Dadaisme
Moviment artístic i literari del segon i del tercer decennis del s XX,
també anomenat dadà, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals
de la cultura i contra la situació social coetànies. Tingué com a precedents
l'expressionisme, el cubisme i el futurisme, i les obres d'Alfred Jarry, Raymond Roussel i
Guillaume Apollinaire. Aquest, juntament amb Kandinskij i Marinetti, fou la personalitat
més significativa per als dadaistes. Els ready-mades de Marcel Duchamp (París,
1913) marcaren l'inici del «protodadaisme», desenvolupat a Nova York (1915-23) amb
l'obra inconformista de Man Ray, M. de Zayas, A. Cravan i, sobretot, Francis Picabia, que
tingueren com a portaveu, entre d'altres, la revista «391». Amb un esperit semblant,
però més interessant en l'aspecte literari, fou iniciat el dadaisme a Zuric (1915-19),
en manifestacions que tenien lloc al Cabaret Voltaire, promogudes per refugiats de guerra
i residents estrangers: l'escriptor Hugo Ball en fou l'inspirador, i els principals
animadors foren el poeta Tristan Tzara i Francis Picabia -des del 1918-, com també
l'escriptor Richard Huelsenbeck i els artistes plàstics Marcel Janco, Hans Arp i la seva
amiga Sophie Täuber, Hans Richter i C. Schad; tots participaren d'un esperit rebel
favorable a l'autonomia del jo creador i d'un desig d'alliberament mental portat més
enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, i expressat valent-se de
l'espontaneïtat i de l'atzar (recitals de poemes «sonors» i «fonètics» i de sorolls,
manifests i exposicions); la innovació més significativa fou l'ús de la tipografia
convencional -partint dels cal·ligrames i dels experiments futuristes- en funció de la
sorpresa. Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició de l'ordre establert tingué a
Berlín (1917-20), gràcies a Huelsenbeck, Haussmann, els germans Herzfeld, Grosz, Franz
Jung i J. Baader, una manifestació política -dins el marc de la revolució alemanya
(1918-19) i artística: actes d'una gran agressivitat, ús del fotomuntatge i manifests.
La creació, a Zuric, de l'Associació d'Artistes Revolucionaris (Arp, Eggeling, Janco i
Richter, abril del 1919) fou la causa de diverses desercions i de l'anada d'Arp a
Colònia, on emprengué una campanya d'agitació artístico-política en col·laboració
amb Max Ernst -creador de collages al·lucinatoris- i J.Baargeld, activitat
política que s'acabà quan Ernst se n'anà a París (1921). A Hannover, K. Schwitters,
expressionista abstracte, des del 1919 començà -en permanent hostilitat amb Huelsenbeck-
a reunir elements residuals heterogenis, en féu composicions que anomenà «Merz»
i es passà al neoplasticisme de Van Doesburg. Tzara fou ben rebut a París (1919) per
Picabia, Breton, Aragon i Soupault, fundadors de la revista «Littérature», creadors de
l'escriptura automàtica i animadors de vetllades dadaistes. L'any 1920 fou d'una gran
activitat per part de Picabia, Man Ray, Duchamp i Ribemont-Dessaignes. Picabia atacà el
dadaisme i se separà de Tzara quan sorgiren divergències entre aquest i Breton (1923).
El dadaisme acabà definitivament quan Picabia presentà el film Entr'acte, el
1924. El moviment influí sobre el surrealisme i l'ultraisme. El 1955 sorgí un neodadaisme
que ha influït sobre l'actual avantguarda.
El dadaisme a Catalunya
La relació de Catalunya amb el dadaisme fou molt directa gràcies a l'ambient renovador
promogut per Josep Dalmau i el grup d'artistes d'avantguarda que residia a Barcelona,
fugitius de la Primera Guerra Mundial. Francis Picabia vinculà decisivament el dadaisme a
Catalunya quan visqué a Barcelona (agost del 1916 març del 1917); hi fundà la
revista "391" —portaveu de la nova tendència, la redacció de la qual
radicà a les galeries Dalmau—, publicà —imprès per Oliva de Vilanova—
els seus Cinquante-deux miroirs (1917) i, ja resident a França, féu una magna
exposició a les galeries Dalmau (1922), presentada per André Breton. Influí sobre Josep
M. Junoy, Joan Miró i J.V. Foix.
Dáil Éireann
Nom gaèlic de la cambra de representants de l'Oireachtas, o parlament
irlandès. Fou creat el 1919 a Dublín pels 23 diputats irlandesos dissidents del
parlament britànic, i fins a la constitució bicameral del 1922 era l'única cambra
parlamentària. Consta de 166 membres.
Dalai-lama
Títol del cap espiritual i polític del Tibet, el qual és
tingut com una reencarnació del bodhisattva Avalokitesvara. Aquest càrrec
correspon al superior de la secta dels Dge-lugs-pa o casquets grocs. Quan mor, hom
cerca entre els nadons un que presenti senyals d'ésser la reencarnació d'Avalokitesvara,
per tal de crear-lo dalai-lama. El tercer dalai-lama (s XVI) rebé aquest nom (dalai,
mot mongòlic, significa 'oceà [de ciència]'; lama, mot tibetà, significa
'mestre', 'monjo', 'honorable') del príncep mongol Altan Khan. El cinquè dalai-lama (s
XVII) rebé el poder temporal de Gusri Khan i edificà el palau de Potala, a Lhasa, que
esdevingué la seu dels dalai-lames. L'autoritat espiritual era compartida amb el panchen-lama
(abreujament de pandita chen-po bla-ma, 'gran savi'), superior de Tashilhunpo, amb
el qual sorgiren sovint rivalitats de caràcter polític (aquest s'inclinà més per la
Xina, i aquell, per l'Índia i la Gran Bretanya). Després de l'ocupació del Tibet per
les tropes xineses (1959), el catorzè dalai-lama, Tenzing Giatso, es refugià a
Dharmsala, a l'Índia. Esdevingut un símbol de l'opressió del Tibet i de la resistència
pacífica, el 1989 li fou atorgat el premi Nobel de la pau.
El catorzè dalai-lama, Tensin Gyatso, exiliat a
l'Índia des del 1959, rebé el premi Nobel de la pau el 1989. Ha renunciat a la lluita
per la independència del Tibet, però continua treballant per una autonomia autèntica
del seu país i per la difusió dels principis budistes arreu del món.
Darul Islam
Denominació d'un moviment independentista indonesi que significa 'Estat
Islàmic'. Fou fundat el 1948 i pretenia un govern teocràtic mitjançant el terrorisme.
Formaven el nucli d'aquest moviment antics militars, que inspiraren diverses revoltes.
Deixà d'actuar l'any 1962.
Darwinisme
Teoria de l'evolució, l'essència de la qual és exposada
principalment en dos dels llibres de Darwin, On the Origin of Species...(1859) i The
Descent of Man... (1871). En el primer presenta el cas de l'evolució general i
desenvolupa la teoria de la selecció natural, assenyalant un seguit de fets observats en
la natura, dels quals treu dues conclusions principals: bé que es dóna la tendència de
tots els organismes a augmentar en una progressió geomètrica, hom pot comprovar que el
nombre d'individus d'una espècie determinada resta més o menys constant (ja Linné havia
calculat que si una planta anual produís tan sols dues llavors —no hi ha cap planta
tan poc productiva— i aquesta cadena continués en la mateixa proporció, al cap de
vint anys hi hauria un milió de plantes). D'aquests dos fets hom dedueix que hi ha una
lluita per l'existència, una lluita universal per la conservació de la vida, i que de la
lluita de l'individu per la supervivència depèn l'èxit de la perpetuació de la
progènie. La lluita per l'existència no és una lluita cruenta (aspecte propugnat per
Wallace), sinó una millor adaptació. Així, els éssers vius més adaptats a l'ambient
són els que sobreviuen, mentre que els menys adaptats són eliminats. Entre els animals
de la mateixa espècie aquesta lluita es planteja sobretot en el camp de la recerca de
l'aliment, en el de la fugida dels enemics, en la resistència enfront de les malalties i
en el de l'èxit en l'aparellament. Tenint en compte que hi ha variacions dintre els
individus de la mateixa espècie i que en neixen molts més que no en sobreviuen, tindran
més oportunitat de perpetuar l'espècie aquells individus que tinguin algun avantatge,
bé que lleuger, i seran destruïts aquells que presentin variacions en sentit contrari.
