3a Jornada IOC

Per a Mi, que per a mi no l'hagués fet.

Com cada final de curs des que la IOC és la IOC ahir dimarts 30/juny/09 se celebrà al Cosmocaixa la 3a Jornada IOC. Com tot en aquesta vida té clars i obscurs, però cal aprofitar les dues cares per aprendre'n i disfrutar.

Va obrir la Jornada el Director general, en Josep Francí, fent una mica de resum de com veu ell, des del seu lloc, l'evolució de l'IOC. Va destacar l'excel·lent feina feta i, això és d'agrair, la del professorat en general. Un creixement tan espectacular en tan poc temps per força ha de provocar tensions, com el provoca el creixement de les dents d'un nadó. Ara el que toca és mirar que tota aquesta feina, i tan ben feta, no es malmeti. I aquí el Departament hi té molt a dir i a fer.

A continuació parlà l'Imma Tubella, la rectora de la UOC. Va fer una interessant recull de dades i d'estudis sobre els que, malauradament, no vaig poder prendre apunts. És llàstima que una persona que representa una universitat que es dedica a l'eLearning no hagués preparat ni una mica de presentació en pantalla (a l'auditori n'hi ha 3 de pantalles) que hagués facilitat la visulaització d'aquestes dades tan interessants.

Després en Francesc Pedró, de la OCDE, ens va mostrar una sèrie de dades sobre la situació actual en connexió i ús d'internet. En aquest cas sí que hi havia representació gràfica, tot i que en molts casos no prou aclaridora del discurs. Tant ell com el següent ponent, en Gregorio Casamayor director acadèmic (ost!, com jo!) d'IL3, ja havíen vingut a la primera jornada, la del 2007, i els recordava més innovadors i amb un missatge més fresc. Potser és que enguany jo també vaig més cansat. En Casamayor, que va dir que acabava de publicar un llibre (jo no tinc ni temps pel blog), va fer una presentació amb més preguntes que respostes, amb un fil un xic vague i amb un tros de pel·lícula de la Júlia Roberts inclòs, que es podria resumir en una frase: profes, no us deixeu prendre el vostre paper (dels pocs que ens queden) de prendre les decisions sobre l'ensenyament que oferireu. El que vèiem a la pantalla podria ser un exemple pel llibre de text: Com no ha de ser una presentació en pantalla i, al final, el cansament del propi orador va fer que un missatge prou interessant quedés un xic diluït.

Dinar a peu dret amb excés de calories i colesterol i manca de vegetals i vitamines. El cafè prou bo, però.

En acabat de "dinar" va haver-hi l'actuació d'en Genís Roca (què dir d'ell que no se sàpiga!) on es consciencià que en molt poc temps hem passat d'una societat rurla a una molt tecnològica, i que no ens hem de sentir culpables per no saber-ho fer anar tot a la primera. Que prou pena tenim.
Molt interessant, ben presentada i ben representada que diu la meva mare de les pel·lícules referint-se al treball dels actors. Va mantenir l'atenció de tota l'audiència en una hora perillosa i tothom va celebrar les sortides i els detalls més curiosos. Molt bé.

La darrera presentació venia sota el nom de "taula rodona" però en realitat eren 3 minipresentacions sobre temes diferents i no massa connectats:

• Pere Arcas de TV3 parlà sobre les realitats i desitjos del vídeo educatiu a la nostra, posant com a referent experiències britàniques, com ara les del Chanel 4
• Pablo Lara, director d'innovació de la UOC ens passà un parell de vídeos que ja coneixia i quan anava a parlar del que m'interessava (va dir que la UOC passa d'un model centrat en l'estudiant a un centrat en l'activitat) va fer-ho de pressa i corrents i vaig quedar-me sense saber què vol dir això i què és el transfolio i què té a veure amb l'avaluació. També parlà que el campus UOC disposa de blog, wiki i portafoli i que han deixat Second Life per un desenvolupament propi que el supera. Però no vam veure res.
• Francesc Pomés, el meu quefe, ho va fer molt bé, va dir coses molt interessants i el vam aplaudir moltíssim ;-) Va parlar de les dades recollides enguany sobre els nostres estudiants i llur satisfacció amb l'IOC. En resum: ens posen un 8, senyal que no ho fem malament del tot.

