició Procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat. Transició espanyola Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina. Dictadura Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat. Franquisme Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic. Democràcia Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Des de finals del franquisme, i sobretot a patir de la mort de Franco, i fins al 1977, Catalunya va lluitar per la recuperació de les llibertats i de l'autogovern.	Radicalisme Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat. Assemblea de Catalunya Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític. Consell de Forces Polítiques de Catalunya Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977. Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia Consigna llançada per l'Assemblea de Catalunya. Va fer-se famosa arran de les manifestacions dels diumenges 1 i 8 de febrer de 1976. Volem l'Estatut Lema de la manifestació convocada per l'Assemblea de Catalunya en la diada de Sant Jordi de 1977 a Barcelona. Llibertat Manca de subjecció i subordinació. Llibertat civil Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada. Llibertats polítiques Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament. Amnistia Decisió del poder públic, dictada per raons d'alta política i generalment destinada a aconseguir la pacificació i la reconciliació després d'una contesa civil, que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix completament la pena i tots els seus efectes. Si els autors dels actes ja han estat condemnats, l'amnistia fa cessar el compliment de la pena principal i de totes les accessòries i anul·la els antecedents penals, i en cas contrari extingeix l'acció legal per perseguir els fets amnistiats; en canvi l'amnistia no esborra la responsabilitat civil deguda a terceres persones. Bé que normalment l'amnistia és concedida només pels delictes anomenats polítics, pot incloure també els delictes comuns. En alguns casos l'amnistia, ultra esborrar l'antijuridicitat de l'acte amnistiat, suposa fins i tot la seva justificació a posteriori. L'amnistia es diferencia de l'indult, entre altres raons, pel fet que, bé que l'indult fa cessar l'execució de la pena, deixa subsistent l'antijuridicitat del fet condemnat. Són famoses a Catalunya algunes campanyes populars proamnistia, com la realitzada durant la Dictadura a favor dels condemnats en l'anomenat procés de Garraf, i més endavant pels condemnats pels fets d'octubre del 1934. Les darreres amnisties concedides pel poder públic a l'estat espanyol són: la concedida pel reial decret llei de 5 de febrer de 1930, durant el govern Berenguer, en caure la Dictadura del general Primo de Rivera; la concedida pel govern provisional de la República el 14 d'abril de 1931, per a tota mena de delictes polítics i socials i d'impremta comesos fins a aquella data; la concedida per la llei de 24 d'abril de 1934, que beneficià especialment el general José Sanjurjo i altres condemnats per l'aixecament del 10 d'agost de 1932; la concedida pel decret llei de 21 de febrer, concedida després del triomf del Front Popular en les eleccions legislatives del febrer de 1936, per a tots els delictes polítics i socials comesos fins a aquella data, com a mesura —segons deia l'esmentada disposició— de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat nacional; finalment, la concedida per la llei de 23 de setembre de 1939, per a tots els delictes comesos contra la constitució republicana, l'ordre públic, infracció de les lleis de tinença d'armes i explosius, homicidis, lesions, danys, amenaces i coaccions, i tots aquells altres que guardessin connexió amb els esmentats, executats des del 14 d'abril de 1931 fins al 18 juliol de 1936, per persones respecte a les quals consti de manera explícita llur ideologia coincident amb el Movimiento Nacional, i sempre que els esmentats fets, per llur motivació politicosocial, puguin estimar-se realitzats —diu la llei— com a protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i els governs que amb llur conducta justificaren l'esmentat Movimiento Nacional. El 30 de juliol de 1976 fou dictada una llei d'amnistia per a tots els delictes d'intencionalitat política comesos amb anterioritat, si bé en quedaren exclosos els que haguessin posat en perill o lesionat la vida o la integritat física de les persones. Posteriorment, per llei de 15 d'octubre de 1977 foren amnistiats tots els actes d'intencionalitat política, sense tenir en compte el seu resultat, anteriors al dia 15 de desembre de 1976 i als posteriors a aquesta data fins el dia 15 de juny de 1977 si conjuntament amb la seva intencionalitat política s'apreciés un mòbil de restabliment de les llibertats polítiques o de reivindicació de les autonomies dels pobles de l'estat espanyol.
