Pacem in terris
Encíclica del papa Joan XXIII, publicada l'11 d'abril de 1963. Tracta de
la idea de la pau que cal fonamentar en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat.
Analitza els drets i els deures de l'home, les relacions dels ciutadans amb el poder
públic i la manera com s'han de regir les comunitats polítiques.
Pacifisme
Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra
com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals. El pacifisme, fonamentat de bon
principi en idees religioses, es remunta al s XIX, amb la creació de societats per a la
pau a Nova York (1815), Londres (1816), París (1821) i Ginebra (1830). El 1843 se
celebrà a Londres el primer congrés internacional per a la pau. A la fi del s XIX el
moviment pacifista rebé un nou i definitiu impuls en ésser incorporades les tendències
pacifistes a l'ideari dels partits socialistes i de les organitzacions obreres, que
preconitzaren la supressió del servei militar obligatori i el desarmament de les
potències. Creada a Berna (1892) l'oficina internacional de la pau, la conferència de
l'Haia (1899) donà origen al tribunal internacional d'arbitratge. L'èxit escàs
aconseguit per la Societat de les Nacions Unides i, més tard, per l'ONU a l'hora de
garantir la pau mundial ha fet que el pacifisme continuï essent una aspiració encara
viva, que ha conegut a Europa una revifalla espectacular des del 1979, amb l'augment de la
tensió de l'Est i l'Oest i del risc d'una guerra nuclear limitada o general. Cal
distingir el pacifisme de la no-violència i de l'objecció de consciència, per tal com
el primer representa un rebuig global de la guerra com a mitjà de resoldre les
diferències entre els pobles, mentre que la no-violència i l'objecció de consciència
representen un pas més de cara a la concreció d'aquest ideal pacifista.
Pacte
Contracte, tant en la seva integritat com en les convencions
particulars, condicions, clàusules o estipulacions que el constitueixen. El simple
consentiment dels atorgants és causa civil suficient per a la constitució d'un pacte. En
el dret justinianeu s'anaren assimilant els uns i els altres.
Pacte ABC
Tractat signat el 1915 entre l'Argentina, el Brasil i Xile per tal de
contrarestar la influència nord-americana i de mantenir la pau. No ha estat mai
ratificat, i els successius canvis de govern n'han provocat la gradual dissolució. Les
tres lletres amb què hom el designa són les inicials del nom dels tres països en la
llengua respectiva.
Pacte Andí (veure Grup Andí)
Pacte
Antikomintern
Pacte signat per Alemanya i Japó el 25 de novembre de 1936
per oposar-se a la Internacional comunista, al qual més tard s'adheriren Itàlia (1937),
Manxukuo i Espanya (1939), Hongria (1940) i Bulgària (1941). Fou renovat per cinc anys el
novembre del 1941. El Komintern era la III Internacional fundada a
Moscou al març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i
les colònies que consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la
metròpoli venia la seva producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les
colònies tot tipus de matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les
manufactures que posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la
seva pròpia metròpoli.
Pacte d'Acer (veure Tractat de Berlín)
Pacte d'El Pardo
Pacte establert després de les entrevistes entre Cánovas i Sagasta, a la
mort d'Alfons XII d'Espanya (1885), on fou acordada la substitució del govern conservador
pel liberal sancionant així el torn pacífic de partits existent des del 1881.
Pacte de Bagdad
Tractat militar entre Turquia, l'Iraq, el Pakistan, l'Iran i
la Gran Bretanya, signat a Bagdad l'any 1955, al qual s'adheriren els EUA (1957). Amb
motiu de la revolució de l'Iraq (1958) i la retirada d'aquest país, el tractat fou
renovat (1959) i prengué el nom de Central Treaty Organisation.
Pacte de
Biac-na-Bató
Pacte signat al campament de Biac-na-Bató de l'illa de
Luzón (Filipines) el 1897 entre el capità general Fernando Primo de Rivera i el cap dels
independentistes filipins Emilio Aguinaldo. En virtut d'aquest acord foren alliberats uns
presoners espanyols, fou permès a Aguinaldo i a d'altres caps de la rebel·lió
d'embarcar-se cap a Hong Kong, i fou concedida una amnistia general.
Pacte de
Briand-Kellog
Acord signat a París el 27 d'agost de 1928 pel qual hom renunciava al
recurs de la guerra com a mitjà per a resoldre les disputes internacionals. Fou promogut
per Aristide Briand, ministre francès d'afers estrangers, i Frank Billings Kellog,
secretari d'estat dels EUA. Aconseguí l'adhesió de gairebé tots els estats, àdhuc
Itàlia, el Japó i Alemanya.
Pacte de
no-agressió
Acord entre dos estats d'abstenir-se d'emprar la força l'un
contra l'altre i de resoldre llurs possibles conflictes mitjançant una negociació o
sotmetent-los a un arbitratge. Signat generalment per estats que podrien tenir motius per
a enfrontar-se bèl·licament, pot ésser, de fet, només una mesura diplomàtica per a
ajornar les hostilitats en comptes d'assenyalar el començament d'una veritable política
de distensió.
Pacte de Sant
Gervasi
Aliança electoral entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal
Nacionalista Republicana per a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant
la convocatòria d'eleccions feta pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es
trobava en un moment de crisi greu; la UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de
l'any anterior, i dividida internament entre un sector estrictament liberal i molt
intel·lectual, representat per Pere Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i
socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia d'atreure la massa proletària; els
radicals, també en franca davallada, anaven perdent llur base obrera i es veien empesos
cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se febles, cercaren l'única aliança
possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la Lliga. La iniciativa partí de la
UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la resistència d'altres figures de la Unió,
negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia
al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on procediria el nom popular de pacte de Sant
Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa
Republicana, proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la
monarquia i contra la Lliga, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana;
el signaven H.Giner de los Ríos, A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles
i Ormella, S.Albert, Felip Rodés i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà
una immediata onada de baixes a la UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble
Català" en bloc—; d'altra banda, els resultats de les eleccions foren molt
adversos: de vint candidats a tot Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals
i cinc nacionalistes. Més greus, però, foren les conseqüències a llarg termini; la
Unió, commocionada per una aliança que hom considerà errònia i aberrant, conegué
aviat la separació dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat
(Layret i els seus seguidors), i el mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a
alternativa política i aglutinant del catalanisme esquerres.
Pacte de Sant
Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició
antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant
Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a
l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions
preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino
Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb
l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya,
M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat
Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de
Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción
Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma,
Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes
Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats
Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un
comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la
República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió
catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat
política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que,
plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i
que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en
què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític
bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de
1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han
deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i
Catalunya i la revolució, respectivament.
Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de
Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i
signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i
d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte
rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements
federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids
—Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a
l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança
defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del
pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest
motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures
autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya
—en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després
al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel
general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.
Pacte de Varsòvia
Acord signat a la capital polonesa el 14 de
maig de 1955 per l'URSS, Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, la República
Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia i Romania. Amb vista a la defensa mútua, hom
establí un comandament unificat per a llurs exèrcits, encapçalat per un mariscal
soviètic amb residència a Moscou i sota la supervisió d'un consell polític consultiu;
a més, hom decidí que periòdicament es reunirien els vuit ministres de defensa. De fet,
el pacte constituí la resposta del bloc comunista a la formació de l'OTAN per part de
les potències occidentals i al rearmament d'Alemanya. Albània se'n separà el 1968,
arran de la invasió de Txecoslovàquia duta a terme per les tropes d'aquest pacte però
sota les ordres de Moscou, amb què es demostrà que el conveni era d'un signe netament
soviètic. Altrament, en les converses sobre desarmament celebrades en començar la
dècada dels noranta, no intevingueren països com Polonia, Hongria, etc que aleshores ja
havien assolit un règim democràtic o que havien entrat dins l'esfera occidental
(República Democràtica Alemanya), la qual cosa representava de facto la fi del
Pacte, fi, tanmateix, que es féu oficial l'any 1991.
Pacte dels Balcans
Pacte d'ajut i de cooperació militar signat el 9 d'agost de 1954 entre
Iugoslàvia, Grècia i Turquia en la conferència de Veldes. Els signants es comprometien
a respondre conjuntament a qualsevol agressió feta a un d'ells. En fou el motiu la
tensió entre Iugoslàvia i l'URSS. La reconciliació d'ambdós estats des del 1955 el
deixà sense efecte.
