Mà d'obra
1. Treball físic incorporat a un procés de producció. En certs casos
l'expressió es refereix només al volum de treball no qualificat.
2. Total d'obrers assalariats d'un sector o un país determinats. L'anàlisi del seu volum
i de la seva qualificació, així com de la seva distribució entre els diferents sectors
econòmics, és un element indicatiu del grau de desenvolupament del país a què aquest
correspon.
Mà invisible
Concepte introduït per Adam Smith i adoptat per l'escola
clàssica per designar la regulació espontània (ordre natural) que s'assoleix en el
funcionament de l'economia i de la societat en general si no hi interfereix cap
intervenció estatal i si hom deixa que els individus actuïn d'acord amb el prinicipi de
l'obtenció del màxim benefici individual.
Macadam
Paviment per a carreteres que és emprat com a calçada o, més sovint, com
a base per a un asfaltatge superficial. És format per una o més capes piconades de pedra
matxucada, que confereixen resistència al paviment, i per un rebliment que omple els
buits entre les pedres i li confereix la indeformabilitat.
Maccarthisme
Nom donat a la campanya anticomunista organitzada als EUA
pel senador Joseph R. McCarthy. Tingué lloc els anys 1950-54 en un moment de
fortes tensions derivades de la guerra freda, i fou concebuda per a descobrir i
inhabilitar professionalment els sospitosos d'ésser comunistes o simpatitzants, o
contraris a la política nord-americana. La campanya, que afectà sobretot intel·lectuals
i artistes, produí un clima de pànic però pocs resultats concrets i fou portada a la
pràctica sobretot pel Comitè d'Activitats Antiamericanes. Destacaren, com a fets
importants, el procés d'Alger Hiss i l'execució dels esposos Rosenberg.
Maçoneria
(veure Francmaçoneria)
Màfia
1. Complex de petites associacions secretes presidides per
la llei de l'omertà i del silenci. L'omertà ha d'ésser entesa com una
força que governa la consciència pública i que és sostinguda àdhuc davant la mort.
Originària de Sicília, la màfia fou creada per preservar els privilegis de
l'aristocràcia siciliana enfront, primer, de la invasió napoleònica i, més tard, dels
camperols. Hi ha qui suposa, però, que el seu origen és molt més antic i que es remunta
al temps de la dominació sarraïna de l'illa, quan fou atacada pels normands, al
s XI. A partir del començament del s XIX, la seva força s'incrementà
notablement. A causa de la problemàtica social existent, la màfia es convertí en una
organització al servei de l'ordre, fiscalitzà el signament de tots els contractes i
estigué present en tots els acords (econòmics i polítics), i procurà sempre que fossin
uns contractes i uns acords «entre amics», vetllà per llur total acompliment i
intervingué amb una marcada violència quan es produïa alguna violació del que havia
estat pactat. D'aquesta manera anà estenent-se per tota l'illa, i acabà esdevenint
secreta, imposant-se als terratinents mateixos. En unir-se Sicília al regne d'Itàlia, ja
havia assolit el control del règim local i la submissió de la població al silenci. Fou
poc perseguida perquè sostenia els governs gràcies al control de les eleccions. A la
primeria del s XX s'estengué pels EUA, i en advenir el règim feixista fou objecte
d'una forta persecució, que no aconseguí, però, d'anihilar-la. En produir-se el
desembarcament nord-americà a Sicília, col·laborà àmpliament amb les forces aliades.
D'ençà de la guerra, bé que ha perdut influència en el camp, s'ha infiltrat en la
indústria, els negocis i el tràfic de drogues vers els EUA.
2. Associació de caràcter criminal que fa servir mètodes
de repressió i d'intimidació en defensa d'interessos privats i que es manté gràcies a
la por i als prejudicis de la població.
Maginot, línia (veure
Línia Maginot)
Mahometisme (veure
Islamisme)
Maine
Cuirassat nord-americà. El fet que fos volat per una
explosió interna (15 de febrer de 1898) a la badia de l'Havana fou aprofitat pels EUA per
a declarar la guerra a Espanya.
Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de
Mallorca o de les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la
personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels
Països Catalans propugnat pel catalanisme. Tot i que els escriptors i historiadors
mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una
renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres
països catalans, la societat mallorquina, d'economia agrària i econòmicament poc
desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de
la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals
mallorquins, d'incorporar les illes en els corrents pre-nacionalistes del Principat, com
foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V.Almirall (1868), i la
sol·licitud de la diputació balear d'integrar-se dins l'intent de formació d'un estat
català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista
pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i
culturals de l'illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión
regional (1899), que recull articles publicats a «La Almudaina», diari que ell
dirigia i des d'on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme;
fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents,
representats per la cambra de comerç i d'indústria. Alhora, la idea autonomista fou
impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren «Nova Palma» (1898) i «La Veu de
Mallorca» (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les
quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del
regionalisme. De la banda republicana, l'ex-federal Lluís Martí intentà d'acostar
federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació
d'un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué
una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme
mallorquí s'adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la
qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una
protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria
significar l'acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d'aquella
època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l'esquema
dels partits de la Restauració. L'església mallorquina fou la institució que actuà
més d'acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment
no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover
permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l'any
1909 no s'organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L'Espurna, que fou
planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma de Mallorca, però no
reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l'oposició dels conservadors
mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a
Mallorca. Amb motiu de la crisi de l'any 1917, s'organitzà un moviment nacionalista que
es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual
organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics
plasmaven a «La Veu de Mallorca» (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La
publicació d'un manifest d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió
temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien
bandejar el sistema de cacics de l'illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta
finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat.
Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal,
organització a la qual s'havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees
anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades
formes d'autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels
nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no
podent superar l'organització dels vells partits de la Restauració, optà per
integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments
regionalistes, i d'aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma de
Mallorca; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l'acord. D'altra banda, l'actitud de
mossèn Antoni M.Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de
refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència
entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació
per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons,
dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca,
tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista «La Nostra Terra».
Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre
Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia «La
Veu de Mallorca» (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de
Mallorca, integrat sobretot pels ex-mauristes, amb un comitè mixt entre ambdues
organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren
el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari «Ciutadania». Amb la
proclamació de la República, l'Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una
assemblea per discutir un Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s'adherí
Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l'Estatut de Catalunya. Bé que
l'Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut
a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i,
també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques
importants, no feren de l'autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això,
les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits
d'àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d'altres— o
català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d'altres—, i no totes
estaven d'acord amb l'autonomia propugnada per l'Estatut, per tal com aquest hauria pogut
significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l'illa.
Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents,
quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia
prou personalitat política per a l'autonomia i que havia d'anar unida amb el Principat,
declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El
projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca
fou derrotat. L'any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints
s'uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors
principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d'uns principis
nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de
professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans
on proclamaven la identitat cultural d'ambdues comunitats i l'ambició constant
d'aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.
Maltusianisme
O malthusianisme. Doctrina antinatalista que aconsella la
restricció voluntària de la procreació, basada en la teoria de la població de T.R.Malthus.
Segons aquesta, el destí inevitable de la humanitat és la pobresa: la població tindrà
tendència a créixer més ràpidament que els mitjans de subsistència fins a assolir un
nivell dictat per aquests mitjans. Dos tipus de factors poden, tanmateix, evitar una
densitat de població que condemni la humanitat a l'escassetat econòmica: els factors que
augmenten el coeficient de mortalitat (guerres, la misèria mateixa) i els que
disminueixen el coeficient de natalitat (el "vici" —terme que inclou la
contracepció— i l'autocontenció moral). Des d'un punt de vista polític i
econòmic, la influència del maltusianisme, que penetrà les teories econòmiques
clàssiques, fou important: frenà l'optimisme econòmic de la primeria del s XIX i
justificà, durant prop d'un segle, el sistema lliurecanvista, una política de salaris
fonamentada en el cost de la satisfacció de les necessitats més estrictes i l'oposició
als intents de reforma social i econòmica.
