La següent història és una simulació de la teoria. Pertany al capítol onze del text escrit per Matthew Lipman i que porta per títol PIMI. Forma part del programa americà Philosophy for Children. La narració expressa, d'una manera divertida i creativa, el mateix que diu Plató en els seus Diàlegs.

«L'última història era la d'en Bernat. En Robert era amb ell a dins de la caixa, però en Bernat havia de moure els titelles i, alhora, explicar la història.

Quan els titelles van aparèixer, em vaig quedar molt parada. No es tractava de res de ficció. Un titella era un noi d'aspecte normal, i l'altre era una noia d'aspecte normal. Llavors el noi va alçar un cartell que deia: "Sóc en Bernat", i el cartell de la noia posava: "Sóc la Pimi". ¡Imagineu-vos!

En Bernat feia d'ell mateix. Però en Robert havia de fer una veu molt aguda per fer veure que era jo:

Bernat: Pimi, quan, a la nit, mires cap al cel, ¿què veus?

Pimi: Estrelles.

Bernat: Bé, això és el que la gent ens diu: que veiem estrelles. Però, ¿què és el que veiem realment?

Pimi: Veiem... ¡llums!

Bernat: D'acord; aquí és on començarà la meva història: amb aquelles llums.

Pimi: Però primer has de dir: "Fa molt, molt de temps..." Bernat, ¡ho has de dir!

Bernat: ¡I és clar! ¿Per què no? Fa molt, molt de temps, els milions i bilions i trilions de llums que ara veiem al cel -i que anomenem 'estrelles'-, no eren pas estrelles encara.

Pimi: Bernat, ¡t'ho estàs inventant tot! Si no eren estrelles, ¿què eren, doncs?

Bernat: Idees.

Pimi: ¡Idees! ¿Idees de què?

Bernat: Idees de tot. Idees de cassoles, i de poms de porta, i de platets voladors, i de números, i de bombons de xocolata...

Pimi: ¿Hi havia idees de coses que no es poden tocar?

Bernat: ¿Com ara què?

Pimi: Com ara l'amistat, i la bellesa, i la bondat.

Bernat: Sí, hi havia idees de totes aquestes coses.

Pimi: ¿Hi havia idees de l'odi, la lletjor i la maldat?

Bernat: Nnnno n'estic ben segur, d'això. Em penso que no.

Pimi: ¿Hi havia idees de coses com fang, cabells i brutícia?

Bernat: D'això tampoc no n'estic ben segur. Potser.

Pimi: ¿Es tractava realment, realment, d'idees?

Bernat: Sí, i cada una d'elles era perfecta. La idea de cadira era la idea perfecta de la perfecta cadira. La idea de pica de cuina era la idea perfecta de la perfecta pica de cuina. I la idea de bondat era la idea perfecta de la perfecta bondat.

Pimi: Si eren tan perfectes com això, devien ser molt felices.

Bernat: D'això es tracta justament: que no ho eren. No en tenien prou de ser idees. També volien ser coses. Per exemple, la idea de coixí deia a la idea de llit: "Vull ser un coixí de debò, fet de plomes de debò, de manera que quan algú em recolzi el cap a sobre, digui: 'Això és un coixí suau de debò' " .

Pimi: I les idees de bellesa i bondat, ¿què és el que deien?

Bernat: Deien: "N'estem cansades, de només brillar aquí dalt, al cel, on no passa mai res. Volem ser coses boniques de debò i persones bones de debò."

Pimi: I, doncs, ¿què va passar?

Bernat: Van triar el planeta Terra perquè fos el lloc on farien el que volien fer.

Pimi: I quan les idees van arribar a la Terra, ¿què va passar?

Bernat: Van descobrir que tenien molta feina per fer.

Pimi: ¿Les idees van haver de posar-se a fer feina?

Bernat: Res no tenia forma. Tot eren només materials informes.

Pimi: ¿Però no hi havia ni cadires, ni cavalls, ni persones?

Bernat: No, fins que van arribar les idees. Les idees van donar forma a aquells materials.

Pimi: ¿De la mateixa manera com agafes una mica de neu, i en fas una bona bola de neu? ¿O tal com agafes un ganivet i talles un tros de mantega a quadrets?

Bernat: Bé, no n'estic segur. Em sembla que era més semblant a... compartir.

Pimi: ¿Compartir? ¿Tal com la Isabel i jo compartim l'amistat?

Bernat: En cert sentit, sí. Sempre que hi ha una relació, hi ha també un compartir.

Pimi: Bernat, no acabo de veure què vols dir. M'ho hauràs d'explicar.

Bernat: ¿Saps? És com quan el Sr. Moliner ens llegeix una història i tots nosaltres compartim l'atenció que hi prestem...

Pimi: Sí, però...

Bernat: ¡Entesos! ¿Oi que abans de la història la teva ment no és sinó quelcom informe, i que és la història la que hi posa ordre?

