GAL
Sigla dels Grupos Antiterroristas de Liberación.
Galeusca
Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb
la qual fou designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada
al CADCI de Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català,
d'Acció Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un
conflicte entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions
municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra
Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte.
La solidaritat catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de
1936-39; en caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El
1944, el pacte Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als
republicans, encara que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou
pacte entre gallecs, bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i
altres entitats formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades
de les delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es
proposava combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions,
defensar els seus drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a
la restauració de la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a
l'Argentina. En aquest darrer país hom publicà la revista "Galeuzca.
Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el suport d'altres països d'Amèrica. fou una
pùblicació multilingüe, editada a Buenos Aires, que tractà temes polítics, sobretot
pel que fa a la defensa d'un sistema plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta,
hom recuperà aquest nom per a designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans,
bascos i gallecs dins del marc de les Associacions d'Escriptors respectives.
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.
El galleguisme polític s'inicià en un grup d'intel·lectuals que actuaren a partir del
1840 a través de periòdics com «El Porvenir», «El Recreo Compostelano» i «El
Idólatra de Galicia». En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l'assemblea
federal de Lugo (1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua
Figueroa foren els inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan
aquesta fracassà, s'hagueren d'exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de
signe regionalista «El Clamor de Galicia», dirigit per Benito Vicetto. Però la
formulació del galleguisme del s XIX fou obra d'Alfredo Brañas, mantenidor dels
jocs florals de Barcelona el 1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899),
llibre que influí sobre els inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El
Regionalismo gallego (1889), de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d'Antón
Villar Ponte, foren creades a la Corunya As Irmandades da Fala, societat política i
cultural que, enfront del regionalisme del s XIX, accentuava la qüestió
lingüística com a element fonamental. El plantejament nacionalista és obra de la
Generación Nos, l'orientador inicial de la qual, Vicente Risco, publicà Teoría do
Nacionalismo Galego (1920) dins els plantejaments wilsonians. La incorporació del
galleguisme al moviment republicà fou obra de l'ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga.
En col·laboració amb l'ORGA, un altre grup, integrat per intel·lectuals gallecs
nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista, que, enfront de la tebior política
de Casares Quiroga, plantejà decididament la qüestió de l'Estatut. El 1936 les
eleccions del front popular provocaren l'escissió dins el partit; Risco passà a una
posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao restà com a guia del nacionalisme
d'esquerra. L'acció del partit galleguista es concretà en la preparació, la votació i
el triomf de l'Estatut d'Autonomia de Galícia (juny del 1936). Tot just iniciada la
guerra del 1936, el galleguisme sofrí una repressió molt forta. Entre els galleguistes
víctimes de la repressió cal esmentar Alexandre Bóveda, inspirador de l'Estatut del
1936, i l'editor Anxel Casal. Els diputats gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a
Buenos Aires el Consello de Galicia, que féu un política d'aproximació a
Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca). El 1950 fou fundada a
Galícia l'editorial Galàxia, que inicià una tasca de reconstrucció cultural, orientada
per Ramón Piñeiro. Entre d'altres, formaren part del grup Galaxia F. Fernández del
Riego, Domingo Garcia-Sabell i Xaime Isla. Al voltant d'aquest grup, més tard anomenat
culturalista, començà de quallar un moviment jovenívol que s'inclinà cap al marxisme.
D'aquest moviment en resultà la formació de la Unió do Pobo Galego (UPG), el 1964, per
un grup integrat, entre d'altres, per X.L. Méndez Ferrín, Celso Emilio Ferreiro i
Bautista Alvares. La UPG representà la presència d'un galleguisme marxista amb
plantejaments independentistes. També com a marxista es definí el Partido Socialista
Galego (PSG), creat el 1965 de la mà de Xose M. Beiras. Amb el decurs del temps, àdhuc
els partits d'àmbit estatal han anat recollint l'ideari galleguista, especialment les
seves formulacions culturals. Des del 1975, hom pot distingir en el galleguisme tres
tendències: el galleguisme històric (no militant o disseminat en diferents partits i no
marxista), el galleguisme militant no marxista (Partido Galleguista, PG), i el marxista
(PSG, UPG, etc). El galleguisme militant, malgrat augmentar en importància any rere any,
no ha obtingut grans resultats electorals d'ençà del franquisme. En les eleccions al
parlament gallec del 1981 el Bloque Nacionalista Galego —que engloba la UPG— i
el Partido Socialista Galego obtingueren 3 i 1 escons, respectivament, d'un total de
setanta-un; en aquestes eleccions obtingueren escó nombrosos galleguistes independents
—bé que integrats en les llistes electorals de formacions d'àmbit estatal—:
Ramón Piñeiro, Carlos Casares i d'altres en el Partido Socialista Obrero Español
(PSOE); Xerardo Fernández Albor (AP), nomenat president de la Xunta, Domingo
García-Sabell fou nomenat delegat del govern a Galícia. Als comicis autonòmics del
1985, una nova força nacionalista de centre que volia ésser l'hereva de l'històric PG,
Coalición Galega, aconseguí onze diputats, el PSG-Esquerda Galega, encapçalat per
Camilo Nogueira, tres, i el BNG un, si bé el govern gallec continuà en mans de la
conservadora Alianza Popular.
Gàngster
Membre d'una banda criminal dels EUA dedicada a negocis
il·lícits. La proclamació de l'anomenada llei seca (1919), que prohibia la
fabricació, la venda i el transport de begudes alcohòliques, estimulà un pròsper
negoci clandestí, del qual es beneficiaren policies i funcionaris corromputs. Alfonso
Capone a Chicago i Lucky Luciano a Nova York impulsaren i controlaren les grans xarxes
clandestines de fabricació i de distribució de licors. Ultra el negoci de l'alcohol,
aquestes bandes, controlades per elements ítalo-americans, explotaren sovint negocis
relacionats amb la prostitució i el joc. Les lluites entre les bandes rivals causaren un
gran nombre de baixes. Hom calcula que a Chicago, durant cinc anys, foren assassinats més
de cinc-cents gàngsters. Amb l'abolició de la llei seca (1933), durant la
presidència de F.D. Roosevelt, hom emprengué una forta campanya contra el gangsterisme,
sense aconseguir, però, d'eradicar-lo totalment. Foren figures cèlebres del gangsterisme
nord-americà Giuseppe Masseria, Joe Adonis, Frank Costello i la parella Bonnie Parker i
Clyde Barrow.
Gangsterisme
Conjunt d'activitats i de maneres d'actuar dels gàngsters.
Garanties
constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la
constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu
grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Garçonne
De garçon (en francès,
"xicot"), A la França dels anys vint l'emancipació femenina esdevingué un
autèntic eslògan de la postguerra. Fou l'any 1920 precisament que obtingueren el dret a
vot. Les noves llibertats es traduïren en una nova forma de vestir-se molt més lleugera,
amb la faldilla i els cabells molt més curts. D'aquesta manera de portar tallats els
cabells, se'n va dir "à la garçonne", és a dir, com si fos un xicot.
GATT
General Agreement on Tariffs and Trade. Tractat multilateral de comerç signat el 1947 a Ginebra per 23 estats i vigent
fins el 1994. De caràcter inicialment provisional, fou adoptat arran de les divergències
en l'aplicació de la Carta de l'Havana (1948) per a la creació de l'Organització
Internacional de Comerç. Pretenia l'eliminació gradual dels aranzels entre els estats
membres mitjançant diverses disposicions, entre les quals la clàusula de 'nació més
afavorida', que comprometia els estats membres a dispensar-se mútuament un tracte no
discriminatori, la limitació dels aranzels als estrictament duaners, i la negociació de
les tarifes. Al llarg de la seva existència, mantingué negociacions periòdiques
('rondes') entre els estats membres: Ginebra (1960-61), Kennedy (1964-67), Tòquio
(1973-79) i Uruguai (1986-94), en la qual hom acordà la creació de la Organització
Mundial de Comerç (vigent des del 1995), que substituí el GATT, el qual el 1994
tenia 124 membres. La vuitena ronda de negociacions comercials multilaterals impulsada en
el marc del GATT, la Ronda Uruguay, donà com a resultat la conversió d'aquest acord en
una institució permanent, l'Organització Mundial del Comerç (OMC), que es posà
en marxa el 1995, amb l'objectiu d'aprofundir la idea original que inspirà la signatura
del GATT el 1947, la liberalització del comerç mundial.
Gau
Circumscripció administrativa i política segons la
divisió del territori alemany durant el període nazi; era governada per un Gauleiter.
