Abdicació
1. Abandó o renúncia voluntària d'un càrrec,
d'una dignitat, d'un privilegi o d'un altre dret, després d'haver-lo posseït.
2. Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia successòria.
Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de renúncia,
històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el matrimoni del
monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de l'assemblea
parlamentària.
Abertzale
Nom, que en basc significa 'patriota', donat tant als
autonomistes com als independentistes que admeten l'existència de la pàtria comuna que
hom anomena Euskadi o Euskal Herria . Darrerament hom ha volgut significar,
erròniament, amb aquest terme els nacionalistes bascs políticament més radicals per
contraposició al nacionalisme moderat.
Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud;
començà amb les campanyes iniciades pels britànics a la fi del s XVIII. La supressió
del tràfic d'esclaus fou acordada al tractat de Viena (1815), però fou més teòrica que
real. Els plantadors del sud dels EUA, que s'enfrontaren a la política abolicionista del
nord en la guerra de Secessió (1861-65), es resistiren a acceptar l'abolició de
l'esclavitud. A Espanya, aquesta fou una de les qüestions de la lluita política
democràtica, i la Sociedad Abolicionista (fundada el 1865) estigué especialment
lligada als republicans. Durant la Primera República hom abolí l'esclavitud a Puerto
Rico (1873). A Cuba, aquesta abolició costà molt més i hagué d'assolir-se en diverses
etapes (a partir del 1880), a causa de la resistència dels propietaris d'ingenis i
d'altres sectors de la Península Ibèrica que hi estaven lligats per interessos
econòmics. La inclusió de l'abolicionisme en el programa dels insurrectes cubans
contribuí a fer que els negres lluitessin a llur costat durant les guerres
d'independència.
ABQ
Sigla d'Atòmica, Biològica i
Química (en anglès NBC: Nuclear, Biological and Chemical), que fa referència
a les armes d'aquesta mena i als sistemes de protecció en contra d'elles.
Absolutisme
1. Sistema polític en què el governant o la institució
que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no
sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la
monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de
l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva
concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la
condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió.
Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la
providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de
tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme
modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la
sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial
no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o
parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
2. Corrent doctrinal que propugna, defensa i justifica aquest tipus de sistema.
Acadèmia
Societat literària, artística o científica,
generalment fundada o aprovada i reglamentada i sostinguda per l'autoritat pública,
constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una
ciència o art, mitjançant la recepció i discussió de treballs i comunicacions dels
seus membres, l'execució o el sosteniment d'investigacions, l'edició de publicacions
científiques, la concessió de premis, etc. Les acadèmies actuals provenen dels intents
de restauració de la cultura clàssica propis del Renaixement, especialment de l'italià.
Inspirant-se en el nom il·lustre de l'Acadèmia de Plató i en la idea que hom
se'n feia a través dels Diàlegs i arran de les sovintejades reunions d'erudits,
lletraferits i mecenes, nasqueren al s XV les primeres acadèmies modernes, de caràcter
filosòfic com l'Academia Platonica, de Florència, o bé arqueològic i
filològic, com l'Academia Romana (dita també Pomponiana), l'Academia
Alfonsina (dita després Academina Pontaniana), de Nàpols, i l'Academia Aldina,
de Venècia. L'acadèmia humanística del quatre-cents donà lloc, al segle següent, a
l'acadèmia literària que s'escampà per Itàlia i després per tot Europa amb
exuberància difícilment compatible amb una alta qualitat i amb denominacions sovint
grotesques o humorístiques (acadèmies dels Apatisti, Umidi, Intrepidi, Inquieti,
Incerti, Accesi, etc). El s XVII veié el naixement o l'afermament d'algunes de les
acadèmies de més transcendència cultural, la majoria subsistents, com l'Accademia
della Crusca, de Florència (1582), la Fruchtbringende Gesellschaft, de Weimar
(1617), i l'Académie Française, de París (1635), i sobretot les primeres
dedicades a les ciències, com l'Accademia Nazionale dei Lincei, de Roma (1603), l'Academia
Naturae Curiosorum, de Schweinfurt (1652), l'Accademia del Cimento, de
Florència (1657), i la Royal Society, de Londres (1662). Al s XVIII continuà
l'expansió del moviment acadèmic, que, en general, seguí el model francès, com en el
cas de la Real Academia Española, de Madrid (1714), entre les filològiques, la
Societas Regia Scientiarum, de Berlín (1700) (actualment, Akademie der Wissenschaften
der DDR), entre les científiques. Durant els ss XIX i XX els països que han accedit
a la independència han constituït acadèmies de les diverses especialitats o de
caràcter general, segons l'exemple europeu. Les principals acadèmies generals o de tipus
humanístic estan associades dins la Unió Acadèmica Internacional (1919). Cal
notar que institucions similars en l'orientació i en el funcionament a les acadèmies
duen, però, d'altres denominacions com societat o institut. La idea
d'associar les diverses acadèmies especialitzades en una estructura unitària portà, a
França, després de la supressió, l'any 1793, de l'Institut de France, dividit en
classes que reprengueren llur antiga denominació d'acadèmia en l'època de
la Restauració, tot continuant integrades en l'Institut de France. Aquest exemple ha
estat seguit a d'altres països, sigui agrupant les acadèmies existents, sigui amb
fundacions noves (com l'Institut d'Estudis Catalans). A molts estats (URSS,
Romania, països escandinaus, etc) hom ha donat a aquestes institucions el nom d'acadèmia.
Malgrat les diferències de tradició i les diverses èpoques de llur fundació, les
acadèmies de tipus occidental es caracteritzen en general pel numerus clausus de
llurs integrants, dits acadèmics de número o numeraris, que solen ésser
vitalicis i als quals sovint hom afegeix un cert nombre d'acadèmics corresponents,
domiciliats fora del punt de residència de la institució, pel sistema de cooptació pel
qual es renoven i pel cerimonial de recepció de nous membres, durant el qual el nou
integrant glossa els mèrits de qui l'ha precedit en la cadira que ve a ocupar. Les
acadèmies, després d'haver complert una funció important en el desenvolupament de les
ciències, han estat substituïdes en llur funció capdavantera per altres institucions
científiques més adequades al ritme de creixement i als mètodes del coneixement
científic modern i han subsistit com a cossos honorífics la pertinença als quals corona
tota una carrera científica. Moltes, però, continuen prestant amb llurs recerques i
publicacions importants serveis a la ciència.
Accidentalisme
Corrent polític que considera accidental, no essencial,
la forma de govern. L'accidentalisme no considera motiu de lluita política la forma de
govern d'un país. Qualsevol contingut és possible dins qualsevol forma de govern, i
l'essencial és el contingut. L'accidentalisme a l'estat espanyol ha estat adoptat per les
forces reformistes (possibilistes de Castelar, partit reformista de Melquíades Álvarez,
Lliga Regionalista i Lliga Catalana, CEDA, etc) i es pot dir que fou l'actitud de quasi
tota l'oposició democràtica els anys 1975-77: acceptar la monarquia de Joan Carles I a
condició que aquesta prengués un contingut democràtic i parlamentari.
Acció
1. Cadascuna de les parts en què ha d'ésser
representat obligatòriament el capital de les societats anònimes i de les comanditàries
per accions. Cal distingir en una acció el seu valor nominal, que és aquell que el
document de l'acció expressa en unitats monetàries, i el seu valor real, que és aquell
pel qual és comprada i venuda al mercat mobiliari, i que pot ésser inferior o superior
al nominal; estrictament, el valor real és el resultat de dividir el patrimoni de la
societat pel nombre d'accions socials.
2. Document que materialitza la participació del soci en el capital, anomenat sovint títol-valor,
necessari per a l'exercici dels drets polítics i econòmics de l'accionista.
Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a
resultat de la Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922),
convocada per elements de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes
amb l'actuació dels dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per
antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals
independents. Foren ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau
d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament,
de Doctrina nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques
catalanes, Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i
propaganda. Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates,
president; Lluís Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles
Jordà, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní
"La Publicidad", adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot
i es convertí en defensor del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el
nou partit aconseguí uns resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els
nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el
pacte de Sant Sebastià (1930), representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930,
el seu dirigent Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la
República Espanyola que, en la clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de
març de 1931, en fusionar-se amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es
convertí en Acció Catalana Republicana.
