Babovisme
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat.
Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la
població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat
natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països
no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de
supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
Baby-bust
Període de sobtada disminució en el nombre de naixements ocorregut als
països desenvolupats a partir dels anys setanta. Aquest fenomen es produeix després del
període d'alta fecunditat conegut per baby-boom.
Badia de Cochinos
Entrant de la costa sud de Cuba on tingué lloc una
intervenció militar dels EUA (17 d'abril de 1961) encaminada a enderrocar el règim de
Fidel Castro. L'administració Eisenhower entrenà a la jungla de Petén a Guatemala i
Nicaragua diversos mercenaris cubans exiliats; la Central Intelligence Agency (CIA) fou
l'organisme coordinador de l'acció. En arribar John F.Kennedy a la presidència (gener
del 1961), consultà l'opinió dels experts. El departament d'estat es mostrà contrari a
la intervenció, mentre que la CIA i el Pentàgon en foren partidaris. El desembarcament
fou justificat amb l'anunci de la falsa notícia de l'arribada de 180 reactors soviètics
a l'Havana. La invasió no tingué l'ajuda aèria dels EUA per la negativa de Kennedy, que
s'havia assabentat que, contràriament als informes de la CIA, no s'havia produït cap
revolta popular contra Fidel Castro després del desembarcament. Després de tres dies de
lluita la invasió fou definitivament rebutjada. Aquest fracàs determinà Kennedy a
canviar de tàctica respecte al règim cubà, i així, a través de l'Aliança per al
Progrés, afavorí l'aïllament econòmic de Cuba. Aquest fet històric és conegut també
amb el nom de desembarcament de Playa Girón.
Baka
Projectil dirigit japonès tripulat per un pilot suïcida, emprat durant la
Segona Guerra Mundial. De forma semblant a la d'un avió i proveït d'un motor-coet i
d'una tona de càrrega explosiva, era transportat sota un bombarder, i en arribar prop de
l'objectiu (invariablement un vaixell de guerra), però fora de l'abast de les seves
armes, era llançat en picat devers aquest pel seu pilot.
Bakuninisme
Doctrina de Bakunin.
Balanç
de l'economia nacional
Registre de tots els actius nets de les unitats econòmiques
d'un país que, en conjunt, en formen el capital nacional. Aquest és constituït pels
béns físics del país (cases, fàbriques, eines, terrenys, carreteres, estocs de
productes acabats, etc) i per la diferència entre els drets de les unitats econòmiques
del país sobre béns d'altres països i els drets d'estrangers sobre béns del país. Les
posicions deutores i creditores entre ciutadans del país (bitllets en circulació, deute
públic interior, títols de propietat, préstecs, etc) no formen part del capital
nacional, puix que en efectuar el balanç consolidat constitueixen partides del signe
contrari, que resten cancel·lades. El balanç del capital nacional, juntament amb la
força laboral i la tècnica, és un element determinant de la potencialitat econòmica
del país, de manera que sol existir una relació estreta entre el capital nacional
existent i el producte nacional d'un període determinat. Atès que a tot actiu correspon
un passiu, és a dir, que tot actiu té un titular, el càlcul del capital net del país
—a part l'augment o la disminució, derivats del saldo de drets amb l'estranger—
pot ésser efectuat per la suma del valor dels béns reals (cases, terrenys, etc) o per la
suma dels passius corresponents o drets nets —després de cancel·lats els drets en
cadena— de diferents graus d'exigibilitat de les persones i de les institucions del
país. Bé que el capital nacional pot ésser considerat un, la seva atribució a uns
titulars de drets comporta la seva divisió. Aquesta divisió dóna lloc a uns determinats
modes de producció i, per tant, afecta la capacitat productiva del país i condiciona
bàsicament l'apropiació de l'excedent.
Balança comercial
En un país donat, part de la balança de
pagaments que registra els intercanvis de mercaderies entre aquest país i la resta del
món. Segons la definició del Fons Monetari Internacional, recull tots els canvis
internacionals en la propietat de les mercaderies que, en un moment donat, traspassen les
duanes de país de referència. Inclou, tanmateix, algunes mercaderies que traspassen les
fronteres sense que es produeixi canvi de propietat, però per a les quals aquest canvi
és imputat, i també certes transaccions (canvis de propietat) de béns que no passen la
frontera. Les principals categories de transaccions internacionals de mercaderies que són
incloses en la balança comercial són les de l'or, proveïment de vaixells, compres dels
viatgers i compres a l'estranger per part dels diplomàtics i militars residents al país.
La balança comercial és elaborada, normalment, partint de les estadístiques duaneres
que valoren les exportacions FOB (free on board) i les importacions CIF (cost,
insurance and freight). D'aquest fet deriva la diferència entre el total mundial
d'exportacions i d'importacions, essent superior el total d'importacions. Les importacions
i les exportacions poden ésser classificades de diferents maneres. La més utilitzada
pels països europeus és la Nomenclatura de Brussel·les, que consta de 99
capítols i 21 seccions. Dins la balança comercial hom calcula la taxa de cobertura, que
és el quocient entre les exportacions i les importacions, o part de les importacions
pagades o compensades per les exportacions, i que pot donar una aproximació a la posició
i de competència internacional d'un determinat país.
Balança de
pagaments
Document comptable que recull totes les
transaccions econòmiques realitzades en un país durant un temps determinat entre els
seus residents i els residents de la resta del món. La balança de pagaments registra a
la columna deutora (pagaments) les diferents maneres en què la moneda d'un país és
facilitada als estrangers (en pagar importacions, fer turisme fora dels límits nacionals
o efectuar inversions en altres països, per exemple). A la columna creditora (ingressos)
registra els camins pels quals els residents a l'estranger tornen aquesta moneda (entre
altres, en pagar les exportacions, en efectuar despeses turístiques o, simplement, en
enviar al país d'origen diners guanyats per treballadors emigrats). Aquests diferents
orígens i motius de les transaccions han obligat a una sistematització de la balança de
pagaments com a document comptable, iniciada ja per la Societat de Nacions, i actualment
portada pel Fons Monetari Internacional, que en cada report anual suggereix la
modificació o la interpretació adient. En la seva representació més corrent la
balança de pagaments es divideix en tres tipus de comptes: béns i serveis,
transferències, i capitals i or monetari. El compte de transferències ha estat
introduït recentment per reflectir, sobretot, les remeses dels emigrants que treballen a
l'estranger. Amb anterioritat hom distingia només entre transaccions corrents i moviments
de capital i or monetari. Hom entén per moviments de capital i or monetari el
registre de totes les transaccions representatives de canvis en la posició
creditora-deutora del país en qüestió pel que respecta a la seva possessió d'or i
d'altres reserves monetàries. Per oposició, les transaccions corrents es
defineixen com aquelles que no suposen canvis en la posició creditora-deutora
internacional. Aquesta distinció continua essent útil per a donar contingut a
l'expressió "dèficit o superàvit de la balança de pagaments", car, pel seu
caràcter de document comptable amb doble entrada, la balança de pagaments s'ha de tancar
equilibrada. La interpretació més corrent del concepte de desequilibri de la balança de
pagaments és aquella que el lliga al saldo de la balança de transaccions corrents, que
reflecteix el resultat dels fluxos de béns i serveis entre el país i l'estranger. Els
moviments de capital i or monetari reflecteixen la forma com el país en qüestió ha
compensat el desequilibri en la balança de transaccions corrents. Normalment, però, hom
diu que la balança de pagaments ha tingut dèficit o superàvit si l'exercici s'ha
tancat, respectivament, amb disminució o augment de les reserves d'or i monedes
estrangeres.
Balança
de pagaments interior
Balança de pagaments aplicada intrastatalment. La
diferència bàsica amb la balança de pagaments pròpiament dita prové de la dificultat
de quantificar-la a causa de la manca del control estadístic que exerceixen les
fronteres. Fou introduïda a Catalunya per Ramon Trias i Fargas, el qual amplià els
estudis sobre balances comercials preexistents de Figuerola, Güell i Ferrer, Graell i Pi
de Sunyer, i donà lloc, així, a d'altres estudis contemporanis (Antoni Ros, Antoni
Montserrat, Jordi Petit i Ernest Lluch), on destaquen, en conjunt, una balança comercial
favorable, una sortida de capitals per a les finances centrals i les caixes d'estalvis, i
una entrada més reduïda de capitals privats.
Balcanitzar
Fragmentar-se políticament un territori.
Banalitat
Obligació que tenien els pagesos d'emprar el forn,
el molí i el trull propietat del senyor mitjançant el pagament d'una part del que hi
duien.