Gaullisme
Moviment polític francès fundat pel general Charles De
Gaulle. El gaullisme aparegué com un factor d'aglutinament i d'unificació política de
les classes dominants franceses en un moment que el fracàs de les institucions de la IV
República posà de manifest la necessitat d'una reestructuració en el sistema polític
d'aliances. Basat en la figura carismàtica del general De Gaulle, el gaullisme intentà
de fer bascular la base d'aliances de la burgesia francesa de la petita pagesia a la
petita burgesia, sobre una ideologia nacionalista moderada capaç de mobilitzar-la i de
mantenir-la lluny de les temptacions de l'extrema dreta, sistema que es concretà en la Union
pour la Nouvelle République (UNR). En l'aspecte econòmic, el gaullisme es proposà
d'unificar les diferents fraccions del capital francès sota un programa de reconversió
de la vella explotació colonial, assegurant un índex ràpid d'acumulació que permetés
l'hegemonia econòmica europea, i així es reservava posicions de força per negociar amb
el capital nord-americà. Les tensions socials internes, sobretot l'explosió
revolucionària del maig del 1968, demostraren la impossibilitat del projecte gaullista.
La dimissió del general De Gaulle, el 1969, i l'accés a la presidència de Georges
Pompidou significaren una renúncia a una gran part dels pressupòsits gaullistes, amb la
capitulació en determinats sectors davant el capitalisme nord-americà per tal d'intentar
de mantenir el control sobre uns altres sectors. Però la descomposició política del
gaullisme prosseguí, i resultaren ineficaços els plantejaments nacionalistes per atreure
una petita burgesia amb greus problemes i decantada progressivament cap a moviments de
signe poujadista o socialista. La derrota dels candidats gaullistes en les eleccions
presidencials del 1974 significà la davallada del moviment, tot i que des d'aquest any
fins el 1976 Jacques Chirac, principal líder gaullista a la mort de Pompidou, encapçalà
el govern conservador sota la presidència de V.Giscard d'Estaing. El 1976, J.Chirac
fundà el Rassemblement pour la République (RPR), en un intent de renovar alguns dels
continguts del moviment, al qual hom s'ha referit des d'aleshores amb el nom de neogaullisme.
El RPR, però, no aconseguí de revitalitzar-se, i fou perjudicat, a més, per la creació
el 1978 de la Union pour la Démocratie Française (UDF) liderada per V.Giscard
d'Estaing, que li disputà el vot de dreta, però amb el qual s'ha hagut d'aliar per a
concórrer amb èxit a les eleccions. Després de la victòria socialista (1981), no fou
fins el 1986 que, en coalició amb la UDF, Chirac pogué formar govern, però les
diferències amb F.Mitterrand en provocaren la dimissió el 1988 i el retorn a
l'oposició. El 1993 la coalició UDF-RPR guanyà les eleccions legislatives i el 1995
Chirac les presidencials, però una nova derrota en les legislatives del 1997 l'obligà a
compartir el poder amb un govern socialista. El 1998 la UDF i el RPR acordaren la
constitució d'un programa comú i uns vincles estables per tal de fer front als
socialistes i també per a aïllar l'ultradretà Front National.
Generació del 27
Nom donat al grup d'escriptors espanyols que començà de
publicar els anys vint. Bé que alguns dels seus integrants foren figures prominents de la
prosa (José Bergamín, José María de Cossío, Ernesto Giménez Caballero, etc), és en
el camp de la poesia on destacaren més i on els seus assoliments foren més notables. Els
poetes més representatius són Federico García Lorca, Rafael Alberti, Jorge Guillén,
Pedro Salinas, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Emilio Prados, Manuel
Altolaguirre i Luis Cernuda. El seu punt de partida fou el redescobriment i la
reivindicació de Góngora, en honor del qual s'autodenominaren 'Generació del 27', ja
que aquell any se celebrava el tricentenari de la seva mort. Es caracteritzaren per una
gran preocupació per la perfecció formal i per la màxima separació entre la forma i el
contingut emocional o sentimental. Prengueren per mestre Juan Ramón Jiménez, a través
del qual s'introduïren en la tradició poètica castellana, de què foren renovadors
Alberti i García Lorca. També foren influències de pes l'avantguardisme europeu de
l'època, en particular el dadaisme i el surrealisme, la temàtica folklòrica, que
recrearen de manera molt estilitzada, i la concepció d'un art deslligat de tota
problemàtica humana, tal com era exposat en La deshumanización del arte de J.
Ortega i Gasset (1925). En consonància amb aquests elements, l'intel·lectualisme i
l'hermetisme foren la nota dominant de la producció poètica del grup. Aquesta tendència
minvà amb la dispersió dels seus membres, alguns dels quals s'exiliaren després de la
guerra civil, moment en què tingué lloc la seva diversificació estilística. Els anys
de màxima cohesió publicaren algunes revistes, entre les quals "Litoral"
(1926-28) i "Caballo verde para la poesía" (1935-36).
Generació del 98
Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i
principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la
Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la
decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi,
entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el
novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el
dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María
del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa
pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de
generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de
l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les
orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets
més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts
d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins
i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració
en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un
conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja).
L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció
en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions
d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica
(Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix
un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de
la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme
de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la
història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà
o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals
amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara
animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies
entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i
europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació
del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s
XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del
grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme
d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats
per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic,
reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.
Generador
Màquina, aparell o dispositiu que produeix
energia elèctrica amb una tensió (o un corrent) d'unes característiques determinades.
Dins els diversos tipus de generadors, els més corrents són els dinamoelèctrics, emprats
per a la producció industrial d'electricitat, que són màquines elèctriques que
transformen l'energia mecànica en elèctrica; per a corrent altern és emprat l'alternador,
i per a corrent continu, la dinamo. Els generadors electroquímics (piles i
acumuladors) tenen un ús molt més restringit. Els generadors electrostàtics,
desenvolupats a partir de l'electròfor de Volta, produeixen electricitat per
inducció electrostàtica; els més coneguts són les màquines electrostàtiques
rotatives de Ramsden, Kelvin i Wimshurt, actualment abandonades, i especialment el
generador de Van de Graaff i el de Crockroft-Walton (o generador cascada), emprats
com a acceleradors de partícules. En electrònica, els generadors són emprats per a
produir senyals periòdics de forma, amplitud i freqüència donades, amb possibilitat
d'ajustar llurs valors a voluntat; segons el tipus de senyal produït reben diferents
noms: generadors de baixa freqüència, de radiofreqüència, d'impulsos, d'escombratge,
etc.
Generalitat
de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel
Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per
l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern
provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues
institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la
Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de
Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou
govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern
provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la
Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte
d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona.
Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les
funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim
local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim
de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de
comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut
Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel
president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de
primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les
seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia
delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o
govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en
segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera
vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel
desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit
pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les
conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret,
cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques,
agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme,
encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze
magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació
de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme
mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué
per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà
el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es
limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una
participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis
traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de
l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la
suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals,
nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les
eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el
seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol
d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el
Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions
en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya,
intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del
1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà
a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central
de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova
Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que,
a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies
Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les
institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà
el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de
Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la
Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la
presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern
de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins
al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats
del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
La Generalitat de la transició ençà
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la
institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre
del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del
programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el
desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de
Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per
l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres
proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne,
però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell
s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la
reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una
Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests
contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la
creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de
donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per
aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest
favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació,
però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb
el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977
fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de
l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels
9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a
la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel
que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977
—primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits
catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots
els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de
Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez.
Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas
anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern
espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic
al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i
diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el
projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen
negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la
Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder
legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de
Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre
el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans
amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb
caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i
coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis
que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a
Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de
l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà
conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys
d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració
que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat
provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya
del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix
que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea
legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president,
elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt
representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior
de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura
les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres
eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i
Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la
Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999.
Generalitat
Valenciana
Institució d'autogovern del País Valencià, integrada per
les Corts Valencianes, el president i el Govern Valencià o Consell. Creada per l'Estatut
d'Autonomia del País Valencià del 1982, la potestat legislativa correspon a les Corts
Valencianes. El Govern Valencià és l'òrgan col·legiat amb funcions
executives i administratives. El president de la Generalitat, que també ho és del
Consell, dirigeix l'acció de govern, coordina les funcions d'aquest i deté la més alta
representació de la comunitat autònoma; és elegit per les corts entre els membres
d'aquesta. Joan Lerma i Blasco fou elegit primer president de la Generalitat l'any
1982 per les Corts Valencianes constituïdes provisionalment. Renovà el càrrec el 1983,
el 1987 i el 1991. El 1996 la presidència passà a Eduardo Zaplana Hernández-Soro.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme
'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del
sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès
Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició
d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la
Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de
les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes
d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el
sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la
supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui
impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció
estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional.
