Fabian Society
Associació socialista britànica constituïda a
Londres el 1883. El nom li fou donat en record del cònsol romà Fabi Màxim Verrugós,
conegut per la seva prudència i constància. L'actitud de l'associació fou determinada
per la consideració d'una gradual transformació de la societat «d'acord amb el més alt
ideal moral». Fou dirigida al principi per Edward Pease, Bernard Shaw, Sidney i Beatrice
Webb, Sidney Oliver i Graham Wallas, que li donaren l'impuls decisiu. El 1889 publicà els
Fabian Essays in Socialism, obra en bona part deguda a Shaw i a Webb, la qual
propugnà l'evolució socialista en comptes de la revolució. Els fabians contribuïren a
la creació del Labour Representation Committee, integrat al Labour Party d'ençà del
1906. La Fabian Society s'ha ocupat de la difusió del socialisme, ha defensat la
nacionalització de la indústria i ha tingut influència sobre els polítics laboristes i
els dirigents de les trade unions.
Fabianisme
Moviment socialista creat entorn de la Fabian
Society.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis,
maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a
la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Facció
1. Grup de persones reunides per a una acció violenta, generalment
política.
2. Grup polític, pertanyent a un partit, amb una línia pròpia.
3. Durant el Trienni Constitucional (1820-23), cadascun dels grups d'insurgents
absolutistes i, en general, cadascun dels grups carlins durant el s XIX.
Factor 4
Informe del Club de Roma, elaborat per Ernst Ulrich von Weizsäcker, Amory
B.Lovins i L.Hunter Lovins, que proposa doblar el benestar consumint la meitat de
recursos. Es basa tant en la major eficiència en l'ús de recursos com en un
replantejament del que significa el benestar. Els autors proposen incloure elements com
l'accés a l'educació i l'atenció sanitària en l'estimació del benestar.
Factor de
producció
Cadascun dels elements que, combinats en unes proporcions
determinades, permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns
ingressos. Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els
recursos naturals, el treball i els béns de capital analitzats des d'una perspectiva
tècnica i social, bé que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o
l'organització com a quart factor o factor residual. La consideració teòrica
dels diferents elements planteja dues qüestions fonamentals: la del caràcter de
productiu en cadascun dels factors i la de la justificació dels ingressos percebuts pels
propietaris dels factors (salaris, guanys, interessos, etc); referent a això hi ha un
desacord notable entre els economistes de l'escola neoclàssica i els de l'escola
clàssico-marxista. Els primers consideren que tots els factors gaudeixen de capacitat
productiva i que, en conseqüència, els ingressos percebuts per llurs titulars poden
ésser justificats, mentre que els segons opinen que només el treball és productiu i
que, per tant, els ingressos derivats de la propietat s'expliquen pel fenomen de
l'explotació del treball. Segons les peculiaritats tècniques, els factors de producció
poden ésser classificats en específics i versàtils (els quals plantegen
el problema de llur assignació òptima), en fixos i variables (segons que
el cost sigui proporcional al volum de producció o no ho sigui) i en divisibles i indivisibles
(si poden ajustar-se exactament a les necessitats de les combinacions òptimes de
factors o si han d'ésser emprats en unes quantitats determinades).
Factoria
Establiment industrial o de comerç, dit especialment dels situats en
colònies.
Faisme
1. Doctrina política pròpia de la Federació Anarquista
Ibèrica, que defensava en les discussions amb el sindicalisme revolucionari una certa
ortodòxia anarquista, especialment l'antipoliticisme de la CNT.
2. Actitud política que pretenia de subvertir el règim
capitalista d'una manera violenta mitjançant insurreccions i cops de mà contra l'estat,
defensada especialment a l'estat espanyol pel grup anarco-bolxevic Nosotros 1 en
1931-33.
3. Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a
l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una
nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups
incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.
Falange
Unitat laboral integrada per cent famílies, que
habiten un falansteri.
Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29
d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment
s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que
suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de
l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un
nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió
Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas
de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí
sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS);
adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera
vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete
puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista,
participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme:
constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el
sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari,
nacionalista, unitari i «imperialista», i l'organització corporativa de l'estat; a
més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència
i a l'acció directa (les «milícies» com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix,
les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya
com un «gigantesco sindicato de productores», el sentit catòlic del moviment i
una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis
tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra
civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita
burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després
de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot
l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en
esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any
de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb
els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del
19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva
organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la
guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins
que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la
ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al
règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els
sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat
d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica,
sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta
Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas
provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.
Divergències i evolució de la Falange
Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret
d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou
empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del
franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles
«blaus», d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A.
Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà
l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han
disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de
faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS
«històrica», formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en
la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes «autèntics», que
utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els
falangistes «independents» —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques
i culturals.
Falange Nacional
Organització política xilena sorgida, el 1938, d'una
escissió del Partido Conservador Unido i que es convertí, el 1957, en el Partido
Demócrata Cristiano.
Falansteri
Associació de producció en el si de la qual els
treballadors vivien en comunitat d'acord amb el sistema de Charles Fourier.
Habitacle d'una falange. F.M.Ch. Fourier el concebé com un
sistema social autònom, amb tots els recursos industrials i alimentaris necessaris per a
la vida de la comunitat. Sota el guiatge d'un director, elegit democràticament, els
treballs esdevenien amens i variats, en ésser intercanviables, a causa de la
polivalència d'oficis dels components de la falange. La propietat, compartida però no
igualitària, no hi condicionava drets ni deures.
Per extensió, allotjament d'una associació de persones.
Fallida
També bancarrota. Impossibilitat d'una
persona o d'una empresa per fer front a un pagament quan tot el que posseeix (actiu),
sigui amb diners o amb altres béns, és inferior al que deu (passiu).
Situació del comerciant o l'industrial que, per circumstàncies
econòmiques adverses, o per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, ha
deixat de complir habitualment amb els seus pagaments.
Fam
Sofriment general produït per l'extrema escassetat
d'aliments. La fam ha estat sovint conseqüència dels avatars històrics de les
col·lectivitats humanes: guerres, pestes, invasions, etc, però uns altres cops ha estat
originada per condicions climatològiques desfavorables o catàstrofes naturals. Hom en
troba descripcions a la Bíblia, com els cèlebres set anys de fam soferts per Egipte.
Moltes de les migracions asiàtiques de l'edat antiga tingueren aquest motiu. A l'edat
mitjana, la recessió econòmica europea i les lluites freqüents feren de la fam un dels
flagells de la humanitat, especialment al s XIV. Les fams produïren sovint revoltes
socials d'abast local, que es reproduïren amb més força al s XVII, quan el clima
d'Europa empitjorà (com les revoltes dels croquants, al Llenguadoc, al primer
terç del segle). Hom reconeix també un paper important a la fam de les classes populars
en la gestació de la Revolució Francesa. Modernament foren especialment catastròfiques
la fam d'Irlanda (1846-49), la de la Xina (1876-79) i les de Rússia (1918 i 1932-33).
Actualment és pràcticament inexistent als països desenvolupats d'Occident, però
persisteix en gran mesura a l'Àsia i a l'Àfrica. Aquest fet, denunciat per Josué de
Castro a mitjan s XX, no ha estat resolt, malgrat la creació d'organismes
internacionals, com la FAO; sovint, però, per motius bèl·lics (Biafra, Vietnam) o de
superpoblament (Índia), els resultats assolits són ínfims en relació amb les
necessitats.
