Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític
centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base
de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de
població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels
individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols
socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les
diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un
llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per
part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus
seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes
i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el
fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cacera de bruixes
Històricament, conjunt de mesures inquisitorials
destinades a localitzar, jutjar i castigar les persones sospitoses de bruixeria.
Expressió extreta de l'obra d'Arthur Miller The crucible ('Les
bruixes de Salem', 1953) que passà a designar el període de repressió política als EUA
(1950-54) conegut pel nom del senador MacCarthy, un dels seus principals dirigents. La
cacera de bruixes es va fer efectiva durant l'etapa de la dècada de 1950 en
què als Estats Units hi hagué una gran repressió ideològica, especialment contra les
persones sospitoses de simpaties comunistes.
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència
excessiva en assumptes polítics i administratius.
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és
falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen
d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A
l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la
vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931),
especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles
oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El
cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una
comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del
districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador
civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el
compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell
de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que
imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra
descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs
individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El
desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia
Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans,
regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901
(guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei
electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones
rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant
la Dictadura (1923-30).
El caciquisme als Països Catalans
El moviment catalanista el combaté aviat enèrgicament: Valentí Almirall, en Lo
Catalanisme (1886), l'acusava de fomentar la immoralitat dels funcionaris públics, de
falsejar les eleccions , del sucursalisme respecte a Madrid i de mantenir la ingnorància
del poble. La Lliga Regionalista, amb la seva campanya per tal d'assegurar la puresa del
sufragi i les primeres victòries electorals, reduí el fenomen; Bartomeu Robert el
combaté eficaçment des de l'alcaldia de Barcelona; Enric Prat de la Riba en saludà la
desaparició en el famós article La mort del Círcol Conservador (1906). Els noms
més significatius del caciquisme durant la Restauració foren, a Barcelona, Manuel Planas
i Casals, conservador, i Josep Comas i Masferrer, liberal; a Mallorca, Pasqual Ribot i
Pellicer, conservador i maurista; al País Valencià, on els cacics arribaren a utilitzar
els roders per a intimidar llurs enemics polítics, Victorí Fabra i Gil, de Castelló de
la Plana, conservador. A Mallorca, on Antoni Maura l'havia fet perdurar fins a la seva
mort, no fou desarticulat del tot i Joan March, sobretot a través del seu principal
representant, Lluís Alemany i Pujol, que pertanyia al partit liberal, continuà
utilitzant-lo per a defensar els seus interessos econòmics. Al Rosselló el caciquisme
anà també lligat al sucursalisme respecte a París i a la dependència envers els
governs de dreta. Ja durant la Restauració (1816-31) es mantingué com a diputat Francesc
Durand, membre d'una important família, i durant el Segon Imperi ho fou el seu fill
Justí. Durant la Monarquia de Juliol el latifundista de Ceret Llorenç Garcias es
mantingué com a diputat 18 anys, bé que Perpinyà es mostrà ja més independent.
Cadastre
Documentació establerta una vegada efectuades diverses
operacions administratives i determinats aixecaments topogràfics per tal de permetre la
identificació de les propietats immobles —urbanes i rústiques— d'una
determinada zona, la constatació del caràcter dels seus productes i la quantificació
dels ingressos que en resulten. A França, ja en temps de Francesc I, hom féu el cadastre
de quatre generalitats del sud, i en temps de Colbert (1664), de la de Montalban. Però la
idea d'un veritable cadastre general no sorgí fins el 1763, bé que no passà de l'estadi
teòric; el 1790 el predomini de l'escola fisiocràtica féu que l'assemblea constituent
ordenés la confecció del cadastre, acabat en temps del Consolat i de l'Imperi. A l'estat
espanyol, a partir de la llei del 1906, el cadastre determina i qualifica la propietat
territorial amb finalitat estadística, administrativa, jurídica i, especialment, per a
distribuir amb equitat els imposts territorials.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.
Entitat social i política fundada a
Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència
catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis
protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que
depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda,
durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots
els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un
gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el
Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de
neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de
Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil
socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga
Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a
Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de
Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la
Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI
tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda,
mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura
clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda
i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el
Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum
i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del
14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra
Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i
d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis
d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de
la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la
UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de
Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el
Centre.
Cadet
1. Membre del Partit Constitucional Democràtic rus
(Konstitucionno-demokraticeskaja Partija) (1904-17), conegut amb la sigla KD, el qual es
proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. Pavel
Miljukov, el seu dirigent, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern
provisional, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué
dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.
2. Alumne d'una acadèmia militar. Aquest nom, d'origen gascó, que designava el
secundogènit (i, per extensió, els fills subsegüents) de les famílies nobles, fou
aplicat a França a partir del regnat de Lluís XIV als joves nobles que estudiaven en
col·legis militars i que passaven a formar els cossos d'oficials, i s'estengué per
Europa. La monarquia borbònica hispànica regulà d'una manera similar en el seu exèrcit
(1722) la classe de cadets, limitada als estaments privilegiats. Aquesta limitació fou
derogada definitivament el 1856.
Cagoule, La
Nom donat al Comité Secret d'Action Révolutionnaire, organització
francesa d'extrema dreta composta, entre altres, per dissidents d'Action Française, que
actuà entre el 1932 i el 1940; els cagoulards es proposaven d'enderrocar el règim
republicà mitjançant el terrorisme. Durant la Segona Guerra Mundial una gran part dels
seus membres i el seu dirigent, Eugène Deloncle, collaboraren amb el govern de Vichy; un
grup de dissidents, però, actuà amb la resistència.
Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en
dipòsit, els quals administra o fa rendir.
Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu
destinada a l'administració de dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels
imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat. A diferència de la
resta d'intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres
benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d'ésser
representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament,
i s'han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la
localitat, la comarca, la regió o l'estat on radiquen. Llur funció econòmica bàsica
és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització.
Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides
principalment a l'empresa petita i mitjana, a l'agricultura, als mateixos impositors
(facilitant-los l'accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament
han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d'interès col·lectiu. La
primera caixa d'estalvis fou constituïda el 1778 a Hamburg, seguida al mateix s XVIII per
d'altres en distintes ciutats alemanyes, i el 1783 als Països Baixos. Fou, però, Jeremy
Bentham, el polític econòmic de la revolució industrial anglesa, qui ideà, a la fi del
s XVIII, les caixes d'estalvis com a entitats públiques que havien de rebre les
aportacions i els estalvis dels obrers amb l'objecte de proporcionar-los seguretat en
l'estalvi i les assegurances, principalment de vellesa. El 1810 fou fundada la primera
caixa d'estalvis britànica, i el 1817 fou promulgada la primera legislació per a
encoratjar-ne l'establiment. Als EUA, la primera fou constituïda el 1816, i a França, el
1818, on foren regulades per les lleis del 1835 i el 1837, amb un sistema centralista.
Arreu del món les caixes tingueren una gran expansió, afermada durant el s XX. L'antiga
URSS les fundà el 1923 substituint l'interès per fórmules com el sorteig periòdic de
quantitats entre els imposants. Als països socialistes serviren sovint per a absorbir un
poder de compra que no trobava béns de consum i així poder accelerar la inversió. La
moderna obligatorietat de les assegurances socials ha tret una bona part de l'objecte
primitiu de les caixes, que han absorbit, però, altres tasques, com les de finançar
l'estat als estats centralitzats, i les institucions municipals i regionals als estats
descentralitzats. La creixent liberalització i internacionalització de l'economia,
especialment a partir de la darrera dècada del s XX, contribueix com més va més a
desdibuixar les diferències en les funcions, operacions i instruments financers de les
caixes d'estalvi amb relació als dels bancs.
Calendari
Sistema de distribució del temps en grups originats per les
llunacions (els mesos), les fases de la Lluna (les setmanes) i el moviment
aparent del Sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia, determinat
pel moviment diürn aparent del Sol. El fenomen de les llunacions és la base del calendari
lunar, determinat per les agrupacions anomenades mesos; el moviment anual del Sol ho
és del calendari solar, en el qual les agrupacions principals són els anys i les
estacions. La setmana pot ocupar un lloc, en tots dos calendaris, sense
vinculació, però, amb el mes o l'any. Com a múltiple de l'any, en el calendari solar,
hi ha el segle. Ambdós calendaris, el lunar i el solar, són inclosos dins el concepte d'era.
