SA
1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització
paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou
freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament
dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu
en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el
1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs
d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una
força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit.
Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne
l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou
reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més
figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht.
2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises
brunes per raó de l'uniforme.
3. Sigla de Societat anònima.
Sabotatge
1. Dins les tècniques de lluita del sindicalisme revolucionari,
represàlia econòmica o política consistent en la destrucció o deterioració dels
edificis o dels materials d'una empresa per tal d'impedir o d'obstaculitzar el
funcionament normal del treball.
2. Acció militar dirigida amb vista a disminuir el potencial bèl·lic i a obstaculitzar
el funcionament dels serveis d'un enemic intern o extern. Consisteix generalment en la
destrucció o deterioració de naus, avions, combois, carreteres, dipòsits d'armes, etc.
3. Acció que, per motius polítics, atempta contra la seguretat dels mitjans públics de
transport, obstaculitza el funcionament dels serveis públics o acompleix actes de
destrucció, amb vista a minar les institucions estatals o la política d'un govern.
Saguntada, la (veure Pronunciament de Sagunt)
Sahib
Tractament ('amo') donat pels indígenes a la població
blanca durant l'època colonial a l'Índia.
Saint-simonisme
Doctrina i moviment conformats pels
seguidors de Saint-Simon, després de la seva mort i basant-se en les seves
darreres obres, els quals pretenien fundar una religió secular de la societat. En foren
adeptes més destacats Olinda Rodríguez, B.P.Enfantin i Saint-Amand Bazard. El
saint-simonisme s'estengué sobretot a França, i en menor grau en alguns països
europeus. Pel fet que defensa la classe "més nombrosa i més pobra", la dels
industrials (patrons i obrers), hom el veu sovint com un cert precursor del marxisme, bé
que en realitat els seus membres foren un grup d'idealistes que portaren la utopia
socialista als seus límits, forçant les idees de llur mestre: llur socialisme, així
anomenat utòpic, pretenia d'ésser no sols un substitutiu de l'Església, com en
Saint-Simon, sinó àdhuc una religió, i aviat portà a excentricitats; els
"sacerdots" del nou culte social es dispersaren, d'altra banda, ràpidament i
s'integraren en les files de la classe preferida de Saint-Simon, la dels industrials.
Aquest fet deriva de la convicció, aleshores imperant, que la Revolució Francesa i la
societat industrial que amb ella sorgia representaven la superació de la vella moral
cristiana com a aglutinant social (enfront de la dispersió en què vivien els individus,
i, atesa la feblesa de vincles amb els grups als quals pertanyien, era necessària una
moral basada en la ciència, és a dir: en la sociologia, inicialment entesa com a
ciència dels costums, o de la moralitat, i que hom pretenia de fundar racionalment), de
la qual moral cristiana es conservava, tanmateix, la caritat com a principi de tota
integració social profunda; dominant, a més, la creença en el progrés de la societat,
més enllà dels perills que també s'hi intuïen, la utopia socialista n'era la
justificació, i hom no es proposà sinó d'esmenar allò que detenia un progrés del
mateix ordre social instaurat per la burgesia.
Salari
Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la seva col·laboració
al procés productiu. Aquestes rendes poden referir-se a un cert període de temps (salari
per temps) i s'anomenen jornal, setmanada o mesada segons el període a què faci
referència; poden referir-se a una feina feta (salari a preu fet), i salari a
la part, si hom paga un percentatge respecte al valor del producte obtingut. Cal
distingir també entre salari monetari, si indica un muntant d'unitats monetàries
corrents, sense cap referència al poder adquisitiu que es deriva de la seva tinença, i salari
monetari deflacionat, segons la variació dels preus. La teoria econòmica,
principalment de la revolució industrial ençà, ha estudiat els salaris sota diversos
angles: fixació del nivell de salaris o de les diferents retribucions que reben els
treballadors; relacions entre salaris, preus i ocupació; participació dels salaris en la
distribució del producte; evolució dels salaris respecte a la dinàmica de la població,
de les estructures socials, etc. Nombrosos autors han estudiat el salari. Ricardo enuncià
(1817) la llei de bronze dels salaris o teoria del salari de subsistència, segons la qual
existeixen dos preus: el preu natural del treball o import necessari per a la
subsistència i reproducció dels treballadors, i el preu de mercat, que és el que
veritablement hom rep, com a resultat de la quantitat de treball ofert i demanat. Si el
salari de mercat és superior al salari natural, s'afavorirà la reproducció i així
augmentarà l'oferta de treball. Aquest augment comportarà una baixa en el preu o salari
de mercat, i es repetirà el procés fins a aconseguir una igualació entre preu natural i
preu de mercat. Malgrat això, Ricardo considerà que el salari de subsistència o normal
serà variable en funció de la variació dels hàbits de la població. Posteriorment Marx
es basà en la concepció del salari com a valor de la força de treball, és a dir, el
que correspon al dels béns exigits per produir, desenvolupar, mantenir i perpetuar la
força de treball en un estat social determinat. El salari així definit resulta,
normalment, inferior al valor de les mercaderies produïdes amb la força de treball que
hom hi ha incorporat; les diferències donen lloc a les plus-vàlues o guanys que financen
l'acumulació de capital i faciliten d'aquesta forma l'augment de la producció. Aquests
augments, que provoquen augments en la demanda de treball, condueixen a salaris superiors
als de subsistència primitius, els quals donen lloc a una més gran reproducció i en
definitiva a augments en el contingut de desocupats. Per a Marx, valor de la força de
treball i quota de guanys esdevenen magnituds variables, puix que depenen en darrer lloc
de les relacions de força entre capitalistes i obrers. Paral·lelament a les aportacions
marxistes, autors com Mac Culloch, Cairnes i, bàsicament, John Stuart Mill formularen la
teoria del fons de salari, segons la qual el nivell de salaris s'explica d'una
banda en l'oferta i de l'altra en la demanda, caracteritzada aquesta en l'existència d'un
fons de diners que els empresaris destinen als treballadors com a anticipació del salari;
el salari restaria determinat dividint l'import del fons entre els treballadors. La
determinació del volum del fons estava íntimament lligada a l'acumulació, i així,
davant un increment d'aquesta, es produïa un augment del fons, la qual cosa implicava un
increment del preu del treball. Les crítiques a la teoria del fons salarial, malgrat
ésser una primera aportació als estudis macroeconòmics sobre els salaris, portaren, a
la fi del s XIX i començament del XX, a la formulació de noves teories de la demanda de
treball com a fonament per a la fixació del salari; així, la teoria de la
productivitat marginal del treball, que, fonamentant-se en la teoria marginal del
valor, fou formulada per autors com Böhm-Bawerk, Menger, Marshall, Edgeworth, etc, i
reelaborada per Douglas, Hicks, etc, afirma que els empresaris demanaran unitats
addicionals del factor treball, sempre que la producció del darrer treballador superi el
salari pagat; però, tot i l'aportació d'aquesta teoria a la microeconomia, resulta
insuficient a l'hora d'explicar la formació del salari. Altres autors s'han dedicat a
l'estudi de les variacions dels salaris monetaris respecte d'altres magnituds
econòmiques; així, Phillips estudià (1958) la relació existent entre percentatge de
desocupació de la població activa i taxa de variació dels salaris monetaris per a
l'economia anglesa entre el 1861 i el 1958, i obtingué d'aquest estudi empíric una
relació inversa entre ambdues variables. La justificació es troba fonamentalment en el
fet que, si el contingut de gent desocupada és nul o quasi nul, qualsevol excedent en la
demanda de mà d'obra implicarà increments de la taxa de variació salarial; si el
contingut de gent desocupada augmenta, provocarà excessos en l'oferta de treball que
conduiran a la disminució de la taxa de variació salarial. L'anàlisi de Phillips fou
ampliada a la relació entre percentatge de recursos esmerçats i la taxa de variació de
preus; se'n seguí una relació directa entre ambdues variables i aquesta aportació
esdevingué l'origen de la conflictivitat d'objectius entre plena ocupació dels recursos
i estabilitat de preus, pròpia principalment de la política econòmica dels anys
seixanta. Malgrat les aportacions introduïdes per Sipsey, Parkin, Wallis, Rees, Hamilton,
etc, la corba de Phillips, fonamentada en la teoria de la inflació de demanda keynesiana,
oblida que en un procés de creixement l'existència de desocupació no elimina les
elevacions dels salaris, puix que aquests estan relacionats amb els beneficis; car els
increments de la producció reporten beneficis més alts que indueixen l'alça de salaris,
i aquests, al seu torn, augments de la demanda agregada o efectiva que provocarà
beneficis més alts. Actualment, i en particular de la crisi energètica (1973) ençà,
aquesta relació no sembla abonada per cap economista, malgrat que tots els defensors a
ultrança mantenen que la relació entre ocupació i inflació només es pot mantenir a
llarg termini. Altres autors, com Milton Friedman i Edward Phelps, sostenen que la corba
de Phillips solament pot existir conjunturalment, car, altrament, una situació
d'inflació amb una taxa de desocupació estable engendraria nous increments
inflacionaris.