Va tancar la Jornada en Jordi Blanch resumint el que havíem vist i emplaçant-nos a continuar la nostra tasca.

Valoració molt personal: fluixeta. Els ponents, tret d'alguna notable excepció, no s'havien preparat la presentació al nivell que havia d'estar. L'IOC és un institut, però amb un nombre d'estudiants i nivell de servei al ciutadà que ja voldrien per a sí moltes institucions. No s'hi pot anar amb quatre notes, improvisar o fer segons què.

Si a la primera Jornada IOC la paraula clau va ser Moodle (i mireu on som ara) i a la segona web 2.0, la paraula d'aquesta tercera ha estat sens dubte twitter.

Alguns assistents vam crear allà mateix un hashtag informal de les jornades on molta gent que no van tenir la sort d'en Pedro Villarrubia, que pogué assistir-hi presencialment, ho varen poder fer via twitter. Espero que a les properes jornades es projectin els twits a les pantalles laterals de l'auditori del Cosmocaixa. Potser algun/a orador/a envermellirà en viu i en directe.

Pandoc

Navegant pels diferents llenguatges de marques s'acaba anat a parar, es vulgui o no, a pandoc.

Pandoc és un programa que permet passar d'un llenguatge de marques a un altre amb una dificultat mínima. Una de les principals característiques és que, a partir d'un document de text pla amb les quatre marques del llenguatge markdown (que el propi pandoc expandeix) podem arribar a obtenir el document en diferents formats: HTML, S5 HTML (presentacions), LaTeX, ConTeXt, PDF, RTF, DocBook XML, OpenDocument XML, ODT, i el codi editable de MediaWiki, per citar els més populars.

L'edició del document font en text pla es pot fer amb qualsevol editor de text pla, com ara gEdit per Linux o Notepad++ per uindous. Amb gEdit comptem amb l'ajut d'un ressaltador de sintaxi que es pot descarregar i instal·lar al programa amb la qual cosa se'ns facilita l'edició:


La senzilla sintaxi de markdown la trobarem a la pàgina syntax de la web del projecte i la sintaxi ampliada que pot utilitzar pandoc a la seva web.

Pandoc afegeix les següents millores a markdown:

• metadades al document (títol, autor, data).
• notes al peu, taules i llistes de definició.
• superíndexs, subíndexs i tatxadures.
• codificació matemàtica de LaTeX i comandaments de LaTeX que permeten millorar taules, per posar un exemple.
  
• Markdown dins de blocs d'HTML.
• millores a les llistes ordenades: el número d'inici i l'estil de numeració són importants.
• i d'altres

Podem descarregar pandoc per a qualsevol sistema operatiu, tot i que l'autor l'ha descarregat des del repositori d'Ubuntu amb l'eina Synaptic que li evita maldecaps (prou feina té amb les altres tonteries a les que dedica el poc temps de què disposa). La instal·lació es fa amb un parell de clics i ja tenim la bèstia preparada per actuar.

Què pot fer pandoc? Una llarga llista de canvis de format de documents que podeu trobar en la web del projecte. Però pels casos més comuns, i depenent del tipus de sortida en què vulguem el producte, hauríem de preparar abans algun fitxer que millorarà enormement el resultat que obtindrem.

• si volem un PDF no està de més preparar un fitxer preambul.tex on escriure els paquets i opcions que vulguem perquè pandoc l'utilitzarà quan convertim el fitxer markdown a PDF amb el comandament markdown2pdf. Feu clic aquí per veure el resultat PDF obtingut a partir del fitxer markdown mostra.txt.
• si volem un HTML caldrà preparar un senzill fitxer que faci de peu de pàgina i, sobretot, un full d'estils que personalitzi i millori el codi resultant. Feu clic aquí per veure el resultat HTML obtingut a partir del mateix fitxer mostra.txt amb l'ajut del full d'estils pandoc.css.

Tot i la potència cada cop més gran dels ordinadors i dels programes, la senzillesa de programes com aquest, que potencien l'intercanvi de fitxers amb codis oberts, acabaran conquerint el cor de molts usuaris, com han guanyat el meu.

Ai! Se m'oblidava afegir que no cal descarregar-se res per provar (o utilitzar) pandoc. Podeu anar a la pàgina Try pandoc i jugar una mica amb les possibilitats de transformació i generació de formats.

