Peel Act
Llei de Robert Peel, aprovada pel parlament britànic el
1844, amb la qual volia enfrontar-se a la sèrie de crisis periòdiques i, sobretot, a les
freqüents fallides bancàries. Consistia, fonamentalment, en la reserva de l'emissió de
bitllets a un sol banc i en la cobertura íntegra de les emissions per moneda metàl·lica
o lingots, amb l'excepció d'una petita fracció (constant), representada a les caixes del
banc per valors de l'estat. El sistema perdurà substancialment fins a la Primera Guerra
Mundial, sotmès, però, des del primer moment, a un procés de desgast; així, el 1847,
el Banc d'Anglaterra hagué de demanar al Tresor l'autorització de sobrepassar el volum
legal de bitllets. El segon element de la Peel Act equival a l'anomenat currency
principle de la Currency School, que afirma que el mitjà d'evitar les crisis
consisteix a calcar la circulació del paper sobre el que "hauria estat" una
circulació purament metàl·lica.
Pena de mort
O pena capital. Pena màxima dintre
qualsevol ordenament, que priva de la vida el delinqüent destruint-lo físicament.
Històricament la seva justícia i oportunitat mai no havia estat discutida. D'ençà,
però, de Beccaria i d'alguns seguidors, com Jeremy Bentham, diversos països l'han
anada abolint, fins a arribar a ésser anticonstitucional, com a l'Alemanya Federal. A
l'estat espanyol, per l'impuls de Luis Jiménez de Asúa, fou abolida entre el 1931
i el 1938. La Constitució del 1978 tornà a abolir-la; roman encara, però, per a certs
delictes militars en temps de guerra. Pràcticament l'únic estat occidental que la manté
és els EUA. En les llistes de les Nacions Unides figuren alguns països com a
abolicionistes de fet. La polèmica, amb connotacions filosòfiques, religioses,
polítiques i ètiques, hom pot sintetitzar-la així: és una pena exemplar (bé que,
d'ençà de la desaparició de les execucions públiques, ha perdut, si mai l'havia
tingut, aquest sentit); la seva abolició augmentaria la criminalitat (bé que els índexs
de delinqüència solen ésser lleugerament superiors en països on vigeix); el seu efecte
intimidatori evita la comissió de nombrosos crims (tot i que el càlcul sobre casos
hipotètics no és mai correcte); és la forma més segura d'eliminar els incorregibles
(sense adonar-se que l'argument invalida justament qualsevol efecte intimidatori). Resta,
finalment, en cas d'error judicial, la irreparabilitat de la sentència, a més sens dubte
de la manca de racionalitat dels arguments a favor de la pena capital.
Pensió
Quantitat que hom cobra periòdicament de l'estat o d'una
institució o organisme, etc, pel fet d'haver prestat un servei, o determinada per la mort
d'un familiar o per una disminució física o psíquica permanent. Originàriament,
gràcia concedida per un sobirà, a partir de la Revolució Francesa apareix com un dret
de tot funcionari, magistrat, militar, certs càrrecs polítics. El dret canònic la
distingeix d'un benefici eclesiàstic.
Pentàgon
Edifici del departament de defensa dels Estats Units
a Washington. Per extensió, el nom designa el poder militar nord-americà.
Peña Blanca
També Penya Blanca. Agrupació política
d'ideologia monàrquica i espanyolista, partidària d'Alfons XIII, creada a Barcelona el
mateix dia de la proclamació de la República (14 d'abril de 1931), per l'aristòcrata i
poeta en català Miquel de Gomis i Casas, que en fou el primer president. Entre el
centenar de membres inicials figuraren Lluís de Foronda i Gómez, Santiago Nadal i Gaya,
Ildefons i Joan Carles d'Ayguavives i de Solà, Enric García del Ramal i Cellalbo, Aureli
Joaniquet i Extremo, Josep Bertran i Güell baró de Viver, el comte del Montseny, etc.
Posteriorment cresqué fins a assolir uns milers d'afiliats. El seu finançament fou
aportat principalment pel compte de Fígols. Organitzà cicles de conferències en les
quals intervingueren monàrquics, principalment del grup ideològic d'Acción Española,
com Antonio Goicoechea i José María Pemán. El 1932 anà a les eleccions del Parlament
de Catalunya, en coalició amb els tradicionalistes. En crear-se el partit Renovación
Española (1933), s'hi integrà.
Peña Ibérica
Entitat política i esportiva de caire ultradretà i
anticatalanista creada a Barcelona a la fi del 1923 entre els socis i els partidaris del
C.E.Espanyol; dirigida per Francesc Palau i Rabassó, José María Poblador i alguns més,
promogué successivament dos setmanaris, "Lucha Deportiva" (1926) i "La
Verdad Deportiva" (1928), i protagonitzà freqüents enfrontaments amb els seguidors
del F.C.Barcelona. Durant la República, molts dels seus membres es decantaren cap a grups
de tipus feixista i paramilitar, com la Unión Social Hispánica.
Pepa, la
Nom donat a la constitució de la monarquia espanyola
proclamada el 19 de març de 1812, dia de sant Josep.
Perestrojka
Nom amb què hom designa el procés de reforma a l'URSS
empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985).
Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a què la Unió Soviètica havia estat
sotmesa durant l'era Breznev (1964-82), les mesures adoptades abastaren tots els àmbits
de la societat. En l'aspecte econòmic, hom impulsà el retorn a una certa economia de
mercat. Pel que fa a la llibertat d'expressió, Gorbacov impulsà la política denominada glasnost
o de 'portes obertes'. Un dels aspectes en què més es féu sentir el nou estil
liberalitzador fou en les relacions internacionals i defensives, on la tradicional actitud
d'enfrontament amb els EUA restà substituïda per la distensió i la negociació.
Altrament, la Unió Soviètica es mostrà més transigent en alguns conflictes
internacionals, com es ara en el fet de retirar (1988) les seves tropes de l'Afganistan.
La perestrojka, però, es presentà com una "revolució des de dalt",
destinada a modificar el funcionament del model soviètic implantat el 1917 tot
respectant-ne, inicialment, els principis socialistes i l'estructura fonamental. L'èxit
de les reformes, però, es veié amenaçat per diversos obstacles: la inèrcia d'amplis
sectors de la població, l'oposició dels conservadors, fidels a l'antic model, i la dels
radicals, partidaris d'una reforma més completa, l'esclat dels nacionalismes a les
repúbliques i la crisi econòmica. El model reformista i moderat impulsat per Gorbacov
restà exhaurit el 1991, quan el frustrat intent de cop d'estat involucionista de l'agost
decantà el país per la via radical.
Peronisme
Moviment sociopolític instaurat pel president Juan Domingo
Perón a l'Argentina arran de les eleccions del 1946. Tingué en el Partido Justicialista,
fundat pel mateix Perón el 1945, l'organització idònia per a propagar el seu missatge i
aconseguir el poder. Amb el concurs de la Confederación General del Trabajo, el peronisme
creà un cos de lleis laborals i socials molt avançades. Això li proporcionà un gran
suport popular, sobre el qual muntà un populisme que es volia equidistant entre el
capitalisme i el comunisme. Aprofitant l'expansió econòmica de la postguerra, proclamà
la independència econòmica de l'Argentina i l'autarquia, política que fou aclamada pel
proletariat industrial i urbà, no organitzat fins llavors. La influència d'Eva Duarte
sobre les masses fou decisiva a l'hora de construir el sistema, que, d'altra banda, era
una confusa i ambigua recopilació d'experiències i tesis feixistes, populistes,
capitalistes i socialistes que designà amb el nom de justicialisme. No obstant les
manifestacions nacionalistes i revolucionàries normalment molt demagògiques, el
peronisme deixà intactes els instruments de poder de la burgesia i fins i tot de
l'oligarquia. El peronisme romangué com a força social a la caiguda de Perón el 1955,
però aliada a sectors burgesos com el representat pel president Arturo Frondizi. Durant
la dictadura militar (1966-73), el moviment es dividí en múltiples corrents interns,
però tots reivindicaren el retorn del general Perón, exiliat a Madrid. Aquest retorn es
produí el 1973, després del triomf peronista a les dues eleccions presidencials d'aquell
any, però la ràpida mort del líder (1974) posà el poder en mans dels seus seguidors
més reaccionaris i corruptes i agreujà l'enfrontament amb els sectors joves i
revolucionaris del moviment justicialista, els quals serien reprimits ferotgement per la
nova dictadura militar del 1976 al 1983. Dividit, desprestigiat i sotmès a la
presidència inoperant de la vídua de Perón, M.Estela Martínez, el peronisme perdé les
eleccions del 1983 davant la Unión Cívica Radical; després, s'escindí entre l'ala
oficialista, ultradretana i lligada a les màfies sindicals, i el sector renovador,
dirigit per Antonio Cafiero fins el 1988 i després per Carlos Menem. El peronisme
derrotà la UCR en les eleccions legislatives, i en les presidencials del 1990 Menem
resultà guanyador. En el càrrec durant nou anys, Menem liberalitzà l'economia i, en el
terreny polític, s'inhibí envers les demandes d'esclariment de responsabilitats en els
crims comesos durant la dictadura militar. Bé que les mesures econòmiques (especialment
la paritat amb el dòlar, establerta el 1992) aconseguiren controlar la inflació,
l'absència d'un sanejament de les finances públiques provocà a la llarga una
gravíssima crisi econòmica que determinà la derrota del candidat peronista en les
eleccions del 1999. Tanmateix, incapaç de controlar la situació, el candidat de la UCR
dimití, i la presidència passà, al capdavant d'un govern d'unitat, als peronistes
Adolfo Rodríguez Saá (desembre del 2001) i Eduardo Duhalde (des del gener del 2002).
PESC
Sigla de Política Exterior i de Seguretat Comuna.
