TAE
Sigla de taxa d'interès anual equivalent.
Take-off
En anglès, "arrencada", "envol",
"enlairament". Expressió utilitzada en economia per designar el moment de
l'arrencada econòmica, quan s'han pogut superar les trabes que impedien el
desenvolupament.
Talibà
Individu d'un grup polític afganès. Aquest mot, que
textualment significa 'estudiant de religió', designa els grups d'estudiants radicals
sunnites que crearen una de les guerrilles que operaren a la guerra civil afganesa.
Progressivament, anaren dominant el país i arribaren a controlar el govern, l'any 1996.
Les normes legals que imposaren potenciaren la rigidesa de comportaments socials i la
separació d'activitats entre els dos sexes, reprimint especialment les dones. El règim
dels talibans, molt vinculat al grup Al Qaida liderat per Ossama Bin Laden, s'ensorrà
l'any 2001, a causa dels bombardeigs nord-americans i britànics en resposta als atemptats
de l'11 de setembre als EUA, i de l'ofensiva militar simultània que llançaren les
milícies antitalibans.
Talla
1. Llista dels habitants d'un poble o país, feta
especialment a efectes tributaris.
2. Impost o tribut.
3. Impost directe pagat pels pagesos a l'Antic Règim.
Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una
iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un
salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari
(febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc.
Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa
foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible
i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un
augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents
aldarulls.
Tàmil
Individu d'un poble de l'Índia meridional i
del N de Sri Lanka, de raça indomelànida. A mitjan anys noranta eren uns 65 milions,
repartits en la seva majoria a l'Índia, especialment a Tamil Nadu (on són uns 63
milions, constitueixen l'ètnia dominant i llur llengua és oficial) i a Sri Lanka (més
d'un milió i mig). Hi ha comunitats tàmils importants a Sud-àfrica, Malàisia,
Singapur, Myanmar i els arxipèlags de Fiji i Maurici. Són majoritàriament hinduistes i
la seva forma de vida tradicional recolzava sobre l'agricultura sedentària i el comerç
i, a la costa, en la navegació i la pesca. Són excel·lents artesans, especialment en la
fabricació de teles. Durant la dominació britànica, un gran nombre de tàmils foren
traslladats del S de l'Índia a Sri Lanka com a treballadors de les plantacions de te. Els
tàmils que hi restaren no foren assimilats pels singalesos autòctons. Marginats,
formaren una minoria concentrada al N de l'illa i, en una mesura menor, a la costa E.
Després de la independència (1948), l'antagonisme entre tàmils i singalesos anà
empitjorant fins que, el 1976, diverses organitzacions formaren el Front Unit Tàmil
d'Alliberament, el qual reivindicava un estat tàmil independent a Sri Lanka. Des del 1983
hi ha hagut greus enfrontaments armats sense que les dues parts hagin arribat a un acord
satisfactori. En el desenvolupament del conflicte ha estat decisiva la intervenció de
l'Índia.
Tammany Hall
Associació política nord-americana fundada a Nova York
l'any 1789 per l'emigrant irlandès William Mooney. Organitzats en tribus i presidits per
un gran sachem, cercaven el progrés de la societat i s'oposaven als interessos
dels grups aristocràtics. El seu nom deriva de Tamanend, un llegendari cap indi. El gran sachem
Martin van Buren accedí a la presidència de la Unió (1837-41). A la segona meitat
del s XIX assolí una gran influència a l'estat de Nova York, i defensà els drets dels
immigrats. Tanmateix, la utilització de mètodes poc democràtics i corruptes en provocà
el descrèdit, i als primers decennis del s XX es consumà la seva decadència.
Tancament de
Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta de
comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris establerts
pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del
malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any anterior.
Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García Polavieja
(cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del
General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les reformes promeses,
i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de posar terme a
l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol, abusivament
administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial convocà
un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins a la reunió de la
comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el pagament de la
contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a adoptar alhora la
decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d'atacar
amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva, atacà
ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els
partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid,
Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats
els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar;
la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés
l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que
provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a
l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en
senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el
govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i
Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al
govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre
el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament
al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats
comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels
comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de
desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït
tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i
regionalistes.
Taoisme
Un dels tres grans corrents del pensament xinès
tradicional, en el qual cal distingir d'una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme
sapiencial de l'època Zhou) i de l'altra unes pràctiques supersticioses (taoisme
religiós posterior). A part el dubtós Yangzhu, els dos clàssics del taoisme són
el Laozi (o Lao-Tse) i Zhuangzi. Laozi, en la seva obra homònima, més
coneguda per Daodejing (o Tao-teking) substitueix l'antiga deïtat xinesa Shangdi
pel tao, misteriós principi de l'Univers, diferent del món però immanent en
ell per la seva virtut (De). Tao ho produeix tot, ho regeix tot, ho vivifica tot;
la seva absència és la mort. La seva acció, però, es realitza sense activitat, i el no-fer
és la llei de la natura. Per això el savi que està en acord amb el tao, sense fer res,
tot ho perfà; el bon governant, sense forçar, harmonitza l'imperi. Laozi subratlla
aquest acord amb la natura i avorreix tot l'artificial o violent. Zhuangzi explana,
continua i amplia Laozi. Recalca la transcendència del tao, en el qual desapareix tota
distinció, àdhuc entre bo i dolent, entre ésser i no-ésser. Accentua l'oposició al confucianisme;
es complau a denigrar-lo i mostrar Confuci com un deixeble del taoisme. Constatant els
mals que pateix el món i que cap esforç humà no pot adobar, sinó la virtut del tao,
proposa una política ideal d'inacció (no-intervencionisme estatal) i de lliure
espontaneïtat. Ara, quan és cridat a un càrrec, el refusa: per a l'individu predica
l'apartament en l'anonimat i una disciplina que, defugint la multiplicitat del sensible,
cerca la unió mística amb el Tao. El taoisme continua sota els hans amb el Huainanzi,
evoluciona en comentaristes posteriors cap a un sincretisme amb idees socials confucianes
i la filosofia del Clàssic dels canvis, tendeix a oblidar el poder productor i
rector del tao i, al Baopuzi, dóna entrada a l'alquímia i les pràctiques per a
la immortalitat. El taoisme supersticiós esdevingué una religió politeista, amb
elements búdics, organitzada al s II per Zhao Daoling, el primer d'una successió de
summes pontífexs (Tianshi) que arriba fins avui.
Tasca
Imposició senyorial. Fou imposada a
Catalunya ja al començament del s X ¾segurament existia ja abans¾ i esdevingué ben
abans de l'any 1000 la forma d'imposició territorial més estesa a les zones frontereres.
Fins al s XV equivalgué a una onzena part de la collita i era, per tant, menys feixuga
que les similars a altres regnes europeus de l'època.
Taula cronològica
També taula de còmput.Forma gràfica de
representar esquemàticament els esdeveniments per ordre cronològic, la successió de
sobirans i papes, els elements computístics dels anys, dels mesos (calendari) i
dels dies, etc. D'ordinari es presenten en forma de llibre o bé de full desplegable. Són
un material indispensable per a la investigació històrica, puix que estalvien temps i
errors en la reducció de dades al sistema computístic modern.
Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià
Institució creada a la ciutat de València, el 1976,
per la fusió de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic, a fi de poder oferir un
front unitari democràtic, representatiu de tot el País Valencià, en el marc de la
transició democràtica. En l'acord de creació hom fixà la necessitat d'un procés
constituent valencià amb la formació d'una futura generalitat provisional, la immediata
cooficialitat de les dues llengües parlades al país, l'establiment d'un marc jurídic
per a aquesta etapa provisional, basat en els principis i les institucions d'un estatut
d'autonomia, i l'elecció de representants per a una Assemblea Constituent del País
Valencià. Així mateix, hi eren ratificats els anteriors acords sobre el restabliment de
les llibertats fonamentals, la derogació i supressió de lleis i institucions de la
dictadura i l'amnistia. Els grups polítics i els sindicats fundadors d'aquest front
unitari foren Comissions Obreres, Convergència Socialista del País Valencià
(posteriorment Partit Socialista del País Valencià), Demòcrates Independents del País
Valencià, Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, Partit Comunista d'Espanya
(després Partit Comunista del País Valencià), Partit Socialista d'Alliberament Nacional
dels Països Catalans, Partit Socialista Popular, Partit Carlí, Partit Socialista Obrer
Espanyol, Partit del Treball d'Espanya (més tard Partit del Treball del País Valencià),
Unificació Comunista d'Espanya, Unió Democràtica del País Valencià) i la USO. Al cap
de poc s'hi uní la UGT i se'n separà l'Organització Comunista d'Espanya. Realitzà
diverses reunions amb organitzacions similars d'arreu de l'estat espanyol i representà el
País Valencià dins la Coordinació Democràtica, organisme que les englobà totes. La
Taula organitzà manifestacions en defensa de les seves posicions i entre les seves
pretensions hi hagué la de celebrar la Diada Nacional del País Valencià, prohibida i
perseguida per les autoritats franquistes.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que
serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més
característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per
edats.
