I+D
Sigles d'Investigació i Desenvolupament. Fan
referència a les polítiques de foment de la ciència i la investigació. El percentatge
del PIB que un país dedica a I+D és un indicador del seu grau de desenvolupament.
Iberisme
1. Afecció a l'estudi de la història, la llengua, l'arqueologia, etc,
dels pobles ibèrics.
2. Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la
Península Ibèrica. L'iberisme sorgí a la darreria del s XVIII, especialment amb José
Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, donà a la doctrina un caràcter
republicà federal i progressista. Durant el Trienni Liberal les societats secretes
liberals de la Península intentaren de difondre també l'iberisme a Portugal i d'establir
set repúbliques federades, dues de les quals es formarien sobre el territori portuguès
(Lusitània Ulterior i Lusitània Citerior). Posteriorment, Prim fou animat pel françès
Keratry a fer el paper de Cromwell ibèric i a unir Espanya i Portugal. L'iberisme, més
que no pas una doctrina política explícita, esdevingué un pressupòsit en certes
concepcions polítiques i socials d'esquerra, cosa que es manifestà en arribar la
República portuguesa (1910) o en les doctrines àcrates de grups sorgits en ambdós
països, especialment les espanyoles Federació Anarquista Ibèrica i Federació de
Joventuts Llibertàries.
Als Països Catalans, l'iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític
diferenciat del federalisme de Pi i Margall en el fet que, mentre aquest es movia en
funció de l'estat espanyol, el primer ho feia des del pressupòsit d'una federació de
nacionalitats. L'iberista de més prestigi fou Joan Maragall (Himne ibèric,
l'article L'ideal ibèric, etc), que proposà a Unamuno la creació d'una revista,
"Ibèrica", escrita en totes les llengües peninsulars. Prat de la Riba
participà d'aquest ideal els primers temps, i, en part, també ho féu Cambó. El
lusòfil Ignasi Ribera i Rovira n'esdevingué, així mateix, un apòstol, com ho palesa el
seu Iberisme (1907), amb pròleg de J.T.F. Braga. També se'n féu ressò Joaquim
Casas i Carbó en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre
del luso-andalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906).
La fórmula iberista, d'altra banda, de vegades no és sinó una tàctica per a
contrarestar el centralisme castellà.
Ibex-35, índex (veure Índex Ibex-35)
Icària
Illa imaginària on Étienne Cabet situà l'acció de la
seva novel·la filosòfica Voyage en Icarie, descripció d'un país en el qual hom
practicava el comunisme, que despertà un gran entusiasme entre la classe obrera de
França en el decenni de 1840-50. El 1847 Cabet féu una crida als seus seguidors europeus
perquè participessin en la fundació d'una Icària real als EUA. Un primer intent, al
territori de Texas, fracassà totalment; i la segona temptativa, a l'antiga ciutat mormona
de Nauvoo (Illinois), desembocà en baralles i dissensions greus que portaren fins a
l'expulsió del mateix Cabet, que morí d'apoplexia al cap de poc temps (1856). Als
Països Catalans, la idea d'un comunisme icarià aconseguí d'atreure adeptes,
especialment a Barcelona, on Narcís Monturiol fundà, per tal de propagar-la, el
setmanari "La Fraternitat" (novembre del 1847 - març del 1848). El grup, del
qual formaven part Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Suñer i Capdevila i
Francisco José Orellana, entre altres, i que comptava amb les simpaties d'Abdó Terrades
i, a Mallorca, del clergue Jeroni Bibiloni, inicià la publicació del Viatge a Icària
i d'alguns opuscles de Cabet. La temptativa fou deturada per la repressió del govern de
Narváez, fet que no impedí la participació de demòcrates catalans en les primeres
expedicions per a fundar Icària, principalment el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i
Joan Monturiol, germà de Narcís; aquest darrer, per l'agost del 1853 intentà també
d'emigrar a Nauvoo amb la seva família. Amb el fracàs, alhora, de les colònies
icarianes de Cheltenham, de Missouri (1864) i de Nauvoo, els qui romangueren fidels a
aquella modalitat del comunisme utòpic s'establiren a Corning, comtat d'Adams, Iowa, en
un indret ja seleccionat pel mateix Cabet. L'experiment durà fins el 1895, no sense haver
conegut abans una altra escissió per part dels joves —segons que sembla, partidaris
aleshores del comunisme científic—, que el 1884 establiren la comunitat
d'Icaria-Speranza, al comtat de Sonoma, a Califòrnia. En diversos moments de la història
d'aquestes comunitats, els icarians catalans i llurs famílies participaren en llurs
vicissituds; aquest fou el cas, indubtablement, d'Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i les
famílies respectives, i potser també de Joan Abella, destacat dirigent barceloní durant
el Bienni Progressista. En 1846-47 uns quants seguidors de Cabet s'establiren, per
viure-hi en comunitat, al Poblenou, a la banda costanera de Sant Martí de
Provençals, que, justament per ells, fou coneguda un quant temps amb el nom d'Icària
(nom recollit pel pla Cerdà), que s'ha conservat en el de l'avinguda barcelonina, abans
anomenada camí del Cementiri i, després del 1939, del Capitán López Varela.
ICOM
Entitat vinculada a la UNESCO, fundada el 1946, amb seu a París, que
promou i coordina, en l'àmbit internacional, activitats orientades al desenvolupament
dels museus. Agrupa diversos comitès internacionals, comitès nacionals i organismes
afiliats. Disposa d'un centre de documentació i edita publicacions i butlletins. N'ha
estat secretari general el català Lluís Monreal i Agustí (1974-85).
Té uns 12 000 membres repartits per 144 països dels cinc continents. D'ençà del
1977, cada any convoca, el 18 de maig, el Dia Internacional dels Museus.
Idealisme
1. Tendència o principi fonamental d'interpretació que
redueix l'existència al pensament i confereix l'atribut de la realitat només a allò que
apareix en la consciència. Té la consciència, o el jo, com a punt de partença i punt
focal. Per això, sol comportar una forta càrrega epistemològica (Kant), els postulats
de la qual menen, invertits, a un plantejament metafísic (idealisme alemany posterior)
quan passa de l'enunciat que «només si l'ésser és donat a la consciència és possible
el coneixement» a l'asserció que «l'ésser és determinació de la consciència». El
terme «idealisme» començà d'ésser emprat a la darreria del s XVII per a designar tant
les doctrines de Descartes i Locke, per exemple, que donaven un estatut subjectiu a les
idees i instauraren, així, el dubte sobre l'existència objectiva del món, com la
postura d'un Berkeley, que reduïa tota la realitat objectiva a idees, en el sentit de
continguts subjectius de consciència. Kant criticà aquesta actitud, que hom anomena
també idealisme subjectiu, i hi contraposà la seva teoria epistemològica, l'idealisme
transcendental o «doctrina que considera els fenòmens com a simples representacions,
no pas com a coses en si, i que fa de l'espai i el temps formes sensibles de la nostra
intuïció», no pas determinacions de la cosa en si; és a dir, la realitat del món és
la de les nostres idees, formades no pas a partir de la realitat mateixa, sinó de la seva
estructura perceptible. La filosofia postkantiana, però, invertí el plantejament i
concebé la idea no pas com un contingut de consciència correlatiu o una dada exterior
real, sinó com aquella categoria suprema de la realitat en què aquesta mateixa culminava
en la seva evolució. Així, per als anomenats idealisme objectiu (Fichte i el
primer Schelling) i idealisme absolut (Hegel) el món exterior ja no té cap més
existència que la de les idees que el jo (un jo que pot encloure també el Jo absolut) o
la consciència (en el moviment de l'Esperit absolut) hi projecten. L'ambigüitat i
l'evolució significativa del terme han fet que aquest hagi pogut ésser aplicat a
construccions especulatives anteriors al temps del seu origen i d'estructura tan diversa
com la doctrina platònica de les idees.
2. Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions
arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha
de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència,
l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor
cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.
3. Doctrina segons la qual l'home ha d'obrar per un ideal i
no per una utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta
l'acceptació d'uns principis morals, segons una escala de valors en què l'universal es
destaca sobre el particular. S'oposa al pragmatisme i, més popularment, a l'oportunisme.
Idealisme alemany
Nom amb què és conegut el conjunt de filòsofs el precedent dels quals
és Kant i entre els quals es destaquen, com a màxims exponents, Fichte, Schelling i
Hegel.
Ideologia
1. Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual
i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les
opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.
2. Segons el marxisme, sistema d'idees estrafetes i
desorientadores, contraposat a la teoria «científica», amb el qual la classe dominant
pretén de justificar la seva posició.
IDH
Sigla de l'Índex de desenvolupament humà.
IFOR
Sigla en anglès de la força de pacificació (Implement
Force) que l'OTAN va desplegar a Bòsnia i Hercegovina per tal de garantir els acords
de pau de Dayton (desembre de 1995). Formada per uns 60.000 soldats, tenia la missió
d'imposar i de garantir els aspectes militars dels acords de pau. Va iniciar l'actuació
el 20 de desembre de 1995, amb un mandat per un any. Després de les eleccions de setembre
de 1996 a Bòsnia i Hercegovina, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va
substituir l'IFOR per l'SFOR (Stabilisation Force) que, amb uns 31.000 soldats,
es va desplegar el 20 de desembre de 1996.
IKI
Nom de l'agència espacial soviètica.
Ikurriña
Mot que, en basc, significa bandera, però ha passat a
significar únicament la senyera basca, la qual consisteix en una aspa verda amb una creu
blanca, sobre fons vermell. Dissenyada pels germans Arana Goiri, fou estrenada el 1894 i
aviat esdevingué un símbol de resistència, que durant la Dictadura de Primo de Rivera
gaudí d'una enorme difusió popular fins al punt que fou reconeguda àdhuc en les
comarques basques de l'estat francès. Confirmada aquesta acceptació el 1931 per un
dictamen favorable de la Sociedad de Estudios Vascos, fou declarada oficial pel primer
govern basc (1936) i utilitzada per les seves milícies republicanes. Amb el restabliment
de les llibertats democràtiques tornà a ésser emprada de forma oficial el 1977 i,
malgrat serioses reticències per part dels estaments més durs del règim franquista, és
considerada per l'Estatut de Guernika (1979) com l'emblema oficial de la comunitat
autònoma del País Basc.
Il.lustració
Moviment intel·lectual europeu, centrat en el
període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del
1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva
etapa ascendent de lluita per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de
producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva
ideologia com a dominant. Continuació crítica superadora del barroc (de Descartes a
Galileu o Newton), el moviment, originat a la Gran Bretanya, s'estengué bàsicament a
França -on tenia arrels pròpies, i
s'esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme- i després a tot Europa,
afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels intel·lectuals i
mitjançant societats científico-literàries (des de clubs a acadèmies, des de cafès a
societats econòmiques), la premsa periòdica i la internacionalització de les edicions.
Es proposava d'il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada aquesta com
un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir (sapere aude, libido sciendi).
