Concentració
Unitat productiva (coneguda també com a agrupament) proposada pel
decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (1936) a fi de promoure la
constitució dels consells generals d'indústria, formada per totes o unes quantes de les
diverses empreses d'una mateixa branca industrial que existissin al territori català,
sempre que la nova organització assegurés unes possibilitats majors en l'àmbit
econòmic, comercial i tècnic i no lesionessin els interessos del petits empresaris. El
Consell d'Economia havia d'aprovar les propostes de concentració. Fou un intent de
control de les branques econòmiques pel sindicat respectiu.
Concentració
de capital
Fenomen característic del capitalisme que defineix una de
les seves primeres etapes de desenvolupament. S'inicià ja a l'edat mitjana amb la
canalització cap a l'Europa occidental de masses considerables de capital provinents del
comerç amb l'Orient. El comerç marítim colonial, que es desenvolupà després del
descobriment d'Amèrica, provocà la creació de societats per accions i el naixement i
l'extensió del capital financer. Actualment la unió de capital comercial i financer es
dóna no solament en el pla de les grans indústries, sinó també de la banca. Amb la
concentració de capital prenen la direcció de l'economia capitalista els grups de
pressió, i hom pot parlar, malgrat les lleis antimonopolistes que hi ha en molts estats,
d'un capitalisme monopolista d'estat.
Concentració
de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un
poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de
militars.
Concentració
empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es
fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica
d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució)
les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat
de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi
pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents formes de concentració:
les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta d'un servei necessari a
totes elles; les unions temporals consisteixen en l'agrupació de dues o més
empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme conjuntament una obra, algun
subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra es dóna quan hom contracta
amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei.
Concentració
industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació.
Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és
condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix
que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial,
hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de
capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la
concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és
incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar,
substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre
d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager.
Hom parla de concentració horitzontal per a designar la unió de diverses empreses
o fàbriques amb el mateix tipus de producció industrial; la concentració vertical,
per contra, suposa la unió d'empreses amb produccions complementàries. Figures
destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els
càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en
el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una
posició força avantatjosa en relació amb la competència.
Concentració
parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes,
d'una superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen
anteriorment. Amb la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una
parcel·lació excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels
rendiments i en augmentar el rendiment de la terra. El 1952 fou promulgada a Espanya, amb
caràcter experimental, la primera llei de concentració parcel·lària, establerta
definitivament el 1955.
Concert
administratiu
Concert econòmic.
Concert econòmic
A l'estat espanyol, conveni entre el ministeri de finances i
l'administració de determinats territoris que gaudeixen d'un règim fiscal propi i
diferenciat. Segons la Constitució del 1978, tenen concert econòmic les Canàries per
raó de llur insularitat, Ceuta i Melilla a causa de llur estatut especial i, per motius
històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En aquests dos darrers
casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines (1876), després de
les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i
Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat, sinó que hi aplicà un
règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior. Segons els respectius
estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de capacitat normativa i
d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen una quantitat pactada
amb l'estat proporcional a la capacitat tributària d'aquests territoris, en concepte de
despeses generals. Des de Catalunya, històricament hom ha reclamat un tractament fiscal
similar.
Segons la Constitució del 1978, tenen concert
econòmic les Canàries per raó de la seva insularitat, Ceuta i Melilla pel seu estatut
especial, i, per motius històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En
aquests dos darrers casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines
(1876), després de les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia,
Àlaba, Guipúscoa i Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat,
sinó que hi aplicà un règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior.
Segons els respectius estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de
capacitat normativa i d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen a
l'administració central una quantitat pactada proporcional a la capacitat tributària
d'aquests territoris, en concepte de despeses generals. Des de Catalunya, històricament
hom ha reclamat un tractament fiscal similar (campanya del Concert Econòmic).
Concessió
comercial
Contracte pel qual un empresari (concessionari) posa
l'establiment del qual és titular a disposició d'un altre empresari industrial o
comercial (concedent). En virtut de la concessió, el concessionari comercialitza per un
temps determinat o indefinit, en nom i per compte propis i sota les directrius i
supervisió del concedent, els productes l'exclusiva de venda dels quals li és atorgada
en unes condicions determinades. El concessionari sol adoptar indegudament les
denominacions de representant, distribuïdor, o agent. Si el contracte inclou l'exclusiva
de marca i l'assistència tècnica del producte sol ésser anomenat franchising o
contracte de franquícia.
Concessió
internacional
Conveni segons el qual un estat cedeix a un altre l'exercici
efectiu de la sobirania sobre una part del seu territori —bé que conservant-ne la
sobirania teòrica— per un temps determinat i en canvi d'un cànon. L'estat
cessionari pot establir-s'hi i desenvolupar-hi lliurement el propi comerç sota la
protecció de la pròpia autoritat. La concessió pot ésser feta a diversos estats o a un
de sol. Bé que actualment no són emprades, les concessions foren molt nombroses a la fi
del s XIX i a començament del XX, especialment obtingudes de la Xina pels estats
europeus.
Concili
Reunió legítima de pastors de l'Església per a legislar o decidir sobre
problemes eclesiàstics generals. Els concilis, segons llur àmbit i importància, poden
ésser universals (o ecumènics) i particulars, els quals se
subdivideixen en plenaris i provincials. El fenomen conciliar no és
exclusiu del cristianisme; l'existència de concilis budistes de la família Theravada, o
tradicional, per a la fixació o el manteniment de l'ortodòxia ajuda a descobrir-hi un
sentit religiós bàsic, que és el de la fixació legal de formes de creure i d'actuar
per part de tota una comunitat o dels qui la representen, de manera que els individus
hagin d'optar entre sotmetre-s'hi o col·locar-se fora del grup. Els concilis cristians
nasqueren en un moment que la interpretació gnòstica del cristianisme com una simple
escola filosòfica obligà a enfortir la institucionalització del grup religiós. Així,
durant la segona meitat del s II l'Església anà resolent qüestions debatudes, com
la unificació de la data de la Pasqua o la determinació d'una regla elemental de la fe,
dels llibres del cànon bíblic i del caràcter de successors dels apòstols propi dels
bisbes, i anà prenent consciència de la necessitat de reunir totes les esglésies per a
resoldre problemes comuns. Durant el s III i el començament del IV, el concili
s'anà convertint en un fet normal per a la vida de l'Església, sobretot en moments de
crisi: vers el 250, la província de Capadòcia tenia el costum de reunir concili cada
any, i problemes com el de la validesa del baptisme administrat pels heretges o el de la
penitència dels lapsi i d'altres foren discutits en concilis (Àfrica i Àsia
Menor, vers el 220; Cartago, al maig del 251, seguit d'un de Roma; Antioquia, el 252). Per
això, amb l'edicte de Constantí l'única cosa que canvià fou la possibilitat de donar
al concili una amplitud fins aleshores desconeguda (la de tota l'oikoumenh) i força de
llei imperial a les seves decisions. Guiat per la seva consciència de Pontifex Maximus i
cercant en el cristianisme el nou ferment de la unitat de l'Imperi, Constantí convocà,
presidí i promulgà el concili de Nicea (325), considerat el primer dels ecumènics. Els
