EAM
Organització de resistència grega contra els italians i
els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, creada l'any 1941. Les seves organitzacions
armades prengueren el nom d'ELAS. De tendència comunista, arribà a alliberar una
part del territori grec. Oposada a la restauració monàrquica, a la fi del conflicte
mundial, intervingué en la guerra civil (1945-49).
Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de
la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient. Hom pot situar els
antecedents d'aquesta ciència en la morfologia social de Durkheim, però el terme fou
introduït el 1921 per Park seguint el desenvolupament de la ciència ecològica general,
amb el qual mantingué una estreta dependència en els seus escrits i els de l'Escola de
Chicago. La continuació d'aquesta dependència féu que l'interès només se centrés en
la distribució espacial dels homes i que els estudis d'ecologia humana decaiguessin cap
als anys quaranta. Al cap d'una dècada, fou novament formulada per Quinn i Hawley, que
posaren l'èmfasi sobre els aspectes estructurals de la comunitat humana, amb la qual cosa
prengué una nova volada. Els estudis ecològics han estat especialment formulats en el
tractament urbà, i ja des dels anys vint sortiren les diverses teories de Burgess, Hoyt i
McKenzie. A partir de la dècada dels anys seixanta s'ha imposat l'aplicació de la teoria
ecològica a l'estudi de les interaccions entre poblacions humanes i llur medi, dels
fluxos materials i energètics d'aquestes i dels ecosistemes més artificials, com ara les
ciutats.
Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la
voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com
a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del
productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del
poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació
inconsiderada dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i
autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la
majoria de grups ecologistes. Els primers grups ecologistes nasqueren als EUA (sobretot a
Califòrnia) vers la meitat de la dècada dels anys seixanta a l'entorn dels moviments de
drets civils i d'oposició a la guerra de Vietnam. L'obra de Rachel L. Carson (1907-64) Silent
Spring (1962) és considerada com el punt d'arrencada de l'ecologisme, i el primer
moviment organitzat que es donà el nom d'ecologista fou l'Ecology Action fundat el 1968 a
la universitat de Berkeley per Cliff Humphrey. A Europa, un punt de partida fou la
Conferència d'Estocolm sobre el Medi Humà (1972), on diferents grups ecologistes
organitzaren una contraconferència o conferència paral·lela. La publicació dels
anomenats Informe Meadows i Informe Mansholt sorgits de la Conferència
assenyalà la transformació de l'ecologisme de moviment marginal en una força
ideològica i política. Des del 1977 hi ha hagut a tota Europa un esforç dels diferents
grups ecologistes (anomenats genèricament verds) per arribar a establir un corpus
ideològic comú i plantejar una lluita política comuna als diferents països europeus,
en alguns dels quals àdhuc han assolit representació parlamentària. Així, a la RF
d'Alemanya i Bèlgica, foren fundats els primers partits ecologistes el 1980 i el 1982.
Per la seva banda, els partits polítics tradicionals han tendit a absorbir
reivindicacions originalment ecologistes, reflex del creixent pes de la problemàtica
medioambiental en l'opinió pública. Des de la publicació de l'anomenat Informe
Brundtland (1987), que consagrà el concepte de desenvolupament sostenible,
l'ecologisme ha assumit la importància del vincle existent entre conservació i
desenvolupament, palesa sobretot en l'èmfasi en la interrelació mútua entre la
problemàtica del Tercer Món, el conflicte nord-sud i la crisi ambiental. La dimensió
planetària de la problemàtica ecologica (forat de la capa d'ozó, efecte hivernacle,
pèrdua de diversitat biològica, etc.) passa ara al primer pla i l'ecologisme trascendeix
l'àmbit dels països desenvolupats amb l'aparició de moviments ecologistes en països
com ara el Brasil o la India. La popularització de la hipòtesi de Gaia, de James
E. Lovelock, segons la qual el planeta Terra fóra un organisme viu amb capacitat per
autoregular-se dintre d'uns límits, contribueix també a la nova direcció del pensament
ecologista. Il·lustrativa també de la creixent presa de consciència institucional i de
la nova concepció global fou la celebració, el 1992, de la cimera de la Terra a Rio de
Janeiro, on representants dels diversos estats es plantejaren la crisi medioambiental i
els seus reptes. Als Països Catalans, els moviments i accions de caire ecologista
aparegueren per primer cop entorn del 1970 a la Catalunya del Nord, on alguns dels
moviments que es qualificaven d'esquerra revolucionària, hereus del Maig del 68,
iniciaren campanyes de protesta en 1969-72 contra determinades operacions (urbanitzacions
a les Alberes i al litoral, polígons de tir de l'exèrcit al Capcir, etc.). A l'estat
espanyol les primeres manifestacions de caire ecologista foren més tardanes per la
situació política durant aquells anys. Al marge d'algunes reivindicacions més aviat
vinculades a les lluites urbanes, l'oposició a un gran abocador al massís de Garraf
obrí, el 1972, el cicle de reivindicacions ecologistes nascudes inicialment en els medis
excursionistes o en altres entitats. Mort Franco, la florida de grups i moviments fou molt
nombrosa, i fou catalitzada inicialment per accions com la publicació del Llibre Blanc
de Gestió de la Natura als Països Catalans per la Institució Catalana d'Història
Natural (1976) o les campanyes «Salvaguarda del Patrimoni Natural», del Congrés de
Cultura Catalana, o «Salvem Catalunya per a la Democràcia», de l'Assemblea de Catalunya
(1976-77), ben aviat aparegueren grups ecologistes preocupats per les més diverses
problemàtiques (energia nuclear, contaminació de rius i costes i de l'aire de les zones
industrials, urbanitzacions, etc.). Però el moviment ecologista es caracteritza encara
ara per la seva atomització en multiplicitat de grups molt circumscrits a l'àmbit local.
Això no obstant, cal destacar la implantació d'associacions com ara Acció Ecologista
Agró al País Valencià, DEPANA a Catalunya i el Grup Ornitològic Balear a les Illes,
els quals han influït en l'opinió pública. En l'àmbit polític, alguns dels grups
ecologistes dels Països Catalans s'han vinculat formalment amb Iniciativa per Catalunya
(a Catalunya) o a Equerra Unida (al País Valencià i a les Balears). A nivell
institucional, el pes d'una certa preocupació ecològica es reflectí amb la creació
d'un departament i d'una conselleria de medi ambient a la Generalitat de Catalunya i a la
Generalitat Valenciana (1991 i 1992).
Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden
adquirir-los amb més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral,
organitzat per l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però
també pot ésser creat per una administració pública per als seus funcionaris. Creat en
els primers temps de l'era industrial, prengué sovint la forma de sobreexplotació dels
treballadors, els quals l'empresari obligava a comprar en el seu economat, car pagava el
salari o una part d'aquest en forma de bons per adquirir-hi queviures. L'abús d'aquesta
situació en provocà la prohibició legal. A l'estat espanyol hi ha la possibilitat
d'organitzar-ne sempre que hom asseguri llibertat del treballador per acceptar el
forniment, publicitat de les condicions en què funciona, venda del gènere al preu de
cost i intervenció dels treballadors en la seva administració.
Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat
econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos,
determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia
pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració
d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar
la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de
producció i distribució. La Teoria Econòmica és l'eina que permet ordenar les
observacions dels fets econòmics amb la finalitat d'explicar de quina manera estan
relacionades, hom utilitza models econòmics com una simplificació que permet
entendre el funcionament de la realitat. A partir d'aquest coneixement hi ha la
possibilitat d'influir sobre l'activitat econòmica a través de polítiques
econòmiques que permeten canviar certs esdeveniments que hom considera desfavorables.
La delimitació d'alló que cal entendre com a realitat econòmica s'ha basat en dues
concepcions alternatives. Una és formulada a partir de la consideració dels recursos
escassos destinats a satisfer necessitats humanes il·limitades, i deriva de les premisses
següents: atomisme metodològic (l'economia és una anàlisi de l'elecció i, per tant,
d'una certa mena de decisions autònomes i atomístiques), formalisme, racionalitat
abstracta (l'optimació de la conducta de les unitats econòmiques pot ésser formulada
amb independència del context social i històric i pot ésser compatible, sota certes
condicions, amb una optimació global) i normativitat implícita (de l'examen de la
realitat hom passa a la racionalitat, i d'aquesta resulten unes normes i criteris que cal
aplicar). Una segona posició considera com a objecte de l'economia els processos de
producció i de distribució de la renda. L'anàlisi econòmica esdevé aleshores la
ciència de la determinació i el condicionament de les conductes dins unes estructures
definides per les forces productives i les relacions de producció que assegurin la
reproducció del sistema. La lliure elecció es dóna, si de cas, al nivell d'opcions
col·lectives de certs grups o classes de la societat. L'accepció de l'anàlisi
econòmica com a ciència de l'assignació de recursos escassos inclou dos grans apartats:
la microeconomia, que estudia el comportament de les famílies i empreses, essent
la vida econòmica la suma d'aquestes activitats individuals. En aquest context el mercat,
en les seves diverses formes, apareix com el lloc on es realitzen les transaccions
recíproques entre consumidors i productors, i hom obté com a resultat la formació de
preus i la distribució de rendes. Per la seva banda, la macroeconomia analitza
globalment el sistema econòmic a partir del mesurament d'un cert nombre de variables
econòmiques, com la producció, l'ocupació, el nivell de preus, la inversió o el
consum, de la seva evolució en el temps i de les seves interrelacions. La concepció de
l'anàlisi econòmica com a ciència dels processos de producció i distribució fa
l'examen d'una economia a partir de la formulació de les lleis de descabdellament social,
d'acord amb els problemes plantejats per la producció i per la seva realització,
fonamentades en una teoria del valor basada en el treball, a partir de la qual s'explica
l'origen de l'excedent econòmic i, doncs, del canvi sense contrapartida productiva. En la
distinció entre la temàtica tractada per ambdues posicions té interès de situar la
qüestió de com és considerada per aquestes dues posicions la connotació social dels
fenòmens econòmics: en el primer cas, representa un aspecte fins a un cert punt
accidental, puix que és entès com a suma o agregació de conductes individuals dotades per
se de contingut econòmic; i en el segon cas, el tractament social és substantiu, i
la preocupació científica de la problemàtica econòmica és quelcom íntimament lligat
a l'existència de l'excedent com a relació social.
Economia d'escala
Disminució del cost de producció d'un producte
obtingut gràcies a un augment de les dimensions de l'empresa.
Economia de
bescanvi
Procés de circulació de mercaderies en el qual no intervé
el diner com a mesura de valor. Com a sistema econòmic, constitueix la forma més simple
de tràfic mercantil, per la qual cosa ha estat identificat amb l'economia natural, bé
que aquesta implica la inexistència de la divisió del treball. L'economia de bescanvi
és vigent en moltes zones del món d'una manera més o menys encoberta, i també a
l'interior de comunitats tancades de caràcter agrícola i ramader. Com a fenomen marginal
també apareix en les societats desenvolupades quan són sotmeses a situacions anormals
(guerres) que comporten l'alteració o la paralització dels mecanismes econòmics i del
circuit monetari.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en
situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les
necessitats bèl.liques prioritàries.