Taxa
1. Preu, import, mesura o percentatge en què hom ha taxat
alguna cosa. Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre
diverses magnituds o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme
"taxa", en aquells casos en què és fàcilment identificable i relativament
estable en el temps. Així, hom parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat,
taxa de natalitat, mentre que en altres casos més diversificats o modificables és
utilitzat el terme "tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus
de descompte, etc.
2. Les taxes demogràfiques es diferencien de les proporcions. Posen en relació
esdeveniments registrats de manera contínua (fluxos) amb les poblacions mitjanes al llarg
del període de registre (estocs), com és el cas de les taxes de mortalitat, natalitat o
nupcialitat. Les proporcions, en canvi, relacionen una part amb el total d'una població
(proporció de joves, de dones o de solters).
Taxa d'abortivitat
Nombre d'avortaments per mil dones fecundades, en un any
determinat.
Taxa
d'analfabetisme
Proporció d'analfabets sobre la població total
considerada. Sol ésser donada en percentatge sobre el total de majors de 15 anys i
distingeix la població masculina de la femenina. El valor és distint per a cada país
car no solament el concepte d'analfabetisme i les edats considerades varien d'un país a
l'altre, sinó que uns consideren tota la pobla ció, i d'altres només l'autòctona; uns
consideren analfabets la població no controlada o àdhuc els semianalfabets, i d'altres,
no. També, una més gran proporció de vells pot donar una taxa d'analfabetisme més alta
per un mateix grau d'escolarització. Finalment, certs països només consideren alfabets
els qui llegeixen i escriuen una llengua com pot ésser la de colonització, que molts
autòctons ni tan sols no parlen.
Taxa d'avortament
Nombre d'avortaments referits al nombre de dones
fecundades en un temps donat. Hom sol referir-lo al nombre d'avortaments entre mil dones
fecundades en un any.
Taxa
d'escolarització
Relació del nombre de persones en edat escolar (4-16 anys)
que reben educació respecte del conjunt total de persones compreses en aquesta edat.
Taxa
d'interès anual equivalent (TAE)
Mesura homogeneïtzadora de la taxa d'interès efectiva
(real) dels instruments financers, d'obligada informació, per les entitats bancàries, en
el plantejament a llurs clients de les operacions i en llur publicitat. La taxa nominal
que s'ofereix és recalculada sobre una base anual amb la periodificació dels rendiments
obtinguts o costos incorreguts i altres despeses: és el que, elevat a taxa d'interès
anual, guanyarà efectivament, o li costarà, l'operació considerada al client.
Taxa
d'interès preferencial
Taxa d'interès de les operacions d'actiu d'una entitat
bancària, aplicada als seus millors clients, a curt termini i amb garantia personal.
Propera a la taxa d'interès del mercat monetari, més la comissió bancària mínima,
constitueix la taxa de referència per a la majoria dels crèdits concedits a les
empreses. La taxa és lliurement establerta, però ha d'ésser comunicada a les autoritats
monetàries i exhibida a les oficines.
Taxa de canvi
Preu d'una divisa estrangera en termes de la unitat monetària nacional.
Expressa el nombre d'unitats monetàries nacionals que cal lliurar per aconseguir una
unitat monetària estrangera. En tant que preu, la taxa de canvi és determinada per les
condicions d'oferta i demanda en el mercat de divises. Hi ha, doncs, tantes taxes de canvi
com divises distintes admeses a la cotització internacional. La condició d'equilibri
requereix, com a mínim, que l'elasticitat de l'oferta de divises sigui més gran que
l'elasticitat de la demanda, condicions que són configurades per l'estructura productiva
pròpia de cada país i la seva posició relativa en els intercanvis internacionals. Com a
variable econòmica rellevant, la taxa de canvi apareix vinculada als nivells de demanda
efectiva de la comunitat, salaris i taxa d'interès. La seva manipulació, a efectes de
política econòmica, permet essencialment dues alternatives: la lliure fluctuació,
anomenada taxa de canvi variable, i la taxa de canvi fixa. La taxa de canvi
variable assegura, per mitjà del lliure joc de l'oferta i la demanda, l'equilibri de la
balança de pagaments (balança per compte de renda amb les balances de transferències i
de capitals autònoms). La seva aplicació com a mesura de política econòmica permet un
cert marge de maniobra damunt la demanda efectiva, els salaris i la taxa d'interès. Hi ha
taxa de canvi fixa quan la relació entre la unitat monetària estatal amb l'or o amb una
moneda de reserva és determinada pel govern. Si la taxa de canvi que marca el mercat
lliure coincideix amb la fixa, hi ha equilibri; altrament, el govern, abans de devaluar o
revaluar, duu a terme un programa d'estabilització interna a fi d'equilibrar la balança
de pagaments que condiciona directament l'oferta i la demanda de divises. En el cas que la
política estabilitzadora fracassi o que hom no vulgui devaluar (o revaluar), atès que la
demanda de divises ultrapassa les que el govern vol o pot donar, cal racionar-les a
través d'un control de canvis. Aleshores la taxa de canvi fixa és substituïda
per un sistema més ampli (taxa de canvi múltiple), superior, sempre, al del
mercat lliure, el qual diferencia segons l'ús que hom preveu de fer de les divises
demanades. Aquestes diferències afecten les mercaderies que hom vol adquirir, segons que
siguin més i menys prioritàries, i segons que les divises demanades siguin més o menys
escasses. Una altra pràctica consisteix a diferenciar entre els preus de compra i de
venda de divises, la qual cosa incrementa els ingressos públics i l'entrada de divises.
La taxa de canvi fixa té sovint un marge de fluctuació que, quan no ultrapassa un 2%,
segons el Fons Monetari Internacional (1946), és anomenada taxa de canvi fixa
ajustable. En aquesta mateixa línia, fins el 1999, que l'euro entrà en vigor
a la Unió Europea, els països membres adherits al Sistema Monetari Europeu s'obligaven a
intervenir en el canvi de la seva moneda si es desviava més del 2,25% de la paritat
fixada en relació amb l'ecu (European Currency Unit), unitat monetària europea
establerta el 1979, integrada per quantitats específiques de les monedes dels estats
membres. Al començament dels setanta, s'implantà en la major part de països un sistema
de taxa de canvi flexible, en el qual les fluctuacions de la taxa de canvi, bé que
àmplies, eren subjectes a un cert control polític per tal d'evitar especulacions. Així,
la política econòmica interior podia restar menys condicionada a l'estabilitat de les
taxes de canvi, tot i que els resultats d'aquest sistema no estigueren exempts de
polèmiques, especialment pel que fa a la dicotomia taxes de canvi variable-taxes de canvi
fixes. Les taxes de canvi futures són el conjunt de diversos preus de transaccions
de divises que hom no ha de lliurar fins a una data futura.
Taxa de creixement
També índex de creixement. Proporció que
resulta del balanç entre les entrades i les sortides d'individus sobre el total d'una
població. Les entrades inclouen el nombre de naixements i d'immigrants, i les sortides el
de les defuncions i el dels emigrants.
Taxa de divorcis
Índex qualitatiu d'una població pel qual hom avalua la
importància dels divorcis dins un sistema social. La taxa normalment és calculada sobre
mil habitants. Amb fins més socials, hom pot calcular la taxa sobre el total de
matrimonis, indicant els anys que han durat.
Taxa natural
d'atur
Nivell de desocupació per sota del qual l'escassetat de persones
disponibles per a ocupar les noves vacants impedeix creixements d'ocupació i acaba
provocant increments addicionals de salaris i acceleració de la inflació. Es coneix amb
la sigla anglesa NAIRU (Non Accelerating Inflation Rate of Unemployment).
Taxació
Fixació per part de l'estat dels preus màxims i mínims d'uns productes
determinats amb l'objectiu d'eliminar les tensions que en condicions anòmales afecten el
mercat. La taxació es troba amb diversos problemes, com la determinació dels preus
concrets i la possible creació d'un mercat paral·lel, anomenat negre.