Banc
Institució econòmica que pren fons a
préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar
fons a qui desitgi un préstec. Com més gran serà la diferència entre ambdós
components, més elevats seran els beneficis resultants, producte de la diferència entre
el tipus d'interès que hom cobra i el que hom paga. La rendibilitat, però, és en
contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb la solvència del banc. Els bancs poden
ésser classificats segons diversos criteris, però generalment hom accepta com a bàsic,
quant als països capitalistes, el criteri que atén a la propietat del capital, a
l'àmbit d'actuació i a les funcions específiques. Per la propietat del capital,
els bancs poden ésser privats, quan tot el capital és aportat per entitats
privades; públics, quan el capital és d'origen estatal o governamental, i mixts,
quan l'estat intervé en la composició del capital. Per l'àmbit de llur actuació,
hom classifica els bancs en locals, circumscrits a un sol domicili, regionals,
difosos en una regió o en bona part d'ella, nacionals, si operen dins un àmbit
estatal, i internacionals, si operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions
que acompleixen, els bancs poden ésser classificats en centrals, comercials de
dipòsits, industrials i especialitzats. El banc central és una entitat essencial
del sistema bancari i monetari d'un estat, generalment de caràcter públic (bé que pot
ésser mixt i fins i tot privat, estretament controlat per l'estat). Té com a funcions
essencials l'emissió de bitllets, l'actuació com a prestador en darrera instància
(banquer dels bancs), fer de banquer (i en alguns casos, de caixer) del govern, operar com
a gestor i dipositari de les reserves d'or i de divises, fer-se càrrec dels pagaments
internacionals de l'estat i assumir normalment la gestió del deute públic; en tant que
agent del govern, és l'instrument de la política monetària i creditícia i aplica les
normes governamentals. El banc comercial de dipòsits, normalment privat, rep
dipòsits a la vista o a curt terme, pels quals paga un interès baix i sobre els quals,
bàsicament (a més del capital i de les reserves), concedeix fons a curt termini
(descompte de lletres, avançaments de crèdits, etc). El banc industrial (o de
negocis), sobre la base del capital i de reserves, així com de bons de caixa i de
dipòsits a terme, concedeix crèdits a terme mitjà i sobretot a llarg termini i,
secundàriament, subscriu emprèstits i participacions accionàries en empreses. El banc
especialitzat, amb un caràcter públic o semipúblic, concedeix crèdits a llarg
terme i en condicions molt favorables a sectors econòmics concrets, i es nodreix
generalment de fons públics: els bancs hipotecaris en són un cas particular. Com
a darrera categoria hi ha l'anomenat banc mixt, que acompleix alhora les funcions
d'un banc comercial i les d'un banc industrial. Dins l'estat espanyol, els bancs mixts
eren la norma general en el període anterior a la llei de reforma bancària del 1962.
Aquesta llei significà, malgrat que subsistissin els bancs mixts, creats abans del 1962,
l'aparició de bancs diferenciats, especialment de bancs industrials, sovint creats amb
participació de capitals de fora de l'àmbit de l'estat.
Banc
Central Europeu (BCE)
Institució de la Unió Europea amb seu a Frankfurt,
vigent a partir de l'1 de gener de 1999, que exerceix les funcions de banc central per als
estats membres d'aquesta organització. La seva creació culmina el procés d'unió
política i monetària de la Unió Europea iniciat el 1990. Aquest procés es dividí,
d'acord amb l'anomenat Informe Delors, en tres fases, la primera de les quals consistí en
l'eliminació de les restriccions de moviments de capitals entre els estats membres de
l'aleshores Comunitat Econòmica Europea i l'establiment del Comitè de Governadors de
Bancs Centrals per a coordinar les polítiques monetàries. En el tractat de Maastricht
hom establí les directrius del Sistema Europeu de Bancs Centrals. La creació el 1994 de
l'Institut Monetari Europeu (IME) marcà l'inici de la segona fase de la unió monetària,
amb la desaparició del Comitè de Governadors, les funcions del qual eren traspassades i
reforçades per l'IME. El 2 de maig de 1998 la Comissió Europea féu públics els estats
que complien els requisists per a accedir a la moneda única l'1 de gener de 1999. El 25
de maig de 1998 els estats membres de la UE nomenaren el primer president
—l'holandès Willem Duisenberg—, el vicepresident i els quatre membres del
comitè executiu del Banc Central Europeu. Amb l'entrada en vigor del Banc Central Europeu
i la consegüent dissolució de l'IME, hom dóna per començada la tercera i última etapa
de la unió política i monetària.
Banc de dades
1. Conjunt de tota la informació processable per un sistema
informàtic, especialment quan es refereix a una realitat o aplicació concreta i
relativament exhaustiva.
2. Conjunt de dades factuals o numèriques que hom
emmagatzema a la memòria d'un ordinador, proveït d'un adequat programa d'aplicació que
procura la recerca i recuperació de la informació i en facilita l'actualització, i que
poden ésser consultades a distància per via telemàtica. Quan el conjunt és de dades
bibliogràfiques, que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles
periodístics, articles de premsa, etc, rep el nom de base bibliogràfica de dades
o, simplement, base de dades.
Banc Europeu de
Reconstrucció i Desenvolupament (BERD)
Institució internacional amb seu a Londres, creada el 1991, per a promoure
la transició cap al lliure mercat, orientar les economies i fomentar la iniciativa
empresarial privada als antics estats comunistes d'Europa i als estats independents del
Commonwealth. La seva ajuda té com a contrapartida el compromís dels estats beneficiaris
a aplicar els principis de la democràcia pluralista. Les seves inversions són destinades
a promoure l'activitat del sector privat, enfortir les institucions financeres i els seus
sistemes jurídics. El 1998 la seva acció es repartia entre 26 estats. Intenta
d'introduir en els països ex-comunistes la reforma econòmica finançant infrastructures
i atorgant crèdits i participacions de capitals. En són accionistes els estats de la
Comunitat Europea, uns altres 11 estats europeus, 9 de no europeus i 8 de beneficiaris.
Banc
Europeu d'Inversions (BEI)
Institució de dret públic autònom, creada el 1958,
d'acord amb el tractat de Roma. Té la seu a Luxemburg i és constituït pels
estats de la Unió Europea. La seva tasca, dirigida a fomentar el desenvolupament, la
cohesió i la integració, incideix sobre la reactivació de les regions deprimides o
menys afavorides, la millora de les infrastructures, la protecció del medi ambient i la
qualitat de vida, l'augment de la competitivitat industrial, el suport a les activitats de
les petites i mitjanes empreses i l'ampliació i modernització en els sectors de la
medicina i l'educació. Fora de la UE, el 1997 el BEI finançava les polítiques de
cooperació i desenvolupament de la Comissió Europea a 120 països.
Banc Internacional de Cooperació Econòmica
Entitat bancària constituïda el 1963 amb la finalitat
principal de facilitar el comerç entre els països socialistes. El capital del banc era
format per les aportacions dels estats fundadors (URSS, RDA, Txecoslovàquia, Polònia,
Hongria, Bulgària, Romania i Mongòlia) i, posteriorment, Cuba (1974) i el Vietnam
(1977). La creació d'aquest banc significà un nou intent d'aplicació sistemàtica de
les relacions multilaterals: quan un país exportava, el banc abonava l'import en el seu
compte i el carregava en el compte del país importador. Bé que en teoria cada estat
havia de mantenir el seu compte equilibrat, de fet, el bilateralisme fou preponderant i
les compensacions representaren una part molt petita dels pagaments totals. Ultra les
funcions esmentades, el banc concedia crèdits a empreses i efectuava operacions amb
reserves i monedes convertibles. La unitat de compte era el ruble transferible.
Desaparegué amb la dissolució del Consell d'Assistència Econòmica Mútua (1991).
Banc
Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD)
Entitat bancària, afiliada a l'Organització de les Nacions
Unides, més coneguda pel nom de Banc Mundial. La seu és a Washington DC, EUA. Fou creat
el 1945 pels aliats després de la Segona Guerra Mundial. El 1947 féu els primers
préstecs, destinats a la recuperació econòmica dels països europeus que havien pres
part a la guerra. A partir del pla Marshall (1948), finançà projectes per a països en
vies de desenvolupament. Els òrgans rectors de la institució són l'assemblea de
governadors, cadascu dels quals representa (el 1997) un dels 180 estats membres, i, pel
que fa als assumptes corrents, una junta de 24 directors executius, cinc dels quals
pertanyen als cinc països amb més participació en la institució, que el 1996 eren els
EUA, el Japó, Alemanya, França i la Gran Bretanya; la resta representen grups de
països. Els vots dels directors són ponderats pel pes de la participació del país o
grups de països en el capital total del banc. El president de la junta de directors és
alhora cap de l'assemblea de governadors. A més de les subscripcions dels països, el
banc obté recursos de la venda d'obligacions i de la de participacions en préstecs. El
BIRD encapçala el grup del Banc Mundial. L'estratègia del banc parteix de la
situació concreta de cada país candidat a rebre l'ajuda per tal d'elaborar plans de
desenvolupament específics, la realització dels quals és sotmesa a un seguiment. Entre
els projectes més destacats hi ha els relatius a agricultura i desenvolupament rural,
educació, planificació familiar, nutrició, creació d'infrastructures per a les zones
urbanes i increment de la productivitat de les indústries petites. Amb tot i això, les
àrees especialment ateses són els sectors de l'energia, els plans d'ajustament
estructural i les investigacions agronòmiques. Des del 1990, el BIRD té també una
important participació en les economies dels estats de l'antic bloc comunista, o dels que
sorgiren, en general força deteriorades i sotmeses a una problemàtica reestructuració.
Banc Mundial
Nom amb el qual és conegut el grup bancari internacional
que finança projectes i assisteix econòmicament països en vies de desenvolupament.
