Inici   Debats   Reflexions    Matèries pedagògiques  Pàgines web  Institucions

Debat sobre la revolució anarquista de 1936

TEXT COMPLET DE La revolució anarquista de 1936 a Catalunya

LLUÍS ALEGRET

LA REVOLUCIÓ ANARQUISTA DE 1936 A CATALUNYA

PREÀMBUL

Als anys quaranta no passava dia que no es parlés de la guerra, especialment a les llars, però també a fora, amb un cert to cautelós, amb una mena de llenguatge xifrat. Era corrent l'expressió: «Abans de la guerra tal cosa (…)», «Abans de la guerra, tal altra (…)». Aquesta vivència m'ha quedat gravada per sempre més. És la meva memòria històrica com la de tants i tants infants nascuts a mitjant dels anys trenta. Efectivament la guerra marcà profundament un abans i un després. Les coses ja no podien continuar essent com abans.

D'altra banda, les opinions a la ràdio, a la premsa, les converses en veu baixa, els xiuxiueigs, fins i tot per part de gent d'«esquerres», malparlaven dels anarquistes. Alguns els atribuïen la causa de l'ensulsiada. Eren, ras i curt, el boc expiatori. Com les altres forces polítiques del bàndol republicà els anarquistes van cometre errors -¿com evitar-los en qualsevol afer humà?- però no fins al punt que se'ls pugui atribuir la causa decisiva de la derrota, si pensem que no van voler assumir, ni van tenir a les seves mans les responsabilitats polítiques últimes, en tot cas –i aquest sí que fou el seu veritable error polític- van compartir aquestes responsabilitats.

És cert que la veritat no necessita defensa, però també ho és que Sòcrates per dignitat pròpia realitzà una autodefensa memorable davant del tribunal acusador. Aquí la defensa de la causa anarquista no tindrà l'oripell de la dialèctica socràtica, sinó els judicis, les reflexions, les veus testimonials, mediatitzades pel missatge escrit, d'aquells que protagonitzaren i participaren en els fets concrets, però també de veus autoritzades com la del prestigiós lingüista nordamericà Noam Chomsky i a casa nostra del professor Dr. Miquel Siguan. Vaig pensar que si el Dr. Siguan –persona amb un prestigi intel·lectual, coneixedor de l'ànima i del comportament humà, que a més va viure en directe l'experiència militar i el contacte amb militants anarquistes- remarca, en el seu llibre, La guerra als vint anys, les contradiccions, però alhora l'humanisme, la sinceritat, la noblesa dels militants anarquistes, alguna sospitosa raó hi hauria en haver-los atribuït la causa de les desgràcies de la revolució, quan ells van ésser justament –junt amb les forces d'ordre públic- els que van donar la cara i es van atrevir amb els militars insurrectes. I no sols això, a més a més, van portar a terme, en circumstàncies molt difícils i totalment adverses l'experiència de les col·lectivitzacions, l'organització de la complexa activitat ciutadana després de la lluita als carrers i, per si fos poc, van enviar les columnes de milicians al front d'Aragó, on sense cap mena de preparació militar i amb un armament més que deficient van establir cotes defensives que van impedir, com a mínim, l'avenç immediat de l'enemic.

Per tant, centro la meva reflexió sobre el fet essencial que incideix en l'orientació i la marxa de la revolució: la decisió dels directius de la CNT-FAI de no consumar la revolució després que els militants de base paressin el cop militar el 20 de juliol de 1936. Aquest punt central, decisiu, de la revolució anarquista és la pedra de toc d'una ideologia propera a la utopia, a una visió romàntica, rousseauniana, mística. Aquestes pàgines estan dedicades a analizar i reflexionar sobre les causes i els perquès d'aquesta cessió o abandonament de la revolució en unes hores decisives, sota el guiatge d'una figura senyera de l'anarcosindicalisme, Joan García Oliver, que assenyala amb traços contundents i autocrítics perquè la revolució anarquista de juliol de 1936 a Catalunya, única en la història dels moviments socials i polítics pel que fa a les seves notables realitzacions i concrecions acaba per declinar.

En definitiva, aquest assaig pretén sortir al pas de les acusacions injustes contra els anarquistes i a la vegada puntualitzar que la causa de l'ensulsiada té la seva arrel en el fet de no haver consumat una revolució que els mateixos militants anarcosindicalistes havien iniciat amb valentia, amb dinamisme i amb entusiasme revolucionari. L'arrel causal arriba al fons de la doctrina anarquista que històricament ha viscut sempre com un drama l'intent de realitzar el seu projecte humanista. Em mou no solament el desig de preservar la memòria històrica, sinó també el de mostrar la grandesa i la misèria de la condició humana que va portar a què fos factible una bella utopia social i política i al mateix temps es veiés estroncada, aquesta utopia, per manca de sentit polític. La desmesura de l'actitud prometeica: robar el foc dels déus, porta l'heroi a la perdició.

Agraeixo l'ajut inestimable de l'amic i vell company de batalles perdudes, -que no de guerres- Rafel Borràs, les seves correccions i sàvies suggerències. Al Dr. Siguan, el seu encoratjament a escriure sobre el tema de l'anarquisme i l'aportació d'idees fonamentals en la meva reflexió temàtica. Als companys de tertúlia de l'Ateneu Barcelonès: Eduard Pons Prades, Bernat Castany, Eduard Moreno, per les seves crítiques. A Ramon Sala, a Antoni Castells, a Carlos Díaz per la seva aportació bibliográfica. A les bibliotecàries del Pavelló de la República de la Uiversidad de Barcelona i del Seminari de Filosofia, així com la de l'Ateneu Barcelonès. A la meva filla Irene per les coreccions gramaticals i d'estil.

INTRODUCCIÓ

La Revolució Francesa (1789), la Comuna de París (1848), la Revolució Soviètica (1917), són fites de la lluita emancipadora de les classes populars, que han marcat un abans i un després en el decurs de la història europea, han suposat un canvi de mentalitat en la gent, una influència cultural, una certa millora de les condicions de la classe obrera i el reconeixement de la dignitat de la persona amb la proclamació dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

La revolució anarquista de 1936 a Catalunya cal situar-la en aquesta línia de transformació política i econòmica de la societat. Ara bé, com tots els esdeveniments històrics, presenta unes peculiaritats irrepetibles, úniques, en ple segle XX: en un nació petita, en una societat relativament evolucionada, amb una indústria i un comerç amb lligams internacionals, amb una llarga tradició de lluita obrera, de revoltes, els anarquistes aconsegueixen realitzar al llarg de gairebé nou mesos i escaig, tot i que a cops i rodolons, amb mancances greus i errors polítics, la utopia social. Catalunya, i concretament Barcelona i les ciutats industrials metropolitanes com Badalona, Sabadell, Terrassa, van esdevenir no sols les capdavanteres en la lluita contra el feixisme, sinó que a la vegada se situaren a l'avantguarda de les transformacions socials. De tal manera que el nostre país fou el focus d'atenció mundial per part de periodistes, intel·lectuals, artistes, polítics de diverses contrades: André Malraux, Ilya Ehrenburg, Hans Magnus Enszenberger, Simon Weil, Ernest Hemingway, George Orwell; atenció i interès continuats, en els anys foscos del franquisme i altre cop en els nostres dies: Kenn Loach, Daniel Guerin, Noam Chomsky, (…).

Fa setanta anys de l'inici de l'esdeveniment revolucionari, gairebé el promig de vida d'una persona en els nostres dies. Però, la distància temporal no ha contribuït a que la revolució anarquista hagi perdut força, tot al contrari, ha permès que la reflexió sobre aquest fet pugui ser més serena, més aprofundida, més alliçonadora, car tots els qui ens hi acostem amb la memòria ho fem amb la mirada que ha passat pel sedàs de la lectura, pel diàleg amb alguns dels protagonistes ja grans -atemperats els seus ideals pel pas del temps-, pels diversos debats i informacions recollides, però no per l'experiència directa. Així és més factible una anàlisi ponderada, no dic totalment objectiva, car ningú no pot desprendre's de la càrrega ideològica i passional. Això explica les diverses interpretacions que encara es donen en l'actualitat sobre la revolució anarquista i la Guerra Civil. Una revolució en la qual aflorà amb contundència la grandesa i la misèria humana, la il·lusió i el desengany, les accions heroiques i les abominables, la noblesa i la roïnesa, les postures idealistes i les tinyetes, el bo i el dolent; la controvèrsia entre els principis i la realitat pura i dura. D'altra banda, la revolució anarquista del 1936 s'ha de situar en el context de l'anomenada Guerra Civil espanyola i del panorama polític europeu dels anys trenta del segle XX. I en aquest sentit cal fer unes precisions per a evitar que la revolució no quedi «tapada» pel seu context.

La Guerra Civil espanyola és el títol que hom adjudica a la lluita política, fratricida, que succeeix entre el 17 de juliol de 1936 i el 31 de març de 1939 (2 anys, 8 mesos, 12 dies). La revolució anarquista, de facto, té la seva vigència des del 21 de juliol de 1936 fins al 9 de maig de 1937 (9 mesos, 19 dies). La Guerra Civil espanyola –que també té el seu context internacional i el seu contingut- és l'enfrontament entre bàndols, batejats amb noms diversos:

- Pel que fa al bàndol considerat de dretes, els noms són:

Els símbols i distintius d'aquest bàndol són:

a) bandera, la «rojigualda», la monàrquica;

b) himnes: el falangista, «Cara al sol» i el requeté o tradicionalista, «Oriamendi»;

c) uniforme: camisa blava, boina vermella;

d) salutació feixista: braç dret extès cap endavant a l'alçada dels ulls.

- Pel que fa al bàndol considerat d'esquerres:

Els símbols corresponents són:

a) himnes: «La Internacional» (comunista), «A les barricades» (anarquista), «Himne de Riego» (republicà);

b) els uniformes són diversos, es distingeixen els dels anarquistes amb els seus mocadors negres i vermells, camisa negra, amb la típica gorra de cuir amb visera;

c) banderes: vermella (comunista), roja i negra (anarquista), tricolor (republicana).

La versió oficial dels fets per part del bàndol franquista és que l'aixecament o la sublevació de l'Exèrcit espanyol (a càrrec principalment dels comandaments anomenats africanistes o de la Legió) contra l'ordre establert, legal, és a causa del descontentament vers el règim republicà de caire, laic, liberal, antiautoritari, poc o gens «amic» dels militars, caigut en el «caos» per les revoltes comunistes i anarquistes. A més, l'anomenada Guerra Civil espanyola té com a teló de fons el conflictiu context internacional europeu: el règim comunista de la URSS i les dictadures nazifeixistes d'Alemanya i d'Itàlia, que -a part de Mèxic- tenen un protagonisme rellevant en el decurs de la contesa.