Salari social
Prestacions socials rebudes, principalment mitjançant els
sistemes de la seguretat social, pels assalariats sense consideració a llur aportació al
procés productiu, però atenent el conjunt de necessitats que té el treballador i la
seva família.
SALT
Sigla de l'Strategic Arms Limitation Talks.
Sal'ut
Sèrie de petites estacions orbitals científiques o
militars de l'URSS que, entre 1971 i 1986, foren col·locades en òrbita sense tripulació
i algunes de les quals serviren posteriorment d'habitacle per als cosmonautes que hi
arriben a bord dels Sojuz. La segona tripulació de la Sal'ut 1, després de
passar 23 dies a l'espai, morí d'accident a la tornada a causa d'una descompressió
brusca. La Sal'ut 2 fallà. La Sal'ut 3, que tingué una missió de
reconeixement militar orbital i fou visitada per la tripulació del Sojuz 14, anava
proveïda de càpsula per al retorn automàtic de film. La Sal'ut 4 tingué una
missió primordialment científica, i la Sal'ut 5, novament militar. La Sal'ut 6,
llançada pel setembre del 1977 i que funcionà fins pel juny del 1982, fou el primer pas
vers el desenvolupament d'estacions orbitals permanents. Gràcies a la Progress 1,
nau de subministrament no tripulada, la tripulació de la Sojuz 26, llançada pel
desembre del 1977, amb 96 dies de permanència a l'espai, en baté el rècord (de 84
dies), establert el 1974 en l'estació orbital nord-americana Skylab per la tercera
tripulació que hi arribà. Les visites de la Sojuz 27 i de la Sojuz 28 coincidiren
amb l'estada de la Sojuz 26. Posteriorment, hom assolí estades de 140, 175 i 185
dies, en les quals hom pogué estudiar els efectes de llargs períodes en apesantor.
El 1981, la nau Cosmos 1267 s'uní a la Sal'ut 6, tot formant un prototip de
la futura estació orbital soviètica. Amb la Sal'ut 7 hom efectuà missions de 211
dies (1982), 150 dies (1983) i 238 dies (1984). El llançament de l'estació orbital Mir
(1986) fou la darrera de les operacions del programa.
L'estació, no utilitzada des del 1986, caigué a l'atmosfera
terrestre al febrer del 1991.
Sanció
1. Acte pel qual l'autoritat competent (el sobirà d'un
país, el president d'una república, etc) ratifica i fa vàlida una disposició legal. A
l'estat espanyol, és omès aquest requisit formal en les lleis autonòmiques.
2. Cadascuna de les mesures polítiques, econòmiques i
militars que alguns organismes internacionals (com ara la Societat de Nacions, l'ONU, etc)
o bé alguns grups d'estats imposen a un estat (membre o no de la dita organització)
perquè el consideren agressor contra un altre estat o violador dels drets humans.
Sandinisme
Moviment polític revolucionari nicaragüenc iniciat per Augusto César
Sandino, la lluita armada del qual (1927-1932) es va oposar a la
ingerència nord-americana al seu país. A la mort d'aquest (1934),
el moviment sandinista, malgrat la repressió a què estigué sotmès, es mantingué
arrelat en el poble i cristal·litzà vers el 1960 en el Frente Sandinista de
Liberación Nacional (FSLN). Des del 1974, els sandinistes dirigiren la
lluita guerrillera contra la dictadura de Somoza, i el juliol del 1979 aconseguiren el
control del poder a Nicaragua i el 1986 introduïa la primera
constitució del període. Fou derrotat, però, el 1990 per una coalició de partits de
centre i centre dreta (Unión Opositora Nacional), encapçalada per Violeta Chamorro.
Sans-culottes
Nom donat als revolucionaris provinents dels
estaments populars (classes baixes i populars de la ciutat), durant la Revolució
Francesa. El nom prové del fet que van adoptar, a partir del 1792, el pantalon llarg de
ratlles en lloc de la culotte o calça curta, que consideraven un símbol de
l'antic règim, ja que era característic de les classes benestants. D'ideologia democràtica i radical - els seus principis contenien
elements propers als plantejaments socialistes de l'època i defensaven la idea de la
democràcia igualitària i directa, per la qual cosa van actuar moltes vegades com a
força de xoc en moments àlgids de la Revolució donant suport als jacobins - participaren activament en els aldarulls revolucionaris, i llur influència fou
notable en el període jacobí (1793-94). En iniciar-se la Reacció termidoriana (1795),
perderen influència i foren neutralitzats definitivament per Napoleó (1799).
Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per
Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual
havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix
l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs
corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en
«les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en
l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les
tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres
sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la
Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa Aliança
no passà d'ésser un gest retòric al gust de l'època, i el mateix Metternich la
qualificà de «monument vide et sonore». Si el terme de Santa Aliança ha
perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les
potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur
victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814)
que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra
Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es
concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la
Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i
l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual
revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de
l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat
d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la
intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el
règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills
de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del
govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la
seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren
intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín
(1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia)
il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà
reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra
Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara
l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del
pretendent.
Santa missió
Sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i
exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o
uns quants sacerdots, anomenats missioners. El nom i la pràctica són molt antics;
ja s'anomenaven missions les prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu d'Agrigent. La
pietat posttridentina els donà un nou impuls al llarg dels ss XVII i XVIII, però no
foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del s XIX. Un dels seus principals
predicadors i propagadors fou sant Antoni M.Claret, que fundà la Congregació de
Missioners de l'Immaculat Cor de Maria, o missionistes. Tingueren una gran activitat en
aquest camp els jesuïtes, els dominicans i moltes congregacions catalanes nascudes amb
aquest fi específic el s XIX.
Saqueig
Pillatge, per part dels soldats o de gent armada, dels béns d'un lloc,
d'una ciutat ocupada, d'un vaixell, etc (de vegades amb violències a les persones). Dret
reconegut antigament als vencedors com a sistema d'adquirir propietats i, sovint, única
soldada, actualment només vigeix pel que fa als béns mobles que puguin tenir utilitat
per a la guerra.