Comprèn 5 organitzacions: el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament,
el més gran pel volum dels préstecs i que opera en països amb una renda per habitant
relativament alta; l'Associació Internacional de Desenvolupament (IDA, 1960), que
concedeix terminis i assistència als països amb una renda per habitant inferior a 925 $
i que no poden afrontar els terminis dels préstecs del BIRD; la Corporació Financera
Internacional (IFC, 1956), destinada a enfortir el sector privat dels països en
desenvolupament; l'Agència de Garantia Multilateral d'Inversions (MIGA, 1988), que
assessora la captació d'inversions estrangeres; i el Centre Internacional de Conflictes
en Pagaments d'Inversions (ICSID, 1966), que arbitra les disputes entre governs i
inversors estrangers.
Banca
Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en
forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura
del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari,
que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de
l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i
que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials
de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres
institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de
dipòsits. El diner dipositat en el sistema bancari constitueix el deute o passiu
dels bancs i és considerat el mitjà generalitzat de pagament per part del públic. La
contrapartida del dipòsit bancari és la seva transformació en tresoreria, en un valor
negociable o en un préstec. En sol·licitar un préstec a una institució financera, hom
obté diner o una capacitat de compra de la qual abans no disposava. Així doncs, el que
caracteritza les transaccions entre el sistema bancari i els individus és que el títol
que es diposita o es rep com a préstec és diner. La base de les operacions bancàries
és la confiança del públic fet que el diner creat pel sistema bancari serà acceptat
per al pagament dels deutes. Per a garantir aquesta confiança, els bancs mantenen, en
efectiu o dipositades al banc central, unes reserves de caixa i d'actius fàcilment
convertibles en diner suficients per a realitzar el pagament de la sol·licitud de
reintegraments per part dels dipositants. Com que les institucions financeres obtenen el
rendiment de les inversions realitzades amb els dipòsits, existeix un conflicte implícit
entre rendibilitat i liquiditat. D'aquesta manera, en la major part de les
economies s'imposen legalment unes reserves mínimes, expressades com una proporció entre
les reserves en efectiu i els dipòsits globals i, que reben el nom de coeficient de
caixa, o entre els actius líquids en relació amb els dipòsits globals, i que s'anomenen
coeficient de liquiditat. Per tant, l'essència del sistema bancari és el fet que
les entitats que el formen treballen amb actius financers, com el diner, que tenen un
valor intrínsec molt baix però que es valoren pel que representen. Mitjançant el
control dels seus actius financers, el sistema bancari incideix sobre l'oferta monetària
total i, en darrer terme, en el nivell d'activitat econòmica. És a dir, el sistema
bancari efectua la funció bàsica d'intermediació financera. Les entitats
bancàries canalitzen recursos des dels agents amb excés d'estalvi cap als que demanden
finançament per a afrontar inversions. Al mateix temps, en oferir una àmplia varietat
d'actius financers, estimulen la generació i mobilització de l'estalvi. Els demandants
de recursos, en canvi del finançament que reben, ofereixen, com a reconeixement del seu
deute, actius financers primaris, que poden anar a parar directament als estalviadors o
bé a mans dels sistema bancari. En aquest darrer cas, per obtenir el finançament que
després concedeixen, emeten actius financers indirectes, que ofereixen directament als
estalviadors. Així doncs, fa d'intermediària i la institució bancària transforma
l'actiu financer primari en actiu financer indirecte, que presenta a l'estalviador més
liquiditat i seguretat, tot i que menys rendibilitat, per així poder remunerar
l'intermediari financer. En disposar d'un risc menor i de venciments més variats, els
estalviadors accepten l'adquisició d'actius financers emesos per les institucions
bancàries. Per a finançar-se, aquestes creen un passiu específic (comptes corrents i
dipòsits a la vista), mobilitzables mitjançant talons, dipòsits d'estalvi i a termini o
bé emissió de títols. En general, hom identifica el sistema d'intermediació bancària
amb les institucions els actius financers indirectes de les quals són acceptats pel
públic com a mitjans de pagament. Actualment, l'especialització i la tipologia de les
institucions bancàries (banc; caixa d'estalvis), especialment les de
titularitat privada, tendeixen a desaparèixer a causa de la progressiva liberalització i
integració dels mercats financers. Pel que fa als intermediaris financers no bancaris,
com les cooperatives de crèdit, les entitats de capitalització, les mutualitats, les
societats d'inversió, les entitats de leasing i factoring, les societats
mediadores en el mercat de diner (brokers i dealers), les de garantia
recíproca, de crèdit hipotecari, etc, tendeixen també a ultrapassar les operacions per
a les quals originalment foren creades. El desenvolupament del mercat financer ha
comportat l'aparició de nous operadors i instruments d'estalvi (targetes de crèdit, fons
d'inversió, mercats de derivats, etc) que, a més de transformar la destinació dels
recursos i la relació entre estalviador i intermediari bancari, condicionen l'estalvi i
l'endeutament i resten recursos del vincle tradicional que comunicava el dipòsit amb el
crèdit bancari. La seva coincidència amb l'aplicació en el sector de les noves
tecnologies i dels avenços telemàtics ha accelerat el flux de mitjans de pagament, però
també ha dificultat el control de la política monetària i la supervisió del
funcionament del sistema bancari per part dels gestors econòmics.
Història de la banca
El temple vermell d'Uruk, a Sumer, és considerat l'edifici bancari més antic conegut
(3400 a 3200 aC). Rebia donatius i ofrenes, tenia propietats i disposava així de recursos
que feia fructificar, concedint préstecs en espècies. La primera reglamentació
bancària documentada és el Codi d'Hammurabi. A partir del s V aC consta
l'existència a Grècia de petits canvistes, els trapezites, que instal·laven
llurs taules en els mercats, efectuaven el canvi de moneda i feien petits préstecs en
diner. A més d'aquests, també duien a terme operacions de banca els temples, i foren
creats bancs públics a cada ciutat o polis. Els banquers grecs aportaren millores
notables a la tècnica bancària: inventaren el xec i practicaren la funció de custodis
del diner. A Roma, els argentarii continuaren la tradició dels trapezites
grecs sense fer cap aportació a llur tècnica bancària, però enriquint-la amb el
refinament jurídic romà. Als límits de l'Imperi actuaven uns banquers estrangers,
sovint jueus, coneguts com a negotiatores. El gran comerç i el crèdit
desaparegueren en l'economia tancada característica de l'Occident europeu des del s V dC
fins a l'alta edat mitjana. La unitat monetària de Roma fou substituïda per una gran
diversitat de monedes, per la qual cosa la funció dels canvistes, anomenats banquers pel
banc sobre el qual operaven, fou molt necessària. A partir del s XI l'activitat
creditícia renasqué a Itàlia sota la protecció del papat. Els grans banquers de
l'època foren, però, els templers, financers de les croades, que renovaren la tradició
bancària dels grecs i assoliren una gran influència; l'orde fou dissolt el 1313 per la
pressió de Felip el Bell de França. Cal destacar la importància que en el
desenvolupament del negoci bancari tingueren les grans fires de l'edat mitjana. Feren
néixer, de fet, la lletra de canvi i la pràctica del descompte. Fou a les ciutats
italianes, a partir del s XII, on aparegué la banca de tipus modern. Siena fou la
primera, però la més important fou Florència. Els banquers florentins, que eren alhora
comerciants de teixits, rebien dipòsits irregulars de particulars i finançaven grans
operacions comercials a les ciutats i per als reis. Foren banquers dels reis d'Anglaterra,
i la guerra entre aquest país i França fou la causa de llur enfonsament. Amb aquests
banquers privats coincidiren bancs públics de les ciutats, els més importants dels quals
foren la Casa di San Giorgio, a Gènova, i la Taula de Canvi, a Barcelona. En el període
de transició a l'edat moderna tingueren relleu tres grans banquers, estretament vinculats
al poder polític: Jacques Couer a França, els Mèdici a Florència i els Fugger,
banquers de l'emperador Carles V. Els grans bancs de dipòsit foren creats al s XVII: el
Banc d'Amsterdam (i el de Barcelona) el 1609, i el 1619 el d'Hamburg i el de Venècia, els
quals rebien els dipòsits de metalls preciosos, facilitaven les operacions sobre aquests,
asseguraven els girs de les lletres i els pagaments de la clientela. El Banc de Venècia
àdhuc lliurava rebuts de model uniforme a tots els dipositants, generadors d'interès i
d'una quantia variable segons el dipòsit, els quals eren pagadors a les seves caixes, a
la vista, al portador. El Banc d'Estocolm, per a evitar l'inconvenient del venciment dels
bitllets i haver de calcular interessos en cada transmissió, decidí l'emissió de
bitllets al portador, amb caràcter de certificats de dipòsit, però sense interès. A la
mateixa època, els banquers-orfebres anglesos fraccionaren els certificats de dipòsit en
parts d'igual quantia, que ben aviat circularen de mà en mà, "millor que el diner
comptant". El 1672 el no-reemborsament d'un crèdit per part del rei Carles II posà
en dificultats els orfebres, cosa que portà a la creació d'un banc d'emissió nacional,
el futur Bank of England. A França, la Banque Générale, banc fundat per John Law
amb un privilegi d'emissió de bitllets de vint anys, féu fallida el 1720 i el públic
perdé la confiança en els bitllets. El 1800 el Consolat constituí la Banque de
France, que rebé l'exclusiva d'emissió de bitllets el 1848. A Madrid, el 1829 fou
constituït el Banco Real de San Fernando. La gran banca de crèdit actual té l'origen en
el desenvolupament capitalista del s XIX. Durant els primers decennis les banques de
