Introducció

    (Tornar a l'índex de l 'apartat)

    De fet, l'atmosfera sempre ha estat contaminada. No és més que una barreja complexa de gasos i partícules, algunes beneficioses i altres perjudicials. Molt abans del descubriment del foc i la primera contribució de la humanitat a la contaminació, l´aire estava ple de pols procedent del terra, partícules de sals oceàniques, polen, bactèries, fums i gasos dels incendis forestals, productes volcànics i moltes altres substàncies. Fins i tot avui en dia, la major part dels materials que hi han en el aire procedeixen d' aquestes fonts naturals. Un clar exemple està en Orient Mitjà, on la pols aixecada des del desert produeix tanta boira que el reflexe del sol ha donat nom al mar Roig. Si comparéssim amb el volum de les emanacions naturals, la contaminació produïda per la civilització moderna és insignificant, però, en canvi, els seus efectes són increïbles. El fet de que l'atmosfera, i la major part de la vida que acolleix, hagin sobreviscut durant tant de temps es deu a la grandària d'aquesta i a la seva capacitat de neutralitzar les substàncies perjudicials i de netejar-se de tant en tant gràcies a la pluja. Les crisis de contaminació més devastadores dels últims temps han estat desencadenades per les denominades inversions, és a dir, condicions atmosfèriques que impedeixen la dispersió natural dels contaminants. El que fa possible aquest fenòmen és la presència d'una capa d'aire calent que impedeix l'elevació de l'aire superficial, amb la contaminació que conté. Els tipus de contaminants produïts per l'home que amb més frecuència queden atrapats per les inversions són els gasos i les partícules o gotetes que floten en l'aire, els científics els anomenen aerosols. Tot i que la majoria dels aerosols són microscòpics, més de cinquanta tones d' aquests entren en l'atmosfera cada any com a resultat de la combustió incomplerta dels combustibes fòssils. Les partícules de carbó, cendres, mercuri i plom van a parar a l'aire sempre que el procés de combustió no és complet, com passa pràcticament en tots els processos de combustió convencional.   La major part dels aerosols es troben en els tres quilòmetres inferiors de l'atmosfera i adquereixen una concentració especialment concentrada quan queden atrapats sota una inversió. Les partícules molt grans, com les cendres del carbó, permaneixen només uns pocs minuts, però les altres, com partícules de plom i de fum, poden flotar en l'aire durant vàries setmanes. En alguns casos la pluja s'encarrega de fer- les caure; en altres, és suficient la gravetat. Tot i això, la major part de les partícules en suspensió en el aire es deposita quan xoquen contra àrbres, edificis, turons o altres obstacles topogràfics. No tots els aerosols són perillosos per a l'home; per als animals els de major mida són retinguts pels filtres naturals del nas i la gola, mentres que els més petits entren i surten dels pulmons sense causar cap dany. Els de mida mitjana, com sulfats i nitrats són els més perillosos, ja que solen fixar-se en els minúsculs conductes dels pulmons. Poden empitjorar els trastorns bronquials i, possiblement, donar lloc a malalties greus. Encara que la major part dels aerosols es consumís en el procés de combustió, encara quedarien els gasos contaminants. De fet, el volum dels gasos produits per l'home que entra cada any en l'atmosfera és quasi 10 cops superior que el dels aerosols. La combustió dels combustibels fòssils produeix una gran varietat de gasos potencialment nocius, incloent el diòxid de carboni, el diòxid de sofre, el monòxid de carboni i l'òxid de nitrogen. El més abundant d'aquests gasos és el diòxid de carboni, un gas inodor i vital per a la vida de les plantes. La producció natural de diòxid de carboni supera de molt la emsesa per les fàbriques (tot animal exhala diòxid de carboni al respirar), però la adició industrial a la emissió natural pot tenir a la llarga un efecte molt profund sobre el clima de la Terra. Degut a l'efecte hivernacle, tendeix a reflexar de nou el calor que, de l'altra manera, s'escaparia cap a l'espai. Per tant, un excés de diòxid de carboni pot provocar que el planeta sencer es calenti. Si el diòxid de carboni suposa potser la major amenaça de cara al futur, el diòxid de sofre ha estat el gas contaminant que ha creat més problemes durant els darrers segles. Encara que en petites quantitats, és un component natural i inofensiu de l'atmosfera - els volcans el produeixen - la combustió de grans quantitats de petroli i carbó produeix una concentració molt elevada i perillosa. Quan el diòxid de sofre es barreja amb l'aigua - en la boira o en la pluja - es forma àcid sulfúric. Aquest líquid tan corrusiu i irritant pot atacar el acer, disoldre el màrmol i produir diverses mutilacions en els delicats teixits humans. Es tracta de la coneguda pluja àcida.
 