Twitter

Els seguidors habituals d'aquest blog (si és que n'hi ha més d'un) haureu notat una notable davallada pel que fa a la freqüència d'entrades que hi faig. La causa principal és la poca disponibilitat de temps que em deixa la feina i que m'impedeix continuar amb les meves recerques a LaTeX (també ha baixat força la freqüència de publicació d'articles a cataLaTeX) i en altres àmbits educatius i tecnològics.

En canvi, i de manera inversa, he començat a publicar més a twitter, a fer microbloging. Des que al juny de 2007 en Xavier Belanche em presentà twitter he passat per diferents fases d'amor i odi. Primer va ser una joguina d'uns dies que quasi bé vaig abandonar de seguida. Després vaig entrar a Plurk, amb una imatge molt més potent basada en una línia de temps i amb més prestacions, fins i tot vaig traduir algunes cadenes de Plurk al català. Però després també me'n vaig cansar i darrerament he tornat a twitter, on ara sí, escric els meus 140 caràcters com a mínim un cop al dia.

La clau d'aquest retorn ha estat trobar les persones adients a qui seguir. Ara mateix en segueixo 31 i encara puc anar-los seguint prou bé, n'hi ha de molt prolífics, n'hi ha de més reservats però a tots dóna gust seguir. M'hi sento força identificat i comparteixo amb ells alegries, tristeses, debats, idees, música, enllaços,... Alhora tinc 162 seguidors, alguns dels quals són d'aquelles empreses d'spam que no saps per què et segueixen si mai treuran un duro de tu, i d'altres són bones persones que alguna cosa deuen trobar en les meves entrades, pobrets. Mai no ho sabrem.

La pàgina web de twitter és molt senzilla i les possibilitats són limitades, per això hi ha programes que faciliten el seguiment i la lectura d'entrades, de tweets. Després de molt donar-hi voltes i buscar em sembla que he trobat el que m'esqueia. És TweetDeck, un programet que funciona amb Adobe Air i que em presenta la llista de missatges de la gent a qui segueixo, els missatges on em responen (fins i tot veig els de les persones a qui no segueixo), una columna on veure els missatges d'usuaris que puc reunir en grups (p.ex: moodle, amb els twits de @moodle, @moodler, @moodleshare, @ptrkmkl, etc) i, finalment, una darrera columna on puc veure el perfil d'algun usuari, editar integrants d'un grup, etc. La gestió és molt senzilla perquè fent clic sobre la icona d'un usuari s'accedeix a una pila de funcions: contestar-li, reenviar un tweet, afegir-lo a la llista per seguir, etc.

Twitter és la manera que he trobat per continuar en contacte amb gent amb qui hi estic de gust parlant de coses que m'agraden en el poquet temps que la feina tan absorbent que tinc em deixa. Així que followers d'aquest blog, jo seguiré, però serà més fàcil que em trobeu a can twitter.

A sobre, acabo d'aconseguir un netbook Aceraspireone que podré dur a sobre tot lo sant dia i, wifi que trobi, wifi a la que em connecto per tweetejar :-)

Impressora PDF a Ubuntu

No sé per quina estranya raó la impressora PDF que tenia l'Ubuntu fa un parell d'actualitzacions que m'havia desaparegut. Però com que des de LaTeX com des de l'exportador de l'OO.o podia crear els PDFs no m'hi havia preocupat més.

Però avui, que volia imprimir només unes pàgines d'un document en PDF m'hi he entretingut una mica. Primer he fet una cerca a can Google per veure què hi havia i he trobat una pila de llocs on ho explicaven, he seguit el procés i ara ja tinc la impressora virtual de PDF en marxa un altre cop.

Primer cal instal·lar el driver de la impressora PDF. Podem anar a una consola i escriure:

sudo apt-get install cups-pdf

A continuació, per configurar-la, obrim una finestra del navegador i escrivim aquesta URL: http://localhost:631 Això obre la interfície gràfica de configuració del cups on veurem que hi ha una nova impressora anomenada PDF, la configurem al nostre gust (mida de la pàgina A4, resolució 600dpi) i desem.





A partir d'ara ja podrem imprimir els PDFs des de qualsevol aplicació des del menú d'impressió.