Pesseta
Unitat monetària de l'estat espanyol, dividida en 100
cèntims, adoptada l'any 1868 pel govern provisional a iniciativa del ministre d'hisenda
Laureà Figuerola, i establerta pel decret del 19 d'octubre. Tenia un mòdul de 23
mil·límetres i un pes de 5 grams. L'argent era de 835 mil·lèsimes. S'encunyà amb
poques variacions des del 1868 fins al 1934, l'última emissió de la pesseta d'argent,
durant la Segona República. L'any 1937 s'encunyaren les pessetes de coure-alumini als
tallers de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, instal·lats a València amb motiu de
la guerra civil. Convertida des d'aleshores en paper moneda, tant pels bancs d'emissió
dels dos governs centrals enfrontats com per altres corporacions de govern (com la
Generalitat de Catalunya i diversos ajuntaments catalans, amb les llegendes en català),
tornà a aparèixer la moneda metàl·lica d'aquest valor l'any 1944 amb lliga de coure i
alumini de 900 mil·lèsimes, coneguda popularment amb el nom de rossa,
posteriorment substituïda per altres de menys valor intrínsec. Inclosa el 1959 en el pla
d'estabilització, des d'aquesta data fins al 1974 la pesseta restà dins el sistema de
canvis fixos del Fons Monetari Internacional, període durant el qual tingueren lloc dues
devaluacions, el 1967 i el 1973. Pel gener del 1974 hom deixà el tipus de canvi en
flotació, la qual cosa no ha evitat la necessitat de devaluacions formals, el 1977, del
19,6%, i el 1982, del 8%. La incorporació de l'estat espanyol a la Comunitat Econòmica
Europea representà per a la pesseta l'entrada en el marc monetari europeu, fet que
comportà el 1989 la inclusió en l'ECU, la participació en els mecanismes de crèdit
prevists per a salvar desequilibris monetaris i de balança de pagaments i la integració
en el Sistema Monetari Europeu (SME). A partir d'aquest moment, i arran de la
inestabilitat monetària mundial que ha tingut lloc al llarg de la dècada dels anys
noranta, la pesseta ha sofert successives devaluacions: 1992 (6%), 1993 (8%) i 1995 (7%).
El 1998 Espanya fou inclosa en el grup de monedes que complien els criteris per a accedir
a la darrera fase de la Unió Econòmica i Monetària, en vigor des del 1999, que preveu
la desaparició, per a totes les transaccions, de les unitats monetàries d'aquests estats
de la UE (entre les quals la pesseta) l'any 2002 i la plena entrada en vigor de l'euro.
Pesta
Malaltia epidèmica causada per un bacil aerobi i
gramnegatiu, descobert simultàniament per Kitasato i per Yersin l'any 1894, que es
transmet directament d'home a home o mitjançant animals, com rates, puces, xinxes, etc.
Presenta tres formes típiques: la pesta septicèmica (poc freqüent, amb invasió
ràpida de la sang, febre molt alta, coma i mort), la pesta pulmonar (també
mortal, amb febre, dispnea, tos, expectoració sangonosa) i la pesta bubònica
(més freqüent i no tan greu, amb doloroses tumefaccions ganglionars, que constitueixen
el símptoma més característic). Les epidèmies de pesta han causat estralls; són
particularment recordades per llur extensió i violència les anomenades pesta antonina
(segona meitat del s II), pesta de Justinià (a mitjan s VI) i sobretot la Pesta
Negra del s XIV. A mitjan s XVII la malaltia es propagà una altra vegada per quasi
tot Europa i provocà un gran nombre de víctimes. Hom ha descrit altres epidèmies fins
al començament del s XX, però cap d'elles no ha tingut la gravetat ni l'amplitud de les
pestes medievals. Descoberts l'agent causal i els vehicles de transmissió, ha estat
fàcil de portar a terme una àmplia labor profilàctica (lluita contra rates i insectes,
vacunació), que ha millorat considerablement els resultats de les antigues quarantenes,
ara reglamentades i atenuades per una legislació sanitària internacional que té en
compte els nous coneixements científics. El tractament específic actual (seroteràpia,
quimioteràpia) resulta eficaç en la majoria dels casos. Així, la malaltia, tot i que
persisteix en focus més o menys aïllats (Índia, Mongòlia, Iraq, Uganda), ha deixat de
constituir la gran calamitat pública que havia causat espectaculars baixes demogràfiques
i havia suscitat moviments de pànic col·lectiu fins poc abans del s XVIII.
La pesta als Països Catalans
Als Països Catalans, la pesta fou un flagell constant durant tota l'edat mitjana que, com
a tota l'àrea mediterrània, solia seguir a curta distància els anys de secada i les
guerres. La manca de dades estadístiques fiables (fins al s XVIII, quan la pesta ja havia
desaparegut, de fet) fa impossible de conèixer la incidència de les successives
epidèmies damunt la demografia catalana. Foren importants les pestes del regnat d'AlfonsI
de Catalunya-Aragó (especialment la de 1195-96) i la del 1285 a Girona (que contribuí a
la victòria catalana damunt la invasió francesa de la croada contra Catalunya).
Més greu fou la Pesta Negra del 1348, que féu caure la demografia catalana en un
règim de tipus catastròfic, per la repetició constant d'epidèmies de pesta durant cent
setanta anys, a un ritme que sovint era decennal: 1362-63, 1371, 1381, 1396-97, 1410,
1429, 1439, 1448, 1465-66, 1476, 1483, 1486, 1493-94, 1497, 1501, 1507, 1521-23; en els
anys intermedis la pesta romania somorta, però sovint reapareixia en forma de brots
aïllats. La situació millorà durant el s XVI, però el XVII reaparegué la pesta i
desencadenà damunt els Països Catalans una terrible epidèmia que s'inicià al País
Valencià, s'estengué cap al Principat (1649-53) i passà a Mallorca, Eivissa i Sardenya
(1652-53 i 1656, respectivament). L'epidèmia contribuí a debilitar Catalunya durant la
guerra dels Segadors i deprimí profundament l'economia catalana, prou trasbalsada per la
guerra. Després d'aquesta epidèmia, hi hagué encara alguns brots aïllats de pesta,
entre els quals destacà el de Tarragona (1689), i que assenyalaren la fi de la malaltia
als Països Catalans.
Petita Entesa
Aliança entre Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania (signada per acords
bilaterals el 1920 i el 1921) per a impedir la coalició danubiana a favor de l'imperi
austro-hongarès. Afavorida sobretot per França a fi d'impedir l'expansió alemanya i
d'isolar l'URSS, fou desfeta pràcticament amb la militarització de Renània per Hitler
(1936), i desaparegué amb la invasió de Txecoslovàquia pels nazis el 1939.
Petita
i mitjana empresa (PIME)
Empresa de dimensions reduïdes, la més freqüent en el
sistema econòmic de lliure empresa. Hi ha una gran varietat de criteris de classificació
de les PIME. Segons la Comissió Europea, han de complir dues condicions: tenir una
plantilla menor de 500 treballadors i un immobilitzat inferior als 75 milions d'euros.
Aquests requisits es mantenen sempre que una societat de major dimensió no sigui
propietària de més de dos terços del capital. Constitueixen més del 90% del teixit
productiu dels països i zones més industrialitzades, com ara els Estats Units o la Unió
Europea. Les petites i mitjanes empreses reben un tracte preferencial en l'aplicació de
les regles de la competència, del dret de societats i en l'accés i ajuts i préstecs del
Banc Europeu d'Inversions. També molts països els estableixen règims fiscals
específics, però adaptant-ne les dimensions i característiques a la realitat del país.
En alguns àmbits s'empra el terme microempresa per a definir aquelles companyies encara
més petites que les PIME i que tenen molta relació amb els autoempresaris i autònoms,
tot i que n'hi ha amb petites plantilles que, en conjunt, també generen elevats nivells
d'ocupació.
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició
diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en
petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus
d'hidrocarburs que hi predominen. Així, els petrolis americans són freqüentment de base
parafínica; els de Bakú, de base naftènica; els de Borneo, de base aromàtica, etc. Hi
ha diverses teories que intenten explicar l'origen del petroli; la més comunament
acceptada és la d'Engler-Hofer, la qual suposa que una gran quantitat de matèria
orgànica (algues, diatomees, plàncton, etc) s'acumulà en el fons d'algunes mars, on, en
absència d'oxigen, es formà una massa albuminoidea que, primerament per acció
bacteriana i després per efecte de temperatura i pressió (plegaments tectònics), donà
origen al petroli. Els jaciments de petroli es troben a profunditats variables, impregnant
roques poroses o fissurades, recobertes per estrats impermeables que impedeixen
l'aflorament de l'oli a la superfície. Sovint, el jaciment consta de tres capes, la
superior constituïda per gas (generalment metà), la intermèdia per petroli, i la
inferior per aigua salada. La distribució geogràfica dels jaciments no és uniforme,
malgrat que les recents tècniques de prospecció dels fons marins hagin convertit en
productors països que fins aleshores no havien reeixit en llurs prospeccions terrestres.