Els primers calendaris foren els lunars. La durada de la llunació, o interval mitjà de
temps que transcorre entre dues llunes plenes consecutives, varia de 29 dies i 6 hores a
29 dies i 20 hores, que equivalen a una durada mitjana de 29,5305 dies civils. En
conseqüència, els calendaris lunars solen ésser formats per mesos de 29 i 30 dies, que
encara fan necessari d'afegir un dia cada 30 mesos. Com a perfeccionament dels calendaris
lunars, i per tal de correspondre més racionalment a les necessitats de l'agricultura,
aparegueren els calendaris luni-solars, basats en les llunacions, però que alhora
intenten d'ajustar-se a l'any tròpic, generalment mitjançant un mes variable, que hom
inclou d'acord amb un cicle determinat. Entre els primers calendaris luni-solars cal
esmentar el caldeu, l'hebreu, l'àrab anterior a Mahoma (l'actual calendari musulmà és
lunar) i els primers calendaris grecs i romans.
L'antecedent més llunyà del calendari actual és el calendari caldeu, amb un any
de 360 dies, repartits en 12 mesos de 30 dies. A fi de coincidir amb l'any tròpic, hom hi
afegí un tretzè mes, també de 30 dies, cada sis anys, i un altre mes al cap d'intervals
molt més llargs. Els mesos foren dividits en quatre setmanes de set dies d'acord amb les
fases de la lluna; els dos dies darrers de cada mes restaren fora del compte. Cadascun
dels dies de la setmana rebé el nom del Sol, de la Lluna i dels cinc planetes que
aleshores eren coneguts (Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn), noms que, evolucionats,
han subsistit en gairebé totes les llengües. Posteriorment desaparegueren els dos dies
finals del mes en tant que dies separats de la setmana i es formà un cicle continu. El
començament de l'any fou considerat primerament a l'equinocci de tardor, i més tard al
de primavera. El calendari egipci fou en un primer moment exclusivament lunar, amb
mesos de 29 i 30 dies. La necessitat de preveure les revingudes del Nil els féu estudiar
l'any tròpic i cercar un calendari que s'hi ajustés. Hom establí tres estacions de
quatre mesos (l'estació de sembra, la de recol·lecció i la d'inundació) de 30 dies
(any de 360 dies). Aquest any civil avançava un any sencer cada 69 anys tròpics. Malgrat
constatar-ho, no intentaren de modificar-lo. El període de 1 461 anys que avançava
un any sencer rebé el nom de sotíac (de Sothis, Sírius), puix que era observada
la sortida acrònica d'aquest estel, la qual anunciava la crescuda del Nil i els servia
per a mesurar l'any sideri. Els intents per a arribar a afegir un sisè dia epagomen cada
quatre anys fracassaren, i durant més de quatre mil anys continuaren usant un calendari
independent de les estacions. Els egipcis no tingueren la setmana ni cap agrupació de
dies basada en les fases de la lluna; per contra, empraren agrupacions de deu dies, els
decans, tres dels quals formaven el mes i 36, l'any. A Grècia s'anaren unificant diversos
calendaris, sota el model del caldeu, en l'anomenat calendari grec. Per tal
d'aconseguir un ajustament entre la mesura del moviment del Sol i el de la Lluna, Soló
trobà un cicle de vuit anys (cinc de lunars de 354 dies i tres amb el tretzè mes
complementari; per tant, de 384 dies) que totalitzaven 2 922 dies. Aquest cicle
equivalia a vuit anys tròpics més una hora i mitja, però, per contra, era inferior a 99
llunacions en un dia i mig. Per tal d'arranjar aquest desajust hom considerà un cicle de
setze anys, al qual s'afegien tres dies suplementaris. Així hom obtingué un ajustament a
les llunacions, però incrementà el desajust amb el Sol. L'any 432 aC Metó trobà el
famós cicle que porta el seu nom (cicle lunar o cicle de Metó), format per dinou
anys equivalents a 235 llunacions. Després de la reforma juliana, els grecs adoptaren
progressivament el calendari romà.
El calendari romà fou també al començament estrictament lunar. Així, a l'època
de la fundació de Roma era emprat un any format per 10 mesos (de 30 a 31 dies), que
totalitzaven 304 dies. Aquests deu mesos foren anomenats Martius, Aprilis, Maius,
Junius, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Després
del desè mes hom afegí els dies necessaris per a ajustar aquest any civil a l'any
tròpic, i obtingué, d'aquesta manera, un calendari luni-solar. D'aquests dies afegits,
en resultaren dos mesos: Januarius i Februarius. Així resultà un any civil
de 355 dies, més curt encara que l'any tròpic; per tal de solucionar-ho, hom establí un
cicle de quatre anys en el curs del qual hom afegia cada dos anys un tretzè mes, que
podia ésser tant de 22 com de 23 dies. Aquests quatre anys civils equivalien a 1 465
dies, mentre que quatre anys tròpics només equivalien a 1 461 dies. Per tal
d'aconseguir una major concordança, el 450 aC hom adoptà un cicle de vuit anys degut a
Cleòstrat, amb el qual hom suprimia, en relació amb l'anterior cicle de quatre anys, la
inclusió d'un mes de 22 dies cada vuit anys. Així i tot, el calendari continuava tenint
un excés de dos dies cada vint-i-quatre anys. Juli Cèsar decidí la creació d'un nou
calendari (45 aC), que fou designat calendari julià, adoptat posteriorment per la
majoria de països, amb algunes modificacions; el començament de l'any fou portat de l'u
de març a l'u de gener. Aquest calendari establí el concepte d'any de traspàs i
un any civil mitjà de 365,25 dies, quantitat que hom creia que corresponia a la durada de
l'any tròpic. Era dividit en dotze mesos: Januarius (31 dies), Februarius (29
o 30 dies en cas d'ésser any de traspàs), Martius (31 dies), Aprilis (30
dies), Maius (31 dies), Junius (30 dies), Quintilis (31 dies), Sextilis
(30 dies), September (30 dies), October (30 dies), November (31
dies) i December (30 dies). L'any 44 dC el mes Quintilis fou rebatejat amb
el nom de Julius, en honor de Juli Cèsar. A causa d'una aplicació incorrecta de
la intercalació de l'any de traspàs, August hagué de decretar que durant dotze
anys no hi hagués cap any de traspàs. Per aquest fet, el Senat decidí de canviar el nom
Sextilis pel d'Augustus. Hom considerà, però, que Augustus havia de
tenir el mateix nombre de dies que Julius, i n'agafà un de Februarius.
Perquè no hi hagués, tanmateix, tres mesos seguits de 31 dies hom en tragué un de September
i un altre de November, els quals foren afegits a October i a December.
En resultà així un calendari que bàsicament havia de romandre fins avui. D'antuvi els
romans no empraven la setmana, sinó que dividien el mes en tres parts desiguals: de les
calendes (primer dia del mes) a les nones (dia 5 o 7), de les nones als idus (dia 13 o 15)
i dels idus a les calendes del mes següent.
Amb el cristianisme continuà la vigència del calendari julià, i fins al s XVI
subsistí parcialment la forma de divisió del mes usada pels romans. Des del s I,
però, fou també usada la setmana, per influència del calendari jueu en el
cristià. El dia de descans passà del dissabte al diumenge. Per tal com algunes
commemoracions cristianes, com la Pasqua, eren basades en fets datats segons el calendari
lunar jueu, hom establí un calendari litúrgic amb aquestes festivitats mòbils.
Imposat a la major part del món, el calendari julià contenia l'error de base de partir
d'una mesura incorrecta de l'any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies,
l'any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es
traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. Com a conseqüència, el pas del sol pel
primer punt d'Àries i, per tant, les estacions s'avançaren. Així, la Pasqua, vinculada
a l'equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l'estiu. El 1582 el
papa Gregori XIII, assessorat especialment per Ghiraldi, decretà que fossin trets deu
dies a aquell any i fou modificat el concepte d'any de traspàs en un nou calendari,
anomenat des d'aleshores, calendari gregorià, en el qual ho són els anys que són
múltiples de quatre i que no acaben en dos zeros, i també tots els acabats en dos zeros
que tenen el nombre que quedaria, en treure els dos zeros finals, divisible per quatre.
D'aquesta manera hom suprimia tres dies civils cada quatre-cents anys i obtenia un any
gregorià mitjà d'una durada de 365,2425 dies civils, del qual perdura només un excés
de 0,0003 dies civils en relació amb la durada de l'any tròpic, que produeix només un
excés de tres dies cada deu mil anys. Posteriorment, gairebé tots els països adoptaren
el calendari gregorià. A Rússia es mantingué fins a la revolució del 1917 el calendari
julià. Malgrat l'ús, pràcticament universal, del calendari gregorià, els inconvenients
d'aquest són nombrosos, raó per la qual hi ha projectes de reforma, entre els quals
destaca el calendari internacional fix, amb un any de tretze mesos, d'exactament
quatre setmanes cada un, amb la qual cosa tots els mesos començarien en diumenge i
acabarien en un dissabte. Un altre projecte és l'anomenat calendari mundial, que
propugna un any de dotze mesos, de 30 i 31 dies, aplegats en grups de tres, totalitzant 11
dies cada grup.