Mitjançant l'acumulació successiva de les variacions en una mateixa direcció, es podria
produir finalment una nova espècie. Aquest mecanisme, la selecció natural,
explica l'origen de les espècies, i és diferent de la selecció practicada per l'home
amb les plantes conreades i els animals domèstics. Com més diversificada és una
espècie, més probable és que els seus membres puguin apropiar-se qualsevol àrea nova;
aquestes espècies són les que podran prosperar. En temps de Darwin no eren conegudes
encara les lleis de la genètica, amb el descobriment de les quals, ja al s XX, el
darwinisme fou bastant desacreditat, només perquè tenia una lleugera relació amb el lamarkisme;
durant els últims quaranta anys, tanmateix, ha estat fet un gran avanç per a la
comprensió del procés evolutiu, combinant el mecanisme darwinista de la selecció
natural amb els nous descobriments de la genètica sobre l'herència de les variacions
individuals. Aquesta moderna síntesi fou anomenada neodarwinisme i donà lloc a
una nova ciència, la genètica de poblacions. El problema de l'origen de l'home i la seva
història fou tractat per Darwin en el llibre The Descent of Man..., dedicat
primordialment a l'estudi de l'estructura corporal de l'home, en cerca de vestigis més o
menys visibles de la seva descendència d'altres formes anteriors, i en els animals,
emocions i altres qualitats «intel·lectuals», a fi de demostrar que no hi ha cap
diferència fonamental entre l'home i els grans mamífers pel que fa a llurs facultats
mentals. A més, desenvolupà la teoria secundària de la selecció sexual.
Observà que tots els ossos de l'esquelet humà podien ésser comparats amb els homòlegs
de tots els altres mamífers, que l'home podia agafar malalties dels animals i
d'encomanar-los-en algunes de les seves. Quant al desenvolupament embrionari, assenyalà
que era completament comparable amb el dels animals immediatamet inferiors de l'escala
zoològica i que subsistien un seguit de vestigis, com el queixal del seny, l'apèndix i
la cua rudimentària, com a evidències del passat de l'home. Considerà la consecució
del bipedisme com a causa principal de l'evolució humana, puix que, com a conseqüència
d'ésser alliberades de la locomoció les mans i utilitzades per a la defensa en perjudici
de la lluita amb les dents, es reduí la grandària d'aquestes i de la mandíbula, al
mateix temps que el crani adquiria la conformació actual. A diferència dels seus
seguidors, Darwin s'oposà sempre a l'opinió que l'home descendeix dels simis
antropoides. La seva posició, basada en els fets observats, era que l'home és un
codescendent, juntament amb altres mamífers, d'alguna forma inferior desconeguda. Havent
observat que a cada regió del planeta els mamífers actuals són íntimament relacionats
amb les espècies extingides de la mateixa regió, deduí que el continent africà podia
haver estat el lloc d'origen de l'home, puix que és a l'Àfrica on habiten les espècies
més properes a l'home.
Decabrista
Partidari de la conspiració antiabsolutista iniciada a
Rússia el 26 (el 14, segons l'antic calendari) de desembre (en rus: dekabr') de
1825 per tal de destituir el tsar Nicolau I i substituir-lo pel seu germà Constantí. Fou
el resultat d'una situació de descontentament entre alguns sectors de l'exèrcit que
consideraven intolerable l'endarreriment de l'organització social i política de Rússia
comparada amb la d'alguns estats de l'Europa occidental. L'oportunitat per al
pronunciament fou donada per la mort, a començament de desembre del 1825, del tsar
Alexandre I i els dies d'interregne que transcorregueren fins al nomenament efectiu de
Nicolau I. El pronunciament, incoherent i poc preparat, fracassà; uns quants dels
responsables foren afusellats; d'altres s'exiliaren i foren amnistitats per Nicolau II.
Dècada Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la
majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom
prové del domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de
reprimir la insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major
d'edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària.
D'altra banda, l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les
simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el
nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón
María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la
del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra
dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina
i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San
Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de
Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del
tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la
reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada
representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme
centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres
particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial
completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren
aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que
coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure
canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i
Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els
teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període
el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat
insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns
moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El
Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al
triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es
produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià
l'anomenat Bienni Progressista.
Dècada Ominosa
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la
represa del poder absolut per Ferran VII d'Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant
Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà per
una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses
pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa
indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals
intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII
—sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa
Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei,
Carles Maria Isidre, prepararen l'assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això
convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als
liberals una amnistia i la participació en el futur govern d'Isabel II. En morir el rei
esclatà el conflicte.
Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a
conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous
elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des
d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període
històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri
econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat
del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les
quals hom vol tornar. A partir d'una perspectiva històrica evolucionista, hom ha defensat
que totes les societats passen per uns períodes d'expansió, decadència i mort que donen
pas a formes societàries superiors, en una visió gradual i cíclica del progrés humà.
Els darrers corrents historiogràfics han superat aquestes concepcions. No hi ha uns
períodes superiors i uns altres d'inferiors tot al llarg de la història; només
existeixen societats, sistemes socials qualitativament diferents, que s'han anat
substituint els uns als altres a través d'un procés dialèctic: alhora que es consolida
un sistema s'hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva
desaparició.
Declaració
d'Amsterdam
Nom amb què és coneguda la Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic,
proclamada pel Consell d'Europa el 1975. Des del punt de vista de la teoria sobre la
intervenció en el patrimoni arquitectònic, representa la superació del concepte del
monument com a objecte aïllat, i l'afirmació clara de la necessitat de l'extensió del
concepte de "patrimoni arquitectònic" o "monument" al conjunt dels
centres històrics de les ciutats, i als ambients urbans en general.
Declaració
d'Independència dels EUA
Document adoptat el 4 de juliol de 1776 pel qual els
delegats de tretze colònies angleses d'Amèrica proclamaren llur voluntat de
constituir-se en els Estats Units d'Amèrica. Fou el primer cop que una nació reclamava
la igualtat de drets dels homes com a base constitutiva d'un estat. Aquest fet tingué una
forta influència en els ambients revolucionaris europeus i d'Amèrica del Sud.
Declaració de
Balfour
Document publicat el 1917 pel ministre d'afers
estrangers anglès Balfour, en el qual era manifestada la posició favorable del govern
britànic a l'establiment d'una llar nacional jueva. Aquesta declaració fou el punt de
partida de l'actual estat d'Israel. Sostinguda per França, fou aprovada per la Societat
de Nacions (1921) dins els termes del mandat que confiava Palestina al Regne Unit i per la
convenció anglo-nord-americana sobre Palestina (1924).
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
1. Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26
d'agost de 1789. La seva redacció recollia la influència de la declaració
d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la
igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables,
que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article
2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia
d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat
d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer
article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a
preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments
posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
2. Text que precedí la constitució francesa del 1793 votada per la Convenció el 24 de
juny d'aquell any. Era molt més radical que la del 1789, fet que s'explica pel context
polític d'instauració de la democràcia política. Proclamà la llibertat econòmica i
completà el dret de resistència a l'opressió amb el dret de rebel·lió. Reconegué
també els drets a l'educació, al treball i a l'assistència pública. No arribà,
tanmateix, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que
Robespierre proposava.
3. Text que precedia la constitució francesa de l'any III (1795). De to molt més moderat
que les declaracions del 1789 i del 1793, responia a les noves circumstàncies que donaven
la direcció de l'estat a l'alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda
a igualtat davant la llei. Hom repetí la definició de propietat del 1793 i n'hi afegí
una de deures.
Declaració
dels Drets de l'Infant
Document promulgat el 1924 a Ginebra i aprovat per l'ONU el
1959. Sosté la necessitat d'una protecció especial dels infants, garantint llur
desenvolupament físic, mental, moral i social sense cap mena de discriminació (educació
gratuïta i obligatòria) i la prohibició de qualsevol mena d'explotació.