Acció
Catalana Republicana
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també
Partit Catalanista Republicà, creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i
Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats
de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions municipals del 12 d'abril de
1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya i
fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril, un representant del partit, Manuel
Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent
del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà part com a ministre d'economia del govern
provisional de la República Espanyola. El partit participà activament en l'elaboració i
l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República
i al parlament català. Amb motiu de l'aprovació de l'article 26 de la constitució
republicana espanyola, alguns dirigents i militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill
i Mates. El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís
Companys, que el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal
Espanyola. Formà part també del Front Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de
febrer de 1936. Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim
republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i
participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Acció Catòlica
Inicialment, organització oficial de l'Església Catòlica
destinada a la incorporació dels laics a l'apostolat de la Jerarquia eclesiàstica. Fou
impulsada i estructurada per Pius XI (anomenat, per això, "el papa de l'Acció
Catòlica") en l'encíclica "Ubi arcano" (1922). Responia a un moviment de
valoració i enquadrament del laic i de la seva tasca apostòlica i a l'interès de la
Jerarquia per mantenir unes organitzacions, sobretot juvenils, pròpies, no sotmeses al
control absorbent dels estats totalitaris. L'Acció Catòlica seguia l'estructuració
diocesana i parroquial, però podia prendre, també, formes interdiocesanes. Sense perdre
aquest sentit inicial, el concepte ha anat evolucionant, sobretot a Catalunya, Bèlgica,
Espanya, França i Itàlia (els països on ha fet més fortuna) per a significar
l'aportació pròpia i organitzada del laïcat a l'apostolat de tota l'Església. Al
començament, l'Acció Catòlica era general i s'estructurava en quatre branques
(homes, dones, nois i noies), bé que aviat foren admeses organitzacions especialitzades a
l'interior d'algunes branques (per ex, graduats, empresaris, propagandistes). És el camí
que seguí la Federació de joves cristians de Catalunya, amb les subfederacions
(agrícola, escolar, obrera, de dependents, d'independents, universitària); en algunes
diòcesis catalanes el bisbe assumí la Federació com a Acció Catòlica de la branca
jove. Ben aviat (1924), el sacerdot belga Josef Cardijn fundà la Joventut Obrera
Cristiana ( JOC), convençut que els obrers són els apòstols naturals dels
obrers. Amb la JOC nasqué l'Acció Catòlica especialitzada, la qual s'estructura
per moviments, segons els diversos ambients o medis: Joventut Agrícola Catòlica
(JAC), Joventut Estudiant Catòlica (JEC), Joventut Independent Catòlica (JIC), Joventut
Obrera Catòlica (JOC) i Joventut Universitària Catòlica (JUC); i, en el món adult,
l'Acció Catòlica Obrera (ACO), l'Acció Catòlica Independent (ACI) i el Moviment
Familiar Rural (MFR). Els moviments especialitzats d'Acció Catòlica prengueren volada,
sobretot, a França i Bèlgica, mentre que l'Església italiana mantenia les quatre
branques inicials; als països germànics i als anglosaxons, en canvi, el pes de l'Acció
Catòlica ha estat molt menor. A Catalunya i a l'estat espanyol, la història de l'Acció
Catòlica a la postguerra és especialment important i significativa. A la primeria,
juntament amb un enquadrament dels catòlics, representà una de les poques possibilitats
d'acció i de compromís, en un estat de signe totalitari i anticatalà. D'altra banda, el
1946, el cardenal Pla i Deniel féu costat a Guillem Rovirosa en la fundació de
les Germandants Obreres d'Acció Catòlica (GOAC; en castellà HOAC), autèntic
moviment especialitzat indígena. I començant per Catalunya, s'inicià, a partir de la
JOC, el procés que havia de portar a la constitució de tota la sèrie de moviments
especialitzats, fins que aquests, que ja existien de fet, quedaren integrats a la branca
de la joventut masculina (la Juventud de Acción Católica Española, que els havia vist
néixer amb tanta suspicàcia): aquesta decisió que hom prenia l'any 1957 i que hom
realitzava de manera efectiva el 1960 reconeixia i consagrava el canvi considerable que
s'havia esdevingut. Catalunya hi havia fet i continuaria fent-hi un paper capdavanter. La
formació de militants es feia, a l'Acció Catòlica general, a través dels cercles
d'estudi (exposició i discussió d'una ponència sobre un tema prèviament programat). En
canvi, l'Acció Catòlica especialitzada, des dels començos de la JOC, ha utilitzat
sempre el mètode de revisió de vida i l'enquesta-campanya, i la GOAC ha donat
molta importància als plans cíclics. A partir del Concili Vaticà II (1962-65), que, en
bona part, representa la consagració de la línia de treball dels moviments
especialitzats d'Acció Catòlica, aquests entraren en una crisi profunda a la Península
Ibèrica. Ja els havia precedit la JEC francesa; però a l'estat espanyol s'aguditzà i es
generalitzà la topada de nombrosos sectors del laïcat, i de manera particular dels
moviments, amb la jerarquia, la qual, encara molt vinculada al règim polític, no veia
amb bons ulls que unes organitzacions oficials prenguessin unes posicions tan diferents.
Els conflictes entre les autoritats civils i els moviments d'Acció Catòlica, sobretot
obrers i estudiants, es multiplicaren. Finalment els moviments foren pràcticament
desmantellats i decapitats els anys 1966-68. A partir de la segona meitat de la dècada
dels setanta, i coincidint amb la transició de la dictadura a la democràcia, els
moviments reprengueren amb lentitud, sense arribar a ser, ni de bon tros, el que havien
estat a cavall dels anys cinquanta i seixanta. Durant el pontificat de Joan Pau II, i
comptant amb la seva simpatia, han anat adquirint importància altres tipus de moviments
d'apostolat laïcal —com és ara Comunió i Alliberament—, més preocupats per
assegurar una presència directa de les institucions eclesiàstiques en el món, que no
pas per animar evangèlicament les realitats sòcio-polítiques. Tanmateix, l'exhortació
apostòlica 'Christifideles laici' (1988) -fruit del sínode de bisbes del 1987, sobre la
vocació i la missió dels laics- significà un reconeixement del paper de l'Acció
Catòlica, sobretot perquè per a nombrosos cristians els seus principis inspiradors són
una adquisició definitiva.
Acció de Maials
Batalla de la primera guerra Carlina (10 d'abril de 1834) en
la qual les forces carlines de Manuel Carnicer foren derrotades per les columnes dels
generals Carratalà i Manuel Bretón, comandants generals de Tarragona i de Tortosa,
respectivament. Els carlins tingueren mil cent baixes entre morts, ferits i presoners.
Ramon Cabrera s'hi distingí, en intentar de reagrupar les forces desbandades. L'operació
de Carnicer fou un intent d'unir les forces del Maestrat amb les que operaven al
Principat, intent que ja no fou repetit en el curs dels sis anys de guerra següents.
Acció de
Vicálvaro
Aixecament dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce,
les tropes dels quals, el 30 de juny de 1854, combateren contra l'exèrcit governamental
prop de l'antic municipi castellà de Vicálvaro, actualment incorporat a Madrid, i que
desencadenà la Revolució del 1854.
Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en
l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la
negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel
conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció
directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments
industrials o comercials i el sabotatge.
Acció Popular
Catalana
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de
1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís
Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors
de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei
de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del
febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap
escó.
Acció
Republicana de Catalunya
Partit polític, fundat l'any 1930 i presidit per Antoni
Rovira i Virgili en separar-se d'Acció Catalana. Pretenia d'ésser un partit nacionalista
situat més a l'esquerra. Prengué part al pacte de Sant Sebastià (1930), representat per
Macià Mallol i Bosch. El març de 1931 es fusionà amb Acció Catalana, de la qual fusió
sorgí Acció Catalana Republicana.
Acción Popular
Partit constituït a Madrid el 29 d'abril de 1931 com un
front polític d'Acció Catòlica; el seu promotor fou el president d'aquesta i director
d'"El Debate", Angel Herrera Oria. El partit no es declarà republicà, i així
englobà la majoria de les forces monàrquiques, les quals se'n separaren el 1933 i
formaren Renovación Española. El 1933, poc abans de la constitució de la CEDA,
José M. Gil Robles quedà com a cap del partit.
Accionalisme
Doctrina sociològica que s'interessa per la problemàtica de l'acció i
del treball. Contempla el treball com una activitat col·lectiva i considera que l'acció
no és només una simple resposta a una situació social, sinó una manifestació
creativa, simbòlica, que té dues dimensions: el sistema d'acció històrica i el sistema
de reaccions de classe. N'és un representant destacat A. Touraine.
Accionista
Titular d'una acció d'una
societat anònima o en comandita o per accions. L'accionista té, com a mínim, els drets
següents: participació en els beneficis de la societat en proporció al valor de
l'acció; dret preferent a la subscripció de noves accions; dret de veu i vot a la junta
general, si posseeix el nombre d'accions que disposen els estatuts de la societat; dret a
adjudicar-se la part proporcional del patrimoni si la societat és liquidada i dret a
ésser informat de les activitats de la societat. L'accionista pot vendre lliurement la
seva acció, bé que els estatuts socials poden establir limitacions a aquest dret.
Accions de
Peracamps
Fets d'armes ocorreguts als congosts de Perecamps, durant la primera guerra
Carlina. En la primera acció, el general Ramon de Meer assolí de vèncer els carlins i
els obligà a evacuar la ciutat de Solsona (abril-maig del 1837). En la segona, els
carlins intentaren de tallar el pas al general Antonio van Halen, que duia un comboi per a
socórrer Solsona (abril del 1840). Aquest sabé evitar l'emboscada del general carlí
Sagarra i s'apoderà del poble; en successius atacs destruí la resistència carlina, fet
que contribuí a llur retirada definitiva. Per aquest motiu el general van Halen obtingué
com a recompensa el títol de comte de Peracamps.
Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de
carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix
deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de
resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El
percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La
propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una
composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic
adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un
escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen
quan aquest és de baix contingut en carboni.
ACNUR
Sigla de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als
Refugiats. En anglès, United Nations High Commissioner for Refugees (UNHCR). Organisme humanitari creat el 1951 per l'Assemblea General de les Nacions Unides,
a la qual és sotmesa, per a oferir protecció internacional als refugiats. Actua segons
els acords de la Convenció de Ginebra sobre els drets dels refugiats (1951, ampliat el
1967). Les seves tasques principals són vetllar per la no discriminació dels refugiats
en el país d'acollida, la seva repatriació voluntària o bé la reinstal·lació, sigui
en d'altres països o en el país d'acollida, i el proveïment dels mitjans de
subsistència elementals en cas de necessitat. Li ha estat concedit dos cops el premi
Nobel de la pau (1954 i 1981). És finançat en la seva major part amb contribucions
voluntàries dels estats. La seu central és a Ginebra, i el 1993 tenia prop de 200
delegacions.