Les tècniques de prospecció són molt variades: indicis superficials (gasos, olor,
irisació de l'aigua); estudis geològics; localització d'anticlinals i cúpules salines
subterrànies mitjançant mètodes gravimètrics, magnètics, elèctrics o sísmics;
perforacions de prospecció i assaig, etc. L'explotació dels jaciments té lloc
mitjançant pous perforats amb trepants. La profunditat dels sondeigs és variable, i pot
superar els 10 000 m. Quan hom inicia l'explotació d'un jaciment, la mateixa pressió del
petroli fa que aquest pugi a la superfície sense necessitat de cap element auxiliar. A
mesura, però, que el jaciment s'esgota, la pressió disminueix i hom ha d'extreure el
petroli mitjançant bombes o bé per injecció de gas a pressió. El principal camp
d'aplicació del petroli és l'energètic, malgrat el fort augment del seu ús en la
indústria química. La gran demanda de petroli per part dels països industrialitzats ha
impulsat alhora el desenvolupament tècnic dels mitjans de transport: oleoductes i
vaixells petroliers. Hom no empra mai el petroli brut, sinó que cal elaborar les
distintes fraccions i productes acabats segons les especificacions que imposa la
tecnologia, elaboració que hom duu a terme en la refineria. Fins el 1885, el
derivat del petroli de més gran aplicació era el querosè; a partir d'aquesta data hom
inicià la producció d'olis lubrificants. L'aparició del motor d'explosió i el
desenvolupament de la indústria de l'automòbil marcaren un gir en l'evolució del
refinatge i en la demanda de petrolis crus. Els principals productes que hom obté del
petroli són els carburants (gasolina, gasoli i querosè) i els combustibles (fuel); hom
produeix també els gasos liquats del petroli (GLP) —és a dir, propà, butà i llurs
mescles—, olis lubrificants, asfalts i coc de petroli. Finalment, destinats a la
indústria química, hom produeix derivats naftènics i aromàtics. Per tal de distingir
les propietats dels diferents petrolis en brut, i a causa de la gran varietat
d'hidrocarburs que els constitueixen, hom empra com a índexs o factors característics la
densitat i el contingut de sofre. Hom mesura la densitat en graus API;
la majoria dels petrolis solen ésser compresos entre els 20 i els 40°API. En general,
hom prefereix els productes lleugers, d'elevada graduació. El contingut de sofre és
expressat en percentatge ponderal i afecta el grau de corrosió, de contaminació i
d'emmetzinament dels catalitzadors. En general, hom pot obtenir del petroli les següents
fraccions: olis lleugers, que destil·len a temperatures inferiors als 200°C i que
hi són presents en una proporció del 10 al 15%; olis mitjans, que destil·len
entre 190 i 300°C i llur proporció és del 25 al 30%; olis pesants, que
destil·len per sobre dels 300°C i constitueixen el 50 o 60% del petroli. La unitat de
mesura més emprada per a la producció de petroli és el barril. Malgrat que no
existeix una equivalència exacta entre el barril i el pes (puix que varia la densitat
segons l'origen del petroli), hom considera que una tona conté, aproximadament, de 7 a 8
barrils. De la mateixa manera, hom mesura la capacitat de tractament de petroli brut en
una refineria en barrils per dia o en tones per any (en aquest cas hom estableix una
equivalència aproximada 1 barril/dia = 50 tones/any). La ingestió de petroli i dels seus
destil·lats origina un quadre de depressió del sistema nerviós central (semblant a la
que produeix l'alcohol) i lesions de les mucoses digestives alta i respiratòria (per
absorció digestiva o per aspiració endotraqueal).
Importància econòmica del petroli
El petroli ocupa avui un lloc predominant, encara insubstituïble a curt terme, com a font
d'energia bàsica. La producció mundial de petroli fou l'any 1946 de 375 milions de t. El
1955 s'havia duplicat amb escreix i, el 1966 tornà a doblar-se. Després el ritme
s'alentí i l'increment, del 70,2% en el període 1966-74, ha estat gairebé nul un
decenni després. En 1990-97 el creixement fou del 3,8%. D'altra banda, la taxa de
creixement del consum d'energia féu incrementar la demanda anual de petroli un 8% el
decenni dels seixanta i un 9% a partir del 1970. Entre el 1973 i el 1999 l'increment fou
del 60%, cosa que féu minvar la mitjana anual d'increment el 2,3%, amb una davallada
especialment notòria a partir de la dècada dels noranta. Així, si el petroli suposava
l'any 1965 el 36,8% del consum total d'energia, la proporció augmentà al 44,8% el 1973
per a disminuir el 1999 al 35%. La minva en la proporció ha estat conseqüència de l'ús
creixent de l'energia nuclear i del gas natural, i també de la millora en l'estalvi i
l'eficiència energètics que han fornit els avenços tecnològics. Tot i que hom pot
detectar una creixent participació dels països en via de desenvolupament en el consum de
petroli, el 1999 les 4/5 parts corresponien als EUA, la UE i el Japó, estats que són
també, amb una proporció lleugerament inferior, els principals importadors. El petroli
ha estat, a més, la base de l'expansió de la indústria petroquímica, que ha gaudit
d'un creixement espectacular des de la Segona Guerra Mundial. Tot això, afegit al cost
elevat de les fonts alternatives d'energia, ha fet que la demanda de petroli hagi mostrat
un alt grau d'inelasticitat envers els nivells de preus. La crisi del petroli, que
començà a l'octubre del 1970 amb l'augment successiu i en una primera fase molt elevat
del seu preu i una posterior reducció de la producció, inicià un procés de
rendibilització d'altres fonts d'energia. L'elevació dels preus (que passaren d'1,80
dòlars el barril el 1970 a 11,65 dòlars a mitjan 1974, amb augments posteriors de fins a
30 dòlars el 1985) s'explica en part per l'enfortiment del poder negociador dels països
exportadors, organitzats a través de l'OPEP. A la segona meitat de la dècada dels
vuitanta, però, el preu del barril disminuí i tendí a situar-se entorn dels 20 dòlars,
descens atribuïble principalment a les divergències entre els membres de l'OPEP i a la
corresponent pèrdua d'influència. La guerra del Golf Pèrsic (1991), que en part
responia a les lluites pel control del mercat del petroli, no alterà substancialment els
preus. A la dècada dels noranta, tot i l'augment de la demanda, els preus tendiren a
situar-se per sota dels 20 dòlars, a conseqüència de l'aparició de nous exportadors
com ara Noruega o el Brasil i la incapacitat de l'OPEP per fer respectar el sistema de
quotes als seus mateixos membres. Aquests factors han tingut com a resultat la gradual
disminució del pes de l'OPEP en les exportacions de petroli, que de més del 60% els anys
setanta passaren al voltant del 40% del total mundial els anys noranta. D'altra banda,
entre els condicionants que afecten la producció, venda i distribució del petroli pesen
molt els de tipus polític, per tal com la producció és emprada per alguns estats que
concentren una gran quantitat de reserves per a pressionar políticament els estats
occidentals, que depenen d'una primera matèria de la qual tenen, en general, poca
disponibilitat. Entre els conflictes provocats per l'explotació petroliera o que
incideixen d'una manera més o menys directa, cal esmentar els del Pròxim Orient, amb la
qüestió de Palestina i les tensions entre l'Iraq i els EUA, i també amb l'Iran, així
com els del Caucas i l'Àsia Central.
La producció mundial de petroli i explotació actual dels jaciments
Quant a les reserves provades, s'estima que passaren d'uns 77 700 milions de t el 1978 a
més de 96 000 en acabar el 1984, i que el 1999 se situaven al voltant de les 140 000 t.
La major part, i les més riques, es troben a la plataforma continental oceànica, bé que
actualment només una tercera part del petroli extret prové del fons marí. En gran part,
les profunditats a les quals hom hauria de perforar (per sota dels 500 m) fan inviables
econòmicament les explotacions ateses la tecnologia i les disponibilitats de petroli
actuals. Hi ha divergències, a més, amb relació a un futur exhauriment de les reserves
mundials, qüestió especialment problemàtica si hom pren en consideració la multitud de
factors que hi intervenen (disminució de la demanda per l'ús d'altres fonts d'energia,
perspectives de descobriment de nous dipòsits, avenços en les tecnologies d'extracció,
etc). Les àrees més riques semblen trobar-se a la plataforma d'Alaska (mar de Bering), a
la de la mar de la Xina Meridional, a la de la mar d'Arafura, al nord d'Austràlia, mar de
la Sonda d'Indonèsia, plataforma de l'Atlàntic a l'Argentina, la del N i l'E del Canadà
i l'E dels EUA i plataforma de l'Europa nord-occidental. També són interessants per a
les prospeccions les mars semitancades que per llur natura restringida afavoreixen
l'acumulació i preservació de material orgànic, font del petroli. Així, cal esperar
favorables perspectives al golf Pèrsic, a la badia de Hudson, a la mar Negra, a la mar
Càspia, a la mar Roja i a la mar Adriàtica. A escala mundial, hom divideix els jaciments
petrolífers en set grans àrees geogràfiques. Pel volum de les reserves estimades,
sobresurt clarament la de l'Orient Mitjà, amb el 64% (2000), on l'Aràbia Saudita deté
el 25% de les reserves mundials. Segueixen en importància l'Iraq (10%), Kuwait (9,5%),
l'Iran (9,5%) i la Unió dels Emirats Àrabs (6,5%). En segon lloc se situa el continent
africà (8,8% del total mundial), bé que, amb l'excepció de Nigèria (28% de les
reserves), la pràctica totalitat dels jaciments són al Magrib, on Líbia, amb el 32% del
volum, ocupa un lloc especialment rellevant, seguit d'Algèria i Egipte. La següent gran
àrea petrolífera és l'Amèrica Central i del Sud (7%); Veneçuela sola posseeix prop
del 70% de les reserves, seguida de molt lluny pel Brasil. En quart lloc hi ha l'Àsia
Central (6,6%), en un territori que coincideix amb la CEI. Rússia, el Kazakhstan i
l'Azerbaidjan hi representen gairebé el total de la producció. El cinquè lloc l'ocupa
l'Extrem Orient (6%), amb la Xina en primer lloc, seguida de lluny per Indonèsia,
Malàisia i Austràlia. L'Amèrica del Nord, amb els EUA, el Canadà i Mèxic, ocupen el
sisè lloc (5,6%). Europa representa tan sols l'1,7% de les reserves mundials. A la mar
del Nord, Noruega i la Gran Bretanya exploten els únics jaciments d'importància
coneguts. Les prospeccions petrolíferes als Països Catalans, mai gaire importants,
havien fracassat repetidament des que, des del 1958 i amb capital i tecnologia estrangers,
hom n'efectuà a l'Empordà i la Garrotxa, el N del Maresme, la Depressió Prelitoral del
Vallès al Camp, les terres baixes del Segrià-Baix Cinca-Ribera d'Ebre, el
Maestrat-Alcalatén, S d'Eivissa i de Mallorca. El 1966 hom autoritzà les prospeccions a
la plataforma continental mediterrània de l'estat espanyol, i el 1970, després d'unes
prospeccions infructuoses, un consorci format per Shell, INI, Coparex i CAMPSA descobrí
petroli comercial, per primera vegada dins la conca mediterrània, a uns 1 800 m de
profunditat. Posteriorment, la plataforma anomenada Chaparral perforà nous pous, i
el 1977 hom construí la darrera plataforma, anomenada Casablanca, que explotava diversos
pous i que era l'única que es mantenia en funcionament a la meitat dels anys noranta, amb
una tendència clara a la disminució de la producció, tot i la descoberta, el 1999, d'un
nou pou amb capacitat d'uns 7 000 barrils diaris, en explotació des del 2001. El 1995 la
producció catalana de petroli no superava el 6% del consum.