Economia de
l'educació
Part de l'economia aplicada que té per objecte l'anàlisi de la
influència de l'educació en els fenòmens econòmics, com també dels aspectes
econòmics de l'educació: costs, finançament, etc. Considerada l'educació com a factor
productiu, el corrent més estès se centra en la noció de capital humà, amb aplicació
del concepte de rendiment de la inversió que representa els coneixements adquirits en el
procés educatiu.
Economia de
l'empresa
Branca de la ciència econòmica que té per objecte l'anàlisi de
l'activitat econòmica de l'empresa. Abasta un conjunt de disciplines necessàries per a
la formació dels economistes d'empresa. En són disciplines centrals, purament
econòmiques, l'economia teòrica d'empresa i l'economia aplicada d'empresa o política
econòmica de l'empresa.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les
relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Economia del
benestar
Corrent normatiu de la ciència econòmica que té per objecte la recerca
de l'optimum col·lectiu. Hom no identifica amb aquest nom, pròpiament, una escola
uniforme de pensament econòmic, sinó una temàtica i àdhuc tot un enfocament orientador
de la ciència econòmica. El seu objecte és, segons Pigou, «la recerca de les causes
que influeixen en el benestar econòmic de la societat»; segons Morgenstern es tracta de
trobar «definicions, si és que n'hi ha, de l'optimum social i del sistema de
preus i de distribució de la renda amb què hom el pot assolir», o, segons una visió
més recent, com la de Mishan, és «la formulació de judicis a partir dels quals hom pot
ordenar de millor a pitjor diverses situacions econòmiques alternatives». És clara,
doncs, la seva inserció dins el vessant de la ciència econòmica que pretén d'oferir
recomanacions; precisament la seva ambició de formular prescripcions objectives
—consells científics— ha constituït ensems un dels seus palesos atractius i la
seva part flaca pels atacs metodològics. A part uns clars precedents a Pigou i la
seva obra Economics of Welfare (1920), hom sol situar la primera estructuració
d'aquest corrent al si de l'escola neoclàssica de Cambridge, encaminada cap a una
teoria econòmica realista. Dins aquesta primera etapa es tracta de dissociar
l'eficiència productiva de la distribució; envers aquesta, Pigou proposa que tot
millorament dels «pobres» a expenses dels «rics», sense perjudicar l'eficiència
productiva, pot ésser defensat objectivament com a augmentatiu del benestar col·lectiu.
La no-comparabilitat interpersonal de les satisfaccions o de les disutilitats, derivada
dels desenvolupaments del pensament marginalista, fou l'eix d'una crítica contundent, de
la qual Robbins és un bon exemple; malgrat tot, cal remarcar algunes aportacions
importants de Pigou, com l'anàlisi de les economies (i de les diseconomies) externes i,
en general, de les diferències entre rendiments privats i socials, judicis, en part,
derivats de Marshall. La interpretació anomenada «continental» de les condicions del
benestar col·lectiu i de la seva maximització fou molt més restrictiva. Per autors com
Pareto i Barone, sobre els quals es basaren després altres crítics, tan sols poden
ésser definides científicament condicions d'optimum productiu, però no patrons
de distribució; per cada situació d'aquesta, que no pot ésser jutjada objectivament, hi
haurà un optimum col·lectiu que es troba on «ningú no pot ésser millorat sense
perjudicar un altre». La història de la nova economia del benestar, que es prolonga fins
a temps ben recents, és la ressenya d'una sèrie d'intents per a superar aquests
obstacles metodològics. El principi d'indemnització de Kaldor-Hicks defineix un criteri
objectiu de valoració dels canvis, de manera que passar d'una situació a una altra fóra
sempre bo, si els beneficiats de la nova situació podien indemnitzar els perjudicats pel
canvi, restant així un benefici net. De la crítica Little-Arrow envers aquesta proposta,
hom tornà a intents de nova definició de condicions d'optimum, la qual cosa és
formalment el mateix, de formulació de funcions totals de benestar de les quals la
maximització fos la solució del problema, pel fet de tenir en compte tots els elements
—productius i distributius— rellevants (Bergson-Samuelson). En síntesi, hom pot
afirmar que l'economia del benestar no ha reeixit a superar la feblesa metodològica
implicada en pretendre passar de la cosa positiva a la normativa. De tota manera, bé que,
segons Mishan, «hagi promès molt més que efectivament no pot oferir», cal acceptar que
els seus desenvolupaments, bé que continuen, han projectat llum i han donat unes certes
bases a l'anàlisi de molts temes d'interès per a l'economia normativa i per a la
política econòmica.
Economia del
desequilibri
Escola de pensament econòmic d'arrel keynesiana, que posa l'èmfasi en les
restriccions que per al correcte funcionament del sistema de mercat implica la
impossibilitat de vendre (o comprar) tot el que es desitja als preus vigents. L'equilibri
del mercat es produeix a través d'ajustaments en les quantitats, mentre romanen
invariables els preus, que presenten unes majors rigideses. D'aquesta manera, fenòmens
com l'atur o l'acumulació/exhauriment involuntari d'existències es consideren
desviacions del mecanisme de l'oferta i la demanda. Els seguidors d'aquest corrent són
partidaris d'una intervenció pública que ajudi a resoldre aquestes desviacions.
Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats,
de dues estructures productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de
tradicional, generlament de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta,
i una altra de constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria
d'empreses són de propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra
autòctona, indústries normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera
matèria de l'estat per a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car
el contacte amb l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota
l'economia.
Economia financera
Anàlisi de les necessitats i els recursos financers d'un sistema econòmic
i de les mesures pertinents per a la seva adequació.
Economia oberta
Sistema econòmic en el qual les transaccions comercials
exteriors tenen un lloc important.
Economia política
Ciència social i aplicada que té per objecte
l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom
assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement
econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme
clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia
(John M. Keynes), entre d'altres.
Economia regional
Especialitat de l'anàlisi econòmica que apareix a la
primeria del decenni dels cinquanta, com a teorització de l'aplicació pràctica de
mesures de política conjuntural a àmbits territorials específics. Hom parteix de la
consideració d'un conjunt de regions dins un determinat àmbit estatal. Cada regió és
tractada com una unitat espacial oberta i homogènia i és definida pel nivell de renda,
pels sectors exportadors, per l'estructura sectorial o per una determinada disponibilitat
de factors productius. Hom ha aplicat a l'anàlisi regional models keynesians d'impacte a
curt termini en els primers casos (partint del supòsit de l'existència d'una
especialització regional i de diferències en els preus dels productes, la qual cosa
dóna peu a un comerç interregional que equilibra de nou preus i quantitats), així com
models neoclàssics de creixement en l'últim cas (en el supòsit que les diferències en
preus i disponibilitats de factors productius comporten uns fluxos d'aquests factors que
tendeixen a equilibrar els desequilibris inicials). Aquestes vies d'anàlisi han
constituït el gruix de l'economia regional, fins a mitjan decenni dels seixanta.
Posteriorment hom ha replantejat la disjuntiva d'estudiar l'economia estatal com si
estigués localitzada en un sol punt, o bé un sistema d'economies regionals com un
conjunt de punts diferenciats. Una major aproximació a la realitat comporta tenir en
compte el factor espai —en la mesura que tot ocupa espai, que els factors productius
estan distribuïts en l'espai de forma desigual i que no hi ha mobilitat perfecta en l'espai
—. Així, doncs, l'economia regional passa a integrar-se en una disciplina més
general, economia espacial, que incorpora l'espai com a variable explícita en els seus
models i en la seva teoria. El seu contingut fóra definit per tots aquells aspectes
segons els quals l'espai genera problemes econòmics: l'espai com a distància (que
comporta tota la problemàtica microeconòmica englobada en la teoria de la localització),
l'espai com a superfície (en el qual s'integra de fet l'economia regional), i l'espai com
a polarització (que suposa l'anàlisi dels problemes urbans, els fenòmens d'aglomeració
i concentració així com les indivisibilitats).
Economia
social de mercat
Forma de gestió del capitalisme que
estableix com a objectiu de l'estat de sostenir i facilitar el règim de lliure
competència, mantenint-lo, però, al marge de la producció. Anomenat també neoliberalisme
alemany, per la repercussió que tingué en la política econòmica seguida a la RFA
després del 1949, es basa en l'obra de Walter Eucken Die Grundlagen der National
Ökonomie (1940-50), on exposa les mesures a què s'ha de limitar l'acció de l'estat
per a frenar el poder dels monopolis, reduir el dirigisme de l'economia i agilitar el
mercat.
Economia
submergida
Conjunt d'activitats de producció i de servei realitzades
fora del sistema de regulació administrativa per a defugir el copliment de les
obligacions fiscals o laborals i estalviar en el costs indirectes. Es basa en el treball
eventual, temporer i permanent. Quan es tracta de treball per compte d'altri, és afavorit
per situacions especials com les migracions clandestines, etc. Té un pes molt important
en el PIB dels països subdesenvolupats.
Economia tancada
Sistema econòmic en el qual no es dóna cap mena
d'intercanvi amb l'exterior. Aquesta situació, teòrica en sentit estricte, és
característica de les societats primitives i, d'alguna manera, d'alguns estats moderns en
situació i èpoques determinades.
Economia urbana
Branca de la ciència econòmica dins l'economia espacial
que analitza les relacions socials de producció i distribució específiques que
s'originen en el marc de les aglomeracions urbanes i n'extreu lleis generals. Definida la
ciutat com el conjunt d'un mercat local de treball, una àrea puntual de serveis i un
mercat de sòl urbà, l'economia urbana analitza, doncs, les condicions de la reproducció
de la producció i de la força de treball: habitatge, transports, sanitat, ensenyament,
informació, etc. El creixement de les ciutats durant la primera etapa industrialitzadora
i les altes taxes de mortalitat de la classe obrera, que posaren en perill la reproducció
de la força de treball, marcaren l'inici de l'anàlisi de les condicions de vida dels
treballadors per part dels metges higienistes, de la proposta dels socialistes utòpics
d'una nova organització social basada, per exemple, en els falansteris, la formulació
d'una primera anàlisi científica del fet urbà per part d'Ildefons Cerdà, l'anàlisi
científica de la situació de la classe obrera a Anglaterra i de la qüestió de
l'habitatge de F.Engels, i també l'inici de la legislació urbanística del socialisme
municipal anglès i de la socialdemocràcia alemanya. Del 1917 al 1936 a l'URSS hom
formulà anàlisis crítiques de la societat i la ciutat capitalistes i n'elaborà
alternatives: socialització del sòl, organització espacial de la nova societat
comunista —polèmica entre urbanistes i desurbanistes—, etc. Les crisis
econòmiques al món capitalista els anys vint i trenta, la tecnificació de la producció
i, sobretot, la concentració espectacular de la població a les aglomeracions urbanes,
després del 1945, aguditzaren la situació de la classe obrera a les ciutats i
provocaren, ja, nous problemes en l'aparell productiu —dificultats del transport,
d'obtenció de mà d'obra qualificada, etc—, que atragueren l'atenció de la ciència
econòmica acadèmica. Els anys seixanta hom formulà les primeres sistematitzacions de
l'economia urbana (J.Remy, 1966; F.Guyot, 1968; L.Wingo i H.Perloff, 1968; W.Thompson,
1965; H.W.Richardson, 1969). Dins els instruments i mètodes d'anàlisi del fenomen urbà
—inspirats en la teoria econòmica espacial— distingeixen entre l'anàlisi
interurbana o de sistemes urbans i l'anàlisi intraurbana o dels espais urbans. En
l'anàlisi interurbana hom estudia, des del punt de vista dels nuclis urbans, els
problemes recollits dins la teoria de la localització i l'economia regional.