Amb ella hom lluita, tolerantment i a través del llibertinatge intel·lectual
antimetafísic (freethinkers) i moral anticonformista (curiosité i uneasiness
que porta al desfogament de la passió), sense ambicions totalitzadores en el terreny de
la teoria, per a assolir la felicitat general. Aquesta, considerada com a natural,
individual i necessitada de càlcul, és progressivament conceptualitzada en els diversos
terrenys: utilitat i plaer en el de l'ètica, interès en el de la psicologia, profit en
el de l'economia. Aquesta felicitat general s'oposa a la teoria del bé comú, pròpia del
feudalisme, com, a la darreria de la Il·lustració, s'oposà a la teoria de la comunitat
de béns. Tot això es concretà en els diferents àmbits. La superstició, les formes de
religiositat tradicionals i basades en la revelació foren combatudes des de posicions
deistes o atees; anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el
positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització
dels principis conduí, així, en unió de l'organicisme i de la dinàmica, a
plantejaments pre-dialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el
conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències físico-químiques i
biològico-naturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme
pre-evolucionista. La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del
sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà; i
això, unit a la doctrina del contracte social, portà a plantejaments republicans i
anticolonialistes. El pensament econòmic, sorgit del mercantilisme, dugué a la
fisiocràcia, el liberalisme i determinats pre-socialismes.
La Il·lustració als Països Catalans
Als Països Catalans el redreçament econòmic i àdhuc polític que hom pot detectar a la
darreria del s XVII era una premissa òptima per al desenvolupament d'un moviment
il·lustrat de certa volada. Emperò, l'opressió cultural i l'absolutisme polític dels
Borbó arran de llur victòria en la guerra de Successió féu que els Països Catalans
restessin al marge del principals corrents il·lustrats europeus, que hi arribaren només
d'una manera indirecta. Al Principat els reflexos principals de la Il·lustració es
produïren a Barcelona i, gràcies a la creació de la universitat, a Cervera. Ací es
destacà Finestres en el camp del dret, i els jesuïtes Aimeric i Cerdà en filosofia i
Gallissà i Larraz com a humanistes. El criticisme històric apareix vinculat a Bellpuig
de les Avellanes: J. Caresmar, J. Pasqual i J. Martí aportaren llur treball ingent al
coneixement històric de l'Església catalana. A Barcelona cal destacar l'Acadèmia de
Bones Lletres, centrada en la història catalana (J. Caresmar, A. de Capmany), que actuà
generalment en castellà. La Junta de Comerç de Barcelona fomentà les ciències
aplicades vinculades al capitalisme naixent. La medicina adquirí un relleu especial des
de la fundació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760). Alguns erudits, com Joan
Pau Canals, generalment autodidactes, es destacaren per llur dedicació a temes
científics. En el terreny filològic es destacà el també filòsof i teòleg Fèlix Amat
de Palou, i en el bibliogràfic els nebots d'aquest, Fèlix i Ignasi Torres i Amat. El
País Valencià fou punt d'introducció de la ciència nova a través dels anomenats novatores,
com Tosca, Coratjà i Íñigo, deixebles de Josep Saragossà, que coneixien —com es
dedueix de llurs treballs— la ciència europea fins a Newton i redactaren la primera
adaptació del cartesianisme. En l'aspecte humanista fou decisiva la influència del degà
d'Alacant, Manuel Martí. L'hereu d'aquests dos corrents fou Gregori Maians, catedràtic
de la Universitat de València i bibliotecari reial, autèntic catalitzador del moviment
il·lustrat. La seva amistat amb Finestres i els professors de Cervera contribuí a
mantenir els lligams culturals del País Valencià amb el Principat. Maians projectà una
reforma dels estudis històrics basada en una doble línia: l'edició de les fonts
documentals i una crítica rigorosa. Retirat a Oliva davant la incomprensió
governamental, fundà l'Acadèmia Valenciana i sostingué correspondència amb estrangers,
com Muratori, Voltaire, Meerman, Menke, etc. Seguidors o continuadors seus foren Cerdà i
Rico i Joan B. Munyós en el camp històric, Pérez Baier i Vicent Blasco en el de la
reforma universitària, Josep Climent i Felip Bertran en el religiós, Joan Sempere i
Guarinos en l'erudició i la bibliografia i els germans Villanueva en la historiografia. A
les Balears la influència de la Il·lustració fou molt menor. L'Estudi General Lul·lià
no rebé els aires nous, ocupat com estava, exclusivament, en polèmiques entre
lul·listes i marrells. Únicament la Societat Econòmica d'Amics del País assolí una
certa esplendor: escoles de matemàtiques, de dibuix i d'agricultura. Cal destacar el
jesuïta Pou i el geògraf Felip Bauzà, que desplegaren, però, llur activitat fora de
les Illes. A Menorca, l'ocupació anglesa afavorí la penetració del pensament
il·lustrat, fet que es reflectí en la creació de la Societat Maonesa (1778), fundada
per Joan Ramis i Ramis, i que mantigué la vitalitat del català en la vida cultural i
oficial i entre els erudits i els intel·lectuals fins a mitjan s XIX.
Imaginari
Conjunt de representacions que ultrapassen el límit
marcat per les constatacions de l'experiència i els encadenaments deductius que aquestes
autoritzen. En un sentit més estricte, "imaginari" és el conjunt dels
procediments individuals i col.lectius que tendeixen a construir, associar i emprar
imatges mentals i materials. Recentment la recerca dels "imaginaris" en
persones, ideologies o col.lectius ha estat una de les vies per establir parcialment les
causalitats històriques i acostar-se a la seva comprensió en la mesura que el que
"s'imagina" -si no es tracta d'una evasió- tendeix a dur-se a la pràctica, a
fer-se realitat.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc
d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència
existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics
comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització
o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que,
actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode
rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix
demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació sòcio-econòmica
adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat,
el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita,
sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials
i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.
Història de la immigració als Països Catalans
Els buits demogràfics generats als Països Catalans per les epidèmies del s XIV no foren
omplerts del tot fins al s XVI, en part per migracions internes, en part per l'entrada
d'occitans, sobretot gascons, iniciada al s XV durant la qüestió remença i que assolí
el punt màxim a la segona meitat del XVI. Després de la pau dels Pirineus (1659)
s'inicià un canvi: si fins aleshores gascons, llenguadocians i alvernesos representaven
un 10-15% de la població de les ciutats litorals i pre-litorals de la Catalunya Vella i
fins d'algunes de la Nova (Lleida), des d'aleshores els occitans preferiren el Rosselló,
mentre que immigrants aragonesos repoblaren terres deixades pels moriscs al País
Valencià i per catalans a la regió de Lleida. Durant una bona part del s XVIII, i com a
conseqüència de la derrota de la guerra de Successió, el país esdevingué terra
d'emigració. La immigració es reduí a comarques concretes: murcians al Baix Segura;
gent de la Manxa a l'Alt Vinalopó i a la Vall de Cofrents; aragonesos a les regions de
Sogorb, València i terres veïnes; estrangers (occitans en primer lloc), a la Catalunya
Vella a la fi del segle. Durant el s XIX la immigració aragonesa s'endinsà de Lleida i
València cap a Manresa i Barcelona. Al decenni 1877-87 hi arribaren els primers murcians,
i només el Barcelonès registrà una immigració de 3 000-4 000 persones de llengua
castellana l'any. El primer vicenni del s XX clou aquest període de signe positiu, bé
que encara moderat. La principal regió receptora (la segona és la regió litoral de
València) s'escampà del Barcelonès Vallès Occidental a tota la regió de Barcelona
i l'eix del Llobregat, amb les comarques discontínues del Segrià i el Baix Ebre
Montsià, amb uns 256 000 immigrants nets (a més d'aragonesos i murcians, occitans,
francesos, alemanys i italians, afluència deguda a la guerra europea). En 1920-70 els
Països Catalans reberen l'allau immigratòria més grossa de la seva existència,
estimable en uns dos milions de persones. El primer decenni, els dels anys vint, un cicle
econòmic expansiu en la indústria i els transports coincidí amb crisis agràries i
mineres a les regions mediterrànies de llengua castellana, fet que provocà la primera
immigració a gran escala (322 000 persones només al Principat). El quinquenni 1931-35
coincidí amb una crisi econòmica general que revalorà el camp i retornà emigrants
d'Amèrica (sobretot al País Valencià). En 1936-40 les dures pèrdues de població
ocasionades per la guerra civil foren compensades —llevat del Principat, que saldà
amb dèficit— per l'entrada de vençuts, durant la guerra, o de vencedors, després.
La immigració arrencà de nou a partir de la fi dels anys quaranta i es refermà tant,
que assolí, els anys 1963 i 1964, xifres superiors a les 100 000 persones, accelerada a
partir del 1975, de tal manera que l'any 1983 els Països Catalans (sense les comarques
administrativament franceses i aragoneses) reberen 26 348 immigrants, dels quals 23 128
eren de l'estat espanyol. Des d'aleshores s'ha produït una certa inflexió. Les
preferències immigratòries permeten de dibuixar una àrees de recepció: la regió de
Perpinyà acull nord-africans, espanyols de llengua castellana i occitans; les del
triangle Penedès-Andorra-Empordà, andalusos, extremenys, castellans i aragonesos; les de
Lleida, Tarragona i Castelló, andalusos, aragonesos, extremenys i castellans; les de
València i Xàtiva, castellans, andalusos, murcians i extremenys; les d'Alacant, Mallorca
i Eivissa, andalusos, murcians, castellans i extremenys. O sia, després d'una majoria
indiscutida d'andalusos i de gent de la Meseta, els immigrants més nombrosos són
murcians a migjorn i aragonesos a la resta. Aquesta presència tan important dels
immigrants ha desvetllat l'interès col·lectiu per aquest tema; les obres més
representatives són les de J.M.Vandellòs (1935), de F.Candel (1964, 1973 i 1985) i de
J.Pujol (1976).
Immobilisme
Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials,
polítiques, etc, pròpia de la classe dominant.
Immobilització
de capital
Conversió de recursos monetaris líquids en béns de
difícil realització.
Immunitat
Exempció d'obligacions, càrrecs o penes a favor
d'una persona o d'un lloc.
Immunitat
diplomàtica
Condició jurídica especial de què gaudeixen els
representants diplomàtics i que inclou la inviolabilitat de la seva persona, locals,
arxius i correspondència i també la immunitat de jurisdicció.
Immunitat
eclesiàstica
Privilegi atorgat a l'Església en virtut del qual
els temples i les esglésies resten exempts de la jurisdicció civil i de la celebració
d'actes profans i poden concedir el dret d'asil religiós (immunitat local), els
béns de l'Església són exempts d'imposicions fiscals (immunitat real) i les persones
eclesiàstiques (clergues, religiosos i religioses) no poden ésser sotmeses a judici
penal sense autorització del bisbe respectiu i són exemptes de la prestació de certs
serveis, com personals, militars, etc (immunitat personal).
Immunitat
parlamentària
Prerrogativa dels membres d'una cambra legislativa
segons la qual no poden ésser detinguts (si no és en acte de delicte flagrant) ni
inculpats ni processats sense una autorització prèvia (concessió del suplicatori) de la
cambra respectiva. A l'estat espanyol, els membres dels parlaments autonòmics gaudeixen
de forma molt limitada d'aquesta prerrogativa.