Pacte
Democràtic per Catalunya
Coalició electoral per a les eleccions legislatives
espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra
Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front
Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de
centre-esquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona
força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició
Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons.
Pacte
Germanosoviètic
Acord signat a Moscou (22 d'agost de 1939) per l'URSS i Hitler pel qual
hom establí un compromís mutu de no-agressió i una limitació de les zones
d'influència d'ambdós estats. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar
Polònia, fet que desencadenà la Segona Guerra Mundial.
Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya,
Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir
els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les
respectives zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria,
Romania i Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.
Pactes
d'Unió i Solidaritat
Nom que reberen els pactes de cooperació signats per un sector de la
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola amb grups anarquistes independents de
Barcelona i València, els anys 1886 i 1887.
Pactes de Família
Política seguida durant el sXVIII per les diferents
dinasties borbòniques de França, Espanya, Dues Sicílies i Parma, especialment la
d'entesa en qüestions de política internacional. Aquesta política era propugnada pel
rei de França per tal de mantenir lligats els seus descendents. Iniciada de fet per
Lluís XIV, durant la guerra de Successió d'Espanya, tingué un llarg moment
d'estroncament després del 1715. El primer pacte de Família (7 de novembre de 1733),
signat entre Lluís XV i el seu oncle Felip V d'Espanya, en ocasió de la guerra
de successió de Polònia, tingué com a resultat més vistent el reconeixement (1738)
dels trons de Nàpols i Sicília per a Carles VII, fill de Felip V i d'Isabel de
Parma. El segon pacte (28 d'octubre de 1743), signat entre Carles VII, Felip V i
Lluís XV, durant la guerra de successió d'Àustria, conduí a la concessió (1748)
dels ducats de Parma, Plasència i Guastalla a Felip, fill de Felip V. Així, els
Borbó espanyols, com a hereus dels Farnese, havien fet fructificar llur
"irredentisme italià" antiaustríac. Nogensmenys, ni Gibraltar ni Menorca no
havien tornat a la monarquia hispànica, alhora que tampoc no restava frenat el domini
britànic a la mar ni la seva intervenció a les Índies. Tot plegat féu que
Ferran VI d'Espanya preferís de restar al marge de la guerra dels Set Anys. Però,
en pujar al tron espanyol Carles VII de Nàpols (Carles III), hom tornà a la
política d'entesa amb França, en la qual participaren també Parma i Nàpols (tercer
pacte, 15 d'agost de 1761); el seu resultat fou negatiu, amb la preponderància mundial de
la Gran Bretanya (tractat de París, 1763). Això ocasionà que França no volgués
intervenir en les qüestions colonials hispanobritàniques, fins que la guerra de la
independència nord-americana donà la possibilitat als Borbó d'una nova intervenció
antibritànica, aquesta vegada reeixida (tractat de Versalles, 1783). Després del
parèntesi de la guerra Gran (1793-95) contra la França revolucionària —precisament
originada per la intervenció de Carles IV d'Espanya a favor de Lluís XVI
invocant les clàusules del tercer pacte de Família—, novament s'implantà
l'aliança francoespanyola contra la Gran Bretanya, fins el 1808.
Pactes del Laterà
Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i l'estat del
Vaticà signats l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat, cardenal
Gasparri, pels quals hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els Estats
Pontificis desapareguts de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres documents:
un tractat polític reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una convenció
financera. Pel primer era suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada per
Pius IX, i reconegut l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document,
representà l'acceptació de l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les
escoles confessionals, la validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc.
Desaparegut el feixisme, la república ratificà el concordat, però posteriorment hom
n'ha plantejat la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la llei del divorci
(1970). El tercer document era el lliurament d'una quantitat en efectiu en concepte de
reparacions per les requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de Roma i altres
territoris dels antics Estats Pontificis.
Padró
Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un
terme municipal en una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota
persona, fins i tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat
espanyol, han d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera
inscripció quan n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys
i rectificat anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un
document públic en el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil,
relació amb el cap de casa, etc.
Països
Catalans, els
País que ocupa la part oriental de la Península Ibèrica,
a llevant d'una línia N-S de longitud aproximada de 0° 30' E a 1° 30' W a mesura que el
litoral deriva en sentit NNE-SSW. S'estén, en latitud, al S de les Corberes i el Pirineu
Central, d'uns 43°N a uns 38°N, passat el Segura. Té, doncs, tres façanes: la
hispànica, que engloba el terç oriental de la conca de l'Ebre, el vessant marítim del
Sistema Ibèric amb la conca baixa del Xúquer, i el sector més baix de la del Segura,
separades pel Sistema Bètic; l'europea, que separa Catalunya d'Occitània, i deixa a
Catalunya el Pirineu llevantí; i la mediterrània, centrada en la mar Catalana,
que separa el País Valencià i Catalunya, a ponent del mare nostrum, de les illes
Balears, el tercer país català, que gairebé assoleix els 40° 30' E. Aquestes tres
façanes corresponen als ingredients bàsics, Hispània, Europa continental i
Mediterrània, configuradors del triple país català. Els Països Catalans són repartits
entre tres estats: l'estat espanyol (93,41% del territori i 96,64% de la població),
l'estat francès (5,92% i 3,16%) i Andorra (0,67% i 0,20%). El concepte d'un país que
aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la
llengua catalana, diferenciada de la llatina des de feia segles, aparegué com a mínim al
s XII. L'expansió territorial dels segles següents (vers el SW continental i el SE
marítim), especialment la del XIII, que incorporà al poblament català les illes Balears
i el que havia d'esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana al tombant del
1300 l'àmbit territorial d'avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al s XVII i al
començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d'altres de
despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de
llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres
administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació
d'àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al s XIV i, a l'estranger, al s
XVI, hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decret de Nova
Planta (i, definitivament, amb la fi de l'antic règim) deixà de tenir vigència la
corona catalano-aragonesa (o corona d'Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en
part, aquesta necessitat. Al s XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de
llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l'any 1886 aparegué la forma dels Països
Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista "L'Arc de
Sant Martí"; més tard (1900), a la revista "Catalònia", dirigida per
J.Massó i Torrents, i el 1903 a la revista "Catalunya", dirigida per J.Carner.
Com a concreció d'un projecte polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els
programes d'algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d'algun escriptor (com
J.Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des
de la Renaixença. En els anys de replanteig de l'acció política i cultural catalana
posteriors al 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i, sobretot, Joan Fuster,
divulgaren en revistes i llibres aquesta forma, que fou fins i tot premiada en un concurs
convocat per l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. Cal observar que s'ha
modificat el concepte territorial al qual s'aplica, que si per als primers autors
coincidia amb les terres de llengua catalana, que ocupen 59 671 km2, poblades
el 1981 per 10 290 248 h, després, a partir del decenni de 1960, es concretà en una
realitat geohistòrica més compacta. Hom n'ha exclòs l'Alguer, com a cas distanciat i
aïllat en el país sard, i hi ha inclòs les terres de parla occitana de la Catalunya
pirinenca i les de parla castellano-aragonesa del País Valencià, lligades històricament
amb el bloc territorial continu de parla catalana. Entesos així, els Països Catalans
ocupen una superfície de 69 823 km2, amb una població estimada el 1998 d'11
460 061 h. La població absoluta situa els Països Catalans en un lloc destacat entre els
estats europeus (el tretzè de 32) i entre els mediterranis (el novè de 18). La població
relativa que en resulta (153,4 h per km2) situa els Països Catalans en l'onzè
lloc d'Europa, només superats entre els estats extensos per les dues Alemanyes, el Regne
Unit i Itàlia, i en el cinquè de la Mediterrània.
Palestra
Entitat catalanista, fundada a Barcelona (1930) per
iniciativa d'un grup d'amics de J.M.Batista i Roca. De caràcter educatiu i patriòtic,
pretenia situar-se per damunt de matisos polítics o socials; per la qual cosa nomenà una
presidència d'honor amb líders dels principals partits. Organitzà cursos sobre
història, literatura, art, llengua, etc; cercles d'estudis de dialèctica
("Àgora"); competicions esportives a la manera del Sokol txec i campanyes
d'acció social i cultural. En fou president Pompeu Fabra; secretari, Batista i Roca, i
sots-president, Frederic Roda. Mantingué estretes relacions amb Galícia, el País Basc,
els txecs i Occitània. Organitzà una gran campanya pro estatut i a la Vall d'Aran es
presentà amb un manifest en aranès. El 1931 formà una guàrdia cívica entorn de Macià
i després del 6 d'octubre de 1934 l'entitat es camuflà com a Club David. Formà una
secció femenina i es relacionà amb els catalans de l'estranger. Tenia uns cinc mil
afiliats a Barcelona, a les diverses delegacions comarcals del Principat i a les ciutats
de València i Palma de Mallorca.