La fam incidí periòdicament damunt els Països Catalans durant l'edat mitjana i la
moderna, motivada principalment per les crisis agrícoles (produïdes per irregularitats
climàtiques, guerres, etc). La situació geogràfica dels Països Catalans, a l'àrea
mediterrània, pobra en pluges, hi influí notablement, bé que el seu litoral extens en
pal·lià els efectes pels recursos que suposaven la pesca i l'arribada de blat
d'importació per mar. A partir de la gran fam del 1333 (anomenat "lo mal any
primer"), les crisis tendiren a repetir-se. En resultaren pestes i desequilibris
socials. La situació millorà al principi del s XV, però la guerra contra
Joan II (1462-72) produí noves dificultats. Al s XVI, després d'una relativa
prosperitat, s'inicià una nova sèrie de fams, que culminà al s XVII amb les de
1630-31, les produïdes per la guerra contra Felip IV (1640-52) i la de 1687-88,
causada per un devastador flagell de llagostes. El canvi climàtic del s XVIII i la
introducció gradual de millors tècniques de conreu reduïren la incidència de les fams,
bé que la guerra contra Anglaterra provocà la del 1780; la de 1788-89 donà lloc als Rebomboris
del Pa. La guerra del Francès produí la darrera gran fam, que la inepta
administració de Ferran VII contribuí a perllongar, i que ha estat recollida en la
literatura popular d'aquell període. La guerra civil de 1936-39 també ocasionà
escassetats, que perduraren fins ben entrats els anys quaranta.
Fanariota
Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn del
patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de l'Imperi.
Els seus memebres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta, als ss
XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les famílies
fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren la
cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença espiritual
del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.
Fanatisme
Zel, entusiasme, excessiu a favor d'una creença, d'un
partit o d'una causa.
FAO
Sigla en anglès de l'Organització de les
Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (Food and Agriculture
Organization).
Farga
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el
ferro pel procediment conegut arreu d'Europa com a procediment català o de la
farga catalana . Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana
(ss IX o X al XVI), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i
ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a
l'Alcalatén i enllà. Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració
metal·lúrgica comparable a la de l'occità, l'aragonès i el basc. Els ss XVII i
XVIII són els de plenitud; la producció d'algunes fargues podia assolir 100 tones anuals
(Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers
de tones, xifra que permetia l'exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i
l'Amèrica castellana. A la fi del s XVIII, però, l'augment de consum i el declivi
en la producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia.
L'exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i
l'aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als ss XIX i XX, la
decadència de les fargues; al final del s XIX algunes foren dedicades al treball de
l'aram (farga d'aram) amb desferres d'aquest metall; fabricaren gairebé
exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d'Ainet de Besan, a la vall
Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d'Arles (1932), de Lacambra (d'aram), a
Torelló (1934), d'Encamp (1937) i de Banyoles (d'aram, fins després del 1950); la farga
Palau de Ripoll, d'aram, és l'única que és actualment en funcionament. Al moment de
difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de
les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis
conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la
Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell,
el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de l'esquerra).
Fasci di
combattimento
Les unitats de milícies fundades per Benito
Mussolini el 1919 es van anomenar fasci di combattimento (feixos de combat), i
eren compostes per homes que barrejaven un nacionalisme agressiu amb aspectes
pseudorevolucionaris. El seu símbol va ser el feix de vares amb una destral.
Fashoda, incident
de (veure Incident de Fashoda)
Fecunditat
Relació del nombre de naixença amb el de dones en edat
fèrtil. Una dona és fecunda si té fills, i infecunda si no en té, independentment del
fet que sigui fisiològicament capacitada per a tenir-ne o no. Hom estableix normalment la
taxa de fecunditat per edats (nombre de nascuts de mares d'una edat dividit per totes les
dones de la mateixa edat), i, sumades totes les dones fèrtils (de 15 a 49 anys),
constitueixen una taxa neta per a contraposar a la de natalitat general. Hom pot
considerar només els naixements femenins, amb la qual cosa hom coneix les possibilitats
reproductores futures. La fecunditat presenta taxes molt baixes a 15 anys, i després va
augmentant, fins assolir el màxim a 25 anys; a partir d'aquí torna a minvar, fins a
esdevenir nul cap a 50-55 anys.
Federació
1. Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una
sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia
en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva
sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten
l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva
participació en el poder federal és determinada per la constitució.
2. Agrupació de diverses entitats (culturals, sindicals, recreatives, etc), que tenen un
fi comú, en una de superior que les representa i a la qual atorguen autoritat sobre
elles.
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes
de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler,
València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups
Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi
agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT
mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la
CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom
anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol
intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI
participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així,
el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a
Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament
orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les
tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista
Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans
anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la
principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a
causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la
Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa
«Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista
Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el
periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició
decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en
1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major
estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents
d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La
lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la
CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert,
secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè
nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El
grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja
havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga
general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932),
aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments
insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les
eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins
la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com
Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del
grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una
possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per
Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme
per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un
programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles
bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de
Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels
membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el
col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i
indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan
alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política
del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els
intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del
1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat
ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a
formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà
tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de
premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El
Libertario» (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment
Llibertari a l'exili, reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el
periòdic «Tierra y Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme
integral i un antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT.
Acusada per la policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978)
i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la
seva simpatia pel sector més radical de la CNT.
Federació
Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista constituïda
a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn del
setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del Partido
Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les
qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català,
per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933
canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la
constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari
Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel
Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».
Federació de Cooperatives de Catalunya
Entitat sorgida el 1920 com a transformació de la Cambra Regional de
Cooperatives Catalano-balears constituïda el 1899. El 1926 assolí la xifra de 4 800
famílies associades i un moviment anual de cinc milions de pessetes. Algunes de les
societats federals havien aconseguit una força notable: L'Equitativa, de Palamós, tenia
2 028 socis; La Flor de Maig, de Barcelona, 1 560; i la Unió Cooperativa
Barcelonesa, 779. Fins i tot diverses indústries eren propietat de les cooperatives de
consum. Poc abans de la guerra civil de 1936-39, la Federació de Cooperatives de
Catalunya aplegava ja 230 entitats, i representava un total de 28 000 famílies, amb
un moviment anual de quaranta-quatre milions de pessetes, només al Principat.
Numèricament, eren uns 84 000 adherents a les cooperatives de consum i uns
12 000 a les de producció. La legislació franquista del 1942, imposant les Uniones
Territoriales de Cooperativas, impedí l'existència de la FCC i en desvirtuà l'esperit.
Des del 1977, s'ha iniciat un lent procés de reconstrucció de les antigues federacions
voluntàries.