En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la sobirania o, quan és perpetrat al
seu interior, considerar el genocidi un afer intern, per a impedir els processos derivats
d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels acusats. Igualment, estableix que la
incrimació per genocidi és aplicable tant en temps de guerra com de pau, cosa que el
diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el processament per genocidi sempre
s'exerceixen sobre individus particulars, independentment de si actuen per compte propi o
en representació d'un estat, un grup o una institució. La Convenció delimita també la
natura intencional del genocidi, i estableix que tant el genocidi directe com la seva
instigació, organització, complicitat o temptativa són punibles. El document, en canvi,
no considera els casos d'assimilació per la qual els membres d'un grup són forçats a
abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi poden realitzar-se als països on
té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que les pràctiques genocides han
estat una constant en la història de la humanitat, és a partir del s XX que adquireixen
especial importància; en primer lloc, per la universalització dels drets humans, cosa
que permet considerar-les un delicte sotmès a jurisdicció internacional i, en segón
lloc, per la multiplicació de la capacitat tècnica i organitzativa per a la seva
realització, especialment per part dels estats. L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich
fou l'experiència a partir de la qual (especialment arran el procés de Nuremberg)
fou formulada l'actual Convenció de les Nacions Unides. El fet que la política de
l'Alemanya nazi hagi esdevingut el paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en
casos en què és practicat amb un caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no
tant contra una ètnia sinó contra la dissidència política. D'altra banda, les aliances
polítiques i la posició dels estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen
les acusacions clares en moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis
més greus del s XX han estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest
no reconeix, les fams provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja
(1975-79), la guerra civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la
dècada dels anys noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999),
entre d'altres. Per tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998
fou creat el Tribunal Penal Internacional.
Gentry
Estament social anglès format per persones amb dret a portar escut
d'armes. Constituí una noblesa de segona classe —entre la nobility i la
burgesia rica— i era formada pels gentlemen i els esquires. Des del
s XVI exercí influència al camp, que culminà al s XIX, quan la
industrialització minvà la importància d'aquest, la qual cosa la dugué a unir-se
familiarment amb la nova burgesia industrial. Fins a la reforma electoral del 1832 dominà
la Cambra dels Comuns.
Geografia
Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització
i la distribució en l'espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de
preveure l'acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la
complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de
les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de
l'estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia,
sociologia o economia, per exemple). Però, per la importància que ha anat tenint
l'acció de l'home sobre l'estructura física (la qual li ha restat sotmesa
progressivament i, amb el desenvolupament tècnic que ha comportat l'evolució històrica,
ha estat, directament o indirectament, transformada en sentit positiu o negatiu), la
geografia ha d'analitzar en l'espai el resultat d'aquesta acció humana per a comprendre
la situació actual i les causes de la seva formació, per tal de poder preveure també
les activitats a desplegar. Durant el temps de predomini de la geografia com a ciència de
síntesi, les altres ciències —naturals i socials— amb què de fet els
gèografs entren en contacte foren considerades per aquests com a ciències auxiliars.
Tanmateix, l'avenç científic dels darrers temps, amb el progrés de l'especialització i
l'acumulació de coneixements, ha invalidat aquesta concepció. D'altra banda, atès
l'objecte de la geografia (l'home i el medi, i llurs relacions), aquesta afecta, d'una
manera general i espontània, el comú de la gent, fet que pot explicar el primerenc
desenvolupament dels estudis geogràfics i el paper, tan important, que com a disciplina
ha tingut en l'ensenyament. Però el progrés científic modern ha originat, així mateix,
un trencament entre la ciència i els coneixements geogràfics populars, els quals, per la
generalització del fenomen urbà (amb el corresponent allunyament de l'home del medi
natural), han anat decaient gradualment, mentre que la ciència geogràfica va assolint un
desenvolupament progressiu. Actualment, la geografia es polaritza en tres tendències
principals: l'ensenyament, la investigació i l'aplicació. En l'ensenyament, on s'ha
donat, de vegades, una desvinculació entre la geografia pràctica i la científica (la
sistematització dels coneixements oblida aquelles coses útils que acosten l'home al medi
i l'interès pedagògic desplaça tots aquells coneixements pràctics necessaris:
propietats de les plantes, previsió del temps, etc), el desenvolupament de la ciència
regional, especialment de la francesa del començament del s XX, ha aportat
l'interès pel sentit de l'observació, a través del qual l'alumne pot aprendre a raonar,
a explicar i a relacionar els diferents fets geogràfics. La investigació es basa
fonamentalment en la recerca de dades concretes, que cal ordenar i sistematitzar, amb un
gran aparat estadístic i amb l'ajut de tècniques especials, entre les quals es destaca
la cartografia; les orientacions investigadores actuals es mouen en dos sentits diferents:
les que empren mètodes inductius i les que n'empren de deductius, molt més
generalitzats. Finalment, l'aplicació de la geografia (que es correspon amb l'interès
progressiu pels problemes sòcio-econòmics, comú a totes les ciències socials),
concretament en el procés de producció, ha estat una orientació recent, i en alguns
indrets gairebé exclusiva, on ha arribat a crear una escola especial.
Germans Musulmans
Organització fundada a Egipte pel xeic Hasan al-Banna'.
Nacionalista i xenòfoba, assolí una gran popularitat en els medis rurals i s'estengué
ràpidament pel Sudan, Síria, Palestina, el Líban i part del Magrib. A Egipte, el 1948
el seu cap fou assassinat i el moviment passà a la clandestinitat, però, en guanyar el
Wafd les eleccions, fou de nou autoritzat (1951), fins que foren inculpats els seus
membres d'un atemptat contra Nasser (1954). Malgrat haver participat en la guerra del
1967, restaren prohibits durant l'obertura política promoguda pel president Sadat i
animaren l'agitació integrista islàmica que costà la vida a aquest (1981). Mantenint
llur caràcter il·legal, des dels anys vuitanta donen suport al partit centre-dretà Neo
Wafd. A Síria, on han aconseguit una considerable implantació, són perseguits pel
règim laic de Hafiz al-Assad, el qual el 1982 esclafà durament una revolta de la secta.
Gernikako Arbola
Composició musical basca, escrita en ritme de zortziko (5/8), amb
text i música de José María Iparraguirre, amb la col·laboració, sembla, de Juan José
Altuna, que l'estrenà l'any 1853, a Madrid. Esdevinguda molt popular al País Basc, es
convertí en l'himme basc, i el 1931 fou associat a l'himne de la República.
Gestapo
Geheime Staatspolizei. Policia política de l'estat
nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià (1933),
encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich Himmler,
però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936. La
Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en policia
d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei). Esdevingué, així,
la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans il·limitats per a
aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven l'aprovació dels tribunals
de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència dins l'estat i àdhuc dins el
partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou substituït per R.Heydrich, que dirigí
l'organització fins que fou assassinat per patriotes txecs el 1942; la direcció passà
llavors a Kaltenbrunner, que estengué a quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de
les seves activitats fou l'espionatge i el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr.
A més, al costat de les SS la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de
resistència dels països ocupats i en l'eliminació dels jueus i de les minories
polítiques. Així, fou la proveïdora dels camps de concentració, l'administració dels
quals tenia encarregada, bé que llur vigilància era confiada a les SS. Després de la
victòria dels aliats, els agents de la Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals
de guerra; Himmler se suïcidà (1945) i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal
de Nuremberg (1946).
Gihad
Terme utilitzat a l'islam per a designar l'acció de guerra
encaminada a la seva expansió. Constitueix una obligació per als creients i va dirigida
als pobles no musulmans veïns.
Girondins
Dit dels membres d'un grup polític de la Revolució Francesa que actuà a
l'Assemblea Legislativa i a la Convenció. Els girondins provenien de la burgesia
enriquida pels béns comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del
districte de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Vergniaud, Gensonné i
Guadet, entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra
els emigrats i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímer, dirigit per
Dumouriez (març del 1792), i en formar-se la Convenció (setembre) constituïren el grup
moderat; defensaven la propietat, el lliurecanvisme i la república il·lustrada i temien
el poble de París. Pel novembre foren eclipsats pels montagnards -radicals-, i la
deserció de Dumouriez (abril del 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llur
expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.
Glacis
Esplanada o planura amb un lleuger pendent que
s'estén al peu de les zones muntanyoses. En aquest cas, es refereix, metafòricament, a
les zones europees situades al voltant de l'URSS, que formaven un espai dominat per a la
seva seguretat.
Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans de comunicació empresa
per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del procés més ampli de
renovació conegut com a perestrojka. Comportava una considerable liberalització
de la informació de les idees, la difusió de les quals havia romàs fins aleshores
controlada per l'estat. La nova política repercutí també en una major llibertat en el
camp cultural.