Panafricanisme
Doctrina política que intenta de dur a terme la unitat dels
pobles africans. Protagonitzat a l'origen per negres trasplantats a les Antilles o als
EUA, sobretot Sylvester Williams, el moviment reclamà per als pobles africans els
principis de Thomas Woodrow Wilson (Congrés de París del 1919). Entre les dues
guerres mundials, després d'implantar-se a l'Àfrica, el moviment trobà acolliment entre
els socialistes anglesos i francesos (congressos a Londres, 1921, a Nova York, 1927, i a
Manchester, 1945). Denunciant l'explotació i la divisió de l'Àfrica, el moviment es
proposà la promoció de la cultura negra (naixement, a París, de la revista
"Présence africaine", 1947), precisà la noció de negritud i afirmà la
capacitat dels pobles africans per a l'autodeterminació. El moviment, després de la
independització de la gran majoria dels estats africans, malda per tal d'enfortir la
solidaritat entre ells (Conseil de l'Entente, 1959; Unió dels Estats Equatorials, 1959 i,
sobretot, Organització de la Unitat Africana, 1963) i afavoreix la lluita contra
els darrers reductes colonials i contra el règim racista de Sud-àfrica, si bé la
divisió del continent entre règims conservadors i règims revolucionaris li resta molta
eficàcia.
Pan-Africanist
Congress
Partit nacionalista negre de Sud-àfrica, format el 1959 en escindir-se de
l'African National Congress. Més radical que aquest en l'aspecte racial, defensa
l'exclusivisme africà. Il·legalitzat el 1960, desplegà a partir de 1961 una
discontínua activitat armada contra el règim blanc des de les seves bases a Zàmbia i a
Tanzània. A les eleccions del 1994 aconseguí només 5 diputats a l'Assemblea Nacional.
Fou legalitzat el 1990. S'oposà al procés pactista endegat per l'ANC i pel Partit
Nacional, i es posicionà clarament a l'esquerra de l'ANC, en favor d'importants reformes
econòmiques. Tot i que inicialment rebutjà qualsevol mena de converses amb el govern
blanc, a la fi s'integrà al procés democràtic. En les eleccions del 1994 tan sols
aconseguí cinc diputats a l'assemblea nacional.
Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira a la
unió dels pobles d'Amèrica. Els seus orígens són atribuïts a Simón Bolívar, que el
1826 convocà a Panamà els representants de les joves repúbliques americanes per
intentar d'establir la unió de les confederacions. El 1889, per iniciativa del secretari
d'estat nord-americà James Blayne, fou convocada a Washington una conferència
interamericana amb l'objectiu d'afavorir els intercanvis comercials entre els EUA i
l'Amèrica Llatina i creà, alhora, l'Oficina de les Repúbliques Americanes. El 1901 es
reuní a Mèxic i així, cada quatre anys, en una ciutat diferent. El 1910 hom creà la
Unió Panamericana amb seu a Washington i presidida pel secretari d'estat dels EUA. Durant
el comandament del president Franklin D&Roosevelt i en el curs de la Segona Guerra
Mundial fou creat un comitè per a la defensa política del continent, amb l'objectiu de
solidaritzar-se davant qualsevol agressió als països americans. El 1948 fou fundada l'Organització
dels Estats Americans. El Mercado Común Centroamericano, l'Asociación
Latinoamericana de Integración i el grup Andí preveuen la integració gradual
de les economies dels estats membres. Tanmateix, el panamericanisme no ha dissolt les
rivalitats nacionals entre els diversos estats del continent (conflictes fronterers entre
l'Argentina i Xile, Xile i Bolívia, el Perú i l'Equador, etc), agreujades en ocasions
per l'existència de règims marxistes (Cuba, Nicaragua, Grenada) i les ingerències dels
EUA.
Panarabisme
Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països
àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la
dominació turca, i de la colonial, després. Una vegada esfondrat l'imperi Otomà, el
panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la
salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat,
alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d'Àfrica, sobretot. Després de
diversos intents no reeixits d'unificació per part d'alguns estats àrabs (RAU, 1958-61;
Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria,
Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia,
1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes
actituds adoptades davant les guerres àrabo-israelianes, l'entesa entre els països
àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències
entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l'Iraq i Síria, entre
Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l'Iran i l'Iraq, etc), el problema
palestí i els interessos enfrontats entorn de l'explotació de petroli.
Pandèmia
Malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que
ataca gairebé tots els individus d'un país.
Paneslavisme
Corrent polític nacionalista que pretenia la unificació dels pobles
eslaus sota l'hegemonia de Rússia. Al s XVIII i començament del XIX, entre els pobles
eslaus dominats per Turquia i l'imperi austro-hongarès es creà la consciència de llur
unió i aliança, sentiment que fou aprofitat pels imperialistes russos. Els anys 1830-40
M. P. Pogodin i N. I. Kostromarov propugnaren la unificació política dels pobles eslaus
en una monarquia federada sota la dominació del tsar de Rússia, amb la russificació de
la llengua, la cultura i la política. El moviment adquirí més importància precisament
en aquest període imperialista rus. Pel seu caràcter profundament reaccionari i
nacionalista fou durament criticat pels revolucionaris demòcrates russos (Herzen,
Cernysevskij, etc), que, contràriament, proposaven la solidaritat democràtica dels
eslaus en contra dels règims opressors.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en
la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en
un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de
cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que
pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la
creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les
minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda,
Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i
Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia,
Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S.
Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera
quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II
d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci,
Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a
revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme,
que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de
Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite
pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
Panhel.lenisme
Moviment polític grec que, després de la guerra de la
independència (1829), pretenia d'estendre el domini territorial grec a les antigues
colònies de l'Àsia Menor i de la regió balcànica. Aquest propòsit es convertí en una
realitat l'endemà de la Primera Guerra Mundial, sota el govern d'E.Venizelos
(tractat de Sèvres, 1920); però la represa vigorosa de Turquia culminà amb la derrota
grega el 1922. L'any següent el tractat de Lausana inferí un cop mortal als
anhels panhel·lenistes.
Panislamisme
Moviment político-religiós que pretén unificar el món
islàmic. Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident,
contra el qual es dirigeix la seva lluita. Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els
seus líders principals foren Gamal al-Din al Afgani i el seu deixeble Muhammad 'Abduh,
ambdós exiliats (1879 i 1882, respectivament). Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà
Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l'únic cap possible
dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental. Però, després del
fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava
terreny el panarabisme. La creació dels Germans Musulmans comportà una
revifalla ideològica des del 1940, i el naixement de l'Organització de la
Conferència Islàmica el 1971 fou un intent de concretar políticament i
econòmicament l'ajut recíproc entre tots els estats islàmics, però llurs diverses
posicions en el context mundial han fraccionat el moviment: així, al costat de
l'islamisme revolucionari, representat sobretot pel règim islàmic instaurat el 1979 a
l'Iran i propugnat també per grups com ara Hezbol·là, Hamàs, els mateixos Germans
Musulmans, els talibans afganesos o altres grups radicalment antioccidentals que sovint
empren mètodes violents, cal esmentar les monarquies de la península Aràbiga, regides
per una observació estricta de la llei islàmica però alineats políticament amb
occident. Finalment, estats com ara el Marroc, Egipte o Tunísia combinen els preceptes de
la xara derivats de la condició de l'islam com a religió oficial amb un ordenament
institucional molt influït per occident. Entre els conflictes que més profundament han
erosionat el moviment panislamista cal esmentar el palestino-israelià i la guerra del Golf
Pèrsic (1990).
Papa
Títol amb el qual hom designa el bisbe de Roma i cap de
l'Església Catòlica, per bé que el mot ('pare') era aplicat fins al s VII a qualsevol
bisbe i encara avui el conserva també el patriarca d'Alexandria. És elegit des del 1059
pels cardenals reunits en conclave. Pau VI en regulà les modalitats (1975). Pot
ésser elegit papa qualsevol catòlic de sexe masculí. El darrer papa no cardenal fou
Urbà VI (1378-89), i a partir de Climent VII (1523-1534) l'elecció recaigué sempre en
un italià, fins al papa Joan PauII (1978), polonès. Els Països Catalans han donat dos
papes: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI. Acceptada l'elecció (i
ordenat de bisbe, si no ho era), el nou papa frueix de totes les prerrogatives del
càrrec: el primat, la infal·libilitat, la presidència del col·legi
episcopal. Entre aquestes, s'hi compta també la sobirania del Vaticà, suport
material simbòlic d'una autoritat espiritual supranacional, més i més reconeguda des de
la pèrdua dels Estats Pontificis, que la Santa Seu exerceix per una intensa
activitat diplomàtica i una presència en els organismes internacionals. Situació
ambigua que agreuja les dificultats de reconeixement del papat per part dels cristians no
catòlics.