crèdit tradicionals s'anaren transformant en societats anònimes i esdevingueren
l'instrument més eficaç del gran capitalisme, perquè feren possible la transformació
de l'estalvi en capital i perquè, gràcies a l'ampliació dels mitjans de pagament en
circulació, sostingueren els preus i fomentaren la progressiva expansió de la
producció. El desenvolupament del comerç i de la indústria a través de grans societats
exigia la formació paral·lela de grans organitzacions bancàries. Els bancs locals es
fusionaren a fi d'estructurar grans establiments de crèdit, amb xarxes de sucursals i
acció dins i fora dels respectius països. A Anglaterra, després de la llei del 1833 que
proclamava la llibertat del comerç de banca, foren constituïts els primers bancs (London
and Westminster Bank, London Joint-Stock Bank, Union Bank of London, London and Country
Bank). A França, per contra, els bancs emprengueren afers més arriscats, que
immobilitzaren capitals en negocis de llarga durada. En aquest sentit foren
característics el Crédit Mobilier i el Comptoir d'Escomptes, la fallida dels quals (1867
i 1887, respectivament) provocà a França una separació força clara entre societats de
crèdit (Crédit Lyonnais, Société Générale, Comptoir National d'Escompte) i bancs de
negocis (Banque de Paris et des Pays-Bas, Banque de l'Union Parisienne, Banque Française
pour le Commerce et l'Industrie). A Alemanya, amb pocs bancs d'importància fins a la
meitat del s XIX, sorgiren Deutsche Bank, Dresdner Bank, Schaffhausenscher Bankverein,
Discontogesellschaft, Darmstädter Bank, Commerz- und Disconto-Bank, National Bank für
Deutschland, amb una política econòmica també arriscada per tal d'afavorir una ràpida
industrialització. A Itàlia, durant la primera meitat del s XIX, al costat dels
instituts d'emissió, es desenvoluparen només les caixes d'estalvis en els diferents
estats; després del 1860 foren creats, amb la doble finalitat d'emissió i finançament,
les dues primeres entitats nacionals: Società Generale di Credito Mobiliare (Torí) i
Banca Generale (Roma), ambdues fallides el 1893. La gran banca de Suïssa, on els bancs
privats ja funcionaven entre el 1820 i el 1840, es consolidà a partir del 1860. A
Rússia, Caterina II establí dos bancs d'emissió a Moscou l'any 1786, bé que el primer
banc rus comercial és del 1865; la banca russa depenia força del capitalisme francès i
de l'alemany. També a Romania, Bulgària i Grècia la banca depenia en bona part del
capital estranger (francès, alemany i anglès). A Suècia la banca privada s'inicià vers
el 1830, a Finlàndia vers el 1860, a Noruega el 1848, i els bancs comercials s'iniciaren
a Dinamarca el 1846, a Finlàndia vers el 1880 i a Suècia el 1864. Al s XX els bancs
centrals han estat nacionalitzats i convertits en instruments fonamentals de les
polítiques monetàries dels governs. La Primera Guerra Mundial afectà profundament la
banca, i els canvis territorials i polítics de després foren causa de nous problemes.
Als països desenvolupats —excepte als EUA, on hi havia limitacions legals per a
l'expansió dels bancs—, es produí un fort procés de concentració bancària, que
conduí a la formació, en cada país, de quatre o cinc grans bancs, amb una participació
majoritària del mercat. L'any 1916 fou estructurada una organització central de bancs,
amb facultat d'inspeccionar tots els bancs membres. En el període inflacionari augmentà
la quantitat nominal, no real, dels dipòsits i els grups industrials i les institucions
crearen nous bancs, que competiren amb l'antiga gran banca. La depressió del 1929 afectà
els bancs de nombrosos països, i fou seguida per canvis legals que afectaren els bancs
centrals i els comercials, amb tendència en els comercials cap a un control més
estricte. Després de la Segona Guerra Mundial, la rigorosa especialització bancària
—reglamentada a l'estat espanyol el 1962— ha estat norma general, tret
d'excepcions importants com Alemanya (RF) i el Japó. A França, l'any 1946 foren
nacionalitzats la Banque de France i els quatre bancs comercials més importants, i els
bancs petits foren sotmesos a un control rigorós. La guerra de Corea del 1950 agreujà la
inflació, que havia estat crònica en l'economia europea d'ençà de la Segona Guerra
Mundial. En el panorama mundial bancari de la postguerra cal esmentar, també, la
constitució de bancs internacionals amb fons públics. Inicialment destinats a finançar
la reconstrucció econòmica dels antics estats contendents del bloc occidental, aquests
bancs han esdevingut posteriorment entitats especialitzades en el finançament de
projectes de desenvolupament econòmic als països del Tercer Món i, des de la dècada
dels anys noranta, a la majoria d'estats sorgits a l'antic bloc comunista que adoptaren
l'economia de mercat. D'aquestes entitats, la més important és el Banc Internacional
de Reconstrucció i Desenvolupament. Al final del segle XX hom constata arreu, àdhuc
als països amb més forta tradició d'especialització bancària, com Anglaterra, que la
banca comercial deixa de limitar-se al camp de crèdit a curt terme per intervenir en
activitats fins fa poc exclusivament d'altres institucions financeres (venda a termes,
crèdit personal, col·locació d'emissions a borsa, crèdit a terme mitjà, etc). També
s'ha intensificat l'expansió internacional dels grans bancs, especialment dels
nord-americans, inspirats en el model de les empreses industrials. Aquesta
internacionalització es manifesta també per la creixent col·laboració entre bancs de
diversos països, que han creat noves entitats bancàries amb projecció internacional.
D'altra banda, l'aplicació de les noves tecnologies, singularment la informàtica i la
telemàtica, han dotat al negoci bancari d'uns instruments d'ampliació i agilització de
les operacions sense precedents. Finalment, la creixent interdependència econòmica
mundial s'ha vist reforçada també en la banca pública. Així, com a culminació del
procés conegut com a unió econòmica i monetària de la Unió Europea, el 1998 fou
constituït el Banc Central Europeu.
La banca a l'antiga URSS i sota els règims comunistes en
general
El sistema bancari soviètic es desenvolupà com una part de la planificació
centralitzada. El 1917 foren nacionalitzats tots els bancs, bé que immediatament foren
forçats per les circumstàncies a interrompre llurs operacions. Fou iniciat un nou
sistema amb la fundació del banc de l'estat de la República Socialista Soviètica
Federada Russa, després banc de l'estat de la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (1921), anomenat Gosbank. Foren creats d'altres bancs, que rebien dipòsits
d'institucions estatals i d'empreses privades. En 1927-28 el Gosbank esdevingué gairebé
l'única entitat atorgadora de crèdits. Després de la Segona Guerra Mundial, la banca de
Letònia, Estònia i Lituània fou incorporada a la de l'URSS quan aquests països
perderen la independència. Els bancs dels altres països europeus d'organització
socialista foren nacionalitzats a partir del 1945 i estructurats d'acord amb el model
soviètic de planificació centralitzada: distribució de crèdits i ajudes segons les
directrius del pla econòmic, del qual el pla financer només era la contrapartida
monetària. Aquest sistema fou abandonat progressivament des de la dècada dels anys
vuitanta, en què el capitalisme es generalitzà fins i tot en països nominalment
comunistes com ara la Xina. La desaparició de l'URSS (1991) significà la seva fi
definitiva.
La banca als Països Catalans: els ss XIX i XX
Al s XIX les entitats financeres s'estructuraren com a bancs, en el sentit modern d'aquest
concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta trajectòria l'any 1844, com a banc
d'emissió. A partir de la segona meitat del s XIX foren creades les societats financeres
de crèdit, que participaren en la industrialització, per les mateixes persones que
n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs de Barcelona (1881), la Societat Catalana General
de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil (1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc
Hispanocolonial (1876). El 1881, l'any de la "febre d'or", foren creats molts
bancs en forma de societats anònimes, constituïts per capitals poc importants, que
volien associar-se per prendre part en aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc
Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una
continuïtat immediata. A la fi del s XIX i els primers anys del XX la repatriació de
capitals colonials motivà la nova orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del
Banc de València (1900) com a entitats industrials i comercials alhora. Barcelona
esdevingué, mentrestant, el primer mercat de capitals dins l'àmbit de l'estat espanyol.
A redós del Casino Mercantil i, després, de l'Associació del Mercat Lliure de Valors,
es desenvolupà una banca pròpia, especialitzada en les operacions relacionades amb els
títols mobiliaris. Els seus principals representants foren la Societat Anònima
Arnús-Garí, la Banca Marsans i la Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques
amb projecció econòmica exterior crearen bancs de més volada, estretament vinculats a
una producció: l'Empordà, el Camp de Tarragona, etc. Les Illes donaren vida a una sèrie
de bancs, constituïts en forma de societats anònimes (Banc de Maó, Banc de Sóller,
Banc de Menorca, Banc de Ciutadella), mentre que al País Valencià es produïren poques
iniciatives en aquest camp (Banc de Castelló, Banc de Borriana). L'especialització de la
banca barcelonina i la poca potència de la banca comarcal permeteren la penetració de la
banca castellana i basca, que aprofità l'expansió general del moviment econòmic que
portà la Primera Guerra Mundial i que descobrí la força econòmica que els donà la
captació de dipòsits en forma de comptes corrents i d'estalvi, així com el servei de
descompte comercial, poc servit per la banca pròpia. El Banco de España fou, fins l'any
1940, el primer banc comercial dels Països Catalans, amb un caràcter mixt de banc
públic i privat. Després del fracàs sorollós del Banc de Barcelona (1920) i el Banc
de Catalunya (1931), només restà el Banc Hispanocolonial a la primera línia de la
banca espanyola. Durant els anys de la Dictadura i de la República el retrocés dels
bancs catalans i la penetració de la banca madrilenya, basca i aragonesa s'accentuaren.