Acord
administratiu
Decisió de l'administració pública, adoptada preferentment per un
òrgan col·legiat (consell de ministres, consell executiu, òrgans dels ens locals, etc).
Les lleis estableixen si aquests acords han d'ésser adoptats per majoria o per un altre
règim de votació, àdhuc els altres requisits per a llur validesa jurídica.
Acord
Centreeuropeu de Lliure Comerç
Organització creada el 21 de desembre de 1992, integrada per la República
Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Eslovènia. Té per objectiu la progressiva
reducció dels aranzels, que haurien de desaparèixer l'any 2001, així com la consecució
de la compatibilitat amb les regulacions de la Unió Europea, amb la idea de facilitar un
futur ingrés d'aquests països en la UE. Bulgària, Romania i els Països Bàltics són
membres potencials d'aquesta organització.
Acord comercial
Tractat comercial.
Acord de Lliure Comerç
Canadà-Estats Units d'Amèrica
Conveni bilateral, signat el 1988, per a crear una zona de lliure comerç
entre aquests dos estats, amb una vigència inicial de deu anys. L'acord, que havia de
tenir una vigència inicial de deu anys, recolzava en l'alt volum d'intercanvis comercials
entre ambdós països, i constituí un pas previ a l'Acord Nord-Americà de lliure
Comerç (NAFTA), signat el 1992.
Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938
pels caps de govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran
Bretanya (Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de
la regió dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat
internacionalment; però, abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà
el territori (1 d'octubre de 1938).
Acord de pagaments
Acord entre estats sobre les condicions de pagament dels
intercanvis fets entre ells (Unió Europea de Pagaments; Acord Monetari Europeu).
Acord
internacional
Conveni entre estats per a establir una regulació comuna
sobre qüestions d'interès mutu (comunicacions postals, aèries, intercanvi de ferits de
guerra, etc). Per a l'eficàcia d'aquests acords no cal la ratificació dels caps d'estat,
sinó que és suficient la intervenció dels ministres d'afers estrangers o dels agents
diplomàtics dels estats signataris. Aquests acords són realitzats mitjançant diversos
procediments (com, per exemple, intercanvi de notes, cartes, declaracions).
Acord Monetari
Europeu
Acord subscrit el 1955 pels països membres de la Unió Europea de
Pagaments per tal d'assegurar una transició entre el sistema d'aquesta i el retorn de
la convertibilitat. En vigor des del 1958, fou substituït el 1972 pels acords de Basilea.
Acord
Nord-Americà de Lliure Comerç
Acord signat el 1992 entre el Canadà, els EUA i Mèxic pel
qual hom creava en el territori dels tres estats una zona de lliure comerç. Entrà en
vigor l'u de gener del 1994 i preveia l'eliminació de totes les taxes sobre la
circulació de béns en un període comprès entre deu i quinze anys. Altres clàusules
afectaven la lliure circulació de capitals, les inversions bancàries, la protecció al
medi natural i la resolució de litigis. El Canadà i els EUA ampliaven el seu mercat i es
beneficiaven de la mà d'obra barata mexicana. A Mèxic, el tractat havia d'impulsar la
creació de nous llocs de treball. L'acord despertà recels en medis sindicals
nord-americans, que temien un creixement de l'atur i una devaluació de la mà d'obra al
seu país.
El tractat té com a objectius eliminar els obstacles al lliure comerç, promoure la
lliure competència, possibilitar oportunitats d'inversió, afavorir els drets de la
propietat intel·lectual, establir procediments per a la resolució de conflictes i
fomentar la cooperació trilateral, regional i multilateral. Per fer-ho estableix: una
reducció progressiva de les taxes aranzelàries, que haurien de desaparèixer en un
període màxim de 15 anys en el cas dels productes més sensibles, la consideració de
producte nacional amb un tracte no discriminatori per als béns fabricats a qualsevol dels
tres països, la prohibició de fixar impostos a l'exportació, l'obertura de les compres
del sector públic a proveïdors dels tres països i l'eliminació de les restriccions
quantitatives, si bé s'incorporen unes certes salvaguardes en temes sanitaris i
mediambientals, així com clàusules especials en els sectors agropecuari, de
l'automòbil, tèxtil, de la confecció, energètic i petroquímic. També es considera
l'eliminació dels obstacles a la inversió, el foment del lliure establiment de serveis
financers, la disponibilitat, en termes no discriminatoris, de les xarxes públiques i
dels serveis de telecomunicació, i un compromís de protecció del medi natural. En
canvi, es mantenen les polítiques laborals i migratòries nacionals. El tractat entrà en
vigor l'1 de gener de 1994, i afecta un conjunt de 370 milions de consumidors, amb un
producte interior brut de 7,8 bilions de dòlars i un volum anual de comerç de 400 000
milions de dòlars. Durant els dos primers anys de funcionament, les relacions comercials
augmentaren un 14% anual entre els tres socis, principalment entre Mèxic i els EUA. Xile
hi ha sol·licitat l'adhesió.
Acord regional
Conveni adoptat per dos o més països sobre qüestions
relatives al manteniment de la pau, la seguretat internacional i d'altres, que afecten
zones de determinada unitat geogràfica, com la Lliga Àrab, l'Organització d'Estats
Americans (OEA) o l'Organització per a la Unitat Africana (OUA).
Acord sobre
productes
Tractat internacional, autoritzat per un organisme
supranacional, amb què els països productors i els consumidors disposen del mateix poder
decisori en l'administració dels acords que afecten alguns productes bàsics. Els acords
sobre productes adopten tres modalitats: establiment d'un preu mínim i d'un preu màxim
garantits en el comerç exterior; fixació de contingents (com a conseqüència de la qual
hom atribueix un contingent nominal d'importacions i d'exportacions a cada país) i
acord d'emmagatzematge, com a conseqüència del qual és constituït un estoc
internacional per tal d'equilibrar l'oferta i la demandaUNCTAD).
Acords de Basilea
Acords monetaris signats el 24 d'abril de 1972 en l'àmbit
de la CEE. Establien la serp monetària europea: basada en l'encongiment voluntari dels
marges de fluctuacions entre monedes europees, amb la qual cosa hom reduïa la diferència
màxima entre dues monedes europees a 2,25%, més enllà de la qual ha d'intervenir la
banca d'emissió del país respectiu. Les monedes europees també canviaren en relació al
dòlar a l'interior del «túnel» (2,25% en relació al dòlar). Però el 16 de març de
1973 ho deixaren després d'una decisió de flotament convinguda davant el dòlar. Les
dificultats d'alguns països (Gran Bretanya, Irlanda, Itàlia, França) a respectar aquest
acord afebliren la vida de la serp, que fou reemplaçada el març del 1979 pel sistema
monetari europeu (SME).
Acords de Locarno
Acords signats a Locarno, el 1925, per Briand,
A.Chamberlain, Mussolini, Stresemann i Vandervelde que garantien les fronteres imposades
pel tractat de Versalles a les regions renanes. La invasió per part de Hitler, el 1936,
de la Renània desmilitaritzada invalidà aquests acords.
ACP
Nom que rep el conjunt dels estats d'Àfrica, el Carib i el Pacífic, que,
en nombre de seixanta-sis, són associats a la Unió Europea per la signatura dels
convenis de Lomé (1975, renovats el 1979, 1984 i 1989). La majoria són antigues
colònies dels estats membres de la Unió, d'estructura econòmica subdesenvolupada.
Acquis
communautaire
Expressió francesa que vol dir 'possessió comunitària',
donada al conjunt de normes, jurisprudència i actes polítics vigents en la Comunitat
Europea i que són d'obligat compliment per governs, empreses, associacions i persones.
És el patrimoni de la Comunitat, derivat de la pròpia constitució i evolució i dels
acords amb tercers. L'adhesió d'algun estat a la Comunitat n'implica l'acceptació
incondicional, tot i que poden establir-se modalitats d'assumpció segons les
circunstàncies en què es troba cada estat (segons un període transitori).
Acràcia
1. Doctrina que nega la necessitat de l'existència d'un
poder i una autoritat polítics, i que els combat per tal de suprimir-los.
2. Situació social en què no existeix un poder o aquest es
troba marginat i amb escassa o nul·la autoritat.
3. Anarquia.
Acta Única
Europea
Acord de reforma del tractat de Roma signat el 1986 pels
estats membres de les Comunitats Europees. El document establia una base jurídica per a
la creació d'un gran mercat interior que garantís la lliure circulació de persones,
béns i serveis, que fou signat el 1992 pels estats membres i entrà en vigor pel novembre
del 1993. El tractat ampliava també els poders dels òrgans de govern, per tal com la
Comissió Europea podia prendre decisions per majoria qualificada i no tan sols, com fins
aleshores, per unanimitat, i, a més, el Parlament podia esmenar la legislació. Així
mateix, hom reglamentà el funcionament i les atribucions del Consell Europeu, i
impulsà el desenvolupament de la política de recerca i de medi ambient i
l'harmonització de la política exterior dels estats membres.
Activitat
econòmica
Activitat conscient i intencional dirigida als camps de la
producció i de la distribució de béns, i a la realització de finalitats definides
materialment, amb l'ajut de determinats mitjans materials que constitueixen la tècnica.
Aquest concepte, heretat de l'escola històrica, ha estat formulat de nou per Oskar Lange,
que considera que l'economia no és més que la ciència de les lleis que regulen
l'activitat econòmica.