Parceria
Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en
virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor,
mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits. Aquesta mena de
contractes es regeixen essencialment pel principi d'autonomia de la voluntat dels
contractants i les seves condicions són variables, tant en la participació corresponent
al propietari, com en les aportacions que a voltes fa aquest, participant en despeses de
l'explotació. La llei del Parlament de Catalunya de l'onze d'abril de 1934, dita llei de Contractes
de Conreu, regulà la parceria, però fou anul·lada pel Tribunal de Garanties
Constitucionals. Les lleis de l'estat espanyol dels anys 1935 i 1942, regularen, en part,
els contractes de parceria i els seus efectes. Actualment aquests es regeixen per la llei
d'arrendaments rústics de l'any 1980.
Paritat
O paritat-or. Pes de metall preciós -d'ordinari or- que serveix
de base a un sistema monetari. En aquest sistema tota moneda és canviable per l'or que
val en qualsevol moment a la finestra pública del banc emissor dels bitllets. Quan
aquests bitllets o monedes es poden convertir pel seu equivalent en or es diu que són
convertibles. (veure Convertibilitat)
Quantitat d'or fi a què és equivalent una unitat monetària. La paritat
de la moneda és fixada pel govern de cada país. Equival, de fet, al seu tipus de canvi
(preu d'una moneda en termes d'una altra). El conveni constitutiu del Fons Monetari
Internacional obliga els governs a fixar la paritat de llur divisa en or o en dòlars
EUA al pes i llei vigents l'1 de juliol de 1944 (33 dòlars l'unça d'or). Per tant, ja
sia mitjançant l'or, ja sia mitjançant el dòlar, les monedes dels països membres del
FMI es relacionen entre elles. Teòricament, un país només pot modificar la paritat de
la seva moneda si té un desequilibri fonamental a la balança de pagaments i després de
consultar-ho al FMI. En la pràctica, els governs es limiten a comunicar al FMI la
modificació de la paritat com un fet consumat, car l'èxit de la modificació depèn en
bona part de la rapidesa i el secret amb què és portada a terme.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els
poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola
cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues,
sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per
representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe;
la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals;
però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és,
doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part
les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les
seves funcions legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant
comissions especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer
el report de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures
legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha
d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments
bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que
modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les
dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i
l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una
llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni;
la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la
baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues
cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per
diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne
l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra
baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus
tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força
semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a
França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi
civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball,
l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres
qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius
(per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual,
aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament
ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual
les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de
l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels
diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans
de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda,
és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu
programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de
procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de
l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats
en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament
el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits
decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre
qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per
raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació
política.
Parlament de
Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya,
que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de
Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus
poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes
republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que
es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la
guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons;
Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana,
però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de
la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més
important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència
i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts
orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de
control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana,
cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la
Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes
tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que
sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les
qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de
desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els
disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer
del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura,
l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts
Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les
democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea
legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a
més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat,
impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves
competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional
per un període de quatre anys. Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de
1980 i el Parlament es constituí el 10 d'abril, amb la següent composició: 43 diputats
de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del
Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra
Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD
integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol,
mentre que PSC i PSUC assumien el paper d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera
i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la
Generalitat, i emprengué una tasca legislativa (lleis de transferència de les
diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de
normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc)
frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern central. En les
legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per
l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol
com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la
majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el càrrec, continuà al capdavant
d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC s'ha mantingut com a primera
força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han disputat la tercera posició el
PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11
escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partit Popular) amb
11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3 escons el 1988. Des del 1984
han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy
i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el socialista Joan Reventós i
Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan Rigol i Roig, d'UDC.
En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys que el
1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34, mentre que
el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà 2 i passà
a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i guanyar 4
escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i la
presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós.
En les eleccions d'octubre del 1999, encara que de forma ajustada, Convergència i
Unió aconsegueix per sisena vegada consecutiva ser el partit amb més escons al Parlament
de Catalunya, 56, contra els 52 del PSC-Ciutadans pel Canvi, de Pasqual Maragall, i els 3
d'IC-Verds (organitzacions que es presentaven conjuntament a les demarcacions de Girona,
Lleida i Tarragona).
Parlament
de Catalunya a Amèrica
Sessió parlamentària del Parlament de Catalunya celebrada
a Mèxic per tal d'elegir el president de la Generalitat. Un cop dimitit Josep Irla i
Bosch, com a president de la Generalitat, el 7 de maig de 1954, la cambra catalana tornà
a reunir-se, per primera i única vegada (després de l'1 d'octubre de 1938) a Mèxic. La
sessió es féu, el 5 d'agost de 1954, a l'edifici ocupat per l'ambaixada de la República
Espanyola. S'organitzà i es desenvolupà sense representacions oficials ni diplomàtiques
i amb absència de mitjans de comunicació. A l'esmentada reunió, intervingué Dalmau
Costa com a cap cerimonial i Ot Duran d'Ocon com a productor general de Catalunya.
Estanislau Ruiz i Ponsetí, com a diputat de més edat, n'ocupà la presidència,
acompanyat per Antoni Dot, Josep Folch i Carles Gerhard, secretaris de la mesa. Hi eren
presents, a més, Salvador Armendares, Enric Canturri, Francesc Farreras i Duran, Francesc
Riera i Martí Rouret. Després de llegir els decrets, dictàmens i informes
corresponents, conclogueren que només els diputats del Parlament de Catalunya tenien dret
a escollir els presidents de la Generalitat i del Parlament. Joan Casanellas, Manuel
Galès i Jaume Simó i Bofarull, residents a Mèxic, excusaren la seva presència. A la
votació per l'elecció de president de la Generalitat, participaren un total de 27
diputats: 9 hi eren presents personalment i altres 18 ho feren per correspondència, entre
els quals 5 de Catalunya estant, probablement pertanyents a la Lliga. Finalment, el
resultat d'aquesta fou: 24 vots per a Josep Tarradellas, un a M. Serra i Moret i un a Pau
Casals. Pel que fa al càrrec de president del Parlament, Ventura Gassol obtingué 24 vots
i un Carles Pi i Sunyer, però davant la renúncia del càrrec de Gassol, assumí la
presidència de la cambra F. Farreras i Duran, que n'era vice-president primer. El 16
d'agost d'aquell any, un decret del president interí Josep Irla proclamà Josep
Tarradellas nou president de la Generalitat, i així es donà caràcter legal a un acord
que motivà una certa polèmica entre l'exili català.
Parlament Europeu
Assemblea legislativa de la Unió Europea que supervisa la tasca dels
òrgans executius de les Comunitats Europees (Consell de Ministres i Comissió Europea).
Elegit de forma directa pels ciutadans dels estats membres, passà de 434 a 518 escons del
1979 al 1984, i a 567 des del gener del 1994. D'aquests, 99 corresponen a Alemanya;
França, la Gran Bretanya i Itàlia n'ocupen cadascun 87; Espanya 64; els Països Baixos
31; Bèlgica, Portugal i Grècia 25 escons cadascun; Dinamarca 16; Irlanda 15; i Luxemburg
6. Les primeres eleccions tingueren lloc el 1979. Les convocatòries posteriors se
celebraren el 1984, el 1987 (a Espanya i Portugal), el 1989 i el 1994. En la legislatura
iniciada aquest darrer any, els escons de la Cambra es repartiren en els deu grups
següents: Grup Socialista 198; Partit Popular Europeu (democratacristians) 157; Grup
Liberal, Democràtic i Reformista 43; Esquerra Unitària Europea 28; Força Europa
(coalició de dretes italiana) 27; Aliança Democràtica Europea (gaullistes) 26; Els
Verds 23; Aliança Radical Europea 19; Europa de les Nacions (nacionalistes) 19; No
Inscrits 27.