Calendari del
Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat
des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones
rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat
d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques,
etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries
sobre temes rurals.
Calendari julià
També conegut com calendari gregorià o occidental.
La manera de comptar el pas del temps a l'Occident, el calendari julià, va ser decretada
per Juli Cèsar el 45 aC i va ser adoptada a l'edat mitjana per la majoria de països, amb
algunes modificacions. Aquest calendari, però, contenia un error amb relació al
calendari astronòmic, que es traduïa en el retard d'un dia cada 128 anys. El 1582, va
néixer el calendari gregorià, quan el papa Gregori XIII va decretar la supressió de deu
dies d'aquell any. El nou calendari va ser adoptat per la majoria de països, tot i que
Rússia no va abandonar el calendari julià fins a la revolució d'octubre del 1917.
Calendari musulmà
Calendari emprat pels àrabs i després estès al món musulmà. Era un
calendari lunar amb un any de dotze mesos, alternativament de 29 i 30 dies. A partir del s
V hom hi afegí un tretzè mes, intercalació que fou prohibida per Mahoma. Per tal com la
durada mitjana de la llunació sobrepassa en quaranta-vuit minuts la durada mitjana del
mes lunar musulmà, es produeix una diferència que obliga a afegir onze dies en cada
transcurs de trenta anys civils que formen el cicle; hi ha dinou anys de 354 dies i 11
anys de 355 dies (anomenats anys abundants), que ocupen el número d'ordre 2, 5, 7,
10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29. Per cada 33 anys civils gregorians transcorren 34 anys
civils musulmans. Actualment, en els països musulmans, i especialment en els àrabs, el
calendari musulmà és usat ensems amb el calendari gregorià.
Calendari
republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el
24 d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el
gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de
l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament
d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any
era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor);
Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor,
Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després
del darrer dia del mes de Fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per obtenir
un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia
sis. Fou vigent al Rosselló i també a la zona del Principat ocupada, durant la Guerra
Gran, per les tropes franceses de la Convenció (1794-95), igualment com en altres
territoris sota control republicà.
Calendari xinès
Calendari emprat a la Xina fins a la revolució del 1911. A
l'inici de la dinastia Zhou (ss XI-VIII aC) la durada de l'any era avaluada en 366 dies,
però era usat un calendari lunar de 354 dies, que aviat fou canviat per un de luni-solar,
amb la intercalació de set mesos lunars cada dinou anys; així s'obtingué el calendari
de Zhuangzi adoptat a Qin (s III aC), que durà fins a la reforma de l'època Han (any 104
aC). Al s XVI aparegué l'obra de Zhusaiu, que resumeix tota la tradició xinesa del
calendari. Fins a la revolució republicana del 1911 la Xina es regí pel calendari lunar
(yinli), i la diferència d'onze dies i un quart entre l'any solar i els dotze
mesos d'aquest calendari es compensava amb la introducció d'un mes intercalat cada tres
anys. Aquest mes se solia afegir al final dels dotze mesos. Això feia que el principi de
l'any lunar oscil·lés entre darreria de gener i començament de febrer. Aquest cap
d'any, anomenat festa de primavera (chunjie) era la festa més important de l'any
xinès, que durava quatre dies. Al calendari xinès hi ha festes regides pel calendari
lunar i, per tant, mòbils, i d'altres de regides pel calendari solar. Cal citar, a més,
la divisió de l'any en 24 seccions (qijie), utilitzada al camp. Des dels Han (s II aC)
fins al 1911, els anys xinesos han estat numerats combinant dos cicles, un de deu
elements, els troncs celestials (tiangan), i un altre de dotze branques terrenes (dizhi).
Aquest cicle es troba lligat amb el dels dotze animals simbòlics, d'interès astrològic.
El calendari oficial, a la República Popular de la Xina, és el gregorià, introduït ja
al s XIX pels jesuïtes.
Call Loans
Préstec d'un dia per l'altre que les entitats
bancàries concedien als corredors o intermediaris perquè poguessin comprar accions a
compte dels seus clients. Aquesta pràctica permetia especular sobre les accions perquè,
de fet, no es pagava més que un 10% del seu valor: el comprador desemborsava el 10% del
preu de l'acció -en el seu valor real- i demanava a crèdit el 90% restant al corredor,
que es procurava la suma necessària demanant un crèdit ràpid a un banc. Així es podia
especular a la borsa sempre que aquesta anés a l'alça: es revenia uns dies després,
quan el preu de les accions ja havia pujat, i així es retornava el crèdit i tant el
corredor com el client obtenien un marge de benefici.
Camarilla
1. Grup de persones que, sense reconeixement oficial
i ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l'autoritat superior de
l'estat. El terme té l'origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra
reial de Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys
1814-1820 i 1823-1833.
2. Conjunt de persones (familiars o amics) que, subreptíciament, influeixen en les
decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna personalitat.
Cambra
1. Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o
consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el
conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra
alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc,
consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra
de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de
Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels
estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova
Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran
Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels
Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra
dels Lords.
2. Entitat o organisme, de caràcter oficial i estructurat com a corporació pública, o
bé de caràcter privat i estructurat com a associació, que agrupa individus o entitats
d'una mateixa activitat econòmica (comerç, indústria, navegació, agricultura,
propietat, etc). i que té com a finalitat de cobrir uns serveis determinats i de defensar
llurs interessos.
Cambra
d'agricultura
Associació generalment voluntària que té per funció de reunir, elaborar
i expressar les opinions de les persones lligades amb l'agricultura sobre qüestions
públiques referides al benestar de l'interès agrícola. La primera fou fundada a
Escòcia el 1864. En general, a tot el món, han estat restringides als grans propietaris
i, a diferència de les antigues societats d'agricultors, han fet pressió sobre la
política agrària governamental. A l'estat espanyol, les cambres d'agricultura foren
regulades el 1890; agrupades en cinc federacions (entre les quals la catalano-balear i la
valenciano-murciana) formaven la Unió Agrària Espanyola. El 1919 foren creades les cambres
agrícoles provincials, de caràcter obligatori, al costat de les de caràcter local.
Durant els darrers anys del s XIX foren creades, als Països Catalans, les cambres
agrícoles de Barcelona (o Catalunya), València, Palma de Mallorca (Cambra Agrícola
Balear, que publicà en 1893-95 el butlletí "El Agricultor Balear"), Tarragona,
Castelló de la Plana, Reus, Tortosa, el Vendrell, Vilafranca del Penedès, Maldà i la
Cellera de Ter, i els primers anys del s XX hom en creà moltes més, bé que en general
prengueren el nom de sindicat agrícola o bé el d'associació de propietaris,
associació agrícola, unió agrícola, etc, agrupades totes a la Federació
Agrícola Catalana-Balear. Amb el franquisme, totes aquestes associacions foren
suprimides, i llurs funcions (de les quals era exclosa la representació directa dels
col·lectius agraris) atribuïdes a les cambres oficials sindicals agràries, els
membres de la qual eren designats per les autoritats. Després del franquisme,
ressorgiren, d'una banda, els sindicats agrícoles, dels quals la Unió de Pagesos
és el de més projecció als Països Catalans, i, de l'altra, el Parlament de Catalunya
creà el 1993 la cambra agrària, corporació de dret públic que actua com a
entitat de consulta i de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya en matèries
d'interès agrari. Els seus representants són elegits directament entre els professionals
del sector agrícola.
Cambra
d'indústria
Associació que agrupa els industrials, amb funcions
similars a la cambra de comerç. Les cambres d'indústria foren creades a l'estat
espanyol el 1911, a les zones més industrialitzades: als Països Catalans, la Cambra
Oficial d'Indústria de Barcelona (amb jurisdicció sobre tot el Principat), fusionada el
1967 amb la Cambra Oficial de Comerç i Navegació, i la Cambra Oficial d'Indústria de
València (amb jurisdicció sobre les províncies de València i Alacant).