La supressió, el 1940, del Mercat Lliure de Valors de Barcelona i la prohibició de les
operacions a terme posaren fi a la banca de valors barcelonina. El creixement del Banc de
València i el de la Banca March han estat dos fenòmens aïllats i personals i
l'absorció del Banc Hispanocolonial pel Banco Central (1950) completà la decadència. A
partir d'aleshores es produí un doble corrent: l'enfortiment dels bancs estructurats i
amb voluntat de creixement i la desaparició de les entitats de caràcter exclusivament
local. Aquesta tendència positiva és trencà el 1982 a conseqüència de la crisi
bancària i de l'expropiació del grup RUMASA, que afectaren deu entitats bancàries,
domiciliades a Catalunya: cinc del grup Catalana —Banca Catalana, Banc Industrial de
Catalunya, Banc de Barcelona, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Girona—, tres
vinculades a RUMASA —Banc Atlàntic, Banc Comercial de Catalunya i Banc d'Expansió
Industrial—, la Banca Mas Sardà i Bankunion. Després de la dissolució o el
traspàs de les entitats a bancs espanyols o internacionals, només restaren tres bancs
controlats des de Catalunya: un de dimensions mitjanes —Banc Sabadell— i dos de
petites dimensions —el Banc d'Europa i el Banc de la Petita i Mitjana Empresa, aquest
de caràcter industrial—. Al mateix temps que la crisi bancària posava fi a la
consolidació de potents grups bancaris autòctons com a eines de suport i de promoció
del teixit industrial català, la liberalització de l'activitat de les caixes d'estalvis
permeté que algunes d'elles portessin a terme polítiques clarament expansionistes a la
resta de l'estat, com també l'entrada en l'accionariat de grans empreses de serveis o
d'infraestructures. En l'àmbit de les institucions financeres catalanes, la crisi
bancària del començament dels anys vuitanta i la intensificació de la competència
imposaren una reestructuració important del sector, amb el transvasament de la propietat
d'un bon nombre de bancs locals a institucions financeres d'àmbit estatal. Després de la
crisi, alguns dels trets característics de l'actual mercat financer català amb relació
al del conjunt de l'estat són el major pes relatiu de les caixes d'estalvis, les
moderades quotes de mercat dels bancs autòctons, l'important volum de passiu bancari amb
relació a l'activitat creditícia a Catalunya, una xarxa d'oficines més densa i una
major sofisticació de la cultura financera del client. La pèrdua de pes dels banc
autòctons i l'especialització productiva de les caixes d'estalvis catalanes, orientada
principalment cap a la captació de passiu i cap al mercat immobiliari més que no pas a
la concessió de crèdits comercials també han condicionat la disponibilitat de recursos
financers per al teixit productiu català. D'altra banda, després de la generalització
dels mercats de productes financers derivats a Europa, a l'inici dels anys noranta
s'estructurà el mercat de futurs i d'opcions a Barcelona, que organitza la negociació de
productes derivats sobre renda fixa. En contrapartida, però, el mercat continu de valors
s'ha localitzat a la capital de l'estat espanyol, cosa que ha comportat el desplaçament
d'una part considerable de l'activitat financera catalana.
Bancarrota
(veure Fallida)
Banco de España
Organisme financer oficial i banc central de l'estat espanyol. La seu
és a Madrid. Fins el 1782 hom no aconseguí la fundació d'un banc oficial, el Banco de
San Carlos, decretada per Carles III. La inflació produïda per les guerres de 1793 a
1814 dugué la institució gairebé a la fallida. El 1829 fou substituït pel Banco
Español de San Fernando, que acabà en una situació semblant a la del seu antecessor. La
fusió amb el Banco de Isabel II (fundat l'any 1844 per José de Salamanca) originà el
Nuevo Banco Español de San Fernando, en el qual l'estat incrementà el control
atorgant-se el nomenament del governador i de dos sots-governadors, i li concedí el
privilegi de l'emissió de bitllets per a tot l'estat. El 1856 rebé la denominació
actual. El 1874 li fou atorgat el monopoli de l'emissió de bitllets per un període de 30
anys. A conseqüència d'aquesta mesura absorbí onze dels quinze bancs que fins aleshores
detenien, juntament amb ell, el privilegi d'emissió. Amb la reforma del 1898, fins el
1914 gaudí de més independència i el 1921, amb la llei d'ordenació bancària li foren
assignades funcions de banc central: inspecció de la banca privada, tipus d'interès
preferent per a les operacions de redescompte amb altres bancs i regulació de la
política de canvi amb l'exterior. Tanmateix, la insuficiència d'ingressos del tresor
públic el convertí novament en una font per al finançament de les despeses estatals,
sobretot mitjançant títols del deute públic, cosa que impedí l'existència efectiva
d'una veritable política monetària fins a la llei de reforma bancària del 1962, per la
qual esdevingué la columna vertebral del sistema financer de l'estat espanyol. Des
d'aleshores, estatitzat i convertit en organisme públic autònom, dependent del ministeri
de finances, detingué les funcions següents: assessorament i execució de la política
monetària i creditícia, emissió de bitllets de curs legal, finançament a curt termini
del sector públic i el servei de tresoreria de l'estat, manteniment d'un compte de l'IREM
com a contrapartida, en pessetes, de la reserva de divises; control i inspecció de la
banca privada (actuant com a banc de bancs), i operacions de mercat obert i operacions en
el sector privat, en el cas d'emissió d'interessos públics. En 1985-92 tingué un paper
cabdal en la integració econòmica de l'estat espanyol a les Comunitats Europees,
especialment en la contenció de la inflació, la liberalització i modernització del
sistema financer i la integració (1989) de la pesseta en el Sistema Monetari Europeu. La
llei d'autonomia del 1994, resultat del tractat de Maastricht, reconeix la
independència de l'entitat i estableix les seves competències en les polítiques
monetària i de canvi, la supervisió de la banca privada i el manteniment de
l'estabilitat del sistema financer, l'emissió de bitllets i monedes de curs legal i la
tresoreria, el finançament i l'assessorament del govern. L'entrada en vigor de la unió
monetària (1999) comporta la integració del Banco de España en el Sistema Europeu de
Bancs Centrals sota l'autoritat del Banc Central Europeu. Els òrgans rectors del Banco
Central s'estructuren en quatre nivells: el governador, el sots-governador, el consell de
govern i la comissió executiva.
Bancor
Moneda projectada per John M.Keynes a la conferència de Bretton Woods.
Havia d'ésser emesa per un banc internacional i havia de servir per a sotmetre l'oferta
monetària a una expansió o a una contracció, amb la finalitat de contrarestar les
tendències inflacionistes o deflacionistes de la demanda nacional.
Banda de la fe
Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les
partides absolutistes. Actuaren especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren
les dirigides per Joan Costa (el Misses), pel Trapense i per l'antic
republicà Georges Bessièrs. Llur actuació facilità l'establiment de la Regència
d'Urgell (1822), però, davant els atacs d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França.
Foren dissoltes el 1824, un cop restablert l'absolutisme.
Banda dels Quatre
Nom amb el qual és coneguda l'ala esquerra del partit
comunista xinès a la mort de Mao Zedong, composta per Jiang Qing, vídua de Mao Zedong,
Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan. Acusats d'activitats contrarevolucionàries,
foren empresonats el 1976 i condemnats el 1981 a mort (Jiang Qing i Zhang Chunqiao) o a
molts anys de presó. L'execució de les dues penes capitals fou ajornada fins el 1983, en
què foren commutades per la presó a perpetuïtat. Tot l'afer de la Banda formà part de
l'abandó del maoisme seguit pels successors de Mao Zedong.
Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva
plenament, sinó que només impedeix de poder entrar, durant un cert temps, en determinat
territori o una determinada zona geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures
similars, fou antigament molt aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a
mesura preventiva o de seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor,
l'honestedat, etc, en els quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria
motivar la repetició dels fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament
es distingeix específicament de l'estranyament i del confinament. El
projecte del nou Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Bandera, La
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els
moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava
els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la
revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
Bandera blanca
També bandera de pau o bandera
parlamentària. Senyal distintiu dels parlamentaris a fi que siguin tractats com
a tals per l'enemic, o hissat pel vaixell en guerra per indicar intenció de negociar la
pau.
Bandera negra
Bandera hissada per indicar la intenció de lluitar fins a
la mort. Fou empreda, per exemple, per les naus pirates de l'època moderna. A Barcelona
fou hissada durant el segle del mes de setembre del 1714, i també fou portada pels
'mariners' que cremaren la fàbrica Bonaplata en la revolta de l'any 1835. Posteriorment
esdevingué la bandera del moviment anarquista, i ha presidit revoltes més o menys
inspirades en aquesta ideologia.
Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana. Organització secreta
d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent del partit Estat
Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de
la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La
dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí
Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé tots els quals es
trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué comitès a Barcelona,
Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions. L'organització restà desfeta
després dels fets de Prats de Molló.