El 1996, i després de l'ingrés de Suècia, Àustria i Finlàndia, passà a tenir 626
escons, repartits de la manera següent: Grup Socialista 216; Partit Popular Europeu
(democratacristians) 173; Unió per Europa 56; Partit Europeu dels Liberals, Demòcrates i
Reformistes 52; Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica 33; Els Verds 27;
Coalició Radical Europea 20, Europa de les Nacions 18, i altres 31. Al juliol del 1994
fou nomenat president el socialdemòcrata alemany Klaus Hänsch. Dos anys després,
Hänsch cedí el lloc de president a José María Gil-Robles, del Grup Popular Europeu
(PPE).
En 1997, el diputat popular espanyol José María Gil-Robles, de 58 anys, és elegit nou
president del Parlament Europeu. Gil-Robles substitueix en el càrrec el socialista
alemany Klaus Hänsch, d'acord amb el pacte d'alternança existent entre els grups
socialista i popular del Parlament Europeu. És el segon president espanyol del Parlament
Europeu, després del socialista Enrique Barón Crespo, i el vuitè president de la
institució.
En les eleccions del 1999, el Partit Popular Europeu (PPE) desbanca els socialdemòcrates
(PSE) com a grup majoritari al Parlament Europeu. El PPE assoleix 210 escons, per davant
del PSE (185), els liberals (48) i els Verds (38). A més del descens general dels partits
socialistes que governen a la majoria d'estats de la UE, la nota més rellevant és l'alta
abstenció, superior al 50%, amb taxes de participació molt baixes a la Gran Bretanya
(24%) i als Països Baixos (30%).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És
característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim
presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president
de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa
el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del
parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea
de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a
dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el
govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada
d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de
l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat
d'acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels
representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i
fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions
especials per a examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern
mitjançant una moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com
en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per
desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del
parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui
les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim
parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la
reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats
electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el
govern; normalment encapçalat pel secretari general d'aquest partit, el govern és
constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la
Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament,
es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les
eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el
primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que
convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir
llur càrrec al cap de l'oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades
quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres estats han incorporat algunes variants a
aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria
dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant
del parlament; d'altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot
expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot
elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la Constitució espanyola del 1978.
Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la
pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha
fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions
i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures
legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa
amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims
parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces
al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu
suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant,
governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la
seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia
contra els abusos de poder i l'establiment de règims antidemocràtics.
Parti
Communiste Français
Associació política francesa nascuda el 1920 a partir de
l'escissió produïda en el Congrés de Tours de la Section Française de l'International
Ouvrière (SFIO). La majoria hi decidí d'adherir-se a la Tercera Internacional i, l'any
següent, prengué el nom actual. Del 1934 al 1938 formà part del Front Popular (bé que
el 1936 no participà en el govern del socialista Léon Blum). Durant l'ocupació nazi de
França (1940-44), participà activament en la Resistència, després, però, que
s'hagueren trencat les bones relacions entre Hitler i Stalin. Posteriorment participà,
bé que breument, en el govern. A partir del 1947, però, restà novament aïllat. Pel
juny del 1972 signà un programa comú amb els socialistes, al qual s'adheriren
posteriorment els radicals d'esquerres. Pel desembre del mateix any, el XX Congrés elegí
com a secretari general Georges Marchais, el qual succeí Waldek Rochet i acostà el
partit a l'eurocomunisme per retornar després a l'ortodòxia marxista-leninista. El
triomf de l'esquerra unida a les eleccions presidencials i legislatives del 1981 donà al
PCF quatre ministeris en el nou govern de majoria socialista, si bé aviat la gestió
sòcio-econòmica d'aquest meresqué les crítiques dels comunistes, que en sortiren el
1984; llur força electoral, entretant, havia minvat des del màxim obtingut el 1946 (29%)
fins a l'11% del 1988. L'ensulsiada dels règims de l'Est al llarg dels anys 1989-90 no
semblà afectar el PCF, que en el XXVII Congrés (1990) es reafirmà en la línia de
l'ortodòxia comunista. El 1993 G.Marchais fou succeït a la secretaria general per R.Hue,
reelegit el 2000. El PCF influeix en l'orientació sindical de la Confédération
Générale du Travail i, entre les seves publicacions, cal destacar el diari parisenc
L'Humanité.
Parti Radical
Partit francès fundat l'any 1901 amb el nom de Parti
Républicain-Radical et Radicalsocialiste. Tenia per objectiu el desenrotllament dels
principis heretats de la Revolució Francesa i es constituí al voltant de grups polítics
dominats per personalitats de gran relleu: Gambetta, Clemenceau, Pelletan, i l'aglutinant
per a la seva constitució (1901) fou l'agitació promoguda per l'affaire Dreyfus.
Des d'aquest moment es convertí en el principal partit de govern i fou ell qui
proporcionà els gabinets ministerials fins l'any 1914. Convertit en partit de centre,
quan el partit socialista li arrabassà la clientela obrera, tingué també un paper
important els anys trenta. Constituí l'ala dreta del Front Populaire. Després de la
Segona Guerra Mundial sofrí escissions i divisions diverses i malgrat comptar amb
remarcables polítics (Edgar Faure, Pierre Mendès-France) no reeixí a renovar-se ni a
recobrar el protagonisme polític que havia tingut durant la Tercera República. En
1972-73 s'escindí entre el Mouvement des Radicaux de Gauche, que presidit per Robert
Fabre s'adherí al programa comú de l'esquerra i ha esdevingut un petit satèl·lit del
Parti Socialiste, i el sector ortodox, liderat per J.-J.Servan-Schreiber, que des de l'any
1978 forma part de la coalició Union pour la Démocratie Française.
Parti Social
Chrétien
Federació belga de dos partits democràtics d'inspiració cristiana, l'un
való i l'altre flamenc. Originat de l'antic partit catòlic entre les dues guerres
mundials, té àmplies connexions amb el sindicalisme cristià i es constituí amb les
eleccions del 1946. Ha participat en la majoria de governs, fins avui. Partidari manifest
del retorn del rei Leopold III, passà una forta crisi amb la tornada d'aquest a
Brussel·les, que el conduí a la derrota electoral del 1954. Abans, però, amb el
ministre Harmel, dugué a terme una important reforma de l'ensenyament primari i
secundari: tornat al poder el 1958 (gabinet Eyskens), es trobà amb el problema de la
independència del Congo i els conflictes lingüístics i després d'unes noves eleccions
féu coalició amb els socialistes, la qual mantingué fins el 1966, que es coalitzà amb
els liberals. Després de noves crisis lingüístiques que ocasionaren la separació total
de les dues ales del partit i de la direcció, ha continuat mantenint-se en el poder sol o
en coalició.
Parti
Socialiste (SFIO)
1. Organització política francesa constituïda el 1905
en el congrés que unificà els diversos corrents socialistes de l'estat francès. Hi
destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde i
Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès. La
nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s'hi imposà el
reformisme de Jaurès, després de l'assassinat del qual (juliol del 1914) el partit
inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en
governs de guerra. La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920,
en el congrés de Tours, la majoria de l'organització se n'escindís i fos creat el
partit comunista. El 1934 la SFIO s'alià amb radicals i comunistes en el front popular
(1936-38), que portà a la presidència León Blum. El 1939 els parlamentaris
socialistes votaren novament els crèdits de guerra i els plens poders per al mariscal
Pétain. En instaurar-se el règim de Vichy, el partit es dislocà i s'obrí un llarg
període de crisi , accentuat per la defensa que féu de l'OTAN, la seva posició sobre la
guerra d'Algèria i el suport que donà al general De Gaulle. El 1960 se n'escindí el
Parti Socialiste Unifié i, a partir del 1968, s'obrí un període de discussió entre els
corrents socialistes, que portà a la constitució del Parti Socialiste (1971).