seus successors feren semblantment amb els altres grans concilis d'Orient, als quals
demanaren d'establir la formulació de l'ortodòxia en les controvèrsies trinitàries i
cristològiques i per als quals cercaren sempre el consentiment o l'aprovació del bisbe
de Roma. Els vuit primers concilis celebrats en aquelles condicions s'han considerat
privilegiats quant a llur universalitat, fins al punt que les Esglésies ortodoxes no
n'accepten d'altres i es consideren incapacitades per a reunir un concili ecumènic. Uns
principis idèntics de simbiosi dels dos poders foren aplicats per a d'altres concilis
d'abast més limitat però que interessaven tota una ètnia, tals com els concilis
visigòtics de Toledo o els de l'imperi Carolingi, celebrats en diversos llocs. A
l'Orient, els concilis o sínodes posteriors no han passat d'aquesta categoria. Per
contra, l'Església occidental seguí la seva tradició amb una sèrie de concilis que
legislaven tant sobre problemes de fe com sobre altres problemes eclesiasticocivils, com
el de falsificació de moneda, o problemes de pau i treva, al primer concili del Laterà
(1123); el fet, però, que fossin reunits i aprovats pel papa féu que amb el temps els
teòlegs catòlics els consideressin ecumènics (cal recordar, però, que encara
l'arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, al s XVI, comptava com a ecumènics només
nou concilis: els vuit de l'època imperial i el de Florència). Després del concili de
Trento, però, el progressiu encongiment de l'autoritat de l'Església sobre els camps
profans de la vida portà a un tipus de concili més semblant als primitius, i, així, el
concili I del Vaticà i, sobretot, el concili II del Vaticà han estat sínodes totalment
intraeclesials. La menysvaloració de l'Església, comuna als reformadors, és la causa de
la manca de concilis protestants, fora de moments d'una gravetat especial, com fou el de
la tensió entre els Cristians Alemanys i l'Església Confessant, que portà al sínode de
Barmen (1934). Les decisions dels concilis han estat aplegades en grans col·leccions,
entre les quals sobresurten l'Acta conciliorum oecumenicorum, d'E. Schwartz (en 25
volums, Berlín 1914-40), per als concilis d'Efes (431), Calcedònia (451) i segon de
Constantinoble (553), i sobretot la Sacrorum Conciliorum nova et amplissima Collectio,
de G. Mansi (Florència-Venècia 1759-98; 31 volums, que actualment arriben a 55). La
teologia dels concilis és la mateixa que la de l'episcopat; per això hom els reconeix
autoritat per al territori que els bisbes reunits legítimament representen; hom reconeix
al concili ecumènic una autoritat suprema sobre tota l'Església i, amb les condicions
requerides, el carisma de la infal·libilitat. El dret canònic condiciona l'existència
actual d'un concili ecumènic a la convocació, la confirmació i la promulgació de part
del papa. En són membres tots els qui ho són del col·legi episcopal i aquelles altres
persones (com els superiors generals d'ordes religiosos) explícitament convocades. Hom
considera que hi ha hagut vint-i-un concilis ecumènics.
Del gener al juny del 1995 tingué lloc, a Tarragona i a Sant Cugat del Vallès, el
Concili Provincial Tarraconense, el qual reuní tots els bisbes de la província
eclesiàstica de Tarragona i de l'arquebisbat de Barcelona, juntament amb altres
persones legítimament convocades. Enllaçant amb una llarga tradició, interrompuda el
1758, el 29 de novembre de 1992 l'arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, anuncià
la celebració d'un concili provincial, que fou preparat a través d'una àmplia consulta
i de l'elaboració d'un temari agrupat en quatre seccions ("Evangelització",
"Paraula de Déu i sagraments", "Sol·licitud pels més pobres i
marginats" i "Comunicació i coordinació interdiocesana"), que fou
estudiat per més de 45 000 persones. Convocat oficialment el 8 de setembre de 1994, el
concili s'inaugurà a la catedral de Tarragona el 21 de gener de 1995, i les sessions de
treball tingueren lloc al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès durant vuit caps de
setmana, del febrer al maig. Hi participaren 158 persones, de les quals 14 eren bisbes, 68
sacerdots, 36 religiosos (25 dones i 11 homes) i 40 laics (20 homes i 20 dones). Sense
dret a vot, hi participaren una trentena de persones més, i també quatre observadors
d'altres confessions religioses. Les discussions es caracteritzaren per un notable esperit
de franquesa i llibertat, tot i que no hi faltaren moments de tensió amb motiu d'unes
quantes qüestions conflictives (celibat opcional dels capellans, ordenacions femenines,
absolució col·lectiva, creació d'una conferència episcopal catalana). A fi d'evitar el
perill de dispersió, atesa la gran quantitat de propostes presentades, s'acordà de donar
prioritat, dintre de cada un dels temes majors del concili, a un nombre limitat de
conclusions. Finalment, les propostes aprovades pels membres conciliars foren sotmeses al
vot deliberatiu (és a dir, decisori) dels bisbes, els quals les convertiren en 170
resolucions. Aquestes no pogueren ser publicades fins que no foren reconegudes per la
Santa Seu al cap de més d'un any de la clausura solemne del concili, que havia tingut
lloc a la catedral de Tarragona el 4 de juny de 1995. Tanmateix, el vistiplau romà
obligà a llimar algunes expressions considerades massa "nacionalistes": així,
la resolució 105 hagué d'abandonar la referència a Catalunya "com a pàtria, com a
nació i com a cultura", i la 142 es veié obligada a no parlar de la Conferència
Episcopal Tarraconense com si fos una conferència episcopal pròpiament dita i a
afirmar dues vegades la vinculació dels bisbes catalans a la Conferència Episcopal
Espanyola. Si bé la importància històrica d'aquest concili és innegable —el
primer després de més de dos segles—, no ho és tant la seva incidència real en la
presència i l'arrelament de l'Església Catòlica a Catalunya.
Concili I del
Vaticà
Vintè concili ecumènic de l'Església Catòlica,
celebrat a Sant Pere del Vaticà del 8 de desembre de 1869 al 18 de juliol de 1870, que
fou suspès davant la presència de les tropes del Piemont entorn de Roma; hi assistiren
774 bisbes. Hi foren aprovades dues constitucions conciliars, la Dei Filius (24
d'abril de 1870) i la Pastor aeternus (18 de juliol de 1870). Dos dies abans de la
publicació del Syllabus (8 de desembre de 1864), el papa Pius IX féu la primera
consulta sobre la conveniència de convocar un concili; després tingué lloc el
nomenament d'una comissió preparatòria (9 de març de 1865), l'anunci oficial de la
celebració (26 de juny de 1865) i la convocatòria, amb la butlla Aeterni Patris (29
de juny de 1868). Les invitacions cursades als patriarques orientals ortodoxos i a les
esglésies protestants no foren acceptades; per part dels primers perquè ja havien estat
publicades a la premsa, i per part dels segons perquè ho consideraren una ingerència en
llurs pròpies esglésies. Per primera vegada a la història no hi foren invitats els caps
d'estat catòlics. De bell antuvi, suscità recels la possible connexió entre el Syllabus
i el concili, recels que augmentaren en aparèixer a "La Civiltà Cattolica"
(6 de febrer de 1859) un article en què hom recollia el rumor, escampat per París, que
el concili ratificaria per aclamació el Syllabus i, sobretot, que definiria
dogmàticament la infal·libilitat del papa; Döllinger replicà atacant no sols la
infal·libilitat, sinó fins i tot l'autoritat del bisbe de Roma, i hi contrareplicà el
també historiador de l'església Hergenröther; un tercer partit, entorn dels bisbes
francesos Darboy i Dupanloup, volia fer veure que no era oportuna ni necessària una
definició en aquells moments, postura a la qual s'afilià l'episcopat alemany, que
considerava una tal definició "menys oportuna". Fou normal la discussió de la
primera constitució, que fou aprovada en els seus quatre capítols, sobre l'existència i
coneixement d'un Déu personal, la necessitat de la revelació divina, l'essència de la
fe i la relació entre fe i ciència. S'inicià després la discussió sobre alguns temes
menors disciplinaris, però la petició dirigida al papa per 380 pares conciliars donà
ràpida prioritat a la Constitució sobre l'Església, que en la seva primera
redacció constava de 15 capítols: hom inclogué al capítol onzè el tema del primat, al
qual fou afegit després el de la infal·libilitat. Al llarg de les discussions la
matèria restà dividida, i en sortí la Constitutio prima de Ecclesia, reduïda a
quatre capítols sobre la institució del primat per part de Jesucrist en la persona de
Pere, la permanència d'aquest primat en la persona del bisbe de Roma, successor de Pere,
l'amplitud i les característiques del dit primat i la infal·libilitat del papa en els
seus pronunciaments ex cathedra sobre temes de fe i costums. Aquesta fou la
constitució aprovada, alhora que hom aprovava la suspensió del concili; restà, doncs,
sense haver estat discutida la segona constitució sobre l'Església, l'aprovació de la
qual sens dubte hauria complementat la primera i hauria centrat la relació
papa-episcopat, discutida ja des del conciliarisme, que no trobà equilibri fins al
concepte de col·legialitat del concili II del Vaticà. La definició del primat i
la infal·libilitat papals fou acceptada successivament en els àmbits catòlics, llevat
d'uns quants cercles, sobretot centreuropeus, dels quals sorgí l'església dels
vellcatòlics.