Declaració
internacional
Posició que pren un estat o una organització internacional davant un
problema concret, i que no té eficàcia obligatòria, sinó moral, com la Declaració
Universal dels Drets Humans.
Declaració Universal dels Drets Humans
Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948,
al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles,
reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la
resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables
de tota persona humana.
Declaració Universal dels Drets Lingüístics
Document que estableix els drets lingüístics de què
haurien de gaudir els parlants de totes les llengües, amb l'objectiu de corregir els
desequilibris lingüístics, assegurar el respecte per a totes les llengües i establir
els principis d'una pau lingüística justa i equitativa. El 1994 el Comitè de
Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional
Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions-CIEMEN n'encarregaren la redacció a
un equip d'especialistes provinents de diverses disciplines i camps d'actuació. En
l'elaboració del dotze esborranys successius hi intervingueren una cinquantena d'experts
de diferents països. Un dels esforços dels redactors fou definir uns drets lingüístics
equitatius, sense subordinar-los a l'estatus polític o administratiu del territori on
pertany la comunitat lingüística, ni a criteris com el grau de codificació o el nombre
de parlants, els quals no foren considerats rellevants. Una de les aportacions més
importants de la Declaració és la consideració de les dimensions col·lectiva i
individual dels drets lingüístics com a inseparables i interdependents. La Declaració
fou aprovada per l'assemblea de participants en el transcurs de la Conferència Mundial de
Drets Lingüístics, que se celebrà al juny del 1996 a Barcelona. La Declaració ha rebut
el suport de la UNESCO i serà motiu de debats en el si de les Nacions Unides fins a
esdevenir un text de llei internacional. L'objectiu final és que els drets lingüístics
formin part del conjunt dels drets humans. Al final del 1996 el Parlament espanyol aprovà
per unanimitat adherir-se a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels
òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Decret
d'Intervencions Especials
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937
que suposava la instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La
decisió havia d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició
del Consell d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell
d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt
escassos, empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions,
avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels
tribunals sobre l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria
d'armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a
Catalunya i hagués estat intervinguda per la República.
Decret de Divisió Territorial de
Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de
desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura
político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial
adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o
vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les
relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en
les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització
satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El
decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió
Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari,
Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni
Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La
ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial
de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una
enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que
pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà
en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i
l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de
redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa
centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les
possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a
les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i
publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes.
Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la
secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel
consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió,
però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei
corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els
Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que,
esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la
pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la
regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a
la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la
divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial
de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els
especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que
la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de
Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.
Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs
Decret aprovat el 1936 per la presidència de la
Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs durant els tres
primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part d'una reforma
més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció obstetricoginecològica.
L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris dependents de la Generalitat de
Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un examen meèdicopsicològic de la
sol·licitant.
Decret
de Mobilització Civil
Decret de la Generalitat de Catalunya del 23 de setembre de 1937 signat
pels consellers de finances, economia i treball, que establia la mobilització de tots els
treballadors d'empreses que obtenien préstecs de l'Oficina Reguladora de Pagament de
salaris per a ocupar uns llocs de treball determinats. Un segon decret (5 d'octubre)
establí la mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i
d'explotacions mineres de productes no indispensables per a la guerra.
Decret de
Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra
Decret de 27 d'agost de 1936 que establia el principi, proposat pel Consell
d'Economia, de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra a fi
d'articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de l'activitat agrícola. La llei
establia l'organització conjunta dels sindicats agrícoles existents d'acord amb els
criteris de la llei de 1934 i l'entrada en la nova organització de tots els conreadors no
sindicats. Es preveia la creació de les institucions complementàries (de crèdit,
assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que el treball agrícola
obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de la Cooperació facilitava
estatuts tipus. La conselleria d'agricultura i economia designà una comissió que
elaborà el reglament d'aplicació del decret, que fou aprovat per decret de 19 d'octubre
de 1936.
Decret legislatiu
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel
govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una
llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i
que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.
Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb
caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat
i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés
dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que
considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes
estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.
Decret
sobre la Llengua Materna a l'Escola
Decret de 29 d'abril de 1931, dictat per Marcel·lí Domingo a
instàncies de la Generalitat de Catalunya, que regulava l'ensenyament en llengua materna
a totes les escoles primàries de la República Espanyola. A Catalunya el comitè creat
per a la seva aplicació (7 de maig de 1931) era format pels òrgans de cultura de
l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat i pel seminari de pedagogia de la universitat.
Joaquim Xirau fou president d'aquest comitè, i Alexandre Galí, secretari, i els seus
principals objectius foren el control en la publicació dels nous texts escolars i de
l'ensenyament en català. La utilització de la llengua materna a l'escola fou també
tractada en el decret de la Generalitat de 12 de setembre de 1936, que hi donà un sentit
pedagògic i d'afirmació nacional.
Decrets de
S'Agaró, els
Nom amb què és conegut el pla de 58 disposicions (decrets i ordres) del
departament de finances de la Generalitat de Catalunya promulgades els dies 8, 9 i 12 de
gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de S'Agaró (Baix Empordà) per un grup
d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes convocats pel primer conseller i
conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals
aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de 1936), el qual li concedia
àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i administrativa del departament.
El pla, amb els problemes de guerra com a punt de referència, intentà de sistematitzar
les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i
municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic. Les disposicions regularen la vida
municipal, el règim d'apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la
Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d'afers), l'estatge, el comerç
exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.
Defensa Social
Agrupació política creada per a la defensa dels interessos catòlics,
integrada per la Federació de Centres de Defensa Social. Activa al Principat de
Catalunya, especialment a Barcelona, del 1901 al 1914. Dirigida pel Comitè de Defensa
Social, es presentà a diferents eleccions, infructuosament, sovint aliada amb la Lliga
Regionalista i amb els tradicionalistes. Aplegava elements confessionals pertanyents a
diverses tendències polítiques. La presidí Alexandre Pons i Serra, i en foren directius
Francesc Albó, Joan Alandí, Gaietà Pareja, Enric Sagnier i Benet de Pomés i de Pomar,
comte de Santa Maria de Pomés.
Defensor del poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts
generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió
defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de
l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la
Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman,
a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables
són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de
l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar
recursos d'inconstitucionalitat i empara.
Dèficit
Quantitat expressada normalment en termes monetaris que
indica el valor en què una suma és més petita que una altra que s'hi relaciona.
Normalment significa un excés del passiu sobre l'actiu.
Dèficit
de la balança de pagaments
Excés d'importacions voluntàries de béns, serveis i
valors financers per damunt de les exportacions similars.
Dèficit
pressupostari
Situació d'excés de les despeses per damunt de les
recaptacions dins del pressupost de l'Administració. A fi d'aconseguir recursos monetaris
per finançar obres públiques i despeses socials, els estats no en tenen prou amb els
impostos que recullen, la qual cosa genera un dèficit que han de cobrir demanant crèdits
als bancs, emetent més moneda (cosa que genera inflació) o bé posant a la venda títols
de deute públic.
Deflació
Augment del poder adquisitiu del diner com a
conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució
de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés
d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la
depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa.
L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents
moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a
l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però,
el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos,
com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel
procés invers, és a dir, la inflació.
Delegat de
la Generalitat
Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de
les empreses sota l'organització econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39
(decret de 6 d'agost de 1936). Era nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè
obrer de control de l'empresa: tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell
intern de l'empresa com en les seves relacions amb d'altres empreses —control
d'ingressos i despeses— i la coordinació amb organismes econòmics superiors.
Delegat de personal
En les empreses o centres de treball de menys de
cinquanta treballadors i més de deu (en certs casos, de deu a sis), treballador que
representa els altres en tota qüestió relacionada amb les condicions de treball.
Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu
encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat
autònoma i coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern
central.
Delme
A l'Antic Règim, impost que hom pagava a
l'Església. Inicialment, corresponia al 10% de la collita (en el cas dels camperols) o de
les rendes i beneficis. Era un impost destinat a assegurar el manteniment del clergat i
dels edificis religiosos.