Maltusianisme
econòmic
Disminució voluntària de la producció de béns per evitar la disminució
dràstica dels preus, pràctica que pot arribar a la destrucció física dels béns.
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre
serveis i problemes comuns.
Mancomunitat
de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914
per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric
Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial
de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de
províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet,
només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses
preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la
Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per
la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització
político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals:
l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i
composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la
diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions
s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les
jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la
Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà,
el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i
extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers,
preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències
polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com
el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern
regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment,
les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils,
telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i
finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la
comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la
gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el
nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent
de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat
hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no
li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions
de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de
les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les
províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom
demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra
compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els
serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del
1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es
produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un
inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant
per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis.
Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de
maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou
dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom
més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les
bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí
institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola
Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat
Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració
Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la
Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions
havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que
hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a
les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la
lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la
Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou
aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de
Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba,
Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la
supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria
cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Mandat
Competència que tenia la Societat de Nacions
per controlar un territori determinat i intervenir en els seus afers interns durant un
període limitat de temps. La SDN va encomanar l'exercici d'aquesta competència a França
i a la Gran Bretanya.
Tutela que exercia un estat sobre certs territoris per concessió de la
Societat de Nacions i sota la seva vigilància. Creats pels tractats de pau del 1919,
l'ONU els substituí pel fideïcomís.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític
o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.
Manifest
d'Intel.ligència Republicana
Declaració, feta pública pel maig del 1930 pel setmanari
barceloní «L'Opinió», que afirmava la necessitat per al país d'una república federal
moderna, amb un contingut reformista i social (reforma agrària, legislació obrerista,
etc). Aconseguí de reunir les signatures d'una extensa gamma de forces polítiques
catalanes d'esquerra: membres de la Unió Socialista de Catalunya (Aiguader, Alomar, Serra
i Moret, Campalans), republicans radicals (Aragay, Cardó), republicans (Companys,
Samblancat, Rovira i Virgili), sindicalistes (Barrera, Trilles, Peiró), obreristes
(Viadiu, Botella) i membres d'Acció Catalana (Soldevila, Nicolau d'Olwer). Pretengué de
donar a Catalunya una opció política diferent a la de la Lliga en uns moments de
descomposició del sistema monàrquic de l'estat espanyol.
Manifest de
Brunsvic
Proclama signada pel duc Carles-Guillem Ferran de Brunsvic a
Coblença el 25 de juliol de 1792, en la qual, en nom de les potències coalitzades,
amenaçava París amb la destrucció total, si la família reial patia el més petit
ultratge. Aquest manifest provocà en el poble de París una reacció que determinà
l'atac a les Tulleries del 10 d'agost.
Manifest de
Coblença
Proclama publicada a la ciutat de Coblença pel duc de
Brunsvic, el 25 de juliol de 1792, en nom de l'emperador d'Àustria i del tsar de Rússia.
Comminava els francesos, sota amenaça de destrucció de París, a restablir Lluís XVI en
la plenitud de la seva sobirania. El poble de París, indignat per aquest manifest, atacà
el palau de les Tulleries (10 d'agost) i el rei fou empresonat al Temple.
Manifest de
Manzanares
Manifest redactat per Cánovas del Castillo, presentat el 7 de juliol de
1854, que va donar contingut polític a l'aixecament de Vicálvaro (Revolució
del 1854). Els insurrectes de Vicálvaro van intentar atreure els progressistes al
seu bàndol amb la publicació d'un text programàtic, el manifest de Manzanares, que
incorporava reivindicacions progressistes. El manifest demanava el compliment de la
Constitució i prometia descentralització, la reforma de la Llei electoral, la revisió
de la llei d'impremta, la reducció dels impostos i la restauració de la Milícia
Nacional. La crida va trobar resposta en la insurrecció d'algunes ciutats contra el
govern i en la formació de juntes revolucionàries (a Barcelona, València, Sant
Sebastià i Valladolid). Isabel II hagué de designar Espartero cap del govern i començà
així el Bienni Progressista.
Manifest de
Sandhurst
Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons
XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa
del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era
presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i
parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest
sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe
conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el
funcionament del sistema polític liberal. El manifest afavorí la restauració
monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Manifest
del Front Popular
Acord de les forces republicanes, socialistes i comunistes,
signat a Madrid pel gener del 1936 per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido
Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de
Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido
Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i
republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca
propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una
amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la
legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc.
Manifest
del Partit Comunista
Obra de Marx i Engels publicada a Londres poc abans de la revolució
del 1848. Fou redactada a petició de la Lliga dels Comunistes i esdevingué el programa
de la Primera Internacional. L'obra és dividida en quatre parts. La primera,
«Burgesos i proletaris», analitza l'evolució històrica de la humanitat i enuncia el
principi de la lluita de classes com a motor de la història. Després d'analitzar el
paper històric de la burgesia («la burgesia ha tingut dins la història un paper
eminentment revolucionari»), assenyala l'aparició del proletariat com a classe
antagònica, car la contradicció entre mode de producció (social) i sistema
d'apropiació (individual) continua sense resoldre's en el capitalisme. Analitza també el
caràcter conservador de la petita burgesia i el significat universal de la lluita del
proletariat («els obrers no tenen pàtria»). A la segona part, «Proletaris i
comunistes», exposa la funció dels comunistes com a destacament d'avantguarda de la
classe obrera en la lluita contra la burgesia, per tal d'abolir la propietat privada dels
mitjans de producció, que hom haurà de substituir per la propietat col·lectiva, i la
revolució de les relacions humanes a tots els nivells. Hi són exposades també les tesis
marxistes sobre la família, la pàtria i el matrimoni (qualificat com a «prostitució
legal»). La tercera part, «Literatura socialista i comunista», és una crítica dels
diveros tipus de socialisme apareguts a la història, dividits en reaccionari,
petitburgès, conservador burgès i crític utòpic. Aquest darrer és qualificat com a
progressiu, bé que continua lligat a la concepció metafísica del desenvolupament
social. La quarta part és dedicada a l'estratègia i la tàctica dels partits comunistes
davant la revolució. El manifest acaba amb la frase «Proletaris de tots els països,
uniu-vos!». Fou publicat en alemany, però aviat hom el traduí a nombroses llengües
(edició francesa el 1848; anglesa el 1850; russa el 1860).
El Manifest del Partit Comunista als Països Catalans
Als Països Catalans, fou editat per primer cop l'any 1895 o 1896, a València, reproduint
la primera edició castellana de José Mesa (1872). El 1930 aparegué la primera
traducció catalana, feta per Emili Granier i Barrera, amb un pròleg de Serra i Moret, a
les edicions de l'Arc de Berà. El 1935 fou publicada, com a fulletó de «Justícia
Social», una nova traducció, feta directament de l'alemany per Pau Cirera, que l'any
següent aparegué com a fullet a l'editorial Atenea, amb un pròleg de Joan Comorera.
Entre el 1936 i el 1939 hom en publicà, a Barcelona, diverses edicions castellanes
(Ediciones Culturales Iberia, Ediciones Europa-América, Editorial Marxista, entre
d'altres) i una nova traducció catalana, d'Ediciones Europa-América. Després del 1939,
n'aparegué una nova traducció catalana a Edicions Lluita (París, 1948), feta per Amadeu
Bernadó, i diverses altres traduccions catalanes, totes de circulació clandestina fins
que, a partir del 1976, en fou legalitzada i normalitzada l'edició.
Manifest dels
Trenta
Escrit signat per trenta anarcosindicalistes de Catalunya l'agost de 1931.