Concili II del
Vaticà
Vint-i-unè concili ecumènic de l'Església Catòlica,
convocat pel papa Joan XXIII amb la constitució apostòlica Humanae salutis (25
d'octubre de 1961) i celebrat sota el seu pontificat i el del seu successor, Pau VI, a
Sant Pere del Vaticà en els períodes següents: de l'11 d'octubre al 7 de desembre de
1962; del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963; i del 14 de setembre al 8 de desembre
de 1965. Hi foren aprovades i proclamades les constitucions sobre litúrgia (Sacrosanctum
concilium, 25 de gener de 1964), dogmàtica sobre l'Església (Lumen gentium,
21 de novembre de 1964), dogmàtica sobre la divina revelació (Dei Verbum, 18 de
novembre de 1965) i pastoral sobre l'Església en el món d'avui (Gaudium et Spes,
7 de desembre de 1965), els decrets sobre els mitjans de comunicació social (Inter
mirifica, 4 de desembre de 1963), l'ecumenisme (Unitatis redintegratio, 21 de
novembre de 1964), les Esglésies orientals (Orientalium Ecclesiarum, 12 de
novembre de 1964), el ministeri pastoral dels bisbes (Christus Dominus, 28
d'octubre de 1965), la renovació i adaptació de la vida religiosa (Perfectae
caritatis, 28 d'octubre de 1965), la formació sacerdotal (Optatam totius, 28
d'octubre de 1965), l'apostolat dels laics (Apostolicam actuositatem, 18 de
novembre de 1965), l'activitat missionera de l'Església (Ad gentes, 7 de desembre
de 1965) i la vida i els ministeris dels preveres (Presbyterorum ordinis, 7 de
desembre de 1965) i les declaracions sobre l'educació cristiana (Gravissimum
educationis, 28 d'octubre de 1965), l'actitud de l'Església envers les religions no
cristianes (Nostra aetate, 28 d'octubre de 1965) i la llibertat religiosa (Dignitatis
humanae, 28 d'octubre de 1965). El concili fou anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de
gener de 1959, i el 17 de maig en fou constituïda la comissió avantpreparatòria,
presidida pel cardenal Tardini i amb monsenyor Pericles Felici com a secretari, càrrec
que ocupà també durant tota la celebració del concili; el mes de juny s'inicià la
consulta a tot l'episcopat catòlic i, posteriorment, a les universitats i facultats
eclesiàstiques, com també a altres organismes, per tal d'aplegar el material que la
comissió central i unes altres deu comissions preparatòries (establertes el 5 de juny de
1960; n'hi foren afegides tres més el 7 de novembre de 1960), juntament amb dos
secretariats (per a la unió dels cristians i per als mitjans de comunicació; en
començar la segona etapa hi fou afegit el secretariat per als no cristians), havien
d'elaborar i posteriorment presentar en forma d'esquemes conciliars per a la discussió.
El concili fou iniciat l'11 d'octubre de 1962, i ben aviat el grup episcopal centreuropeu,
amb alguns altres bisbes, estimulà l'activitat conciliar i la seva independència enfront
de la cúria romana. La mort de Joan XXIII no significà pas l'acabament del concili, que
ell havia concebut com una posada al dia de l'Església (aggiornamento), sinó que
prengué una nova empenta amb la presència d'auditors laics a l'aula conciliar i el
constant creixement d'observadors de les esglésies orientals i protestants.
Conclave
O conclau.
1. Recinte clos on es reuneixen els cardenals per elegir el successor del papa difunt.
2. Assemblea dels cardenals reunits per elegir papa. El conclave, amb clausura estricta i
altres prescripcions molt rigoroses, fou instituït per Gregori X (constitució Ubi
periculum, 1274), per tal d'evitar l'excessiva duració de les eleccions (la seva
havia durat divuit mesos). Successius retocs en modificaren el reglament. El darrer fou
promulgat per Pau VI el 1975.
Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el
govern d'un Estat i la Santa Seu de Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a
l'altra garanties i concessions.
Concurrència
Situació de mercat caracteritzada, en general i tradicionalment, per la lliure
entrada i la igualtat de possibilitats. En aquest sentit qualsevol individu o empresa
pot participar en el mercat sense que la intervenció de l'estat, dels trusts, càrtels i
altres grups trenqui la paritat entre els concurrents. Modernament hom parla de
concurrència perfecta i imperfecta, entenent per la segona el fet que el mercat estigui
dominat per monopolis.
Confederació
1. Unió temporal de prínceps, nacions, estats, per a un fi comú.
2. Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
3. Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins
comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels
estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la
confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de
la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el
lligam federatiu. La teoria política que preconitza el pacte confederal és
el confederalisme.
Confederació
d'Alemanya del Nord
Unió dels estats alemanys septentrionals (1867-71), que substituí la Confederació
Germànica arran de la derrota d'Àustria per Prússia a la batalla de Sadova (1866).
La creació d'aquesta nova confederació per Bismarck eliminava Àustria del conjunt
d'estats alemanys i consagrava l'hegemonia prussiana. Formada per 22 estats, adquirí una
estructura federal de tendència centralista, per la preponderància que hi adquirí
Prússia, el major dels estats confederals. El govern comú controlava no solament les
forces armades, sinó les comunicacions, les duanes, la política i el comerç exterior.
Per imposició de Napoleó III i per un vague sentiment d'independència, els quatre
estats d'Alemanya del Sud (Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg) s'havien
mantingut al marge de la Confederació, però Bismarck havia signat amb ells un tractat
d'ajut mutu en cas de guerra (1866) i una unió duanera o Zollverein (1867). La
guerra franco-prussiana del 1870 permeté de reunir finalment els estats del Nord amb els
del Sud; simultàniament desaparegué la Confederació, que esdevingué el segon imperi
alemany (1871).
Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica
Entitat política constituïda el 1947 a base dels
centres i les organitzacions catalans. De caràcter nacionalista i democràtica,
propugnava una confederació de nacions ibèriques i es preocupà de la difusió, en
terres d'Amèrica, de les activitats dels Països Catalans, tot fomentant les relacions
econòmiques d'aquests amb els països americans. En fou secretari general Miquel Ferrer,
amb residència a Mèxic.
Confederació
del Rin
Unió política que agrupà, del 1806 al 1813, diversos
estats alemanys. Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi, arran de la
derrota d'Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de Napoleó.
Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que constituïren
així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà protector, hi
firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i el comandament
de les forces armades. La submissió de la Confederació a l'imperi francès fou
reforçada pels matrimonis d'Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb Augusta de
Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats foren
convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a la
batalla de Jena (1806) enfortí, d'altra banda, la Confederació, a la qual s'uniren el
duc de Würzburg i l'elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i,
posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots
els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5
grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la
Confederació a l'imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra
Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es
manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels
territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund
o Confederació Germànica.
Confederació
Europea de Sindicats
Organització sindical constituïda el 1973 a Brussel·les per iniciativa
de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), amb l'objectiu de defensar
els interessos dels treballadors europeus, en particular davant les institucions europees
(UE i EFTA). Agrupa la majoria dels sindicats dels estats afiliats a una o altra
organització. La seu és a Brussel·les.
La tasca de la CES s'ha desenvolupat sobretot a Brussel·les, Ginebra i Estrasburg,
seus de la Comunitat Econòmica Europea —posteriorment Unió Europea—. Al maig
del 1997, l'italià Emilio Gablagio substituí en la secretaria general de la CES el
luxemburguès Mathias Hinterschied. Gablagio, arran de la signatura del tractat de
Maastricht, demanà l'elaboració d'una carta social per al treball a la Unió Europea.
Confederació General de Treballadors (CGT)
Organització anarcosindicalista creada el 1989, com a
conseqüència de la sentència que limità l'ús de la sigla CNT. Els seus principis
fonamentals són l'acció directa i l'autogestió. A Catalunya s'ha convertit en la quarta
força sindical, amb l'1,89% dels representants des del 1996.
Confederació
General del Treball Unitària
Central sindical espanyola d'influència comunista (1932-35). Sorgí d'una
conferència convocada per la federació de sindicats de Sant Sebastià (1931) i celebrada
els mesos de juny-juliol del 1932 a Madrid amb representacions de 153 sindicats i 133 402
afiliats. El primer congrés constitutiu no es reuní fins per l'abril del 1934, a Madrid;
hi foren representats prop de 180 000 obrers i Antonio Mije en fou elegit secretari
general. Amb una certa força a Sevilla, Astúries i Biscaia, als Països Catalans la seva
presència fou molt dèbil; al Principat comptà notablement amb la Federació de la
Indústria Gastronòmica (FOSIG), i a les Balears, amb el Sindicat del Ram de la
Construcció de Palma de Mallorca. Finalment, elaborada pel Komintern la política del
Front Popular, la CGTU es dissolgué i els seus sindicats s'incorporaren a la UGT.
Confederació
Germànica
Unió política que agrupà (1815-66) els estats alemanys.
Fou creada al Congrés de Viena (1815) per tal de mantenir en equilibri la influència
d'Àustria i la de Prússia damunt els petits estats alemanys i evitar que formessin un
país unificat sota l'hegemonia prussiana. La formaren 38 estats sobirans: un imperi
(Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg), vuit grans
ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Franckfurt del Main, Hamburg,
Bremen i Lübeck). La presidència honorífica corresponia a l'emperador d'Àustria. Hi
participaven també el rei d'Holanda, com a duc de Luxemburg, el de Dinamarca, com a duc
de Holstein, i el d'Anglaterra com a rei de Hannover. El seu òrgan de govern més
important era la dieta de Frankfurt, que disposava d'un exèrcit de 300 000 soldats
aportats pels estats integrants. Àustria vetllà pel manteniment de la Confederació i
suprimí amb fortes repressions qualsevol temptativa liberal. La tendència dels estats
alemanys cap a la unificació fou afavorida per Prússia: un primer pas fou, el 1834, la
unió duanera o Zollverein. Bismarck intentà de reduir l'autoritat de l'emperador
d'Àustria a la Confederació; el 1865 l'invità a participar en una guerra contra
Dinamarca per apoderar-se dels ducats de Schleswig i Holstein; les disputes sorgides sobre
la manera d'administrar aquests territoris (guerra austro-prussiana, 1866) provocaren la
desaparició de la Confederació i la formació d'una nova unió, o Confederació
d'Alemanya del Nord, sense Àustria.
Confederació Internacional de Sindicats Cristians
Organització internacional constituïda a l'Haia el 1920.
Integrada per sindicats d'obediència protestant i catòlica, fou reconstituïda l'any
1968, en abandonar tota referència al cristianisme i adoptar el nom de Confederació
Mundial del Treball.
Confederació Internacional de Sindicats Lliures
Organització sindical, anomenada també Confederació
Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures (CIOSL), constituïda a Londres
(1949) i formada pels sindicats dissidents de la Federació Sindical Mundial, que
acusaven d'ésser controlada pels comunistes. D'orientació socialdemòcrata, té
delegacions regionals al Tercer Món: a Àsia (Nova Delhi), a Àfrica (Monròvia i
Ougadougou) i a Amèrica (Mèxic). La seu central és a Brussel·les, i el congrés es
reuneix cada quatre anys. L'any 1987 era integrada per 147 organitzacions de 97 estats i
representava 82 milions de treballadors.
Confederació
Mundial del Treball
Organització sindical constituïda a l'Haia el 1920 amb el nom de
Confederació Internacional de Sindicats Cristians i refermada arran del Congrés
d'Amsterdam (1946). El 1968, que abandonà la confessionalitat, adoptà el seu nom actual.
Rebutja la lluita de classes i la violència i es declara partidària del pluralisme
sindical. El 1993 tenia uns 15 milions de membres repartits per 70 estats. Té branques a
Llatinoamèrica i a Àsia, origen de la majoria dels seus afiliats.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu
primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de
Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb
influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril
del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana
Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer
regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren
delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya,
principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València,
Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes
influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere
Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a
cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de
constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps
després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la
retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del
Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels
quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar
a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb
els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els
fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar
il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la
mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en
demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el
"comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris
Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable
organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud
favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés
internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes
inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT
celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb
representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña,
Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra
l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren
l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una
vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el
sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el
moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb
la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment
impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de
llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats
únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats
d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que
només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la
tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del
comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu
Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí
encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles
(congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la
Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels
sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que
fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels
empresonats. Els principals dirigents cenatistes, encapçalats per Seguí, intentaren
d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta
d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques
dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre
del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la
CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128
delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional
Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra
molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un
ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés
rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a
aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics
foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper
de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la
CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de
negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera
Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per
la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal,
els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general
Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes
d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a
Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants.
D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit
l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia
Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato
(1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats
mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes
després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenatistes i n'envià 26 al
castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc,
1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de
protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous
quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè
nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés
de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921)
envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes Maurín, Nin,
Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes
polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional
"anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la
conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de
Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El
1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas)
i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT
intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada
il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió
dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les
llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de
diferents bandes i tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions
contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna
de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del
Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora,
començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà
primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i
entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per
Peiró). El 1930 continuà la presència cenatista en les conspiracions; alguns dirigents
acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a
Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució
del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es
reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà
un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat
aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països
Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una
lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el
règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups
de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en
el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals
d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els
"elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les
corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost
del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els
"anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment
reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball,
aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la
Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar
moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa),
com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment
en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió
dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i
Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de
Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà
l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment
revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País
Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933
(que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només
tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que
esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels
dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana
favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre
del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió
que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en
ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el
vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb
representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les
tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions;
el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol
col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa
revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de
juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits
aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració
política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A
Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del
mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó
intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al
govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny).
Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament
als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de
forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern
Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del
consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de
revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez,
secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i,
alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions
i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març
del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front
Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà,
per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també
l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de
Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio
Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT
(octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas,
Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego
Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
La CNT després de la guerra civil
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939
—deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué
una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a
Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força
d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a
l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de
Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza
Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS
verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que,
juntament amb els cenatistes "històrics", feren possible, des del 1975, la
reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i
la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid,
"El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena
Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977). La
diversitat de corrents interns, però, i la precarietat de la reorganització provocaren
una nova crisi: en el V Congrés (desembre del 1979) s'imposà el sector intransigent,
vinculat a l'exili de Tolosa (F. Montseny) i a les posicions històriques de la FAI,
mentre que el sector renovador, representat per Enric Marco, amb un ampli suport al País
Valencià, Catalunya, Cantàbria, Canàries, etc, impugnava el Congrés i, sense renunciar
a les sigles CNT, establia la seva pròpia estructura orgànica.
Confederació Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els sindicats
afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè
regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo Piñón, Joan
Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats
de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi
aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després de la vaga de
La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra els seus
principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido
pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a
Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la Dictadura, aconseguí
de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró
(amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el 1930 passà a Barcelona
(amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a uns 380 000 adherents
(octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan s'aguditzà la lluita
interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del comitè regional (ple
de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per Gelabert) i, després de
constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del març del 1933). Durant
la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que substituí Marià R. Vázquez
pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del 1936) havien estat representats
163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou
"Solidaridad Obrera".
Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya
Agrupament sindical nacionalista constituït el 1980. Aplega
Solidaritat d'Obrers de Catalunya, Col·lectius de Treballadors, CADCI, Sindicat
d'Unitat Sanitària i diversos sindicats locals, especialment de les comarques gironines.
El seu òrgan de premsa era "Solidaritat". El 1987 es fusionà amb el Sindicat
de Quadres de Catalunya i el Sindicat de Treballadors de la Caixa de Pensions sota el
nom de Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
Confederació
Sudista
Nom amb el qual foren coneguts els Estats Confederats
d'Amèrica, que se separaren de la Uió nord-americana arran de l'elecció (1860)
d'Abraham Lincoln com a president dels EUA. La separació s'esdevingué per la
divergència entre els interessos dels estats del sud, de grans explotacions agràries
servides per esclaus de raça negra, i els dels estats del nord, industrials i
capitalistes en plena expansió cap als nous territoris de l'oest americà, fet que
amenaçava de reduir els estats del sud a una minoria impotent en els òrgans de govern
comuns. El primer estat a proclamar la secessió fou Carolina del Sud (1860); s'hi uniren
(1861) Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas; llurs representants,
reunits a Montgomery (Alabama), que en fou elegida la capital, constituïren (4 de febrer)
la Confederació, elegiren un president, Jefferson Davis, i redactaren una constitució
provisional. En esclatar (abril del 1861) la guerra de Secessió, s'adheriren a la
Confederació els estats de Carolina del Nord, Arkansas, Tennessee i Virgínia (llevat
d'un sector que se'n separà i formà el nou estat de Virgínia Occidental, fidel a la
Unió). La capital fou traslladada a Richmond (Virgínia). A aquests onze estats
s'afegiren els "governs en l'exili" de dos estats més que havien romàs a la
Unió, Kentucky i Missouri, raó per la qual la bandera blava de la Confederació tenia
tretze estrelles. La Confederació fou suprimida després de la derrota final de les seves
forces (1865), i els seus estats foren reincorporats a la Unió.
Confederación
de Trabajadores de América Latina (CTAL)
Organització sindical llatinoamericana. Fou fundada el 1938 a Mèxic sota
la inspiració i la presidència del mexicà Lombardo Toledano i del brasiler Luis
Prestes, amb un programa de reforma agrària, règims democràtics i independència
econòmica llatinoamericana. Hi assistiren delegacions sindicals de l'Argentina, Bolívia,
Xile, Colòmbia, el Paraguai, Veneçuela, Nicaragua, Costa Rica, el Perú, l'Equador,
Cuba, els EUA i Mèxic. Ben aviat els comunistes assoliren el control de la CTAL, i
vincularen la Confederació als interessos soviètics. La CTAL aconseguí l'adhesió dels
sindicats continentals més importants, n'afavorí la creació de nous i agrupà uns set
milions de treballadors (1950); també participà en la creació de la Federació Sindical
Mundial. No obstant això, la seva estratègia pro-soviètica li féu perdre els
principals afiliats a partir del 1951: la Confederación de Trabajadores de Cuba, fundada
el 1939, s'escindí en dues, la comunista i la partidària del president Batista; la
victòria castrista les unificà de nou (Central de Trabajadores de la Cuba
Revolucionaria), al marge de la CTAL, i el 1960 proposà una nova confederació
llatinoamericana. La Confederación de Trabajadores de Chile, fundada el 1936, s'escindí
el 1946 en dos blocs, el comunista i el socialista, i originà, el 1952, la Central Única
de Trabajadores de Chile, al marge de la CTAL. La Confederación de Trabajadores de
México, fundada el 1936, constituí el nucli principal de la CTAL, però el 1953
s'afilià a l'Organización Regional Interamericana de Trabajadores (ORIT). La
Confederación General del Trabajo Argentina, fundada el 1930, passà del control
socialista al peronista i abandonà la CTAL, però restà dividida en diverses tendències
justicialistes. La Confederación de Trabajadores de Colombia, fundada el 1935, fou
controlada pels comunistes, però abandonà la CTAL quan aquests en perderen el predomini.
La Confederación de Trabajadores del Perú se separà de la CTAL sota la influència
progressiva del partit APRA. La majoria dels dissidents de la CTAL s'afiliaren a l'ORIT.
En el decenni dels seixanta, la CTAL caigué en un gran descrèdit i afebliment, i els
sindicats comunistes afiliats actuaren estrictament a escala estatal. Dissolta el 1965,
les seves funcions foren assumides per la Conferencia Permanente de Unidad Sindical de
Trabajadores de América Latina (CPUSTAL), pro-comunista, que s'extingí el 1973.
Confederación
Española de Cajas de Ahorro (CECA)
Organisme creat el 1928 i domiciliat a Madrid que agrupa totes les caixes
d'estalvi en l'àmbit de l'estat espanyol, excepte la Caja Postal. Finançat amb
aportacions de les 54 caixes que representa actualment tant a l'interior com a l'exterior,
realitza dins del grup funcions de coordinació, informació i assessorament, a més
d'activitats creditícies i compensadores. D'altra banda, la CECA funciona com una entitat
financera més, i realitza operacions actives i passives amb el públic en general.
Els actius de les entitats associades arribaren el 1999 a 266 849 milions
d'euros, i la seva inversió creditícia, a 199 536 milions d'euros. Les caixes integrades
a l'organització sumaven 23 381 caixers automàtics al final del 1999 i 98 372 empleats.
El mateix any, quan les entitats associades eren 48 després dels processos de fusions
dels darrers anys, les caixes adherides sumaren 835,8 milions d'euros destinats a obra
social, un dels objectius fundacionals de les entitats d'estalvis. Com la resta del sector
financer, la CECA prepara una oferta de serveis per Internet a la qual es podran afegir
totes les entitats, però que beneficiarà especialment les més petites, que tenen més
dificultats per a dur a terme projectes tecnològics d'elevada inversió.