En l'anàlisi intraurbana hom estudia la morfologia dels espais urbans —la situació
de les ciutats, llur densitat (Colin Clark, 1951)— i la configuració espacial, les
localitzacions de les activitats econòmiques (E.M.Hoover, 1948), el valor del sòl urbà
i la seva formació (R.Turvey, 1957; J.J.Granell, 1967; R.Mayer, 1965). L'anàlisi del
creixement urbà comprèn l'estudi de la previsió i dels costs del creixement. Dins la
previsió hom analitza els factors del creixement urbà i dels models d'urbanització, els
generals, de la Penn Jersey Transportation Study o de la Rand Corporation, i els parcials,
com els de transport, que parteixen de l'informe Buchanan (1963). En l'anàlisi dels costs
del creixement urbà hom formula funcions explicatives —la del cost dels serveis
urbans de W.Hirsch (1968), per exemple— i la relació entre costs d'urbanització i
política urbana. Els anys seixanta també començaren a aparèixer anàlisis urbanes al
sistema de producció (per exemple, els grups d'Espace et Société del 1970, el de
Contrapiano i el de l'URPE).
Economicisme
Desviació en el tractament o en la interpretació dels fets socials
caracteritzada per la importància determinant donada als aspectes econòmics de la
situació.
Ecu
Unitat monetària de compte de la Comunitat Econòmica
Europea, vigent del 1979 al 1999. Es definia per la suma ponderada de les monedes dels
estats membres. En la composició, els percentatges de participació es calculaven sobre
la base del PNB i del volum comercial de cada estat. Hom l'utilitzà sobretot com a
referència en l'establiment del canvi entre les monedes dels diversos estats membres i en
les operacions d'intervenció o de crèdit. El 1989 s'hi incorporà la pesseta. Amb
l'entrada en vigor de la Unió Política i Monetària el 1999 establerta pel tractat de
Maastricht (1993), l'ecu deixà d'existir, al temps que entrava en vigor la moneda única
europea.
Ecumenisme
Acció desplegada als diversos nivells per gairebé totes
les denominacions cristianes amb el desig de restablir la unitat, fins i tot visible, que
Crist volia per a la seva Església. El moviment que en resulta, amb la renovació de
l'actitud espiritual, suposa una visió positiva del món i de l'home. El moviment
ecumènic comporta una ideologia, un sistema i fins i tot una organització, bé que cap
d'aquestes dimensions no sigui una finalitat. No cerca el retorn d'una confessió a
l'altra ni tampoc les confronta amb la pruïja del triomf d'una d'elles. Creu en les
possibilitats de creixença de la unitat que ja existeix i, mai que arribés a acomplir
del tot la seva tasca, com a mitjà que és, el moviment ecumènic hauria de
desaparèixer. La renovació de l'eclesiologia catòlica, iniciada vigorosament al s XIX
per J. A. Moehler, fou el resultat d'una confrontació positiva entre el catolicisme i el
protestantisme i preparava el camí de l'ecumenisme, del qual foren capdavanters P.
Couturier (ecumenisme espiritual) i Y.M. Congar (ecumenisme teològic) i el monestir de
Chevetogne, fundat per L. Beauduin, en el camp catòlic. La superació del liberalisme
protestant del s XIX, per obra de K. Barth, juntament amb l'exigència de donar un
testimoni missioner de tots els cristians units, posà també unes bases segures al
moviment ecumènic actual. La conferència d'Edimburg (1910) ocasionà el naixement dels
grans organismes ecumènics: Vida i Acció (1925), Fe i Constitució (1927)
i, el 1948, el Consell Ecumènic de les Esglésies. Les converses de Malines entre
els catòlics i els anglicans (1921-25) foren el primer intent seriós, però fallit, de
diàleg. Els moviments de renovació bíblica, litúrgica, teològica i pastoral portaren
a un canvi d'actitud de l'Església Catòlica envers l'ecumenisme en el concili II del
Vaticà, especialment en acceptar la llibertat religiosa, el caràcter eclesial de les
altres confessions cristianes i la necessitat de renovació de totes les Esglésies,
excloent la teoria del retorn defensada fins aleshores. El 1960 fou creat a Roma el
Secretariat per a la Unitat dels Cristians, dirigit pel cardenal A. Bea i posteriorment
pel cardenal Willebrands.
Als Països Catalans, les relacions ecumèniques foren iniciades a Barcelona per laics
catòlics i laics i pastors de l'Església Evangèlica Espanyola, arran de l'anada a
Barcelona del pastor suec Gunnar Rosendal (1954). A partir d'aleshores es formà un grup
ecumènic que organitzà trobades i promogué la «Setmana d'Oració per la Unitat»,
segons el pensament del P. Couturier, a partir del 1955. Pont i Gol, aleshores bisbe de
Sogorb-Castelló, fou el primer que donà l'imprimàtur a aquestes pregàries (1959). El
1960 el grup inicià la publicació del butlletí «Orientació i Informació
Ecumènica», del qual només pogueren aparèixer dos números. El 1964, convertit el grup
en Centre Ecumènic de Barcelona, començà la publicació d'una «Circular», que durà
quatre anys i que tornà a aparèixer el 1972. El 1984 aquest centre es convertí en el Centre
Ecumènic de Catalunya. Hi ha també un centre ecumènic a València i, durant
l'estiu, a la Platja d'Aro, des del 1969. En tots els bisbats hi ha una comissió
catòlica d'ecumenisme. Els darrers anys han estat caracteritzats per la tensió entre uns
avenços espectaculars i un cert clima de desànim entre molts creients. S'han
desenvolupat molt els diàlegs bilaterals entre Esglésies que han portat a nombrosos
acords sobre l'eucaristia, els ministeris i l'autoritat de l'Església, principalment. Cal
destacar, especialment, els contactes entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa,
amb el trobament del papa Joan Pau II i el patriarca de Constantinoble Dimítros I, a
Istanbul (1980), i entre l'Església Catòlica i l'Església Anglicana, amb motiu del
viatge de Joan Pau II a la Gran Bretanya i de la seva visita al primat anglicà Robert
Runcie (1982). En ambdues ocasions foren creades Comissions Teològiques mixtes. D'altra
banda, però, han sorgit també dificultats, com és ara un cert replegament de les
Esglésies, un augment de tensions al seu interior i un cert distanciament entre
l'ecumenisme oficial i el de la vida real.
EDES
Sigla d'una organització militar grega que lluità contra l'ocupació
alemanya (1940-44). Monàrquica i anglòfila, combaté també les forces d'esquerra en la
guerra civil de 1945-49.
EFTA (veure Associació Europea de Lliure Comerç)
Eix,l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format
per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i
Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a
l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
Eix Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat
d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança
de les dues dictadures durant la segona guerra mundial.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una
població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte
d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria
i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari
llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats. Ildefons Cerdà i Sunyer
fou el primer teoritzador del concepte. Als Països Catalans, tenen especial importància
l'Eixample de Barcelona (1859), el de Palma de Mallorca (començament del s
XX) i els de València (1865, 1887, 1912).
ELAS
Sigla d'unes unitats comunistes de la resistència grega durant la Segona
Guerra Mundial. Fundades per l'EAM a partir del 1942, s'oposaren primerament als
alemanys, i després al govern monàrquic d'Atenes. Foren vençudes el 1949.
Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant
votació. En les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa,
les eleccions foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com
que tots els homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions
polítiques a través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del
dret de participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia
representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant
també del sufragi universal, components essencials de les institucions que
permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans
com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom
obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític;
els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del
mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i
dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que
fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els
electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i
els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren
els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva
reelecció. Actualment, hom efectua la designació dels governants a través de les
eleccions segons tres models de sistemes. Primerament, el sistema majoritari,
segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual
els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són
representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria
relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República
Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta a la primera volta i és suficient la
relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el
primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats
agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945
als estats anglosaxons. El substituí el sistema de representació proporcional,
segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més
exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta
electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt,
actualment el més estès integra característiques dels altres dos. La relació entre
aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini
majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les
tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació
proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació.
L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però,
pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les
eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de caire legal
(edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també de caire pràctic, per tal com només tenen
possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els
electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals;
aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics.
Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, com a
conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats,
manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta
mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot
secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les
eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes
altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió
de poders, etc.
Els mètodes electius i les eleccions a les institucions dels Països Catalans
Les eleccions en els consells municipals i en general en les corporacions públiques
catalanes (generalitats, Gran i General Consell, consells generals, col·legis i gremis,
consolats de mar, etc) foren dutes a terme per mitjà de diferents sistemes. Al s XIII,
hom procedia per designació directa de l'assemblea de veïns; després, aquesta fou
substituïda, en el cas de les primeres autoritats municipals, per les autoritats
sortints, sistema aplicat ja el 1249 a Mallorca per l'anomenat règim de franquesa.
Més endavant fou introduït un procediment mixt a base d'electors intermediaris que eren
elegits a la sort pel sistema del bací i procedien després per votació oral, com
en el cas de Barcelona, o bé eren designats directament i procedien a proposar els noms
dels candidats, que eren sotmesos després a votació per majoria, a base de faves
blanques i negres, com en el cas del règim de pragmàtica aplicat a Mallorca el
1398 i que perdurà fins el 1440, que sofrí algunes modificacions d'acord amb el règim
de concòrdia. Gradualment, però, en el decurs del s XV, es generalitzà, per
pressió reial, el sistema d'insaculació (anomenat també de sac i sort o,
simplement, de sort), aplicat per primera vegada a Xàtiva el 1427, que perdurà,
amb caràcter exclusiu, fins als decrets de Nova Planta (1707-15), que hom retornà al
sistema de designació. L'elecció popular fou reimplantada només en el cas del diputat
del comú el 1766. El sistema electiu fou aplicat també en la creació de les
diverses juntes constituïdes en moments de perill, des de la fi del s XVIII, i fou
regulat per la constitució de Cadis (1812) per als diputats a corts, els diputats
provincials i els regidors municipals. Si durant l'època liberal, la Restauració i la
Segona República el sistema electoral fou sempre majoritari —uninominal o de llista,
a una o dues voltes—, amb el restabliment de la democràcia el 1977 entrà en vigor
la representació proporcional atenuada, d'acord amb la denominada llei d'Hondt.