Significà un esforç per a fixar una posició constructiva envers el paper del
moviment obrer dins la Segona República i alhora era tot un programa contra el predomini
de la FAI dins la CNT. Hom assenyalava els recursos de poder i resistència de l'estat i
de la classe capitalista i recriminava els intents d'unes minories enfront de la seva
proposta d'una preparació sindical a llarg terme. El manifest sembla que fou redactat per
Àngel Pestaña, i entre els signants cal destacar Joan López, Agustí Gibanel, Ricard
Fornells, Progreso Alfarache, Camil Piñón, Joaquim Cortès, Pere Massoni, Francesc
Arias, Roldán Cortada, Sebastià Clara, Joan Peiró, Pere Cané, Espartaco Puig, Marià
Prat, etc. De fet, però, el manifest fou superat pels esdeveniments (vaga general de la
construcció al setembre del 1931, insurrecció de l'alt Llobregat al gener del 1932, etc)
i no pogué evitar una gradual marginació del sector més sindicalista de la CNT.
Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la
qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a
favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la
majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques,
constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió
enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Manifiesto de la Federación de Realistas Puros
Proclama publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris
reialistes espanyols, partidaris de l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament
més moderada de Ferran VII. El document propugnava un pronunciament militar per tal de
donar el poder al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el
primer acte públic del carlisme. Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments
absolutistes catalans.
Manifiesto de
los Persas
Nom amb què és conegut el document signat per un grup de
diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII
d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la
constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a
posteriori el restabliment de l'absolutisme.
Manifiesto de
Sandhurst
Des de l'acadèmia de militar de Sandhurst (Anglaterra), el
futur Alfons XII d'Espanya, que n'era alumne, llançà el manifest de Sandhurst (1
de desembre de 1874), redactat per Cánovas del Castillo. En aquest manifest era presentat
el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb
un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest afavorí la restauració
monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Mano Negra, La
Suposada organització secreta anarquista andalusa,
l'existència de la qual fou feta pública el 1883. Li foren atribuïts assassinats i
altres accions violentes i delictes comuns. La relació que les autoritats establiren
entre La Mano Negra i la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
justificà una gran repressió sobre aquesta organització. Centenars d'afiliats de Cadis
i de Jerez de la Frontera foren detinguts i processats en la causa que se'n seguí, tot i
que la FTRE negà tota relació amb la suposada organització. Set persones en resultaren
condemnades a mort i executades i centenars d'altres reberen penes de presó i foren
confinades a les Filipines. Vint anys després (1903) fou revisat el procés i els presos
foren alliberats.
Manufactura
Etimològicament vol dir "fet amb la mà"
i es refereix als productes elaborats manualment, especialment els del ram tèxtil (filats
i teixits). Els pagesos anglesos del segle XVIII elaboraven fil o teixits a casa (domestic
system), que venien després a la ciutat; més endavant, el comerciant de la ciutat
els deixava les eines i les matèries primeres per un preu convingut (putting out
system); finalment, els comerciants van reunir treballadors en un mateix local amb
les màquines (mogudes manualment) i les eines (factory system). Aquesta
tradició manufacturera constituí una de les bases de la Revolució Industrial.
1. Procés de fabricació de béns. Així, una manufactura o un producte
manufacturat signifiquen un article porduït segons un procés fabril, o sigui resultant
de la transformació industrial d'unes primeres matèries. Les activitats manufactureres,
tal com són enteses actualment, nasqueren a Catalunya, bàsicament a través de les
manufactures tèxtils de cotó, vers el 1780.
2. Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de
dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment
productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats
internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia
entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans
dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats,
impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).
Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong.
Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el
marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les
concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident.
Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64),
que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme
i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més
important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una
influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors
més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt
sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble
com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir
el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les),
l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta
(les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de
classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura
la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i
l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una
societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és
ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
Màquina
Conjunt més o menys complex de peces sòlides (eixos,
rodes, barres, etc) que serveix per a transformar un tipus d'energia en treball o en un
altre tipus d'energia, o bé per a aprofitar l'acció d'una força per tal de produir
certs efectes. Una primera classificació permet d'agrupar-les en dues categories: les màquines
motrius, que transformen en energia mecànica l'energia (tèrmica, elèctrica,
mecànica, etc) que hom els forneix, i les màquines operatives, que actuen sobre
la matèria modificant-ne la forma, les dimensions, etc. Hom pot fer també
classificacions parcials, atenent factors que intervenen en el funcionament o en l'ús de
la màquina. Així, segons l'aplicació, hom pot classificar-les en màquines
agrícoles, màquines-eines, màquines calculadores, etc. Segons la forma com
és fornida l'energia a la màquina o la forma de l'energia produïda, hom distingeix les màquines
elèctriques, que transformen o produeixen l'energia elèctrica, de les màquines
de fluid, que actuen sobre un fluid o bé reben l'energia del fluid. Aquestes darreres
poden ésser pneumàtiques (en les quals intervé un gas, generalment aire), hidràuliques
(quan el fluid és incompressible) o tèrmiques (quan hom aprofita l'expansió
d'un gas o vapor a alta temperatura).
Maquinisme
Maquinista
Terrestre i Marítima, La
Societat anònima constituïda a Barcelona el 14 de setembre
de 1855 i aprovada l'any següent pel govern d'Isabel II. La seva finalitat era la
construcció de tota mena de maquinària pesant. L'origen de la societat fou la fusió
dels tallers de Valentí Esparó i Giralt (Valentí Esparó i Consocis, adquirits a la
companyia Bonaplata el 1839) i la societat La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar i Companyia),
fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar. El capital, de vint
milions de rals de billó, era repartit en cinc mil accions de quatre mil rals cadascuna.
Els principals accionistes foren, a més dels propietaris esmentats, Ramon Bonaplata,
Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous i Soler.
L'inici de les activitats de la nova empresa coincidí amb l'auge de les construccions
navals de vapor i de ferrocarrils, fet que la impulsà decisivament. Superada la gran
crisi de 1866-68, assolí una gran expansió els primers anys de la Restauració
(1875-78), bé que sempre estigué sotmesa als avatars del proteccionisme, pel fet que
havia d'importar una bona part de les primeres matèries i, doncs, el preu dels seus
productes no podia competir amb la tecnologia estrangera. El 1917 creà uns grans tallers
a Sant Andreu de Palomar per a la fabricació de locomotores. Els anys 1920-30 li fou
confiada la construcció de les unitats dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, que
ha continuat fins avui. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada per la
Generalitat, mentre dirigents i propietaris, fugits a la zona franquista, hi
reconstituïren una direcció i un consell d'empresa (Sant Sebastià, maig del 1937), que
entrà en relacions amb la fàbrica Krupp d'Alemanya. Pel novembre del 1937 la fàbrica
passà en poder de la sots-secretaria d'armament i fou destinada a la fabricació de
material bèl·lic amb el nom de Fàbrica 0. El 1939 la Maquinista passà sota el control
de la direcció formada a Sant Sebastià, que reprengué les activitats anteriors de
l'empresa. L'Instituto Nacional de Industria hi prengué una participació minoritària el
1956, que es convertí en majoritària el 1972, quan començaren els problemes de
l'empresa. L'any 1986, l'INI tenia prop d'un 90% del capital. El darrer dividend fou pagat
amb càrrec a l'exercici del 1977. Des del 1980 controla Equipos Nucleares SA, una altra
empresa de l'INI. El volum de vendes de l'any 1985 fou de 7 906 milions de pessetes i
tenia una plantilla de 1 724 persones.
Maquis
1. Lloc poc accessible on, sota l'ocupació alemanya de
França, s'agrupaven els membres de la Resistència.
2. Organització de resistència armada, a França, contra
l'ocupació alemanya.
3. Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l'estat
espanyol. Començà immediatament després d'haver-se acabat la guerra civil de 1936-39,
però no fou fins a l'alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual
cosa permeté l'entrada d'homes des de l'altra banda dels Pirineus— que el maquis
tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i
baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta. Animat
fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el
maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en
diversos casos hagueren de servir-se de l'exèrcit, com en els fets de la Vall d'Aran
(setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual
fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l'exèrcit 248, entre les
quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més
freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil. El maquis, caracteritzat per un grau
d'organització menor que la guerrilla típica, actuà a l'estat espanyol en nou zones
diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas.