Confederación
Española de Derechas Autónomas (CEDA)
Partit polític creat a Madrid al començament del març del 1933, que
agrupà nuclis dretistes de diverses parts d'Espanya. El grup principal fou Acción
Popular, però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d'abril de
1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional, i finalment la Derecha
Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia. A les eleccions del novembre del 1933 la
CEDA fou el partit que aconseguí més diputats (115), però no els suficients per a
governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper—
que governessin tots sols fins el 4 d'octubre de 1934; així aconseguiren de desfer, ja
abans d'assolir el poder, una gran part de l'obra del bienni esquerrà anterior: hom
restaurà parcialment el pagament de sous al clergat, frenà la reforma agrària, tornà
als grans d'Espanya les terres expropiades, amnistià els homes de la Dictadura i del
pronunciament del 10 d'agost de 1932 i posà traves al traspàs de serveis de l'estat a la
Generalitat de Catalunya, a la qual s'enfrontaren les corts i declararen
anticonstitucional la llei de Contractes de Conreu, favorable als parcers i arrendataris
catalans. Alarmats per la reacció patronal incontrolada al camp i a les ciutats, per la
possibilitat que Gil-Robles donés un cop d'estat com Hitler a Alemanya el 1933 o com el
canceller catòlic conservador Dollfuss a Àustria, els socialistes amenaçaren amb una
revolució si la CEDA pujava al poder. L'entrada de tres cedistes al nou govern Lerroux
tingué com a resposta la revolució obrera d'Astúries i la revolta de la Generalitat.
Després de la repressió del moviment, la CEDA demostrà la seva incapacitat per a
reactivar l'economia en crisi i per a esdevenir un grup "democratacristià" en
fracassar i dimitir el ministre d'agricultura Giménez Fernández, representant de l'ala
esquerra del partit. El 6 de març de 1935 entraren 5 cedistes al govern, entre els quals
Gil-Robles al ministeri de la guerra, i nomenaren Franco cap de l'estat major i Goded,
inspector general de l'exèrcit. Això no obstant, l'extrema dreta reprotxà a Gil-Robles
que no s'apoderés del poder completament i no donés un cop d'estat amb la força que
tenia. A les eleccions del febrer del 1936 la CEDA perdé el 20% dels seus llocs a les
corts, dominades ara per les esquerres. Una bona part de les seves joventuts passaren a la
Falange Española poc temps abans del 18 de juliol. La CEDA es dissolgué amb l'esclat de
la guerra civil, i Serrano Suñer, una de les figures principals, actuà destacadament en
el nou règim antirepublicà, mentre Gil-Robles residia a França i a Portugal durant el
conflicte.
Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE)
Organisme cúpula de les organitzacions i associacions
patronals de l'estat espanyol, fundat pel juny del 1977. N'han estat presidents, fins el
1984, Carles Ferrer i Salat i, posteriorment, José María Cuevas. El seu ideari es
basa en la defensa de la lliure empresa, el benefici, l'economia de mercat i el treball.
La integren diverses organitzacions, algunes de caràcter sectorial i d'altres de
caràcter territorial com ara el Foment del Treball Nacional, representant de la patronal
catalana. L'entitat, a més, representa els empresaris espanyols prop de diferents
organitzacions internacionals. La CEOE ha participat en diversos acords econòmics, com
ara els Pactes de la Moncloa (1977), Acord Marc Interconfederal (1980), Acord Nacional
sobre l'ocupació (1981) i Acord Econòmic i Social (1984), amb el govern i la UGT.
Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
(veure Confederació)
Confédération
Française Démocratique du Travail
Organització sindical francesa sorgida el 1964 d'un congrés extraordinari
de la Confédération Française des Travailleurs Chrétiens. No confessional i més a
l'esquerra que la darrera, fins als fets de Maig del 1968 féu costat a la Confédération
Générale du Travail. El 1970 assumí la lluita de classes i l'autogestió i,
posteriorment, ha tendit a convertir-se en la central sindical del partit socialista.
Integrada a la Confederació Europea de Sindicats. El 1991 tenia uns 558 000 afiliats i
coordinava unes 4 700 organitzacions sindicals.
Tradicionalment pròxima al Parti Socialiste, el 1994 tenia 515 000 afiliats i coordinava
unes 4 700 organitzacions sindicals. Està integrada dins la Confederació Europea de
Sindicats. Quan el primer ministre francès, Alain Juppé, presentà al novembre del 1995
el seu pla de reforma de la seguretat social, que provocà grans mobilitzacions en contra
el mes següent, la CFDT declarà positives algunes línies del pla, com ara limitar les
despeses sanitàries i substituir les cotitzacions dels assalariats.
Confédération Général du Travail
(CGT)
Organisme sindical francès fundat el 1895 a Llemotges. La seva finalitat
era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia,
enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906
hi predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'estat
burgès, particularment a través de la vaga. Però a partir del 1914, a causa de la
guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la
participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. El 1921
els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confédération
Générale du Travail Unitaire. La crisi dels anys trenta motivà l'adhesió al Front
Popular (1935) i la reunificació d'ambdós sectors (1936). El 1940 fou dissolta pels
alemanys, però continuà actuant dins la Resistència. En 1946-47 els moderats
abandonaren la confederació i fundaren Force Ouvrière. Durant la IV i la V República
els comunistes controlaren la CGT (uns 2 milions d'afiliats), la qual aconseguí
importants avantatges durant la crisi del maig del 1968, juntament amb els altres
sindicats. Després dels fets de Maig moderà les seves reivindicacions laborals i s'anà
arrenglerant amb el partit comunista. Primer sindicat francès durant molts anys, amb uns
855 000 afiliats el 1991 ocupava el segon lloc després de Force Ouvrière.
El 1995 tenia 655 000 afiliats i era la primera organització sindical francesa, dirigida
per Louis Viannet. Davant el pla de reforma de la seguretat social del primer ministre,
Alain Juppé (presentat al novembre del 1995), la CGT, de tendència comunista, s'hi
oposà aferrissadament i donà suport als moviments vaguistes dels ferroviaris,
estudiants, funcionaris i altres sectors socials. Les mobilitzacions paralitzaren França
fins que, al juny del 1996, Juppé anuncià l'abandó del projecte.
Confederazione Generale Italiana del
Lavoro
Organització sindical italiana. Fou fundada el 1906 i controlada pels
socialistes fins a l'arribada de Mussolini, el qual estatitzà i polititzà la
Confederació. En acabar la guerra, socialistes, comunistes i democratacristians es
repartiren equitativament les tres secretaries, però el 1948 els democratacristians es
negaren a seguir la vaga del juliol i fundaren a part la Confederazione Italiana Sindacati
Lavoratori (CISL). El 1949, una part de socialdemòcrates i republicans, separats també
de la CGIL, fundaren la Unione Italiana del Lavoro (UIL). La CGIL participà activament en
les lluites del 1969, que replantejaren l'acció sindical a Itàlia. Durant la primera
meitat dels anys setanta participà en la radicalització sindical, però més tard els
comunistes i els socialistes la moderaren a causa de la greu crisi econòmica del país.
Des del 1991 restà vinculada al Partito Democratico della Sinistra, hereu del Partit
Comunista Italià.
El 1991, amb prop de 4 500 000 afiliats, era el principal sindicat italià, vinculat al
Partito Democratico della Sinistra (PDS), hereu del Partit Comunista Italià. La tardor
del 1994, arran dels debats al parlament italià sobre la llei d'Hisenda, la CGIL es posà
al capdavant de les manifestacions més massives des dels anys setanta a les principals
ciutats italianes, fins al punt que Berlusconi retirà el seu pla de reforma de les
jubilacions.
Conferència
Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització
internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un
tractat.