Saturn
Nom genèric d'una sèrie de coets espacials nord-americans
que comprèn els models Saturn 1, Saturn 1B i Saturn 5. El programa de
desenvolupament d'aquests coets fou iniciat oficialment al començament de l'any 1959, i
cap a la fi del mateix any el projecte passà de l'exèrcit a la NASA i constituí el
nucli d'activitat del Marshall Space Flight Center. El Saturn 1 fou un coet
d'assaig tecnològic de dos trams, en el qual hom posà a punt els propulsors H-1,
d'oxigen líquid i querosè. Els tres últims llançaments d'una sèrie de 10 serviren per
a posar en òrbita els satèl·lits Pegasus, de detecció i comptatge de
micrometeorits. Els models Saturn 1B foren versions operacionals millorades dels
anteriors i amb el segon tram propulsat amb els motors J-2, d'oxigen-hidrogen
líquids. Llur desenvolupament coincidí amb la decisió d'intentar el viatge tripulat a
la Lluna segons la tècnica de la cita orbital lunar, la qual cosa obligà a accelerar el
projecte del gran coet Saturn 5. Els Saturns 1B serviren per a assajar les
naus Apollo i per a posar a punt elements integrants del coet lunar; llurs
llançaments foren iniciats el 1966. Posteriorment, els coets que sobraren un cop acabat
el programa Apollo foren emprats en els programes Skylab i en el vol conjunt
de nord-americans i soviètics Apollo-Sojuz. El Saturn 5 fou el coet
operacional més gran que ha existit i possibilità l'arribada de l'home a la Lluna. Amb
la nau Apollo tingué una alçada de 110,6 m i un pes de 2 910 t. Tingué un primer
tram amb cinc motors F1, d'oxigen-querosè, i un segon i tercer trams que tenien,
respectivament, cinc i un propulsors J-2. El primer llançament tingué lloc cap a
la fi del 1967 i l'últim a mitjan 1973 per tal de satel·litzar l'estació orbital Skylab.
Deixat de produir, ha donat pas a la tecnologia dels vehicles recuperables, dels quals és
exponent el nord-americà Space Shuttle.
Scotland Yard
Nom amb el qual és conegut popularment el cos policial
anglès London Metropolitan Police. Fundat el 1829, hom li atorgà una certa autonomia
respecte a la policia anglesa i un àmbit d'actuació circumscrit a aquesta ciutat i els
seus rodals. El nom prové del lloc on eren situats els seus quarters generals (Great
Scotland Yard, a Whitehall Place) i, malgrat els trasllats posteriors d'aquestes
dependències, la designació popular del cos continuà vigent. Per la seva eficàcia
proverbial, la seva actuació ha estat sovint requerida en altres parts del país i, fins
i tot, en altres països de la Commonwealth.
SDEUB
Sigla del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la
Universitat de Barcelona.
SEATO
Sigla de la South-East Asia Treaty Organisation (Organització
del Tractat del Sud-Est Asiàtic)
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un
estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat
independent o unir-se a un altre. Semblant al d'independència, el terme és usat,
sobretot, en la història dels EUA. És emprat també en el camp artístic.
Secret d'estat
Secret inherent als afers polítics o diplomàtics, la
revelació del qual per part d'un funcionari públic compromet la seguretat de l'estat. La
seva revelació o violació constitueix un delicte contra la personalitat internacional de
l'estat.
Secretari d'estat
1. Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial
col·locat entre el ministre i el subsecretari, encarregat d'una determinada unitat o
branca respecte de la qual exerceix directament funcions que en principi corresponen al
ministre i les que aquest expressament li delegui. Actua sempre sota la direcció del
titular del departament.
2. Ministre principal, en alguns estats americans, que fa les funcions de primer ministre
i de vegades està encarregat dels afers estrangers o altres matèries.
Secretari general
1. Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics. A
l'estat espanyol, durant la dictadura del general Franco, ministre encarregat dels afers
polítics relatius al Movimiento Nacional.
2. Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial amb rang de subsecretari, al qual
correspon la coordinació i direcció de competències específiques i sectorials.
Secta
Denominació —imprecisa i despectiva— que hom
dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o
d'una religió oficial establerta. Perduda la significació original de seguiment (en
aquest sentit ho són totes les religions històriques), cap comunitat no l'accepta com a
pròpia, per tal com equival a facció, cisma, heretgia.
Sector
Cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per
al seu estudi d'acord amb diversos criteris. Segons la mena d'activitat ha esdevingut
clàssica la divisió de Colin Grant Clark en tres sectors productius: primari,
secundari i terciari. El sector primari inclou les activitats relacionades amb
l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i els boscs. Són característiques
generals d'aquestes activitats: la vinculació amb la natura mitjançant factors físics i
biològics; el caràcter estacional i perible dels seus productes, que impedeix normalment
la constitució d'estocs; la rigidesa de l'oferta principalment en els productes agraris i
ramaders i la seva variabilitat en funció d'elements aliens; la rigidesa en la demanda de
productes bàsics, fets aquests darrers que condicionen i tipifiquen les polítiques
econòmiques agràries, bàsicament en matèria de preus; finalment, les activitats
primàries es caracteritzen per llur menor productivitat i menor caràcter innovador,
així com per un reduït poder multiplicador. El sector secundari aplega les
activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la
construcció. Hi ha un acord general sobre el contingut de les activitats que s'apleguen
en el sector secundari en les diverses classificacions que sobre les activitats
econòmiques han elaborat organismes com l'ONU, l'OCDE o les Comunitats Europees. Amb tot,
existeixen uns punts de fricció i discussió sobre si una sèrie d'activitats han de
restar incloses dins el sector secundari, i que són certes activitats derivades del
sector agrari que, en tant que impliquen manipulació i transformació dels productes del
camp, poden significar o bé una anella més de la cadena de la producció agrària o bé
el tractament industrial d'una primera matèria que té origen en el sector primari. En un
altre àmbit, són posades en qüestió la integració o no de les activitats de la
construcció i també uns determinats serveis, com el forniment d'aigua, gas i
electricitat. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou el
conjunt d'activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear béns
de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a possibilitar o
facilitar la satisfacció de necessitats humanes. Així, doncs, el sector de serveis o
terciari comporta l'activitat econòmica que té per finalitat la distribució de
productes, tant pel que fa al transport com a la comercialització i organització dels
mercats. És, doncs, una activitat que genera valor afegit al producte distribuït, ja que
hi incorpora un treball humà, bé que no sigui directament productiu. El sector dels
serveis inclou els transports, les comunicacions (ràdio, televisió, telègraf, telèfon,
etc), el comerç (al detall, tant el de freqüentació diària com l'anòmal, a l'engròs)
i les finances (bancs, caixes, assegurances, borsa); inclou també les activitats que
permeten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball,
és a dir, els equipaments socials com la sanitat, la investigació, el món cultural i
artístic, el sistema educatiu, els esports i el lleure, les oficines, tant les privades
com les de l'administració pública, alguns serveis personals productors a petita escala
(flequers, sastres, barbers, etc) i les professions liberals. Paral·lelament, és també
el sector que presenta unes productivitats més elevades. En el seu aspecte de
distribució de productes, comporta l'estudi dels mercats generals per a l'intercanvi de
mercaderies, que ja fou iniciat abans de la Segona Guerra Mundial, principalment per
Lösch i Christaller, que definiren l'anomenada teoria dels llocs centrals com l'estudi de
la localització, mesura i distribució espacial de les activitats terciàries, per
tal de definir una distribució espacial òptima dels establiments. Hom parla de servei
públic quan aquesta mena d'activitat és assumida per l'administració. La creixent
complexitat de molts d'aquests serveis i, per tant, la impossibilitat d'ésser efectuats
individualment, ni per part de la iniciativa privada, car per llurs característiques o
per qüestions de justícia social cal assegurar-los gratuïtament, fan que la proporció
de serveis considerats públics sigui creixent amb el desenvolupament de cada
col·lectivitat. La distribució del producte nacional brut entre els diferents sectors
productius ha estat presa com a índex de desenvolupament i, així, a mesura que
disminueix el producte per habitant, disminueix el percentatge del producte procedent del
sector secundari i es fa més important l'aportació del primari. La part del producte del
terciari tendeix ensems a disminuir a mesura que disminueix el grau de desenvolupament.