Federació
de Les Tres Classes de Vapor
Societat obrera creada a Barcelona poc després de la Revolució de
Setembre (1868), aplegant els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i
jornalers. Adherida al Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt,
el més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada als principals
centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de Llobregat, Vilanova i la Geltrú,
Manlleu, Manresa, Mataró, Centelles, etc. Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal,
Josep Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d'altres, Les Tres Classes participaren
activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i s'adheriren a l'AIT (1871). Aquest
mateix any es federaren amb la Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió
Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de la Internacional a
l'estat espanyol (1874), l'entitat es reorganitzà el 1881 i conegué una ràpida
creixença —trenta mil membres l'any 1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El
Obrero. Ideològicament, seguí una línia de sindicalisme moderat i
antibakuninisme que portà els seus homes, successivament, cap a posicions
pro-republicanes, marxistes i, per fi, a la creació, el 1891, del Partit Socialista
Oportunista, adherit al possibilisme. Aquesta creixent moderació i el col·laboracionisme
amb el patronat provocaren una crisi mortal de la Federació, la qual acabà desapareixent
cap al 1916. La majoria dels obrers cotoners que n'havien format part ingressaren més
tard a la CNT.
Federació
de Partits Socialistes
Organització federal de partits i moviments socialistes de
les diverses nacionalitats i regions de l'estat espanyol, creada el 1976. N'eren
antecedents la Coordinadora Socialista Federal Ibèrica (1964) i, més directament, la
Conferència Socialista Ibèrica (1974), i aplegava Convergència Socialista de
Catalunya (més tard PSC-Congrés), Partit Socialista del País Valencià, Partit
Socialista de les Illes —vinculats, a més, en una Coordinadora Socialista dels
Països Catalans—, Partido Socialista Galego, Eusko Socialistak, Partido Socialista
de Andalucia i altres grups. De línia socialista d'esquerra autogestionària i
federalista, la força electoral del PSOE el 1977 i el pas a l'òrbita d'aquest partit
d'importants membres de la Federació (PSC-C, PSPV) en provocaren el desmantellament.
Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Organisme constituït d'acord amb el decret de Sindicació
Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya (agost del 1936), per la fusió de la Unió
de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats
Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Organització sindical, proclamada anarco-col·lectivista,
que substituí, a partir del 1881, la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Sorgí dels
esforços del grup anarcosindicalista català —en especial de Farga i Pellicer—,
partidari de posar fi a la clandestinitat, en contra del parer de García Viñas, Trinidad
Soriano, Anselmo Lorenzo, etc. El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre del
1881, i aviat assolí un nombre d'afiliats semblants als de la Regional del 1870-73; al
congrés de Sevilla, pel setembre del 1882, hi hagué representats 57 934 obrers
(38 349 dels quals d'Andalusia, 13 201 de Catalunya i 2 355 del País
Valencià). De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna,
per tal com la comissió federal, resident a Barcelona fins el 1883 (Francesc Tomàs,
Pellicer i Paraire, Canibell, Llunàs i segurament també Farga i Pellicer), hagué de fer
cara, especialment a Andalusia, tant als grups anarquistes nihilistes (impulsats pels
Desheredados, doctrinalment anarco-col·lectivistes) com als anarco-comunistes (el
sevillà Miguel Rubio, Vicente Daza, de Madrid, Martí Borràs, de Gràcia, etc). A més,
malgrat la condemna formal de La Mano Negra feta al congrés de València per l'octubre
del 1883, no pogué aturar la forta repressió governamental de 1883-84, i de fet deixà
d'existir com a central sindical. Tanmateix, actuaren diferents comissions federals (a
Valladolid, 1883-86; i de nou a Barcelona, 1887-88), i hom celebrà un congrés
extraordinari a Barcelona (setembre del 1884) i un quart congrés a Madrid (maig del 1887)
abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola
(a València, pel setembre del 1888). Anteriorment, des del 1886, s'havia ja intentat una
renovació, en una altra direcció, mitjançant l'establiment dels pactes d'Unió i
Solidaritat a Barcelona i a València.
Federació
Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista catalana
constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2 de febrer
de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a més a més
de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment del
cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels
serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions
legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.
Federació
econòmica d'indústria
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya pel juliol
del 1937, de finalitat semblant a la dels consells generals d'indústria, però amb
objectius especialitzats. Havia d'impulsar l'organització de serveis comuns en les
empreses d'una mateixa branca industrial a fi d'estimular i harmonitzar llur
desenvolupament. Havia d'arribar a agrupar totes les empreses del país, i de fet el
Consell d'Economia acabà assignant-li les mateixes funcions dels agrupaments o
concentracions; però només es constituí molt parcialment en la indústria química, en
el ram del comerç i del crèdit i en la indústria tèxtil.
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
Organització juvenil anarquista d'àmbit peninsular creada
a instàncies de les joventuts de Madrid pel juny del 1932. Independent de la FAI, fou
criticada per aquesta i en especial per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, les
quals no s'hi adheriren fins pel novembre del 1936. Passà de 30 000 membres al
principi del 1936 a 120 000 pel febrer del 1937 (34 000 al Principat, 8 000
al País Valencià). Durant la guerra civil, en fou secretari general Fidel Miró,
ex-secretari de la regional catalana. Tingué, entre d'altres òrgans de premsa,
«Juventud Libre» (Madrid) i «Ruta» (Barcelona).
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid per
assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i
sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups
anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres
del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la
Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24.
Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que
participà en la fundació de la FAI, el 1927.
Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya
Organització juvenil del PSOE creada el 1906 sota l'impuls
de Tomás Meabe de Bilbao, amb 20 seccions i 1116 afiliats. Fou especialment forta a
Biscaia, a Astúries i a Madrid. Pel desembre del 1919 s'afilià a la Tercera
Internacional, i per l'abril del 1920 el comitè nacional (Merino Gracia, J. Andrade,
V. Arroyo, etc) decidí la seva transformació en Partido Comunista Español.
Reorganitzada sota la República, assolí una importància creixent com a suport dels
caballeristes, a l'esquerra del PSOE. Arribà a tenir uns 200 000 afiliats (1936) i
el seu òrgan de premsa fou «Renovación». Dirigida per Hernández Zancajo, Santiago
Carrillo, Cazorla, Serrano Poncela, etc, s'uní a les joventuts comunistes i formaren les
Joventuts Socialistes Unificades (a partir de l'abril del 1936) que restaren aviat en
l'òrbita del PCE. Sota el franquisme, hom reconstruí clandestinament les Joventuts
Socialistes lligades al PSOE i, des de llur legalització (1977), han mantingut una línia
lleugerament més esquerrana que el partit. És membre de la Unió Internacional de Joves
Socialistes i n'han estat els darrers secretaris generals Federico Mañero (1981-84) i
Javier de Paz.
Federació Nacional de Treballadors de la Terra
Organització camperola d'abast espanyol adscrita a la UGT.
Fundada per l'abril del 1930, experimentà un espectacular ascens numèric durant el
primer bienni republicà (passà de 36 639 afiliats pel juny del 1930 a 451 337
pel juny del 1933, que significava prop del 40% del total dels efectius de la UGT),
especialment a Extremadura, la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fou un feu de la
tendència caballerista del PSOE, sobretot a partir de la substitució del primer
secretari general, Martínez Gil, per Ricardo Zabalza (gener del 1934). Desencadenà la
primera vaga general camperola del país (1-20 de juny de 1934), que la deixà exhausta.