Demagògia
1. Política fonamentada en la utilització de
mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a
l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de
mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern
dictatorials o de lideratge.
2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a
exercir el poder a profit de les masses indisciplinades.
3. Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.
Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a
adquirir. Hom anomena demanda efectiva la quantitat de productes que correspon al
poder de compra dels demandants, i demanda potencial la corresponent al desig però
no al poder, o a l'inrevés. Entre els diferents tipus, hom pot distingir-ne tres: la demanda
composta, quantitat demanada d'un producte per a la seva utilització en diferents
funcions (la demanda de pell, per exemple, és composta per la demanda que hom en fa per a
sabates, cinturons, bosses, etc), la demanda conjunta o complementària,
quantitat demanada d'un producte juntament amb quantitats d'altres productes (la demanda
de raquetes i pilotes de tennis, la de cotxes i pneumàtics, etc), i la demanda
derivada, quantitat demanada dels factors de producció condicionada a la demanda del
producte final (la demanda de maons és derivada de la demanda de cases). La corba de
demanda relaciona els preus d'una unitat de producte amb les quantitats que el
consumidor desitja de comprar. La corba és inclinada i decreixent d'esquerra a dreta,
d'acord amb la llei de la demanda; a menors preus, major quantitat demanada de
productes. Aquesta llei presenta, però, importants excepcions, i la corba de demanda
creix llavors a la inversa, com quan hom pren el preu dels productes com a indicador de
llur qualitat (aquest seria el cas, per exemple, de certs vins), quan el producte és un
article d'ostentació i del qual hom demana més com més car és (automòbils de luxe,
cosmètics de moda, etc), o bé quan es donen elements especulatius (una alça de preus
que hom preveu creixent en un futur immediat) que determinen una demanda més forta del
producte (paradoxa de Giffen). La informació per a dibuixar una corba de demanda
numèrica o bé matemàtica, hom pot assolir-la, respectivament, a través d'una taula de
demanda o bé a través de l'anomenada funció de demanda, que relaciona les
quantitats de producte que un consumidor desitja de comprar amb tots els factors que en
determinen la demanda: el seu preu, el d'altres productes complementaris i substitutius,
el nivell de renda, les facilitats de compra, etc. Si, per exemple, tots els factors menys
un romanen constants a uns valors donats, hom pot observar la forma en què varia la
quantitat demanada en variar el factor no constant. Els gusts, els hàbits i les
necessitats dels consumidors determinen la forma de la funció de demanda i no entren com
a variables explícites d'aquesta funció. Com a branca de la teoria econòmica, la teoria
de la demanda analitza els factors que incideixen en l'elecció d'un determinat
conjunt de productes per part del consumidor. A partir d'aquesta anàlisi és possible de
preveure l'efecte, sobre l'elecció dels consumidors, d'una variació en el preu, en la
venda o en llurs gusts i necessitats.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. El terme democràcia (dhmokratia) aparegué a la
Grècia antiga, i designava una concepció política defensada per un partit, més que no
pas un tipus determinat d'organització de l'estat. En la classificació de formes de
govern d'Aristòtil hom li donà el sentit de govern dinàmic del poble utilitzant
l'expressió democràcia, equivalent a allò que hom anomena actualment demagògia.
Aquest sistema no féu fortuna a Roma com a forma de govern, bé que l'obra d'alguns
pensadors i juristes i les revoltes dels esclaus contribuïren a generalitzar el concepte
d'igualtat entre els homes. Tot i que el cristianisme predicava aquest mateix principi
d'igualtat, la seva estructura jeràrquica i fortament centralista inspirà durant
gairebé tota l'edat mitjana la idea, portada a la pràctica, de la monarquia de dret
diví i l'esperit teocràtic, oposats ambdós a la idea democràtica. La generalització
del règim parlamentari (Carta Magna anglesa del 1215) a partir del s XIII semblà
minar aquest esperit absolutista de la monarquia, bé que els nivells inferiors de la
societat mai no participaren en les tasques de govern. Les revoltes urbanes dels
ss XIV i XV ampliaren, però, en algunes ciutats la base de participació política
als nivells de la petita burgesia i dels homes dels oficis. Amb el Renaixement, la Reforma
de Luter i la mateixa Contrareforma aportaren noves bases jurídiques en la justificació
de l'humanisme. Les teories d'Erasme, Moro o Maquiavel serviren tant per a enfortir
l'absolutisme com per a estendre la consciència d'igualtat. Les bases de la democràcia
moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights
(1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció
entre els homes lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions
teòriques amb la definició de la separació de poders. Les profundes transformacions
econòmiques del s XVIII no feren sinó accelerar aquest procés d'exigència
d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia.
Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència
democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea
de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la
declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació
de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les
llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de
poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al
constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels
ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi
universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement
d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Democràcia
cristiana
Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al
servei de la democràcia la doctrina de l'evangeli. Històricament apareix com l'intent de
reconciliar el cristianisme amb el món nou sorgit de la Revolució Francesa.
Geogràficament, sorgí en territoris on el catolicisme és predominant. Cal buscar les
arrels de la democràcia cristiana en dos moviments paral·lels de mitjan s XIX: catolicisme
liberal i catolicisme social. Amb tot, no té cap parentiu amb el socialisme cristià
d'un Buchez. Les primeries de la democràcia cristiana toparen amb l'encíclica Quanta
Cura i el Syllabus (1864) de Pius IX. L'ocupació dels Estats Pontificis (1870)
suscità el non expedit, o prohibició d'intervenir en la política italiana. Lleó
XIII admeté la democràcia cristiana només com a acció social, amb exclusió
d'intencions polítiques (1901, Graves de communi). Durant la reacció
antimodernista de Pius X foren condemnats Romolo Murri, que el 1896 havia fundat la
democràcia cristiana italiana, i, el 1910, el Sillon de Marc Sangnier. Amb Benet
XV arribà un clima més favorable: Luigi Sturzo fundà (1918) el Partito Popolare
Italiano, antecessor immediat de la posterior democràcia cristiana italiana. Les
condicions foren encara millors sota Pius XI: aparegueren el Parti Démocrate Populaire
(1924), la Unió Democràtica de Catalunya (1931) i la Falange Nacional
xilena (1938), que des de la campanya d'Eduardo Frei el 1957 canvià aquest nom pel de Partido
Demócrata Cristiano. Tots aquests partits i també el Zentrum alemany (successor de
la Katolische Fraktion i antecessor de la Christlich-Demokratische
Union) foren esbandits pels règims totalitaris que dominaren Europa fins el 1945.
Després de la maltempsada, la democràcia cristiana europea, forjada en la
clandestinitat, la resistència o l'exili, tingué una reflorida extraordinària. Des
d'aleshores constitueixen el govern o bé són el principal partit d'oposició en la
majoria dels estats de l'Europa occidental, on constitueixen amb els partits de caire
socialdemòcrata l'alternança de poder més típica. Són o han estat especialment forts
a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya (fins el 1990, RFA) i Àustria. A Itàlia, sola o
en coalició, la Democràcia Cristiana detingué el poder fins al decenni del 1990 en què
la corrupció interna del partit en provocà l'esfondrament. A França, tot i la
influència del gaullisme , el Mouvement Republicain Populaire constituí
l'expressió més genuïnament democratacristiana i hi protagonitzà la vida política,
des de la seva creació el 1944 fins el 1951. Els grups exiliats de l'Europa oriental
fundaren, el 1950, la Christian Democratic Union of Central Europe. En aquest mateix
decenni, però sobretot en el dels seixanta, la democràcia cristiana tingué una gran
difusió a l'Amèrica Llatina: Eduardo Frei fou elegit el 1958 per a la presidència de
Xile, i Rafael Caldera per a la de Veneçuela el 1969. Els partits democratacristians
prengueren consistència en quasi totes les repúbliques sud-americanes, especialment a
Xile, Veneçuela, Perú, Brasil i Uruguai, i els sindicats de la mateixa inspiració, afiliats a la CLASC (Confederación Latinoamericana de
Sindicatos Cristianos); tanmateix, durant les dècades dels setanta i els vuitanta, la
instauració de dictadures militars i la incidència de la crisi econòmica mundial
provocaren l'anul·lació o l'afebliment dels principals partits democratacristians
(l'uruguaià, el xilè, el COPEI veneçolà, etc). Quan, a partir dels anys noranta la
democràcia ha esdevingut de nou viable en molts d'aquests estats, han ressorgit els
partits democratacristians i s'han consolidat com a formacions de dreta moderada. A
l'estat espanyol, durant el franquisme, es desenvoluparen grups clandestins d'orientació
democratacristiana entorn de personalitats com José María Gil-Robles, Manuel Giménez
Fernández i Joaquín Ruiz-Jiménez (Izquierda Demócrata Cristiana, Democracia Social
Cristiana, que el 1975 es convertí en Federación Popular Democrática), que practicaren
una oposició moderada a la dictadura. A les eleccions del 1977, el sector més
progressista del moviment s'uní a la Federación de la Democracia Cristiana, però els
minsos resultats l'abocaren a la dissolució, i l'ala més dretana s'integrà dins la nova
Unión de Centro Democrático. Amb la crisi d'aquesta, els democratacristians que
n'havien format part formaren el Partido Demócrata Popular (1982), el qual, després de
la seva ruptura el 1986 amb Alianza Popular, passà a anomenar-se Democracia Cristiana
(1988). Posteriorment, la força hegemònica dins aquest espai a l'estat espanyol (amb
excepció de Catalunya i el País Basc) ha tendit a consolidar-se entorn de l'esmentada
Alianza Popular que, amb partits menors, formà en 1982-87 Coalición Popular, i
que el 1989 adoptà el nom de Partido Popular.