Electricitat
1. Part de la física que estudia l'electricitat. Hom considera que els
fenòmens elèctrics són deguts a l'existència de les càrregues elèctriques,
les partícules constitutives de la matèria. L'explicació dels fenòmens elèctrics d'un
cos radica, en definitiva, en l'estat dels seus àtoms. Un àtom és en estat neutre, és
a dir, no presenta activitat elèctrica, quan el nombre d'electrons (càrrega negativa)
coincideix amb el nombre de protons (càrrega positiva). Experimentalment hom ha comprovat
que hi ha dos tipus d'estat elèctric: l'estat positiu, degut a un defecte d'electrons en
els àtoms constitutius del cos, i l'estat negatiu, degut a un excés d'electrons. En
correspondència amb això les forces elèctriques poden ésser d'atracció i de
repulsió; són forces que actuen a distància i que, com les gravitatòries, depenen
inversament del quadrat de la distància. Poden ésser molt més potents que les
gravitatòries i, a diferència d'aquestes, poden ésser creades o suprimides a voluntat.
L'espai que envolta una càrrega elèctrica constitueix un camp de forces, anomenat camp
elèctric, que descriu les accions exercides per la càrrega. Els electrons es poden
desplaçar lliurement a través d'un cos conductor (per exemple, un fil metàl·lic) i
constitueixen, en condicions adequades, un corrent elèctric. El corrent elèctric
dóna lloc a una sèrie d'efectes de gran interès teòric i de gran aplicació tècnica:
calorífics, químics i magnètics. Atenent a la forma de propagació, el corrent
elèctric pot ésser continu i altern. La conductibilitat elèctrica també és possible,
en condicions adequades, en els líquids i en els gasos. L'electricitat pot ésser
produïda de molt diverses formes: per fricció entre certs cossos, per compressió de
cristalls, generalment de quars, per contacte entre metalls, amb soldadures a distinta
temperatura, per mitjà de certes reaccions químiques i per inducció electromagnètica (dinamo,
alternador), que és el mitjà emprat normalment en la producció industrial. Entre
l'electricitat i el magnetisme hi ha una íntima relació recíproca. Un corrent elèctric
crea al seu entorn un camp magnètic, i un camp magnètic variable pot engendrar un
corrent elèctric (corrent induït). L'acció conjunta dels camps èlectric i magnètic
variables constitueix el camp electromagnètic. L'electricitat es divideix en diverses
parts, les més importants de les quals són l'electrostàtica, que estudia el
comportament de les càrregues elèctriques en repòs; l'electrocinètica, que
estudia el corrent elèctric; l'electrodinàmica, que estudia les accions
dinàmiques entre els corrents elèctrics, i l'electromagnetisme, que tracta de les
relacions mútues de l'electricitat i el magnetisme i en general del camp
electromagnètic. Els fenòmens d'electrització per fregament, que constitueixen els
experiments fonamentals de l'electrostàtica, foren ja coneguts a l'antiguitat clàssica.
No obstant aquestes descobertes, el coneixement de les forces elèctriques es mantingué
en un nivell purament anecdòtic, sense cap transcendència científica ni tècnica.
L'edat mitjana no hi afegí cap resultat important, i no fou fins al Renaixement que foren
represes les experiències en aquest camp. El 1600 William Gilbert exposà en forma
científica moderna les seves investigacions sobre les forces magnètiques i emprà el mot
electricitat per primera vegada. Durant molt de temps el camp de l'experimentació
(sovint amb un caràcter de física recreativa) restà reduït a l'electrostàtica, i
l'objectiu bàsic fou la recerca de màquines de fregament que permetessin de produir i
d'emmagatzemar quantitats més i més considerables d'electricitat. La primera màquina
electrostàtica de què hom té notícia fou construïda per Otto von Guericke l'any 1647.
El 1745, a Leiden, on s'havia desenvolupat eficaçment una indústria mecànica de
precisió, hom inventà el primer condensador. Aquest descobriment oferí la possibilitat
de disposar de grans quantitats d'electricitat "condensada", cosa que facilità
granment les experiències elèctriques. Els primers intents d'explicar les forces
electrostàtiques mitjançant un model teòric suposaven l'existència de dos fluids (en
correspondència amb les forces d'atracció i de repulsió). Finalment prevalgué la
hipòtesi de Benjamin Franklin, segons la qual hi ha un fluid únic distribuït per totes
les substàncies, fluid que, segons que es presenti en proporció major (positiva) o menor
(negativa) que la normal, fa que es donin fenòmens elèctrics amb característiques
oposades. D'aquí vénen els noms d'electricitat positiva i negativa, els quals foren
mantinguts després, fins i tot quan la hipòtesi del fluid únic fou abandonada. Al final
del s XVIII hom inicià l'aplicació de les lleis quantitatives a l'electrostàtica (i al
magnetisme). El 1785 Charles Augustin de Coulomb, mitjançant una balança de torsió,
aconseguí d'obtenir la llei que regeix les forces electrostàtiques. Coulomb es dedicà
també a l'estudi de la distribució de les càrregues elèctriques en la superfície dels
conductors, i comprovà que tendeixen a acumular-se a les puntes, on prenen densitats tan
elevades, que aleshores s'escapen del conductor. Un dels descobriments més notables de
tot el s XVIII és la pila o bateria elèctrica, amb la qual cosa s'introduí el concepte
dinàmic de corrent continu. El descobriment fou aconseguit per Alessandro Volta l'any
1800, unint dos metalls diferents (elèctrodes) i submergint-los en una solució
conductora (electròlit); aleshores es produeix una reacció química entre els
elèctrodes i l'electròlit que origina un corrent elèctric continu durant llargs
períodes. A més, la pila voltaica donà lloc al naixement d'una altra branca de
l'electricitat: l'electroquímica. Al cap de poc hom aconseguí de descompondre
l'aigua, i Hum-phry Davy pogué determinar la relació quantitativa entre els seus
components. Les investigacions més importants sobre la conducció del corrent elèctric
en els metalls foren fetes principalment per Georg Simon Ohm, que considerava la
conductibilitat elèctrica d'una forma anàloga a la de la calor. Introduí les magnituds
de força electromotriu i de resistència elèctrica, i culminà les seves
investigacions l'any 1826 amb la formulació de la llei que porta el seu nom, llei que ha
esdevingut d'una gran importància en el càlcul i en la construcció de circuits
elèctrics. En aquests anys el desenvolupament de l'electricitat agafà una nova
orientació. Hans Christian Orsted comprovà la desviació d'una agulla magnètica situada
prop d'un fil pel qual passa un corrent, i Francesc Aragó i André-Marie Ampère
establiren l'equivalència, quant a efectes externs, d'un corrent i un imant, amb el qual
fet iniciaven les bases de l'electromagnetisme, que esdevingué una de les parts
fonamentals de tota la física. A més, aquests descobriments feren possible de detectar
un corrent i de mesurar-ne les característiques mitjançant els seus efectes magnètics.
La culminació d'aquest procés experimental fou el descobriment, l'any 1831, de la
inducció electromagnètica per Michael Faraday. La transcendència d'aquest descobriment
fou molt gran: en el pla tècnic permeté de generar energia elèctrica per mitjans nous,
i en l'aspecte teòric demostrà l'íntima relació recíproca existent entre
l'electricitat i el magnetisme, unificant-los mitjançant la introducció del concepte de camp.
La síntesi teòrica d'aquesta gran labor experimental fou obra de James Clerk Maxwell, el
qual, amb les anomenades equacions de Maxwell, resumí l'any 1868 tot el
comportament del camp electromagnètic d'una forma definitiva, vàlida encara avui. A
més, la teoria de Maxwell preanuncià un fenomen totalment nou: el de la radiació
electromagnètica. La velocitat d'aquesta radiació, calculada teòricament per ell,
resultà molt pròxima a la de la llum; com que les ones electromagnètiques, talment com
la llum, es poden propagar en el buit, Maxwell pogué enunciar que, en termes físics, la
llum és una forma de radiació electromagnètica. Al cap d'uns quants anys, Heinrich
Rudolph Hertz demostrà experimentalment, emprant aparells elèctrics, la generació i la
detecció directa de les ones electromagnètiques predites per Maxwell (ones hertzianes).
A la segona meitat del s XIX hom inicià la investigació de la descàrrega elèctrica en
el si de gasos enrarits, amb la qual cosa es començà a desenvolupar una nova ciència:
l'electrònica. Això conduí Wilhelm C. Röntgen al descobriment, l'any 1895, dels
raigs X, al descobriment de la làmpada ultraviolada per Peter Cooper Hewitt
l'any 1900, i finalment al descobriment de la vàlvula termoiònica per John A.
Fleming l'any 1904 i, al cap de poc, de l'oscil·lògraf de raigs catòdics i del tub
de televisió. Uns altres fenòmens elèctrics descoberts aleshores són els efectes termoelèctric
i Peltier, que tracten dels canvis de temperatura en les unions de metalls
diferents en un circuit elèctric, i l'efecte fotoelèctric. L'any 1897 J.J.
Thomson identificà els raigs catòdics amb les càrregues elèctriques elementals
(electrons). Aquest descobriment posà fi a la vella concepció de l'electricitat com un
fluid únic, i hom pogué afirmar que l'electricitat és de natura corpuscular, o sia
essencialment discontínua, i que qualsevol càrrega elèctrica és múltiple de la
càrrega elèctrica elemental de l'electró.