Impeachment
Procediment criminal instituït a Anglaterra i als EUA per judicar
qualsevol funcionari públic per delictes contra l'estat. Als EUA el procediment utilitzat
és a base d'una proposta feta per la cambra dels representants al senat, el qual jutja la
causa.
Imperi
1. Espai de temps que dura el govern d'un emperador o
més.
2. Autoritat superior i suprema en consideració a l'estat que l'encarna, equivalent a
sobirania.
3. Estat o estats sotmesos a un emperador. Entre els diversos imperis de la història es
destaquen l'imperi Romà, el Sacre Imperi Romanogermànic i l'imperi Bizantí.
4. Administració de justícia en el sentit de jurisdicció, amb facultats no
solament per a declarar el dret, sinó també per a portar a execució les sentències
donades. Era anomenat mer imperi el que afectava els procediments que portaven
aparellada sentència de pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i
altres de gravetat. Hom anomenava mixt imperi la facultat de decidir en causes
civils, contencioses governatives i en les criminals que portaven aparellades penes lleus.
Quan la jurisdicció era completa era anomenada mer i mixt imperi.
Imperi, estil
Fase del neoclassicisme corresponent al Primer Imperi
francès. Promogut per Napoléo I, fou dirigit per C.Percier i P.F.Fontaine. Inspirat en
les arts grecoromanes i egípcies, imposà els angles rectes i una certa rigidesa en la
decoració. Els mobles d'aquest estil, el principal creador dels quals fou G.Jacob, eren
de superfícies llises amb aplicacions de bronze daurat. Aquest darrer material fou també
molt emprat en rellotges, canelobres i tota mena d'objectes decoratius.
Imperi Britànic
Conjunt de territoris colonials sota sobirania
britànica, els quals des del 1917 començaren a ésser anomenats Commonwealth; aquesta
denominació, però, no fou precisada fins a la conferència imperial del 1926 i,
definitivament, a l'estatut de Westminster del 1931. A la segona meitat del s XVI
Anglaterra impulsà les seves expedicions comercials (Muscovy Company), i durant el s XVII
organitzà les grans companyies privilegiades capdavanteres de la colonització anglesa a
l'Àsia, Amèrica del Nord i Àfrica (British East India Company, 1 600; Hudson's Bay
Company, 1670; Royal African Company, 1672, etc). La colonització anglesa, que, segons
les teories mercantilistes del pacte colonial, aspirà més a establir bones bases
comercials i estratègiques que no pas a incorporar amplis territoris, hagué de lluitar
amb la competència francesa, holandesa, castellana i portuguesa. L'esforç comercial i
colonitzador anglès rebé un impuls important amb la Navigation Act del 1651, el
triomf whig del 1689 i les dissidències religioses de l'anglicanisme. Des dels
darrers decennis del s XVII i durant el s XVIII l'Imperi Britànic consolidà el comerç
triangular, que assolí el màxim desenvolupament en 1760-70 i en el qual cal destacar
sobretot l'exportació de manufactures angleses a les colònies, l'intercanvi de primeres
matèries i de productes alimentaris entre les colònies i llur explotació a Europa, i
l'exportació d'esclaus negres d'Àfrica a les Índies occidentals amb el sucre com a
carregament de retorn a la metròpoli. A través de la guerra de Successió hispànica
(1702-14) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), la Gran Bretanya engrandí el seu imperi
(a Amèrica, a les Índies Orientals i a l'Àfrica occidental) i les seves possibilitats
comercials en l'àmbit de l'imperi castellà.
Imperi colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències
europees i sotmesos a llur sobirania.
Imperial
Dit de la sèrie de conferències convocades per la corona
britànica i celebrades, des del 1887 al 1937, en diverses ciutats de l'Imperi per tal de
tractar sobre diversos problemes comuns.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna
l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític,
econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini
sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou
aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.
Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la
primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies
amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el
progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del
colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom
parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les
diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Imperialisme
comercial
Imperialisme lligat a les necessitats comercials. Segons aquesta teoria, la causa
de l'expansionisme europeu va ser la recerca d'uns mercats susceptibles tant de rebre
productes de la metròpoli com de facilitar-ne el proveïment de primeres matèries
necessàries per a la indústria. A la segona meitat del segle XIX, amb la implantació
del capitalisme monopolista, les indústries no podien subsistir sense els
mercats exteriors, atesa l'existència als països industrialitzats d'un mercat limitat.
La Gran Depressió (crisis de 1873, 1882 i 1890) va fer indispensable poder
disposar de mercats i de recursos en altres zones del món i els països desenvolupats van
haver de dirigir-se cap a d'altres àrees no explotades (Àsia, Àfrica i l'Amèrica
Llatina). Un cop iniciat el procés de colonització, cada país va tendir a garantir el
seu domini imperial i a assegurar-se un mercat sense competències (proteccionisme).
Imperialisme
financer
Imperialisme lligat a la necessitat d'inversió de capitals. Segons aquesta teoria,
la causa de l'expansionisme europeu va ser la recerca de nous territoris per invertir-hi
els excedents de capital. En arribar-se al capitalisme monopolista (capitalisme
financer), les expectatives de beneficis són limitades, a causa del control del mercat i
dels preus per part d'un nombre reduït d'empreses, la qual cosa fa que no sigui rendible
reinvertir els beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per això els
capitalistes van buscar altres territoris on invertir llurs capitals, i els van trobar on
hi havia primeres matèries abundants i mà d'obra barata.
Importació
Conjunt de béns i serveis que un país importa. El volum
d'importacions efectuades per un país en un exercici econòmic és comptabilitzat en la
balança de pagaments, on hom distingeix entre les adquisicions de primeres matèries i
productes acabats (importacions visibles) i de serveis (importacions invisibles), que
representen una contrapartida directa en divises o exportaciones, i les de béns de
capital en forma d'inversions, préstecs, etc.
Impost
Tribut exigit, sense contraprestació específica, sobre negocis, actes o
fets de naturalesa econòmica o jurídica que manifesten una capacitat econòmica del
subjecte fiscal. Hom distingeix entre imposts directes, que graven la renda i el
patrimoni, i els imposts indirectes, que graven la circulació, el tràfic o el
consum de béns i serveis. Els principals imposts directes a l'estat espanyol són: l'impost
sobre la renda de les persones físiques (IRPF), aplicat a la renda obtinguda a títol
personal pel contribuent, tipificada en la unitat familiar, i amb caràcter progressiu; l'impost
sobre societats, que grava la renda de les empreses i societats amb personalitat
jurídica als quals hom no aplica l'IRPF; l'impost sobre el patrimoni, aplicat
sobre els béns que constitueixen el patrimoni net de les persones físiques; l'impost
sobre successions, que grava les transmissions per herència per causa de mort del
contribuent; i finalment, l'impost sobre activitats econòmiques (IAE), vigent des
del 1992, que grava les activitats econòmiques exercides dins un municipi, i substitueix
diversos imposts especials. Dels imposts indirectes, el principal és l'impost sobre el
valor afegit (IVA), tribut adoptat el 1986 per l'estat espanyol arran del seu ingrés
a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea) i d'aplicació general en tots els
estats d'aquesta organització. És pagat per les empreses i els professionals d'acord amb
el valor que aquests confereixen a cada estadi de la producció o de la distribució.
Incideix sobre les transaccions, prestacions de serveis i en les importacions. L'entrada
en vigor de l'IVA eliminà o unificà un gran nombre d'imposts especials sobre el consum.
Altres imposts indirectes són els aplicats sobre determinats articles, com ara l'alcohol
o el tabac, i els que recapten els ajuntaments per la utilització de locals per a
activitats econòmiques i per l'ús d'espais públics per a publicitat, etc. Els imposts
disminueixen la capacitat adquisitiva dels individus i les empreses i influeixen, per
tant, en la formació del consum i la inversió privats. D'altra banda, l'efecte
redistributiu dels imposts és més o menys accentuat segons les rendes i els sectors que
hom gravi i el pes respectiu d'imposts directes i indirectes dóna una certa idea de la
redistribució de la càrrega fiscal. La relació entre els imposts recaptats i la renda
nacional o el producte nacional brut és anomenada pressió fiscal, la qual,
d'altra banda, indica la part dels ingressos que passen a poder de l'estat; és una mesura
de la capacitat de despesa pública i, per tant, de la possibilitat d'intervenció de
l'estat en l'economia.
Impost de consums
Tribut creat a l'estat espanyol per la reforma financera d'Alejandro Mon
(1845). Reunia els diferents imposts indirectes damunt articles de primera necessitat i
comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc). Era percebut en la forma del
tradicional dret de portes en introduir les mercaderies en les poblacions; el seu valor
augmentava en les poblacions de major nombre d'habitants. Fou molt impopular per l'alça
de preus que provocà. Suprimit en aparença per l'alçament progressista del 1854, fou
percebut en gran part pel govern per mitjà d'altres conductes, fet que el 1856 produí
revoltes populars per tot l'estat espanyol. Novament abolit el 1868 per les juntes
provincials, fou restablert el 1870. El 1878 hi hagué a Manresa un avalot que fou
arbitràriament reprimit, fet que produí diversos morts. Subsistí, repetidament
modificat, fins a mitjan s XX, malgrat alguns intents d'abolició (com el del govern
Canalejas el 1911).
Impost de luxe
Impost que incideix damunt els béns de luxe.
Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE)
Impost que té com a fet imposable la realització d'una
activitat econòmica, sense una relació directa amb el resultat que se n'obtingui. Entrà
en vigor l'1 de gener de 1992 arran de la llei reguladora d'hisendes locals i els reials
decrets 1175/1990 de 28 de setembre i 1259/1991 de 2 d'agost. Aquest tribut local nasqué
d'una fusió de les antigues llicències fiscals d'activitats industrials i comercials, la
dels professionals i artistes i de l'antic impost municipal sobre la radicació. La
matèria imposable del tribut és bàsicament la mateixa que en el seu dia constituí la
base de la llicència fiscal. Per a determinar-ne la quota s'han de tenir en compte unes
tarifes establertes als pressupostos generals de l'estat de cada any, on s'indica el preu
de la superfície o de la potència instal·lada o consumida de cada activitat, entre
altres variables sobre les quals s'hauran d'aplicar les quotes fixades pels ajuntaments,
tant la municipal com l'índex de situació, que grava més o menys en funció de la
ubicació del negoci a la ciutat o poble. La implantació del tribut provocà una forta
contestació dels petits i mitjans empresaris, botiguers i autònoms durant els anys 1992
i 1993. Amb el pas del temps es normalitzà i esdevingué una de les grans fonts
d'ingressos dels municipis.
Impost
sobre el Valor Afegit (IVA)
Impost indirecte, de tipus multifàsic sobre les vendes, amb
caràcter no acumulatiu sobre el consum, i que grava el valor afegit en cadascuna de les
fases del procés productiu. Es calcula aplicant el tipus impositiu corresponent sobre la
diferència entre el preu de venda i el preu de compra (valor afegit en la fase
productiva), de manera que és un impost neutral que, en la darrera transacció, recau
totalment sobre el consumidor final. Fou adoptat el 1986 per l'estat espanyol arran del
seu ingrés a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea) i és d'aplicació
general en tots els estats d'aquesta organització. L'IVA comunitari representa l'eix de
la imposició indirecta de l'actual Unió Europea.
Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF)
Impost directe i personal que grava la renda de les
persones físiques ateses les seves circumstàncies personals i familiars. És el
principal tribut directe del sistema fiscal espanyol, amb ingressos al voltant dels 36 000
milions d'euros. Amb la progressiva translació del pes de la imposició directa a
indirecta, l'impost sobre el valor afegit, IVA, l'ha guanyat en importància. Amb tot,
l'IRPF continua essent el tribut amb més impacte, perquè grava les rendes ingressades al
llarg del període impositiu, tot i que les que més pes hi tenen són les del treball. La
llei bàsica que el regula s'aprovà el 1991. No obstant això, el 1998 se'n féu una
profunda modificació, que entrà en vigor el 1999, amb la llei 40/1998 de 9 de desembre.
Les seves principals característiques foren la rebaixa dels tipus impositius, passant el
marginal màxim del 56% al 48% i el mínim, del 20% al 18%. Al mateix temps s'establiren
uns anomenats mínims personals i familiars, quantitats excloses de tributació, i es
modificà el sistema de pagaments o retencions a compte per adequar-lo a la tarifa, i se
simplificaren al màxim les deduccions. Les comunitats autònomes, a excepció
d'Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, s'oposaren al nou sistema; tenen una
participació de fins al 30% en el tribut i certa capacitat normativa d'apujar o abaixar
tipus impositius, amb limitacions, i d'establir deduccions i avantatges fiscals no
empresarials. L'IRPF s'aplica a tot el territori espanyol, tot i que el País Basc i
Navarra tenen els seus propis règims tributaris regulats pel concert econòmic.
Impressionisme
Corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França al darrer quart
del s XIX. Consisteix, de fet, en una darrera etapa del naturalisme, nom que en un
principi fou sovint emprat per a designar-lo, perquè aguditzà la recerca d'una realitat
més autènticament reflectida que en la pintura anterior. Centrant-se en temes tan
prosaics i quotidians com els del realisme, els impressionistes els pintaven, però, in
situ, com en una instantània fotogràfica —cal recordar el lligam que els unia
amb Nadar— i molt sovint en una sola i ràpida sessió, i aconseguiren visions
fugaces que, en ésser exposades, desferen la diferenciació convencional entre esbós i
obra definitiva. D'altra banda, la valoració de l'estampa japonesa contribuí a
revolucionar els enquadraments i a trencar la simetria convencional en profit d'una major
fortuïtat. La característica més evident —bé que no pas la més essencial—
és la de representar la llum actuant sobre els colors: amb pinzellades breus, els
impressionistes normalment no barregen els colors, generalment purs, al suport, sinó que,
inspirant-se en teories científiques com les de Chevreuil —que després foren
seguides dogmàticament pel neoimpressionisme—, deixen que siguin barrejats
per l'ull humà, que obté, així, una aparença molt més viva de la realitat
representada. L'inici oficial de l'impressionisme tingué lloc el 15 d'abril de 1874 amb
la inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes
Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part E.Degas, J.-B.-A.Guillaumin,
C.Monet, B.Morisot, A.Renoir, C.Pissarro i A.Sisley,
entre altres; no en formava part, però, l'aleshores considerat capdavanter del grup, E.Manet,
que preferí de no enemistar-se amb el Saló oficial. L'exposició fou un fracàs de
públic i crítica, un membre de la qual, L.Leroy, anomenà els participants impressionistes
(nom que ells mateixos adoptaren després), a causa del títol Impression donat
per Monet a algunes de les seves teles. Hi hagué més exposicions (1876, 1877, 1879,
1880, 1882 i 1886), només les dues darreres de les quals tingueren èxit; en la del 1886
participaren també els neoimpressionistes, com G.Seurat i P.Signac, i els
simbolistes, com P.Gauguin i O.Redon, fet que palesava la disgregació del
grup, cada artista del qual seguí després un camí diferent i independent vers noves
recerques. El terme impressionisme, que en el camp pictòric era la versió d'una
estètica nova de la fugacitat i la vaguetat pròpia de l'època, fou aplicat més tard,
per extensió, a l'escultura, la qual aconseguí, amb Rodin, formes dinàmiques a costa de
trencar la perfecció clàssica. Passà, així mateix, a certes composicions musicals del
període ~-1880-~1920, que es caracteritzaven per una llibertat formal, per la
importància donada a les sensacions i al timbre dels instruments, per l'ús d'escales
modals i per la juxtaposició d'acords sense encadenar-les amb la intenció més de
suggerir un tema que no pas d'exposar-lo d'una manera detallada. Autors principals
d'aquest moviment són Debussy, Ravel i, fins a un cert punt, Puccini, Falla, F.Schimitt i
Ravel, entre d'altres, que combinaven les tècniques d'aquest estil amb les del
romanticisme tardà i del neoclassicisme. Ha estat emprat també amb referència a una
determinada escola del cinema francès que, aglutinada per Louis Delluc, agrupava noms com
els d'A.Gance, Germaine Dulac i Marcel L'Herbier.
L'adaptació, finalment, de l'impressionisme pictòric a la literatura ha donat el
sistema segons el qual hom descriu les sensacions produïdes per les coses més que les
coses en elles mateixes, a base de l'ús de frases curtes, generalment substantives, el
conjunt de les quals dóna una visió total del que hom vol expressar. Estudiat per Bally,
fou conreat per Azorín i Verlaine, entre altres.
L'impressionisme als Països Catalans
Tot i que als Països Catalans no existeix un impressionisme ple —el luminisme, propi
especialment de l'àrea valenciana, té un altre caràcter—, la influència directa
del moviment francès fou recollida conscientment al començament del decenni de 1890-1900
per artistes com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que s'acostaren al vessant degasià. Uns
altres, encara mal estudiats, com Ramon Riu, també adoptaren aquest estil ben aviat.
Tanmateix, no fou fins els darrers anys del segle que artistes catalans s'integraren de
ple a la nova estètica: Isidre Nonell i Ricard Canals arribaren a participar a la XV
Expositions des Peintres Impressionistes a París (1897) i Canals esdevingué un dels
epígons del moviment a França mateix, en ésser contractat per Durand-Ruel, el marxant
que havia ajudat les grans figures del moviment. El primer que assajà un impressionisme
ortodox i l'exposà a Barcelona —tot i que després derivà cap a un estil
propi— fou Marià Pidelaserra, en la seva discutida exposició del 1902 a la Sala
Parés. L'estil, però, ja en camí de superació a França, fou aviat eclipsat a
Catalunya pel noucentisme, poc temps després que els principals impressionistes francesos
exposessin a la Cinquena Exposició Internacional de Barcelona (1907), on no obtingueren
l'aprovació del jurat oficial d'adquisició.
Incident de
Fashoda
Incident diplomaticomilitar entre francesos i britànics,
que va tenir lloc a l'aldea sudanesa de Fashoda, a la riba del Nil, l'any 1898, pel domini
d'aquella zona de l'Àfrica. Quan una expedició francesa hi va arribar, els britànics la
van obligar a retirar-se, tot i que a l'any següent van arribar a un acord, fruit del
qual va ser el domini francès del Txad.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país,
etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país,
una nació, etc. Als Països Catalans, des de la dècada dels seixanta reivindicaren
aquesta adscripció, rebutjant la tradicional de separatisme, grups nacionalistes
radicals minoritaris com el Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista
d'Alliberament Nacional, Independentistes dels Països Catalans, Esquerra
Nacional, Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional i altres que, al novembre del
1977, s'aplegaren a Barcelona en una Conferència d'Organitzacions Independentistes
d'Esquerra. Reticent davant la via electoral i amb una història organitzativa plena de
crisis i escissions, aquest independentisme incorporà joves decebuts per l'autonomia, la
democràcia formal i la crisi econòmica, i donà lloc a noves plataformes d'acció, com
la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes
i el Moviment de Defensa de la Terra. El 1993, la primera d'aquestes organitzacions
s'autodissolgué i molts dels seus membres passaren a Esquerra Republicana de Catalunya,
partit que el 1989 havia abandonat la tradició federalista i que des d'aquest any
aglutinà la major part de l'independentisme català. El 1996 ERC patí una escissió que
donà lloc al Partit per la Independència.
Independentistes
dels Països Catalans
Partit polític sorgit de la fusió (1979) del
PSAN-Provisional i de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, de la Catalunya
del Nord (procedent d'una escissió, el 1977, de l'Esquerra Catalana dels Treballadors).
Independentista i socialista revolucionari, es relacionà amb Herri Batasuna i amb els
nacionalistes gallecs d'esquerra. Publicà la revista "Lluita" i impulsà, entre
d'altres organitzacions, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, els Grups
de Defensa de la Llengua i Dones Independentistes, etc. Objecte de persecució policíaca
per la seva presumpta vinculació a Terra Lliure, el 1985 s'integrà al Moviment
de Defensa de la Terra.
Índex
1. Catàleg dels manuscrits i volums que hi ha en un arxiu o
biblioteca, ordenat per rigorós ordre alfabètic, adés segons un criteri lexicogràfic
o de diccionari, en què hom alfabetitza tots els substantius implicats, adés
segons un criteri sistemàtic, elaborat segons un esquema conceptual. Amb
l'automatització de les biblioteques i dels fons documentals, els índexs s'han
multiplicat quant a la forma: alfabètic, numèric, alfanumèric; quant al
contingut: de títols, d'autors, de matèries, diccionari; quant a les funcions: acumulatiu,
analític, creuat, permutat, etc. L'accés a la consulta de les bases de dades o als
catàlegs automatitzats és realitzat a través d'índexs o fitxers inversos.
2. Nombre que expressa la relació entre dues magnituds o més i que és emprat per a
comparar factors o magnituds més complexos.
Índex de
competitivitat
Sistema per a mesurar la competitivitat comparada de diferents països a
partir de la posició relativa que ocupen segons una sèrie de factors que es considera
que hi influeixen. Diverses organitzacions elaboren anualment informes que mesuren la
competitivitat de diversos països, entre ells l'Institute for Management Development i el
World Economic Forum.
Índex
de desenvolupament humà (IDH)
Indicador sintètic que elabora el Programa
de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) des del 1990. Aquest índex es calcula
per a tots els països del món a partir del PIB per càpita, l'esperança de vida, la
taxa d'escolaritat i la taxa d'alfabetització d'adults. En la setena edició d'aquest
informe, que correspon a l'any 1996, el Canadà obté el valor més elevat, seguit dels
EUA i el Japó. En canvi, Níger, Sierra Leone, Somàlia, Mali i Burkina Faso són els
països que presenten uns valors més baixos.
Índex de preus
Equació matemàtica que sorgeix de la valoració
ponderada dels preus dels productes en un lloc i un moment concrets; permet analitzar
d'una manera sintètica la seva variació al llarg del temps.