La democràcia cristiana als Països Catalans
Entre els precedents immediats als Països Catalans, cal esmentar l'actuació del Grup de
Democràcia Cristiana, fundat a Madrid (1919), que tingué entre els seus associats els
catalans Ramon Albó, Josep M. Boix, Josep M. Gich, Francesc Moragas, Narcís Pla i
Deniel, etc, i que el 1920 publicà a Barcelona una sèrie de conferències. Amb la
creació del diari "El Matí" (1929) s'anà consolidant un petit moviment
democratacristià, que tingué la col·laboració de Luigi Sturzo. Aquest moviment, on
destacà Pau Romeva, s'eixamplà en produir-se la separació d'un nucli de militants del
tradicionalisme (Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, J.M. Trias i Peitx, Antoni
Oliveras, Francesc Balenyà, etc) de caire més nacionalista, i l'escissió per la dreta
del Partit Catalanista Republicà (Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i Abadal,
Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rúbies, etc), disconforme amb el suport que el seu partit
donà a l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana, que disposava la
separació entre l'Església Catòlica i l'estat espanyol. Tot aquest moviment
s'organitzà políticament en la Unió Democràtica de Catalunya, que reclutà els
seus afiliats en la Federació de Joves Cristians i en la Unió de Treballadors Cristians
de Catalunya. Il·legal des del 1939, la UDC mantingué fins a la fi del franquisme la
representació virtualment exclusiva de la democràcia cristiana catalana, i serví de
model per a la formació de la Unió Democràtica del País Valencià. Després de
l'assaig electoral poc reeixit del 1977, UDC ha posat l'accent en la seva component
nacionalista.
Democràcia de
massa
Tipus modern de democràcia, en el qual la intervenció del
poble en el govern és fonamentalment despersonalitzada. L'expressió és emprada en el
sentit que, actualment, tant els grups de pressió i l'organització de partits com els
mitjans de comunicació de massa i altres factors similars condicionen i àdhuc manipulen
talment l'opinió pública, que hom ja no hi pot discernir conviccions ni comportaments
personals, sinó més aviat de massa.
Democràcia
econòmica
Expressió amb què hom designa el fet que l'exercici de les llibertats
polítiques pressuposa un cert nivell de vida material, d'instrucció i educació, etc,
amb la corresponent exigència d'una economia controlada per part de l'estat democràtic.
Democràcia
orgànica
Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista.
Democràcia
política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i
constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat
d'associació, d'expressió, de reunió, etc).
Democràcia
popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos
estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats
de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a
un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la
derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de
resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura
del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats
(Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria).
Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció
de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia
enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa
una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària
i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Democracia
Social Cristiana de Catalunya
Grup polític de centre-dreta, catòlic i catalanista, creat a Barcelona el
1976. Fundat per Antoni Miserachs (el qual l'abandonà el 1977) i vinculat en principi a
la Federación Popular Democrática, de Gil-Robles, aviat se'n deslligà. Obtingué
migrats resultats electorals els anys 1977 i 1979, i cessà la seva activitat el 1980.
Democratic Party
Grup polític nord-americà que nasqué a la fi del s XVIII amb motiu de
les discussions que sobre els poders del govern nacional tingué la convenció de l'any
1787. Integrà els partidaris republicans (com a concepte oposat a monarquia) de
Jefferson, que volien una participació més àmplia en el govern. Fundat el 1792, arribà
a la presidència per primera vegada amb Jefferson el 1801 i, des d'aleshores, no
abandonà el poder durant més de mig segle, tret d'un petit parèntesi. L'extracció dels
seus membres era majoritàriament aristocràtica fins que, el 1829, fou elegit president
Andrew Jackson. Geogràficament, els demòcrates eren en bona part habitants del sud dels
EUA. El problema de l'esclavatge dividí el partit: a la convenció de Charleston
presentà dos candidats a les eleccions del 1860, cosa que afavorí la seva derrota. Del
1860 al 1932 el partit només ocupà la presidència durant set anys. Woodrow Wilson
(president del 1913 al 1921) marcà una fita amb l'establiment del dret de vot a les
dones, el seu paper en la creació de la Societat de Nacions i la regulació de la banca i
de la indústria. Per la seva banda, Franklin D. Roosevelt (president del 1932 al 1945)
redreçà, amb el New Deal, l'economia dels EUA després de la crisi dels anys
trenta i consolidà els EUA com a potència de primer ordre. Després de Roosevelt els
demòcrates conservaren el poder fins el 1952 amb Truman, i el recuperaren amb Kennedy
(1960-63) i Johnson (1963-68). Durant els darrers anys de govern el partit impulsà els
drets civils i encoratjà la guerra del Vietnam. El 1968 fou un moment de crisi. El seu
candidat a la presidència, Robert Kennedy, fou assassinat, i el nou candidat, Humphrey,
fou fàcilment vençut pels republicans. La convenció de Los Angeles, que nomenà
Humphrey, hagué de fer cara a la posició més esquerrana, liberal i clarament hostil a
la guerra del Vietnam d'Eugene McCarthy. A les eleccions de l'any 1972 el candidat
demòcrata McGovern fou derrotat per Nixon. L'escàndol de Watergate i el subsegüent
desprestigi dels republicans donaren al partit demòcrata l'oportunitat de tornar al poder
amb l'elecció de James Carter el 1976. Aquest no reeixí a conciliar el contingut liberal
del seu programa amb la lluita eficaç contra la crisi econòmica interna. Això i la seva
acció indecisa en política internacional conduïren a la seva derrota el 1980 enfront
del candidat republicà R. Reagan, reelegit el 1984 i succeït pel seu vice-president G.H.
Bush (1989). El desgast del Partit Republicà, que havia estat més d'una dècada en el
poder, afavorí l'elecció del candidat Demòcrata Bill Clinton el 1992.
Malgrat les desfetes que sofriren els demòcrates en les
eleccions presidencials dels anys 1984 i 1988, en les eleccions a termini mitjà
celebrades l'11 de novembre de 1990 en què havien d'ésser renovats per votació tots els
escons del Parlament, 34 dels 100 del Senat, 36 càrrecs de governadors del 50 existents i
uns 6 000 escons dels parlaments dels diferentes estats—, el Democràtic Party
assolí d'augmentar el control del Senat en un escó (56 escons) i en 9 escons el control
del Parlament (267 dels 435 existents). A les eleccions presidencials del 1992 el candidat
demòcrata aconseguí de véncer el representant republicà.