Cambra de comerç
Corporació de dret públic que agrupa les empreses per a la defensa i la
promoció de llurs interessos. Les cambres de comerç són òrgans consultius de les
administracions, tenen competències públiques encarregades i delegades per les
administracions per a gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les
empreses. La denominació de cambra de comerç aplicada a aquest tipus d'institució és
d'origen francès. Creada la de Marsella el 1599 i la de Dunkerque el 1700, Lluís XIV
dotà aquesta institució d'un estatut nacional (1701), a partir del qual s'estengueren
per tot l'estat. Suprimides durant la Revolució (1791), foren restablertes durant el
Consolat. El darrer terç del s XVIII, el títol de cambra de comerç s'aplicà a les
associacions de comerciants sorgides a les illes Britàniques (on tingueren un important
paper en la Revolució Industrial) i a les colònies britàniques d'Amèrica: Nova York
(1768), Glasgow i Belfast (1783), Edimburg i Leeds (1785), etc. Durant el s XIX
s'estengueren per la major part dels estats del món en substitució de les diverses
institucions tradicionals de caràcter similar. Als Països Catalans, els col·legis de la
mercaderia i els consolats medievals havien deixat pas ja al s XVIII a les juntes de
comerç. En termes generals, són dos els models bàsics que regulen les cambres de
comerç arreu: el model continental, al qual s'adscriuen les cambres de l'estat espanyol,
i el model anglosaxó. En l'àmbit continental, les cambres es consideren com a ens
corporatius de caràcter públic i es basen en els principis d'adscripció obligatòria de
totes les empreses i de quota obligatòria; en canvi, les anglosaxones són meres
associacions de caràcter privat i es basen en els principis de lliure adhesió i de
contribució voluntària. A l'estat espanyol, el 1886 en fou decretada la constitució a
cada una de les províncies (coexisteixen, però, amb d'altres d'àmbit municipal en
determinades poblacions importants que no són capitals de província). A partir del 1901
les cambres de comerç es denominaren cambra de comerç i indústria o cambra de
comerç, indústria i navegació, segons les característiques; amb la llei de bases
del 1911, que els donà un estatut oficial, foren establertes a les províncies més
industrialitzades cambres d'indústria independents de les de comerç. El 1993 s'aprovà
una nova llei de bases de les cambres, que substituí la del 1991, per tal d'ajustar
aquestes institucions a la Constitució espanyola del 1978. Les vuitanta-cinc cambres de
comerç de l'estat espanyol es troben agrupades en un Consell Superior de Cambres de
Comerç, Indústria i Navegació, amb seu a Madrid. Hi ha actualment vint cambres de
comerç als Països Catalans: vuit de comerç i indústria (Lleida, Tàrrega, Manresa,
Terrassa, Sabadell, Valls, Alcoi i Oriola) i dotze de comerç, indústria i navegació
(Barcelona, València, Mallorca, Eivissa i Formentera, Alacant, Castelló, Tortosa, Reus,
Tarragona, Menorca, Girona, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), a més de la Cambra de
Comerç i Indústria de Perpinyà i dels Pirineus Orientals. El Consell de Cambres de
Catalunya agrupa les tretze cambres catalanes, i el Consell de la Comunitat Valenciana,
les cinc del País Valencià. Les de Barcelona, Eivissa i Formentera, Sabadell i Palamós
foren fundades el mateix 1886; les de València i Tarragona, el 1887; la de Lleida, el
1897. El 1903 fou fundada la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació d'Eivissa, amb
jurisdicció sobre Eivissa i Formentera; però, atesa la seva poca activitat, desaparegué
el 1924 i fou assimilada a la de Palma de Mallorca, que hi establí una delegació. El
1905 foren creades les de Girona, Sant Feliu de Guíxols i Tàrrega; la de Maó ho fou el
1906. Dénia, Vinaròs i Vilanova i la Geltrú havien tingut també, igualment com
Eivissa, cambra de comerç. Per al comerç internacional han sorgit, d'una banda, les
cambres de comerç nacionals a l'estranger i, de l'altra, la Cambra de Comerç
Internacional, fundada el 1919, que té el seu secretariat internacional a París i
reuneix més de 100 comitès nacionals, amb un Tribunal d'Arbitratge Comercial
Internacional.
Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per
asfixiar. Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en
els camps de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a
l'execució de condemnats a mort en alguns estats dels EUA.
Cambra de
Representants
Cambra baixa del congrés dels EUA. Consta de 435 membres
elegits per a dos anys proporcionalment al nombre d'habitants de cada estat (cada membre
representa com a terme mitjà de 300 000 a 400 000 habitants). El Senat i la Cambra de
Representants estan en pla d'igualtat en l'aspecte legislatiu, llevat en matèria
d'imposts, en què únicament la Cambra de Representants posseeix la iniciativa, així com
en el cas de l'impeachment. Ambdues cambres posseeixen també atribucions
constitucionals, electorals i judicials.
Cambra dels Comuns
Cambra baixa del parlament britànic. Els seus membres (659
el 1997) són elegits per a un període màxim de 5 anys; la cambra és dissolta
habitualment abans d'esgotar aquest període en el moment que el primer ministre considera
que en la contesa electoral les circumstàncies són favorables al seu partit. Cada
circumscripció electoral elegeix un únic membre de la cambra mitjançant sufragi
universal directe; no poden ésser elegits els sacerdots, els funcionaris i els pars si no
renuncien els títols nobiliaris. Presideix la cambra el speaker, que dirigeix els
debats. El primer ministre ha d'ésser elegit forçosament, des de l'inici del s XX, entre
els representants dels comuns (abans podia ésser-ho d'entre els de qualsevol de les dues
cambres). Diàriament el govern se sotmet a les interpel·lacions a la Cambra dels Comuns
(question time). Iniciada al s XIII per a l'aprovació i el repartiment d'imposts
entre els llocs o comuns de jurisdicció reial, agafà importància i s'organitzà a
partir de mitjan s XIV, afavorida per les necessitats econòmiques de la guerra dels Cent
Anys. Al s XVII adquirí nou impuls: després de la restauració del 1660 consolidà el
poder adquirit durant la guerra civil de 1642-48. Al llarg dels ss XIX i XX una sèrie de
reformes ampliaren progressivament les atribucions de la cambra i la seva
representativitat. El 1928 fou concedit el vot a les dones.
Cambra dels Lords
Cambra alta del parlament britànic. Poden ocupar escons
només els bisbes i arquebisbes de l'Església Anglicana, els pars hereditaris del Regne
Unit, els pars vitalicis creats el 1958 i els jutges del tribunal suprem (1 139 persones
en total el 2001). El mateix any era constituïda per un total de 679 membres, dels quals
561 eren pars vitalicis, 92 pars hereditaris (d'aquests, 75 designats pels partits
polítics, 2 de designació reial i 15 per la mateixa cambra) i 26 pars espirituals (2
arquebisbes i 24 bisbes). Creada al s XIII, com una de les dues cambres del parlament
britànic, des de la fi del s XVIII ha perdut la major part del seu poder a favor de la
Cambra dels Comuns. Les reformes del 1911 i del 1949 n'han reduït les facultats a la
possibilitat d'exercir el dret de veto per dos anys sobre les lleis aprovades per
l'esmentada cambra. El 1999 fou aprovada una llei per la qual se suprimien gradualment els
membres hereditaris de la cambra (659 fins aquest any).
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
Corporació de dret públic constituïda el 1886 sota la
presidència de Manuel Girona i Agrafel. L'any 1912, com a conseqüència del nou règim
jurídic en matèria de cambres, s'instituïren, a Barcelona per separat, la Cambra
Oficial de Comerç i Navegació i la Cambra Oficial d'Indústria. El 1967 es reunificaren
les dues cambres i es constituí novament la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i
Navegació de Barcelona com a continuadora d'aquelles. Té la seva seu a la Llotja de Mar.
El principal òrgan de govern és el ple de seixanta-nou membres, seixanta dels quals
elegits per sufragi universal i directe de tots els contribuents al Tresor Públic
(persones físiques o jurídiques), que es dediquin al comerç, la indústria, la
navegació i altres serveis, i nou elegits pels membres del ple abans esmentat a proposta
de les organitzacions empresarials intersectorials i territorials més representatives.
Participa en la gestió i el finançament de l'anomenat Grup Cambra, format per Fira de
Barcelona, Turisme de Barcelona, Barcelona Centre de Disseny, Fundació Barcelona
Promoció i la societat Gestió i Promoció Aeroportuària. Edita diverses publicacions,
interessants per a l'estudi de l'economia catalana, com ara la "Memòria econòmica
de Catalunya" (anual), en col·laboració amb les cambres de comerç catalanes. El
seu arxiu històric guarda un fons molt important per a la història econòmica de
Catalunya.