Taxes de
reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el
succés dels naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones
fèrtils i del seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil
d'una població procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en
absència de mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat
no canvien. Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el
càlcul de les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la
població estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats
en un moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat
de procreació per càpita de les dones de la població esmentada durant un cert període
de temps. Si, per exemple, la probabilitat és 3, això vol dir que hom pot esperar que
totes les dones de 15 a 49 anys de la susdita població tindran al llarg de llur vida
fèrtil 3 fills com a mitjana, i, com que està estadísticament comprovat que, de cada
cent nascuts, el 48,8 són nenes, multiplicant la probabilitat de reproducció per 0,488,
hom obté la probabilitat de reproducció femenina o taxa bruta de reproducció. Ara bé,
la taxa bruta de reproducció no garanteix que les substitutes nascudes aconsegueixin
assolir l'edat fecunda, car això depèn de les taxes de supervivència de la població
femenina en qüestió. En conseqüència, per a tenir garanties que la reproducció serà
o no efectiva cal ponderar la taxa bruta amb la probabilitat de supervivència a l'edat de
28 anys (edat mitjana de les dones que donen a llum). Per a això n'hi ha prou de
multiplicar la taxa bruta de reproducció per la taxa de supervivència a l'edat de 28
anys (en tant per un) i hom obté la taxa neta de reproducció: Ro = R·S28.
Si la taxa neta és superior a 1, la reproducció de la força procreadora de la població
és garantida. Les poblacions pre-industrials tenien taxes brutes molt altes, però les
netes eren molt baixes a causa de les febles taxes de supervivència. Les poblacions
desenvolupades actuals tenen taxes netes similars a les preindustrials, malgrat que les
brutes són molt baixes, gràcies a la llarga esperança de vida.
Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció
aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També
s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer
F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda
a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor,
precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix
fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en
diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant
cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al
rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes
de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments
inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta,
íntima, personal, entre la direcció i els obrers". Des de bon començament, els
sindicats s'oposaren a la introducció de l'organització tayloriana per la manca
d'objectivitat que hi ha a tot el procés de mesurament i d'establiment de primes i,
sobretot, pel caràcter inhumà del que ha estat anomenat "organització de
l'esgotament" i el caràcter degradant del sistema, que, en separar les tasques de
concepció i d'execució, prescindeix de la intel·ligència i de tota iniciativa de
l'obrer. El taylorisme ha estat criticat, també, perquè considera que l'econòmic és
l'únic mòbil del treballador i perquè no té en compte les condicions globals de la
societat en què aquest viu.
Tecnocràcia
Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les
tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització
política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les
diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb
criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar
a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers
públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de
persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures
sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder.
Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació
tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o
ideològics.
Tecnologia
Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que és com la
teoria de la indústria pràctica, i comprèn la descripció i la crítica dels
procediments industrials, recull la història dels seus progressos i investiga els
milloraments i els avenços de què són susceptibles els dits procediments. La tecnologia
és una disciplina relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial, i utilitza els
mètodes de la ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt de regles
empíriques que constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la
sistematització racional amb l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució
Industrial.
Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre
França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar,
adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la
ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per
demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a
candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a
declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.
Teler
Aparell o màquina (teler mecànic) que serveix per
a teixir.
El teler per a fabricar teixits formats per ordit i trama, en la seva forma
més elemental, té els òrgans operadors disposats de la manera següent: al darrere té
col·locat el plegador d'ordit, del qual es desenrotlla cap amunt l'ordit. Aquest
passa pel guiafils i es desvia adoptant una direcció horitzontal. Forma
seguidament la creu mitjançant les canyes i a continuació passa a través dels lliços,
els quals amb el seu moviment alternatiu vertical, tanquen i obren en tots dos sentits la calada.
Més endavant hi ha el batà, animat d'un moviment de vaivé, compost de les taules,
per on corre la llançadora, de la pua o pinta de teixir, per entre
les palletes de la qual passa l'ordit, i del retauló o passamà, que subjecta la
part superior de la pua. La llançadora passa per dintre de la calada, guiada per les
taules i la pua, i deixa darrere d'ella un tros de fil de trama anomenat passada.
Un cop la llançadora ha passat, el batà avança, mentre canvia la calada, i la pua bat
la passada, és a dir, la prem contra la passada anterior, i així resta fet el teixit.
Aquest continua horitzontalment cap endavant, passa per sobre del catxapit i es
dirigeix cap avall envoltant un corró revestit d'un material aspre que l'arrossega per
fricció i finalment s'enrotlla. En el teler de mà, l'estructura solia ésser de
fust amb el batà suspès a dalt, i tenia un banc on s'asseia el teixidor, que amb una mà
impulsava la llançadora d'un extrem a l'altre de les taules, i amb l'altra empenyia el
batà per a batre la passada. Mentrestant, amb els peus pitjava alternativament les calques
que movien els lliços. Quan s'havia teixit un tros de tela, el teixidor aturava
l'operació i feia avançar l'ordit enrotllant a mà, mitjançant el collador, una
part del teixit produït. En el teler mecànic totes aquestes operacions són fetes
mecànicament, i el teixidor sols ha d'intervenir per a canviar l'ordit, treure el teixit
fet, canviar les bitlles de trama i resoldre tots els contratemps que es puguin presentar,
especialment les trencades de fils d'ordit i de trama. El teler mecànic té l'estructura
de ferro, i el batà és articulat a la part inferior. Té dos eixos principals, situats
cap al darrere, el superior dels quals, anomenat arbre de cigonyes o de colzets,
és el que rep la impulsió de la corretja o del motor individual, generalment a través
d'un embragatge. Aquest arbre té dues cigonyes que, mitjançant unes bieles, donen al
batà el moviment de vaivé. Uns engranatges transmeten el moviment a l'eix inferior,
anomenat arbre d'excèntriques o de picada, que gira a la meitat de
velocitat que el de colzets, puix que governa tots els mecanismes que fan una evolució
completa cada dues passades (expulsió alternada de la llançadora, lliços, paraordits i
paratrames, collador del teixit, etc). A cada passada es desenrotlla la quantitat justa
d'ordit necessari. El mecanisme pot ésser un simple fre de corda, corretja o cadena
tesades amb uns pesos o romanes, que actuen sobre uns tambors que hi ha a cada extrem del
plegador d'ordit. Aquest fre llisca a cada passada i deixa desenrotllar l'ordit sota una
certa tensió. Però l'inconvenient és que aquesta va augmentant en proporció inversa al
diàmetre del rotlle d'ordit i cal anar reajustant contínuament els pesos o les romanes.
Per a evitar-ho hi ha un gran nombre de reguladors, positius o negatius, del
desenrotllament de l'ordit, anomenats joc del plegador d'ordit, que donen una
tensió constant. El guiafils pot no existir -que és el cas dels telers de seda-, o pot
ésser una barra fixa, un corronet fix o un corronet oscil·lant, sotmès a l'acció
d'unes molles que donen la tensió necessària a l'ordit, en el qual cas l'oscil·lació
del corronet guiafils actua sobre el regulador i gradua el desenrotllament de l'ordit.
Entre el guiafils i els lliços hi ha les canyes, que formen la creu per mantenir
els fils ordenats, i el paraordit, la missió del qual és aturar el teler en
trencar-se un fil o més d'ordit. Seguidament hi ha els lliços, que pugen i baixen
formant la calada. Quan el lligat és de plana el moviment pot ésser produït mitjançant
dues excèntriques posades en el mateix arbre d'excèntriques, puix que el curs del lligat
és de dues passades. Aquestes excèntriques actuen sobre unes calques que fan moure els
lliços. Per llur part superior els lliços van penjats a un mecanisme de contraefecte, o
sigui, unes politges que, quan un lliç baixa, fan pujar l'altre. Si el lligat té un curs
de trama entre 3 i 12 (sarges, setins, etc.) i no es necessiten més d'uns 12 lliços, les
excèntriques van en un arbret independent, anomenat joc d'excèntriques, que dóna
una volta per cada curs de trama del lligat. Cada excèntrica actua sobre una calca,
i aquesta, per mitjà d'un joc de tirants i palanques, fa moure un lliç. Aquest joc
d'excèntriques pot ésser dintre o fora del teler, i les excèntriques poden ésser
formades per segments intercanviables. Quan aquest joc comporta una sèrie d'eixos
horitzontals damunt el pont del teler, aquest és anomenat teler de faristol. La maquineta
de lliços fa possible de moure fins a 24 lliços, o excepcionalment 32, amb un curs
de trama fins a uns centenars de passades. Rep el moviment des de l'arbre de colzets o del
d'excèntriques del teler per mitjà d'una biela, d'una transmissió per cadena o d'un
arbre vertical amb dos jocs d'engranatges cònics.