La producció d'energia elèctrica
La utilització creixent de l'energia elèctrica en la indústria ha provocat un gran
increment de la producció fins al punt de representar actualment més de la novena part
de l'energia consumida al món. La producció anual mundial d'electricitat supera els 8,4
bilions de kWh (1983). L'evolució ha estat ràpida i sempre positiva (1,5 bilions de kWh
el 1955). La potència instal·lada ha evolucionat paral·lelament de 1 125 milions de kW
el 1970 a 29 684 milions el 1982. La potència nuclear és la que s'incrementa més
ràpidament: el 1967 superava de poc els 10 milions de kW, poc més de la centèsima part
de la global, i el 1983 era de 207 milions i s'apropava a la dècima part. L'electricitat,
com l'energia en general, és produïda essencialment a l'hemisferi nord. Així, el 1981,
el 34,4% procedí de l'Amèrica del Nord i Central, el 26,6% d'Europa, el 16,15% d'Àsia i
el 15,9% de l'URSS, mentre que les tres parts del món australs en produeixen el 7%
restant. Els primers estats productors són els EUA, l'URSS, el Japó, el Canadà i la RF
d'Alemanya. En el consum anual per capita es destaquen Noruega (21 125 kWh [1982]),
Canadà, Islàndia, Suècia i Luxemburg. Les dues terceres parts llargues de la producció
mundial són d'origen tèrmic, la qual cosa s'explica pel fet que, dins un estat
determinat, el potencial hidroelèctric pot ésser considerat teòricament rígid, sotmès
a condicions no existents a tot arreu; el potencial termoelèctric, en contrast, gaudeix
d'una elasticitat molt més àmplia. La instal·lació de centrals tèrmiques comporta,
com a avantatges, una velocitat d'execució superior, una inversió inferior per kW de
potència instal·lada, més seguretat de servei en condicions hidrològiques
desfavorables i un aprofitament més econòmic de certs combustibles (lignit); com a
inconvenients cal assenyalar un cost de producció del kWh superior al d'origen
hidroelèctric pel cost elevat del combustible i de la mà d'obra, un coeficient
d'indisponibilitat més elevat per major freqüència d'avaries a les centrals tèrmiques
a igualtat de grups de reserva, i, en darrer terme, el fet que no ofereixen les
possibilitats de regatge que hom troba en el cas de les centrals hidroelèctriques. El
cost del kWh produït en centrals nuclears depèn molt de l'estat on és instal·lada la
central. Als EUA hom creia que no podia ésser inferior al doble del produït amb
combustible fòssil, mentre que a la Gran Bretanya semblava pròxim a poder-hi competir.
Sigui com vulgui, les centrals nuclears es beneficien de poder-se instal·lar prop dels
centres de consum, puix que el cost del transport del combustible és pràcticament nul en
relació amb el seu elevat valor; d'altra banda, els costs han baixat considerablement amb
la introducció d'innovacions que fan més ecònomic el procés. La hidroelectricitat
depèn bàsicament del cabal dels rius i del pendent del terreny, però de fet els rius
més grans (Amazones, Congo, Iang-Tsé), són poc aprofitats hidroelèctricament i, en
canvi, ho són molt els petits rius de muntanya, que sovint es glacen a l'hivern. Això
explica que a Europa hi hagi el desenvolupament màxim d'aquesta energia elèctrica, amb
dos nuclis destacats: el finoescandinau (Noruega, Suècia, Finlàndia) i l'alpí (França,
Itàlia, Suïssa, Àustria). Els dos gegants hidroelèctrics, però, aprofiten les
serralades de l'Amèrica del Nord (EUA i Canadà). També és notable la participació
asiàtica (el Japó, la Xina, l'Índia), la soviètica, i la brasilera, únic cas d'una
potència hidroelèctrica sense muntanyes alpines ni geleres boreals. La termoelectricitat
és pròpia dels grans consumidors de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas
natural), propis o importats. És l'electricitat típica de l'Amèrica del Nord i Central
(EUA i Canadà), però també ho és d'Europa (les dues Alemanyes, la Gran Bretanya,
Itàlia, Polònia, França), de l'Extrem Orient (el Japó, la Xina), de l'URSS i de
Sud-àfrica. L'electricitat termonuclear és recent. El 1960 només la Gran Bretanya
(76,2%), els EUA i França l'explotaven comercialment, però, el 1983 ja era de 1 019 000
kWh. L'explotació de l'energia nuclear requereix una tecnologia avançada, unes
inversions considerables, una insuficiència de recursos fòssils o hidràulics i una
societat disciplinada. Això explica que, ara com ara, sigui gairebé exclusiva de
l'hemisferi nord. El primer lloc correspon a Europa, on França, la RF d'Alemanya, la Gran
Bretanya, Suècia i Bèlgica obtingueren el 31% de la producció mundial el 1983.
L'Amèrica del Nord (EUA, primer lloc mundial amb el 30,8% i el Canadà) supera els grans
productors europeus. El Japó i l'URSS ocupen el tercer i el quart lloc, i sumen un
cinquè de la producció. En aquest terreny representa un paper important la Comunitat
Econòmica Europea, que el 1983 obtingué el 29,9% de l'electricitat mundial d'origen
nuclear, enfront del 16,9% de l'electricitat global (Alemanya, França, la Gran Bretanya,
Itàlia, Espanya, etc). Dins la CEE, el 21,3% de l'energia elèctrica és d'origen
nuclear, el 12,55% d'origen hidràulic, el 65,95% d'origen tèrmic i només el 0,2% de les
energies renovables dites alternatives (geotèrmica, solar, eòlica, etc). Només la
geotèrmica ha assolit un mínim desenvolupament comercial (0,116% de la potència
instal·lada al món el 1981), i només en països on és constant un vulcanisme latent.
La meitat de l'electricitat geotèrmica procedeix de l'Amèrica del Nord i Central (EUA i,
en grau menor, Mèxic i el Salvador), i la resta de l'Extrem Orient (les Filipines, el
Japó, Nova Zelanda) i d'Europa (Itàlia, Islàndia). El comerç d'energia elèctrica és
interessant però molt circumscrit, car requereix la interconnexió de les xarxes
distribuïdores, i això només és factible entre estats veïns o separats per una mar
soma que permeti l'estesa de cables submarins damunt la plataforma continental. Aquest
comerç representà el 1982 el 2,04% de la producció mundial i es redueix pràcticament a
dues àrees: l'Amèrica del Nord, on el Canadà n'adreça als EUA una cinquena part de les
exportacions mundials, i Europa-URSS, on l'URSS, Àustria i Noruega n'exporten a Hongria,
Itàlia, i Suècia, respectivament. Però a Europa la situació és complexa i té més
aviat aspecte d'intercanvi en estacions de l'any i fins en hores diverses entre els estats
esmentats i Suïssa, França i Polònia (amb saldo positiu) i la RF d'Alemanya i
Txecoslovàquia (amb saldo negatiu). Tot amb tot, sembla que només és rendible
l'exportació d'energia hidroelèctrica.
La producció d'energia elèctrica als Països Catalans
Barcelona inicià la indústria elèctrica als Països Catalans i a l'estat espanyol amb
la tèrmica Dalmau i Xifra, el 1875, instal·lada al Paral·lel. El 1903 començà
l'aprofitament hidroelèctric de la capçalera del Ter, que continuà, riu avall, fins el
1911, alhora que eren iniciats els del Llobregat i el Besòs. A la mateixa època
aparegueren, a la Catalunya septentrional, centrals de capçalera a la Tet i al Tec, de
dues companyies regionals. Al País Valencià, la Hidroeléctrica Española, amb capital
basc i madrileny, inicià al Xúquer la seva xarxa. Però després d'aquests inicis
brillants calgué la intervenció de capitals estrangers a gran escala, canalitzats pel
canadenc Pearson, per tal d'electrificar la indústria i generalitzar l'enllumenament
públic i domèstic, durant el període 1912-35. Al Principat (amb la Franja de Ponent i
Andorra) hom electrificà la Noguera Pallaresa i inicià el procés a la Garona i a
l'Éssera, juntament amb la Valira. El 1912 començà l'agençament hidràulic de les
aigües del Carlit vers la Tet i l'Aude. Al País Valencià, foren aprofitats el Millars,
el Túria i el Xúquer, mentre les tèrmiques properes als ports (Barcelona, València,
Alacant —tancada—, Palma de Mallorca i Maó) començaren a pesar en el conjunt.
L'etapa 1935-41 només fou activa a la Catalunya del Nord, on hom completà l'equipament
vers el 1939. La guerra civil de 1936-39 comportà la destrucció d'instal·lacions
hidroelèctriques i el desmantellament de les tèrmiques al Principat i al País
Valencià. La producció fou per primera vegada insuficient, i calgué recórrer a les
restriccions, generalitzades en 1944-55. El 1948, les grans obres de la Noguera
Ribagorçana, d'iniciativa estatal (ENHER), representaren una nova etapa. D'altres
companyies industrialitzaren la Garona, la capçalera de la Noguera Pallaresa i part de
l'Ebre. El 1962 es féu, però, palesa la insuficiència del potencial hidroelèctric (el
1956 havia calgut establir interconnexions amb França). Mentrestant, al País Valencià
hom havia completat l'equipament hidroelèctric iniciat als vessants de la serralada
Ibèrica. A les Balears s'estabilitzà la producció a les tèrmiques de Maó, Alcúdia,
Palma de Mallorca i Eivissa. Durant el darrer decenni 1961-70 hom intentà d'introduir
l'energia nuclear a la producció elèctrica, però no hi havia cap planta industrial per
a la preparació o l'enriquiment del combustible. El 1972 fou inaugurada la central
nuclear de Vandellòs I, amb capital del país i d'Electricité de France, i projectada la
d'Ascó (només l'Ebre o la mar poden fornir l'aigua necessària per a refrigeració) i
una tercera prop de la refineria petroquímica de Tarragona o a ponent del massís del
Garraf. El País Valencià havia d'ésser alimentat per una central nuclear de l'alt Tajo.
Les Balears començaren a trencar la incomunicació mitjançant els nous cables submarins
entre Mallorca i Menorca o entre Eivissa i Formentera (illa que conegué l'electricitat a
la segona meitat del s XX gràcies a una petita central tèrmica). Quant a la producció,
només saldaren amb excedents la regió de Perpinyà i les de Lleida i la Seu d'Urgell,
que proveïren la regió de Barcelona, equilibrades les Balears i el conjunt de les
regions de Tarragona i Tortosa, i molt deficitari el País Valencià (especialment
Alacant). La dècada 1971-82 és marcada per dos períodes contrastats: fins el 1974 una
expansió considerable i del 1975 ençà una expansió molt lenta, amb retrocés els dos
darrers anys. La ruptura de ritme en 1974-75 fou tan brusca que no s'explica només per la
crisi econòmica general, amb l'increment consegüent de preus per al consum. Devien
influir-hi, a més, el coronament d'una etapa important en la construcció de centrals
hidroelèctriques i la volada que prengué el moviment ecologista a Catalunya, oposat a la
construcció de les centrals nuclears projectades a Ascó i a l'Ametlla de Mar, a la
tèrmica de Cubelles i a l'extracció d'urani per a alimentar l'equipament nuclear. Durant
aquests onze anys la potència instal·lada, que ja s'apropava als 4 milions de kW el
1971, es duplicà, passant a 8,134 milions el 1982. El potencial hidroelèctric
instal·lat, encara majoritari el 1971 (69,2%) ha esdevingut minoritari (36,5%). Més de
la meitat d'aquest potencial radica a la Catalunya administrativa, i una meitat més del
d'aquesta a la Franja de Ponent (l'Ebre, l'Éssera i el marge dret de la Noguera
Ribagorçana) que duplica amb escreix la potència instal·lada al País Valencià. En un
altre nivell la Catalunya del Nord i Andorra no han rebut instal·lacions noves, tret de
la central heliotèrmica de Targasona, amb una potència estimada en dos milions de kW. En
canvi, les centrals tèrmiques (convencionals i nuclears) han incrementat considerablement
la potència. La potència instal·lada a la Catalunya administrativa s'ha multiplicat per
3,8 (millora de la xarxa de producció i distribució, noves tèrmiques de Fígols i de
Cubelles, nuclears de Vandellòs (I i II) i Ascó (I i II). La del País Valencià
disposava de la petita tèrmica de València, que fou clausurada, la gran tèrmica de
Castelló de la Plana, i la central nuclear a Cofrents que, amb la nova hidroelèctrica de
Millars completà l'eix energètic del Xúquer com a contrapès de la tèrmica
castellonenca. A les Balears la potència, exclusivament tèrmica, s'ha multiplicat per
2,7, i han estat tancades les centrals de Maó i de Formentera, abastades ara per cable
submarí, ha estat engrandida la d'Eivissa i traslladada la central principal de Palma de
Mallorca a Alcúdia. El port d'Alcúdia ha esdevingut, amb l'altra tèrmica existent, el
pol energètic balear. La producció global d'energia elèctrica era de 27 992 milions de
kWh el 1982 i la hidroelèctrica de 9 267 milions. El 1980 l'electricitat d'origen tèrmic
es distribuí en un 58,6% de convencional i un 21,3% de nuclear, ja no gaire inferior al
30,1% de la hidràulica. En el conjunt dels Països Catalans, el consum d'energia
elèctrica fou, el 1982, de 2 612 kWh.
2. Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes
possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics,
calorífics, químics, lluminosos, etc).
Electrònica
Part de la física que estudia els fenòmens i els dispositius basats en el
moviment i el control del trànsit de partícules carregades en un gas, en el buit o en
materials sòlids, com són els semiconductors i aïllants, sota la influència de forces
elèctriques i magnètiques. Els principis fonamentals d'electrònica són l'emissió
termoiònica, l'efecte fotoelèctric i les propietats dels semiconductors i dels
cristalls.
El desenvolupament de l'electrònica com a ciència és recent, i gràcies a les seves
aplicacions tècniques ha impel·lit considerablement el de la indústria. Crookes
obtingué els primers electrons lliures amb el seu tub, i l'any 1886, Hertz, aplicant la
teoria de Maxwell, descobrí la manera de produir ones electromagnètiques, bé que fins a
la fi del s XIX no tingueren aplicació pràctica. El primer a descobrir i a
aconseguir la transmissió d'ones a gran distància fou Marconi. Això oferí la
possibilitat de desenvolupar els mitjans de comunicació sense fils. Però el fet inicial
que donà l'impuls definitiu a l'electrònica fou el descobriment de la vàlvula
electrònica o díode. Ja l'any 1884 Edison havia observat l'emissió d'electrons
d'un filament incandescent dins una bombeta de buit; introduint-hi una placa metàl·lica
positiva trobà que el corrent electrònic passava del filament a la placa, però no al
revés, bé que de moment no hi veié cap aplicació pràctica. El 1904, descoberta ja la
llei que regula l'emissió d'electrons per incandescència, John Fleming, deixeble
d'Edison, utilitzant aquests coneixements, inventà el díode, que pel seu caràcter
rectificador fou emprat en radiotelegrafia i constitueix l'origen de tots els tubs ideats
posteriorment. Lee de Forest modificà el díode afegint-li un tercer elèctrode, en forma
de reixa, entre el filament i la placa, i creà, així, el tríode, que permeté
l'amplificació i la generació d'ones electromagnètiques i féu possible la
radiotelegrafia i la radiodifusió i que constituí el fonament de les tècniques d'alta
freqüència. El tríode fou successivament modificat i millorat mitjançant la
introducció de més elèctrodes reguladors, i així foren obtinguts els tubs
multielectròdics (tètrode, pèntode, òctode, etc). Més tard foren elaborats els
tubs de gas (tiratró, ignitró, excitró, etc). Les ones curtes i ultracurtes
poden ésser orientades cap a direccions ben definides; aquest avantatge conduí a la
invenció del radar i del magnetró i també d'aparells per a estudis astronòmics
(radioastronomia). El tub de raigs catòdics permet d'aconseguir una representació
visual d'una tensió elèctrica i és la base de la televisió i de l'oscil·loscopi. El
tub de Coolidge fa possible la generació de raigs X. Un altre dels descobriments més
importants fou el de l'efecte fotoelèctric, interpretat per Einstein l'any 1905 en
termes de mecànica quàntica, el qual constitueix el fonament de les cèl·lules
fotoelèctriques. El desenvolupament de la mecànica ondulatòria per De Broglie el
conduí, l'any 1924, a formular la hipòtesi de la natura corpusculoondulatòria de
l'electró, confirmada el 1927 per la descoberta de la difracció dels electrons a través
de cristalls. La utilització de camps magnètics i elèctrics per a concentrar els
electrons facilità el desenvolupament de l'òptica electrònica i la construcció, el
1937, del primer microscopi electrònic. Paral·lelament, es desenvolupà una altra part
de la física, la física de l'estat sòlid, que estudia i relaciona les propietats dels
cristalls amb els efectes elèctrics i magnètics. Dins d'aquest camp, cal esmentar el
desenvolupament de la teoria de les bandes d'energia, en els sòlids, que permet
d'explicar les característiques i propietats dels materials semiconductors i aïllants.
Però el descobriment més important per la seva repercussió ha estat el dels materials
semiconductors com el germani i el silici. La millora de les tècniques de creixement de
cristalls per l'anomenat mètode de Czochralski permeté d'obtenir els esmentats
semiconductors, els quals presenten diferents propietats, segons que siguin de tipus n o
p. El descobriment per J.H. Schaff i H.C. Theurer del paper que fan les impureses dels
grups III i V, així com el seu control, permeté d'obtenir els primers díodes de junció
amb germani (1943) i silici (1944). Durant la dècada dels cinquanta es produí un gran
avenç en el camp de la tecnologia que afavorí la generalització de l'ús de
l'electrònica d'estat sòlid. Així, l'any 1947, els físics Brattain i Bardeen dels
laboratoris Bell, tot estudiant certes propietats dels semiconductors obtingueren el
primer transistor de contacte, en pressionar dues sondes de fil d'or pròximes
entre si sobre la superfície d'un cristall de germani. Aquest primer transistor era molt
deficient, ja que tenia molt poc guany, poca amplada de banda i molt soroll. Shockley
deduí que les dificultats provenien dels punts de contacte metàl·lic, proposà el transistor
de junció i establí la teoria del seu funcionament. El primer transistor de junció
fou obtingut per Shockley i Sparks l'any 1951, però no fou fins el 1954 que als
laboratoris de la Texas Instruments s'aconseguí el primer transistor de silici, que havia
de revolucionar les tècniques de la indústria electrònica. El transistor efectua una
funció semblant a la d'un tríode, però amb l'avantatge que té unes petites dimensions,
un baix consum d'energia i una gran robustesa mecànica, així com també una rapidesa de
resposta i una fiabilitat elevades. La utilització de les tècniques de difusió posades
a punt per G. Moore i el desenvolupament del fotogravat per R.N. Noyce i J. Lest
permeteren l'inici de la tecnologia plana (1959). Aquestes millores, juntament amb
la posada a punt del creixement epitaxial per part dels laboratoris Bell el 1960,
establiren les bases per a la integració de diferents components en una mateixa plaqueta
de semiconductor. En aquesta època anaren apareixent una llarga llista d'altres
dispositius semiconductors, com el tiristor el 1956, el díode túnel descobert per I.
Esaki el 1958 o els díodes electroluminescents (LED) per Allen i Gibbon el 1959 que han
fet desenvolupar extraordinàriament l'electrònica industrial. Aquests darrers
dispositius estimularen el desenvolupament de noves tècniques de creixement de cristalls,
com l'epitàxia en fase líquida, el 1962, que permeté l'obtenció de semiconductors com
l'arsenur de gal·li i del primer làser semiconductor fabricat amb aquest material
(1962). També són dels anys seixanta la majoria de dispositius semiconductors amb
aplicacions en el camp de les microones: J.B. Gunn presentà el díode que porta el seu
nom el 1963, i fou seguit per Loach i Johnson el 1964, amb el díode IMPATT per Prager el
1967 amb el TRAPATT i per Wright el 1968 amb el díode BARRIT. Tot i la gran importància
d'aquests dispositius discrets, la principal innovació fou introduïda per Kilby, quan el
1958 construí el primer circuit integrat (un oscil·lador) en els laboratoris de la Texas
Instruments. El mètode fou millorat per R.N. Noyce de la Fairchild, el qual realitzà una
bàscula biestable (flip-flop) tot utilitzant les tècniques de fotogravat i els mètodes
de la tecnologia planar. Paral·lelament, fou patentat el primer transistor IGFET, o
transistor MOS, el 1962, per Hofstein i Heinnan, que hom aconseguí d'integrar
immediatament. El gran avantatge de l'autoalineació imposada per l'òxid i la mínima
potència consumida portà al naixement de la tecnologia MOS, que inicià un gran
desenvolupament de la microelectrònica. Però la millora de la tècnica MOS
no fou possible fins que hom aconseguí de controlar la contaminació del SiO2,
causada principalment pel sodi; aquestes millores es traduïren en la tècnica NMOS i les
memòries EPROM'S. La introducció de la tècnica d'implantació iònica el 1970,
constituí un gran avenç que permeté d'obtenir una major densitat d'integració i el
desenvolupament de noves tecnologies, tant bipolars com unipolars, derivades de les
anteriors (VMOS, CMOS, etc). El desenvolupament de la litografia per projecció òptica,
(1973), o per projecció d'ions (1974) permeté de reduir les dimensions de resolució del
procés d'integració a menys de 2 mm. El procés LOCMOS desenvolupat per Philips el 1975
féu que l'electrònica pogués orientar-se cada cop més vers la miniaturització, que el
circuit integrat a l'últim fos un component electrònic bàsic i que, per tant,
prenguessin una enorme importància la microelectrònica i les tècniques d'integració.