Camisa
Seguit d'un adjectiu de color distintiu d'un cos militar o d'un partit, nom
donat als membres d'aquest cos o partit. Els camises roges eren els voluntaris que
seguiren Garibaldi a l'expedició de Sicília (1860). Els camises negres, els
militars feixistes italians a partir de 1919. Els camises brunes, els militants
nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les SA (seccions d'assalt). Els camisas
azules, els militants de FET i de las JONS (1934). També han estat camisas viejas
els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració
establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant la Segona Guerra Mundial per a
l'extermini en massa de la població jueva dels països ocupats. A més dels que foren
construïts al costat dels camps de concentració d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin),
sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka. L'extermini era dut a terme en grans
cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en forns crematoris. Hi foren exterminats
entre quatre i sis milions de jueus.
Camp de
concentració
Centre d'internament establert al marge dels
procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on
són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de
càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del
poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense
tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba,
on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a
severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles.
Procediments anàlegs foren aplicats a l'&Ag;frica del sud pel governador britànic
Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels
enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a
Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi
tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps
de concentració tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on
arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap
suprem de les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat
nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de
Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de
Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a
Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona
Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop
de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch
(Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la
regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els
enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i
també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les
considerades races inferiors (gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats
"asocials"; llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una
part important de la mà d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i
de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments
mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després
de l'anomenada "solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a
Polònia des del 1941 camps d'extermini.
Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el
1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als
refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué
de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de
càstig.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets
a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans,
organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el
dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol
procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball,
aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.
Campanya
1. Guerra, combat, operació militar, a camp obert.
2. Sèrie d'operacions que poden ésser considerades com un conjunt estratègic, i són
explicitades en el pla de campanya o pla d'operacions.
3. Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.
Campanya de
Palestina
Conjunt d'operacions militars (1915-17), durant la Primera
Guerra Mundial, que donaren el control de Palestina i Síria a la Gran Bretanya. L'intent
turc d'apoderar-se del canal de Suez (febrer del 1915), fracassat per una contraofensiva
dels britànics, menà aquests a la campanya, a fi d'allunyar qualsevol amenaça damunt el
canal. Llur general, Allenby, ocupà Gaza i Jerusalem (1917), ajudat per una flota aliada
i forces franceses, australianes i àrabs. Presa també Damasc (setembre del 1918), per
l'octubre els francesos ocuparen Beirut, i tres dies després Turquia demanà l'armistici.
Campanya de
Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial
mitjançant el qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943).
Després d'un intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants
—forces anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander—
desembarcaren al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i equip,
eren 220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000
alemanys, que resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de
Messina.
Campanya de
Tunísia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori
tunisià entre el febrer i el maig del 1943 per part de les forces anglo-nord-americanes,
d'una banda, i les germano-italianes, de l'altra. A la conferència de Casablanca els
aliats acordaren la reconquesta total del Magrib abans d'iniciar l'ocupació d'Itàlia.
Mentre els nord-americans tractaven de separar les forces alemanyes del general Jürgen
von Arnim, al nord, de les del general Erwin J.Rommel, al sud, aquest contraatacà, ocupà
la ciutat de Gafsa i marxà sobre Tebesa, on s'havien replegat els nord-americans. Tot i
això, les diferències entre Hitler i Rommel permeteren als britànics ocupar el sud de
Tunísia. Per la seva banda, von Arnim refusà de rebre reforços donant per perdut el cap
de pont tunisià. Els anglo-nord-americans iniciaren l'ofensiva final el 19 d'abril, i el
7 de maig ocuparen Tunis i Bizerta. Les últimes forces italianes es rendiren el 12 de
maig. La campanya de Tunísia comportà la pèrdua, per part de l'Eix, d'uns 250 000
homes, i d'uns 70 000 en el bàndol aliat. Significà també l'inici del control de la
Mediterrània per part dels aliats, que poc després iniciaren la invasió de Sicília.
Campanya
del Concert Econòmic
Moviment econòmic i polític promogut el 1898 per la Lliga de Defensa
Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, per tal d'assolir per
a Catalunya un concert econòmic amb l'estat espanyol similar al del País Basc. S'hi
mostraren favorables les quatre diputacions catalanes, 318 ajuntaments del Principat i les
principals entitats professionals, econòmiques i culturals. L'oposició que hi féu el
ministre de finances Villaverde ocasionà el Tancament de Caixes.
Campanya del Nord
Conjunt d'operacions militars dutes a terme durant la guerra civil espanyola,
entre març i octubre de l'any 1937, que acabaren amb la resistència republicana del
Nord. No podent encerclar Madrid, després dels intents fracassats en les batalles
del Jarama i Guadalajara, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937,
l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia,
la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el
bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió
internacional; l'11 de juny fou trencat el "cinyell de ferro" de Bilbao, ciutat
ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els
batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense
gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes
de Franco a Gijón (21 d'octubre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives
per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla, que es concretaren en les
batalles de Brunete i Belchite.
Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els
partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i
encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines Antipersona
Organització no governamental internacional fundada
el 1991 amb l'objectiu d'aconseguir la il·legalització de la fabricació, l'ús i el
tràfic de mines antipersona. Promou també el desminatge i l'assistència als damnificats
per aquestes armes. Sorgí de la unió de sis organitzacions arran del fracàs de la
convenció de Ginebra sobre armes convencionals (1980). Des de la seva fundació, s'hi han
adherit més de 1 000 organitzacions no governamentals. La ICBL aconseguí el 1997 que 122
estats signessin a Ottawa un tractat per a la prohibició de les mines antipersona, en
vigor des del 1999 i al qual s'han anat adherint nous estats membres. El 1997 la
coordinadora Jody Williams rebé el premi Nobel de la pau en representació de
l'organització.
Campanya
publicitària
Programació i realització d'una acció publicitària
de conjunt valent-se dels diferents mitjans de difusió.
Campanyes
d'Etiòpia
Denominació donada als episodis bèl·lics
internacionals que tingueren com a escenari l'imperi etiòpic a les acaballes del s XIX i
a la primera meitat del s XX. La pretensió d'Itàlia d'imposar el seu protectorat sobre
Etiòpia, basada en una interpretació tendenciosa del tractat d'Uccialli (1889), conduí
a l'enfrontament militar d'ambdós països (1894). L'exèrcit italià, sota el comandament
del general Oreste Baratieri, vencé els etiòpics a Koatit i Adigrat i ocupà la
província de Tigre, però l'emperador Menelik II el derrotà a Amba Alaji, a Makalle i,
com a victòria decisiva, a Adwa (març del 1896). Pel tractat d'Addis Abeba (octubre del
1896) Itàlia reconegué la independència d'Etiòpia. El 1935 els afanys imperialistes de
Mussolini i la necessitat de primeres matèries i d'obertura de nous mercats determinaren
que Itàlia aprofités els incidents fronterers entre la Somàlia italiana i Etiòpia per
a emprendre, sense prèvia declaració de guerra, la conquesta d'Etiòpia. Comandades per
Graziani i De Bono (substituït de seguida per P.Badoglio) i equipades modernament, les
tropes italianes derrotaren l'exèrcit etíop, d'estructura quasi feudal i mal armat, a
Enderta, Shire i Tembien. L'emperador Haile Selassie intentà d'aturar l'enemic, però
novament fou vençut prop del llac Ashangi (1936); els italians ocuparen Gondar i la
regió del llac Tana i entraren a Addis Abeba. La Societat de Nacions es limità a
condemnar Itàlia com a agressora i a imposar-li sancions econòmiques. Entre el març i
el maig del 1941 les tropes britàniques comandades per Cunningham i Platt, en una acció
convergent des de Kenya i el Sudan i amb l'ajut de les guerrilles indígenes, derrotaren
l'exèrcit del duc d'Aosta i l'obligaren a capitular, fet que posà fi a la dominació
italiana a Etiòpia.
Campanyes de
Polònia
Operacions bèl·liques que tingueren com a escenari el
territori polonès durant les dues guerres mundials. Havent declarat Alemanya i
Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos
emprengueren (primera campanya) amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa;
mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes
alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i
els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en
què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que
retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica. L'u de setembre de 1939
(segona campanya), sense prèvia declaració de guerra, les forces alemanyes —la
Wehrmacht, amb el suport de la Luftwaffe— ocuparen la major part de Polònia en una
ràpida campanya, completada el 29 del mateix mes amb la capitulació de Varsòvia
després de tres setmanes d'heroica resistència; mentrestant, des del dia 17, l'exèrcit
soviètic (d'acord amb el pacte amb el Tercer Reich) ocupava les províncies orientals del
país. L'ocupació de Polònia per Alemanya féu esclatar la Segona Guerra Mundial. En la
tercera campanya, els habitants de Varsòvia, encoratjats pels avenços dels aliats, es
revoltaren contra els invasors nazis (1 d'agost de 1944) i lluitaren desesperadament fins
el 2 d'octubre, que hagueren de capitular. L'alliberació de Polònia del domini nazi fou
duta a terme entre el gener i el març del 1945 pels exèrcits soviètics amb la
col·laboració dels partisans.