Ubuntu 9.04 - the Jaunty Jackalope

El passat pont de l'1 de maig em vaig dedicar a actualitzar l'Ubuntu dels diferents ordinadors que utilitzo. Primer el portàtil, perquè és on no guardo documents i si petés no passaria res. Un cop comprovo com va la instal·lació ho faig en el meu, el desktop de tota la vida i on tinc l'arxiu dels documents d'ús freqüent. I ja per acabar, el de la feina, que aprofito quan tinc alguna reunió llarga per deixar-lo treballant sol. El resultat és un sistema operatiu actualitzat i amb menys problemes a cada versió que passa.

Hi he fet algunes personalitzacions, però, per millorar la meva relació amb ell:

1. per aclarir-me amb els twits m'he instal·lat el TweetDeck, una aplicació que corre sobre Adobe Air. Segur que l'Stallman em fotria un calbot perquè faig servir programari propietari, però jo volia prover les excel·lències d'aquestes aplicacions. Tampoc n'hi ha per tant, però vaja, ha estat interessant.
   Per instal·lar l'Adobe Air només cal obrir una terminal i escriure-hi: wget http://airdownload.adobe.com/air/lin/download/latest/AdobeAIRInstaller.bin && chmod +x AdobeAIRInstaller.bin && ./AdobeAIRInstaller.bin
   La resta és com sempre: sí a tot. Un cop instal·lat li toca el torn a TweetDeck, anem a la seva pàgina fem clic al botó de descàrrega i quan tenim el fitxer baixat s'obre l'instal·lador de l'air que ens facilita la feina. El resultat és l'aplicació instal·lada amb icones d'arrencada al menú d'aplicacions i a l'escriptori.
   Què fa TweetDeck? Llegeix i endreça els twits en un pantalla amb defirents columnes on es poden veure tots els twits, els que s'adrecen a un mateix, els missatges interns i, aquí ve la gràcia, es poden crear grups d'usuaris als que seguim i llegir els twits grup a grup. L'escriptura d'entrades és molt còmodo i em temo que ja m'hi estic acostumant.
2. Gràcies a uns articles de genbeta he descobert diferents truquets i millores a introduir, com ara el fet de configurar la còpia i enganxament de text a la consola amb les conegudes combinadions Ctrl+C i Ctrl+V: m'estalviarà força feina.
3. També hi he descobert un lloc amb temes de gnome força interessants. Ara mateix me n'he instal·at un força tranquilitzador:
4. més coses: Back-in-time, un programet per a gnome que fa còpies de seguretat dels directoris que vulguem. No se sap mai què ens pot passar al disc dur i val la pena tenir reserves.

Cafè de codi lliure

L'altre dia passava per davant una botiga d'una coneguda marca de cafè, Noesespresso per més senyes, i em vaig queda sobtat de veure que hi havia cua. La gent s'esperava una bona estona per comprar-los el seu cafè, com si no hi haguessin mil i un establiments on trobar cafè tan o més bo que aquell.

Avui he vist al diari una pregunta que feia un lector sobre on s'havien de llençar les càpsules d'aquest cafè un cop usades, si al contenidor del metall, ja que estan fetes d'alumini, o bé al de la matèria orgànica, ja que contenen cafè. La resposta era al de rebuig, allà on va parar el que no es pot reciclar i la lògica era aquesta: no hi ha envàs perquè un envàs es pot separar del contingut i no és aquest el cas. Per tant, al rebuig a podrir-se tot junt, alumini i cafè. No hi ha recollida selectiva, impressionant. Afegia el diari, però, que "els fabricants" (em sembla que només és un) estan estudiant usar altres envasos alternatius. Ves que no facin tard.

Parlàvem un dia amb un company sobre aquest tipus de cafè i el comparàvem al programari de codi propietari, l'oposat al de codi obert. És impossible fer servir altre tipus de càpsules que les que et ven el fabricant de la cafetera, que és qui et ven també el cafè. Les càpsules no es poden reutilitzar ni reomplir, un cop fetes servir ja les pots llençar (al rebuig). No hi ha cap altra empresa que pugui fer càpsules per a aquestes màquines, ho prohibeix la patent. I ara només faltava això, que ecològicament són un desastre.