Diverses iniciatives i mobilitzacions populars van posar de manifest la voluntat dels catalans de tornar a gaudir d'un règim democràtic i de tenir de nou autogovern, després de tants anys de repressió de la cultura catalana i de privació de llibertats.	Congrés de Cultura Catalana Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congressistes. La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits. Marxa de la Llibertat Iniciativa política unitària promoguda especialment per Lluís M. Xirinacs i per Pax Christi, i sostinguda per alguns partits i entitats cíviques catalanes. Consistí, a l'estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de cinc columnes de "marxaires" que difongueren, mitjançant concentracions, mítings, col·loquis, etc, i a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionalistes i democràtiques de l'Assemblea de Catalunya. Pax Christi Organització internacional catòlica per a la pau. De primer fou un simple moviment nascut a Lorda (1945), en ocasió d'una assemblea de catòlics francesos i alemanys. La primera finalitat de pregar per la pau entre els pobles s'anà transformant també en acció concreta. El 1950 Pax Christi es convertí en una associació internacional, que té per finalitat difondre l'esperit de pau evangèlica i formar els catòlics amb vista a llurs deures internacionals. Periòdicament organitza assemblees internacionals, marxes pacífiques, treballs en comú, etc. A Catalunya, ultra un compromís polític i una acció de denúncia de tortures, està unida a grups d'objectors de consciència i, entre altres actes, organitzà (estiu del 1976) la "Marxa de la Llibertat" per terres catalanes. Manifestació Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina. Onze de Setembre, l' Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalanoaragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres. Manifestació de l'Onze de Setembre de 1976 Manifestació celebrada a Sant Boi de Llobregat, on van concentrar-se unes 100 000 persones. Manifestació de l'Onze de Setembre de 1977 Manifestació celebrada a Barcelona, on van concentrar-se gairebé un milió de persones. Ha estat la manifestació més multitudinària feta a Catalunya.
Serà amb la reforma política impulsada pel govern Suárez, a partir de l'any 1976, quan s'obre la possibilitat d'implantar un règim democràtic a l'Estat espanyol.	Llei de Reforma Política Ley de Reforma Política (LRP). Llei aprovada per les Corts pel novembre de 1976, que liquidava les principals institucions polítiques del franquisme. La LRP era un text curt, que proclamava la democràcia com l'organització política pròpia de l'Estat espanyol i reclamava la sobirania popular, preveia la transformació de les Corts existents en un Congrés de Duiputats i un Senat elegits per sufragi universal i anunciava unes futures eleccions democràtiques, organitzades pel govern i convocades per decret-llei i amb el concurs de partits polítics. Representava, doncs, l'inici del desmantellament del franquisme. La llei fou aprovada per les Corts franquistes per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions, i fou ratificada en el referèndum del desembre del mateix any, malgrat que l'oposició democràtica patrocinà l'abstenció perquè sostenia la tesi de la ruptura democràtica enfront de la de l'evolució del règim. Referèndum Reforma Política Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%, i vots nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%. Llei d'Associacions Polítiques Llei aprovada el 1977, que va permetre la legalització de tots els partits polítics, inclosos els comunistes. Durant la primera meitat del 1977 Suárez negocià amb l'oposició democràtica unes eleccions generals. La legitimitat de les eleccions passava per la participació sense exclusions de totes les forces polítiques i la pedra de toc era la legalització de l'esquerra comunista, a la que el búnquer, especialment els militars, s'hi negava, en considerar els comunistes els culpables de la guerra civil. Finalment, el PCE fou legalitzat el 9 d'abril de 1977 i, poc després, el PSUC també ho va ser. La legalització del PCE i del PSUC va provocar un gran malestar entre els militars i la dimissió del ministre de Marina, Pita da Veiga.