Ara bé, darrere dels noms i dels títols hi ha unes realitats molt més complexes. En la sublevació dels militars, a part del descontentament, de la defensa de la «unidad de la patria» i d'una manera peculiar de considerar la religió catòlica, atacada pel laïcisme republicà, la motivació fonamental fou la defensa dels interessos de l'alta aristocràcia terratinent -amenaçada per les revoltes camperoles d'arrel anarquista a Andalusia, Extremadura i Aragó- i l'alta burgesia capitalista, financera, inclosa la catalana, la basca i la mallorquina (Joan March), amenaçada per les vagues i les lluites sindicals que a Astúries estaven protagonitzades pels socialistes i comunistes i, a Catalunya, pels anarquistes.

A més, aquestes lluites tenien els seus precedents: la Setmana Tràgica, les vagues, els atemptats terroristes, els sabotatges, els enfrontaments entre el Sindicat Únic (sindicalista) i el Lliure (la patronal), incidents que van donar lloc a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el brou de cultiu de l'enfrontament s'anava covant, a poc a poc, i va adquirir una intensitat notòria durant el període republicà amb els fets de «Casas Viejas», la revolució d'Astúries, la declaració sobiranista de Lluís Companys, els amotinaments al Baix Llobregat i a les mines de Sallent. Cert que la ideologia republicana representava una vertadera provocació per a les classes burgeses conservadores de l'època en contrades com Castella i Andalusia. No obstant això, també s'ha de dir que la República espanyola i la Generalitat de Catalunya no es distingiren pas per les transformacions socials favorables a la classe obrera. Així doncs, el canvi de règim, de Monarquia a República, no va suposar un trencament de les estructures econòmiques de domini com la propietat latifundista i les capitalistes. Tot i així, les revoltes anarquistes, sobretot a Catalunya, i la dels camperols a Andalusia i a Aragó, les posaven en contínua situació d'escac. I va esclatar l'hostilitat, quasi inevitable, tal vegada en un moment no esperat del tot o no desitjat per les forces anarcosindicalistes.

Per tant, la revolta militar no es pot entendre sense la lluita continuada, revolucionària, exercida principalment per l'anarcosindicalisme i la classe obrera en general des de mitjan segle XIX. Es poden afegir altres factors coadjuvants a la insurrecció: el descontentament dels militars, el sentiment religiós de les classes benestants ferit pel laïcisme republicà, la proclamació sobiranista a Catalunya i al País Basc, el context internacional. Però el nucli de l'enfrontament cal centrar-lo en l'amenaça real i concreta de les situacions de privilegi i de domini d'una classe social assentada, en part, en pressupostos ideològics preil·lustrats. La reacció defensiva de la classe econòmica i ideològica dominant és la raó de fons, latent, de la sublevació militar. Per tant:

Un enfrontament entre comunistes i anarquistes, «tapat» pel dilema fictici entre revolució o guerra, quan la qüestió essencial per part dels anarquistes era, en canvi, fer o no la revolució, és a dir, consumar-la o aturar-la, la primera alternativa implicava la presa de poder, també acaronat i desitjat pels comunistes. D'aquí que la revolució anarquista es veiés assetjada per totes bandes, que les posicions dels militars sublevats s'afermessin amb el declivi de la revolució i que aquest declivi afectés negativament també la quasi independència aconseguida a Catalunya en aquells moments. Una revolució no consumada signa ella mateixa la seva sentència de mort; d'aquesta manera, les jornades revolucionàries que començaren el 19 de juliol a Barcelona van suposar la pedra de toc política per als ideals anarquistes. Una vegada més la dicotomia ideològica de l'anarquisme: la contraposició entre l'ideal i la realitat fàctica, entre l'humanisme i el pragmatisme, entre el seny i la rauxa, va desembocar en un resultat dolorós i tràgic.

En aquest assaig intento reflexionar sobre les raons per les quals els mateixos anarquistes catalans no van tirar endavant una cosa que havien iniciat agosaradament: la revolució, i com aquesta manca de decisió política incidí també en la pèrdua de la guerra, ja que Catalunya era la plaça forta de la revolució i, paradoxalment, de la resistència política republicana espanyola. La no consumació del projecte revolucionari porta a l'enfrontament per aconseguir l'hegemonia política entre anarquistes i comunistes, enfrontament que representa una crisi greu, afeblidora de la lluita contra el bàndol feixista, i, condueix a l'ensulsiada revolucionària i a la derrota militar del bàndol republicà.

D'altra banda, la topada entre les dues doctrines té els seus antecedents:

Endinsar-se en el bosc d'aquesta revolució iniciada, però no consumada, en ple segle XX, en un país petit, relativament industrialitzat, sense un poder polític sobirà, malgrat tot amb la mirada adreçada a Europa, és encoratjador, i ho és també la comprensió de la tragèdia anarquista. Una doctrina política amb elements prometeics i religiosos que, com Antígona, cau víctima del rebuig del poder. Efectivament, el drama anarquista –en tant que ideologia política- esdevé pel fet que pretén destruir l'instrument sense el qual no podrà realitzar revolució fins a les últimes conseqüències. Aquest intrument no és altra que els aparells de l'Estat: els militars, els financers, els jurídics, els diplomàtics i els administratius. El drama anarquista ve donat per l'esquinzament entre el seny i la rauxa, entre la ideologia i la praxi; per la manca d'acoblament entre la doctrina fortament humanista, però alhora religiosa, utòpica, a voltes romàntica, mística, messiànica, i l'objectiu polític de transformació de la societat.

Si hom vol transformar la societat no hi ha més remei que acceptar amb totes les conseqüències el repte de governar. La revolució no pot deixar de banda les eines necessàries per fer-la i aquestes eines són eminentment polítiques, incloses les militars, les financeres, les econòmiques i les diplomàtiques. Saint Just diu que "una revolució a mitges cava la seva pròpia tomba". Les forces anarquistes, els anarcosindicalistes, el juliol del 1936 lluitaven per una societat justa, lliure, la volien transformar, però això exigeix agafar el toro per les banyes: prendre el poder. La Comuna de París, la revolució espartaquista, l'anarquisme a Rússia, l'anarcosindicalisme a Catalunya, totes aquestes experiències han mort per la mateixa causa: no realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències.

El tema de realitzar la revolució fins a les últimes conseqüències continua essent un debat ben viu en els nostres dies, ultrapassa l'àmbit merament historicista i erudit. I l'interessant d'aquest debat per a nosaltres –homes i dones del segle XXI- és que es va viure dramàticament, en carn viva, aquí, al nostre país ara fa setanta anys (Chomsky hi fa referència, v. cap. 7). Un debat que, per diverses raons, la nombrosa historiografia no hi ha posat l'èmfasi que requereix. Ho planteja sense aprofundir-hi Jean Bécarud. Pio Moa considera una quimera la realització de la revolució anarquista (no té res d'estranyar per la seva posició ideològica reaccionària), Pelai Pagès i Josep Termes ho remarquen sense tractar-ho a fons. Tampoc ho veu viable el capità Escofet, en canvi n'és partidari Raimon Galí, això sí, amb la condició d'anar de bracet de la petita burgesia catalana, no massa «amant», per cert, de les aventures revolucionàries.

En fi, l'objectiu d'aquest escrit és remarcar i donar a conèixer el debat intern, en el si de la mateixa CNT-FAI –i subratllo en el si de la CNT-FAI- entre els partidaris d'ajornar la revolució, és a dir, d'acontentar-se amb la transformació econòmica de la societat (les col·lectivitzacions): Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez, de renom «Marianet» i el partidari de consumar-la, d'«anar per totes», de prendre el poder polític: Joan García Oliver. Aquest plantejament comporta:

La Guerra Civil espanyola fou una contesa entre una classe dominant que defensava amb les ungles i les dents els seus interessos seculars, amenaçats, a l'Europa dels anys trenta del segle XX i una classe treballadora, dividida entre comunistes i anarquistes, que es disputaven l'hegemonia i el lideratge de la lluita dins del bàndol republicà. Que en la contesa s'hi barrejaren altres factors com la religió o el nacionalisme sobiranista defensat per Catalunya, ningú no ho discuteix. Com tampoc no cal qüestionar-se que l'error polític de la persecució indiscriminada de capellans i monges, crema d'esglésies, perpetrada a vegades per agents provocadors i incontrolats, contribuí al desprestigi de la lluita revolucionària i, a l'ensems, fou aprofitat pel bàndol feixista per proclamar la Cruzada Nacional; en el fons, però, una defensa dels interessos de classe.

D'altra banda, l'esclat de la sublevació militar mostra amb claredat dues coses:

És Catalunya i, més concretament, la ciutat de Barcelona, el baluart de la revolució anarquista, de la reivindicació nacionalista i on la consciència republicana entre la gent era més sòlida. A més, el fet d'haver vençut els militars a Barcelona exerceix un efecte dòmino a Lleida, Girona i Tarragona que es mantenen fidels al costat republicà, no hi ha insurrecció. Tamb s'hi manté València, encara que gràcies a la intervenció d'un escamot de milicians de Barcelona que va ajudar els seus companys enfront dels militars sublevats. Ultra això són les columnes anarquistes les primeres que viatgen cap a Saragossa i aconsegueixen els primers avenços al front d'Aragó, i també les que acudeixen a Madrid –on mor Durruti- a defensar la capital de l'Estat. I és de Barcelona, concretament el 5 d'agost de 1936, d'on surten els vaixells per anar a la recuperació de la illa de Mallorca a les mans del feixistes. I a Barcelona, igualment, són acomiadades les Brigades Internacionals el 15 de novembre de 1938. A l'ensems cal precisar que es requereix l'oposició conjunta de les organitzacions comunistes i d'esquerres, els republicans catalans, per a aconseguir doblegar el braó anarquista el maig de 1937. D'altra banda, amb els anarquistes fora de combat no sols està en perill la revolució social, sinó també la quasi independència de Catalunya, així com el precari poder polític de la mateixa República. La derrota a la batalla de l'Ebre i l'entrada de l'exèrcit facciós a Catalunya suposa definitivament la pèrdua de la guerra.

En el context de l'anomenda Guerra Civil espanyola, la revolució anarquista a Catalunya té, doncs, el màxim protagonisme –tot i que com exposaré a continuació- va ésser una revolució no consumada; iniciada, però no completada. Les reivindicacions obreres que venien de lluny eren protagonitzades pels anarcosindicalistes i pels seus grups de defensa avesats a la lluita armada contra els pistolers de la patronal: grups com el «Nosotros», integrats per gent amb una llarga experiència de tortures i maltractaments a llurs esquenes, és a dir, carn de presidi. La policia de Primo de Rivera i els seus sequaços: Martínez Anido i Arlegui, i els militars sediciosos temien la duresa dels militants anarquistes que es jugaven el tot pel tot, mentre exposaven llurs vides. Eren, doncs, l'enemic a abatre, tal com es demostrà durant el període republicà a bastament: revolta a «Casas Viejas», al Baix Llobregat, etc.