És a dir, que el desenvolupament del sector de serveis és paral·lel a l'evolució del
producte nacional. L'estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics
ha estat objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev,
amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi
macroeconòmica dels sectors productius. Segons l'origen institucional de les decisions
econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector
privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l'autoritat política o
no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l'estat, en sentit ampli, i la
totalitat de les empreses públiques, malgrat que les decisions d'aquestes darreres siguin
informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector
públic format únicament pels òrgans de l'estat, i el sector privat per les economies
familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions
d'acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els
Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides.
Sector primari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb l'agricultura, la
ramaderia, els boscs, la caça, la pesca i, d'acord amb alguns autors, també les
activitats extractives (mineria).
Sector privat
Sector fornat per les economies familiars sense finalitats
lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat.
Sector no controlat per l'autoritat política.
Sector públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual
participa l'estat, ja sia directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades.
Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica
i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar
dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull
l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de
caire públic però amb certes autonomies; dins aquests són especialment importants els
que recullen les assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas
espanyol); el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis,
àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de
serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc
central i certes entitats de crèdit oficial. La incidència del sector públic en
l'activitat econòmica depèn de la magnitud dels recursos financers i xarxes de què
disposa i de la manera en què s'han recaptat. El pes específic de la despesa pública
dins la renda nacional dóna el grau d'intervenció pública a la natura i assignació
dels béns i serveis de la comunitat; hom sol agafar aquest pes com a indicador del nivell
d'atenció de les necessitats col·lectives en confrontació amb les satisfetes a través
del mercat privat. D'altra banda, la variació a curt termini de la despesa pública és
un instrument per a la política conjuntural. En general contra la inflació és minvada i
per reanimar és augmentada. Quant al seu finançament, hom pot pensar en els ingressos
corrents, l'emissió d'emprèstits a mitjà o a llarg termini, interiors o exteriors, i el
sistema més heterodox i perillós, el crèdit a curt termini amb venciments indefinits i
acumulatius amb el banc central (augment de diner i inflació). Cal analitzar la
distribució i la destinació concretes dels recursos públics segons diferents criteris:
la distribució entre el tipus de despesa de funcionament o consumptiva (sobretot el
pagament de funcionaris) i la d'inversió (carreteres, edificis, escoles, etc); la
distribució sectorial —defensa, educació, ordre públic, sanitat, afers estrangers,
etc—, tenint present que les diverses ideologies econòmiques donen una valoració
diferent de les diverses necessitats sectorials i llurs prioritats; distribució espacial
de la despesa pública i en concret de les inversions, que cal veure com un estri de
política regional de l'estat.
Sector secundari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb les
activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la
construcció.
Sector terciari
Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o
no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.
Secular
Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle, en el món,
per oposició a regular.
Secularisme
1. Sistema moral que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis
de la raó, sense recórrer a la fe en Déu ni en la vida perdurable. La doctrina,
introduïda (~1850) per G.J.Holyoake (1817-1906) fou desenvolupada i sistematitzada per
G.Bradlaugh (1833-91) fins als seus extrems ateístics. A més de l'actitud negativa
envers el cristianisme i la religió en general, el secularisme lluità de bon principi
pel progrés social i pel millorament de les condicions materials de les classes
treballadores.
2. Tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i
la religió en la interpretació del món i de l'existència.
Secularització
1. Pèrdua o minva que experimenten les religions tradicionals
(cristianisme, islamisme, budisme, judaisme, etc) en la societat moderna. És anomenada
també descristianització, laïcització, paganització, etc; la seva teorització és
anomenada laïcisme i sovint es confon amb ateisme.
2. Transferència de béns de l'Església a propietaris
civils o a l'estat. El mot sol aplicar-se a la transferència progressiva, ja des de
l'edat mitjana, dels delmes a senyors laics, o a llur abolició a partir de la Revolució
Francesa i, d'una manera específica, al procés de desamortització.
Sedició
Delicte consistent en l'alçament públic i tumultuari per obtenir o
impedir per la força o fora de les vies legals, la promulgació o l'execució d'una llei,
la celebració d'eleccions, l'exercici de les seves funcions a un funcionari públic, una
autoritat o una corporació oficial, o atacar la persona o els béns d'una autoritat o les
persones o els béns d'una col·lectivitat.
Segadors, Els
Cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a
romanç històric referit a la guerra dels Segadors. Conservada popularment i amb moltes
variants melòdiques i textuals a través dels segles, anà adquirint caràcter d'himne
nacional català a partir de la Renaixença. Els dos textos més difosos han estat
l'històric (publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán
i —en la primera edició musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de
Cançons populars catalanes) i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i
reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió
Catalanista el 1899 i que provocà una apassionada polèmica pública i periodística. El
1937 el text de Guanyavents figurà com a "Himne nacional català" (sense
unificar encara les tres tornades en la definitiva "Bon cop de falç, defensors de la
terra!") en el primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per
la mateixa Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides
la interpretació i la difusió. A partir del 1976, amb l'adveniment de la democràcia, la
cançó esdevingué de nou l'himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el
Parlament de Catalunya el declarà himne oficial. Ha estat enregistrat discogràficament
per diferents entitats corals (Orfeó Enric Morera, Coral Sant Jordi, Coral Càrmina, etc)
i per alguns cantants i instrumentistes. Entre els moltíssims arranjaments col·lectius
de l'himne nacional català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol,
per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep
Viader.
Segon
Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona pel juny del 1883, convocada pel Centre
Català; hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de «La
Renaixença»; els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren. L'acord
més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de
partits generals espanyols.
Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Congrés lingüístic celebrat el 1986, organitzat per les
principals institucions dels territoris de parla catalana i sota la presidència d'Antoni
Maria Badia i Margarit. Es constituïren set seccions d'estudi que s'establiren en
diferents indrets: Plantejaments i processos de normalització lingüística, coordinada
per Aina Moll (Lleida); Mitjans de comunicació i noves tecnologies, coordinada per
Francesc Vallverdú (Perpinyà); Sociologia de la llengua, coordinada per Modest Reixach
(Girona); Llengua i dret, coordinada per Josep M. Puig i Salelles (Andorra); Lingüística
social, coordinada per Isidor Marí (Illes Balears); Ensenyament, coordinada per Joan
Martí Castell (Tarragona), i Història de la Llengua, coordinada per Antoni Ferrando
(València). Hi hagué representants de totes les zones de l'àmbit lingüístic català.
Segon Reich
Imperi (1871-1918) que coronà la reunificació de
l'Alemanya estricta, obra de Bismarck. Englobava 25 estats (4 regnes, 6 grans ducats, 5
ducats, 7 principats i 3 ciutats lliures) i el territori d'Alsàcia-Lorena i s'organitzà
federativament, tot atorgant amplíssima preeminència al rei de Prússia, investit amb el
títol de kàiser.
Segona Guerra
Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià
pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra
estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón
María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país
(quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta
època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat,
entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques
borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança,
comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus
partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó
(octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta.
Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era
en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven
vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni
tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament
de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren
Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i
Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep
Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos
punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a
cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc).
A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels
carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban
del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort
per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per
als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren
capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando
Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l'agost
del 1847 l'exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de
2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de
més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a
Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier
Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847
Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la
guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar
acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es
posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de
Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de
juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat.
Després d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà
una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera
substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal
de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i
pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián
de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la
temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix
Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a
l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i
la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera
i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven
a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el
sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat,
la política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i
el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a
Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu
Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà
entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de
l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau:
el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel
gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de
Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les
Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la
darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners
francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i
el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes
travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.
