“Haurem guanyat
molt per a la ciència de l´estètica quan haguem arribat no només a la intel·lecció
lògica, sinó a la seguretat immediata de la intuïció que el desenvolupament de l´art
està lligat a la duplicitat del que és apol·lini i del que és dionisíac: de manera
semblant a com la generació depèn de la dualitat dels sexes a base d´una lluita
continuada i d´una reconciliació només periòdica.. Manllevem aquests mots dels grecs,
els quals, a l´home intel·ligent, li fan perceptibles les profundes doctrines secretes
de la seva visió artística no amb conceptes, però sí amb les figures incisivament
clares del món dels seus déus. Amb les seves dues divinitats de l´art, Apol·lo i
Dionís, enllaça el nostre coneixement que, en el món grec, subsisteix una enorme
oposició –d´origen i d´objectius- entre l´art de l´estatuer, l´art apol·lini,
i l´art no-estatuari de la música, com l´art de Dionís: aquests dos instints, tan
diferents, van l´un al costat de l´altre, generalment en oberta desavinença entre ells,
tot provocant-se mútuament a parir cada vegada fruits nous i més vigorosos, a fi de
perpetuar en ells la lluita d´aquesta oposició, sobre la qual la paraula comuna «art»
només fa de pont aparentment; fins que, finalment, per un miraculós acte metafísic,
ambdós instints apareixen aparellats entre ells, i en aquest aparellament acaben
engendrant l´obra d´art –que és tan dionisíaca com apol·línia- de la tragèdia
àtica. Per fer-nos més propers aquells dos instints, imaginem-nos-els, de primer, com els mons artístics separats del somni i de l´embriaguesa; entre aquests fenòmens fisiològics es pot advertir una oposició corresponent a la que hi ha entre el que és apol·lini i el que és dionisíac (...)
Aquesta joiosa necessitat de l´experiència onírica ha estat expressada igualment pels grecs en el seu Apol·lo: Apol·lo, com a déu de totes les forces de la imatgeria, és alhora el déu endevenidor. Ell, que segons la seva arrel és el «Resplendent», la divinitat de la llum, domina també la bella aparença del món interior de la fantasia (...) Ara bé, aquella línia tendra que la imatge onírica no ha de traspassar per a no produir un efecte patològic –altrament, l´aparença, com una realitat tosca, ens enganyaria-, no ha de faltar tampoc en la imatge d´Apol·lo: aquesta mesurada limitació, aquell estar lliure de les emocions més desordenades, aquella quietud plena de saviesa del déu estatuer.
(...)
Ja sigui per influx de la beguda narcòtica, de què parlen amb himnes tots els homes i pobles primitius, ja sigui amb motiu del poderós atansar-se de la primavera, que travessa plena de delit tota la naturalesa, es desvetllen aquelles emocions dionisíaques, en la intensificació de les quals allò que és subjectiu desapareix fins a un total oblit de si mateix. (...)
Sota l´encanteri del que és dionisíac no només es torna a cloure l´aliança entre home i home: també la naturalesa, alienada, hostil o subjugada, torna a celebrar la festa de la seva reconciliació amb el seu fill perdut, l´home. Lliurement ofereix la terra els seus dons, i pacíficament s´acosten les feres del rocam i del desert. Amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre (...) Tot cantant i dansant, l´home es manifesta com a membre d´una concordança superior: ha perdut el caminar i el parlar, i està en camí d´enfilar-se volant pels aires, tot dansant”
Nietzsche, El naixement de la tragèdia, 1.
Torneu a la portada