Campanyes del
Sinaí
Operacions militars efectuades a la península del Sinaí
per l'exèrcit israelià en les guerres àrabo-israelianes. La primera (1956)
comportà una pràctica ocupació del desert (120 km de profunditat en tres dies) per les
columnes blindades comandades per Moshé Dayan. Les forces de l'ONU restabliren
(1956) les línies anteriors de l'armistici del 1949. La més espectacular (1967) portà
les forces blindades israelianes fins al canal de Suez en l'anomenada guerra dels Sis
Dies, territori que ocuparen fins el 1973, que un sobtat atac egipci obligà els
israelians a retirar-se una vintena de quilòmetres a l'interior del Sinaí.
Canadenca, la
Nom amb què fou coneguda l'empresa Barcelona Traction, Light and Power
Company, Limited.
Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons
federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la
Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
(veure Insurrecció Cantonalista)
Canvi
Forma de la distribució de les mercaderies dins la
societat. La superació d'una economia d'autoconsum amb la introducció de la divisió del
treball exigí històricament l'aparició del canvi, instrumentat d'antuvi pels
procediments de bescanvi o barata i, posteriorment, per la introducció del diner.
En ambdós casos, el problema que el canvi implicava consistia en la determinació d'un
indicador general de l'estructura de relacions d'equivalència entre els distints béns
produïts dins una comunitat econòmica, és a dir, el valor de canvi relatiu de
cada bé o mercaderia. Dins l'escola clàssica, el canvi aparegué com un concepte
inherent a l'home, al qual corresponia l'exercici d'una activitat «natural»
caracteritzada pel fet de produir-se entre mercaderies equivalents que tenen, en el
treball incorporat o en el treball contingut, l'essència del valor i que
dóna lloc a un canvi equivalent. L'economia neoclàssica i els corrents marginalistes
consideren d'escàs relleu les discussions sobre el canvi, considerat com un fet tècnic
subsidiari respecte a les categories d'utilitat i d'escassetat, atès que l'esquema
teòric recolza en les relacions entre individus aïllats dins un mercat transparent. El
marxisme parteix de l'existència d'una llei del valor que regula el canvi de
mercaderies (sobre la base del quantum, de treball abstracte, simple i necessari
socialment) i que parteix del canvi equivalent per a formular la desigualtat en el
canvi, tant en les relacions entre capital i treball, amb l'aparició de l'excedent i de
l'explotació, com a escala nacional (canvi desigual entre l'agricultura i la indústria,
per exemple), per a arribar al canvi desigual entre països, basat en una divisió
internacional del treball que tendeix a augmentar la desigualtat de les relacions entre
els països subdesenvolupats i els desenvolupats.
Canvi cultural
Modificació de la cultura a través del temps. Tot i que
els canvis culturals i els sòcio-estructurals siguin interdependents, llur estudi separat
és justificat per raons metodològiques. El canvi cultural abasta un univers amplíssim
d'esdeveniments, i ja amb els primers sociòlegs (Montesquieu i Adam Ferguson) en sorgí
l'estudi, el qual, juntament amb la creença en el progrés, determinà la formulació
d'influents teories sobre l'evolució de la cultura (com, per exemple, les de Saint-Simon
i Auguste Comte). Més endavant, la teoria marxista de les ideologies plantejà la
qüestió en termes de la dependència entre aquest fenomen i les estructures de classe i
relacions de producció. L'expansió de l'etnologia i de l'antropologia social, a la fi
del s XIX, enriquí el coneixement sobre aspectes fins aleshores desconeguts del
canvi cultural, com és ara la difusió d'elements culturals, llur distribució
geogràfica i ecològica, l'aculturació, etc. Semblantment s'esdevingué més tard
amb l'estudi renovellat dels fenòmens ideològics, reprès per Karl Mannheim, i amb
l'interès despertat avui per la cultura de massa. Hom no posseeix encara una teoria
general, d'acceptació universal, del canvi cultural, i és dubtós que hom arribi a
assolir-la fàcilment. D'altra banda, abunden els estudis sobre aspectes específics, bé
que molt amplis, del canvi cultural: es destaquen els efectuats sobre secularització,
propaganda i llenguatge.
Canvi social
Diferència que hom pot observar entre dos estadis de la
realitat social i el procés que hi té lloc. Abraça fenòmens tan amplis com els de desenvolupament,
progrés, decadència i evolució; quan el canvi no és gradual, hom
parla de revolució. El canvi social és determinat per tres factors: alteracions
sociobiològiques (així, una transformació climàtica pot forçar un poble sedentari al
nomadisme o a la conquesta), variacions imposades per un o diversos grups socials
(implantació d'una llei, construcció de vies de comunicació, persecució d'una minoria
ètnica, etc) o la mateixa dinàmica de les estructures socials establertes (la dinàmica
interna del sistema capitalista, per exemple, encamina la societat en un sentit donat).
Sovint, tots tres factors apareixen junts en el canvi social, el qual, d'altra banda, va
estretament unit al canvi cultural, de tal manera que l'un implica sempre l'altre en un
cert grau. Tanmateix, el primer comporta sempre una modificació d'estructures. Les
concepcions més generals sobre el canvi social, com les d'Auguste Comte, Karl Marx o
Émile Durkheim, sovint es confonen amb una teoria de l'evolució de la humanitat.
D'altres, més particulars, intenten explicar fenòmens més restringits del canvi, com la
teoria de Max Weber sobre els orígens del capitalisme. Nombrosos estudis de canvi social
a petita escala empren al màxim la quantificació dels fenòmens, tot operant amb un
mínim de variables, d'una col·lectivitat reduïda.
Cap
1. Persona que ocupa un lloc de preferència, que
presideix o que té els altres a les seves ordres; capitost.
2. El qui té l'autoritat i ostenta la representació d'una casa regnant (o exregnant) o
senyorial; el cap d'una casa reial és el rei (o el pretendent).
Cap d'estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En
les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques,
el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de
l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn
del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de
les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president
l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions
del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el
president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què
aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president
del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
Cap polític
Càrrec polític posat pel govern al capdavant de les províncies de
l'estat espanyol com a representant màxim del poder executiu. La denominació, equivalent
i predecessora de la de governador civil, sorgí de les corts de Cadis i estigué
en vigor en 1813-14, 1820-23 i 1836-49. Fou conegut amb el seu nom castellà, jefe
político.
Capficat
Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els
temps de Columel·la per a perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX
foren utilitzats pels rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de
rabassa morta. La licitud de la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat
ésser aquests elements constitutius de la rabassa morta originària.
Capità general
Oficial que exerceix el comandament de totes les forces
militars del territori per al qual ha estat nomenat. A la corona catalanoaragonesa, el
càrrec de capità general fou creat el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó amb
jurisdicció sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya, i persistí, vinculat a la persona
del governador, fins el 1500, que la jurisdicció fou ampliada a tot el Principat de
Catalunya. A partir del 1512, fou vinculat a la persona del lloctinent general —fet
que es produí també a València quan hom hi creà el càrrec el 1520, fora del període
de lloctinència de Germana de Foix— i persistí així fins a l'abolició pels
decrets de Nova Planta, àdhuc durant l'època d'unió a la corona francesa (1640-52). La
seva provisió corresponia al Consell d'Aragó. El capità general disposava d'un tribunal
integrat per quatre o cinc assessors, un tresorer, un advocat fiscal i un nombre variable
d'escrivans i notaris; tenia competència sobre els delictes militars i comuns greus fets
per estipendiaris o soldats i, de fet, actuava en el comerç exterior, requisava vaixells
i, en nom del Consell de Guerra, supervisava la construcció naval militar. El càrrec de
capità general, existent també a Navarra, fou estès als territoris colonials
castellans; així, durant el s XVII reberen aquest nom els caps de les demarcacions
militars dels virregnats d'Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors que,
com a capitans generals de tropes en servei permanent, crearen la demarcació o
jurisdicció territorial (capitania general). El capità general d'Índies era president
de l'audiència del seu districte i era assessorat militarment per una Junta de Guerra.