Activitat
subversiva
Delicte diversament interpretat per la legislació de l'estat espanyol, que
inclou tota mena d'accions que atemptin contra la seguretat de l'estat o contra els
governants o les disposicions legals aprovades per les corts o el govern. Del 1963 al 1977
era sotmesa al tribunal i jutjat especial d'Ordre Públic.
Actuació
Valencianista d'Esquerra
Agrupació de valencianistes republicans d'esquerra, amb residència a
Barcelona, que entre el 1933 i el 1936 es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions
entre l'Esquerra Catalana i els grups valencianistes esquerrans.
Aculturació
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és
emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes
en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat
parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per
cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra,
una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició
d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural.
Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies
diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la
intensitat i de la freqüència o duració d'aquest contacte. Un exemple d'aculturació
és la conquesta d'Amèrica per Castella. Aquest fet comportà la modificació de les
cultures indígenes americanes a través d'un procés d'aculturació que consistí a
substituir formes de vida indígenes (idioma, religió, tècniques, institucions i
relacions socials, etc) per formes de vida castellanes. Però, a la vegada i com a
resultat del contacte entre castellans i indígenes americans, els castellans adquiriren
d'aquestes formes de cultura com la coca, la patata, el tabac, abans desconegudes pels
europeus. L'aculturació és l'objecte dels estudis que hom anomena d'història cultural,
per tal com aquesta estudia l'estructura de la cultura històricament i funcionalment
considerada, això és, considera l'estructura cultural d'un poble com a resultat d'un
procés adaptatiu que inclou, per una banda, la forma de vida que li és pròpia en el
moment d'ésser estudiada i, per una altra, l'anàlisi d'aquelles formes culturals que
són conseqüència del contacte amb els pobles que ja les posseïen. En tot estudi
d'aculturació apareixen sempre dos elements històrics estructuralment dinàmics: la
cultura donadora i la cultura receptora. En totes dues, el procés d'aculturació implica
una readaptació cultural: la societat que és objecte d'aculturació resta sotmesa a
canvis qualitatius en les seves formes de vida. El fenomen de l'aculturació ha estat
estudiat sobretot en les societats primitives o àgrafes que han sofert modificacions
substancials en llur estructura cultural com a conseqüència de llur contacte amb les
cultures urbanes i imperialistes. Com en el cas de les expansions musulmanes i europees
per Àfrica, de les russes per diverses zones d'Europa, d'Àsia, de les dels europeus a
Amèrica, etc. El començament d'una aculturació té lloc a través d'individus dels
quals hom diu que estan aculturats perquè empren formes de vida diferents de les
tradicionals en el seu poble. És el cas de l'individu de parla i d'origen castellans
resident a Catalunya aculturat a causa d'incloure mots catalans en el seu vocabulari, o el
del català que empra mots castellans (o anglesos) en la seva parla habitual. Es tracta,
en aquest cas, d'una aculturació lingüística que indica que dues (o més) ètnies, en
llur contacte històric, més o menys pacíficament, han intercanviat formes de cultura
determinants d'una aculturació específica del català pel castellà i del castellà pel
català: es produeix el que hom anomena un mestissatge cultural. L'estudi d'una
aculturació concreta comporta l'establiment de les condicions en què és fet el contacte
entre les dues cultures i l'estudi del que ha canviat i com ha canviat i quina mena de
sincretismes n'han resultat. Generalment, aquests sincretismes poden ésser considerats
com una adaptació de la cultura receptora a les pressions exercides per la cultura
donadora. Tota aculturació és un procés de reorganització de la pròpia cultura i del
propi sistema social. Implica un procés d'assimilació mental i representa un canvi en
l'estructura de personalitat dels individus afectats per l'aculturació. La natura
d'aquests canvis depèn de les condicions en què ha estat fet el procés de contacte
entre les dues cultures: si ha estat fet voluntàriament o per imposició. La classe de
resposta que susciten és diferent: en el primer cas és una funció del prestigi; en el
segon, de la violència emprada per una ètnia contra l'altra. Els canvis són
experimentats per individus concrets i són condicionats per llur classe social, edat,
sexe. El concepte d'aculturació és essencialment dinàmic. El seu principi directiu és
l'adaptabilitat humana i la concepció del comportament humà segons la qual aquest és
modificable i relatiu als efectes de la cultura en l'espai i en el temps històrics.
Acumulació
O acumulació capitalista. Procés de transformació d'una
part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la força motriu del desenvolupament
capitalista. La competència entre les empreses en el mercat capitalista fa absolutament
necessari el progrés tècnic (o les innovacions, com diu Joseph A. Schumpeter).
Per tant, la tècnica del procés de producció està sotmesa a constants transformacions.
Aquesta demanda d'innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix
l'acumulació de capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers
l'acumulació. L'origen de l'acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis,
interessos, rendes, etc). Una part —generalment la major— de la plus vàlua
esdevé capital addicional, i és acumulat per ampliar la producció mitjançant millores
tecnològiques. Tot allò que contribueix a augmentar la plus-vàlua afavoreix
l'acumulació, però no tota la plus vàlua és acumulada, perquè hi ha una part dedicada
al fons de consum personal. Els motius de l'acumulació difereixen segons els autors; per
a William Nassau Senior (teoria de l'abstinència), l'acumulació implica un sacrifici
—l'abstenció de consumir— i mereix un premi en forma d'interès del capital;
per a Alfred Marshall, els capitalistes esperen a consumir la plus-vàlua en un futur
pròxim, el consum ajornat és premiat amb l'interès, no hi ha, doncs, per a Marshall,
necessitat d'acumulació; John M.Keynes defineix diverses motivacions psicològiques, que
duen a consumir, a estalviar o a esmerçar; per a la tradició de l'escola clàssica i per
a Karl Marx, l'acumulació és una necessitat objectiva del sistema social. Però la
urgència de l'acumulació no exclou el desig d'augmentar el consum. El procés de
l'acumulació té tota una sèrie de conseqüències: possibilita l'augment constant de la
composició orgànica del capital i mou el procés de concentració i centralització del
capital. Implica, també, un augment de la demanda de força de treball, que, en principi,
causa un impacte a l'alça en el nivell de salaris. Aquesta alça exigeix la introducció
de maquinària nova, fruit del progrés tècnic, per tal de crear una mà d'obra excedent
que permeti de deturar l'alça salarial. La introducció de maquinària exigeix, novament,
l'acumulació de capitals. En aquest punt és iniciat, una altra vegada, el procés
d'acumulació, que és repetit constantment i acceleradament a tots els nivells de la
producció.
Acumulació
primitiva
Acumulació del capital no fonamentada en les relacions de
producció capitalistes, és a dir, que no té el seu origen en la producció de
plus-vàlua, per tal com aquesta és un producte de l'ordre econòmic capitalista. Marx
l'anomenà primitiva o originària i Adam Smith, prèvia. L'acumulació primitiva és una
condició necessària per al sorgiment del capitalisme. Fou realitzada per diversos
camins; entre d'altres, el gran comerç i la pirateria a partir del descobriment
d'Amèrica i dels viatges a l'Índia, l'espoliació de les noves colònies fins a la
destrucció de l'economia autòctona, i les revolucions agràries dels ss XV i XVI que
crearen una classe d'agricultors-comerciants deslligada de la noblesa, que obtingué
beneficis extraordinaris en períodes de crisi de subsistències i que expulsà la gent
del camp mitjançant l'expropiació violenta. El procés de l'acumulació originària no
es produí simultàniament a tots els països. Hom pot dir que a Anglaterra i als Països
Baixos començà al s XVI i es mantingué fins al s XVIII. A Rússia, en canvi, culminà a
la segona meitat del s XIX.
Acumulació
socialista
Procés de transformació de l'excedent econòmic planificat
en fons d'inversió d'una societat socialista. És la diferència entre el producte social
planejat i el volum de consum elegit. Tant el producte social com el consum òptim són el
resultat d'una decisió autoritària i prèvia del pla. La finalitat de l'acumulació
socialista és l'augment de la producció, combinat amb l'augment de les despeses socials.
Els factors d'increment de l'acumulació socialista són els mateixos que augmenten
l'excedent econòmic planificat: el progrés tècnic, l'augment de la població activa,
l'increment de la rendibilitat de les empreses, etc. L'acumulació socialista és
realitzada mitjançant les inversions bàsiques decidides pel pla. Històricament, la part
fonamental de l'acumulació socialista ha estat destinada a augmentar els fons de
producció clàssics. Ara bé, la distribució òptima dels excedents econòmics
planificats no implica forçosament la reducció del consum. Depèn, en gran part, del
grau de desenvolupament dels recursos productius i de l'etapa assolida dins el procés
històric.
Administració
1. Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i
activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen
l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les
lleis els atorguen.
2. Organització dels tribunals i jutjats per a exercir la
potestat jurisdiccional, jutjant i fent executar el que han jutjat.
3. Gestió general del patrimoni d'una empresa. Consisteix a dirigir i harmonitzar totes i
cadascuna de les funcions particulars de l'empresa mitjançant uns criteris selectius
d'eficàcia tècnica i d'obtenció del màxim benefici. La forma moderna d'administració
té com a fonament l'obra d'Henri Fayol Administration industrielle et générale
(1916) i la de Frederick Taylor Principles of Scientific Management (1911).