Segona Guerra
Mundial
Conflicte armat a
escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Cal situar-ne els precedents dins
la política expansionista del nazisme, que cercava la implantació d'un nou ordre
polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es convertiria en potència
hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les deficiències del tractat de
Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor seu i per a fomentar, un cop
en el poder (1933), la inquietud política a tot el continent. La Guerra Civil Espanyola
(1936-39) fou una mostra evident de l'intervencionisme nazi, així com la de la
incapacitat dels governs conservadors occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937,
davant el canvi de les correlacions de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé
un pla de guerra per a assolir els seus designis (protocol Hossbach). Després de
l'ocupació d'Àustria (març del 1938) Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al
cap d'uns quants mesos féu públiques les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la
conferència de Munic els caps de govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain)
acceptaren l'annexió dels Sudets al Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es
conformés amb els territoris adquirits. Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis
ocuparen la resta de Txecoslovàquia, trencant així unilateralment l'acord de Munic,
sense que França ni la Gran Bretanya reaccionessin. Després d'aquesta darrera
intervenció fou palès que la política de conquestes del Tercer Reich no es deturaria.
El 21 de març de 1939 Hitler exigí de Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les
potències occidentals al govern de Varsòvia portà les tensions al grau més elevat.
Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de
no-agressió germano-soviètic, agost del 1939); el primer de setembre l'exèrcit alemany
inicià la invasió de Polònia, i el 3 de setembre la Gran Bretanya i França declararen
la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer
acte de guerra, en el qual l'exèrcit alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec,
mentre que l'URSS ocupava la zona oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra
breu amb Finlàndia (novembre del 1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de
Carèlia i una part de la Carèlia oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a
l'ofensiva (abril del 1940) i envaí Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit
d'adquirir una posició millor amb vista a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de
maig Hitler dirigí les forces contra les potències occidentals, envaí Holanda i
Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de juny); després dividí l'ofensiva, i les
tropes alemanyes arribaren simultàniament a la frontera franco-suïssa (17 de juny) i a
la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat
en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de França, mentre la línia Maginot
començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou govern francès, encapçalat per
Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia França en una zona ocupada i una
altra de suposadament lliure amb un govern establert per Pétain a Vichy, dependent,
però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la Gran Bretanya perquè Hitler
guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu del 1940, Hitler decidí
d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de desgast. La guerra tingué
llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel setembre del 1940 l'exèrcit
italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es produí una contraofensiva
britànica que féu necessària la intervenció directa de les tropes alemanyes, dirigides
per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva ítalo-alemanya, que es deturà
davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942). Als Balcans Hitler aconseguí
l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania (23 de novembre), d'Eslovàquia
(24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril
del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les forces nazis, la Gran Bretanya
perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent. Aleshores Hitler ordenà la
invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de juny de 1941), en la qual
col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més de la División Azul
i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus, amb un equip molt inferior
al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler, contrariant els plans del seu
estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal d'ocupar la conca industrial del
Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà l'ofensiva contra Moscou, les
condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el desenvolupament de l'estratègia
de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al contrari, Stalin ordenà una
ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades, que recuperaren una part del
terreny perdut, sobretot davant la capital, i que fonamentalment reeixiren a trencar el
ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant el bon moment aparent de les tropes
nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de desembre de 1941) un atac sorpresa
contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora que començava la invasió del SE
asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el conflicte s'havia convertit en una
guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A més, pel gener del 1942 la
situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals de lluita: el que enfrontava
britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a alemanys i italians, al nord
d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques d'Europa; el que tenia per
escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues humanes i esdevingué la
clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic, on lluitaven japonesos i
nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova ofensiva en terres
soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que fou deturada davant
Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de novembre) per les
soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles caigueren en
poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es deturà fins al
final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al Japó, culminà
en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a l'expansió japonesa.
Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del 1943) es produí la
contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre del 1944-febrer del
1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània. Al nord d'Àfrica del
nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del 1942) i culminà amb
el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria (7-8 de novembre). El
13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes ítalo-alemanyes capitularen (252
000 presoners). Els aliats començaren llavors la invasió d'Itàlia a partir de Sicília
(juliol del 1943), que provocà la caiguda del règim feixista de Mussolini, i el 19
d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència alemanya, establerta a la línia de
Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora que es desenvolupava la
contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses de Normandia (6 de juny)
i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes aliades pel front
oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un increment de les
accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels alemanys, les quals
colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció i, fins i tot, de
resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de l'Alemanya oriental,
i a la primavera caigué el front occidental. Després de la capitulació de Berlín (2 de
maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació incondicional davant els nord-americans,
els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de
1945 es produí el primer desembarcament nord-americà en terres japoneses (Iwojima),
però la guerra fou decidida pel bombardeig atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki
(9 d'agost). El 2 de setembre el govern japonès signava la capitulació davant els EUA.
Segona
Internacional
Organització de treballadors de caràcter
supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional.
A diferència d'aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué
l'autonomia d'aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració
revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que
el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als
governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista,
que era majoritària, i un altra de revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907)
proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la
política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la
dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de
reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig
i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del
1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup
dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan
Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés
Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional.
La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària Federació
Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes directius del
socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la
qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes catalans i
provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.
Segona
República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de
1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de
1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la
victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del
territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes
ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19
de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931,
configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única,
forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de
diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet,
fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans
dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de
febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però
Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi
tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren
nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals,
reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris,
dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una
reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari
per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14
d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una
coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi
hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i
dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires
asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre),
contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la
suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan
triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions
del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels
socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà,
gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així,
el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren
enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les
sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns
militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període
anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern
Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig
del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes
(govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou
l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades
una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra
el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de
guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto
Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril
del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
La Segona República Espanyola als Països Catalans
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc
després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al
llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana,
sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra
Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa
majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les
esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que
es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel
setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià
immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i
democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern
de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i
l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el
govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte
latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien
perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos
intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la
crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes
de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà
l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un
enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el
Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi,
complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista
Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera,
desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis
d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la
suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les
dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la
victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les
institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu
període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de
Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del
19 de juliol i la guerra civil. Al País Valencià, on les repercussions de la crisi
econòmica del 1929 foren també considerables, i l'agitació social es mantingué tot al
llarg del període, l'exemple del Principat suscità diversos projectes d'estatut
d'autonomia, que no quallaren per les rivalitats entre les forces polítiques promotores;
l'ensorrada parcial del blasquisme, complicat en els escàndols del Partit Radical (1935),
facilità el triomf del Front Popular, però durant els mesos següents es creà,
especialment a València, un ambient pre-revolucionari que havia de culminar en
l'aixecament del juliol. Tant a Mallorca com a Menorca, la República s'instaurà sota
l'hegemonia de les esquerres burgeses, vencedores en les primeres consultes electorals,
però que no aconseguiren de tirar endavant el projecte d'estatut autonòmic balear del
juliol de 1931. Tanmateix, l'evolució conservadora dels radicals i les divisions al si
del moviment obrer, entre altres factors, facilitaren l'èxit de les dretes reorganitzades
el 1933 (èxit confirmat pel febrer del 1936), les quals afavoriren àmpliament el triomf
a Mallorca dels militars revoltats el 19 de juliol.
Segona
República Francesa
Període de la història de França que va des del 25 de
febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de
Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes
(Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la
dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general
Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís
Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà
pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.
Segona
Revolució Industrial
Nova etapa de creixement econòmic, caracteritzada per un extraordinari progrés
científic i tècnic que va facilitar un ràpid desenvolupament de tots els mitjans de
producció i de noves formes d'organitzar la producció i el treball. Aquesta nova etapa
en el desenvolupament econòmic de les potències industrials es va perllongar fins a
l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914. L'aplicació de noves fonts
d'energia (petroli i electricitat) i noves primeres matèries (acer, alumini...) van
afavorir la diversificació dels sectors industrials. La siderúrgia va prendre el relleu
de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves indústries, molt dinàmiques, com ara
l'elèctrica i la química. L'expansió de l'economia industrial i la concentració
empresarial comporten la consolidació del sistema capitalista i l'aparició
de noves potències industrials, dins i fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya.