Pied-noir
Nom que hom donà als colons francesos i europeus en general
residents a Algèria. Un bon nombre era d'ascendència catalana (especialment valenciana,
illencs i rossellonesos). La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la
conquesta francesa d'Algèria (1830), i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les
comarques valencianes del sud (conca del Vinalopó, l'Alacantí i la Marina) fou temporera
durant molt de temps. Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica. Els
menorquins s'establiren sobretot a la zona central (Fort de l'Eau, Ain Taia, etc); els
valencians sobretot a l'Oranès (Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc).
No trencaren mai els vincles amb els llocs d'origen, malgrat les naturalitzacions i
l'assimilació progressiva; al principi del s XX arribaren a publicar periòdics en
català, amb ortografia francesa: "Journal de Cagayous", "El Patuet",
etc. Amb la independència algerina molts pied-noirs es refugiaren al Rosselló, al
Llenguadoc i d'altres al País Valencià, on, cap al 1966, n'hi havia uns 40 000 (prop de
30 000 només a l'àrea d'Alacant), bastants d'ells vinculats a l'OAS. Molts assoliren
crèdits i promogueren activitats turístiques franceses; hom arribà a publicar un
efímer "Courrier du Soleil", setmanari propagandístic de la zona. Però la
manca d'homogeneïtat del grup féu que s'anés dispersant cap a la fi dels anys seixanta.
Pillatge
Despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una
guerra. El reglament de l'Haia del 1907 prohibeix el pillatge, però les infraccions
d'aquesta mena han estat greus i repetides durant les dues guerres mundials, especialment
per part d'Alemanya.
PIME
Sigla de petita i mitjana empresa.
Piquet
Grup poc nombrós de persones que en una vaga, una revolta, etc, s'ocupa
d'impedir, mitjançant mètodes pacífics o coactius, que altres entrin al treball, vagin
a votar, etc, o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea o programa.
Piràmide d'edats
Histograma doble simètric que representa l'estructura per
edats i sexes d'una població. L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups
d'edats; l'eix d'abscisses és doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres
relatives) de dones de cada edat, i el de l'esquerra, els d'homes. Si hom vol que totes
les piràmides siguin visualment significatives i comparables, cal establir una proporció
determinada entre les escales dels dos eixos. Convencionalment, cal utilitzar la
proporció següent: 1 any = 0,02% de la població total representada, o els seus
equivalents si es treballa amb grups d'edats superiors a l'any. En aquest cas, tenint en
compte que hom treballa amb àrees, les equivalències s'obtenen multiplicant 0,02 pel
nombre d'anys del grup al quadrat (5 anys = 0,02 x 52 = 0,5). Amb la base
d'aquestes proporcions, i només en aquest cas, es pot afirmar que les piràmides d'edats
dels distints models demogràfics tenen les formes següents: les poblacions
pre-industrials són inscriptibles en un triangle isòsceles de base una mica més llarga
que l'altura; les poblacions industrials avançades tenen perfil d'obús que si s'inscriu
en un triangle isòsceles de base igual a altura vessa pel cim i no cobreix la base. Les
poblacions subdesenvolupades són inscriptibles en un triangle isòsceles de base molt
més llarga que l'altura.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi
dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es
produí després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació
Patronal, a més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes
obreres, costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes de
pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment
(sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general
Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia
Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers,
sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota
manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l'extorsió prop de la
mateixa patronal. Després, l'aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la
prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o
Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts
altres, els caps sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí
(1923). També hi hagué l'actuació de grups terroristes i de pistolers prop de la CNT
(destacà entre aquests el grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la mort,
entre d'altres, al mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra (1920) i a Dato
(1921). En conjunt hi hagué a Barcelona 109 atemptats socials el 1919 i 304 el 1920. Sota
la Segona República encara es produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats
Lliures, com és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.
Pla
Conjunt orgànic de directrius i mesures polítiques i
econòmiques adreçades a resoldre un problema o una situació determinats.
Pla Colombo
Pla de desenvolupament econòmic regional nascut el 1950. Se
circumscriu en principi al sud i sud-est asiàtic. Fou fundat a partir de la iniciativa de
sis membres del Commonwealth: l'Índia, el Pakistan, Sri Lanka —aleshores
Ceilan—, Austràlia, Nova Zelanda i la Gran Bretanya. Posteriorment s'hi afegiren el
Japó i els EUA. Aquests darrers cinc membres es comprometien a proporcionar ajut
econòmic i assistència tècnica; els beneficiaris de l'ajuda foren, fins a la fi de la
guerra freda, estats no socialistes de l'Àsia del sud i del sud-est que s'anaren
incorporant gradualment. Inicialment els plans d'ajuda foren sexennals, però a partir del
1980 es prorrogaren indefinidament. A més dels estats esmentats, el 2002 n'eren també
membres l'Afganistan, Bangla Desh, el Bhutan, Cambodja, les Fiji, Indonèsia, l'Iran, la
República de Corea, Laos, Malàisia, les Maldives, Myanmar, el Nepal, Papua Nova Guinea,
les Filipines, Singapur, Tailàndia i el Vietnam.
Pla Dawes
Informe publicat el 1924 sobre les
reparacions de guerra imposades a Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular
la recuperació econòmica d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions,
el pla proposava l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la
moneda i l'equilibri pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya,
l'establiment d'un control internacional dels afers financers alemanys i la determinació
de l'apropiació de certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident
dels Estats Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra
imposades a Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital
nord-americà en aquest país.
Pla Macià
Pla d'expansió de Barcelona elaborat en 1932-34 pel GATCPAC
en col·laboració amb Le Corbusier i P.Jeanneret. Rebé aquest nom en homenatge a
Francesc Macià. Estructurava la ciutat a partir del port, de les vies que, seguint el
Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa
seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament
del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del
moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del
Llobregat, on hom construiria una ciutat de repòs i de vacances, i una modificació de
les ordenances municipals cercant especialment noves formes de ventilació.
Pla Marshall
Nom amb què és conegut l'European Recovery Program (ERP),
programa nord-americà d'ajuda econòmica a Europa, aprovat el 2 d'abril de 1948, segons
una idea de George Marshall. Fonamentat en la temença de solucions polítiques oposades
als principis democràtics liberals, la seva finalitat era de finançar la reconstrucció
de les economies dels estats de l'Europa occidental mitjançant préstecs i cessions per
valor de 12 000 milions de dòlars en un terme de quatre anys. Durant aquest període, el
PNB dels seus principals beneficiaris —la Gran Bretanya, la RF d'Alemanya, Itàlia i
França— experimentà un creixement d'un 15 a un 20%. L'estat espanyol en restà
exclòs.
Pla Schlieffen
Pla estratègic establert pel mariscal de
camp prussià Alfred von Schlieffen (Berlín 1833-1913) quan era cap de l'alt estat
major (1898-1906) i que fou posat en pràctica pel seu successor, Helmuth von Moltke, en
declarar-se la Primera Guerra Mundial (1914). Nascut de la necessitat de combatre en dos
fronts, donava prioritat a l'ofensiva contra França, mentre les forces de l'Est es
mantenien a la defensiva. El pla preveia un gran moviment de desbordament per l'ala dreta
alemanya, a través de Luxemburg i de Bèlgica, per tal d'encerclar l'exèrcit francès,
tot amenaçant París. Amb aquest objectiu, l'ala dreta havia d'ésser molt forta i
posseir un poder ofensiu elevat (Schlieffen dotà l'exèrcit alemany d'una artilleria
feixuga de campanya que no tenia aleshores cap altre exèrcit). La resistència dels
belgues, la intervenció del cos expedicionari britànic i la victòria francesa del Marne
frustraren aquesta maniobra.
Pla Tarradellas
Nom amb què són conegudes les 58 disposicions aprovades
els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937 a S'Agaró (són anomenades també decrets de
S'Agaró) i publicades al "Diari Oficial de la Generalitat" extraordinari
del dia 18. Són unes mesures per a endegar les finances de la Generalitat de Catalunya i
substituir els articles de l'Estatut relatius a les relacions financeres amb l'estat
espanyol ateses les noves exigències que la guerra suposà en el pressupost català. Fou
reorganitzat el departament de finances i foren creats organismes de direcció de la
política fiscal i financera (Consell Superior de Crèdit i de la Banca, Consell General
de la Banca Catalana, Comissaria de la Generalitat del Banc Hipotecari d'Espanya, Consell
General de l'Estalvi, Consell General d'Assegurances, Servei Tècnic del Crèdit i de
l'Estalvi, etc). Establí un impost sobre la xifra de negocis, figura inèdita encara
aleshores i que fou d'una gran eficàcia.
Pla urbanístic
Ordenació sistemàtica, total o parcial, d'una ciutat o
d'un nucli o conjunt de nuclis urbans, en previsió i amb programació del seu creixement
futur. Bé que el nom és recent, el contingut i les finalitats dels plans urbanístics
responen a institucions antiquíssimes: cada cop que, no pas espontàniament, sinó per
raons demogràfiques, polítiques o militars, era establerta o transformada una ciutat,
una zona o un nucli urbans, hi era aplicat, si més no embrionàriament, un pla
urbanístic. La gran extensió i complexitat de les ciutats i els nuclis urbans
contemporanis fa que hom hagi de planificar a escala més àmplia, i així hom parla de
plans metropolitans, comarcals, etc.
Pla White
Nom amb què és conegut el Projecte preliminar d'un protocol per a un
Fons Internacional d'Estabilització dels Estats Units i els països associats. Fou
presentat a la conferència Bretton Woods (1944) pel govern nord-americà i
defensat pel seu autor, Harry Dexter White, com a base dels acords constitutius del Fons
Monetari Internacional, enfront de les propostes del govern britànic a través de
l'anomenat pla Keynes.