Bandera roja
Bandera utilitzada en senyal de perill o com a símbol de
lluita social.
Bandera Roja
Organització d'esquerra revolucionària sorgida a
Barcelona el 1968. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig de
França, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es
transformà en l'Organització Comunista —i el 1973 esdevingué Organització
Comunista d'Espanya— BR en assolir una implantació estatal. Incorporada a
l'Assemblea de Catalunya (1972), l'any 1974 el sector més moderat i possibilista (J.
Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l'abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el
mateix any, ingressà al PSUC. Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao
Zedong, propugna per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al
socialisme. Té com a principals publicacions «Bandera Roja» (des del 1968), «Estrella
Roja» al Principat (d'ençà del 1970) i «El Comunista» al País Valencià.
Bandidatge
1. Actuació de qui, apartant-se d'una vida social normal, es dedica al
robatori, al furt, a atemptats a les persones i a d'altres actes de caràcter delictiu,
sovint formant colla armada amb un propòsit d'actuació comuna sota la direcció d'un
cap. Els actes de bandidatge constitueixen individualment delictes castigats penalment, i
també hi ha legislacions penals que castiguen específicament el bandidatge com a
actuació de conjunt. Alguns ordenaments jurídics s'adrecen a tipificar com a tal certes
actuacions amb motivacions polítiques o socials, i per aquest motiu extremen la
persecució del bandidatge encomanant-la a òrgans repressius especials o fins i tot
sotmetent els fets a la competència dels tribunals militars. L'actual legislació penal
espanyola dóna al bandidatge un tractament especial sempre que es tracti de l'actuació
de bandes armades amb finalitats polítiques o terroristes, atribuint la competència per
a l'enjudiciament dels fets als jutjats centrals d'instrucció i a l'audiència nacional.
2. Bandolerisme.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap,
contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el
bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions
polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria
dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre
públic. La seva existència es remunta a l'antiguitat, i tingué uns períodes d'acusada
gravetat en el món romà de l'època republicana (a Itàlia, a les illes mediterrànies,
a Hispània, a l'Àsia Menor i a Egipte), durant l'època d'August (a Itàlia i a
Sardenya) i sobretot durant el Baix Imperi. Reaparegué amb tota la seva virulència a la
baixa edat mitjana com a conseqüència de la crisi de la societat feudal a Normandia, al
Llenguadoc, a Borgonya, a l'Illa de França i especialment a Alemanya a la darreria del
s XV i al començament del s XVI amb l'anomenada guerra dels cavallers,
capitanejada per Franz von Sickingen. Però fou entre el 1550 i el 1600 que tingué lloc
un veritable paroxisme d'aquest fenomen simultàniament a tots els països mediterranis,
cristians o musulmans, i en primer lloc a les tres regions més cèlebres en aquest
aspecte, el Principat de Catalunya, Calàbria i l'Albània dominada per l'imperi otomà.
El bandolerisme europeu arribà al punt màxim a Itàlia, entre el 1570 i el 1595, quan
els governs de Roma i de Nàpols hagueren de mobilitzar veritables exèrcits contra els fuorusciti,
que tallaven sistemàticament el pas per la Via Àpia dels correus i dels carregaments
de seda grega i de teixits. L'únic remei parcial era d'oferir-los un salconduit i
d'enrolar-los a les armades contra els turcs. Durant el s XVII, als Països Catalans
i a Itàlia, i també a França, i encara més a Alemanya durant la guerra dels Trenta
Anys, els bandolers foren nombrosos. Un rebrotament tingué lloc el 1799 a la Itàlia
meridional amb la revolta dels pagesos contra els burgesos i els terratinents, expressió
de la coincidència del malestar social amb motius religiosos, nacionals i polítics;
tornà a rebrotar el 1815, especialment a Calàbria i als Abruços, i donà la seva
darrera manifestació després del 1860 sota el pretext de lleialtat envers els Borbons.
El bandolerisme esdevingué també cèlebre durant el s XIX a Andalusia (Luis
Candelas, El Tempranillo, Diego Corrientes, Los Siete Niños de Écija), a Hongria, a
Grècia i a l'Àsia, especialment al Kurdistan i a la Xina. I, encara, els anys immediats
a la Segona Guerra Mundial trobà una nova manifestació a Sicília i a Sardenya.
Banquet de la
Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions municipals del
1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un gran àpat al
Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que baixà pel
carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat
Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants.
D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que
provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals
calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La
Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta
insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de
jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre,
per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Barcelona Traction, Light and
Power Company, Limited
Societat constituïda el 1911 a Toronto, impulsada per l'enginyer canadenc
Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i
distribució d'energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca.
El 1919 el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a
Catalunya. La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA.
Barcelona Traction havia emès diverses sèries d'obligacions, l'interès de les quals
havia d'ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra de 1936-39 fou interromput el
pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta
d'autorització monetària espanyola. El financer mallorquí Joan March adquirí bona part
de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren el 1948 al jutjat de Reus
la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de
les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions
dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida. L'any 1952 fou subhastada
la totalitat del patrimoni, però no les accions, que no formen part de FECSA,
constituïda pel desembre del 1951 amb aquesta finalitat pel financer Joan March; resta,
però, encara pendent de realització al Canadà la dissolució legal de la societat
fallida. L'11 de juny de 1951 els governs canadenc, britànic i espanyol signaren una
declaració conjunta en la qual hom justificava que les autoritats espanyoles no haguessin
autoritzat les transferències de divises, però l'estat belga demandà el 1958 l'estat
espanyol davant el Tribunal Internacional de la Haia (demanda reproduïda el 1962 en
defensa d'una societat belga del grup SOFINA i d'accionistes belgues), per discriminació
i per usurpació de competència dels òrgans judicials espanyols; però, després d'un
llarg procés, l'any 1970 fou rebutjada la demanda belga.
Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros,
mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades, originàriament lligades a un
episodi de les guerres de religió a França —quan el 12 de maig de 1588 el poble de
París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i barrils—, han estat un mitjà
d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes d'Europa. El poble de París
recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El de Barcelona hi recorregué
tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873) que la història de Barcelona
enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat del món. Els anarquistes les
han exaltades com a símbol de la lluita obrera, especialment en llur himne A les
barricades.
Base
1. Complex d'instal·lacions destinades a l'acompliment
de determinades missions militars, científiques, etc.
2. Zona destinada al llançament de coets de sondeig atmosfèric, balístics o espacials.
Consta d'un conjunt d'instal·lacions (centre de control, estructures de llançament,
sistemes de seguiment i de localització, etc). Convé que les bases de llançaments
espacials siguin situades prop de l'equador terrestre per tal de poder aprofitar la major
velocitat tangencial, causada per la rotació de la Terra, en benefici de la velocitat
atesa pel coet, i també per tal de tenir una major llibertat en l'elecció de la
inclinació de l'òrbita dels satèl·lits artificials que han d'ésser llançats des de
la base. La latitud geogràfica del lloc correspon a la mínima inclinació d'òrbita que
hom pot abastar.
3. Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs
burocràtics ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa hom
anomena base el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte
s'estén als adherents o àdhuc als simples electors.
4. Valor predeterminat pres com a referència en una comparació, en una mesura, o
escollit com a unitat.
5. Preu usat com a unitat o terme de comparació per a calcular altres preus.
6. Principi general establert per una llei de bases, per una llei marc o per una llei
estatal en els casos de competències legislatives compartides amb les comunitats
autònomes.
Base aèria
Conjunt d'instal·lacions (pistes, torres de control,
hangars, etc) i de serveis (proveïment de combustible i peces, manteniment dels avions,
serveis contra incendis, mèdics i d'il·luminació, etc) destinats a facilitar l'acció
de les unitats aèries militars.
Base de dades
1. Conjunt de dades bibliogràfiques (dades secundàries),
que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles periodístics, articles
de premsa, etc, que hom emmagatzema a la memòria d'un ordinador (ordinador
distribuïdor de base de dades o ordinador host). L'ordinador és proveït d'un
adequat programa d'aplicació que permet la recerca i recuperació de la informació i en
facilita l'actualització,; les dades poden ésser consultades a distància per via
telemàtica.
2. Conjunt de dades organitzades segons una estructura coherent, i accessibles des de més
d'un programa o aplicació, de manera que qualsevol d'elles pot ésser extreta del conjunt
i actualitzada, sense afectar per això ni l'estructura del conjunt ni les altres dades.
3. Conjunt total de dades de què pot disposar l'ordinador o els seus usuaris.
Base militar
Complex d'instal·lacions militars que constitueix l'estatge habitual de
diverses unitats militars i que disposa dels serveis necessaris (de manteniment,
logística, sanitaris, etc) per dur a terme les seves activitats. Poden ésser situades al
propi país o en un país estranger per tal d'obtenir un control estratègic sobre
determinats sectors. Les primeres bases construïdes pels estats colonialistes fora de
llur territori tenien la missió d'augmentar el poder en una determinada zona geogràfica
i de garantir la seguretat en les rutes comercials (com ara les bases britàniques de
Malta, Xipre, Suez, Aden i Gibraltar). L'estratègia de blocs donà lloc, a partir dels
anys cinquanta i fins el 1991, al nou concepte, creat pels EUA, de base militar com a
mètode de contenció enfront de la Unió Soviètica, amb l'ajut d'una sèrie d'aliances
(OTAN, SEATO, CENTO, etc) i d'acords bilaterals amb Espanya, el Japó, Corea del Sud i
Formosa. L'aglutinament territorial dels països comunistes i el fet d'ésser l'URSS una
potència terrestre que no disposava d'una força naval oceànica orientaren l'estratègia
de l'altre bloc cap a la instal·lació de bases a la Mediterrània i a la mar Roja,
mentre que les bases de míssils eren situades en territori soviètic i les aèries en
països del pacte de Varsòvia. L'augment de l'abast dels projectils balístics moderns ha
fet que les bases militars a l'estranger esdevinguin punts de control més estratègic que
no pas plataformes d'atac.