    ORIGEN ARTIFICIAL                              Milions de tones a l'any
    Combustió del carbó                                                                 36
    Combustió del petroli                                                                 2
    Combustió de fusta                                                                    8
    Incineració                                                                                4
    Agricultura                                                                               10
    Fàbriques de ciment                                                                   7
    Fàbriques de ferro i acer                                                             9
    Varis                                                                                       16
    Total                                                                                       92
 
 (Més informació i amplificació de la taula) 
 

    De fet, fins ara només s'ha fet un ampli resum en que explicava totes les conseqüències de la contaminació de l'aire. Ara, doncs, cal aprofundir-hi.
 

 a)  Els efectes sanitaris en l'home provocats per la contaminació de l'aire.
 
   (Tornar a l'índex de l 'apartat)

    La revolució industrial donà gran riquesa a Gran Bretanya i Europa durant els
segles XVIII i XIX , però amb el progrés material arribà també un gran augment de la contaminació atmosfèrica - i del problemes respiratoris - degut a que la major part
de les fàbriques cremaven carbó: Varis doctors comprengueren la relació entre la
contaminación de l'aire i una sèrie de malalties greus, però la veritable magnitud del
perill no es va apreciar fins a la tercera dècada del segle XX.
    El primer de desembre de 1930, una boira molt espessa es va instal.lar
sobre la vall del Meuse (Bèlgica), altament industrialitzada i el 3 de desembre, milers
de persones s'estaven ofegant, vomitan i lluitaven per respirar. Així moriren unes 60
persones. Una investigació posterior ens revelava que el "smog" contenia
segurament més de 30 impureses entre elles els gasos diòxid de sofre i triòxid de
sofre, així com l'àcid fluorhídric. I aquest efecte es tornà a repetir el 1948 causant 20 morts i deixant 6.000 persones malaltes. Era la primera vegada que una
contaminació d'aquesta mena havia produït un efecte tan devastador en una gran
ciutat. Però aquí no acaba tot, Londres també passaria comptes per la seva manera
inconscient de cremar carbó i el "smog" la invadiria repetides vegades causant
morts i destrosses.
    Los Angeles, però, també sufrí d'aquesta contaminació encara que experimantava sens dubte un nou tipus de "smog". Aquest estava composat per ozó, continuava perjucant a l'home i provenia indirectament de l'emisió de gasos produïda pels cotxes.  L'ozó no estava present en els gasos que els automòbils expulsaven però aquets sofrien una sèrie de reaccions químiques que acabava donant pas a l'ozó.
    Per una altra banda un dels productes nocius que els cotxes llençaven a l'atmosfera era el plom el qual però va deixar d'emitir-se en quantitats tan grans amb
l'aparició de la gasolina sense plom.
    Però encara ara fugues de productes tòxics i la constant contaminació automobilística continua provocant destrosses arreu del mon.

    Mentres l'home s'anava donant compte dels efectes del "smog" es descubrí una altra mena de contaminació atmosfèrica. L'ozó tornava a ser el protagonista i en aquest cas no es tractava d'un excés en la producció prop del sòl sinó que era un problema de mancança en l'estrastosfera.
    La capa d'ozó s'encarrega de filtrar els rajos ultravioletes provinents del sol. La capa d'ozó és preocupant ja que aquest gas només representa una petitíssima part de l'atmosfera superior - aproximadament un 0.005 del 1% del volum total de la estratosfera i les més mínimes variacions poden tenir uns efectes molt importants com greus cremades i en alguns casos càncer de pell.
    Les primeres advertències sobre perill de disminució de la capa d'ozó començaren als anys 70. Els científics advertiren de les consequències que podria tenir que els avions supersònics llencessin grans quantitats de òxids de nitrogen directament en la estratosfera. Per sort en 1980 es descobrí que igual que els cotxes els avions supersònics produïen ozó una part del qual pujava a l'estratosfera (però això no passava amb els cotxes ja que abans d'arribar a l'estratosfera l'ozó dels cotxes ja havia rebut una sèrie de transformacions).
    Però aleshores el problema de la disminució de la capa d'ozó tornà a veure's amenaçat aquesta vegada pels flascos d'aerosol els quals contenien el diclorodifluormetà (abans utilitzat en refrigerants i aires condicionats) que afectava
directament a la capa d'ozó.
    El 1982 es va detectar per primer cop un groux anormalment baix de la capa d'ozó de l'Antàrtida i en 1987, dates obtingudes des de satèl.lits de la NASA  confirmaven la presència d'un forat en la capa. Aquest forat es reproduïa cada primavera polar, quan les radiacions solars desencadenaven la reacció entre els productes procedents dels flascos d' areosol i l' ozó, per després tencar-se altra vegada al arrivar l' hivern.