Les eleccions legislatives de novembre del 1994 foren un càstig al partit
demòcrata, que aconseguí 199 escons a la cambra de representants enfront dels 227 del
Republican Party, mentre que al senat els demòcrates obtingueren 47 representants contra
53 dels republicans. El president Bill Clinton tornà a ser reelegit candidat del partit
demòcrata per a les eleccions de novembre del 1996, que guanyà davant del candidat
republicà Robert Dole i l'independent Ross Perot. Al començament del 1997, el comitè
del congrés començà a investigar el presumpte finançament il·legal del partit en la
campanya electoral del 1996, tot i que al gener Clinton anuncià que es regularien les
fonts de finançament del partit demòcrata.
En les eleccions del 2000, el cantidat demòcrata Al Gore perd per estret marge davant el
republicà Bush.
Democrazia
Cristiana (DC) (veure Partito Democrazia Cristiana)
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.
Aquest és fet bàsicament des de l'aspecte quantitatiu, però l'estreta interdependència
dels fets de població amb uns altres factors —econòmics, geogràfics, històrics,
socials, psicològics— exigeix unes perspectives més àmplies de caràcter
quantitatiu que fan que la tasca del demògraf tingui uns límits molt vasts i imprecisos.
La demografia com a ciència és recent, però l'interès pels fets de població, tant en
el camp pràctic com en el teòric, és antic; hom pot esmentar els censos militars i
fiscals d'Egipte o de Roma, les utopies polítiques dels filòsofs grecs i les idees
religioses dels pensadors cristians primitius. Durant l'edat mitjana hom féu diversos
recomptes de població amb finalitats impositives. Amb el Renaixement es renovaren
aquestes idees amb algunes aportacions notables, però quasi sempre en un pla teòric i
purament quantitatiu. És al llarg del s XVIII, quan a Europa se sentiren els
transcendentals canvis demogràfics, conseqüència de la revolució industrial, que la
demografia pren entitat científica. La confecció dels primers censos nominals en alguns
estats i la creació dels registres civils permeten als interessats per la població de
verificar llurs teories i assajar mètodes d'anàlisi quantitativa. Apareix el primer gran
doctrinari de la població, Malthus, que, al marge de la major o menor validesa i
originalitat de les seves doctrines, té el mèrit d'haver reeixit a posar la població a
primer terme de l'actualitat entre els científics socials. A mesura que l'estadística
anà facilitant una més gran acumulació de dades, la demografia, bé que de forma sovint
anàrquica, perfeccionà els seus mètodes i despertà un interès creixent, en especial
entre els economistes i polítics que, com més anava, amb més claredat veien que els
fets de població no sols són una variable dependent dels factors econòmics, sinó que
sovint són aquests els que depenen d'aquells. Aquest és el cas als països
subdesenvolupats, on el fort creixement demogràfic no té paral·lelisme en el creixement
econòmic i on el vell concepte d'inversions econòmiques, destinades a assegurar un
consum superior a la població antiga, ha estat desplaçat per un altre d'inversions
«demogràfiques», destinat a assegurar el consum antic a una població superior.
L'economista danesa E. Boserup ha demostrat que és el canvi demogràfic el motor del
canvi tècnic, i no a la inversa, com hom creia generalment. D'altra banda, una nova
ciència, l'ecologia humana, considera la població com una de les variables
fonamentals de l'ecosistema mundial. Així, doncs, la població —i, en
conseqüència, la demografia— és reconeguda com un dels elements més importants i
constitueix una ciència autònoma, síntesi de les ciències socials, tot i que ni
aquesta variable ni cap altra de caràcter social no tenen sentit fora d'un ampli context
humà. Les grans perspectives que ofereixen les modernes tècniques matemàtiques dels
models i dels sistemes permeten de treballar dins aquest context i és possiblement aquest
el camí a seguir en una nova demografia. La metodologia o anàlisi demogràfica
s'articula entorn de dos grans apartats: l'anàlisi quantitativa i l'anàlisi
qualitativa. La primera, interessada exclusivament pels fets quantificables, se
subdivideix en l'estudi de l'estat de la població i de la seva dinàmica. Hom considera
per estat les característiques d'una població en un moment donat: la distribució
geogràfica de la població, la composició per sexe, edat, estat civil i situació
sòcio-professional. En la dinàmica són estudiats la natalitat, la mortalitat i els
moviments migratoris. L'anàlisi qualitativa s'interessa per l'herència, la genètica i
la transmissió dels caràcters somàtics i psíquics. Les matemàtiques són fonamentals
per a l'anàlisi quantitativa, i la biologia i la psicologia, per a l'anàlisi
qualitativa.
Densitat de
població
Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la
més elemental de les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta
correlació és establerta en habitants per quilòmetre quadrat, però en aquest nivell
té una significació molt imprecisa i sovint confusionària, puix que aquest quocient
depèn de la variable superfície, i aquesta no solament presenta valors molt desiguals,
sinó que obeeix generalment demarcacions administratives sovint arbitràries. Les terres
emergides del món suporten una densitat de població d'uns 26 habitants per quilòmetre
quadrat, xifra que encobreix densitat zero a l'Antàrtida i de centenars d'habitants en
alguns estats europeus o del SE asiàtic; si hom va del nivell de densitats de grans
àrees a les de regions més petites, els contrasts són encara majors, especialment entre
àrees rurals i urbanes. Cal, doncs, ponderar també la qualitat de les superfícies com a
sostenidores de població i, per tant, tenir en compte factors no ja pròpiament
espacials, com és ara els econòmics i tecnològics. Per afinar la significació de la
densitat de població, sovint hom la calcula en funció de les hectàrees de terra
conreada o bé —fora ja del sentit espacial— en relació amb el producte
nacional brut de l'àrea estudiada; amb això hom té un nou indicador: la renda per
càpita o, més exactament, el producte brut per càpita.
Departament
1. Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un
territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies
d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a
departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una
certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia
recorda sovint un accident geogràfic característic. Així el Rosselló, i part de la
Fenolleda esdevingueren departament dels Pirineus Orientals. Durant la guerra del
Francès, després de la incorporació a l'imperi Francès, el Principat de Catalunya fou
dividit en quatre departaments, per decret de Napoleó (26 de gener de 1812): del Ter, del
Segre, de Montserrat i de les Boques d'Ebre. La Vall d'Aran fou agregada al departament
francès de l'Alta Garona i, per contra, Andorra ho fou al del Segre, i les terres
catalanes d'Aragó foren, en part, afegides al de les Boques d'Ebre. A imitació de
França hi ha també departaments a Benín, Bolívia, Botswana, Burkina Faso, el Camerun,
Colòmbia, la Costa d'Ivori, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Nicaragua, el
Níger, Perú i l'Uruguai.
2. Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que
té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a
autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats
del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines
tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de
conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80).
Departament de
Defensa
Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de
Catalunya. Fou creat el 31 de juliol de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb
la guerra civil i malgrat l'article 14 de la constitució de la Segona República
Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva
competència de l'estat espanyol. Funcionà fins a la centralització de poders efectuada
pel govern central de la República, després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers
de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà
un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies
Antifeixistes (després de la seva dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i
l'Escola Popular de Guerra. Tenia una forta representació a la Comissió d'Indústries de
Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.
Depauperació
creixent
Procés enunciat per Marx i inherent al capitalisme segons el qual el
proletariat s'empobreix en la mesura en què prospera la burgesia. Contradita aquesta idea
per l'experiència dels països capitalistes avançats , hom creu que Marx es referia a la
depauperació relativa, en la qual el salari real augmenta molt menys que la
productivitat real, en augment continu.
Dependència
1. Territori que depèn de l'administració d'un estat o
d'una altra divisió administrativa. En general, els territoris dependents solen ésser
molt allunyats de l'estat administrador: Hong Kong és a milers de quilòmetres de la Gran
Bretanya, i hom pot dir el mateix de Nova Caledònia en relació amb França. Aquests
territoris són el residu o vestigi d'una època colonial que tingué la seva màxima
expansió durant la segona meitat del s XIX i fins a l'època anterior a la Segona Guerra
Mundial. Estats com la Gran Bretanya, França, els Països Baixos, Portugal i Espanya,
entre altres, tenen encara certes dependències sota llur administració.