En aquest sentit, l'aparició de la litografia per raigs X, posada a punt el 1978 al
Japó, ha obert el camí cap a la VLSI (Very Large Scale Integration). Un altre camp en
evolució és el de l'optoelectrònica, que ha vist l'aparició de diferents tipus de
fotoacobladors (fotodíodes, fototransistors i fototiristors) i de cèl·lules
fotovoltaiques (de gran aplicació com a cèl·lules solars, cosa que pot representar un
gran progrés per a l'aprofitament de l'energia solar); cal esmentar també les noves
aportacions degudes a les fibres òptiques, els díodes electroluminescents (LED) i els
cristalls líquids (LCD). Tot això ha anat acompanyat del progrés en el camp dels
semiconductors (noves tècniques d'obtenció i explicació de nous tipus) i en algunes
aplicacions especials s'han començat a utilitzar els superconductors. De totes maneres
cal dir que l'aportació més destacable de l'electrònica ha estat, sens dubte,
l'aparició del microprocessador i dels microordinadors que poden arribar a
representar una altra etapa de la microelectrònica i de la informàtica. Tots aquests
avenços de l'electrònica han repercutit, evidentment, en els diferents camps
d'aplicació industrial i domèstica. Entre el primer cal esmentar l'automatització, el
control i regulació de processos, les comunicacions, els transports, la metrologia i la
instrumentació de laboratori. Entre el segon, un dels més coneguts ha estat el de
l'electroacústica i les radiocomunicacions, amb l'aparició de grans novetats pel que fa
a tocadiscs, magnetòfons, magnetoscopis, altaveus, amplificadors, etc, que han donat un
nou impuls a l'alta fidelitat i al vídeo.
Tot i que l'evolució de l'electrònica ha estat general, sol ésser més coneguda la
produïda en el camp de la microelectrònica; de totes maneres, cal no oblidar
l'experimentada per l'electrònica de potència. Molt sovint hom ha considerat que aquesta
branca de l'electrònica és molt més pròxima a l'electrotècnia que a l'electrònica
pròpiament, ja que aquesta és entesa més aviat com la que tracta dels sistemes
digitals, els microprocessadors, els components optoelectrònics, etc, on els progressos
han estat més espectaculars darrerarment. A més, cal notar que l'atenció esmerçada en
aquests camps és molt superior a la dels components de potència. Si bé cal reconèixer
que el desenvolupament tecnològic de la fabricació de semiconductors de potència ha
sofert un impuls notable en les darreres dècades, no ha estat tan espectacular com les
del circuits integrats. Hom continua amb les dues tecnologies, MOS i bipolar, però cal
dir que cada cop tenen més importància les tecnologies híbrides. Entre els components
bipolars cal destacar per llur importància els transistors de potència i els tiristors.
Entre la tecnologia MOS, en primer lloc, hi ha els transistors MOSFET. La tecnologia DMOS,
desenvolupada posteriorment, és aplicada actualment per diversos fabricants amb lleugeres
modificacions; així hi ha els dispositius HEXFET, TMOS, SIPMOS, etc. Darrerament hom ha
dedicat esforços notables a fabricar components de potència amb tecnologia híbrida
bipolar-MOS, intentant combinar llurs avantatges: la baixa caiguda en conducció dels
dispositius bipolars i l'alta impedància d'entrada dels transistors MOS. Hom ha
construït així dispositius que governen un transistor bipolar amb un MOSFET en muntatge
Darlington, configuració coneguda com a BIPMOS. També han estat desenvolupats components
híbrids tiristor-MOSFET; així han sorgit els dispositius COMFET, GEMFET, IGT, etc. Un
altre aspecte a destacar de l'electrònica de potència, deixant de banda el camp dels
dispositius semiconductors, és l'evolució tecnològica en altres camps com la
fabricació de fonts d'alimentació, de convertidors de potència i d'equips de regulació
de motors elèctrics de potència, camp aquest darrer importantíssim, tant per a motors
d'aplicacions industrials com per a motors de tracció d'aplicacions ferroviàries.
Aplicacions tècniques de l'electrònica
L'aplicació de l'electrònica a la indústria i a la tècnica ha esdevingut molt àmplia.
Hom ha aconseguit importants progressos en el més bon funcionament de les màquines i en
la regularitat de la fabricació, i ha construït aparells que augmenten les possibilitats
industrials, com l'escalfament per corrents d'alta freqüència, la transformació de
l'energia elèctrica en la forma i en la freqüència convenients, la rectificació,
l'amplificació, l'oscil·lació i la multiplicació de tensió, el comandament de motors,
els reguladors de velocitat, els commutadors d'avanç, els servomecanismes, el comandament
de màquines eines, les mesures electròniques en la investigació industrial
(voltímetres electrònics, oscil·loscopis, microscopis electrònics, estroboscopis,
tacòmetres, cronòmetres, etc), el control de materials per raigs X i per ultrasons, els
comparadors electrònics, els calculadors i altres aparells per al tractament de la
informació, el control a distància, etc. Els dispositius electrònics tenen avantatges
decisius respecte als dispositius elèctrics ordinaris: amplifiquen un senyal elèctric
milions de vegades, funcionen a velocitats molt més elevades, rectifiquen el corrent
altern amb més facilitat i rendiment, etc. Es presten, doncs, molt millor a
l'automatisme, i amb ells poden ésser construïts servosistemes que actuen com a
veritables robots. Darrerament, el desenvolupament de l'electrònica digital ha
donat un gran impuls a la informàtica i a les comunicacions.
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament.
L'aristocràcia ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang
familiar o per una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per
persones que, sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial,
comercial, intel·lectual o artístic. En la mesura que una elit pot imposar el que
considera la seva gran missió (sense comprovar si té valor real o no), hom parla d'elit
establerta, que esdevé elit formal en tant que s'oposa a la promoció d'altres
elits, les quals responen precisament al concepte d'elit real, és a dir, la que
és integrada per persones socialment dinàmiques. La substitució d'unes elits per unes
altres, dins una alternança d'etapes de canvi dinàmic i d'estabilització conservadora,
constitueix l'anomenada circulació de les elits, concepte enunciat per Pareto, que
fou el primer a donar a les elits un estatut pròpiament sociològic.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur
paper.
Emancipació
1. Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva
independència. Hom empra sovint aquest concepte per a designar el procés
d'independència de les colònies americanes.
2. Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.
Embargament
1. Ocupació i retenció de béns ordenada per l'autoritat
judicial, a conseqüència d'un deute o d'un delicte, per tal d'assegurar el pagament del
deute o la responsabilitat pecuniària que hom pugui haver contret en virtut del delicte,
que priva el deutor o el responsable de la facultat de disposar dels béns. En general
són embargables tots el béns, mobles i immobles, amb l'excepció del llit del deutor, el
dels seu cònjuge i el dels seus fills, la roba més indispensable, les eines de treball i
una part del sou que permeti de fer cara a les mínimes necessitats de supervivència.
L'embargament pot ésser preventiu, que constitueix una mesura precautòria, o executiu,
que deriva de l'existència d'una declaració de responsabilitat o de la que és
implícita en un document amb força executiva.
2. Retenció per un estat o prohibició de sortir de port de
vaixells d'un altre estat com a mesura política, sanitària o de policia.
Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (enfiteuta)
el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui
millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o
altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment,
l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
Aquesta institució ja era d'ús a Grècia, pel cap baix des del s V aC, on la
concessió era sempre perpètua. A la Roma republicana existí també aquest tipus
d'establiment, qualificat com a arrendament a llarg termini, especialment aplicat als nous
territoris conquerits (hom entenia que el domini era del poble romà, però els terrenys
eren lliurats als soldats victoriosos o als anteriors posseïdors amb l'obligació de
pagar un vectigal o cens), i posteriorment l'utilitzaren les colònies, municipis,
col·legis sacerdotals i ciutadans latifundistes. Amb l'Imperi arrelà profundament la
institució i, per tal com el contracte emfitèutic fluctuava entre la compra-venda i
l'arrendament, calgué cercar-li una figura jurídica pròpia. L'imperi d'Orient aplicà,
també, l'emfiteusi als nous territoris. En ple s IV, en emparar-se l'erari dels
béns de les ciutats i antics temples, els amfiteutes passaren a dependre del fisc.
A Catalunya, des del començament de la conquesta cristiana hom utilitzà els establiments
emfitèutics atorgats en les escriptures dites cartae precariae; els senyors de la
terra, ho fossin originàriament o per raó de benefici o d'aprisió, cedien el domini
útil als conreadors tot reservant-se el domini directe, sovint amb l'objectiu d'assegurar
la permanència o estabilitat dels menadors. El costum era, en un principi, de concedir
terres incultes o ermes i fins i tot casalots o masos en ruïna, segons escau a la natura
de millorament, pròpia d'aquesta institució. Posteriorment hom l'establí en terrenys de
bon conreu, edificis i terrenys per a construir, casos en què l'entrada era relativament
alta. En la carta precaria hom fixava les terrae meritae (terres cedides) i
les prestacions (cinquè, sisè, delmes, redelmes, tasca, braçatge, lliuraments en
numerari, etc); l'obligació de l'emfiteuta de mantenir-se en el conreu restava assegurada
amb la mansio o residència permanent a la finca, que derivà en l'adscripció a la
terra. La institució, pel que fa als terrenys rústics, participà gairebé sempre dels
lligams feudals, amb la remença. Els revessejats, modalitat de l'emfiteusi
catalana encara en vigor, no és altra cosa que una perduració de l'encomanament feudal
aplicat en l'àmbit del dret civil. L'emfiteusi, malgrat els abusos dimanants de la
interferència de normes feudals (fins a la sentència arbitral de Guadalupe el 1486),
produí un gran benestar econòmic en el món rural, tant per raó del millorament que
significava per a les finques com per la seguretat de permanència dels conreadors i la
facilitat d'aquests de convertir-se en senyors útils. Quant als patrimonis urbans, ajudà
a fomentar la propietat i el creixement de les poblacions. Fins el 1960, l'emfiteusi es
regulava pel dret comú, les Constitucions i altres drets de Catalunya i costums i
estatuts locals. Cal distingir entre l'emfiteusi amb domini, en què el senyor
directe té nombrosos drets, com el cens, el comís, la fadiga i el lluïsme,
l'emfiteusi en nua percepció, en què només té el dret de cobrar el cens o
pensió i la fadiga, i l'emfiteusi de cens sense domini, en què es limita a
la percepció de la pensió. A vegades hom sots-estableix la cosa emfitèutica a
terceres persones, en el qual cas resta el domini útil per al darrer emfiteuta, el domini
directe per al primer estabilient, i els altres estabilients resten com a senyors mitjans
amb dret a cens en nua percepció, fadiga i lluïsme. Aquesta pluralitat de senyors en
l'emfiteusi només era admesa a la ciutat de Barcelona i en altres viles i llocs que
gaudien de dret especial. Avui dia el sots-establiment és prohibit per la compilació;
això no obstant, hom respecta les situacions creades. La creació del contracte
emfitèutic ha de tenir lloc en acte públic i es pot constituir per escriptura
d'establiment o per disposició per causa de mort. El contracte de rabassa morta ha
estat considerat des de sempre emfitèutic, malgrat la seva temporalitat. Actualment la
legislació per a Catalunya sobre contractes emfitèutics és regulada per una llei del
1945 sobre inscripció, divisió i redempció de censos i per la Compilació del dret
civil especial de Catalunya.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença
dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós
d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té
conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire
sòcio-econòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població
d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats. Hi
caben una gran varietat de menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten
a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d'un espai
creix a major ritme que l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda
per càpita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible
i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent
demogràfic. Aquest és el cas d'emigració d'excedents, en la qual, teòricament, només
se'n van els habitants sobrers, i la població recupera, així, l'equilibri amb els seus
recursos. Factors socials, psicològics i polítics poden pertorbar el funcionament
d'aquest model, i l'emigració pot superar la xifra de l'excedent teòric i donar lloc a
un retrocés de la mida d'equilibri de la població originària, àdhuc per sota de
l'adequat al funcionament de l'economia tradicional del grup, i provocar un desequilibri
que, a la llarga, pot donar lloc a una emigració en cadena i a una remarcable o total
despoblació. En aquest cas l'emigració esdevé un èxode. Perquè l'emigració o
l'èxode es produeixi no cal que tingui lloc un descens de la renda per càpita; molt
sovint la causa d'aquests moviments és l'atracció d'espais accessibles en fort procés
de desenvolupament o rics en perspectives econòmiques. En el fons, els mòbils de
l'emigració tenen molt de relatiu i subjectiu; l'emigrant es mou generalment per un
sentiment d'insatisfacció respecte a la seva situació i d'esperança respecte a les
seves possibilitats en el lloc de destinació elegit. Hi ha encara més causes
d'emigració, com és ara les emigracions forçades de caire polític, religiós o ètnic.