    El forat d'ozó a l'Antàrtida es forma en cicles anuals. El seu màxim és en la primavera antàrtica, que és quan s'assoleix un màxim de 60% de pèrdua en el lloc del forat. Se sap que a la Antàrtida l'agent responsable de la destrucció de l'ozó estratosfèric és el dímer de monòxid de clor, (CIO)2, i els àtoms d'oxigen no hi participen. Sembla que també es dóna una altra reacció important que destrueix l'ozó.  El temps atmosfèric a l'Antàrtic ajuda molt a la destrucció en aquella zona. Els vents predominants a l'Antàrtida possibiliten unes temperatures al voltant dels -85ºC a l'estratosfera baixa, les quals afavoreixen la formació del dímer de monòxid de clor.  Quan els raigs del Sol arriben a la primavera, les reaccions amb els monòxids de clor i brom destrueixen ràpidament l'ozó. Aquest fred intens ajuda a la formació de núvols estratosfèrics, que també hi col·laboren. Els vents predominants al pol sud, els quals segueixen bastant els paral·lels, impedeixen que es barregi aire de més cap al nord, i que per tant el forat d'ozó romangui ben format.
    Hom ha observat també a l'Àrtic un afebliment considerable de la capa d'ozó, tot i que sense arribar als nivells de l'Antàrtic. En comparació amb aquest últim, a l'Àrtic s'ha arribat només a un 10% de pèrdua. Si hom considera les pèrdues d'ozó a l'Àrtic i les latituds mitjanes  de  l'hemisferi nord  és, peró, molt  més preocupant  que no  pas  les  pérdues d'aquest compost en latituds sud a causa de l'elevat nombre d'habitants a la meitat septentrional de la Terra. A la latitud de 40ºN, on es troben ciutats com Madrid o Nova York, s'ha observat una disminució de la capa d'ozó d'un 8% durant el final de l'hivern i la primavera. Aquest fet, realment
preocupant, ha fet que darrerament s'inverteixin molts diners i recursos humans a
estudiar el fenomen a les latituds nord. És l'anomenat Experiment  Europeu  sobre l'Ozó Estratosfèric de l'Àrtic. L'objectiu és la recollida de dades exhaustives sobre
l'ozó a l'Àrtic, per a poder veure l'abast del problema.
    Com ja he dit abans els efectes de la desaparció de la capa d'ozó serien nefastos per a tots els éssers vius. Serien causa d' un increment considerable de càncer de pell i de malalties oculars, particularment cataractes; i produirien una reducció del sistema immunològic en general. Els seus efectes també es reflexarien en les plantes terrestres i en el fitplàncton marí, que disminuirien la seva producció sintètica i es produirien grans desequilibris en totes
les cadenes tròfiques.
    Per altra banda abans es creia que les radiacions ultravioletes quan xocaven amb la superfície de la Terra la calentaven, però no és així, segons uns estudis i unes demostracions que s' han fet recentment no es calenta el terra sinó que ben al contrari, es refreda. I amb això demostrem que el forat de la capa ozó, encara que també està incluit en la contaminació de l' aire, no causa de cap manera l'escalfament de la Terra que s'està produint avui en dia.
 
 
 
 c) El canvi climàtic.
 