Conferència
Bretton Woods
Conferència monetària i financera de les Nacions Unides que se
celebrà el 1944 a Bretton Woods, New Hampshire, EUA. Hi participaren delegacions oficials
de 44 estats. Donà naixement a dues institucions de caràcter internacional: el Fons
Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament
L'objecte essencial de la conferència fou d'evitar els desajusts monetaris que precediren
la Segona Guerra Mundial i afavorir la tornada al multilateralisme dels pagaments. Hom
presentà dos plans, un de patrocinat per la delegació del Regne Unit, conegut per pla
Keynes, i un altre de nord-americà, el pla White. El primer, que fou rebutjat,
propugnava la creació del bancor, la constitució d'una unió internacional de
pagaments per a la compensació, dirigida per un banc de caràcter supranacional, i
reflectia la convicció de Keynes en el control de l'economia mitjançant les
manipulacions monetàries. El pla White proclamava la tornada indirecta al patró or
i la constitució d'un banc internacional que respectés l'autonomia de les polítiques
monetàries dels estats i que acompliria les funcions de cambra internacional de
compensació. La positura dels EUA, que prevalgué, reflectia la situació d'un estat que
posseïa les dues terceres parts de les reserves d'or. El pla White, més ortodox, tenia
ensems un caràcter estabilitzador, enfront del caràcter expansiu del pla Keynes. Els
acords signats pels 44 estats no foren ratificats posteriorment pels estats socialistes.
Conferència
d'Accra
Conferència celebrada del 15 al 22 d'abril de 1958 a Accra
(Ghana), en la qual, sota la presidència de Kwane Nkrumah, primer ministre de Ghana, es
reuniren representants de vuit dels nou estats africans independents (Líbia, Marroc,
Sudan, Tunísia, República Àrab Unida, Etiòpia, Ghana i Libèria). El leitmotiv fou
"Àfrica per als africans"; foren condemnats el colonialisme i el racisme i fou
reafirmat el principi de cooperació econòmica i cultural africana. Foren ratificats
unànimement tots els principis de la conferència de Bandung (1955).
Conferència
d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies
de França i d'Alemanya, la qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses
envers l'economia marroquina. Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7
d'abril de 1906, amb l'assistència de representants d'Alemanya, França, Àustria,
Hongria, Bèlgica, Espanya, els EUA, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el
Marroc. Espanya, associada secretament als francesos en llur "penetració
pacífica" dins el Marroc, féu costat a la Gran Bretanya i a França, interessades a
confirmar llur privilegiada situació, i aconseguí el reconeixement dels seus dominis al
Rif, el control dels ports de Larraix i Tetuan (Tànger compartit amb França) i la
participació a la banca estatal marroquina, dominada per les potències europees.
L'ocupació de Casablanca per França el 1907 representà la fi dels acords adoptats.
Conferència
d'Esquerres Catalanes
Assemblea política celebrada el 1931 (17-19 de març),
convocada per Francesc Macià, de la qual sorgí l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Conferència
de Bandung
Conferència convocada per l'abril del 1955 per l'Índia, el
Pakistan, Indonèsia, Sri Lanka i Birmània, en la qual participaren 29 països de
l'Àfrica i d'Àsia (entre els quals la Xina, Egipte, Etiòpia, el Japó, el Vietnam del
Nord, etc). Significà la presa de consciència d'aquests pobles, molts dels quals
independents de feia poc, enfront dels països desenvolupats. Remarcà la urgència del
desenvolupament econòmic i d'una política anticolonialista i neutralista i condemnà el
racisme. Sostingué les reivindicacions d'independència del Marroc, de Tunísia i
d'Algèria i la lluita dels àrabs contra l'estat d'Israel. També s'adherí a la
Declaració Universal dels Drets de l'Home. S'hi destacaren principalment les
intervencions de Nehru, Zhou Enlai, Nasser i Sukarno.
Conferència
de Barcelona
Conferència internacional celebrada a Barcelona l'any 1921
en la qual hom signà una convenció per a la regulació del trànsit a les vies
marítimes i ferroviàries.
Conferència
de Belgrad
Conferència de països neutralistes convocada el 1961 per Iugoslàvia i
Egipte, en la qual participaren 25 països. La conferència acordà unes resolucions
anticolonialistes, demanà el desarmament, la prohibició de les armes nuclears i
l'ingrés de la Xina Popular a l'ONU.
Conferència
de Berlín
Conferència política reunida a Berlín del 15 de novembre
de 1884 al 26 de febrer de 1885, promoguda per França i Alemanya per defensar llurs
interessos comercials i colonials contra l'amenaça de la influència anglo-portuguesa
sobre la zona del baix Congo. Anomenada oficialment Conferència de l'Àfrica Occidental,
hi participaren delegats de Rússia, Àustria-Hongria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, els
Estats Units, Suècia, Noruega, Turquia, Itàlia i els Països Baixos, i Bismarck n'ocupà
la presidència. La conferència deliberà la creació de l'estat independent del Congo,
sota la sobirania del rei Leopold II de Bèlgica, acordà la llibertat de navegació pels
rius Níger i Congo i proclamà la neutralitat del territori congolès. Els membres
s'obligaren a notificar les annexions i els tractats de protectorat. Jurídicament,
consolidà la teoria de les zones d'influència, i foren creades les bases per a
l'expansió imperialista i el posterior repartiment de l'Àfrica entre les potències
colonials.
Conferència
de Bogotà
Novena sessió de la Conferència Panamericana, organisme de la Unió
Panamericana, celebrada a Bogotà (abril del 1948). Decidí la creació de l'Organització
dels Estats Americans (OEA) amb la participació de 19 països americans.
Conferència
de Brazzaville
Reunió celebrada a Brazzaville, al gener del 1944 pels representants de
les colònies de França, presidida pel general De Gaulle i per René Pleven. La
conferència establí els principis de les reformes diplomàtiques administratives i
socials que conduïren a la creació de la Union Française (1946).
Conferència
de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca
(Marroc), durant la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill
i Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació dels
bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense condicions d'aquesta,
d'Itàlia i del Japó.
Conferència
de Dresden
Congrés dels estats alemanys celebrat a Dresden del
desembre del 1850 al maig del 1851, convocat per Àustria i Prússia, a fi de reorganitzar
la Confederació Germànica després de la revolució del 1848. Significà la fallida de
la política del príncep austríac Schwarzenberg en negar Prússia l'entrada d'Àustria
al Zollverein i el retorn a l'estatut del 1815.
Conferència
de Dumbarton Oaks
Pla (agost-octubre del 1944) per a organitzar la seguretat
internacional en acabar la Segona Guerra Mundial. A la conferència, presidida pel
secretari d'estat dels EUA Stettinius, participaren delegacions britàniques,
nord-americanes, soviètiques i xineses. Atès que l'URSS encara no havia declarat la
guerra al Japó, invasor de la Xina, les converses foren dividides en dues fases: en la
primera, foren fetes les propostes sense el concurs dels xinesos, i en la segona, aquests
les reiteraren en absència dels soviètics. Les decisions preses foren polides a la
conferència de Jalta (1945) i serviren de base a la de San Francisco, on fou
projectada la Carta de l'ONU.
Conferència
de Ginebra
Reunió internacional que tingué lloc a Ginebra (26 d'abril
— 21 de juliol de 1954) per tractar dels problemes de l'Extrem Orient. Quant a la
unificació de Corea, no fou possible de prendre cap resolució. Pel que fa a la
Indo-xina, davant la desfeta francesa a Dien Bien Phu (maig del 1954), els representants
del Vietminh, la República del Vietnam, Laos, Cambodja, França, la Xina Popular, l'URSS,
els EUA i la Gran Bretanya acordaren la fi de les hostilitats, la divisió provisional del
Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17, atribuïdes al Vietminh (nord) i al
règim de l'ex-emperador Bao-Dai (sud), i la celebració d'eleccions en ambdues zones en
el termini de dos anys, amb l'objecte de reunificar el país mitjançant la designació
d'un govern únic.