Al Principat el maquis aprofità l'avantatge que oferia la frontera amb l'estat francès,
que li permeté de plantejar accions ràpides d'infiltració i sabotatge (cas d'en Massana
a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquis català esdevingué,
fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d'elements
anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren
l'any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d'una
espectacular persecució a Sant Celoni).
Marc-or
Valor en marcs de l'or que contenia el darrer marc
convertible en aquest metall preciós abans de la primera guerra mundial.
Marsellesa, la
Himne patriòtic militar compost el 1792 per Claude-Joseph Rouget de Lisle,
oficial de l'exèrcit francès, a Estrasburg, sobre text propi. Dos mesos més tard fou
cantat a Marsella en un banquet patriòtic, fet d'on prové el seu nom. Amb el temps foren
fetes diverses modificacions al text i a la música. Actualment és l'himne de l'estat
francès, bé que arreu té una significació republicanista i revolucionària.
Martin-Siemens,
procediment de
(veure Procediment de Martin-Siemens)
Marxa de la
Llibertat
Iniciativa política unitària promoguda especialment per
Lluís M. Xirinacs i per Pax Christi, i sostinguda per alguns partits i entitats cíviques
catalanes. Consistí, a l'estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb
ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de cinc columnes de
«marxaires» que difongueren, mitjançant concentracions, mítings, col·loquis, etc, i a
desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionalistes i
democràtiques de l'Assemblea de Catalunya.
Marxa sobre Roma
Episodi de la conquesta del poder per Mussolini, a Itàlia.
Amb la simpatia tàcita de les forces armades, 40 000 camises negres convergiren, a partir
del 27 d'octubre de 1922, sobre Roma. El govern Facta presentà la dimissió, i Mussolini,
que havia restat a Milà, arribà a Roma el dia 30, cridat per Víctor Manuel III per
formar govern. La marxa fou idea de D'Annunzio, i l'organitzà Italo Balbo i els altres
quadrumvirs: De Bono, De Vecchi i Bianchi.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx
i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme
dialèctic i històric. Representa una ruptura amb les teories
sobre l'home, la societat i la seva història -Elf Thesen über Feuerbach ('Onze
tesis sobre Feuerbach')-, que es limitaven a contemplar i interpretar el món, però que
eren incapaces de transformar-lo, perquè desconeixien el mecanisme del funcionament de
les societats. Arrenca del concepte d'alienació, present en tota la visió marxista de la
realitat. Marx intentà d'analitzar la realitat material de les relacions de l'home envers
la natura mitjançant el treball. Aquesta visió dinàmica de la realitat estigué
present, i amb coherència, en la seva visió científica de la història. L'home és
praxi transformadora d'una natura que és hostil, exterior i dominant. D'aquí ve la seva
situació d'alienació que anirà trencant (de la qual s'anirà alliberant) en la mesura
que l'home aconsegueixi d'humanitzar la natura i en la mesura que, alhora, ell mateix
pugui naturalitzar-se, posant-se en comunió amb ella. L'home és l'ésser de la praxi que
transformant la natura es transforma a si mateix, descobrint una realitat global que és
natura i història. En aquest sentit hom pot definir el marxisme com una filosofia
materialista i dialèctica (o, segons alguns autors, «una filosofia de la praxi»).
Actuant sobre la natura l'home es comunica amb els altres i genera el procés que dura
fins avui. Marx descobrí que l'home és condicionat per unes estructures i una societat
que ell mateix ha creat a través d'aquest procés històric. L'home viu en un estat
d'alienació que li impedeix de progressar i de realitzar-se humanament. Són les
estructures econòmiques de la primera revolució industrial les que han condicionat
l'home a un treball alienat, explotador, a les grans fàbriques. Marx volgué analitzar la
societat del capitalisme industrial i arribar, així, al descobriment del funcionament de
les societats i de llur història. En els resultats d'aquesta anàlisi hom troba les
aportacions marxistes per a una teoria científica nova: la ciència de la història,
que, com a teoria científica, té el caràcter d'instrument de coneixements (no
d'una realitat concreta, sinó dels mitjans que permetin de conèixer-la d'una forma
rigorosa, científica). Aquesta teoria és formada per un cos de conceptes abstractes que
serveixen per a analitzar científicament les diferents estructures de la societat, les
seves lleis de funcionament i de desenvolupament. Els primers fonaments d'aquest cos de
conceptes són ja apuntats a Die deutsche Ideologie ('La ideologia alemanya'), de
Marx i Engels, que marca una veritable revolució teòrica en el pensament dels autors. El
terme materialisme històric, utilitzat per Marx per a designar aquesta nova
ciència de la història, té com a finalitat l'establiment d'una línia divisòria entre
les concepcions idealistes anteriors i la nova concepció científica de la història
(estudi científic de la successió discontínua dels diferents modes de producció). El materialisme
històric comprèn els següents conceptes: procés de producció (procés de treball
sota unes determinades relacions de producció), forces productives (les que resulten de
la combinació dels elements del procés de treball sota unes relacions de producció
determinades; llur resultat és una determinada productivitat del treball), plus-vàlua
(valor que l'obrer crea més enllà del valor de la seva força de treball), capital
(diferents elements del procés de treball quan són destinats a produir plus-vàlua per a
l'amo), relacions tècniques de producció (formes de control o de domini que els agents
de la producció exerceixen sobre els mitjans de treball en particular i sobre el procés
de treball en general), relacions socials de producció (les que s'estableixen entre els
propietaris dels mitjans de producció i els productors directes, relació que depèn del
tipus de relació de propietat, possessió, disposició o usdefruit que estableixen amb
llurs mitjans de producció), infrastructura (conjunt de relacions de producció,
determinada fonamentalment pel concepte de propietat i la seva organització econòmica),
superstructura, que comprèn, al seu torn, l'estructura social (conjunt de classes socials
antagòniques en què un individu s'apropia del treball de l'altre a causa del lloc que
ocupa en l'estructura econòmica d'un mode de producció determinat, lloc precisat
fonamentalment per la forma específica amb què hom es relaciona amb els mitjans de
producció), l'estructura jurídico-política (les formes d'estat i els seus aparells
polítics, econòmics, repressius i jurídics), l'estructura ideològica (conjunt de
valors i idees, filosofies i actituds, «segregades» per les classes dominants, que donen
coherència a una organització político-social determinada), mode de producció
(concepte teòric que permet de concebre la totalitat social com una estructura dominant
en què el camp econòmic és determinant en darrer terme), formació social (totalitat
social concreta determinada històricament), conjuntura política (el moment actual de la
lluita de classes en una formació social), determinació, en darrer terme, per
l'economia, autonomia relativa dels altres camps (Marx i Engels no reduïren mai la
superstructura a la infrastructura; aquella té una relativa autonomia en relació amb la
infrastructura i llurs lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament). Aplicant
aquests conceptes, que constitueixen la teoria general del materialisme històric, el
proletariat pot conèixer les raons de la seva misèria i els mitjans per a posar-hi fi i
donar una orientació correcta a la seva lluita. Però el marxisme, a més d'una teoria
científica, és també una filosofia. A causa de la íntima relació que hi ha entre
descobriments científics i transformacions filosòfiques -demostrada, per exemple, per
Althusser-, és en les anàlisis científiques de Marx i Engels, especialment a El
Capital, on hom pot trobar els elements teòrics més avançats per a elaborar la
filosofia marxista. El nucli d'aquesta filosofia (materialisme dialèctic), així com
també de la teoria científica de la història (materialisme històric) és la lluita
de classes. El principi essencial de la tesi de Marx és: no hi ha producció
econòmica «pura», ni intercanvi «pur», ni distribució «pura». Tots aquests
fenòmens econòmics són processos que s'esdevenen sota unes determinades relacions
socials, que són, en darrer terme, relacions de classes antagòniques, és a dir,
relacions de lluita de classes. Les relacions de producció (i fins la mateixa producció
material) no són una cosa que s'afegeix a les forces productives com a simple «forma»,
sinó que penetren en les formes productives, puix que la força de treball que posa en
acció les forces productives forma part, ella mateixa, de les «formes productives», i
el procés de producció capitalista tendeix, sense parar i necessàriament, a la màxima
explotació de la força del treball. I com que és aquesta tendència la que domina tot
el procés de producció capitalista, cal dir que els mecanismes tècnics de la producció
són sotmesos als mecanismes (de classe) de l'explotació capitalista. Les anomenades
forces productives són, alhora, la base material i la forma d'existència històrica
de les relacions de producció (és a dir, de les relacions d'explotació). Marx mostra
que les formes successives de l'organització del procés de producció no eren sinó les
forces successives d'existència material i històrica de les relacions de producció
capitalista. És un error tecnocràtic, doncs, separar les forces productives de les
relacions de producció. No hi ha, per tant, producció «pura», ni economia «pura».