    (Tornar a l'índex de l 'apartat)

    Hom diu que s'està produint un nou canvi climàtic, un augment de la temperatura mitjana global terrestre. Hom pensa que l'acció humana sobre la Terra és un dels factors principals d'aquest canvi: els gasos emesos per les industries, els cotxes, els incendis forestals, l'activitat ramadera, els camps d'arròs, etc.., estan accentuant l'efecte hivernacle, cosa que ja el 1863, predigué Svante Arrhenius, el químic suec iniciador de la química moderna. Hi ha molta veritat i molta especulació en tot plegat.
    En les seves investigacions sobre els canvis climàtics, els cientifics divideixen les causes possibles en aquelles generades en la Terra - com l'activitat volcànica - i en l'efecte hivernacle ( posteriorment explicat).
    Les possibles causes naturals són nombroses i versemblants. Així, l'alçament del enormes altiplans del Tibet i l'W de l'Amèrica del nord provocaren en el passat importants efectes físics i químics en l'atmosfera, que contribuïren a la configuració de les tendències climàtiques modernes; així, hom creu que les alteracions a gran escala del relleu terrestre ocorregudes en el passat poden haver provocat canvis climàtics importants. Es pot cercar una altra causa en la modificació de la geometria de l'òrbita terrestre i de la inclinació de l'eix de rotació de la Terra, ja que les variacions orbitals alteren la quantitat d'energia solar que la Terra rep a diferent latitud i diferents estacions; de fet, hom ha pogut demostrar l'existència d'una correspondència entre la història dels períodes glacials i les variacions orbitals. Hi ha també la variació de l'activitat solar, que mostra períodes o cicles d'onze anys, durant els quals el nombre de taques solars i "flamerades" canvia de nombre; quan el cicle és més llarg, l'activitat solar baixa, i això al seu torn fa baixar la temperatura terrrestre. Si bé l'aixecament de grans altiplans i els canvis geomètrics de l'òrbita terrestre expliquen el canvi climàtic només a escala de temps molt gran, el canvi de la activitat solar si que el pot explicar en part, a una escala de temps molt menor, de prop de deu anys.
    Tot i així, part de l'increment de temperatura produit en aquest segle es deu certament a l'increment de la concentració dels gasos d'efecte hivernacle, increment produït per l'home.
    Un augment global de la temperatura no comportaria increments uniformes arreu, a totes les latituds i les altituds: en uns llocs seria més acusat que en d'altres. Hom creu que les temperatures romandrien més o menys iguals a latituds baixes, mentre que els canvis més forts es donarien a latituds mitjanes i altes. Les temperatures d'hivern a les latituds mitjanes i altes podrien pujar més  del doble de la mitjana global. Les temperatures d'estiu també pujarien però menys. La magnitud del canvi és fàcil de copsar: només cal recordar que un canvi de temperatura de 1ºC equival a un canvi latitudinal de 100 a 150 km. D'altra banda, hom pensa que aquests canvis de clima serien, a escala humana, irreversibles.
    Un canvi d'aquestes característiques faria que els boscos migressin cap al N. Per exemple, hom preveu que la taigà migraria cap a les latituds més altes corresponents ara a la tundra. Això, però, no és tan simple, ja que la vegetació també reflectiria els canvis de les condicions edàfiques, que també serien molt importants. Igualment, hom prediu que el límit de les praderies i els boscos nord-americans podria migrar cap al N a una velocitat d'entre 100 i 150 km per decenni, caldria veure, doncs, si els factors edàfics hi ajudarien o no, si el genoma de les espècies seria prou adaptable per a fer aquesta migració tant ràpida. Si es produeix el canvi climàtic, el més probable és que els ecosistemes no tinguin temps d'adaptar-s'hi, pertorbació de consequències impredictibles.
    Una altra de les consequències mès greu ès la pujada del nivell del mar, entre quatre i set metres, com a  resultat de la fusió parcial dels casquets polars. Només cal recordar que una part molt gran dels assentaments humans es troba als litorals de tot el món per poder entreveure la magnitud del fenomen: ciutats com Barcelona i Nova York quedarien parcialment inundades per les aigües, no hi ha dubte que això comportaria un dislocament humà important; milions i milions de persones arreu del món s'haurien de traslladar a d'altres àrees, una superfície extensísima dels continents quedaria submergida i es perdrien zones de molta vàlua. En un altre ordre de coses, l'efecte combinat d'aquestes alteracions a escala global podria provocar una pressió humana sobre l'entorn encara més forta que l'actual, i podrien preveure's igualment tota mena de conflictes socials i fins i tot bèl.lics.

 
 
 d) L'efecte hivernacle.
 