Refeta ràpidament en els primers mesos de 1936 (dictà l'ocupació de les grans
propietats de Badajoz per part dels camperols, pel març del 1936), durant la guerra civil
aconseguí d'ésser present al Principat (a mitjan 1937 hi tingué uns 58 000
afiliats) i defensà, en aquest cas fent costat a la CNT, les col·lectivitzacions
agràries del País Valencià. Edità «El Obrero de la Tierra». Reconstruïda, com tota
la UGT, des del 1976, el 1978 deia de tenir, en les seves dues branques —assalariats
i petits agricultors autònoms— més de 150 000 afiliats, sobretot a Andalusia, el
País Valencià, Múrcia, la Manxa i Extremadura; no existeix, en canvi, a Catalunya i a
les Balears.
Federació
Obrera Catalana
Pretesa central sindical d'àmbit català, creada el 1932,
que intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures. Afirmà voler un
sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la
Confederació Nacional de Sindicats Lliures d'Espanya, presidida per Ramon Sales. El seu
òrgan de premsa fou «FOC» (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.
Federació
Obrera d'Unitat Sindical
Central sindical creada pel maig del 1936, a Barcelona, pels
sindicats influïts pel POUM. Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la
formació de fronts únics sindicals, coordinant l'acció, al Principat, de totes les
organitzacions sindicals d'una determinada indústria. Defensà també la unió entre la
UGT i la CNT. Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà de
tenir uns 60 000 afiliats. El secretari general fou Andreu Nin. Pel setembre del 1936
es dissolgué i ingressà a la UGT catalana.
Federació
Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per a
contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els
sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona.
Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el
locaut de novembre del 1919 gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors),
impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del
pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva
envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps
cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez
Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la
Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.
Federació
Regional Espanyola de l'AIT
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Primera organització sindical obrera d'abast espanyol, creada
pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el
1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago,
etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment,
en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns
60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a
l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després
dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel
gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme
internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l'escissió
d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva
Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí,
tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes
espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l'abril del
1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc;
abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les
reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers
representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La Federació s'alineà clarament
amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou
representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a
residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà
la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva
intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l'actitud del
sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar
contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de la Restauració, la
Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el
paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de
substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament
tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L'estiu
del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una
organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació perdé efectius
(passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos
aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a
Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar una tornada a la
legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses (especialment Farga i
Pellicer i F. Tomàs).
Federació
Sindical Internacional
Federació internacional de sindicats creada a Copenhaguen
el 1901 i anomenada així a partir del 1913. Agrupava sindicats lligats amb els partits
socialistes. Després de la Primera Guerra Mundial la seva importància i la seva
activitat minvaren sensiblement.
Federació
Sindical Mundial
Federació internacional de sindicats sorgida de la
conferència obrera mundial celebrada a Londres (1945) sota la iniciativa de Walter
Citrine, secretari general de les TUC britàniques i president de la FSI, i de Svernik,
secretari general dels sindicats soviètics. En el primer congrés (París, 1945) eren
representats prop de 70 milions de treballadors, 27 milions dels quals eren soviètics, i
Citrine en fou nomenat president. L'adhesió al Pla Marshall de la CIO (incorporada a la
Federació) i de les TUC, a més de l'AFL (no adherida a la FSM), provocà la separació
d'aquestes centrals sindicals l'any 1948. L'escissió de la CET francesa, amb la creació
de la CET-FO, provocà una nova divisió de la FSM. En el segon congrés (1949), Di
Vittorio (comunista italià) substituí Citrine en la presidència, i aquell mateix any
les sindicals escindides (TUC, CET-FO, CIO) i l'AFL crearen la Confederació
Internacional de Sindicats Lliures (CISL). La FSM impulsà el moviment sindical
africà i asiàtic, i, en les últimes dècades, ha atenuat la dependència de l'òrbita
soviètica. Amb seu a Praga, agrupa 91 federacions nacionals i té uns 206 milions
d'afiliats. A l'estat espanyol, Comissions Obreres en són membres.
Federació
Sindicalista Llibertària
Organització que reuní, a partir del desembre del 1932,
els anarcosindicalistes partidaris del trentisme i pretengué d'ésser una
contrarèplica de la FAI. El primer secretari fou Ángel Pestaña, que pel gener del 1934
l'abandonà i constituí el Partit Sindicalista. Tanmateix, Peiró i López aconseguiren
d'imposar-hi la defensa del tradicional antiparlamentarisme de l'anarcosindicalisme. En
general, excepte amb la Federació Local de Sabadell, els seus membres ostentaren la
direcció dels Sindicats d'Oposició. Edità «Sindicalismo» (primer a Barcelona,
febrer del 1933 juliol del 1934; després a València, juliol del 1934 — novembre
del 1935).
Federació
Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya
adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació
Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa,
Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El
Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou
agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic
convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada
en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi
hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació
col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i
Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al
segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona,
Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada
l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i
Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra
i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el
1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia
Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona,
hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de
catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923,
però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya.
Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia
agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró,
Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i
dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al
Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué
contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual
cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933
establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera
i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de
Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou
reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes
estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT—
i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que
gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer
i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions
amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt
reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà
acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE).
Federació
Universitària Escolar (FUE)
Organització creada pel gener del 1927 a Madrid que reuní la majoria dels
estudiants d'Espanya fins el 1939. En fou fundador i president Antoni M.Sbert i
Massanet, i el motiu de la seva creació fou l'oposició de privilegis a les
universitats confessionals (1928-29). Posteriorment s'uní a l'agitació republicana de
1930-31 (esdeveniments de la facultat de medicina de Sant Carles, març del 1931).
Organitzada federativament, la FUE de Catalunya i Balears fou presidida per Ricard
Francesc Escrig, i entre els seus membres hi havia Joan Sales, Francesc Tosquelles i Josep
M.Lladó.
Federal
1. Als EUA, partidari o soldat del govern de la Unió en la guerra de
Secessió (1861-65).
2. Partidari del moviment republicà federal.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la
construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre
els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment
històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques
més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups
humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions
contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques
preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la
qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam
d'unió subsisteix. Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o
integracions culturals més grans i intenses, fins a arribar a l'ideal d'una federació
universal basada en el lliure pacte d'homes i de pobles que conserven sense alienació
llur personalitat, la segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats
grups humans, històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens
democràtica. La lluita per l'alliberament popular, la conquesta de les llibertats
fonamentals i el dret d'autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el
federalisme com el millor instrument polític per a transformar l'antiga unitat imposada
en una nova unitat més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la
població. La direcció centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí
progressiu de les aliances circumstancials; la confederació d'estats independents i
sobirans o associació de caràcter internacional, permanent i orgànic; i l'estat federal
o federació d'estats, amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a
la unitat ha fet dels actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que
creador d'importants estats moderns (Estats Units d'Amèrica, Suïssa), però la mateixa
complexitat de les societats de capitalisme avançat ha reduït l'abast del federalisme i
ha afavorit una nova centralització i un augment dels poders reals de l'estat federal
sobre els estats federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o
menys sòlids d'unió entre els grups incorporats a l'estat federal (raça, llengua,
contigüitat territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics
complementaris); per això la construcció d'unitats polítiques d'abast continental, com
l'europea, topa de moment amb la insuficiència d'elements unificadors objectius. D'altra
banda, el procés federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de
cristal·litzar en un pacte entre estats o constitució federal. La constitució
representa en l'estat federal quelcom més que una formalitat legal: és l'instrument
jurídic del pacte entre estats i, per tant, la seva permanència és reforçada per
procediments de reforma constitucional dificultosos i complexos. Al costat de la
constitució federal sobreviuen o s'estableixen les constitucions dels estats federats com
a lleis fonamentals d'una autonomia de contingut constitucional, la
qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació. El
principi de la divisió de poders s'articula en l'estat federal de forma funcional i
territorial. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen llurs
respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes. Els poders
"residuals" no enumerats en la constitució són atribuïts d'una manera
flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en
les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l'estat federal les
relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les
comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim
polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d'ordres
constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres
parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra
federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la
federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal
representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú,
car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la
federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la
República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema
específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc). El poder
judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d'un
tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes
entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els
ciutadans de diversos estats.