Són els anarquistes qui, juntament amb les forces de l'ordre, vencen els militars el 19 i 20 de juliol a Barcelona. Són jornades decisives que no sols frenen el cop d'Estat a Catalunya, sinó que obren les portes a la revolució i de retruc la seva extensió al País Valencià i a la zona lliure republicana d'Aragó. Són els anarcosindicalistes qui creen l'experiència de les col·lectivitzacions, les seves milícies les que lluiten majoritàriament al front. I aquí voldria remarcar un parell de coses que em semblen de justícia i la literatura hitòrica ho remarca poc:

Ara bé, la revolució anarquista catalana, malgrat el seu protagonisme, malgrat l'entusiasme revolucionari, malgrat les fites aconseguides, també presenta la seva cara fosca. No és la meva intenció destacar aquí els excessos comesos –que ningú no pot negar-, inherents a tota revolució que, com diu Kant, és impulsada per les inclinacions i les passions de la natura humana. No es tracta de furgar en el que pertany al capítol de la condició humana; altres ja ho han fet.

Crec que després de setanta anys de la revolució anarquista, ara, és el moment d'analitzar el que va succeir amb la màxima serenor possible per tal d'extreure'n una lliçó històrica. A més, els fets són sempre tan complexos que enjudiciar-los requereix ponderació i equanimitat. I els fets depenen, sovint, de circumstàncies imprevisibles, que poden determinar llur orientació cap a un cantó o cap a un altre. Els fets, d'altra banda, no invaliden per si mateixos una ideologia, una doctrina política, si tenim en compte que les doctrines en qüestió no són productes científics, ni epistemològics, als quals se'ls pugui aplicar el criteri popperià de la falsació, puix que aquests productes pertanyen a l'àmbit de la moral, de la política, de la història social i no de les ciències formals.

Ara bé, el que sí és legítim i necessari sotmetre a l'anàlisi crítica els plantejaments, els principis, les tàctiques o les estratègies adoptades pels dirigents en el seu intent de fer realitat la doctrina política, sigui quina sigui. Aquest és el criteri que he adoptat en aquest assaig. A partir de la lectura del dirigent de la CNT, Joan García Oliver, exposo pormenoritzadament el greu error polític –de planteig- que va cometre la central sindical anarquista: no haver consumat la revolució, és a dir, que significa no haver pres el poder des del primer moment, no haver assumit la tasca difícil, dura, compromesa de dirigir, de governar.

¿L'excés d'idealisme, la càrrega utòpica, místico-revolucionària va frenar la presa del poder? ¿La por davant de la responsabilitat política? ¿Manca de preparació per agafar les regnes del poder amb totes les conseqüències? Intentaré respondre aquests interrogants al llarg del meu assaig. Sigui com sigui, aquells moments històrics constituïren, al meu entendre, la pedra de toc per a la doctrina anarquista, a saber, la possiblitat de convertir en realitat estable el seu projecte doctrinal. I aquí sí que no es poden esgrimir condicionaments ni culpes externes; en aquest punt, la responsabilitat recau plenament sobre els dirigents faistes que frenaren la revolució: Federica Montseny, Diego Abad de Santillán, Mariano Rodríguerz «Marianet», i, en part, el mateix Durruti. L'únic que ho va veure clar va ésser García Oliver que defensava l'opció contrària: «anar per totes», proclamar el comunisme llibertari, segons els acords presos tan sols feia dos mesos al Congrés de Saragossa, el maig de 1936. La revolució anarquista proposava l'enderrocament de l'ordre burgès capitalista que comportava la presa dels aparells de l'Estat, tant els de la República espanyola, com els de la Generalitat de Catalunya. No n'hi havia prou amb les col·lectivitzacions, l'ordre econòmic és important, però ha d'anar acompanyat –si hom vol transformar la societat- de l'ordre polític.

Sabem per la historiografia que hi ha dues perspectives d'anàlisi de la revolució anarquista oposades. Una, la hipercrítica, la que està fomentada i alimentada per la propaganda feixista, per les posicions conservadores, per sectors del partit comunista i de l'esquerra burgesa catalana, però també per l'espanyola republicana, és el cas de Manuel Azaña, o bé setanta anys després, Pio Moa; una altra, l'apologètica, propulsada pels irreductibles, els «puristes», que sempre acostumen a haver-n'hi en tots els grups polítics, un sector que es complau sempre a carregar el mort als altres, incapaç d'exercir l'autocrítica i de reconèixer els errors polítics propis, que, a més, defensen que la revolució estava condemnada des del primer moment, a causa de l'oposició de les forces capitalistes internacionals.

No reconèixer els errors comesos resulta nefast per la pròpia ideologia, ja que els que així ho fan cauen en la trampa de confondre la doctrina, els principis, amb els fets que sempre són problemàtics i particulars. Els fets mai no es donen d'una forma necessària d'acord amb els projectes polítics, sinó d'una forma possible, segons Hegel. Els fets són sempre contingents, depenen de les circumstàncies, de les decisions que es prenen en el moment adient. Cal distingir molt bé entre els excessos perpetrats a causa de la condició humana i els plantejaments deficients o erronis de tota doctrina política.

Per aquesta raó analitzo amb deteniment els arguments adduïts per sustentar les dues tesis oposades que es plantegen en el si de l'organització sindical anarquista: consumar la revolució versus frenar-la, deixar-la a la deriva o per a una millor ocasió. Al meu entendre, el punt neuràlgic és que en el moment resolutori de la revolució els mateixos dirigents anarcosindicalistes esmentats es feren enrere. ¿Com s'explica que una organització lluitadora, partidària de l'acció directa, que pretén l'abolició de l'Estat i de les lleis burgeses, que prepara la revolució com una mena de «gimnàstica», que crea grups de defensa armats, que s'atreveix amb els militars i els venç no vagi «a per totes» quan és el moment adient? ¿com s'explica que una organització exigeixi armes, incauti edificis, palaus, propietats, indústries, i no prengui el poder, no es faci càrrec de les finances, de la qüestió diplomàtica, en definitiva, de la responsabilitat política? I es feren enrere en un moment, el 23 de juliol, que s'havien aconseguit unes fites favorables:

En conseqüència, la manca de visió política fou fatídica per la CNT-FAI. Les mateixes col·lectivitzacions –la realització emblemàtica anarquista- demanava a crits un projecte polític, una direcció concreta, una coordinació de les energies i un control fiscal unitari. Es va caure en la dualitat o la multiplicitat de poders, en moments tan difícils, en un país petit, amb greus limitacions de tot tipus.

El partit comunista, el PSUC, ajudat per l'ERC, no va parar fins que va aconseguir minar la revolució iniciada, però no realitzada; els fets de maig representen la seva acta de defunció. La dura realitat i la història posen de manifest que els anarcosindicalistes han pagat una factura molt elevada pel seu error polític i han consumat una vegada més la seva tragèdia prometeica. L'única persona, entre les files anarcosindicalistes, amb una capacitat i una intuïció polítiques, fou Joan García Oliver, d'aquí el capítol dedicat a la seva biografia.

Per tant, tres són els temes a tractar:

Cotxes esventrats, cavalls amb les potes enlaire sanguinolents, emprats com a parapets; homes ferits amb el rostre trasbalsat, cadàvers dels diversos cossos de seguretat i dels militars insurrectes ajassats a terra amb llurs uniformes, dels obrers amb mànigues de camisa; l'empedrat i l'asfalt dels carrers, polsegosos, llambordes aixecades i escampades; les parets dels edificis militars amb els impactes de les bales; canons inutilitzats, els reguerons de sang dels ferits i dels morts en combat; les sirenes de les fàbriques udolant, els altaveus de la ràdio instal·lats a llocs estratègics de la ciutat, encoratjant els lluitadors. Són les dues del migdia d'un calorós dia de juliol, el 20, al final de les Rambles, al costat del que avui ocupa l'edifici de la Jefatura Naval, no gaire lluny de l'estàtua de Colom, on, en aquells moments s'aixecava el vell casalot del quarter de les Drassanes; la lluminositat de l'indret, prop del mar, mostra el resultat de gairebé quaranta hores de lluita continuada, amb la mort a la gola, entre els militars sublevats i les forces d'ordre lleials a la República i a la Generalitat de Catalunya –Guàrdies d'Assalt, la Guàrdia Nacional Republicana, els Mossos d'Esquadra- recolzades pels valerosos obrers –la majoria, anarcosindicalistes.

Era insòlit de veure com havien lluitat colze a colze els cossos d'ordre públic i les masses populars obreres, com el dia abans havien estat enfrontats, i com avui confraternitzaven. De sobte, el soroll eixordidor de les sirenes de les fàbriques i dels altaveus que proclamaven i difonien els esdeveniments bèl·lics i els crits a favor de les forces d'ordre i dels anarcosindicalistes va cessar i fou substituït pels alarits de joia dels obrers, dels revolucionaris, que a peu pels carrers o bé a dalt dels camions o a través de les finestretes dels cotxes pintats de feia poc amb les incials de CNT-FAI proclamaven la bona nova de la victòria i de la revolució anarquista. Els claxons rugien, la gent exultant cridava: "¡¡¡Visca la revolució, visca els anarquistes!!!".

La revolució anarquista, única en el món, en ple segle XX, una vertadera utopia esdevenia realitat, de la mà dels braus lluitadors -amb hores inacabables de combat, sense pràcticament ni dormir, ni menjar-, exhauts però amb forces per proclamar un somni fet realitat. García Oliver, l'ànima i el conductor de les forces obreres, exclama, brandant el fusell ametrallador: "¡Anem-nos-en ja! Això s'ha acabat. ¡Hem guanyat! -¡Sí, que es pot amb l'exèrcit!". Eren molts anys d'opressió, de persecucions, de detencions arbitràries, de tortures, d'inseguretat en el treball, de sous de misèria; hi havia molta ràbia acumulada, atemperada, això sí, per la fe en els ideals de la revolució que havia de portar a una nova societat justa, igualitària, d'acord amb la filosofia dels vells pensadors anarquistes: Godwin, Proudhon, Bakunin, Kropotkin, els teòrics, i també d'acord amb l'estela de tants i tants lluitadors veterans que els havien seguit per la via del martiri: Francesc Layret, Salvador Seguí, el «Noi del Sucre», Ferrer i Guàrdia. No cal oblidar aquí els treballadors, homes i dones, anònims, i els intel·lectuals que cercaven la difusió de la idea, l'emancipació i la igualtat amb la ploma.

Amb els precedents de la Revolució Francesa, de la Gloriosa, el 1868, de la Comuna de París, de la Revolució d'Octubre, el 1917 a Rússia, i, a casa nostra, de la Setmana Tràgica, de les vagues com la Canadenca, de les lluites entre el Sindicat Únic i el Lliure, de les sublevacions a la conca minera del Llobregat, s'anava forjant el procés revolucionari anarquista, que esclatà de forma clamorosa el 19 de juliol a la nostra ciutat, i, s'extengué després a Catalunya. No va ésser una explosió sobtada, sinó el resultat d'anys i anys de brega, de patiments per part de diverses generacions.