    (Tornar a l'índex de l 'apartat)

    Abans he anomenat l'efecte hivernacle com a un dels factors més importants del canvi climàtic. Vet aquí les seves característiques:
    L'efecte hivernacle és el resultat de la manera en que dos gasos atmosfèrics, el diòxid de carboni i el vapor d'aigua, actuen sobre la radiació solar i terrestre. Ambdos gasos deixen passar la radiació d'ona curta, que inclueix la llum ultravioleta i la llum visible, però absorveixen la radiació d'ona llarga o infrarroja.
    La major part de la radiació que arriba a la Terra provinent del Sol és llum visible, que passa a través del diòxid de carboni i del vapor d'aigua atmosfèrics i calenta la superfície de la Terra. Un cop calentada, la Terra torna a irradiar una gran part de l'energia rebuda - però com una longitud d'ona més llarga, en el camp de l'infrarroig -.  Part d'aquesta radiació infrarroja s'escapa a l'espai, però una altra part és absorvida en les altures per el diòxid de carboni i el vapor d'aigua, calentant així l'atmosfera. L'atmosfera calentada a la vegada, emeteix més radiació infrarroja, part d'aquesta torna a la terra i part es dispersa en l'espai. El delicat equilibri entre radiació guanyada i radiació perduda per l'atmosfera depen bàsicament de les concentracions d'ambdós gasos. La quantitat total de vapor d'aigua present en l'atmosfera s'ha mantingut bastant constant durant el període que els científics han pogut comprovar; el nivell de diòxid de carboni, no obstant és una questió totalment diferent.
    El diòxid de carboni es llibera a l'aire per tota una sèrie de processos naturals, entre els que es poden citar la combustió i la putrefacció de les plantes, així com la respiració dels animals i els Éssers humans. L'anàlisi de les bombolles d'aire atrapades al gel antic indica que la concentració de diòxid de carboni en l'atmosfera ha restat bastant constant durant milers d'anys.    Des del segle XIX, no obstant, el nivell ha anat pujant. Un dels factors ha estat la desforestació per fer front a la insistent demanda de llenya i també de terra conreable; s'alliberat més quantitat de diòxid de carboni per la combustió i la descomposició de la fusta i queden menys arbres amb vida per absorvir el gas. Un altre factor ha estat l'augment del consum de combustibles fòssils. Avui en dia, amb la major producció industrial i l'ús creixent d'automòbils, la quantitat de diòxid de carboni en l'atmosfera està pujant a un ritme esfereidor.
    Però els oceans també juguen un paper important, ja que absorveixen fins i tot més gas que els arbres i altres plantes ( que creixen amb més força en aquesta època degut a l'augment del diòxid de carboni). En el passat, l'aigua dels oceans ha estat capaç d'absorvir el 45%, o fins i tot més, del diòxid de carboni afegit a l'atmosfera.
    Per últim un dels factors que més compliquen el fenòmen de l'efecte hivernacle és el de la nuvolositat. Els núvols son vapor d'aigua i impedeixen que la radiació d'ona llarga s'escapi cap a l'espai, ara bé, els núvols també incrementen l'albedo terrestre, i per tant la reflexió dels raigs solars van altra vegada cap a l'espai exterior. Així, els núvols presenten alhora dos efectes contraposats en el fenomen del canvi climàtic: per un costat impedeixen que la radiació infrarroja surti cap a l'espai exterior; per l'altra, també impedeixen que la radiació d'ona curta arribi a la superfície de la Terra. El resultat pot ser molt variable, des d'un guany net fins a una pèrdua neta de calor, aquest resultat net depen molt del tipus de núvol. Els núvols del tipus cirrus, alts, plans per sobre i molt brillants, reflecteixen més radiació provinent del Sol que no pas n'absorveixen de provinent de la Terra, i encanvi, núvols del tipus cúmul fan l'efecte contrari. S'han intentat acords entre països sobre l'emissió de CO2 a l'atmosfera, però de moment els països no es volen sotmetre a aquestes normes.
 

 e) La pluja àcida.