Índex
de preus al consum (IPC)
A l'estat espanyol, mesura efectuada per tal d'avaluar el cost de la
vida al llarg d'un període determinat de temps, el resultat de la qual té caràcter
oficial. Per a confegir-lo, hom treballa sobre una mostra que té en compte els preus de
determinats béns i serveis prèviament seleccionats com a bàsics, el nivell de consum de
cada període, els salaris i el pes relatiu de cada grup sòcio-econòmic en la població
total.
Índex Ibex-35
Índex que mesura l'evolució de la borsa de Madrid. Es calcula a
partir dels 35 valors més negociats, els quals representen més del 65% del total de la
capitalització borsària i el 65% del volum negociat a la borsa de Madrid. Aquest índex
també serveix de referència per a les opcions i els futurs. Es desenvolupà el 1990 i la
seva supervisió està encarregada a la Fundació FIES (Fondo para la Investigación
Económica y Social), que s'ocupa també de les reclamacions que els usuaris poden
realitzar sobre la seva formulació o sobre ajustaments efectuats.
Durant la darrera part dels anys noranta, el principal indicador de la borsa espanyola
experimentà una forta alça impulsada pels valors lligats a les noves tecnologies i les
telecomunicacions. Un dels títols que més hi contribuí fou Telefónica, l'empresa amb
més pes a l'índex. Les ofertes públiques de venda o col·locacions borsàries, la
majoria de les quals estigueren relacionades amb processos de privatització, també
participaren força de l'eclosió del mercat, que es perllongà durant tot el 1999 i una
part del 2000. La darrera punta màxima de l'Ibex-35 s'enregistrà al març del 2000, a
partir del qual experimentà una davallada provocada per la caiguda dels valors
tecnològics. Amb tot, la borsa palesava una intensa tendència alcista des del 1995.
L'Ibex-35 es revaloritzà el 18,3% el 1999.
Indià -ana
Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica
del Sud.
Indian
National Congress (veure
Partit del Congrés)
Indiana
Nom genèric dels teixits de cotó, o de
cotó amb mescla d'altres fibres vegetals o artificials, estampats per una sola cara en un
color o més. Inicialment procedien de l'Índia; el procés d'estampació era llarg i
complicat, amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Hom les imità a Europa amb
motlles de fusta amb el gravat en relleu. L'exagerat consum d'aquests teixits al final del
s XVII perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció.
Felip V féu cremar tots els teixits d'indianes, i a França en fou prohibida la
fabricació i el comerç; també ho fou un quant temps a Anglaterra. Però poc després es
liberalitzà, i a mitjan s XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació
permeteren el desenvolupament de grans empreses. Actualment hom aplica el nom d'indiana a
teixits de cotó de baixa qualitat, estampats per una cara, amb lligament tafetà, de
trama més gruixuda que l'ordit i amb densitat igual o poc inferior a la d'aquest.
Indicador
Xifra de referència que hom empra per tal d'explicitar i resumir taules
estadístiques i que dóna una idea més clara del fet que hom vol explicar. De vegades
aquestes xifres són només l'índex del moviment que la magnitud ha experimentat (per
exemple, el PNB el 1960 = 100; el 1970 = 150). Unes altres vegades cal precisar magnituds
econòmiques, com la de renda nacional, amb indicadors de nivell de vida o benestar.
Indicador
de Progrés Genuí (IPG)
Indicador proposat pel grup Redefining Progress per a substituir el PIB i
avaluar millor el benestar i el desenvolupament. Més avançat que l'Índex de Benestar
Econòmic creat el 1989 per Herman Daly i John Cobb, engloba contribucions positives i
descompta costs com el consum de recursos, la pèrdua de béns naturals, la contaminació,
la distribució desigual de la renda i la delinqüència.
Indígena
Que és nat en el país que habita. Per extensió,
que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva
colonització.
Indigenisme
1. Veu o modisme incorporat a una llengua d'un poble invasor
o colonitzador i provinent de la llengua indígena, generalment no europea, del lloc
ocupat.
2. Tendència política i cultural que revalora la cultura autòctona dels pobles
indígenes de l'Amèrica Llatina.
3. Corrent literari llatinoamericà caracteritzat per la utilització de la problemàtica
de les comunitats índies com a temàtica fonamental de la seva producció. Com a reacció
a la novel·la romàntica del s XIX que presentava el tema de l'indi des d'una perspectiva
exòtica i superficial, els indigenistes presenten uns retrats realistes dels indis, com a
elements marginats i explotats en una societat classista. Entre les figures capdavanteres
de la narrativa indigenista cal citar Alcides Arguedas, Ciro Alegría, Jorge Icaza i José
María Arguedas.
Individualisme
1. Doctrina o teoria segons la qual l'individu és el patró bàsic de la
realitat o el fonament de tot valor o norma.
2. Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i
la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
3. Teoria segons la qual la societat ha d'ésser ordenada al bé comú dels individus.
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les
matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats. Per
delimitar les activitats típicament industrials hom tendeix a dividir el conjunt
d'activitats productives en tres grans grups: agricultura, indústria i serveis, bé que
tant en l'agricultura com en els serveis també hi ha certs tipus d'activitats
manufactureres. Les activitats que s'apleguen en la indústria han estat dividides en
grans grups, que alhora han anat experimentant successives subdivisions; així, hom ha
arribat a una classificació força detallada d'aquestes activitats productives. A títol
indicatiu pot servir el primer nivell de desglossament de la tercera «gran divisió» (Indústries
Manufactureres) inclosa en la Classificació Industrial Internacional Uniforme de
totes les Activitats Econòmiques, establerta per l'ONU i que recull els apartats
següents: productes alimentaris, begudes i tabac; indústries tèxtil, de peces de vestir
i del cuir; indústria i productes (inclosos els mobles) de la fusta; fabricació i
productes de paper, impremtes i editorials; fabricació de substàncies químiques i de
productes químics derivats del petroli i del carbó; fabricació de productes minerals no
metàl·lics, exceptuant els derivats del petroli i del carbó; indústries metàl·liques
bàsiques; fabricació de productes metàl·lics, maquinària i equipament; i altres
indústries manufactureres. A aquesta gran divisió cal afegir les corresponents a Explotacions
de mines i carbons, Aigua, gas i electricitat i Construcció (grans divisions
2, 4 i 5, respectivament), que generalment hom considera també activitats industrials.
Hom mesura la importància de la indústria tenint en compte les magnituds econòmiques
que revelen la seva participació en el total de la producció del valor afegit o bé de
la població activa ocupada; el pes de les activitats industrials així mesurades ajuda a
definir el grau d'industrialització d'una àrea o d'un país i alhora el del seu
desenvolupament. Actualment, tanmateix, en els països on la indústria té una més gran
preponderància i que hom sol considerar com a més avançats hom observa un desplaçament
cap al sector de serveis, que sembla prendre el lloc ocupat per la indústria fins ara:
és el fenomen de la terciarització de les economies. Contràriament, els països que
inicien el camí vers el desenvolupament continuen promovent totes aquelles activitats
industrials que assegurin un procés d'industrialització, el qual, històricament,
ha estat el factor decisiu del desenvolupament assolit pels països actualment més
avançats. Actualment l'estat espanyol té, en trets generals, una estructura productiva
pròpia d'un país industrialitzat. El 1981 la indústria contribuïa en el 34% al
producte interior brut de l'estat espanyol i ocupava el 35,9% de la seva població activa.
El pes de la indústria sobre el total de les activitats productives, bé que no situa
l'estat espanyol entre els països més avançats industrialment, sí que fa que no pugui
ésser considerat com un país en vies de desenvolupament. A Catalunya, la distribució de
les magnituds econòmiques esmentades accentua la importància de la indústria, car les
activitats industrials generen el 40,4% del valor afegit brut i ocupen el 47,8% de la
població activa. En relació amb la resta de l'estat espanyol, Catalunya contribueix
aproximadament amb la quarta part del valor afegit brut industrial d'Espanya. Des de
l'origen les activitats industrials catalanes s'han basat en la producció de béns
intermedis i per a ús final, i ha tingut un pes especialment important la indústria
tèxtil. Amb tot, actualment les indústries química, alimentària, metal·lúrgica i de
la construcció van prenent el relleu de la tèxtil, perquè, sobretot des dels primers
anys del decenni dels seixanta, són tanmateix aquestes indústries les que han tingut un
ritme de creixença més accentuat i han anat deixant enrere la tèxtil.
Indústria
aeroespacial
Conjunt d'activitats relatives al projecte i la
construcció dels vehicles aeris i espacials. Aquest terme sintètic queda justificat pel
fet que, tot i essent molt diferents els problemes de l'aeronàutica dels de l'astronàutica,
ambdues tracten essencialment d'un mateix fenomen: el moviment de ginys en l'espai. Les
circumstàncies físiques de cada cas (atmosfera o espai lliure) demanen solucions
específiques, però els avenços de les dues disciplines han seguit sovint camins
paral·lels (una investigació de punta similar), la qual s'ha evidenciat en la formació
dins de les grans empreses aeronàutiques d'una branca pròpiament aeroespacial. Així,
les indústries aeroespacials construeixen, a més d'avions i helicòpters, míssils,
coets llançadors, satèl·lits, etc. Una clara manifestació de la interrelació entre
aeronàutica i astronàutica és la llançadora espacial, mig avió i mig coet, que
ha exigit la participació coordinada i simultània de tècnics d'ambdues i que ha endegat
el camí cap a l'ús comercial i industrial de l'espai.
Indústria
alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector
primari (agricultura, ramaderia i pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per
al bestiar. La importància de la indústria alimentària és donada en la mesura que
progressivament els aliments són consumits mitjançant un procés productiu, tendència
que s'afermà durant el s XIX. Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a
l'industrial en el terreny de l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la
sucrera, l'alcohòlica, la de greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i
la de begudes no alcohòliques. Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota
una sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts
tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria
farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de
pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha
crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i
el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de
llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments,
des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació;
la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els
d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal
preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les
propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les
begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter
tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no
alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la
indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància
tradicional i la indústria càrnia.