Però ara tocava a fer el més difícil: s'havia de completar la revolució, realitzar-la, implantar l'universal, la doctrina, al particular. S'havia donat el primer pas –amb l'ajut, això sí de les mateixes forces d'ordre lleials a la República. Era el moment de fer realitat la utopia, la revolució social. En principi, els anarquistes eren els amos del carrer. També dominaven les fàbriques, els centres de producció, els organismes patronals, la telefònica, els quarters, la força militar, la policía, la justícia, les comunicacions, els transports, les duanes, els espectacles. S'havien incautat empreses, edificis, palaus de la burgesia; s'havien cremat esglésies; les presons estaven obertes; s'havia produït una vertadera eufòria revolucionària, per tant, de moment, l'ambient i el context político-social els era favorable. Els era favorable, als anarquistes, la situació inicial del cop d'Estat: les perspectives dels militars sublevats no eren massa afalagadores, pensaven que amb unes hores s'haurien aconseguit els seus objectius; però, més de les dues terceres parts del territori espanyol, com a mínim, estava en mans de la República; la imatge dels sublevats facciosos a nivell internacional era negativa; els dos primers mesos no disposaven de l'aparell militar adient i tampoc no hi havia en el seu bàndol una unitat d'acció. Pels anarquistes només restava assolir el poder financer, la banca; l'afeblit poder polític, el de la Generalitat de Catalunya i el de l'Estat, encara més debilitat; el control de les relacions diplomàtiques amb les nacions europees, burgeses, democràtiques, capitalistes, acovardides per l'amenaça de les dictadures nazi i feixista i també per l'amenaça comunista.

Feia poques hores que havia mort Francesc Ascaso per una bala perduda i que, com Pàtrocle a la guerra de Troia, occit per Hèctor, serà venjat després per les masses populars. Feia trenta hores que, un darrere de l'altre, prop de dos-cents cinquanta anarcosindicalistes havien mort als carrers de Barcelona. Aviat serien oblidats, presagia García Oliver. Bonavenura Durruti, Gregori Jover, García Vivancos, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, García Oliver, els dirigents anarcosindicalistes triomfadors, acompanyats per Abad de Santillán, bruts, empolsegats, amb el mono blau, amb el fusell ametrallador alguns, amb la pistola a la cintura, uns altres, entren solemnement al Palau de la Generalitat, a la plaça de la República, el 20 de juliol, al capvespre. Cridats pel mateix President, Lluís Companys, els homes perseguits per qui ara els parlarà amb to fraternal, obert, a ells, els representants dels pàries, del Lumpenproletariat, els faieros, gairebé analfabets, homes d'acció, inexperts en qüestions d'administració, els utòpics enemics dels partits polítics i de tot govern, entren, ara, per la porta gran -sense ser interceptats com sempre- en el temple, en el sancta santorum, reservat als seus oficiants: ministres, diplomàtics, consellers, ho fan amb tots els honors concedits als caps de govern, caps d'Estat. I Companys els rep en el seu ampli despatx al primer pis del palau, després d'haver pujat per l'escalinata de marbre, a ells, els fills seculars dels oprimits, els reconeix la seva heroicitat, el seu gest sublim d'entregar la vida per un ideal, ell el President, el representant, en aquells moments tràgics, de màxima incertesa, no sols del poble de Catalunya, sinó fins i tot del mateix Estat; els proposa d'assumir responsabilitats de govern, queden impresionats, no se'n saber avenir.

Tenen dos dies per pensar-s'ho si accepten o no l'oferta del President. Companys sap el que es fa, els coneix prou bé de l'època en què era el seu advocat defensor. Sap que són gent avesats a la lluita, als empresonaments, a la vida clandestina, a posar sempre en perill la seva vida, a no tenir un domicili fix, a ser despreciats, criticats, denigrats, per les mentalitats benestants, però alhora sap que menystenen el poder polític burgès.

D'altra banda, són moments difícils, compromesos, d'alt risc, per a la institució governamental. S'ha vençut la sublevació militar, certament, però les forces d'ordre públic estan desbordades, desorientades, esgotades, impotents per reprimir qualsevol abús o excés, puix que s'han obert les presons, les masses populars s'han apoderat de l'armament de les casernes, arreu hi regna el caos, han començat les represàlies, els incendis d'esglésies, els assassinats de capellans, monges, «gent de missa», els anomenats «passeigs» -perpretats pels «incontrolats» en nom de l'anomenada justícia popular-, la incautació de cotxes, els robatoris. Irrompen als carrers els pàries, els desposseïts, els analfabets, la carn de canó i de presidi, aquells que en totes les revolucions emergeixen del detritus social a causa de l'explotació abusiva. És la gent que malviu en barraques, en aquella època al Somorrostro, al camp de la Bota, a Montjuïc, a Can Tunis, a l'Hospitalet, persones sense cultura, en situació d'atur, alguns, d'altres defensant-se com poden valent-se del robatori, o bé treballant en el peonatge, amb horaris i condicions de treball duríssims, a les mines obrint túnels o carreteres amb el pic i la pala, però també són els delinqüents, els malfactors, alliberats de la presó Model amb la creença rousseauniana de llur regeneració, amb una arma a la mà estan disposats a tot.

A tots ells se'ls ha predicat o han sentit a dir per part de companys, de familiars, d'antics anarquistes, que la seva situació pot canviar si lluiten per tal que hi hagi igualtat, justícia i llibertat. Naturalment aquests paraules per ells es tradueixen en viure millor, en gaudir dels béns que una classe social, la burgesia, posseeix i en aspirar al reconeixement de la seva dignitat com a persones, no com a éssers inferiors, a qui tothom mana i humilia. Per ells, en definitiva, l'anarquia no és sinó llibertat gairebé sense límits. Al llarg dels anys, no sols s'ha anat covant l'animadversió contra el terratinent, el burgès, sinó també contra els representants d'una institució, l'església, que, –si hom vol és la que paga els plants trencats, o és el boc expiatori-, però que indubtablement, amb honroses excepcions, ha fet el paper de guardaespatlles ideològic de la gran burgesia, inculcant a les consciències dels fidels la perversitat de les ideologies emancipadores: marxistes, socialistes i anarquistes. El missatge de Crist posat al servei de les classes dominants era com una mena de fre de les reivindicacions obreres, condemnades a esperar l'alliberament, l'emancipació, en un altre món, després de la mort. Aquesta manera d'interpretar la doctrina cristiana que predica la germanor i la igualtat entre tots els homes, crea el caliu que, a poc a poc, es converteix en flama incendiària contra tot el que representava la religió.

¿Què fer davant d'aquesta situació? Per un cantó –com he dit- la dispersió i la desorientació de les forces d'ordre públic, per un altre cantó, les masses populars armades, febroses, anheloses de justícia, disposades a tot. Entre les masses, i en aquells moments d'agitació, s'hi barrajaven els arribistes, els malfactors, els aprofitats, els provocadors. Una situació inèdita. ¿Què calia fer? ¿Hom podia reprimir, disparar, contra aquells que hores abans havien col·laborat eficientment amb el seu braó a dominar els militars? La tensió drmàtica del moment l'exposa molt bé el capità Frederic Escofet, responsable de l'ordre públic de la Generalitat de Catalunya quan comunica a Companys que la sublevació ha estat sufocada: "«Tots els caps i oficials rebels són presoners. Només queden per reduir alguns tiradors aïllats (…)». El President em respongué: «Sí Escofet, molt bé. Però la situació és caòtica. La xurma armada i incontrolada envaeix els carrers i es lliura a tota mena d'excessos. I, d'altra banda, la C.N.T., potentment armada, és mestressa de la ciutat i deté el poder. ¿Què hi podem fer per oposar-nos-hi?» Li vaig contestar (el capità Escofet): «¿Com obligar els nostres guàrdies, tan fatigats, però ebris i eufòrics per la victòria aconseguida, a entrematar-se amb aquelles mateixes persones amb les quals han lluitat, colze a colze, contra un enemic comú, per uns ideals de llibertat? Si fèiem la bogeria d'intentar-ho ara, tampc no ho aconseguiríem (…) L'única solució, President, és de contenir la situació políticament, sense fer abandó de les nostres respectives autoritats»". Algun sector d'ERC i d'Estat Català, antirevolucionaris, recriminen Companys per no haver actuat enèrgicament en aquelles circumstàncies. ¿Però es podia fer una altra cosa, mínimament raonable?

A Companys se l'hi ha retret, amb certa raó, l'error polític comés el 6 d'octubre, alguns l'han considerat un mal polític. No sóc qui per fer-ho i, a més, no és el moment de sortir en la seva defensa. El que sí es pot afirmar és que en alguna avinentesa es deixava portar per l'arravatament i el nerviosisme, però m'atreveria a dir que en aquelles circumstàncies tan delicades va prendre una decisió política adient: cercar la col·laboració dels dirigents anarquistes, a qui coneixia i personalment apreciava. ¿Que Companys actuà maquiavèlicament car savia que refusarien la proposta d'incorporar-se al govern? Potser sí. Però aconseguí, si més no, que la revolució no arribés a les seves últimes conseqüències. La proposta de Companys va ser molt subtil. Josep Peirats i també Luis Romero transcriuen les paraules del President adreçades als dirigents anarquistes com si fossin textuals. En realitat, es tracta del resum interpretatiu que García Oliver publica primer a De julio a julio i després a El eco de los pasos. En el primer text afirma que Companys els va dir: "Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Catalunya, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto (…), con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, puedo, ser útil en esta lucha (…) podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político (…)". En el segon text es diu: "Que ahora, dueños de la ciudad y de Catalunya, podíamos optar por admitir su colaboración o por enviarlo a su casa. Pero que si opinásemos que todavía podía ser útil en la lucha que, si bien terminaba en la ciudad, no sabíamos cuándo y cómo terminaría en el resto de España, podíamos contar con él". En el primer, l'estil és directe i, per tant, més ajustat a la realitat de la conversa sostinguda al despatx del President. En el segon, és indirecte i reflecteix el seu desacord profund amb la proposta de Companys, tal com manifestarà al Ple dels Comitès locals i comarcals. L'esquer de la col·laboració va frenar l'empenta revolucionària, a partir d'aquell moment començà el declivi de la revolució. Ara bé, la decisió de no consumar el procés iniciat la van prendre els dirigents faistes, Abad de Santillán, Federia Montseny, «Marianet», en contra del criteri de García Oliver.

I abans de prosseguir amb el tema central vull fer unes puntualitzaions sobre els esdeveniments derivats de l'aixecament militar. Que quedi ben clar que no pretenc justificar la violència contra les persones innocents, una violència gratuïta que no condueix a res i embruta la justícia de la revolució. Una violència indiscriminada exercida contra un blanc fàcil, aquell que no es pot defensar: els capellans, les monges, els joves seminaristes. En canvi, no va caure el pes de la justícia popular sobre els poderosos, els malfactors de veritat: la majoria dels pistolers del Sindicat Lliure, molts polícies torturadors o bé els burgesos no ja egoistes, explotadors, sinó àdhuc cruels, inhumans, aquells que finançaven el pistolers, que donaven l'ordre de matar al «Noi del Sucre», a Francec Layret, per exemple, personatges tristement famosos com el baró de König. Una gran part d'aquests aconseguiren escapar i passar al bàndol feixista.