Pla XVII
Pla francès, posat en pràctica durant la Primera Guerra
Mundial, que contemplava una ofensiva sobre l'Alsàcia i la Lorena. Rep aquest nom per
ésser la dissetena versió del pla estratègic d'atac contra Alemanya.
Pla Young
Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i
subscrit l'any 1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que
els alemanys devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava
59 anys de termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi
econòmica del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932
confirmà que les reparacions de guerra havien restat en via morta.
Plàcet
1. Assentiment del poder civil a una disposició o promulgació de
l'autoritat eclesiàstica, en els països en què les relacions entre l'Església i
l'Estat es regeixen per normes concordatàries.
2. Assentiment que un estat dóna a un altre, amb el qual accepta com a persona grata el
representant diplomàtic que aquest vol enviar-li. Fet aquest pas, hi ha el lliurament de
les cartes credencials.
Plaga
Proliferació d'un organisme vivent que provoca la
destrucció d'altres éssers vius en envair-los. Pot ésser causada per microorganismes
patògens o paràsits o per organismes vegetals, però sobretot per organismes animals,
invertebrats majoritàriament, especialment àcars i insectes. Entre les mesures existents
per a combatre les plagues hom compta la introducció de mascles estèrils, que controlen
o aturen la reproducció de l'espècie que constitueix la plaga; l'administració
d'hormones juvenils que impedeixen la metamorfosi i, per tant, la reproducció;
l'aplicació de feromones que atreuen els mascles a un parany; la introducció d'espècies
resistents a plaga; la promoció de depredadors i de paràsits, i l'aplicació de
plaguicides.
Plan
de desarrollo económico y social
Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent
a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal
fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions
vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els
objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta
interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que
oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els
quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del
pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració
d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest
tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou
assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó
que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de
Planificación del Desarrollo.
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic.
Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i
els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds.
Hi ha un ventall de mètodes per a comprovar si el pla és consistent, com ara el de trial
and error, o de prova i millora per tal d'anar optimitzant les variables i el
compliment de les condicions subordinades, el mètode dels balanços, els mètodes de
tests, etc. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de
l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser
imperativa o indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és
l'adequació al pla de les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la
utilització d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes
econòmics vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de
mercat. La planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base
del sistema econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model
soviètic, iniciat amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou
vigent fins poc abans de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la
substitució del mercat per unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi
requerí un control molt més estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a
l'estatització de la major part dels sectors econòmics mitjançant col·lectivització o
nacionalització. Doctrinalment, la planificació fou formulada per autors diversos
(Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg, etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica:
el 1928 fou aplicat el primer pla quinquennal global, reproduït en diversos estats
socialistes de l'est d'Europa a partir de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels
seixanta. En general, hom utilitzava els preus únicament per a les relacions comptables,
i una sèrie d'índexs elaborats per l'autoritat central com ara el volum de factors
productius o els nivells de producció; suplien els conceptes d'oferta i demanda. Amb la
mort de Stalin (1953) i, encara més, amb la reforma econòmica del 1965, hom admeté la
introducció d'un cert marge de benefici, el qual, amb altres indicadors, havia de
determinar l'eficiència empresarial. Encara que el grau de relaxació sobre el control de
l'economia varià segons els estats, amb Hongria i Txecoslovàquia com a exponents de la
gestió més 'liberal', en tots ells l'estat continuà constituint l'única autoritat en
matèria econòmica. Ja a mitjan anys setanta, les deficiències de la planificació eren
evidents, encara més si es té en compte que la distància entre les realitzacions
econòmiques i en altres dominis del món capitalista i el món socialista esdevenia cada
vegada més gran, realitat només reconeguda a la Xina Popular, on mitjançant una sèrie
de reformes la planificació fou substituïda gradualment pel capitalisme. Entre els
factors que menaren al fracàs de la planificació imperativa cal esmentar la insistència
a privilegiar determinats sectors econòmics en funció d'objectius polítics i militars
(sobretot la indústria pesant per a la producció d'armament) en detriment d'altres, que
restaren amb recursos molt disminuïts: molt especialment, la negligència en el sector de
béns de consum anquilosà les economies socialistes, com també ho féu l'absència o
forta limitació de la iniciativa privada i dels beneficis particulars, amb la consegüent
manca d'estímul per al millorament de resultats. Finalment, hi incidí també la
burocratització excessiva, conseqüència del control estatal.
La planificació econòmica als Països Catalans
En sentit estricte, la planificació econòmica imperativa no ha estat mai aplicada als
Països Catalans. Només en el període posterior al juliol del 1936 es donaren les
condicions per a planificar. En un pla teòric, en canvi, el debat sobre la planificació
econòmica tingué dues etapes ben diferenciades. Els anys trenta la planificació de
l'economia soviètica fou coneguda gràcies a traduccions d'economistes i polítics
soviètics: E.Preobrazenskij, V.M.Molotov, L.Trockij, I.Stalin. Alguns economistes
marxistes catalans —E.Ruiz i Ponseti, J.Oltra i Picó—, que participarien en les
tasques del Consell d'Economia, publicaren els resultats de llurs reflexions en els
primers papers catalans sobre planificació econòmica. Des de l'òptica liberal,
J.M.Tallada i C.Pi i Sunyer criticarien l'experiència soviètica en termes paral·lels
als de Santillán i d'altres anarquistes. En un sentit més indicatiu, la reflexió sobre
la planificació ressorgiria els anys seixanta, gràcies sobretot a l'acció del Seminari
de Política Econòmica dirigit per F.Estapé, que féu conèixer la distinció entre
planificació administrativa, activa i indicativa, i al Seminari d'Economia Política de
la facultat de dret, dirigit per J.L.Sureda, d'on sortí el grup d'economistes del CEP.
Planificació
familiar
Terme aparegut als EUA (family planning) cap a a la fi dels anys
cinquanta com a sinònim de control de naixements. En tant que concepte englobador,
la pràctica de la planificació familiar representa l'atenció dels aspectes
psicològics, mèdics, familiars, socials, econòmics, demogràfics, etc, que condicionen
la natalitat. El 1968 fou declarada per la Conferència de l'ONU sobre els drets de l'home
com un dret fonamental de la parella humana i, des de llavors, ha estat pràcticament
reconeguda i acceptada arreu. La primera intervenció legislativa per part dels poders
públics en l'adopció d'alguna mesura de planificació familiar tingué lloc al Japó el
1948.
Planificació
lingüística
Conjunt d'intervencions organitzades de manera conscient i
sistemàtica per tal d'influir sobre la forma o les funcions de les varietats
lingüístiques presents en un marc social determinat. Seguint la formulació de H.Kloss
(1969), hom sol distingir-ne dos vessants complementaris: la planificació del corpus
(intervencions sobre el mateix codi lingüístic tals com l'ortografia, la gramàtica, el
lèxic, la pronúncia o l'elaboració de registres específics); i la planificació del
status, referent a l'ús de les diverses varietats lingüístiques i que comporta
activitats de promoció o regulació legislativa per a difondre el coneixement o l'ús
d'alguna varietat lingüística, amb tècniques com ara la immersió lingüística. La
planificació lingüística és, doncs, un canvi lingüístic o sociolingüístic dirigit
des dels poders públics. Sovint hom empra impròpiament aquest terme com a equivalent de política
lingüística. Per altra banda, les variants a què dóna lloc la seva aplicació han
produït denominacions específiques, com ara aménagement linguistique al Quebec,
o normalització lingüística, a l'àrea catalana.
Planificació
territorial
Procés de decisió pel qual hom determina les directrius i,
de vegades, els detalls dels usos del sòl, els moviments de persones i de mercaderies,
els equipaments col·lectius i l'ordenació de l'habitatge d'una àrea de dimensions
variables i per a un cicle temporal també variable. Als Països Catalans, té els
precedents més remots en l'interès de les monarquies dels ss XVII i XVIII per les
fronteres, obstacles i accessos tant naturals com artificials en funció d'objectius
político-militars, que es manifestaren en tres grans projectes: Georgetown, a Maó, 1711;
la Barceloneta, 1753 i Sant Carles de la Ràpita, a l'entrada dels Alfacs el 1788.