El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton,
aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de
Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació
per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución"
i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep
M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució
de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i,
a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista",
que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del
1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club
Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents
(Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí
Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs
aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més
particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència
a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya,
Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació
ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món.
El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys
1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres
de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu
propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de
cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873),
s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que
proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant
Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de
Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch,
Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no
tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras
fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a
pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep
Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents
(Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana
dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal
Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els
conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes
autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i
Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El
federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras
portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del
1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació
espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel
juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una
contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès
i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i
Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels
temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per
Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme
català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a
partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió
Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se
una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà
(CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els
federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i
Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la
desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren
progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però
l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un
federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema
Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida
per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació
en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no
signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren
dispersant.
Feix
Reunió de vares d'om o de bedoll d'un metre i mig de
llargada lligades amb una corretja de cuir vermell, de les quals emergia una destral. A
l'antiga Roma, era portat pels lictors quan anaven davant determinats magistrats. La
destral simbolitzava la justícia, i el feix de vares, la força. El seu origen és
etrusc. Fou reprès com a emblema de la Revolució Francesa, i al s XX, com a símbol del
feixisme italià.
Feixisme
1. Ideologia política l'objectiu de la qual és la
instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di
combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia
per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un
nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de
premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per
extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant
l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la
qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista,
racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària,
arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
2. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra
Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un
programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran
importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren
expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper
de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922,
després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats
italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i
preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi
econòmico-social del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a
Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva
persona (1923) i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del
polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb
partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc
(1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i
Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí
d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i
una bona part de l'exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la
monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització,
defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú -pel seu esperit antimarxista-, a l'alta banca, als industrials del nord i
als latifundistes del sud. Les associacions obreres foren substituïdes per un sistema de
corporacions inspirat en la idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó
vertical, amb empresaris i treballadors associats obligatòriament dins les diferents
branques de la producció. Tant el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del
Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana
Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en
funcionament i de perfeccionar una organització social que no afavoria pas el món
treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una
certa independència, i l'estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes
socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa
autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de
guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta política, que no sempre reeixí, foren la
batalla del blat (1925), els plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres
públiques, la campanya per la industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil,
química i de l'automòbil), i, més tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de
la indústria de guerra. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà
(1929), després de molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren
guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu
de la dissolució d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política
internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany
d'aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi
Romà: conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39)
i conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra
Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i
les derrotes el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del
1943), pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana,
a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels
aliats, el 1945.
Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra
d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a
Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia
antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes
característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys
semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal
(directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski),
Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat
del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als
països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups pro-feixistes, com
els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de
Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa,
etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939,
aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i
antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp
nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor
carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia
econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats
països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la
Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes.
Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la
igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a
partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial. En són
precursors importants Olympe de Gouges, que presentà a l'assemblea constituent, durant la
Revolució Francesa, una Déclaration des droits des femmes (1789), Mary
Wollstonecraft, que publicà A Vindication of the Rights of Women (1792), i l'obra
de William Thompson Appeal of one Half of the Humane Race... (1825), influït per
Owen, on per primera vegada es demana el dret al vot. Dins el socialisme utòpic, Fourier
i Flora Tristan arribaren més enllà en els plantejaments teòrics: supressió de la
família, llibertat sexual, fills educats per la comunitat, etc. En l'anàlisi marxista
les reivindicacions feministes restaren implícites en els canvis socials que havien
d'esdevenir-se. El moviment feminista -deixant de banda aportacions individuals teòriques
dins els corrents anarquistes- se centrà en el món anglosaxó: ja el 1848 hom redactà,
a Seneca Falls (Nova York), un manifest sobre els drets de les dones, i als EUA, on aquest
moviment anà estretament lligat amb l'abolicionisme, foren figures destacades Lucy Stone,
Victoria Woodhull i Francis Wright. A Anglaterra, on J.S. Mill havia reclamat, el 1866, el
vot per a les dones a la Cambra dels Comuns, aquest moviment prengué, cap a la fi del
segle, més amplitud, sobretot gràcies a Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women Social
and Politic Union (1903), i, amb les seves filles Christabel (que s'associà amb les
obreres tèxtils de Manchester) i Sylvia, li conferiren una nova espectacularitat:
mítings, manifestacions, atemptats a l'ordre públic, amb els consegüents empresonaments
i vagues de fam, etc. Aquesta actitud agressiva s'atenuà a partir de la decisió d'una
gran part de les feministes angleses de pactar amb el govern conservador per tal d'obtenir
el vot i amb motiu de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquest feminisme de caire
reaccionari fou sàviament utilitzat com a arma antiobrerista: n'és un bon exemple l'obra
de Marguerite-Augustin Féraud La femme devant les urnes (1919). D'altra banda, al
llarg del s XX, al marge del proletariat industrial s'anaren creant una sèrie de
professions que foren considerades epecíficament femenines (infermeres, bibliotecàries,
etc), i en un nivell individual i dins els grups socials més privilegiats s'inicià, des
de la fi del s XIX, una certa participació de les dones en el món científic. Hom
arribà, així, gradualment, a un cert reconeixement del paper de les dones i a la
progressiva concessió, als diversos països, del dret al vot, fet que representà,
paradoxalment, un element de fre per a la política progressista, a causa del paper que
hom havia inculcat a les dones com a mantenidores de la llar. El període d'entreguerres
es caracteritzà, al costat de les repercussions de les ideologies feixista i nazi, de
caràcter declaradament antifeminista, per un intent de «feminització» -sobrevaloració
de les qualitats dites «femenines» a través dels mitjans de difusió-, que representà
un retrocés en les reivindicacions i fins i tot en la incorporació de les dones al
treball. Com a conseqüència, al costat de l'obra singular de Simone de Beauvoir Le
deuxième sexe (1949), sorgí, després de la Segona Guerra Mundial, un nou
replantejament de caràcter més ampli, iniciat per Betty Friedan (basant-se en les noves
aportacions de l'antropologia i els mètodes d'enquesta), seguit, a partir dels anys
seixanta, també als EUA, pel moviment dit Women's Liberation (Women's Lib), que ha
radicalitzat la postura política del feminisme, el qual, dividit en nombrosos grups i en
moltes tendències, aviat repercutí a Europa. S'han destacat darrerament figures com
Germaine Greer, Kate Millet, Sheila Rowbotham i Françoise Parturier.