Globalització
Transformació del món en un espai únic, tot i ser
desigual, pel que fa a la producció, la distribució i el consum de béns.
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues
darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de
persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de
la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment
d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços
tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi
d'informació. Aquest factors han afavorit l'expansió de les multinacionals, que al seu
torn han exigit també un canvi d'orientació de moltes empreses petites i mitjanes. La
intervenció dels estats en l'economia tendeix a esdevenir residual, en bona part perquè
la política econòmica cada cop és menys autònoma. Així, la gestió econòmica és
encomanada a organismes d'àmbit mundial, com ara l'Organització Mundial de Comerç, el
Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per bé que, de fet, tant en aquests
organismes com en la conjuntura econòmica tenen un gran pes els EUA, capdavanters de la
globalització i primera potència econòmica mundial. Un altre tret de la globalització
és el protagonisme assolit pels mercats financers i les transaccions de capital,
afavorides per la desregulació econòmica internacional. Bé que la globalització és
una evolució inherent a l'economia de mercat, les condicions tecnològiques i polítiques
per a la seva materialització no han aparegut fins a les darreres dècades del s XX, amb
l'enfonsament del comunisme. Els efectes econòmics, polítics i culturals de la
globalització han donat lloc a un ampli debat i a l'aparició (especialment al món
desenvolupat) d'un moviment antiglobalització.
Gloriosa, la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de
Setembre del 1868.
Gold Exchange
Standard
Patró canvis-or.
Gosplan
Organisme principal de planificació a l'URSS, creat el 1921. La seva tasca
era de fer la síntesi de tots els plans econòmics, culturals i socials (la coherència
dels quals era determinada mitjançant els balanços materials, a partir dels quals hom
cerca una previsió dels recursos i de les assignacions), l'elaboració del pla general i
el control de la seva execució a través dels representants del Gosplan a les diverses
repúbliques de l'URSS. Deixà d'existir al desembre del 1991, amb la dissolució de
l'URSS.
Govern
1. Forma política segons la qual un estat és governat. Els
diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la
combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran
diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom
pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el
d'assemblea. En la forma presidencialista practicada als EUA, el cap de l'estat
(president) assumeix les funcions de cap del govern (els membres del qual nomena) i
dirigeix el poder executiu amb independència de l'òrgan parlamentari (congrés), que té
per missió la tasca legislativa. En la forma parlamentària practicada a la Gran
Bretanya, a Itàlia, a Espanya i a la RF d'Alemanya el govern és un òrgan específic en
el si del poder executiu i el cap de l'estat (president o monarca) té el poder de nomenar
els membres del govern, bé que aquesta atribució resta a la pràctica nominal, per tal
com es limita a investir l'equip que té la majoria de les cambres, que en general és
integrat per membres d'aquestes; les cambres, ultra legislar, tenen facultat per a
controlar la política i fer dimitir el govern, el qual, d'altra banda, té facultats per
a dirigir el procés legislatiu (especialment quan la majoria parlamentària és
homogènia i disciplinada) i pot obtenir del cap de l'estat el decret de dissolució de
les cambres i la convocatòria de noves eleccions. En la forma d'assemblea, aquesta és
l'únic òrgan autèntic de govern, i l'executiu és només un comitè de la cambra
estrictament sotmès a ella en la seva composició i la seva activitat; és pròpia de
governs de tipus revolucionari. Hi ha també formes mixtes, com la de la Cinquena
República, a França, les quals —dins una estructura pròpia de la forma
parlamentària— disposen d'un cap d'estat fort, propi de la forma presidencialista.
2. Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.
Govern Balear
Organisme col·legiat que exerceix a les Balears la funció executiva i la
potestat reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. És
format pel president, el vice-president, si així pertoca, i els consellers, el nombre
dels quals amb responsabilitat executiva no pot excedir de deu. La seu és a Palma de
Mallorca. Juntament amb el Parlament de les Illes Balears i el President forma les
institucions d'autogovern que estableix l'estatut d'autonomia del 1983.
Govern
d'unitat nacional
Dit del govern constituït per membres pertanyents a la
majoria o a la totalitat dels partits polítics d'un país, amb el propòsit de superar la
situació originada per una crisi greu.
Govern
de la Generalitat de Catalunya
(veure Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya)
Govern de Vichy
Règim polític instaurat pel mariscal Pétain, des del 1940
fins al 1944, a la zona no ocupada de França. Traslladat el govern a Vichy després de la
derrota francesa, Pétain es proclamà cap de l'estat i inicià una "revolució
nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una
dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites,
reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el
govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i
l'alliberament de França.
Govern
frontpopulista
Govern format per la reunió de forces d'esquerres
(incloses les d'ideologia comunista) i, de vegades, amb forces de centre.
Govern provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant
sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al
país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants
(convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una
Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat
circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Govern Valencià
Òrgan col·legiat que al País Valencià ostenta la potestat executiva i
reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. Designat
també amb el nom de Consell Valencià, és compost pel president de la Generalitat i pels
consellers, el nombre dels quals amb responsabilitats executives no pot excedir de deu. La
seu és a la ciutat de València.
Governador
1. Que governa, especialment una província, una ciutat,
etc, en nom del sobirà.
2. Representant del govern en alguna institució o
organisme.
3. Funcionari al capdavant d'una província o d'una circumscripció territorial anàloga.
La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb
llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en
funcionaris que regissin en nom seu les províncies. Hom troba governadors ja en el regnat
d'Hammurabi, en l'imperi assiri i en el persa (sàtrapes) i en l'antic Egipte. Roma
establí governadors a les províncies conquerides: tenien el poder absolut, però eren
assistits per quaestores pel que feia a qüestions financeres. L'imperi Bizantí
conservà inicialment la separació dels poders civil i militar i confià als governadors
(eparques) només el poder civil, fins que l'augment dels perills exteriors obligà
a concentrar els poders en mans dels exarques. D'aquesta manera els governs es
transformaren en circumscripcions militars, al capdavant de les quals hi havia els estrategs.
Diferents tipus de governadors han existit també, en certes èpoques, a Anglaterra, a
França i a Alemanya, entre altres països. A la Península Ibèrica tingueren funcions de
governadors, en les circumscripcions territorials de Castella, els corregidors
(ss XVI-XVIII) i els intendents (s XVIII). Amb motiu de l'expansió
colonial els governadors assoliren encara una importància més gran: els de la corona
castellana, a Amèrica (governació), i els dels altres estats europeus en llurs
colònies. Sovint els governadors han rebut el nom de governador general o governador
en cap, com a Jamaica, entre altres possessions colonials. El govern espanyol tenia
encara governadors, al s XIX, a Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i al s XX, a
les possessions africanes. Actualment cal destacar els governadors que regeixen cadascun
dels estats dels EUA, el Brasil i Mèxic.
Governador civil
A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una
província. Històricament sorgeix a partir del prefecte, a imatge del francès, creat per
Josep I (1810). El 1834, amb motiu de la divisió provincial del territori, aquest
prefecte rep el nom de governador civil, bé que les seves funcions eren poc clares i
depenien del moment polític. Aquesta situació romangué fins el 1958, que, en el marc de
reestructuració de l'administració pública, li fou atorgat un estatut. Les seves
funcions són de dues classes: polítiques i administratives. Entre les primeres li
correspon de mantenir l'ordre públic en el territori; entre les segones hi ha la de
direcció i coordinació de l'administració civil de l'estat en el territori.
En el 1997, amb l'entrada en vigor de la nova Llei d'Organització i Funcionament de
l'Administració General de l'Estat (LOFAGE), va desaparèixer a Espanya la figura del
governador civil. En la majoria de les seves funcions, els governadors civils foren
substituïts per un sotsdelegat del Govern a la província.
Governador
general de Catalunya
Càrrec creat el 1934 pel govern de la República després de la suspensió
de l'Estatut de Catalunya, per tal d'assumir els poders prevists per aquest per al govern
de la Generalitat. Perdurà fins al febrer del 1936. A partir de l'abril del 1935, els
governadors generals de Catalunya nomenaren i presidiren uns consells de la Generalitat.
Governador militar
A l'estat espanyol, oficial que exerceix el comandament de
les forces militars d'una província militar.