2. Organització política francesa fundada el 1971 per la fusió del Parti Socialiste
[SFIO] i de diverses agrupacions i clubs socialistes en el congrés d'Épinay. Hi fou
escollit François Mitterrand com a primer secretari d'un partit socialista renovat, que
l'any 1972 adoptà un programa comú amb socialistes i radicals. En les eleccions
presidencials del 1974, F.Mitterrand obtingué el 49% dels vots, i en les del 1981, amb el
suport de comunistes i ecologistes, un triomf que es veié complementat per la majoria
absoluta del PS en les legislatives del mateix any. Afectat per importants diferències
internes entre els diversos caps de fila (L.Jospin, J-P.Chevènement, L.Fabius, M.Rocard)
el partit perdé força en les diverses consultes electorals celebrades des del 1983, i el
1986 passà a l'oposició. Bé que el PS tornà al poder el 1988, el deteriorament de
l'economia i les acusacions de corrupció sobre diversos dirigents socialistes provocaren
el pitjor resultat en la història del partit en les eleccions legislatives del 1993, en
les quals passà de 252 a 70 escons. Des del 1981 han ocupat el càrrec de primer
secretari L.Jospin (1981-88), P.Mauroy (1988-92), L.Fabius (1992-93), M.Rocard (1993-94),
H.Emmanuelli (1994-95) i, de nou, L.Jospin, el qual, un any abans de la mort de Mitterrand
(1996), disputà infructuosament la presidència de França al candidat de la dreta
Jacques Chirac.
Els socialistes guanyaren les eleccions legislatives del juny del 1988, i Michel Rocard
esdevingué nou primer ministre. Mitterrand destituí Rocard al maig del 1991, i el
substituí per Edith Cresson, la qual fou rellevada del seu càrrec, a la primavera del
1992, per Pierre Bérégovoy. Bérégovoy se suïcidà al maig del 1993 arran de la
desfeta electoral socialista en les legislatives del març i per les sospites de
finançament irregular del partit, el qual entrà en una fase de replantejament i
d'inestabilitat. Per l'abril del mateix any Laurent Fabius dimití i fou substituït per
Michel Rocard a la secretaria general, el qual, al seu torn, deixà el càrrec en mans
d'Henri Emmanuelli (març del 1994), que, processat per un afer de corrupció, fou
substituït per Lionel Jospin, a l'octubre del 1995. La candidatura d'aquest a les
eleccions presidencials de l'abril-maig del 1995 palesà, tot i la seva derrota, una
notable recuperació del vot socialista. Al gener del 1996 morí François Mitterrand,
president de la República pel Parti Socialiste del 1981 al 1995. En les eleccions del
maig-juny del 1997 a l'Assemblea Nacional, el PS aconseguí 240 escons i Lionel Jospin fou
nomenat primer ministre en substitució d'Alain Juppé. Al juny del 1997, el Tribunal
Correccional de Lió condemnà l'exprimer secretari dels socialistes, Henri Emmanuelli, a
18 mesos de presó per complicitat i encobriment en tràfic d'influències en un sumari
relacionat amb el finançament il·legal del PS a Marsella, tot i que no ingressà a la
presó.
Parti
Socialiste Belge
Organització política fundada l'any 1885 amb el nom de Parti Ouvrier
Belge. Dirigit per César de Paepe i, després, per E.Vandervelde, lluità per obtenir el
sufragi universal (1919) i un millorament de les condicions de vida i de treball. Influït
per les teories "neosocialistes" del seu president, Henri De Man, menà una
política reformista. En produir-se la invasió alemanya, De Man el dissolgué (1940),
però la base el reconstruí en la clandestinitat (1945). Després de la Segona Guerra
Mundial, els socialistes participaren en diversos governs de coalició amb socialcristians
i liberals, feren promulgar mesures socials (llei Van Acker, 1945), s'oposaren al retorn
de Leopold III (1950), defensaren la laïcitat de l'ensenyament i impulsaren una política
europeista. A.Van Acker i H.P.Spaak foren els seus principals dirigents. Els conflictes
lingüístics entre valons i flamencs del decenni dels seixanta l'afectaren profundament,
hagué d'adoptar una estructura independent per a cada comunitat i perdé força
electoral. Així i tot, està fortament arrelat en les zones industrials, sobretot en les
de parla francesa, i es manté com la segona força política del país.
Particularisme
1. Inclinació exclusiva o parcial per un interès, partit,
etc, particulars.
2. Actitud religiosa, vinculada sovint a interessos
nacionalistes i contraposada a l'universalisme, segons la qual un grup social es
considera com a particularment escollit per Déu amb exclusió d'altres grups o pobles de
religió diferent.
Partida
Guerrilla, escamot, conjunt poc nombrós de gent armada, organitzada
militarment, malgrat que no sigui considerada part integrant de la tropa regular.
Partida del
Requetè
Nom amb el qual fou coneguda la partida manada per Pasqual Cucala
i Joaquim Santés per terres del País Valencià i del Principat, durant la tercera guerra
Carlina. Inicià la seva actuació al Maestrat i es dedicà sistemàticament a la
destrucció de línies telegràfiques i ferroviàries. Posteriorment assaltà diverses
ciutats; derrotada a Iecla (Múrcia), la majoria dels seus components es dispersaren o es
refugiaren a França (1874).
Partidari
Nom que rebé cadascun dels membres d'un cos militar, manat per un capità
Pelegrí, durant la guerra del Francès, el qual cooperava amb les forces napoleòniques
en la protecció dels combois i en la lluita contra els sometents.
Partidisme
Adhesió cega a un partit determinat pel damunt dels
interessos generals.
Partido
Andalucista (PA)
Organització política creada pel juliol del 1976
enquadrant diversos nuclis andalusistes sorgits d'ençà del 1965 i que, el 1973,
s'estructuraren en l'Alianza Socialista de Andalucía. Partint d'un regionalisme
popular-proletari que associava la idea d'autonomia a les de reforma agrària, retorn de
l'emigració, etc, desembocà en un nacionalisme de tons tercermundistes que
responsabilitzava les zones riques de l'estat espanyol (Catalunya, País Basc) de
l'empobriment andalús. Sota la direcció d'Alejandro Rojas Marcos, adoptà el nom de
Partido Socialista de Andalucía, fou membre de la Federació de Partits Socialistes
i, després d'una fracassada coalició amb el PSP (1977), el 1979 obtingué un
considerable triomf i 5 diputats a corts. La seva tortuosa política d'aliances, però, i
diverses crisis internes li valgueren severes desfetes el 1982 (només 3 diputats al
parlament andalús i cap escó a Madrid). El 1982 Miguel Ángel Arredonda substituí Rojas
Marcos en la secretaria general i el 1984 el partit canvià el nom pel de Partido
Andalucista, tot accentuant el seu caràcter nacionalista i renunciant al socialisme i al
marxisme. Bé que en les eleccions autonòmiques del 1986 només obtingué dos escons, en
les del 1990 augmentà la seva participació a la cambra en deu. Implantat a Catalunya des
del 1977, hi menà campanyes de captació del vot immigrat que foren qualificades de
lerrouxistes i, el 1980, obtingué dos escons al Parlament de Catalunya, si bé des del
1983 la seva presència s'ha diluït.
Partido
Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el
1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a
òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan
Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista
Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez
de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la
Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la
celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido
Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer
director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de
clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929);
entre altres coses, hi fou acordada la publicació de "Mundo Obrero". En
proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi
més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró
polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores
Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i
Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als
enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al
govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren
activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI
Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la
guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general. Dins el PCE
s'anà reforçant la tendència "eurocomunista" (el 1970 se n'escindí un grup
més pro-soviètic, encapçalat per Enrique Líster, que constituí el nou Partido
Comunista Obrero Español). Legalitzat per l'abril del 1977, el PCE participà en les
eleccions del juny següent i obtingué nou diputats. Els imperatius del retorn a la
legalitat i del seu paper (juntament amb el PSUC) com a tercera força parlamentària,
recolzada en les poderoses Comissions Obreres, accentuaren l'orientació moderada.
El PCE reconegué la monarquia i la bandera bicolor, renuncià al leninisme en el seu IX
Congrés (1978) i propugnà un govern de concentració. Aquesta línia, impulsada
personalment i autoritàriament per Santiago Carrillo, valgué al partit un modest
èxit electoral —el 1979 obtenia 23 diputats— però també desencadenà una
gravíssima crisi interna que es concretà el 1981, ultra la important escissió
nacionalista al PC d'Euskadi i la divisió del Partit Socialista Unificat de Catalunya,
en gran nombre de sancions i expulsions, tant d'elements pro-soviètics (F.Garcia Salve,
Ignacio Gallego, etc) que el 1984 constituïren un nou Partido Comunista, com
d'eurocomunistes "renovadors" (Pilar Brabo, Manuel Azcárate). Les eleccions
generals de l'octubre del 1982 evidenciaren la minva d'influència social del PCE, que
obtingué només quatre escons i perdé més d'un milió de vots, la qual cosa motivà el
relleu en la secretaria general, de S.Carrillo per Gerardo Iglesias. La independència
d'aquest respecte del seu antecessor provocà aviat la ruptura entre ambdós, i els
"carrillistes" foren gradualment marginats de la direcció. En aquest clima de
crisi endèmica, l'electorat comunista minvà, i el PCE a les eleccions generals del 1982
obtingué només quatre escons, mentre que a les del 1986, coalitzat amb Izquierda Unida,
n'obtingué set. El XII Congrés, celebrat l'any 1988, elegí Julio Anguita secretari
general com a home pont entre els diversos sectors enfrontats i escindits del PCE. Des del
1986 el PCE ha tendit a donar protagonisme a la coalició Izquierda Unida,
formació dins la qual concorre a les eleccions i a través de la qual es manifesta
públicament. A les eleccions legislatives del 1989, aquesta coalició remuntà
notablement els resultats obtinguts en les anteriors i obtingué 17 escons. El XV Congrés del Partit Comunista d'Espanya, que se celebra el 1998 a
Madrid, elegí Francesc Frutos nou secretari general de la formació en substitució de
Julio Anguita.
