Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament
d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava
dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment
a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es
produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats
perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels
ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses
generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de
Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o
bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la
font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi
la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires
sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria
combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la.
L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de
colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els
rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i
formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici
d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes
de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb
implicacions polítiques profundes.
Rabassa morta
a pa i vi
1. Contracte de rabassa morta de caràcter perpetu,
segons el qual, un cop morts els ceps, hom els torna a plantar. També rep el nom de rabassa
morta a segons ceps. Hom l'anomena de pa i vi perquè entre l'arrencada dels
ceps morts i la nova plantada hom destina el terreny almenys dos anys al conreu de blat.
2. Contracte de rabassa morta en el qual hom
estableix el conreu de blat en els bancals, entre els ceps.
Rabassaire
1. Nom que rep la persona que conrea una terra amb contracte
de rabassa morta.
2. Membre de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors
del Camp de Catalunya.
Racionalisme
1. Tendència o doctrina filosòfica per a
la qual la raó és una font radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o
l'experiència afectiva, o àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement,
la comprensió o la interpretació veritable de la realitat. Contraposat tant a l'empirisme
i a l'irracionalisme com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme
es pot discernir a gairebé totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel -els seus
dos representants més extrems-, bé que troba la seva típica i més estricta expressió
en el corrent filosòfic que, als
ss XVII i XVIII, recull, d'una banda, el desig d'emancipació per part de l'home de
tota fe religiosa sobrenaturalista i, d'altra banda, l'entusiasme provocat pels grans
descobriments científics de l'època moderna. En aquest sentit estricte, el racionalisme
correspon al conjunt de sistemes especulatius elaborats per Descartes, Spinoza,
Malebranche i Leibniz, caracteritzables per una clara pretensió d'abast universal i per
una estructura lògica voluntàriament semblant a la de la matemàtica, considerada
aleshores com a ideal de ciència; expressió de les necessitats de la nova classe
ascendent, la burgesia, que pretenia d'afermar el seu estil de vida sobre bases
establertes autònomament, el racionalisme d'arrel cartesiana s'estén des dels termes
gnoseològics (criteri de certesa, innatisme de les idees "clares i distintes",
vinculació de la raó humana a Déu com a garantia última de la veritat, però comprès
alhora sols racionalment) fins als metafísics i ètics (concepció de la substància i de
la causalitat intersubstancial en sentit mecanicista, pel que fa al món natural, o
ocasionalista, en relació amb el problema de cos i ànima; comprensió de la llibertat en
la línia d'una elecció segons el motiu més sòlid; i, consegüentment, interpretació
intel·lectualista del bé i de les virtuts morals). La nova impostació, en el sentit de
l'idealisme absolut, que Hegel féu del racionalisme -a partir i més enllà de la
crítica d'aquest feta per Kant, el qual intentà d'establir els límits de la raó-
determinà, d'una banda, el sorgiment de tota una reacció antiracionalista, enfront de la
qual s'ha donat, d'altra banda, un moviment, d'arrel racionalista, però que alhora ha
invocat una intenció de cientificitat, antiidealista, representat tant pel neopositivisme
com pel materialisme marxista.
2. Moviment arquitectònic que es formà cap al 1918 i que
tingué com a representants més significatius Bruno Zevi —el qual popularitzà la
denominació—, Le Corbusier, Walter Gropius, Jacobus Johannes Pieter Oud, Erich
Mendelsohn i Ludwig Mies van der Rohe. Com a trets remarcables d'aquesta tendència hi ha
la concepció de l'edifici de dins cap enfora, la planta i façana lliures i l'ús
d'elements prefabricats. Aquesta denominació, però, està com més va més en desús i
és substituïda —amb diferents connotacions— per la d'estil internacional,
funcionalisme i moviment modern, segons els tractadistes i segons cada moment. A l'estat
espanyol fou el grup GATEPAC el representant del moviment racionalista, impulsat
bàsicament pel grup dels arquitectes catalans aglutinats a l'entorn de Josep Lluís Sert.
Racionalitat
econòmica
Pressupòsit que hom aplica al comportament dels agents
econòmics en tant que persegueixen uns objectius que hom considera coherents i per a
obtenir els quals fan servir uns mitjans que hom creu adients. És definit com a racional
el comportament econòmic quan la seva organització és orientada a obtenir la renda
màxima possible, per l'ús dels mitjans disponibles, i a fer un ús òptim de la renda
obtinguda per tal d'assolir-ne la satisfacció màxima. El pressupòsit de racionalitat
econòmica s'aplica amb relació als diferents subjectes que hom considera que actuen en
el món econòmic. El postulat de racionalitat, pel que fa al comportament del consumidor,
significa que aquest tria entre totes les alternatives de consum disponibles, de manera
que la satisfacció obtinguda sigui la màxima possible. Per a això, cal que conegui les
alternatives que se li presenten i ha d'ésser capaç de valorar-les, de manera que
determini una escala de preferències consistent que permeti de deduir el seu comportament
davant unes situacions específiques. El comportament racional de l'empresari, de forma
paral·lela, consisteix a fer que el seu benefici assoleixi el nivell més alt possible,
ateses les seves condicions de producció.
Racionalització
del treball
Aplicació de tècniques i procediments de control i
organització del procés de treball l'objecte dels quals és d'incrementar la
productivitat i disminuir els costs. La racionalització de l'empresa es fonamenta en el
mesurament tècnic del treball i té com a objectiu principal escurçar la diferència
entre el treball teòric necessari i el pràctic esmerçat, mitjançant l'eficàcia
tècnica. La racionalització és una concreció del principi d'especialització, tant en
l'organització general (amb la diferenciació de funcions: administratives, financeres,
etc) com en les tasques individuals (estudi dels moviments més eficaços del treballador,
distàncies mínimes, etc). Teòricament té els orígens en el taylorisme.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a
cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals
o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels
productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en
funció de determinats treballs, del status social o bé en cas de malaltia. El
racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i
si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del
mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la
guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i
primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya
creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de
racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco
mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació
nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i
restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué
d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb
prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli
d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim
franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint
com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i
l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de
1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres
matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria
tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i
en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a
explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és
una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc
és un fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al
s XX amb les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el
representant més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de
les nacions d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i
colonial del món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador
—amb les seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme,
en intentar demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai
sur la noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en
el seu llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò
en els estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes
i que dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al
nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la
raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts
gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut
fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli.
Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria
negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat
així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres
enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació
d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les
mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la
monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com
a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme
perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada
per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments
negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra
com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de
racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents
de la Mediterrània i del nord d'Àfrica.
Radical
Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme, com, a
l'estat espanyol, el Partit Republicà Radical de Lerroux o el Partit Republicà
Radical Socialista de Marcel·lí Domingo.
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una
manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures
polítiques i socials de l'estat. El terme fou emprat primerament a la Gran Bretanya per a
designar els corrents de pensament polític reformista del darrer decenni del s XVIII i de
la primera meitat del s XIX, en part un producte de les idees, derivades de la filosofia
de Jean-Jacques Rousseau, que circulaven per Europa després de la Revolució Francesa, en
part, també, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Francesa, i en
part, encara, de les noves realitats socials provocades per la Revolució Industrial.
Dirigit, en un començament, per Cobbett i Hunt, la finalitat del moviment radical era
d'assolir una àmplia mobilització popular per forçar els canvis constitucionals
necessaris per a garantir una major participació de tota la població en els afers
polítics. Després de la Llei de Reforma de 1832 i de la subsegüent ampliació del
sufragi, el fet que la filosofia política utilitarista iniciada pel jurista Jeremy
Bentham i continuada pel filòsof John Stuart Mill assolís una posició hegemònica dins
els cercles de pensament progressista i aparegués com la capdavantera de la defensa de la
democràcia representativa i del sufragi universal, féu que el terme fos utilitzat
progressivament com a sinònim de liberalisme. Als EUA, aquest terme fou emprat per
a designar el corrent de pensament polític progressista que, abans i després de la
guerra civil, advocava per la promoció i la defensa dels drets humans -i, sobretot, dels
drets de la població negra- als estats de la confederació sudista. El moviment radical
aconseguí de fer un paper important en la reconstrucció del Sud després de la guerra i
assolí una posició de força dins el partit republicà, en part a causa del fet que
controlava, gràcies al vot dels negres, algunes regions importants de la república. La
seva influència decaigué, però, quan la vella guarda abolicionista del partit fou
substituïda per nous líders més preocupats per problemes industrials i urbans, la qual
cosa afavorí la reconquesta del poder polític als estats del Sud per part dels blancs.
Bé que hom els hagi titllats de venjatius i d'oportunistes, els radicals foren tanmateix
els únics defensors, políticament, de la tot just alliberada població negra. A França,
el radicalisme sorgí, d'una manera difusa, a partir del 1830, en un intent de defensar i
ampliar les conquestes democràtiques de la Revolució: el sufragi universal,
l'ensenyament laic, la separació Església-Estat i la forma de govern republicana.