GPS
Sistema mundial de posicionament o radiolocalització, basat
en la captació per un receptor especial dels senyals emesos per una xarxa de 24
satèl·lits dels EUA, que té un vessant militar i un altre de civil. Construït per la
marina nord-americana, el primer satèl·lit del programa militar NavStar GPS, iniciat el
1973, fou llançat l'any 1977 i, com tots els que el seguiren, orbita a uns 20 200 km
d'altitud, amb un període de 12 hores. Fins molt més tard la xarxa GPS, en construcció,
no estigué també disponible per a usos no militars. El sistema té dos modes de
funcionament, un de molt precís, basat en el codi P i restringit als exèrcits dels EUA,
i un altre que introdueix un error volgut, normalment inferior als 100 m, basat en el codi
C/A i obert als usos civils. L'usuari, dotat d'un receptor que operi amb un d'aquests dos
codis, rep els senyals emesos cada mil·lisegon per tres o quatre satèl·lits. Cada
senyal, sotmès a modulació d'espectre estès DS-CDMA, és característic del satèl·lit
que l'emet. El receptor, a partir dels tres o quatre senyals rebuts, determina les seves
coordenades geogràfiques, i també la seva velocitat si es tracta d'un mòbil, per
càlculs de triangulació on intervé el temps (l'interval entre l'emissió i la detecció
del senyal). Amb un receptor com el GPS diferencial (que en realitat són dos receptors,
un dels dos instal·lat sobre un punt de coordenades ben conegudes), la precisió de la
mesura és d'uns quants metres, i amb sistemes de postprocessament de les dades dels
satèl·lits, la precisió esdevé centimètrica. En el vessant civil, el GPS ha trobat
diverses aplicacions. A més de l'ajuda que presta a la navegació aèria i marítima, i
en topografia, s'ha revelat útil per a sincronitzar rellotges o bé les fases de les
estacions reemissores de dades, gràcies a la referència de temps que envia d'una manera
sincronitzada a tot arreu. En el transport terrestre és el fonament de diversos sistemes
per a guiar els conductors sobre un mapa de carrers o de carreteres, o, combinat amb la
radiotelefonia mòbil, per a fer el seguiment de flotes de camions, ambulàncies, bombers,
etc.
GPU
Sigla de la Gosudarstvennoje Politiceskoje Upravlennije. Policia política soviètica, amb poder judicial, creada a Moscou l'any 1922.
Estesa a tota l'URSS, el 1923 esdevingué l'OGPU. Fou eficaç els primers moments de la
col·lectivització, però els processos secrets la feren molt impopular. El gran poder
que adquirí infongué temor als mateixos dirigents soviètics, que la reorganitzaren i
fou integrada al NKVD.
Gran d'Espanya
Dignitat màxima de la noblesa d'Espanya immediatament
després de la d'infant d'Espanya i abans de la categoria dels títols del regne. La
denominació de grande aparegué al regne de Castella a la primera meitat del s
XIII i deixà en desús la de ricohombre. Al regnat de Joan II hom començà a
parlar dels grandes del reino i dels grandes de la corte referint-se als
vasalls immediats del rei, que eren successors dels antics ricoshombres i assistien
a les corts per dret propi com a caps de la més alta noblesa. Les convocatòries a les
corts castellanes fins a Carles I es feien distingint entre els grandes i els caballeros,
i tots els títols eren grandes. Des de la comfirmació de la dignitat de gran per
Carles I (1520) la importància d'aquesta dignitat, amb el nom ja de gran d'Espanya,
es generalitzà a tots els pobles hispànics. Hi havia tres classes de grans d'Espanya: de
primera, de segona i de tercera, que es diferenciaven per la manera de dirigir-se al rei i
de cobrir-se davant d'ell a l'acte de la cobertura. A la segona meitat del s XIX
totes tres categories foren reduïdes a una, i el 1864 foren suprimits els grans
honoraris, que es convertiren en grans en propietat. Fou establert també que tots els
títols espanyols de duc haurien d'ésser grans d'Espanya. Els grans d'Espanya gaudien de
diferents privilegis: membres nats del senat (constitucions del 1808, 1812, 1834, 1845,
1856 i 1876) ús de la corona i el mantell de gran, honors militars i salves de capità
general i tractament d'excel·lència i de cosí del rei. Avui dia només tenen el
tractament d'excel·lència. La dignitat de gran d'Espanya fou concedida honoríficament a
generals d'ordes religiosos (dominicans, franciscans) i al protector del braç militar de
Catalunya.
Gran Depressió,
la
Fase de recessió econòmica que afectà Europa entre 1873 i 1890, caracteritzada
per un descens general dels preus, tant de les primeres matèries com dels productes
agrícoles i industrials. Aquesta baixa de preus, però, no va anar acompanyada d'una
disminució ni de la producció ni del comerç. Es va tractar d'una crisi de
sobreproducció: l'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i moltes empreses van
haver de tancar. Això va significar una davallada dels beneficis i un augment encara més
fort de la competència. Aquesta situació va facilitar la concentració industrial,
característica de la Segona Revolució Industrial.
Gran
Enciclopèdia Catalana
Enciclopèdia universal i destacada obra de referència de
la situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans. La primera edició, en
15 volums (1969-80), inclou un Atles Universal Català (1983; reeditat els anys
1987, 1991, 1993 i 1994) i quatre suplements d'actualització (1983, 1989, 1993 i 2001).
Dirigida per Jordi Carbonell i de Ballester (1965-71) i, des del 1971, per Joan Carreras i
Martí, en 1986-89 fou publicada una segona edició en 24 volums, el 1993 hom en publicà
un primer suplement. Des del 1992, periòdicament es reimprimeix, parcialment
actualitzada. És editada per Fundació Enciclopèdia Catalana. Des del 1998 és
consultable per internet en edició electrònica ('Hiperenciclopèdia').
Gran Guerra, la
Denominació amb què els coetanis de la guerra van batejar la Primera Guerra
Mundial, per tal que va commoure en gran manera per la seva duresa i les seves
característiques de guerra total, mai vista fins aleshores.
Gran Por, la
La Grand Peur. Revolta antisenyorial desencadenada a França als
inicis de la revolució, consistent en l'assalt dels castells i monestirs i la crema dels
arxius que contenien la documentació sobre la percepció dels drets feudals. La causa
foren els rumors que, entre el 20 de juliol i el 6 d'agost, es difongueren pel camp
francès i que parlaven de la invasió de tropes estrangeres o de bandits contractats pels
nobles per tal de reprimir les revoltes.
GRAPO
Sigla de l'organització Grupos Revolucionarios
Antifascistas Primero de Octubre.
Greenpeace
Organització internacional ecologista fundada a Vancouver (Canadà) el
1972 per David McTaggart. No té lligams polítics ni econòmics coneguts i financia les
seves campanyes gràcies a les aportacions dels seus socis i simpatitzants i a la venda de
material divulgatiu. Actua generalment de manera directa i contundent, amb accions d'una
gran espectacularitat per tal de cridar l'atenció dels mitjans de comunicació.
L'espectre d'actuacions és molt ampli, però han obtingut especial ressò les campanyes
contra els abocaments de materials radioactius a la mar i les proves d'armes nuclears, com
també les actuacions per a la protecció integral de la fauna i la flora i la denúncia
d'agressions a espais naturals remarcables. Des del 1984 forma part de la Unió
Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Malgrat la seva gran popularitat,
que el 1997 la feu mereixedora del premi Ozó atorgat per l'ONU, a la meitat dels anys
noranta, l'assumpció, als països occidentals (on tenia una més gran implantació), de
la problemàtica mediambiental per part de partits, empreses i institucions, juntament amb
diverses accions acollides desfavorablement per l'opinió pública i les crítiques a
diversos aspectes de l'organització (excessiva centralització, caràcter poc democràtic
i irrespectuós envers problemes específics als llocs on operava), comportaren que alguns
sectors reclamessin el replantejament de l'estratègia. L'any 2000 Greenpeace tenia
agències a 34 països, la majoria al mon desenvolupat.
Gremi
Els gremis eren corporacions laborals constituïdes pels
artesans o comerciants dedicats a un mateix ofici i encarregades de la direcció i
reglamentació dels diversos aspectes professionals dins d'una localitat, sota la
supervisió dels municipis. La seva finalitat era, a més de l'assistència mútua dels
associats, controlar les tècniques de treball, la qualitat dels productes, el volum i els
preus de la producció, el nombre de mestres que podien exercir l'ofici, etc. Apareixen
cap el segle XI.
1. Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i
privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un
element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que
conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis,
col·legis, confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà,
que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants.
L'origen és relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de
l'artesania i del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de
treball i en els factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a
la legislació tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través
d'un seguit de mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives
(inspecció dels productes, reglamentació, etc). Les primeres corporacions al Principat
de Catalunya nasqueren sota protecció episcopal, a partir del s XI, amb
denominacions bàsicament religioses: germandat, fraternitat, almoina i -la més àmplia- confraria.