Les Corts constituents espanyoles van redactar la Constitució de 1978, aprovada en referèndum popular.	Constitució Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució. Constitució de 1978 Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques. Referèndum Constitució Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants, 67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%, i vots nuls: 0,8%.
La Constitució de 1978 va permetre el desplegament d'una ordenació autonòmica de l'Estat.	Estat de les Autonomies Nom amb què es coneix l'estructura territorial definida en la Constitució Espanyola del 1978. Autonomisme Doctrina que defensa els principis autonòmics. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Comunitat Autònoma Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978. Territori autònom Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia. Comunitat històrica Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia. Regió Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc). A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s'estructura l'estat espanyol. Descentralització Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública. Autogovern Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país. Autonomia Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). Vies autonomistes La Constitució de 1978 va definir dues vies per accedir a l'autonomia, en funció de la naturalesa de la Comuniat Autònoma (històrica o no) i de la capacitat d'autogovern que inicialment se li reconeixia : la "via lenta" (article 143) per a totes les comunitats, menys les històriques, i la "via ràpida" (article 151), que van seguir les comuniats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia). Malgrat el que estava previst per la Constitució, la dinàmica posterior va tendir a la igualació política entre elles. Café para todos Davant la generalització de les manifestacions populars en favor de l'autonomia també en altres regions, les forces polítiques optaren per generalitzar la creació d'autonomies, una solució que seria coneguda com a "cafè per a tothom". A Catalunya i al País Basc això fou interpretat com un intent de diluir el nacionalisme històric i de rebaixar l'abast de les seves reivindicacions descentralitzadores, mentre que per als sectors del búnquer franquista era el camí cap a la immediata desintegració de la pàtria. Estatut Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat. Estatut d'autonomia Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983, i Ceuta i Melilla l'any 1995. Cada Estatut defineix les competències i l'entramat institucional de la Comunitat. Llei orgànica En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
El procés estatutari català. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, que arriba després de les negociacions entre Tarradellas i Suárez, fruit de la pressió popular. El govern provisional de Tarradellas impulsa la redacció d'un nou Estatut d'autonomia.	Assemblea de Parlamentaris Organisme extraoficial format pels 47 diputats i els 16 senadors votats pel Principat de Catalunya en les eleccions legislatives espanyoles del 1977 —més tard, s'hi afegiren els 4 senadors designats pel rei—. Es constituí al palau del Parlament, a Barcelona, el 25 de juny de 1977 i demanà el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Tot i que el plenari de l'Assemblea es reuní encara diverses vegades —a l'agost, a Lleida—, foren més aviat una comissió permanent de 14 membres, presidida per J. Reventós, i una de negociadora de 6 parlamentaris les que participaren en el procés d'organització de la preautonomia catalana. A mitjan 1978 l'Assemblea designà la Comissió dels Vint, redactora de l'avantprojecte d'Estatut de Sau i, revisat aquell, l'aprovà al desembre següent, per 58 vots a favor i una abstenció, com a pas previ a la seva tramesa a les Corts. Ja sóc aquí! Expressió amb què el president de la Generalitat, legalment restaurada, Josep Tarradellas, va saludar els catalans concentrats a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona el dia del seu retorn a Catalunya, el 23 d'octubre de 1977. Govern provisional de Tarradellas Govern format per Josep Tarradellas poc després de tornar a Catalunya. Es tractava d'un govern d'unitat i consens amb tots els partits catalans (llevat d'AP), però que tenia una capacitat d'actuació molt reduïda perquè gairebé no disposava d'atribucions. Incloïa polítics de diferents sectors i ideologies, com Jordi Pujol (CDC), Narcís Serra (PSC-PSOE), Ramon Espasa (PSUC), Antoni Gutiérrez (PSUC) o Carles Sentís (UCD). L'objectiu bàsic d'aquest govern provisional era la redacció d'un nou Estatut d'autonomia. Govern Provisional Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple). Comissió dels Vint Comissió creada per redactar l'Estatut, constituïda el juliol de 1978 i de la que formaven part tots els partits catalans amb representació parlamentària, que es van reunir al parador de Sau, prop de Vic. Els seus components (vint), reunits al parador de Sau, prop de Vic, van ser els encarregats de redactar l'Estatut de Sau, projecte del futur Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979.	Estatut de Sau Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1978 redactat al parador de Sau (Osona) per una comissió de polítics del Principat. El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument dedicat a l'Estatut, obra de l'escultor Josep Ricart. Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I. L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, perquè el poble català es pronunciés sobre l'Estatut d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèndum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va ser aprovat per àmplia majoria (88,6%), encara que la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la província de Barcelona, el sí va guanyar amb el 88% dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%, i a Girona, el 89,4%.