Posteriorment, s'hi interessà indirectament el mercantilisme autòcton (Romà i Rossell,
Caresmar, Dou) arran de l'interès per les transformacions del món agrari i l'impuls a la
indústria. També el putting-out d'Alcoi i especialment la manufactura de
Barcelona incidiren en l'organització de l'espai. La planificació territorial, però, en
el sentit formal del terme, fou producte de l'obra de P.F.Monlau, L.Figuerola i A.A.Pi i
Arimon, que culminà amb els projectes d'I.Cerdà, en els quals propugnà un model de
ciutat igualitària per a l'eixample de Barcelona (1859), Vilanova i la Geltrú (1876),
Terrassa (1878), Mataró (1878), Reus (1880), Tarragona (1880), Valls (1881), Alcoi
(1881), Granollers (1884), València (1887), Alacant (1887), Tortosa (1890), Badalona
(1895) i Sabadell (1900). El model de Cerdà fou abandonat a partir de 1910-14 i
substituït pel de la gross-stadt (i, subsidiàriament, pel de la ciutat jardí o
per elements del city planning nord-americà), el qual tingué la seva
representació màxima en el pla Jaussely per a Barcelona, el conjunt conjunt de projectes
sectorials a l'entorn de la Gran Barcelona (1914), i els projectes de ciutat jardí a
Vilanova i la Geltrú, Olot, Roses, Sarrià i València. El Pla Sexennal (1920) de la
Mancomunitat, que primava la integració territorial a partir de la xarxa viària i el
creixement equilibrat del conjunt, fou el primer pla comprensiu de tot el territori del
Principat. La Dictadura de Primo de Rivera provocà la interrupció de les experiències a
nivell regional, però no les de la Gran Barcelona, que tingué una formulació general en
el pla de la Barcelona futura (1929) de N.M.Rubió i Tudurí. La Generalitat reprengué la
preocupació per l'escala regional: el Regional Planning (1932), la divisió territorial
(1933-36) i el pla general d'obres públiques (1935) en són una prova. Però, alhora, es
formularen plans per a àrees especialment significatives: el pla Macià de Barcelona, la
Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels-Gavà-Viladecans i el pla d'agençament de
la Costa Brava. El projecte de ciutat jardí (1931) de València no fou, en canvi,
innovador. El 1936, el règim republicà afavorí un nou model de planificació
territorial: la nova economia urbana, teoritzada per J.L.Sert i basada en la
municipalització de la propietat urbana decretada per la Generalitat l'11 de juny de
1937. El Consell d'Urbanisme seria només un projecte. A partir del 1939, la
planificació territorial reculà. L'estat creà a Barcelona (1945) i València (1946)
unes comissions d'urbanisme de les quals sorgiren els plans comarcals de València (1946)
i Barcelona (1953). El model de ciutat jardí sorgí de nou, però totalment
descontextualitzat (G.Alomar i Esteve l'aplicà a Palma de Mallorca). El Pla de l'Àrea
Metropolitana de Barcelona (1966) introduí el concepte de ciutat territori creat pels
planificadors urbans italians de la postguerra, però fou substituït el 1974 per un nou
pla comarcal de Barcelona, que esdevingué el motor d'una mobilització popular entorn de
la qüestió urbana. El 1975 fou promulgada a tot l'estat la llei del sòl, punt de
partida per al Pla General Metropolità de Barcelona, el qual englobava 27 municipis. A
Catalunya, del restabliment de la Generalitat ençà el model d'ordenació del territori
ve definit per la llei de Política Territorial (1984) i pel Pla Territorial General de
Catalunya (1995). El 1992 fou aprovat el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural). A les
Balears, la instauració el 1983 dels Consells Insulars ha comportat una certa
descentralització de les funcions abans exercides per l'illa de Mallorca. Al País
Valencià, el 1988 la Generalitat aprovà una llei que preveia una divisió del territori
en tres nivells, llei que a mitjan anys noranta seguia sense aplicar-se. Hi havia, per
altra banda, 46 mancomunitats de municipis que, amb funcions i dimensions molt variables,
omplien parcialment aquest buit.
Planning
Establiment previ i sistemàtic dels objectius que es
proposa d'assolir una unitat productiva, així com dels fluxos financers i la
disponibilitat de recursos necessaris per a dur-los a terme, per tal d'actuar amb un
màxim de racionalitat econòmica. Suposa la predeterminació de la periodificació i
magnitud en què han de realitzar-se totes les operacions del procés de producció i
comercialització, així com l'estimació dels seus resultats.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Platajunta
O Coordinación Democrática. Fusió de la Plataforma
de Convergencia Democrática (organisme establert el 1975 pel PSOE, MC,
democratacristians i socialdemòcrates) i la Junta Democrática de
España (organisme
creat el 1974 sota l'impuls bàsic del PCE i amb l'adhesió gradual de CCOO, Partido
Socialista Popular, PTE, Alianza Socialista de Andalucía i independents, com Rafael Calvo
Serer). La fusió va tenir el lloc el 1976 i fou un organisme unitari que reuní diversos
sectors de l'oposició antifranquista espanyola. La Platajunta s'amplià encara,
el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats —de
Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí en Plataforma de
Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma
política engegada per aquell.
Plebiscit
1. Consulta directa al poble d'un estat o
territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre
la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha
estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la
consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.
2. Votació de la població d'un territori per a la modificació de
fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat. Aquest
mitjà fou utilitzat per a legalitzar annexions i, de vegades, durant els ss XIX i XX, per
a l'exercici de l'autodeterminació nacional, per exemple, en el procés d'unificació
d'Itàlia, o en la integració de Niça a l'estat francès (1860). Després de la Primera
Guerra Mundial fou emprat per a resoldre situacions de minories nacionals (Alta Silèsia,
Caríntia, Saarland) i també posteriorment per a situacions semblants (Malta, 1956;
Algèria, 1962; Gibraltar, 1968; etc). Un plebiscit mixt per a decidir la unió d'Egipte i
Síria fou celebrat el 1958 i també per a confirmar Nasser com a nou cap d'estat de la
RAU.
Pliopoli
Terme que expressa el grau de facilitat que existeix, en una determinada
indústria o mercat, per a l'entrada d'una nova empresa.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències
diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a
qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de
democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic,
artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna
en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més
perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Plusvàlua
Expressió monetària del valor incorporat a
la producció pel treball que és apropiada pels propietaris dels mitjans de producció
sense contrapartida. Aquest concepte, que fou elaborat per Marx en la seva anàlisi del mode
de producció capitalista, pot ésser formulat de la manera següent: en el mode de
producció capitalista l'intercanvi de mercaderies és efectuat d'acord amb la quantitat
de treball socialment necessari incorporat en elles, és a dir, pel seu valor de canvi.
Per endegar la producció d'una mercaderia, el capitalista adquireix els elements
necessaris (maquinària, primeres matèries, energia i força de treball) pel seu valor de
canvi (ci v) i la ven al valor V, superior al dels elements
utilitzats per a produir-la. Aquesta diferència és la plus-vàlua (m).
L'explicació d'aquest fet és que la mercaderia força de treball(capacitat de
treballar de l'obrer) té un valor d'ús especial; produeix més valor que el que
costa. El valor de la força de treball no és més que el treball socialment necessari
perquè l'obrer visqui i es reprodueixi. Si, per exemple, aquest valor és de 6 hores i el
capitalista fa treballar l'obrer 12 hores, el capitalista s'apropia gratuïtament 6 hores,
que constitueixen la plus-vàlua. Això pot ésser formulat així: c + v + p = V,
on c és el capital constant (valor de la maquinària, primeres matèries, etc), vel
capital variable (valor de la força de treball), p la plus-vàlua i V el
valor de la mercaderia. Cal notar que el capitalista no compra treball, sinó força de
treball, distinció imprescindible per a formular l'aparició de la plus-vàlua i, per
tant, per a explicar el fenomen del guany del capitalista a partir del procés de
producció. Així, doncs, la plus-vàlua és la forma capitalista de l'excedent
econòmic i que constitueix l'expressió de la relació social capitalista
fonamental: l'explotació d'una classe social (el proletariat) per una altra (la
capitalista), atès que aquesta és la propietària exclusiva dels mitjans de producció.
La relació social d'explotació pot expressar-se de forma quantitativa mitjançant el que
Marx anomena taxa d'explotació, que és la relació entre la plus-vàlua i el
valor de la força de treball: p/v, en l'exemple 6 hores/6 hores serà d'un 100%.
Des del punt de vista del capitalista no es tracta només de produir plus-vàlua, sinó de
transformar la plus-vàlua, materialitzada en una mercaderia, en diner, per obtenir una
plus-vàlua més gran. Marx expressa aquest procés amb la fórmula D-M-D'(a partir
d'un capital-diner inicial D el capitalista obté una mercaderia M que
intentarà de vendre per obtenir un capital-diner més gran [D' = D + m]) Per
augmentar la plus-vàlua, el capitalista pot intentar d'allargar la jornada de treball (plus-vàlua
absoluta) o, atesa la jornada de treball, disminuir el valor de la força de treball o
augmentar la intensitat del treball (plus-vàlua relativa). La realització
de la plus-vàlua significa la necessitat per al capitalista d'augmentar constantment el
mercat dels seus productes, la qual cosa, per a alguns autors marxistes (com Rosa
Luxemburg) estava en l'arrel del fenomen de l'imperialisme. Encara que la plus-vàlua
aparegui com una relació quantitativa, la seva importància com a concepte li ve del fet
d'expressar la relació social fonamental del mode de producció capitalista.
Plutocràcia
1. Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o
reduït, privilegiat per raó del seu poder econòmic, o en el qual el criteri
d'escolliment dels governants o dels qui participen en l'elecció és mesurat segons la
riquesa que posseeixen. Així en el sistema censatari s'amplià el sistema de
participació de l'aristocràcia a altres classes riques.
2. Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa
de llur riquesa.
Població
Col·lectiu d'éssers humans d'una certa magnitud i
geogràficament determinat. Una població és un subsistema dintre els ecosistemes, un
complex nivell tròfic de consumidors pel fet de compondre's d'individus dotats d'un
variable bagatge tècnico-cultural amb el qual manipulen profundament l'ecosistema i els
seus propis mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que
les poblacions humanes gaudeixin d'unes propietats exclusives: l'ubiqüitat, el creixement
sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l'abastament de
matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema.
Suposant que la seva estructura per edats i sexes és suficientment completa, es considera
el demosistema dividit en tres grans blocs de distints comportaments i funcions: joves
(J), de 0 a 14 anys, o reserva reproductora; adults (A), de 15 a 49 anys, o grup
reproductor, i vells (V), de més de 50 anys, o grup residual. Les entrades al demosistema
es limiten, en absència de moviments migratoris, a la reproducció dels adults. El flux
de naixements s'incorpora al bloc J, que té dues sortides, una per mortalitat i una altra
per trànsit al bloc A. La mortalitat entre els joves és molt alta encara que quasi
exclusivament a les edats més baixes (mortalitat infantil). El bloc A s'alimenta amb el
flux de joves que compleixen els 15 anys i té també dues sortides: la mortalitat, en
general feble, i el trànsit a V. El bloc V s'alimenta dels adults que superen els 50 anys
i no té altra sortida que la mortalitat, que en aquest bloc és molt forta. La dinàmica
i el volum del demosistema depenen bàsicament del volum de A i de les normes culturals
que regeixen la reproducció. Gairebé totes les poblacions, àdhuc les més primitives,
tenen normes restrictives respecte a la utilització de llur capacitat reproductiva
(normes referents al matrimoni, primogenitura, etc). Segons com siguin aquestes normes, la
reproducció s'acostarà més o menys a la capacitat biològica del grup. La mesura
correcta d'aquest succés és, en primer lloc, la taxa bruta de reproducció. Si la taxa
esmentada és superior a la unitat, sabem que cada dona posa al món més d'una
substituta, però aquesta o aquestes substitutes poden morir abans d'assolir l'edat
fecunda mitjana (28 anys). Per a tenir la seguretat que la substitució és garantida, cal
ponderar les probabilitats de supervivència, i en aquest cas s'obté la taxa neta de
reproducció. Si el flux de naixements augmenta en xifres relatives a partir d'un cert
moment, a curt termini s'experimenta un augment relatiu del bloc J, i, si la mortalitat no
canvia, al cap de 15 anys el bloc A començarà a experimentar entrades més fortes.