Tanmateix, no prengué forma organitzativa estable fins el 1901, amb la creació del Parti
Radical, que ha tingut un pes considerable en la vida política del país. Al
començament del decenni dels setanta, el radicalisme moderat s'integrà en el moviment
centrista reformador, mentre que els radicals d'esquerra s'aliaven amb socialistes i
comunistes. A Itàlia, el radicalisme derivà dels partidaris de Garibaldi i defensà les
reformes socials i les llibertats democràtiques. Darrerament ha sofert una renovació i
el Partito Radicale italià forma part de la nova esquerra i polaritza les reivindicacions
d'una societat més permissiva. A l'Amèrica Llatina ha estat també un corrent polític
important, sobretot a Xile (Partido Radical, 1888) i a l'Argentina (Unión Cívica
Radical, 1891). A l'estat espanyol, el corrent radical cristal·litzà en l'ala de Ruiz
Zorrilla, dins el Partit Progressista, que ocupà el poder el 1872. Després d'un
període de decaïment renasqué amb Alejandro Lerroux, que creà el Partit Republicà
Radical (1908), el qual inicialment fou virulentament demagògic, anticlerical i
anticatalanista, per bé que evolucionà després, durant la Segona República, cap a
posicions molt més moderades i arribà a l'aliança amb la CEDA, que li ocasionà una
desfeta electoral el 1936. El 1929 sofrí una escissió, de la qual sorgí el Partit
Republicà Radical Socialista, dirigit per Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz,
que l'any 1934 es fusionà amb l'Acció Republicana d'Azaña per formar la Izquierda
Republicana. Una altra escissió produïda l'any 1934 i dirigida per Martínez Barrio
formà la Unión Republicana, que s'integrà en el Front Popular del 1936. En general, la
secularització de la societat, que ha produït la davallada de l'anticlericalisme, i el
progrés del socialisme i dels moviments nacionalistes, ha debilitat la força del
radicalisme.
Ramaderia
Conjunt d'activitats humanes relacionades amb la cria i el
comerç de bestiar de renda, gros o menut. En l'actualitat cal distingir la ramaderia
transhumant (en la qual els ramats segueixen l'evolució de les pastures i canvien de
regió, de vegades fins tres cops l'any) i la ramaderia estant o ramaderia amb
estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot
ésser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l'aliment del bestiar és
sembrat i recol·lectat per l'home, generalment prop de l'estable o dels estables, mentre
que la ramaderia industrial sol ésser independent de l'agricultura, i els aliments
dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres
sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap
d'ells desaparegui del tot. Els inicis de la ramaderia van lligats a les primeres
manifestacions del neolític, quan l'home comença a ésser capaç de sotmetre a
domesticació els animals que volia dominar per tal d'obtenirne aliment (ovella, cabra,
ren, etc) o per tal d'incorporar-los a la seva explotació o a la seva col·laboració,
especialment en les tasques agrícoles i de transport (cavall, bou, ruc, etc). En el
primer cas, donat especialment en cultures estèpiques, el qui sotmet els animals a
domesticació és el caçador, mentre que en el segon, donat especialment en
civilitzacions riberenques, és l'agricultor. La ramaderia era primitivament transhumant,
i no fou fins al començament del s XIX que, amb la formació de grans nuclis de
població i el consegüent augment de consum, en aquests nuclis, de carn, llet, etc, fou
rendible el conreu d'aliments per al bestiar. La ramaderia industrial, sorgida
recentment, va molt lligada amb l'evolució dels pinsos i és especialment emprada per als
porcs i l'aviram.
La ramaderia a la segona meitat del s XX
Durant els últims temps hi ha hagut una profunda transformació en les condicions de
l'explotació ramadera. La creixent mecanització agrícola ha permès una baixa relativa
en el cost del farratge i també dels cereals, bé que els sectors oví i boví han tingut
una evolució més lenta pel paper que ocupa l'herba en la seva alimentació. També,
d'altra banda, han avançat les tècniques de conservació i dessecament del farratge, la
qual cosa permet la creació d'explotacions més grans a les zones de prat. Tendeix així
a desaparèixer la vella associació ramaderia-agricultura, almenys en el pla geogràfic.
La moderna explotació ramadera tendeix a localitzar-se prop dels mercats, cosa que a
escala mundial significa que els països productors, com els EUA o els països del NW
d'Europa, depenen més que abans de la importació de productes de l'exterior, perquè han
d'adquirir pinsos o, més sovint, les primeres matèries per a elaborar-ne. La mateixa
redistribució es va produint a l'interior de cada país. La ramaderia es concentra bé on
la mà d'obra rural és abundosa o bé a la proximitat de les zones de fort consum.
Aquestes transformacions també influeixen sobre l'estructura dels circuits de
comercialització, escurçant els circuits entre producció i consum per l'eliminació
d'intermediaris. A vegades el productor perd la seva independència en quedar integrat
dins les cadenes de distribució, per a les quals treballen els ramaders. Els progressos
de la ramaderia han de produir-se per un increment de la productivitat per selecció de
races, augment del nivell sanitari i procés tecnològic, més que no pas pel pur
increment quantitatiu. Aquest, de fet, ha estat moderat. En el període 1964-74
l'increment de bestiar boví, el de més relleu quantitatiu, fou del 18,8%. L'augment més
significatiu correspongué als principals ramaders, a l'URSS (24,4%), segon productor
mundial, mentre que el país capdavanter en tècnica, els EUA, experimentà un creixement
molt pròxim a la mitjana (19,5%). L'increment fou molt fort en un gran país ramader
sud-americà, l'Argentina, amb el 45%. Hom pot dir, en conjunt, que la producció de carn
bovina és dominada pels països esmentats, més els de l'Europa Occidental, bé que
aquesta última regió és més forta en la producció de llet. Molt més estable és la
cabanya ovina, amb només un increment del 2,4% el mateix decenni. El nombre de caps de
dos tradicionals productors de llana de l'hemisferi sud, Austràlia i Nova Zelanda, minvà
el 7%. Per contra, també en aquest cas l'URSS mostrà increment, superior a la mitjana
(6,5%). Però l'avanç més important correspongué a la Xina, amb el 23,7%, i que ocupa
el tercer lloc mundial pel nombre total de caps. Pel que fa al bestiar porcí, l'increment
els anys considerats fou ja molt elevat (25,6%). La Xina, per si sola, comptava amb el
35,7% dels caps, i l'augment fou del 32,8%. L'abans segon país ramader, EUA, veié
créixer el nombre de caps només el 8,9%, mentre que l'URSS els ha sobrepassats, amb un
increment del 70,7%. La ramaderia porcina, juntament amb l'aviram, és potser la branca
que ha gaudit d'una modernització més ràpida. També Alemanya, Polònia, el Brasil i
Mèxic s'hi destaquen. Aquest bestiar és també el que ocupa, en el seu vessant
domèstic, en proporció, un lloc més destacat dins el món subdesenvolupat, on, en
general, les condicions no són les més escaients per a la intensificació d'un sector
ramader gestionat amb les tècniques modernes. Però quan es parteix de nivells baixos els
percentatges d'increment són més forts, i això explica que siguin estats del Tercer
Món els que més han incrementat el cabal ramader en el període estadístic següent. La
superfície de pasturatges i de prats ha minvat, segons la FAO, en un 0,7% entre 1974-76 i
el 1983. La part del món amb més pasturatges és Àfrica, amb una quarta part de les
mundials (Sud-àfrica en primer lloc), gràcies a la gran superfície de les estepes i les
sabanes. La segona part del món és Àsia, amb més d'una cinquena part (la Xina,
Mongòlia, Aràbia Saudita), i la tercera l'Amèrica Llatina amb més d'un sisè (el
Brasil, l'Argentina, Mèxic). Segueixen Oceania, amb més d'un setè del total (Austràlia
és el país amb més pasturatges del món), l'URSS (segona com a estat, amb prop d'un
vuitè del món) i a l'Amèrica del Nord, on els EUA ocupen el quart lloc mundial com a
país, darrere de la Xina. Per definició només poden tenir pasturatges extensos els
estats amb gran superfície territorial, que no és el cas dels europeus. Sota un punt de
vista econòmic la ramaderia actual es pot dividir, segons els profits principals que hom
n'obté, en tres grups: ramaderia per a llet i carn, ramaderia només per a carn, i
ramaderia de treball. Gairebé tota la llet procedeix de quatre espècies: la vaca, el
búfal, l'ovella i la cabra. Entre 1974-76 i el 1984 els bovins incrementaren en el 6,65%.