Prohibides aquestes, al s XIII es desenvoluparen les corporacions d'oficis, que al
s XIV -sobretot, a partir dels anys 1329-32- foren autoritzades i reconstituïdes pel
poder del monarca. Amb la conquesta, el sistema gremial s'estengué a València i a
Mallorca. A les Illes, els gremis adoptaren mesures discriminatòries de caràcter
socioreligiós, que posteriorment foren també aplicades al País Valencià i, en menor
grau, al Principat. Els gremis tenien una forta vinculació social i política, per tal
com formaven la base de participació dels menestrals en els governs municipals. Després
d'una primera etapa de formació (ss XIII-XV), la crisi del s XV palesà
l'existència de tensions socials entre gremis i les polaritzacions entre mestres i
fadrins, així com entre mestres rics i pobres, i es produïren vagues i lluites internes,
de manera que hom hagué d'adoptar mesures restrictives, com l'examen de mestria i la
percepció d'uns elevats drets d'ingrés. D'altra banda, els fadrins o oficials
organitzaven gremis propis, alguns dels quals d'una importància extraordinària, com els compagnonnages
francesos. Les lluites dels gremis per participar en el poder municipal donaren lloc a
nombrosos conflictes a Itàlia, els Països Baixos, Alemanya, etc. A Barcelona, els gremis
intervingueren activament en l'oposició entre la Busca i la Biga, que conduí a una
participació més intensa dels menestrals en l'administració del municipi; a València,
així com a Mallorca, protagonitzaren el moviment de les Germanies. En general, als
ss XVI i XVII aconseguiren una etapa de plenitud: n'augmentà el nombre, per
l'aparició de noves tècniques i, sobretot, per un procés d'especialització, a vegades
excessiu, però llur força política minvà. Aleshores es difongué la institució
gremial per la corona de Castella. Mentre que a les capitals els gremis eren molt
especialitzats i molt rigorosos, a les ciutats més petites predominava la confraria de
diversos oficis, més flexible i menys diversificada, que corresponia a determinats
sectors industrials, i es consolidà l'aristocràcia de mestres rics, orgullosa i
satisfeta del seu lloc a la societat, que dominava la massa de mestres jornalers i de
fadrins. El treball menestral, però, fou sotmès a les pressions del capitalisme
incipient, a través de la competència de la indústria rural lliure, o pel domini dels
menestrals, controlats per mercaders i mestres rics. Les dificultats econòmiques del
s XVII perjudicaren greument l'ordenació gremial del treball, a favor d'una certa
concentració capitalista, que era especialment sentida en la indústria tèxtil. Els
decrets de Nova Planta privaren els gremis de la corona catalano-aragonesa de la
participació en el govern municipal i els sotmeteren al control de les audiències.
Altrament, els de Perpinyà conservaren l'estructura política tradicional fins el 1789.
Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un procés de
decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l'evolució general de la producció
menestral davant els progressos industrials. Al principi del s XIX encara conservaven
a Catalunya una certa empenta econòmica i una evident significació social. Els diferents
estats de la Il·lustració seguiren una política de supressió progressiva dels
privilegis gremials, que culminà amb l'establiment dels règims liberals. A Espanya, la
política de reforma fou aplicada pels ministres de Carles III i de Carles IV i fou
ultrapassada pels decrets del 1813, definitivament implantats el 1836, els quals
proclamaven la llibertat d'indústria i de treball, tot permetent la continuïtat dels
gremis com a associacions voluntàries de petits empresaris. La majoria, però, anaren
desapareixent ràpidament. La institució gremial ha estat tractada per una certa
historiografia laudatòria, que ha contribuït a transmetre'n una visió potser massa
idíl·lica i poc realista del corporativisme menestral.
2. Associació que agrupa empresaris o industrials d'un mateix ram o professió. En
l'àmbit fiscal té capacitat per a establir concerts amb l'administració.
Grup
Unitat social composta d'uns membres que es consideren vinculats entre ells
per uns esquemes de conducta semblants o bé per a la realització d'una acció concreta.
Aquesta unitat social té formes establertes d'interacció psicològica.
Grup Andí
També Pacte Andí. Organització creada el 1969 a
Bogotà amb la finalitat de formar un mercat comú andí. Els signataris foren Bolívia,
Colòmbia, Equador, Perú i Xile; Veneçuela s'hi adherí el 1973 i Xile se'n separà el
1976. Entre les seves resolucions destaquen el control de les inversions estrangeres i la
unificació de les tarifes duaneres. Les operacions del grup sovint han estat
obstaculitzades per problemes polítics entre els estats membres. La seu és a Lima,
Perú.
Grup
Baader-Meinhof
Nom amb què és coneguda l'organització revolucionària Roter Armee
Fraktion ('Fracció de l'Exèrcit Roig'), creada el 1968 a la República Federal
d'Alemanya per Andreas Baader, Ulrike Meinhof i Gudrun Ensslin. Sorgida de l'oposició
d'esquerra extraparlamentària més radical i ajudada per grups de tendència similar a
d'altres països, atemptà contra instal·lacions de l'OTAN, comissaries i personalitats
alemanyes: assassinat del president de la CDU de Berlín (1975), del president de la
patronal alemanya (1977), etc. L'empresonament (1972) i, sobretot, la mort a la presó
d'U. Meinhof (1976), A. Baader (1977), Gudrun Ensslin (1977) i d'altres membres del grup
minvà notablement la força de l'organització.
Grup
d'afinitat anarquista
Nucli bàsic de l'organització dels anarquistes espanyols. Aquests
s'agruparen des del començament per raons d'afinitat i no en funció de criteris
geogràfics, de relació en el treball, etc. Es reuniren sovint entorn de la publicació
d'un periòdic, expressió pública de llur existència (així el grup d'«El Productor»,
1887-93; o també el de «La Revista Blanca», etc), però també hi hagué grups
marcadament clandestins, especialment a partir del període del pistolerisme (el més
dinàmic i conegut fou el compost per Durruti, Ascaso, Jover, García Oliver, etc, que
adoptà successivament les denominacions de Los Solidarios i Nosotros). Altres grups
tingueren una estreta relació amb activitats esportives i naturistes (així el grup Sol y
Vida de Barcelona). La reunió dels diferents grups existents fou difícil, tot i que
s'intentà en diverses ocasions (les Federacions Regionals de Grups Anarquistes en
1918-23; la Federació Nacional, 1932, i la Federació Anarquista Ibèrica).
Grup de pressió
Grup de persones influents amb interessos afins de tipus econòmic,
polític, ideològic o religiós que organitzen una acció simultània sobre l'opinió
pública, els partits polítics, l'administració i el govern en benefici dels seus
interessos. Les accions dels grups de pressió s'iniciaren als EUA al segle XIX.
Grup parlamentari
Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política
deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una
important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria
dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i
en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç
entre la cambra i els partits polítics.
Grupos
Antiterroristas de Liberación (GAL)
Escamots terroristes apareguts a l'octubre del 1983 que
atemptaven contra membres d'ETA i simpatitzants d'aquesta organització. El predecessor
dels GAL fou el Batallón Vasco Español (BVE), que inicià les seves activitats contra
membres d'ETA el 1974. Els primers atemptats foren el segrest de Segundo Marey, al País
Basc francès, a qui alliberaren per tractar-se d'una equivocació, i el dels refugiats
bascs José Ignacio Zabala i José Antonio Lasa, apareguts sense vida el 1995. Els GAL
actuaren entre el 1984 i el 1987 i se'ls imputa un total de 27 assassinats (entre els
quals hi ha el del líder d'Herri Batasuna, Santiago Brouard, el 1984).
Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre (GRAPO)
Organització que és considerada el braç armat del Partido
Comunista de España (Reconstituido), petit grup d'extrema esquerra fundat el 1975 a
partir de l'antiga Organización Marxista Leninista de España, que existia des del 1969.
Assolí notorietat al desembre de 1976, en segrestar el president del Consell d'Estat,
Antonio Mð de Oriol, i el general Emilio Villaescusa. La trajectòria posterior del GRAPO
estigué envoltada de misteris i sospites de manipulació. Darrerament la seva activitat
ha minvat considerablement. La policia detingué els principals membres dels GRAPO al
febrer del 1977, però el grup continuà actuant. Pel febrer del 1981 els presos del
PCE(r) i els GRAPO començaren una vaga de fam que durà quatre mesos. A partir del juny
del 1987, l'estat espanyol encetà l'operació de dispersió de presos dels GRAPO, que
trobà com a resposta el començament d'una vaga de fam, que es repetí al novembre del
1989. Al juny del 1995 membres dels GRAPO segrestaren l'industrial aragonès Publio
Cordón; els segrestadors foren detinguts el mateix any, però Cordón encara no ha
aparegut. A l'abril del 1997 el govern espanyol tornà a recuperar les converses amb
presos dels GRAPO.