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que
hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una
banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron
curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista
la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc
socialista. Hom ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques
connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
Tennessee
Valley Authority (TVA)
Organisme creat el 1933 en el marc del New Deal de
Roosevelt, que construí un sistema de preses reguladores del riu Tennessee que ha permès
l'aprofitament de l'aigua per a regadiu i per a la producció d'energia elèctrica, i ha
possibilitat la industrialització i el creixement econòmic de l'estat de Tennessee i de
sis estats més que formen la conca hidrogràfica del riu Tennessee.
Tensió
Desacord en les relacions entre estats, entre classes
socials o entre partits polítics.
Teologia de
l'alliberament
Dins de l'Església catòlica sector que, des d'un
punt de vista teològic i social, ha pres posicions progressistes de denúncia de les
injustícies econòmiques i socials. Va ser especialment important entre l'Església de
l'Amèrica Llatina.
Teoria crítica
Conjunt de doctrines desenvolupades pels integrants de l'Escola
de Frankfurt, de la qual constitueix el principal cos teòric. Hom pot destacar, com a
tret bàsic i comú a les diverses formulacions, la remissió a la crítica política i
social de Marx. Aquests teòrics pretenen d'oposar-se radicalment al que anomenen
"teoria tradicional", que impregna el pensament modern occidental tant en el seu
vessant empíric i científic com en l'idealista. Per contrast amb aquests dos models,
caracteritzats pel fet de procedir linealment a partir d'unes premisses postulades
arbitràriament o fruit de l'observació, la teoria crítica parteix de la consideració
del condicionament social de qualsevol pensament o acció humans. Per aquest motiu, judica
com a insuficient el coneixement de l'home i la societat derivats de la teoria
tradicional, coneixement que la teoria crítica inclou en un esquema més ampli. Propi de
la teoria crítica és també la seva oposició sistemàtica a les formes d'organització
i de pensament acceptats socialment, cosa que li permet de projectar-se cap al futur a
través del qüestionament de l'ordre establert. H.Marcuse, T.Adorno i, sobretot,
M.Horkheimer són alguns dels filòsofs que han exposat més sistemàticament aquesta
filosofia.
Teoria de
l'explotació
Anàlisi del procés en què la classe dominant s'apropia, en cada etapa
històrica de la societat, la diferència existent entre el valor dels béns en el mercat
i el valor mesurat per treball incorporat en la seva producció. L'existència d'aquesta
diferència entre els valors esmentats és la base per a l'obtenció d'un excedent.
L'aportació de Marx és la demostració del fet que aquest excedent no es distribueixi
entre la força de treball que la genera. L'existència d'un excedent és comuna a totes
les societats amb producció ampliada de mercaderies; el que la diferencia és la forma en
què hom fa efectiva l'explotació. Marx distingeix la jornada de treball en dues parts:
treball necessari i treball excedent; la seva diferència proporcional és la que dóna la
magnitud de la taxa d'explotació. En el sistema capitalista l'explotació pren la
forma de plus-vàlua. Aleshores el grau d'explotació pot ésser expressat per la
proporció existent entre la plus-vàlua i el capital variable, és a dir, per la quota de
plus-vàlua.
Teoria de la
distribució
Anàlisi de les lleis econòmiques que determinen les parts
de la renda que corresponen als diferents factors productius. Atenent al paper específic
de cada factor dins el procés productiu, hom parla de distribució funcional de la renda.
D'altra banda, quan hom comptabilitza totes les entrades d'un individu o grup, per
conceptes diversos, fa referència a la distribució personal. La corba de Lorenz mesura
la desigualtat d'aquesta distribució. El problema de la distribució sorgeix amb
l'aparició d'un excedent que cal repartir segons un criteri de valor. La seva
formulació, en termes de funcionalitat dels factors productius, correspon als
fisiòcrates, que, a través del tableau économique, analitzaren el procés pel
qual el producte net de l'agricultura arriba a les tres classes socials considerades.
L'escola clàssica estudia, com a objecte central, la distribució entre la renda de la
terra, els beneficis i els salaris. Segons Ricardo, la distribució, atenent a la llei de
rendiments decreixents, és tal, que la renda del factor fix (terra) augmenta, el salari
del factor variable (treball) es manté a nivell de subsistència, i el benefici és el
residu decreixent quan la població augmenta. Marx aprofundeix la noció d'excedent de
Ricardo per mitjà de les relacions de producció que expliquen l'apropiació de
l'excedent i la formació antagònica de les classes socials. Per als neoclàssics,
qualsevol factor variable obtindrà automàticament una remuneració que en condicions
competitives ha de correspondre al seu producte marginal i la seva distribució es
derivarà sempre de l'objectiu d'aconseguir una major eficiència en l'assignació de
recursos. L'escola postkeynesiana planteja la teoria de la distribució a curt terme com a
coherència entre la divisió de la renda nacional en consum i inversió, d'una banda, i
en beneficis i salaris, de l'altra. Segons quins siguin i com convergeixin els poders
reals de les empreses i dels sindicats, es produirà ocupació plena, desocupació o
pressió inflacionista, aquesta última com a reajustament del consum (o estalvi) a la
inversió pretesa. A llarg terme, per a qualsevol taxa natural de creixement hi hauria una
distribució de la renda que assegura la taxa d'estalvi que manté el sistema en
creixement equilibrat. De fet, la distribució és una realitat contradictòria, i la
inflació és l'expressió de la dificultat de la integració de les condicions de
reproducció i distribució en l'estadi actual del creixement econòmic capitalista.
Teoria de la
producció
Configuració d'un marc analític que permeti d'explicar i preveure el
comportament de les unitats econòmiques productives. Aquest marc inclou fonamentalment
tres aspectes: l'estudi de les restriccions tècniques i econòmiques fonamentals de
l'activitat de la unitat de producció; la determinació d'un procediment que permeti de
conèixer el resultat i la valoració de l'activitat productiva, i la formulació d'un
model matemàtic que inclogui els dos primers aspectes. Les restriccions tècniques fan
referència a les possibilitats de transformació que dóna la tècnica productiva
disponible per l'activitat que s'analitza, però un cop conegudes aquestes caldrà
considerar el cost dels inputs emprats (restriccions econòmiques), que seran els
que determinin l'estructura òptima del procés productiu. Les possibilitats tècniques
seran donades a través d'una funció de producció, és a dir, d'una funció
matemàtica que enunciï la relació explícita entre els inputs i la producció de
l'empresa. Els antecedents de la moderna teoria de la producció, cal situar-los en Von
Thünen, en Wicksteed, ja a final del s XIX, el qual utilitzà una funció de producció
amb substitució contínua entre tots els factors, la qual posteriorment Wicksell (1901)
considerà de forma explícita. El 1939, en Value and Capital, Hicks desenvolupà
una funció de producció per una empresa de producció conjunta (és a dir, que a través
d'un sol procés hom fabrica dos o més productes) amb utilització de diversos inputs.
L'anàlisi de Hicks constitueix la base de l'anomenada teoria neoclàssica de la
producció, la qual ha estat posteriorment desenvolupada per altres autors, com Carslon
(1956), Samuelson (1947) i Dano (1966). Ensems que els models neoclàssics, s'han
desenvolupat altres models, com el de Gutenberg, que intenta de superar els aspectes
negatius de l'anàlisi de Hicks, els models de programació lineal, quan les funcions a
optimitzar són lineals, així com les restriccions.
Teoria de la
relativitat
Teoria formulada per Albert Einstein el 1905, que va significar la superació de la
física newtoniana. Segons aquesta teoria, la massa (m) i l'energia (E)
són dues formes diferents d'una mateixa cosa. La relació que hi ha és E=mc²,
on c és la velocitat de la llum en el buit.
Conjunt de postulats i formulismes que donen una explicació del món
físic més àmplia que l'anomenada mecànica clàssica, d'acord amb les
experiències sobre l'electromagnetisme desenvolupades a la segona meitat del s XIX.