L'Estatut d'Autonomia defineix les competències i l'entramat institucional de la Comunitat.	Competència Conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic. Són totes aquelles matèries que el govern de l'Estat traspassa per a ser gestionades per les comunitats autònomes. Els Estatuts d'autonomia fixen el marc de les competències de cada comunitat. Competències L'Estatut ampliava els poders de la Generalitat en la majoria dels àmbits, en comparació al del 1932. D'una banda, deixava a mans del futur Parlament de Catalunya la regulació de moltes qüestions, entre les quals algunes de tan decisives com l'estructura institucional de la Generalitat o la llei electoral. De l'altra, atorgava unes competències plenes al govern català en educació, sanitat, obres públiques, ordenació del territori, justícia, i política lingüística i cultural. L'Estatut de 1979 definia quines eren les competències exclusives de la Generalitat i en quines matèries la institució catalana només tenia la comesa de gestionar les competències de l'Estat. Les competències exclusives principals eren les matèries de cultura, sanitat i educació. Però, a més a més, la Generalitat podia legislar sobre aspectes rellevants com, per exemple, obres públiques i urbanisme, ordenació del territori, justícia, política lingüística i cultural, turisme, habitatge, entre d'altres. Les competències de la Generalitat poden ser: exclusives (depenen exclusivament de la Generalitat, com ara: Dret civil, cultura, ordenació territorial, turisme, obres públiques, joventut...), concurrents (capacitat legislativa i executòria dins el marc de la legislació bàsica estatal, com en regulació minera i pesquera, protecció mediambental...) i plenes (només hi té capacitat executòria però no legislativa, com en agricultura, indústria, relacions laborals, ensenyament...). Coordinació general Funció que resta reservada a l'estat en relació amb algunes de les matèries sobre les quals la constitució i els estatuts estableixen el repartiment de competències amb les comunitats autònomes. Prevalença Principi constitucional que comporta la preferència d'aplicació de les normes de l'estat sobre les de les comunitats autònomes, en cas de conflicte, en les matèries que no siguin de la seva exclusiva competència.
L'Estatut Interior de Catalunya organitza el poder autònom.	Estatut Interior de Catalunya Conjunt de lleis que desenvolupen l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l'autogovern català. Rep el mateix nom de la llei de 1933. Comprèn la llei del Parlament, del President i del Consell Executiu aprovada pel març del 1982, la llei del Consell Consultiu aprovada pel febrer del 1981, la llei del Síndic de Greuges aprovada pel febrer del 1984, i la de la Sindicatura de Comptes aprovada pel febrer del 1984. En el Parlament els diputats, que poden oscil·lar entre cent i cent cinquanta (en l'actualitat són cent trenta-cinc), s'ajunten en grups de més de cinc; però hom hi creà la figura del diputat no adscrit, en comptes del grup mixt. La Mesa i el seu President, òrgan col·lectiu de govern al Parlament, poden ésser sotmesos a moció de censura aprovada per majoria absoluta. Es consagra el president de la cambra com a segon personatge polític de la Generalitat de Catalunya que fins i tot substitueix el president del Consell Executiu en cas de vacant. El Parlament es reuneix anualment en dos períodes de sessions: de setembre a desembre i de febrer a juny. Pel setembre hi ha un debat sobre orientació política general, i així mateix el ple del Parlament pot tenir debats generals. Aquests debats poden concloure en resolucions. El Parlament pot nomenar comissions d'investigació i rebre peticions individuals i col·lectives. L'impuls a l'acció política i de govern també pot ésser exercit pel Parlament mitjançant l'aprovació de resolucions, mocions i proposicions no de llei. Un notable equilibri de poders fa que el president de la Generalitat no pugui dissoldre la cambra legislativa, però, alhora, aquesta només pot fer mocions de censura constructives, és a dir, amb la presentació d'un candidat a president i que ha d'ésser aprovat per majoria absoluta. D'altra banda aquesta moció ha d'ésser proposada per la desena part dels diputats. El president de la Generalitat pot delegar en un conseller temporalment totes o part de les funcions executives i recuperar-les en qualsevol moment. Els consellers que formen el govern o Consell Executiu són nomenats i cessats lliurement pel president de la Generalitat.