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís
Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de
l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista,
amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un
regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el
concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint
el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants
regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el
poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la
responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional
eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser
mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial
a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els
catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la
comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern
interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que
s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de
tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en
la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts
funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia
de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera
instància tota mena de plets i causes.
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l'autonomia
més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques,
cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa,
reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi
plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut
consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l'èuscar s'inicià
tardanament, al s XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació
nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del
País (1766), a l'article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el
gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el
sentit del mot nació era al s XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat
adoptà el lema Irurac-bat ('Tres en Una') per a representar l'aspiració d'unir
les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres
mans enllaçades. La pèrdua de l'autonomia foral es produí primerament a les regions de
Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la
Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap
moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi,
proposà a Napoleó la creació dins l'Imperi d'un estat basc que enclogués les regions
peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage
en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de
nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als
historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a
imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista
singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons
tàctiques féu seva la causa foralista. Per a les regions peninsulars, les autonomies
forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l'acord
de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la
segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el
qual cada diputació foral liquidaria a l'estat globalment els tributs corresponents de la
demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard
seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis
de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren,
especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País
Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d'estada a Barcelona dels dos
germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç
extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de
Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els
aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del
tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basco-navarreses
havien d'abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d'agitació,
dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí
extraordinàriament l'expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos,
tingué masses de seguidors. El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista
Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista
inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l'ensenyament i el conreu de la llengua
èuscara com a eix de l'activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un
tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a
llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que
dins l'orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d'Obrers Bascs,
el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó
paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques,
la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert
econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de
vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia,
Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de
l'autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les
corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d'una posició
influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada
regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la
possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el
1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori
militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les
diputacions forals, les quals foren les úniques a la Península Ibèrica que no
resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República
Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del
pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme
constituí amb els tradicionalistes la coalició basco-navarresa, que impulsà el primer
avantprojecte d'estatut autonòmic general, aprovat a l'Assemblea d'Estella (1931), i el
segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l'Assemblea de Pamplona (1932) i
repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d'estatut per a les tres
províncies basques reeixí a l'Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932
rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte,
però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després
de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José
Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició
inicial basco-navarresa; davant l'oposició de les dretes de Madrid, intensificà la
cooperació amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero
Español (molt introduït al País Basc sota el liderat d'Indalecio Prieto). Després de
les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les
forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d'Espanya (juliol del 1936), el Partit
Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a
l'octubre del mateix any l'estatut d'autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc
de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit
democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una
universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña
o bandera basca, etc. Amb l'entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del
1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l'agost del 1937
s'instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra,
només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l'inici de
la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme
desmantellà tota la infrastructura institucional del País Basc autònom i destruí
l'estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou
eradicat. A l'exterior, J.A.de Aguirre morí el 1960 i fou substituït en la presidència
del govern basc per Jesús María de Leizaola, també membre del PNB. A l'interior, entre
el 1960 i el 1970, a la clandestinitat, el PNB refermà la seva posició com a partit de
classe mitjana, democràtic i autonomista. Paral·lelament nasqué l'organització ETA
(1959), que acusava el PNB d'immobilista i que evolucionà fins que a la V assemblea
(1966-67) s'autodefiní com a moviment socialista d'alliberament nacional. Les accions
d'aquesta organització posaren en serioses dificultats el règim franquista, com ara en
l'atemptat al president del govern espanyol L.Carrero Blanco. Els darrers deu anys del
règim franquista coincidiren amb el desvetllament d'un ampli moviment cultural
d'afirmació de la identitat nacional. La reforma democràtica després del 1975
possibilità un notable triomf dels partits nacionalistes, especialment del PNB a Àlaba,
Biscaia i Guipúscoa en les eleccions generals del 1977 i el 1979. A Navarra, però,
guanyà la dreta tradicional procedent del règim anterior, cosa que donà lloc a dues
comunitats autònomes diferenciades i independents a l'estat espanyol. El 1979 fou aprovat
per referèndum l'estatut d'autonomia del País Basc, i el de Navarra ho fou
el 1982. Des d'aquests anys, la força basquista majoritària al País Basc és el PNB,
que en algunes convocatòries electorals ha estat superat pel PSOE i amb el qual sovint ha
governat en coalició. A Navarra, per contra, la regionalista i conservadora Unión del
Pueblo Navarro, coalitzada amb el Partido Popular des del 1991 ha estat majoritària. Per
altra banda, algunes reivindicacions del basquisme han estat assumides pels partits
estatals, especialment pel PSOE, la federació basca del qual es fusionà el 1993 amb Euzkadiko
Ezkerra. Tant a Navarra com al País Basc, la represa de l'autogovern s'ha fet notar
en l'impuls institucional a la normalització lingüística del basc, i també en
l'aprofundiment del concert econòmic, sistema de finançament que el basquisme ha
defensat enfront de les crítiques des de la resta de les comunitats autònomes de l'estat
espanyol. Però el principal repte del nacionalisme basc en la nova etapa ha estat la
continuació i àdhuc la intensificació de la violència d'ETA, amb accions terroristes
(atemptats, segrests, etc) a tot l'estat espanyol, però sobretot al País Basc, a Navarra
i a Madrid. Paral·lelament, el rebuig als estatuts d'autonomia donà lloc el 1979 al
naixement d'Herri Batasuna, coalició independentista radical que, sòlidament
implantada al País Basc i amb una notable presència a Navarra, ha articulat la base
social de suport a ETA amb connivència amb les seves accions. Aquest escenari ha donat
lloc a una aspra controvèrsia a l'interior de la societat i dels partits polítics bascs.
Dins del nacionalisme basc moderat, l'estratègia antiterrorista a seguir ha enfrontat
sovint el PNB i l'escissió d'aquest, Eusko Alkartasuna (1986), amb els partits de
base estatal (especialment PP i PSE-PSOE), tal com es posà de manifest en les dificultats
per a mantenir el pacte antiterrorista subscrit el 1988 entre totes les forces polítiques
basques (a excepció de HB) conegut per Mesa d'Ajuria Enea, que acabà en virtual fallida
el 1998. Aquest mateix any, però, ETA anuncià per primer cop en la seva història una
treva indefinida i, poc després, els partits nacionalistes bascos (PNB, HB, i EA), als
quals s'afegí IU del País Basc, feren pública l'anomenada declaració de Lizarra, que
preconitzava una solució negociada del conflicte d'ETA a imatge del procés de pau
iniciat a Irlanda del Nord el 1994. A l'estat francès, les reivindicacions basquistes han
estat d'intensitat molt inferior i reduïdes a grups minoritaris. Des del 1975, hom ha
reclamat, sense èxit fins ara, la creació d'un departament específicament basc. Alguns
grups, d'altra banda, han donat suport al terrorisme d'ETA a l'estat espanyol.
Bastilla, la
En francès, la Bastille. Fortalesa de París construïda al s XIV
i enderrocada durant la Revolució Francesa. El cardenal Richelieu començà a
utilitzar-la com a presó per a reus il·lustres o aristòcrates. El 14 de juliol de 1789,
en un dels episodis més destacats de la Revolució Francesa, la Bastilla, símbol de
l'absolutisme reial, fou assaltada i presa pel poble de París. La diada del 14 de juliol,
aniversari d'aquest fet, fou declarada festa nacional l'any 1880.
Batalla
Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un
contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una
guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un
esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu.
Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística
per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra. Inicialment hom
designava indistintament amb aquesta paraula la lluita material i el gros de l'exèrcit. A
la batalla, com que hi intervé el gros de cada exèrcit, els quadres de comandament es
veuen obligats a variar llurs dispositius i llurs bases d'operacions. Bé que el concepte
de batalla no ha variat essencialment, sí que han canviat molt, en el transcurs de la
història, la quantia dels elements i les dimensions dels teatres d'operacions. Així,
dels fronts reduïts, amb armes d'un abast curt i de comandament directe en el mateix camp
de batalla pel general en cap, hom passà als fronts de batalla de bastants quilòmetres a
partir ja de la Segona Guerra Mundial, on hom aconseguí l'equilibri entre el foc i el
moviment, com a resultat de la mecanització dels mitjans de transport i de les
possibilitats dels avions, dels coets i dels mitjans de transmissió, que fan augmentar
les dimensions de l'acció; és important, encara, la reducció del nombre d'homes
combatents, substituïts progressivament per les màquines.
Batalla d'Alcolea
Batalla que tingué lloc el 28 de setembre de 1868 vora el
pont que travessa el Guadalquivir, als voltants d'Alcolea (Còrdova). Les forces
revoltades a Cadis, manades pel general Serrano, aconseguiren de derrotar l'exèrcit reial
del general Pavía, la qual cosa els permeté d'avançar fins a Madrid. Aquest combat
assenyalà la fi del regnat d'Isabel II i el triomf de la revolució de setembre.