Àsia posseeix el 29,4% dels bovins (l'Índia amb el primer cabal del món; la Xina,
Bangla Desh); segueix l'Amèrica Llatina, amb una quarta part del total (el Brasil, amb el
segon cabal; l'Argentina, Mèxic); Àfrica, amb prop d'un setè del total (Etiòpia);
Europa, amb el 10,55% (França), l'Amèrica del Nord (els EUA, en quart lloc mundial) i
l'URSS (tercer estat). Els búfals, a més de fornir llet, carn i cuirs, són molt
apreciats a l'Àsia monsònica per al treball dels arrossars (96,9% dels mundials el 1984:
l'Índia, la Xina, el Pakistan, etc). Fora, només abunden al delta del Nil. Bé que
lentament, els ovins continuen incrementant-se (el 8,1% en el darrer període). Abunden
sobretot a l'Àsia, amb més d'una quarta part del món (la Xina, tercer estat; Turquia i
l'Índia). Segueix Oceania amb el 18,4% (Austràlia, segon estat del món; Nova Zelanda,
quart). Àfrica, amb més d'una setena part (Sud-àfrica); Europa (la Gran Bretanya) i
l'URSS (primer estat) en tenen més d'un vuitè cadascuna. Els cabralls són prop de
quatre vegades més nombrosos que els búfals, però produeixen globalment un quart escàs
de la llet de búfal, i són generalitzats per tot el Tercer Món. Àsia en té el 55,5%
(l'Índia, la Xina i el Pakistan són els tres primers del món), Àfrica el terç escàs
(Nigèria, Etiòpia, Somàlia) i segueix l'Amèrica Llatina. Resulta, doncs, que és el
bestiar oví, i no el boví ni el cabrall, el més relacionat amb l'extensió dels
pasturatges, d'acord amb les pràctiques més tradicionals, el nomadisme primitiu i la
transhumància de muntanya. En canvi, les espècies no productores de llet, en els dos
vessants de ramaderia domèstica i de granja o industrial, són les més independents dels
pasturatges. Els porcins han crescut durant el darrer període en el 15%, i les gallines i
els pollastres, que constitueixen el gruix de l'aviram, en el 37,2%. Àsia concentra el
46,6% dels porcins (38,7% a la Xina, destacada al primer lloc mundial) i el 39,3% de les
gallines (la Xina, primer lloc mundial, el Japó, l'Índia); Europa ocupa el segon lloc,
tant pel que fa als porcins (23%: les dues Alemanyes, Polònia, Romania), com a les
gallines (16,9%, França en primer lloc). L'URSS representa el tercer lloc mundial i és
el segon estat (10% del porcins i 14,6% de les gallines); i l'Amèrica Llatina, el quart
(9,9% dels porcins: el Brasil, quart país, i Mèxic, el 14,55% de les gallines, de les
quals el Brasil és el tercer, i també segueix Mèxic). L'Amèrica del Nord és més
important pels porcins, en què els EUA ocupen el tercer lloc, que per les gallines, en
què ocupen el quart. Aquest bestiar de carn, doncs, abunda més prop de les grans
concentracions humanes que ha d'alimentar: la Xina i el Japó, Europa. La manca gairebé
absoluta de porcins a part de l'Àsia sud-oriental i a tota l'occidental, i a la major
part d'Àfrica s'explica per la interdicció islàmica, que no afecta l'aviram (abundós a
Nigèria). La ramaderia de treball, que proporciona l'anomenada energia de sang, ha perdut
aquesta funció als països desenvolupats. Això explica que els cavalls abundin més que
enlloc a Amèrica: un terç a l'Amèrica Llatina (Mèxic, el Brasil, l'Argentina) i un
sisè a la del Nord (els EUA, segon lloc mundial). Àsia en té el 26,6% gràcies a la
Xina (també primer del món) i a Mongòlia, que manté la tradició. L'URSS és la quarta
part del món i el tercer estat, i li van a l'encalç l'Àfrica (Etiòpia) i Europa
(Polònia). En canvi, els ases (que, en part, són encreuats amb cavalls per a obtenir els
muls) són propis del Tercer Món: el 47,5% d'Àsia (la Xina, el Pakistan, l'Iran), el
30,6% d'Àfrica (Etiòpia, Egipte) i el 9,8% de l'Amèrica Llatina (Mèxic). Finalment,
els camells tenen un àmbit reduït al món desèrtic afroasiàtic, que ve a coincidir amb
l'islàmic, com si fos antitètic del cabal porcí. Això explica el predomini d'Àfrica
(74,4%: Somàlia, el Sudan, Etiòpia) damunt Àsia (24,2%: l'Índia, el Pakistan). Com la
majoria dels països mediterranis, els Països Catalans no han estat mai decididament
ramaders. L'explicació és segurament múltiple: de caràcter físic, la pobresa en prats
i pastures de qualitat (llevat dels Pirineus), deguda a la manca d'aigua; de caire
econòmic i demogràfic, la urgència d'alimentar amb productes vegetals que no
requereixen gaire superfície conreada, densitats de població sovint excessives. La
rompuda de terres ha provocat una desforestació important i, tot eliminant garrigues i
brolles, ha guanyat per al conreu terres sovint marginals. Aquesta necessitat ineludible
d'alimentar la població explica també que els camps no s'hagin orientat fins fa poc al
farratge ni als conreus industrials. La funció principal de la ramaderia ha anat
evolucionant. La ramaderia tradicional era destinada bàsicament a auxiliar l'agricultura,
amb el treball (bovins i equins) o amb els fems (tota mena de bestiar). El desenvolupament
industrial comportà el de la ramaderia productora de llana (ovins) i de cuirs i pells
(bovins en primer lloc). La millora del nivell de vida ha comportat modernament una
substitució gradual de les proteïnes vegetals, pr ocedents bàsicament de llegums i
cereals, per les proteïnes animals, que per la indigència piscícola de la
Mediterrània, han estat fornides tradicionalment per la llet, i com més va més per la
carn de porcí, aviram, boví i oví (passant a segon terme la de cabrall i de conill i
els embotits tradicionals). Paral·lelament a l'evolució dels tipus ramaders han
progressat els sistemes: la transhumància ha dut importància fins a gairebé
desaparèixer, i el pasturatge a l'aire lliure tendeix a ésser substituït per
l'estabulació, o més aviat per un sistema mixt per imperatius higiènics. Aquest canvi
d'orientació ha comportat la substitució per conreus farratges d'altres conreus
orientats a la indústria o a l'alimentació humana. Aquest no és el cas del garrofer,
destinat a alimentar bàsicament el bestiar de peu rodó, i per això en plena
decadència. També perden importància els llegums per al bestiar, contràriament als
cereals: ordi, civada, sègol, melca i sobretot blat de moro. Els anomenats cereals
farratges, no són més que cereals qualssevol sembrats ben espessos (sense deixar-los
granar) per al consum en verd. Per l'alfals i la trepadella hom passa als prats
artificials, estesos per moltes àrees regades. En canvi, els prats naturals d'alta
muntanya, només es troben als Pirineus. Hi sobrepassen les 70 000 ha, a les regions de la
Seu d'Urgell (de l'Alta Ribagorça a la Baixa Cerdanya), Vic (Osona, Ripollès), Perpinyà
(Alta Cerdanya, Capcir, Vallespir) i Andorra. Els pasturatges són molt més extensos
(més d'1 100 000 ha), bé que sovint magres, i s'estenen per tot el país, especialment
per les regions de la Seu d'Urgell, Andorra, Manresa i Vic, amb una àrea contínua
pirinenca, de l'Alta Ribagorça al Ripollès, amb extensions per migjorn fins a la
Noguera, Anoia i el Vallès oriental, i amb concentracions a les dues Ribagorces, els dos
Pallars, l'Alt Urgell i el Berguedà. A més, abunden a l'Alt Empordà, el Matarranya, la
regió de Sogorb (de l'Alt Millars al Racó), la d'Oriola (Alt Vinalopó, Baix Segura),
Mallorca i Menorca. El bestiar més important pels profits que hom n'obté (especialment
llet i carn per al consum directe) també és el més lligat a l'agricultura comarcal: el
boví. El cens agrari espanyol del 1972 especificava si es tractava de vedells (38,9% dels
bovins aleshores), jònecs (12,5%), bous (5,6% reproductors, o de treball) i vaques (43%
lleteres o reproductores), cosa que no fan els censos ramaders posteriors. El fet que el
País Valencià, amb més pocs bovins que les Balears, tingués en canvi més vedells,
indica prou l'orientació donada a les vaques, reproductora i lletera, al País Valencià,
i especialitzadament lletera a les Balears. El 1983 el cabal boví superà el mig milió
de caps, amb un estancament acusat al País Valencià. L'àrea principal de difusió
s'estengué per les regions de Girona, Vic, Manresa, la Seu d'Urgell i Lleida; seguí el
vessant sud dels Pirineus, de l'Alt Empordà a l'Alta Ribagorça, amb expansions
migjornenques fins al Vallès Oriental, el Bages i el Segrià, amb concentracions a Osona,
el Vallès Oriental, el Gironès i l'Alt Empordà. També són importants els cabals
bovins de Mallorca (es Raiguer sobretot), Menorca, i les regions de València i Xàtiva
(de la Ribera Alta a l'Alcoià i a la Safor). El 1972 els anyells representaren un 23,9%
del cabal oví. Ateses les preferències del consum, per la carn d'anyell, el percentatge
fa suposar que aquesta ramaderia s'orientava cap a la producció de llana, sobretot al
País Valencià. A les Illes, en canvi, es dedicava més a carn. Aquest bestiar, tant o
més herbívor que el boví, no requereix en canvi prats sucosos, però això el porta a
viatjar més en cerca de pasturatges i rostolls. Avui el transport de temporada
(transhumància) es fa en camió, deixant de banda les carrerades. Però com que la carn
en torna a ésser apreciada, hi ha hagut una reconversió cap a races de carn, sensibles a
Catalunya i al País Valencià. El 1983 els caps ovins s'aproparen als dos milions, i
s'estengueren en una faixa ponentina contínua de la regió de la Seu d'Urgell a la de
Requena, és a dir, del Pallars Sobirà a la Vall de Cofrents, amb expansions llevantines
fins a Osona, la Segarra i el Baix Ebre, amb concentracions a la Baixa Ribagorça, la
Noguera, el Segrià, el Baix Cinca, la Terra Alta i el Matarranya. També abunden els
ovins a l'Empordà, sobretot a l'Alt, a Mallorca, sobretot as Pla, i a Eivissa. El 1972 el
cabal de cabres semblà que arribava a un replà en la llarga decadència, accentuada per
lleis que li prohibien de pasturar els sotaboscs, per tal que no malmetés els brots
tendres o els arbrissons. D'altra banda, fa de mal desaprofitar un bestiar tan rústec,
que arrana allò que deixen els ovins. La demanda de carn de cabrit hi ha fet la resta i,
fora del País Valencià, on s'havia mantingut la tradició, s'ha iniciat un tempteig de
redreç. El cabal actual és d'uns 150 000 caps, més de la meitat al País Valencià. La
seva àrea de refugi també ha estat l'occidental, però en latituds més baixes que la
dels ovins, i compreses entre les regions de Lleida i d'Oriola, amb el nucli entre les de
Tortosa i Sogorb. A més, abunden els ramats, mai no gaire densos, a Mallorca, Eivissa i
el Conflent. Els equins, popularment bestiar de peu rodó, en una primera fase
substituïren el boví com a font d'energia, començant per les comarques eixutes on els
bovins eren més difícils de mantenir. La guerra civil els respectà més que no pas els
equins. Per això, el 1940, a la Catalunya administrativa, el 28% dels animals de treball
i tir eren bovins, el 1960 l'11,15%, el 1975 el 3,85% i el 1980 no apareixien a
l'estadística. Però, en la segona fase, també tendeixen a desaparèixer els animals de
peu rodó com a font d'energia, car entre el 1960 i el 1975 la minva és del 91,25%, i
fins el 1980, un 15% dels restants. Però la desaparició pot trigar a consumar-se, car el
treball, a muntanya, és difícil de mecanitzar. I la dels cavalls en concret pot no
arribar mai, car també són criats (normalment als Pirineus) per a carn i per a esport.