La Generalitat de Catalunya és la institució d'autogovern de Catalunya i està constituïda pel Parlament, la Presidència i el Consell Executiu.	Generalitat de Catalunya Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas. Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels 9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. Després de les eleccions del 17 d'octubre de 1999, Jordi Pujol revalidà el càrrec de president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. L'estructura del govern fou remodelada, amb la creació d'un nou departament d'universitats, recerca i societat de la informació i distribuint tasques entre un nou departament d'interior i el departament de governació i relacions institucionals. L'any 2001 hom creà el càrrec de conseller en cap, que recaigué en la persona d'Artur Mas, secretari general de CDC. Palau de la Generalitat de Catalunya Edifici públic barceloní, a la plaça de Sant Jaume, davant la Casa de la Ciutat. Iniciat al s XV sobre un edifici anterior, té un dels millors patis gòtics catalans (1425), a la galeria del qual hi ha la capella de Sant Jordi (1432-34), de Marc Safont —acabada el 1535—, d'un elegant gòtic florit, que conté importants brodats i peces d'orfebreria. L'entrada lateral del carrer del Bisbe —porta de l'antic hort—, obra del mateix Safont, és coronada per un medalló de Sant Jordi, obra de Pere Joan (1418). El pati dels Tarongers marca la transició al Renaixement i és flanquejat en part per porxos clàssics, de Gil de Medina (1537-47); les sales contigües —la Daurada i el Consistori Major— foren agençades de nou el 1928. La façana principal (començada el 1597), per Pere Blai —adornada amb un Sant Jordi de l'escultor Andreu Aleu (1866)—, és un dels principals monuments renaixentistes catalans i s'inscriu en la tradició dels palaus italians; conté la gran sala de Sant Jordi, que els polítics de la Dictadura cobriren de murals pompiers per tapar els noucentistes que Joaquim Torres-Garcia hi havia fet per encàrrec de la Mancomunitat (1913-18) i que avui es conserven en unes altres dependències. Un complex arc neogòtic, de Joan Rubió i Bellver (1928), uneix el palau amb la casa dels Canonges, a l'altra banda del carrer del Bisbe. Des del 1977 és seu del govern autònom català.
El poder legislatiu correspon al Parlament de Catalunya.	Parlament de Catalunya Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10 d'abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol, mentre que PSC i PSUC assumien el paper d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la Generalitat, i emprengué una tasca legislativa (lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc) frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern central. En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el càrrec, continuà al capdavant d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC s'ha mantingut com a primera força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han disputat la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11 escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partit Popular) amb 11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3 escons el 1988. Des del 1984 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el socialista Joan Reventós i Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan Rigol i Roig, d'UDC. En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys que el 1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34, mentre que el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà 2 i passà a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i guanyar 4 escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i la presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós. El 17 d'octubre de 1999 se celebraren les eleccions al Parlament, en les quals CiU aconseguí per sisena vegada consecutiva el major nombre d'escons (56). PSC-CpC n'obtingué 52 i IC-Verds, que a Tarragona, Lleida i Girona es presentà amb la coalició de CpC, n'obtingué 3 a Barcelona. Posteriorment, els dos escons aconseguits en coalició amb CpC s'incorporaren al grup parlamentari d'IC-Verds. ERC i el PP aconseguiren 12 escons cadascun. El resultat deixà en mans de Jordi Pujol la possibilitat de formar una majoria estable de govern amb el PP o ERC, partits que tenien els 12 escons que faltaven a CiU per assolir majoria absoluta. El diputat d'Unió Democràtica de Catalunya Joan Rigol fou elegit president del Parlament en substitució de Joan Reventós. Foren nomentats vicepresidents de la cambra Higini Clotas (PSC-CpC) i Dolors Montserrat (PP). El 16 de novembre de 1999, Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, amb els vots a favor de CiU i el PP i l'abstenció d'ERC. Diputat -ada Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec. Oficial major En femení, oficiala major. Cap superior del personal i dels serveis del Parlament de Catalunya.