Batalla
d'Altafulla
Acció bèl·lica de la Guerra contra Napoleó en què
l'exèrcit antifrancès, que operava al Principat sota el comandament del baró d'Eroles,
fou completament derrotat per les forces napoleòniques, a les ordres dels generals
Maurice-Mathieu i Lamarque (24 de gener de 1812). La principal conseqüència d'aquesta
desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d'aleshores el primer
exèrcit defugí les grans accions en camp obert, i fins al començament del 1813 les
operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller.
Batalla
d'Anglaterra
Nom donat als enfrontaments entre la RAF i la Luftwaffe que
es produïren al cel britànic durant la Segona Guerra Mundial (del 10 de juliol al 31
d'octubre de 1940). Com a preludi de la invasió de Gran Bretanya, els alemanys iniciaren
una sèrie d'atacs aeris i bombardejaren els principals aeròdroms, ports i centres
industrials. Els britànics, dirigits pel mariscal de l'aire Dowding, aconseguiren, amb la
meitat de forces, d'abatre un gran nombre de bombarders alemanys. Des del 15 de setembre,
Alemanya canvià de tàctica i el seu objectiu foren les grans ciutats i, concretament,
Londres. Aquests esdeveniments feren fracassar l'intent d'invasió i causaren 1 733
baixes entre els bombarders alemanys i 915 entre els caces britànics.
Batalla d'Arapiles
Batalla que tingué lloc a Arapiles (Lleó) pel juliol del
1812, durant la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses del mariscal Marmont foren
vençudes per l'exèrcit de lord Wellington. Gràcies a aquesta victòria, els francesos
abandonaren definitivament Andalusia.
Batalla d'Arnhem
Acció bèl·lica de la Segona Guerra Mundial en la qual la
1ª divisió aerotransportada britànica tractà de mantenir un cap de pont sobre el Rin a
l'altura d'Arnhem (17 a 25 de setembre de 1944). Els britànics hagueren de cedir després
de sofrir fortes pèrdues.
Batalla
d'Austerlitz
Batalla lliurada prop de Slavkov (en alemany Austerlitz),
Moràvia, on els exèrcits de Francesc II i d'Alexandre I de Rússia foren vençuts (2 de
desembre de 1805) per Napoleó I, que acabava d'ocupar Viena. Els aliats s'agruparen en
dues posicions (Olmütz i Marburg) entre les quals es trobava l'exèrcit francès. Les
condicions climatològiques i la intuïció del pla dels aliats permeteren la victòria de
Napoleó. Les baixes aliades foren molt superiors a les franceses. Amb aquesta derrota
finalitzà la Tercera Coalició, i Àustria signà l'humiliant tractat de Pressburg.
Batalla
d'Auerstedt
Acció lliurada simultàniament amb la batalla de Jena
(14 d'octubre de 1806) al poble d'Auerstedt, Turíngia, en la qual els prussians comandats
pel duc Carles de Brunsvic foren derrotats per les forces napoleòniques comandades per
Davout.
Batalla d'Ayacucho
Acció militar lliurada al peu del cim de Condorcanquí,
el 9 de desembre de 1824, entre les forces del virrei del Perú José de La Serna (que
foren completament derrotades) i les colombianes i peruanes, manades pel general Antonio
José de Sucre. Aquesta batalla, que a penes durà dues hores, significà, a la pràctica,
la fi del domini colonial a l'Amèrica continental. El vencedor concedí als vençuts una
capitulació molt honrosa, gairebé única en els annals de les guerres d'independència
de les antigues possessions castellanes.
Batalla d'Eylau
Combat que tingué lloc el 1807 a Preussisch Eylau
(actualment Bagrationovsk) entre l'exèrcit de Napoleó I i un exèrcit russo-prussià
comandat per Beunigsen.
Batalla d'Ordal
Fet d'armes ocorregut a les envistes d'Ordal (Alt Penedès), el 9 de
setembre de 1813, entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del
general Manso, amb l'ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck. Els francesos
foren rebutjats, bé que quatre dies més tard, en un nou atac, assoliren d'obrir-se pas i
de retirar-se cap al nord.
Batalla d'Uclés
Fet d'armes que tingué lloc a Uclés, a la Manxa
(Conca), el 13 de gener de 1809, en el curs de la guerra contra Napoleó, entre les tropes
franceses del mariscal Victor i l'exèrcit espanyol del Centre, comandat pel duc d'El
Infantado, que sofrí una gran desfeta.
Batalla d'Ulm
Batalla lliurada el 1805 a la ciutat d'Ulm, al land
de Baden-Württemberg, Alemanya, en la que les tropes franceses de Napoleó
obtingueren la victòria sobre els austríacs.
Batalla de Bailèn
Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bailèn
(Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes reunides
per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Castaños.
A les tropes andaluses s'afegí un cos de voluntaris format en gran part per genets garrochistas
andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i, després de repetits atacs
per a rompre el cercle, Dupont decidí de rendir-se amb totes les tropes. Els presoners
foren conduïts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la primera derrota a camp
obert soferta pels exèrcits napoleònics i tingué un gran ressò a tot Europa; com a
conseqüència de la derrota, Josep Bonaparte sortí de Madrid i deixà tot el sud de la
Península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.
Batalla de
Belchite
Acció militar de la guerra civil espanyola (1936-39)
corresponent a l'ofensiva republicana al front d'Aragó d'agost-setembre de 1937 que
tenia, per objectiu, d'evitar el col·lapse del front del Nord. La direcció de les forces
republicanes corresponia al general Pozas, cap de l'exèrcit de l'Est. L'atac inicial,
diversificat sobre vuit punts, escindí el front per Azaila i es consolidà a l'altura de
Mediana-Fuendetodos-Fuentes de Ebro, aïllant Belchite després d'haver neutralitzat
Quinto i Codo, situats més al nord. La penetració republicana fou dificultada per la
dura resistècia que oferí Belchite, població ben fortificada i defensada per 2 000
homes, bé que fou ocupada el 6 de setembre, quan l'ofensiva general estava aturada davant
Saragossa.
Batalla de
Borodino
Fet d'armes que tingué lloc el 1812 a la localitat de
Borodino, prop de Moscou, que acabà amb la victòria de Napoleó en la seva campanya de
Rússia (5-7 de setembre de 1812). Fou el darrer intent d'Alexandre I i del seu nou
generalíssim, Mikhail Illarionovic Kutuzov, per defensar Moscou.
Batalla de Boyacá
Acció militar de la guerra d'independència del
virregnat de Nova Granada (1819). Les tropes de Simón Bolívar hi derrotaren l'exèrcit
reialista del general Barreiro, quan aquest es dirigia a Bogotà. Bolívar assegurà així
la independència del virregnat.
Batalla de Br'ansk
Acció militar de la Segona Guerra Mundial en la qual s'enfrontaren enormes
efectius alemanys i soviètics de l'1 al 20 d'octubre de 1941. Les forces alemanyes, en
una ofensiva en forma de tenalla que es tancà entorn de Br'ansk, feren presoners més de
200 000 soldats soviètics; les unitats blindades alemanyes, comandades pel general
Heinz Guderian, se situaren a 170 km de Moscou.
Batalla de Brunete
Acció militar (del 5 de juliol de 1937 al 25 d'agost) de la guerra civil
espanyola esdevinguda entorn de la població de Brunete, localitat de Castella la Nova
(Madrid) (826 h [1965]). L'objectiu de les forces republicanes que dugueren la iniciativa
fou centrat en l'aixecament del setge de Madrid i la distracció de l'ofensiva del nord,
en una maniobra de trencament i encerclament del front. Les forces atacants, manades pel
general Miaja, es compongueren dels cossos V i XVIII, el primer amb la XI brigada
internacional. Havent trencat el front (6 de juliol), Brunete fou ocupat per la divisió
Líster. Refetes les tropes del govern de Burgos, amb l'ajut de la Legión Cóndor
recuperaren Brunete (25 de juliol). El balanç de l'acció fou negatiu per als
republicans, car havien guanyat una petita àrea de terreny a canvi d'un nombre
desproporcionat de baixes.
Batalla de
Caporetto
Acció militar esdevinguda a l'entorn del poble fronterer de
Caporetto (nom italià de Kobarid, actualment Eslovènia), en l'anomenat front de
l'Isonzo, entre forces italianes i austríaques durant la Primera Guerra Mundial. Ocupat
Caporetto pels italians, el 1917 les tropes italianes dirigides pel general Cadorna foren
derrotades per l'ofensiva austro-alemanya de Von Below i s'hagueren de retirar
desordenadament fins al Piave (novembre del 1917).
Batalla de
Catalunya
Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39,
iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938,
contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts
del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les
primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García
Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i
uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals
Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien
refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les
forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès,
on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues
direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els
Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos
d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15
de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb
França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les
unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al
Principat.
Batalla de
Chacabuco
Combat lliurat el 12 de febrer de 1817 entre les tropes de
Maroto i les patriòtiques del general San Martín, les quals derrotaren els espanyols.
San Martín entrà victoriós a Santiago, amb la qual cosa restaren obertes les portes per
a l'alliberament de Xile.
Batalla de
Dien Bien Phu
Combat sostingut p