El feminisme als Països Catalans
Determinats moviments pretesament feministes s'iniciaren a Barcelona durant la
Restauració, dirigits per elements de la burgesia que, seguint l'exemple dels moviments
socials catòlics existents a França, intentaren la millora de la condició de les dones
treballadores mitjançant una protecció de caràcter filàntropic (escoles per a obreres,
hospicis, etc). Així, Dolors Monserdà inicià la seva intensa activitat en aquest camp
amb la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla, i encara el 1912 intentà
l'organització d'una Lliga de Compradores. Al principi del s XX, dins l'àmbit de la
Solidaritat Catalana, hom intentà de crear un moviment femení per al suport polític del
catalanisme, que es concretà en l'aparició d'"Or i Grana" (1906-07),
"setmanari autonomista per a les dones", que propugnava una Lliga Patriòtica de
Dames; formaven part d'aquest grup, entre altres, Josefa Dachs de Prat de la Riba,
Eulàlia Forment de Vinyals, Pilar Gispert de Llimona, la mateixa Dolors Monserdà,
Francesca Bonnemaison, etc. Tanmateix, restà explícit que no es tractava d'un moviment
feminista de reivindicació (rebutjaren el vot de les dones i l'actuació directa
d'aquestes en política). Tingué un caràcter més reivindicatiu la revista Feminal
(1907-17), sorgida com a suplement de "La Ilustració Catalana", dirigida per
Carme Karr; aquesta defensà sobretot un programa de culturització de les dones de classe
mitjana que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes. En canvi, la
creació (1910) de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona per
part de Francesca Bonnemaison, pensat inicialment per a la promoció de les dones obreres
i que adquirí un desenvolupament molt notable, respongué a una visió que limitava el
paper de les dones fora de la llar a activitats i professions subalternes
(taquimecanografia, comptabilitat, magisteri, etc). En el primer quart del s XX, hom pot
esmentar associacions com la Federació Sindical d'Obreres (1912), fundada per Maria
Domènech de Cañellas, el Cercle de la Dona de l'Avenir (1919), l'Institut de la Dona que
Treballa (1920). Acció Femenina (1921), totes a Barcelona, l'Agrupació Concepció Arenal
(1920), a València, etc; foren publicades obres com Breus consideracions sobre la dona
(1904), de Joaquima Santamaria, El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi
feminista (1919), de Dolors Monserdà, Ço que deu ésser el feminisme (1915),
de M.Poal-Aragall, Las reivindicaciones femeninas (1927), de Santiago Valentí i
Camp, etc. Cal destacar, d'altra banda, l'obra de Margarita Nelken La condición social
de la mujer en España (1919). El 1916 hi hagué un curset de conferències sobre
educació femenina a l'Ateneu Barcelonès, on es destacà Leonor Serrano de Xandri, que,
entre altres coses, atacà el mite de la necessària funció maternal de la dona; el 1926
Lily R.Schenrich de Cabrera, marquesa del Ter, representà Espanya en el Congrés de
l'Aliança Internacional per al Sufragi de les Dones, celebrat a París. Malgrat que
publicacions anarquistes com "La Revista Blanca" i "Tiempos Nuevos",
de Barcelona, o "Orto" i "Estudios", de València, dedicaren una
atenció considerable a l'anàlisi científica de la condició femenina, el moviment
feminista trobà en general, en medis políticament i socialment avançats, una actitud
hostil, per tal com era considerat, o bé una maniobra de les classes benestants per a
mantenir l'ordre establert, o bé una lluita inútil que desenfocava els veritables
problemes socials; en aquest sentit es destacaren Àngela Graupera, Antònia Maymon i,
sobretot, Frederica Montseny. En temps de la República, hom aconseguí finalment el vot
de les dones, que, tanmateix, contribuí, en les eleccions del 1933, al triomf de les
dretes. Iniciada la guerra civil de 1936-39, Frederica Montseny, des del càrrec de
ministre de sanitat del govern de Largo Caballero, defensà el decret sobre l'avortament,
que, d'altra banda, fou aprovat per la Generalitat de Catalunya pel desembre del 1936
(havia estat defensat ja el 1933 al Parlament de Catalunya pel diputat socialista
Estanislau Ruiz i Ponsetí). També foren establerts, a la falda de Collserola, casals
regits per les dones de la FAI dedicats a exprostitutes. El curs de la guerra exigí, més
i més, una participació real de les dones en les tasques d'indústria de guerra, de
serveis públics, etc. Pel juliol del 1937 hom creà l'Institut d'Adaptació Professional
de la Dona, adscrit a la conselleria de treball, que pel març del 1938 ja havia
mobilitzat per al treball 5 000 dones. Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1937 se celebrà,
al Palau de la Música, de Barcelona, el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per
dones de la UGT, la CNT, el Partit Sindicalista, l'ERC, el PSUC, l'ACR, l'Estat Català i
el Partit Federal Ibèric; hi assistiren 800 delegades, i hom decidí la creació de la
Unió de Dones de Catalunya, que organitzà posteriorment, a Barcelona, la Jornada
Internacional de la Dona. Durant aquells anys, la premsa feminista experimentà també un
gran increment: "Companya" (de diversos partits, 1937),
"Emancipación" (del POUM), "Mujeres Libres" (de la FAI),
"Trabajadoras" (del PCE i el PSUC), etc. La postguerra representà la
paralització de qualsevol reivindicació de caire feminista; l'única organització
femenina autoritzada fou la Secció Femenina de la FET y de las JONS. No fou fins als anys
seixanta que se suscità novament l'interès per aquest tema. Una de les figures més
destacades d'aquest desvetllament fou Maria Aurèlia Capmany (autora de La dona a
Catalunya, 1966 i El feminisme a Catalunya, 1973). Però el ressorgiment del
moviment feminista, al Principat, té el punt de partida en la celebració de les Primeres
Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976) a Barcelona (Paranimf de la Universitat), a
partir de les quals sorgiren diverses propostes d'organització i afermament del moviment
que es concretaren en la creació de la Coordinadora Feminista (ja desapareguda), que
integrava les dones a través dels diferents grups o bé a títol individual, i també
l'Associació Catalana de la Dona. Cal assenyalar també l'aparició de revistes com
"Vindicación Feminista" (desapareguda) i de "Dones en Lluita"
(publicació bimensual, també desapareguda), de l'editorial Edicions de les Dones La Sal,
i de la seva llibreria, que publiquen tant sobre el vessant ideològic com literari del
feminisme. L'aparició del Partit Feminista (1978-79) encapçalat per Lidia Falcón, les
celebracions de jornades com l'Emancipació Femenina, Utopia, realitat o engany (1979),
sobre el Patriarcat (1980), les Segones Jornades de Deu Anys de Lluita del Moviment
Feminista (1985), així com les campanyes públiques contra els maltractaments a les
dones, en favor del dret a l'avortament, la lluita per l'escola no sexista, el moviment de
dones agrupades al voltant de les campanyes per la Pau i l'antimilitarisme, les lluites
dins el món sindical i el moviment de dones aplegades al voltant de les Vocalies de les
Associacions de Veïns, així com la constitució de la Coordinadora de Grups de Dones de
Catalunya (1985), que nasqué a partir de la campanya pel dret a l'avortament i que ha
passat a englobar el moviment feminista a Catalunya (dones de comarques, d'universitat,
dones joves, a més dels grups esmentats més amunt), demostren la presència i vitalitat
del moviment feminista a Catalunya.