El poder executiu correspon al President i al Consell Executiu o Govern de Catalunya.	President de la Generalitat de Catalunya Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió. Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona. Conselleria Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida per J.Tarradellas (1977-80). Departament Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80). Conseller -a Membre de determinats organismes de govern territorial catalans. com són el Consell General de les Valls d'Andorra, els del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, del Consell del País Valencià, del Consell del Govern Balear, dels Consells Insulars, del Consell General de la Vall d'Aran o dels antics Gran i General Consell de Mallorca, Universitat i Consell General de Menorca, entre d'altres. Conseller en cap Primer conseller. Exerceix funcions delegades pel President de la Generalitat.
El poder judicial correspon als tribunals de justícia.	Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.
Altres institucions autonòmiques catalanes.	Consell Consultiu de la Generalitat Organisme assessor previst en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 i que fou creat per llei del Parlament de Catalunya pel febrer de 1981. Els seus dictàmens són requisit previ a interposar recurs d'anticonstitucionalitat tant per part del Parlament com del govern de Catalunya. També dictamina sobre l'adequació a l'Estatut català dels projectes i proposicions de llei sotmesos al Parlament i sobre allò que li sigui requerit. És format per set membres elegits entre els juristes de reconeguda competència, cinc dels quals són designats pel Parlament i dos altres pel govern català. D'entre ells escullen un president. Constituït el Consell pel maig de 1981, en fou elegit president Francisco Fernández de Villavicencio. Síndic -a Encarregat dels interessos i les gestions administratives d'una corporació, una comunitat, un estament. Síndic de Greuges Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per l'Estatut, el Parlament de Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984, al qual succeí en el càrrec Anton Cañellas (1992). Sindicatura de Comptes La Sindicatura de Comptes, que depèn orgànicament del Parlament de Catalunya, és un òrgan de control extern independent del poder executiu, que té com a finalitat la fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de Catalunya. Síndic de Comptes Persona nomenada pel Parlament de Catalunya, encarregada de supervisar l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta els comptes i la gestió de cabals públics, en aquells àmbits en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat.