Grups
de Defensa de la Llengua
Organització política de lluita per la llengua catalana, d'àmbit de
Països Catalans, creada a Barcelona l'any 1981. Abandonant plantejaments purament
culturalistes i conservadors, ha dut a terme diverses campanyes de catalanització
directa, manifestacions, etc, tot perseguint l'objectiu darrer de fer del català l'única
llengua de tots els Països Catalans. Des de l'any 1983 publica la revista «Viure en
català».
Guano
Substància que es troba en algunes costes freqüentades per
ocells marins i foques i en algunes coves habitades per ratapinyades, formada
principalment per llurs excrements i cadàvers, molt rica en fosfats i substàncies
nitrogenades i per això emprada extensament com a fertilitzant. El guano d'ocells marins
(cormorans, pelicans, mascarells, etc) es troba, de manera destacada, a les costes del
Perú i de Xile, i és millor com a fertilitzant que no el que prové de foques i
ratapinyades.
Guàrdia
Conjunt de soldats o gent armada, encarregats de la guarda o
custòdia d'una persona o d'una cosa.
Guàrdia Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per
al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i
l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i
en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la
comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita
contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de
l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre
els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una
sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia
d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència
al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa
d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha
estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i
fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
Guàrdia d'Assalt
Força de policia de la Segona República creada davant
l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la
República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada.
Guàrdia Nacional
Organització armada ciutadana sorgida de la Revolució
Francesa per a la defensa de la llibertat i de l'ordre intern.
Guàrdia Roja
Moviment de les joventuts comunistes xineses, creat el
1964 per fer costat a Mao Zedong. La guàrdia roja, dissolta el 1969, fou un dels
principals motors de la revolució cultural xinesa als seus inicis.
Guàrdia suïssa
Cos militar al servei del papa, reclutat tradicionalment
a Suïssa. Creat per Juli II (1506), les darreres reglamentacions de Pius X (1914), Joan
XXIII (1959) i Pau VI (1965) n'especifiquen les finalitats: custòdia personal del papa,
vigilància dels ingressos a l'estat del Vaticà, servei a la capella pontifícia i
custòdia del conclave durant la seva celebració. És integrada, a més d'un
capità, per tres oficials, vint sots-oficials i cinquanta alabarders. Guàrdia de gala,
l'uniforme és atribuït a Miquel Àngel.
Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny
empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits
de dos o més estats. Bé que la lluita entre grups humans és tan antiga com les mateixes
societats organitzades, la guerra pròpiament dita —amb la participació d'exèrcits
i amb objectius diferents del saqueig que motiva una incursió— començà en els
primers imperis orientals (assiris i perses) basats en la superioritat que els donava llur
poderosa cavalleria. Els grecs crearen una infanteria pesant i una formació —la
falange— que els permeté de fer cara a la cavalleria asiàtica i que serví de model
a la legió romana. Hom considerà sovint, a l'edat antiga, la guerra com una llei divina:
els déus Ares (a Grècia) i Mart (a Roma) simbolitzaren aquesta creença. El déu de les
religions monoteistes és considerat com a Déu dels exèrcits, i la guerra fou
considerada flagell de Déu, etern i just, i judici de la seva voluntat. En aquesta època
la guerra era particularment brutal i el vençut no podia reivindicar cap dret. Terres,
béns i persones restaven a disposició del vencedor, el qual sovint venia els presoners
com a esclaus. La influència del cristianisme representà una minva en les exigències
del vencedor. Sense condemnar la guerra ni l'estat militar, l'Església Catòlica cercà
de fixar regles sobre el que és lícit i prohibit a la guerra. A l'Occident europeu, els
grans exèrcits desaparegueren amb la caiguda de l'imperi Romà, i en la societat feudal
els únics elements militars permanents foren les mainades, compostes per cavallers que
servien un senyor en virtut de llaços de vassallatge (concessió de terres en benefici o
soldada). El rei disposava en aquesta època de les mainades dels seus senyors feudals, i
les guerres s'organitzaven en batalles a càrrec dels senyors feudals. L'element essencial
de la guerra en aquesta època fou el cavaller, el qual disposava d'un feixuc armament
ofensiu i defensiu i d'escassa mobilitat, mentre que la funció de peonatge restava
auxiliar. Des de la baixa edat mitjana els monarques reclutaren peonatge especialitzat
d'un gran valor militar (almogàvers catalans, infanteria suïssa), que posà fi al
predomini de la cavalleria pesant feudal. Pel que fa a la regulació jurídica de la
guerra durant la baixa edat mitjana, el Decret de Gracià (s XII) hi dedicà prop
de cent pàgines. Els concilis dels ss XI-XII instauraren la treva de Déu, prohibiren la
guerra en certs dies de la setmana (del dimecres a la tarda al dilluns al matí) i en
certes èpoques de l'any (advent, quaresma) i assenyalaren llocs d'asil. Les monarquies
absolutes sorgides a l'edat moderna organitzaren grans exèrcits basats en la infanteria
mercenària i l'artilleria. Al s XVIII els prussians introduïren l'ús de la cavalleria
lleugera, que permeté una gran mobilitat d'acció. Els mercenaris foren substituïts per
reclutes designats per sorteig. Amb la revolució industrial i el perfeccionament dels
armaments, el poder econòmic es convertí en criteri decisiu de l'èxit en la guerra.
Fins al s XIX l'Església fou l'única a dictar lleis i consells sobre la guerra, d'on
sorgí un cert nombre de regles i costums humanitaris recollits en el dret de gents i
fonamentats en el respecte a la persona humana i en l'acceptació del principi d'una moral
internacional. Quan el progrés de l'armament féu les guerres més mortíferes (guerra
bacteriològica, guerra química, guerra nuclear), es féu sentir la
necessitat de codificar uns principis que la regulessin. En aquest sentit, bé que hom ha
establert acords a nivell internacional (convencions de Ginebra i de l'Haia),
sovint no han estat respectats per les potències imperialistes.
Guerra
Austroprussiana
Conflicte bèl·lic motivat per la rivalitat entre
Àustria i Prússia per l'hegemonia dins el conjunt d'estats alemanys i provocat per
l'administració conjunta dels ducats de Slesvig i Holstein, que havien estat cedits per
Dinamarca arran de la guerra del 1864. L'intent de Bismarck d'annexionar Slesvig a
Prússia i d'excloure Àustria de la Confederació Germànica provocà la guerra (juny del
1866). Lluitaren al costat d'Àustria la majoria dels estats alemanys (Baviera, Saxònia,
Baden, Württemberg, Hannover); Prússia s'alià amb Itàlia, desitjosa d'expulsar els
austríacs del Vèneto. Les victòries austríaques a Custoza (24 de juny) i el combat
naval de Lissa (19 de juliol) enfront dels italians no evitaren l'avanç dels exèrcits
prussians, més ben entrenats, i amb un armament superior. Abans que Àustria pogués
intervenir, Prússia havia desfet els petits exèrcits de Hannover, de Baviera i de
Saxònia i envaïa Bohèmia. L'acció definitiva fou la de Sadova (o de Königrätz), que
deixava obert als prussians el camí de Viena (3 de juliol). L'oferta de Napoleó III per
a la mediació en les negociacions mogué Bismarck a iniciar converses de pau, pau que fou
ratificada a Praga i a Viena amb Prússia i Itàlia, respectivament. Àustria restà
completament bandejada d'Alemanya, fou dissolta la Confederació Germànica, i Prússia
s'incorporà Hannover, Hessen, el gran ducat de Nassau i la ciutat de Frankfurt, a més
dels ducats de Slesvig i Holstein; d'aquesta manera Prússia aconseguia d'unir tots els
seus territoris. Àustria perdé el Vèneto, que passà a Itàlia. La derrota influí en
la nova forma d'organització de l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia
Austro-hongaresa (1867).
Guerra
bacteriològica
També guerra biològica. Guerra en la qual
hom empra, contra l'enemic, diversos tipus de bacteris, virus, rickèttsies i fongs,
dispersats, a fi de provocar els corresponents efectes nocius i àdhuc mortals. Els
microorganismes experimentats amb finalitats bèl·liques són espores d'àntrax,
rickèttsies de la febre Q i virus de la grip, de la psitacosi i de diferents tipus
d'encefalitis, i també toxines aïllades de bacteris, com la toxina botulínica. Hom pot
atenuar les conseqüències de la guerra bacteriològica mitjançant mesures
d'immunització i de profilaxi i de terapèutica química o mitjançant l'aplicació
immediata d'antibiòtics adequats.
Guerra
Carlina, Primera (veure Primera Guerra Carlina)
Guerra Carlina,
Segona (veure Segona Guerra Carlina)
Guerra
Carlina, Tercera (veure Tercera Guerra Carlina)
Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix
estat.