Bé que els mòbils d'emigració són, potser, l'aspecte més important, tradicionalment
els geògrafs han optat per una classificació de les emigracions en funció de la
distància i més concretament en funció dels marcs político-administratius, servitud
gairebé ineludible a les migrades i imprecises fonts estadístiques disponibles. Així,
hom parla d'emigració internacional, intranacional, intraregional, i d'oscil·lacions o
turbulències. L'emigració internacional té lloc entre diferents estats, o sia a
través de fronteres polítiques, amb totes les implicacions que això comporta. La
història recent en dóna exemples clàssics, com les dels europeus a Amèrica i la
moderna emigració de treballadors mediterranis als països industrials del nord-oest
europeu. En aquests casos cal distingir entre emigracions definitives i emigracions
temporals: una gran part dels emigrants a Amèrica hi restaren definitivament, mentre que
els emigrants mediterranis a Europa tornen al seu lloc d'origen al cap d'uns quants anys,
entre altres raons perquè els països de recepció n'obstaculitzen la instal·lació
definitiva. Dins aquesta última emigració cal destacar la purament estacional o "de
recol·lecció", que és la practicada pels treballadors que només emigren unes
quantes setmanes atrets pels alts jornals oferts en el moment de certes collites
importants, com és ara la verema al sud de l'estat francès. L'emigració
intranacional s'hi assembla molt, però en aquest cas el marc polític és uniforme,
bé que no el cultural. Són característiques les emigracions de treballadors de regions
menys afavorides a les més pròsperes; i també en aquest cas cal distingir entre
emigració definitiva, multianual i de temporada (collites, forta demanda estacional de
treballadors en el sector turístic, etc). L'emigració intraregional és
generalment del caire camp-ciutat, a causa del desequilibri entre economia i serveis entre
aquests dos espais, que als països industrialitzats començà com a emigració
d'excedents i acabà en típic èxode rural i la seva contrapartida de la
concentració urbana, sovint amb macrocefàlia. Finalment, les oscil·lacions o turbulències
són aquells moviments de població que no obliguen els afectats a abandonar el lloc
de residència, car la proximitat del centre d'atracció fa que el problema sigui resolt
amb desplaçaments de doble sentit diaris. Aquest és el cas dels densos desplaçaments a
les hores de començar i acabar la jornada de treball entre centre urbà i perifèria
suburbana i periurbana.
Les emigracions des dels Països Catalans
La baixa densitat demogràfica dels Països Catalans durant l'edat mitjana, sobretot
després de la Pesta Negra (1348), determinà que l'emigració hi fos poc important,
reduïda a les colònies dels ports comercials importants de la Mediterrània; només
Sardenya assolí una certa densitat de població catalana. Aquesta situació continuà
durant l'edat moderna: exclosos els Països Catalans de la colonització americana,
l'emigració restà reduïda a la creada per les guerres dels ss XVII i XVIII. La
incorporació dels Països Catalans a la monarquia borbònica els obrí el camí
d'ultramar, fet que inicià una lenta emigració a les Antilles i el nord de l'Amèrica
del Sud i, en menor grau, a les Filipines i a la regió del Riu de la Plata. A Saint
Augustine (Florida) s'establí una colònia menorquina molt nombrosa. Amb el s XIX es
reprengué l'emigració política; alhora, els nous mitjans de transport (ferrocarrils,
vapors) afavoriren l'econòmica, atreta per les millors condicions de treball d'Amèrica i
empesa per una pressió demogràfica creixent. La magnitud de l'èxode, en l'etapa
1880-1920, féu necessària la creació d'organismes estatals de control i d'ajut. Els
estats preferits eren, aleshores, l'Argentina i Cuba; també aparegueren colònies de
parla catalana a Algèria, procedents del Rosselló, de les Balears i del País Valencià.
Pel que fa al Rosselló, a més, hom calculà, el 1889, que un cinc per cent de la
població rossellonesa havia emigrat a l'Amèrica del Sud, mentre que un altre contingent
s'establia al nord de França. L'emigració es reprengué, a banda i banda dels Pirineus,
els anys quaranta i cinquanta; al País Valencià continuà durant els anys seixanta,
dirigida principalment a França i a la República Federal d'Alemanya.
Emissió de diner
Creació i posada en circulació de diner per part de
l'estat, que pot encunyar directament els metalls monetaris o donar-ne el privilegi als
bancs d'emissió, generalment només un. Tradicionalment aquest banc d'emissió emetia
metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàl·lica, d'acord amb unes normes o un
règim d'emissió. La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre
l'escola bancària, partidària de la llibertat d'emissió de bitllets sense
correspondència amb les reserves metàl·liques, i la Currency School, que
recomanava l'establiment d'un patró metàl·lic rígid. La llei de Peel (1844) donà
prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat
motivà l'abandó de la convertibilitat metàl·lica de totes les monedes. Actualment
l'emissió de diner monetari continua essent prerrogativa del banc emissor, però els
bancs de dipòsit poden també col·laborar en l'ampliació de l'efecte monetari
mitjançant la creació de diner bancari (descompte de lletres de canvi, redescompte
d'efectes, etc).
Emissió de
títols
Creació i posada a la venda pública, directament o a través dels bancs,
d'accions o obligacions per part de les empreses o de títols o efectes públics de
l'estat. Els títols poden ésser emesos amb una prima d'emissió o amb pèrdua
d'emissió, segons que llur valor nominal sigui inferior o superior al de venda,
respectivament.
Empresa
Unitat econòmico-jurídica que duu a terme la síntesi dels
elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi. No
és, doncs, un conjunt de béns, sinó un centre d'activitat i de decisió de produir. La
combinació dels factors de la producció és, alhora, tècnica, en el sentit de reunir
els elements necessaris (capitals, mà d'obra, emplaçament, patents, etc), i comercial,
en el sentit de tenir en compte els preus dels elements utilitzats i les diverses
magnituds de l'entorn econòmic. Aquesta combinació constitueix una entitat, dotada d'una
existència jurídica, com en el cas d'una societat, o bé com un agrupament de persones
sense vincle d'associació entre elles, com en el cas del patró que contracta obrers.
L'activitat de l'empresa, destinada a la producció de béns o a la prestació de serveis,
implica un risc, en ésser col·locats al mercat, i a aquest risc són exposats els
resultats de l'empresa, els seus membres i fins la seva pròpia existència.
Empresa
col.lectivitzada
A Catalunya, forma adoptada per les empreses confiscades
durant el període 1936-39 i que passaren a ésser propietat dels obrers, d'acord amb la
llei. El seu funcionament es regulava pel decret de Col·lectivitzacions de 24 d'octubre
de 1936 i pel decret de 30 de gener de 1937, que n'establí els estatuts.
Empresa mixta
Empresa que combina atribucions i objectius de l'empresa
privada i l'empresa pública. Hi ha dues concepcions d'empresa mixta, segons
que hom la consideri —des d'una perspectiva tradicional i també més estreta—
com a associació entre el poder públic i els interessos privats en el si d'una mateixa
entitat o bé —a partir d'una concepció que desborda àmpliament aquest marc
essencialment societari— com un tipus d'acció concertada entre el poder públic i
els interessos privats. Molt sovint les empreses mixtes han estat constituïdes
deliberadament amb el fi d'assegurar un servei públic o d'explotar determinades riqueses
naturals.
Empresa
multinacional
Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en
diversos països mitjançant inversions directes. El caràcter de corporació
multinacional, inicialment reservat als organismes bancaris, fou, a partir del 1965,
assumit majoritàriament per empreses privades fortament concentrades, que s'instal·laren
en els llocs on els costs de producció eren relativament més baixos; així se situaren
al marge de les mesures reguladores del funcionament del capitalisme en un país
determinat.
Empresa privada
Empresa que és a la base del sistema d'economia capitalista,
caracteritzada per la llibertat de l'empresari, la cerca del màxim benefici i el
sotmetiment a les regles de la lliure competència. En un principi l'empresa solia ésser
propietat d'un sol individu, però ja a la fi del s XIX l'aplicació de costosos invents
tecnològics féu necessària l'aportació de grans inversions i l'empresa es desenvolupà
considerablement sota la forma jurídica de societat anònima. La moderna gran empresa
neix i es configura a través de la concentració de diverses societats, l'absorció
d'unes per unes altres i la diversificació de la producció. Els poders públics
tendeixen a restringir a favor propi el domini de les empreses privades creant enfront
d'aquestes un sector públic o semipúblic en el qual l'estat actua en graus diferents com
a empresari.
Empresa pública
Empresa creada i gestionada per l'estat, amb la finalitat de
compatibilitzar en grau variable el benefici amb altres objectius, normalment el
subministrament de serveis públics. En l'empresa pública els capitals, els beneficis i
els dèficits hi són, respectivament, fornits, absorbits i coberts pel poder públic. Amb
tot, almenys des del punt de vista comptable, l'existència d'una comptabilitat
diferenciada i d'una direcció poc o molt independent són condicions indispensables
perquè l'organisme considerat sigui quelcom més que un pur engranatge administratiu.
Emprèstit
Manlleu que un govern, una institució pública o una
empresa privada obté per subscripció, tot obligant-se a pagar-ne els interessos i a
tornar-ne l'import en un període determinat. Els emprèstits concedits a les empreses
tenen com a contrapartida l'emissió d'obligacions, que poden ésser amortizables o no i
són sotmeses a les normes estatutàries de cada firma. L'emissió de títols de deute
públic a llarg termini, o emprèstits consolidats, té com a característica
principal d'anivellar els pressuposts de l'est