El Partido Comunista de España als Països Catalans
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A Mallorca hi hagué una
Agrupació Comunista Palmesana que edità "El Comunista Balear" (1921-22). Al
País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de
Llevant. Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per Joaquim Maurín
seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear creada el 1924, però
aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc
Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit
Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del
1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom
organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan "Nuestra
Palabra".
El XII congrés, celebrat l'any 1988, elegí Julio Anguita secretari general, com a home
pont entre els diversos sectors enfrontats i escindits del PCE. Arran d'aquest congrés
s'iniciaren alguns passos tendents a la reunificació comunista. En els darrers temps, el
PCE ha tendit a donar protagonisme a l'organització Izquierda Unida i a mostrar-se
públicament a través d'aquesta. En les eleccions legislatives del 1989, aquesta
coalició remuntà notablement els resultats obtinguts en les anteriors i obtingué 17
escons.
Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril del 1921 pels delegats no
conformes amb els resultats del congrés extraordinari del PSOE contraris a l'afiliació
dels socialistes a la Tercera Internacional. L'escissió tingué repercussions a
Barcelona, al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació Comunista de
València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a Mallorca, on Antoni
M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació Comunista Palmesana, que edità "El
Comunista Balear". Pel novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a instàncies del
Komintern, amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les Juventudes Socialistas,
per a donar lloc al Partido Comunista de España. A partir del 1970, el grup
pro-soviètic separat del PCE sota la direcció d'Enrique Líster adoptà el mateix
nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.
Partido
Comunista Português
Partit creat a Portugal, el 1921, a partir d'un grup
d'anarcosindicalistes. El 1923 celebrà el seu ICongrés. Poc preparat, passà per una
gran crisi amb el cop militar feixista del 1926. A la clandestinitat, el seu secretari
general, Bento Gonçalves, adaptà el partit a les noves condicions, que duraren del 1927
al 1974. Durant aquests anys, el PCP ha estat al capdavant de totes les lluites obreres i
camperoles i ha sofert grans pèrdues. Bento Gonçalves morí a la presó, i el seu
successor, Álvaro Cunhal, passà onze anys detingut (s'escapà el 1960). Després del
moviment militar antifeixista del 25 d'abril de 1974, el PCP tornà a la legalitat i
participà en els governs provisionals fins al cop del 25 de novembre de 1975. El VIII
Congrés del PCP (novembre del 1976) es concentrà en la defensa de la reforma agrària i
les altres conquestes de la Revolució i en la proposta (que fou rebutjada) d'una
plataforma governamental amb el Partido Socialista. Fidel a l'ortodòxia comunista i
contrari a l'eurocomunisme, mantingué des del 1976 una coalició electoral amb forces
d'esquerra menors —l'Aliança do Povo Unido, APU—, obtenint entre el 15% i el
19% dels sufragis emesos a les diferents conteses electorals, però des d'aleshores la
seva força anà minvant i el 1987 deixà de tenir representació parlamentaria.
Partido
Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido
Liberal, constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de laRestauració.
Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia principis
liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas del
Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat. El
seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions. El
succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona
època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i
Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions:
la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que
absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per
irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els
mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de
Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i
Flaquer —i del "Diario de Barcelona"—, que tendí, més que no pas a
una obertura cap a l'esquerra liberal, a l'apropament vers la dreta tradicionalista i en
especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol
dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a
crear enfront del "Diario de Barcelona" i com a òrgan propi, "La
Dinastía" (1883). No pogué evitar tampoc l'allunyament de Manuel Duran i Bas,
consumat el 1890, després d'haver estat juntament amb Mañé una de les seves
personalitats més importants al Principat. D'altra banda, una part considerable del
sector social conservador català s'uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de
Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la
Unió Regionalista. Finalment a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista
presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l'assalt conjunt
—des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A
les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890,
conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats
"regionals" i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme
d'arrels carlines i l'integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899
quan Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.
Partido de Unión Republicana Autonomista
Nom oficial adoptat pel blasquisme valencià el 1912
quan a instàncies de Fèlix Azzati —cap del partit des que Blasco i Ibáñez
abandonà la política activa— el grup s'erigí com a formalment autònom del partit
radical de Lerroux. El 1930 retornà al partit radical, malgrat que continuà mantenint el
mateix nom.
Partido
del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del
PSUC (1967) que donà lloc al PCE (internacional), el qual, després d'haver sofert la
separació del sector més radical (1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència
maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme. Amb una
considerable presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de
Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia Roja; el 1977
absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa,
successivament, "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo"
(1975-77) i "La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro,
es fusionà amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el
1975 i figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977
participà en la coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan
A.Sánchez Carraté —que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per
Manuel Gracia, el 1979 recollí 40 000 vots.
Partido
Demócrata Cristiano
Partit creat a Xile, el 1957, a base d'elements que havien
format part del Partido Social Cristiano y de Falange Nacional, que dirigien Eduardo Frei,
Manuel Garcetón Walker i Bernardo Leighton. El 1964 Frei fou president de la República i
el 1965 el PDC obtingué majoria a les cambres legislatives. Inicià profundes reformes
agràries i en l'ensenyament sota el lema de "revolución en la libertad".
Els sectors més radicals s'escindiren el 1969 i crearen el Movimiento de Acción Popular
Unificada (MAPU), dirigit per Jacques Chonchol. Tota la dreta reaccionària atacà també
el PDC, que perdé les eleccions del 1970 (amb el candidat R.Tomic), guanyades pel
socialista S.Allende. Amb la dictadura de Pinochet (1973), el PDC fou perseguit i, dirigit
per Gabriel Valdés (posteriorment substituït per E.Frei), fou l'eix de l'oposició
moderada al règim militar. Encapçalà la coalició de partits que rebutjà la
continuïtat de Pinochet en el plebiscit del 1988. En restablir-se la democràcia, fou el
partit més votat en les eleccions del 1989 i el 1993 al capdavant de la coalició
Concertación de los Partidos de la Democracia.
Partido
Demócrata Popular (PDP)
Organització política espanyola sorgida el 1982 de
l'escissió de l'ala més conservadora de la Unión de Centro Democrático. Sota la
presidència d'Óscar Alzaga, pactà tot seguit una coalició amb Alianza Popular,
que li proporcionaria 28 parlamentaris a les corts del 1982, i, l'any següent, 57
diputats autonòmics i tres mil alcaldes i regidors. Principal partit democratacristià en
l'àmbit espanyol, la lluita amb AP per a dominar el centre-dreta provocà el trencament
amb aquesta el 1986, la qual finalment l'absorbí el 1989 en la coalició Partido Popular.
El 1988 passà a denominar-se Democracia Cristiana.
Partido
Demócrata Posibilista
Grup polític republicà format per Castelar el 1876 com a
Partido Demócrata i que adoptà la denominació de Demócrata Posibilista el 1879 per a
diferenciar-se dels progressistes demòcrates de Martos. Comptant amb la benevolència del
règim monàrquic de la Restauració, centrà el seu programa sols en la consecució del
sufragi universal i en la participació electoral —sempre amb el suport, en especial,
del partit liberal—. El seu òrgan de premsa era "El Pueblo Español" de
Madrid. Al Principat, bé que força diferenciat, hi hagué des del 1876 un important
nucli possibilista amb Eusebi Pascual i Eusebi Coromines, que el 1878 feren aparèixer
"La Publicidad". Aquest grup, però, en produir-se l'ingrés de Castelar i el
seu lloctinent Abarzuza en el partit sagastí (1894), s'hi oposà i permeté el
manteniment d'una certa estructura republicana, dita llavors dels republicans històrics i
encapçalada a Madrid per Miguel Morayta. D'altra banda, a Mallorca, on el possibilisme
s'havia agrupat entorn de "La Opinión" de Joaquim Fiol en 1879-90, el pas al
partit liberal es consumà sense pràcticament oposició el mateix 1890, any de la
promulgació del sufragi universal.