No justifico els fets, però la causa de l'onada revolucionària que en moments concrets i per part d'alguns esdevingué l'exercici del pur robatori, de l'expoliació, de l'abús, de l'assassinat, de la venjança personal, de la destrucció sense sentit, cal cercar-la en l'odi i l'animadversió acumulada de generació en generació que al final rebenta com un gra infectat. I que consti que aquest desbocament, lamentat pels mateixos dirigents anarquistes, gent responsable, no va fer gens de bé a la revolució. També cal dir que quan un riu es desborda és bastant difícil llitar les aigües. I més si aquests actes estan atiats o en ocasions provocats per a produir el descrèdit de la revolució. Sí, perquè cal remarcar igualment dues coses:

En tot cas, l'únic retret que es pot fer és no haver consumat la revolució. Més que mai era necessari la implantació del comunisme llibertari, la presa de poder amb totes les conseqüències, que hauria permés de frenar, almenys, amb més eficàcia i amb més rapidesa la desorganització i imposar l'ordre revolucionari, sota la responsabilitat dels dirigents anarquistes. El que cal criticar és l'error polític d'haver frenat la revolució, no les conseqüències de l'error. Per tant, analitzem els arguments a favor d'aturar la revolució i els favorables a consumar-la.

Els representants dels diversos comitès i delegacions anarquistes es reuneixen el dia 23 de juliol, al matí, als locals del Comité Regional de la CNT-FAI que fins aleshores havia estat la seu Foment del Treball de Barcelona, la casa annexa a l'edifici on vivia Francesc Cambó, a la Via Laietana i al costat mateix de la vella seu del Comitè, al carrer de Mercaders. És el moment decisiu, amb la sala de les assemblees plena de gom a gom. Es llegeix l'ordre del dia referent a la necessitat de prendre una decisió fonamental: consumar o no la revolució. Parla, primer, el representant del Comitè del Baix Llobregat i recolza la proposta formulada per García Oliver d'instaurar el comunisme llibertari. Els altres Comitès opinen en contra, també ho fan Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez Vàzquez, «Marianet», el Comitè Comarcal del Baix Llobregat, Buenaventura Durruti va callar.

Es produï un moment de silenci espectant en el gran saló de reunions de la que feia molt poc, era seu de la patronal: "Se sentía que el ambiente se rarificaba. Algo raro estaba ocurriendo. Observé que alguien andaba de un sitio a otro, de una delegación a otra, como transmitiendo una consigna, algo acordado antes y a espaldas del Pleno. El correveidile era Fidel Miró, de las Juventudes Libertarias, muy vinculado a Diego Abad de Santillán. Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos (…) se produjo bastante confusión".

García Oliver creu encertadament que la reunió estava manipulada pels elements de la FAI que a l'hora de la veritat feren prevaler el seu criteri. És el perill que corren les assemblees obertes, de tant obertes i lliures que són corren el risc greu d'ésser fàcilment «dirigides». La seva proposta sols obté un vot, el del Comitè del Baix Llobregat. S'imposa el criteri contrarevolucionari de Diego Abad de Santillán, Federica Montseny, Mariano Rodríguez «Marianet» amb el silenci afegit de Buenaventura Durruti. Es queda sol incomprensiblement quan no feia més de setanta dues hores que s'havia proclamat a ple pulmó pels carrers de la ciutat la revolució.

Es va decidir de participar en els òrgans de govern i en la formació de les Milícies Antifeixistes. En aquells moments la CNT-FAI, l'anarcosindicalisme, se la jugà, va optar per les mitges tintes, allí va signar la seva sentència de mort: una revolució que no arriba a les últimes conseqüències acaba fracassant, és una premissa inqüestionable. I el pitjor de tot és que el fracàs va significar igualment el desprestigi dels homes que tant heroicament havien lluitat.

La CNT, fundada el 1911, havia passat per moltes vicissituds, els assassinats dels líders obrers com Salvador Seguí el «Noi del Sucre», Francesc Layret, els empresonaments, les tortures, així com les escissions i l'evolució ideològica de l'organització sindical, amb la incorporació de nous membres, però també amb baixes. La classe obrera havia hagut de patir la inseguretat laboral, l'acomiadament, l'atur, les duríssimes jornades de treball. I malgrat tot s'havia mantingut la flama dels ideals, la fe en la revolució, ideals anarquistes que perseguien el millorament de la classe obrera, però al mateix temps l'assoliment d'una societat més justa, més humana, d'acord amb el pensament dels venerables teòrics i aldalils com Bakunin, Kropotkin, junt amb els utopistes com Owen, Cabet o bé Monturiol i Farga Pellicer, a casa nostra. Quedava lluny la Comuna de París de 1848, la primera revolta de caire anarquista de la història, de durada efímera; era molt més recent la revolta comunista russa del 1917, amb els fets de Cronstadt, així com l'ensulsiada espartaquista amb l'assassinat de Rosa Luxemburg i de Karl Liebknecht a Berlin, tot plegat feia albirar un horitzó fosc pels ideals àcrates.

El decandiment polític de la CNT-FAI es materialitza en el Ple de Locals i Comarcals, el dia 23. Una data que repeteix insistentment en el seu llibre, El eco de los pasos, García Oliver, pel fet que va ésser decisiva: no es votà la implantació del comunisme llibertari. ¿Per què, quan la utopia estava a tocar amb les mans hom tirà enrere? I el decandiment de l'organisme anarcosindicalista arrossega el de la revolució, però l'inici de la debilitat cal referir-lo al capvespre del dia 20 de juliol, quan Companys ofereix als dirigents àcrates el poder de la Generalitat. Així ho veu i ho exposa l dirigent cenetista:

"Si algun día se quiere analizar debidamente las causas del inusitado desmoronamiento de nuestras posiciones orgánicas e ideológicas, habrá que revolver despiadadamente el amontonamiento de culpabilidades. Será preciso empezar por los principios ideológicos sobre los que descansó la Confederación Nacional del Trabajo. Sus principios eran ácratas y su finalidad el comunismo libertario. Los principios hacían referencia a una aspiración para el mañana. La finalidad estaba estrechamente vinculada a la solución de los problemas del hoy mismo: Si confundíamos lo mediato con lo inmediato, se produciría una catástrofe.

Y se produjo la catástrofe. La incapacidad mental de unos sedicentes teóricos que ignoraban, olvidaban o silenciaban deliberadamente que los problemas de hoy no pueden ser mezclados con las aspiraciones a un tipo de sociedad lejana, y con demagogia barata lograron sorprender la buena fe de unos delegados sin mandato concreto en el Pleno de Locales y Comarcales del 23 de julio de 1936". Paraules contundents, clares, les de García Oliver, un autodidacta, sense gairebé estudis, però intel·ligent. En poques paraules ho diu tot. ¡Llàstima, amb uns quants homes com ell, tal vegada, les coses haurien transcorregut d'una altra manera! Però allò que ha esdevingut ja no es pot canviar. L'únic que resta és que l'experiència serveixi d'orientació de cara al futur. La contrarevolució va produir el retrocés d'allò que es va aconseguir al carrer els dies 19 i 20 de juliol i després de tants sacrificis precedents. El moment era crucial. Veiem quins són els arguments adduïts pels contrarevolucionaris.

I.

Els que corresponen al faista Abad de Santillán –que per cert no va prendre part activa en els esdeveniments dels dies 19 i 20 de juliol- són els que presenten, a primera vista, un aspecte de més solidesa. Exposo una gran part de la locució resumida pel mateix autor en les seves memòries:

"Establecer el comunismo libertario implicaba dos grandes peligros. Por un lado, desde el punto de vista doctrinal, los libertarios corrían el riesgo de instaurar una verdadera dictadura, lo que significaba la liquidación de este mismo comunismo que sólo es posible con la libertad y la espontaneidad de las masas populares unánimes; pero si la CNT era la primera potencia en Catalunya, estaba lejos de controlar la totalidad de sus habitantes. Las clases medias y la mayor parte del campesinado no formaban parte de la Confederación; los antagonismos políticos eran agudos y se traducían por la existencia de una nube de partidos, poco importantes, en lucha constante unos con otros, pero todos unidos contra la CNT, que era su bestia negra. Querer implantar el comunismo libertario era destrozar a esos partidos e impedirles expresarse; era enrolar por la fuerza a los pequeños propietarios, a los pequeños campesinos, a los pequeños comerciantes, era en todo caso ejercer una autoridad implacable sobre una parte de la población, amordazarla, brutalizarla. ¡Nada más opuesto al anarquismo que eso! Los anarquistas no podían hacerlo sin contradecirse, sin suicidarse moralmente.

Por otra parte, desde un punto de vista político realista, hacer la revolución íntegra en Catalunya significaba en primer lugar correr el riesgo de no ser seguidos por el resto de España, en donde la CNT era relativamente menos fuerte, llegar por lo tanto a una separación del resto del país; significaba después atraerse la hostilidad del capitalismo internacional, que no dudaría en aplicar un bloqueo económico despiadado e incluso en intervenir militarmente, pues ¿cómo un régimen social libertario sin Estado entablaría relaciones diplomáticas con los Estados? ¿cómo se organizaría el comercio exterior, cómo serían vigiladas las fronteras? En resumen, en ausencia de una revolución internacional, o bien los libertarios serían rápidamente aplastados en la pequeña Catalunya situada en pleno corazón del mundo occidental capitalista, o bien se verían obligados a constituir un Estado frente a otros Estados, lo que significaba también la negación del anarquismo.

Así pues, los militantes de la CNT se daban cuenta de una manera o de otra de que implantar el comunismo libertario era lanzarse a un callejón sin salida. No pudiendo realizar su ideal revolucionario, no pudiendo retirarse, sólo le quedaba a la CNT el camino de la colaboración. Mal que bien, se logró el acuerdo entre los delegados del Pleno regional del 21 de julio*, a despecho de García Oliver, que persistía con obstinación en hacer la apología de la toma del poder (…)

Si no era el caso destruir el gobierno catalán, tampoco lo era entrar en él. ¿Què hacer pues? Se decidió crear un organismo encargado de mantener el nuevo orden y de organizar la lucha contra el fascismo, organismo constituido por todos los sectores políticos de izquierda, que ejercía el poder real sin que por lo tanto fuera abolido el gobierno de la Generalitat. Esta última, sin autoridad efectiva y compuesto por partidos republicanos moderados como la Esquerra Republicana o Acció Catalana Republicana, serviría de fachada ante las potencias extranjeras. Tras la apariencia de las instituciones republicanas de la región autónoma se ocultaría un sistema social proletario y libertario, que entre bastidores manejaría los hilos de las marionetas representativas del Gobierno fantoche de la Generalitat. Así quedaría a salvo el ideal anarquista; así sería realizada de todas formas una obra revolucionaria de tipo socialista, sin por ello dar el peligroso salto de la revolución total".