L'origen històric de la teoria de la relativitat és l'article "Zur Elektrodynamik
bewegter Körper" ('Sobre l'electrodinàmica dels cossos en moviment', 1905),
d'Albert Einstein; en realitat, però, la modificació dels conceptes tradicionals
començà amb la discrepància entre els postulats del moviment relatiu newtonià i
l'experiment de Michelson-Morley (1881), que determinà la invariància de la velocitat de
la llum en el buit i la inexistència de l'èter. A fi de donar una descripció formal a
l'experiment de Michelson, l'holandès H.Lorentz postulà el 1895 unes fórmules de
transformació de coordenades d'un sistema de referència a un altre que es mou amb
velocitat rectilínia i uniforme respecte al primer. Per tal d'explicar que la velocitat
de la llum semblava independent del moviment de la terra, Lorentz suposà que tots els
cossos en moviment respecte a l'èter tenien tendència a contreure's en el sentit del
moviment, pel fet que tot cos és format per càrregues elèctriques elementals i
aquestes, en moviment, creen forces que les fan reagrupar. Amb aquesta hipòtesi explicava
l'esmentat experiment sense contradir la mecànica clàssica, puix suposava que la llum,
en l'interferòmetre de Michelson, es propagava més lentament en el tub longitudinal que
en el lateral, però com que el primer sofria una contracció, la llum trigava el mateix
temps per recórrer-lo. Ara bé, la teoria de la relativitat dedueix la contracció de
Lorentz a partir d'un replantejament dels conceptes de temps i espai, que semblaven
establerts d'una manera definitiva en la física clàssica. A més a més, la massa d'un
cos, que fins al començament del s XX havia estat considerada una magnitud constant, en
aplicar les transformacions de Lorentz a les lleis bàsiques de la física augmenta
progressivament amb la seva velocitat, i, quan el cos ateny la velocitat de la llum, la
seva massa és tan gran que no pot suportar cap més acceleració. Aquest fet ha estat
demostrat experimentalment en els acceleradors de partícules. La teoria de la relativitat
estableix que la propagació d'una interacció no és instantània, com postula la
mecànica clàssica, sinó que té un valor finit, que és el de la velocitat de la llum
(2,997925 · 108 m/s), i és constant en tots els referencials d'inèrcia;
aquest postulat obliga a revisar el concepte de simultaneïtat i a considerar que no
existeix una escala de temps absoluta; és a dir, dos esdeveniments que, independentment
del punt de l'espai on són produïts, són percebuts com a simultanis per un observador
determinat, no ho són forçosament per un altre situat en un sistema de referència que
es mogui amb moviment rectilini i uniforme respecte al primer. En definitiva, la llei
clàssica que diu que la velocitat d'un moviment compost és igual a la suma vectorial de
les velocitats que el componen, en relativitat no és aplicable a la propagació de les
interaccions, o sia, a la velocitat de la llum. En la formulació de les lleis físiques,
hom passa de la mecànica relativista a la clàssica, fent tendir a infinit el valor de la
velocitat de la llum que hi intervé. Segons Einstein, tot moviment és relatiu, i, per
tant, és impossible de trobar un sistema de referència absolut; per això qualsevol llei
física ha de tenir una forma matemàtica tal que, en aplicar-li la transformació de
Lorentz en un canvi de coordenades, conservi la seva forma o, dit d'una altra manera,
sigui invariant respecte a la transformació de Lorentz. Així, tant les lleis dels
fenòmens electromagnètics com les dels mecànics són les mateixes en tots els
referencials d'inèrcia, encara que hi hagi moviments relatius entre ells. És a dir, tots
els referencials d'inèrcia són equivalents per a tots els fenòmens. Segons la teoria de
la relativitat, la massa (m) i l'energia (E) són dues formes diferents
d'una mateixa cosa: la massa pot convertir-se totalment en energia, i viceversa. La
relació que hi ha és E = mc2, on c és la velocitat de
la llum en el buit. Per tant, cal substituir les dues lleis separades de conservació de
la massa i de l'energia de la física clàssica per una de sola que digui que, en un
sistema de referència donat, l'energia relativista total d'un sistema aïllat és
constant. Hermann Minkowski desenvolupà (1908) el formulisme matemàtic de la teoria de
la relativitat i demostrà que el principi d'invariància de la velocitat de la llum
podria ésser expressat amb una forma purament geomètrica, i introduí el concepte d'esdeveniment,
entès com la localització d'una partícula, en un instant donat, en un punt donat de
l'espai. És a dir, segons paraules de Minkowski, l'esdeveniment és representat per un punt
d'univers, en un espai de quatre coordenades (les tres espacials i el temps), i el seu
moviment segueix una línia d'univers. Les quatre coordenades són x1
= x, x2 = y, x3 = z i x4 = ict
, és a dir, la coordenada temps és imaginària; però amb aquest postulat hom pot
treballar en aquest univers amb la mateixa lògica que la geometria analítica
euclidiana i representar l'element d'espai, que en el de tres dimensions és ds2
= dx2 + dy2 + dz2, per ds2
= dx2 + dy2 + dz2 — c2dt2;
així, la transformació de Lorentz correspon a una rotació del sistema de coordenades
d'univers de quatre dimensions. El 1916 Einstein, en l'article "Die Grundlagen der
allgemeinen Relativitätstheorie" ('Bases de la teoria de la relativitat general'),
generalitzà la teoria de la relativitat a qualsevol tipus de moviment, no solament al
rectilini i uniforme. En aquest article explica que la gravetat procedeix del fet que
totes les masses són embolcades per un camp gravitacional anàleg al creat per una
càrrega elèctrica, i això fa que al voltant dels cossos hi hagi una geometria diferent
de la tradicional i, per tant, un cos que es mogui en el camp gravitacional es comporta
com si hi hagués una força de gravetat igual a la calculada per Newton.
Teoria
econòmica liberal (veure Liberalisme econòmic)
Teoria monetària
Part de la teoria econòmica que estudia els problemes referents al valor
de la moneda i els efectes de la quantitat de diner en el sistema econòmic. Abans
de Keynes el diner era considerat solament com a mitjà de pagament generalment acceptat,
i l'àmbit d'estudi de la teoria monetària es reduïa a l'anàlisi de les variacions del
poder adquisitiu del diner o del nivell general de preus. La influència de l'aportació
de Keynes en el camp de la teoria monetària pot ésser resumida dient que la major part
dels treballs actuals d'investigació sobre el diner poden ésser considerats aplicacions,
ampliacions o crítiques de l'aportació keynesiana. La importància creixent dels
fenòmens monetaris en les economies avançades (inflació de la postguerra, utilització
com més va més freqüent de mesures de política monetària, generalització dels
problemes monetaris a les economies capitalistes, etc) i el perfeccionament de
l'instrumental analític i teòric (construcció de models economètrics, per exemple) han
influït positivament el desenvolupament de la teoria monetària. A tall d'exemple,
H.G.Johnson cita les reelaboracions efectuades a partir de l'aportació de Hicks a la
teoria de l'equilibri general de l'atac de Keynes a la teoria monetària clàssica i la
inclusió del diner dins el marc general de la teoria de l'elecció a partir de l'intent
de Keynes de tractar el diner com un actiu. L'anàlisi de la demanda monetària ha
estat efectuada des de diferents òptiques dins la tradició acadèmica de la ciència
econòmica. La teoria quantitativista considera que el diner és un mitjà de
pagament diferent d'altres actius líquids, i estableix la relació existent entre la
quantitat de diner que hi ha en una economia i el nivell de preus. Aquesta teoria, molt
discutida, és coneguda generalment a través de la relació de Fisher: M: V
= P·T (on M és la massa monetària, V indica la velocitat de
circulació del diner, P és el nivell de preus i T el volum real de
transaccions). D'aquesta identitat cal destacar que, amb l'economia amb plena ocupació, T
és constant i V és considerat estable per les característiques del sistema
econòmic. Escrivint la identitat anterior com a M = (T/V) P i
atès que hom pot considerar T/V com a constant, resulta que canvis en
l'estoc de moneda van associats amb canvis proporcionals en el nivell de preus. Aquesta
seria la relació fonamental de la teoria quantitativa del diner. Però si la massa
monetària no creix al mateix ritme que el volum de transaccions poden provocar-se
oscil·lacions en el nivell de preus o en el volum de la renda. D'aquí es dedueix la
recomanació que fan els economistes que l'oferta monetària creixi al mateix ritme que el
creixement previsible de la renda. La teoria keynesiana assegura que la velocitat de
circulació no és estable, sinó que depèn del tipus d'interès i considera que la
reserva de caixa de les unitats econòmiques pot ésser explicada a partir de les
preferències per la liquidesa. El fonament d'aquesta preferència està en les
motivacions de transacció per a atendre les despeses corrents, en motivacions de
precaució enfront de les futures situacions i en motivacions d'especulació dependents de
l'evolució dels tipus d'interès.