L'administració d'empreses ha de complir, segons aquestes obres, cinc funcions: preveure,
organitzar, coordinar, dictar ordres i controlar. Després de Taylor i de Fayol,
l'administració d'empreses ha esdevingut molt més complexa, com ho demostren les
tècniques d'organització i de racionalització del treball actualment vigents.
4. Acte de conservació i d'explotació d'un patrimoni universal o de béns concrets,
realitzat d'acord amb la natura dels béns i amb la llei o amb els poders atorgats. Els
actes d'administració, o administració ordinària, són normalment actes prudents, no
pas arriscats, destinats essencialment al gaudi, conservació i ús de la cosa o
patrimoni, inclosa la seva explotació normal. La distinció entre els actes
d'administració i els de disposició, o administració extraordinària, és una qüestió
molt debatuda, especialment, respecte als actes de venda i als d'alienació. Normalment,
la facultat per a realitzar actes d'administració neix d'un document d'atorgament de
poders on són concretades les facultats de l'administrador, però pot existir també
sense cap document i, fins i tot, d'una manera tàcita; bon nombre d'administradors
corresponen a aquesta última categoria.
Administració
de justícia
L'acció dels jutges i tribunals que exerceixen la potestat d'aplicar les
lleis.
Administració
pública
Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les
potestats administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o
corporativa. El nombre i el tipus d'aquestes entitats públiques depenen en gran part del
sistema segons el qual s'organitza l'administració de cada estat, bé que als països
europeus i als que han rebut llur influència existeixen, normalment, tres grups de
persones públiques: l'administració central, que és única però integrada per
nombrosos organismes i que regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre
tot el territori de l'estat; l'administració local, que es compon d'un conjunt
d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu
territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica
de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de
persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central,
que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons
els estats, província, departament, regió, etc. Excepcionalment existeixen entitats
locals menors als municipis, generalment petits nuclis rurals dependents d'un municipi.
L'administració central o estatal és regida pel govern i, per tant, pel cap de govern
(càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres; els
municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies,
per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques
històriques. Hi ha també, a més de les administracions central i local, l'administració
institucional (o corporativa), constituïda per aquelles persones públiques creades
per l'administració central, l'autonòmica o l'administració local per tal d'acomplir un
fi públic concret i determinat, abstret del conjunt de les finalitats generals de
l'administració central o local, que, per motius de política administrativa, hom
considera més eficaç que sigui realitzat per una entitat pública independent. Tot el
conjunt de persones públiques (administració central, autonòmica, local i
institucional) integren, per mitjà de vinculacions jurídiques (més o menys intenses
segons els països i les tendències polítiques), l'administració pública, i els fins
d'interès general són acomplerts per una administració o altra segons la constitució,
els estatuts i les lleis que regulen les seves competències i la seva organització. Els
estats federals (Suïssa, EUA, URSS, etc) i aquells on existeixen regions autònomes
(Itàlia, URSS, Espanya) presenten un tipus d'administració territorial intermèdia més
complexa.
ADN
Sigla de l'àcid desoxiribonucleic. Molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius.
Afer Dreyfus
Afer iniciat a la tardor del 1894 quan l'estat major
francès descobrí una carta anònima que prometia el traspàs d'informació militar
secreta als alemanys. Com a autor d'aquesta carta fou acusat i condemnat el capità
d'ascendència jueva Alfred Dreyfus (desembre del 1894). Les dretes nacionalistes de
l'estat llançaren una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà
de Dreyfus, hom pogué saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment
una nova carta, amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un
oficial d'origen hongarès (maig del 1896), el qual fou jutjat i absolt (gener del 1898),
malgrat tot. Zola publicà a «L'Aurore» una carta oberta al president de la república (J'accuse),
que donà un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola fou
processat. Es produí l'afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per
Jaurès, constituïren la Lliga dels Drets de l'Home (1898), i els nacionalistes i
antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l'exèrcit. La revisió
esdevingué inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d'haver falsificat unes
proves contra Dreyfus, se suïcidà, i el govern fou obligat a dimitir per la cambra de
diputats. A Rennes s'obrí el nou procés, que rebaixà la condemna, però es negà encara
a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899). La seva rehabilitació total
i la condemna d'Esterházy no es produí fins pel juliol del 1906, després del triomf
electoral dels radical-socialistes. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l'agregat militar
a l'ambaixada alemanya de París en 1894-97, confirmà públicament que el confident havia
estat Esterházy (l'emperador Guillem II, interessat a agreujar la divisió del poble
francès, li havia prohibit, els anys de l'afer, de dir la veritat).
Afrancesat -ada
Dit dels individus que col.laboraren amb el rei Josep I
d'Espanya, germà de Napoleó Bonaparte. Cal situar l'aparició del mot cap al 1811, car
abans hom parla de cooperació amb l'invasor, d'infidelitat, de traïció. En principi, el
partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí
d'Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del
1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però
que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer
la conveniència d'un canvi dinàstic que regenerés el país. Amb tot, el bàndol
afrancesat no cristal.litzà netament fins després de la batalla de Bailèn (juliol de
1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l'assemblea de Baiona (el ministre
Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d'Espanya) es desferen llavors de
l'obediència a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que,
com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarrús, ministres de Josep I, o Llorente i Meléndez
Valdés, consellers d'estat, es lligaren des d'un començament a la sort de la causa
josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d'escriptors sevillans
(Arjona, Lista, Miñano), que s'afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc
l'expedició triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l'estat que no
tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats
catalans, el més rellevant fou el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari
reial per Catalunya, càrrec que no ostentà sinó pocs mesos, a causa de la creixent
orientació del Principat vers l'imperi francès des del 1810. Més efectives foren les
gestions de Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel.lació del
Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del "Diario de
Barcelona", del "mere" de Barcelona Melcior de Guàrdia, d'Antoni de
Ferreter i d'altres. Acabada la Guerra del Francès, els afrancesats sofriren l'exili, i
algun, com Meléndez Valdés, hi morí. Però els constitucionalistes del trienni els
amnistiaren (1820), i encara, uns anys més tard, el mateix Ferran VII els atorgaria
càrrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi
entre el liberalisme perseguit i l'absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827)
desitjava de pal.liar.
African
National Congress
Moviment polític sud-africà fundat el 1912 amb la finalitat d'abolir l'apartheid
i convertit el 1994 en partit polític. Sorgí de la Native Education Association, fundada
a Ciutat del Cap (1892) pels bantus; posteriorment es transformà en Native National
Congress (Bloemfontein, 1912). El seu primer president fou el clergue zulu Mafukuzela,
conegut com a J.Dube. Albert Luthuli fou un dels principals líders del moviment, del qual
fou també president (1952). Il·legalitzat el 1960, en foren empresonats els dirigents
més importants i, a partir del 1964, propugnà la lluita armada contra el règim
sud-africà. L'establiment dels centres d'acció de l'ANC a Lesotho, Botswana, Moçambic,
Angola i Zimbawe constituí un element de conflicte continu entre aquests estats i
Sud-àfrica. Tot i ésser combatut amb una duríssima repressió, l'ANC augmentà la seva
força interior i el ressò internacional: el 1988 fou alliberat el seu líder Nelson
Mandela; el 1990 fou legalitzat, i Oliver Tambo, president de l'organització, retornà de
l'exili; el 1992 fou abolit l'apartheid. Al juliol del 1991, Tambo cedí la
presidència de l'organització a Mandela. Cap a la meitat d'aquest mateix any, l'ANC i
altres forces polítiques sud-africanes organitzaren el procés constituent. El lideratge
de l'ANC dins la comunitat no blanca topà amb l'oposició del partit zulu Inkatha, i
partidaris d'aquest i de l'ANC protagonitzaren nombrosos enfrontaments violents. En les
eleccions generals del 1994, convertit en partit polític, l'ANC assolí una clara
victòria (66% dels vots), i Mandela obtingué la presidència de l'estat. El 1997 Thomas
Mbeki el rellevà al capdavant del partit. En les eleccions generals del 1999, l'ANC
confirmà la seva majoria parlamentària i Mbeki fou investit president de la República.
Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics,
etc, dels africans, especialment dels africans negres.
Afrikakorps
Cos expedicionari de l'exèrcit alemany
enviat a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial (1941) per tal de contrarestar
l'esfondrament de les forces italianes. L'Afrikakorps, manat pel mariscal Erwin Rommel,
establí la seva base a Trípoli. Fou derrotat pels britànics a El-'Alamein
(1942), fet que determinà la capitulació de Tunis (maig de 1943) i la pèrdua de
l'hegemonia de l'Afrikakorps al N d'Àfrica.
Afrikaner
Individu d'un poble de l'Àfrica del Sud, anomenat també bòer,
format pels descendents dels pagesos (boeren, en neerlandès) procedents dels
Països Baixos i establerts a partir del 1652 per la Companyia Neerlandesa de les Índies
Orientals al cap de Bona Esperança. La població resultant, que practicà un calvinisme
estricte, anà endinsant-se pel territori veí, llavors poblat per hotentots i boiximans.
A partir del 1685 (abrogació de l'edicte de Nantes) reberen el reforç de molts hugonots
francesos que havien primerament fugit a les Províncies Unides. Arran de la conquesta
britànica i amb motiu dels conflictes que esclataren entre els afrikaner i el nou
poder (abolició de l'esclavitud, 1833), una gran part d'afrikaner començà el
procés de penetració més enllà de l'Orange i, després, del Vaal, on constituïren
diversos estats republicans. El primer fou el de Graaff-Reynet (1795) de curta durada.