El 1983 els equins dels Països Catalans no arribaven a 50 000. Els nuclis principals són
les regions de Tortosa (centrada al Baix Ebre) prolongada pel Priorat i el Baix Camp, la
de València, prolongada per les de Requena i Sogorb, i Mallorca, centrada a la Serra.
També abunden a les regions de Girona (centrada al Baix Empordà), la Seu (Alt Urgell
sobretot), Barcelona (el Vallès i, amb evident caràcter no agrícola, el Barcelonès),
Menorca, i a la comarca d'Osona. El bestiar porcí és el màxim proveïdor de carn als
Països Catalans, i hom l'anomena industrial perquè l'alimentació que hom li dóna
actualment té poc o gens a veure amb l'agricultura local. Tradicionalment no era així;
els porcins pasturaven pels alzinars aprofitant-ne els glans i eren engreixats amb les
deixalles de la casa, i fins moniatos, garrofes o figues. El cabal s'ha incrementat
fortament en el període 1972-83, fins a duplicar-se a Catalunya i gairebé triplicar-se
al País Valencià, amb un total que supera els 4,2 milions de caps. La regió més
important dels Països Catalans i de la Península Ibèrica és la de Lleida, de la
Llitera a les Garrigues i la Segarra, amb el nucli a les comarques regades del Segrià
_— la Noguera _— l'Urgell. La segona regió especialitzada és la de Vic, amb
l'alt Llobregat i el Vallès Oriental, amb centres a Osona i el Bages. Altres regions
importants són les de Castelló de la Plana-València-Xàtiva, de la Plana Alta a la Vall
d'Albaida, de Girona (Empordà-Gironès), de Mallorca (es Pla) i Menorca, i a la comarca
del Matarranya. De l'aviram hi ha més poques dades, i les del 1980 només són segures
pel que fa a Catalunya, a la qual assignen 10,6 milions de caps, la més gran part a les
regions de Tarragona i Tortosa, amb extensions per les de Barcelona i Lleida, formant un
bloc compacte de l'Alt Penedès al Matarranya i el Baix Cinca i de la Segarra al Montsià,
concentrat sobretot al Baix Camp (Reus), la Conca de Barberà, la Segarra (Guissona) i el
Baix Ebre i, aïllat, el Vallès Oriental.
Rànger
1. Voluntari del cos de cavalleria durant la guerra de
la independència americana.
2. En la Segona Guerra Mundial, membre de les tropes d'assalt dels EUA.
3. En l'organització escolta, dit de cadascun dels nois preadolescents (de 12 a 14 anys)
que integren la unitat rànger. L'activitat central dels ràngers és l'operació, la qual
respon al centre d'interès dels nois i que comprèn descobertes, esport, tallers, jocs i
una festa final anomenada gran boom. A cada operació els ràngers es comprometen a
progressar en uns punts concrets que anoten en la carta que signen tots els nois.
Rassemblement Démocratique Africain (RDA)
Partit polític africà fundat el 1946 per
F.Houphouët-Boigny, amb Quezzin Coulibaly i Sekou Touré. Organitzat en diverses
seccions, amb l'objectiu d'aconseguir la independència dels territoris sota
administració francesa del N del golf de Guinea i d'implantar el socialisme a la zona que
comprenia la Costa d'Ivori, el Congo, el Camerun, la Guinea, Mali, el Txad, el Gabon i
l'Alt Volta (actual Burkina Faso). Bé que hi hagué intents de fusionar les diverses
branques en un sol partit, hom aconseguí només un programa de cooperació confederal el
1957 i posteriorment, el 1959, el Conseil de l'Entente. Amb la independència de
les colònies es dividí en diversos partits.
Rassemblement
du Peuple Français (RPF)
Moviment polític fundat el 1947 pel general De Gaulle. Els seus
membres més destacats foren Louis Terrenoire, secretari general, Jacques Soustelle,
André Malraux i René Capitant. Triomfà en les eleccions municipals d'octubre d'aquell
mateix any (38% dels vots), i en les legislatives del 1951 obtingué 121 diputats. L'any
següent, l'actitud de De Gaulle provocà la primera escissió de 32 diputats, que
formaren (1952) l'Action Républicaine et Sociale. El 1953 De Gaulle deixà en llibertat
els restants, que s'agruparen en la Union des Républicains d'Action Sociale (URAS) i els
Républicains Sociaux (RS), que més tard (1958), amb l'accés al poder de De Gaulle,
crearen la Union pour la Nouvelle République (UNR). El 1976, després de greus crisis,
canviaren el nom per Rassemblement pour la République, dirigit per Jacques Chirac.
Rassemblement
pour la République (RPR)
Partit polític francès, sorgit el 1976 del Rassemblement du Peuple
Français. Neogaullista, és encapçalat per Jacques Chirac. Bé que en les
eleccions legislatives del 1978 tingué el 26% dels vots emesos, el 1981 només
n'obtingué l'11,6%, a causa del desprestigi del neogaullisme i del govern Giscard
d'Estaing, al qual el RPR donava suport. Tanmateix, esdevingué la principal força de
l'oposició conservadora al govern socialista, i en les eleccions generals del 1986, aliat
amb la UDF, aconseguí la majoria relativa a l'Assemblea Nacional, amb el mateix Chirac
com a primer ministre fins el 1988, que dimití el càrrec en ésser derrotat per
Mitterrand en les eleccions presidencials. En les eleccions legislatives anticipades del
mateix any, el RPR tornà a l'oposició. Fou la força més votada de la coalició Union
pour la France (UDF-RPR) en les eleccions legislatives del 1993, que assolí una àmplia
victòria, cosa que atorgà al RPR 247 escons i li permeté ocupar 10 dels 23 ministeris,
a més d'obtenir el càrrec de primer ministre en la persona d'Edouard Balladur. Amb el
triomf en les eleccions presidencials del 1993, Jacques Chirac ocupà el càrrec de cap
d'estat i remodelà el govern tot substituint Balladur (que havia optat a la presidència)
per Alain Juppé, també del RPR.
Ratio
Mot anglès, pres del llatí, utilitzat per a significar l'índex que
relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a
unitats econòmiques distintes per a llur comparació. Les ratios emprades més
sovint es refereixen a l'estructura financera de l'empresa, a l'eficiència d'utilització
de capitals, a l'apreciació de la situació del fons de maniobra i a la comparació de
les tendències del benefici per a un període donat.
Reacció
1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o
moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a
l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen
sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de
posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i
àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar
vinculada al que hom anomena oposició.
2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador
davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva,
renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la
reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia
dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura
jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti
una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha
estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de
l'exèrcit.
Reacció
termidoriana
Cop d'estat que tingué lloc el 9 termidor de l'any II (27 de juliol de
1794) a la França revolucionària. Aprofitant que els atacs de Robespierre contra
hebertistes i dantonistes havien debilitat les forces revolucionàries, els moderats
provocaren la caiguda de Robespierre, que fou executat el 10 termidor juntament amb
Saint-Just, Couthon i d'altres caps jacobins i, amb l'ajut de l'exèrcit, venceren la
resistència popular de la Comuna de París. El triomf del cop d'estat significà la fi
del Terror i del domini jacobí a la Convenció Nacional i posà el procés
revolucionari a les mans dels elements moderats, que promulgaren la constitució de l'any
III (1795).
Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya
Nom que adoptà el 1974 el grup polític que, sorgit del Moviment
Socialista de Catalunya, es convertí, el 1976, en el Partit Socialista de
Catalunya (Reagrupament).