Amb les relacions de producció les classes són presents des del mateix començ del
procés de producció. Amb aquesta relació entre les classes antagòniques es creen les
bases de la lluita de classes, arrelada dins la mateixa producció. No hi ha cap societat
en la història que, en produir, no reprodueixi les condicions materials i socials
de la seva existència (de la seva producció). Ara bé, les condicions d'existència de
la societat capitalista són la condició de l'explotació que la classe capitalista
imposa a la classe obrera. Per a comprendre El Capital cal enlairar-se fins a la
reproducció, i aleshores hom pot comprendre per què la burgesia no pot assegurar-se
l'estabilitat i la durada de l'explotació (que imposa en la producció) si no és a
condició de conduir una lluita de classes permanent contra la classe obrera. Aquesta
lluita de classes es produeix perpetuant o reproduint les condicions materials,
ideològiques i polítiques de l'explotació. És així com El Capital deixa
d'ésser una teoria de l'economia política del capitalisme i es transforma en una teoria
revolucionària. Segons Althusser, cal abandonar la idea que la lluita de classes és un
producte del proletariat en rebel·lió contra les injustícies de la societat. De fet, la
lluita de classes pròpia de la societat capitalista és consubstancial a la societat
capitalista i comença amb ella; és la burgesia la que la menà, des del començ, contra
un proletariat desarmat. Lluny de rebel·lar-se contra les injustícies, el proletariat,
al principi, resistí a la lluita de classes burgesa, abans d'organitzar-se, de
desenvolupar la seva consciència i de passar a la contraofensiva. El cos doctrinal de
Marx i Engels ha tingut, com tota doctrina, i ja des de bon principi, diverses
interpretacions, que han donat origen a corrents diversos i a nous replantejaments. Així,
el revisionisme, iniciat per E.Bernstein, oposat al corrent ortodox,
representat per V.I.Lenin, de qui prengué el nom de marxisme-leninisme.
Diversos pensadors o dirigents dels partits polítics que accepten la doctrina marxista (comunisme,
socialisme) han encapçalat alguns d'aquests corrents teòrico-pràctics dins el
marxisme. Hom pot esmentar, com a molt significatiu, el maoisme, sorgit de Mao
Zedong, o els plantejaments més recents de certs partits comunistes europeus. Des de
mitjan anys vuitanta, el final de la guerra freda, les deficiències evidents del
'socialisme real' en tots els ordres amb relació a les societats capitalistes i
democràtiques, i l'ensulsiada final de l'URSS (1991), contribuïren a fer que el marxisme
perdés gran part del seu predicament com a corrent intel·lectual, tant als països que
havien format part del bloc soviètic, com als països occidentals, on era una part
essencial de la tradició del pensament i dels partits d'esquerra. La
crítica a la teoria marxista, intensificada a partir d'aquests anys, ha tingut dos
vessants: l'un de més pròpiament polític, centrat en la denúncia del totalitarisme
dels règims comunistes; i l'altre de tipus epistemològic, en el qual hom n'ha subratllat
les mancances empíriques, les generalitzacions abusives i les deformacions dels fets i
dels arguments com a resultat de la subordinació a objectius polítics prèviament
establerts.
El marxisme als Països Catalans
La penetració del pensament marxista als Països Catalans va lligada, fins al 1939, al
desenvolupament dels corrents polítics de la Unió Socialista de Catalunya, al grup de
"La Batalla" i certs grups sindicalistes i anarcosindicalistes. La USC, al
principi notablement influïda per l'austromarxisme, el laborisme anglès i el socialisme
francès, a partir del 1931 restà més marcada per l'experiència soviètica i, en
conseqüència, pel leninisme. Els qui més tractaren qüestions econòmiques foren Joan
Sardà, Lluís Ardiaca, Joan Comorera, Estanislau Ruiz i Ponsetí i Ramon Folch i
Capdevila. En el grup de "La Batalla", esdevingut Bloc Obrer i Camperol el 1931,
cal distingir tres corrents entre els autors que tractaren de temes d'economia: d'una
banda, Jaume Miravitlles i Daniel D.Montserrat, que acabaren en l'Esquerra Republicana; de
l'altra, Joaquim Maurín i Josep Oltra i Picó, que, amb el grup d'Andreu Nin, formaren el
POUM; i, finalment, els qui, juntament amb els de la USC, formaren el PSUC: Víctor
Colomer i Àngel Estivill. Entre els anarcosindicalistes, Diego Abad de Santillán, Gaston
Leval i Joan P.Fàbregas utilitzaren conceptes marxistes. Molt pròxims a aquests cal
situar Peiró, Pestaña i Marín Civera. Després de la guerra civil de 1936-39, la
producció i difusió de texts marxistes en català es limità, durant dues dècades, a
l'exili, a través de revistes com "Catalunya", de Mèxic, "Per
Catalunya", de l'Havana, "Lluita", "Quaderns de comunisme" i
"Endavant", publicats a França, i les Edicions Lluita, amb traduccions de
Stalin, Togliatti, Garaudy, Thorez, Mao Zedong, etc, i treballs originals de J.Comorera,
Pere Ardiaca, Rafael Vidiella, Amadeu Bernadó, Alexandre Cirici o Josep Pallach. Sense
relació directa amb aquests nuclis, una nova generació universitària marxista sorgí a
l'interior durant els anys cinquanta, amb noms com Manuel Sacristán, Francesc Vicens,
Josep Fontana, Joaquim Molas, Josep Termes, Jordi Solé i Tura, etc, la major part dels
quals col·laboraren, a partir del 1960, a la revista clandestina del PSUC,
"Horitzons" —després, "Nous Horitzons"—. Al mateix temps,
hom reprengué la difusió legal d'obres de Marx i d'historiadors i economistes com
E.Hobsbawn, P.Vilar, M.Dobb, P.M.Sweezy, E.Mandel, etc; en aquesta línia fou fonamental
el paper d'editorials com Oikos, Edicions 62, Ariel, Grijalbo o Anagrama. Ja els anys
setanta, la generalització del marxisme com a instrument d'anàlisi en el domini de les
ciències socials fou patent al món universitari català, i en foren testimonis revistes
com "Recerques", "Arguments", "Cuadernos de arquitectura y
urbanismo", "Taula de canvi", "Materials", "Cal dir",
etc. En consonància amb els corrents més generals, que es feren ressò del creixent
retrocés de l'URSS tant pel que fa als resultats pràctics com en el seu paper de model
per a l'esquerra, amb l'esfondrament del bloc soviètic (1991) com a corol·lari i la
pèrdua d'hegemonia social i política dels partits socialistes o la seva adaptació a
postulats neoliberals, als Països Catalans hom pot constatar una forta minva de la
influència del marxisme des dels anys vuitanta. Aquesta, tanmateix, resta considerable en
el món universitari.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de
Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia
esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme
(explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la
classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al
reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit
Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop
en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme
i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la
prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de
l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié
en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions
leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí
anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments
burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien
de servir per alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que
conreaven la terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes
prestacions de productes i treball.