    (Tornar a l'índex de l 'apartat) 

    Ara doncs passem al darrer aspecte de la contaminació atmosfèrica: la pluja àcida.. Els principals culpables en el cas de la pluja àcida són dos productes derivats dels combustibles fòssils: el diòxid de sofre i l'òxid de nitrogen. Produïdes pels automòbils, les centrals tèrmiques i altres indústries pesades amb substàncies es combinen facilment amb el vapor d'aigua per donar lloc a àcids diluits. En l'interior dels núvols poden formarse gotetes d'acid nítric i sulfúric que finalment cauran a terra amb la pluja. Aquesta acidesa tan elevada pot matar als peixos dels llacs i causar danys en els boscos.
    Una de les grans ironies del fenomen de la pluja àcida és que els seus efectes tan expandits es deuen, en part als esforços per reduir la contaminació atmosfèrica. Per evitar la contaminació de l'aire en els barris propers a les fàbriques, les lleis exigeixen sovint la construcció de xemeneies molt altes que dispersen eficaçment els productes contaminants. Encara que aquesta mida ha solucionat alguns problemes locals, distribueix els productes residuals en zones no contaminades.
    Tan en Europa com en Amèrica del Nord alguns dels pitjors desastres de la pluja àcida han tingut lloc en les zones més salvatges, on les vessants de les montanyes causen la precipitació al determinar l'elevació i el refredament pels núvols. Per desgracia el mateix allunyament d'aquestes zones retrassà el descobriment d'aquest desastre del qual se'n comença a parlar a la década dels seixanta.

 f) Solucions.
 
    (Tornar a l'índex de l 'apartat) 

    Pel que fa a la contaminació de gasos procedents de combustions que realitza l'home; en 1960, California aprovà les primeres lleis que controlaven la contaminació dels automòbils. Tots els cotxes nous devien de posseïr sistemes especials que reciclessin els gasos expulsats. Aquest reciclatge redueix l' expulsió de monòxid de carboni i hicdrocarburs que no havien arribat a cremar-se. El convertidor catalític, introduit en 1975, transforma els casos expulsats a nitrogen, diòxid de carboni i aigua - tots ells inofensius-. En 1963, el govern federal dels Estats Units seguí l' exemple de California al aprovar la primera de varies lleis destinades a netejar l' atmosfera. Així en 1972, els sistemes de control de les emissions han reduït a un terç els nivells observats de monòxid de carbni en les grans ciutats estadounidenses.
    Per una altra banda des de l' any 1983, en què els Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica arribaren a un acord sobre l' aturament d' assajos d' armament nuclear sobre terra, la contaminació atmosfèrica per partícules radioactives ha disminuït considerablement, però encara queden molts contaminants que són transportats pel vent i que causen la destrucció en zones distants i estranyes.
    En canvi el problema de la pluja àcida no té solució fàcil. Com les fonts de contaminació solen estar localitzades lluny de les zones afectades, és molt díficil arribar a demostrar les responsabilitats pels danys. Les indústries sospitoses d ' haver contribuït a la pluja àcida no volen acceptar la culpa i es neguen a instal•lar sistemes costosos de control de la contaminació.
    A Japó s' han fet progressos considerables. En 1968 el gobern adoptà controls molt estrictes sobre les emissions de diòxid de sofre i animà a les indústries a que utilitzessin combustibles amb baix contingut de sofre. En 1975, les emissions de sofre s' havien reduït a la meitat i, a principis de la dècada de 1980, uns límits encara més estrictes han col•locat a Japó en una posició molt aventatjosa davant a les altres nacions respecte al control de sofre.
    Finalment, encara que hi han incerteses sobre el canvi climàtic, el avanços en el coneixement  científic sobre l' atmosfera han engendrat tota una sèrie de mecanismes per controlar el clima. Encara que aquestes operacions solen tenir un altre fi, de més interès per al país, com l' augment de les collites. Es dissenyaren projectes de  construir preses en alguns rius soviètics per crear una gran reserva  d' aigua per irrigar les terres de cultiu siberianes. Aquests mars interiors artificials també deurien calentar i tornar humits els vents que bufen cap a les estepes properes. Unes temperatures més altes i un índex de precipitació més elevat podrien convertir l'estepa en terra fèrtil.
    Però encara que es busques solucions per modificar el clima, el que més s' està intentant és de reduir les emissión de gasos que provoquen l' efecte hivernacle que a la seva vegada provoquen el canvi climàtic. S' han fet varies reunions de caire mundial i europeu per intentar reduir l' emissió sobretot de diòxid de carboni però de moment sembla que cap país està disposat a sotmetre's a aquestes condicions de manera que la seva productivitat disminueixi.