El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la
tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la
competència va fer néixer l'anomenat capitalisme monopolista o financer.
Segona
transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s
XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització
de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una
sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació
de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la
paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova
casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major
inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a
resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de
convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc. A
l'Europa mediterrània, en general, aquests canvis s'han produït amb un parell de
dècades de retard, i no tots es manifesten amb la mateixa intensitat que a la resta
d'Europa, però no deixen de notar-se. És significatiu que a Catalunya, concretament, el
6,34% dels matrimonis contrets l'any 1981 acabaren en separació i el 8,39% en divorci,
percentatges que augmentaren fins al 23,72% i el 18,07% respectivament el 1991.
Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una
comunitat de persones d'una o més ètnies.
Segregacionisme
Doctrina o programa polític favorable a la segregació per
motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc.
Seguretat social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social
que, amb caràcter obligatori, instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie
de riscs i que, en una determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions
individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions
—econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de
cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als
treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom
consideri. Per als treballadors "per compte propi" existeix normalment un règim
especial que, a diferència de l'anterior, és voluntari i de prestacions més
limitades. Allò que defineix un sistema d'assegurances socials concret és el tipus de
prestacions que estableix la forma en què aquestes són finançades i llur abast personal
i de cobertura. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència
sanitària (per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació,
invalidesa, viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de
malaltia, maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes
econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma
també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en
prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o
d'extrema necessitat. En alguns països hi ha, així mateix, altres modalitats
d'assegurances socials, de caràcter complementari i voluntari, resultants d'acords entre
sindicats i empreses. Pel seu funcionament econòmic, la seguretat social d'un país és
un important mecanisme de compensació: recapta unes cotitzacions que, juntament amb les
possibles subvencions públiques, serveixen per a pagar el cost de les prestacions, així
com el del funcionament mateix del sistema. Pot tenir un efecte redistributiu sobre les
rendes, en la mesura que grups significatius de població rebin, en forma de prestacions,
més que el que paguen, com a repercussió o bé de les cotitzacions o bé de la part
proporcional dels imposts. Tanmateix, els seus efectes principals sobre el sistema
econòmic, en els països capitalistes, són un augment del consum col·lectiu, en
detriment del consum individual (de béns i serveis sanitaris), un augment relatiu de la
demanda d'aquests, en detriment de la resta, una pressió inflacionista sobre els preus i
una depressió sobre els increments salarials. A l'estat espanyol, el 1978 s'establí un
nou sistema institucional de gestió de la seguretat social, i l'Instituto Nacional de
Previsión (INP) fou substituït per tres organismes: l'Instituto Nacional de la Salud
(INSALUD) que s'ocupa dels serveis sanitaris, l'Instituto Nacional de la Seguridad Social
(INSS), que gestiona les prestacions econòmiques i l'Instituto Nacional de Servicios
Sociales (INSERSO), per als serveis complementaris de les prestacions de la seguretat
social. Hom creà, a més, l'Instituto Nacional del Empleo (INEM), que té al seu càrrec
de procurar ocupació als desocupats. Pel que fa a Catalunya, estan transferits a la
Generalitat els serveis de l'INSALUD i de l'INSERSO, les competències dels quals són a
càrrec respectivament de l'Institut Català de la Salut (ICS) i de l'Institut Català
d'Assitència i Serveis Socials. Aquestes dues entitats tenen personalitat i naturalesa de
gestors de la seguretat social i gaudeixen de capacitat jurídica plena, sota la
direcció, la vigilància i la tutela del departament de sanitat i seguretat social de la
Generalitat.
Selfactina
Màquina de filar intermitent que conserva, automatitzades, les fases de
l'antic i primitiu procés de filatura manual amb el fus i la filosa, en el qual la
filadora estirava amb els dits la floca sostinguda per la filosa i donava la torsió
mitjançant un fus penjat al fil, que impulsava també amb els dits. Quan hom ja havia
filat una certa llargada de fil (l'aguller), aturava el procés, desfeia les últimes
voltes de fil en la punta del fus, per descargolament, enrotllava el fil en el fus,
deixant novament unes voltes a la punta, i repetia seguidament el procés. El procediment
fou perfeccionat amb el torn de filar, encara d'un sol fus, i més tard amb la spinning-jenny,
de vuit fusos, inventada per James Hargreaves, i la mule-jenny, de Samuel Crompton,
que tenia fins a 120 fusos. Als Països Catalans, la berguedana fou una interessant
predecessora de la selfactina. La selfactina té dues parts, l'una fixa, anomenada testera,
en la qual hi ha gairebé tot el mecanisme i el tren d'estiratge, i l'altra mòbil,
anomenada carro, en el qual hi ha fins a un miler de fusos, les llanternes que
els fan voltar mitjançant uns cordons anomenats pianos i el plegador i la grua
que guien els fils. La selfactina és alimentada amb metxa. El cicle de treball de la
selfactina s'inicia amb la sortida del carro, durant la qual el tren d'estiratge
estira la metxa i la dóna estirada als fusos, mentre el carro s'allunya amb els fusos
voltant a tota velocitat per tòrcer el fil, i és pròpiament en aquesta fase que és
fabricat el fil; quan el carro arriba al final del seu recorregut, havent produït cada
fus un aguller de fil, si la torsió donada és insuficient és donada una torsió
suplementària, amb el carro i el tren d'estiratge parats, però amb els fusos voltant;
els fusos s'aturen i fan algunes voltes en sentit contrari per desenrotllar les últimes
voltes de fil donades sobre el fus, mentre la grua recull lleugerament tes el fil sobrant
per evitar que es formin cargolins; finalment, el carro s'acosta de nou cap al tren
d'estiratge (entrada del carro), mentre els fusos volten lentament tot enrotllant,
amb l'ajuda del plegador, el fil produït i formant-ne novament unes voltes a la punta.
Algunes de les selfactines construïdes encara actualment presenten la variant de tenir
els fusos col·locats en la bancada fixa, mentre que el carro porta les bobines
d'alimentació i el tren d'estiratge. A més, els elements de maniobra mecànics han estat
substituïts en bona part per automatismes elèctrics o electrònics. La selfactina, una
de les màquines més complicades i perfectes de la indústria tèxtil, ha estat gairebé
completament desplaçada per la contínua d'anells i, recentment, per la filadora de cap
obert.
Self-government
Sistema administratiu britànic pel qual les administracions
locals anglosaxones s'administren independentment, fins i tot amb característiques
pròpies, sense que impliqui poder de decisió en política general. De vegades hom també
hi engloba certs grups regionals. El self-government equival a l'autonomia
administrativa, bé que més flexible.
Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o
cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. En els estats
federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que
formen la federació. Als EUA, per exemple, és integrat per representants dels estats de
la Unió i intervé en la política exterior (ratificació dels tractats internacionals);
pot actuar també com a tribunal de justícia en delictes comesos per funcionaris
federals. A l'Alemanya Federal i a Àustria rep el nom de Bundesrat. En els estats
unitaris, en canvi, el senat sol tenir, d'una manera més directa, una funció
conservadora, de fre a la cambra baixa; en general, la representativitat del senat no és
gaire democràtica, ja que en l'elecció dels seus membres hom sol utilitzar el vot
indirecte o bé el cap de l'estat en nomena directament alguns. Tanmateix, en els estats
unitaris, el senat ha perdut pes polític a favor de la cambra baixa, com en el cas de la
Gran Bretanya. A França, en canvi, la instauració de la V República representà un
augment del paper del senat francès. A l'estat espanyol, deixant a part el precedent de
la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel rei i amb funcions
consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història constitucional espanyola. La
constitució de Cadis (1812) preveié un parlament unicameral. L'Estatut Reial (1834)
establí un senat, anomenat estament de pròcers, integrat per alts membres de la
jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris i personalitats distingides. La
constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic, d'elecció mixta i indirecta,
amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes presentades pels diputats electes. La
constitució del 1845 féu marxa enrere, en disminuir la representativitat democràtica
dels senadors, que eren nomenats pel rei sense restriccions. En canvi, la constitució del
1856 (que no arribà a ésser promulgada) accentuà la línia democràtica de la del 1837.