Mater et Magistra
Encíclica del papa Joan XXIII (1961) que resumeix i
actualitza la doctrina social de l'Església, estableix la posició dels catòlics davant
els problemes socials i econòmics i propugna una col·laboració com més va més estreta
entre els països econòmicament desenvolupats i els subdesenvolupats.
Materialisme
1. Doctrina filosòfica que estableix la matèria com
a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real
respecte al pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme,
sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme.
En establir la prioritat de l'ésser sobre el pensar i de la natura sobre l'esperit, fa
d'aquest pensament i del mateix esperit formes específiques d'existència de la matèria,
al caràcter d'immanents a la qual resten, per tant, reduïdes. Bé que el terme sorgí
molt tardanament, el materialisme tingué elaboracions sistemàtiques des de l'antigor,
com foren la de l'escola charvaka, al món oriental, o la de l'atomisme
grec, a l'Occident. Representat per Leucip, Demòcrit i Epicur i continuat a Roma per
Lucreci, el materialisme antic fou objecte de descrèdit i persecució per part de la
cultura oficial i de la ideologia dominant a cada època, la qual era determinada per una
concepció sobrenatural i religiosa del món, radicalment incompatible amb el principi
materialista d'explicar tota la realitat basant-se en causes immanents a la natura i a la
societat. El racionalisme i la secularització, iniciats durant el Renaixement i
desenvolupats amb la modernitat, possibilitaren el sorgiment, a partir dels ss XVI i
XVII, d'un nou corrent materialista, de caràcter mecanicista, que no féu, però, sinó
donar encara més força a les posicions idealista i espiritualista en el camp filosòfic.
A partir de Hegel la reinterpretació marxista de la dialèctica recollí la tradició
materialista i alhora la modificà radicalment: d'una banda, establí el materialisme
dialèctic com a doctrina sobre la realitat total; de l'altra, assegurà una nova
comprensió de la història humana mitjançant el materialisme històric. Les
ciències, tal com han estat desenvolupades als darrers segles, pressuposen que tots llurs
objectes són susceptibles d'ésser explicats fonamentalment en factors immanents a les
diferents formes de manifestació de la realitat material (ateisme metodològic de la
ciència); els espectaculars resultats que han assolit, d'altra banda, han refermat la
convicció que una filosofia, en sentit estricte, o, en sentit ampli, una concepció del
món materialistes són també pertinents. El mateix desenvolupament científic,
tanmateix, ha anat reduint el contingut d'aquesta filosofia materialista fins al punt que
pràcticament l'ha deixada limitada al camp de la teoria del coneixement, sigui en el
sentit del positivisme o bé en el del materialisme dialèctic.
2. Tendència a donar una importància excessiva als interessos materials.
Materialisme
dialèctic
Doctrina filosòfica establerta per Marx i
Engels que, tot prenent les tesis fonamentals del materialisme, i alhora oposant-se al seu
plantejament mecanicista, suposa un desenvolupament de la doctrina materialista segons una
concepció dialèctica de la realitat. Per a la dialèctica marxista, arrelada
fonamentalment en la mateixa dialèctica de Hegel, el món -segons paraules d'Engels
mateix- no pot ésser concebut com un conjunt d'objectes acabats, ans ho ha d'ésser com
un conjunt de processos en què les coses -aparentment estables- i llur reflex mental en
el cervell humà, els conceptes, resten sotmesos a un canvi ininterromput, a un procés
constant d'esdevenir i de desaparèixer. El materialisme dialèctic és, doncs, una
concepció general del món -la base científica de la qual està en el materialisme
històric i en les ciències naturals- i alhora comporta una peculiar teoria del
coneixement. Aquesta darrera, elaborada principalment per Lenin, sosté que el coneixement
humà és reflex de la realitat, les dades d'observació del qual constitueixen la
mediació bàsica; no es tracta, però, d'un reflex especular, passiu i fotogràfic, sinó
d'un reflex aproximatiu i actiu: la realitat no és constituïda per uns elements últims,
definitius i estables -com entén el materialisme mecanicista-, ans per una infinitat de
nivells que s'integren en una totalitat en moviment constant. El procés de coneixement ha
d'ésser, doncs, progressiu, com més va més complet, però sempre incomplet i
aproximatiu, i, tot basant-se en l'observació, ha d'elaborar les dades d'aquesta
teòricament -és a dir, activament- per tal de poder anar reconstruint cognoscitivament
la totalitat en moviment -el concret real-, inaprehensible empíricament. Segons això,
doncs, no té sentit per al materialisme dialèctic jutjar el coneixement en termes de
veritat o de falsedat absolutes ni cercar garanties intrateòriques de correcció del
reflex: el criteri de veritat és el de la pràctica social, és a dir, l'experiència
històrica de la capacitat que un coneixement dóna per a dominar i transformar la
realitat coneguda; així mateix, pel seu caràcter aproximatiu, tot coneixement, bé que
com més va més exacte, serà sempre relatiu quant al grau de la seva veritat, la qual,
però, és també objectiva, com a reflex aproximat que aquell és de la mateixa realitat.
Materialisme
històric
Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre
el desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per
l'idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme
històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis
més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes
són producte de les relacions de producció i intercanvi -és a dir, de la situació
econòmica- de llurs èpoques i que, per tant, l'estructura econòmica de la societat és
el fonament real a partir del qual s'expliquen la superstructura de les institucions
jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc,
en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d'una interpretació
determinista del factor econòmic respecte a l'evolució històrica (interpretació que
dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà
(consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental,
segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la
realitat històrica. El materialisme històric té com a finalitat
l'establiment d'una línia divisòria entre les concepcions idealistes anteriors i la nova
concepció "científica" de la història com a estudi de la successió dels
diferents modes de producció. El materialisme històric pressuposa que tots els
objectes de les ciències són susceptibles de ser explicats per realitats materials. La
història de la humanitat ha estat una història de lluita de classes i aquestes
classes són el producte de la situació econòmica. El pensament religiós, filosòfic i
polític de tota societat vindrà determinat en darrera instància per aquesta situació
econòmica.
Materialisme
mecanicista
Corrent filosòfic que sorgí al s XVIII, representat
inicialment per La Mettrie i Holbach i, al s XIX, per L.Büchner, K.Vogt i
J.Moleschott, entre altres. Es caracteritza pel fet que redueix tot fenomen
psíquico-espiritual a una simple manifestació de determinacions materials (físiques,
biològiques, etc), i sovint pot identificar-se amb el naturalisme; l'anomenat
monisme hilozoista (representat, per exemple, per Haeckel) posseeix també una certa
afinitat amb ell. En la seva forma més pura, concep la realitat —tot inspirant-se en
el mateix atomisme grec— com a integrada per entitats independents, aïllades
i estables, definides per propietats primàries irreductibles les unes a les altres.
D'aquí ve la seva afirmació de la possibilitat d'un coneixement absolut basat en el
progressiu descobriment d'aquestes entitats i propietats; definides mitjançant categories
abstractes i rígides, però, aquestes impedeixen (segons la mateixa crítica que d'aquest
materialisme fa el marxisme) d'analitzar el caràcter canviant i dialèctic de tot el
real. Per tal com alhora concep també l'home abstractament (segons una essència humana
immutable i com a subjecte passiu d'unes constants anhistòriques), prescindint del
conjunt de relacions històricament determinades que actuen a la societat, el materialisme
del mateix L.Feuerbach fou criticat durament per Marx, bé que actualment hom intenta de
recuperar l'humanisme feuerbachià per tal d'humanitzar el marxisme. Certes derivacions
del mateix materialisme dialèctic no han deixat de caure, d'altra banda, en una
determinisme materialista (economicista, polític, etc).