D'aquesta manera, si les normes de fecunditat romanen invariables, el flux de naixements
augmentarà la seva intensitat i, en conseqüència, augmentarà encara més el bloc J.
D'aquesta manera s'entra en una espiral de creixement exponencial en la qual el bloc dels
vells no es fa ressò sinó al cap de 50 anys, quan compleixen aquesta edat els nascuts a
la primera onada natalista. Això és important de destacar, ja que els fluxos del
demosistema són sempre cronològicament diferits. D'altra banda, resta clar que tot
augment de les taxes de fecunditat disminueix el pes relatiu dels vells al demosistema.
Posat que sigui la mortalitat la que canvia mentre la fecunditat roman invariable, el
procés seria així: el descens de la mortalitat beneficia principalment els joves, ja que
la mortalitat a les edats avançades és difícil de reduir. En conseqüència, el flux de
sortides per mortalitat dels joves es redueix en major proporció, amb la qual cosa el
bloc J gaudeix del major increment relatiu i es reprodueix la situació de creixement del
cas anterior amb el consegüent, i aparentment paradoxal, rejoveniment de la població
mercès a la prolongació de l'esperança de vida. Històricament cal destacar tres models
bàsics de funcionament del demosistema, o sia tres models de població. En primer lloc
hom té el model pre-industrial, caracteritzat per unes taxes brutes de reproducció altes
i una esperança de vida baixa invariables a llarg termini i talment interrelacionades que
les entrades i sortides del demosistema eren semblants i, en conseqüència, el creixement
de la població pròxim a zero. L'estructura per edats era quasi invariable i
aproximadament així: J = 32%; A = 60%; V = 8%. Els altres dos models són derivats
d'aquest primer a causa de la Revolució Industrial i Demogràfica i es coneixen amb els
noms de model desenvolupat i model subdesenvolupat. El primer es caracteritza per una taxa
bruta de reproducció baixa (lleugerament superior a la unitat) i una esperança de vida
llarga (més de 70 anys), que donen lloc a una estructura per edats envellida (J = 20%; A
= 48%; V = 32%) i a un creixement pròxim a zero. El model subdesenvolupat es caracteritza
per una taxa bruta de reproducció alta (superior a 2) i una esperança de vida mitjana
(40-60 anys) que donen lloc a un fort creixement poblacional (més del 2% anyal) i a una
estructura per edats molt jove (J = 36%; A = 54%; V = 10%). En resum, les poblacions
actuals es divideixen en dos models ben diferenciats: les desenvolupades, que corresponen
als països rics, on el creixement econòmic és molt superior al demogràfic, i les
subdesenvolupades —dos terços de la humanitat—, on el creixement demogràfic
iguala o supera l'econòmic. A les primeres la renda per càpita és alta i creix; a les
segones és baixa i roman estancada o decreix. El greu problema de l'equilibri
població-economia del Tercer Món requereix una solució urgent que només es pot trobar
amb una acció enèrgica en els dos elements en conflicte, i això és inseparable d'una
acció política.
Població activa
Totes les persones de més de 16 anys que tenen
ocupació o estan disponibles i fan gestions per incorporar-se al treball.
Poblament
Concepte demogeogràfic que fa referència a la situació de
la població en l'espai. L'anàlisi d'aquest fenomen es fa segons diverses escales i
criteris. A escala mundial els criteris bàsics són dos: l'ecològic i el
sòcio-econòmic. Segons el primer, se cerquen les correlacions entre la distribució de
la població i les condicions ambientals representades bàsicament per la producció de la
biosfera i els condicionants climàtics i topogràfics. Amb aquests criteris s'expliquen
en part les altes densitats humanes a les zones temperades de baixa altitud i els grans
buits demogràfics de les zones polars, equatorial i dels deserts càlids i freds. El
criteri sòcio-econòmic es basa en les lleis del mercat mundial i cerca les relacions a
escala mundial entre l'activitat econòmica i la distribució de la població. A escales
menors, de tipus estatal o regional, es poden utilitzar també ambdós criteris, però el
sòcio-econòmic és el més significatiu: el procés de concentració urbana és un bon
exemple. A escala regional hi ha diversos criteris de classificació. El morfològic
distingeix entre poblament rural i urbà i els respectius subtipus (per exemple, població
rural concentrada i dispersa). El demogràfic distingeix els llocs habitats segons llur
índex demogràfic. El funcional es basa en el paper sòcio-econòmic representat per les
entitats de població: centre de mercat nacional, regional, local, etc. Les investigacions
més recents de la geografia i l'economia espacial cerquen l'ordre en les distribucions
dels llocs poblats més que llur classificació i descripció.
Pobresa
Situació econòmica d'una unitat de consum amb ingressos
insuficients, durant un període llarg, per a satisfer les seves necessitats humanes
bàsiques (pobresa absoluta), o per a assolir el nivell de consum mitjà (pobresa relativa
al país o al grup social). Als estats desenvolupats, la pobresa es presenta en categories
professionals (menys remunerades) o marginals (vells), o bé en determinades zones (bosses
de pobresa); de vegades és denominada nova pobresa la desocupació de llarga
durada. Als estats desenvolupats, acostuma a afectar el conjunt social. Segons el BIRD, el
1991 hi havia al món 900 milions de pobres, és a dir, el 18% de la població. A Europa,
segons la CEE, n'hi ha 51 milions.
La pobresa, entesa com a mancança dels béns més elementals, lluny de desaparèixer,
s'ha incrementat al llarg dels darrers anys. La diferència entre els estats més rics i
els més pobres s'ha engrandit, malgrat que el procés de globalització econòmica ha
afavorit un grup de països anomenats emergents. La relació de la renda per capita
entre el país industrialitzat més ric del món, Suïssa, i la del més pobre, Moçambic,
és de 400 a 1. Fa 250 anys, aquesta relació era de cinc a un, segons les dades de
l'historiador de l'economia David Landes. El Banc Mundial recull dades encara més
alarmants; entorn de la meitat de la població del món, uns 2 800 milions de persones
sobre un total de 6 000 milions, viuen amb menys de dos dòlars el dia. Tot i que aquesta
proporció baixà del 27% el 1987 al 23% el 1998, el nombre de pobres es manté constant
amb el creixement de la població. A més, el 20% de la població es reparteix el 80% de
la riquesa. La pobresa més extrema es concentra al continent africà on, a més, es
pateix de forma més intensa la sida. En altres àrees del món s'ha reduït la pobresa.
La crisi patida al final del 1997 al Sud-Est asiàtic creà més bosses de pobresa en
aquella regió, igual que a Rússia i altres països excomunistes.
Poder
1. Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre
a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i
a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei,
sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment
en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i
politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països
democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder
legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament
dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei,
president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la
divisió de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Fou aplicat
d'una manera rigorosa en la constitució dels EUA, on encara el poder executiu pertany al
president (els caps dels departaments ministerials són responsables davant aquest i no
davant el congrés); davant la impossibilitat d'un control mutu entre els diversos poders,
hom establí una sèrie de recursos (Checks and balances), els quals atorguen les
atribucions a cada òrgan rival de poder i alhora n'asseguren l'equilibri. Malgrat les
separacions i delimitacions, una anàlisi realista descobreix fàcilment que el poder
executiu té sempre poders residuals tant del legislatiu (poder reglamentari, poders
delegats legislatius, etc) com del judicial.
2. Domini que una persona, un grup o un país té damunt els béns i serveis de consum o
damunt els factors productius (recursos naturals, força de treball, tecnologia, capital
acumulat, etc).
3. Govern d'un estat.
Poder adquisitiu
Quantitat de béns o serveis que hom pot adquirir amb una
determinada quantitat de diners. Fluctua inversament a les variacions que experimenten els
preus del béns. Especialment a partir de la Segona Guerra Mundial s'ha deteriorat el
poder adquisitiu de les monedes, a causa de la taxa de creixement d'inflació.
Poder temporal
1. Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica,
sobretot pels papes, sobre un territori. L'origen del poder temporal dels papes, derivat
tradicionalment de la llegendària Donació de Constantí, prové realment de les
donacions dels reis carolingis al s VIII, que, amb el temps, constituïren els Estats
Pontificis. La seva desaparició (s XIX) donà naixença a l'estat del Vaticà,
on el papa exerceix el poder polític. A l'edat mitjana proliferaren abats i bisbes amb
domini senyorial sobre diversos territoris d'Europa (abacomte, príncep-bisbe, bisbe
elector, etc). Excepcionalment manté un poder d'aquesta mena el bisbe de la Seu d'Urgell,
copríncep d'Andorra.
2. Potestat que correspon al papa com a cap dels Estats Pontificis, avui reduïts a la
ciutat del Vaticà.
Pol de
desenvolupament
Consideració prioritària que hom dóna a certes zones o regions, per tal
d'afavorir-ne el desenvolupament i així reduir les diferències entre les que tenen taxes
de creixement molt desigual. Els productes, la mà d'obra i l'estalvi surten de les zones
més endarrerides, perquè troben millors expectatives de bons rendiments a les regions
industrialitzades. Els pols de desenvolupament intenten de pal·liar aquest efecte de
recessió, provocat a les regions més deprimides, i evitar-ne la progressiva
despoblació. En els països amb planificació central la promoció d'un pol és prevista
i determinada en el pla, mentre que a les economies de mercat la promoció d'un pol es fa
amb l'ajut que hom dóna al sector privat per tal d'estimular-lo que s'instal·li a la
regió escollida. Els beneficis o al·licients que ofereix l'administració poden ésser
de tipus fiscal o financer (exempcions, moratòries, subvencions, crèdits, etc).