Indústria
cinematogràfica
El cinema exigeix importants inversions i genera un gran
nombre d'economies externes, la qual cosa converteix la indústria cinematogràfica en una
de les més importants indústries de béns de consum. Al començament del s XX els
productors venien les pel·lícules per metres directament als exhibidors ambulants, però
amb l'aparició dels locals cinematogràfics i la producció de llargmetratges la
indústria es diversificà fins a formar el circuit producció-distribució-exhibició:
els productors cedeixen temporalment els drets sobre unes pel·lícules als
distribuïdors; els exhibidors (és a dir, els locals de cinema) en lloguen una còpia als
distribuïdors. La producció és molt lligada a diverses indústries auxiliars. Fins el
1914 el cinema es desenvolupà a França, els EUA i la Gran Bretanya, on es produïren les
primeres temptatives monopolístiques tant en el sentit de concentració vertical de la
indústria com en el de domini del mercat. Després de la Primera Guerra Mundial les
empreses de Hollywood i l'UFA alemanya imposaren els llargmetratges i el star-system i
passaren a dominar el mercat mundial. A part l'URSS i el Japó, els programes mundials
eren nord-americans o alemanys en un 80%. En aquesta època les empreses de Hollywood ja
eren monopolitzades per les finances de Wall Street, que frenaren al màxim el
començament del cinema sonor per tal de conservar-ne el domini. A la fi dels anys vint
fins i tot l'UFA entrà dins l'òrbita dels bancs de Nova York. Amb l'arribada del cinema
sonor l'any 1927 i, més tard, del cinema en color, les indústries electròniques,
juntament amb la banca, passaren a controlar la indústria cinematogràfica, tant als EUA
com a Alemanya. El 1927 als EUA restaven ja només vuit grans empreses. El 1940 Arthur
Rank monopolitzà la producció i distribució a Gran Bretanya. Aquests anys les
produccions es desenvoluparen també en estats com l'URSS, el Japó, l'Índia, Egipte,
Txecoslovàquia, Itàlia, l'Argentina i Mèxic. En acabar la Segona Guerra Mundial el Pla
Marshall obrí nous horitzons a l'imperi nord-americà del cinema, que passà a dominar
tota l'Europa occidental, quasi tot Àfrica, la major part d'Amèrica Llatina i l'Extrem
Orient. Durant els anys setanta la indústria cinematogràfica perdé la seva hegemonia en
relacionar-se amb estreta dependència a la televisió. Aquesta relació venia ja dels
anys cinquanta, quan la competència de la petita pantalla donà com a conseqüència la
pèrdua de la meitat del seu públic. Cap a 1952-53, Hollywood reaccionà, i intensificà
la producció en color i de pel·lícules de gran espectacle, recuperant alhora la vella
idea del cinema en relleu, o bé afegint-hi innovacions tècniques, com el cinerama i el
cinemascop, que oferiren a la gran pantalla el que la petita no podia encara presentar.
Però aquestes mesures foren poc eficaces. Durant els anys seixanta, la indústria de
Hollywood fou tocada per una crisi molt més pregona. Diverses productores foren
absorbides per poderosos grups financers, com fou el cas de la Music Corporation of
America-MCA (adquirida per la Universal Internacional), de la Gulf and Western (Paramount)
o de Seven Arts (Warner Brothers). També es produïren grans canvis en les productores:
la Metro Goldwyn Mayer paralitzà la seva producció (1973) i hom reorganitzà la
distribució internacional de la producció de Hollywood. Les empreses reduïren al màxim
llur producció i començaren a funcionar només com a distribuïdores d'un material
promogut i en gran part finançat per grups independents. En aquests darrers anys la
televisió ha esdevingut la gran finançadora que ha permès als grups productors de
reduir la inversió de fons propis en vendre per endavant els drets d'exhibició a la
televisió normal, a la televisió per cable i a les productores de videocassettes.
No obstant això, la venda anticipada condiciona els productes cinematogràfics pel que fa
a la data d'acabament, les despeses, el metratge, etc, amb la qual cosa una gran part de
la producció cinematogràfica ha passat a confondre's amb la televisió fins al punt que,
en l'actualitat, és difícil de saber quan una pel·lícula ha estat realitzada per a la
petita pantalla i quan no: un film pot ésser realitzat (o pot ésser només revelat i
muntat) per qualsevol estudi cinematogràfic, amb diners totals o parcials de la
televisió, i ésser emès i fins i tot estrenat per televisió, amb o sense exhibició a
les sales comercials.
Indústria de
l'armament
Conjunt de sectors industrials creats per l'augment absolut
o relatiu de les comandes militars dels estats sobretot a partir de la Segona Guerra
Mundial. La seva dimensió sol ésser proporcional al nivell de despeses militars quan es
tracta dels països més desenvolupats. En alguns d'aquests països ha adquirit una
influència tan gran en el món de l'organització econòmica, que hom els anomena complexos
militars-industrials. Això és vàlid especialment als EUA, on agrupa més de 25000
contractistes, que es beneficien de les comandes del Pentàgon. Només les vint primeres
empreses d'aquest complex donen treball a dos milions de persones. Des del 1955 fins a la
fi de la guerra del Vietnam, els vint principals contractistes del Pentàgon obtingueren
comandes valorades en 164 400 milions de dòlars. Aquestes empreses pertanyen,
majoritàriament, als sectors d'aeronàutica i electrònica, indústries capdavanteres que
constitueixen el fonament de la indústria de l'armament arreu del món. A l'URSS la
indústria de guerra té unes connotacions diferents a les dels EUA o d'altres països
occidentals pel fet de no ésser subjecte a la pressió de recerca de beneficis pròpia de
les indústries americanes. Més subjecte a les exigències de la burocràcia industrial i
de la planificació a més llarg termini, la indústria militar soviètica produeix grans
quantitats d'armes: 3000 tancs, 10 submarins i 1 300 avions militars anuals els
darrers anys. Una part important d'aquesta producció és exportada al Tercer Món. Entre
1959 i 1978 exportà armament per valor de 25000 milions de dòlars, a preus constants de
1975. A l'URSS, les empreses de l'economia militar es distingeixen de les de l'economia
civil per llur disposició elevada en el sistema de prioritats que controla l'accés a tot
tipus de subministraments per a les operacions industrials. A l'estat francès, la
indústria de l'armament ocupa més de 300000 treballadors i constitueix un veritable grup
de pressió. Una part molt important de la producció és exportada, i gaudeix de gran
prestigi en els mercats internacionals. A la Gran Bretanya, aquest sector ocupa 240000
treballadors de forma directa i indirecta. A l'estat espanyol la indústria de guerra
dóna feina a uns 60000 treballadors, que es concentren majoritàriament a les empreses de
l'Instituto Nacional de Industria (INI): E.N. Bazán, Construccions Aeronáuticas, E.N.
Santa Bárbara, Esperanza y Cia.
Indústria
domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa
alterna les feines del camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil
o teixits) a casa, que venien després a la ciutat.
Indústria
farmacèutica
Sector industrial encarregat de la fabricació de
productes farmacèutics. Aquesta indústria, molt complexa, pot ésser considerada inclosa
dins la indústria química, però té unes característiques especials que la'n
diferencien. Les diverses activitats de la indústria farmacèutica poden ésser
esquematitzades en tres grups principals. En primer lloc, hi ha la preparació, per
extracció i purificació, dels medicaments existents a la natura. Aquest és el cas,
entre els medicaments relacionats amb el regne vegetal, dels alcaloides, dels glucòsids i
dels antibiòtics, i entre els del regne animal, dels sèrums, de les vacunes i de les
hormones. Tots aquests productes són sovint els precursors i la guia de molts estudis
científics i tècnics industrials de productes posteriors, més elaborats. En segon lloc,
hi ha els productes creats sintèticament per l'home, com ara els hipnòtics, els
analgèsics, les vitamines sintètiques, els antihistamínics, etc. I en tercer lloc, hi
ha l'estudi i la preparació, a escala més o menys gran, de les especialitats
farmacèutiques més variades. La indústria farmacèutica és sotmesa a una forta
reglamentació en tots els estats. L'especialitat farmacèutica sorgí, arreu del món, de
la primitiva farmàcia. Si l'especialitat tenia èxit davant el metge o el públic, la
producció augmentava, fins que naixia, a poc a poc, el laboratori annex a la farmàcia.
Alguns s'arribaren a independitzar, fins a crear indústries més o menys complexes i, en
alguns casos, fins i tot grans grups industrials. La indústria farmacèutica ocupa
posicions capdavanteres de l'activitat econòmica mundial. Els avenços en la
investigació i l'encariment de les primeres matèries han aguditzat amb els anys la
tendència a la concentració sectorial. Unes quantes multinacionals dominen i controlen
espais molt amplis del mercat internacional. Fins i tot a l'Europa occidental la
incidència d'aquests grups transnacionals determina la composició empresarial i la
distribució del mercat. En aquest sentit, les vendes dels laboratoris estrangers
representaren l'any 1981 el 27,5% de les realitzades a la República Federal d'Alemanya,
el 72,6% de les efectuades a Bèlgica, el 36,5% de les comptabilitzades a l'estat
francès, el 81% de les vendes farmacèutiques a Holanda, el 43,8% de les italianes, el
53,1% de la Gran Bretanya i el 59,4% del total venut a l'estat espanyol. Els 19
laboratoris més importants del món (entre els quals l'American Home Products Co.,
l'Abbot Laboratories, la Parke Davis, als EUA, la Hoechst i la Bayer a la RFA, la
Hoffman-la Rôche, la Ciba-Geigy i la Sandoz, a Suïssa) treballen al continent europeu,
encara que la seva arrel social sigui de procedència distinta: 9 d'americans, 4 de
suïssos, 3 d'anglesos i 3 d'alemanys. La concentració empresarial ha tingut una relació
de causa-efecte amb la investigació, activitat principal per al manteniment de la
preponderància mercantil. Dintre d'aquest camp, els laboratoris més potents
econòmicament estudien la forma de vèncer algunes dificultats de fabricació traslladant
els laboratoris a l'espai. L'absència de gravetat faria possible la fabricació d'alguns
composts fins ara irrealitzables, a més d'abaratir la producció de medicaments que
actualment necessiten d'una tecnologia molt complicada per a crear les condicions més
adients. Per a la darreria dels anys vuitanta és prevista la instal·lació del primer
laboratori espacial de producció farmacèutica, a càrrec de l'empresa nord-americana
Johnson and Johnson, ajudada per la NASA i per la McDonnell Douglas, un pas de futur a
l'abast de poques empreses del sector. Als Països Catalans, la indústria farmacèutica
s'inicià a la regió de Barcelona, a partir de la segona meitat del s XIX, època en què
foren ampliades les rebotigues de moltes farmàcies importants (Doctor Andreu, Doctor
Uriach), les quals es transformaren en veritables laboratoris, i s'hi instal·laren
farmacèutics d'altres comarques (els Cusí, de l'Alt Empordà, al Masnou) i, a partir del
1918, laboratoris estrangers. Tanmateix, fins el 1936 fou una indústria bàsicament
menestral (només un 50% dels medicaments eren específics). Marcà una fita important
l'inici de la producció de sulfamides per part dels Laboratoris del Doctor Esteve, el
1936. Actualment, a l'estat espanyol la producció de la indústria farmacèutica
representa l'11% de la producció química. El sector, malgrat ésser situat amb unes
bones perspectives, ha sofert una mínima recessió econòmica deguda a raons de
racionalització. Des de l'any 1964 fins al 1976 la indústria farmacèutica realitzà una
escalada econòmica espectacular, fonamentada en la concertació amb la Seguretat Social.