Mau-Mau
Societat secreta político-religiosa creada el 1948 a Kenya en el si de les
tribus kikuiu, embu i meru. Organitzà (tardor del 1952) una campanya de terrorisme contra
les propietats dels blancs i els asiàtics, com a protesta per la detenció de Jomo
Kenyatta, president de la Kenian African Union. La terrible repressió dels britànics
contra els membres del Mau-Mau (40 000 morts i 80 000 empresonats) i l'aïllament que la
secta mantingué respecte al poble indígena, per raó de la incoherència de la seva
política (ferotgement xenòfoba i que vinculava els seus membres amb juraments i amb un
ritual salvatge), foren causa de la seva desaparició. Només com a petita guerrilla,
subsistí fins el 1959.
Maximalisme
1. Tendència del socialisme marxista que propugna l'aplicació immediata
del programa màxim, consistent en la lluita revolucionària per imposar, sense etapes
prèvies, un règim basat en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
2. Dins un partit o una escola de pensament, corrent que propugna el programa més radical
o màxim.
Mayorazgo
Nom donat a Castella, durant l'edat mitjana, a la
institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era
considerat una unitat inalienable per tal de preveure, així, l'ordre successori, basat en
l'heretatge per primogenitura. Sorgí al s XII, al si d'algunes famílies nobles, com a
concessió reial per a perpetuar els béns d'uns llinatges determinats. Bé que Alfons X
introduí, a Las Partidas, una llei que facilitava aquesta pràctica successòria,
la institució continuà essent una concessió reial fins al s XVI (lleis de Toro, 1505),
que fou ordenat jurídicament. Aleshores la burgesia també començà a practicar el dret
de mayorazgo, que podia ésser inter vivos (escriptura) o mortis causa (testament).
Limitat des de la darreria del s XVIII, a causa dels desequilibris socials que provocaren
els grans mayorazgos (que sempre es podien ampliar per matrimoni), les corts de
Cadis n'intentaren l'abolició. Aquesta fou promulgada per llei del 27 de setembre de
1828, que no entrà en vigor, per diverses causes, fins els anys 1836-37.
Mediació
1. Mitjà pacífic de resoldre els problemes internacionals consistent en
el fet que un tercer (un estat, una organització internacional o àdhuc una persona
privada, bé que revestida de prestigi i reconeguda com a equànime) intervingui entre les
parts litigants, proposant una solució.
2. Procediment per a resoldre els conflictes o les
divergències laborals, en especial quan són de caràcter col·lectiu, mitjançant la
intervenció d'organismes públics o de persones que actuen amicalment entre les parts
enfrontades i proposen recomanacions a aquestes.
Meiji, època
Època del Japó que correspon al regnat de l'emperador
Meiji Tenno (Mutsuhito) (1867-1912) i que hom anomena també època il.lustrada (meiji).
En aquesta època el país es transformà, mitjançant la industrialització i la
reorganització de l'estructura del poder (supressió del shogunat), en una potència
moderna.
Mein Kampf
Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925.
Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix
la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme,
oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són
contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder
polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any
següent.
Memorial de
Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en
defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a
l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya
per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la
Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques,
polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim
Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució
del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en
ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els
intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou
Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren
representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant
anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en
el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels
elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de
la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona,
hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat
espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya,
de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat
cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per
regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i
austro-hongarès.
Menxevic
Membre de la facció del partit obrer
socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve el nom de menxevic, en rus) en
el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els principals dirigents menxevics foren
Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança dels socialistes amb els elements
progressistes de la burgesia per tal d'implantar la democràcia política a Rússia. La
revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la facció bolxevic. Després de la
revolució del febrer de 1917 els menxevics feren costat al govern provisional i a
l'assemblea constituent, però després del triomf bolxevic foren posats fora de la llei.
Mercaderia
Producte del treball humà, útil per a satisfer les necessitats humanes i
destinat a l'intercanvi en el mercat. Històricament, en la transformació d'una societat
primitiva en una societat mercantil, els productes del treball es converteixen en
mercaderies a mesura que palesen més clarament —al costat de llur valor d'ús a
causa de llurs qualitats específiques i que poden haver donat lloc a un intercanvi no
mercantil— llur valor de canvi en el mercat. Aquest procés va particularment lligat
amb la intensificació de la divisió social del treball entre productors independents,
l'extensió del mercat, l'orientació de la producció vers ell i el desenvolupament de la
circulació monetària. El mode de producció capitalista generalitza la producció de
mercaderies com a forma dominant de la producció i presenta la força de treball com a
una mercaderia oferta en un mercat específic pel mateix treballador jurídicament
independent.
Mercado
Común Centroamericano (MCCA)
Organisme econòmic internacional creat pel tractat de
Managua del 1960. El seu objectiu principal és la formació d'una unió duanera,
aconseguida el 1966 amb l'establiment d'una tarifa duanera comuna per a la consecució
d'una política comercial unitària. El tracte fou subscrit per Costa Rica, el Salvador,
Guatemala, Nicaragua i Hondures; Panamà actua com a país associat. A partir del 1970, a
causa de la inestabilitat política de la zona, el MCCA entrà en una crisi: Hondures
abandonà l'organització el 1971 i Costa Rica, el 1972.
Mercantilisme
Corrent de pensament econòmic, dominant a Europa del s XV al XVIII,
caracteritzat pel principi que la riquesa d'un estat depèn del seu comerç exterior i és
directament proporcional al volum de reserves de metalls preciosos (especialment l'or),
així com pel fet de fomentar les exportacions i de reduir les importacions
(proteccionisme de l'estat, dirigit a assolir una balança de pagaments favorable). Hom ha
interpretat el naixement del mercantilisme com una conseqüència de l'aparició, a la
darreria de l'edat mitjana, d'un nou tipus d'estat i del capitalisme comercial. A causa de
llur estreta visió «nacionalista», els mercantilistes no examinaren el comerç des d'un
punt de vista internacional i no comprengueren, per tant, els defectes de llur esquema: si
un estat assolia una balança de pagaments positiva, ho feia en detriment de la balança
d'un altre estat, la qual cosa implicava la possibilitat de guerres aranzelàries i d'una
minva considerable dels intercanvis comercials internacionals. El fonament teòric del
mercantilisme no és, doncs, gaire sòlid ni profund (no aportà, per exemple,
explicacions satisfactòries de la importància atorgada a l'acumulació d'or); per això
el corrent mercantilista és considerat més com a expressió dels interessos d'una classe
comerciant naixent que no com un sistema de pensament econòmic ben estructurat. Entre els
seus principals portaveus cal esmentar els francesos Jean Baptiste Colbert i Jean Bodin,
l'anglès Thomas Mun i els italians Ferdinando Galiani i Antonio Serra; a la Península
Ibèrica es destacaren les aportacions de Martín de Azpilicueta i Tomás de Mercado. Al s
XIX el lliurecanvisme i la teoria de l'avantatge comparatiu en comerç internacional,
defensats per l'escola clàssica, representaren la reacció enfront de les
inconsistències del mercantilisme.
Mercat
1. Conjunt d'activitats de compra i venda de
mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i
demandants. Més que l'objecte de l'intercanvi -que pot ésser béns físics, serveis,
força de treball, diners, etc-, el que caracteritza l'existència d'un mercat és el
procés o la forma de l'intercanvi. D'altra banda, el mercat no va associat
necessàriament a una localització física, sinó que, en funció de la mercaderia,
depèn dels mitjans de comunicació i dels transports. El mercat apareix com el mecanisme
fonamental de l'intercanvi quan la divisió del treball i l'especialització entre
productes independents s'estén. En la mesura en què el mode de producció capitalista es
caracteritza pel màxim desenvolupament d'una divisió del treball entre productes
independents, hom pot dir que és el mode de producció mercantil per excel·lència.