L'administració es responsabilitza així mateix de l'exempció de les obres
d'infrastructura necessàries: transports, carreteres, habitatges, escoles, etc, la qual
cosa representa una capacitat financera molt important.
Policia
1. Organització i reglamentació internes d'un estat, d'una
col·lectivitat.
2. Reglaments establerts per al manteniment de l'ordre i la seguretat pública.
3. Cos o força que vetlla pel compliment d'aquests reglaments. Coneguda a la majoria de
societats des de l'antigor, ha respost als principis morals del poder que l'ha
organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un
estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i
col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles.
Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia
administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis
públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb
missions referides a l'ordre i a la política interiors de l'estat, i policia judicial,
a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors. El
precedent de la policia moderna fou la creació, per Lluís XIV de França, del càrrec de
lloctinent de policia de la ciutat de París (~1660), amb control sobre la governació,
ordre públic, proveïments, higiene, etc. L'organització definitiva, però, l'hi donà
el barceloní Antoni de Sartine quan ocupà aquest càrrec (1759-75): dividí París en
sectors, amb 48 comissaries i un cos de 20 inspectors. Un successor seu Joseph Fouché
en perfeccionà els sistemes d'informació i en féu un cos de policia política que
Napoleó aprovà i estengué per tot el seu imperi. Aquests mètodes foren imitats pels
estats europeus i d'arreu del món, alhora que hom en perfeccionava la metodologia
contínuament. Alguns cossos policíacs han assolit una gran anomenada, com la policia
anglesa, amb la secció criminal de Scotland Yard, a Londres, el FBI nord-americà, la
policia muntada del Canadà i la Sûreté francesa. En el camp de la policia política
foren especialment inhumans l'okhrana russa i els cossos especials creats pel
règim nazi alemany: la Gestapo, les SS i les SD. Després del 1945 la Interpol
coordina els serveis policials de molts països europeus i d'altres continents. En el camp
de l'espionatge s'han destacat la CIA nord-americana i la KGB russa; dotades de grans
recursos, intervenen en els afers interns d'altres estats per establir-hi la influència
de llurs governs respectius. A l'estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes
funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué
del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat,
se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos
general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores
i de suport a l'anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i
dues delegaciones especiales per a les illes Balears i les Canàries, l'entitat
fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un
destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de
vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d'assalt. El cos
més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei
del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l'interior, alguns, com la guàrdia civil i la
policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l'exèrcit quant a
l'organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l'inspector
general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la
majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l'exèrcit i tots els graus
d'ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida
en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del
trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de
policia i la policia armada sol concentrar-se a les ciutats i disposa de les compañías
de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots.
S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del
trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia
urbana. Amb l'adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de
transformació de la policia vers concepcions més democràtiques. Des del 1978 el
ministeri de l'interior comanda els cossos de seguretat de l'estat, integrats per la
policia i la guàrdia civil. La seva missió fonamental es concreta en la defensa de
l'ordre constitucional, la protecció del lliure exercici dels drets i llibertats i la
garantia de la seguretat ciutadana. La policia és integrada pel cos superior de policia
(abans cos general), de caràcter civil; els seus membres vesteixen sempre de paisà i
gaudeixen de drets sindicals. Li correspon la direcció i la coordinació dels serveis
policíacs, i les seves funcions més importants són les d'informació i estudi dels
mètodes i tècniques de prevenció de la delinqüència, la investigació del delicte i
detenció del delinqüent, la documentació dels ciutadans (document d'identitat i
passaports), el control dels estrangers i de les persones a les fronteres i, finalment, la
col·laboració amb les policies dels altres estats. Hom ha creat també unitats
específiques de policia judicial al servei dels jutges i tribunals. La policia nacional
(antiga policia armada) ha deixat d'estar integrada en les forces armades i ja no
gaudeix del fur militar, bé que manté l'estructura i l'organització militars. Les seves
funcions consisteixen bàsicament a auxiliar i col·laborar amb el cos superior de
policia, prevenir i mantenir l'ordre públic, vetllar per la seguretat de les persones i
dels béns i auxiliar en cas de desgràcies públiques i particulars, entre altres. En
l'aspecte professional té també molta importància una ordre del 1981 que estableix els
principis bàsics d'actuació dels membres dels cossos de seguretat de l'estat, en la
línia dels acords que aprovà el Consell d'Europa en la seva resolució 690. Als Països
Catalans la primera organització policial fou el sometent, creat durant la Guerra Gran
(1794), originalment a imatge de l'antic sagramental, com a milícia armada; a
partir del 1855, però, adoptà el caràcter de cos de policia auxiliar. Un altre cos de
policia, els mossos d'esquadra, fou creat a la primeria del s XVIII. Anteriorment, però,
les funcions de vigilància, control de preus i mercats, repressió del contraban, etc,
eren pròpies de les autoritats municipals, i els funcionaris de l'Audiència exercien les
del manteniment de l'ordre i repressió del crim. Durant l'ocupació napolèonica, per
evitar avalots contra els invasors, aquests crearen una Junta de Policia que esdevingué
eficaç quan un agregat a la Junta, el català Ramon Casanova, Història), formà un cos
policíac secret. Durant l'annexió de Catalunya a l'imperi francès (1812-14), la policia
fou reorganitzada d'acord amb el model francès i fou abolida el 1814. Des d'aleshores els
Països Catalans han tingut la mateixa organització policíaca que la resta de l'estat
espanyol. A Catalunya, però, subsistiren restes de les antigues policies pròpies, com
els mossos d'esquadra i el sometent. Amb l'Estatut de Catalunya del 1932 i la Constitució
de la República, hom transferí tots els serveis i efectius policials de l'estat que
operaven en territori català a la Generalitat, sota el conseller de governació i
coordinats per la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. El govern central,
però, podia assumir, per pròpia iniciativa, la resolució dels problemes d'ordre
públic. Arran dels fets de Maig (1937), el govern de la República, aleshores a
València, deixà en suspens el control dels serveis de policia i ordre per part de la
Generalitat. Amb l'abolició de l'Estatut per Franco i l'ocupació total de Catalunya
(1939), la policia tornà al règim estatal anterior.
Policia
autonòmica
A l'estat espanyol, cos policíac civil, jerarquitzat, amb una competència
i unes funcions situades teòricament entre les de la policia de l'estat i les de les
policies municipals o locals. La Constitució del 1978 contempla la possiblitat de
creació d'un cos policíac per part dels òrgans de govern autonòmic d'arcord amb els
articles 149-29 d'aquest text, en la forma que els respectius estatuts determinin, dins
del marc del que disposi una llei orgànica. Només els estatuts d'autonomia de Catalunya
i del País Basc (articles 13 i 17, respectivament) ajuden a configurar el concepte legal
de policia autonòmica. Si bé en principi els cossos tradicionals i forals d'algunes
nacionalitats són exclosos d'aquest concepte, a Catalunya els mossos d'esquadra i
al País Basc els Miñones d'Àlaba i Biscaia i els Miqueletes de Guipúscoa
han constituït la base de la policia autonòmica. Segons l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya, la Generalitat pot crear una policia autonòmica de la qual tindrà el
comandament suprem que exercirà les funcions de protecció de persones i béns, el
manteniment de l'ordre públic, la vigilància i la protecció dels edificis i les
instal·lacions de la Generalitat i totes aquelles altres atribucions que pugui atorgar-li
la llei orgànica. Queden reservats als òrgans de seguretat de l'estat els serveis
policíacs de caràcter supracomunitari i extracomunitari. La constant superposició de
funcions, però, ha estat el principal obstacle al desenvolupament dels cossos policials
autonòmics. La Junta de Seguretat de Catalunya coordina l'actuació de la policia de la
Generalitat i la dels cossos estatals, i determina l'estatut, el reglament, les dotacions,
la composició numèrica i l'estructura de la policia autonòmica. Els comandaments han
d'ésser designats entre caps i oficials dels cossos i les forces armades i de la
seguretat de l'estat. Al País Basc la creació de la policia autonòmica (Ertzaina) s'ha
fet mitjançant l'actualització del règim foral. Amb unes funcions definides per un
decret reial del 1980, la policia autonòmica basca, constituïda inicialment pels cossos
tradicionals, als quals s'han anat afegint els nous agents preparats a l'acadèmia
especial de policia d'Euskadi, acabà el seu desplegament el 1995, any en què substituí
completament els cossos de seguretat de l'estat a la comunitat autònoma.
Policia judicial
Conjunt de membres de les forces i cossos de seguretat, que per
dependència funcional o requeriment de les autoritats judicials auxilien els jutjats i
tribunals i el ministeri fiscal a esbrinar els delictes i en el descobriment i la
custòdia dels delinqüents.
Policia secreta
Policia que no porta uniforme.
Pogrom
A Rússia, alçament popular contra els jueus. Hi foren especialment
ferotges al llarg del s XIX i a la primeria del XX. Sovint els pogroms foren fomentats per
les autoritats russes mateixes, per desviar el descontentament del poble. Durant la guerra
civil, se'n produïren diversos, com el d'Ucraïna (1919).
Policultiu
Sistema de conreu primitiu, propi de les
societats rurals, que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos
destinats a alimentar la població local. Alguns sistemes de conreu de societats més
avançades són basats en la policultura.
Polisario
Sigla del Front Popular per a l'Alliberament de Saguia
el-Hamra i Río de Oro, moviment d'alliberament nacional aparegut al territori del Sàhara
Occidental sota administració espanyola (1973). Sostingut inicialment per Mauritània,
ben aviat rebé el suport d'Algèria i de Líbia. Perseguit pel govern de Madrid, en
passar el territori a les mans del Marroc i de Mauritània en virtut de l'acord tripartit
(1975), inicià una lluita de guerrilles i de resistència per l'alliberament del propi
territori. El 1976 el Polisario declarà la creació de la República Àrab Sahrauí
Democràtica i, amb el suport d'Algèria, ha continuat hostilitzant l'exèrcit
marroquí, el qual,