Analitzem els arguments. Deixem de banda el fet que el mateix Abad de Santillán quan les coses anaven maldades durant i després dels fets de maig rectifiqués el seu parer i es manifestés favorable a emprendre la revolució, quan ja era massa tard. Dic de passada que tot i reconeixent la seva vàlua intel·lectual, a Abad de Santillán li va mancar la capacitat de discerniment polític, allò que se'n diu «olfacte polític». Un home, a més a més, que sempre volia jugar amb tots els trumfos a la mà cau fàcilment en incoherències: primer aturar la revolució, després, durant els fets de maig orientat a continuar-la.

Les premisses sobre les quals se sustenta la seva argumentació són de caire pragmàtic, malgrat que les intenta recobrir amb plantejaments doctrinals, tot apel·lant a la llibertat i a la crítica de l'Estat, la bèstia negra per a l'anarquisme:

En principi, són justificacions raonables tenint en compte les difícils circumstàncies, discutibles, però alhora comprensibles. Quan hom pren una decisió –i més si és de tipus política- corre el risc d'equivocar-se. Per això els grans polítics són persones que en un moment arriscat, complex, besllumen quina és la decisió més adient a adoptar. Davant de dues alternatives, cadascuna arriscada i complexa, prendre una decisió esdevé un drama, car en política l'adoptada no sempre és la més planera, ni a voltes la més popular.

Però Abad de Santillán, induït per Companys, opta per la contrarevolució, oblidant-se del clamor popular revolucionari dels militants anarcosindicalistes. Ell mateix declara que d'una forma subtil el President se li adreça probablment per a convèncer-lo que faci d'apagafocs. Això és confirmat pel mateix Abad de Santillán que diu que en finalitzar la reunió celebrada el 20 de juliol amb els líders anarcosindicalistes, Lluís Companys se li adreçà i li entregà una tarjeta: "Me llamó la atención que, mientras se cambiaban impresiones entre los miembros del Gobierno y nuestra delegación, Companys se acercó a mí y me entregó una tarjeta con varios números telefónicos, diciéndome que en cualquier momento, de día o de noche, lo encontraría, y que no vacilase en llamarle si ocurriese algo en que su intervención pudiera ser de utilidad". Efectivament abans de començar la reunió tot estava dat i beneït, per la influència del líder faista.No sols no escolta el clamor popular, sinó que, a més a més, manipula l'opinió del Ple de Comitès del dia 23 de juliol. Ell és el primer en deixar en mal lloc els principis anarquistes d'una democràcia que s'exerceix de baix a dalt.

S'excusa amb arguments de peu de banc. ¿Tan ingènues eren les democràcies occidentals que no sabien que darrere el govern de la Generalitat hi havia una revolució en marxa que ja havia portat a terme incautacions d'empreses, edificis, com ara en el què estaven celebrant el Ple? ¿És que per ventura no hi havia els diplomàtics, embaixadors, cònsuls, els mitjans de comunicació, i, fins i tot, els espies que informaven fil per randa de la realitat tal com era? ¿Era necessari el «fantoche» de la Generalitat? ¿Què havia de tapar el feble poder de la Generalitat? Un poder que en boca del seu president era «ofert» als anarcosindicalistes, en principi, sense cap contrapartida.

I quina força tenien els partits o partidets com diu Santillán, com el POUM fundat recentment, el PSUC, fundat justament en aquelles jornades, una ERC representant de la classe burgesa, petita i mitjana, republicana, sí, d'esquerres, també, però al cap i a la fi defensora del dret a la propietat, poc per no dir gens revolucionària, -i es va demostrar arran dels fets del 6 d'octubre-, i, per tant, contrària a les reivindicacions revolucionàries radicals: "D'altra banda, tant Acció Catalana com l'Esquerra van adoptar una actitud de tipus burgés i fortament anticol·lectivista. L'emanació de l'Esquerra anomenada Unió de Menestrals hi contribuï".

Surt en defensa del principis àcrates de no participació en el govern, però ell mateix, més endavant, és nomenat conseller d'economia (el desembre de 1936). Insisteixo que Abad de Santillán adopta un criteri pragmàtic per a justificar el seu plantejament sobre si s'ha de consumar o no la revolució. En aquest sentit trobo una incoherència en les seves argumentacions quan posa de relleu la debilitat de la CNT i a la vegada recalca que la CNT detenta el poder real. ¿Un poder real que requereix d'una pantalla protectora: "el fantoche" de la Generalitat de cara a l'estranger? ¿No hi ha uns diplomàtics, ambaixadors, cònsuls, representants de les empreses, que saben a la perfecció que els anarquistes tenen la paella pel mànec, almenys pel que fa a l'ordre militar i policíac i és imminent o ja s'està portant a terme la incautació de les indústries i dels tallers? ¿I com pot donar credibilitat a res, i menys de cara a l'estranger, un govern fantasma, que no és govern, com de retruc també li passa al govern de la República? En tot cas, en aquells moments, si una cosa hi havia que fos dèbil era justament el tan denigrat Estat. Després de les realitats tràgiques viscudes al carrer del qual en són amos les forces anarcosindicalistes, després de les incautacions violentes, com per exemple del local on s'estava celebrant el Ple, de la crema d'esglésies, esgrimir el principi de la llibertat i el de l'apoliticisme, em sembla que és d'una gran incoherència. I una errada més greu encara ho és pensar que es pot separar l'economia de la política, és a dir, transformar el sistema productiu, econòmic, sense tocar l'estructura política, creure que l'economia per si mateixa ja farà que canviï l'estructura de poder. Les col·lectivitzacions mateix van patir l'ofegament de les circumstàncies polítiques adverses, deixant de banda, les qüestions referents a la condició humana.

Diego Abad de Santillán com a rellevant intel·lectual anarquista i home d'una gran cultura intenta adaptar els principis doctrinals a la praxi, però, en aquells moments, li surt la vena teologico-mística amb la qual pretén de justificar el seu pragmatisme i la seva posició conservadora. "El meu regnat no és d'aquest món" respon Jesús a Pilat quan aquest li pregunta: "¿I tu ets rei?". La resposta del nostre interlocutor és de la mateixa naturalesa: l'anarquisme no pot imposar-se, no pot crear un Estat, la puresa de la doctrina li ho impedeix. Que consti que quan dic «li surt la vena teologico-mística», no ho dic en sentit pejoratiu, ni molt menys, car totes les doctrines polítiques tenen llur vesant mística, messiànica, religiosa, sense la qual no podrien aspirar a ésser doctrines emancipadores, per tant, totes han de tenir un determinat perfil utòpic, transcendent. En català hi ha una dita que fa així: "No es pot repicar i anar a la processó, a la vegada". No es pot intentar fer la revolució –que és un Faktum, com diria Kant- i a la vegada invocar la puresa dels principis.

Revolució prové del llatí revolutio i significa canvi sobtat, radical –per tant violent- de les estructures socials, car se suposa que hom no cedirà graciosament uns determinats privilegis, drets, legals o no, legítims o no. La revolució és quelcom més que una simple insurrecció, una reivindicació concreta. La revolució suposa una transformació de la praxi econòmica, social i política que porta a l'ús de la força. Totes les revolucions requereixen d'un aparell ideològic, d'una doctrina, que no sols les justifiquin i legitimin sinó que proposin una alternativa sòlida a la realitat social i a la política que volen subvertir en unes circumstàncies concretes.

Quan parlem de revolució ens situem en l'àmbit de la praxi, dels fets. Cert que tota revolució es realitza en funció d'unes idees, d'una determinada ideologia que sempre té un component místic i romàntic. En tota revolució s'estableix una relació dialèctica entre l'àmbit de la praxi i l'àmbit de la ideologia, a saber, entre el regne de Déu i el regne de la terra, entre l'universal i el particular, però quan ens situem en l'àmbit dels fets, a saber, de la revolució que ja s'ha iniciat, aleshores no es pot apel·lar o passar a l'àmbit de la doctrina. Aleshores cal decidir en funció de les circumstàncies. Fer la revolució comporta "embrutar-se les mans», per això es requereix una «gimnàstica revolucionària», una experiència de lluita -com afirma García Oliver-, per passar de la possibilitat a la realitat efectiva i fer que esdevingui necessària. I és obvi igualment que tota revolució implica un risc, una actitud agosarada, que ningú no pot assegurar l'èxit de l'empresa, perqué estem ficats en el regne de la possibilitat, de la contingència, no de la necessitat. A més a més, hom pot tenir les idees, el projecte polític previ de cap a on es vol que s'adreci la revolució, però ningú no pot garantir un resultat positiu, per entusiasme i espontaneisme que hom posi en l'acció. I també és quimèric esperar el moment més idoni, car aquest moment no arriba mai.

Una revolució no sorgeix d'un plantejament a priori, però ha de tenir una perspectiva universal. Com molt bé diu Kant –posant l'exemple de la francesa-, tota revolució és un fet no racional, ans al contrari, està impulsat per una inclinació natural que mena l'ésser humà a emancipar-se i a millorar les seves condicions de vida. Aquí descansa la legitimitat de la revolució, els seus agents es poden equivocar, però els objectius han d'ésser clars i obeir a aquestes condicions:

D'altra banda, la revolució es legitima per la història, no per la llei, i, l'únic criteri vàlid és el de l'oportunitat política (Klugheit, prudència política). La legitimitat prové de la seva orientació universal, evitant en el possible el caos i el desordre, la violència gratuïta. Per això de vegades és millor el procés revolucionari que no pas el cop sobtat, violent. De tota manera Kant insisteix que la inclinació natural és l'origen de l'impuls a revoltar-se contra la situació opressiva. Cal aprofitar aquest impuls nascut del sentiment per millorar una situació donada. Aquesta millora de la situació per a l'ésser humà legitima l'acte revolucionari: "La saviesa política en l'estat actual de les coses convertirà en deure les reformes adequades a l'ideal del dret públic; però utilitzarà les revolucions –allà on la natura les provoqui per ella mateixa- no pas com a excusa per a una opressió encara més gran, sinó com una crida de la natura per dur a terme, mitjançant pregones reformes una Constitució legal fonamentada en els principis de la llibertat, en tant que única Constitució duradora".

I una altra premissa indiscutible és que la revolució l'ha de realitzar la mateixa classe obrera, encara que amb l'orientació dels intel·lectuals i com a meta final la implantació de la doctrina . Totes les revolucions han esclatat gràcies a unes circumstàncies històriques, fortuïtes, protagonitzades per les masses, conduïdes pels líders polítics: la revolució francesa, la Comuna de París, la revolució russa, que es va produir degut a la desfeta de l'exèrcit rus. De la mateixa manera que la revolució anarquista catalana per la sublevació militar. I cal aprofitar el moment en què es presenta l'ocasió de fer-la, la revolució, perquè com diu l'adagi, «hi ha un temps per a cada cosa», car, al contrari, passa allò de les verges prudents i de les imprudents que no han vetllat, que s'han adormit, tot esperant la vinguda del nuvi, segons diu l'Evangeli, i es queden a fora, no poden participar en el banquet nupcial.