Realisme
1. Actitud estilística que mira d'elaborar les formes
artístiques amb adequació als aspectes de la realitat. Sovint, però, el terme és
utilitzat aleatòriament, i historiografies amb divers ideari i interessos el detecten en
períodes històrics i en condicions socioculturals tan allunyades com l'art grec del
s V aC, els retrats romans d'època imperial, el naturalisme gòtic, el
Quattrocento florentí i el flamenc, Caravaggio, la pintura castellana i andalusa,
francesa i holandesa del s XVII, els pintors napoleònics, etc. En sentit estricte el
realisme és el corrent artístic, especialment pictòric i literari, de mitjan
s XIX, caracteritzat per voler representar les coses tal com són en la realitat
sense embellir-les. En aquest fet hi ha una forta influència del cientisme positivista
del s XIX, així com de la fotografia, inventada en aquell moment, i de les noves
ideologies socials que s'estengueren arreu d'Europa, per a les quals l'acte més simple de
la vida humana o la vida de l'obrer té el valor de tema per a l'art, en lloc de la
història o de la mitologia. El moviment realista, nascut a França, s'estengué arreu i
tingué com a conseqüència l'impressionisme. Els principals representants del realisme
foren G.Courbet, H.Daumier, J.F.Millet, Ch.de Groux, A.von Menzel, els artistes de
l'escola de l'Haia, I.S.Repin i, en escultura, C.Meunier. El realisme vuitcentista
català, especialment clar en la pintura, té un representant molt primerenc en Ramon
Martí i Alsina, que conegué a París l'eclosió de Courbet i n'importà l'estil. El
realisme, lligat en un principi a una actitud política progressista —Josep Lluís
Pellicer—, s'imposà en l'ambient artístic català al tercer quart del segle a
partir de l'obra de diversos deixebles de Martí i Alsina: Francesc Torrescassana, Joaquim
Vayreda —i tota l'escola d'Olot de l'època—, etc, i a partir d'altres pintors
que coincideixen amb el nou corrent hegemònic com Simó Gómez o Pere Borrel. A
València, el realisme es patentitza en diversos aspectes de l'obra d'Antoni Gisbert o
d'Ignasi Pinazo, quan no cediren a la tradició romàntica o historicista. L'èxit del
realisme el convertí, uns anys més tard, en un estil oficial assimilat plenament, quan
un realista, Antoni Caba, arribava, el 1887, a la direcció de l'escola de Llotja, a
Barcelona, o fins i tot quan a les Exposiciones Nacionales de Madrid, vers el 1890,
s'imposaren els temes realistes —com les obres primerenques de Joaquim Sorolla o
d'Albert Pla i Rubió— damunt les historicistes d'arrel romàntica que fins aleshores
hi havien predominat. En aquest període, però, el realisme, davant les noves
influències impressionistes, que eren la seva veritable renovació, havia derivat per un
altre costat cap a un anecdotisme típic de la pintura dita de gènere, i que es
generalitzà públicament en gran part mitjançant la gran proliferació de monuments
escultòrics realitzats seguint aquesta tendència. La poètica del realisme deixà pòsit
en l'impressionisme, però fou represa sobretot per l'estètica marxista, amb l'anomenat realisme
socialista. Bé que més aviat en crisi i polèmica amb l'accentuació marxista dels
continguts, altres moviments artístics del s XX també han tingut en la poètica
realista un punt de referència constant, com el Neue Sachlichkeit ('Nova
objectivitat') alemany d'O.Dix i G.Grosz, el neorealisme italià de la postguerra, el
surrealisme de M.Ernst, el realisme màgic o, més recentment, el pop-art
nord-americà, l'hiperrealisme i fins el Nouveau Réalisme presentat el 1960 per
Yves Klein, Christo, etc. En la historiografia i la crítica d'art actuals el concepte de
realisme és utilitzat amb una gran amplitud de sentits; comprèn tota la gamma de les
interpretacions del fenomen del viure natural i històric, amb la condició que siguin
formulades des de l'autenticitat de les emocions artístiques i des de la participació de
l'artista en els traumes de la seva societat.
2. Doctrina epistemològica, oposada a l'idealisme, segons la qual el subjecte
cognoscent copsa una realitat que existeix independentment d'ell i que, en afectar-lo, li
manifesta la seva manera d'ésser. Hom en diu realisme immediat si el subjecte
intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la
descobreix només mitjançant un raonament. Característic, en una o altra forma, de
gairebé tota la filosofia anterior a Kant, el realisme ha estat revigoritzat al s XX
per la neoscolàstica (Picard, Descoqs, Roland-Gosselin, Noel, Maritain, Gilson), el
"realisme crític" i el "neorealisme" anglosaxons (Pierce, Dewey,
Moore, Laird, Montague, Alexander, Whitehead, Santayana, Wild), l'historicisme (Dilthey),
la fenomenologia (Scheler, Hartmann) i el marxisme en bloc.
3. Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres
literàries i artístiques, sense concessions a l'embelliment o a la idealització. En
literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la
novel·la romàntica i esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a
l'època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la
sentimental del s XVIII. Però és amb els romàntics que el realisme s'obre camí,
pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac. Després del 1850, la
difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els
escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema
d'escola (com E.Pardo Bazán en el pròleg a la seva primera novel·la, 1881). G.Flaubert
és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance
(1933). Flaubert s'impregna d'ideologia positivista i estudia fisiologia, anatomia i
patologia i així adquireix el que ell mateix en diu "el cop d'ull mèdic de la
vida". L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador,
observador de la realitat, però també metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest
sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia
cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa,
indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a
influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a
realistes G.Flaubert i A.Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva
tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire
moralitzador de l'època victoriana. Ch.Dickens, W.M.Thackeray i G.Eliot donen el to del
segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de
F.Dostojevskij, L.Tolstoj i I.Turgenev. En la literatura castellana la novel·la realista
té com a exemple de primera fila B.Pérez Galdós, E.Pardo Bazán, L.Alas, J.M.de Pereda
i J.Valera. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el
conte, la narració curta, amb sòlids exemples: G.de Maupassant a França, A.Cekhov a
Rússia, G.Verga a Itàlia, E.de Queiroz a Portugal, L.Alas a Espanya, H.James a
Anglaterra. El teatre rep també la influència realista de la novel·la i adquireix un to
polèmic enfront de la retòrica i l'escenografia romàntiques, de les quals no es desfà
mai del tot. Cal partir de H.Ibsen i J.Strindberg per a desembocar en un teatre de clara
denúncia social (G.Hauptmann i S.O'Casey).
Realisme històric
Nom amb el qual s'autodefiní el moviment literari que,
aproximadament entre el 1959 i el 1968, propugnà una ruptura amb les actituds culturals i
literàries vigents a Catalunya —moltes d'elles supervivents, encara, del període de
pre-guerra—. També propugnà el realisme en un intent d'inserir el treball
intel·lectual i literari en el procés de recuperació política del país i com a arma
de lluita contra el franquisme. En estreta relació, doncs, amb els moviments
político-socials d'oposició, trobà els seus fonaments teòrics en el marxisme (Lukács
i Gramsci, sobretot), en Sartre i en els corrents sociològics anglosaxons (Raymond
Williams) i recuperà la tradició realista autòctona: els escriptors que, els anys
trenta i en el període de guerra, tot seguint els corrents europeus sorgits arran de la
crisi econòmica del 1929, trencaren amb la tradició simbolista o avantguardista i
iniciaren una literatura compromesa políticament i socialment. Durant la immediata
postguerra, aquests intents no tingueren continuïtat, però ja en el decenni de 1950-60
començà a reaparèixer el realisme, ja sia en la poesia (Jordi Sarsanedas, Miquel Martí
i Pol, etc), ja sia en la novel·la testimonial escrita a l'exili (Ferran de Pol, Vicenç
Riera i Llorca, J.Amat i Piniella, etc). Els canvis polítics de la darreria dels anys
cinquanta, així com la mort de Carles Riba i l'aparició de Vacances pagades (1959)
de Pere Quart i de La Pell de Brau (1960) de Salvador Espriu —autors que es
constituïren models— marcaren la imposició del nou moviment, el qual trobà la seva
màxima formulació en l'obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals
publicaren l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963) on, partint d'una
metodologia marxista d'anàlisi literària, reinterpretaven la tradició poètica i
proposaven les noves línies de creació. En poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i
Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcerisas i, en part, Gabriel
Ferrater, entre d'altres. La novel·la, influïda pels corrents nord-americans
d'entreguerres i pels italians de postguerra, donava autors com Josep M.Espinàs, Manuel
de Pedrolo i Baltasar Porcel. El teatre oferí, d'una banda, l'aparició del neorealisme
(J.M.Benet i Jornet) i, de l'altra, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht
portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí fortament alguns autors
joves, com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.
Realisme
socialista
Mètode artístic basat en la descripció fidel de la
realitat en un context històric concret, sota una tendència ideològica definida que
educa la societat i la faculta per a la construcció del comunisme. Afirma que una de les
tasques més importants de l'art és de representar, des de tots els angles, l'activitat
de les masses populars i considera la vida laboral, social i privada com un tot
indivisible. Pressuposa també l'anàlisi històrica de conceptes eterns, com el bé i el
mal, la bellesa i la lletjor, etc. Representa l'enfrontament dels termes avantguarda
i popular, amb la sobrevaloració d'aquest. La cultura esdevé, doncs, un fet
tancat amb un mínim de recerca plàstico-artística. Hom pot parlar d'aquest art com d'un
ens propagandístic del sistema polític. Creat en el camp literari per M.Gor'kij cap als
anys vint, K.Stanislavskij l'aplicà al teatre, V.V. Majakovskij a la poesia,
S.M.Eisenstein al cinema, D.V.Sostakovic i S.S.Prokof'ev a la música, &San;dra i
V.I.Mukhina a l'escultura. Després de la Revolució d'Octubre, inicià una nova etapa
relacionada amb la construcció del socialisme. Fora de l'URSS, el realisme socialista
comptà amb adeptes de la importància de B.Brecht, L.Aragon, P.Neruda i altres.
Realpolitik
Nom que rep la política d'estat seguida per Bismarck, segons la qual calia
servir els interessos de l'estat, per damunt de qualsevol altra consideració. En aquest
sentit, Bismarck va escollir la via autoritària per a dur a terme la unificació
alemanya. La unificació no es faria per decisions de la majoria, sinó, com ell mateix
deia, "pel ferro i per la sang". Per a aconseguir el seu objectiu va dedicar el
màxim esforç a preparar l'enfrontament contra Àustria, primer dotant Prússia d'un
govern fort i reforçant l'exèrcit sota el comandament de von Moltke, i després
assegurant-se la neutralitat d'Europa i l'aïllament d'Àustria. Tanmateix, mitjançant
una política lliurecanvista va atreure la burgesia i va poder rebre suport econòmic a la
seva tasca unificadora.
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia
estat totalment o parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en
presenten exemples típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el
servei militar obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política
americana de guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics
derrotats: el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més
dificultats, a causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr)
fou creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa
més que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica
pròpia.
Rebel.lió
Delicte comès pels qui s'alcen en armes contra un govern
constituït. A l'estat espanyol, és un delicte tipificat en els codis penal i el de
justícia militar en temps de guerra; ho és qualsevol acció dirigida a derogar,
suspendre o modificar la constitució; a destituir el cap de l'estat; a suspendre
eleccions; a dissoldre les corts generals o alguna de les seves cambres; a declarar la
independència de part de la nació o a substituir el govern de l'estat o d'una comunitat
autònoma per un altre.