Tenia a les seves ordres els almiralls de les armades situades en aigües de la seva
jurisdicció. Amb la Nova Planta (1707-16), el capità general adquirí, als antics regnes
de la corona catalanoaragonesa, el comandament suprem de l'exèrcit d'ocupació permanent
(a diferència del temps dels Àustria, que només disposava d'unes forces esparses i
eventuals en cas de guerra o d'aldarull) i alhora el govern general i la representació
del monarca; de fet esdevingué la garantia més ferma del règim polític autoritari i
absorbent dels Borbó. D'ací que fos lligat d'una manera molt estreta a la corporació
civil cabdal, l'audiència reial, de la qual fou president nat, en els afers
governatius per tal que les tropes asseguressin l'observança d'una recta política.
Així, la representació del sobirà —bé que els edictes fossin intitulats pel
capità general en nom del rei— fou assignada a la diarquia formada pel capità
general i governador, d'una part, i per l'audiència, de l'altra (real acuerdo)
—motiu de freqüents friccions—, per tal d'assegurar la indepèndencia dels oïdors
o magistrats d'aquest organisme politicojudicial contra les ingerències abusives d'un
capitost de guerra, al qual la realitat històrica havia hagut de convertir en un ésser
omnipotent, tant de cara als súbdits com de cara al govern de Madrid. Una prova del seu
poder fou la inamobibilitat de què molts d'ells gaudiren. En el curs del s XVIII, el
càrrec de capità general fou establert també a la resta del territori peninsular de la
monarquia borbònica, com a cap suprem de les noves demarcacions administratives
territorials (capitanies generals), que foren constituïdes al llarg del segle. El capità
general de Castella la Vella presidia l'audiència de Valladolid; el d'Andalusia, les de
Granada i Sevilla; el d'Extremadura, la de Càceres, etc. Des de la reforma administrativa
de l'estat espanyol, que separà el govern polític del comandament militar (1835), el
capità general esdevingué el cap superior de cada capitania general, excepte,
fins el 1941, dels departaments insulars de Balears i de Canàries, a càrrec d'un
comandant general. Els actuals capitans generals tenen el grau de tinent general en la
jerarquia militar.
Capital
1. Fons de riquesa acumulada, diners que hom posseeix.
2. Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que
posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període
en període.
Conjunt de mitjans de producció -reals o monetaris- reproduïbles amb
l'acció d'una unitat productiva i susceptibles d'originar una renda de període en
període. En la història del pensament econòmic, el concepte de capital ha tingut una
aparició relativament tardana i escassament satisfactòria a l'hora de proveir una
definició de validesa general. De fet, dins l'economia positiva burgesa, les teories més
recents no han superat totalment les concepcions clàssiques, sorgides en llur peculiar
context històric. En la concepció de Turgot, representant dels fisiòcrates, manca la
distinció entre la forma monetària representativa dels elements del capital i aquests
elements, bé que la seva precisió respecte a la part de capital destinada al consum i la
distinció entre capital i terra foren posteriorment recollides i incorporades a la
tradició del pensament clàssic. L'aportació d'Adam Smith proporcionà la textura
bàsica de la concepció clàssica, la qual pressuposa els següents principis lògics
fonamentals: l'abstracció sense referència històrica al context social; la importància
dels efectes productius dels anomenats factors originaris, principalment en el seu
vessant de contribució ex-ante a la formació del capital; la delimitació i
l'equivalència del capital en relació amb els factors terra i treball, situant-los en un
mateix nivell d'importància, i el tractament estàtic de la qüestió. Smith en destacà
els valors substancials, distingint els elements reals (béns físics) dins el conjunt de
valors patrimonials expressats en termes monetaris. Classificà els components d'aquest
estoc real en dues categories: una de dedicada al consum immediat (que no produeix renda),
i una altra de productiva, que denominà pròpiament capital. Així mateix
estengué el concepte a l'àmbit macroeconòmic en examinar la societat com un tot,
identificant el capital amb els mitjans de producció. Així sorgí la concepció del
capital com un actiu del conjunt de la societat. D'aquesta manera el concepte de capital
es desvincula d'un subjecte històric definit (l'empresari) i es projecta damunt un mo-del
de societat concebut en funció dels criteris ètics i polítics de Smith. Basant-se en
les consideracions anteriors, hom féu una classificació -àmpliament divulgada i
mantinguda- que distingia fonamentalment els capitals materials, amb base natural
física, els capitals immaterials, sense base natural física (educació,
qualificació, experiència empírica, organització, marca, etc), capital social,
capital comptable, dependent dels criteris de valoració de la pròpia unitat
productiva, capital circulant i capital fix, ambdós caracteritzats en
funció de llur permanència econòmica, etc. Des de John Stuart Mill (1806-73) fins a
Alfred Marshall (1842-1924) i Eugen Böhm-Bawerk (1881-1914) els conceptes bàsics de
Smith foren compartits sense alteracions substancials. Böhm-Bawerk definí el capital com
a conjunt de productes caracteritzats per llur capacitat d'adquisició de béns,
distingint el capital lucratiu, propi del sector privat, i el capital productiu,
que pren tota la seva significació des del punt de vista de l'economia social. El
nexe entre aquestes dues categories era donat per un component extrínsec: el tipus de
sistema de producció i l'organització social concreta d'un entorn econòmic donat.
Modernament, les diferents concepcions de capital comparteixen, principalment, dos trets
característics: la notació de l'origen econòmico-financer del capital i la seva
preeminència per damunt dels altres factors de la producció, remarcant, a més, el seu
component dinàmic dins el desenvolupament econòmic. Mc Leod, Bagehot i Holman han
aportat un conjunt de formulacions (teories del capital-disposició) que han trobat
la seva definició més elaborada en Cassel, Schumpeter i Adolf Weber. Schumpeter destacà
l'acció catalitzadora del capital en el procés de desenvolupament capitalista,
caracteritzant-lo com una força dinàmica que trenca el cicle tradicional de l'economia
per obrir pas al desenvolupament econòmic. La teoria del capital variable o real correspon
a la moderna aportació anglesa i nord-americana (Knight, Kaldor, Lerner, Robertson i, en
part, J.M. Keynes; el concepte focal, introduït per Knight, originà un important debat
entre 1893 i 1910, principalment a càrrec de John Bates Clark i Böhm-Bawerk).
Representà un intent de defugir el concepte de capital-disposició per a penetrar en
l'anàlisi de l'estructura de producció capitalista, de la qual destacà la importància
de l'element permanent, fons permanent, on es concentra la capacitat productiva. L'escola
austríaca, amb Menger i Böhm-Bawerk, i més recentment Machlup i Hayek, ha basat les
seves aproximacions en els esquemes de distància en l'ordre, durada del període de
producció, estructura temporal de la producció i període d'inversió. Per a l'anàlisi
marxista, el capital constitueix el valor que, per mitjà de l'explotació de la mà
d'obra assalariada, origina la plus-vàlua. Des d'aquest punt de vista les
definicions burgeses del concepte tendirien a encobrir l'existència de l'explotació de
classe i a caracteritzar-lo, d'altra banda, com una categoria eterna i immutable en
l'existència de tota societat humana. Per a Marx, el capital constitueix una relació
social, de producció, històricament determinada. Encarna la relació social entre la
classe dels capitalistes i la classe obrera. Dins la seva anàlisi, la fase culminant del
capitalisme s'identifica amb l'aparició -bàsica per al desenvolupament de l'acumulació
capitalista- del capital constant (part del capital esmerçada en mitjans de
producció i que no genera increments de valor ni canvia de magnitud) i el capital
variable (part del capital esmerçat en l'adquisició de la força de treball, font de
la creació de la plus-vàlua, de la qual s'apropia el capitalista). Marx defineix la
relació entre capital constant i capital variable com la proporció en la qual la força
de treball és instrumentada amb l'ajut del capital constant (maquinària, instal.lacions,
equipament tècnic, etc). La relació formalitzada implica que o = c/(c +
v) (essent o la composició del capital; c el capital constant; v el
capital variable). Marx remarca la tendència del capital constant a augmentar en relació
amb el capital variable i l'increment de la part relativament estable del capital constant
(equips, instal.lacions) respecte a la més mòbil (primeres matèries, productes
semielaborats). Tots dos processos menen a un augment de la dimensió de la unitat
productiva a partir de dos mecanismes: la concentració de capital -increment del capital
controlat per un capitalista individual- i la centralització del capital -agregació de
capitals sota l'impuls centralitzador del sistema bancari-. A partir del mètode i els
supòsits de l'anàlisi marxista, la transformació continuada del diner en capital -amb
el desenvolupament de la circulació i la producció de béns- tendeix a materialitzar-se
en els mitjans de producció, els objectes de producció i els salaris, i culmina en la
forma de producció pròpia del capitalisme. Per a Hilferding les fases més recents de
l'evolució capitalista mostren la importància de l'anomenat capital financer -controlat
pels bancs i emprat pels empresaris-. Lenin i posteriorment Paul Swezzy, Paul Baran,
Ernest Mandel, i d'altres, han situat, en llurs estudis a l'entorn del capital
monopolista, les conseqüències del modern desenvolupament tecnològic,
l'autofinançament i la consolidació dels esquemes de competència imperfecta. En el
pensament econòmic socialista, el concepte de capital és inclòs en la
controvèrsia a l'entorn del significat de les categories mercantils i monetàries dins la
planificació. En aquest sentit les aportacions més notables provenen, entre
d'altres autors, de Charles Bettelheim, Oskar Lange, Branko Horvatt, Maurice Dobb i
Wlodzimierz Brus.