I com que una revolució comporta una transformació radical que tindrà una oposició ferma i contundent per part d'aquells que detenten el poder, aleshores tots els mitjans són imprescindibles. I això exigeix prendre el poder, en cas contrari la revolució perd automàticament el control del finançament, de la fabricació i del destí de les armes i de retruc de la producció econòmica.

D'altra banda, en la seva argumentació a Diego Abad de Santillán li surt d'esquitllenda la vena mística, religiosa, clàssica de l'anarquisme, heretada de la filosofia de Rousseau: la bondat de l'home, corrumput per les normes, les lleis i els intruments socials i polítics, entre ells l'Estat. Però l'Estat és un instrument, creat per l'home, com ha creat també la ciència, l'art, el desenvolupament industrial, l'activitat financera, el mateix capitalisme. Són creacions humanes, com el dret a la propietat que ha ocasionat greus desigualtats entre els homes. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta confiança pueril en la bondat natural de l'home és el principal enemic de les teories anarcosindicalistes. Tampoc hem de caure en l'altre extrem oposat: homo homini lupus est que justifica l'Estat opressor, gairebé policíac. I més quan aquesta idea de la bondat de la naturalesa humana es considera com un principi quasi científic, lligat a la idea il·lusòria que un cop desapareguda la causa del mal: el capital i l'Estat, aleshores aquest ésser bo farà possible una societat justa i equitativa. Tampoc és admissible el dogma quasi religiós que la bondat s'encarna no se sap com en la figura de l'obrer i el mal en la figura de l'intel·lectual que sempre va ordint paranys per tal d'impedir la revolució i l'alliberament proletari, l'intel·lectual, segons l'opinió d'Isaac Puente. Endemés, en els anys trenta del segle XX hom vivia en una societat industrialitzada, organitzada segons unes normes i unes lleis, mecanicistes, molt allunyades de les d'una societat agrícola i d'una visió beatífica tant de l'home com de la natura.

Abad de Santillán assevera que la voluntat humana ha de dominar la situació, controlar la corrupció, no deixar-se endur per l'ambició, per la temptació de domini: "La anarquía, es decir, la libertad, es compatible con las condiciones económicas más diversas, siempre que esas condiciones no impliquen, como en el monopolio capitalista, su negación. Se puede ser anarquista con el arado romano o con el tractor moderno; se puede serlo con un primitivo taller de artesano o con una fábrica racionalizada; nadando en la abundancia o sufriendo privaciones; en un palacio confortable o en una choza de mala muerte. La anarquía es una actitud del espíritu ante la vida y puede manifestarse en todas las situaciones económicas no monopolistas, porque en todas ellas el hombre puede ser dueño de sí mismo, reivindicar el dominio de la propia voluntad y rechazar la imposición ajena".

Efectivament, no s'ha de confondre l'instrument amb la finalitat. L'anarquista pot utilitzar l'eina administrativa, governamental, per a millorar la situació o per a aconseguir els objectius revolucionaris. La funció de la revolució és la de posar els instruments requerits al servei de la gent, de la comunitat, per això és necessària la presa de poder. A més a més, si l'anarquista és una persona convençuda de les seves idees, si posseeix una sòlida actitud ètica –com molts anarquistes van demostrar que tenien- aleshores se suposa que aquella persona no caurà en la temptació de la corruptela (fins i tot sense necessitat de lligar-se al pal del vaixell per no ser seduït per la veu de les sirenes, com Ulisses). ¿Si hom deté una ètica revolucionària perquè ha de temer l'ús de l'instrument de poder? Si reduïm l'anarquisme a una actitud i a una manera de viure, aleshores no cal fer la revolució que sempre exigirà implicar-se en l'àmbit de la realitat efectiva.

II. L'argumentació de Federica Montseny va en la mateixa línia de la d'Abad de Santillán: "La vía revolucionaria está abierta y, sin necesidad de precipitar los acontecimientos, el pueblo en armas hará el resto. Lo contrario será instaurar una dictadura anarquista, algo que mi conciencia me impide defender, pues si es dictadura no podra jamás ser anarquista".

III. Una altra intervenció en el Ple és la de «Marianet» que addueix que un cop iniciada la revolució ella mateixa ja s'anirà desenvolupant. Tota revolució és un Faktum que comporta un projecte polític, no és una simple aventura o un esdeveniment mecànic que es descabdella per si mateix, sense una direcció i una finalitat. Cal prendre decisions, organitzar, planificar, ordenar. Després de la violència i la destrucció inevitables ha de seguir la construcció d'una mínima organització amb unes criteris unitaris, amb la garantia que aquests criteris s'acompliran coordinadament. Hi ha d'haver algú que tingui una responsabilitat, que exerceixi l'autoritat en nom de l'acord de les bases, de l'assemblea. Per tant, seran necessaris organismes, òrgans de direcció, de coordinació, anomenem-los com volguem: Comitès, Federacions, tan se val, el nom no fa la cosa, però farà falta un organisme que recapti els impostos, els cabals necessaris per fer front als dispendis, no sols de les empreses concretes, sinó del conjunt de l'economia del país. L'organització econòmica és important, és fonamental, però encara ho és més l'organització política, i aquesta és la funció que fa l'Estat, tot Estat. Evidentment l'Estat ha d'estar al servei de la revolució, ha de funcionar d'acord amb els criteris establerts per la classe obrera. I un Estat no és un conjunt de Comunes, de Comitès federals més o menys coordinats, un Estat és un organisme que funciona d'acord amb unes normes i uns criteris estables i unitaris.

IV. Per últim el silenci paradoxal de Buenaventura Durruti, que fora ja de la reunió declara que ell es decanta per ajornar la revolució després de la presa de Saragossa.

En resum els arguments que s'addueixen per a frenar o posposar la revolució són:

Arguments essencialment pragmàtics, recoberts en part per raons ideològiques. I dic recoberts perquè Abad de Santillán no va tenir cap inconvenient en ser conseller de la Generalitat i col·laborar amb el govern català, Federica Montseny, fou anomenada ministra de Sanitat i és «Marianet» qui proposa la col·laboració de la CNT en el govern de Negrín. Però aquest comportament no és reprobable, ni de lluny, ja que les circumstàncies ho exigien. El criticable és l'actitud feble, poc revolucionària per part d'uns intel·lectuals i homes d'acció. Però és clar, també és comprensible, car ni la Federica Montseny ni Abad de Santillán no van participar en els fets que conduïren a la derrota dels militars. Actitud feble per la raó que:

Incomprensiblement, no es pren el poder, no es procedeix a la incautació dels bancs i entitats financeres; es negligeix la importància de les relacions diplomàtiques i els contactes internacionals. El fet de no haver consumat la revolució comportà:

Ja ho diu Abad de Santillán, l'anarquisme és més que una doctrina política és una manera d'entendre i viure la vida. Amb aquesta actitud religiosa, mística, evidentment hom no pot plantejar cap revolució social. Ara bé, el mateix Abad parla de què les decisions les han de prendre les bases, que els mètodes polítics anarquistes s'han de basar en una inversió de la piràmide, a saber, de baix a dalt. Però la decisió presa al Ple dels Comitès Locals i Comarcals va posar de manifest que a l'hora de la veritat els acords polítics transcendentals els han d'adoptar els representants, és a dir, els dirigents responsables i, en moments difícils, cal assolir el consens i acomplir-lo. Les raons i els arguments en contra dels acords del Ple de Comitès per part de García Oliver són contundents i val a dir que ell els acatà, demostrant amb això el seu esperit democràtic i la fidelitat a uns ideals. Ara bé, la fidelitat als ideals –ideals polítics, no dogmes religosos- no vol dir llur aplicació cega a la realitat.

García Oliver critica el reformisme de la FAI, acusa Abad de Santillán i Federica Montseny de contrarevolucionaris i assenyala una de les debilitats de l'organització anarquista: les vacil·lacions, els dubtes, la manca d'una posició única, però dreturera, sobretot en les circumstàncies excepcionals produïdes després de la revolta militar. Continua pensant que s'ha de portar a terme la revolució social, que no és suficient lluitar al front d'Aragó i deixar la revolució pendent, que cal anar endavant, trencar amb el passat i deixar-se d'utopies i de principis abstractes. A més a més, deixa entreveure que la decisió sobre si s'havia de prendre el poder o no per part de la CNT-FAI estava pactada: "Me di cuenta de que los integrantes del Comité de Milicias estábamos dispersos. Sólo Aurelio estaba casi junto a mí, y Asens casi junto a Aurelio. Pero Durruti estaba alejado y Abad de Santillán también. De manera que cuando el que presidía el Pleno preguntó a los Delegados del Comité de Milicias si creían procedente hablar sobre lo que pedía la Comarcal del Baix Llobregat, se produjo bastante confusión, no pidiendo ninguno de nosotros la palabra para informar." Amb paraules concises, però que no deixen lloc a al dubte prossegueix: "Expliqué que el Comité de Milicias se había tenido que constituir cuando ya Companys se había arrepentido de haber sugerido su creación. Que los demás partidos y organizaciones no creían –al igual que Companys- que el Comité de Milicias pudiese servir de algo más que de Comisaría de Polícia de segunda clase, como lo probaba el que los delegados designados para su integración fuesen militantes casi desconocidos de los partidos y organizaciones. Sólo nuestra organización había designado a miembros significados (…) Expliqué también que la marcha revolucionaria estaba adquiriendo tal profundidad que obligaba a la CNT a tener muy en cuenta que por ser la pieza mayoritaria del complejo revolucionario, no podía dejar la revolución sin control y sin guía, porque ello crearía un gran vacío, que, al igual que en Rusia en 1917, sería aprovechado por los marxistas de todas las tendencias para hacerse con la dirección revolucionaria aplastándonos. (…) Opinaba que había llegado el momento de que, con toda responsabilidad, terminásemos lo empezado el 18 de de julio, desechando el Comité de Milicias y forzando los acontecimientos de manera que, por primera vez en la historia, los sindicatos anarcosindicalistas fueran a por el todo, esto es, a organizar la vida comunista libertaria en toda España." Davant de la interpel·lació de Federica Montseny i Abad de Santillán de què implantar el comunisme llibertari portaria a una dictadura anarquista García Oliver contraargumenta: "«Puesto que se habla de dictadura (…), conviene precisar que ninguna de las hasta ahora conocidas ha tenido los mismos caracteres. Ni siquiera las tiranías han sido siempre de igual significación. Han existido tiranías por imposición sobre los pueblos, cierto. Pero han existido tiranías elegidas por el pueblo. (…) De todos los tipos de dictadura conocidos, ninguna ha sido todavía ejercida por la acción conjunta de los sindicatos obreros. Y si estos sindicatos obreros son de orientación anarquista y sus militantes han sido formados en una moral anarquista como nosotros, presuponer que incurriríamos en las mismas acciones que los marxistas, por ejemplo, es tanto como afirmar que el anarquismo y el marxismo son fundamentalmente la misma ideología. puesto que producen idénticos frutos. No admito tal simplicidad. Y afirmo que el sindicalismo, en España y en el mundo entero, está urgido de un acto de afirmación de sus valores constructivos ante la historia de la humanidad (…)»".