Teoria
quantitativa
Teoria monetària que explica el nivell de preus,
fonamentalment en funció de la quantitat de diners en circulació. Azpilicueta i Bodin
enunciaren l'existència d'una relació quantitativa entre els preus de diferents béns,
principi que Petty, Locke i Cantillon reformularen, introduint els elements bàsics amb
els quals Fisher elaborà el seu enumerat definitiu. Malgrat els forts atacs fets a la
teoria quantitativa després del 1929, principalment per Keynes, autors com Simons, Viner,
etc, sostingueren la validesa de la seva formulació, fins que ha estat represa per
l'escola de Chicago encapçalada per Milton Friedman.
Terç
1. En el carlisme, unitat superior de l'organització
paramilitar del requetè.
2. A l'exèrcit espanyol, unitat de la guàrdia civil, la
legió i la infanteria de marina l'entitat de la qual equival a la d'un regiment.
Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat
Unitat militar organitzada a la zona franquista pel
gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana.
Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els
efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de
l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns
duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts.
Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins,
i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la
posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella
funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es
conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.
Tercer estat
Nom donat, en l'estructura estamental de
l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat
per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures. La coherència del
grup provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i
dels nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per
aconseguir un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és
ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb
l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de
la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la
Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter
classista.
Tercer Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països
sotmesos a condicions de subdesenvolupamet. Es generalitzà després de la Segona
Guerra Mundial, quan els economistes dels països capitalistes desenvolupats es
plantejaren les noves relacions econòmiques que calia establir en els antics països
colonitzats o en els que la descolonització semblava inevitable. El terme, però,
juntament amb el de països pre-industrialitzats o productors de primeres matèries o
endarrerits no explica per ell mateix les causes del desenvolupament. Recorda, per
analogia, l'anomenat tercer estat, a l'època de la Revolució Francesa, i, per
tant, pot ésser aquella classe de països diferenciats tant dels països capitalistes com
dels socialistes, representant una força potencial emergent i de signe nou. La crítica a
la visió tercermundista del subdesenvolupament es basa en el fet que aquella no situa a
primer terme la inserció dels països endarrerits dins els mecanismes imperialistes
actuals com a primera causa dels processos de subdesenvolupament. Els trets fonamentals
per a identificar els països que integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per
capita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell
d'instrucció, industrialització reduïda, consum feble d'energia mecànica, nivells de
subocupació importants i feblesa de la integració nacional.
Tercer Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que
s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com a canceller (30 de gener de
1933) significà la fi de la República alemanya configurada per la consitució de Weimar
(1919) i la transformació de l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del
parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats
il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització;
conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres
organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la
república en liderat d'un nou imperi germànic, etc. El nou estat, instrument del
capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós exèrcit i, tot invocant la unitat
dels pobles de parla alemanya, es llançà a la conquesta de primeres matèries i de
mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, durant la qual,
temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí en satèl·lits seus extensos
territoris europeus.
Tercera Guerra
Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de
Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868)
dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la
Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via
legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu
pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra
foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de
Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una
manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera
fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el
general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni
d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni
no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els
qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i
comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa
Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins.
La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i
afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant
en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a
Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i
dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava
amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice
Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat
derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà
del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat
de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de
1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els
carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la
plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els
generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío
(Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a
abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment
ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa
entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència
de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de
coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà
retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines
catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la
major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers
republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En
general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant
la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la
conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats
com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les
guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps
principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap,
Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau,
Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia
en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que
operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon
Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que
fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la
primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de
10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de
Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en
relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps
principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel
Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres;
exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios,
Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns
quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca
(16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora,
València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet
comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències
positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de
1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant,
intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals,
s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar
llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII
(29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de
les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de
Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de
l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany,
Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara
obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers
escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per
acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de
Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja
lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué
personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc
l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro
de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia
i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver
lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els
carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre
que Alfons XII entrava a Pamplona.
Tercera
Internacional
Coneguda també com la Komintern (Internacional Comunista).
Organització de treballadors de caràcter supranacional fundada a
Moscou el 1919 per Lenin i Trockij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la
influència de la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la
creació de partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una
condicions d'adhesió per a impedir l'entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà
l'escissió dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la
Internacional que, a diferència de la segona, concebia els partits estatals com a
seccions que se sotmetien a les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes
en la vida de la Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el
fòrum de vives discussions. La tendència a l'acció directa i a l'antiparlamentarisme
(combatuts per Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920),
l'oposició d'algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb
socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l'evolució desfavorable de
la revolució a Europa, són mostres d'aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin
s'obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l'evolució interna
de l'URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició
de les tendències i l'inici del control progressiu de l'organització i de les seccions
per part del corrent stalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les
depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de
Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l'URSS com a la Internacional.
El 1928, mentrestant, l'orientació anomenada de classe contra classe dugué les
seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d'acusar la
socialdemocràcia de socialfeixisme. L'adveniment de Hitler al poder (1933),
juntament amb l'expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a
promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la
burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb
les burgesies en lluita contra l'expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera
Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform.
Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l'any següent, tingué escassa activitat
fins a la seva desaparició (1956). La CNT rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional
en la conferència de Saragossa (1922). La Federació Comunista Catalano-Balear
romangué afiliada a la Internacional Comunista, bé que amb l'oposició de la direcció
del PCE, que el 1931 aconseguí excloure'n-la. Tanmateix, el Partit Socialista Unificat
de Catalunya assolí el 1936 una afiliació directa, independent del PCE, a la Tercera
Internacional.
Tercera
República Francesa
Període de la història de França que va del 4 de setembre de 1870 al
10 de juliol de 1940. A conseqüència de la derrota francesa a la guerra Franco-prussiana
i de l'agitació popular que culminà en la Comuna de París, caigué l'Imperi, es
creà un govern provisional, i Thiers fou elegit president del poder executiu. Promulgada
la constitució (1875), el nou règim es veié amenaçat pel cop d'estat de Mac Mahon
(1877), que havia substituït Thiers, però el triomf electoral dels republicans
consolidà la república. Gambetta i Ferry en foren els polítics principals i impulsaren
una política liberal, laica i centralitzadora. Superada la crisi del boulangisme i de
l'afer Dreyfus, els radicals (Clemenceau) accediren al govern. L'expansió colonial
rebé un fort impuls, i França, aliada de Rússia i de la Gran Bretanya, participà en la
Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, governà la dreta nacionalista i conservadora
(Millerand, Poincaré), però la crisi del 1929 provocà una radicalització del país, i
després del putsch feixista fallit del 1934 vingué el triomf del Front Popular
(1936) de L.Blum. Fracassat aquest en no poder superar la crisi, fou substituït per una
coalició de radicals i moderats (Daladier). La política claudicant adoptada davant
l'expansionisme de Hitler (Munic, 1938) no pogué evitar la Segona Guerra Mundial, que
significà la fi del règim en concedir l'Assemblea Nacional poders especials al mariscal
Pétain en plena invasió alemanya.
Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució,
predomini del sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la
preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat.
Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els
diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d'activitat a
què es refereix: és bàsic en l'agricultura, per exemple, i relativament reduït
respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de
maquinària de precisió o l'electrònica. L'atenció que li ha concedit la teoria
econòmica ha estat sotmesa a la importància que com a factor de producció ha
representat en cada moment històric i ha estat centrada especialment en l'anàlisi de la
distribució de la renda. Així, els fisiòcrates, en fixar-se com a activitat bàsica en
l'agricultura, atribuïen a la terra la capacitat exclusiva d'obtenir un excedent o
producte net, i, en conseqüència, als propietaris d'aquesta corresponia d'apropiar-se'l.
Per als clàssics, la renda de la terra era la diferència entre la collita obtinguda i el
que calia pagar en salaris i beneficis per a obtenir-la, i era més gran a mesura que
calia conrear terres més dolentes. La seva justificació no era ja la de correspondre a
una capacitat productiva, sinó al règim de titularitat i a la seva escassetat relativa.
En ésser considerada un fre a les possibilitats d'acumulació, la renda de la terra fou
profundament combatuda teòricament, bé que sobre l'estudi de la terra s'elaboraren
algunes de les seves lleis més importants, com la de rendiments decreixents. Per als
neoclàssics és considerada un factor de producció com els altres, i la renda
corresponent és determinada segons la seva productivitat marginal. Encara que com a
factor de producció la importància de la terra —que de vegades és considerada
sinònim de recursos naturals— ha estat substituïda pels béns de capital i pel
treball, el creixement de les grans ciutats ha convertit el sol urbà en un bé escàs,
susceptible de grans especulacions.
Terra cremada
Territori d'una de les parts bel·ligerants on hom ha
destruït tot allò que pot servir per als moviments, l'alimentació, etc, de l'enemic.