Tipus de capital
En la consideració usual del capital com a categoria econòmica, hom distingeix tres
enfocaments bàsics, segons que sigui considerat des del punt de vista de la teoria
econòmica, de l'economia de l'empresa o des d'un angle jurídic. En el primer cas apareix
el concepte de capital tècnic o conjunt de béns materials directament relacionats
amb l'explotació econòmica: instal.lacions, edificis, primeres matèries, maquinària,
eines, etc. L'economia de l'empresa s'interessa pel capital comptable, que és
donat per la representació comptable del capital tècnic en determinats comptes de
l'actiu o del passiu, segons una valoració monetària a partir de la qual hom efectua les
amortitzacions. D'altra banda, hom anomena capital jurídic el conjunt de drets de
l'empresa que recauen sobre el capital: titulars d'accions i creditors de les operacions
comercials. Des del punt de vista tècnic, hi ha dos tipus de capital: el capital fix,
format pels béns de tipus durador i que no es realitzen en diner de forma habitual dins
un mateix exercici econòmic (terrenys, maquinària, edificis, etc), i el capital
circulant, format pels béns que es consumeixen dins el procés de producció o
activitat comercial d'un mateix exercici i la finalitat del qual és la realització en
diners mitjançant l'acte de venda (primeres matèries, mercaderies, estocs, etc). La
comptabilitat representa el capital tècnic mitjançant els comptes corresponents, així
com les fonts de finançament que en permeten l'existència. Els comptes que reflecteixen
comptablement el capital tècnic formen part de l'actiu: immobilitzacions o comptes
de capital fix que no són realitzables i han d'ésser amortitzats (terrenys, immobles,
maquinària, instal.lació, etc); realitzable o comptes de capital circulant de
l'actiu econòmic (primeres matèries, productes en curs d'elaboració, productes
semielaborats, productes acabats, mercaderies, estocs, etc); i disponible o comptes
de capital circulant de l'actiu financer (caixa, bancs, etc). Les fonts de finançament es
comptabilitzen en el passiu en els comptes exigibles, en el cas que es tracti de fonts de
finançament aliè (emprèstits, préstecs, hipoteques, etc), o bé en el net, en el cas
que es tracti de capitals propis (compte de capital). En l'aspecte jurídic, el
capital neix en el moment que es constitueix l'empresa, mitjançant l'emissió d'accions;
en la mesura que aquestes són subscrites i desemborsades, hom parla del capital emès,
capital subscrit, capital desemborsat o no desemborsat. El valor del conjunt de
les accions segons llur valor nominal rep el nom de capital social de l'empresa,
del qual són propietaris els accionistes. Aquests són, doncs, jurídicament els titulars
de la propietat del capital de l'empresa. El capital social pot experimentar
modificacions. Aquestes poden ésser augments mitjançant desemborsos en efectiu,
aportacions en espècies, i incorporació de reserves, o bé disminucions, realitzades
mitjançant el reembors als accionistes, o la consolidació de pèrdues. El capital
financer esmerçat en una empresa es transforma en capital tècnic destinat a
l'explotació econòmica. L'obtenció del producte permet de calcular la productivitat del
capital, que és donada per la fórmula següent: productivitat del capital = volum
de la producció/inversions fixes + primeres matèries + despeses generals
industrials.
Capital, El
Principal obra econòmica de Karl Marx. És la part realitzada d'una Economia
concebuda el 1844 i concretada el 1857, en sis parts: el capital, la propietat
territorial, el treball assalariat, l'estat, el comerç exterior i el mercat mundial. Fins
el 1861 Marx no pogué treballar en El capital, que portà el subtítol de Crítica
de l'economia política i que considerava com a continuació del seu llibre del mateix
títol del 1859. N'enllestí el primer llibre, "El procés de producció dels
capitals", que fou publicat el 1867, i escriví els dos llibres següents (que
componien un volum, "El procés de conjunt del capital") en 1860-75 i 1869-79,
respectivament (foren publicats per Engels el 1885). El quart llibre no passà d'unes
notes de lectura (1861-63) que havien de constituir la base d'una "Història de
l'economia política des de la meitat del s XVII"; el seu caràcter provisional féu
que Kautsky, malgrat reconèixer el seu real interès, el publiqués (1910) a part, amb el
títol de Teories de la plus-vàlua. Contemporàniament han estat publicats altres
materials, però encara no tots, per a altres parts de l'Economia. El capital pròpiament
dit té el propòsit de descobrir les lleis fonamentals del capitalisme mitjançant el
mètode del materialisme històric. Sobre una massa enorme de documentació històrica,
especialment anglesa, passava del més abstracte (primer volum) al més concret (segon i
tercer volums). Les categories fonamentals que Marx conceptualitzà per a l'anàlisi del
capitalisme presenten la característica d'ésser, al mateix temps, categories lògiques i
històriques, i són la mercaderia, el valor, el treball —com a concepte diferent del
de força de treball— i el capital. El capital constitueix el cos central de
la teoria econòmica del marxisme.
Capital cultural
Bagatge cultural que hom ha adquirit a través de l'educació familiar i,
també, de l'escola. Segons Pierre Bourdieu, els membres de les famílies burgeses que
gaudeixen d'un bon nivell cultural es troben en una posició privilegiada per a accedir
als millors espais vitals i professionals.
Capital social
1. Valor monetària de les aportacions dels socis a les
societats, particularment a les mercantils. En aquestes, la veritable importància del
capital social és de tipus comptable, puix que per la seva inclusió obligatòria en el
passiu del balaç constitueix per als socis una garantia que la xifra de beneficis que
apareix al balanç és real, i per als creditors, que la societat pot respondre almenys
d'una quantitat igual a la xifra del capital, llevat que resultin pèrdues del balanç.
Per a evitar aquest perill, les lleis obliguen a reposar el capital o a restablir-ne
d'alguna altra manera l'equilibri, quan les pèrdues sobrepassen un cert percentatge de la
xifra del capital. Cal no confondre el capital amb el patrimoni social, que és la valor
de la societat (és a dir, la diferència entre el que té i el que deu), que canvia a
cada moment; la xifra del capital no és sinó una valor mínima garantida (amb
l'excepció ja remarcada).
2. Conjunt de béns de capital bàsics i condicionants del
desenvolupament de l'activitat productiva per a qualsevol economia. Es compon
fonamentalment de l'equipament infrastructural (transports, comunicacions i
instal·lacions energètiques). L'avaluació de la seva contribució al procés productiu,
a partir de la informació del mercat (preus), és considerablement imprecisa, atesa la
dificultat d'aïllar els seus efectes sobre l'activitat econòmica en conjunt. La natura
dels serveis que se'n deriven, el volum de recursos necessaris per a la seva entrada en
rendiment, la seva importància per al control econòmic i polític, juntament amb el fet
que la seva producció és difícilment diversificable, han constituït les raons
principals del procés de substitució de la gestió de grups monopolistes per la de
l'estat en el seu control i el seu finançament. Modernament hom admet la primacia del
sector públic pel que fa a la provisió del capital social, sobretot dins un procés de
desenvolupament, puix que el volum de recursos requerits fa irrellevant l'actuació de la
iniciativa privada. També és objecte de coincidència l'apreciació que la
disponibilitat d'una infrastructura eficient, per part dels països subdesenvolupats,
constitueix un fort incentiu per a l'atracció de capital estranger.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema). La tècnica avançada exigeix d'utilitzar
mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l'abast de tothom, per la qual
cosa la propietat privada d'aquests mitjans significa propietat d'alguns i no propietat de
la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de
treball. Resten així configurades dues posicions en el procés de la producció, les
quals divideixen la societat fonamentalment en dues classes: capitalista (posseïdors) i
proletària (no posseïdors), amb desigual