Certament hi ha una distància entre les dues ideologies emancipadores: l'anarquisme i el marxisme, la primera creu en l'home, la segona, en canvi, no. Per un altre cantó, una ideología política que vol transformar la societat no pot eludir les dificultats concretes de l'aplicació de l'universal en el particular i, per tant, la responsabilitat de la presa del poder derivada dels esdeveniments revolucionaris. Sobre la por a la intervenció estrangera, argument esgrimit per Abad de Santillán, la resposta és: "«El miedo a la intervención extranjera no debería ser esgrimido en ese momento, porque aquí, según estoy viendo, estamos todos armados, y si de verdad hemos luchado en las calles los días 18, 19 y 20, hemos de tener presente que estamos hablando con permiso del enterrador, cosa que para su desdicha ya no pueden hacer Ascaso ni Alcodori ni ninguno de los compañeros que dieron su vida estos tres días. Es decir, que no deberíamos olvidar que estamos hablando desde un enorme sepulcro, que eso ha sido la CNT desde que se constituyó, un enorme sepulcro, dentro del cual están, en terrible anonimato para la mayoría, todos los ilusos que creyeron que sus luchas eran las de la gran revolución social. Porque alguien debe hablar en nombre de ellos. Y ese deber me corresponde (…)»".

La sang vessada pels innombrables màrtirs anarquistes no pot ésser oblidada i menys encara en moments decisius quan s'està a punt de convertir la utopia en realitat, la ciutat celestial en ciutat terrenal. Si la revolució no es consuma, si hom no pren el poder aleshores la doctrina anarquista deixa de tenir sentit polític, incidència en la praxi i es converteix en una mena de religió prometeica.

Després de la reunió García Oliver queda abatut, ha vist derrotada la seva proposta: "Con su actitud, aquellos sedicentes anarquistas ponían en quiebra a la propia FAI, que se constituyó precisamente para neutralizar dentro de la CNT a los sindicalistas reformistas.

¿Qué había ocurrido? ¿Cómo se las arreglaron para lograr tan densa mayoría de reformistas? ¿Tenía algo que ver con ello el rumor difamatorio difundido desde hacía tiempo sobre las aspiraciones dictatoriales del grupo «Nosotros» y de García Oliver, de quien se decía que era anarcobolchevique? ¿No era sorprendente la actitud de Durruti tan ostentosamente manifestada con su silencio durante el debate en el Pleno?".

La mateixa nit, després d'haver acabat el Ple de locals i comarcals es reuneix el grup «Nosotros» al Club Naútic, seu del Comitè Central de Milícies Antifeixistes per tal de comentar la jugada sobre els acords adoptats. García Oliver proposà al grup reunit, Marcos Alcón, García Vivancos, Domingo Ascaso i Joaquín Ascaso, la presa de poder concret: "Debemos aprovechar la concentración de las fuerzas que mañana se pondrán a las órdenes de Durruti y proceder al asalto de los principales centros de gobierno, Generalitat, Ajuntament, con una rama de la columna que podríamos dirigir Marcos Alcón y yo. Teléfonos y Plaza de Catalunya, con otra rama de columna dirigida por Jover y Ortiz. Y Gobernación y Dirección de Seguridad con otra rama dirigida por Durruti y Sanz, pudiendo sumarse a cualquiera de ellos los Ascaso y García Vivancos, siempre que estéis de acuerdo". La resposta de Durruti és: "La argumentación de García Oliver, ahora y durante el Pleno, me parece magnífica. Pero a mí no me parece que sea éste el momento oportuno. Opino que debería ser realizado después de la toma de Zaragoza, cosa que no puede tardar més de diez días. (…) En estos momentos, sólo con Catalunya como base de sustentación, estaríamos reducidos geográficamente a la mínima expresión".

La minireunió del grup «Nosotros», doncs, no serveix per altra cosa que per confirmar la manca de fe en la revolució per part dels mateixos dirigents de la FAI. L'argument de Durruti d'esperar la conquesta de Saragossa és falaç, car no hi ha res de segur en l'acció, però fins i tot en el cas d'una possibilitat d'èxit, cal "luchar como revolucionarios que defienden una causa sagrada, que saben que están luchando por algo propio y no para defender al gobierno de la Generalitat y al gobierno de Madrid."

García Oliver es pregunta a si mateix: "¿Estaba seguro de haber sido totalmente derrotado? ¿Qué opinaban en los sindicatos la militancia y los trabajadores? ¿No se había dicho no a la revolución en aquel nuevo local expropiado revolucionariamente? Era de suponer que al soslayar el comunismo libertario, abandonarían el nuevo local y volverían a la calle de Mercaders.* Si no lo hacían, ni ellos habrían ganado ni yo habría sido vencido".

Les conseqüències contrarevolucionàries es comencen a fer notar. A la Generalitat de Catalunya continua governant –encara que precàriament- l'Esquerra Republicana de Catalunya, és a dir, la petita burgesia, la banca depèn del govern català, el front d'Aragó va de mal borràs, les relacions internacionals cada vegada esdevenen més hostils contra la revolució anarquista, als carrers el caos no té aturador.

Per aquesta raó després d'haver vist derrotada la seva proposta, al Ple dels Comitès Locals i Comarcals, decideix, més endavant –el mes de novembre- d'agafar el toro per les banyes i acceptar el càrrec de ministre de Justícia. Si la presa del poder s'hagués dut a terme en el seu moment adient, és a dir, prendre l'Ajuntament, la Generalitat, fer-se càrrec dels bancs i de les relacions internacionals, el curs de la revolució hauria estat un altre. És evident que tot plegat tenia els seus riscs, qualsevol decisió els comporta sempre, però els bons polítics són aquells que resolen quan les situacions són més compromeses, però era el moment, l'ocasió adient, s'havia d'afrontar el risc.

Però comptat i debatut la decisió no es pren, i, s'adopta l'alternativa de crear un poder paral·lel: el Comitè de Milícies Antifeixistes, que teòricament havia de coordinar-se amb la conselleria de Defensa i amb la de Governació, sobre el paper en mans de la Generalitat. A més a més, es creen les anomenades Patrulles de Control, una mena de policía que fins i tot actua autònomament respecte dels Comitès directius de la CNT-FAI, no cal dir que respecte de la policía «governamental» i de les forces d'ordre de la Guàrdia Civil, Guàrdia d'Assalt i Mossos d'Esquadra. I això sense comptar que en els pobles els Ajuntaments havien creat els seus propis escamots que a la vegada funcionaven igualment d'una forma autònoma i en alguns casos independent. Cadascú, cada organisme, feia la guerra pel seu compte, posant-se mútuament pals a les rodes. En resum va ser pitjor el remei que la malaltia. Menys mal que les coses anaren prou bé –tot i les dificultats- pel que fa a les activitats econòmiques i als serveis públics, gràcies a la il·lusió, el voluntarisme, la responsabilitat i el «savoir faire» dels treballadors catalans, entre els quals es destacà l'obrer metalúrgic cenetista Eugenio Vallejo, impulsor i organitzador de les indústries de guerra.

I no van passar gaires hores; l'endemà mateix ja hi va haver la primera topada entre els dos poders, el governamental i el revolucionari: entre el president Companys i García Oliver, com a responsable del Comitè de Milícies. (Com també succeï amb el capità Escofet que finalment es va veure obligat a deixar el càrrec de responsable de l'ordre públic). La tensió de l'escena entre els dos dirigents la descriu molt bé el mateix García Oliver: "Sin darnos los buenos días ni aprovechar la ocasión para expresarnos sus buenos deseos por la marcha del Comité, sin siquiera preguntar por la situación de la columna Durruti, de pie, respaldado por Herrando*, nos espetó en su catalán de acento leridano el siguiente exabrupto: «Me veo obligado a venir en estos momentos porque el orden ciudadano en Barcelona es tan lamentable que causan horror las noticias que me llegan constantemente de asesinatos, robos, violaciones e incendios. Y era de esperar que, a estas horas, el Comité de Milicias hubiese dominado la situación y restablecido el orden. Me veo obligado a deciros que si sois incapaces de restablecer el orden, no estaría por demás que lo manifestaseis, para poner remedio a la lamentable situación por los medios que estén a mi alcance»". La irrupció imprevista de Companys i la bronca corresponent van estar a punt de generar un conflicte greu. Sort n'hi va haver de la serenitat de García Oliver que secament va respondre: "Mejor no nos damos por enterados de lo que nos has dicho, Companys. Nosotros tenemos mucho que hacer. El enemigo está a las puertas de Catalunya. ¡Salud, y que te vaya bien!"

Evidentment l'actitud de Companys no quadrava gaire amb les seves paraules conciliadores de feia quatre dies. D'altra banda, no es pot pas pretendre que en qüestió d'hores es normalitzi la situació amb el trasbals produït per l'aixecament militar i la irrupció desfermada de les masses al carrer. Sembla que aquest cop d'atenció, però, va servir per consolidar almenys momentàniament la tasca revolucionària iniciada i, si més no, continuar-la a cops i rodolons: "Las expropiaciones, iniciadas con la ocupación del edificio del Fomento del Trabajo Nacional y la casa de Cambó, se fueron extendiendo a todas las casas de la ciudad, a todos los talleres, a todas las fábricas y a todo cuanto había pertenecido a la burguesía y a los capitalistas. Sin embargo, Companys seguía en la Generalitat, con su gobierno paralizado. (…) Y meditaba cómo podría pulverizar al Comité de Milicias, en el que me apoyaban, si no todos los miembros, sí Aurelio Fernández, José Asens y Marcos Alcón, atrayendo además a elementos que se debían a él, como el coronel Giménez de la Beraza, el comandante Vicente Guarner, el teniente coronel Escobar y hasta gentes de sus propias filas, como Tarradellas, Miravitlles y Pons. A Santillán se le veía siempre en la cuerda floja del sí, pero no."

Un altre fet que mostra com n'és de nefasta la duplicitat de poders és el tràgic final de l'expedició a Mallorca, protagonitzada pel capità d'aviació Bayo. El fracàs del desembarc a la illa de la calma va tenir repercussions greus posteriors: l'aviació feixista italiana va utilitzar la illa com a base aèria per a desplegar els bombardeigs que aterrarien més endavant a la costa mediterrània i a Barcelona. Doncs bé, aquesta expedició es va portar a terme a espatlles del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, és a dir, un