Fenianisme
Partit, conjunt de principis, dels fenians. Els fenians eren els membres
d'una organització secreta revolucionària creada a Chicago el 1858 per John O'Mahony
entre els emigrats irlandesos i que tenia com a finalitat la lluita en pro de la
independència d'Irlanda i la separació d'aquest país de la corona britànica. Aquest
moviment, que prengué el nom de l'heroi llegendari Finn Mac-Cunhail, passà al Canadà i
a d'altres centres d'immigració irlandesa. A Irlanda el moviment fou dirigit per James
Stephens, entorn del diari «Irish People», i continuà fins a la Primera Guerra Mundial;
llavors els fenians s'integraren en diversos partits polítics, sobretot en el Sinn Fein.
FET y de las JONS
Sigles de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de
Ofensiva Nacional Sindicalista (veure Falange Española)
Fets d'Octubre
Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona
República, per l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al
govern (4 d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre
i dreta (novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions
d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou
especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on
l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la
vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona
minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè
Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners
asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la
incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims
combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc
dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i
una cruelíssima repressió.
Fets de Casas
Viejas
Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de
Casas Viejas (Medina Sidonia, Cadis) pel gener del 1933. Al descontentament per la
política social de la República, s'afegí la decepció per part del proletariat rural
davant la llei de bases de la Reforma Agrària (1932). El mateix gener del 1933 hi hagué
incidents i vagues en diversos indrets del Principat, del País Valencià, d'Aragó i
d'Andalusia; al poble de Casas Viejas, de règim latifundista i amb un predomini absolut
de la CNT entre els bracers (uns 500), el dia 11 hi fou declarat el comunisme llibertari i
hom intentà d'assetjar la caserna de la guàrdia civil. Els revoltats foren aviat
dispersats per la mateixa guàrdia civil, reforçada per un grup de guàrdies d'assalt,
dirigits pel capità Manuel Rojas. Un grup de pagesos, a la nit, resistiren amb un dels
caps, el vell Curro Cruz, dins la seva barraca, que fou cremada a la matinada i on moriren
tots; foren fets, a l'atzar, entre la població, 14 presoners, que foren immediatament
afusellats. Tot i el descrèdit que l'arbitrària repressió representà per a Azaña,
aquest obtingué la confiança parlamentària pel març. El capità Rojas fou jutjat i
condemnat a presó durant el Bienni Negre.
Fets de la
Fatarella
Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del
gener del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de
col·lectivització. Menats per grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats
(Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de
l'aixecament d'una quinta columna). L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies
d'assalt, entre altres) aclarí la situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts,
la gran majoria dels quals pagesos del poble.
Fets de La Granja
Nom amb què són coneguts els esdeveniments que tingueren
lloc a La Granja de San Ildefonso (setembre del 1832) amb relació a la qüestió de la
successió de Ferran VII. El 13 de setembre el rei, de sobte, emmalaltí greument.
Calomarde, cap efectiu del govern i cap de la conspiració a favor de la successió al
tron de Carles Isidre, féu signar al rei, gairebé inconscient, un codicil que derogava
la Pragmàtica Sanció (dia 18). Assabentada la infanta Lluïsa Carlota, germana de
la reina Maria Cristina, li retragué la seva feblesa, bufetejà Calomarde i aconseguí
que el codicil fos anullat; a més, el rei, que s'havia revifat, confirmà aquesta
anul·lació. El primer d'octubre Calomarde fou destituït i desterrat, i Zea Bermúdez
ocupà la presidència del gabinet. Aquests fets consolidaven els interessos de Maria
Cristina quant a la successió de la seva filla Isabel.
Fets de Maig
1. Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per
l'enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat
i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI,
grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions
entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan
Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita
d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'interior), intentà
d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el
comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la
lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i
a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i
assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el
dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts
Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i
altres). No aconseguiren d'aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals
dirigents sindicals (com Garcia i Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que
arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i altres) ni la
formació d'un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé,
substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu
càrrec de l'ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa
(general Pozas), i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7;
la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns
cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut
deturar l'anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena
divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi
hagué enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de
Maig significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo
Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la
influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i
assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb
Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
2. Denominació dels esdeveniments revolucionaris que tingueren lloc a França els mesos
de maig i juny del 1968. En fou l'origen immediat un conflicte estudiantil: tancament de
Nanterre el dia 2 de maig i irrupció de la policia a la Sorbona l'endemà. Els incidents
de la nit del 10 a l'11 (barricades al carrer, enfrontaments i més d'un miler de ferits)
feren que les centrals sindicals se solidaritzessin amb els estudiants i, després de la
presa de la Sud-Aviation de Nantes pels obrers, les vagues i les ocupacions de fàbriques
es generalitzaren: el dia 20 el nombre d'obrers en vaga era de 10 milions. De Gaulle, en
tornar d'una visita a Romania, el 24 de maig anuncià un referèndum i proclamà que es
retiraria en cas de perdre. L'actuació moderada de la Confédération Générale du
Travail, que provocà fortes crítiques per part dels grups trotskistes i dels àcrates
sorgits de l'anomenat moviment del 22 de març, portà, el 25 de maig, als acords de
Grenelle entre patrons i obrers; aquests tornaren al treball el 5 de juny. De Gaulle
aconseguí d'imposar la seva autoritat, es desdigué del referèndum anunciat i obtingué
un ampli marge per als gaullistes en les eleccions del 23 al 30 de juny.
Fets de Prats
de Molló
Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori
de l'estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per
Francesc Macià; s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla comportava
la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra,
del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que
havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República
Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a
subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists
500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord
amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin
d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de
Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell
els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren
amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major
(4 de novembre), aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un
centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de
França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic
responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i
multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de
Catalunya i Macià. Els lloctinents de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les
qüestions polítiques; Josep Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda;
Josep Rovira, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran
Arqués per a les militars. A l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i
Amadeu Bernadó.
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques
manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema
feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i
baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de
la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema que configurà fonamentalment l'estructura jurídico-pública i
econòmico-social de la major part dels països de l'Occident europeu durant els segles
medievals (alguns dels seus aspectes es prolongaren fins a la darreria de l'edat moderna).