Pel març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, des de la Segona República. Des d'ençà, CiU ha estat la força política hegemònica.	Eleccions autonòmiques Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es van fer el 20 de març de 1980. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 Eleccions celebrades el 20 de març de 1980. Eren les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya i van significar un canvi en l'orientació política del vot dels catalans: CiU aconseguia situar-se per davant del PSC i PSUC. L'elevada abstenció (entorn del 38%), derivada del cansament electoral (set convocatòries en tres anys), de la crisi econòmica (l'atur) i de la menor identificació política per part d'alguns sectors, sobretot immigrants, amb el contingut autonòmic d'aquestes eleccions, van explicar la derrota dels socialistes. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 43 (majoria relativa); PSC-PSOE, 33; PSUC, 25; CC-UCD, 18; ERC, 14 i PSA (Partido Socialista de Andalucía), 2. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 Eleccions celebrades el 29 d'abril de 1984. CiU va aconseguir la majoria absoluta davant la feblesa de la resta de partits. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 72 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 41; AP, 11; PSUC, 6, i ERC, 5. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 Eleccions celebrades el 29 de maig de 1988. CiU va repetir majoria absoluta. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 69 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 42; IC, 9; ERC, 6; AP, 6, i CDS, 3. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1992 Eleccions celebrades el 15 de març de 1992. CiU aconseguia per tercera vegada consecutiva la majoria absoluta. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 70 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 40; ERC, 11; IC-EV, 7, i PP, 7. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1995 Eleccions celebrades el 19 de novembre de 1995. CiU perd la majoria absoluta, trencant-se la dinàmica de les eleccions de 1984, 1988 i 1992, en les que va aconseguir la majoria absoluta. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 60 (majoria relativa); PSC-PSOE, 34; PP, 17; ERC, 13, i IC-EV, 11. Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 Eleccions celebrades el 17 d'octubre de 1999. CiU obté una victòria ajustadíssima. Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 56 (majoria relativa); PSC-PSOE, 52; PP, 12; ERC, 12, i IC-EV, 3. Hegemonia Preeminència comercial, artística o intel·lectual d'un poble, d'una ciutat o d'una institució damunt d'altres. Majoria absoluta Majoria que excedeix la meitat del total dels vots emesos, o la meitat dels membres d'una assemblea. Majoria relativa O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o coalicions.
Les relacions amb el govern central han oscil.lat entre l'entesa i els enfrontaments. Quan el PSOE o el PP no han obtingut majoria absoluta, han pactat amb CiU. La política catalana en clau espanyola ha estat fonamental en aquestes ocasions.	Coalició Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició. En el camp de l'economia, les coalicions mai no canvien el subjecte econòmic que controla cadascuna de les empreses en qüestió, i, doncs, es diferencien del trust. Quan la coalició té com a fi primordial de reduir la competència, hom acostuma a denominar-la càrtel. Aquestes coalicions són expressament prohibides per la legislació antimonopolista de la major part dels estats. Aliança Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició. Govern de coalició Pacte entre partits per tal de governar conjuntament. Es sol donar quan un partit parlamentari no té majoria absoluta per governar en solitari, o quan la dispersió de forces polítiques d'un parlament fa necessari un govern entre dos o més partits per tal de garantir un mínim d'estabilitat.
En determinats moments es van viure moments de dur enfrontament, com en el cas de la LOHPA (govern UCD) o el cas de Banca Catalana (govern PSOE).	Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA) Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA). Llei aprovada el juliol de 1981, amb la qual es pretenia regular el procés autònomic, però que en realitat tendia a reduir el sostre de les competències de les comunitats autònomes. Tant el Parlament català com el basc van interposar un recurs d'inconstitucionalitat que finalment va comportar l'anul.lació d'alguns dels seus articles. Aquesta llei va permetre d'unificar els criteris del govern i de l'oposició sobre l'elaboració dels estatuts d'autonomia, encara que fou criticada des del nacionalisme català i basc. A Catalunya aquesta llei es va percebre com un atemptat directe contra l'autonomia catalana. La llei, a més, va tenir una forta repercussió política i social a Catalunya: va enfortir el nacionalisme radical, representat per grups com la Crida a la Solidaritat; va perjudicar la imatge dels socialistes catalans, que havien fet costat al PSOE en l'aprovació de la llei, i va ser utilitzada per CiU per a presentar-se com el principal impulsor del nacionalisme i com a defensor dels drets catalans, fet que li va permetre d'adquirir l'hegemonia enfront de la resta de partits catalans. Recurs 1. Demanda, instància, reclamació, feta a una autoritat administrativa superior amb vista a anul·lar o reformar un acte d'un òrgan inferior, que hom considera perjudicial als propis drets. 