Pimi: ¿Vols dir que les idees també van fer això: donar forma a les coses i posar-hi ordre? Dóna-me'n un exemple.

Bernat: Doncs, la idea de cadira va donar forma a la fusta: i, així, d'acord amb aquesta idea, es van poder fer milers i milers de cadires a partir de la fusta. I el mateix va passar amb la idea de llit i amb la idea de taula. És il·limitat el nombre de coses que poden compartir una sola idea.

Pimi: Bernat, a més de les idees de coses, ¿hi havia també idees de persones?

Bernat: Sí, però amb les persones va anar diferent. I és que, per moltes cadires que hi hagués, continuava havent-hi només una sola idea de cadira. Per cada persona, en canvi, hi havia una idea diferent.

Pimi: Quan li passava quelcom, a una cosa, ¿li passava res, a la idea d'aquella cosa? Vull dir: si es cremava una cadira, ¿es cremava també la idea de la cadira?

Bernat: No, no hi ha res que pugui destruir les idees. Es poden destruir les coses que comparteixen aquelles idees, però no les idees.

Pimi: ¿I passa el mateix amb les persones?

Bernat: Podria ser. Van matar en Martí Luter King, però, ¿van matar la idea d'en Martí Luter King?

Pimi: Bernat, ¿eren felices les idees quan van arribar aquí?

Bernat: No, en venir aquí, moltes van ser desgraciades.

Pimi: ¡Fixa't! ¿Per què?

Bernat: Perquè, en el cel -que és on havien estat-, les idees eren perfectes i, al seu voltant, tot era perfecte. Si tu fossis una idea, viuries enmig d'accions perfectament bones, i de ciutats perfectament boniques, i d'oracions perfectament verdaderes.

Pimi: ¡Ah, ara ho entenc! Quan van arribar aquí ho van trobar tot informe i lleig.

Bernat: Sí, i tot i que van fer tot el que van poder per donar forma a les coses, mai no van aconseguir res ben correcte. De fet, la majoria de cases són lletges, i moltes oracions són falses, i no hi ha gaire gent que faci bones accions.

Pimi: Ben segur que les idees es devien dir: "¡Les coses no eren pas així en el lloc d'on hem vingut!"

Bernat: Al començament, no. I és que, quan una idea venia aquí, oblidava que, en el seu cel d'origen, tot era meravellós i perfecte.

Pimi: ¿Ho oblidava? ¿Vols dir que se li havien esborrat tots els records i que no recordava res d'aquell món meravellós?

Bernat: Efectivament. De tant en tant, però, li podia passar alguna cosa bona, a alguna idea.

Pimi: ¿Alguna cosa bona? ¿Com ara què?

Bernat: Doncs, podia ser que, enmig de tota la lletjor, veiés un animal bonic. O que, enmig de totes les coses dolentes que es fan mútuament les persones, veiés que algú feia una cosa bona.

Pimi: ¿O podia ser que sentís que algú, per variar, deia la veritat?

Bernat: Exacte. I quan passaven coses així, la idea recordava, de cop, tot allò que havia oblidat. Recordava el món preciós del qual venia, on havia estat envoltada per idees perfectes i on tot era verdader i bo.

Pimi: De fet, quan anem al cine i veiem, al final de la pel·lícula, que els bons guanyen i els dolents perden, no ens podem estar de cridar d'alegria. ¿Ho fem potser per la felicitat que sentim de trobar-nos un instant en un lloc on tot acaba bé?

Bernat: Sí, em penso que sí. I és per això que tenim com un estremiment quan veiem una cosa bonica o quan descobrim una cosa verdadera. És com si fóssim altre cop a casa, que torna a ser nostra, i som feliços.

De sobte, just quan ens pensàvem que l'espectacle ja s'havia acabat, els dos titelles van desaparèixer d'una estrebada, i en Robert va treure el cap de la caixa. En veu ben alta, en Robert va dir:

—"¡No sé si això és la història de la Pimi o la d'en Bernat, però, en qualsevol cas, és estúpida! ¡Quina ficció això de les estrelles que realment són idees que vénen a terra i donen forma a les coses! ¿Qui ha sentit mai res tan absurd?"

Llavors en Bernat va treure el cap i va dir:

—"Robert, ¿que tens una història diferent tu?"

—"No, però et puc dir on s'equivoca la teva -va dir en Robert-. Les idees són pensaments, i els pensaments vénen dels nostres cervells. I totes les coses tenen les seves pròpies formes, ¡no les reben pas de les estrelles! ¡Nano, Déu n'hi do com t'emboliques!"

En Bernat no es va enfadar. Només va riure i va preguntar:

—"¿Què ho fa, però, que el que jo he dit sigui un conte de fades i que el que tu acabes de dir, no?"

—"Molt senzill -va dir en Robert-. En un conte de fades, les idees no són tal com són les coses en el món. En una història verdadera, en canvi, sí."

—"Ah -va dir en Bernat-, doncs, en aquest cas, si el que jo he dit era un conte de fades, el que tu has dit també ho era."»