En la mateixa línia es col·locà la constitució del 1869, en establir el sufragi
universal en ambdues cambres. En canvi, el triomf de la Restauració (constitució del
1876) significà una regressió notable en la composició democràtica del senat, amb tres
vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb caràcter vitalici, senadors per dret propi
(altes jerarquies de l'Església, la noblesa, l'administració i l'exèrcit) i senadors
elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931,
ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de
representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts
Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per
votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les
comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en
qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona
lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Senyor
Titular d'una senyoria, fos personal,
dominical, jurisdiccional i també feudal. En l'ambient político-social del món
medieval, els senyors (domini, seniores) ostentaven una funció preeminent, bé per
llur condició nobiliària, bé per llur poder econòmic o polític, enfront dels membres
de classes inferiors o àdhuc de la mateixa classe nobiliària, per la relació contreta
amb ells. Així, el senyor feudal és el noble que concedeix a un altre noble
(vassall, senyor feudatari) una terra en feu, o li encomana un castell, en canvi de la
prestació d'homenatge i satisfacció d'uns serveis determinats. El vassall noble que rep
el feu també se sol anomenar senyor feudatari, i al seu torn pot constituir-se
senyor de vassalls inferiors. Hom anomenava senyor sòlid, melior senior, el qui
havia rebut homenatge sense limitació de cap mena. El senyor merament dominical, rep
també l'homenatge dels seus vassalls no nobles, obligats pel conreu de les seves terres a
una fidelitat i satisfacció de les rendes i prestacions agràries que li són inherents.
El senyor jurisdiccional substitueix el rei o comte en l'exercici de funcions de sobirania
¾bé que d'una manera limitada¾ en l'àmbit geogràfic de la seva senyoria (baronia).
Ben sovint coincidien en un mateix titular (eclesiàstic o civil) la condició de senyor
dominical i senyor jurisdiccional d'un lloc o una comarca determinats.
Senyoria
1. Terme genèric comprensiu de diverses situacions de
domini per part d'un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un
àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls). La noció de
senyoria, filla de l'estructuració economicosocial i política incubada en el Baix Imperi
i desclosa obertament en els segles medievals, presenta una natura múltiple, bé que no
sempre perfectament delimitada. La senyoria personal significava el domini sobre uns homes
subjectes al senyor per uns vincles de patrocini o encomanació personal, amb l'obligada
càrrega d'uns obsequis o unes prestacions d'índole vària. La dominical o alodial es
basava en la propietat de les terres conreades per serfs (colons, pagesos, etc) i
comportava nombrosos drets sobre llurs conreadors, generalment adscrits al solar i
obligats a variades càrregues de natura personal i reial. La jurisdiccional —basada
ben sovint en l'anterior— comportava l'exercici, en major o menor grau, de certes
funcions públiques per part del seu titular sobre tots els habitants en l'àmbit de la
senyoria, fossin o no conreadors de les seves terres, i venia a constituir un districte
autònom dins els quadres de l'administració pública. Les senyories jurisdiccionals
foren definitivament abolides a Catalunya a l'inici del règim constitucional al
s XIX, mentre que els alodials o territorials pogueren romandre com a grans
propietaris o latifundis d'índole civil.
2. Territori sota la jurisdicció d'un senyor.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té
una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de
l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a
l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant,
amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat
objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret
internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat
manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals
freqüentment han titllat de «separatista», intentant així desqualificar-la, qualsevol
demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la
sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació.
Encara que el terme fou emprat en algunes metròpolis per a designar les lluites
d'alliberament de llurs colònies (així, hom parla del separatisme cubà), el separatisme
es manifesta sobretot com a fase final o aspiració última i màxima de la majoria dels
moviments nacionalistes europeus contemporanis, inicialment només autonomistes; hom pot
esmentar, abans de l'any 1920, els separatismes txec o sud-eslau respecte a Àustria, el
polonès i el finlandès contra Rússia, l'irlandès envers la Gran Bretanya, etc.
Darrerament, mentre al Tercer Món hom intenta de rectificar per la lluita armada les
aberracions de les fronteres colonials al món occidental, algunes forces separatistes han
assolit, per les vies "legals", l'hegemonia dels respectius moviments
nacionalistes (Quebec), però és més corrent que coexisteixin, en molts casos fortament
impregnades de marxisme, amb altres sectors regionalistes o autonomistes (Sardenya,
Còrsega, Bretanya, País Basc, Gal·les). Caldria afegir que, sovint, els sectors més
unitaristes dels estats amb minories nacionals han titllat de "separatista",
intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per
modesta que fos. Les formulacions separatistes als Països Catalans han estat en general
poc explícites, bé que presents al llarg del procés de desenvolupament del catalanisme.
No hi hagué un partit polític clarament separatista fins a la constitució, el 1922, d'Estat
Català, el qual celebrà el 1928 la Conferència de l'Havana, considerada com a
l'assemblea constituent del separatisme català. Sota la Segona República, la formació
de l'Esquerra Republicana de Catalunya marginà el separatisme políticament organitzat a
grups com el Partit Nacionalista Català de J&Casals, Josep M&Xammar, etc, o
Nosaltres Sols, de Daniel Cardona, que s'uniren al juny del 1936 per a reconstruir Estat
Català. Després de la guerra civil de 1936-39 els partits que reclamen per als Països
Catalans la plena sobirania nacional progressivament han abandonat el terme separatisme i
han adoptat el d'independentisme.
Servei civil
1. Alternativa al servei militar, donada als objectors de
consciència i reconeguda en moltes legislacions, consistent en una prestació personal en
alguna de les activitats incloses en el concepte general de servei social.
2. Prestació personal obligatòria per al compliment de
finalitats d'interès general, com són la defensa nacional o les plantejades per
circumstàncies especials.
Servei
de Biblioteques al Front
Organisme dependent del departament de cultura de la
Generalitat, creat per iniciativa d'Antoni M.Sbert el 1937. El seu objectiu era el de
regular el trasllat de llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants
connectada amb la direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat, vinculada
a la Institució de les Lletres Catalanes, del departament de cultura. Així es recollia i
regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost del
1936 iniciaren remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó. Hom radicà dos
grans dipòsits de 10 000 llibres a Cervera i Tarragona, a partir dels quals
s'enviaven llibreries mòbils als diversos fronts. Les bibliotecàries eren les de la
Generalitat.
Servei de
Cultura al Front
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, el 13 de
setembre de 1937, per tal de fer arribar als fronts en lluita les diverses manifestacions
de la cultura catalana. Llurs objectius eren, fonamentalment, d'estimular la producció de
literatura de guerra en català i de fer-la arribar al front, intensificar en un pla
conjunt el Servei de Biblioteques al Front i organitzar les milícies de cultura
integrades per mestres catalans. Depenia del departament de cultura a través de la
Institució de les Lletres Catalanes i tenia l'assessorament del Comissariat de Guerra.
Servei militar
Sistema de prestació personal per a nodrir les institucions militars.