2. Mitjà d'impugnació que la llei concedeix a les parts, en tota mena de judicis, per a demanar l'esmena d'una resolució judicial o un nou examen de la causa, ja sia davant el mateix jutge o tribunal que l'ha dictada, ja sia davant un tribunal superior. Constitueix un veritable procés autònom, divers de les oposicions formulades durant el procés anterior, bé que sobre el mateix contingut en causa. Entre els recursos interposats davant el mateix òrgan que ha dictat la resolució, hi ha els d'aclariment, de força, de queixa, de nul·litat, de reforma, de reposició, de rescissió, de responsabilitat, de súplica i de terceria. Entre els interposats davant un tribunal superior, hi ha l'apel·lació, la cassació i el recurs de revisió. Recurs d'inconstitucionalitat Demanda feta al Tribunal Constitucional amb vista a anul·lar o reformar una llei o un acte, que hom considera fora de la legalitat constitucional i perjudicial als propis drets. Crida a la Solidaritat Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Organització creada a Barcelona l'any 1981. Nasqué com un moviment espontani de defensa davant els obstacles al desenvolupament de la cultura catalana, als intents de restablir el centralisme i com a reacció a un manifest en què hom denunciava la pretesa discriminació dels castellanoparlants a Catalunya. Posteriorment la Crida evolucionà fins a reivindicar la independència dels Països Catalans. Ha convocat actes multitudinaris (camp del F.C. Barcelona, 1981), manifestacions (contra la LOAPA, 1982), campanyes de solidaritat internacional (Etiòpia, Eritrea, Nicaragua, etc), viatges en massa a institucions internacionals i accions directes no violentes exigint la catalanització de diversos sectors socials. A l'agost del 1985 patí un atemptat a la seu de Barcelona reivindicat per un grup d'ultradeta anomenat Milícia Catalana. Durant la meitat de la dècada dels anys vuitanta els seus membres basaren l'estratègia en actes reivindicatius a favor de la catalanització dels rètols dels establiments comercials, autopistes i l'aeroport. També dugueren a terme actes contra les centrals nuclears catalanes i la presència de vaixells de guerra ancorats als ports catalans. Després de desestimar l'oferta d'ERC d'integrar-se en el seu si, s'autodissolgué en un acte que tingué lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 29 de juny de 1993, al mateix lloc on es creà dotze anys abans. S'autodissolgué en considerar que l'organització havia assolit els objectius que li permetia la mobilització popular, procediment que li era propi. Molts dels seus membres passaren a Esquerra Republicana de Catalunya. Banca Catalana Entitat bancària sorgida pel març del 1959 de la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup no bancari d'homes de sectors econòmics diversos. L'any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l'actual. Els anys seixanta i setanta realitzà una forta expansió a l'empara de la nova llei d'Ordenació bancària, i obrí oficines a Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, així com en algunes grans ciutats espanyoles —Madrid, Saragossa, Bilbao, Sant Sebastià—. Absorbí el Banc d'Expansió Comercial (Capellades) el 1971 i, el 1980, el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs amb dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979). El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262 226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5 256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l'estat espanyol. A l'exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. El 1982, en un ambient de crisi bancària, que havia arrossegat diverses entitats financeres catalanes, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques. El Banco de España nomenà tres administradors al novembre del 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i, coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre del 1982, una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola. El 1984, el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1988 passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya. L'any 2000, el BBVA dugué a terme l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne fins i tot els signes externs que s'havien conservat, com ara la mateixa denominació. El 1998, els actius superaven els 700 000 milions de pessetes, amb 86 000 milions de recursos propis. La seva xarxa comprenia 355 oficines repartides entre Catalunya, Balears i Madrid. L'entitat bancària desaparegué com a marca l'any 2000. El BBVA decidí integrar amb un sol nom tota la seva xarxa d'oficines a Catalunya, unes 370 de les quals eren de Banca Catalana. Al moment de la plena integració, els empleats eren 1 974 i l'actiu del banc superava els 6 010 milions d'euros. Querella Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d'un delicte que l'agreujat demana que sigui castigat i perseguit. Mitjà que la llei ofereix als qui es creuen perjudicats per un delicte públic; l'escrit cal que sigui presentat a través de procurador i amb les formalitats degudes.
La constant en les relacions amb el govern central ha estat la negociació pel traspàs de competències. Una qüestió clau ha estat la de l'autonomia financera.	Autonomia financera Capacitat d'autofinançament. L'auto