Partido
Galleguista
Agrupació política que, creada amb el nom de Partido
Nacionalista Gallego, prengué aquest nom el 1931. Tingué importància en el
desvetllament nacional de Galícia. Els seus màxims dirigents i diputats foren Alfonso
Rodríguez Castelao i Ramón Otero Pedrayo. Reconstruït en la legalitat després del
1977, el 1984 un sector s'integrà dins la Coalición Galega i un altre optà per la
renovació sota la direcció de Xesús Manuel Suárez.
Partido Liberal
Partit polític de l'estat espanyol que, durant la Restauració,
alternà en el govern del país amb el Partido Conservador. Nasqué, el 1880, al
voltant del grup constitucional de Sagasta, amb el nom de Partido Liberal
Fusionista. Ideològicament no era gaire diferent del partit conservador, tot i que
accentuava alguns principis de caràcter liberal i que era menys autoritari en l'exercici
del poder. Cánovas cedí el poder a Sagasta l'any 1881 i aquest fou el cap indiscutible
del partit fins a la seva mort (1903), malgrat els inevitables fraccionaments (els de
Gamazo i López Domínguez, principalment). A la mort de Sagasta es produí una escissió
entre els centristes (Romanones, Moret) i els radicals (Canalejas, Montero Ríos, Vega de
Armijo). La repressió de la Setmana Tràgica mogué els liberals a fer un front comú,
contra els conservadors, amb republicans i socialistes. Finalment acabà imposant el seu
liderat Canalejas i per un moment semblà que es repetiria el joc Cánovas-Sagasta amb les
figures d'Antoni Maura i Canalejas, renovadors de llurs respectius partits. L'assassinat
de Canalejas (1912), les diferències entre Romanones, García Prieto i Santiago Alba
afebliren el partit, la decadència del qual era ja molt gran quan es produí la crisi del
1917 i el final del torn efectiu dels partits (liberal i conservador) en el poder.
El Partido Liberal als Països Catalans
Inicialment, al Principat Sagasta aconseguí de reunir algunes personalitats brillants com
Pere Bosch i Labrús o Víctor Balaguer i tingué com a principal òrgan de premsa
"La Crónica de Cataluña". Posteriorment, després de la gran davallada que
provocà en el partit al Principat la posició lliurecanvista dels governs liberals el
1881 i el 1886, i, d'altra banda, després de la implantació del sufragi universal
(1890), el partit liberal es refugià en l'activitat caciquista de Comas i Masferrer i en
el suport econòmic sobretot del grup financer d'Evarist Arnús. Assolí tanmateix un
extens control sobre les diputacions i en especial a l'alcaldia de Barcelona a través de
Rius i Taulet i Josep Collaso. A les Illes, a partir del 1881 aconseguí una gran força
basada en el caciquisme electoral d'Antoni Maura i del seu lloctinent Pasqual Ribot.
Romangué majoritàriament adscrit al gamacisme. En el decenni del 1890 el seu principal
òrgan de premsa fou "El Liberal Palmesano". La seva força reculà quan Maura
passà als conservadors el 1899. En 1912-22, tanmateix, Joan March renovà el partit.
Partido
Liberal-Conservador (veure
Partido Conservador)
Partido
Liberal-Fusionista (veure
Partido Liberal)
Partido Obrero Revolucionario de España (PORE)
Partit polític sorgit el 1971 com a fracció trotskista del
grup Comunismo; el 1973 esdevingué Organización Trotskista i per l'agost del 1974 es
constituí en PORE, que des del 1976 es considerà Secció Espanyola de la IV
Internacional. Caracteritzat pel radicalisme d'esquerra, fou minoritari i es concentrà a
Catalunya i a Madrid. En foren dirigents Aníbal Ramos i Miquel Salas, i publicà "La
Aurora" i "Bandera Comunista".
Partido Popular
(PP)
Nom que adoptà Alianza Popular en el congrés celebrat el 1989.
Encapçalat per José María Aznar, ha tingut una trajectòria ascendent en les
successives eleccions generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La
majoria relativa que aquest resultat li donà al parlament espanyol l'obligà a negociar
sengles pactes de legislatura amb els nacionalistes bascs (PNB), catalans (CiU) i els
regionalistes de Coalición Canaria, que possibilitaren la investidura de J.M.Aznar com a
cap de govern. La gestió del govern del PP, en la qual té un important paper el concurs
de CiU, s'ha caracteritzat per una política econòmica restrictiva amb l'objectiu de fer
ingressar l'estat espanyol en el sistema europeu de moneda única, i l'establiment d'un
nou sistema de finançament autonòmic. En aquest àmbit, passà de governar en 5 de les
17 comunitats autònomes el 1991 a fer-ho en 10 el 1995 i en 7 el 1999; al Parlament
Europeu fou la formació espanyola més votada el 1994 (28 escons, 13 més que el 1989) i
el 1999 (27 escons). A les Balears, el Partit Popular s'ha mantingut com la força més
votada, amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999) escons. Coalitzat fins el 1994 amb Unió
Mallorquina, ocupà la presidència del govern autonòmic Gabriel Cañellas, el qual
dimití el 1995, acusat de corrupció. Fou succeït per Cristòfol Soler (1995-96), el
qual, després d'intentar modificar l'orientació del partit pel que fa a la política
lingüística i urbanística, fou substituït per Jaume Matas. Després de les eleccions
del 1999, un acord de la resta de grups polítics apartà el PP del govern balear i
possibilità l'elecció del socialista Antich. Al País Valencià, el Partido Popular
passà de ser la primera força de l'oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el
1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana
(UV), la gestió del president Eduardo Zaplana es caracteritzà per l'aquiescència a
l'anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí
la majoria absoluta (49 escons) i UV es quedà sense representació parlamentària. A
Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández
Díaz per Aleix Vidal-Quadras Vidal-Quadras a la presidència del partit (1991). Aquest,
amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a
tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el
1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb qui el PP baixà a 12
escons el 1999. En l'àmbit local, el PP controla els ajuntaments de València i Palma des
del 1991.
El 1999, el Partit Popular guanya en les eleccions
autonòmiques que se celebren en 13 comunitats de l'Estat espanyol. El PP aconsegueix la
majoria absoluta al País Valencià, Madrid, Castella i Lleó, Múrcia i la Rioja, i una
majoria relativa a les Balears, Cantàbria, Aragó i, coalitzat amb UPN, a Navarra. El
PSOE repeteix majoria absoluta a Extremadura i Castella-la Manxa i l'aconsegueix també a
Astúries, on es beneficia de l'escissió del PP en l'anterior legislatura, mentre que
Coalició Canària guanya a la seva comunitat. En les eleccions europees el PP supera per
27 escons contra 24 el PSOE, que treu profit de l'enfonsament d'Izquierda Unida.
El març del 2000, el Partit Popular aconsegueix una còmoda majoria absoluta en les
eleccions generals celebrades a Espanya, amb 183 escons al Congrés dels Diputats (27 més
que l'any 1996). El PSOE, que passa de 141 escons a 125, i IU, que baixa de 21 a 8,
pateixen caigudes importants, mentre CiU, amb 15 escons, es converteix en el tercer grup
de la cambra. En conèixer els resultats, el candidat socialista Joaquín Almunia,
dimiteix el càrrec de secretari general del PSOE. El partit de José María Aznar també
obté la majoria absoluta al Senat, amb 127 escons, més els que li corresponen pels
parlaments autonòmics.
Partido Reformista
Grup polític creat el 1912 per Melquíades Álvarez per tal
de dur el republicanisme a la col·laboració amb el règim monàrquic. Cercà des d'un
començament l'atracció del republicanisme en el Principat, en especial dels antics
possibilistes incorporats a l'UFNR. Aconseguí la col·laboració de Josep Zulueta i de
Laureà Miró i Trepat i, poc després, de "La Publicidad" d'Eusebi Corominas, i
de Lluís Companys. El grup català es constituí el 1912, però l'autonomisme moderat que
defensava xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de
Josep Zulueta (mentre Com