Segons els autors que no accepten el concepte de mode de producció capitalista, les
formacions socials capitalistes són designades amb el nom d'economies de mercat
per oposició a les economies planificades, que comprenen el que habitualment hom
designa amb el nom d'economies socialistes o formacions socials en transició cap al
socialisme, en les quals la pervivència de certs tipus de mercat s'entén com a
instrument d'aquesta transició. El mercat té com a funció principal de fer compatibles
les conductes d'oferents i demandants a través de la formació de preus als quals
s'efectuen els intercanvis de mercaderies. Bé que el preu resultant a cada mercat pot
aparèixer com a arbitrari, aquest ha d'ésser tal que permeti d'assegurar la reproducció
de l'economia en la mesura en què els inputs pels diferents processos econòmics
arribin en cada període a les unitats de producció i assegurin als capitalistes una taxa
de guany adequada. L'economia ortodoxa considera que l'assignació més eficient dels
recursos escassos entre finalitats alternatives s'assoleix mitjançant la competència
perfecta, entesa com una estructura de mercat caracteritzada per un producte homogeni,
produït per un gran nombre d'empreses -cap de les quals no pot influir per ella mateixa
en el preu-, amb una tecnologia uniforme i amb llibertat d'entrada. Aquesta concepció és
implícitament normativa, perquè suposa que cal tendir que l'economia s'organitzi en
mercats al més perfectes possible. Segons aquests autors els mercats imperfectes -aquells
que no tenen alguna o algunes de les característiques dels mercats perfectes- són vists
com a aberracions que caldria suprimir. Tanmateix, la història del capitalisme ha palesat
que aquest tendeix cap a la concentració del capital i al monopoli, és a dir, a
organitzar-se en formes de mercat imperfectes, alhora que ha necessitat la intervenció de
l'estat a causa de la insuficiència dels mecanismes de mercat per a regular llur
funcionament. A més dels mercats de béns i serveis, existeixen altres tipus de
mercaderies, que donen a llurs mercats respectius característiques especials. Així, en
el mercat de la força de treball l'oferta és constituïda pels treballadors i la
demanda per les empreses. En aquest mercat es forma el salari, com a preu d'aquesta força
de treball.
2. Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o
nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que
es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es
duen a terme intercanvis regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a
equiparar-se. El mercat articulat requereix la presència d'una demanda sòlida i regular,
d'una divisió regional del treball que garanteixi la producció i comercialització
d'excedents i d'uns mitjans de comunicació adequats.
Mercat de valors
Borsa de valors.
Mercat
Interior Europeu
Espai econòmic de la Comunitat Econòmica Europea a
l'interior del qual a partir de l'1 de gener de 1993 circularan lliurement les persones,
mercaderies, serveis i capitals, i a més es respectarà el principi de llibertat
d'establiment. L'origen del Mercat Interior Europeu es troba el 1985, quan el Consell
Europeu aprovà el Llibre Blanc del Mercat Interior, els objectius del qual foren
recollits a l'Acta Única Europea, aprovada a la cimera de Luxemburg al febrer del 1986 i
que entrà en vigor al juliol del 1987. El Mercat Interior pretén mobilitzar els recursos
que es mantenien rígids a causa de la relativa fragmentació dels dotze mercats
comunitaris. El Llibre Blanc del Mercat Interior distingeix tres tipus de barreres que
impedeixen la plena mobilitat dels factors productius i dels béns i serveis: fronteres
físiques, fronteres tècniques i fronteres fiscals. L'existència de fronteres físiques
—duanes, controls d'immigració i de passaports i declaracions d'equipatges—, es
justifica per raons de tipus polític (control de droga i terrorisme), de tipus tècnic
(compliment de normes tècniques i sanitàries) i de tipus fiscal (ajustament dels tipus
d'IVA i dels impostos especials). Per eliminar aquestes fronteres se suprimeixen els llocs
de duana i alhora s'intensifiquen tant el control en les fronteres externes de la
Ccomunitat Europea com la cooperació entre les policies dels diferents estats membres, a
més d'harmonitzar les legislacions sobre control d'armes i drogues, com també sobre els
immigrants d'altres països. En el camp de control de mercaderies s'aplica la millora dels
mecanismes de trànsit comunitari, la supressió de quotes i contingents comercials,
l'abolició dels contingents de transport, els controls sistemàtics de seguretat en els
autobusos de passatgers i la realineació de les monedes de l'ecu verd. Pel que fa a les
fronteres tècniques s'eliminen totes aquelles que resulten de les disparitats
legislatives i de les diverses normes i reglamentacions tècniques aprovades
unilateralment i en vigor en cada estat. En l'àmbit del Mercat Interior Europeu,
l'harmonització no inclou aspectes tècnics detallats, sinó que se cenyeix als aspectes
essencials des del punt de vista sanitari, de seguretat o industrial. En segon lloc, el
principi de reconeixement mutu es generalitza a la major part de béns, serveis i
treballadors, com també als procediments d'assaig i certificació. Per últim, es
generalitza el mecanisme de comunicació de regles i normes tècniques industrials. Un
altre àmbit és el de la contractació pública, on s'assegura la transparència,
incloent-hi els sectors exclosos fins a la seva entrada en vigor i es controla la correcta
aplicació de la legislació comunitària. En el terreny de la lliure circulació de
persones, les modificacions principals se centren en el reconeixement mutu de les
formacions i dels corresponents diplomes. Pel que fa als títols, es combina el principi
de reconeixement mutu amb l'harmonització. Paral·lelament s'incorporen les condicions
que facilitin la cooperació industrial entre empreses d'estats membres diferents. Això
implica eliminar nombroses barreres fiscals i legals que la dificulten i actuar en àmbits
com el dret i la fiscalitat de societats, propietat intel·lectual i industrial. Una de
les raons fonamentals que explica l'existència dels controls comunitaris a les fronteres
són les divergències fiscals: per suprimir aquests controls i per integrar el mercat
interior és indispensable aconseguir una aproximació sensible de la fiscalitat
indirecta, és a dir, de l'IVA i dels impostos especials. L'objectiu que es persegueix és
que no hi hagi impostos fiscals que produeixin distorsions en la competència i
alteracions en els intercanvis.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la
circulació de les quals és prohibida o racionada.
Mercat obert
Mercat de crèdit en el qual no intervé l'element de
solvència personal, sinó el valor objectiu dels títols. La borsa de valors és el
típic mercat obert. Les anomenades operacions de mercat obert són un important
instrument de política econòmica que té com a finalitat controlar la quantitat de diner
existent en el país. La mecànica d'aquestes operacions consisteix en la venda de valors
a la borsa per part de les autoritats monetàries, amb la qual cosa immobilitzen els
actius líquids en títols i retiren, per tant, de la circulació una part del diner en
possessió dels particulars i els bancs. Inversament, quan les autoritats monetàries
desitgen d'incrementar les disponibilitats líquides en mans del públic o els bancs,
compren els títols a la borsa. Aquests títols solen ésser valors públics o garantits
per l'estat.
Mercosur
Organització fundada al març del 1991 amb l'objectiu de
crear una zona de lliure comerç i de cooperació econòmica entre els estats membres. En
foren fundadors Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai. El 1992 acordaren la creació d'una
taxa externa comuna entre el 0 i el 20% (en vigor des del 1995). La presidència és
ocupada rotativament, cada sis mesos, pels caps de govern dels estats membres.
L'organització ha establert acords bilaterals amb Xile, Bolívia i la UE.
A partir de l'1 de gener de 1995 hom pot parlar de
l'existència d'un mercat comú que comprèn l'Argentina, el Brasil, el Paraguai i
l'Uruguai, els quals han establert la lliure circulació de mercaderies, han fixat un
aranzel únic vers l'exterior que se situa entre un 2 i un 20% i han dissenyat una
política comercial comuna. Els efectes de la posada en marxa de MERCOSUR sobre els fluxos
comercials dels països de la zona han estat molt importants, i han augmentat un 25% entre
el 1990 i el 1995. L'any 1996 Xile i Bolívia signaren un acord d'associació comercial
amb MERCOSUR, mitjançant el qual es liberalitzaran progressivament els intercanvis
comercials mutus, i que representa un pas endavant vers una integració comercial de tot
el continent americà. El 1995 MERCOSUR signà un acord de coope