El cafè, com els programes, han de ser de codi lliure, així un pot triar el que més ve li ve de gust en un moment determinat i no ha de dependre de posicions hegemòniques del mercat (ni ha de fer cues, afegeixo). El planeta ens ho agrairà.

Per cert, aprofitant el pont m'he actualitzat l'Ubuntu a la darrera versió, la 9.04 Jaunty Jackalope. Ep! i sense pagar un duro a ningú ni embrutar el planeta.

PS: Que consti que NO tinc cafetera d'aquesta marca, la meva és una de clàssica i el marro el llenço a l'orgànica. Al comentari d'en Raül i en un tweet d'en Marc es proposen "solucions" alternatives:

• vídeo 1
• vídeo 2

Tots dos casos, però, recorden allò de "el meu cunyat et pot passar un cd amb tots els programes de uindous que necessitis, no cal que facis servir linux".

Homenatge a Catalunya

Gràcies a aquell bon costum que tenen alguns professors de recomanar als seus estudiants llibres exhaurits, ha arribat a les meves mans un exemplar de l'Homenatge a Catalunya d'en George Orwell. Vaig començar a llegir-lo i em va sobtar quan explica la seva visió sobre els dies previs a l'enviament al front:

Durante mi segundo día en los cuarteles se dió cominezo a lo que paradójicamente se llamaba "instrucción"...

En realidad, los reclutas novatos no recibían adiestramiento militar alguno que pudiera servirles para algo... [Yo]Sentía gran ansiedad por aprender a utilizar una ametralladora; era un arma que nunca había tenido oportunidad de manejar. Con desesperación descubrí que no se nos enseñaba nada sobre el uso de armas. La llamada instrucción consistía simplemente en ejercicios de marcha del tipo más anticuado y estúpido: giro a la derecha, giro a la izquierda, media vuelta, marcha en columna de a tres y todas esas inútiles tonterías que había aprendido cuando tenía quince años. Era una forma realmente extraordinaria de adiestrar a un ejército de guerrillas. Evidentemente, si se cuenta con sólo pocos días para adiestrar a un soldado, deben enseñársele las cosas que le serán más necesarias: cómo ocultarse, cómo avanzar por un campo abierto, cómo montar guardia y construir un parapeto y, por encima de todo, cómo utilizar las armas... En esta época ignoraba que el motivo de este absurdo era la total carencia de armas.

Bé, gràcies al MEV no estem en guerra ni cal que el jovent aprengui l'ús de les armes. Però el que em va cridar l'atenció va ser el que sobtà l'Orwell: per a fer la guerra es rebia un ensinistrament en desfilades. Sembla que és el destí d'aquest país: per poder escriure un text cal aprendre a analitzar sintàcticament i morfològica; per saber quantes rajoles calen per cobrir les parets de la cuina cal saber diversos teoremes: el de Tales, el de Pitàgores i algun altre més; per calcular el 5% de 200 cal saber que les fraccions són el representant canònic de la classe d'equivalència ... (verídic: així m'ho van explicar a mi a 2on de Batxillerat del pla del 64, el de la matemàtica moderna).

Sembla que per fer alguna cosa primer cal tenir clars tots els conceptes teòrics. I l'ensenyament "natural" no és així. Com s'aprèn a tallar pa? En primer lloc visualitzant l'objectiu, he de tallar el pa perquè no s'hi val a anar-lo engrunant. Què cal per tallar pa? Una eina, un estri, el ganivet. Com s'utilitza? Hem de veure bons models, cal veure tallar-ne a algú que en sàpiga. Després, provar-ho, agafar el ganivet i el pa i mirar de fer-ho. No sortirà una llesca massa ben feta a la primera, però si més no serà la nostra primera llesca i n'estarem tan orgullosos com vulguem. Si continuem fent l'acció amb ganes de superació, les llesques cada cop ens sortiran millor, amb mides molt semblants, amb les cares ben paral·leles. I més endavant, si sabem tallar pa, no ens costarà gens tallar fuet, oi?

La pregunta és: calia una explicació teòrica de la fermentació del midó pel Saccharomyces cerevesiae per llescar bé el pa? Calia un examen?

I diuen que ara ve la "moda" de les competències. Però si és tan vell com l'aprenentatge! (que no l'ensenyament, que en molts casos no hi té res a veure).