Terra i Llibertat
Crit revolucionari que distingí diversos moviments agraristes i
anarquistes dels ss XIX i XX. El 1826 sorgí una organització russa amb aquest nom, molt
influïda pels anarquistes, que preconitzava la reforma agrària, així com el terrorisme
antitsarista. Fou també el títol d'un diari anarquista editat primer a Madrid i després
a Barcelona (1903-39) i controlat per la FAI. El moviment agrarista mexicà d'Emiliano
Zapata (1911-19) adoptà també aquest crit com a lema polític.
Terra Lliure
Organització revolucionària catalana clandestina, creada
el 1979 per la fusió de sectors d'Independentistes dels Països Catalans amb els grups
armats de l'Exèrcit Popular Català (creat el 1970) i de les Forces Armades Catalanes
(1977). Inicià l'activitat armada el 1980, però després de diverses dissensions
internes i fracassos s'extingí el 1985. El mateix any es refundà i passà a tenir una
relació més estreta amb el Moviment de Defensa de la Terra i amb el Partit Socialista
d'Alliberament Nacional. El 1988 incrementà les seves activitats, amb atemptats contra
organismes oficials i diverses empreses, fins que el 1991 un sector majoritari renuncià a
la lluita armada i s'integrà dins Esquerra Republicana de Catalunya.
Pere Bascompte, que havia estat el màxim dirigent de l'organització, entrà a militar
dins d'ERC, tot i que el 1992 en presentà la baixa. Al setembre del 1995 es dissolgué la
III Assemblea de Terra Lliure, formada per sectors de l'independentisme català que no
havien acceptat la dissolució del 1991.
Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres
vinculades als municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la
contrada. Eren terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa
en treia profit.
Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans
extensions de terreny propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat
senyorial constava de dues parts: la reserva senyorial i els masos.
Terres vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n
podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un
títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i
comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i
exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre.
Territori
Porció de la superfície terrestre subjecta d'apropiació
per part d'un grup d'individus a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment
les activitats de producció i reproducció o consum, els quals la consideren com a
demarcació de l'exercici d'una sèrie de competències (polítiques, administratives,
etc). Descrit i definit per la geografia tant en termes polítics (emplaçaments de grups
ètnics, nacionals o vertaders estats), com econòmics (estructura i especialització
productives, existència de recursos naturals), actualment hom tracta d'explicar-ne
l'actual configuració espacial i molt en concret el problema dels desequilibris
territorials.
Territori estatal
O territori nacional. Espai tridimensional
en el qual l'estat exerceix amb titularitat exclusiva el seu poder sobirà. Constitueix
l'objecte d'un dret absolut per part de l'estat, un patrimoni del qual pot disposar
lliurement (el pot cedir en administració, posar-lo sota tutela, vendre'l, etc) i
treure'n totes les utilitats possibles sense interferències estrangeres. Ultra la terra
ferma, comprèn el subsòl, les aigües internes, les aigües territorials i llur fons,
així com l'espai aeri i les aigües jurisdiccionals. Sovint hom hi inclou les colònies,
bé que amb les diferències jurídiques que sorgeixen del grau més o menys estret
d'assimilació amb la metròpoli (diferències vàlides únicament a l'interior de cada
país, mai internacionalment). En alguns aspectes, comprèn també l'espai terrestre, aeri
i marítim fora del territori d'un estat, però que per una ficció jurídica (la mateixa
que fonamenta el dret d'extraterritorialitat) hom considera una extensió del
mateix territori nacional, el qual, ultra les ambaixades i consolats, comprèn els
vaixells de guerra i també els vaixells mercants que duen el pavelló de l'estat, quan
naveguen en territori estranger, així com les naus i aeronaus quan són en mar o en cel
lliures. La relació jurídica entre estat i territori és anàloga —segons la teoria
jurídica més acceptada— a la que hi ha entre la persona física i les parts del seu
cos. Malgrat la sobirania exclusiva, el dret internacional preveu algunes obligacions
generals, com és ara el trànsit inofensiu per aigües territorials de les naus que
ostenten pavelló estranger, el vol d'aeronaus, els deures de bon veïnatge, l'obligació
d'assegurar la lliure comunicació d'un estat encerclat dins un altre. Convencionalment,
estableix encara drets i obligacions especials sobre determinades zones del territori,
sobretot rius, estrets, canals, subsòl, etc.
Territori
internacional
Zona, país, etc, que, tot i haver cessat de formar part d'un determinat
estat sobirà, no ha estat annexat encara a cap altre ni constitueix el territori d'un nou
estat independent. La seva administració és feta per mandat i sota la garantia d'una
organització internacional (la Societat de Nacions o, posteriorment, l'ONU). Han estat
territoris internacionals, per exemple, la ciutat lliure de Gdansk (1920) i el territori
del Saarland (1920). Una situació jurídica força semblant és l'antic mandat sobre les
colònies de les potències vençudes confiat per les Nacions Unides als vencedors i la
institució de la tutela administrativa creada per l'ONU.
Territorialitat
Condició peculiar que adquireixen en el dret els fets
jurídics i les coses pel fet d'ésser en un territori sotmès a un determinat ordenament
jurídic.
Territorialitat
de les lleis
Principi segons el qual la llei obliga tots els qui es
troben en el territori de l'ens que l'ha dictada. S'aplica, sobretot, en relació amb les
lleis penals i d'ordre públic. Només en són eximits persones, edificis i vaixells
afectats per l'extraterritorialitat.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb
freqüents execucions de pena capital.
Terror, el
Període de la Revolució Francesa que va des del setembre
del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre,
imposaren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'actuació del Comitè de
Salvació Pública. Un precedent fou l'anomenat "primer Terror", pel
setembre del 1792, quan es produí una matança indiscriminada de presoners
contrarevolucionaris, en un clima d'excitació per la invasió estrangera del territori
francès. La primera onada, per l'octubre del 1793, fou provocada pel perill militar
contra la Convenció; fou el moment de l'execució de Maria Antonieta i de nombrosos
girondins. La segona onada (el Gran Terror), els mesos de juny i juliol del 1794, fou
impulsada per Robespierre per tal de mantenir-se en el poder. El Tribunal Revolucionari
de París en fou el gran instrument: ampliada la seva jurisdicció a tota la
República, foren suprimides les garanties de l'acusat i hom podia dictar només dues
menes de sentència: llibertat o mort. El Terror, que es complementà amb mesures de caire
econòmic, finí amb la caiguda de Robespierre i l'inici de la reacció termidoriana.
Terror Blanc, el
Reacció contrarevolucionària que tingué lloc a França
els primers anys de la Restauració (1815-16), quan els reialistes es lliuraren a una
repressió sagnant contra les persones que s'havien significat en l'etapa anterior com a
revolucionaris o com a bonapartistes. La repressió fou legalitzada en certa manera pel
triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l'extrem que el mateix govern del
duc de Richelieu es veié obligat a posar-hi fi, a la darreria de l'any 1816.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint
indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així
ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un
grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma
moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881)
i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi
Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900;
McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat
de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la
processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l'enfrontament, entre el 1918 i
el 1923, entre colles armades del Sindicat Únic (CNT), d'una banda, i de la Patronal o
Sindicat Lliure, de l'altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi
del Sucre (1923). A la resta de l'estat espanyol tingueren lloc els assassinats de
Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l'atemptat de Morral
contra Alfons XIII (1906). Els darrers anys del franquisme, l'ETA basca, de signe
nacionalista i revolucionari, fou protagonista d'un seguit d'atemptats al País Basc i
també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973); després de la transició
política ha continuat cometent atemptats, sovint indiscriminadament, entre els quals es
destaca el de Barcelona (1987) que provocà vint morts en uns grans magatzems. Altres
grups que han actuat, o actuen, a l'estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario
Antifascista y Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de
Octubre) i, a Catalunya, el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure. També
hi ha hagut accions terroristes de caràcter neofeixista i ultradretà, com les del PENS
(Partido Español Nacional Socialista), del Comando Adolfo Hitler, del Batallón
Vasco-Español i dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación). A Irlanda, el
terrorisme es presentà associat amb la lluita per l'alliberament nacional, amb
l'actuació de l'Irish Republican Army (IRA) i la qüestió de l'Ulster. La
naixença de l'estat d'Israel (1948) provocà accions terroristes violentíssimes, com les
del Stern hebreu. La guerra d'Algèria fou també escenari d'accions terroristes per obra
del FLN (Front de Libération Nationale), al qual s'oposà l'OAS (Organisation de l'Armée
Secrète), contrària a la independència d'Algèria. La implantació del feixisme a
Itàlia i del nacionalsocialisme a Alemanya anà precedida de campanyes d'intimidació,
amb ribets terroristes. En temps recents, a la República Federal d'Alemanya la colla
Baader-Meinhof, pràcticament anihilada el 1977, havia intentat d'actualitzar la vella
fórmula anarquista de destrucció de la societat burgesa pel terror. Als EUA, per part
seva, ha estat molt activa l'organització racista del Ku Klux Klan. L'any 1968
assenyala l'inici del terrorisme internacional amb les activitats del Front Popular per a
l'Alliberament de Palestina de George Hab.an;s, que serví d'exemple a d'altres
organitzacions no palestines que practicaren activitats violentes a partir dels anys 1970.