L'estat lliure d'Orange, creat entre el 1836 i el 1842, fou reconegut pels anglesos el
1854, però, a causa d'haver-se aliat amb el Transvaal en la guerra anglo-bòer
(1899-1902), passà a formar part de la corona britànica. La república independent de
Natal, creada el 1839, fou annexada com a colònia pels anglesos el 1843. Les dues
repúbliques del Transvaal (Lydenburg i Utrecht), creades al voltant del 1850, s'uniren el
1860 formant la República de Sud-àfrica, que el 1881 fou reconeguda pels anglesos i
prengué el nom de Transvaal (que el 1884 prengué de nou el nom de República de
Sud-àfrica) i que el 1902, derrotada en la guerra anglo-bòer, passà a la corona
britànica. Els estats de Stellaland i Goosen foren creats el 1882, i el 1884 foren
annexionats amb l'ocupació britànica de Betxuanalàndia. La població afrikaner,
que actualment és de 3 000 000 h, conserva les seves característiques de poble
fonamentalment pagès, la seva religió calvinista i la seva llengua afrikaans.
Afrikaner Bond
Partit polític sud-africà fundat el 1879 a la colònia del
Cap per Stephanus Jacobus du Toit, que propugnava la creació d'una federació
sud-africana i el reconeixement de l'afrikaans com a llengua (objectiu, aquest
darrer, aconseguit el 1885). El 1910 s'uní amb altres partits sud-africans per formar el South
African Party.
Agència
d'Energia Nuclear de l'OCDE
Nom que del 1972 ençà rep l'Agència Europea d'Energia Nuclear,
institució amb seu a París, fundada el 1958 per l'Organització Europea de Cooperació
Econòmica (OECE) i dependent de l'OCDE des del 1961. Té per finalitat promoure i
coordinar projectes conjunts de desenvolupament de l'energia nuclear per a usos pacífics.
El 1993 n'eren membres tots els estats de l'OCDE i la República de Corea.
Agència Internacional d'Energia Atòmica
Institució creada el 1957 per les Nacions Unides i
dependent d'aquesta organització que s'ocupa de temes relacionats amb l'ús de l'energia
nuclear en l'àmbit internacional. La seva seu és a Viena. La junta de govern és elegida
per la Conferència General, formada per representants dels estats membres (118 el 1993).
Les seves tasques principals són garantir i promoure el desenvolupament de l'energia
nuclear per a aplicacions pacífiques, i supervisar-ne i assessorar-ne el grau de
seguretat (evitació de fuites, protecció contra les radiacions, control de residus,etc).
És l'organisme encarregat de supervisar el Tractat de No Proliferació. Col·labora amb
un gran nombre d'organismes i activitats, especialment amb els relacionats amb la
medicina, l'agricultura, l'energia i les aplicacions tecnològiques. En depèn (juntament
amb la UNESCO) el Centre Internacional de Física Teòrica de Trieste (Itàlia), fundat el
1970.
Agència Internacional de l'Energia (AIE)
Organització intergovernamental que fou creada el 1974 sota
els auspicis de l'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE)
com a resposta dels països més consumidors de petroli als problemes creats per
l'encariment i l'eventual retallada dels subministraments d'aquest producte per part dels
països membres de l'organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP). Es
preocupa de la situació del mercat del petroli, de les relacions entre països
consumidors i productors, de la investigació i el desenvolupament energètic amb vista a
reduir la dependència de les economies respecte al petroli i de l'obtenció d'informació
sobre el mercat del petroli. El 1993 eren membres de l'AIE tots els països de l'OCDE
menys Islàndia. La seu de l'organització és a París.
Agenda 2000
Programa de reforma de polítiques
comunitàries per a l'ampliació de la Unió Europea. El 26 de març de 1999, el
Consell Europeu de Berlín arribà a un acord polític per tal d'establir les prioritats
comunitàries durant el període 2000-06 amb l'objectiu d'adaptar les polítiques comunes
al nou entorn i establir un marc financer que preveiés l'ampliació de la UE. Els
aspectes fonamentals de l'agenda tenen a veure amb les reformes de les polítiques
agràries, l'augment de l'eficàcia dels fons estructurals i de cohesió, i el
reforçament de les estratègies encaminades a enfortir els països candidats a adherir-se
a la UE. La reforma de la política agrària comuna se centra en la substitució de
les mesures de suport als preus per ajuts directes per tal de compensar la reducció de
preus com a conseqüència de polítiques destinades a millorar-ne la competitivitat.
Aquest procés va acompanyat d'una política rural global i coherent. Els objectius de la
reforma són estimular la competitivitat europea del sector, integrar més els aspectes
mediambientals, garantir els ingressos equitatius als agricultors, simplificar la
legislació i descentralitzar-ne l'aplicació. Els segments més implicats en aquest
procés són el bestiar boví, els productes lactis, el tabac, l'oli d'oliva i el vi, i
també els conreus herbacis, com ara els cereals. Pel que fa als fons estructurals FEDER,
FSE (Fons Social Europeu) i FEOGA, que foren instruments amb ple rendiment a partir de la
crisi econòmica del 1973, any en què es manifestaren les fortes divergències entre les
regions europees, la reforma es caracteritza per la seva concentració temàtica i
geogràfica, així com per una tendència a la simplificació i a la descentralització de
la gestió. Aquestes modificacions redueixen els objectius dels fons estructurals, que
abans eren set, fins a tres. El primer objectiu pretén promoure el desenvolupament i
l'ajust estructural de les regions menys desenvolupades (on la mitjana del PIB per
habitant és inferior al 75% de la mitjana de la UE). El segon és destinat a afavorir la
reconversió econòmica i social de regions amb dificultats estructurals, com ara les
zones rurals en declivi, les àrees en crisi dependents de la pesca o les zones urbanes
amb dificultats. El tercer inclou les mesures que pretenen estimular l'ocupació, un
capítol introduït pel tractat d'Amsterdam. El fons de cohesió es manté lligat a
projectes de medi ambient i d'infraestructures del transport. Els fons estructurals i el
de cohesió tenen una dotació global de 213 000 milions d'euros entre el 2000 i el 2006.
Quant a l'ampliació, tenint en compte que comportarà problemes per a la cohesió
econòmica i social, ateses les grans diferències de desenvolupament entre les regions
dels països candidats a l'adhesió i les dels quinze membres de la UE, l'Agenda preveu
uns instruments financers específics. De fet, la incorporació de nous membres provoca
reticències per part dels països més beneficiaris d'ajuts comunitaris. Les eines
dissenyades per a donar suport a l'etapa prèvia a l'adhesió afectaran els sectors de
medi ambient i dels transports, d'una banda, i l'agricultura, de l'altra. Un cop
incorporats a la UE, aquests ajuts seran substituïts pels fons estructurals i de
cohesió, en funció de la situació de cadascun dels estats implicats.
Agenda 21
Document elaborat a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament
del 1992 celebrada a Rio de Janeiro. És un pla d'acció que descriu els problemes globals
actuals i la forma d'afrontar-los basant-se en els principis del desenvolupament
sostenible. Dividida en quatre seccions —dimensions econòmiques i socials,
conservació i gestió dels recursos, reforçament de la tasca dels grans grups i mitjans
d'execució—, es refereix tant a la contaminació, els residus i la biotecnologia com
a la pobresa, el consum, la transferència de tecnologia i les llibertats polítiques. En
l'àmbit municipal, les anomenades "Agenda 21 locals" s'han aplicat a més de 1
200 ciutats d'arreu del món, destacant casos com el de Suècia, on el 100% dels seus 288
municipis l'han adoptada.
Agent doble
Agent secret al servei de dos governs rivals, que passa informació vàlida
però manipulada a un dels dos països per tal d'aconseguir les informacions veritablement
interessants per a l'altre país.
Agent secret
Persona encarregada per un govern per dur a terme missions d'espionatge i
de contraespionatge, que pertany a una organització especialitzada o bé col·labora amb
la policia secreta, dins el propi país o a l'estranger. L'agent secret és instruït en
les tècniques d'informació adequades (criptografia, fotografia, aparells de
comunicació) i en les dades relatives al país on ha d'actuar. Aquests coneixements
converteixen l'agent secret en un tècnic de l'espionatge i el distingeixen del simple
espia.
Agrari -ària
Conjunt coordinat de treballs i de tècniques de producció
utilitzats per a obtenir els millors rendiments possibles del sòl. Les tècniques
emprades són molt diverses: de conquesta del sòl (rompudes, sanejament, creació de
bancals, etc); de millorament del sòl (adobs, rectificacions edàfiques, regatges); de
treball del sòl (forces motrius i utillatge) i de tractament de cultius (successió,
coexistència, rotació, etc). Els sistemes agraris estan molt diversificats, perquè
responen a una sèrie de condicions geogràfiques i econòmiques, variables en l'espai i
en el temps. Aquesta diversitat pot encloure's en dos grans grups: sistemes agraris autàrquics,
encaminats a assegurar la subsistència de grups reduïts, ja sigui a base d'emprar
sistemes extensius de policultura (conreus itinerants i conreus fixos amb rotacions), o
sistemes intensius de monocultura (conreus amb acumulació de treball humà a Àsia), i
sistemes agraris lligats al comerç internacional i generalment basats en una
monocultura que pot ésser intensiva (conreus d'horta) o extensiva (conreus de cereals a
les grans planes dels EUA i del Canadà). Els sistemes agraris condicionen el ritme de
treball, la forma de l'hàbitat, el tipus de casa rural, la mentalitat de l'agricultor i
la caracterització del paisatge agrari. La seva evolució és sovint difícil, i sols es
dóna gràcies a un estímul extern, com pot ésser la introducció de noves plantes de
conreu o a causa d'una revolució social.