La complexitat del sistema fa difícil de fixar-ne les característiques essencials. Per a
la justa comprensió del feudalisme i del seu procés de formació cal esguardar el
panorama de l'evolució econòmico-social i política de tot l'Occident, que arrenca de
les darreres etapes del baix imperi Romà i que es caracteritza per una creixença
quantitativa del règim de latifundis, fins a convertir-se en el sistema predominant de
l'explotació agrària, per una multiplicació i generalització dels llaços de
dependència personal o de «recomanació» entre els homes, i per l'atribució als grans
propietaris territorials de poders que en l'ordre polític situaven sota llur directa
autoritat els pobladors de llurs dominis. Aquests elements de la baixa romanitat es
combinaren, certament, amb uns altres de procedents del món germànic, especialment
l'estreta relació de fidelitat militar que unia el príncep amb els nobles i aquests
entre ells; el clima d'inseguretat general de l'alta edat mitjana i la manca de protecció
del poder públic completaren el procés d'afavoriment del nou sistema, que, travessant
diverses fases, força semblants en els regnes germànics d'Occident (merovingi,
visigòtic, etc), acabà cristal·litzant a França cap al s X, en la forma típica
que es plasmà en els països veïns durant els segles successius. Com a institucions
pre-feudals que s'articularen en el nou sistema, cal assenyalar el vassallatge, el benefici
i la immunitat. El feu, mot que ha pogut donar nom al sistema, ha estat considerat
com el producte de la fusió del vassallatge amb el benefici, operada tardanament, cap al
s X, després d'una prolongada vida autònoma de cadascú, com creuen molts autors,
bé que aquell hagués nascut ja amb tots dos elements indissolublement units en l'època
merovíngia, com creuen uns altres. El vassallatge comportava una relació de
servei i amistat entre nobles, per la qual un d'ells (vassall) prometia a un altre
(senyor) fidelitat i serveis -específicament militars i de cort-, en canvi d'una protecció i sosteniment del vassall per part
del senyor. El benefici era la concessió de l'aprofitament d'una terra per
retribuir els serveis del beneficiari, especialment de cavalleria, d'una manera temporal i
revocable. Però la vinculació indissoluble d'ambdues relacions, i sobretot la seva
conversió de temporal o vitalícia en hereditària, és el que segellà el nou pacte de feu,
el qual es projectà també sobre d'altres esferes diferents de la possessió de la terra,
com l'exercici o les funcions públiques, regalies o rendiments diversos, i pogué ésser
objecte d'alienació, de subinfeudació a un tercer. D'altra banda, a través dels
privilegis reials d'immunitat, una bona part dels grans dominis territorials amb
llurs respectius residents restaren sostrets a la directa autoritat dels funcionaris de la
circumscripció, en diversos aspectes de la vida pública (administració de justícia,
recaptació fiscal, actuació policíaca, etc), passaren a dependre, en major o menor
grau, de llurs titulars, amb la qual cosa s'obria el camí vers la senyoria
jurisdiccional.
L'esquema resultant de l'articulació d'aquests elements i llur creixent multiplicació en
els diferents indrets configuraren les línies mestres del règim feudal, que assolí la
plenitud entre els ss X i XIII en el regne franc, bé que en altres països adoptés
especials matisacions en ordre al particular desenvolupament o intensitat de tals
relacions. Pel que fa a la Península Ibèrica, ja en el regne visigòtic, amb un cert
paral·lelisme amb la seva marxa evolutiva en el merovingi, hom detecta la presència
d'aquells elements pre-feudals: fidelitat personal entre nobles (fidels, gardings),
concessions beneficiàries per a retribuir serveis militars, àdhuc, possiblement, de
cavalleria, etc. Però les circumstàncies històriques posteriors (invasió musulmana,
subsegüent reconquesta i repoblació de la Meseta, especial condició política de la
reialesa asturiano-lleonesa, etc) estancaren aquell procés en els regnes centrals
peninsulars, en els quals, bé que s'hi donaren d'una manera independent les típiques
relacions pre-feudals de vassallatge, benefici (sempre temporal i revocable) i immunitat,
aquestes mai no arribaren a fusionar-se en un sistema coherent com al nord dels Pirineus.
I quan, tardanament (ss XI-XII), noves influències europees empenyeren aquella
evolució detinguda segles abans, ja el nou clima social i polític en féu avortar la
fase conclusiva. Així, hom pot parlar, certament, d'un règim senyorial o dominical,
basat en el poder dels titulars de la terra, però no pas d'una feudalitat pròpiament
dita.
A Catalunya, per contra, el règim feudal informà de bell antuvi la vertebració social i
política del país, mercès, de primer, a la integració dels territoris septentrionals
del país en l'estructura política del regne carolingi just a l'època que s'hi forjava
el nou sistema, i, després, a les circumstàncies en què es desenvolupà la vida dels
comtats catalans independents i la defensa i l'expansió, tots els quals trets arribaren a
constituir-ne, amb el temps, un dels països més feudals d'Europa. La introducció del
feudalisme començà a Catalunya per la desintegració del poder públic, és a dir, per
l'apropiació privada de les funcions vicarials, que durant la dominació carolíngia
formaven la trama del govern del país. Féu el pas decisiu l'aplicació del principi
d'hereditat als càrrecs públics, cap a la darreria del s IX (a Barcelona, amb
Guifré el Pelós), la qual cosa erigí els comtes catalans pràcticament en veritables
amos de llurs comtats, lligats al rei franc només per un vincle de vassallatge cada cop
més feble, fins que es trencà del tot a les acaballes del s X i esdevingueren
independents de fet. Semblantment -però sense arribar en aquest darrer grau
d'independització-, els vescomtes, ordinaris delegats del comte, se'n constituïren
vassalls i convertiren en feu el domini vescomtal; i els vicaris, que regien els castells
com a centres de les circumscripcions administratives menors, s'apropiaren també llur
funció -esdevinguda hereditària-, passaren a regir llur districte com a vassalls del
comte i convertiren en feu l'antiga dotació annexa al càrrec: porció de les terres
fiscals i percepció de rendes i drets sobre la gent del terme. Així sorgiren les
primeres senyories feudals o baronials de la Catalunya Vella, al tombant del primer
mil·lenni. Al seu costat, unes altres senyories s'anaren formant a benefici de
particulars -especialment de catedrals i monestirs- per obra dels preceptes d'immunitat
(força nombrosos des dels primers reis carolingis, i continuats, després, pels comtes
independents), els quals investiren els propietaris dels grans dominis de l'excercici de
determinades funcions públiques sobre llurs habitants i els sostreien a l'acció dels
agents ordinaris del govern. Tals concessions foren també el germen de futures senyories
territorials del país, que, amb el temps, es projectaren no solament sobre termes rurals,
sinó també sobre viles i comarques i àdhuc sobre importants nuclis urbans. D'altra banda, la relació feudal s'anava desenvolupant també
-amb l'estímul dels capitulars francs del s IX. per la progressiva encomanació
personal d'homes lliures, magnats o gent més poderosa de l'indret respectiu, els quals
els concedien -bé directament, bé com a retorn dels que prèviament els havien ofert-
predis a títol de benefici, esdevinguts, així mateix, feus en fer-se'n hereditària la
tinença, amb la càrrega d'uns serveis bàsicament d'auxili militar. Aquest procés
evolutiu s'accelerà, fins que produí la veritable desclosa del règim feudal, durant
l'onzena centúria. D'altra banda, alguns comtes (Urgell, Empúries) es constituïren
formalment alts vassalls del comte de Barcelona, i els altres li reconegueren una
supremacia moral de senyor i príncep. I els magnats s'encomanaren també entre ells per
llaços de fidelitat, mitjançant les convenientiae, per a les quals es reconeixien
homes del seu senyor en canvi de la investidura d'un feu, molt sovint
l'usdefruit dels rèdits annexos a la tinença o guarda d'un castell. Un afebliment
temporal del poder dels primers comtes barcelonins, durant la primera meitat del
s XI, afavorí, sembla, aquesta proliferació de pactes feudals entre nobles o entre
senyors de castells i castlans, fins que Ramon Berenguer I, en afermar la seva
autoritat, lligà molts d'aquells senyors feudals sota el seu vassallatge directe. D'altra
banda, la defensa de les marques exteriors dels comtats centrals i l'avanç conqueridor
d'aquests cap a