Rebel.lió de
Kronstadt
Insurrecció dels mariners d'una fortalesa russa situada al nord de Petrograd
contra el poder soviètic. La guarnició, que havia participat en les revolucions del 1905
i del 1917, influenciada per l'esquerra obrera i l'anarquisme, s'amotinà contra el
comunisme de guerra (28 de febrer de 1921) per reivindicar més democràcia. El motí fou
durament reprimit i els supervivents van ser executats.
Rebomboris del Pa
En general, revoltes populars contra la manca d'aliments,
produïdes especialment a les ciutats.
Pròpiament, revolta ocorreguda a Barcelona els dies 28 de febrer, 1 i 2 de
març de 1789 (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat encariment del
pa. Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del
blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més
econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En anunciar-se
un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot popular a
Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i l'incendià en bona
part, alhora que s'apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners; al mateix
temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels arrendadors de la
fabricació de pa. El capità general, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El
Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les apedregaren i ell
hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l'actitud amenaçadora de la gent, que només
fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la tropa. L'orde dels
caputxins intentà d'apaivagar l'avalot, però només hi reeixí en part i amb el
lliurament de diners als amotinats. L'endemà, 1 de març, diumenge, es reproduïren els
incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la rebaixa del preu del
pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels detinguts de la nit
anterior. Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb l'exigència que fossin
rebaixats els preus de la carn, del vi i de l'oli. Davant la negativa, un grup nombrós
penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà a sometent. Les autoritats
prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una part del dret de cóps, que
encaria l'entrada de blat a la ciutat. Mentrestant els regidors, la noblesa i els
representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren els grups de la ciutat i
detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els canons eren encarats a la
ciutat. El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però les patrulles evitaren
nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs establiments. Les campanes de les
esglésies foren privades de llurs batalls durant una setmana, per evitar nous tocs de
sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del cost de mantenir el preu del pa i
de millorar-ne la qualitat. La repressió del govern de Carles IV fou molt dura: el
capità general fou destituït i substituït pel comte de Lacy, que imposà set penes
capitals a Barcelona i d'altres a Vic i a Mataró; d'altres amotinats foren deportats. La
duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat, que demanà l'indult dels
condemnats a mort, sense obtenir-lo. Molts barcelonins abandonaren la ciutat el dia de
l'execució en senyal de desaprovació, fet que desmentiria el caràcter exclusivament
plebeu de l'avalot. La ciutat romangué militarment ocupada durant diversos mesos. Hom ha
remarcat l'origen comú dels Rebomboris del Pa amb la Revolució Francesa del mateix any,
afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i 1788, comuna a tot l'occident europeu.
Recessió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una
disminució de l'activitat econòmica. Correspon a la flexió que hi ha entre la
prosperitat i la depressió i, per períodes curts de temps, és sinònim de depressió.
N'és el tret fonamental la disminució de la demanda, especialment la de béns de capital
i, en conseqüència, la reducció de la producció. La baixa de beneficis, que se'n
deriva, provoca una disminució de les inversions noves, una acumulació d'estocs i una
elevació de la taxa d'atur. També produeix tensions en el sistema bancari.
Reconversió
1. Procés a través del qual l'estructura productiva d'un
estat, o d'un sector econòmic concret, s'adapta a una nova tecnologia, context social,
etc.
2. Procés tendent a reconstruir una situació anterior, com ara el pas d'una economia de
guerra a una economia de pau.
Recuperació
Etapa del cicle econòmic que enllaça la contracció amb
l'expansió o prosperitat. Després d'una etapa caracteritzada per una disminució de la
velocitat de creixement de la renda i, per tant, de disminució de la inversió, s'inicia
la fase de recuperació com a resultat d'un increment de la inversió, ja sia per motius
exògens a l'activitat econòmica, ja sia perquè la capacitat productiva existent ha
arribat a un nivell inferior al de producció adequat. Un cop iniciada, la despesa extra
crea una ocupació extra i unes rendes extres que al mateix temps induiran a augmentar les
despeses.
Recurs
Mitjà d'impugnació que la llei concedeix a les parts, en tota mena de
judicis, per a demanar l'esmena d'una resolució judicial o un nou examen de la causa, ja
sia davant el mateix jutge o tribunal que l'ha dictada, ja sia davant un tribunal
superior. Constitueix un veritable procés autònom, divers de les oposicions formulades
durant el procés anterior, bé que sobre el mateix contingut en causa. Entre els recursos
interposats davant el mateix òrgan que ha dictat la resolució, hi ha els d'aclariment,
de força, de queixa, de nul·litat, de reforma, de reposició,
de rescissió, de responsabilitat, de súplica i de terceria.
Entre els interposats davant un tribunal superior, hi ha l'apel·lació, la cassació
i el recurs de revisió.
Recurs d'empara
Recurs que s'interposa davant el tribunal constitucional
contra actes definitius de l'administració o sentències de tribunals fermes i que hom
estima que violen els drets fonamentals i llibertats públiques, reconeguts en la
constitució o en el bloc de la constitucionalitat.
Recursos d'altri
Recursos aportats per persones estranyes als propietaris o
socis d'una empresa, per al seu finançament, normalment exigibles a un cert termini.
Recursos
econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos
naturals, amb què compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en
activitats econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes.
Aquest concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació,
pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.
Recursos
energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia
necessària a la indústria.
Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur
industrialització i comercialització. El més important dels recursos forestals és la
fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats. La multiplicació de les
aplicacions de la fusta fa que la demanda creixi arreu del món, i d'aquí ve la
necessitat que el bosc sigui conservat i protegit. Ja al s XVIII hom intentà, a Alemanya,
de controlar l'explotació del bosc per a la producció de fusta. Al començament del s
XIX foren calculades als EUA les reserves de fusta, bé que hom no començà a aplicar les
tècniques racionals d'explotació d'acord amb criteris econòmics fins a la fi del segle.
El bosc forneix, a més de la fusta, altres productes, com és ara resina, goma, làtex,
escorces tànniques, colorants, suro, llenya, etc. La importància econòmica de la
indústria que utilitza la fusta com a principal primera matèria és indicada pel fet
que, els anys seixanta, suposava, per terme mitjà, prop del 6% del valor total afegit i
el 8% del personal ocupat per tota l'activitat industrial mundial. El valor anual estimat
de la producció d'aquesta indústria fou d'uns 40 mil milions de dòlars (el 48%
corresponia a fusta de construcció i mobles, el 40% a paper i pasta de paper i el 12% a
pals, taulons i llenya). Aquests valors i percentatges han minvat notablement per la
competència que fan a la fusta, sobretot en la construcció i el mobiliari, els materials
sintètics, els metalls i el ciment. L'obtenció de fusta per a usos industrials es
concentra, en bona part, a les regions en general més desenvolupades: l'Amèrica del
Nord, l'Europa septentrional i central i l'URSS. Aquestes regions tenen el 41% de l'àrea
forestal del món, mentre que proporcionen la major part de la fusta (procedent,
principalment, de les coníferes) per a aplicacions industrials. Una acurada política
forestal tendeix a possibilitar l'expansió de l'ús industrial d'espècies no coníferes
a les regions menys industrialitzades, on aquestes espècies predominen. Els darrers anys
ha augmentat la demanda d'aglomerats i contraplacats de fusta, així com la de paper i
pasta de paper. Més de les tres quartes parts de la superfície forestal europea es
concentren al nord de l'URSS (taigà) i a Finlàndia, Suècia i Noruega. La producció de
fusta d'aquestes àrees satisfà la demanda pròpia i permet l'exportació d'excedents cap
als estats de l'Europa occidental, meridional i danubiana. Els EUA i el Canadà exporten
fusta al Japó i també a Europa. En algunes regions intertropicals (Filipines,
Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i regions de l'Índia i de la Xina) i en altres
d'Àfrica (Nigèria, Tanzània, Sudan) i de l'Amèrica del Sud (Brasil) hom explota
espècies forestals no coníferes, de menor rendibilitat, a causa de les dificultats
d'explotació i el cost del transport. Els principals productors de polpa de fusta són
els EUA, el Canadà, el Japó, Suècia, l'URSS i Finlàndia. El comerç internacional de
la polpa va principalment de Suècia i Finlàndia a la resta d'Europa, del Canadà als EUA
i dels EUA a Europa i Àsia. El cautxú natural, en regressió enfront del sintètic, es
produeix sobretot al SE d'Àsia. La producció mundial de suro es concentra quasi per
complet a l'àrea de la Mediterrània. Portugal n'és el primer estat productor, seguit de
l'estat espanyol, les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília i certes regions de Tunísia
i Algèria. L'explotació del suro (de 30 000 a 40 000 t el 1982) ha donat lloc, al
Principat, a una notable activitat industrial, centrada a Palafrugell, Sant Feliu de
Guíxols, Palamós, la Bisbal, Caçà de la Selva, Begur, Girona i a la comarca del
Vallespir. La producció, abans dedicada gairebé del tot a la fabricació de taps
(indústria tapera), i en gran part orientada cap a l'exportació, ha derivat actualment
cap a l'aprofitament de les qualitats aïllants del suro, i hom l'elabora en forma
d'aglomerats, planxes, etc.
Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la
vegetació, la fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs
en determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no
produïbles condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha
configurat el caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder
econòmico-polític.
Recursos
productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a
obtenir-ne d'altres susceptibles de satisfer més necessitats humanes.
Recursos propis
Recursos constituïts per aportacions dels propietaris
de l'empresa, per beneficis no distribuïts, o per determinades provisions i previsions,
els quals financen normalment part de l'actiu fix de l'empresa.