El primer concert fou signat el 1967 i tingué una durada de cinc anys. Aquest pacte
incloïa tota mena de medicaments en les prestacions de la Seguretat Social. Tant els
laboratoris com les oficines de farmàcia es beneficien d'aquest mercat gratuït per als
assegurats i molt costós per a l'estat. L'any 1973 l'oferta de presentacions
farmacèutiques (productes o especialitats amb distinta presentació) a la Seguretat
Social arribà a la xifra de 27 064. A partir del 1976 s'inicià la racionalització
d'aquesta oferta i, alhora, es cridà l'atenció dels metges per la gran desproporció
existent entre les quantitats de productes receptables i les necessitats reals per a
combatre les malalties. Aquesta crida contra el malversament de productes farmacèutics i
la racionalització de les ofertes (l'any 1977 solament foren 12 227 les presentacions
incloses en el concert amb la Seguretat Social) feren minvar de manera important els
ingressos del sector. Això unit a l'increment dels costs de producció i a l'encariment
de les primeres matèries —de les quals l'any 1974 l'estat espanyol havia d'importar
el 34% del total necessari— conformaren un estat de minicrisi que ajudà a forçar la
tendència interior vers la concentració. Mentre l'any 1961 hi havia 756 empreses
farmacèutiques operant en territori espanyol, deu anys més tard ja només en quedaven
615, que en el termini de deu anys més es reduïren a 415. Aquestes poc més de
quatre-centes indústries de l'any 1981 apleguen 42 500 treballadors, però el 97% de les
vendes les efectuen els 200 primers laboratoris. L'oferta farmacèutica és de 17045
especialitats enregistrades amb 21 645 presentacions, i a poc a poc, a causa de
l'increment de la tasca investigadora, augmenta el nombre de patents. En aquest camp de la
investigació, l'estat espanyol ha passat d'ocupar 934 persones l'any 1974 a 1 204
persones l'any 1979. També durant aquest període les inversions han augmentat des de 900
milions de pessetes a 2 169 milions, mentre les patents enregistrades s'han incrementat
des de les 972 del 1974 a les 1 280 el 1979. Pel que fa a oficines de farmàcia, l'any
1977 n'hi havia 14 700, xifra que dobla les necessitats aconsellades per l'OMS. Barcelona
és l'àrea on hi ha més indústries farmacèutiques instal·lades, ja que agrupa el 47%
del total estatal, encara que la majoria són petites empreses de caire familiar. Madrid,
per exemple, amb el 23% de les indústries instal·lades té un nombre superior de
treballadors del sector, a causa de la gairebé total presència de les multinacionals.
Indústria naval
Indústria de la construcció naval. En acabar la segona
Guerra Mundial, la necessitat de refer les flotes en bona part enfonsades pels
bel·ligerants (flotes neutrals fins i tot) estimulà la reconstrucció i la
modernització de les drassanes, que treballaren un quant temps a plena capacitat. El 1946
foren avarats vaixells per valor d'uns dos milions i mig de tones de registre brut, però
les dades certes (en manquen dels estats socialistes en general, i d'una forma persistent
de la Unió Soviètica i de la Xina) són 2 115 milions. Nou anys després l'avarament
s'havia incrementat el 151,4%; el 1966, rere un període un xic més llarg, el 169,1%; el
1974, vuit anys després, la "producció" de naus havia augmentat el 142%, i
l'any següent, el 3,7%, amb 35,9 milions de tones, l'avarament més gran enregistrat.
Però la davallada subsegüent fou tan brusca, que l'avarament del 1979 fou només un
32,8% del que era quatre anys abans. I la recuperació no ha assolit, ni de bon tros, el
nivell del 1970: en el quinquenni 1979-84 n'ha estat recuperat el 50,4%. Daltabaixos així
en l'avarament mundial havien de capgirar, almenys en part, la distribució per grans
regions. Així, mentre el 1946 l'Europa Occidental absorbia el 73% de la cartera mundial
de comandes per a la construcció de vaixells, el Japó, desfet, no comptava; el 1961
l'Europa Occidental havia passat (amb la reincorporació de l'Alemanya Federal) al 80% i
el Japó es quedava amb el 15%; a mitjan anys setanta es produí un canvi important en
passar els japonesos a construir el 46% de la demanda mundial, mentre els europeus veien
minvar llur percentatge al 50%. Però al costat d'aquesta significativa transformació
estadística, d'ençà del 1973 les comandes generals (i d'ençà del 1976 els lliuraments
de comanda) s'han reduït de forma alarmant per al sector. Les mesures d'estalvi
energètic imposades pels governs i l'encariment dels mateixos nolis han obligat els
armadors a desfer-se de bona part de la flota o a utilitzar mitjans il·legals per tal de
mantenir els nivells de benefici i rendibilitat. En aquest sentit, l'any 1982 foren
desballestades a tot el món 14 milions de tones de registre brut de petroliers, alhora
que augmentà la pirateria en els transports a base, principalment, de banderes de
cortesia (no són sempre els mateixos, el 1984 Libèria, Panamà, Xipre i les Bahames),
que encobreixen la navegació de vaixells vells, sense la dotació humana reglamentària
i, en la majoria dels casos, sense que els estris de control i navegació obligatoris
funcionin. La indústria de la construcció naval n'ha sofert les conseqüències i la
producció ha minvat, entre el 1975 i el 1979, per damunt dels dos terços arreu del món.
A Europa això s'ha palesat en la pèrdua de 65 000 llocs de treball. El 1984 la
participació de la indústria naval de l'Europa de l'Oest en el tonatge avarat s'havia
reduït encara al 16% escàs, enfront del 53,1% del Japó i el 72,5% el conjunt de
l'Extrem Orient. La resta pertany en bona part a l'Europa de l'Est, que les xifres de
l'URSS no farien pujar gaire. És segurament l'únic ram industrial on l'Amèrica del Nord
amb prou feines compta. En la destinació dels vaixells predominen els vaixells cisterna,
essencialment petroliers o destinats a gasos liquats, fins al punt que el conjunt
d'aquesta indústria reflecteix, assuaujada, l'evolució dels vaixells cisterna, que el
1970 representaven el 46,3% de la construcció naval, el 1975 assolien el màxim amb un
67%, el 1979 el primer mínim amb un 30,1%, i el 1981 havien davallat fins a un 25,9%. Els
vaixells de càrrega especialitzats (carboners, mineralers —especialment en
ferro—, o de transport en orri) segueixen una evolució inversa, llevades les
conjuntures crítiques: 28,4% el 1970, 17,4% el 1975 i 17,2% el 1979, però 46,6% el 1981.
Els vaixells de càrrega general, tercer gran grup, segueixen una tendència descendent
17%, 7,1%, 27,7% i 10,3%, llevat els anys que hom podria considerar anormals. A més de la
distribució geogràfica i la de destinacions, els nous vaixells es poden distribuir
segons el mode de propulsió. En aquest sentit el període 1970-81 ha estat decisiu: el
1970 els vapors constituïen el 40,5% del tonatge avarat, i les motonaus, el 59,6%; el
percentatge dels vapors ha anat baixant malgrat la revifalla que significà la crisi del
petroli: 45 el 1975, però 14,3 el 1979, 5,8 el 1980 i 1% escàs el 1981. Els vapors que
continuen navegant han envellit i, si alguna competència han de témer les motonaus,
vindrà dels vaixells amb propulsió nuclear. A l'estat espanyol, que tradicionalment ha
estat un dels capdavanters en la construcció naval, el procés sectorial ha seguit les
mateixes directrius i els mateixos daltabaixos que les altres drassanes europees. La
disminució de les comandes ha trobat, també, una excessiva capacitat instal·lada i ha
provocat l'encadenament de les pèrdues de gestió amb la consegüent crisi empresarial.
Encara que generalment el gruix de la producció espanyola ha anat a l'exportació, és
molt significatiu el fet que l'any 1981 s'arribés a la xifra més baixa dels darrers vint
anys en la contractació de vaixells per als armadors espanyols. La tendència del sector
camina vers la integració massiva de les drassanes dins l'Instituto Nacional de Industria
(INI), tres empreses del qual (Astilleros Españoles, Bazán i Astano) concentren la major
part de la producció. L'any 1981 existien a l'estat espanyol 41 drassanes que donaven
feina, directament o indirectament, a 150 000 persones. Davant la greu crisi del sector,
el mes de febrer del 1982 el govern aprovà un pla de reconversió amb una durada de dos
anys. Als Països Catalans solament hi ha instal·lades sis drassanes: una a Mallorca, una
a Tarragona, una a València (l'única realment important) de la Unión Naval de Levante,
que els anys 1950 i primers 1960 va arribar a competir amb les dels dos grans nuclis
espanyols, el de la badia de Cadis i el de la ria de Bilbao), una a Alacant i dues a
Barcelona.
Indústria
química
Sector que integra totes les activitats industrials
dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans
subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els
productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids
inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre,
nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El
subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i
els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs.
Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara
els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i
detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i
pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants
són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs
artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques
preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles. Des del punt de
vista econòmic, la indústria química ha estat un puntal del desenvolupament econòmic
mundial. L'ampli ventall de subsectors que aplega i la incidència productiva que han
conquerit fan pensar en el manteniment de la posició de privilegi assolida per aquest
sector. Fins l'any 1974 fou una de les branques industrials amb un creixement més elevat.
Aquest ritme de creixement féu que la indústria química fos el sector més dinàmic
dins l'evolució de les indústries dels països desenvolupats i que assolís uns volums
de producció molt elevats: 64 200 milions de dòlars en els països europeus de
l'OCDE, 51 945 als EUA i 19 515 al Japó. Aquestes característiques implicaren
un fort esforç inversor i la concentració de la producció en grans empreses
multinacionals, les quals controlen pràcticament la situació mundial del mercat químic,
com per exemple Du Pont de Nemours, Union Carbide i Dow Chemical als EUA, Hoechst, Basf,
Bayer, ICI, Rhône-Poulenc i Azko a Europa. Òbviament, no totes les branques de la
indústria química tenien el mateix ritme de creixement; les més dinàmiques eren les
que pertanyien a les indústries de química orgànica de base i les matèries
plàstiques, juntament amb d'altres de molt específiques, com és ara els productes
farmacèutics i els articles de perfumeria i cosmètica. Segons les taules input-output
de l'economia espanyola, el sector químic a l'estat espanyol participà en el 12% del
total del valor afegit brut i en el 14% del valor afegit net, i eren per llur volum les
branques més importants les de fabricació de productes químics de base inorgànics i
orgànics, de primeres matèries plàstiques, de fibres artificials i sintètiques i de
colorants i pigments. Per llur ritme de creixement, han estat de més increment en el
període 1962-74 les de química orgànica de base, indústria farmacèutica, lleixius i
plaguicides, productes de perfumeria i cosmètica i manufactures plàstiques. Malgrat
aquestes previsions, la química tampoc no pogué salvar la recessió mundial, iniciada el
1974, i ha patit els problemes de retraïment de demanda i crisi empresarial que afectaren
la majoria de sectors de l'espectre econòmic. La recessió de la demanda fou imposada
especialment per les crisis particulars dels sectors proveïdors i consumistes que
afectaren de manera diferent cadascun dels subsectors químics. Així, la problemàtica
del tèxtil incidí directament damunt les fibres sintètiques i els tints, mentre que
l'encariment dels preus del petroli gravà la primera matèria de la química orgànica.
En general, l'augment de costs energètics situà el sector —dels més
energívors— al bell mig de la crisi. Això no obstant, les companyies s'han refet i
fins i tot inverteixen en camps com el de l'enginyeria genètica, de la qual hom pensa que
pot arribar a beneficiar la indústria farmacèutica i els sectors agrícola i alimentari.