Conferència de
Jalta
Encontre a Jalta dels tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial
(Roosevelt, Churchill i Stalin) els dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només
seria acceptada la rendició incondicional d'Alemanya i que aquesta seria dividida en
quatre zones d'ocupació. No hi hagué acord sobre les fronteres de Polònia. Hom decidí
la reunió d'una conferència prèvia a la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril
del 1945. Stalin es comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació
d'Alemanya.
Conferència de les Regions Pirinenques
Conferència promoguda per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa
i per la Conferència de Poders Locals i Regionals d'Europa, celebrada a Jaca i Auloron
pel juny del 1982. Tractà sobre la cooperació transfronterera, les comunicacions, el
patrimoni cultural, l'ordenació del territori i el medi ambient als Pirineus, com també
del marc jurídic dels problemes de muntanya. Hi participaren representants dels governs
de l'estat espanyol i francès i de les institucions públiques representatives d'Andorra,
de les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó, Navarra i País Basc, i de les regions
de programa de l'estat francès del Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Aquitània.
Conferència de
Madrid
Reunió diplomàtica celebrada del maig al juliol del 1880 a Madrid per
determinar la situació del Marroc enfront de les potències colonials. La Gran Bretanya,
a la qual féu costat Espanya, aconseguí una limitació de la penetració francesa i
italiana i un augment de l'autoritat del soldà sobre certes tribus de l'interior. Aquest
tractat fou observat fins a la conferència d'Algesires, del 1906.
Conferència de Nacions
Sense Estat de l'Europa Occidental
Organització constituïda el 1985 a Barcelona a iniciativa de les VI
jornades internacionals del CIEMEN (Cuixà 1981) que aplega moviments nacionalistes,
polítics, culturals i sindicals de les nacions sense estat d'Europa, amb la finalitat de
potenciar l'Europa de les nacions com a alternativa a l'Europa dels estats.
Conferència
de pau de París
Conjunt de sessions celebrades (gener del 1919 - gener del
1920) entre els representants de les potències victorioses —i llurs associades—
i les vençudes a la Primera Guerra Mundial. Precedida per unes converses entre els caps
dels governs de França, la Gran Bretanya, els Estats Units i Itàlia, aquells formaren un
Consell Suprem dels Quatre (març del 1919), en el qual participà el delegat japonès,
quan hom hi tractava afers que l'afectaven. Principalment, hom hi acordà el tractat de
Versalles amb Alemanya i la creació de la Societat de Nacions, el tractat de
Saint-Germain amb Àustria i el de Neuilly amb Bulgària.
Conferència
de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol
- 2 d'agost de 1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la
Segona Guerra Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS,
Truman i Byrnes pels EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les
eleccions angleses (25 de juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords
sobre la sort d'Alemanya: l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya,
així com de Berlín, en quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa,
britànica i soviètica; el desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució
del partit nazi; l'abolició de les lleis de Hitler i la descentralització política
d'Alemanya; el judici dels criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental
entre l'URSS i Polònia, així com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a
l'est de la línia Oder-Neisse. Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS
s'associà a l'ultimàtum dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que
exigien la unitat dels «tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència
de Teheran
Reunió celebrada a Teheran, del 28 de novembre a l'1 de desembre de l'any
1943, entre Churchill, Stalin i Franklin D.Roosevelt. Stalin hi prometé d'iniciar una
ofensiva a l'E coincidint amb la invasió de França. Hom hi tractà també de la
desmembració d'Alemanya, amb el trasllat de la frontera polonesa a l'Oder-Neisse, dels
estats alemanys que hom havia de crear i de l'organització de les Nacions Unides.
Conferència de
Viena
1. Conjunt de reunions tingudes a Viena els anys 1819-20, en
les quals s'aplegaren tots els estats membres de la Confederació Germànica. Presidida
pel príncep de Metternich-Winneburg, pretenia de reprimir les revoltes liberals
alemanyes, a la qual cosa s'oposà Baviera, que assolí de salvaguardar els règims
constitucionals de l'Alemanya meridional.
2. Conjunt de reunions celebrades a Viena del 1853 al 1855, per tal de resoldre la
qüestió russo-turca. La guerra de Crimea féu que la Gran Bretanya, França, Àustria i
Prússia optessin per mantenir els límits de l'Imperi Otomà i els drets dels seus
habitants cristians (abril del 1854). Al juny següent, Prússia es retirà de la
conferència, per tal de no topar amb Rússia. Les altres potències no assoliren del tsar
la pau a Crimea, i això féu que hom dissolgués la conferència.
Conferència
de Washington
Reunions internacionals que tingueren lloc a Washington del
novembre del 1921 al febrer del 1922, amb participació de les principals potències
mundials, per tractar sobre els problemes de l'Extrem Orient i del Pacífic. De fet,
representà una iniciativa nord-americana contra l'imperialisme japonès. Hi fou signat el
tractat de Washington, entre els EUA, la Gran Bretanya, França, Itàlia i el Japó, en el
qual s'acordà de limitar els armaments navals al Pacífic. Hi fou signat també el pacte
de les Quatre Potències, entre els EUA, la Gran Bretanya, França i el Japó, en el qual
els signataris es comprometeren a celebrar consultes mútues en qualsevol qüestió que
sorgís en aquella zona. Un altre acord féu referència a la situació de la Xina.
Conferència
episcopal
Reunió de l'episcopat d'un estat o d'una regió eclesiàstica i del
corresponent organisme de coordinació. Iniciades a començament del s XIX, les
conferències episcopals eren simples reunions periòdiques dels bisbes d'una província
eclesiàstica sota la presidència del metropolità. Ha estat el concili II del Vaticà
que ha donat consistència i impuls a les conferències nacionals i el Codi de Dret
Canònic del 1983 n'ha reglamentat el funcionament (cànons 447-459). A la conferència
episcopal pertanyen de dret tots els bisbes residencials, coadjutors i auxiliars, els
quals elegeixen un president. El reglament ha de rebre l'aprovació de Roma, i les seves
decisions no tenen per elles mateixes força jurídica. La majoria de conferències
episcopals apleguen els bisbes d'un mateix estat, però hi ha conferències regionals
(segons 'regions' eclesiàstiques), com les d'Àfrica Septentrional i Occidental i el
Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), conferències autònomes en un mateix estat
(Baviera, Escòcia, Catalunya, etc) i àdhuc intents de conferències per unitats naturals
(com, per exemple, Europa).
Conferència
Episcopal Tarraconense
Organisme integrat pels bisbes de la província
eclesiàstica Tarraconense i de l'arquebisbat de Barcelona, que té la missió
d'estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les
activitats pastorals. N'és president l'arquebisbe de Tarragona. Constituïda l'any 1969,
no gaudeix de la categoria jurídica de conferència episcopal pròpia tal com és
configurada en els cànons 447-459 del codi de dret canònic, per bé que —sobretot
en ocasió de la celebració del Provincial Tarraconense de l'any 1995— s'han aixecat
moltes veus demanant que es pugui constituir d'una manera plena. La resolució 142 del
concili esmentat estableix que es trobi la corresponent solució jurídica, amb vista a
una acció evangelitzadora i pastoral més eficaç i a una presència eclesial més
significativa a Catalunya, bo i mantenint la relació institucional amb la Conferència
Episcopal Espanyola. Els principals organismes vinculats a la CET són els següents:
Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre
d'Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans de diversos aspectes de la pastoral,
Gabinet d'Informació de l'Església a Catalunya, comissions interdiocesanes de litúrgia
i de versions litúrgiques al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també
comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya (la del patrimoni artístic i la de la
pastoral de la salut), amb la qual s'han signat convenis per al servei religiós als
centres hospitala