El decenni següent, Europa es convertí en l'escenari principal del terrorisme
internacional, el qual, procedent del món àrab (especialment Síria, Líbia i Iran)
afectà ambaixades, centres militars nord-americans, interessos econòmics multinacionals,
etc. Els mètodes utilitzats darrerament pels terroristes han estat els atemptats amb
cotxes bomba, els explosius contra edificis i el segrestament de persones, sobretot
passatgers d'avions comercials, per tal d'adquirir notorietat i diners i d'aconseguir
l'alliberament de terroristes empresonats. La importància creixent de les accions
terroristes ha mogut els països afectats (sobretot les democràcies de caire liberal) a
organitzar forces especials per a la lluita antiterrorista i a promulgar lleis especials
que possibilitin una major contundència en aquesta lluita.
Tipificació (veure Estandardització)
Tipus d'interès
Percentatge que hom paga per l'ús del capital
manllevat. En termes monetaris, el tipus d'interès relaciona els interessos totals a
pagar amb el valor total dels fons de capital prestat. Sovint implica les nocions de
temps, risc, grau de liquiditat, etc, i actua com a element que adapta els fons de capital
disponible als usos més adients. Tanmateix, aquesta visió suposa traspassar l'anàlisi
teòrica convencional al mercat de fons de capital, sense tenir present que l'adaptació
entre necessitats i disponibilitats de recursos financers s'efectua no tant per
consideracions de preu (tipus d'interès) com a partir de les necessitats de reproducció
de l'economia. Hom hi distingeix entre el tipus d'interès simple, si és el d'un
capital que resta el mateix tot el temps que dura el préstec o deute, i el tipus
d'interès compost, si correspon al d'un capital al qual s'afegeixen els rèdits
vençuts.
Tissatge
Operació de teixir, teixidura.
Titisme
Nom donat a la forma en què Tito dirigí el
comunisme a Iugoslàvia.
Títol
Document que estableix la propietat d'un actiu financer o material. Els
actius financers, nominals o al portador, poden ésser de renda fixa o variable, segons
que produeixin una utilitat fixa o indexada determinada d'antuvi o una quantitat variable
proporcional als beneficis o resultats de la societat o l'organisme emissor. Els títols
emesos per l'estat són anomenats deute públic (deute 2 6) o
cèdules per inversions, i poden ésser amortitzables o no amortitzables (llavors reben el
nom de deute perpetu). Les emissions de deute públic poden ésser considerades com a
instruments finançadors de les activitats de l'estat i com a instruments de política
autoinflacionista a través de les operacions de mercat obert (mercat 2 6).
Els títols privats de renda fixa són anomenats obligacions o bons de caixa i poden
ésser lliurats per les societats en quantitats determinades, i segons la legislació de
l'estat espanyol la totalitat d'emissions d'obligacions no pot superar el capital social.
Els títols de renda variable, normalment accions, són documents representatius de la
participació del soci en el capital social d'una empresa. Els títols financers, tant de
renda fixa com de renda variable, es comercien en mercats secundaris o borses de valors,
l'objecte dels quals és de donar als titulars un més alt preu de liquiditat potencial.
Topinada
Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en
una urna electoral o a alterar-ne el compte.
Tory
Membre de la fracció aristocràtica del parlament anglès,
formada al s XVII, que defensava la supremacia de les prerrogatives monàrquiques per
sobre del poder legislatiu. El nom de tory, que servia per a designar els
insurrectes irlandesos, els fou donat pels seus adversaris, el whigs, en oposar-se
els tories a l'exclusió del tron anglès del duc de York, el futur Jaume II.
El creixement d'aquest grup desembocà en la creació del Tory Party.
Tory Party
Partit polític britànic, fundat al s XVIII pels tories .
Representant dels interessos dels grans terratinents, defensà les prerrogatives reials
per sobre del poder parlamentari i els privilegis de l'Església Anglicana. Ocupà el
poder del 1710 al 1714. La instauració de la dinastia dels Hannover comportà la pèrdua
de la seva influència, en ésser acusat pels whigs de defensar els Stuart, i
romangué apartat del poder durant la resta del s XVIII, fora dels períodes en els
quals Jordi III utilitzà el seu suport per intentar de restaurar la prerrogativa règia i
intervenir directament en el govern del país. La reacció que es produí a la Gran
Bretanya contra la Revolució Francesa significà el renaixement del partit, que refermà
el seu conservadorisme i la seva intransigència amb relació a tota influència
estrangera. El 1807 accedí al poder, i impulsà una política d'oposició radical a tota
influència revolucionària (R.Stewart), en la mateixa direcció que la Restauració
europea, i de repressió enèrgica de les manifestacions del malestar social (suspensió
de l'Habeas Corpus, 1816). Un sector del partit, però, en el qual destacaren G.Canning i
R.Peel, evolucionà cap a posicions més reformistes, i a partir del 1822 col·laborà en
el procés de reformes que permeteren la consolidació de la forma de govern
liberal-burgesa. El 1832 aquest sector fundà el partit conservador, que recollí
l'herència del Tory Party.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció
en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma
d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit,
no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques.
Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la
concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera
dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics
l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport
ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i
que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels
mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política
exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les
comunitats nacionals existents dins l'estat.
Tractat
Acord internacional establert
per escrit entre estats i regit pel dret internacional, tant si és fet en un instrument
únic com si ho és en dos o més, sigui quina vulgui la seva denominació particular. Pel
que fa a les matèries, hom parla de tractats de pau, com, per exemple, el de
Westfàlia, l'any 1648, el tractat d'Utrecht, el 1713, el tractat de Versalles,
el 1919, etc; de tractats econòmics i comercials, com és ara el Zollverein
o unió duanera alemanya, l'acord tripartit entre els EUA, França i la Gran Bretanya
(1936) per tal d'evitar les devaluacions monetàries competitives de després de la crisi
econòmica mundial del 1929, i el General Agreement on Tariffs and Trade (GATT),
del 1947. El tractat religiós, establert entre el Vaticà i altres estats, és
anomenat concordat. Hi ha també tractats polítics, com ara el tractat de
París del 1815, conegut amb el nom de Santa Aliança, i els tractats colonials de
la darreria del s XIX; cal afegir-hi els tractats d'extradició de delinqüents i
criminals comuns (dels quals resten normalment exclosos els polítics). Hi ha encara tractats
tècnics, com, per exemple, el de Barcelona contra la contaminació de la
Mediterrània (1976). Quant a procediment, tant pel sistema d'entrada en vigor com pel
sistema establert per la seva denúncia, existeixen tractats simplificats (gentlemen's
agreements, intercanvis de notes, etc) i tractats solemnes (amb negació,
conclusió, signament i ratificació). Quant al nombre de països signants, hom parla de tractats
bilaterals (entre dos estats) i de tractats col·lectius (entre tres estats o
més). Dintre aquesta última classificació figuren els tractats constitutius de les
organitzacions internacionals, com, per exemple, el tractat de Versalles de l'any
1919 creant la Societat de Nacions, la Carta de les Nacions Unides (San Francisco,
1945) creant l'Organització de les Nacions Unides, la conferència de Bretton
Woods del 1944 creant el Fons Monetari Internacional, el tractat de Roma
del 1957 creant la Comunitat Econòmica Europea, i els acords internacionals sobre
productes bàsics. Per evitar la proliferació de tractats secrets d'altres èpoques (per
exemple, els d'Espanya i França de San Ildefonso del 1801 i de Fontainebleau del 1807),
la carta de l'ONU —seguint l'exemple del Pacte de la Societat de Nacions—
estableix que tot tractat concertat per països membres ha d'ésser enregistrat a la
secretaria de l'ONU perquè aquesta el publiqui.
Tractat
d'Adrianòpolis
Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis, que
posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels
russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia
fou declarada independent l'any següent.
Tractat
d'Amsterdam
Tractat signat el 1997 i en vigor des del maig del 1999, concebut com una revisió
i actualització del tractat de Maastricht. Incidia especia