Durant la història ha tingut diferents organitzacions. A Europa, quan els estats
nacionals no podien completar els seus exèrcits mercenaris, recorrien a les lleves o a
les quintes per aconseguir soldats. La Revolució Francesa posà fi a aquesta situació en
considerar el servei militar una obligació fonamental de tots els ciutadans. Els
partidaris de l'antic règim, d'altra banda, preferien que els exèrcits fossin mercenaris
i àdhuc estrangers al servei de l'estat. Aquesta polèmica transcorregué al llarg d'un
segle formant part de la lluita per constituir l'estat liberal. El triomf de la burgesia i
el fracàs del professionalitzat exèrcit francès, davant els mobilitzats prussians del
1870, popularitzaren el servei militar obligatori segons el model alemany, el qual fou
adoptat a tot Europa, amb exclusió d'Anglaterra, gràcies a la protecció de la mar i la
marina de guerra. A la fi del s XIX s'organitzaren els exèrcits nacionals sobre la
base del servei obligatori per les tropes metropolitanes i voluntàries per a servir a les
colònies. Aquesta generalització dels deures militars donà lloc als enormes exèrcits
que s'enfrontaren a la Primera Guerra Mundial. Les immenses mortaldats que produí feren
sorgir els primers moviments importants d'oposició al servei militar, que ja tenien
l'antecedent de la conferència de desarmament de l'Haia (1899) i el congrés socialista
de Stuttgart (1907). Sobretot després de la Segona Guerra Mundial l'objecció de
consciència ha pres una força més gran i és reconeguda per les lleis de molts països.
A Espanya, el primer cas data del 1959. L'actual regulació del servei militar a l'estat
espanyol és la de la llei del 19 de juliol de 1984, que dictamina l'obligatorietat per a
tots els homes útils, amb certes exclusions, i reconeix tres tipus de servei: voluntari,
forçós i del personal de complement. La durada del servei és de dotze mesos per al
servei forçós, entre quinze i divuit mesos per al servei voluntari i setze mesos per al
de complement. Hi ha també alguns casos de voluntaris sotmesos a un contracte, per un
cert temps d'acord amb l'especialització. Els tres tipus de servei militar més habituals
són: voluntari, a gran part del Tercer Món i als països anglosaxons (Anglaterra, EUA,
Canadà, Austràlia, etc), obligatori de curta durada i successius períodes d'instrucció
(Suïssa, Àustria, Israel) i obligatori amb durades diverses (a França 1 any, a la
R.F.Alemanya 15 mesos, a Holanda 16-21 mesos, a Turquia 20 mesos, a l'URSS 2-3 anys, a la
Xina 2-6 anys). Gairebé tots els sistemes de servei militar forçós es complementen amb
tropes voluntàries per als cossos d'elit.
Pel novembre del 2000, el Ministeri de Defensa fa el sorteig de la darrera lleva
del servei militar obligatori a l'Estat espanyol.
Servei públic
Servei prestat de forma regular i contínua per
l'administració directament o mitjançant concessionari, per a satisfer les necessitats
generals públiques.
Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de
persones i grups mitjançant l'articulació de diversos valors i interessos a través de
complexos mecanismes polítics i administratius. Els més importants són l'educació, la
seguretat social, la sanitat, l'habitatge i, sobretot, els serveis socials en sentit
específic, que comprenen les següents àrees: benestar de la família i de la infància,
integració social d'incapacitats físics i psíquics, benestar de la tercera edat,
prevenció de la delinqüència juvenil, inserció social de marginats, ajuda als
emigrants i desenvolupament comunitari.
Servei social
de la dona
Institució franquista creada el 1940 que obligava totes les
dones solteres de més de disset anys a una prestació social. Comprenia tres mesos de
formació (religiosa, política i domèstica) i tres de prestació al servei de l'estat,
normalment en biblioteques, en hospitals o en tasques administratives. Quedava reduït a
dos mesos de prestació, si hom posseïa el títol de batxiller, i a un mes de formació i
un de prestació si hom assistia a un alberg del servei social. N'eren exemptes les
casades, les vídues amb fills, les religioses i les òrfenes dels morts en bàndol
franquista durant la guerra civil. Continuació del servei paramilitar organitzat per la
secció femenina de la FET y de las JONS (1937), fou abolit el 1978.
Serveis
Conjunt de les activitats econòmiques, anomenat també
sector terciari o residual, o sector de serveis, que inclou les activitats no incorporades
als sectors primari o secundari.
Servitud
A Occident, a l'edat mitjana, estatut personal d'amplis grups de població
eminentment rurals (els serfs), no plenament lliures, però tampoc esclaus, en el sentit
de l'antiguitat clàssica, per la qual cosa l'escola alemanya els qualifica de
"semilliures". En realitat, aquesta situació és el fruit de l'obscuriment de
la neta distinció existent al món romà entre llibertat i esclavitud i resultat
consegüent de l'aproximació de l'home lliure i pobre que davallà de nivell en veure's
obligat a entrar en dependència econòmica i social d'un poderós, a la de l'esclau
fundiari, que millora de condició mercès al progressiu reconeixement d'una certa
capacitat jurídica, així com als servents del fisc o de l'Església destinats
preferentment a ocupacions d'un cert relleu. La servitud medieval es caracteritzava,
bàsicament, per una limitació de la llibertat de moviment i obligada adscripció dels
seus membres a la terra de conreu, del senyor o gran propietari, amb diferent grau de
subjecció i de possibilitats d'alliberar-se'n.
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava d'amplis
col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la limitació de
la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa occidental la
servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de l'Europa central
central i oriental va perdurar fins al segle XIX.
Setembre Negre
Grup radicalitzat de guerrillers palestins d'al-Fatah, constituït
pel setembre del 1970, per recordar la repressió de Hussein de Jordània contra l'OAP,
que amenaçava la mateixa estabilitat del règim haiximita i en la qual moriren cinc mil
palestins. Després de l'armistici els guerrillers foren expulsats de Jordània. Entre els
seus actes terroristes antiisraelians hi ha les matances a l'aeroport de Lod i a la vila
olímpica de Munic (1972).
Setge
Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i
emparar-se'n. En l'antiguitat, les ciutats ben emmurallades eren pràcticament
inexpugnables, i només podien ésser preses per la fam, la traïció o la sorpresa, com
el cas de Troia. Més tard, els assetjants disposaren de màquines d'atac i amb la
intervenció combinada de forces navals, tal com succeí en el setge de Sevilla (1248) i
de Màlaga (1487). Les defenses de les ciutats s'adaptaren a les noves condicions, amb la
construcció de baluards. A l'inici del s XVIII, Vauban sistematitzà els principis
del setge regular i sistemàtic, amb blocatge, selecció del punt d'atac, construcció de
mines i trinxeres, etc. Els assetjats es defensaven efectuant sortides i contramines. Un
setge sistemàtic féu caure Barcelona (1714); aquest mètode fou utilitzat a les guerres
napoleòniques (Girona, 1809), a la guerra de Crimea (Sebastopol, 1855), a la
franco-prussiana (París, 1871) i a la russo-japonesa (Port Arthur, 1904), entre d'altres.
Amb l'aparició de l'aviació, que efectua missions de reconeixement i bombardeig,
assoliren gran importància les tècniques de camuflament i la capacitat de defensa
antiaèria. En la guerra moderna, el setge ha perdut la raó d'ésser a causa de la
potència i la precisió de l'armament.
Setge d'El Álamo
Acció militar que tingué lloc del 23 de febrer al 6 de
març de 1836, durant la guerra de secessió de Texas, al fort d'El Álamo, situat a la
ribera oriental del riu San Antonio (Texas). Un reduït grup de texans (188 soldats),
manats pel coronel William Barett Travis, féu front a les tropes mexicanes (2 400
soldats) de Santa Anna fins que fou totalment anihilat.
Setge de Roses
1. Acció bèl·lica ocorreguda durant la Guerra Gran, arran de les
victòries franceses a l'Alt Empordà. El setge s'inicià el 24 de novembre de 1794 i fou
resistit per les tropes espanyoles comandades pels generals Gravina i Izquierdo. Els
defensors no pogueren repel·lir els enemics (com ho havien fet per l'octubre del 1793) i
hagueren de retre's (3 de febrer de 1795). La pau de Basilea comportà la retirada
dels francesos de la plaça ocupada.
2. Acció bèl·lica ocorreguda a Roses (Alt Empordà) durant la guerra del Francès. Les