Agrarisme
Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que
tenen en comú un interès central pels problemes agraris. Bé que en alguns casos
(especialment a Mèxic i entorn de la figura d'Emiliano Zapata) l'han seguida aquells
moviments que propugnen una profunda reforma agrària, la major part dels partits europeus
que s'han ajuntat a la denominació d'agraris acostumen d'ésser representants dels
interessos dels grans i mitjans propietaris d'orientació conservadora, com en el cas de
l'anomenat grup agrari durant la Segona República Espanyola, dirigit per Martínez
de Velasco i integrat més o menys formalment en l'esfera d'acció de la CEDA.
Agressió
internacional
Acció d'un estat que pren la iniciativa d'atacar amb les
seves forces armades el territori o les forces armades d'un altre estat.
Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències,
pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació
dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim
rendiment possibles. En l'actualitat, bé que deslligats intrínsecament de la producció,
les operacions de mercat, els estudis socials, i la fabricació i obtenció de màquines i
materials emprats en els camps, són involucrats dins aquest concepte. Els productes
agrícoles són, en primer lloc, la font bàsica d'aliments per a la nutrició humana:
carn, ous, farines, llet, fruites, verdures, formatges, etc. En segon terme, els residus,
subproductes i excedents agrícoles són rics en primeres matèries, com cel·lulosa,
midó, sucres, greixos, gomes, resines, fibres tèxtils, etc, i aptes, per tant, per a
ésser manufacturats i transformats en altres, actualment indispensables, o emprats de nou
en els mateixos camps (adobs, sosteniment del bestiar, etc). Els inicis de l'agricultura
van lligats a les primeres manifestacions del neolític. Amb anterioritat, l'home
s'alimentava de la caça i dels fruits i llavors espontanis que recollia amb l'ajut
d'instruments rudimentaris i simples. No recorria, però, a cap mena de conreu. De
l'època paleolítica han estat trobats indicis que permeten de suposar que l'home arribà
a emmagatzemar, i fins i tot a manipular, vegetals, i a transformar-los, d'una manera molt
simple, en farines i teixits. En molts casos procedia a artigar zones de bosc, matollars,
etc. També hi ha indicis de la seva convivència amb animals domèstics; probablement el
gos fou el primer, seguit del cavall i dels bovins. El desenvolupament de l'agricultura
és inseparable, per natura, de la història més immediata de la humanitat. Els primers
vestigis es troben a les regions fèrtils de l'Àsia. Els agricultors de la Xina, de
Babilònia, d'Assíria i de Pèrsia cultivaren, ultra les plantes comestibles, altres
d'ornamentals. Els jueus i els egipcis dominaren ja moltes tècniques agrícoles (empelts,
regatge, etc) emprades encara actualment. Els progressos que es produïren foren fruit de
l'experiència i de l'observació, però les causes fonamentals de les pràctiques
aleshores usades restaren desconegudes fins a l'època moderna amb el floriment de les
ciències. Indis, egipcis, grecs o romans atribuïren l'èxit o el fracàs de les collites
al favor de déus i deesses: Brahma, Isis, Diana i Ceres en són exemples. Aquestes
creences han arribat fins al s XX, en què nuclis diversos d'agricultors en conserven
algunes (pregàries, processons, etc). Els primers tractats d'agricultura coneguts (del
400 aC al 300 dC), són deguts a Hesíode, a Xenofont i a Teofrast a Grècia, a Marc Porci
Cató, a Virgili, entre altres, a Roma, i al cartaginès Magó, anomenat per Columela,
"pare de l'agricultura". Des de la caiguda de l'imperi romà l'agricultura es
mantingué, bé que estacionària, gràcies a l'interès dels monestirs, nuclis de la
cultura medieval. A l'edat mitjana, amb el feudalisme, no foren aportats canvis importants
en els sistemes i tècniques de conreu, però les revolucions socials que aquest provocà
foren essencialment agràries. Cal no oblidar, però, que les lluites per causes agràries
començaren ja, amb diferents mòbils ideològics, a l'època grega (Tessàlia, Esparta,
etc). A partir del s XVI la introducció a Europa de noves plantes, de procedència
americana, com la patatera, la tomaquera, el tabac, etc, d'antiguitat desconeguda, inicià
un canvi de la situació; al mateix temps, el panorama agrícola de les terres
descobertes, que presentava un caire arcaic, fou completament modificat amb l'arribada
dels primers emigrants, portadors de llavors i d'animals de l'antic continent, i començà
un període de prosperitat. Però fou a partir del segle XVII que s'originà una
transformació decisiva dels medis rurals: la ciència fou aplicada a l'agricultura,
primer a Alemanya, a França i als Països Baixos, i, més tard, a Anglaterra. Thaer
valorà la importància de l'humus en els cultius. Justus von Liebig, al s XIX, demostrà
la transcendència del nitrogen en el cicle biològic de les plantes. Les descobertes se
succeïren i foren aplicades tant al camp vegetal com a l'animal. Els transports
col·laboraren a la difusió i a l'intercanvi de productes. Les necessitats alimentàries
d'una població en ràpid creixement, les del comerç i les de la indústria han exigit de
l'agricultura un esforç considerable, però, tot i que les ciències i les pràctiques de
conreu han progressat d'una manera notable, actualment l'agricultura és encara lluny del
nivell desitjable.
Història de l'agricultura als Països Catalans
Als Països Catalans, al cinquè i al quart mil·lennis aC, la cultura de les coves
fou encara una civilització més pastoral que no agrícola. Amb l'anomenada
"civilització dels pagesos del pla" començà el conreu sistemàtic dels camps,
i nasqué una civilització agrària les bases de la qual es mantingueren en l'essencial
fins a l'adveniment de la "revolució agrícola" dels ss XIX i XX. L'aportació
ètnica indoeuropea (hallstàtica) no sembla pas que hagués modificat l'anterior
situació, bé que hom atribueix als homes dels "camps d'urnes" la difusió dels
bòvids i, sobretot, la del porc. El fons autòcton rebé l'impacte de la cultura grega i
es transformà en civilització ibèrica. L'utillatge agrícola (molt elemental en les
etapes anteriors) esdevingué més variat i més eficaç gràcies a la utilització del
ferro: aixades, llegons, magalls, forques, tràmees, arades, etc., de tipus molt semblants
als que han sobreviscut fins avui, han estat trobats en diversos jaciments del Principat i
del País Valencià. La gamma de plantes cultivades fou també més variada: blat, ordi i
d'altres cereals, que constituïen la base d'aquella agricultura; la vinya, coneguda ja en
temps anterior, que fou incrementada per influència dels grecs, els quals ensenyaren a
l'element indígena l'elaboració del vi; l'olivera, que durant segles havia de fornir la
població d'un aliment bàsic i d'un mitjà d'il·luminació; fruiters (pocs; hi ha
constància de la figuera, l'ametller i el magraner), i algunes hortalisses. A l'època
romana, malgrat la importància del fet urbà, el conjunt del país continuà tenint una
base agrària. El poblament continuà dispers. Continuà la policultura de l'època
anterior. Tot i l'increment de la vinya (el conreu de la qual sofrí restriccions legals
fins al s III dC), no existí cap conreu especialitzat que donés lloc a una gran
exportació, com fou el cas de l'oli de la Bètica, del blat de Sicília, etc.