2. Situació en què es troba el qui treballa per compte
d'altri i sota la seva direcció i que configura l'element diferencial de la relació de
treball o laboral respecte a d'altres relacions jurídiques de prestació de serveis.
Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori
llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de
llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses,
hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou
practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs
colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
Depreciació
Disminució del valor dels elements de l'actiu d'una empresa.
Generalment és derivada d'un augment del poder adquisitiu de la moneda, reflectit en la
disminució de preus de mercat, d'una disminució o canvi d'orientació de la demanda o
d'un gran increment de l'oferta. És també motivada pel progrés tecnològic, que obliga
constantment a substituir l'antic equip per un altre de més perfeccionat.
La depreciació d'una moneda és la pèrdua de valor pels intercanvis monetaris en
general sense intervenció del govern. No s'ha de confondre amb la devaluació.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix
que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades
hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així
l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat
per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la
represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Derecha
Liberal Republicana
Grup polític constituït a Madrid pel maig del 1930 per Niceto Alcalá
Zamora, Miguel Maura, Rafael Sánchez Guerra i d'altres amb la intenció d'incorporar la
dreta espanyola a un possible nou règim republicà. El grup, després d'aconseguir
l'ingrés de polítics importants com Santiago Alba i Joaquín Chapaprieta els primers
mesos de la República, es desféu posteriorment en separar-se Alcalá Zamora i Maura. El
mateix mes de maig del 1930 fou organitzada la secció catalana o Dreta Liberal
Republicana de Catalunya.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen
a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de
retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en
benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el
fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i
respectant llur titularitat. A la Península Ibèrica, ja des de l'època visigòtica, hom
tendí a limitar l'acumulació de propietats en les mans de l'Església; en temps de Jaume
I de Catalunya-Aragó alguns furs municipals tractaren de frenar-la; per contra, a
Castella, les Partidas d'Alfons X i les lleis de Toro l'afavoriren. Els Àustria
iniciaren un intent de desvinculació: Carles I assolí la desmembració parcial de les
taules mestrals i les comandes, i Felip II obtingué la participació de l'Església en el
pagament d'alguns imposts; el papa Gregori XII li concedí un privilegi per a vendre erms
comunals, del qual se serví també Felip III, i, tot i que Felip IV intentà (1633)
d'anul·lar les vendes fetes del 1590 al 1633, les seves disposicions restaren sense
efecte. Fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip
V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que
adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats
econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en
fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la
venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven
l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà
Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807);
n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i
consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena
part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació
financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09)
per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les
justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren
una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en
particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per
als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les
vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la
desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra
entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814),
però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en
reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb
nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions:
fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat
ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes
militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles.
El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim
(1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom
procurà de frenar l'acaparament de terres. Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la
desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra
carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del
del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus
compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els
béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en
venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el
1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges,
comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i
sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la
cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del
1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual
n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia. Amb el
Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les
disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien
exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou
reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els
predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de
les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni
reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació
Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins
al començament del s XX. La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com
un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s
XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels
governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes
propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels
carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns
eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns
comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna
consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per
tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola a tota la
Península, puix que a Portugal seguí un esquema similar, iniciat amb l'expulsió dels
jesuïtes (1759), posteriorment indemnitzats per Maria I. Les corts del 1820 decretaren la
supressió de drets senyorials i privilegis del clericat, i el decret del 1834 dugué a
terme una desamortització que també beneficià la burgesia. A França, fou iniciada amb
el decret de Machault (1747), que prohibia la creació de qualsevol nova mà morta sense
una autorització especial, amb la supressió de la Companyia de Jesús (1764), i fou
completada amb la Revolució Francesa (1789-90); tot i que molts nobles, des de l'exili,
adquiriren terres desamortitzades, augmentà el nombre de propietaris i s'enfortí la
democràcia rural. A Bèlgica, la desamortització afectà, sobretot, la zona de
l'Escalda. A Itàlia, el procés fou iniciat amb l'expulsió dels jesuïtes dels
territoris dominats pels Borbó, continuà amb l'ocupació francesa (1806-14) i fou
completat amb la unificació italiana (1870). A Anglaterra, la mesura fou imposada per la
reialesa al s XVI, en separar-se de l'Església Catòlica; no fou una reforma social,
però afavorí el desenvolupament del país. A Alemanya, les guerres camperoles
(1476-1517) i la guerra dels Trenta Anys (1618-48) dispersaren el patrimoni del clericat
en benefici de les classes adinerades. A Bohèmia, l'alçament hussita (1419) i la guerra
dels Trenta Anys comportaren una desamortització que beneficià els grans terratinents;
després del 1445 foren nacionalitzats els béns de l'Església i de la noblesa. A
Àustria, Josep II (1780-90) féu reformes parcials en abolir la meitat dels convents
existents i en ordenar la venda de llurs béns. Als estats de l'Amèrica Llatina
l'evolució fou diversa, però a tots fou iniciada amb l'expulsió dels jesuïtes, al s
XVIII, i completada arran de llur independència, al s XIX.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra,
al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades,
especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en
venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la
universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització
parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles
per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10
321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà
sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu
públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades
per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà
aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les
mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la
meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell;
els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren
obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. La
desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la
universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques
conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al
País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca
docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%,
i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada
(342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%).
Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al
desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València.
Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren
convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats,
places i carrers. Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una
desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual
Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns
afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que
comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a
les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom
suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb
Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per
vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les
vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia
passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País
Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles
en desproveir-los de llurs béns comunals.
Desamortitzar
Alliberar béns amortitzats.
Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser
utilitzat en un conflicte internacional. El desarmament plurilateral fou preconitzat per
primera vegada a la conferència de la Haia (1899). Després de la Primera Guerra Mundial,
la Societat de Nacions aconseguí de reunir a Ginebra (1932) una conferència
internacional, bé que sense resultats. El 1952, les Nacions Unides crearen una comissió
encarregada per a reduir i reglamentar l'armament internacional. Els principals acords de
control d'armament conclosos després de la Segona Guerra Mundial fins el 1991 han estat
condicionats per la guerra freda i protagonitzats pels EUA i la URSS, els quals
intentaren combinar els efectes dissuassoris de l'armamentisme amb la limitació de la
militarització i nuclearització militar de certes regions o medis, la congelació del
nombre de vehicles portadors d'armes nuclears, la restricció d'explosions nuclears, la
prohibició de produir determinats tipus d'armament i la notificació de determinades
activitats militars. El 1963 els EUA i l'URSS signaren un tractat de prohibició de proves
nuclears a l'atmosfera, aprovat per les Nacions Unides (1968), les quals establiren un
sistema d'inspecció internacional. El principal acord signat posteriorment és el Tractat
de No Proliferació (1970), que obliga els estats membres posseïdors d'armes nuclears a
limitar-ne el nombre i compromet els que no en posseeixen a utilitzar la tecnologia
nuclear amb finalitats pacífiques i a sotmetre's a controls per part de l'Agència
Internacional de l'Energia Atòmica. Malgrat que és contestat per diversos països i que
ofereix garanties de verificació limitades és l'acord global més important sobre armes
nuclears (154 estats membres el 1993). Altres acords són el Tractat sobre els Fons Marins
(1971), que prohibeix la instal·lació d'armes nuclears en el fons de la mar; la
Convenció sobre Armes Biològiques (1972), que prohibeix la utilització de mitjans
biològics; el tractat SALT I (1972), que imposa limitacions en un tipus específic de
defenses contra míssils balístics i congela la quantitat agregada de llançadors de
míssils balístics; el Tractat de Limitació d'Assaigs (1974), que limita la potència
màxima de les explosions nuclears; el Tractat sobre Explosions Nuclears Pacífiques
(1976); la Convenció sobre Modificació del Medi (1977), que prohibeix l'ús hostil de
tècniques susceptibles de produir modificacions substancials en el medi humà, sense
descartar les militarment útils, el tractat SALT II (1979), que fixa límits al nombre
d'ogives nuclears per míssils; i la Convenció sobre Prohibicions i Restriccions en l'Ús
de Certes Armes Convencionals (1981), entre d'altres. El 1982 els EUA i l'URSS iniciaren
les converses START sobre les armes nuclears amb un radi d'acció que afectava Europa.