Guerra Civil
Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i
acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola)
dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta
(carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y
de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta
conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del
1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la
Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà
i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les
guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi
afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial:
algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern
central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals
CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar
l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat
d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries,
Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La
situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el
triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Les dues zones
El 24 de juliol, Espanya restava dividida en dues zones antagòniques, amb límits encara
fluids, sobretot a Andalusia i a Extremadura, i hom iniciava la lluita a camp obert. A la
zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militars; els partits de dreta
—àdhuc a Navarra, homogènia en la seva fidelitat al carlisme— hi tingueren un
paper secundari. I això només fins que, per decret de 19 d'abril de 1937, hom procedí a
la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las
JONS, el cap de la qual passava a ésser el general Franco, que ja era generalíssim i cap
de l'estat. El 23 de juliol de 1936 fou constituïda a Burgos una Junta de Defensa
integrada per militars que oferí el comandament suprem de les forces armades i el càrrec
de cap del govern de l'estat al general Francisco Franco, que acceptà (primer d'octubre)
i creà una junta tècnica de l'estat presidida pel general Dávila. El primer govern de
Burgos fou format el 30 de gener de 1938. Aquests organismes estructuraren un estat
autoritari políticament inspirat en la ideologia de la Falange, de la qual adoptaren
també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la
guerra, l'efectivitat de l'exèrcit i l'ordre públic.
A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats,
constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes
socials (collectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española»,
particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En
una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de
la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la
regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares
Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A
la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou
armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís
Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera
de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la
constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero,
molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior,
sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de
novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per
les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada
de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid,
intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per
les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a
Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la
CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué
Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín
abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la
guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà
de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes
posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de
terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes
militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans
ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren
profundament la moral de la rereguarda republicana.
Les operacions bèl·liques
El pla dels militars sollevats comportava una operació convergent sobre Madrid. Les
columnes procedents de Valladolid i de Navarra foren deturades per les milícies a la
Sierra. Però, per contra, les forces del Marroc, amb el Terç i els regulars, després de
travessar l'estret (5 d'agost de 1936), contribuïren a consolidar les posicions a
Còrdova i a Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz (14
d'agost), enllaçaren Andalusia amb Castella i la resta de la zona nord no republicana.
Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun
(15 de setembre de 1936) i Sant Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana
sense frontera amb França. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen
ràpidament la part oriental d'Aragó fins a les envistes d'Osca, que restà assetjada, i
les proximitats de Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València
desembarcà a Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), en part
per la manca d'entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid. El 7 de novembre de 1936
començà l'atac directe de les tropes de Franco a Madrid. La lluita fou aferrissada; per
la banda republicana intervingueren les primeres brigades mixtes, espanyoles i
internacionals. El 23 de novembre, les tropes de Franco, suspès l'atac directe a Madrid,
iniciaren una àmplia operació d'encerclament que donà lloc als atacs sobre la carretera
de la Corunya (29 de novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, a la
duríssima batalla del Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i a la
batalla de Guadalajara (8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie
italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després
d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid,
el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del
Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i
Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells
de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el
«cinyell de ferro» de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita
fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència
(Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La
campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 de setembre de 1937). El
comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous
camps de batalla. La primera donà lloc a la curta però duríssima (de 90 000 homes hi
hagué 40 000 baixes) batalla de Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou
l'ofensiva contra Saragossa, que permeté als republicans de prendre Belchite (6 de
setembre de 1937); l'ofensiva, que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no
constituí cap amenaça seriosa contra la capital d'Aragó. L'ofensiva republicana contra
Terol —que es rendí el 7 de gener de 1938— fou una operació destinada a
desviar l'atac que preparava el comandament de Franco contra Madrid per terres de La
Alcarria. En el curs de la llarga batalla de Terol (80 dies), agreujada per un hivern
particularment fred, les tropes del govern de Burgos tornaren a prendre la ciutat (22
febrer de 1938) a la batalla dita de l'Alfambra, i així obtingueren una brillant
victòria basada en la maniobra. Després de Terol, encara no s'havia produït cap
decisió, però era evident que les forces republicanes anaven de cara a una situació
difícil. El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran
ofensiva al front d'Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien
considerat secundari incomprensiblement durant molt de temps. Aquesta operació fou
decisiva en la guerra, i també la de més gran amplitud. Les forces republicanes situades
al nord de l'Ebre foren empeses fins al Baix Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida caigué
el 4 d'abril de 1938); al sud de l'Ebre, les tropes de Franco continuaren l'avanç fins a
la mar; el 15 d'abril de 1938 arribaven a Vinaròs. L'ofensiva d'Aragó finí el 19
d'abril, i el 23 començà la batalla de Llevant, determinada per la progressió de
l'exèrcit de Franco en direcció a València. Per tal de deturar aquesta ofensiva
(Castelló de la Plana caigué el 14 de juny) el comandament republicà en planejà una de
nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya: el 25 de juliol de 1938
les forces republicanes travessaren l'Ebre per diversos punts entre Mequinensa i Amposta i
progressaren fins als afores de Gandesa. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules,
deturaren l'ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l'Ebre.
Aquesta batalla, dita de l'Ebre, que durà fins el 16 de novembre de 1938, fou la
més sagnant de la guerra: «un altre Verdun». El front restà com abans de començar
l'ofensiva: a la vora esquerra de l'Ebre els republicans; a la dreta, els nacionals.
Però, els fruits de la batalla, els collí el govern de Burgos, quan inicià, el 23 de
desembre de 1938, l'ofensiva general sobre Catalunya: aleshores es veié que l'exèrcit de
Catalunya hi havia gastat totes les seves reserves (entre 40 000 i 50 000 baixes, més 20
000 presoners). Així, l'ofensiva progressà fàcilment: el 15 de gener de 1939 caigué
Tarragona; el 19 finí la campanya. Mig milió de persones, entre civils i militars,
passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vists a Europa
fins aleshores. Ni durant la batalla de l'Ebre ni durant l'ofensiva de Catalunya no feren
res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces
enemigues. I, de fet, les batalles s'havien acabat: Negrín tornà a València, però
Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de
1939). Negrín, amb l'ajut dels comunistes, preconitzava la resistència a ultrança,
però evidentment l'esperit de les forces armades i de la població civil no participava
d'aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado,
en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de
març de 1939) un Consell de Defensa que intentà endebades una pau pactada. El 5 ja
s'havia revoltat, d'una manera confusa, la base de Cartagena, d'on salpà l'esquadra
republicana rumb a Biserta, on es rendí a les autoritats navals franceses. A Madrid,
comunistes i casadistes lluitaren pels carrers, fins a la derrota d'aquests el 12 de
març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense
oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l'1 d'abril de 1939 el general
Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra. La Guerra Civil Española és una
de les primeres de la història en què l'aviació actuà com una arma, si no decisiva,
almenys indispensable. Els republicans tingueren superioritat aèria els dos primers mesos
de lluita i, menys clara, durant l'hivern de 1936-37. En les altres èpoques, la
superioritat fou del govern de Burgos, tant en aviació de caça com en aviació de
bombardeig. A l'aviació republicana, hi lluitaren pilots soviètics en esquadrilles
mixtes; amb el general Franco, lluitaren, al costat dels aviadors espanyols, els italians
de l'Aviació Legionària i els alemanys de la legió Còndor.
La intervenció estrangera
Des del primer moment de la guerra les grans potències europees feren esforços que
tendien a limitar el conflicte a un àmbit exclusivament espanyol i a evitar una guerra
europea. França, l'únic país occidental que limitadament podia ajudar els republicans,
proposà la política de no-intervenció (el Comitè de No-intervenció es reuní a
Londres per primera vegada el 9 de setembre de 1936). De fet, però, Alemanya i Itàlia
enviaren a la zona del govern de Burgos armament i forces militars (legió Còndor, Corpo
di Truppe Voluntarie), i l'URSS, als republicans, armament i tècnics militars. A més, la
República, ajudada pel Komintern, reclutà voluntaris antifeixistes estrangers, amb els
quals organitzà, a Albacete, les Brigades Internacionals. Però el fet és que hom evità
la guerra mundial per causa d'Espanya i que el tractat de Noyon (setembre del 1937), que
tendia a restringir l'actuació de submarins a la Mediterrània per tal d'evitar els atacs
dels submergibles italians, fou respectat. En definitiva, la no-intervenció serví per a
limitar l'ajut als dos bàndols en lluita. Com era previsible, l'actuació de països
totalitaris —Alemanya, Itàlia i l'URSS. fou molt més decidida que la de
democràcies profundament dividides: França i la Gran Bretanya es mantingueren neutrals.
Guerra contra
Napoleó
També guerra de la