L'assentament de colònies romanes anà lligat a l'organització sistemàtica dels primers
regadius. Les sèquies i els aqüeductes, construïts pels romans al País Valencià (o
pels indígenes en època romana), foren l'origen de l'actual horta de ValènciaEl nucli
de l'organització agrària hispanoromana era la villa, i el règim econòmic, el
latifundi treballat per una mà d'obra més o menys servil. Si al nord de l'Ebre la
invasió sarraïna no tingué altre resultat notable que l'enderrocament de l'anterior
estructura social agrària, no fou aquest el cas del País Valencià, on els moros (o la
població autòctona islamitzada) romangueren durant molts segles. Els valencians d'època
musulmana perfeccionaren l'utillatge agrícola i el sistema de regatge. Llur aportació
fou important, però no creadora. El mite de les excel·lències de l'agricultura
musulmana, actualment no té cap vigència. Amb tot, cal reconèixer-los, la introducció
de nombroses plantes (algunes de les quals de gran importància en un futur pròxim o
llunyà): arròs, palmera de dàtils, taronger, morera, cotó, etc, i diversos conreus
hortícoles. Mentre a la Catalunya Vella, per obra de la reconquesta i per influència
franca, era introduït un nou sistema de relacions de producció —feudalisme—,
als territoris ocupats pels musulmans sembla que persistí el latifundisme establert
durant l'època romana, que l'epigonisme visigòtic no afectà substancialment. El
latifundisme hispanoromà fou modificat, però, pels canvis en l'estatut jurídico-social
dels conreadors —convertits en homes lliures, si havien adoptat la religió
islàmica—, i per la generalització del règim de parceria que, si no de dret,
almenys de fet, significà la parcel·lació de la gran propietat. A les zones de
repoblament cristià la primera edat mitjana es caracteritzà per l'establiment del mansus
(mas o masia) com a unitat d'explotació, l'economia d'autoconsum o autàrquica, i la
jerarquització de la societat rural des del senyor (dominus) fins al serf (servus)
o camperol adscrit a la gleva. Aquest sistema econòmic es deteriorà gradualment des de
la revitalització de les ciutats, gràcies a la restauració del comerç, a l'augment de
circulació monetària, a l'aparició de la burgesia urbana, etc. L'agitació remença
(acabada amb la sentència de Guadalupe del 1486) fou la versió social de la crisi del
sistema feudal. Les Germanies de València i de Mallorca foren també manifestacions de la
crisi agrària general a tot l'occident d'Europa en el primer terç del s XVI, tot i que
obeïssin a situacions particulars i a problemes específics. En relació amb la crisi de
les Germanies al País Valencià, cal esmentar l'expulsió dels moriscs (1609) que
gairebé anorreà l'agricultura valenciana, i la guerra agrària o Segona Germania (1692),
que acabà amb el triomf dels senyors sobre els camperols que havien repoblat les antigues
terres de moriscs. Des del començament del s XVI fins al final del XVIII l'agricultura
dels Països Catalans passà alternativament per una etapa d'expansió (segle XVI), una de
depressió (mitjan s XVII) i una d'expansió (s XVIII). Fins a l'adveniment de les grans
innovacions tècniques del segle XIX, aquesta llarga etapa podria ésser designada com
"l'agricultura a ús i costum de bon pagès". Les seves característiques
serien: el predomini del conreu extensiu, la necessitat de practicar el guaret en la
cerealicultura, i l'alternança vinya-bosc en la viticultura. Fora de la introducció del
moresc (generalitzat ja al s XVII) i de la patata (a la qual s'acostumà la població
durant la gran fam, en temps de la Guerra contra Napoleó) no sembla pas que hi hagués
novetats dignes d'esment. Els instruments jurídics de l'expansió agrícola
—notòria al litoral des de Guardamar fins a Salses— foren l'antiga emfiteusi o
cessió perpètua del domini útil de la terra per part del senyor o les formes
degenerades de l'emfiteusi com la rabassa morta, l'arrendament per termini indefinit,
algunes formes de parceria, etc. L'antic món agrari —l'agricultura de l'Antic
Règim— sofrí des del principi del s XIX una triple envestida, en l'aspecte tècnic,
econòmic i jurídic, que acabà destruint-lo. En l'aspecte tècnic, les forces
innovadores, adés simultàniament, adés de manera concatenada, actuaren en les següents
direccions: supressió dels guarets mitjançant noves rotacions de conreus (alternances de
cereals amb papilionàcies, plantes farratgeres, tubèrculs, etc); generalització dels
adobs, pràctica dels formiguers (sempre possible gràcies a la intensa desforestació
coetània); major consum de fems (possible gràcies a l'augment de la ramaderia alimentada
amb plantes farratgeres); importació de guano natural (aplicat massivament a l'horta de
València i al Prat de Llobregat, a partir del 1845); fabricació de guanos artificials (a
Barcelona i a València en funcionaren fàbriques des de l'any 1860); utilització d'adobs
químics (de primer, importats; després, produïts al país mateix); perfeccionament de
l'utillatge: generalització del carro agrícola, substitució de la falç per la dalla, i
de l'arada dita romana per l'arada amb pala giratòria, etc; mecanització del camp, lenta
fins al 1950, molt important i ràpida després. En l'aspecte econòmic, les
possibilitats de comercialització dels excedents agrícoles dividiren l'agricultura en
dos sectors: un sector dinàmic, que comprenia els productes de fàcil exportació: vi
(aiguardent i panses, també) des del Rosselló fins a Dénia, les hortalisses i les
fruites primerenques de les hortes rosselloneses, les flors del Maresme, les fruites
seques (ametlla, avellana), les taronges i les verdures de les hortes valencianes, etc; i
un sector inert o retardatari, que hagué de lluitar amb la competència estrangera a
l'interior del mateix país. Naturalment, ni l'un sector ni l'altre no foren estables o
immòbils. El vi, de mercat molt irregular, conegué la seva "febre d'or" quan
la fil·loxera anihilà les vinyes de França, i conegué la misèria quan la fil·loxera
destruí les pròpies vinyes. La taronja tingué moments difícils quan les dues guerres
mundials n'interromperen l'exportació. Tota l'agricultura, en general, visqué sotmesa a
una crisi de sobreproducció —a escala mundial— des dels anys 1875. En l'aspecte
jurídic, el s XIX (al Rosselló, ja a la Revolució Francesa) portà transformacions
d'importància en el règim i en la distribució de la propietat: desaparició de les
senyories jurisdiccionals, lleis desvinculadores, desamortització eclesiàstica i
comunal. La propietat fou parcel·lada, aparegué la propietat burgesa, les antigues
institucions agràries entraren en crisi; es plantejaren, en fi, conflictes socials:
rabassaires, arrendataris valencians, etc.
Agricultura
de sosteniment
Pràctica agrícola que té com a finalitat no agredir el
medi ambient. Es basa en el conreu de varietats adaptades a les condicions climàtiques de
la zona, sense esgotar els recursos del sòl i reduint l'ús de fertilitzants (principals
elements contaminants dels sòls i de les aigües) i de productes fitosanitaris. El tipus
de conreu canvia d'any en any segons els seus requeriments nutritius; a més, el camp no
és emprat contínuament, sinó que periòdicament hom no hi conrea res i el dedica a la
pastura de ramaderia. Aquest tipus d'agricultura és la tendència actual en els països
desenvolupats, principalment europeus, amb la finalitat de no esgotar els recursos del
sòl.
Agricultura
de subsistència
Agricultura que, amb la producció
obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i
a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital.
Agricultura
extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici
econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat.
És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment
la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten,
a més, un elevat grau de mecanització.
Agricultura
intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment
alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de
conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.
Agrupació
Catalans d'Amèrica
Entitat fundada a Barcelona el 1931 per a donar suport als
catalans retornats d'Amèrica. En fou president Josep Riera i Puntí, diputat d'Esquerra
Republicana i antic president del Casal Català de Buenos Aires. Des del 1936,
l'agrupació fou presidida per Ricard Carreras i Valls i Josep Conangla i
Fontanilles fou nomenat representant del Departament de Cultura a Cuba i l'Amèrica
Central. Pretenia ajudar els catalans retornats d'Amèrica i també mantenir una
vinculació institucional entre la Generalitat de Catalunya i els emigrats. L'entitat
obtingué de la Generalitat de Catalunya ajut per a les víctimes del terratrèmol de Cuba
de 1931. Publicà el «Butlletí per als Catalans Absents de la Pàtria» (1937) i
preparà una gran exposició sobre la presència catalana a Amèrica (1938), que no pogué
dur-se a terme. Promogué homenatges a Josep Murillo i Gràcia B. de Llorenç i mantingué
una secció fixa a «La Humanitat» sota el títol «Els catalans d'Amèrica».
Aconseguí, també, que un decret de la Generalitat de Catalunya incorporés a la xarxa de
biblioteques populars les del Casal Català de Buenos Aires, Centre Català de Santiago de
Xile, Centre Català de Mendoza, i Centre Català de l'Havana.
Àguila imperial
O àguila bicèfala. Àguila que té dos colls i
dos caps.
Aiatol.là
Autoritat religiosa de l'islam xiïta. A l'Iran, des de la
Revolució islàmica, tenen una extraordinària influència social i un fort protagonisme
polític.
Aïllacionisme
Tendència política que propugna
l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals. El terme (isolationism)
fou encunyat als EUA, on Washington fou el primer a recomanar una neutralitat absoluta
respecte a les qüestions no americanes (1797); aquesta doctrina, reafirmada en la
declaració de Monroe (1823), fou aplicada sistemàticament després de la Guerra de
Secessió (1861-65) i es convertí en el fonament de la política dels EUA fins a la
Primera Guerra Mundial. Per això, encara que els nord-americans participaven en les
conferències d'Algesires (1906) i de la Haia (1907), i lluitaven contra Alemanya (1917),
després del 1918 s'oposaren a la creació de la Societat de Nacions i tornaren a
l'aïllacionisme (defensat sobretot pel partit republicà). Aquesta tendència s'anà
endurint progressivament i portà a l'aprovació de la llei de neutralitat (1935-41), per
la qual els EUA s'apartaren totalment dels conflictes europeus. Des de la Segona Guerra
Mundial, però, la política nord-americana, en aquest aspecte, es capgirà completament.
La Gran Bretanya havia seguit també aquesta tendència política, especialment durant el
s XIX. Lord Salisbury l'anomenà splendid isolation, terme que designava alhora
l'absència d'engatjament del seu país envers les enteses continentals i, a més,
s'estenia a tota la política britànica. Aquesta fou la línia del programa formulat per
Joseph Chamberlain, pel qual la Gran Bretanya havia de formar amb les seves colònies un
bloc al marge del continent. Des dels primers anys del s XX, però, la Gran Bretanya es
veié obligada a abandonar progressivament la política d'aïllament, i el 1904 entrà a
l'Entente Cordiale. El modern desenvolupament dels armaments i la interdependència
dels estats en els terrenys econòmic, tecnològic, de proveïment de primeres matèries,
etc, fan virtualment impossible l'aïllacionisme, que només practiquen, en graus i per
raons diferents, països com Suïssa o Albània.
AIT
Sigla de l'Associació Internacional de Treballadors,
organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera
Internacional.
Aixecament carlí
Aixecament armat carlí (1855-56) que intentà d'explotar la
situació política creada per la Revolució del 1854. La insurrecció es produí
simultàniament a Àlaba, a Navarra, al Baix Aragó i al Maestrat, on inicialment semblà
que podria assolir una gran volada, i al Principat de Catalunya, on l'acció militar fou
més aspra i més llarga que enlloc. Les primere