Paralitzades les converses el 1983, els EUA posaren en pràctica la Iniciativa de
Defensa Estratègica i procediren a un nou desplegament d'euromíssils —els
Pershing-2 i els Cruise— a l'Europa occidental, mesura a la qual respongué la URSS
amb l'increment dels SS-20 a l'Europa de l'Est. La distensió iniciada per M.Gorbacov en
accedir a la presidència de la URSS (1985) comportà una reactivació de les negociacions
(acords INF d'eliminació de míssils nuclears d'abast mitjà, 1987; CFE per a la
reducció d'armes convencionals a Europa, 1990, i START I, del 1991, pel qual els EUA i
l'URRS es comprometien a reduir en una tercera part els respectius arsenals nuclears). La
desaparició del Pacte de Varsòvia i de la Unió Soviètica (1991) accelerà les
negociacions sobre desarmament i, correlativament, donà lloc a noves dificultats: el 1993
fou signat el tractat START II entre Rússia i els EUA, pel qual s'ampliava la reducció
de l'armament nuclear en dos terços. Alguns dels nous estats que disposaven d'arsenals
nuclears de l'antiga URSS emmagatzemat en el seu territori (el Kazakhstan, Bielorússia i,
especialment, Ucraïna) es mostraren reticents a la signatura dels tractats START i a
ratificar el 1993 el Tractat de No-Proliferació d'Armes Nuclears (que reservava per a
Rússia la condició de potència nuclear de la CEI), adduint l'expansionisme rus. La nova
situació també facilità alguns avenços en la limitació de les proves nuclears.
Restaren pendents la proliferació d'armes químiques i biològiques, i també nuclears,
al Tercer Món. Tot i això, el 1993, 130 estats signaren la Convenció sobre Armes
Químiques, que en prohibia la fabricació i el tràfic. A banda del concepte més
estricte de desarmament, que es fonamenta en les relacions entre estats, creix la
importància del tràfic d'armament convencional des de països com els Estats Units,
França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina, que es beneficia de conflictes regionals,
especialment al Tercer Món.
Desastre d'Annual
Acció militar que tingué lloc el 21 de juliol de 1921 a la
posició d'Annual (o Anouâl), al nord del Marroc, posició establerta pel general
Fernández Silvestre. Les tropes espanyoles comandades per aquest general, en llur
precipitat avanç cap a Alhucemas, foren desfetes per les forces d'Abd-el-Krim. L'intent
de proveir la localitat d'Igueriben, assetjada per aquest, donà lloc a la pèrdua de
quatre mil homes i a la retirada immediata d'Annual, el desordre de la qual possibilità
una matança general dels soldats espanyols i l'apropament dels marroquins a Melilla.
Fernández Silvestre fou mort, i Alfons XIII, acusat d'haver encoratjat l'operació
sense tenir-ne coneixement l'alt comandament militar. La discussió sobre les
responsabilitats d'Annual fou una de les causes del cop d'estat del general Primo de
Rivera el 1923.
Descamisat -ada
Membre del grup més exaltat i radical de les forces liberals que havien
posat fi a l'absolutisme durant el Trienni Constitucional (1820-23). Foren anomenats així
pels mateixos absolutistes.
Descapitalització
Situació que s'esdevé quan no és possible d'efectuar
l'amortització dels béns de capital al ritme i en la quantia que hom havia previst.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la
competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat
pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés
descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia
en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret
anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de
potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret
administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions
públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i
funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació
pública.
Desclassar
Fer que hom deixi la classe social a la qual pertanyia, sia
mitjançant una forta promoció o una radical degradació socioeconòmiques.
Descobriment
Descoberta d'un territori no conegut, generalment com a
resultat d'una expedició de recerca. La conquesta progressiva de l'espai pot ésser
considerada com la continuació de l'esforç descobridor i viatger. Els descobriments
geogràfics són, per diverses raons, fets culturals; en primer lloc, el que compta no és
que hom arribi per primera vegada a un indret fins aleshores desconegut, sinó que el
coneixement d'aquest fet es generalitzi en els diversos sectors de la societat. A més,
els descobriments comporten només l'enriquiment intel·lectual d'uns homes i d'unes
cultures determinats. Les contrades descobertes eren sempre habitades i, doncs, conegudes
per l'home, però amb llur "descobriment" restaven incorporades a l'àmbit de la
cultura dominant. Això explica el fet que algunes regions hagin estat descobertes
diverses vegades i en diverses èpoques, com és el cas d'Amèrica, coneguda ja pels
víkings el primer mil·lenni i que cinc segles més tard fou descoberta de nou. Culturals
són, també, en l'aspecte de llur repercussió literària, els llibres de viatges, que
han assolit una àmplia difusió. Així, doncs, l'aspecte més important del descobriment
és la constància que en resta; d'altra banda, a l'àrea cultural d'Occident hom entén
per descobriments geogràfics els que han fet els pobles occidentals al llarg de llur
història. A l'edat antiga el món conegut es reduïa a les valls dels grans rius del
Creixent Fèrtil i Egipte. L'atracció del comerç mogué la navegació i impulsà les
guerres de conquesta, i ambdues feren augmentar els coneixements geogràfics. Gràcies a
les rutes de l'ambre o de l'estany, o a campanyes com les de Cir o d'Alexandre, hom
arribà, en temps d'Estrabó (s I aC i s I dC), a un excel·lent coneixement de
l'Antic Continent, en una llarga franja estesa entre l'Índic i la mar Bàltica. Amb Roma
les relacions Orient-Occident, tot i que perduraren d'una manera esporàdica i local, es
trencaren en bona part; així, els asiàtics s'orientalitzaren, mentre que els europeus es
veieren restringits a l'àrea occidental i centrats a la Mediterrània. A l'edat mitjana
els àrabs foren una mena de pont entre aquelles dues cultures per al comerç de productes
de luxe (espècies, seda, or i pedres precioses) i per a la transmissió de notícies.
Aquesta fou l'època dels viatgers solitaris, que han deixat llargues relacions de llurs
descobriments i aventures, entre els quals excel·leixen Marco Polo (s XIII) i ibn
Battuta (s XIV). Fou l'època, també, de la incursió dels normands a l'àrea
occidental i de llur expansió nord-atlàntica. Ultra el comerç, un altre impuls als
viatges fou donat per l'esperit d'evangelització. Amb el Renaixement, quan Europa
necessitava més el comerç amb l'Orient, els camins tradicionals de les caravanes
restaren tallats per l'expansió dels turcs. Aquest fet impulsà granment la navegació,
que assolí moltes millores tècniques. El naixement de l'estat modern donà als
descobriments una perspectiva; l'afany de conquesta engendrà el colonialisme, que
perdurà fins ben entrat el s XX. La pacient realització del periple d'Àfrica per
part dels portuguesos i la trobada del continent americà per la corona de Castella
capgiraren les bases socials i polítiques de l'Occident. Es desencadenà, així, una gran
competència internacional amb una febre de viatges i conquestes tot al llarg dels
ss XVI i XVII. A la primeria del s XVIII, la recerca de la Terra Australis i
dels passos del Nord foren els únics objectius per a atreure marins i aventurers, alhora
que els russos iniciaren la sistemàtica colonització de les terres de Sibèria. Vers la
fi del s XVIII aparegué la tendència a l'exploració científica, amb viatges com
els de Cook o de Humboldt, i amb la fundació de diverses societats d'estudis, que en el
terreny econòmic adoptaren la mateixa sistemàtica racionalitzadora en forma de
companyies de comerç. En entrar en els temps contemporanis restà del tot definida la
figura del viatger com a pur investigador científic o com a agent colonial, o com ambdues
coses alhora. Restaven per conèixer —i, doncs, per explorar— encara grans
extensions interiors de continents (Àsia, Àfrica, Austràlia) i les regions polars; en
aquell moment es produí també la colonització del Far West nord-americà. La recerca de
noves m