Redistribució
Modificació que afecta una determinada distribució de
béns o rendes, com a conseqüència de la intervenció de l'estat. La redistribució de
béns té per finalitat minvar l'especulació, afavorir els consumidors o fer créixer la
productivitat. La redistribució de la renda té un paper fonamental en la
política econòmica. L'objectiu que hom pretén és de disminuir les diferències de
renda que reben les distintes classes socials o els distints factors productius. Hi ha
dues tècniques per arribar-hi: o bé canviar la participació dels diferents factors
productius dins la renda nacional (redistribució funcional) o bé igualar els nivells de
la renda que reben els individus (redistribució personal). Les mesures de política
econòmica que es prenen poden canviar les estructures de la propietat (mitjançant
reformes agràries, etc) o bé la retribució dels factors (intervencions en el sistema de
preus, etc). La imposició progressiva i l'acceptació d'uns mínims de renda sense gravar
produeixen la seva igualació; però no totes les mesures fiscals són redistributives.
Les desgravacions fiscals i el manteniment de preus poden ésser considerades també com a
augments de sou o percepcions retardades d'aquest sou. La redistribució de rendes no sols
és utilitzada com un mitjà d'evitar enfrontaments socials, sinó també com a mesura per
a combatre la depressió (pel fet que les rendes més baixes tenen, proporcionalment, més
propensió al consum). El primer que defensà l'actuació de l'estat sobre la distribució
fou J&S&Mill.
Rèdit
Compensació monetària deguda a la pèrdua de disponibilitat d'un capital
durant un període de temps determinat.
Reestructuració
Procés d'adequació d'un sector productiu, mitjançant una
nova combinació de factors, per tal d'obtenir més productivitat. Els programes de
reestructuració sectorial acostumen a afectar els que constitueixen l'activitat
tradicional d'una determinada economia, com per exemple el sector cotoner o la mineria, ja
que mantenen formes més endarrerides de producció i combinacions de capital i treball
menys avantatjoses.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una
nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual
de l'actuació directa del cos electoral mitjan&l;cant el sufragi. Constitueix una
manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública.
Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o
jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu
i, per la seva natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial
el referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en
algunes constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa
del 1919. La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el
legislatiu, amb caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts
constitucionals que s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha
perdut importància, bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la
italiana, la suïssa i l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del
referèndum. A l'estat espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de
l'any 1947, per a sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del
estado, i el del 1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb
l'adveniment de Joan Carles I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que
derogà la major part de l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els
de ratificació de la Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de
Catalunya (octubre del 1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del
1980) i Andalusia (octubre del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació
de l'estatut andalús, febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la
permanència de l'estat espanyol en l'OTAN (març del 1986).
Reform Acts
Conjunt de lleis aprovades pel parlament britànic, en el curs del s XIX,
relatives a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act
del 1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que
ja tenia tres segles; el del 1867, amb Disraeli, concedí el dret de vot a la petita
burgesia i als obrers especialitzats, alhora que rebaixà el cens exigit a la població
rural; el de 1884-85, amb Gladstone, concedí el vot als obrers industrials i als
agricultors i afermà el principi revolucionari de la proporció numèrica.
Reforma
Conjunt d'innovacions, de canvis profunds, en la vida de la
societat, de l'Església, deguts normalment a l'acció legítima dels poders constituïts,
del papa, dels concilis, etc, però que responen a una necessitat de canvi originada abans
a la base.
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a
estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment
de la propietat de la terra. Des del s XVIII, alguns estats europeus tractaren de
revitalitzar la producció agrària sense tocar l'estructura d'unes societats basades en
la supervivència del règim senyorial. Aquest fou el cas del reformisme il·lustrat
espanyol, obsessionat per la recerca de la "llei agrària" que havia de
solucionar-ho tot. El liberalisme burgès proposava, en canvi, de deixar lliure joc a les
forces econòmiques, però això només podia bastar allà on una obra política de signe
revolucionari hagués liquidat prèviament l'estructura de la propietat característica de
l'antic règim, tal com s'esdevingué a França (venda dels béns nacionals). La sola
adopció del quadre institucional del liberalisme burgès no era suficient; a l'estat
espanyol, l'obra de les corts de Cadis i del règim liberal del 1820-1823 fou ineficaç, i
només començà a tenir algun efecte un cop es procedí a la desamortització
eclesiàstica, sense que la supressió del latifundisme eclesiàstic (feta de manera que
reforçà la gran propietat aristocràtica) solucionés els problemes essencials del camp,
com ho demostraren els nombrosos moviments pagesos (carlins, mil·lenaristes o
anarquistes) del s XIX. El concepte modern de reforma agrària es desenvolupà al s XX,
quan una sèrie de governs decidiren d'intervenir directament per tal d'imposar un
repartiment de la propietat de la terra més adequat a les necessitats d'un
desenvolupament modern. Així es produí la reforma agrària mexicana i la sèrie de
reformes fetes del 1918 al 1929, especialment als nous estats de l'Europa oriental, que
necessitaven eliminar el latifundisme aristocràtic. Semblant a aquestes fou la reforma
agrària espanyola, promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932),
després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta
dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma
presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del
1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i
parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola
Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA)
reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6
d'octubre de 1934. Després de la Segona Guerra Mundial (amb una agricultura que, des de
la crisi del 1929, ha anat esdevenint, gairebé a tot el món, un sector econòmic
deprimit), els països subdesenvolupats tendeixen a reformes agràries que no cerquen
solament el repartiment de la gran propietat tradicional, sinó també la substitució per
explotacions de tipus col·lectiu i estatal, enquadrades dins una economia planificada.
Els exemples més clars d'aquesta tendència han estat donats als països socialistes,
tals com la Xina, Cuba, etc.
Reformisme
Actitud política segons la qual la
transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot
realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives
successives i sense recórrer a la revolució. Per bé que aquest criteri ha estat adoptat
al llarg de la història per moltes doctrines i molts moviments, hom pot destacar quatre
corrents reformistes ben diferenciats: el liberal-burgès que actua dins les monarquies
constitucionals del s XIX i començament del XX, i del qual són exemples, a l'estat
espanyol, els progressistes, els possibilistes de Castelar i el Partido Reformista
de M.Álvarez; el socialdemòcrata, o revisionisme, teoritzat per Eduard Bernstein
i assumit des del començament del s XX per molts partits socialistes europeus (l'alemany,
el laborista anglès, etc); el reformisme capitalista, que és un intent de corregir des
de dintre les conseqüències més degeneratives d'aquest mode de producció i adaptar-lo
a les circumstàncies canviants, per tal de salvaguardar-lo millor (això fou el New
Deal de F.D.Roosevelt); finalment, hi ha un socialreformisme cristià, basat en la
doctrina pontifícia sobre la qüestió social i defensat pels partits democratacristians
d'arreu del món.
Refugi
1. Lloc o construcció on hom es recull per
protegir-se d'algun perill, de la inclemència del temps, d'alguna persecució, etc.
2. Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels
bombardeigs.
Refugi antiaeri
Construcció adequada, destinada a protegir les persones
dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb
accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis
sanitaris i contra incendis.
Refugi antinuclear
Construcció semblant a un refugi antiaeri però
especialment equipada per a resistir els efectes d'un bombardeig nuclear, tals com la
calor, l'ona expansiva i la infiltració de radiacions.
Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut
d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori
d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus
drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil
previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats
a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats
—eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra,
d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització
Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les
Nacions Unides per als Refugiats.
L'increment de refugiats que durant la primera meitat del s XX s'esdevingué a Europa
obligà a establir una legislació internacional referent als refugiats. L'any 1951 se
signà a Ginebra la Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats i dels
Apàtrides. Alguns anys més tard, el 1967, se signà el Protocol de Nova York, al qual
s'adheriren 116 països. En el seu article primer, aquest protocol defineix el refugiat
com aquella persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de
raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves
opinions polítiques, es troba fora del seu país i no pot o no desitja acollir-se a la
protecció que aquest li ofereix, o bé que, per no tenir la nacionalitat del país on
residia, no pot retornar. Les persones obligades a fugir ho fan, majoritàriament, per
raons polítiques, econòmiques o etnicoreligioses, si bé no tots els refugiats tenen
cabuda en la definició abans esmentada. Així, el concepte de refugiat es troba
actualment sotmès a reformulació, per tal que s'adeqüi millor als problemes reals.
Així doncs, es parla de refugiat de facto, quan tot i no haver-hi una
persecució individual, es rep protecció a través d'organismes internacionals (és el
cas, per exemple, dels refugiats de l'ex-Iugoslàvia). En canvi, es parla de desplaçat
quan la persona es veu obligada a desplaçar-se però no travessa la frontera del país.
L'any 1951 les Nacions Unides crearen l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als
Refugiats, agència neutral encarregada de desenvolupar tasques humanitàries. Es calcula
que el 1995 hi havia uns 100 milions de persones desarrelades al món. D'aquestes, 20
milions es consideren refugiats i 24 milions, desplaçats. La resta emigraven,
principalment, cap a les àrees urbanes, fugint de la pobresa. El dret d'asil, que segons
la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides té qualsevol persona,
és cada cop més difícil d'aconseguir, a causa de les restriccions que la majoria de
països estan imposant.
Refugiat ecològic
Individu que es veu forçat a marxar del seu territori a causa de
problemes ambientals. La migració es pot deure a la destrucció del territori —per
exemple, per l'augment del nivell del mar en algunes illes i deltes— o bé a la
disminució dels recursos a causa de problemes climàtics, d'erosió del sòl o d'una
altra mena. En alguns països, el canvi climàtic pot provocar un gran nombre de
refugiats ecològics. Es calcula que un 16% de la població d'Egipte i un 10% de la de
Bangla Desh es veurà obligada a marxar els propers anys a causa de les inundacions de les
zones costaneres.
Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se
durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica
seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia
història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern
del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi
ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria
(1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43)
i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la
d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952
(Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada
des d'aleshores a cap dinastia.
Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el
règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat
per El Trapense (juliol del 1822). El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir
d'una Junta Superior Provisional de Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat
de Tarragona, Jaume Creus, per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per
Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la
presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró
d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit
organitzat, tasca que li resultà impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut
gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran
VII com a rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada
als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del
monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a
Catalunya; el general Francisco Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina),
nomenat capità general de Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté
d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i,
d'allí, a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII,
en recuperar aquest el poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja
fos per les queixes dels mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja
fos per les intrigues del grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía.
Només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que
s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al
final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre
colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema
sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i
administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi
d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de
dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas
Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.
Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de
l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.
Règim
Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que
ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència
d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret
(establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió).
Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i
república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí
entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república,
monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què
està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims
democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A
partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia
popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre
règims pluripartidistes i règims de partit únic.
Règim Civil
Nom amb el qual és coneguda l'etapa de la dominació napoleònica a
Catalunya, en què el Principat fou incorporat a França. Creat pel decret de Napoleó de
26 de gener de 1812, comportà la igualació del Principat amb els altres territoris de
l'estat francès i, per tant, l'adopció de divisions administratives (departament,
sots-prefectura, mereria) i de càrrecs semblants (prefecte, sots-prefecte, mere),
bé que en molts punts restaren inefectius pel fet que els francesos no en controlaven el
territori. El nou règim implicà també la introducció del Codi Civil de Napoleó, que
fou aplicat amb moderació, per tal que no topés massa amb els costums catalans. El
Règim Civil perdurà, més o menys alterat, fins a la fi de la guerra del Francès.
Règim d'assemblea
En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es
caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït
al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és
l'expressió d'una democràcia populista.
Règim local
Normes de dret públic reguladores de les corporacions que
formen l'administració local. El dret local vigent a l'estat espanyol s'adapta al model
francès i arrenca del nou règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos
texts legals, com les lleis municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials
del 1833 (de Javier de Burgos) i el 1882. La necessitat d'una reforma portà a
l'elaboració de disset projectes de llei, entre els quals cal citar els de Maura,
Canalejas i González Besada, així com els estatuts municipal (1924) i provincial (1925),
obres molt acurades i basades en l'autonomia de les corporacions, malgrat que diverses
implicacions polítiques desbarataren el pensament dels redactors. Amb les mateixes bases
tècniques, la Segona República promulgà la llei municipal del 1935; després de la
guerra civil de 1936-39 fou aprovada la llei de Bases (1945), articulada el 1950 i el
1955. Amb l'aprovació de la Constitució espanyola del 1978 quedà derogada formalment la
legislació del règim dictatorial en matèria d'administració local, si bé continuà
vigent part del text articulat de les lleis de bases de règim local de 1955, ja que el
nou projecte de llei de bases no era encara elaborat totalment. La llei d'eleccions locals
de 1978 reinstaurà el sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema
proporcional. L'any 1985 hom aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha
d'ésser complementada per la legislació de règim local de les comunitats autònomes,
amb la qual cosa es crearà un sistema diversificat de règim local. Les aportacions més
singulars dels Països Catalans al règim local són, en primer lloc, la creació de la Mancomunitat
de Catalunya, aprovada pel decret de 26 de març de 1914, i que absorbí les quatre
diputacions provincials del Principat. Posteriorment, en 1933-34, la Generalitat, exercint
la competència que li atorgava en matèria d'administració local l'article 10 de
l'Estatut del 1932 i el títol IV de l'Estatut Interior del 1933, promulgà la llei
municipal de Catalunya. El mateix any 1933, la Comissió Jurídica Assessora del Govern de
la Generalitat (formada per J.Maluquer i Viladot, J.M.Pi i Sunyer, J.Roig i Bergadà,
A.Hurtado, S.Gubern, J.Xirau, R.Coll i Rodés i J.Quero i Molares) redactà
l'avantprojecte de llei, que passà al Parlament de Catalunya i a la comissió
dictaminadora presidida per Arnau Cortina. En resultà l'aprovació d'un text legal molt
perfecte, però no fou votat en un text únic, sinó que, per raó del moment, s'aprovaren
en primer lloc els títols sobre règim orgànic i electoral (V i VI) i posteriorment els
títols I a IV i VII a XV. La suspensió de l'autonomia pels fets del Sis d'Octubre de
1934 paralitzà la cloenda de la llei, que restà inacabada pel que fa als darrers títols
sobre règim jurídic, qüestions de competències i finances municipals. A nivell docent
són significatives les experiències catalanes amb l'Escola de Funcionaris de la
Mancomunitat (1914-24), creada per Prat de la Riba i dirigida pel municipalista Isidre
Lloret. La Generalitat en continuà l'obra (1930-36) amb l'Escola d'Administració
Pública de Catalunya, que especialitzà nodrides promocions de funcionaris municipals i
d'organismes autònoms. Aquestes dues escoles foren les primeres de l'estat espanyol.
L'any 1979 la Generalitat de Catalunya restablí l'Escola d'Administració Publica.
Ajustant-se als trets fonamentals establerts per la llei de bases de règim local del
1985, el Parlament de Catalunya inicià, l'any 1987, el desplegament legislatiu que
instaura el nou ordenament territorial de Catalunya. Les lleis aprovades estableixen la
creació de les comarques partint de la divisió que féu la Generalitat republicana, una
reducció del paper de les diputacions —els serveis de les quals passen a les
comarques i a la Generalitat—, i la desaparició de la Corporació Metropolitana de
Barcelona, òrgan creat l'any 1974. En el lloc de la corporació es creen dues entitats
metropolitanes, amb caràcter d'ens locals, una per a gestionar els transports i l'altra
per a les aigües i els residus.
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya
(veure Milícies Pirinenques)
Regió
1. Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima,
producció, topografia, administració, etc). En llatí, regio era un terme
administratiu, que a partir d'August designava indistintament un districte urbà de Roma o
una divisió d'Itàlia, la metròpoli, que així no es confonien amb les provinciae sotmeses.
Els científics han defugit aquest sentit, sense que s'hagin entès sobre l'extensió
territorial del concepte, que oscil·la entre la mida continental o oceànica que li
assignen els biòlegs (vuit o deu regions en tot el món, abans anomenades regnes
florístics o faunístics), i la mida local de les regions geològiques, que constitueixen
l'objecte de monografies exhaustives. En geografia, les regions, de mida intermèdia entre
les esmentades, són potser l'objecte més sovintejat d'estudi, sobretot si hom hi inclou
els temes generals tractats amb metodologia regional. Aquesta dedicació culminà en les regions
naturals de l'escola francesa de P&Vidal de la Blache (començament del
s XX), basades en el "medi natural", que oferia a l'home unes possibilitats
determinades limitat per les quals ell confegia el "mode de vida" que
humanitzava el paisatge en una direcció determinada. Val a dir, però, que, si se salvava
del determinisme, l'escola "regional" depenia encara de les rebutjades regions
administratives perquè o dividia la gran regió (Mediterrània, per exemple) en estats, o
dividia l'estat en regions mitjanes (Pirineu francès, plana mediterrània francesa, vall
del Roine, etc), partint de les fronteres polítiques. L'escola fou censurada pel nom de
"regió natural", puix que l'home també forma part de la natura, i pel marc
exclusivament fisiogràfic, on situava l'home. Hom continuà l'estudi de les regions
anteriors, dites preferentment fisiogràfiques, i tractà d'establir-ne unes
altres, dites humanes, basades en el paisatge humanitzat. La síntesi d'unes
altres, que avui ja sembla inassolible, constituiria les veritables regions
geogràfiques. En afinar l'anàlisi, hom veié que també eren difícils d'establir
les regions fisiogràfiques i les humanes, que ja eren regions forçadament sintètiques.
Més valia establir regions físiques, biogeogràfiques, sociològiques i econòmiques,
que encara podien desglossar-se en: estructurals, geomòrfiques, climàtiques, de
vegetació, faunístiques, poblacionals, demogràfiques, etc. I així indefinidament.
Ensems, i sobretot en endinsar-se en les regions econòmiques (a mitjan s XX),
hom comprovà la importància dels aspectes no agraris, un xic descurats pels geògrafs
tradicionals, i que un esquema complet de regions humanes només es podia destriar en
països ben desenvolupats. Fins i tot entre aquests, els "països nous"
presenten una homogeneïtat molt més gran que els de la vella Europa: als països
capitalistes de colonització europea o a l'URSS i altres estats socialistes les regions
són molt més extenses i menys diversificades humanament que les europees tradicionals. A
tots els països ben desenvolupats, però, vells i nous, hom pot establir unes regions
humanes "funcionals", nodals o polaritzades entorn d'una ciutat, que sol
cohesionar àrees paisatgísticament ben diferents, integrables en unes altres regions,
"homogènies" o "formals". La crítica de la regió geogràfica fou
especialment corrosiva en l'escola nord-americana de Kimble, que en negà l'existència
fora de casos especials. Però els geògrafs anglosaxons han insistit més en l'espai
nuclear de les regions polaritzades, d'existència indiscutible i definibles segons uns
quants factors, seleccionats en cada cas. Les més nuclears constitueixen les regions
metropolitanes, agrupació discontínua de ciutats especialitzades en funcions
diverses (industrials, terciàries, residencials), sota l'hegemonia d'una ciutat
determinada o amb estructura policèntrica. Aquestes regions actuen globalment com a nucli
polaritzador de regions més extenses, com l'àrea metropolitana de Barcelona respecte a
Catalunya i, en certs aspectes, dels Països Catalans. En canvi, segons aquests mateixos
geògrafs els espais perifèrics, oscil·lants entre dos o més espais nuclears, no són
adscrivibles a cap regió. Aquesta presència de pols d