A l'estat espanyol, la indústria química suportà la mateixa frenada que arreu del món,
en part pal·liada per les importants inversions realitzades per les multinacionals. La
presència de capital estranger en aquest sector ultrapassà de llarg el 30% a causa
d'haver estat de sempre un dels preferits pels diners forans. En termes generals, l'any
1983 la indústria química mundial començà a remuntar la crisi que arrossegava des de
mitjan anys setanta (el 1979 sobretot). Hom constata millores en la producció i el
creixement dels beneficis empresarials. Seguint la tònica de la indústria química
mundial, aquest mateix any la indústria química espanyola també millorà, amb una
producció de 2,4 bilions de pessetes. Començà, així, una recuperació de la majoria de
les indústries químiques.
La indústria química als Països Catalans
Hom pot dir que als Països Catalans aquestes indústries daten de la segona meitat del s
XIX i el començ del XX. L'aranzel proteccionista del 1892 permeté que prenguessin volada
les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres artificials, elements
químics. Així sorgiren o es convertiren en empreses potents l'Electroquímica de Flix,
Barrau, Cros, Seda Viscosa, Carburs Metàl·lics. Durant la Primera Guerra Mundial en
sorgiren moltes més, que la crisi posterior esclarissà. El 1936 la indústria química
catalana, pionera en moltes especialitats a la Península Ibèrica, n'obtenia la meitat de
la producció. El 1971 els Països Catalans ocupaven dins l'estat espanyol el 40% dels
treballadors (108 000 treballadors) en la indústria química, però només n'obtenien el
37% de la producció. Hom sol distingir entre indústries químiques de base o essencials
i indústries d'acabat o de consum final. Entre les primeres cal citar les de química
inorgànica, sovint massa pesants o perilloses per al transport, condició que ha induït
a rompre la concentració geogràfica a la regió de Barcelona que assortia tot l'estat
espanyol. Avui se centra al Barcelonès, la Ribera d'Ebre, el Tarragonès, l'Horta i el
Bages. La química orgànica de base se situa en el Barcelonès, seguit a distància pel
Gironès (àcid tartàric). És poc important la carboquímica i més recent la
petroquímica (Barcelona, Castelló de la Plana, Tarragona). En canvi són molt importants
els plàstics i les seves manufactures a la regió de Barcelona (Barcelonès, Vallès
Occidental, Baix Llobregat, Maresme), com també a l'Horta, l'Alcoià (en relació amb les
joguines, com, en menor escala, al Rosselló) i el Gironès. En fibres artificials i
sintètiques destaquen el Baix Llobregat i la Selva (baixa Tordera). En productes del
cautxú sobresurt el Barcelonès amb el Bages i el Garraf (pneumàtics) i el Baix
Llobregat, així com el Baix Vinalopó (calçat). Els olis i greixos, només al
Barcelonès i el Vallès Oriental han esdevingut grans indústries. L'agroquímica (adobs,
plaguicides, etc) és pròpia del Barcelonès, el Bages (adobs potàssics) i l'Horta. La
indústria lleugera restant, que inclou en primer lloc la farmacèutica, i a més la
perfumeria, els detergents, els colorants, les pintures, etc, es concentra al Barcelonès,
seguit del Vallès Occidental i el Baix Maestrat. En conjunt la indústria química
continua concentrada a la regió de Barcelona, malgrat que el boom dels productes
petrolífers hagi fet créixer la regió de Tarragona, més encara en valor que en
ocupació. Un terç de la producció estatal surt de Catalunya, dels seus tres nuclis
principals: Tarragona, la comarca de la Selva i l'àrea de Barcelona.
Indústria tèxtil
Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres
directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les
indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests.
Segurament que la primera tècnica tèxtil fou el trenat a mà. Cada poble començà a
teixir amb la fibra que li proporcionava el medi, fos animal o vegetal. A Egipte fou
emprat el lli i, més tard, la llana. Els teixits precolombins del Perú eren de cotó o
de vicunya. La Xina, inventora de la manipulació de la seda, la difongué arreu. Hom
suposa que els pobles més avançats de l'Orient conegueren abans que no pas els d'Europa
l'art de teixir, almenys en labors sumptuoses, i hom té notícia dels primers exemplars
famosos a Babilònia, Síria, Palestina i Bizanci. A la Península Ibèrica arribaren els
teixits de seda i or a través dels àrabs, els tallers dels quals aconseguiren aviat una
gran reputació, primerament a Almeria i, tot seguit, a Granada, Sevilla, Toledo, etc. La
tècnica de llurs telers rudimentaris no fou superada fins després del sXIV. Itàlia
començà a ésser la capdavantera en teixits preciosos vers el sXIV, i no fou fins a la
fi del XVII que França prengué el timó de l'estudi tèxtil i de la seva indústria i
creà tallers a diversos punts del país. La ciutat de Lió fou la que assolí més renom
en aquest ram, principalment en teixits de seda amb mescla de fils d'or i d'argent. La
fabricació de productes tèxtils constitueix en certs països subindustrialitzats
gairebé l'única mostra d'activitat manufacturera. Com a factors de localització de la
indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries primeres, l'existència
d'un mercat consumidor, l'estat de la tècnica, les disponibilitats de mà d'obra i de
fonts d'energia i també una tradició industrial. Darrerament, però, s'accentua la
tendència dels països productors de fibres a la instal·lació de les pròpies plantes
tèxtils, la qual cosa constitueix sovint la base de llur procés d'industrialització. La
revolució actual en el sector tèxtil es produeix pel gran increment de la producció de
fibres sintètiques: d'un total mundial de 300 000 t el 1955 es passà a 7,5 milions de t
el 1974 i a 13,7 milions de t el 1986; representen avui, juntament amb els productes
tèxtils artificials, la tercera part de la producció total de fibres. Al decenni 1964-74
la producció de llana s'estabilitzà al voltant d'1,5 milions de t i el 1986 s'arribà
als 3 milions de t, amb Austràlia, l'URSS i Nova Zelanda com a capdavanters. La
producció de cotó s'incrementà ensems moderadament, d'11,9 milions de t a 15 el 1986.
Ocupen el primer lloc els EUA i l'URSS, amb quasi 5 milions de t. Una expansió també
prou ràpida experimenten les produccions de l'Índia i de la Xina, i augmenta també el
nombre de productors mitjans (Egipte, el Sudan, Síria, Turquia, el Brasil, Mèxic, el
Pakistan, etc). Les fibres artificials provenen dels grans països industrials (els EUA,
el Japó, l'URSS). Les fibres sintètiques són produïdes principalment pels països que
gaudeixen d'una poderosa indústria petroquímica: els EUA produeixen un terç del total
mundial, un altre terç l'Europa occidental i una sisena part el Japó. La situació
mundial resta modificada pel que fa a la producció de teixits i indústries derivades:
els alts costs de producció obstaculitzen com més va més l'exportació de teixits vers
els països del Tercer Món. Només troben una col·locació fàcil alguns teixits
especialitzats, dissenys i certes fibres sintètiques. Per obviar a aquesta tendència,
els EUA intenten la installació de refineries i de plantes petroquímiques a determinades
regions subdesenvolupades, la qual cosa, d'altra banda, comporta menys problemes de
contaminació al propi país. Aquesta evolució s'ha intensificat arran de la crisi del
petroli, puix que els països productors tracten de desenvolupar en llur territori les
activitats de refinatge, i s'aprofiten alhora de les activitats induïdes, entre les quals
hi ha la producció de fibres sintètiques.
La indústria tèxtil als Països Catalans: de l'edat mitjana a inicis del s XIX
Als Països Catalans la indústria de la llana () fou la més important de les indústries
tèxtils medievals i sobretot del s XV al XVII. El gremi de paraires () hi exercí des del
començament un paper empresarial i directiu, puix que controlava la llana des de la
compra fins al seu aprest i la seva comercialització. Li estaven supeditats els gremis de
teixidors —que constituïen l'element obrer—, de tintorers, abaixadors i
d'altres especialitats (batedors, cardadors, pentinadors, filadors). El procés
manufacturer era minuciosament reglamentat en totes les seves operacions. La indústria de
la seda començà a tenir importància des del s XIV, sobretot a València i a
Xàtiva, on seguia una tradició musulmana. A mitjan s XV fou introduïda a Barcelona,
però la seva prosperitat es veié repetidament compromesa per les disposicions contra el
luxe. Amb tot, al País Valencià, el gremi de velluters, el més important dels dedicats
a la seda, fou erigit a València el 1686 en col·legi d'art major de la seda. La
indústria del lli, del cotó i del cànem no tingué mai l'envergadura de la draperia. La
del lli i del cànem manufacturat a diversos indrets alimentà només les necessitats
locals; els teixidors de lli, a diferència dels de llana, foren sempre menestrals
independents. La manufactura del cotó se centrà principalment a Barcelona i a València,
però no adquirí realment importància sinó a partir del s XVIII. La transformació
favorable de l'economia catalana a la darreria del s XVII es basà en una bona part en
l'auge de les manufactures tèxtils. Les mesures de protecció preses els darrers anys de
la dinastia dels Habsburg hispànics, tot i ésser precàries i insuficients, es
combinaren amb els efectes de les guerres contra França (que suposaven l'exclusió de la
competència dels productes d'aquest país mentre duraven les hostilitats) i foren en part
responsables de la popularitat d'aquesta dinastia entre els catalans, precisament en el
moment que s'extingia i la monarquia passava a mans de Felip V de Castella, primer rei de
la dinastia dels Borbó. Aquest confirmà els decrets proteccionistes a la cort de
Barcelona de 1701-02, però en la pràctica la necessària vinculació del nou monarca a
França féu inoperants les prohibicions. El 1704 paraires i seders encara reclamaven
l'aplicació de les normes confirmades a les corts. Tampoc el rei arxiduc no satisféu les
aspiracions dels manufacturers tèxtils catalans, en permetre la introducció de productes
dels països aliats. No fou altra la política de Felip V després de la derrota catalana
del 1714, fet que provocà la decadència lenta de les manufactures llaneres; els paraires
no assoliren de donar una estructura capitalista a aquesta indústria i els intents de
concentració toparen amb una estructura gremial que els paralitzava. Les altres
manufactures resistiren millor els inconvenients de la postguerra del 1714 endavant. A
més, el camp dels gremis de la seda, del lli i del cotó era menys ben delimitat que el
d'altres, i això afavorí la vinculació de menestrals d'aquests gremis a la indústria
cotonera, quan en començà l'auge. D'altra banda, el govern de Felip V adoptà mesures
econòmiques que, influïdes per l'eficiència superior de l'administració francesa,
tendiren a la protecció de les activitats econòmiques i industrials. Així, des del 1726
fou reintroduïda, en una certa mesura, la protecció i l'estímul a les indústries en
general (encara que el sistema predilecte de la nova administració fou la creació de
fàbriques reials privilegiades). Amb tot, subsistien d'altres dificultats per a la
indústria tèxtil, com l'adquisició de les primeres matèries, colorants, etc, i
